ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[L'Escenari Joan Brossa va acabar la seva etapa el 2021 i a partir del desembre
«El cop desert». Adaptació lliure de l'obra de Joan Brossa. Intèrprets: Georgina Avilés Sarrias, Toni Guillemat Àlvarez, Anna Pérez Moya, Mireia Sala Aresté i Neus Pàmies Juárez. Creació Sonora: Gerard Marsal Norte. Ajudant de muntatge i programació: Arnau Bonet. Vestuari i disseny de personatge: Marta Rafa Serra. Disseny d’il·luminació: Joan Martí Olivé. Escenografia: Gerard Marsal i Marc Chornet Artells. Producció executiva: Júlia Simó Puyo. Suport a la producció: Xavier Torra Xuriguera. Coproducció del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i Projecte Ingenu. Coreografia: Andrés Corchero i Ana Pérez, amb la col·laboració de les intèrprets. Direcció escènica: Andrés Corchero i Ana Pérez. Cia. Projecte Ingenu. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 6 juny 2024. LES AVELLANES DEL MIRÓ Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) deia que Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) era el pintor dels poetes. Per això, segurament, en aquesta obra, considerada la primera peça de caràcter teatral de Joan Brossa —inèdita als escenaris fins a avui, tot i que escrita o acabada probablement el 1944 i no publicada fins al 2019 per Arola Editors—, el pintor fill adoptiu de Mont-roig del Camp hi apareix subtilment, com un homenatge d'amic, amb una de les accions que juga amb les avellanes i planteja amb aquest fruit sec un d'aquells problemes senzills de matemàtiques d'escola del segle passat per exercitar el càlcul memorístic dels aprenents. ¿Si n'hi ha tantes i en cauen tantes, quantes en queden?L'amistat de Joan Brossa amb Joan Miró és de les poques que es va mantenir inalterable des dels anys quaranta i es troba reflectida en nombroses col·laboracions de l'un i l'altre, ja sigui amb il·lustracions de llibres de Joan Brossa per part de Joan Miró o de textos o poemes de Joan Brossa per a pintures o dibuixos de Joan Miró o fins i tot Miró portant Brossa a París arran d'una exposició a la mítica Galeria Maeght. Una relació que entroncava també amb la manera d'entendre l'art dels dos personatges.L'espectacle «El cop desert» —una peça breu que s'ha reduït pràcticament a una hora— és allò que ara s'anomena un espectacle híbrid. És a dir, que barreja diferents disciplines: la dansa, el so, la música, la veu, el moviment, el circ, el teatre i l'escultura o instal·lació sonora —un camp, aquest, que la companyia Cabo San Roque ha explotat al màxim i que aquí és tan subtil i poètic com testimonial— i sempre amb la connexió entre llengua i surrealisme.La companyia Projecte Ingenu —deu anys de trajectòria— ha adoptat tots aquests elements i, sota la direcció del coreògraf Andrés Corchero i la coreògrafa Ana Pérez, ha fet una mirada particular a l'obra de Joan Brossa, conscients del seu llenguatge poètic iniciàtic, críptic i oníric a la vegada. No s'estan de confessar que, un cop van tenir per primera vegada el guió de l'obra a les mans, no entenien res del que hi deia ni hi veien per on la podien agafar. I és que Brossa era i és molt Brossa.Però d'aquest no entendre res ha sortit una reelaboració de l'esperit artístic de Joan Brossa que no prescindeix de l'arlequí, del gallinaci ponedor, del que fa jocs de mans, del saltimbanqui, de les acotacions d'autor sobre una peça de teatre, de la dona que surt d'un temps reclòs i mostra el cabell que fins aleshores portava arreplegat, de la que intenta gargotejar un text bevent a galet el contingut d'aigua d'un porró o de l'acròbata que fa exercicis damunt d'una tarima mentre declama el seu discurs.Faran bé els espectadors que triïn aquest espectacle de posar-se en la pell del voyeur, del visitant d'una exposició o simplement del xafarder de balcó darrere d'una persiana per veure i escoltar tot el que passa davant seu, de la mateixa manera que el voyeur mata el temps mort observant el trànsit i l'espectacle gratuït que li ofereix el carrer.Els protagonistes d'aquest Joan Brossa de Projecte Ingenu són estrafolaris, espectaculars, singulars, fellinians, però no estan tan allunyats del paisatge urbà que en realitat es mostra encara avui, per exemple, amb les figures humanes exiliades al capdavall de la Rambla en obres, amb la corrua de turistes de tots colors que transiten per Canaletes o amb els personatges populars de la Rambla i Ciutat Vella que han creat en diferents èpoques un imaginari irreal de la ciutat. Tot plegat, un somni al servei del teatre com l'entenia Joan Brossa.
[cliqueu aquí]
VIDEO Joan Brossa parla del seu amic Joan Miró i d'una de les col·laboracions que van fer plegats.
Joan Brossa va morir a Barcelona el 30 de desembre del 1998, cinc mesos després d'aquesta entrevista feta al seu estudi del Guinardó, que l'atzar va fer que fos l'última que el poeta, dramaturg i artista plàstic va concedir i va ser també publicada al diari AVUI, signada per Andreu Sotorra.
«[Èxit] Through the gift shop». Dramatúrgia i interpretació: Carla Rovira Pitarch. Espai lumínic i escenografia: Manoly Rubio Garcia. Disseny audiovisual: Erol Ileri Llordella. Disseny de so i composició musical: John Christian Cárdenas (Inertia Sonic Arts) i Erol Ileri Llordella. Producció: Aina Bujosa Díaz. Construcció motlle panxa: Elena Villalba Camiño. Forja: Ferro Calent Forja. Correcció textos exposició: Gemma Moraleda. Fotografia: Marta Vilardell. Coproducció: Carla Rovira, Terrassa Arts Escèniques i FiraTàrrega. Amb la complicitat de Fàbrica de Creació Fabra i Coats, Teatre El Canal, Ajuntament de Lloret de Mar i Ajuntament de Figueres. El projecte ha comptat amb el suport de les Beques Premis Barcelona 2020 de l’Ajuntament de Barcelona i amb el suport de l’ICEC Generalitat de Catalunya. Estrena: Fira Tàrrega, Diversos espais del Museu Comarcal de l'Urgell, 8 setembre 2022. Gira per diversos escenaris. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 22 maig a 2 juny 2024. MADAME MONSTRE ¿C'EST MOI? No sé si la creadora multidisciplinar Carla Rovira Pitarch (Girona, 1982) va xuclar el títol d'aquest espectacle-instal·lació del film catalogat com a fals documental de Banksy, que el 2010 va representar el debut del popular grafiter en l'art cinematogràfic.Si allà, amb «Exit Through the gift shop», Banksy fa servir un personatge encaputxat a la recerca d'obres d'artistes de carrer, en una mena de road movie urbana, aquí, Carla Rovira també fa una mena de road movie, però més domèstica, per diversos espais que li fan d'escenari mòbil i que en l'estrena de fa dos anys a la Fira de Tàrrega, a les entranyes del Museu Comarcal de l'Urgell, de segur que, per la iconografia pròpia de l'espai, s'acostava més a la filosofia de Banksy, que no pas en altres espais on s'ha representat després, menys sofisticats. En tot cas, no ho oblidin: passin, passin, que veuran el piset i, com diu el títol, quan tot s'acabi, vagin sortint per la botiga de regals.Com que la imaginació teatral fa miracles, Carla Rovira supleix, quan cal, el marc ambiental amb la pròpia iconografia del seu espectacle-instal·lació, amb un suggerent espai sonor i musical, amb una atractiva i fantasiosa il·luminació i amb un cert acostament al teatre d'objectes i al teatre visual, tot i que la protagonista no sigui precisament un objecte sinó ella mateixa i la seva experiència personal, després d'un embaràs no gens plaent.Amb «[Èxit] Through the gift shop», la creadora s'ha afegit a altres relats d'experiències complicades relacionades amb la maternitat que han pujat a l'escenari i s'han fet visibles amb peces com «Llibert», de l'actriu Gemma Brió, o «Una gossa en un descampat», de Clàudia Cedó, entre altres. Tots ells tenen en comú que transmeten l'impacte d'una notícia no esperada en un temps de joia personal que anuncia fredament que el nadó pot néixer amb alguna malformació o, pitjor, potser mort, sempre amb el fantasma del dol perinatal, poc reconegut fins ara.Amb un registre molt personal, Carla Rovira fa un recorregut pel procés de la maternitat on no hi falten les temudes xeringues mèdiques, els informes mèdics a vegades carregats de prèvies sospites, la mirada crítica a un sistema que empresona sovint les futures mares i la humanització, també amb guspires d'humor, a través de les maquetes i els objectes, fins a arribar a un final impactant, que és prudent no desvelar per a sorpresa dels espectadors.¿Es pot tenir idea, si no s'ha viscut en pròpia pell, de com ha de ser de dur el procés inesperat quan aquella futura mare a qui li toca rebre'l en sort acaba pensant que, com si fos una nova Bovary, el monstre és ella mateixa? La peça, no sé si se'n pot dir també performance, de Carla Rovira Pitarch aconsegueix que la sensació faci, com a mínim, esborronar la pell de cada espectador, hagi estat o no hagi estat mare, i fins i tot que hagi estat o no hagi estat pare. Per a tothom, la sortida, l'èxit, és allà. I el regal que cada aspirant maternal es pot emportar de la botiga encara reposa en una bombolla, pendent de passar per caixa.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Barba-rossa», a partir de la novel·la de Joan Pons. Adaptació i dramatúrgia: Clara del Ruste i Sergi Marí. Intèrprets: Queralt Albinyana / Enka Alonso, Rodo Gener / Josep Mercadal, Agnès Romeu i Ramon Bonvehí. Mirada externa: Queralt Albinyana, Rodo Gener, Josep Mercadal, Xavi Núñez, Agnès Romeu, Àlvar Triay. Espai sonor i composició musical: Pere P. Ripoll. Escenografia: Marga de La Llana. Vestuari: Mireia Costa. Dibuixos: Tònia Coll Florit. Vídeo: Carme Gomila Seguí. Coreografia: Agnès Romeu. Direcció musical: Queralt Albinyana. Il·luminació: Eugeni Marí. Creador de titella: Toni Riera. Estudiant en pràctiques: Pau Sintes. Coproducció Teatre Principal de Palma i Fundació Teatre Principal de Maó. Direcció: Sergi Marí. Cia. La Trup. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 11 maig 2024. SI VEUS UNA BARBA-ROSSA AVARAR POSA LA TEVA A REMULLAR A Maó, a l'illa de Menorca, el segle XVI, van saber molt bé quin pa s'hi donava amb les incursions del pirata turc Barba-rossa, que ja havia assolat mig Mediterrani de costa a costa amb assassinats i saquejos sense compassió. L'escriptor menorquí Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960) va publicar la novel·la «Barba-rossa» l'any 2006, recuperada el 2021 a Moll Nova Editorial.L'adaptació teatral d'aquesta novel·la recrea els fets viscuts a Maó el 1535, quan el temut pirata Barba-rossa, malnom de Khair ed-Din Paixà, fill de pare turc i mare grega i germà petit d'un altre pirata que ja portava el malnom heretat per ell, va destruir completament la ciutat menorquina, en revenja de la derrota que havia patit anteriorment quan pretenia conquerir Còrsega, Sardenya i Sicília.Barba-rossa va ser atacat a Tunis per la flota del rei, conegut doblement amb els noms de Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic, engreixada amb hosts de sicaris àrabs i, diuen, uns quatre mil presoners cristians fugits de les garjoles turques. Les Illes, sobretot Menorca, van ser la torna d'aquella derrota contra el corsari. La ciutat de Maó va ser una víctima que ara, en llenguatge bèl·lic, s'anomenaria col·lateral, una ciutat indefensa entre dos focs, sense gaires diferències de les malvestats provocades pels uns i pels altres.La companyia La Trup fa un viatge al passat com si expliqués un conte d'aquells que fan por —sense llar de foc en temps de pantalles—, amb una posada en escena pràcticament despullada, només amb una figura de fusta de notables dimensions, que és com una mena d'esquelet de cavall de Troia, i alguns elements quotidians de vestuari, a més de la reproducció en forma de titella d'un corb negre en clau de ventríloc, que forma part de la ficció històrica al costat del personatge de Roger Genestar, un criador d'ocells visionari, enamorat d'una de les esclaves de Barba-rossa, que viatja per tot el Mediterrani fins a aconseguir-la i en conseqüència coneix també personalment el pirata sanguinari.Roger Genestar és un valuós espia, en llenguatge modern, que el rei Carles, en un moment de confrontació entre Orient i Occident, de lluites entre les dues cultures dominants del segle XVI, la cristiana i la musulmana —que segles després han reviscolat amb el seu enfrontament—, vol al seu costat per saber tot el que pugui saber de l'enemic número u, en Barba-rossa.Els quatre intèrprets del muntatge teatral alternen diversos dels personatges històrics i ficticis, però sempre amb un registre de narració oral, ajudant-se fins i tot, en un moment donat, d'alguns dels espectadors que, en la penombra, es posen en la pell de quatre o cinc personatges, amb la lectura d'unes frases prèviament escrites, i configuren així una mena de conclave sobirà de l'auditori sobre les decisions a prendre davant l'envestida de Barba-rossa.Entre la transformació o malformació turística de la Menorca contemporània, passant pel seu passat resistent anglès, l'ocupació espanyola, el mite hippy i el paper de refugi actual d'uns quants privilegiats que hi intenten passar desapercebuts, el ressò de la malifeta corsària del segle XVI sona més com una llegenda llunyana, només possible en els contes.Però el muntatge «Barba-rossa», que ha estat adaptat per l'actriu Clara del Ruste i el director Sergi Marí, desvela, com la novel·la original de Joan Pons, una realitat tan cruel aleshores com la que es viu ara mateix en altres zones del planeta, amenaçades per nous “Barbes-rosses” i nous “emperadors” del poder.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Pruna», de Queralt Riera. Intèrprets 2024: Laura Calvet i Annabel Castan / Patrícia Mendoza. Intèrprets 2020: Laura Calvet i Annabel Castan. Manipulació del titella: Carlos Gallardo / Joan Llobera i Momó Fabré. Escenografia: José Menchero. Concepció sonora: Joan Alavedra. Concepció sonora: Joan Alavedra. Disseny de llums: Conchita Pons. Disseny del titella: Carlos Gallardo. Construcció del titella: Carlos Gallardo i Momó Fabré. Vestuari: Teté Company. Fotografia i vídeo: Joan Gastó. Assessorament: Vicki Bernadet. Producció executiva: Raül Perales. Producció: Col·lectiu Nins / Magrana Escena. Fotografia: Joan Gastó. Col·lectiu Nins. Ajudant de direcció: Jordi Font. Direcció: Queralt Riera. De Grec a Grec. Festival Grec 2020/2021, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 21 abril - 9 maig 2021. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 20 - 31 març 2024. TREURE ELS PELUIXOS DE LA FOSCOR Quan un espectacle continua viu cinc anys després d'haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l'Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum.La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l'actriu Laura Calvet) i l'adulta (l'actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l'actriu Patrícia Mendoza). Seria imperdonable no esmentar un tercer personatge, el de l'agressor, el pare de la petita Pruna, que en una mirada poètica dins del drama, l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978) i la companyia han atorgat a un titella gegant, impressionant i tenebrós a la vegada, obra de Carlos Gallardo i Momó Fabré, manipulat pels titellaires, ara també amb l'aportació del manipulador Joan Llobera.Hi ha una concepció metafòrica en tot l'espectacle que l'autora fa reposar en la dolçor de la pruna —la pruna fruita— en contrast amb l'agror de la història de fons. Hi ha melmelada de pruna, hi ha suc de pruna, hi ha regalim de pruna, hi ha menús de pruna a la carta feta als fogons... fins al punt que la “pruna” conviu de ple en tres espais: un, com a nom de fonts de la petita protagonista; un altre, com a nom de la fruita; i el tercer, com a nom en majúscula, La Pruna, que és com s'anomena el petit restaurant del Poblenou de Barcelona, el refugi de feina de la Pruna ja adulta. I, de rerefons, la llosa de la infància, amb el “joc de la foscor” proposat pel pare, un joc que la ingenuïtat infantil no permet distingir la frontera que hi ha entre el caràcter lúdic i l'abús.L'espectacle, que és tan breu com intens en una hora, passa de la ficció escènica a la docuficció, amb la veu de testimonis i de xifres pròpies semblants a un «Sense ficció» documental —l'espectacle té la col·laboració de la institució Vicky Bernadet— que deixa una alerta prou evident: un de cada cinc infants, diuen, ha patit abusos per part d'un adult, en més de la meitat dels casos, molt pròxim al cercle familiar. I una altra evidència, si s'arriba a denunciar, la gran majoria de les víctimes no ho fan fins que arriben a l'edat adulta i prenen consciència del que van viure a la infància.La trama, amb el suport d'un text colpidor, breus minimonòlegs a dues veus que es complementen, estableix una relació amb els abusos i les violacions de la guerra de Bòsnia i també manté una relació amb un personatge bosnià, client del restaurant, de qui la Pruna s'enamora i amb qui aconsegueix expulsar els seus fantasmes a Sarajevo.L'obra «Pruna» no amaga una realitat que s'estén al llarg de tota la vida de les víctimes amb seqüeles que, en molts casos, els persegueix en les seves relacions afectives. La vida de la Pruna circula sobre una estora plena de peluixos d'infància i la remor del record angoixant d'unes manotes de titella gegant que l'embolcallen en la foscor.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«One night at the Golden Bar». Concepte, dramatúrgia, textos i interpretació: Alberto Cortés. Música i espai sonor: César Barco Manrique. Il·luminació: Benito Jiménez. So: Pablo Contreras. Vestuari: Gloria Trenado. Assistència movimient: María Cabeza de Vaca. Assistència espai escènic: Víctor Colmenero. Fotografia i vídeo: Clementina Gades, La Cura. Agraïments: La Poderosa, Labo XL, Rebeca, Iver, Claudia, Mariquiña, Esther i Peru Isasi. Amb la col·laboració del Teatro Calderón de Valladolid, la Junta de Andalucía (Residencias Ágora), Centro de Cultura Contemporánea Conde Duque (Madrid), Graner, Centre de creació de dansa i arts vives. Direcció: Alberto Cortés. Grec'23. Fundació Joan Brossa, Centre de les Arts Lliures, Barcelona, 8 juliol 2023. SOLILOQUI POÈTICOMUSICAL SOBRE POLTRE És com un àngel caigut que impregna de silencis i d'esgarips un recital poètic estripat, irònic i descarat que esgarrapa com un lament però provoca també el somriure dels espectadors. Un àngel, sí, però amb les ales escapçades, amb una camisa blanca de volants a dalt i un tanga a baix.Alberto Cortés (Màlaga, 1983), llicenciat en Història de l'Art i format en dansa, abans de crear companyia pròpia, amb la companyia belga Peeping Tom, ha passat per Catalunya en altres ocasions com a convidat en diversos festivals de noves tendències. En aquest Grec, li han tocat dues úniques funcions.El seu muntatge més recent, «One night at the Golden Bar» és un soliloqui poètic i musical a la vegada —l'acompanya a l'escenari César Barco Manrique al sintetitzador elèctric— que té com a únic element escenogràfic, a banda d'un escampall de tela daurada, un senyor poltre, no dels de pastura de muntanya, sinó dels de gimnàstica, que li permet adoptar a vegades el paper de genet i a vegades, fonèticament, el paper de cavall, repetint frases senceres una i dues i més vegades, com un renill.Cortés juga amb el moviment, els silencis —llargs silencis com el que fa quan invoca l'arcàngel Gabriel a veure si baixa i si anuncia alguna cosa que no anunciarà perquè ni hi és ni se l'espera—, els esgarips, la dansa —si es vol dir així— en una performance de registre híbrid carregada d'ironia en el discurs —“¿sóc un àngel o una baieta?”, es pregunta, o “estic encantat d'haver-me conegut i que m'hagin vingut a veure”, afirma—. «One night at the Golden Bar» és una performance que especula sobre els camins més tenebrosos i també els més apassionats de la recerca de l'amor des d'una òptica “queer”, deixant-se bressolar pel vilipendiat romanticisme i fins i tot emparant-se en «La fuerza del destino» dels Mecano, de qui adopta el títol de l'espectacle.A Alberto Cortés de segur que li ha passat pel cap allò amb què es pot trobar des d'ara, amb el seu espectacle, si cau en mans de programadors que actuïn sota el paraigua del feixisme cultural que s'ha apoderat d'alguns municipis. El seu és d'aquells espectacles que són com una cleca directa a la galta dels ultradretans convertits en governants que no suporten mirar-se en el seu propi mirall.Per això, espectacles com el seu són més valents que mai i més necessaris que mai. Perquè sota una pàtina aparentment cursi, ridícula, ingènua i fràgil hi ha tota una imatgeria de la seva terra, de la seva gent, de la seva manera de ser i un crit a favor del que des de sempre s'ha entès de debò com a llibertat.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La revolució de les 4 idees», de Gabi Jiménez. Intèrprets: Abel Reyes Alabart, Marc Tarrida Aribau, Francesc Marginet Sensada. Escenografia i vestuari: Clàudia Serra. Disseny de llums: Natàlia Ramos. Sorollista: Àlex Polls. Moviment: Esther Sabaté. Assessoria musical: Joana Rosselló. Veu en off: Vanessa Segura. Actriu vídeo: Laura Aubert. Fotografies: Beli Klein, Ury Escalé. Disseny Gràfic: Carles Duran. Vídeo: Josep Selgar i Bernat Enrich. Distribució: Cristina Ferrer. Direcció: Montserrat Bonet. Cia. Duo Fàcil. Centre de les Arts Lliures, Fundació Joan Brossa, Barcelona, 16 juny 2023. LA REVOLTA DELS “RIDERS” George Orwell va escriure «La rebel·lió dels animals» o «La revolta dels animals» o «Animal Farm» en versió original, el 1945, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. No és que hagi arribat la Tercera Guerra Mundial —de moment—, però si allà, els animals expulsen els humans per fer-se amb el poder i acabar convertint-se en un règim tirà, aquí, la companyia Duo Fàcil fa un recorregut similar. Hi falten els animals, esclar, però, tal com estan les coses, poca diferència hi ha entre el gènere humà i el gènere de les bèsties. La justificació biològica d'animal “racional” ja fa temps que ha quedat en desús.El Duo Fàcil són tres. I això fa que la seva farsa satírica sobre el món laboral d'avui, que titulen «La revolució de les 4 idees», es presti a les comparacions, que no sempre són odioses. Els actors Abel Reyes, Marc Tarrida i Francesc Maginet interpreten una faula moral amb recursos escènics propis de la sàtira, el clown, el mim i la ironia en el discurs amanit amb himnes polítics amb la lletra canviada i molts vestits que, quan la companyia no es pot permetre el luxe de ser nombrosa, van molt bé per caracteritzar multitud de personatges.Tot, amb un guió de Gabi Jiménez i una posada en escena que ha dirigit Montserrat Bonet. Ja he dit que són tres. No és estrany, doncs, que hi hagi fugaces picossades de Tricicle, però també fugaces escenes de Joglars o una fugaç memòria de Pepe Rubianes perquè, com tothom sap, “el treball dignifica”.Duo Fàcil s'ha centrat en el sector dels “riders”, actualment un dels sectors més precaris de la presumpta bona salut laboral. Falsos autònoms a preu fet que, quan intenten negociar o aconseguir unes condicions millors per al col·lectiu, acaben perdent fins i tot el timbre de la bicicleta.L'encert i l'atractiu de la farsa de Duo Fàcil és fusionar una reivindicació laboral actual amb moviments com l'anarquisme o escenes grotesques com la coronació reial del sindicalista que, a cops de discurs revolucionari i de pujar graons, arriba al capdamunt del tron... per ser devorat pels mateixos que abans han permès la seva ascensió.«La revolta dels animals», doncs, es podria dir ara «La revolta dels “riders”» i no perquè els repartidors que poblen els carrers carregats amb les seves motxilles tinguin alguna cosa d'animals, sinó perquè, ateses les circumstàncies amb les quals han de treballar, són l'última reserva encara activa dels “animals racionals”.Ja ho diu l'himne partisà «Bella ciao», que ressona en la farsa de Duo Fàcil: «Aquest matí, jo m'he llevat. / O bella ciao, bella ciao, bella ciao. / Aquest matí, jo m'he llevat / i m'he trobat l'invasor.» Tot un avís, no per a navegants, sinó per a ciutadans i treballadors de bona fe.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Els ossos de Montaigne». Dramatúrgia de Sadurní Vergés. Intèrprets: Daniela Brown, Marina Fullana, Laura Lliteras. Moviment: Cia. Unaiuna. Disseny del so: Àlex Polls. Espai escènic i imatges: Alfonso Ferri. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vestuari: Marta Rafa. Sastressa: Aina March. Veus en off: Alex Brendemühl, Daniela Brown, Núria Lloansí, Núria Montes i Sadurní Verges. Fotografia: Aleix Marín. Producció: Xavier Gonzàlez, Escenapart. Agraïments: Anna Maria Ricart i Marc Chornet (Projecte Ingenu). Coproducció del Grec 2022 Festival de Barcelona, el Teatre Principal de Palma, Escenapart i Associació Elecktra. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya Departament de Cultura, Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures. El projecte ha comptat amb el suport de les Beques “Premis Barcelona 2020” de l’Ajuntament de Barcelona. Ajudantia de direcció: Georgina Surià. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 27 maig 2023. ESCAC I MAT RENAIXENTISTA A finals del 2019 es va fer públic que es podien haver trobat les restes del filòsof Michel de Montaigne, autor dels «Essais», en un soterrani del Museu Aquitània de Bordeus on ja hi havia des de sempre un monument funerari buit en memòria del cèlebre pensador francès.El misteri va envoltar la troballa i encara més perquè se sabia que les restes d'aquell taüt, examinades abans amb la tècnica d'una càmera, havien estat traslladades provisionalment l'últim quart de segle XIX, per un incendi el 1871, al cementiri de la Chartreuse i havien tornat al que després seria el Museu Aquitània el 1886. Michel de Montaigne (castell de Montaigne, Perigord, 1533 - 1592), considerat l'inventor del gènere literari de l'assaig, és un dels personatges més influents del segle XVI per a altres pensadors i escriptors, encara avui, i un dels protagonistes del Renaixement.Entre l'aura de Montaigne i el misteri de gènere negre de les restes trobades fa més de tres anys, la directora Glòria Balañà Altimira —que aquesta temporada ha celebrat un dels èxits teatrals amb l'obra «Tot el que passarà a partir d'ara» al Teatre Lliure de Gràcia— ha recreat l'excavació arqueològica de les preteses restes de Montaigne i ha bastit un espectacle sobre l'aturada del temps i sobre el silenci, dos elements tan difícils d'aconseguir en ple segle XXI i, si no, que ho preguntin als veïns pròxims a l'Estadi Olímpic de Montjuïc amb els decibels dels concerts de Coldplay o als que resideixen al voltant del Fòrum amb nits com les del Primavera Sound. I encara sort tenen tots que el Sónar ha emigrat ja fa uns anys a indrets més insonoritzats com la Fira de l'Hospitalet.L'espectacle «Els ossos de Montaigne» —que es va estrenar dins el Grec'22, que es va poder veure al Teatre de Palma, que fa una breu temporada ara a La Brossa i que es repetirà tres dies més dins el Grec'23— comença en un espai inèdit per a molts espectadors de l'actual Centre de les Arts Lliures i la Fundació Joan Brossa: l'edifici posterior a l'anomenada La Seca, l'antiga fàbrica de moneda del segle XVI —el mateix segle de Montaigne—, on en el carreró del seu mateix nom, es pot observar l'antic mur industrial que es va rehabilitar per convertir l'espai en teatre i fins i tot l'alta xemeneia d'obra vista, pròpia de la foneria d'aquell temps, i impensable ara, per allò del canvi climàtic i la pol·lució, que es pogués fer funcionar en ple centre urbà del Gòtic.En una primera escena a peu dret, hi ha les tres arqueòloges o antropòlogues que treballen en la recerca dels presumptes ossos de Montaigne. Una escena que sembla més aviat una d'aquelles escenes de sèrie de gènere negre on els forenses del cos policial, amb guardapols de protecció blanc, extreuen mostres de qualsevol indici que els pugui resoldre el cas.En un recorregut que vol recrear el soterrani del museu de Bordeus, els espectadors entren a l'escenari habitual de La Brossa on tenen l'opció totalment recomanable d'utilitzar els auriculars que trobaran a cadascuna de les butaques per seguir no només el so, la música i les veus de l'escenari sinó també l'audició d'algunes sentències, fragments de textos filosòfics i pensaments —en off majoritàriament i veu de l'actor Alex Brendemühl—, no només de Michel de Montaigne sinó també d'altres noms punters de la filosofia i el pensament de tots els temps com Pascal, Plató, John Cage, Susan Sontag o Santa Teresa de Jesús, amb la sentència més coneguda del seu Cant «Ansiosa de verte». Casualment és la segona vegada que la santa apareix en un escenari català aquesta temporada si recordem l'obra «Mal de coraçon» de la companyia Solitària al Teatre Nacional de Catalunya.Les mateixes tres intèrprets que han fet d'arqueòlogues són ara les tres protagonistes d'un espectacle físic i coreogràfic que trenca esquemes i que, amb una ambientació renaixentista, se situa en el que podria ser el castell de propietat on Montaigne es va recloure durant deu anys per escriure els seus «Essais». Un tauler d'escacs, una reproducció del quadre «L'Angelus», de Millet, una llar de foc amb aires de màgia si es pensa en la xemeneia que s'ha vist al carreró de La Seca, la pitrera i les cames d'una armadura de ferro medieval i fins i tot una col de mercat desfullada que integren l'utillatge d'una dramatúrgia híbrida que sense renunciar a la paraula arriba als espectadors amplificada pels auriculars amb la reproducció de qualsevol so de les peces del tauler d'escacs, de l'armadura de ferro, del moviment sobre l'escenari, a més de les intervencions de veu de les mateixes tres intèrprets, una fusió de Marina Fullana i Laura Lliteras, integrants de la companyia de dansa UnaiUna, i la versatilitat de l'actriu Daniela Brown, que alterna el català i l'anglès nadius en les seves intervencions.«Els ossos de Montaigne» és un espectacle sensorial, delicat, elegant, net d'execució, exigent i que fuig de qualsevol concessió amb el repte que ofereix l'oportunitat de captivar els amants de la filosofia i els que en coneixen tots els trencalls, capaços de llegir la lletra menuda, sense que sigui tampoc això una barrera per als espectadors que no tinguin la filosofia entre les seves prioritats, o que potser siguin uns amants dels escacs on viuran una partida esbojarrada que la dramatúrgia ha incorporat a partir d'una pintura italiana de Sofonisba Anguissols, «La partida d'escacs», on dues dones juguen amb les peces blanques i negres i una minyona les observa mentre el silenci i la pausa tenen només un objectiu: aconseguir l'escac i mat definitiu.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«#Brossa». Direcció i dramatúrgia: Gemma Beltran. Adaptació: Gemma Beltran. Intèrprets: Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol. Música i arranjaments: Paco Viciana. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Disseny mirall: Berta Vallribera i Montse Garre. Vestuari: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Disseny de la il·luminació: David Bofarull. Fotografia i audiovisuals: Sergi Garriga Riu. Màscares Comèdia de l’art: Stefano Perocco. Titella: Gemma Beltran. Construcció titella: Adrià Herrero. Realització vestuari: Leo Quintana i fons d’armari Dei Furbi. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudantia de producció: Katia González. Distribució i comunicació: Joan Fernandez EQM. Cap Tècnic: David Bofarull. Imatge: Alberto Frenegal. Fragment del documental ‘La camisa de Christa Leem‘, dirigit per Leonor Miró; Producciones Doble Banda S.L. 2012 (material original enregistrat per la Fundació Brossa). Coproducció Fundació Joan Brossa i Baubo SCCL/Gemma Beltran/Cia Dei Furbi. Companyia resident: Fabra i Coats i al Centre de les Arts Lliures / Fàbriques de creació. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ICEC. Agraïments: Yolanda Olmos, Joan Estrada, Nau Ivanow, Marta Figueres, Marino Gutiérrez, Mabel Beltrán, Studi Isadora, Cuscusian*s. Ajudantia de direcció: Adrià Herrero. Direcció: Gemma Beltran. Cia. Dei Furbi. Sala Joan Brossa, Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 14 abril 2023. DE LA A A LA Z PASSANT PER BROSSA I TIRO PERQUÈ EM TOCA El que ja és el desè espectacle de la llarga nòmina de la companyia Dei Furbi, que dirigeix Gemma Beltran, s'endinsa en el joc ple de sorpreses de Joan Brossa i el posa al dia amb l'afegitó del símbol numeral #, anomenat “Hashtag” perquè, potser sense que se'n sigui gaire conscient, moltes de les creacions escèniques de Joan Brossa del segle passat s'avindrien avui a la perfecció amb el llenguatge de símbols i aplicacions que poblen l'univers digital. No costa gaire d'imaginar-se el poeta, pioner de la performance i dramaturg Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) passant-s'ho pipa com una criatura amb el minimalisme excitant del TikTok o qui sap si també amb el futurisme enigmàtic del segle XXI de la mà de la recent nascuda Intel·ligència Artificial, a través del ChatGPT (acrònim de l'anglès “Chat Generative Pre-trained Transformer”).La companyia Dei Furbi fa amb l'espectacle «#Brossa» una delicada representació on hi cap de tot: el transformisme, el circ, el fregolisme, el surrealisme, el cant a capella... I sempre amb la força i senzillesa de la llengua com a base d'una partitura fonètica i musical plena d'onomatopeies, enllaços sil·làbics o encadenaments de paraules que acaben formant un tot dramatúrgic al servei de l'obra plenament singular de Joan Brossa.Podríem parlar de teatre de cabaret, de cafè-teatre o de teatre físic, i sempre amb una guspira d'humor, de sàtira i de lletra menuda, des que apareix un presumpte cobrador del frac (o del frac-às) que reclama un deute de l'autor per entrar en un joc màgic on unes estructures escenogràfiques que fan la funció de porta i de mirall a la vegada permeten tant multiplicar els tres personatges per sis com fer un doblet de cadascun d'ells amb una simple posició mig acrobàtica, en fase de levitació, que permet el diàleg entre el jo i el jo, després d'aparèixer com un cuc humanitzat d'un conte fantàstic.No hi pot haver un espectacle de Dei Furbi sense una tornada a la màscara de la Commedia dell'Arte, en una de les escenes de l'espectacle més divertides, amb els personatges típics del gènere com la Colombina, l'Arlequí o Pantalone, caracteritzats amb les carotes d'Stefano Perocco.Tampoc hi pot haver un espectacle de Dei Furbi sense música de fons, des del Wolkswagen, o digueu-li Wagner, vaja, fins a una sardana, com «La Santa Espina», amb el crit ritual del “visca!” final. I no hi hauria Brossa sense una sàtira posada al dia jugant novament amb conceptes linguístics que, de tant comuns, han acabat dominant la vida social i política.Màscares, un titella de fils feta amb la lletra A, o la recuperació de l'“striptease” de Christa Leem, extret del documental sobre el mític personatge, projectat damunt d'un dels miralls-llençol, configuren un espectacle de cambra, d'una escassa hora de durada, carregat de sensacions poètiques i “hashtaguianes”, com augura el símbol numèric del títol «#Brossa» de Dei Furbi.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El missioner», d'Isis Martín i Aleix Fauró. Dramatúrgia escènica: Isis Martín. Intèrprets: Esmeralda Colette, Guillem Gefaell, Patrícia Bargalló, Isis Martín i Alba Sáez. Veu en off: Bruna de Bes. Direcció de moviment i coreografia: Patrícia Bargalló. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Disseny de vídeo i projeccions: Francesc Isern. Disseny de llums: David Bofarull i Mario Andrés. Espai escènic: Paula Font i Paula González. Disseny de vestuari: Berta Riera. Ajudantia de direcció en pràctiques (IT): Júlia Valdivielso. Estudiant en pràctiques d’assistència de direcció (MUET): Mohamad Bitari. Ajudantia de vestuari en pràctiques (IT): Ivan Garcia. Suport espai escènic: Mariana Echeverri. Disseny gràfic:Oscar Peix. Fotografia: Anna Miralles i Clàudia Serrahima. Vídeos promocionals: Àlex D. Sala. Producció executiva: Júlia Ribera. Ajudantia de producció: Júlia Barragán. Comunicació: La Virgueria / L’Eclíptica. Estudiant en pràctiques de comunicació (UB): Sílvia Casas. Gestió econòmica: Maria Sangüesa (IACTA). Assessorament pedagògic: NUS Cooperativa. Agraïments: ITES, Quesoni Cooperativa, Audioselva, BAF Serveis Audiovisuals, Teatre Kaddish, Teatre Tantarantana, La Virgueria Club, el col·lectiu #tardajove del Teatre de Lloret i el grup del projecte Joves Kaddish. Festival Grec'22. Companyia La Virgueria. Direcció de l'espectacle: Aleix Fauró. Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures, Barcelona, 12/14 juliol 2022. Reposició: 18 gener / 5 febrer 2023. PREDICAR AL METAVERS Davant el dilema del que en teatre són o no són les ben o mal anomenades “noves tendències”, hi ha aquesta resposta del col·lectiu i companyia La Virgueria que amb l'espectacle «El missioner», de qualificatiu inclassificable, fa una prèdica al metavers a partir de la influència i la manipulació que el bombardeig dels videoclips musicals exerceix sobre la societat actual, sobretot, esclar, en els més joves que el tenen com a mirall del que haurien de voler ser si volen ser com el que diuen que són els protagonistes dels “hits” musicals convertits en models narratius de vida tant des de la ficció com des del realisme.La companyia La Virgueria reuneix en aquest espectacle diverses disciplines, des de la música, el so, les tècniques digitals, el moviment, la coreografia, el discurs, la il·luminació i l'escenografia futurista. La majoria d'escenes tenen un pla de visió dominat per la il·luminació, de diferents tonalitats. I els discursos de cadascun dels intèrprets —la dramaturga tal, la dramaturga tal altra...— es relacionen sovint amb clips musicals de personatges que remenen milions de milions i que, si abans eren carn de prestatgeries d'elapés i aparadors de música, amb l'era digital s'han apoderat de les diverses finestres de les xarxes socials, des de la més tradicional com Facebook, a la més infantil i adolescent com TikTok. La Virgueria reflexiona sobre l'impacte que tindrien aquestes mateixes figures icòniques —que de tant explotar l'entorn digital semblen figures de ficció— si actuessin de denunciants de les injustícies o de les estafes preorganitzades pel poder econòmic i polític com les accions preferents bancàries que van ensorrar econòmicament milers de petits inversors enganyats a posta, els plans de pensions que esclavitzen tota una vida per continuar esclavitzant els que es jubilen o, ben al contrari, s'aprofitessin de la seva incidència global sobre la societat més jove i es convertissin en impulsors del racisme, la dictadura de l'estètica, la sexocràcia, l'amor a preu fet o els tentacles del capitalisme. De fet, més que parlar en condicional, caldria parlar ja en present perquè molts dels missatges subliminals que hi ha darrere de la narrativitat dels videoclips musicals no amaguen la seva intenció descaradament manipuladora en una o altra direcció.Els cinc intèrprets de La Virgueria, quatre dones i un home, intenten posar en clau escènica aquesta especulació futurista basada en la realitat del present en un espectacle bilingüe, més en espanyol que en català. Una trama on es conviu tant amb el Lorazepam que amanseix les feres com amb l'ajut solidari per ajudar la conservació de la llúdriga.Hi ha, com es veu, un cert rerefons d'humor dins d'«El missioner», però també un aire concloent de tragèdia: la tragèdia del conformisme, la tragèdia de la impotència, la tragèdia de la incertesa del futur, la tragèdia de la fredor del present.I, entremig, ressò de Britney Spears, Rosalía, C. Tangana, Lady Gaga —¿saps com es diu Lady Gaga?— o Madonna —molta Madonna per donar i per vendre!— i, al seu voltant, també, moltes Sares: la Sara de la nina de l'attrezzo que les representa totes i les altres Sares que són les nines de carn i os exposades a viure la pressió de la cossificació, la sexualització i l'engany de capitalitzar l'èxit mesurat en milions —ja siguin de “likes” o de dòlars— per arribar a ser la nova Madonna de torn.
[cliqueu aquí]
«El jardí», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Màrcia Cisteró i Antònia Jaume. Espai escènic i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Marc Salicrú. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Noemí Jiménez. Director tècnic: Xavi Feliu. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudanta de direcció: Eva Vilar. Ajudanta de caracterització: Coral Peña. Comunicació: Bernat Reher. Fotografies: Pere Cots. Agraïments: Albert Prat, La Perla 29, Sala Beckett, Punt de Fuga i Teatre Nacional de Catalunya. Espectacle de Centaure Produccions creat amb el suport de la Sala Beckett durant una residència artística la temporada 2020-2021. Direcció: Albert Arribas. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 12 gener 2021. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 22 juny 2022. LA PEIXERA D'EUROPA Hi ha una peixera al centre de l'escenari que fa glu-glu. La peixera és com un jardí ple d'aigua. El so i la il·luminació hi reblen l'efecte que la metàfora exigeix. Que Europa fa aigües, no és cap descoberta. Només cal observar les cares de pasqua dels qui els ha tocat anar davant intentant aturar cadascun dels flagells —més que de les crisis— que assoten el vell continent des de que va dir adéu al segle XX: el crac immobiliari, el crac climàtic, el crac dels refugiats, el crac energètic que ha desbocat la fera ferotge de l'imperialisme de la miggammada Z de Vladímir Putin...Per això, la recuperació de l'obra «El jardí», de Lluïsa Cunillé (Badalona, Barcelonès, 1961) —que es va estrenar a principis del 2021 en una residència de Centaure Produccions a la Sala Beckett— ressona ara, recuperada a l'antiga Seca, encara amb més inquietud, amb més neguit i amb més vivesa que fa un any mig quan Europa encara reposava en un jardí endormiscat, assotat aleshores pel moment més àlgid de la plaga del coronavirus.El teatre de Lluïsa Cunillé no dóna mai ni les claus ni la contrassenya per obrir el cadenat de tot el que amaga en el seu interior. Cal forçar el pany, com un serraller d'urgències, per trobar el punt en el qual el bombí cedeix. I un cop obert l'enigma, el ventall d'interpretacions, per descomptat, pot ser múltiple.És el que passa amb «El jardí» on dos personatges —una empleada de parcs i jardins i una assistenta social de l'Ajuntament— porten els espectadors des de la vulgaritat de la burocràcia municipal i la neteja dels parterres fins a les entranyes de la vergonya de l'Europa del segle XX. Des de Barcelona a Polònia i de Polònia a Amsterdam amb el miratge de la nova Alemanya.¿És possible un salt mortal com aquest només amb dues veus i setanta minuts d'un diàleg estàticament suggerent malgrat la seva pàtina tenebrosa, fet exclusivament tête-a-tête, amb acotacions dramàtiques d'autoria incloses, com aquell qui no vol dir res, ni que digui molt, a cops de preguntes òbvies sobre fets personals i aparentment intranscendents farcits d'interrogants?Sí. Cal dir que sí, que és possible sempre que els dos personatges estiguin en mans de dues actrius que dominen els seus discursos i els seus personatges només ajudats per escassos esbossos expressius, esperant el moment àlgid, el canvi de registre, el camaleònic capgirament que fan cadascuna d'elles, sobretot, esclar, l'actriu Màrcia Cisteró, en un minimonòleg que tinta de dramatisme allò que fins aleshores semblava una simple conversa entre la Dona (l'assistenta social) i Ella (l'empleada de parcs i jardins) i que eleva «El jardí» cap a una paràbola sobre l'Europa de l'Holocaust però també sobre l'Europa esquizofrènica del segle XXI.«El jardí» es una obra ambiciosa, sense concessions gratuïtes, que ja no pretenia acumular espectadors quan es va estrenar a la Sala Beckett i que no pretén acumular-ne tampoc ara sinó fer vibrar d'inquietud els que s'hi vulguin capbussar com cries de peix deixades de la mà de Déu en una peixera que, per molt domèstica que sigui, podria ser tan gran com la mar de Tetis i el seu descendent més petit, el Mediterrani. «El jardí» planta cara a la presumpta necessitat de comèdia i divertimento. Ni l'autora Lluïsa Cunillé ni el director Albert Arribas enganyen quan obren de bat a bat el seu «jardí». Ben al contrari, conviden els espectadors a desbrossar-lo, a matar-ne les males herbes i a recuperar la bellesa que qualsevol jardí amaga en els seus crestalls més profunds.
[cliqueu aquí]
VIDEO Versió digital íntegra de l'obra «El jardí», de Lluïsa Cunillé, estrenada a la Sala Beckett el 2021.
«Les bones intencions», de Marc Artigau. Intèrprets: Míriam Iscla i Joan Negrié. Disseny vestuari: Marc Udina. Confecció vestuari: Goretti Puente i Marc Udina. Construcció escenografia: Oscar Hernandez Pol “Ou”. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny espai: Raquel Ibort. Premsa i comunicació: Anna Fernández. Premsa Centre Arts Lliures Joan Brossa: Gabriella Dilorenzo. Fotografia i disseny gràfic: Albert Rué. Producció executiva: Joan Negrié. Producció: Eloi Isern. Producció gira: Manel Torres. Distribució: Roser Soler. Direcció: Joan Maria Segura i Barnadas. Producció: Sala Trono. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa. Barcelona, 13 maig 2022. ELS PICAROLS DE L'HEREU RIERA Ja ho deia la veu popular: «Sóc català i porto barretina. I a qui em digui res, li tallo la sardina!». Ai, si molts dels magistrats de toga negra sabessin a què s'exposen! De segur que no s'atrevirien a publicar i signar segons quines sentències que, a ells sí, sembla que els surtin ben bé de la “barretina”.Tot això ve a tomb perquè la Sala Trono, amb seu a Tarragona i una trajectòria remarcable, n'han muntat una de picarols i barretines amb la complicitat de la murrieria dramatúrgicament eclèctica de Marc Artigau i la sornegueria desinhibida pel que fa a la direcció de Joan Maria Segura Barnadas.«Les bones intencions», títol amb ressons de novel·la nord-americana i de cinema francès, els ha sortit en clau d'espectacle teatral de faixa i espardenya, gairebé del gènere de l'anomenada popularment “literatura de cordill”, amb un parell d'intèrprets sense complexos ni déus al cos a qui no espanten els reptes ni fer salts al buit venint des d'obres clàssiques com vénen amb «Crim i càstig» (Míriam Iscla / Teatre Lliure) o «L'Héroe» (Joan Negrié / Teatre Nacional de Catalunya).Ells dos són ara la Paula i el Pere. Dos personatges que es busquen la vida com poden, tot i que a vegades a ella se li escapi la mà quan veu la bossa d'algú perquè té els dits llargs i a ell se li escapi també la mà quan la desesperació, la gelosia o la venjança el porten a buscar la felicitat de la vida amb l'elixir de les pastilles.Dues ànimes desvalgudes i mig perdudes que es troben en el descampat d'una nit i al·lucinen amb la idea de crear una empresa per organitzar festes per encàrrec, però no disfressats de vulgars pallassos de pista com farien molts sinó pouant en les arrels del poble i presentant-se com a mestres de cerimònies amb vestimenta d'hereu i de pubilla. Ell, barretina, camisa blanca, mocador vermell al coll, jupetí marró, faixa, pantaló fins a sota el genoll, ram de picarols, mitges blanques i espardenyes de pagès. Ella, ret i mitenes, camisa blanca de màniga curta, gipó negre amb vetes, manteleta de blonda, faldilla fins a mitja cama, davantal amb punteta, enagos blancs, mitges blanques i espardenya de pagès. Poques joies, malgrat ser hereu i pubilla perquè a 6 o 7 euros l'hora, ni la faixa ni la caixa no donen per tant.Amb aquesta ambientació i amb un lot de barretines a cada butaca de la sala a disposició dels espectadors que presumptament han de formar part de colla d'acompanyament de la festa per rebre un client i els seus convidats que vénen del món de l'upa, no és estrany que assajar l'«Hereu Riera» o el càntic del «Virolai» acabi sempre sortint rodó, potser més rodó del que s'esperen, perquè, malgrat algunes mascaretes antivirus, el cor d'espectadors se les saben de memòria com fidels peregrins de Montserrat. I després diuen els que ja no creuen en Marx que la religió no és l'opi del poble!No seré jo qui desveli què amaguen sota la barretina, ell, i sota els enagos, ella, aquest parell de clowns disfressats de catalans de soca i arrel. Però sí que val la pena advertir que allò que podria semblar un espectacle satíric per burxar en la ferida catalanòfila o catalanítica, que cadascú ho digui com vulgui, es converteix en una riuada de conflictes personals que van posant al descobert les flaqueses de qualsevol catalana, per pubilla que sigui, i les reaccions nocives de qualsevol català, per hereu que sigui.Una cosa queda ben clara, després de viure plegats durant encara no una hora i mitja les pujades i baixades de sucre i de tensió de la Paula i del Pere, dels seus gags i dels seus brots d'humor estripat al servei de les seves bones intencions: per fer d'hereu, ¿i per què no?, també per fer de pubilla, cal portar sempre els picarols ben cordats.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Reiseführer». Creació de Ferran Dordal Lalueza i la companyia La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla / Ferran Dordal Lalueza. Dramatúrgia: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Imatge espai: Pol Rebaque. Il·luminació: Mingo Albir. So: Pau Matas. Música original: Clara Aguilar. Ajudanta de direcció: Carlota Grau. Ajudant d'escenografia: Oriol Corral. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudanta de producció: Anna Castillo. Realització i escenografia: EGM i Llorenç Balaguer. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i La Ruta 40. Direcció: Ferran Dordal Lalueza. Espai Lliure. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 desembre 2019. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 20 abril 2022. [Crítica corresponent a la primera estrena del 2019] EL TRENCACLOSQUES DEL VIATGER «Reiseführer» és un espectacle que es debat entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text. I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici.La metàfora escenogràfica que utilitza la companyia és un trencaclosques gegant que es va construint mentre dura l'espectacle, que té una durada aproximada entre una hora i tres quarts o dues hores, segons com evoluciona la construcció de les desenes de peces i l'ajuda que, al final, si volen, poden oferir els mateixos espectadors voluntaris per completar el quadre, que salten com espontanis del toreig a l'escenari (prèvia protecció de les sabates o a peu de mitjó).«Reiseführer» és una mirada irònica al fenomen del turisme d'aquest segle. Moltes de les experiències que s'hi relaten surten, segons els seus creadors, d'experiències viscudes per cadascun d'ells voltant per la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra. Això, esclar, és el que li dóna aquest aire de frescor, de conversa de sopar d'amics, tot i que aquí no hi ha sopar i molta feina a fer per completar el quadre del trencaclosques, amb peces que estan prèviament emmagatzemades en dos immensos baguls (com aquells dels viatgers intrèpids del segle XIX que sortien de casa per no tornar-hi al cap d'un any o dos).He de confessar que m'esperava un guió que fes més incidència en una sàtira del turisme que condiciona actualment la vida diària de grans ciutats com Barcelona. Això hi és, cert, però de seguida es passa a altres experiències viatgeres o turístiques sota el convenciment que la societat actual viu d'imatges fragmentades que li proporcionen una realitat trencadissa que vol refer —com un trencaclosques— quan arriba als llocs més coneguts del món de postal que coneix per reconeixe'l en cos i pedra.A «Reiseführer» hi ha una airada de l'Agrupación Señor Serrano. No és estrany perquè el seu creador, Ferran Dordal Lalueza (Barcelona, 1979), ha estat implicat en espectacles com «A House in Asia», «Birdie» o «Kingdom», entre altres. Però aquí es prescindeix del tot de les imatges, les projeccions o les retransmissions en directe del moviment de peces de miniatura com fa Señor Serrano i tot es deixa al cara a cara, el cos a cos, sense artificis, a risc i responsabilitat de cadascun dels tres intèrprets.«Reiseführer» de La Ruta 40 és un espectacle que es pot considerar experimental o d'investigació però que acaba sent atractiu per a espectadors convencionals i sense fronteres, encara més si són viatgers empedreïts i, per descomptat, també per als amants de fer quadrar totes les peces d'un trencaclosques amb la satisfacció de posar l'última, que és la que rebla el clau.
[cliqueu aquí]
La construcció del trencaclosques de «Reiseführer» es fa, al final, amb l'ajut dels espectadors voluntaris
«Laberint striptease». A partir de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Disseny i construcció de l'escenografia: Víctor Peralta i Tony Murchland. Vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Atrezzo: Víctor Peralta. Assessorament dramatúrgic: Marc Rosich. Coach acrobàcia: Gloria San Miguel. Coordinació de l'equip artístic: Joan Solé. Concepció de l'espai escènic: Roberto G. Alonso. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical i arranjaments: Jordi Cornudella. Direcció: Roberto G. Alonso. Producció: Escenari Joan Brossa en col·laboració amb Cabaret 13 i Cia. Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 abril 2019. Reposició: Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa, Barcelona, 3 febrer 2022. [Crítica corresponent a l'estrena del 2019] TROBAR EL DESLLORIGADOR DEL TEATRE DE JOAN BROSSA Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d'una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre.El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d'ell com de tota la companyia, i l'acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l'església, la crisi de la política actual, l'estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós - militar - judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa... i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca, prometent —a sants i minyons no els prometis si no els dons!— transformisme a dojo a través de les múltiples facetes de l'striptís, però sempre sense caure en un registre barroer sinó fent ús d'una atmosfera poètica de music-hall.El coreògraf i director Roberto G. Alonso, que hi fa el paper de Mc Clown o mestre de cerimònies —en algunes funcions el substitueix l'actor Jordi Andújar—, s'ha envoltat d'una companyia de quatre intèrprets multidisciplinars que, a més de treballar amb ell en alguna altra ocasió, abasten l'ampli ventall que proposa Joan Brossa en les seves peces teatrals: el músic (piano i clarinet de Jordi Cornudella), la cantatriu (soprano Elena Martinell), la ballarina stripteasista (coreògrafa Laura Marsal) i el saltimbanqui (actor i performer Davo Marín).L'espectacle compta amb un atrezzo d'objectes plenament brossià i amb una escenografia romàntica, de pista de circ, que es fa servir en la primera part per jugar amb una broma també molt marca Brossa, amb els espectadors situats en dues grades, separades pel cortinatge del teatrí central i creant un clima d'expectativa del que passa en una banda i l'altra sense que una no ho vegi de l'altra.Mentre en una banda, el músic toca el clarinet o la cantatriu canta, a l'altra sonen riallades. Sonoritat fantasiosa de Brossa total! Mentre en una banda, un dels intèrprets entreté “avorridament” el personal, a l'altra es fa creure que hi ha un estriptís total (cal advertir els espectadors que la imaginació i la fantasia són mitja vida i que dels temps de Christa Leem i del primer estriptís de Brossa permès el 1977 a la televisió en blanc i negre postfranquista ha plogut molt i, com deia aquell, en aquest país, quan plou la pluja no sap ploure).La companyia fa una tria de les més de cinquanta peces de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» (actualment es troba reeditada a Arola Editors) i estira el fil dels seus poemes visuals. Amb música, dansa, “chanson”, moviment, esquetxos i moments de pausa i relax, per donar sortida a una aparent familiaritat, cadascun dels intèrprets té el seu moment i els cinc construeixen el fregolisme tan venerat per Joan Brossa de la transformació. Especialment divertides les peces del militar que dirigeix la formació amb la condició que la tropa s'alleugereixi de roba; la de la votació que permet que posin la papereta sense problemes els poders i ho impedeix amb pals a les rodes quan arriba l'obrer amb la granota de feina; també la del confessionari pecador amb doble teatrí; la lectura de notícies de premsa relacionades amb les inoportunes declaracions recents que han fet bisbes, arquebisbes i altres jerarques de l'església en relació a les denúncies d'abusos sexuals; o el moment del Joan Brossa més crític amb la crítica amb la lectura de la seva «Carta oberta a un crític», del 1960, en resposta a una crítica publicada pel periodista cultural i esportiu manresà Martí Farreras (1929 - 1988), a qui acusa de fetitxista i de no ensenyar a veure el teatre, i on Brossa destil·la un decàleg del que hauria de ser la crítica teatral que encara avui no ha perdut vigència. Per això, aquest humil crític fa ara un discret mutis pel final de la pàgina... abans que l'esperit de Brossa —o els seus intèrprets— li propinin un sonat malefici de transformisme i el deixin també, com tots ells, en pilotes!
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Vernissatge», de Václav Havel. Traducció de Monika Zgustová. Intèrprets: Ignasi Guasch (2021) / Alberto Díaz (2016), Xavier Pàmies i Carla Ricart. Espai escènic i il·luminació: Roger Orra. Vestuari: Susana Del Sol. Espai sonor: Joan Pàmies. Direcció: Marilia Samper. La Trama Produccions. El Maldà, Barcelona, 22 desembre 2016. Reposició: Escenari Joan Brossa, Barcelona, 19 maig 2021. ON PARLEN DOS, EL TERCER ESCOLTA Quan el dramaturg Václav Havel (Praga, Txecoslovàquia, 1936 - Hrádeček, Vlčice, República Txeca, 2011) va escriure aquesta peça breu, l'any 1975, encara dins de la repressió arrossegada des de la Primavera de Praga del 1968, l'autor estava prohibit al seu país fins a la caiguda del règim comunista. Precisament la parella amfitriona en la versió original de «Vernissatge» són un parell de joves comunistes benestants que no tenen res a envejar a altres semblants capitalistes. Aquesta precisió no cal que s'especifiqui en el muntatge actual perquè allò que hi passa i tal com la parella reacciona davant de l'amic convidat, té una pàtina actual evident. Per això, la companyia ha evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques del segle passat amb la intenció de constatar que el discurs de l'autor continua vigent i aplicable a moltes altres latituds.L'obra s'inscriu en el registre d'un discurs críptic a partir del qual, gairebé sense conversa, perquè dos parlen i el tercer escolta i amb prou feines respon amb titubejos, els espectadors han d'anar descobrint la personalitat de cadascú d'ells. És doncs, un exercici teatral que posa a prova la capacitat de mostrar molt sense dir bo i res.Però després de cinquanta minuts —teatre de cambra— ha quedat al descobert que la febre d'estar al dia, de seguir el corrent i d'aparentar el que no s'és acaba amagant la frustració d'una solitud compartida, ni que sigui en parella.La parella amfitriona (Xavier Pàmies i Carla Ricart) assetja el seu millor amic (Ignasi Guasch (2021) / Alberto Díaz (2016) amb retrets i crítiques sobre la vida que ell porta amb la seva parella (absent) i la seva poca ambició des del moment que ha acceptat treballar en una fàbrica de cervesa només per sobreviure i ha sacrificat tot allò que podria fer amb el seu coneixement intel·lectual i de caràcter progressista.El pis de la parella és un model de decoració, que l'espectador ha d'imaginar, i el ritme de vida que porten un exemple a seguir pels altres, segons ells, fins al punt que la manera de viure l'amor pretenen que sigui compartida per l'amic a qui li correspondria fer el paper de voyeur de l'exhibició de la falsa felicitat, la falsa modernitat i el fals èxit.No és la primera vegada que les obres de Václav Havel arriben al teatre català. La directora Dolors Vilarasau, amb la companyia Teatreteatre, es va basar precisament en «Vernissatge» i «Audiència» per presentar «Havel a escena», el 1992, i va estrenar també la peça «El comunicat» al Teatre Tantarantanta el 1999. També l'actor Josep Minguell s'hi va acostar el 1999 amb la direcció de la mateixa peça, «Vernissatge», en col·laboració amb la desapareguda sala Artenbrut, el Teatre del Calaix i el Teatre del Sol de Sabadell.La versió dirigida ara de «Vernissatge» per Marilia Samper estilitza al màxim la posada en escena i els tres personatges. Procura no cedir més èmfasi del que cal a cadascú d'ells. Però sí que hi atorga una mirada femenina i deixa que sigui l'actriu Carla Ricart la que acabi dominant l'escena per damunt del paper que li toca fer al seu company de parella, l'actor Xavier Pàmies i, per descomptat, el que li toca aguantar a l'amic, l'actor Ignasi Guasch (2021) / Alberto Díaz (2016). Entremig, silencis de miniactes separats per un tic tac persistent que marca el pas del temps fins a l'esclat final que posa al descobert la farsa que s'amaga darrere de qualsevol vernissatge.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Infanticida». Òpera electrònica a partir de «La infanticida», de Caterina Albert (Víctor Català). Composició musical: Clara Peya. Adaptació dramatúrgia: Marc Rosich. Interpretació: Neus Pàmies. Interpretació i disseny sonor d'electrònica: Gerard Marsal. Escenografia: Laura Clos (Closca) i Felipe Cifuentes. Il·luminació: Pol Queralt. Disseny audiovisual: Felipe Cifuentes. Assessoria moviment: Maria Salarich. Fotografia: Albert Rué. Vídeos promocionals: Jaume Viñas. Direcció: Marc Angelet. Producció: Neus Pàmies. Sala Àtrium, Barcelona, 30 gener 2020. Reposició: Escenari Joan Brossa, Barcelona, 28 novembre 2020. Després de la versió que el 2009 va representar l'actriu Emma Vilarasau al Teatre Romea d'aquest monòleg tràgic de finals del segle XIX, malauradament tan actual —fent aleshores un doblet amb un altre monòleg, «La germana Pau», interpretat per Àngels Gonyalons—, semblava una temeritat que les paraules de Caterina Albert —el pseudònim de Víctor Català és posterior al 1898, quan va escriure «La infanticida» segurament que basant-se en algun fet real pròxim a la seva hisenda agrícola— es poguessin traslladar a un altre registre com el de l'adaptació en clau d'òpera electrònica que han fet per una banda Clara Peya, com a compositora, i per l'altra, Marc Rosich, com a dramaturg. El resultat, esclar, ho desmenteix. Sí que era possible i, si es vol, encara més punyent, amb la immensa interpretació que en fa l'actriu i cantant Neus Pàmies, una de les membres de la companyia Projecte Ingenu i actriu també d'altres musicals vistos en les últimes temporades.A «La infanticida», una dona amant i víctima a la vegada de l'home estimat, amenaçada per la fúria patriarcal, explica des de la cel·la d'un manicomi el seu acte de mort de la criatura que, si hagués deixat viure i créixer, ningú del seu voltant no l'hauria acceptat. La falç del pare, l'amor que confessa que sent encara per Reiner, l'amor furtiu, i la roda de molí que s'emporta el cos de la petita graner avall marquen el triangle del drama que s'insereix, evidentment, en els drames rurals de l'època, però que, com deia, retroben en la societat urbana contemporània el seu paral·lel.I, si no, ¿quina diferència hi ha entre la Nela, la infanticida de Víctor Català, i les moltes —massa!— infanticides anònimes de les criatures que es troben abandonades en contenidors, o les que provoquen els maltractaments infantils que surten a la llum cada dos per tres, o els drames violents de gènere que sempre tenen un trencament passional de fons? Només se'n pot marcar una, de diferència: d'allò que abans se'n feia vot de silenci tancat a casa ara surt a la llum i es converteix així en un fracàs col·lectiu que no ha sabut resoldre a temps allò que s'ha convertit en una tragèdia personal.Això és el que fa que el monòleg de Víctor Català —el pseudònim de Caterina Albert procedeix del nom donat a un dels personatges literaris de l'autora—, més de cent anys després, tingui una absoluta modernitat, la mateixa modernitat que els venerables mantenidors dels Jocs Florals d'Olot del 1898 van descobrir en «La infanticida» i la mateixa modernitat que va provocar la ira dels seus coetanis lectors i opositors en descobrir que la ploma era la d'una dona, fins al punt que, quan se li va demanar que “suavitzés” el to del drama de cara a la lectura, l'encara Caterina Albert es va negar a anar a recollir el premi i va decidir, des aleshores, l'ús del pseudònim.Avui, els coetanis del segle XXI escolten en un silenci tens, la veu de la Nela amb un llenguatge ric que la dramatúrgia ha mantingut força fidel a l'original, reforçat per un discret acompanyament de projecció i amb la interpretació emotiva de Neus Pàmies que troba en la modulació operística de molts moments —la part recitada és mínima— l'esgarip esglaiador, el lament que surt del fons de l'ànima, el crit d'angoixa i el desig amagat de no perdre-ho tot si el Reiner, l'amor perdut, li respon el telèfon.Atenció, acabo de dir “si Reiner li respon el telèfon”. I és així, perquè no només s'ha modernitzat el registre com a òpera electrònica, que manipula en directe el músic Gerard Marsal, sinó que la “infanticida” disposa d'un telèfon del vintage model gòndola de paret, imatge que porta els espectadors als voltants dels anys seixanta-setanta del segle passat. És així, doncs, com la companyia ha entès que «La infanticida» de Víctor Català —ells han deixat el títol en «Infanticida»— és un testimoni intemporal, actual i universal que les circumstàncies i els prejudicis socials no han acabat d'esborrar del tot.
VIDEO
«Greta&Friday II: Amor mor», de Queralt Riera. Intèrprets: Annabel Castan i Òscar Muñoz. Vestuari: Teté Company. Assessorament musical: Sebastià Bover. Direcció: Queralt Riera. Sala Palau i Fabre. Escenari Joan Brossa. Barcelona, 5 març 2020. Han passat els anys, prop de quaranta. I aquella parella juvenil que tenia una dèria pel circ i que havia de canviar el món, Greta i Friday, s'han fet grans, han tingut alts-i-baixos, han canviat de vida, de l'urbs a la muntanya, s'han desencantat de la que es proposaven i s'han encaterinat amb el futur més enllà del futur. N'han passat tants, d'anys, que fins i tot un dels mites del díptic «Greta&Friday», l'actual adolescent activista Greta Turnberg, ja no és en aquest món. Tothom mor. I la jove Greta també.«Greta&Friday II: Amor mor» és la segona part de «Greta&Friday I: Amor pur». El risc de la proposta en forma de díptic era l'alternança de dues autories que fan també la direcció: la primera, d'Albert Mestres, i la segona, de Queralt Riera. I el risc s'ha convertit en la millor opció perquè la segona part enllaça amb la primera, amb lleugeres referències que ajuden a resituar els espectadors que hagin seguit els dos espectacles, però que també es poden veure independents sense que se'n perdi el sentit.L'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, Vallès Oriental, 1978) ha enllaçat molt bé els dos personatges que li venien marcats des de la joventut de la primera part. I el discurs del text, que en la primera part d'Albert Mestres era necessàriament més ingenu per l'edat dels personatges, en aquesta mirada de maduresa fa una reflexió sobre la incògnita del futur després de la preocupació ecològica de la societat actual del segle XXI.La comparació entre el vell lema «Nuclears? No, gràcies!» —hi ha qui encara en recordarà el símbol del sol rialler que l'acompanyava— de l'últim quart de segle passat, caigut ara en l'oblit, i el «Mori el plàstic!» de la generació actual conscienciada pels estralls del canvi climàtic diu molt en molt poques paraules. Altres comparacions generacionals com el mobiliari de pi del passat o els utensilis domèstics d'una època, superats pel consum revolucionari i kitsch més present, també. Les preferències per tal o tal altre pintor —entengui's Picasso— , recuperat ara de les cendres, remarca el moviment endavant i endarrere de les generacions que aspiren a trencar amb el passat reivindicant el que és més vintage del prepassat.El text de Queralt Riera és tan quotidià com dens en contingut reflexiu. I els intèrprets d'aquesta segona part, l'actriu Anabel Castan i l'actor Òscar Muñoz, se'l fan seu potenciant-lo al màxim en una posada en escena nua d'artificis escenogràfics, mesurada i dinàmica a la vegada en moviment i rica en dicció que s'escola com un plat de gurmet deconstruït en només seixanta minuts.I s'hi parla de la vida i de la mort. De la llengua (amb els dialectes i els barbarismes) i del paisatge (de la platja de S'agaró o Sant Feliu de Guíxols). De la pèrdua del dialecte salat de les Illes —per naturalesa de l'actor de la primera part que interpretava el Friday—, convertida ara en metàfora de la pèrdua de l'origen, fins a la metàfora de la llauna de cervesa que en un futur distòpic potser haurà desaparegut perquè tot es consumirà a pes o a litres per estalviar l'envàs.I parlant de pes, el pes del passat és la llosa que condiciona el trànsit de l'amor, de l'amor que es perd, de l'amor que es panseix, de l'amor que es fa rutinari i que, malgrat tot, es manté en reserva ni que se sàpiga que aquell amor que un dia va ser pur es pot acabar convertint en amor mort. La vitalitat optimista i idealista de la primera parella jove plena de vida, sotmesa al risc de les contorsions simbòliques del circ, es veu ara enfosquida per la frustació i l'escepticisme de la segona parella madura i envellida plena de mort, capaç només de practicar una figuereta.I aquesta és la sensació que segurament també acaba envaint els espectadors del pack complet, entre el desig de la felicitat de la Greta i el Friday iniciàtics a la desolació del fracàs de la Greta i el Friday que han renunciat a viure. L'avantatge d'un díptic com aquest, a quatre mans i amb dues cares, la A i la B, és que sempre pots tornar a començar i quedar-te amb aquella que més et plagui, ni que la tria personal corri el perill que es faci només com a consol d'autoengany.
VIDEO
«Decadència», d'Steven Berkoff. Traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. Intèrprets: Míriam Alamany i Carles Martínez. Assessorament moviment: Montse Colomé. Espai escènic i vídeo: Alfonso Ferri i Laia Tubio. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Disseny de so: Àlex Polls. Vestuari: Alberto Merino. Sastreria: Aina March. Perruqueria i maquillatge: Alicia Machín. Fotografia: Aleix Marín. Distribució: Xavier González - Escenapart. Ajudanta de direcció: Núria Rocamora. Direcció: Glòria Balañà i Altimira. Sala La Planeta, Festival Temporada Alta, Girona, 29 novembre 2019. Reestrena: Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 2 febrer 2020. El teatre d'Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937) és una prova de foc per a tot aquell qui s'hi acosta. Aquest mateix any se n'ha vist la posada en escena de Josep Maria Mestres d'una altra de les seves obres, «Com els grecs», al Teatre Lliure de Gràcia.En aquesta ocasió, la peça «Decadència» —un caramel per a moltes parelles d'intèrprets— és una perla que excel·leix i enlluerna pels quatre costats. En primer lloc, per una versió catalana que no es pot deixar d'esmentar de Neus Bonilla i Carme Camacho i que s'agafa al llenguatge transgressor de Berkoff —als seus 82 anys un ja no gosa parlar d'“enfant terrible”— i en fa un catàleg d'impromperis antològic.En segon lloc, esclar, per la interpretació del duet d'aquest parell de còmics seriosos com són Míriam Alamany i Carles Martínez que enfilen el relat com els compassos d'un ball esbojarrat en una nit d'excessos de tota mena —xampany, sexe i rock and roll...!— en vers de rima “popular”, sarcàstic, satíric, demolidor i irreverent sense aturador, amb rèpliques i contrarèpliques que només interrompen uns fugaços minimonòlegs de l'un i de l'altre, enfonsats a la cadira de braços, únic element de l'attrezzo.I finalment per una elegant composició conjunta de posada en escena que arrodoneix la direcció de Glòria Balañà amb el vestuari, la il·luminació i el moviment que acompanya l'acció dels dos protagonistes amb una austera però impressionant escenografia de sostre, un quadre gegantí de marc de motllura clàssica amb projeccions de pintures tenebroses de tendència romàntica que simbolitzen cadascuna de les escenes que viuen els dos personatges.L'autor, actor i director Steven Berkoff quan escriu «Decadència», des de la dècada dels noranta del segle passat, no deixa res ni ningú dret que faci flaire d'Anglaterra o de Gran Bretanya o del Regne Unit, des de Margaret Thatcher, la Dama de Ferro —una de les obsessions de Berkoff— a la criticada cacera de la guineu, o la parella dels prínceps Carles i Lady Di, la reina Isabel II, la monarca anglesa i de quinze miniestats més, els lords, els tories i tot Wetsminster i Downing Street sencer i, per extensió, deixa anar aigüera avall la vena racista dels seus personatges contra els negres, els “paquis”, els irlandesos i els jueus que omplen el país i a qui, si estigués a la seva mà, enviarien tots plegats a pastar fang mar enllà.I el més esborronador és que allò que podia semblar un exabrupte extremista a finals del segle passat s'ha convertit ara mateix en una subtil crida esfereïdora avalada per la meitat més un de la societat anglesa amb l'ascens del populisme ultradretà, el renaixement del conservadorisme i el despertar del sentiment imperialista de la nació que ha desembocat, en l'etapa del primer ministre Boris Johnson —fill d'anglesos nascut a Nova York—, en la incertesa del Brexit i les conseqüències de la caiguda de la bandera anglesa del club dels 27 de la Unió Europea.Plana tot això i algunes coses més en l'espectacle «Decadència» durant setanta o vuitanta minuts, però sobretot s'hi troba una d'aquelles rareses escèniques imprescindibles cada temporada només aptes per a parelles d'intèrprets amb el bagatge, l'ofici, el mestratge i l'honestedat interpretativa suficient perquè, des d'una aparent modèstia, elevin la caricatura ben amunt com els més grans.
VIDEO
«Greta&Friday I: Amor pur». Dramatúrgia d'Albert Mestres. Intèrprets: Lola Carandell i José Luis Oliver. Escenografia: Marc Chornet. Música: Marc Egea. Moviment: Lola Carandell i José Luis Oliver. Fotografia: Albert Rué. Estudiant en pràctiques El Timbal: Alberto Lanzas. Direcció: Albert Mestres. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 1 febrer 2020. En èpoques passades deien que la vida era una tòmbola, tomb, tomb, tòmbola. Ara, tal com està el món, és més encertat dir que la vida és un circ que gira i gira i gira. I l'amor, que és l'essència de la vida, no s'escapa d'aquest circ ambulant. Això és el que proposa en aquesta proposta “doble” d'Albert Mestres (Barcelona, 1960) —diguem-ne doble perquè hi ha prevista una segona part amb el títol «Amor mor», ambientada unes dècades després, a càrrec de l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978)— amb un parell de protagonistes, en aquest cas molt joves, en el punt iniciàtic de la descoberta de les trampes de la vida, sota la crida adolescent del moviment “Fridays for Future”, on es troben i es coneixen (“¿Com et dius?: Greta. ¿Com et dius?: Friday”), els dos enlluernats per l'aura de la jove activista sueca Greta Thunberg, que és per a ells com un far que els guia en el mar de l'univers del futur que els espera.Una peça breu, una hora, amb escenes diverses que passen de la parella de clowns —nas vermell inclòs—, a la d'acròbates (l'actriu Lola Carandell s'ha format en l'especialitat de circ a l'Escola Rogelio Rivel de Barcelona) —hi ha una roda, un trapezi i una barra d'equilibri malgrat les dimensions petites de la sala Palau i Fabre— i que barregen les seves inquietuds i els seus idealismes juvenils a través dels fugaços diàlegs entretallats, els crits de joia o els jocs enyorats d'infància, amb moments gairebé d'aires de clàssic dramàtic —Ramon Llull (“Llibre d'Amic i Amat”), William Shakespeare (“Romeu i Julieta”)—i d'altres de cultura tradicional amb la interpretació d'una rondalla camperola de les Illes —l'actor, també en formació de circ, José Luis Oliver, és nascut a Palma— o la cançó catalana popular «La Font del Gat» inspirada en la font dels Jardins de Laribal de Montjuïc. Una combinació dialectal en tota la trama del mallorquí i el català oriental que és també una de les característiques de l'espectacle.
VIDEO
«Mexicatas». Dramatúrgia de Sergi Belbel. Intèrprets: Merlene Avendaño, Lupe Cano, Esmeralda Elizalde, Ariadna Ferreira, Mónica Mar, Thania Paulinni, Marisol Salcedo i Nàdia Zúñiga. Disseny so: Jordi Bonet. Disseny llums: Kiko Planas. Construcció estructura de l'altar: Miquel Ruiz.Tècnic en gira: Guillem Rodríguez. Producció i distribució: Arnau Vinós. Direcció: Antonio Calvo. Companyia Cor de Maguey. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 10 novembre 2018. Reposició: 27 novembre 2019. D'un treball col·lectiu a partir de l'enyorança dels orígens i de l'amor a primera vista del lloc d'acollida sorgeix un espectacle ple d'humor i de tendresa que, potser sense proposar-s'ho, enllaça amb l'antiga relació d'amistat que Mèxic i Catalunya han tingut des de sempre, però d'una manera especial des de després de la guerra civil i l'exili forçat de personatges catalans que han estimat Mèxic i s'han deixat influir culturalment pel seu solatge com per exemple Pere Calders o Avel·lí Artís “Tísner” i la seva literatura amarada de l'esperit mexicà arran del seu llarg exili de més de vint-i-cinc anys.Amb les vuit integrants de la companyia Cor de Maguey passa una cosa semblant però a la inversa. Elles vuit són actrius formades a l'escola artística mexicana que han buscat una nova manera de viure i d'exercir la seva professió a Catalunya. S'han trobat i s'han retrobat amb casa seva. Això els dóna una visió que ni es compra ni es ven i que es té a dins implícitament per la condició de trobar-se en terra de ningú, amb el cor a una banda i l'altra.Aquesta estimació la reflecteixen molt bé passada per l'alambí de la distància, l'humor, la frescor, la crítica i la ironia. Estimen tant Mèxic que no poden estar-se de criticar els que l'embruteixen amb política corrupta. I ja estimen també tant Catalunya que tampoc no es poden estar, com la troupe d'«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol, de «riure-la».Darrere de la seva idea original hi ha la dramatúrgia de Sergi Belbel que ha relligat caps i puntes, les ha deixat fer i ha creat finalment un espectacle rodó que inclou el gag, el moviment, la música, el record dels teus i l'amor per la llibertat. I darrere de tot això hi ha també una sòlida formació artística de cadascuna de les vuit intèrprets que destil·len amb l'espontaneïtat de les companyies nascudes per atzar i destinades a morir d'èxit.Es podria fer elogi de cadascuna de les accions que integren l'espectacle i que, durant uns cent minuts, no baixa mai d'intensitat, ben al contrari, puja i puja per trobar sempre una nova manera de sorprendre els espectadors, ja sigui amb l'enginy lingüístic o amb el desplegament coral escènic.
Posats a destacar, és especialment brillant el monòleg a partir de la típica frase “setze jutges...”, també l'acció en clau de protesta i acció directa per enderrocar la catedral de Mèxic, nyap de la colonització espanyola que amaga a sota les restes del vell imperi mexicà. I encara, l'acció de les vuit mexicanes a la platja i les seves converses amb l'exterior o el diàleg irònic de dues d'elles sobre la filosofia de l'expressió catalana, molt catalana, “ets un puta... o una puta”, que tant hi fa. O també la picada d'ullet a la singularitat de la vocal neutra que els embolica el parlar català, sense faltar-hi, esclar, un quadre amb el fetitxisme mexicà i el culte als morts (¿què en sabríem els catalans sense la refinada mirada irònica convertida en realisme màgic de Pere Calders?).El Cor de Maguey fuig intel·ligentment dels tòpics més tronats que es podrien esperar de la cultura mexicana i converteix «Mexicatas» —el seu nom ja indica la intenció de la fusió de cultures— en un espectacle de caràcter universal que, al marge de Mèxic, es podria aplicar a qualsevol altre col·lectiu que, de grat o per força, ha tingut l'exili com a una de les fites de la seva vida.
VIDEO
«Bollywood, Bombay, Barcelona». Idea original de Juanjo Cuesta-Dueñas, Marc Tarrida Aribau, Albert Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Dramatúrgia de Marc Rosich. Intèrprets: Marc Tarrida Aribau, Abel Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Escenografia: Jairo Fuentes i Violeta Ollauri. Vestuari: Fran de Benito. Vídeo espectacle: Wasp Studio. Coreògraf: Palwinder Nijar i Esther Sabaté. Ajudant de so: Guillem Fernández. Disseny de llums: Antoni Font. Fotografia: Jordi Parera. Producció: Líquido Teatro en col·laboració amb Caja de Burgos. Producció i distribució: Blanca Pascual Arànega. Direcció: Juanjo Cuesta-Dueñas. Companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 14 novembre 2018. Reposició: Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 8 novembre 2019. En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres.Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest.Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle.En el cas de l'espectacle «Bollywood, Bombay, Barcelona», la companyia burxa en les inquietuds dels tres joves indis, que compateixen habitació en un pis amb tres lliteres —un artilugi escenogràfic que es munta i desmunta a gust de cada acció, amb la relació que tenen no sempre agradable amb el veïnat, amb el seu periple per trobar feina, amb la seva voluntat d'amagar l'esforç que han de fer per sobreviure (venedor de llaunes, mosso de magatzem, venedor de supermercat, taxista...), amb la dèria per aprendre les frases bàsiques de la llengua estrangera, i també deixa un espai per no amagar el drama que hi ha sempre darrere de l'immigrant: la pobresa de l'origen, l'abandó de la família, la pèrdua d'un germà o un amic en la fugida...La companyia ho endolceix amb el mite del cinema de Bollywood i el fetitxisme somniador per una de les actrius més populars del gènere. El somni de l'immigrant indi passa pel somni de la pantalla, la música bollywoodesca i l'èxit de tenir una feina ni que sigui precària per poder pagar el crèdit que els hipoteca l'aventura incerta de la fugida del seu país.Color, ball, dansa i vestuari de brillantors indis alimenten un espectacle de petit format de gairebé una hora i tres quarts —que milloraria amb una retallada d'uns vint minuts per arrodonir-lo del tot—, representat en una sala de cambra com la Palau i Fabre, i que es guarda algunes sorpreses sota el sari.Són especialment agraïdes les escenes de la recepcionista del centre cívic o la de la directora d'una empresa de distribució, així com la del taxista i els diàlegs amb els usuaris que el demanen, o l'escena de les dues veïnes —en clau de “grand guignol”— que comencen per queixar-se del soroll dels tres indis amb la música alta al pis i acaben picant-se les crestes entre elles dues, una amb el cedé de «La Santa Espina» amb Núria Feliu a tot gas i l'altra amb el de la popular «Y Viva España» de Manolo Escobar a tota pastilla. I és així com la companyia s'endinsa també d'aquesta manera, subtilment, a partir del dilema del rebuig a l'immigrant i la diferència, en el dilema de la confrontació social interna.
VIDEO
«El futur». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet, Uri Callau i Xènia Sellarés. Veu: Marina Monràs. Coreografies: Xènia Sellarés. Audiovisuals: Berta Bähr. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Fotografies: Genia Badano. Direcció: Joan Yago. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa Barcelona, 22 setembre 2019. Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari.A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre.Joan Yago, dramaturg central malgrat que la creació també és col·lectiva, juga amb la ciència-ficció light, és a dir, aquella que, de tan realista deixa de ser ficció. I ho fa tant amb pessigades cap als avantpassats més recents com amb esgarrinxades cap a les generacions més presents. La mirada enrere, ironitzant sobre alguns propòsits que els que els han viscut ja saben que s'han fos pel camí. I la mirada al present o futur recent, ironitzant també sobre els propòsits dels més joves que els estan vivint i comencen a saber que també es fondran pel camí que els espera.«El futur» fa honor al seu nom perquè la companyia s'ha format a partir dels últims cursos de l'Escola Eòlia, on s'havia estrenat. Nous intèrprets, doncs, que pràcticament debuten fora del seu espai escènic habitual de formació i que ja apunten força alt, en expressivitat, interpretació i capacitat de captivar un públic molt ampli, sense fronteres generacionals.
VIDEO
«Tercets. Dues peces breus de Joan Oliver». Intèrprets: Santi Ricart, Miquel Agell, Gemma Brió i Queco Novell. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Mariela Sernagoras. I·lluminació: David Bofarull. Espai sonor: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Animacions: Miquel Teixidor. Muntatge audiovisual: Igor Pinto. Tècnica companyia: Helena Pañart. Fotografia: Xavier Garcia. Disseny gràfic: Robert Garcia. Estudiants en pràctiques: Èric Figaró i Jofre Garnés. Comunicació: Lídia Verge. Gestió de públics: Gemma Amorós. Producció executiva: Miquel Agell i Marta Fíguls. Ajudantia de direcció: Lídia Linuesa. Direcció: Artur Trias. Companyia Lazzigags. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 22 març 2019. La Colla de Sabadell és una de les referències de laliteratura del primer quart de segle passat que aquest 2019 commemora el seu centenari. Darrere seu hi ha tres noms tan mítics com la mateixa Colla: Joan Oliver (posteriorment conegut també com a Pere Quart), Francesc Trabal i Armand Obiols. Tres homenots de les lletres catalanes, el poeta, el novel·lista i el prescriptor, aquest últim, Armand Obiols, íntimament relacionat amb la immensa obra narrativa de Mercè Rodoreda.Una de les branques literàries herència de la Colla va ser el teatre i el seu autor, Joan Oliver (Sabadell, Vallès Occidental, 1899 - 1986). Eren temps d'experiments teatrals, de trencaments amb el classicisme, de rebel·lió literària i d'aproximació a les avantguardes amb una intenció de fons: riure's del mort i de qui el vetlla, però sobretot, riure's i posar en evidència la societat de la qual provenia Pere Quart —família de casa bona sabadellenca relacionada amb el tèxtil i les finances— i de la qual, en certa manera, renegava. Les obres teatrals de Pere Quart tendeixen a la brevetat i a un cert minimalisme textual. Aquest registre es pot veure clarament en les dues peces que integren aquesta proposta de la companyia Lazzigags que les enllesteix en una escassa hora i mitja, amb voluntat de recuperar un teatre que seria clàssic si no s'hagués deixat tant de temps al congelador per les circumstàncies adverses que el teatre català ha patit en cent anys.La primera, «Tercet en re», del 1957-1959, és un monòleg encobert de fals diàleg, que interpreta l'actor Santi Ricart i que representa un escriptor en procés de creació —màquina d'escriure d'època de mitjan segle i multitud de boles de paper rebregades a terra dels fulls rebutjats— amb el recurs teatral que fa que ell mateix imagini una sèrie de personatges que el distreuen de la feina mentre intenta escriure i emplenar el full en blanc, un terme a hores d'ara metafòric que els més joves ja no conceben si no se'ls aclareix que vol dir: "pantalla en blanc". L'actor Santi Ricart se'n surt amb mestratge escènic per la seva trajectòria amb un text trampós que, malgrat que he definit com a monòleg, amaga un diàleg a diferents veus, que ell mateix ha d'anar perfilant i dramatitzant.La segona peça, «Gairebé un acte», forma part de les primeres de l'autor, és del 1929, i ja compta amb els quatre intèrprets per representar els personatges que Joan Oliver situa a la Costa Blava francesa amb una parella benestant (l'actor Miquel Agell i l'actriu Gemma Brió, elegància i picaresca de l'època) que viuen en un hotel de vacances la vigília de les seves noces i on apareix un vell amic (l'actor Queco Novell, barret de palla de senyor) que, tirant de fatxerenderia, acaba trastocant els plans de la parella, sobretot els d'ella, en una evident crítica de la societat burgesa del seu temps que també el membre de la Colla de Sabadell, Francesc Trabal, va retratar en alguna de les seves novel·les amb una mirada literària que podria ben bé haver signat Francis Scott Fitzgerald, de «Tendra és la nit», sense que es notés la diferència.Però el teatre té tots els recursos per aturar o fer canviar la realitat de la ficció amb un cop de vareta màgica i, en aquest cas, amb el trencament del ritme a crits de Queco Novell perquè aparegui el Santi (Santi Ricart, esclar) fet ara un tècnic d'escenari amb samarreta negra i logo Brossa (abans ha aparegut fugaçment fent de grum d'hotel traginant maletes) i intentant manipular el que li manen que manipuli els altres col·legues de la companyia: "Cortina! Cortina!". Allò que la trama, a cops d'embolica que fa fort, no pot o no vol resoldre... que ho resolgui el teló.
«La dona pantera». A partir del «Teatre de Don Joan», de Josep Palau i Fabre. Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrprets: Roser Tàpias, Xavier Torra, Cristina López, Toni Guillemat, Neus Pàmies i Martí Salvat. Disseny d'espai: Laura Clos (Closca). Disseny de vestuari: Marta Rafa i Adriana Parra. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Ajudant d'escenografia (en pràctiques): Eugeni Marí. Música: Gerard Marsal (i Wolfgang Amadeus Mozart). Assessorament de vídeoi projeccions: Alfonso Ferri. Fotografia: David Ruano. Direcció: Marc Chornet Artells. Companyia Projecte Ingenu. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 16 febrer 2019. La proposta més recent de la companyia Projecte Ingenu s'ha capbussat en el recull de cinc peces teatrals de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 - 2008), escrites a la dècada dels anys cinquanta del segle passat i dedicades al mite de Don Joan. Però la jove i ja valorada companyia no s'ha conformat a representar el muntatge amb vocació convencional pel que fa al text sinó que ha capgirat l'ordre original pel que fa al gènere i s'ha imaginat el popular personatge llibertí i faldiller en el cos d'una dona, a la qual ha titllat de “dona pantera”, parodiant precisament el títol d'un dels poemes palaufabrians. A més, l'atzar ha trucat a la porta i s'han trobat que el cineasta Jacques Tourneur va rodar una pel·lícula amb el mateix títol el 1942 —amb una protagonista torturada per la por que si s'excitava sexualment es podria convertir en pantera ferotge—, uns fragments de la qual formen part de l'apartat de projecció que caracteritza el muntatge.I és en aquesta posada en escena on descansa el màxim interès de l'experiment escènic que transita pel camí de les mal anomenades noves tendències malgrat que, en utilitzar al màxim el recurs del vídeo i projecció en directe, ho fan amb un sentit innovador que obliga els espectadors a escollir amb quina mirada es volen fer seva la trama: ¿amb el que passa realment a l'escenari, amb el muntatge videogràfic que es projecta en dues pantalles a banda i banda d'un escenari rectangular o, fins i tot, en una tercera càmera oculta dins el camerino on els intèrprets la fan petar abans de sortir a escena?La companyia destil·la un max mix del teatre de Don Joan de Palau i Fabre —la dramatúrgia és de la “dramaturga oficial” de clàssics del teatre actual, Anna Maria Ricart— amb els seus arguments bàsics, primer amb un don Joan (Xavier Torra) i després amb la seva versió femenina (Roser Tàpias). Ell, en una sessió de psicoanàlisi que té aires de procés de rodatge d'una websèrie casolana. Ella, en un judici acusada de la seva addicció sexual, presidit per un tribunal masculí que es recanvia per un de femení, tot i que igualment acabi condemnada pel seus actes, un judici que té aires d'Inquisició i de cacera de bruixes medieval.A l'espectador el seduirà comprovar com es poden produir efectes de gravació en vídeo vistos a la pantalla amb un cap blanc de porexpan abillat amb perruca postissa i una mà, o com s'aconsegueixen efectes expressius vistos a la pantalla en primer pla i difícils de veure a ull nu en directe. En algun moment, la companyia fa també de “pseudoagrupaciónseñorserrano” amb figures en miniatura o vídeos des del mòbil, aconseguint sempre que el teatre, la música (Gerard Marsal), l'òpera (Mozart), el cinema (Tourneur) i el teatre (Palau i Fabre) es fonguin en una única disciplina inclassificable, apta, això sí, per a espectadors avesats a propostes no només experimentals sinó també trencadores.
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'espectacle teatral de Projecte Ingenu (1). Tràiler de la pel·lícula de Jacques Tourneur (1942), «La dona pantera» (2).
«Maleïda tardor». Creació i interpretació: Lucía Abellán, María Andrés / Ester Martínez i Lucía Sáez. Disseny d’il·luminació: Diego Sánchez. Tècnic: Juan Serra. Espai escènic: La SubTerránea. Producció: Lucía Sáez. Fotografia: Jordi Pla. Vídeo: Nacho Carrascosa. Cartell: Matilde Criado i Lucía Sáez. Distribució: a+ soluciones culturales. Residència Espacio Inestable 2016. Direcció: Paco Zarzoso i La SubTerránea. Companyia La SubTerránea. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 gener 2019. Aquest és un espectacle eminentment orgànic. Espelmes, copes de vi negre, taronges, raïm, plàtans, fulles seques, simulacre de verema... I de colofó, tres ceps senyorívols que, amb el seu entortolligament de braços de sarments, sembla que simbolitzin l'entortolligament del transcurs de la vida, arrelada, com les rabasses, sota terra.La tardor és també metàfora de l'avantsala de la mort. Per això, segurament, les tres actrius i autores de l'espectacle l'han titulat així, amb el nom d'aquesta estació de l'any, i li han adjudicat el menyspreu de “maleïda” potser perquè, de tan inevitable, no la voldrien veure ni venir, ni arribar, ni passar.L'espectacle va ser nominat com a “revelació” dins dels Premis Max i ara en la versió catalana, en la modalitat valenciana, el seu potencial lingüístic cobra tota la força que té, entre altres coses perquè les tres intèrprets —dirigides pel dramaturg Paco Zarzoso— modelen la llengua amb intensitat i no permeten que se'n perdi cap matís, a més d'introduir en el discurs alguna expressió de caire popular, fins i tot rondallístic, com si expliquessin un conte.Les tres actrius —vestit roig encès— a ritme de comparsa de pasdoble de banda valenciana, mig gesticulen, mig ballen, mig s'enfilen a la taula, mig veremen dins d'un cup, mig intercanvien el gest i mig sincopen un diàleg que a vegades sembla que sigui un monodiàleg, anant cadascuna a la seva. Una creació col·lectiva de cambra que no ha fet cap concessió a la “broma fàcil” i tampoc han estalviat un contingut “reflexiu i complex” i que es revela poèticament amb brillantor com una esperança escènica enmig d'un panorama que molt sovint vol passar per modern i acaba resultant carrincló i desolador.
VIDEO
«Al sostre», de Nigel Planer. Traducció de Francis Humble. Intèrprets: Pau Ferran i Oriol Grau. Veus en off: Manel Barceló i Marc Rius. Música: Xavier Mestres. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Ajudant d’escenografia: Marta Georgia. Disseny de so: Àlex Polls. Cap tècnic i llums: Ramon Beneito. Producció executiva: Joan Negrié. Producció: Eloi Isern. Ajudant de producció: Paloma Arza. Premsa: Maria Bravo. Xarxes socials: Lídia Masip. Disseny gràfic i fotos: Albert Rué. Direcció d'Israel Solà. Producció: Sala Trono de Tarragona. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 10 gener 2019. En temps de Miquel Àngel, parlar de propietat intel·lectual, de drets d'autor i de l'exercici del plagi era molt lluny de les inquietuds dels artistes de l'època. ¿Què hi ha darrere de la gran obra de Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese, 6 març 1475 - Roma, 18 febrer 1564), l'autor oficial de la Capella Sixtina que ha passat a la història de l'art com a Michelangelo o Miquel Àngel i que, sense màsters pagats o regalats, va exercir d'escultor, pintor, poeta, escriptor i arquitecte renaixentista?L'obra «Al sostre» va representar el debut com a dramaturg de Nigel Planer (Londres, 1953), una altra mena de Miquel Àngel, però contemporani, autor de teatre, cantant, músic, actor i escriptor, conegut popularment pel personatge de Neil Pye, el xicot amb grenyes, veu fosca i figura hippy decadent de la irreverent i a la vegada alliçonadora sèrie televisiva de la BBC dels anys vuitanta del segle passat, «The Young Ones (Els joves)», emesa també en català a TV3, traduïda en part per Francis Humble, precisament el mateix traductor de l'obra teatral en qüestió, que compta amb música original de Xavier Mestres.En Lapo i en Loti, obrers artesans tan o més bons artistes que el pare de la criatura, parlen durant una hora justa dels límits de l'autoria de l'art de les grans obres. ¿Qui té la propietat intel·lectual de la Capella Sixtina o de les pintures del sostre, només Miquel Àngel o els artistes que van treballar anònimament al seu costat? En Lapo i en Loti són dos d'aquests artistes que han patit l'enveja de Miquel Àngel —ells dos l'anomenen despectivament Maria Àngels— i que han estat foragitats de l'obra perquè Miquel Àngel, que és més escultor que pintor, se'n vol emportar la glòria tot sol emprant un mètode pictòric propi i desconegut.Penjats en una bastida de pintors artesans, escenografia austera com si s'hagués escapat d'alguns fotograma del film de docuficció «En construcció», Lapo i Loti —com dos clowns, però sense cara enfarinada i amb guardapols de guixaire— reneguen del que ha fet el “mestre” i es vanaglorien del que ells dos han deixat imprès en el seu anonimat com si fossin grafiters moderns. La conversa té moments que ratllen l'humor, però més aviat l'humor anglès, tan subtil que sovint passa desapercebut, tot i que aquí la versió catalana ha fet un esforç considerable d'adaptació lingüística que combina el llenguatge culte amb expressions d'alt voltatge popular.La interpretació dels personatges de Lapo i Loti (els actors Oriol Grau i Pau Ferran) millora el contingut del discurs original que balanceja més pel perfil anecdòtic que no pas el que alguns potser esperarien de caire més artísticament profund, tenint com té la referència del geni Miquel Àngel. Amunt i avall de la bastida, trago d'aigua fresca del càntir i baralla inclosa, els dos menestrals tan aviat trenquen un ou com fan pols de carbó, mètodes simples i ancestrals per deixar empremta al llarg dels segles.L'obra incideix més en l'ego amagat dels artesans, l'enveja, l'amor i l'odi, el rebuig a Miquel Àngel, per allò de mossegar la mà de qui els dóna menjar, i la frustració de no haver pogut treballar pels que consideren autèntics genis: Rafael o Leonardo da Vinci. I fins i tot amb rampells d'intents de destrucció de l'obra feta abans que es mantingui com a apòcrifa o d'autoria falsa. És la cançó de l'enfadós de molts artistes basada en aquella faula que recorda que quan la guineu no les pot haver, sempre diu que són verdes.
Nota: Tant Nigel Planer, com el músic Xavier Mestres, el traductor Francis Humble i l'actor Oriol Grau, protagonitzen quinze minuts del programa FAQS (Preguntes freqüents, 12 gener 2019) [vídeo íntegre aquí] , presentats per Cristina Puig, arran d'una actuació musical en solitari de Nigel Planer a l'ONYRIC Teatre Condal i la seva autoria de l'obra «Al sostre», a l'Escenari Joan Brossa.
VIDEO
«Somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació d'Adrià Aubert i Ariadna Pastor. Música original de Llorenç González i Guillem Roma. Arranjaments musicals: Ariadna Cabiró. Intèrprets 2017: Laura Aubert, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Intèrprets 2018: Laura Aubert, Andrea Portella, Ricard Farré / Bernat Cot, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Il·luminació: Adrià Aubert. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Maria Albadalejo. Postissos: David Chapanoff. Moviment: Robert González i Anna Romaní. Ajudants direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 27 maig 2017. Reposició: 3 octubre 2018. Diferent, alegre, juganera, jovial, juvenil, festiva, acolorida, descarada i fins i tot “piratejada”. Tot això és aquesta versió semimusical de l'obra «Somni d'una nit d'estiu», que la companyia Els Pirates —la gestora d'El Maldà— ha aixecat sobre una tarima d'antics comediants de barraca a la sala gran de La Seca Espai Brossa, on la companyia ja ha estat en altres ocasions, abans de la seva aventura emprenedora a la casa del baró de les decadents galeries comercials.¿N'hi haurà prou amb un mes de representacions? Tot fa pensar que l'elixir de “fer seguir” —els espectadors en poden tastar un glopet a l'entrada de la sala i sembla que no té regust de l'aigua de Canaletes— farà el seu efecte i el boca-orella correrà com la pólvora trabucaire fins a esgotar localitats ben aviat, cosa que si es compleix, malgrat la calor estiuenca, hauria de fer pensar en una segona temporada perquè l'espectacle ha acabat sortint tan rodó que no hi ha frontera d'edat per als espectadors i, sobretot, és un espectacle altament recomanable per a pre i postadolescents.No cal entretenir-se ara a recordar de què va la història d'una de les obres més espontànies i valorades de William Shakespeare per la fusió que fa d'elements de gènere real i fantàstic. El que cal és situar l'espectador sobre l'adaptació que Adrià Aubert, que també dirigeix la troupe, i Ariadna Pastor han fet de l'obra, obrint la porta a reflectir l'amor sense etiquetes —hi ha una parella de lesbianes— i canviant la peça clàssica interna —la de la famosa paret de «Píram i Isbe»— dels comediants que arriben al casament per alegrar la festa per una versió “sui generis” de «Romeu i Julieta», és a dir, paret versus balcó de Verona. Ah, i una Julieta amb barba! No dic res més.En el muntatge, que ha reduït l'original a una hora i tres quarts aproximadament, s'hi detecten alguns recursos marca de la casa pel que fa a coreografia, moviment i picaresca escènica. I té també el do de simplificar-ne el contingut i de convertir el discurs més atepeït de Shakespeare en un conte per anar seguint, com qui passa fulls d'un àlbum il·lustrat, entre peces musicals originals i instruments en directe —els habituals, violoncel i violí (Laura Aubert), guitarra i mandolina (Núria Cuyàs) i bateria (Ricard Farré), de les intèrprets de la companyia— i amb nombroses picades d'ullet al món del teatre, vist amb tant d'afecte com ironia.Atenció, doncs, a la fugaç imitació de «Ricard III», que fa precisament un altre Ricard, l'actor Ricard Farré —recordem només «Les dones sàvies», premiada ara amb una gira—, i que els que han vist l'última interpretació del malgirbat personatge en cos i ànima de Lluís Homar al TNC reconeixeran de seguida. Atenció, igualment, a alguna de les interpretacions musicals que, malgrat ser de composició original, toquen de reüll, en la veu de Laura Aubert —que també fa d'un Puck molt especial i gairebé terrenal—, algunes de les veus del panorama musical que han format part de la música dels últims anys. I encara atenció a la representació minimalista i irònica del fragment essencial de «Romeu i Julieta» en una versió de “teatre modern”, amb càmera de vídeo casolana sense projecció, micro i veu d'ultratomba menjant-se l'esponja, moviment de dansa contemporània i una mica de “dramón” inclòs a l'hora de la mort del pobre Romeu, afligit per la pèrdua de la seva barbuda Julieta.Si algú ha vist alguns altres «Somni d'una nit d'estiu» i les mans i mànigues que han fet els seus directors i escenògrafs per representar sofisticadament l'espai del bosc, els follets i la juguesca de Titània i Oberó, que no es perdi ara la simplicitat i la solució aquí de convertir els esperits en una mena de noies de natació artística sincronitzada i que no es perdi tampoc la nova versió del pobre actor (Ricard Farré) convertit en ase —orelles i dentotes sense cap màscara— i la seva “boutade” jugant amb els noms autèntics de les actrius —Aubert, Cuyàs, Pau, Pindado, Pastor...— per improvisar bromes amb els seus cognoms, “boutade” que, en un moment de llums de sala i improvisació de rima simple, s'estén a un parell o tres de “dames” espectadores amb els seus propis cognoms.Per tot el que porto dit, pot semblar que aquesta versió de «Somni d'una nit d'estiu» sigui una obra còmica per fer riure la concurrència a costa de Shakespeare i prou. No és això. En tot cas, l'humor, la ironia, la picaresca i la festa estan al servei del substrat poètic que té la peça de William Shakespeare i el reforcen amb una mirada actual aconseguint una de les versions més renovadores que s'han fet per aquests verals d'un clàssic que forma part del repertori de capçalera de moltes companyies i fins i tot de teatre juvenil en instituts.«Somni d'una nit d'estiu» és un muntatge que compta només amb set intèrprets i que explota al màxim les seves possibilitats no només davant sinó també darrere l'escenari. Els canvis de vestuari i de caracterització de personatges es multipliquen per tres: els protagonistes de l'obra, els comediants que arriben al casament i els del bosc. Si no fos que els espectadors els tenen sempre a tocar, es diria que, en comptes de set, són vint-i-un.La companyia Els Pirates està tan compenetrada amb el que fa —quinze anys complerts es noten— que la complicitat col·lectiva salta a la vista. La direcció d'Adrià Aubert ha portat el muntatge a bon port, fugint de qualsevol influència, evitant falsos efectes escènics, sent conscient de les possibilitats del muntatge i creant un estil propi. Les set interpretacions flueixen amb naturalitat i van creixent a manera que l'obra avança, tant en les escenes parlades com en els moments musicals, una combinació perfecta que, com l'elixir de l'entrada a la sala, produeix efectes màgics en els espectadors.
«Othello», de William Shakespeare. Adaptació d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig. Disseny il·luminació: Iñaki Garz. Disseny d'espai i vestuari: I.T. Construcció mobiliari: Óscar Fernández. Caracterització: Txus González. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Producció executiva: Raül Perales. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 juny 2018. Quan Iago, interpretat per l'actor Arnau Puig, es posa davant el faristol, equipat amb micro i botó de càmera, i pronuncia diverses vegades l'insult «Odio el moro!», adreçant-se a un hipotètic senat que són els espectadors, la imatge no està gaire lluny del que podria ser avui un parlament abocat al populisme i dominat per diputats xenòfobs, però xenòfobs practicants, no virtuals com alguns polítics d'avui en dia pretenen assenyalar cínicament a partir de presumptes estirabots en tuits a cop calent o en articles d'un temps i un país.Quan Desdèmona, interpretada per l'actriu Annabel Castan, entra a la pista lliscant feliçment amb patinets —les bodes ja tenen aquestes vel·leïtats—, un intueix que la cosa potser anirà metafòricament de patinatge sobre gel i, en conseqüència, de relliscades i patacades que acabaran esmicolant l'ànima dels personatges.I quan Othello, interpretat per l'actor Òscar Intente, entra en joc, un es convenç que, per l'estètica contemporània amb què s'ha caracteritzat, en Iago potser l'hauria encertat encara més de ple si en comptes d'odiar hagués optat per insultar el seu manaire aconsellat dient-li: «De moro i de senyor se n'ha de venir de mena!».Les Antonietes han concentrat la seva versió de l'obra en els tres personatges principals i han deixat fora el quart en qüestió, Cassio, el col·laborador inconscient de la malifeta, i que aquí abandonen en l'absència d'un punt indeterminat de les grades, entre els espectadors, quan Iago hi llença el mocador de la penyora que provoca la tragèdia després que Othello s'ha sentit posseït per la gelosia covada amb el maquiavelisme del conseller Iago que, com ha quedat dit clarament, «odia el moro» perquè en el fons cobeja la seva jove esposa Desdèmona i també perquè no ha pogut esgarrapar el càrrec de poder que Othello ha concedit a Cassio.Com que la trama de l'obra és prou coneguda (Iago aconsegueix amb injúries que Othello cessi Cassio i fa també que Desdèmona tregui la cara per Cassio davant Othello), l'habilitat de l'adaptació d'Oriol Tarrasón, consisteix a clarificar l'eix bàsic, reduint bona part del text de l'obra i centrant tota l'atenció en el fer i desfer del triangle protagonista: manipulador, manipulats i víctimes. És així com la tragèdia clàssica de William Shakespeare s'eleva com una relectura contemporània de la nafra de la violència de gènere i de la multitud de camins tortuosos de la gelosia pels quals transiten els botxins que se n'encomanen.Per portar a terme la seva intenció, Les Antonietes no necessiten res més sinó un tancat de pista, uns cortinatges que facin també de llençols i on domina el color blanc trencat només pel vermell de la catifa, un banc, un faristol i una pantalla de fons de projecció que ofereix primers plans en directe dels rostres d'algunes de les intervencions davant el micro tant de Iago com d'Othello.A cadascú li toca el mèrit de crear el seu personatge a la màxima expressió i aconseguir així un «Othello» expressionista que fixa el retrat d'un Iago empedreït en el seu mòbil manipulador, un Othello emboirat per l'excés de confiança en el conseller Iago, i una Desdèmona ingènua i incapaç d'entendre quin és el virus que ha provocat el gir de l'amor a l'odi d'Othello. En menys d'una hora i mitja, la paraula de Shakespeare brolla d'una manera excel·lent a través de cadascun dels tres intèrprets.
VIDEO
«Rèquiem for Evita». Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Adaptació lletres de David Pintó. Intèrprets: Ivan Labanda / Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén. Disseny il·luminació: Lluís Robirola. Disseny escenografia i vestuari: Judith Torres. Coreografia: Aixa Guerra. Producció executiva: Jordi Vidal. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Temporda Alta 2016. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa. Barcelona, 19 maig 2018. Temps era temps, el mes de maig era considerat el «mes de Maria». I les escoles —sota el jou franquista, la vigilància de la Falange i la benedicció de la seva aliada església catòlica— s'omplien d'altars laics improvisats amb imatges de la mare de Déu i poms de flors, sobretot lliris blancs, de fàcil recol·lecció aleshores tenint en compte que moltes famílies de les criatures d'aquella època vivien en masies o casetes amb hortet, costum heretat de la promoció republicana de Macià.Ara, el mes de maig, almenys al carrer Flassaders del Born de Barcelona, ha estat excepcionalment el «mes d'Evita Perón» i l'escenari de La Seca s'ha omplert també d'un altar laic de disseny kistch, amb poms de flors —alguns lliris blancs també!— i tota mena d'atuells i mobiliari religiosos i d'altres de cuina per poder-hi fer bullir un bon grapat de mongetes tendres —"bajoques" o “fesols” per a altres parlars dialectals— de la classe “perona".Feliç relació humorística entre el cognom argentí de Juan Domingo Perón i la D.O. de “perona”, a més de la coincidència amb l'antic barri La Perona, a Sant Martí de Provençals, de la Verneda de Barcelona, un barri de barraques creat el 1947 —en peu fins a finals dels anys vuitanta del segle passat—, quan en plena postguerra, misèria i restricció alimentària, va adoptar el nom d'Eva Duarte de Perón que havia visitat l'Espanya franquista i el matrimoni dictador espanyol com a intercanvi que l'Argentina era un dels pocs països que podien omplir els eixuts graners del país. Amb vestits de Christian Dior com els d'Evita també es pot ajudar els pobres i posar sota les cordes la de renom Collares, “Doña Carmen” Polo de Franco.Exposada la justificació, el que compta és l'espectacle, la trama, el ritme, el “divertimento”. Tot això està garantit al cent per cent. Un xou que, sense manies, es pot qualificar de cabaret literari i que beu de les fonts que van des del musical «Evita», dedicat a Evita Perón, fins a altres musicals del repertori més clàssic d'Andrew Lloyd Webber, com «Jesucrist Superstar», o amb peces emblemàtiques d'altres autors com una d'«Els miserables» amb «I dreamed a dream», a l'hora de la confessió amb genolls pelats pels seus pecats sobre coixí vermell, i no cal dir que amb l'emblemàtica peça «Don’t cry for me Argentina (No ploris per mi Argentina)» i fins i tot tocant l'ànima de copla de Concha Piquer —amiga de l'ànima d'Evita Perón— en una mena de missa laica que no estalvia el ritual de la confessió o el de combregar, canviant les hòsties de pa d'àzim pel que haurien hagut de ser les mongetes tendres bullides però, potser per culpa dels fogons del gas butà, canviades també, com les lletres d'algunes de les cançons que s'hi interpreten, per simples gominoles de color verd ofertes “sacramentalment” als espectadors que en volen, els mateixos que són convidats també a rascar-se la butxaca a canvi de l'estampeta d'Evita Perón (recapte justificat després com a una aportació voluntària al col·lectiu «NoCallarem»).Entre la paròdia, la sàtira, la ridiculesa o la idolatria de la fe, sigui quina sigui la fe que un practica lliurement, enlluernat per un ésser diví, un esportista deïficat o un cantant de masses, «Rèquiem for Evita» —espectacle que prové d'una efímera estrena dins el Festival Temporada Alta de fa dos anys— posa en primera línia la capacitat del trio d'intèrprets protagonista per crear un imaginari del transvestisme sense gairebé transvestir-se perquè en tenen prou amb els xandalls d'anar per casa, una gorra de militar de Perón, un petit plomall de corista, uns abrics de pell de La Sibèria o unes sabates de taló de punta. L'enllaç de les peces del musical és una mena de lectura dels Evangelis, substituïts, esclar, per desfassades afirmacions del bestseller signat i presumptament escrit per Evita, «La razón de mi vida», tot i que s'atribueix a un “negre”, Manuel Penella de Silva amb retocs posteriors per acontentar el que es considera un «Manifest peronista».Tot queda, doncs, a les mans dels tres intèrprets, a la seva qualitat vocal i a una “gràcia” espontània que confirma la potència escènica de tots ells, la del músic Andreu Gallén, al teclat i també cantant, o la de la veu de Jordi Vidal. Aquí cal advertir els espectadors que el polifacètic actor Ivan Labanda i la també polifacètica actriu Anna Moliner alternen el doble paper d'Evita en segons quines funcions. En la funció del meu dia, tocava actuar Ivan Labanda, cosa que crec que aporta un element sensiblement diferent al muntatge perquè, a la interpretació musical, s'hi afegeix el seu paper obligadament transvestit imaginari en Evita, cosa que en el cas de les funcions que protagonitza Anna Moliner, aquest element no existeix, tot i que per altres veus escoltades que han vist la funció amb ella de protagonista em consta que l'Evita d'Anna Moliner, l'actriu que va estrenar l'espectacle a Temporada Alta, també és digna de la seva consolidada potència escènica. «Rèquiem for Evita» compta amb la dèria de Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) pel personatge d'Evita. Ja s'hi va trobar el 2004, al Teatre Lliure, com a traductor de l'obra de Copi, i ara hi ha tornat. De l'espina clavada, n'ha sortit un espectacle de butxaca que es mereixeria moltes hores de vol.
VIDEO
«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta». Creació original a partir de «La Tempesta» de William Shakespeare, a càrrec de Projecte Ingenu. Intèrprets: Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Martí Salvat, Víctor Rodrigo, Roser Tàpias i Xavier Torra. Música original i arranjaments vocals: Neus Pàmies. Espai sonor: Pol Queralt. Disseny espai i il·luminació: Laura Clos (Closca). Disseny vestuari: Marta Rafa. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Assessoria moviment: Víctor Rodrigo. Ajudant direcció: Jaume Viñas. assistent artística: Rosa Serra. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 abril 2018. William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món.Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar».Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria.No és estrany, doncs, que en alguns moments sembla com si Projecte Ingenu hagi entrat en un geriàtric molt especial —que s'adonin els espectadors, quan surten de la sala després de setanta minuts, de la pila de sabates de goma blanques d'infermeria que hi ha a terra, un cop desmuntat tot l'atrezzo del muntatge—. ¿I qui és l'avi que pateix demència senil? Doncs, precisament, el duc de Milà, Pròsper, que fa memòria a través del record que s'esvaeix, del que va ser i del que va fer, abans de desencadenar la seva tempesta venjativa.«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» és un espectacle eminentment teatral, sí, però que es pot reivindicar també i amb fonament de causa, com un espectacle coreogràfic. Teatre-dansa o Dansa-teatre amb un treball de moviment que en una de les primeres seqüències —la dels servidors que van i vénen de la cuina a la taula del duc i Miranda— sembla que hagin fet un curset accelerat en una escola d'hostaleria sense que trenquin cap plat ni que s'aboqui ni es faci miques la sopera de la vaixella.L'espectacle és tan físic que entra pels porus perquè els espectadors se n'amarin. Ni una paraula. Teatre mut, vaja, com el cinema de l'antigor. I amb una música original, de la qual és autora una de les actrius, Neus Pàmies, que es mereix tota una menció especial perquè combina la música tradicional més pròxima amb la clàssica més antiga fent que els set intèrprets —Víctor Rodrigo és el veterà coreògraf i ballarí que interpreta el paper de Pròsper— es converteixen com aquell qui no vol la cosa en una coral de cambra esplèndida.Marc Chornet, autor de l'adaptació i director del muntatge, i Laura Clos (Closca), dissenyadora de l'espai i la il·luminació, han creat un espai central a la Sala Joan Brossa de La Seca molt auster, però també molt suggerent en plasticitat: una banyera, un catre noble, una taula de menjador, un armari de cuina amb la vaixella... i aparells que diria que porten la memòria al vintage dels seixanta-setanta del segle passat: els telèfons de disc penjats, el televisor vell que projecta imatges de cases reials fent un salt en el temps passant per la imatge de la casa dels Borbons més recent i fins a fets d'ara mateix com les recàrregues policials espanyoles de l'1-O, a més d'imatges internacionals o la del drama dels refugiats, o les més banals d'un partit de futbol. Només unes columnes fan que els espectadors a dues bandes perdin, en alguns moments, la visió de segons quins personatges (una qüestió d'importància mínima subjecta sempre a la posició de cada espectador).La companyia admet la seva influència teatral. Es refereixen al teatre de Heiner Goebbels, Jan Lawers, Christoph Marthaler o Carles Santos. I no amaguen que s'emparen en Heiner Müller quan en l'adaptació de «Hamlet Machine» començava amb l'afirmació: «I was Hamlet». Doncs, això, «Vaig ser Pròsper...», un brillant exercici d'experimentació, de risc teatral, de reptar els espectadors contra la convenció de la comoditat, d'exercir la imaginació i forçar el pistó de la poesia visual.La companyia de Projecte Ingenu té un decàleg de principis: volen ser ingenus, volen jugar, volen fer recerca, volen fer entrenament per millorar, volen fer un treball col·lectiu, el volen fer artesà, volen trobar la bellesa estètica, volen fer música, volen furgar en la terra, el foc, l'aigua i l'aire i, sobretot, no volen renunciar a l'herència, el que han estat i el que són, buscant les arrels. «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» reuneix honestament totes aquestes intencions. Només cal que els espectadors vulguin viure i compartir plenament aquestes experiències.
«A mí no me escribió Tenessee Williams». Creació de Roberto G. Alonso i Marc Rosich. Dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrpret: Roberto G. Alonso. Vestuari: Roberto G. Alonso. Espai escènic: Víctor Peralta. Il·luminació i so: Arnau Grande. Coreografia: Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé. Producció: Roberto G. Alonso. Coproducció i residència: Fira de Tàrrega. Direcció: Marc Rosich. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 21 març 2018. Reposició: Dau al Sec, Barcelona, 16 novembre 2022. El coreògraf Roberto G. Alonso ha convertit la sala gran de La Seca Espai Brossa, en una volta de pont imaginari que supleix la volta del pont real de la Fira de Tàrrega on va estrenar, ja fa dues temporades, aquest espectacle que, malgrat que sigui un recurs tòpic, cal definir d'«inclassificable» perquè barreja sense fronteres el teatre, la coreografia, el cabaret, el gest, el travestisme i la música amb la llicència i el permís del playback. ¿Tornem al gènere parateatral?De fons, com a miratge, el dramaturg Tennessee Williams —el que mai li va escriure potser perquè no la coneixia— i els seus mites femenins. A escena, una dona-diva vinguda a menys, gelosa de mantenir la dignitat, enganyada pel seu últim amor i víctima del desnonament i deixada sota el pont —un enginyer de ponts i camins que va optar per fer camí i abandonar-la sota el pont—, envoltada de tot d'estris domèstics abandonats i recollits d'aquí i d'allà i amb un lot de vestuari guardat amb zel, que és la principal clau de tota al interpretació.Durant setanta minuts, la protagonista d'una història personal que està amarada de tristesa treu forces del pou on està enfonsada per sobreviure amb humor i superar els fantasmes que la voldrien abatuda. Per això canta, balla, es vesteix i es desvesteix a ritme de molí de vent, com si estigués en una passarel·la de moda, amb vestits acolorits, de lluentons, de diva, de dona de la vida... potser fins a dues dotzenes de canvis de model.Entremig d'aquest despullament escènic, la dona protagonista de Roberto G. Alonso deixa espai per a fugaces i breus peces de gran puresa coreogràfica —molt especial i potser la més remarcable quan es fon amb abric verd en un sofà també verd de potes enlaire— i passa de la glòria somiada a la ràbia continguda, fins que es desfoga amb una autobatalla de plats trencats —compte alguns espectadors de primera fila!— i fa un mutis de gran diva entre un núvol blanc que l'embolcalla eternament cap al més enllà.A la protagonista de Roberto G. Alonso se l'ha acostumat a comparar amb la Blanche Dubois d'«Un tramvia anomenat desig», en tot cas, una Blanche Dubois empeltada d'altres heroïnes perdedores, d'aquelles que es fan passar la gana del dia amb una llauna de foie, que combaten el mono amb un cigarret pidolat, que vencen la nostàlgia dels millors temps amb un mirall trencat on s'hi reflecteix la seva figura esmicolada.I que ningú no gosi dir-li que el que fa no és "teatre polític" perquè també ho és somiar volant per l'univers amb la banda sonora de «Memòries d'Àfrica», cantar «Yo no soy esa» de la Mari Trini, o marcar-se un «¿Qué hace una chica como tú, en un sitio com éste?», de Burning, o burxar en el sentiment amb «Je suis malade», de Lara Fabian, en traducció simultània de la mateixa protagonista. «A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía)» és un espectacle que entra per la pell i que trenca l'etiqueta de coreògraf de l'intèrpret que s'hi mostra com un actor "total".
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'espectacle de Roberto G. Alonso (1). Dues de les peces que integren la banda sonora de l'espectacle de Roberto G. Alonso: «¿Qué hace una chica como tú, en un sitio com éste?, de Burning (2); «Je suis malade», de Lara Fabián (3).
«La flauta màgica. Variacions Dei Furbi». Versió lliure de l'òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramatúrgia de Gemma Beltran. Intèrprets 2013: Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i Marc Vilavella. Intèrprets 2018: Robert González, Queralt Albinyana, Marc Pujol, Anna Herebia, Marc Vilavella i Jordi Llordella. Il·luminació: David Bofarull. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Màscares i vestuari: Elisa Echegaray i Maria Albadalejo. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Direcció musical de David Costa. Direcció de Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Producció de Baubo. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 març 2013. Reposició: 27 juny 2013. Reposició: 14 febrer 2018. L'historial de la companyia Dei Furbi forma ja part de l'antologia de creativitat dels últims deu anys que combina la música i el teatre en espectacles absolutament originals, malgrat que, com passa en aquest cas, parteixin d'una òpera tan coneguda i reversionada com 'La flauta màgica', de Mozart. La seva versió, més lliure impossible, juga sobretot amb la posada en escena que aposta per intervencions sempre a cappella, les fugaces escenes parlades i, com a afegitó, també fugaces pinzellades de dansa i moviment. A més, però, els espectadors hi trobaran màscares balineses, vestuari clàssic, caracterització de follets, personatges tenebrosos de capa i espasa de color negre rigorós i poques sofisticacions més que representin l'espai bucòlic per deixar que sigui la imaginació i el coneixement de l'obra en qüestió el que facin la resta.Només un pròleg i un epíleg que fuig de la convenció clàssica i en el qual els sis intèrprets apareixen caracteritzats amb màscares antigàs i vestit blanc amb reixeta d'apicultor —o qui sap si és un vestit protector d'inspector de sales nuclears!—, una combinació de disseny que cadascú pot interpretar com vulgui, però que segurament encantaria algunes de les miniboutiques de dissenyadors que poblen el minúscul carrer Flassaders, en el nucli revaloritzat del Born, on La Seca Espai Brossa s'ha posicionat com un punt bàsic de referència teatral.Dei Furbi i la dramaturga i directora Gemma Beltran han buscat que la seva mirada a 'La flauta màgica' sigui no només ajustada de temps —una hora i quart màxim— sinó que també reuneixi registres diversos, que la fan apta per a tots els públics, sense passar per alt algunes picades d'ullet humorístiques sobre segons quines escenes, com la de les tres criatures curtes de cames, potser tal com les hauria volgut el trapella de Wolfgang Amadeus Mozart quan la va crear el 1791, uns mesos abans de la seva mort.Per aconseguir un bon resultat, la companyia Dei Furbi recupera alguns intèrprets que ja han treballat en espectacles anteriors com 'Asufre', 'Homes de Shakespeare', 'L'illa dels esclaus', 'Toca i fuga', 'Divertimento' o 'Scherzo', però també amb col·laborados com David Costa, a la direcció musical, que ha fet una llarga temporada amb l'espectacle 'Operetta', o la incorporació de Joana Estebanell que ve d'espectacles com 'Mar i cel' (Dagoll Dagom), 'La pantera imperial' (Carles Santos) o 'Follies' (Mario Gas), a més de donar el tret de sortida dins de la companyia a la jove Anna Herebia.El tenor Toni Vinyals representa el personatge de Tamino i té com a parella la soprano Anna Herebia en el paper de Pamina. La soprano Joana Estebanell caracteritza els papers de la Reina de la Nit i el de Papagena que troba parella amb Papageno interpretat pel tenor Marc Pujol. El tenor Robert González és el personatge de Sarastro. I el tenor i baix Marc Vilavella fa principalment el paper de Monostatos.Un espectacle que, al marge de la seva singular i poètica presentació escènica, reposa absolutament sobre la interpretació a cappella del conjunt, tot i que Toni Vinyals i Joana Estebanell, pels seus papers de Tamino i Reina de la Nit, hi tenen moments en solitari essencials, i en una línia dramatúrgica que, sense sortir de la trama bàsica de 'La flauta màgica' que es mou entre la ingenuïtat del conte de fades i l'exercici iniciàtic de la maçoneria, inclou fragments que no són els més habituals en les múltiples versions que s'han fet de l'òpera. Tot en una atmosfera escènica que respira molt de Commedia dell'Arte, cosa gens estranya perquè és una de les especialitats de la directora Gemma Beltran.
Crítica corresponent a l'estrena del 2013.
VIDEO
«Acorar», de Toni Gomila. Intèrpret: Toni Gomila. Espai escènic i vestuari: Rafel Lladó. Vídeo: Jaume Miralles. Construcció: Kake Portas. Pintura tèxtil: Pere Terrassa. Màscara: Margalida Munar. Veus en off: Antònia Jaume i Miguel Àngel Torrens. Assessorament lingüístic: Margarida Quetglas. Fotografia: Francesc Messeguer. Comunicació: Cristina Bugallo. Producció executiva: Toni Gomila i Cristina Bugallo. Ajudanta de direcció: Antònia Jaume. Direcció: Rafel Duran. Companyia Produccions de Ferro. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 2 novembre 2012. Reposició: 13 octubre 2013. Reposició: 25 febrer 2015. Reposició: 15 juny 2016. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: Espai Texas, 3 maig 2024. I un dia va arribar 'Acorar'. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar. El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials.Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.'Acorar' és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin conscieència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila fa un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampo el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda.
[cliqueu aquí]
«Diumenge», de Joan Brossa. Dramatúrgia de Hermann Bonnín. Intèrprets: Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk. Il·luminació i audiovisuals: Kiku Piñol. Espai escènic: Manolo Trullàs. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Martina Tresserra. Música: Josep Maria Mestres Quadreny. Alumne en pràctiques: Sergi Torné (El Timbal). Ajudant direcció: Marina Tresserra. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 22 abril 2017. La meva funció de l'obra «Diumenge», de Joan Brossa, coincideix amb un moment que la societat catalana del segle XXI veu a la televisió en colors la notícia de l'enterrament d'un exministre franquista, José Utrera Molina —secretari signant de l'execució de Puig Antich— amb la imatge tan anticonstitucional com rebutjable d'un grup de nostàlgics —¿o potser no tan nostàlgics?— amb camises blaves, ulleres negres i braç alçat, que entonen impunement el «Cara al sol» i fan visques al sebollit dictador Franco com si el temps no hagués passat.En l'auster espai escènic d'aquesta peça breu de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) hi ha un televisor de l'època —som aproximadament entre els anys 1964 i 1965— que mostra imatges del règim franquista, també reproduïdes amb menys nitidesa en una de les parets de la sala de fons, amb la inconfusible veu i discurs triomfalista del No-Do. Aquestes imatges, però, contràriament a les de l'enterrament actual d'Utrera Molina, encara són en blanc i negre. El dramaturg i poeta Joan Brossa va escriure aquesta peça, «Diumenge», a la dècada dels seixanta, quan el silenci i la por encara dominaven l'ambient empastifat d'una llarga postguerra i el principi del concepte del «desarrollismo» i la «liberalización» començava a treure el nas per la claveguera del franquisme. Com passa amb la major part del teatre de Brossa, els espectadors cal que s'hi enfrontin amb una bona dosi de simpatia i complicitat. Si, a més, tenen la sort de comptar amb una dramatúrgia que sap treure tot el suc i dotar d'aires de comèdia la intenció brossiana, sense trair-ne els orígens, com ha fet Hermann Bonnín, tenen molt de guanyat.Ara bé, la mateixa obra, la mateixa dramatúrgia i el mateix concepte escènic, sense tres primers noms del teatre català, no obtindria el mateix resultat. La bona combinació, doncs, s'ha acabat d'arrodonir amb el triangle Àngels Bassas (Ròmula, la Muller), Àlex Casanovas (Ramon, el Marit) i Abel Folk (Enric, l'Amic). I tots tres, durant uns escassos seixanta-cinc minuts, representen el fresc d'un matrimoni benestant català en hores baixes i en l'època franquista, que té un Tàpies penjat al menjador de casa —tot i que a ella li agradaria més veure el perfil ben fet de les muntanyes del quadre— i que té un xalet en reformes a la costa de l'Empordà, tot i que el sou del marit no s'apuja, la fantasia de la muller somnia en un viure millor i la vitalitat i modernor de l'amic empelta d'un perfum d'esperança, amb les seves visites, l'avorriment de la llar.Per trobar un precedent de posada en escena de l'obra «Diumenge», de Joan Brossa, hauríem de recórrer enrere fins a l'estiu del 1984, quan José Sanchis Sinisterra, a partir d'un taller de l'Institut del Teatre, la va poder representar al Teatre Romea amb alumnes de 3r curs d'escenografia i interpretació entre els quals, atenció!, hi havia l'actual veterà actor i dramaturg Ramon Madaula, juntament amb Josep M. Puig, Cristina S. Bielsa, Núria Cano, Rosa Roig, Cristina Poch, Esther Formosa i Filo Martorell. Aquí, els temps han canviat, afortunadament, i la comèdia o el sainet resulta fresca, divertida, empàtica amb els espectadors a tres bandes, fins i tot participativa fent petar col·lectivament els dits en alguna de les peces de la «chanson» que s'hi interpreten com la popular «La vie en rose», o taral·lejant a cop de coral improvisada alguna de les tonades. Entremig, la petita història del triangle de Joan Brossa va prenent cos, sense deixar de banda uns pessics de màgia —¿Hausson a l'ombra?—, uns brots poètics que Brossa insereix entre una auca de costumisme i un aire de conte de fades amb els somnis fantasiosos de la Muller. Tots tres, emmirallats en París com un paradís de llibertat (encara no existia Le Pen!).L'obra que ha dirigit Hermann Bonnín és un petit bombó que posa l'actriu Àngels Bassas (la Muller) a tocar dels espectadors, que juga amb el seu doble paper de mestressa de casa amb davantal de fer feines i l'elegància del vestit de ball i que matisa com un ferrer amb el mall cadascuna de les frases. També fa que l'actor Àlex Casanovas (el Marit) representi molt bé el seu paper de marit atrapat per la rutina, apoltronat entre piles de llibres escampats per terra i obsessionat per les pastilles mèdiques que l'aguanten en un inici de decadència física. I el muntatge aporta encara la sorpresa interpretativa de l'actor Abel Folk (l'Amic) bon vivant, enamoradís, solter, seductor, elegant, modern, capaç de posar música amb uns compassos de guitarra i veu, sempre comprensiu amb els somnis de la Muller, però, a la llarga, de bracet amb el Marit caient en la trampa de deixar la Muller —o la dona de l'època en general— al marge de les decisions més importants. Com passa amb la televisió d'abans i la d'ara, Joan Brossa ja contrastava el blanc i negre i el color, tot i que l'una i l'altra pantalla, de tant en tant, mostrin encara avui la mateixa cara.
VIDEO
VIDEO
La cançó «La vie en rose» —una de les que sonen en l'obra «Diumenge»— no caduca en el temps i captiva noves generacions joves com aquesta versió de la canadenca Daniela Andrade o una altra del duet nord-americà Laura & Anton
«Abans que arribi l'alemany», de Marta Barceló. Intèrprets: Muntsa Alcañiz i Pedro Mas. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Joan Fullana i Xesca Salvà. Tècnic en gira: Juanro Campos. Direcció: Joan Fullana. Companyia En Blanc. Col·laboració en residència a C.I.N.E. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 24 març 2017. Des que la malaltia neurològica de l'Alzheimer forma part de la no volguda quotidianitat de moltes famílies, la seva repercussió en el teatre, que és el mirall de la societat, ha estat també progressiva. L'última aportació és la de la dramaturga mallorquina, Marta Barceló, que amb aquest text, «Abans que arribi l'alemany», es va posicionar per K.O. en el II Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears i, sense deixar els guants, ja va guanyar també el Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta amb una altra obra, «Tocar mare».I va bé parlar de "torneig" perquè és el que fa igualment l'actriu Muntsa Alcañiz —acompanyada de Pedro Mas que interpreta tots els altres papers secundaris—, un "torneig personal" contra la imminència de la malaltia de l'Alzheimer de la seva protagonista, la Júlia, mare de tres fills, que té a la ratlla dels seixanta anys i que, davant el diagnòstic que li arriba, lluita per superar el fantasma contrincant que li vol arrabassar la memòria.És un tema tan delicat que no es pot tocar sense una consciència molt clara de sensibilitat i també fent que les gotes d'humor que hi ha incorporads intentin amorosir la transcendència de la situació que viu el personatge i que segurament molts espectadors veuran com un reflex del que viuen en el si de les seves llars, com és el cas de la pròpia dramaturga amb l'experiència viscuda amb la seva àvia.Per aconseguir l'atmosfera imprescindible, la posada en escena és tan senzilla —només unes cadires d'ambulatori—, molt a tocar dels espectadors —la grada s'ha ampliat parcialment a l'escenari—, i amb una il·luminació tintada de penombra es crea la relació entre la crua realitat i el subconscient que alerta del que podria ser real sota aquell espantall que tothom té interioritzat quan pensa en veu baixa: «A mi no em tocarà pas...»Durant una hora, l'actriu Muntsa Alcañiz es posa en la pell de la Júlia, que conversa amb ella mateixa, amb el metge de la consulta, amb el pacient que troba en una sala d'espera o amb algun dels seus tres fills, mentre es deleix per portar a terme els seus nous projectes, un club de lectura, un creuer... sempre "abans que arribi l'alemany", com diu irònicament el títol. L'alemany és, esclar, el psiquiatre i neuròleg Aloysius Alzheimer (1864 - 1915), el doctor bavarès que va definir per primera vegada els símptomes i l'origen encara invulnerable a hores d'ara d'allò que es coneix com a malaltia de l'Alzheimer.
VIDEO
«Realpolitik», d'Elies Barberà i Carles Fernández Giua. Intèrprets: Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Jordi Brunet, Arnau Marín i Marta Montiel. Disseny espai i vídeo: Paula Bosch. Disseny llums: Joan Grané. Disseny so: Lluís Robirola. Producció Mithistòrima Produccions, S.L. - Sala La Planeta i coproducció Festival Temporada Alta. Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia Teatre de l'Enjòlit, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 febrer 2017. La sabata, el pastís de nata, el cop de puny, la bufetada o l'estirada de cabells han estat algunes de les imatges de la violència que arreu del món representants de col·lectius indignats a títol individual han propinat als polítics que se'ls han posat a tret. Es podria dir que l'espectacle «Realpolitk» parteix d'alguna d'aquestes imatges i en construeix una farsa que fa una lleu reflexió sobre si l'ús de la violència justifica la defensa de la democràcia. Esclar que també es posa de manifest la incògnita sobre què és la democràcia i si la democràcia s'entén segons el color de l'Arc de Sant Martí amb el qual cadascú se la mira.La companyia Teatre de l'Enjòlit no està per bromes i continua pouant amb un tipus d'espectacles que interroguin els espectadors sobre qüestions de rabiosa actualitat. No és estrany, doncs, que els espectadors de la funció de nit que coincidia, al barri del Born, amb la tarda de la macromanifestació «Volem acollir» a favor dels refugiats s'hi sentissin plenament a gust, gairebé com si la performance del vespre a la platja de La Fura dels Baus tingués una continuïtat de caràcter més discursiu a l'escenari de La Seca.A banda, però, de la relació social i política que s'hi vulgui establir, la trama de «Realpolitik» és la d'un espectacle que no evita que sobreactuïn expressament el gest els seus intèrprets per deixar clar d'entrada que de «real» i de «política» només en té el nom compost i que el que fa la colla de personatges que s'aplega per atzar amb la intenció, no tant de canviar el món sinó de preservar-lo dels impostors després d'una inesperada bufetada d'un d'ells a un polític en campanya en un mercat, és simple ficció.Això no vol dir que els espectadors hi vegin la caricatura d'algun president conegut, la hipotesi d'una dimissió política o el perfil d'algun activista que des des les places del 15M ha saltat a la tarima dels parlaments per posar a la pràctica allò que va començar sent una teoria i una utopia que no es creien de debò que fos possible ni els mateixos que les promocionaven.«Realpolitik» mostra a cor obert l'apassionament de la primera trobada del grup, la fabricació del pla de treball, la propagació del mètode de la bufetada "pacífica" contra l'opressió del poder, l'arribada del cervell gris que ha de posar ordre en el desgavell autogestionari i les primeres diferències dins del grup, així com la filosofia de cadascú d'ells sobre el que interpreten per violència, des de la manera d'anomenar-la fins a l'acusació de terroristes per part de l'autoritat. «Realpolitik» són noranta minuts d'un bany de farsa ben articulada, amb alguns talls de vídeocom els del telenotícies —que si no fos perquè no ve a tomb es podria dir que semblen gags de «Polònia»— i amb una interpretació que va pujant de to i que, a més, lingüísticament, té alguns trets de la diversitat dialectal incorporada, l'argot mesurat i fins i tot el registre social del parlar català-anglosaxó en el cas de l'actriu nord-americana resident a Catalunya, Jenny Beacraft. el discurs presidencial que fa aigües a la constitució del grup activista. Del grup activista a les reunions al bar de punt de trobada. Del bar de punt de trobada al banquet —o cadires— dels acusats en una comissió d'investigació. I del banquet dels acusats i la comissió d'investigació a l'elixir d'una bona bufetada donada a temps capaç de capgirar com un mitjó el discurs triomfalista d'un polític i enrampar-lo de cap a peus fent-li ballar, si cal, la conga... o enviant-lo a pescar el salmó, entre altres opcions personals per fugir de l'estrès. Divertiment garantit que defuig en tot moment la demagògia discursiva i el perill de l'adoctrinament al servei d'un teatre compromès... això sí, sense que ho sembli.
«Oques cretines», de Karl Valentin. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Ferran Castells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Adaptació musical: David Melgar. Vestuari: Taganroc Teatre. Il·luminació: Francesc Rodelles. Moviment: Ferran Castells. Construcció element escenogràfic: Castells i Plana. Perruqueria: Ramon i Toni Santos. Ajudant direcció: Joan Gibert. Direcció: Lluïsa Mallol. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 15 febrer 2017. Recuperar Karl Valentin, nom literari i artístic de Valentin Ludwig Fey (Munic, 1882 - 1948), conegut també com el "Charles Chaplin alemany", és entrar en una bombolla imaginativa on la llengua estimula la creació i, passant inicialment pel gènere de l'absurd, transporta els espectadors a una absurda realitat.El joc lingüístic de Karl Valentin té en aquest cas una treballada versió catalana de Feliu Formosa, un dels introductors de l'autor alemany aquí, i una adaptació que transforma les peces de Valentin en gairebé matèria autòctona. La base, doncs, prové de la iniciativa pionera dels anys vuitanta del segle passat de la companyia terrassenca El Globus, vinculada a l'Institut del Teatre, cosa que es testimonia amb una exposició paral·lela sobre la seva trajectòria en una de les sales de La Seca.La companyia Taganroc ha escollit una dotzena de peces breus de Karl Valentin i una peça cantada i ho resol amb un espectacle de cambra d'una hora, sobre un entapissat de tauler d'escacs, on es barreja l'esperit cabareter de Karl Valentin amb la seva vena subtilment clownesca.L'encarregat de representar el mateix Karl Valentin és l'actor Josep Maria Mas, que amb bombí incorporat, s'acosta al perfil més conegut de l'autor alemany. Amb ell, l'actor Ferran Castells i l'actriu Blanca Pàmpols van alternant diversos dels papers que formen part del repertori de les peces breus. Són especialment divertits i enginyosos els jocs de paraules al voltant del cognom Canyameres —per cert un patronímic molt terrassenc— i les seves múltiples possibilitats d'identificar qui se'n digui segons si es canvien de posició totes les vocals. També és remarcable la peça de la farmàcia al voltant de l'enrevessat nom d'un medicament. I sobretot és absolutament espaterrant, de tan quotidiana, la peça de la parella ja d'edat madura que viu la fatalitat de rebre dues entrades per assistir al teatre, amb l'enrenou que una oportunitat com aquesta provoca en el matrimoni, un enrenou propi d'una peça de companyia de pista que, en conjunt, té una afinada direcció de l'actriu Lluïsa Mallol, que es manté, sense perdre l'equilibri, damunt la corda fluixa d'aquestes «Oques cretines» preparades per Karl Valentin.
VIDEO
Vídeo promocional de l'espectacle «Oques cretines» de La Seca Espai Brossa (1). Vídeo promocional del mateix espectacle estrenat a Terrassa (2).
«La bohèmia». Dramatúrgia d'Agustí Humet. Intèrprets: Xuel Díaz, Úrsula Garrido i Víctor Vela. Músics: Joan Muntada i Víctor Vela. Escenografia i vestuari: Companyia La Bohèmia. Producció executiva: Àfrica Estríngana. Direcció: Agustí Humet. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 21 desembre 2016. La majoria de peces que en aquest concert teatralitzat d'una hora escassa s'interpreten els seran familiars a tots els espectadors, ni que no siguin especialment francòfons, perquè són cançons que van néixer totes en un moment de canvi social i polític, en un període d'entreguerres, i que des d'aleshores no han quedat mai oblidades sinó que retornen cíclicament.A més, la tradició de la cançó catalana, a partir de la represa més moderna dels anys seixanta, que després desenbocaria en la Nova Cançó, es va emmirallar en el cantautor francès i algunes d'aquestes peces van entrar a formar part del repertori de les sessions entre mig clandestines i mig progressistes —que de tot hi va haver a la vinya del carrer Tuset!— com a targeta de presentació cap a lletres i composicions autòctones.Agustí Humet, músic, home de teatre i pedagog del gènere, ja va crear fa sis anys el que després seria aquest espectacle a partir d'un taller, precisament sota el lema «La bohèmia», al qual van assistir com a alumnes els tres intèrprets actuals. I d'aquella relació neix un espectacle musical i poètic a la vegada que beu de les fonts de la «chanson» i que té l'encert que ha versionat totes les lletres al català, sense voler fer imitacions de llengua que a vegades resulten postisses, i que les ha unides en un tot, amb intermedis de breus poemes, petits fragments o textos de l'època que acaben dibuixant una manera d'entendre el que va representar la bohèmia per a molts artistes de l'època i també com la van sobreviure alguns d'ells.Des de Léo Ferré, a Edith Piaf, Georges Brassens, Georges Moustaki, Jacques Brel o Charles Aznavour, entre d'altres, amb unes lletres mil·limitrades i amb les veus ben treballades, tintades de refinament i de matisos diferents de Xuel Díaz, Úrsula Garrido, les noies, i Víctor Vela, el noi —que també fa de músic juntament amb Joan Muntada que no deixa reposar l'acordió de fons—, ressonen les tonades de peces conegudes com «La vida es torna Rosa», «Padam, Padam», «Sota el cel de París», «La mala reputació», «El foraster», «La noia del metro», «La cançó dels vells amants», «Milord» o la que dóna títol a l'espectacle i que el tanca, «La bohèmia».Hi ha qui pot pensar que és un espectacle de cambra per a una generació que es podria considerar, amb perdó, de la «tercera edat», per influència cultural. Però tenint en compte els temps de «vintage» que corren, «La bohèmia» és també un espectacle per a aquells que, sense haver viscut el moll de l'os de l'època, senten curiositat i una atracció sanguínia pel que va passar a mitjan segle XX en una Europa canviant i com, a vegades, per l'impacte d'una lletra d'una simple cançó, es van canviar molts hàbits i algunes maneres d'entendre la vida. I així, abans, aleshores, avui i sempre, pels temps, dels temps, «padam, padam...» i anem tirant.
VIDEO
«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Marc Chornet i Anna Maria Ricart. Intèrprets estrena: Carlos Cuevas, Clàudia Benito, Roser Tapias, Alba José, Rosa Serra, Neus Pàmies, Jordi Llordella, Martí Salvat i Toni Guillemat. Intèrprets reposició: Martí Salvat, Clàudia Benito / Roser Tapias, Jordi Llordella, Xavier Torra, Ricard Farré, Ariadna Fígols, Rosa Serra, Alba José i Cristina López / Roser Tapias. Escenografia: Laura Clos (Closca). Il·luminació: Justo Gallego. Vestuari: Laura Clos (Closca) i Teresa del Junco. Caracterització: Txus González. Moviment: Víctor Rodrigo. Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra. Companyia Projecte Ingenu, resident de la Nau Ivanow. Ajudanta direcció: Cristina López. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 maig 2016. Reposició: 7 desembre 2016. ¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...?Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes.Algú es pot pensar que la companyia Projecte Ingenu, pel que he dit, ha fet una adaptació radicalment contemporània de l'obra. Res més lluny d'això. I a pesar de no ser així, la troupe aconsegueix que la tragèdia continuï tan viva com sempre, amb un toc original que es basa en la riquesa de la senzillesa i només en la força de la interpretació, però amb una fusió d'elements que —com ja passava amb la celebrada obra «Fuenteovejuna (breve tratado de las ovejas domésticas)» amb dramatúrgia també d'Anna Maria Ricart— la fan encara més intel·ligible i, sobretot, una proposta que encaixa perfectament en aquest teatre que ara es reclama per a nous públics, els adolescents.Aquesta versió de «Romeu i Julieta» barreja la paraula de Shakespeare amb el moviment, la percussió, la música coral i la proposta interpretativa unisex amb una mirada contemporània, sí, però sense defugir la pàtina clàssica que l'obra arrossega. És per això, doncs, que durant dues hores clavades, el discurs es manté gairebé fidel a l'original, en una nova traducció de la mateixa Anna Maria Ricart («Fuenteovejuna», «Les Supertietes» o «Cabaret Maldà») i el director Marc Chornet («Hamlet», «Carmela, Lilí, Amanda»), només amb lleugeres llicències que no fan cap concessió lingüística à la page i que, en tot cas, reblen la intenció juvenil —o més aviat diguem-ne jovial— de la proposta, com per exemple la tornada fugaç «ara va de bo» de la popular folk.Els espectadors constataran tot el profit que es pot treure de dues plataformes convertides en taula amb pals mòbils de fusta. Tot el profit que es pot treure també d'unes adaptacions corals a capella basades en peces de John Dowland, ¿un rocker del segle XX?, no!, un músic coetani de Shakespeare (Londres? / Dublín?, 1563 - Londres, 1626), compositor i llaütista que va recórrer diverses corts europees, considerat un avançat al seu temps. I també constataran el profit que es pot treure d'una versió neta, clara, ben interpretada i, em fa la impressió que amb la consciència per part de la companyia que Shakespeare és paraula i la paraula ha de ser dita amb excel·lència, com aquí passa.Podria semblar també que la companyia està formada per intèrprets de l'ultimíssima fornada. I a pesar que es pot dir que és una companyia encara jove —la joventut avui en dia no té límits fronterers— molts ja han demostrat anteriorment què poden donar com a intèrprets. La parella Carlos Cuevas i Clàudia Benito —per cert, sembla que impulsors del projecte— són Romeu i Julieta. Una parella nova, molt de segle XXI, diferent, amb dos personatges poc sofisticats, és a dir, que defugen la falsedat i el divisme de les frases més conegudes per baixar al terreny de la naturalitat, amb un aire d'una certa ingenuïtat juvenil. Carlos Cuevas ja ha treballat en muntatges del Teatre Borràs o del Teatre Nacional de Catalunya, amb Clara Segura, Àngel Llàcer, Albert Espinosa o Pere Riera, l'adolescent de l'exitosa obra «Barcelona», a més, esclar, del seu esclat popular com a alumne rebel de la sèrie «Merlí» de TV3. Clàudia Benito —de nissaga teatral, filla de l'actor Andreu Benito— ha trepitjat també el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, amb «Somni d'una nit d'estiu» i «Cleòpatra» , amb Joan Ollé o Iván Morales, tot i que el seu salt el va fer ja abans en una sala petita com l'Almeria Teatre, amb l'estrena de l'obra «Com dir-ho?», de Josep Maria Benet i Jornet, al costat de l'actor Jordi Boixaderas i sota la direcció de Xavier Albertí.Al seu voltant, la resta d'intèrprets juga, perquè s'ha de dir així, juga, amb els personatges de «Romeu i Julieta», fent pinya amb tots els recursos que la versió els posa a l'abast. Els Capulet, homes, i els Montagut, dones, els donen opció de revestir-se dels personatges, tant masculins com femenins, sense distinció. Així, l'actriu i cantant Neus Pàmies —recordi's «Carmela, Lilí, Amanda», «Mares i filles», «Top Girls» o la versió de «Fang i setge» del Teatre Victòria— i l'actriu Rosa Serra («Carmela, Lilí, Amanda» o «Fuenteovejuna») fan els papers de Benvolio i Mercutio, respectivament; Roser Tàpias («Ocell i llops», TNC) fa doblet com a príncep i servent; Alba José («Top Girls» o «Hamlet») té una bona interpretació quan s'amaga sota la caputxa de Fra Llorenç, a més de fer parella de servent; Jordi Llordella («La Nit de Sant Joan» o «Fang i setge», fa de pare Capulet; Martí Salvat («El rei Lear» o «Fuenteovejuna») es triplica com a mare Capulet, Tibalt i Paris, tres papers diversos als quals dota d'una caracterització peculiar; i Toni Guillemat («La nau dels bojos», «Hamlet» o «Maria Rosa») fa el súmmum de l'unisex amb el paper de la Dida, tractat amb un cert humor, i amb el seu figurinisme com a marededéu estàtica. On no arriba l aimatgeria escenogràfica, hi ha sempre un actor o una actriu!Una versió de «Romeu i Julieta» que comença com si volgués ser un exercici d'assaig teatral —els espectadors ja es troben els intèrprets fent temps i preescalfament a l'escenari— per entrar en l'avís que si algú hi detecta el vers no va errat —comptant les síl·labes amb el recurs de poeta de tercer ordre i els deu dits de les mans— i que entra de ple en la història universal de Shakespeare, un muntatge que es tanca sense fosc, sinó amb llums de sala apel·lant directament als espectadors —¿qui és culpable de la mort de Romeu i Julieta, de les lluites fratricides, dels odis veïnals?— en uns cinc minuts finals a ralenti, amb els dos cossos ja dats i sebollits, mentre els intèrprets supervivents tanquen amb els pals de fusta el presumpte fèretre. Un epíleg suggerent, cerimoniós i gairebé un ritual basat en el moviment que no necessita paraules.
VIDEO
VIDEO
Tràiler del muntatge «Romeu i Julieta» de la companyia Ingènua (1). Tràiler d'una de les versions cinematogràfiques de l'obra, «Shakespeare in Love» (1998), dirigida per John Madden, amb guió de Marc Norman i Tom Stoppard, interpretada per Gwyneth Paltrow, Joseph Fiennes i Geoffrey Rush, entre altres (2). Un tast d'una de les composicions del compositor i llaütista anglès John Dowland (3).
«Wohnwagen», de Rémi Pradère. Dramatúrgia de Gerard Vidal Barrena, Anna Serrano, Marc Salicrú i Max Grosse Majench. Traducció: Max Grosse Majench. Intèrprets: Kira Anzizu, Guillem Barbosa, Max Grosse Majench, Elena Martín, Laura Weissmahr i Oriol Puig. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Chloe Campbell. Ajudanta vestuari: Laia Manzanares. Audiovisuals: Adrià Botella i Gerard Vidal Barrena. Ajudant audiovisuals: Zak Ramis. Música: Jonathan Hamann i Gerard Vidal Barrena. Ajudanta direcció: Carla Celda. Direcció: Anna Serrano i Max Grosse Majench. Amb el suport de la Nau Bostik i la col·laboració de la companyia La Brutal. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 11 novembre 2016. El tema de fons sempre és el mateix des que el món és món: les relacions de parella, la recerca de l'amor ideal, el desenamorament... El que no és el mateix és la manera com es tracta. I el més agraït, quan es porta al teatre, és que s'aconsegueixi fer amb una mirada nova, original, desinhibida i, per raó de l'edat dels membres de la companyia, encara amb flaire juvenil.Als que han nascut a finals del segle XX els costa abandonar aquella idea de «Món feliç» inspirat en la distòpia d'Aldous Huxley que els han promès en versió Disney, on les fades encara concedeixen desitjos i ofereixen regals, els àngels porten ales, els dimonis amb cua roseguen la mala consciència, les bruixes malèfiques han canviat l'escombra tradicional per potingues d'altra mena i els nous éssers humans són asexuats, cibernètics i utilitzen un llenguatge sincopat.Tota aquesta sensació d'influències d'infantesa i adolescència és la primera que segurament rebran els espectadors d'aquest espectacle teatral de gènere inclassificable, «Wohnwagen», un títol que fa un joc de paraules entre «viure» i «caravana», ni que la caravana, la cobejada rulot, a vegades, sigui una cabina de vàter de carrer. 
