ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
VIDEO
«Manifest Mangione». Creació de Carol López. Intèrprets: Judith Forner Gallardo, Asier Gilabert Ibáñez, Arnau Guillén Carulla, Fidel Pallerols Rossell, Élida Pérez Lucena, Alba Roldán Gil, Andrea Sánchez Sos, Carlos Ulloa Marín. Escenografia i vestuari: Jose Novoa, en col·laboració amb Lucía Romero Tovias. Il·luminació: Marc Lleixà (A.A.I.). So: Lucas Ariel Vallejo. Lletra de «Descontento»: Judith Forner Gallardo. Construcció d'escenografia: Guille Góngora i Pablo Paz. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i Institut del Teatre (IT). Ajudanta de direcció: Tona Siñol Fernandez. Direcció: Carol López. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 desembre 2025. PIZZA MANGIONE AMB REGUST SICILIÀ Si alguna iniciativa és digna de ser celebrada i benvinguda és la que fa deu anys, el 2016, va néixer a l'Institut del Teatre, dirigida des d'aleshores pel dramaturg Ramon Simó, que ara passa el relleu per jubilació pedagògica, no pas teatral. Es tracta del programa «Reverberacions» que dóna veu i sortida professional a graduats de l'Institut del Teatre i que, des del 2024, ha estat enfortit amb la coproducció del Teatre Lliure i conegut des d'aleshores com a «Reverberacions IT Teatre Lliure».La proposta d'aquesta temporada és l'espectacle «Manifest Mangione», creat i dirigit per Carol López i que parteix d'un fet de plena actualitat: l'assassinat que justament fa ara un any, el 4 de desembre del 2024, va patir Brian Thompson, el conseller delegat de l'asseguradora mèdica privada United Health Care, a mans, presumptament, del jove aleshores de 26 anys, Luigi Mangione.Un assassinat a boca de canó i per l'esquena quan el conseller delegat sortia de l'Hotel Hilton de Manhattan. Un assassinat també que, a un any vista, ha agafat el caràcter popular i heroic de “justícia social” com a resposta activista que el jove Mangione —de classe benestat i amb estudis superiors— porta a terme contra el sistema de salut dels EUA que considera nefast per a la població i que encra està més tocat de mort des de la presidència dement de Donald Trump.La dramaturga Carol López (Barcelona, 1969) i la troupe de vuit intèrprets graduats de l'Institut del Teatre parteixen d'aquest fet ocorregut a Nova York fa un any i en fase pendent de judici per recursos de formalitat i de contrast de proves per plantejar una reflexió o una denúncia sobre la violència que assetja la societat del segle XXI.Qui esperi trobar-hi, doncs, una mena de documental sobre l'assassinat o el cas Luigi Mangione que recorri a l'hemeroteca perquè no es tracta d'això. Carol López —que ha treballat com és habitual en ella en la línia del work in progress— ha deixat anar unes propostes al voltant del fet i del personatge protagonista i a través de personatges que podríem qualificar de secundaris: uns policies, una becària d'un mitjà de comunicació, una periodista que exposa el seu ego personal a l'audiència, una fotoperiodista embarassada que ha de recórrer precisament d'urgència a la medicina privada —una de les peces més punyents—, una periodista que encara confia que amb la seva feina pot canviar el rumb del món, la mare de Luigi Mangione i, només de tant en tant, en la penombra i sempre amb vestimenta de dessuadora, la veu reivindicativa o activista que podria ser la del mateix jove assasí.Aquest registre de posada en escena permet, esclar, que la trama es desenvolupi amb un collage fet de pinces o seqüències de diferents moments, amb tot d'ingredients com una pizza, i diferents situacions dels diversos personatges —a vegades amb una interpretació coral prou suggerent— en relació al dia de l'assassinat i que s'exposi des de la ingenuïtat de qui creu en el codi deontològic periodístic fins a qui no té cap escrúpol a trepitjar-lo de dalt a baix amb un crit de “tot per l'audiència” i, en alguns moments, amb el puny alçat, amb un “tot per la causa”, a pesar que de causes n'hi ha de molts menes.«Manifest Mangione» és un espectacle de ritme frenètic, prudentment breu —setanta minuts a tot estirar— i que beu de les fonts del teatre contemporani de denúncia més jove i emergent, tant per l'escenografia freda de fons feta de cortinetes, la il·luminació de caire cinematogràfic, les taules i les cadires que fan de tarima quan cal, el so i les píndoles musicals (el Boss, Britney Spears o Call Me Karizma), les picades d'ullet que no desvelaré del tot fetes al famós Padrí Corleone sicilià i a la controvertida intèrpret catalana Angélica Liddell i també per la interpretació de conjunt de tota la companyia —dicció remarcable que contradiu la d'altres de la seva generació, que sovint trontolla— i que mostra una tria de vuit graduats —la majoria ja amb experiència escènica en altres propostes—, sembla que escollits en aquesta ocasió per càsting, disposats com se'ls veu que estan a lluitar, potser com el dissortat Luigi Mangione, per una professió escènica menys precària i per un món socialment més just i sense desigualtats... Ep!, sense que, com va fer ell, calgui prémer el gallet del revòlver per aconseguir-ho!
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Càndid o l'optimisme». A partir de Voltaire. Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Dramatúrgia: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Lluís Oliver. Idea original d'espai escènic i il·luminació: Passarell. Llorenç Corbella. Adaptació d'espai escènic i il·luminació: Mireia Sintes. Vestuari i caracterització: Júlia López i Melià. Espai sonor: Pablo Ruz. Idea original d'audiovisuals: Sebastià Rigo. Adaptació d'audiovisuals: Nina Solà i Carbonell. Moviment: Carme Milán. Assessorament artístic: Pep Duran, Helena Tornero, Meritxell Llort, Marc Chornet i Ricard Gàzquez. Assessorament en la producció: Yara Himel. Equip tènic: Joan Rey i Javier Lillo. Fotografia: Guillem Babitsch. Distribució: La Dramàtica. I els equips del Teatre Lliure. Text seleccionat en la I convocatòria “On el teatre batega” de Teatres de Proximitat. Titella dissenyat per Andreu Martínez, reutilitzat de «Fantàstic Ramon». Producció: Miquel Mas Fiol i Lluís Oliver. En col·laboració amb l'Institut del Teatre de Barcelona, La Badabadoc i el Teatre Tantarantana. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025. DESENCÍS MIL·LENISTA CÀUSTIC I GAMBERRO [Crítica fusionada de la “Trilogia de la condició Millennial” a partir de les estrenes de les tres peces en temporades anteriors entre el 2022 i el 2024] Quan ja s'està pensant en com s'anomenarà la pròxima generació, ens centrem, de moment, en l'anomenada “Generació mil·lenista” o també “Generació Y”, que correspon als encara anomenats joves nascuts entre els anys 1980 i 2000, els últims, doncs, del segle XX. Aquests han deixat enrere els que pertanyien a l'anomenada “Generació X”, la dels que ara ja freguen la frontera dels cinquanta i que van ser fruit del boom de la natalitat després de la Segona Guerra Mundial.El dramaturg i director illenc, Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, 1996), un dels mil·lenistes, fa quatre anys que ha anat creant una trilogia sobre el desencís, la frustració, la incertesa i la foscor a la qual s'ha hagut d'enfrontar la seva generació sense acabar de veure mai la llum al túnel de sortida.I per bastir un projecte com aquest («Trilogia de la condició “Millennial”») s'ha agafat a la solidesa de tres clàssics universals: «Càndid o l'optimisme», de Voltaire; «Les penes del jove Werther», de Goethe; i «Els miserables», de Victor Hugo.Vist així pot semblar una temeritat, però en tot cas és una temeritat calculada. Primer perquè cadascuna de les tres peces ja porta de manera individual un rodatge d'anteriors estrenes (les últimes al Teatre Tantarantana) i després perquè el fet de recuperar-les ara a l'Espai Lliure li ha permès alternar les representacions per separat i, en una sessió de marató, les tres peces alhora els caps de setmana (aproximadament des de dos quarts de cinc fins a les deu de la nit, amb generosos entreactes), una opció, per descomptat, que facilita que els espectadors nous o els que hagin volgut repetir ara puguin constatar la relació que hi ha entre les trames i els personatges protagonistes de cadascuna de les tres parts.Així, des del procés del presumpte càsting per fer el personatge de Voltaire que provoca l'angoixa del protagonista de «Càndid o l'optimisme» i que Miquel Mas Fiol utilitza per ironitzar sobre la lluita constant contra l'opressió social d'herència capitalista i el perill de l'expulsió del sistema, es passa a la reflexió sobre el contrast entre el dolor i l'enginy, tintat d'una bona dosi d'humor negre, amb les penes que Goethe encoloma al jove Werther.Aquestes dues primeres peces breus (una hora a tot estirar cadascuna) compten amb les interpretacions en solitari de l'actor Lluís Oliver («Càndid o l'optimisme») i de l'actriu Mel Salvatierra («Les penes del jove Werther»). Els dos creixen amb diversos registres actorals i converteixen el que podrien ser només el repte de dos monòlegs en un ventall dramatúrgic, escenogràfic, d'attrezzo, de so i música, que obre constantment portes i finestres, com en un joc de nines russes, que porten d'un espai a un altre jugant sempre amb la potència de l'imaginari col·lectiu.Tota una altra cosa és la tercera peça («Els miserables»), segurament que la més potent i celebrada de les tres, que ni que porti inevitablement a l'aura del clàssic de Victor Hugo, de seguida s'endevina que és una justificació per parlar de la revolta, però una revolta portada al terreny càustic i gamberro de l'autor Miquel Mas Fiol, canviant els revoltats de la primera meitat del segle XIX per una troupe d'actors i actrius d'un musical de petit format que se les tenen amb el director, per pinxo i explotador.Miquel Mas Fiol converteix els personatges de Victor Hugo (inicial multicreació de l'actor Gerard Franch) en icones tant d'ahir com d'avui i fa un salt, que és el que sobretot justifica la marató de la trilogia, quan els dos intèrprets de les dues peces anteriors (Lluís Oliver i Mel Salvatierra) s'afegeixen a la juguesca —no es pot deixar d'esmentar aquí el so i la banda sonora essencial de Pablo Ruz— que, com a marca de la casa Mas Fiol, no només vol ser irreverent, càustica i gamberra sinó que sap com riure's del mort i de qui el vetlla. Però, avís per a espectadors, ull viu!, perquè el mort i qui el vetlla, a vegades, es poden sentir tocats. Qui sap si tan tocats com si els dos estiguessin de cos present entre les butaques de cada funció.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
«Una mena d'Alaska», de Harold Pinter. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Música original: Aida Oset. Intèrprets: Mireia Aixalà, Andrés Corchero, Carles Martínez i Aida Oset. Coreografia: Andrés Corchero. Escenografia: Sílvia Delagneau. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Anna Oset. Espai sonor: Damien Bazin. Ajudanta d'escenografia: Bàrbara Roig. Alumnes en pràctiques de l'ITB: Pau Sanroman (vestuari) i Marina Valls (direcció). I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Núria Botia, Iris Abancó, Marine Zimmer, Violeta Sugranyes, Pepe Hernández i Òptica Sanabre. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Ivan Benet. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 maig 2025. ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR Ja ho va sentenciar el poeta de Sarrià, J.V Foix: quan dormia, ell ho veia clar perquè diu que era foll d'una dolça metzina. Alguna cosa semblant es pot atribuir a la protagonista d'aquesta recreació d'uns fets mèdics reals, la Deborah, que des d'adolescent ha estat vint-i-nou anys adormida i amb un medicament experimental del metge que l'ha atès durant tot aquest temps, com si fos una mena de Blancaneu, però no fantàstica com la del conte clàssic sinó realista, es desperta com si, per a ella, no hagués passat el temps.Cal advertir que «Una mena d'Alaska» no és una obra de ciència-ficció sinó que recorre a la recreació que va afectar la població els anys vint del segle passat arran d'una epidèmia d'encefalitis letàrgica. Va ser el neuròleg anglès Oliver Sacks (Londres, 1933 - Nova York, 2015), qui en va deixar testimoni en el seu assaig «Despertar», que també va protagonitzar la pel·lícula homònima, del 1990, amb Robert de Niro i Robin Williams.¿I en què va consistir l'epidèmia de l'encefalitis letàrgica? Doncs que afectava l'hormona de la dopamina fent que el cervell continués funcionant ni que físicament i temporalment qui patia la patologia es mantingués en un llarg son.Si bé el dramaturg anglès Harold Pinter (Metropolitan Borough of Hackney, 1930 - Londres, 2008) es va basar en els fets reals experimentals del neuròleg també anglès Oliver Sacks, cal tenir en compte que l'autor del Nobel, Harold Pinter, és molt Harold Pinter i que els espectadors sovint han de fer un exercici sobrenatural, si es vol dir així, per decidir si l'agafen més per Harold o més per Pinter. Un exercici que en certa manera es el que ha fet el director Ivan Benet —que s'ha tret l'espina d'un projecte que portava dins des de feia més de deu anys— i que ha transmès a la companyia, que ha reelaborat una dramatúrgia multidisciplinar al voltant del fenomen que Pinter va portar a l'escenari.És així com l'actriu Aida Oset, que interpreta el paper de Pauline, la germana de Deborah que ha estat tots els anys al seu costat durant el llarg somni, ha fet la composició musical, que interpreta en directe, amb veu i al piano, i com el coreògraf i ballarí Andrés Corchero s'hi ha incorporat amb un personatge reinventat que l'obra no contempla i que aquí, amb un intrigant i introspectiu exercici de moviment, molt en la seva línia estètica “butoh”, interpretat per ell mateix, pot representar tant l'ànima de la Deborah adormida (que representa l'actriu Mireia Aixalà) com l'imaginari dels seus pensaments, és a dir, veure-hi clar, ni que sigui dormint, i ni que no sigui per mor d'una dolça metzina, com la de J. V. Foix, sinó pel punt mort de l'hormona dopamina.L'espectacle, pel que fa al discurs, és brevíssim. Els vuitanta minuts d'aquesta versió compten amb un exercici complementari de moviment que acaba dibuixant una escenografia emmirallada de fons, de Sílvia Delagneau, com si es volgués representar també la mirada del més enllà dins el somni, i un potent treball de so de Damien Bazin que fa que les interseccions entre escenes, matisades sempre per una càlida il·luminació de Jaume Ventura, es resolguin amb un fosc radical que canvia completament la situació i l'acció dels intèrprets.El quart intèrpret d'aquesta peça, «Una mena d'Alaska» de Harold Pinter, és l'actor Carles Martínez, en el paper del doctor Homby i alguna cosa més que deixaré per als espectadors perquè és un dels misteris inescrutables que proporciona Harold Pinter atorgant-li el paper de cunyat de la Deborah.L'actor Carles Martínez, per cert, és l'únic de tota la companyia que ja coneixia a fons aquesta peça de Harold Pinter perquè va formar part el 2009, a Temporada Alta, d'un tríptic dirigit per Xicu Masó, amb l'actriu Míriam Alamany, la malaguanyada actriu Cristina Cervià (que hi feia el paper de Deborah, l'adolescent adormida que es desperta quan passa dels 45 anys) i l'actor David Planas. Es va poder veure també al Teatre Tantarantana.Aquí, el personatge de la Deborah (magnètica Mireia Aixalà) forma part d'un moment escenogràfic que porta al record del mite de la mort quan la mort formava part del ritual domèstic de fins a mitjan segle passat, amb una estesa de tuls blancs que creen el simbolisme de la sortida del llarg somni i la tornada a la vida real, amb tot el que la vida real i el pas del temps han canviat en vint-i-nou anys.A l'espectador d'«Una mena d'Alaska», li quedarà l'experiència sensorial d'un espectacle molt poètic que força l'imaginari amb la interpretació d'Andrés Corchero; desperta la sensibilitat amb la interpretació musical d'Aida Oset; i redescobreix la vena dramàtica en la intensa interpretació de Mireia Aixalà que en la pell de Deborah és, com li passava a J.V. Foix, segurament, per la dolça metzina del teatre, qui hi ha vist més clar mentre dormia durant vint-i-nou anys.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El peix daurat», d'Anna Agulló Prieto. Intèrpret: Anna Agulló Prieto. Escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Gal·la Sabaté Masip. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Música original: Clara Peya. Cançons: Anna Agulló Prieto, Miquel Enciso, Guillem Torà i Rubén Prieto. Assessora de moviment: Lali Ayguadé. Preparació actoral: Clara Segura. I els equips del Teatre Lliure. Mencions: Residència Artística Balandra, Subvenció de Foment a la Creació de l’Ajuntament de Sant Just Desvern. Producció: Teatre Lliure. Producció original amb el suport del Centre Cívic El Sortidor (Residència Artística Balandra) i l'Ajuntament de Sant Just Desvern. Ajudanta de direcció: Sara Sors. Direcció: Anna Agulló Prieto. Sala Atrium, Barcelona, 9 març 2023. Reposició i nova producció: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 abril 2025. EL CANT DELS OCELLS DE SANT BOI En una nova aportació de les propostes nascudes en una sala petita com era encara la Sala Atrium el 2023 —ara ja és una sala menys petita—, l'actriu, escriptora, documentalista i directora Anna Agulló i Prieto ha tingut l'oportunitat de revisar, refer, ampliar de contingut escenogràfic i reduir en durada —d'hora quaranta-cinc a hora quinze— el seu primer espectacle com a dramaturga que, en realitat, havia de ser originalment un documental tenint en compte la vena cinematogràfica de l'autora que va passar dels inicials estudis de teatre a l'audiovisual.Però com que els camins de les arts escèniques són inescrutables, la proposta dramatúrgica és, més que un monòleg a l'ús, una obertura en veu alta dels fantasmes i el dolor que han perseguit la pròpia actriu i que en un relat que, per cert, podria ser també estrictament literari, surten a la llum en una mena de catarsi col·lectiva, com si a l'Espai Lliure de Montjuïc s'hi haguessin congregat amics i coneguts, tinguts en confiança.Anna Agulló Prieto parla de la pressió d'una generació determinada, la seva, convertida sovint en depressió; parla de les conseqüències socials; de la preparació educativa i la precarietat laboral implícita; parla de la violència sexual contra les dones i ho exposa amb la ferida en pròpia pell; parla dels intents de suïcidi quan tot s'enfonsa; parla de l'amor espontani i de les trampes de l'amor romàntic; i sempre acaba anat a parar en un punt àlgid on tot convergeix: la flaquesa de la salut mental.I ho fa a més sense amagar el seu ingrés al sanatori de Sant Boi —encara hi ha reticències a parlar de “manicomi”, com per exemple s'anomena el modernista Pere Mata de Reus— on allà ella es mira amb tendresa els altres malalts crònics, pensant que ella hi era només de pas; fins a arribar a l'èxit d'una carrera universitària i la possibilitat amb el títol a la mà de fer només de repartidora de Glovo; o des de l'enamorament fulminant i les pujades i baixades de l'amor que acaben finalment en un aterratge en picat.L'actriu es posa davant de l'auditori sense cap filtre. Hi ha sinceritat i franquesa en el seu relat. Hi ha una mirada endins que parteix des del moment més feliç de la seva vida, convidant els espectadors que, amb els ulls clucs, rememorin també el seu moment més feliç. Hi ha comunió col·lectiva quan, al final, convida tothom a posar-se dempeus i lluitar contra els mals que assetgen el món contemporani. Hi ha, en el fons, un crit d'esperança en el futur.El muntatge va més enllà del monòleg convencional amb una composició d'elements que acompanyen el relat: el vestuari de l'actriu, de Gal·la Sabaté Masip, que no sé si superaria la passarel·la 080, però sí que li serveix per representar alguns mites o ídols als quals s'encomana; la música original de la compositora Clara Peya, incisiva i dialogant; els retalls audiovisuals de Francesc Isern, amb manuscrits i dibuixos de dietari del personatge; i els primers plans d'angoixa i rebel·lia davant la càmera; els tuls blancs i el tapís del quadrilàter de Mercè Lucchetti, que envolten la sala; i els moments musicals amb peces originals, que no pretenen ser carn de concert, però que, amb el micro o sense, serveixen de pont penjant cap a la paraula, a més de la il·luminació de Jaume Ventura que matisa algunes de les diverses accions del relat, conjuntat tot per l'ambientació de so de la mà de Damien Bazin.L'auditori teatral agraeix sempre l'honestedat que li ofereix, sense res a canvi, l'intèrpret. I si aquesta honestedat, com és el cas de la d'Anna Agulló Prieto i «El peix daurat», ve amorosida per una opció artística multidisciplinar, encara més. Anna Agulló Prieto tanca el seu recital amb la peça «Golden Fish». Més daurat, impossible.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La nit del peix kiwi», de Josep Julien. Intèrpret: Santi Ricart. Escenografia: Anna Tantull. Ajudant de direcció: Pepo Blasco. Equips del Teatre Lliure. Producció: Flyhard Produccions, S.L. Direcció: Josep Julien. Sala Flyhard, Barcelona, 25 maig 2023. Reposició: 28 setembre 2023. Reposició: Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 16 octubre 2024. LA “PROFESSIÓ” VA PER DINS Era previsible que un dia o altre l'actor Santi Ricart (Vic, 1968) arribés amb el seu “peix kiwi” en algun dels espais del Teatre Lliure de Montjuïc. Sobretot perquè el relat que li ha escrit el també actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966) arrenca en bona part allí.«La nit del peix kiwi» es va estrenar a la Sala Flyhard la temporada passada, on ja es va haver de reposar, i des d'aleshores no ha parat. Aquesta nova i merescuda temporada a Montjuïc, que ha revalidat novament l'Espai Lliure com una sala més amb programació estable, diria que fa que l'actor s'hi senti, mai més ben dit, com un peix a l'aigua... o fora de l'aigua, més aviat.Santi Ricart és un actor de llarg recorregut que ha treballat amb nombrosos directors. Els seus inicis van ser precisament amb el Teatre Lliure de Fabià Puigserver i amb espectacles històrics com «Les noces de Fígaro» i «Terra baixa». Aquest relat que juga a la metàfora amb el “peix kiwi” arrenca precisament de les vivències que ell mateix ha anat recollint al llarg de la seva experiència als escenaris. D'aquí ve que, només començar, deixi anar, fent un joc de paraules, que “la «professió» va per dins”.No gosaria dir què hi ha de Santi Ricart en el relat i què hi ha de Josep Julien. Com a mínim sí que es pot dir que la gènesi del relat parteix de la idea inicial de Santi Ricart i la mirada externa de Josep Julien. Per una banda s'hi entreveu l'amor al teatre d'un actor que s'hi ha dedicat tota la vida i, per una altra, la murrieria de qui signa l'autoria i la capacitat de ser capaç de fer constants girs de guió al llarg de noranta minuts.Amb un llenguatge precís i d'esmolet, amb frases curtes com punxades, el personatge del relat transporta els espectadors al seu món de ficció, però amarat de realisme, i l'omple d'imatges, de noms de col·legues reals, de referències molt pròximes al mateix barri del Poble Sec o altres barris —els locals de La Confiteria o El Funicular...—, d'una road movie urbana per tot Barcelona —des del carrer Lleida, al Paral·lel, el Passeig de Gràcia o la carretera de les Aigües— saltant des de les entranyes de l'ofici de teatre —amb la convocatòria d'un càsting, després de cinc anys sense trepitjar escenaris, al mateix Teatre Lliure a la sala d'assaig de dalt, per fer «Titus Andrònic» al Grec amb un dels molts director russos convidats pel festival— a una mena de thriller amb un protagonista antiheroi, tant aventurer com entendridor —amb grua municipal inclosa— que treu el cap de la peixera i que aguanta la respiració fins a l'últim alè.Hi ha petits retocs, em sembla, en relació a l'estrena de la Sala Flyhard. L'Espai Lliure permet que, en comptes que Santi Ricart esperi els espectadors assegut a l'entrada amb mirada incisiva, arribi a la plaça Margarida Xirgu amb cotxe i il·lumini amb els fars l'interior de l'espai (només la grada A permet aquesta visibilitat). A partir d'aleshores, la seva relació amb els espectadors és directa, honesta i sincera (només hi ha una filera de butaques al mig de la pista i un smart amb la imatge del peix kiwi). A vegades passen coses, diu. I són aquestes coses les que es proposa explicar.Hi ha moments hilarants que són autèntiques picades d'ullet a la professió —la reestrena de l'Espai Lliure n'estava farcida i això fa que el rebot fos encara més important— però qualla igualment en espectadors que no siguin de l'ofici. Santi Ricart va saltant d'una acció a l'altra i s'emporta els espectadors amb ell fins al punt que és imposible no veure-hi les moltes imatges que relata, com si fossin fotogrames.Hi ha monòlegs, relats, que miren endins. I hi ha monòlegs, relats, que s'expandeixen cap a fora. «La nit del peix kiwi» és d'aquests últims. Creix i creix i creix i, quan sembla que ja no pugui créixer més, fa un aterratge suau, com en els finals dels millors contes curts.«La nit del peix kiwi» mostra les aptituds escèniques de Santi Ricart i la seva capacitat per connectar amb els espectadors a partir d'una història que, si no és ben bé la seva, sí que podria ser la de qualsevol actor com ell, engolit per les caramboles imprevisibles i prou conegudes de l'ofici teatral en aquest temps i en aquest país.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Altsasu». Dramatúrgia de María Goiricelaya. Intèrprets: Nagore González, Egoitz Sánchez, Aitor Borobia, Ane Pikaza. Escenografia: Eider Ibarrondo, Isabel Acosta. Moviment: Alberto Ferrero. Vestuari: Betitxe Saitua. Disseny il·luminació: David Alkorta. Música: Adrián García de los Ojos. Espai sonor: Ibon Aguirre. Producció: La Dramática Errante. Distribució: Portal 71. Ajudanta direcció: Eider Zaballa. Direcció: María Goiricelaya. Grec'23. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 4 i 5 juliol 2023. ¿JUTJAR PER CODI PENAL O JUTJAR PER CODI POSTAL? La directora de la companyia basca La Dramática Errante, María Goricelaya, ho té clar: a vegades la justícia espanyola sentencia a partir del codi postal i no a partir del codi penal, diu. Una frase per a la posteritat que val la pena emmarcar. A partir d'aquesta sentència, i per encàrrec del Nuevo Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes i el cicle «Cicatritzar», neix «Altsasu», un espectacle entre el documental i la denúncia que vol ser el mirall d'uns fets reals que van ocórrer el 2016 en una festa de Carnaval del bar Koxka, de la localitat navarresa d'Altsasu, i que va enfrontar en una baralla dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles i vuit joves del poble.Allò que hauria d'haver estat considerat un cas d'aldarulls de carrer es va convertir per obra i gràcia de l'Audiència Nacional espanyola en un cas de terrorisme. Presó per als joves. Absolució total per als agents de la benemèrita. Desestimació de proves. Presentació de proves falses. Codi postal versus codi penal.El cas d'Altsasu, que es va convertir en mediàtic, sobretot per la pressió de les mares dels joves empresonats —sempre les mares acaben sent les que treuen la cara—, ja va ser motiu d'una sèrie de quatre capítols l'any 2020, creada per Idurre Cajaraville i Ana Cermeño, una sèrie que va tenir un ressò impactant (es troba encara a Filmin o a TV3 a la carta en versió original) i que segurament va ajudar poc o molt al procés de la revisió de les sentències tot i que el cas encara està obert i, com afirmen també les creadores de la companyia, amb una ferida mal cicatritzada.Precisament “cicatritzar” és l'objectiu de la companyia La Dramática Errante, per compartir el dolor familiar de segons quines situacions com la d'Altsasu. El muntatge de l'obra teatral «Altsasu» no pren partit, i així ho admenten també les seves creadores perquè la seva intenció és que siguin els espectadors els que es posicionin, un recurs que la sèrie televisiva no utilitzava i tendia més a denunciar sense subterfugis la injustícia patida pels joves involucrats en la baralla.Els quatre personatges i intèrprets de l'obra fan tots els personatges, convertint així el muntatge en una mena de narrativa dels fets i fomentant una certa simbiosi entre els joves bascos i els guàrdies civils amb una moralitat clàssica: en un moment donat, uns i altres poden traspassar segons quines línies frontereres.L'obra teatral «Altsasu», tot i que té una versió original en basc, amb algunes intervencions en espanyol —les dels guàrdies civils— s'ha presentat aquí en la versió que la companyia mou en gira, només en espanyol. La tria obeeix al fet, diuen les seves creadores, que el ritme de l'obra és molt veloç i la companyia considera que fer un seguiment de lectura de sobretitulat a partir del basc pot dificultar la comprensió.El cas d'Altsasu ha evolucionat des del 2021, quan la companyia va estrenar l'espectacle. Però tot i així, s'ha deixat en el punt que estava en aquell moment, amb els joves empresonats, sense concessions de tercers graus i volent expressar en clau documental la realitat judicial i en la ficció allò que no es veu, és a dir, moments més íntims de cadascun dels personatges, fora del focus mediàtic, no sempre amb la força que demanaria una proposta dramàtica i caient a vegades en algun clixé que s'hauria de donar per sobreentès.Política en teatre o teatre en la política. Són dues baules que es toquen. En el fons, el que queda d'aquesta nova mirada del cas d'Altsasu —es fa difícil prescindir de la influència audiovisual de la sèrie— és una bona interpretació escènica en un espai despullat, només amb bancs i amb una atmosfera que vol transmetre el que provoca la baralla dels joves i els guàrdies civils i les conseqüències penals posteriors. Però es defuig deixar vist el compromís. I defugir el compromís, en casos com els del bar d'Altsasu, és donar la raó als que van decidir també jutjar segons el codi postal i no segons el codi penal.La recepció de l'obra, això sí, no ha tingut el mateix suport al País Basc, on s'entén molt bé l'enfrontament entre les forces de l'Estat i la ruralia basca, o fins i tot a Colòmbia —perquè es llegeix més en clau universal— que no pas a Espanya, on pràcticament no s'ha vist i tot fa pensar que, si depèn de segons quines conselleries de cultura, tampoc no s'hi veurà gaire.Les dues úniques funcions a Barcelona, dins el Grec'23, on es van potenciar els contactes amb programadors, poden ser una crida perquè «Altsasu» s'entengui més enllà de les pròpies fronteres de la creació. I, si no, davant de les injustícies sense resposta, sempre queda Bob Dylan, que sona subtilment en la banda sonora de l'obra «Altsasu», com un crit de protesta sense data de caducitat i que recorda allò que el músic cantava a «Blowin’ in the Wind»: “Això, amic meu, tan sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins el vent”.
[cliqueu aquí]
VIDEO
Tràiler de la versió teatral d'«Altsasu» amb la companyia La Dramática Errante (1). Sèrie completa en V.O. (4 capítols) de la versió televisiva d'«Altsasu» a TV3 a la carta (2).
«La guerra dels mons», d. H. G. Wells. Adaptació d'Atresbandes (Mònica Almirall, Albert Pérez i Miquel Segovia) i Guillem Llotje. Intèrprets: Mònica Almirall Batet, Guillem Llotje, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia Garrell. Coproducció Teatre Lliure i Atresbandes. Agraïments: Sergi Flores, Pirra, Gaia, Gustavo i Centre Cívic Navas. Direcció d'Atresbandes (Mònica Almirall, Albert Pérez i Miquel Segovia) i Guillem Llotje. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 març 2023. D'AQUÍ A CENT ANYS TOTS GREMLINS La companyia Atresbandes, resident aquesta temporada del Teatre Lliure, va experimentar l'any passat una versió sonora radiofònica de «La guerra dels mons», basada en l'obra d'H.G.Wells, escrita el 1898. L'any 1938, un any abans de la Segona Guerra Mundial, el guionista, actor, director i radiofonista Orson Welles, va portar a les ones hertzianes un guió sobre una presumpta invasió extraterrestre que va provocar un fort impacte de credibilitat entre els oients dels Estats Units, segurament que més del que el mateix Welles es podia imaginar. Una premonició de les “fake news” actuals, però amb talent i obrint camins sobre el poder de la ficció.La companyia Atresbandes no pretén, em sembla, que ningú surti esverat i corrent per cames de l'Espai Lliure de Montjuïc, on ara ha recuperat la versió sonora en clau presencial, però amb l'atractiu que mostra els secrets de cadascun dels sons, de cada efecte de so, de cada artilugi que utilitza per aconseguir la sensació immersiva inspirada en els diferents 27 capítols de la novel·la d'H. G. Wells.Contràriament al que podria semblar, els intèrprets i manipuladors tècnics no fan ús de la paraula sinó en fugaces intervencions i gairebé sisplau per força. El protagonista, doncs, és el so absolut. I per aconseguir que la recepció sigui nítida, aïllada de qualsevol altre so extemporani, equipa cadascun dels espectadors amb uns auriculars de considerables dimensions, amb unes orelleres connectades, per WiFi o Bluetooth, vermell encès que formen part de l'ambientacio escenogràfica en aquesta versió presencial creant un núvol estès a la platea de l'Espai Lliure, a tres bandes, precisament, com el nom de la companyia.Mentrestant, en tres quarts d'hora, la versió lliure, molt lliure, de «La guerra dels mons» pren cos i vida amb tota mena d'artefactes i la tècnica Foley del cinema: un molinet de cafè, una cuina elèctrica, una paella, un paraigua que fa d'ocellot, branques esqueixades, unes fustes esmicolades, bolígrafs trencats, rajoles esmicolades, capses de cartró, tubs de goma, enregistraments mòbils, trepitjades a terra, gàrgares amb aigua, l'ajut de les taules de so i les possibilitats digitals.La companyia Atresbandes s'acosta a l'engany que va aconseguir Orson Welles però no a través de la paraula sinó a través de l'estímul del so. Ha plogut molt des del 1938 d'Orson Welles i ara només és possible crear una ficció que explori el rerefons del mateix engany: darrere de la imaginació que provoca la fusió dels sons convertits en una trama, hi ha tota una sèrie d'artilugis impensables que en són els provocadors.El món, per molt que giri, com canta Jimmy Fontana, no és el que era ni és ara el que serà en un futur. L'amenaça no ve de l'altra banda dels éssers catalogats ingènuament d'OVNIS sinó que ve de la mateixa capa de la Terra i dels humanoides, uns altres OVNIS, que la trepitgen sense adonar-se potser de la multitud de sons o, si voleu, de la multitud de degradacions climàtiques o bèl·liques amb que dilapiden els recursos del planeta.Ja ho deien els avantpassats: d'aquí a cent anys, tots calbs. O el que seria el mateix, si fem cas de l'esplanada escenogràfica de la platea de «La guerra dels mons» sonora farcida de pilots vermells de les orelleres dels auriculars: d'aquí a cent anys, tots gremlins.
[cliqueu aquí]
fragment dels efectes de so de l'espectacle «La guerra dels mons».
VIDEO
«Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)», de Gabriel Calderón. Traducció: Joan Sellent. Intèrpret: Joan Carreras. Escenografia: Laura Clos. Vestuari: Sergi Corbera. Ajudant de vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Ramón Ciércoles. Fotografia: Felipe Mena. Ajudant de direcció: Olivia Basora. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnic funcions: Àngel Puertas. Regidoria: Roser Puigdevall. Producció executiva: Luz Ferrero. Direcció de producció: Josep Domènech. Distribució i comunicació: Bitò. Amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Agraïments: Emili Agustí. Direcció: Gabriel Calderón. Coproducció: Temporada Alta 2020 i Grec 2020. Teatre de Salt, 4 desembre 2020. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 juny 2021. Reposició: La Villarroel, 1 setembre 2023. EL MEU REGNE PER UN ESPECTADOR INTEL·LIGENT No sé si el tret més impactant d'aquesta trapelleria escènica de factura uruguaiana (Gabriel Calderón, Montevideo, 1982) és el que diu o el que hi fa l'actor que la interpreta. Sota l'ham d'un presumpte «Ricard III» s'amaga un exercici escènic de gran volada que xucla des del primer moment els espectadors durant una hora fins a l'esclat final, gairebé sempre inevitablement dempeus en cada funció.L'actor de ficció, interpretat per un immens Joan Carreras, ha vist que finalment es complia el somni ocult de protagonitzar l'obra de Shakespeare. Una recompensa professional que l'actor considera que té ben merescuda després d'aguantar anys i panys la mediocritat de molts col·legues que es fan dir “actors” o d'haver d'acceptar “paperots” de secundari en obres de “tresillo de tres potes”.L'actor, que ja es veu a la pell del malvat Ricard III, somnia com si fos la lletera del conte: li ha arribat l'hora d'un personatge majúscul, tothom es barallarà per anar-lo a escoltar i veure, el premiaran per totes bandes per la seva feina, es farà famós a les revistes de teatre i fins i tot potser els homenots del país sencer li donaran orgullosos un dels premis dels més patriòtics.Tampoc no acabes de saber si l'actor de ficció és humà o potser és una reencarnació del porc senglar blanc, que és la figura heràldica de la casa de York. El senglar —avui gairebé una espècie urbana sisplau per força— defuig l'atac i s'amaga si et troba pel mig del bosc —o per la Diagonal de Barcelona!, però es converteix en un salvatge quan se sent malferit. Aquesta és la transformació que fa l'actor que interpreta Joan Carreras: no ataca a tort i a dret perquè tingui ganes de sang sinó perquè se sent ferit en l'ànima.Joan Carreras passa del discurs més elevat al més quotidià. Del drama a l'humor. De les reines que envolten Ricard III a l'actor “perepunyetes” que exigeix al tècnic que la il·luminació sigui més suau o que l'amoïna el volum de la banda sonora del muntage. De l'actor que se sent poderós dins la cuirassa de Ricard III a l'actor que se sent esgotat perquè a la sala on actua no funciona prou bé l'aire condicionat, la temperatura ha pujat sobtadament i, a més, aquell dia ha fet funció doble —una pèrdua de les antigues reivindicacions professionals del sector guanyades a pols.Tot això, esclar, afegit al fet que el monòleg de Gabriel Calderón —hi ajuda molt també la versió catalana que n'ha fet Joan Sellent— burxa en el clàssic per fer-lo arribar als espectadors actuals amb naturalitat perquè potser tenen els mateixos problemes que els personatges de Shakespeare i a la vegada per dir als espectadors “intel·ligents” i també als “col·legues d'ofici” com cal interpretar-los al llarg del temps. Que n'aprenguin!, que diria aquell. Primer llegiu, sembla que repti a tothom, espectadors inclosos, i després veniu a veure'm.Escenogràficament, el muntatge juga a favor de la interpretació i Joan Carreras té tot l'utillatge imprescindible per poder respirar de l'energia que desprèn durant el discurs. Que si cara blanca enfarinada, que si el vestit de vint-i-un botó, que si les gruixudes sogues de la tramoia —¿per penjar-s'hi o per penjar-hi algú? Que si la gorgera escarolada ben posada al voltant del coll per sentir-se més en la pell del personatge. Que si tot plegat depenia d'una subvenció que no arriba —quina metàfora tant del segle XXI! I al final, la desesperació de qui se sent arruïnat i moralment enfonsat: “El meu regne per un espectador intel·ligent!”.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Forasters vindran...». Dramatúrgia: Marta Galán Sala. Creació escènica: Susanna Barranco, Marta Galán Sala, Núria Lloansi i Juan Navarro. Intèrprets: Susanna Barranco, Núria Lloansi i Juan Navarro. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny escenogràfic del dispositiu escènic: Xesca Salvà. Càmera i enregistrament visual: Susanna Barranco i Christian Guiriguet. Edició disseny audiovisual: Martin Elena i Susanna Barranco. Vestuari: Anna Estany. Documentació històrica: OVQ / Observatori de la Vida Quotidiana. Espai sonor: Àlex Polls. Assistent de direcció en pràctiques i entrenament psicofísic: Pau Dudekula. Recerca teòrica, assessorament continguts sobre migració i acompanyament metodologies comunitàries: Silvia G. Màrquez. Vídeos laboratoris: LabarrancoFilms. Joves del programa “construeix-te” de la Fundació Comtal. Veïns i veïnes del projecte artístic comunitari de l'Antic Teatre. Grup de treball sobre migració dels anys 50 i 60 als barris de Barcelona d'El Carmel, La Teixonera, Sant Genís dels Agudells i Trinitat Vella. Disseny i coordinació dels processos comunitaris: Marta Galán Sala / TRANSlab. Producció executiva: Susanna Barranco / Mousiké. Assistenta producció executiva: Dolors Galí. Direcció: Marta Galán Sala. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 abril 2021. SÓC XARNEGO I INDEPENDENTISTA L'any 2016, el diputat Gabriel Rufián, d'Esquerra Republicana de Catalunya, va deixar anar aquesta autoidentitat des del seu escó del Congrés dels Diputats de Madrid: «Sóc xarnego i independentista». Si bé el terme “independentista" ja era usual aleshores, el terme “xarnego” havia caigut en desús des de feia molts anys. Però no per això s'ha de negar que durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, era un coixí lingüístic força estès quan això de la “correcció política” encara no s'havia inventat.No era estrany, doncs, entre els cinquanta i seixanta, escoltar amb un cert menyspreu com des de classes mitjanes o altes es definien com a “xarnegos” alguns dels immigrants que van arribar a Catalunya fugint de la pobresa de la postguerra civil espanyola a la qual el règim franquista de la Dictadura els havia condemnat. La frase “sóc xarnego i independentista” en boca d'un nét d'aquella immigració va sonar com una bufetada entre ses senyories. Xarnego i independentista era un còctel de mal pair per a segons quines fines oïdes cavernàries.El cas és que Gabriel Rufián bevia de les fonts del partit que encara avui representa. El més que probable pròxim Honorable president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, també d'Esquerra Republicana de Catalunya, és un altre nét d'aquella generació, cosa que dóna a entendre quina és la capacitat d'acollida i de fusió que ha tingut Catalunya històricament i que moltes veus actuals que s'autoatorguen el dret de ser només elles "constitucionalistes" o "unionistes" voldrien ara esquinçar.«Forasters vindran...» es diu la proposta de teatre-document de la dramaturga Marta Galán. El cas és que anem tard. Que els néts d'aquella generació d'immigrants rescatin de l'oblit les penúries que van passar molts dels seus pares i avis és tan necessari com no entretenir-nos a deixar en un altre oblit noves masses d'immigrants que viuen una nova etapa de penúria entrampats per la tenalla de les dues grans crisis que han marcat la primera quinzena del segle XXI: la immobiliària del 2007 i la pandèmica del 2020. Dues grans crisis que unides conformen un perillós globus explosiu quan la ja malmesa economia sigui el punxó que el faci esclatar.Hi ha tantes similituds entre la immigració interior dels anys cinquanta i seixanta i la immigració exterior actual que es fa impossible no relacionar-les amb una visió de l'escarment del passat i amb una reflexió sobre el present que ja és futur.I, si no, ¿quina diferència hi ha entre el Centre de Classificació d'Indigents del Palau de les Missions del règim franquista —un edifici fruit de l'eufòria del 1929 abans del crac— que va actuar a Montjuïc entre el 1952 i el 1957 —per sort es va enderrocar el 1967— i on es calcula que milers de persones provinents del sud d'Espanya, allà traslladades, sense acreditació de feina o residència, van ser expulsades i tornades als seus llocs d'origen tan diversos com Andalusia, Galícia o Extremadura, comparat amb l'encara obert Centre d'Internament d'Estrangers del govern espanyol a la Zona Franca? O també, ¿quina diferència hi ha entre el barraquisme dels anys cinquanta i seixanta comparat amb les okupacions i els desnonaments o els assentaments actuals en descampats perifèrics com el que ha estat desallotjat més recentment de les Glòries?Per això deia que anem tard. Marta Galán i el seu equip artístic habitual han donat veu a protagonistes d'aquella immigració que va arribar amb farcells i maletes a l'Estació de França de Barcelona atapeïts en combois de màquines de fum de carbó i seients de fusta dels populars trens “Sevillano” o “Malagueño” després d'un viatge inacabable amb el cor encongit per haver de deixar enrera el lloc on van néixer, però també amb l'esperança de trobar una manera millor de viure per a ells i per als seus.Van ser molts els que se'n van sortir. I potser també molts els que van veure frustrada la seva esperança. El règim franquista els va estendre la mà enverinada per una banda i els va utilitzar per als seus propòsits per una altra. I el xoc que a vegades es va crear entre el “foraster” i el “nadiu”, com el xoc que en moltes ocasions es produeix ara, va alimentar la política dictatorial durant uns quants anys, de la mateixa manera que alimenta la més populista actual. Potser sí que, davant l'oblit, l'únic testimoni que en queda és el que va desenterrar Gabriel Rufián al Congrés de Madrid dient que era “xarnego".El muntatge de Marta Galán i el seu equip trenca una part d'aquest oblit. Amb els testimonis —que no intervenen directament a l'escenari com havia fet Juan Carlos Martel en muntatges afins de caràcter social— o amb les accions entre documentals i poètiques de Susanna Barranco —per cert, una néta de la immigració barraquista—, Núria Lloansi i Juan Navarro, a més de la mateixa Marta Galán.Escenografia, utillatge, il·luminació i projeccions —influència cinematogràfica de Labarrancofilms— aporten la memòria de l'època per als qui la van viure i hi intenten acostar els més joves que no la van viure: la pedra negra del peó de carretera, el roig encès que crida a la revolta, el so de la ferralla de fons, els cops del pic, el retrunys de la pala... Tot amb aire de performance, amb gest i moviment, i de to més domèstic i sensible com el testimoni de la minyona de davantal blanc i còfia obligatòria, al servei dels patrons i paradigma de l'explotació de l'època.Muntatges teatrals com aquest, que es mouen entre el documental i la ficció, corren el perill de ser condescendents o, ben al contrari, pamfletaris. Marta Galán ha anat amb peus de plom per no caure ni en una cosa ni en l'altra. Per una banda, és inevitable que es contraposi la feblesa de la generació immigrant a la presumpta fortalesa de la burgesia catalana, sempre que es tingui en compte el lligam que va existir d'una bona part d'aquesta burgesia amb el franquisme, que avui encara cueja amb successius canvis de camisa.El perill és pensar que l'obrerisme de l'època només té una cara —la de la immigració— i que Catalunya era la Suïssa del sud en plena postguerra. Res més lluny d'això. Després de l'èxode republicà i la desfeta de la guerra civil, la pagesia i l'obrerisme catalans de llarga tradició es van haver de refer sota el jou de la Dictadura, sovint amb la bota repressiva al damunt per la seva condició de població considerada “roja" i sovint també amenaçats per simple fet d'utilitzar públicament la llengua del país. La despoblació rural va ser progressiva. Moltes pageses es van reconvertir en minyones, obreres de telers o netejadores d'escala, i molts homes d'antics oficis menestrals es van reconvertir en porters de cases nobles, peons de magatzem o obrers industrials.D'aquí neix la barreja de tants cognoms actuals que detecten la fusió dels dos orígens. D'aquí vénen també els moviments veïnals dels barris i les seves reivindicacions i la lluita per la dignitat que tantes vegades es va portar a terme amb l'esforç dels uns, els que acabaven d'arribar, i el dels altres, els que hi eren. Aquesta combinació colze a colze és la que fa, molts anys després, que alguns néts d'aquells immigrants se sentin orgullosos de ser “xarnegos i independentistes”. És a dir, «De fora vindran...», sí, però a ells, contràriament al que diu la veu popular, de casa no els trauran.[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«It don't worry me». Creació d'Atresbandes, Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Intèrprets: Mònica Almirall, Bertrand Lesca, Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo, Nasi Voutsas i Edward Fortes (traducció). Il·luminació: Ana Rovira. Vestuari: Adriana Parra. Producció executiva: Hattie Gregory. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Atresbandes, Bertrand Lesca i Nasi Voutsas. Cicle de La Ruta 40. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 gener 2020. Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen.Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals.Malgrat que sembli només imprescindible per als espectadors que no parlen anglès, diria que seria recomanable que tothom utilitzés els auriculars que s'ofereixen a l'entrada per poder escoltar també, no pas el que seria l'estricta traducció simultània, sinó una mena d'audiodescripció que no és sinó una altra de les peces integrants de la companyia i que és un element més de l'espectacle i allò que, com deia, l'acosta al recurs de la sèrie «Match».La proposta planteja les fronteres invisibles entre l'art i la correcció política amb una mirada irònica que capgira els principis de qualsevol creador. ¿Què és primer: l'actuació-reacció o la referència d'aquella actuació? Per això, una pissarra, l'únic element de l'attrezzo, serveix per desgranar i trobar les claus d'allò que s'ha vist. ¿El gat xinès de la bona sort? ¿El Quixot? ¿L'art clàssic? ¿Els nens a la platja de Sorolla? ¿L'Esbart dansaire de Sant Cugat? ¿El Pantocràtor?...La sorpresa salta quan, entre els espectadors, n'hi ha un parell que intervenen —caputxa enfundada— en una mena de col·loqui improvisat, inspirat, diuen els protagonistes, per la pancarta «Democràcia» que hi ha penjada a la façana del Teatre Lliure. I, ja se sap, quan entra la “democràcia” en escena, les intervencions obertes i lliures es poden escapar de les mans de qui dirigeix la performance: el racisme, el Brexit, la independència de Catalunya, el feminisme, la polèmica dels reis negres embatumats i, amb el salt des de la cabina a l'escenari de la veu de l'actriu en off que fa l'audiodescripció, també la rèplica del “feminisme” però vist des de l'altra banda de la barrera.«It don't worry me», que es podria traduir amb un col·loquial «Tant me fot!», capgira l'ordre de les coses i interpel·la els prejudicis i les normes establertes. I res és com allò que sembla que hauria de ser. Hi ha llampegades d'il·luminació per baixar a l'infern del roig encès, hi ha un mínim vestuari ni que majoritàriament siguin uns calçotets blancs, i hi ha una picada d'ullet —¿hauria de dir mes aviat una “picada de culet”?— a l'estil més estripat de Carles Santos amb el seguiment rítmic de natges que l'actor Albert Pérez Hidalgo fa de la peça musical que dóna títol a l'espectacle i que el 1975, l'actor i cantant Keith Carradine va incloure en la pel·lícula «Nashville», de Robert Altman. Tot un exercici gestual de pompis que les natges immòbils de l'altre actor, Bertrand Lesca, observen amb un deix d'admiració i qui qui sap si també amb un pèl de sana enveja.
VIDEO
«Reiseführer». Creació de Ferran Dordal Lalueza i la companyia La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla. Dramatúrgia: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Imatge espai: Pol Rebaque. Il·luminació: Mingo Albir. So: Pau Matas. Música original: Clara Aguilar. Ajudanta de direcció: Carlota Grau. Ajudant d'escenografia: Oriol Corral. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudanta de producció: Anna Castillo. Realització i escenografia: EGM i Llorenç Balaguer. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i La Ruta 40. Direcció: Ferran Dordal Lalueza. Espai Lliure. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 desembre 2019. «Reiseführer» és un espectacle que es debat entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text. I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 —actual programadora de l'Espai Lliure de Montjuïc— ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici.La construcció del trencaclosques de «Reiseführer» es fa, al final, amb l'ajut dels espectadors voluntaris
«Abans que es faci fosc», de Hattie Naylor. Intèrpret: Míriam Iscla. Veus en off: Rosa Cadafalch, Daniela Lucas, Lluís Soler i Toni Ubach. Una proposta escènica de Míriam Iscla. Traducció de l'anglès: Neus Bonilla i Carme Camacho. Espai sonor: Toni Ubach. Espai escènic: Xavi Erra. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Joana Serra. Vídeo: Vicenç Vilaplana. So: Toni Ubach. Assessora de moviment: Joana Serra. Ajudanta de direccció i regidora: Irene Ferrer. Cap tècnic: Xavier Xipell 'Xipi'. Cap de producció: Carles Manrique. Distribució: Elena Blanco-Magneticam. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Grec 2019 Festival de Barcelona, Velvet Events i CAET - Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, amb la col·laboració del Teatre Auditori de Sant Cugat. Direcció: Pep Pla. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 octubre 2019. El relat de l'autora londinenca Hattie Naylor està integrat per dos blocs que s'interrelacionen però que mantenen un discurs paral·lel que s'ha d'acabar trobant en un espai llunyà del firmament, de la mateixa manera que un punter imaginari, en nits serenes mirant el cel, fa que la ment dibuixi, per exemple, el Carro Gros o Óssa Major, o localitzi, solitària, l'estrella polar.Les estrelles neixen i moren en un equilibri constant enmig de cent o dos-cents mil milions de punts de llum. Les veiem a anys llum de distància. I perden la seva lluminositat quan al cap de milions d'anys han perdut la seva energia.Aquest és el lligam del relat que interpreta en solitari l'actriu Míriam Iscla —acompanyada de diversos personatges amb veu en off—, representant una astrònoma mare d'una filla petita d'uns 5 o 6 anys —encara cal que es justifiqui socialment que és mare soltera— que rep el diagnòstic d'una malaltia degenerativa que acabarà deixant-la cega en molt poc temps.El contrast entre la foscor de l'univers i la foscor que l'assetja marca tot el tempo del relat que passa de l'eufòria dels jocs il·lusionats amb la seva filla petita —d'un nivell gairebé superdotat pel que fa al coneixement dels estels tal com s'expressa en off— a la seva impotència per la progressiva disminució de la vista.Dos blocs, deia, que es diferencien pel contingut entre científic i divulgatiu d'un, quan es refereix als punts bàsics de l'univers, i per una quotidianitat de relació amb la seva filla, amb els seus pares per telèfon, la tibantor amb la consulta mèdica o les mancances amb el seu espai habitual de treball. Aquest contrast és el que fa que els espectadors penetrin en l'interior del personatge protagonista que els mostra la seva feblesa davant la pèrdua lenta de la visió que li impedeix dominar no pas la llum sinó la foscor amb la mateixa seguretat i fortalesa que dominava la foscor inabastable i misteriosa de l'univers.Encara caldria parlar d'un tercer bloc d'aquest espectacle breu (75 minuts) que ha dirigit Pep Pla, sensiblement i amb peus de plom per no alterar-ne els sentiments. El tercer bloc és gairebé un protagonista més d'«Abans que es faci fosc». Es tracta de la posada en escena que se serveix d'una brillant composició de so, vídeo, il·luminació i també utillatge, el coet de la filla petita que s'enlaira, l'arbre de penjolls que emeten reflexos, el cotxe de joguina amb autocomandament, el moble que tan aviat és la cuina com la cambra fosca fotogràfica..., tot com si fos una partitura dins de la qual cada compàs i cada peça tenen una simbologia pròpia, però totes han d'encaixar com si fossin una de sola.«Abans que es faci fosc» és com una mena de viatge d'anada i tornada al CosmoCaixa, per esmentar el planetari geogràficament més pròxim i el més visitat per diverses generacions en els últims quinze anys. Segur que a molts espectadors joves de l'obra se'ls desperta el cuquet de la nostàlgia adolescent. I és ben sabut que després d'un viatge així, sempre es fa difícil topar amb la llum, tornar a la realitat i desprendre's de la força del remolí que gira i gira, com ho fa l'heroïna de Míriam Iscla lentament sobre una plataforma giratòria, com si ella mateixa —o potser metafòricament tots nosaltres— fóssim el que som: un minúscul i inapreciable polsim del planeta Terra.
VIDEO
«El temps que estiguem junts». Dramatúrgia de Pablo Messiez. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets 2019: Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol. Intèrprets 2018: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Paloma Parra. So: Joan Solé. Ajudanta d'escenografia: Eli Siles. Construcció escenografia: Jorba Miró. Ajudanta de direcció: Helena Escuté. Direcció: Pablo Messiez. La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 febrer 2018. Reposició: 16 maig 2019. A veure... ¿com ho expliquem perquè s'entengui..? L'espai és un, però les històries són dues... o més de dues. La realitat és una... però hi ha una segona realitat semblant a aquelles visions que s'anticipen al que un viu en un moment determinat. ¿El que vivim en temps present ho hem viscut alguna vegada abans...? Tothom ha experimentat aquesta sensació, amb estranyesa i un cert respecte pel desconegut, alguna vegada a la vida.Al dramaturg i director Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974), de l'escola Veronese, aquesta dualitat carregada d'enjòlit li suggereix la confecció artesanal d'una història d'històries de relacions personals i també d'incomunicació que al final es troben. Crec que, a Messiez, no li interessa tant el que passa a «El temps que estiguem junts» sinó com i per què hi passa. I aquest trànsit és el que fa també —o es veu obligat a fer també— l'espectador quan s'ha avesat a les dues realitats paral·leles d'aquesta obra que neix, precisament, d'uns tallers fets la temporada anterior entre el director i els intèrprets de La Kompanyia Lliure, actors i actrius de la generació dels vuitanta i noranta del segle passat, ara ja coneguts i cada vegada més consolidats per mèrits propis en el panorama escènic català.Sense trepitjar la sinopsi, diguem que una parella lloga un pis d'una àvia difunta a una néta després de veure'n més d'una vintena a tot Barcelona. El «niu d'amor» inicial és una fugaç concessió al romanticisme, però aviat la presumpta comèdia romàntica s'esvaeix quan apareixen, sota els llençols que cobreixen de pols el mobiliari del pis, mitja dotzena de personatges que s'hi troben regularment per pair les seves penes.¿Són realment al pis llogat per la parella...? ¿Es transmeten per mitjà de l'energia en la realitat paral·lela que veu la noia de la parella de llogaters...? Com deia abans, a Pablo Messiez no li interessa caure en el gènere de la ciència-ficció sinó més aviat en la ficció de la naturalesa humana. I ben aviat, als espectadors els semblarà d'allò més lògic i normal que quan es lloga un pis, de les seves parets i dels seus mobles es desprengui tot el que han viscut anteriorment i es transmeti com si passés aleshores mateix.Superada, doncs, aquesta convenció espiritista i teatral, el miratge funciona i la interpretació de la companyia el fa rodolar cada vegada amb més atractiu, des de l'ascensió i caiguda de l'enamorament de la parella jove llogatera fins a la relació dels altres sis joves personatges que en les seves trobades al pis de l'àvia passen del ploriqueig desconsolat amb mocadors de paper a dojo, a elaborar un plat per sopar, a beure vi negre a raig i a no parlar, a buidar-se en el silenci, a desgranar una magrana, a embogir per fugir del que els oprimeix i a endolcir-se amb una cançó de l'Aznavour, mentre al moble antic de l'àvia hi ha un tocadiscos i discos d'agulla per marcar subtilment la incògnita del temps de les dues realitats plantejades: l'ordinador amb wifi i el mòbil de la jove parella llogatera contrasta amb la vella platina vintage i els discos dels sis personatges.Posats a fer més epidèrmica la història, els personatges tenen el seu nom autèntic. En la història real, Júlia (Truyol) truca a Clàudia (Benito). Han quedat per veure el pis buit de l'àvia, ella (Clàudia) i la seva parella, Eduardo (Lloveras), els llogaters. En la realitat paral·lela, Quim (Àvila), Raquel (Ferri), Andrea (Ros) i Joan (Solé) han convidat al grup l'altre Joan (Amargós). La interpretació dels vuit és plena d'espontaneïtat i d'energia. I també d'expressivitat que guanya en intensitat en una sala petita com la del quadrilàter de l'Espai Lliure. La traducció catalana de Marc Artigau —l'original és de Pablo Messiez— és tan neta com fluïda, sense caure en concessions d'argot inútils, tret d'uns mínims "gilipolles", expressió que no acaba de trobar el seu substitut perquè soni autèntic.«El temps que estiguem junts» és una obra de conclusió oberta i de rerefons poètic que es presta, durant una hora i tres quarts, potser sí, a diverses interpretacions, però que tampoc no amaga —amb sorpresa final— el seu motiu clau, impactant i essencial: «El temps que estiguem junts / serà diferent / perquè serà nostre / (...) i quan torni el dolor / que sempre torna / quan una altra vegada / res no rimi amb res / compartirem el dolor / com es comparteixen les coses que es comparteixen./» I, de propina, l'optimisme de la vella cançó: «You are the one for me, / for me, formi, formidable. / You are my love, / very, very, véri, véritable. / Et je voudrais un jour, / enfin pouvoir té le dire / Te l'écrire / dans la langue de Shakespeare./» La taral·leja Joan Amargós, en clau de solo, «canta, Joan, canta!», li ordena la Júlia. I és una de les perles que amaga la trama.
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'obra «El temps que estiguem junts», dirigida per Pablo Messiez, a l'Espai Lliure (1). Charles Aznavour interpreta la cançó «For me, formidable», que a l'obra parodia l'actor Joan Amargós / Lluís Marquès (2).
«El somriure al peu de l'escala (The smile at the foot of the ladder)», de Henry Miller. Traducció: Màrius Serra. Música original: Joan Alavedra. Intèrprets: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Assessor circ: Lei Mendoza. Construcció escenografia: Arts-cènics. Confecció vestuari: Goretti Puente. Retrat de Jordi Martínez / grafit: Axe Colours. «Gos bordant la Lluna» (1926), de Joan Miró, cortesia de Successió Miró. Ajudanta de direcció: Soles Velázquez. Direcció: Ramon Simó. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 abril 2019. Al pintor cubista Fernand Léger (Argentan, França, 1881 - Gif-sur-Yvette, França, 1955) no li va acabar de fer el pes el relat que l'escriptor Henry Miller (Nova York, 1981 - Los Angeles, 1980) li havia escrit a finals dels anys quaranta de l'any passat per il·lustrar uns dibuixos seus i no el va fer servir. En canvi, el pintor Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) s'hi va apuntar posteriorment.No és estrany, doncs, que en l'escenografia d'aquest muntatge de teatre-circ, que signa el mateix director Ramon Simó, hi aparegui la reproducció d'un element penjant de Joan Miró, «Gos bordant la Lluna», que va fer l'any 1926. L'any 1970, la bona relació de Joan B. Cendrós amb Henry Miller, impulsor d'Aymà i Proa Edicions i editor d'algunes de les seves obres (la sèrie «Tròpics» principalment), va fer que, en una versió del poeta Joan Oliver / Pere Quart, edités amb les il·lustracions de Joan Miró, el llibre «El somriure al peu de l'escala».L'escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) n'ha fet ara una nova traducció per a la posada en escena que té com a protagonista l'actor Jordi Martínez, en el paper d'August, un pallasso que es busca a ell mateix i que, potser com Henry Miller, es revolta contra la passivitat dels qui, veient-lo, només riuen i no pretenen trobar cap reflexió més darrere del seu maquillatge, el nas vermell i les sabates de gegant. ¿Continuar fent riure o anar més a fons i córrer el risc de perdre el suport del públic? Aquest és el dilema. També és el dilema del teatre i de l'art de tots els temps.Amb aquest muntatge es fa inevitable recordar la sèrie d'espectacles de pista «Rhum», «Rhümia» i «Rhumans». I fa la sensació que els espectadors n'esperin un nou tast amb «El somriure al peu de l'escala». La trama no els decebrà en aquest sentit perquè sí que hi ha circ, o més aviat una síntesi poètica de l'art del circ, però cal advertir que en cap moment es pretén fer un altre «Rhum» o un altre «Rhümia» perquè l'hora de la veritat arriba amb el gruix del relat de Henry Miller, un relat en clau de monòleg que l'actor Jordi Martínez desgrana amb una remarcable capacitat interpretativa que alterna amb el seu paperàs innat de clown que porta amagat dins, amb alguns intervals de circ de la resta de la companyia, mentre ell aprofundeix en els pensaments, les esperances i les angoixes del pallaso August. La versió lliure de circ que embolcalla l'original de Henry Miller connecta molt bé amb els espectadors des del mateix moment que el personatge de l'Empresari (Joan Arqué) anuncia en clau irònica que, per una força major, es veuen obligats a suspendre per segona vegada l'espectacle (la suspensió real es va produir la temporada passada a causa d'un accident de moto de l'actor Jordi Martínez en sortir d'un dels assaigs).Hi ha altres picades d'ullet a la filosofia del pallasso que va imprimir el malaguanyat Monti, amb algun número clàssic entre August (Jordi Martínez), l'Empresari (Joan Arqué), Antoine (Oriol Boixader) —aquest, en un moment donat, pallasso i font vivent que comprovaran de primera mà els espectadors de primeres files— o els fugaços i delicats números de corda i trapezi de l'Acròbata (Griselda Juncà), tot endolcit amb la interpretació musical de Joan Alavedra, sobretot de la mà de Tanja Haupt i també, en algun moment, de la fanfàrria dels altres personatges (tambor, acordió, clarinet...)«El somriure al peu de l'escala» és un espectacle singular que, durant una hora i tres quarts, combina la profunditat del text de Henry Miller amb la mirada lúdica del pallasso que probablement l'autor potser ni tan sols havia imaginat quan el va escriure. Una profunditat dramàtica que al llarg dels anys no només va captivar la vena surrealista de Joan Miró amb les seves il·lustracions sinó que ha promogut que s'hagin creat versions molt diverses en teatre i fins i tot en òpera. Totes buscant, esclar, que els espectadors no deixin mai d'esbossar un somriure... i si pot ser al peu de l'escala, millor.
VIDEO
«Incògnit», de Nick Payne. Intèrprets: Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès. Intèrprets vídeo: Fanny Marsà i Pep Martínez. Traducció de l'anglès: Mònica Bofill. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i). Vídeo: Joan Rodon. Música i espai sonor: Clara Aguilar i Damien Bazin. Moviment: Ferran Carvajal. Cap tècnic: David Pascual. Producció executiva: Adriana Nadal i Roger B. Sardà. Alumna en pràctiques de vestuari: Laura Bermejo. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Taller d'escenografia. Ajudanta de direcció: Sandra Monclús. Direcció: Mònica Bofill. Companyia La Incògnita. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 març 2019. No hi ha cap dubte que els amants de la ciència troben en aquesta obra del dramaturg anglès, Nick Payne (1984), tot de referències que, passades pel filtre teatral, els resulten encara més suggerents. Una altra cosa és posar-se en la pell dels espectadors rasos —no especialment entesos en la ciència— i preguntar-se si Nick Payne no els fa rodar una mica el cap, cosa no gens estranya parlant com s'hi parla dels misteris neurològics del cervell. Queda clar que ciència i teatre no són incompatibles, però sí que són dues disciplines prou fràgils perquè posades juntes en un mateix pla no acabin topant l'una amb l'altra.A «Incògnit» el ganxo és la història real del patòleg Thomas Harvey que el 18 d'abril del 1955, estant de guàrdia a l'Hospital de Princeton, va fer l'autòpsia d'Albert Einstein. Quan Harvey va descobrir qui era el cadàver, es va quedar sense permís de ningú amb el cervell del científic dels estudis coneguts amb el nom de Teoria de la Relativitat. Un “robatori” que s'hauria d'haver considerat il·legal, tot i haver-se fet en nom de la ciència —una altra cosa és la donació voluntària d'òrgans per decisió personal testamentària en la declaració d'últimes voluntats— i que va condicionar la resta de la vida de l'esmentat patòleg que va arribar a fer “gires” divulgatives amb trossos del cervell d'Einstein i, més endavant, enviant per correu postal mostres petites del cervell als científics que n'hi demanaven. Estalviem-nos els detalls macabres del ganivet de cuina! Hi havia per explorar una massa de 1.230 grams de cervell i els resultats no van donar ni han donat fins ara cap descoberta especial sobre el grau d'intel·ligència i el secret d'Einstein en relació a altres cervells estàndard.Repeteixo, doncs, que els espectadors amb coneixements científics “flipen” amb la recreació de la llegenda basada en fets reals al voltant de la fi del camí d'Albert Einstein. Per a la resta, els queda la missió de reconstruir el trencaclosques amb què es representa la trama amb l'atractiu, afortunadament, de la bona interpretació del quartet format per Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès.Quatre intèrprets que es posen en la pell d'una vintena de personatges de tres històries diferents entre els anys cinquanta i els dos mil: la del patòleg Hardy (Oriol Guinart) que es fa amb el cervell d'Einstein; la de Henry (Jordi Llordella), víctima d'atacs d'epilèpsia, sotmès a una operació quirúrgica que el deixa amnèsic (un altre cas de referència real); i la de la Marta (Victòria Pagès), una neuropsicòloga divorciada que redescobreix amb la Patrícia (Paula Blanco) una nova vida lèsbica.L'obra «Incògnit» de Nich Payne incideix en un dels misteris més impenetrables de la ciència actual: ¿Què hi ha dins del cervell de cadascú? ¿On comença i acaba el bé i on comença i acaba el mal? ¿Som el que som o el que ens han dit que som? ¿Què produeix la demència senil? ¿Quin botó intern dispara la progressiva pèrdua de memòria? ¿Què és el que produeix la plaga moderna de l'alzheimer? ¿Per què està tan lluny de dominar la branca de la neurologia? Vist així, s'entén, en part, que el patòleg Thomas Harvey, el 1955, s'emportés una part de la seva “feina” a casa quan va enllestir el cos del pobre Albert Einstein.
VIDEO
«Libèl·lula». Idea de Toti Toronell. Intèrpret: Toti Toronell. Veu en off: Pere Hosta. Escenografia, il·luminació i autòmats i construcció: Toti Toronell. Música: Joan Bramon. Vídeo: Norbe Fernández. Coreografia: Paula Toronell. El Lliure dels Nens. Direcció: Toti Toronell. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. El pallasso és implícitament poètic. Doncs, Toti Toronell porta la poesia del clown a l'extrem dels orígens del teatre de barraca, al cinema mut, a la màgia dels autòmats, a la complicitat amb els que ja han deixat la infantesa per arribar millor als que encara hi estan en plena bombolla.«Libèl·lula» és, com el nom de l'insecte, un espectacle que sembla volàtil, imperceptible, d'ales finíssimes i polsoses. Es podria dir “espiadimonis” o “cavallet del dimoni”, que són dues maneres més d'anomenar l'insecte, però l'efecte, tant sonor com poètic, no seria el mateix.Toti Toronell fa, en aquest espectacle, de pallasso-orquestra. Els espectadors —no més de seixanta a tot estirar— es troben amb una estructura d'un petit circ que Toronell ha instal·lat en aquest cas en una sala tancada, cosa que fa que la il·luminació i el so formin part essencial del muntatge.Primer, mentre els espectadors fan cua, ell mateix exerceix de taquiller, després d'acomodador distribuint els grans i els petits en bancs de fusta de la petita carpa, i més endavant de camàlic, de tècnic de pista i finalment de clown per acabar amb un bis multiplicat per quatre ambparaula inclosa.Dins de la carpa, hi ha maletes que sembla que tinguin tracció a motor propi, capses de música de dimensions petites amb partitures minúscules —però que sonen!—, fil de maroma per a alguna sorpresa amb titelles acròbates, i el joc del clown amb ell mateix, els seus personatges i tots els espectadors.Sempre amb un guió acompanyat d'una selecció musical que crea l'ambient propi del circ i amb alguns efectes de so, com el de les marranades dels nadons invisibles, que proporciona una de les accions més surrealistes de l'espectacle amb la col·laboració d'algunes de les sabates dels més grans convertides en criatures de bolquers.En l'espectacle de Toti Toronell es barregen totes les disciplines del teatre de miniatura aconseguint que els més petits —i per extensió els acompanyants més grans— visquin una d'aquelles petites experiències teatrals que beu de les fonts de l'origen del circ i que deixen empremta per sempre.
VIDEO
«Travy». Dramatúrgia de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. So: Pau Matas. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció cortines: Les Godets. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Asessora moviment: Laia Duran. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Ajudant escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018. És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real.«Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur.«Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària.«Travy» és sòlid i líquid a la vegada. ¿Què hi fa la síndria permanentment als braços del Quimet? ¿Què hi fa Diana equilibrista sobre una síndria gegant com la de l'hort que tragina el Quimet? ¿Què hi fa la Núria fent un passacarrers amb saxo? ¿Què hi fa l'Oriol intentant dirigir un espectacle amb una companyia on tothom vol saludar a la seva manera entre cortinatges? ¿Què hi fa el Quimet trencant un ou per fer una truita en un fogonet elèctric que vol encendre amb un misto llarg i espetant «Hamlet» amb un brillant: «Ser un ou o no “ser-hou”»? Aquesta tendència a frases sense sentit, tan beckettianes o, millor dit, godotianes, es repeteix al llarg de l'espectacle, que és ple, inconscientment o volgudament, de monosíl·labs que s'entrellacen i creen una musicalitat sonora a través de la llengua.A «Travy» hi ha oli, pa i tomàquet, porrons i ritual funerari amb taüt de pi blanc —el taüt dels pobres— i un retrobament familiar en el més enllà. Hi ha carro antic, rodes de fusta i canó artesanal de pista. I hi ha espetec final. I esclat de síndria perquè el teatre també es fa amb sang, la mateixa sang de la nissaga que fa quaranta anys que han covat després de viure la plenitud de Comediants, de fer carrers i places, de recórrer camins i carreteres, d'actuar plegats el Quimet i la Núria —«Quantes coses que hem fet i com ens hem divertit!», diuen com si passessin llista de la vida— i de veure néixer i créixer, encara infants, un cop abaixats els cortinatges ambulants, els dos fills petits que venien, no amb un pa sota el braç, sinó amb el teatre per xumet, l'Oriol i la Diana. El resultat és «Travy», un espectacle d'aquells que tothom hauria de veure i viure, almenys, una vegada a la vida.
VIDEO
«Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Creació col·lectiva. Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Text de Joan Yago. Intèrprets: Jesús Marcos, Enric Molina, Valerio N'dongo, Marc Rodríguez, Martí Ruiz Carreras i Hans Udo Braendle. Amb la col·laboració de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa. Veu en off: Lluís Pasqual. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Joan Rodon. Assessorament i entrenament actoral: Alicia G. Reyero. Coordinació Arrels Fundació: Juan Lemus. Alumna en pràctiques Màster Universitari Estudis Teatrals UAB: Estefanía Madrones. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Cicle NOSaltres - Mostra de Teatre Inclusiu. Producció: Teatre Lliure amb la col·laboració d'Arrels Fundació. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 juny 2018. ¿Sis personatges en cerca d'autor...? ¿Sis personatges a la recerca de la memòria de Tomás Giner...? ¿O sis personatges a la recerca d'un sostre...? L'obra creada col·lectivament a partir d'una idea inicial de Juan Carlos Martel Bayod i sota la seva direcció fa una mirada des de la discreció i el respecte al fenomen dels sensesostre, anomenats també recentment sensellar, un col·lectiu que només a Barcelona es calcula que arriba a un miler llarg de persones que dormen al carrer i un incalculable nombre de famílies que es veuen amenaçades de perdre el seu habitatge i que recentment ha estat protagonista d'acampades reivindicatives, com la de la Plaça de Catalunya, per fer visible la seva realitat, una realitat d'altra banda que té xifres alarmants: durant l'últim anys, han mort als carrers de Barcelona 57 sensesostre.Però el guió que ha creat l'equip de l'espectacle no es vol centrar directament i només en aquesta denúncia —que ja s'entén paral·lelament sense que se'n parli— sinó en la capacitat del teatre per convertir persones que són vistes com a marginades al carrer en protagonistes de petites històries de dignitat al voltant d'una història construïda a trossos, com un trencaclosques, del personatge que tots ells van conèixer o es van trobar en el seu camí en un moment donat de la vida: en Tomás Giner, un mite del sector anomenat “el americano” que tenia aspiracions d'actor, que va tractar fins i tot amb el director Ricard Salvat i l'Escola Adrià Gual per forma part, inútilment, del repartiment de l'obra de Pirandello, «Sis personatges en cerca d'autor», al Teatre Romea, i que apareixia i desapareixia de la vida dels amics que coneixia, com els cinc personatges abocats al carrer que en donen testimoni ara com a actors, i amb presumptes contactes amb l'elit artística i bohèmia de la Barcelona de l'últim quart de segle passat com el cantant Jaume Sisa, l'actriu Carme Sansa o el dissenyador Javier Mariscal.Tomás Giner acaba sent, com en la vida real, un miratge que és i no és, que es troba i no es troba, que existeix i no existeix, que és una estrella del Jocs Olímpics del 92 amagat com a portador dins la disfressa gegant de la mascota del Cobi i que en desapareix sense que se'n sàpiga res més, com el mateix inflable del Cobi quan en la cloenda dels Jocs es va enfilar cel enlaire davant els ulls de tot el món.La direcció de Juan Carlos Martel Bayod ha fet que els actors s'hagin anat fent seu el paper fins a la naturalitat i l'espontaneïtat prou creïble per fer que els espectadors s'oblidin que darrere hi ha un llarg procés de treball, un guió mil·limetrat, un text acotat pel dramaturg Joan Yago, unes imatges estudiades i projectades en directe a la pantalla de fons amb primers plans dels seus rostres i un conductor professional, l'actor Marc Rodríguez, que entra de puntetes en escena per conduir les entrades i sortides dels actors eventuals que ja són a les butaques de la sala com a espectadors, i que a manera que avança la història es va difuminant amb tots els altres fins al punt que fa l'efecte que també sigui un sensesostre com tots ells. Teatre testimoni, teatre document, teatre inclusiu... que té la virtut de fer sentir una fiblada als espectadors i que acaba removent-los enmig de la comoditat petitburgesa del privilegi de la platea.
VIDEO
«CabaretA», de Maria Molins i Bárbara Granados. Dramatúrgia: Joan Maria Segura, Bárbara Granados i Maria Molins. Composició i direcció musical: Bárbara Granados. Intèrprets: Maria Molins, Bárbara Granados, Dick Them i Miquel Malirach (2017) / Jordi Morales (2018). Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Disseny il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Marc Santa. Disseny escenografia: Joan Maria Segura. Ajudant vestuari: Silvia Iglesias. Alumna en pràctiques: Magdalena Capellà. Producció executiva: Júlia Simó. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Fotografia: David Ruano. Premsa: Joan Estrada. Distribució: Elena Blanco-Magnetica Management. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció: Grec 2017, Sala Muntaner i Velvet Events S.L. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Sala Muntaner, Barcelona, 19 juliol 2017. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 5 abril 2018. Reivindicar el Paral·lel —no vull dir pas les obres de remodelatge de les rotondes del segle XXI sinó el vell Paral·lel canalla dels anys 20 i 30 del segle passat— és un exercici sa i recurrent en el teatre català que afortunadament reapareix de tant en tant. I és que no hi ha res millor que engrandir els mites per mantenir-los vius i per continuar circulant per aquest món fins a convertir-nos en un esquelet, com l'esquelet, peça de facultat de medicina, que hi ha entre l'utillatge teatral d'aquest espectacle.Per cert, i no és malastrugança, però que consti que ja en són tres o quatre, els esquelets del Grec 2017, si sumem al de «CabaretA» els que també formen part, en os i os, de la banda de música de «Bodas de sangre» de La Perla 29. Aquí, l'esquelet de «CabaretA» és un personatge més que, en clau de titella gegant, tindrà el seu moment de glòria sota la manipulació de l'actor i músic Miquel Malirach: «Que tinguem salut», proclama l'ànima en pena! «CabaretA» és un espectacle fresc, divertit, breu, amarg com una ametlla borda i dolç com un gelat d'estiu. La feliç autoria a quatre mans de l'actriu Maria Molins i la compositora Bárbara Granados —obligatori dir que és la besnéta del músic lleidatà Enric Granados i queda dit— marca només la pauta d'una idea i concepció teatral que, afegida a la bona mà directora en aquestes aventures de Joan Maria Segura Bernadas, promet una llarga volada. ¿Ens imaginem l'època daurada de les contractacions de gira municipals quan hi havia bufetades per llogar-hi cadires per veure espectacles com aquest en teatres d'arreu del país, envelats i places de festa major...? Doncs, «CabaretA» és un d'aquests espectacles que ni cau en la banalitat i la frivolitat que podria caure fàcilment ni cau tampoc en la pedanteria de fer allò que s'anomena «cabaret literari» per a iniciats. I aquest terme mig i just és el que fa que «CabaretA» tingui agafats els espectadors durant vuitanta minuts amb el regust final que no n'hi ha prou amb un bis per entonar l'himne de l'espectacle i que tothom en voldria encara més.Si algú es pensava que ja havia vist prou vegades la capacitat actoral de Maria Molins tant en teatre com cinema i televisió, li falta veure aquest salt quan, a més de la paraula, hi posa la veu a través de la cançó. I si algú es pensava que la trajectòria de Bárbara Granados s'acabava darrere el teló i davant la partitura, aquí comprovarà que també amaga una vena actoral que deixa anar alternant piano, percussió, acordió, picarols i titella ventríloc. Les dues autores de l'espectacle —fa la impressió que mentre una feia el guió, l'altra hi anava posant música i a l'inversa—, han concebut una trama que comparteixen tant elles dues com els altres dos actors i músics, Dick Them i Miquel Malirach, intèrprets que han tombat la Seca i la Meca, com elles dues, i que es diria que no voldrien que s'acabés mai l'aventura d'aquest quartet —o quintet, si comptem l'esquelet.«CabaretA» recorda, augmentada i revisada, la gènesi dels antics espectacles de cabaret que, a picossades, van anar recuperant la Mary Santpere, la Maria Aurèlia Capmany, l'Ángel Pavlovsky, la Guillermina Motta, i més endavant, la Lloll o Las Divinas, entre altres. El tàndem Maria Molins i Bárbara Granados hi afegeixen, per exemple, Mercè Rodoreda, William Shakespeare («El mercader de Venècia») o la història mai explicada del «Joan Petit quan balla» i, a banda del contacte amb els espectadors, hi ha també la sàtira sobre la potineria política actual i la mirada endins de les dues autores: el càncer ("el mal lleig que diuen aquí") superat de Bárbara Granados o la filla de tres anys de Maria Molins. Barreja de picaresca i tendresa que l'auditori agraeix i aplaudeix amb bravos i dempeus.
VIDEO
VIDEO
Tràiler i clip promocional de l'espectacle «CabaretA».
Més crítiques anteriors
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
