ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Molsa». A partir de la novel·la homònima de David Cirici. Text de David Cirici. Coreografia de Thomas Noone. Titelles de Martí Doy. Música original de Jim Pinchen. Il·lustracions i animacions en vídeo d'Ana Aranda i Marina Fernández. Intèrprets: Blai Rodríguez (actor), Joel Mesa, Paula Tato / Pierfrancesco Porrelli i Eleonora Tirabassi. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Horne Horneman. Cartell: Eusebio López. Imatge il·lustració novel·la Edebé: Esther Burgueño. Producció executiva: Sara Esteller. Ajudant direcció: Núria Martínez. Direcció: Thomas Noone. Companyia Thomas Noone Dance. Coproducció Teatre Lliure i ICUB Món Llibre. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 desembre 2017. A partir de 5 anys. Els qui hagin llegit la novel·la per a infants «Molsa», de David Cirici, premi Edebé del 2013, i també reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya d'aquest any on la cultura catalana va tenir una excepcional representació, retrobaran en aquest espectacle dos dels seus principals personatges: el gos Molsa i la petita Janinka.La companyia Thomas Noone Dance ha sabut condensar en un espectacle familiar de durada breu (45 minuts) allò més essencial de la sensible història de David Cirici (Barcelona, 1954) i n'ha resultat un espectacle altament narratiu que s'explica amb molt poques paraules i que deixa que siguin els moviments coreogràfics de cada escena i els titelles gegants de Martí Doy, manipulats pels mateixos ballarins, els que complementin el relat.Però encara no en té prou amb això i hi afegeix una banda sonora musical original de Jim Pinchen i un audiovisual, a vegades en clau de pel·lícula animada i a vegades en documental dibuixat en blanc i negre que situa els espectadors en una atmosfera bèl·lica indefinida, intemporal, però per això mateix, de caràcter universal i absolutament comprensible per totes les generacions i cultures.El muntatge dóna la veu al gos Molsa en un joc compartit sense falses aparences entre l'actor que el representa (Blai Rodríguez) i el titella corresponent. I no cal que passin gaires minuts perquè petits i grans entrin en la convenció literària i teatral d'escoltar un gos que parla, que pateix com un humà, que s'enyora, que estima la Jeninka amb qui vivia i era feliç, que recorda les olors, els moments feliços amb ella, després que s'ha vist obligat per culpa de la barbàrie de la guerra, a vagarejar i a sobreviure al carrer —un gos sensesostre—, i a fugir de la violència a la recerca d'un món millor, a conèixer fins i tot un camp de concentració, a patir el maltracte d'un dels capos, a trobar l'amistat i la complicitat en un dels presoners de pijames de ratlles i a retrobar-se finalment, resseguint el rastre i reconeixent l'olor, amb la seva petita Janinka.L'espectacle té dos nivells de comprensió: el més iniciàtic per als primers espectadors —probablement a partir dels 5 anys malgrat que la companyia ha estat prudent i no gosi parlar-ne— i el més adequat a la reflexió del contingut de fons —a partir de 8 anys—, i encara hi afegiria, esclar, un tercer nivell, el dels adolescents i el dels adults, com ja va passar amb la novel·la, adreçada inicialment als infants, però que va creuar sense problemes totes les fronteres d'edat.
Crítica literària de la novel·la «Molsa», de David Cirici (Andreu Sotorra, 2013) [descarregueu el PDF] VIDEO
«El metge de Lampedusa». A partir de «Llàgrimes de sal», de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo. Traducció de l'italià i dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrpret: Xicu Masó. Escenografia: Lluís Nadal (Koko). Construcció escenografia: Punt de Fuga. Vestuari: CarmePuigdevalliPlantéS. Il·luminació: Ángel Puertas i August Viladomat. Espai sonor: Marc Paneque. Vídeo: Fronzero. Producció executiva: Arnau Nadal. Ajudant direcció: Esteve Mulero. Direcció: Miquel Górriz. Coproducció: Teatre Lliure, Festival Temporada Alta i Punt Produccions Teatrals. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 27 octubre 2017. La Unió Europea —que no vol dir la gent d'Europa— sempre ha fet els ulls clucs a l'evidència. Es va retratar amb les guerres dels Balcans de finals dels anys noranta; s'ha posat ulleres fosques amb la repressió «erdogànica» de Turquia; ha fet l'orni amb la lluita d'Ucraïna; xiula i beu a galet quan li arriben les imatges més recents de Catalunya; i ha permès que les promeses fetes als refugiats se les endugués l'onada del mar, com molts dels cadàvers dels immigrants que engoleix.Per això no ha d'estranyar que, a la Unió Europea, el testimoni del doctor Pietro Bartolo, que fa un quart de segle llarg que lluita a l'illa siciliana de Lampedusa intentant posar remei a la tragèdia dels refugiats que des de finals del segle passat arriben a l'illa, en ruta des de Tunísia, i amb un acord actual de retorn a Líbia, els soni a música de sirenes.Pietro Bartolo, juntament amb la periodista Lidia Tilotta, va escriure la seva autobiografia («Llàgrimes de sal», Ara Llibres, 2017) basada en les experiències viscudes dia a dia en el seu ambulatori de Lampedusa. Això li ha permès explicar-se al món i fer-ho també a través del documental «Fuocoammare», dirigit per Gianfranco Rosi, i que va guanyar en la seva categoria l'Ós d'Or del Festival de Berlín.L'actor Xicu Masó es va sentir cridat per la intensitat del relat del doctor Pietro Bartolo i s'ha posat a la seva pell, dins de la seva bata blanca, amb una adaptació dramàtica d'Anna Maria Ricart que sap transmetre la tragèdia de les vivències de Lampedusa sense fer que el drama pesi més que les confidències personals d'un metge que de jove anava a pescar amb el seu pare i que quan s'enyora mira el mar.El relat —en clau de monòleg que Xicu Masó trenca amb unes trucades de mòbil o adreçant-se als espectadors— sap espigolar amb pessics de bonhomia, i a vegades també d'humor, aquelles imatges de la memòria que l'acompanyen des de sempre: els rescats diaris en alta mar, les esteses de cossos esgotats a la platja, la descoordinació entre competències marines que provoquen més d'un naufragi, el difícil contacte per raons de llengua amb moltes de les refugiades que arriben a l'ambulatori embarassades, moments de la relació familiar amb la seva dona i els fills, l'anècdota de com va poder fer carrera en una família humil de set germans o la impotència davant els cadàvers que han acabat surant al mar després de ser explotats per les màfies de les barcasses o les barques neumàtiques.En una hora i quart, Xicu Masó —o si voleu, Pietro Bartolo— fa un recorregut per tot allò que envolta la crisi dels refugiats i que ell mateix anomena senzillament l'Holocaust del segle XXI. Darrere d'aquest Holocaust hi ha novament Europa. I Pietro Bartolo-Xicu Masó reben els catalans que el visiten a l'interior del seu ambulatori —escampall de joguines, peluixos i utensilis menuts perquè l'últim rescat era ple de criatures—, un ordinador amb les dades mèdiques dels rescats, un llapis de memòria on hi ha el dia a dia de la seva feina i que va servir de base per al documental de Gianfranco Rosi, un feix d'informes que algú reclama a l'altra banda del telèfon i una llicència en l'adaptació dramatúrgica que el fa més pròxim: «Vostès han patit un atemptat terrible fa poc a Barcelona... ja saben què és la tragèdia... la mort.»El dia de la meva funció, el públic de l'Espai Lliure era majoritàriament jove. Perquè «El metge de Lampedusa» és un testimoni que connecta fàcilment amb l'esperit solidari, compromès i activista de bona part de la generació «teenager» actual. La generació que sí que estudia i sí que treballa i sí que observa atònita el món que li ha tocat viure lluny d'allò tan ideal que li havien promès que es trobaria. La vida del doctor Pietro Bartolo és el millor exemple de tenacitat i humilitat per combatre el fracàs de la falsa política d'ajuda als refugiats amb la qual s'omplen tant la boca molts dels governs europeus actuals.
VIDEO
Tràiler de l'espectacle «El metge de Lampedusa» amb Xicu Masó (1). Entrevista a Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa (El Suplement de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell, 1 abril 2017)
«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 4 març 2016. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 26 abril 2017. ¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola?Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà.Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar. Per la seva condició de dona sensibilitzada pel patiment de les seves congèneres, Elisabeth creia que les exiliades mereixien tenir els seus fills amb dignitat i que calia garantir la supervivència dels nadons. Elisabeth Eidenbenz, nacuda a Zuric l’any 1913, havia treballat de mestra en diferents col·legis de Suïssa i de Dinamarca fins al 1938, any que es va traslladar a Burjassot (País Valencià) com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en tasques d’ajuda humanitària durant la Guerra Civil espanyola dins de la zona republicana i, immersa en l’èxode, l’any 1939, va passar a França on va crear la maternitat d'Elna. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va acollir i fer passar per espanyoles, amb canvis de nom típics, algunes mares refugiades jueves, fins que, amb l'ocupació nazi, la maternitat va ser definitivament clausurada, malgrat que la seva fundadora, aleshores una joveníssima emprenedora de 25 anys, s'acollia al dret de neutralitat de la seva condició de suïssa. Tot això no apareix en el relat, però és important saber-ho —i els espectadors ho saben perquè la història s'ha divulgat molt en els últims tres anys gràcies a Assumpta Montellà— per situar l'acció.És una de les filles nascudes a la maternitat d'Elna la que, uns anys després, explica l'èxode de les dones que hi van fer cap. Dramatúrgia i direcció han creat una posada en escena de sensacions, molt poètica i plena d'objectes que completen allò que el teatre —que no és el cinema malgrat les projeccions històriques que acompanyen el relat— no podria reflectir.En un espai, doncs, envoltat de maletes de viatge atrotinades, baguls antics, fotografies de record familiars, piles de tovalloles blanques, una palangana, un maniquí, una màquina de cosir, una màquina d'escriure negra de les més primàries, peces de roba vella i uniformes d'assistentes de maternitat, un bressol fet amb una caixa de verdures...La cantant i actriu Rosa Galindo interpreta el paper de la narradora, es posa en la pell dels primers refugiats camí de França, en la pell de la pròpia infermera suïssa, en la pell d'alguna de les mares republicanes, en la pell, en definitiva, d'un col·lectiu anònim que no està exempt de mirada crítica quan recorda que, mentre darrere els filferrats dels camps improvisats a la platja d'Argelers hi patia i moria gent humil, una altra classe d'exiliats —polítics i intel·lectuals— disposava de recursos, allotjament, diners públics, vehicles i visats per fugir als països d'acollida.El pianista francès, Luc-Olivier Sánchez, nascut a Sète el 1975, format a París i amb una remarcable trajectòria, s'encarrega de posar la banda sonora idònia a cada moment del relat. Amb trenta-cinc peces, crea un relat musical que comença amb 'Clair de lune', de Debussy, i passa per un bon nombre de cançons franceses: 'Que reste-t'il de nous amours', 'Je chante', 'La mer', 'J'ai deux amours', 'Hymne a l'amour', l'emblemàtica 'Lilie Marlene' o la popular 'A la claire fountaine'. Hi ressonen, doncs, Charles Trenet, Josephine Baker, Edith Piaf... amb compassos de Chopin, Mompou, Bartok, Poulenc, Liszt, Bach, Beethoven, Mozart... i un recull de cançons populars catalanes com 'Muntanyes regalades', 'El mariner', 'El desembre congelat', 'El noi de la mare'...
Aquest muntatge musical, de gran sensibilitat i coherència, en alguns casos amb una interpretació vocal de la mateixa Rosa Galindo que mostra la seva capacitat com a actriu de musical —'Poe', 'El temps de Plank', 'Els Pirates'...— connecta amb els espectadors perquè aquests reconeixen en cada compàs aquelles peces que han anat incorporant-se al llarg del temps en la particular banda sonora de cadascú.El muntatge 'La maternitat d'Elna', que és un d'aquells espectacles sense frontera d'edat, ha estat programat en un moment clau de commemoració del setantè aniversari de l'ocupació final de les tropes franquistes de tot Catalunya. Això el fa també més oportú, malgrat que el testimoni que ofereix continuarà esborronant tothom durant molts aniversaris més.
VIDEO
VIDEO
Reportatge i tràiler sobre l'espectacle «La maternitat d'Elna» del Projecte Galilei (1). Documental «El llegat de la maternitat d’Elna» (TVC, 60 minuts) sobre el que va significar per a les dones embarassades refugiades aquesta institució creada el 1939 per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz (2).
«Filla del seu pare». A partir de «Hedda Gabler», d'Henrik Ibsen. Versió d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia i vestuari: Judit Colomer. Il·lustració: Raimon Rius. Producció: Júlia Molins. Direcció: Pau Miró. Coproducció: Companyia Solitària de Teatre, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 març 2017. «Ha deixat de nevar», tanca l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen, que s'està representant a la sala gran de Montjuïc. I a la sala petita, una altra adaptació del mateix Ibsen diu: «Ha començat a nevar». Les dues obres es toquen, doncs. La neu, element gèlid de l'ambient entre els personatges, present sempre en el paisatge de l'autor noruec i aquí més que simbòlic quan una adaptació com aquesta de «Hedda Gabler» se situa en un àtic de luxe, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona, i tant Hedda com Jorgen, amb qui s'acaba de casar i tornen del viatges de noces, i Ejlert, l'amic dels dos, són gent del país —que el temps i les circumstàncies han distanciat en les idees—, que, per relaxar-se a casa, com fa Jorgen, es posa espardenyes de betes i espart perquè, a més, havia après a ballar sardanes.Adaptar al moment present «Hedda Gabler» sempre ha tingut un handicap a resoldre: el famós manuscrit d'Eljert que, d'una manera o una altra, ha d'acabar socarrimat. Un manuscrit que és una peça gairebé de col·leccionista, aquí escrit a mà per la seva amistançada, amb una única còpia, detall clau per quan es perd o es fa desaparèixer... i això a l'era digital, dels llapis de memòria, els cedés, els iClouds, els iPads i tots els artilugis de l'època, cosa que requereix per part dels espectadors un esforç de complicitat en la convenció. ¿Com superar aquest romanticisme marcat per Ibsen en un moment que no existia ni la màquina d'escriure electrònica? Ho salva que Eljert Louborg, l'autor del manuscrit, és un despistadot i un desendreçat. Hedda Gabler es desespera perquè a l'àtic que acaben d'estrenar no hi ha cobertura, ni wifi, ni fibra —Movistar s'ha fet l'orni pel que es veu—, tot i que no hi falta el revòlver —una altra peça clau—, el del pare mort de Hedda, antic militar. Però per connectar-se a la xarxa cal sortir a la terrassa. Per fer un post al Facebook o un tuit a la xarxa. La presència de l'era digital fins i tot ha portat Hedda a convidar frívolament a l'enterrament de la tia, via Instagram i a través d'un haghstat, una colla d'amics virtuals skaters —i sense samarreta!— dels que viuen la vida tal com es viu actualment —a través de la xarxa—, i sense haver-ho dit tampoc a Eljert, havia fet un post al Facebook anunciant que era feliç, casada de nou, i amb el marit que aviat tindria una feina de categoria, a la Biblioteca Nacional, malgrat que hi ha el dubte sobre si la plaça s'atorga per concurs o per conveniència.Amb tot això, i si desvelem sense desvelar res que hi ha dos trets, els que encara no hagin vist aquesta novíssima versió del dramaturg Aleix Aguilà i la resta dels integrants de la Companyia Solitària, es poden fer una idea de per on van els trets de la mirada feta al clàssic de «Hedda Gabler» —estrenada ja en un Temporada Alta de fa dos anys i revisada ara— però amb la indicació que és a partir de «Hedda Gabler» i posant èmfasi en el que ja defineix el títol: «Filla del seu pare».L'actriu Júlia Barceló —acaba de sortir de la festassa de «L'hostalera» de La Perla 29— teixeix artesanalment el personatge de Hedda Gabler amb tots els registres que aquest mite femení permet fer a cadascuna de les actrius que s'hi enfronten —l'última en versió catalana va ser Laia Marull al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per David Selvas—, i sense fugir de la seva dèria per mantenir el poder familiar aristocràtic, es rebolca en les aparences i en l'afany de venjança amb la capacitat de fer miques tot i tots els que l'envolten.L'actor Pau Vinyals —últimament present en muntatges com «L'art de la comèdia», «Somni d'una nit d'estiu», «Les noces de Fígaro» o «Zona Franca»— és Jorgen Tesman, el marit de Hedda, un bon jan que amb prou feines veu el que té davant, que només recorda a Hedda que han caigut en la ruïna després de sis mesos de viatge de noces per Amèrica del Sud i la compra de l'àtic, que vetlla perquè no quedin gaires llums encesos a casa per no gastar i que es preocupa per la tieta que és a la cambra del costat i que es quedarà a viure amb ells i que s'embruta per falta de control d'esfínters, una feina de cuidadora que avança que encomanarà feliçment a Hedda per quan ell tingui la plaça de la Biblioteca Nacional i no pugui ser tant a casa.L'actor Pol López —en un breu parèntesi entre «El curiós incident del gos a mitjanit» i la reposició de «Hamlet»— és l'amic dels dos, Ejlert Louborg, l'autor del manuscrit que ha confegit amb la seva amistançada i que segons ells ha de revolucionar la literatura del país i el personatge que fa esclatar el conflicte de la vella parella amiga. És Nit de Cap d'Any. Hi ha raïm, campanades retransmeses per ràdio —tampoc no hi ha televisor— i sí que hi ha un piano que Hedda fa servir tant de calmant com de detonant.Tant Júlia Barceló com Pau Vinyals i Pol López fan d'aquesta particular mirada dramatúrgica d'Aleix Aguilà a «Hedda Gabler», juntament amb la direcció de línia contemporània de Pau Miró, una posada en escena que promet sorpreses des del primer tret de cara a la terrassa —mai més ben dit i atenció als espectadors de la grada A de l'Espai Lliure— i que ja no permet que ningú deixi de seguir, per la suggerent interpretació dels tres personatges, durant gairebé una hora i mitja fins al tret definitiu —aquest sense perill públic— que acaba amb el conegut suïcidi ibsenià de Hedda.Entremig, la versió de la companyia Solitària ressegueix tan fidelment com pot, tenint en compte l'eliminació de personatges que s'hi ha fet, la línia argumental de l'original de Henrik Ibsen. Els espectadors que la coneguin hi retrobaran alguns dels elements, però deconstruïts i reinterpretats de nou per la lectura que n'ha fet la companyia pensant més en una Hedda Gabler empresonada pels cadenats encara vigents en el segle XXI que no pas en una Hedda Gabler de finals del segle XIX. Modernitzant, doncs, el mite femení, però sense atorgar-li tampoc, malgrat la distància en el temps, la sortida que no li va atorgar Ibsen.
VIDEO
VIDEO
«Ragazzo», de Lali Álvarez Garriga. Intèrpret: Oriol Pla. Espai escènic i il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas Nogué. Música: Zoo. Assistent al muntatge: Irene Vicente. Col·laboradors: Aleix Aguilà i Isaac Domínguez. Ajudant direcció: Quimet Pla. Direcció: Lali Álvarez Garriga. Cia. Teatre Tot Terreny. Nau Ivanow, Barcelona, 25 juny 2015. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 22 desembre 2015. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 febrer 2017. Reposicions, intensa gira i la roda continua. Oriol Pla torna amb el seu «Ragazzo», estrenat gairebé com un treball de camp a la Nau Ivanow el 2015, i ara reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc on, només anunciar-se, va haver de prorrogar i s'hi ha incorporat amb totes les localitats exhaurides.L'èxit d'aquest espectacle té dues columnes vertebrals: la seva autora, Lali Álvarez Garriga i el seu intèrpret, Oriol Pla. Dues veus joves, 1980 i 1993 respectivament, amb una trajectòria ja al seu darrere, però que amb aquest espectacle van posar el dit a la nafra del teatre compromès —quan semblava oblidat— amb els ideals i les utopies que planen per damunt de la societat globalitzada i, sobretot de la societat juvenil, des que ha començat el segle XXI. ¿Per què «Ragazzo» arriba tan a l'ànima dels espectadors? Perquè de la ficció fa un salt mortal cap a la realitat. I perquè la seva autora no en va tenir prou en recrear la tràgica mort del jove Carlo Giuliano, el 20 de juliol del 2001, a Gènova, arran de les protestes per la cimera del G8 i amb la ciutat assetjada en un estat gairebé de guerra, amb més de 30.000 policies, l'exèrcit, els transports públics aturats i la suspensió del Tractat de Schengen. La versió oficial diu que un carrabiner de vint-i-un anys, Mario Placanica, va disparar enmig del pànic i la confusió contra Carlo Giuliani quan la furgoneta de la policia era atacada pels manifestants. Lali Álvarez, que havia viscut unes setmanes abans uns fets també violents a Barcelona, amb una càrrega policial a la Plaça de Catalunya després d'una manifestació contra objectius similars als de Gènova, va relacionar els dos conflictes i es va posar a treballar en una hipotètica conversa entre el carrabiner i el manifestant —dos joves d'aquest segle— víctimes per omissió del sistema polític. I l'autora no ho va fer només des d'una mirada teòrica sinó que va tenir la valentia —em sembla que se'n pot dir així— de posar-se en contacte amb la família de Carlo Giuliani, amb la mare i la seva germana, un contacte que li va permetre copsar quina havia estat la vida de Carlo i els seus ideals.Aquesta aproximació a la ferida encara sagnant és el que reflecteix la interpretació del jove actor Oriol Pla —fill del veterà actor Quimet Pla i format amb els seus pares en les primeres gires teatrals de la família— i és també el que fa que els ideals del seu personatge, la seva decisió, la seva utopia arribin i s'interioritzin tan de ple en els espectadors, ¿per què no dir-ho?, sobretot en els espectadors més joves, aquells que quan tothom pensa, per influència mediàtica, que es dediquen només al botellot, queda clar que també s'involucren en els conflictes socials, són els més solidaris i, com deia aquell en altres temps, també els bull la sang.Oriol Pla és un actor a l'alça que ha estat reconegut pel públic, el gremi i la crítica. Amb «Ragazzo», tant ell com la companyia, es van veure distingits amb el Premi Serra d'Or a Espectacle Teatral, el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona en la categoria de Teatre per a Joves i el Premi com a Actor Revelació també de la crítica catalana. Des de la seva estrena a la Nau Ivanow i una reposició al Teatre Eòlia, van ser moltes les veus que demanaven que l'espectacle tingués noves oportunitats. Una gira per escenaris catalans l'han ocupat des d'aleshores i aquesta nova oportunitat del Teatre Lliure —tot i que ja exhaurida amb pròrroga— sembla que indica que el crit contra la injustícia que hi ha darrere el discurs de «Ragazzo» encara demana més volada.
VIDEO
«hISTÒRIA», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Miquel Gelabert / Víctor Pi (2017), Vicky Luengo i Pau Roca / Enric Cambray (2016). Espai escènic: Paula Bosch. Vestuari: Silvia Delagneau. Il·luminació: Ignasi Bosch. Moviment: Patícia Bargalló. Música: Pablo Miranda / Txume Viader. Vídeo: Paula Bosch. Ajudants direcció: Isis Martín i Patrícia Bargalló. Direcció: Pau Roca. Sixto Paz Produccions. Sala Beckett, Barcelona, 24 gener 2016. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 gener 2017. El que més atrau d'aquest espectacle de Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) és l'ambientació creada i els efectes lumínics que aconsegueixen una atmosfera molt ben dibuixada entre el passat de la Segona Guerra Mundial i el present. Sense aquests elements, molt cinematogràfics, probablement per l'especialització de l'autor graduat per l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), el discurs correria el perill de quedar una mica àrid i una mica encotillat per la referència històrica que relata, una altra especialització universitària de l'autor.Jan Vilanova fusiona cinema i història, doncs, recorrent a la memòria d'un resistent antinazi d'origen jueu, Marc Bloch, que el 1944, va ser afusellat per la Gestapo, amb una trentena d'altres resistents antinazis, a Lió. I, en un joc de flaixbac permanent, darrere del testimoni tràgic del protagonista i el relat juvenil entre dos estudiants i un professor d'història, s'amaga el dilema sobre com cal recordar i explicar els fets que es mitifiquen al llarg del temps sense que els que els expliquen no els hagin viscut. Fora d'aquesta tesi de fons, però, l'obra de Jan Vilanova Claudín compta amb la interpretació, cada vegada més a l'alça, de l'actriu Vicky Luengo, una estudiant (Sophie), filla del professor d'història, que viu al seu aire, enmig d'un cert desconcert adolescent i que vol retrobar el pare, i la interpretació relaxant de l'actor Pau Roca, que també dirigeix el muntatge, i que és alumne (Gerard) i amic de la filla del mateix professor d'història, acadèmic i pare escèptic davant el futur (un mesurat Miquel Gelabert desdoblat també en el resistent jueu, Marc Bloch).L'obra 'hISTÒRIA' —respectem la tipografia simbòlica de la h minúscula del títol— té l'ham afegit que els tres personatges són també els personatges del passat que es rememora i, si les escenes de l'afusellament del 1944, molt impactants i ben aconseguides, ja creen un cert esborronament —Vicky Luengo es transforma en un adolescent davant la mort—, l'autor es guarda un as a la màniga perquè en la relació de la parella d'estudiants i el pare de l'època actual, l'esborronament i l'impacte també tinguin el seu moment àlgid en una confessió inesperada del professor.Darrere de l'obra 'hISTÒRIA', hi ha molt present el fantasma de la mort. I darrere l'enigma de la mort, hi ha també la recerca de la veritat i la lluita per la recuperació i la memòria d'allò que arrabassen dos conflictes molt diferents però de resultat similar: el genocidi nazi col·lectiu i la pèrdua individual del pare. Un fil invisible que enllaça, amb més de setanta anys de distància, dues lluites que toquen de ple les generacions adolescents a les quals afecta.
VIDEO
«Revolta de bruixes», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Chantal Aimée, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Àurea Márquez, Xicu Masó, Andrea Ros i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Jordi Roig. Construcció escenografia: Arts-cenics. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Ramon Ciércoles. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Companyia La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 novembre 2016. Quan Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) va escriure «Revolta de bruixes», encara piulava la Dictadura. L'autor va deixar reposar l'obra i la va repescar un temps després, el 1975, quan el franquisme comença a agonitzar. I tot just engegada l'anomenada Transició, en va estrenar una primera versió, el 1976, al Circuit Català de TVE, dins del cicle de Lletres Catalanes. La va dirigir Mercè Vilaret i hi van actuar Nadala Batiste, Carme Fortuny, Aurora Garcia, Margarida Minguillon, Àngels Moll, Rosa Maria Sardà i Ovidi Montllor. Eren anys de ventilar de pressa i recuperar el temps perdut.L'obra de Benet i Jornet, aleshores, ja podia semblar una mena de «destape» sociopolític en gosar enfrontar revolta obrera amb la caiguda als inferns de l'encarregat de la fàbrica. Curiosament, l'obra va fer més via a representar-se al teatre en espanyol que en català. El 1980, el Centro Dramático Nacional en va fer una versió («Motín de brujas») al Teatre María Guerrero de Madrid. La va traduir Amparo Tusón i la va dirigir Josefina Molina. Hi van treballar: María Asquerino, Enriqueta Carballeira, Carmen Maura, Marisa Paredes, Luis Politi i Julieta Serrano.Només passaria un any perquè definitivament s'estrenés en català el 1981. Ho va fer el director Josep Montanyès, al Teatre Romea, aleshores Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb Alfred Lucchetti, Montserrat Carulla, Àngels Moll, Carme Fortuny, Mercè Managuerra, Maife Gil i Lourdes Barba. L'obra va fer també una gira per diversos escenaris catalans.La tercera etapa de «Revolta de bruixes» ha servit ara per presentar públicament la part femenina de La Kompanyia Lliure. Cal esperar que aquesta separació a l'estil «escola de monges» —els «nens» en una banda amb «La quinta del biberó» i les «nenes» en una altra amb «Revolta de bruixes»—, sigui només circumstancial! Així com ells ho han fet amb un text actual de Lluís Pasqual, elles han recuperat la tradició amb una obra que ja té quaranta anys, com el mateix Teatre Lliure. I sota la direcció i interpretació de saba nova, li han donat un to diferent que s'allunya del blanc i negre televisiu dels anys setanta i del caràcter reivindicatiu de colors aigualits dels anys vuitanta.Cada obra es deu al temps que es representa. I el director Juan Carlos Martel ha intentat que, tot i ambientar escenogràficament «Revolta de bruixes» a la dècada de la seva creació —el model de telèfon, les màquines d'escriure, el transistor, les taules de despatx...—, la lectura fes un salt i agafés un caràcter menys local i més universal. Em sembla, però, que aquesta opció lliga encara més amb la intenció original de l'autor, que devia pretendre crear un simbolisme entre l'eufòria de la revolta, la traïció dels mateixos revoltats contra la líder i la submissió posterior al nou poder que els promet una sortida ni que sigui recorrent a la fetilleria de la vidència.L'actor Xicu Masó (un encarregat que ni fet a mida de tan creïble), l'actriu Àurea Márquez (la líder de la revolta de les dones de la neteja) i l'actriu Chantal Aimée (la cupletista vinguda a menys que no es rendeix a explotar el seus encants), són els tres intèrprets veterans que marquen la pauta de «Revolta de bruixes».Però de seguida es disparen les cartes amagades de les altres quatre dones de la neteja del grup, les més joves, que no vol dir que no tinguin vida a les espatlles: Clàudia Benito, la vídua de jove, a vegades ingènua però capaç de pensar a recanviar les piles del transistor de l'encarregat; Andrea Ros, la d'origen immigrat andalús capaç d'exigir que es respongui el telèfon de la centraleta per si truca el marit que se n'ha anat de casa; Raquel Ferri, la valenciana, i la que descobreix que té càncer de mama i continua la lluita; i Júlia Truyol, la vident, amb fetilleries apreses amb una madame a França, relacionada amb parents gitanos, humiliada i humiliadora quan pot agafar el toro per les banyes i avortar la revolta inicial per portar-la al seu molí.«Revolta de bruixes», amb la sorpresa final on es barallen l'amor amb la mort, té una estructura que se salta la convenció teatral quan l'autor crea una escena on es mantenen dues o tres diàlegs alhora. I el director Juan Carlos Martel hi ha afegit l'avantatge de la tecnologia amb les escenes amb càmera interna dels vestidors i la de l'ascensor amb dues de les netejadores atrapades dins.L'obra continua interpel·lant la societat actual. L'explotació laboral, els sous precaris, els contractes parcials, les cues a les oficines de col·locació, les empreses de treball temporal, els acomiadaments indiscriminats... són a l'ordre del dia i inciten a la revolta. Però, al segle XXI, la revolta surt cara i qualsevol fetilleria que se'n sàpiga aprofitar pot agafar fàcilment les regnes del poder.
VIDEO
Un dels tràilers promocionals de la versió actual de «Revolta de bruixes» al Teatre Lliure de Montjuïc (1) Versió televisiva del Circuit Català de TVE, dins del cicle Lletres Catalanes, de l'obra «Revolta de bruixes», de Benet i Jornet, dirigida el 1976 per Mercè Vilaret, amb Nadala Batiste, Carme Fortuny, Aurora Garcia, Margarida Minguillon, Àngels Moll, Rosa Maria Sardà i Ovidi Montllor [per veure el vídeo arxiu TVE, cliqueu aquí]
«Renard o el Llibre de les bèsties», de Ramon Llull. Adaptació de Marc Rosich. Composició musical de Clara Peya. Intèrprets: Queralt Albinyana / Maria Santallúsia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Jorge Velasco. Piano: Clara Peya / Andreu Gallén. Escenografia: Laura Clos 'Closca'. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Josep Sánchez-Rico. Coreografia: Roberto G. Alonso. Assessorament claqué: Ivan Bouchain. Producció executiva: Íngrid Marín. Ajudants producció: Pau Plana, Lola Armadàs, Aleix Costales i Míriam Puntí. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Cicle El Lliure dels Nens. Coproducció Teatre Lliure i Companyia Teatre Obligatori. Sala Fabià Puigserver, Espai de l'Escenari, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 octubre 2016. Espectacle recomanat a partir de 7 anys. «E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga."»Tranquils, no tinc la intenció de parlar d'aquest espectacle en català antic. Però sí que és cert que això ve de lluny... o de Llull, com diuen els personatges d'aquesta adaptació d'«El Llibre de les bèsties», que va resultar escollit en el projecte convocat pel Teatre Lliure amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232 - 1316). L'espectacle s'ha adreçat al públic familiar i, com passa amb totes les propostes d'aquest cicle, la franja d'edat receptora és tan variada que la seva incidència depèn sovint del nivell o de l'experiència lectora de cada espectador.Les característiques del muntatge, una hora i quart, són les d'una proposta bàsicament musical, acolorida, amb un vestuari singular, una caracterització a mig camí entre l'ésser humà i la bèstia, amb una narrativitat molt treballada i sintètica per fer intel·ligible als primers espectadors la moralitat de la faula i amb moltes picossades d'humor. Tot arrenca en una ambientació actual i molt de moda provinent del vintage seixantista del segle passat —una autocaravana de food trucks— i salta, gràcies a la llicència de la fantasia, al món de la faula d'«El llibre de les bèsties» amb alguns dels personatges més importants: el Lleó, el Lleopard, la Lleoparda, l'Elefant, el Bou i la Guineu o Na Renard. Hi ha també en aquesta representació, una síntesi del contingut del relat original incidint només en aquelles bèsties que tenen un paper més destacat en les lluites de poder, la traïció i les maquinacions per fer-se amb la poltrona monàrquica i el complot que promou Na Renard de sota mà utilitzant l'Elefant(a), el Lleopard, la Lleoparda i el Bou. «Renard o el Llibre de les bèsties» és una proposta dramatúrgica que no fa ni concessions ni rebaixes i juga a favor del rigor i de la línia justa per fer-lo entenedor i, a la vegada, captivar també els adults que potser s'han perdut en alguna ocasió en els intents de la lectura medieval. I aquesta proposta dramatúrgica es fusiona amb la proposta musical original de la compositora i pianista Clara Peya —també actuant en directe amb la resta de la troupe i alternant amb Andreu Gallén—, que ofereix el seu saber fer en espectacles de petit format fins ara molt celebrats —el més recent, «Pluja», amb Guillem Albà— per aportar als primers espectadors la seva mirada musical de la faula de Na Renard.Una conjunció perfecta, doncs, que penetra per l'oïda, s'endolceix per la vista i que arrossega per la interpretació. I, si no, ¿com no ha de ser un espectacle de qualitat si en la pell de Renard hi ha l'actor Toni Viñals —des d'ara àlies Scaramouche—, alternant amb Jorge Velasco; i en el repartiment hi ha també la divertida trompa, en el bon sentit del vestuari, que passeja l'actriu Laura Aubert en el paper del bon jan d'elefant aspirant a matador —o elefanta, vaja!—; i el muntatge compta amb l'actor i músic Joan Vàzquez, en el paper de Lleopard, que no només interpreta cantant sinó que arrodoneix la seva coqueteria amb un número de claqué i hi afegeix un polsim de romanticisme contemporani amb la seva parella, la Lleoparda, que interpreta amb un punt de cabaret l'actriu Queralt Albinyana, alternant amb Maria Santallúsia; a més de comptar amb l'actor Marc Pujol, en el paper del Lleó rei, una mica totxo, com correspon a la nissaga reial, que necessita qui li resolgui la feina, que es repenja en el conseller que li fa de mà dreta i que cau a la trampa —o a la trompa— de pensar que pot posar banyes al Lleopard en una aventura fugaç amb la Lleoparda, aprofitant que el Lleopard és de missió a la terra dels humans.Com s'haurà intuït pel que es llegeix fins aquí, la trama d'aquest espectacle, amb l'explicació d'alguns 'exemplis' —tal com els anomenaven Ramon Llull i els de la seva època i com els anomenen intel·lectualment els personatges de l'obra— retrata una societat contemporània, malgrat basar-se en la faula medieval, i fa un viatge al món dels éssers humans per parlamentar amb un altre mena de rei, el senyor King (també el mateix actor Marc Pujol), és a dir, un broker de les finances envoltat de secretàries i assessors.Si en el món de les bèsties, la cosa es balanceja entre ser carnívor o vegetarià —tot un sacrifici per al pobre Lleó rei— en el món dels humans, la cosa està entre remenar quatre xavos o remenar fortunes en valors, accions i fons financers que només són fum.Contràriament al que Ramon Llull fa en la versió original del «Llibre de les bèsties» i a pesar de la sentència matadora que demana a tort i a dret l'Elefant(a), aquí no corre la sang, ni la de la Guineu ni la de cap altra bèstia —altrament potser hi hauria problemes amb els defensors dels drets dels animals!— sinó que, tornant al temps real de l'autocaravana de food trucks, els personatges conviden a una reflexió amb clara intenció didàctica sobre allò que ells i els espectadors han après de la representació. No hi ha faula sense moralitat. I la moralitat, en comptes d'entrar amb sang, si entra amb música, encara entra millor.
VIDEO
VIDEO Tràiler de l'espectacle (1). Vídeo amb el muntatge de la maqueta de l’escenografia de «Renard o el Llibre de les bèsties», realitzada per Laura Clos
Il·lustració publicitària de Toni Galmés per a l'espectacle «Renard o El Llibre de les bèsties»
«En veu baixa (Quetly)», d'Owen McCafferty. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Francesc Garrido, Òscar Rabadan i Xisco Segura. Escenografia: Damià Corfrén. Ajudanta escenografia: Sarah Bernardy. Alumna en pràctiques escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Mercè Paloma. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. So: Roc Mateu. Vídeo: Ígor Pinto. Grafit: Olmo di Gesú i José Luis Ramos. Assessor escènic: Ferran Carvajal. Ajudant direcció: Bernat Muñoz. Direcció: Ferran Madico. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 maig 2016. En plena setmana aquí de la polèmica estèril sobre la prohibició i posterior butlla de la presència de la bandera catalana independentista, altrament dita "estelada", a la final de la copa monàrquica espanyola de futbol al camp madrileny entre els equops català i andalús, i també quan encara ressona una altra intoxicació estèril sobre la recepció i entrevista —no pas "homenatge", com diu el govern espanyol— del polític basc i exprès acusat d'enaltiment del terrorisme, Arnaldo Otegui, amb la presidenta del Parlament de Catalunya, el mateix dia que a la plaça d'Espanya de Madrid una manifestació d'ideologia feixista emmirallada en el nazisme, prèviament autoritzada, proclamava amb un bany de banderes espanyoles la pretesa "espanyolitat" de tothom en contraposició al rebuig als "refugiats" o immigrants, i encara a poques hores que un país europeu com Àustria corri el perill de retornar, per la via de les urnes i la democràcia, al passat més fosc amb l'ascens de la xenòfoba ultradreta, l'estrena de l'obra teatral «Quetly», és a dir, silenciosament, adaptada encertadament en català amb el títol sellentià «En veu baixa», de l'irlandès Owen McCafferty (Belfast, 1961), ressona com una al·legoria de tot plegat enmig d'un clima, si no perillós, sí que enrarit.Estrenada a l'Abbey Theatre de Dublín, el 2012, l'obra «Quetly (En veu baixa)» ha estat reconeguda amb diversos premis i ha posat sobre l'escena el difícil camí a recórrer entre el perdó i la reconciliació entre dues comunitats enfrontades que han viscut llargament tocades per la violència fratricida. Es parla d'Irlanda del Nord i es parla de Belfast, el lloc de naixença de l'autor, però es podria parlar de qualsevol altra comunitat que ha viscut o encara viu el mateix procés. I, subtilment, no pas com una aportació teatral gratuïta, l'autor relaciona la violència ideològica i racial amb la violència que es respira al voltant de la gespa —o de la pantalla de televisió— d'un camp de futbol.L'acció està situada exactament al 28 de març del 2009, en un pub irlandès, quan juguen a Belfast l'equip de futbol irlandès amb l'equip de Polònia, per classificar-se per a la copa del món. Una oportunitat per recordar la immigració polonesa a Irlanda i els enfrontaments que les dues comunitats havien provocat. Només set anys abans, el 2002, l'IRA havia abandonat la lluita armada i havia lliurat tot l'armament, després que se signés l'acord del Divendres Sant entre el govern anglès i l'irlandès per acabar amb el conflicte d'Irlanda del Nord. Darrere, quedaven els records dels atemptats sagnants i l'escalada de violència, entre catòlics i protestants, des dels anys setanta.Sota aquest marc ambiental, l'acció transcorre en un pub on se citen dos personatges a la ratlla dels 52 anys, que quan en tenien només 16, van ser víctima i botxí del conflicte irlandès. Han passat 36 anys des que una boma llançada a l'interior del pub havia matat el pare d'un d'ells, però la ferida no havia estat tancada i la trobada dels dos protagonistes serveix perquè continuï sagnant i faci de pont cap a la nova violència engendrada al voltant del fanatisme futbolístic del segle XXI.El triangle interpretatiu deixa com a espectador el tercer personatge de l'obra, l'encarregat del pub on té lloc la trobada, un polonès immigrant a Belfast, que ja feia de bàrman a Polònia, que té dona i criatura esperant-lo a casa, però que s'entén amb una altra polonesa que vol tornar al seu país, una relació que l'obra dóna a conèixer paral·lament a la trama principal per mitjà dels missatges de mòbil que l'encarregat del pub té amb les seves dues parelles.La presència d'aquest tercer personatge no és tampoc teatralment gratuïta sinó que representa l'observador aliè, fan de l'equip polonès, integrat teòricament a Irlanda, però amb Polònia al cor, que escolta i observa la discussió dels dos protagonistes irlandesos des de la distància, sense prendre partit, primer seguint la competició de copa pel televisor i, després, des de l'ordinador, al marge del que va passar, al marge del que està passant.És el personatge silenciós, aliè al drama que va marcar i que arrosseguen enganxat a la pell des d'adolescents els dos protagonistes irlandesos —víctima i botxi—, i que només reacciona, amb la defensa d'un bat de beisbol, quan després del partit, el pub pot ser que corri el perill de ser atacat pels hooligans de Belfast.L'actor Francesc Garrido és Jimmy, l'irlandès catòlic i víctima, que va perdre el pare en l'atemptat al pub. L'actor Òscar Rabadan és Ian, l'irlandès protestant, el botxí que va executar l'ordre d'incendiar el pub trenta-sis anys abans. Entre ells dos, l'actor Xisco Segura, en el paper de Robert, hi ha el bàrman immigrant polonès. Un triangle que els tres perfilen molt bé, tot i que, per mèrits propis del personatge, és Francesc Garrido qui té l'opció de matisar els diferents registres de Jimmy, des de la desesperació a la violència, des de la venjança a la justícia, amb tots els passos intermedis que li exigeixen el seu paper i que el continuen consolidant com un dels intèrprets amb una força expressiva natural inclassificable.La versió que dirigeix Ferran Madico es podia limitar a deixar sobre l'escenari, d'una manera nua, la dialèctica entre els dos protagonistes. Hauria estat arriscat si ho hagués fet perquè la primera part dels noranta minuts de l'obra puja lentament quan sembla que podria arrencar més en picat, mastegant el clima, pausant cada intervenció de Jimmy amb el bàrman Robert abans que no s'incorpori al recinte del pub el tercer personatge, Ian.Un tempo, aquest, volgudament "silencios", "en veu baixa", que Ferran Madico opta per compensar amb una ambientació naturalista —ep!, naturalista, vull dir, del segle XXI— amb la barra de bar farcida de licors, el canell de la cervesa fresca i espumosa incorporat a la barra, el televisor penjat a l'altre extrem del pub en marxa, el comandament a distància, les pantalles lectores dels missatges de SMS entre Robert i les seves parelles —espectadors a dues bandes, una posició no gaire inusual per a l'Espai Lliure— les sis taules del pub de fusta fosca, els tubs freds fluorescents del sostre i una intervenció artística complementària que aporta a l'escenografia un grafit gegant original multicolor que cobreix les dues parets laterals del pub i que han elaborat l'artista Olmo di Gesú —que ja havia intervingut, també com a grafiter, en l'obra «L'encarregat», de Harold Pinter, al mateix Espai Lliure— i, ara, conjuntament amb José Luis Ramos. Tot plegat, per l'autoria, la interpretació, la direcció i l'ambientació, fa de «Quetly» o «En veu baixa» una de les obres de cambra d'aquest final de temporada més recomanables i amb un discurs més colpidor.
VIDEO
VIDEO
Tràiler de la versió catalana de l’obra «Quetly» («En veu baixa»), estrenada a l’Espai Lliure de Montjuïc (1). Tràiler promocional de l’estrena el 2012 de «Quetly», d’Owen McCafferty, a l’Abbey Theatre de Dublín (2).
«Sota la ciutat», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Marta Aran, Oriol Casals, Muguet Franc, Laura López i Albert Pérez. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Arcàdia. Cap tècnic en gira: Lluís Robirola. Ajudanta direcció: Maria Casellas. Direcció: Llàtzer Garcia. Producció: Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions, S.L.) amb la col·laboració de Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona i Salt. Companyia Arcàdia. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 abril 2016. Ganivetada de doble tall al món del teatre. Scrash!!! L'autor Llàtzer Garcia (Girona, 1981) continua endinsant-se en el laberint inesgotable de les relacions humanes (recordem només dues peces seves anteriors prou valorades com «La terra oblidada» o «La pols»). I dic ganivetada de doble tall perquè a «Sota la ciutat», estrenada l'any passat dins el Festival Temporada Alta, hi continua planant la família, tot i que sigui la família d'última generació, però aquesta vegada gratant també amb força en les misèries de la gent del teatre, en la frustració dels que hi han jugat un paper en un moment donat i que, a poc a poc, han anat quedant oblidats en el bagul del passat, i en la pèrdua de la il·lusió jove quan s'esfondren les esperances posades en les expectatives professionals, personals o artístiques, en el somni trencat de les oportunitats de la gran ciutat i en la descoberta de la ferum que surt de les clavagueres de la cultura.I malgrat l'amargor que es respira durant tota la trama de «Sota la ciutat», un pot acabar tenint la sensació que també hi ha rastre de comèdia. O de tragicomèdia, esclar.L'obra se situa a la Barcelona contemporània. Un aspirant a escriptor amb un llibre publicat que no troba la manera de tornar a arrencar. Una jove actriu amb aspiracions idealistes sense feina. Una artista plàstica multifacètica que sap explotar bé les seves possibilitats. La germana d'aquesta artista, que sembla que visqui al marge de tots i que està aparellada amb un veterà director teatral sense encàrrecs, tocat pel rebuig personal de l'alumnat d'un taller de l'Escola de Teatre i amb la mirada posada en el jove nou director del Teatre Nacional de Catalunya esperant que li obri les portes per entrar en la programació del teatre.Aquesta identificació temporal, social i geogràfica sense eufemismes és un dels valors de l'obra que exerceix a la vegada de reflexió i de crítica sobre el moment actual de tothom qui es vol dedicar o es dedica a una disciplina artística, cosa que fa que allò que comença sent una simple discussió banal de parella sobre si cal dormir amb la finestra tancada o la finestra mig oberta, després d'un sopar d'amics que ha despertat el malestar acumulat a dins, acabi sent una dissecció del conflicte silenciat i del buit en què s'ha convertit la decisió de deixar la població mitjana de comarques on vivia la parella, a la recerca del somni de la gran ciutat.A la llarga, tots cinc personatges són uns perdedors. Una mena de perdedors, però, que acaben aconseguint que els espectadors també se sentin tan perdedors com ells, també pateixin com ells, també notin la mateixa angoixa que senten ells per sobreviure i per sortir-se'n en la precarietat i per fugir de la mediocritat, fins al punt que fins i tot se sentin en part culpables de formar part del sistema.Aquesta és la ferida de la ganivetada de doble tall. D'aquí ve l'agror de l'obra. Una agror que els cinc intèrprets transmeten subtilment no només pel que diuen sinó també pel que hi viuen. Diu Llàtzer Garcia que la gènesi de «Sota la ciutat» prové d'un paràgraf trobat en la lectura de la novel·la «Revolutionary Road», de Richard Yates. Potser per això, hi ha una introducció i una sortida amb projecció d'una breu narrativitat de frases curtes que sembla que vulguin situar els espectadors i que, a l'hora del desenllaç, s'avancen a la sorpresa tràgica final. Crec que just en aquest moment, o hi sobra l'avançar-ho per escrit en pantalla o hi sobra el panegíric de tanatori —que es podria resoldre amb una escena més simbòlica— i que diria que és la més forçada per a l'actriu Laura López, que ha mantingut durant tot el muntatge, en canvi, una interpretació de matisos del seu personatge molt remarcable en el paper de l'artista multidisciplinar amb contactes top VIP.Fora d'això, les escenes de parella entre l'actriu Muguet Franc i Oriol Casals empatitzen molt bé els dos papers i l'evolució que fan, des de l'encaterinament enjogassat inicial fins al desencís final. De la mateixa manera que Marta Aran —una actriu gairebé incondicional en la majoria d'obres que ha fet fins ara Llàtzer Garcia—, en el paper de la parella del vetera director, sap resoldre amb credibilitat la seva situació de viure enmig de l'ambient artístic sense sentir-se'n protagonista.I menció especial per a l'actor Albert Pérez, en el paper del veterà director de teatre ja oblidat, sempre "amb la ràbia al cos", no només d'una manera física, sinó també amb el vell projecte a la butxaca de posar en escena aquesta obra de John Osborne («Look back in anger»), del 1956 —traduïda per primera vegada el 1974 al català per Joaquim Mallafrè (reeditada el 1986 a l'Institut del Teatre i El Mall), i que deixa de dir-ne "Mirant enrere amb ràbia", com més o menys correspondria, sinó reinterpretant la intenció de l'autor i rebatejant-la «Amb la ràbia al cos», tal com Narcís Munt, el personatge que interpreta Albert Pérez, repeteix en més d'una ocasió, a pesar que el jove director del TNC el que li ofereix és que repeteixi el seu vell èxit de «Tot esperant Godot». La companyia Arcàdia, productora de l'obra, es va fundar el 2009 amb la majoria dels integrants de l'actual muntatge: Marta Aran, Muguet Franc, Laura López, Llàtzer Garcia, a més de Guillem Motos i encara, en els seus inicis, Mima Riera. La seva trajectòria en sis anys ha estat ascendent i s'ha fet un lloc gratificant dins de la nova dramatúrgia catalana. I això ho ha aconseguit malgrat que el seu personatge de ficció de «Sota la ciutat», Narcís Munt, no s'estigui de maleir sense embuts que el teatre, i el català encara més, és una "merda", com ho diria aquell fora de l'horari protegit.
VIDEO
«La llista», de Jennifer Tremblay. Traducció del francès de Cristina Genebat. Intèrpret: Laia Marull. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Realització vestuari: Goretti. Il·luminació: Mingo Albir. Vídeo: Ramon Balagué i Kitiara Ferran (Minifilms). Caracterització: Paula Ayuso. Espai sonor: Mar Orfila. Cap tècnic: Arnau Planchart. Ajudant direcció: Mia Esteve. Direcció: Allegra Fulton. Coproducció del Teatre Lliure i La Brutal. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 gener 2016. No sé si la història de 'La llista' ha anat a parar a Laia Marull o l'actriu Laia Marull ha anat a parar a 'La llista'. O potser les dues s'han trobat sense proposar-s'ho, per atzar, per haver anat a un rodatge al Canadà fa deu anys i haver fet amistat amb l'actriu que ara la dirigeix. En tot cas, el monòleg o el personatge al qual s'enfronta l'actriu —avui més coneguda per la seva trajectòria en cinema però fidel al seu debut al mateix Teatre Lliure, encara vell Palau de l'Agricultura en construcció, el 1993, amb 'Roberto Zucco' i Lluís Pasqual— encaixa a la perfecció amb el perfil de Laia Marull que es presenta com una dona perfeccionista, incapaç de moure's sense tenir-ho tot controlat en una o en unes quantes llistes, que ha pres la decisió d'emigrar de la ciutat per anar a viure al camp, que té marit i tres fills, i que passa comptes de la seva amistat poc valorada en el seu moment amb una altra mare de família de qui se sent culpable de la seva mort, després d'una malaltia i una errada en la intervenció quirúrgica.Però el relat de l'autora quebequesa Jennifer Tremblay (Forestville, Quebec, 1973), no seria per si sol l'ham del muntatge —la literatura dramàtica actual de fora i d'aquí s'hi ha abonat en els últims temps— sense una actriu que el defensés amb carn i ungles. Per això deia allò de qui havia anat a parar a qui. Laia Marull (Barcelona, 1973), que coincideix amb la mateixa generació de l'autora, ha comptat amb la direcció d'una altra actriu, també canadenca, Allegra Fulton, que ja havia interpretat anteriorment 'La llista' i, per tant, recrea amb Laia Marull tota la força i la intenció de la vitalitat del personatge extreta de la pròpia experiència sobre l'escenari sense deixar que es perdin els moments poètics que el text conté i que marquen, en setanta minuts, lleugers canvis de rumb en el discurs.Laia Marull no es limita a posar-se en la pell de la dona de 'La llista', perquè no es tracta de "dir" només el text, sinó que vesteix cadascuna de les accions amb un moviment que omple de dinamisme el risc de l'aspror que sempre té una interpretació en solitari. Una taula, una cadira, una poma vermella skarting —¿no serà pas la mateixa poma que va fer caure Adam i Eva en aquell presumpte Paradís?—, quatre parells de sabates de quatre números de peu diferents —un parell per a cadascun dels seus tres fills i el del marit— i una senzilla projecció que serveix per posar grafisme a les llistes, per marcar cada etapa amb una imatge diferent o per emmarcar fins i tot cada part del relat en cadascuna de les obsessions del personatge.L'actriu juga amb tot el que té al seu abast sobre el quadrilàter blanc: s'enfila a la taula, s'hi ajup a sota, s'estén a terra, s'asseu sobre la taula amb els peus a la cadira, s'avança cap als espectadors, a vegades els interroga, marca alguns silencis... I tot per regalar un testimoni més del paper de la dona al segle XXI, que ha de ser moderna, activa, intel·ligent, treballadora, familiar, mare, esposa, mestressa de casa, capaç de conciliar el benestar de la llar amb el malestar de la responsabilitat de la feina.Vet aquí que el personatge de Laia Marull podria ser ben bé qualsevol d'alguna de les mares-diputades que, en els últims anys, s'han presentat a l'escó dels seus Parlaments amb el nadó a coll, per tenir-lo a prop quan toca l'hora de donar mamar. O potser per reflectir amb una única imatge el que mil paraules buides de bons propòsits de conciliació familiar i laboral no han sabut encara resoldre.
VIDEO
«Conillet». A partir d'«El conejito del tambor de Duracell», de Marta Galán Sala. Traducció i adaptació de Marc Martínez. Intèrpret: Clara Segura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Àlex Polls. Edició musical: Fluren Ferrer. Ajudanta producció: Lorena López. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Marc Martínez. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò Produccions. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 novembre 2015. Quan l'actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1974) i l'autora Marta Galán (Barcelona, 1973) van néixer, també naixia en un anunci televisiu nord-americà el famós conillet del tambor de Duracell, la mascota de color rosa accionada amb piles gairebé inesgotables (alcalines Duracell, esclar!) que li permetien tocar el timbal sense parar mentre altres conills menys afortunats que ell s'esllanguien perdent l'energia de les bateries.Ara, un exemplar d'aquell conillet del tambor de Duracell rep els espectadors discretament en un pedestal a l'entrada de l'Espai Lliure de Montjuïc on, a dins, l'actriu —vestit fosc i bombí— a ritme de música gimnàstica, ja es mou frenèticament amb uns exercicis coreogràfics força anàrquics de preescalfament davant d'un plafó amb un gegantí tub pneumàtic d'expulsió que permet a l'actriu enfilar-s'hi, entrar-hi, sortir-ne i fer que proporcioni alguna sorpresa mecànica. Hi ha també una certa sentor de cuina recent en l'ambient. Però això no desvelaré de què es tracta i els espectadors ho descobriran al final.Clara Segura és una de les actrius més versàtils i de registre més potent del panorama actual de l'escena catalana. Ho ha demostrat en obres dramàtiques de companyia com 'Antígona', 'Incendis', '28 i mig', 'Una giornata particolare' o 'La rosa tatuada', entre altres. S'enfronta aquí, en solitari, a presentar-se davant l'auditori com una dona del segle XXI, una súperdona que, quan fa els números d'hores i minuts de tot el que fa al llarg del dia, evidencia que només aconsegueix reservar-se uns catorze minuts escassos per viure la seva pròpia vida.L'autora del text d'origen, adaptat per l'actor Marc Martínez amb una dramatúrgia que no desenganxa ningú durant vuitanta minuts, diu que no és ben bé un monòleg. Diguem, almenys, que no és un monòleg convencional perquè Clara Segura hi aboca tanta passió i tanta credibilitat en el personatge que aconsegueix convertir la seva experiència vital en un tros de vida col·lectiva que dóna veu al món de la dona, no només a la dona actual sinó a la història de la dona des de que es va inventar el concepte de la família. I és per això que el que explica Clara Segura pren volada des del primer moment, quan es treu de l'infern de l'americana una carta que ha rebut de l'escola amb un informe d'avaluació del seu fill, una criatura excepcional de 8 anys al qual ella sap com educar i de qui només ella està en condicions d'assegurar que sí que progressa adequadament i no com insinua l'informe.El relat de 'Conillet' té diferents parts, que van saltant d'una a l'altra, encavalcant-se en un ordre lineal. El primer, el que parla de la relació del seu fill amb l'escola és un tractat carregat d'ironia i sentit comú que gosaria recomanar a tots els professionals de l'ensenyament que en aquest moment excerceixen en escoles i instituts. Més endavant, els temes que treu a la llum el personatge de Clara Segura entren de ple en els desitjos, els anhels i les frustracions de la dona que en realitat és i la que voldria ser.Una interpretació seductora i enganxadissa, que Clara Segura expulsa epidèrmicament, plorant, rient, abocada a una posada en escena que li exigeix un desgast físic considerable —¿ha calculat quants quilos perdrà després d'aquesta tongada de funcions?—, una posada en escena que he constatat en la meva funció que entusiasma sobretot "les espectadores" perquè la gran majoria s'hi sent absolutament reflectida i interpel·lada i que, malgrat que entusiasma igualment "els espectadors", a ells els regala un cert missatge enverinat, sense fer-ho volgudament ni visiblement, de deixar-los en evidència. Diu l'autora de 'Conillet' que va escriure el text original fa deu anys i que avui l'escriuria diferent i potser no en quedaria res. És una autocrítica autoral respectable, però per als qui el viuen i l'escolten per primera vegada, 'Conillet' manté un alè de vigència que el pas del temps no ha resolt encara del tot. I per això Clara Segura alça els espectadors de la butaca quan es fa el fosc final perquè posa el dit a la nafra d'un sistema de vida generalitzat i penalitzat amb el conformisme del silenci. I la nafra encara sagna.
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'obra 'Conillet', amb Clara Segura, a l'Espai Lliure (1). Anunci televisiu del conillet del tambor de Duracell en versió original (2).
«L'onzena plaga», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera, Manel Sans, David Selvas i David Verdaguer. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Construcció escenografia: Xarli. Meritori escenografia: Marc Salicrú. Caracterització: Paula Ayuso. Il·luminació: Raimon Rius. So: Mar Orfila. Direcció: David Selvas. Companyia La Brutal. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 juny 2015. Sopar al jardí. Gespa artificial. Pastís de cal Escribà per llepar-s'hi els dits. Quatre personatges inicials: una parella homosexual i una altra heterosexual. I un exemplar de Google Glass que, a més de convertir qui les porta en un unicorn de vidre, augmenten la realitat i atorguen a l'usuari les possibilitats de les aplicacions d'un smartphone o un ordinador a l'alçada d'un ull de la cara que, d'altra banda i tot sigui dit, és el que costen.Però tant les Google Glass com el pastís de cal Escribà desapareixen de la pista a la primera escena en un plis plas i no se'n parlarà més. Una decepció per als amants de les tecnologies i una altra decepció per als llépols. I és que l'obra que tanca la trilogia 'Tot pels diners' és així: posa la mel a la boca i, tot just paladejar-la, canvia de tast.'L'onzena plaga' està feta de petites històries personals tocades per l'efecte de la ja gairebé vella crisi contemporània, una crisi que, emparant-se en la coneguda llegenda bíblica de les deu plagues d'Egipte —deu plagues provocades, segons les recents versions científiques, per una cadena de desastres naturals—, n'hi afegeix una més, tot i que un diria que amb onze encara fa curt.Les rates sempre han estat un element metafòric per reflectir la capacitat de la colònia rosegadora que viu, es reprodueix, creix i arrasa tot el que troba, immune a qualsevol antídot o, en aquest cas, a qualsevol raticida. ¿Com es pot aturar la sagnia de la pèrdua de llibertat econòmica que rosega les generacions joves?El retaule de l'autora Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) no s'està de tirar cap a casa i, aprofitant els seus orígens, incorpora un personatge femení argentí (Laura Aubert), sense papers, que es guanya la vida com pot, fent mitja dotzena de feines, actuant de violinista i showman en una discoteca, i rellogada a casa amb una parella jove carregada de carrera i màsters, però sense feina a la vista ni un duro a la butxaca, i amb l'orgull incorporat de no demanar ajuda als pares.Entre el realisme més radical i una mena de ciència-ficció justificada per la influència inicial de la realitat augmentada de les Google Glass —si un en vol fer aquesta lectura—, les rates que envolten la casa unifamiliar amb jardí es converteixen en el setge (la plaga) que acorrala els que hi viuen dins. Per això, la jove aspirant a treure profit de la seva carrera (Mima Riera) acaba sent el personatge central sobre el qual cau la pitjor part de l'onzena plaga: embaràs no desitjat, rebuig del presumpte pare, consol sexual del desratitzador municipal o potser és un ratot personificat (Manel Sans), depressió davant el futur sense sortida i abandó de la criatura en mans de la parella d'amics homosexuals, davant els nous patrons familiars.Hi haurà, al llarg dels ajustats noranta minuts de la trama, altres personatges: la parella de joves espanta-inquilins-que-no paguen; el Dj i la sessió especial que aconsegueix fer-li fer un dels dos personatges de la parella homosexual (Pol López) amb una punxada sui generis del 'Messies', de Händel; la visita de la representant d'una empresa contra les plagues (Paula Blanco) amb un catàleg que passa per eliminar els rosegadors en quinze dies o encapsular els inquilins en una campana protectora de vidre; les temptatives emprenedores de l'altre membre de la parella homosexual en tractes amb una multinacional tecnològica (David Selvas); les fallides entrevistes de feina només aptes per amor a l'art que fa la parella de la noia caiguda en depressió (David Verdaguer); o l'intent de xantatge del fill rebentainquilins (Javier Beltrán) contra al pare propietari de la urbanització (personatge absent) en conxorxa amb l'argentina-dona-orquestra.Per mèrits propis i del seu personatge, aquesta tercera obra de la trilogia 'Tot pels diners' es pot dir que és l'obra de Mima Riera, una jove actriu a l'alça que, com els altres que formen part de la Kompanyia Lliure, té en el cas de 'L'onzena plaga' una oportunitat per passar gradualment del glamour a la caiguda anímica enfonsada en un pou.Però l'obra deixa espai de lluïment també per a Laura Aubert, dialècticament argentina i volgudament en deconstrucció tanguista, o per a Paula Blanco, l'agent comercial antiplagues enfrontada amb la passivitat municipal i l'abandó dels parcs convertits en cau de rates. Dos moments únics, encara, per a Pol López, el del presumpte tall de ganivet a l'hora de les postres i l'escena de pitof a la cabina del Dj a l'hora de Händel, al costat dels moments més breus que els concedeixen els personatges de Javier Beltrán i David Verdaguer, sense oblidar la presència de Manel Sans, el veterà i únic supervivent de la trilogia que ha fet d'enllaç entre 'Mammón', Cleòpatra' i 'L'onzena plaga', aquí en un paper més testimonial, per recordar als espectadors que ve de lluny i que el passat és passat i que no es vol lligar mai més amb res ni amb ningú. Tot sigui pels diners.
«Cleòpatra», d'Iván Morales. Trilogia: «Tot pels diners». Intèrprets: Anna Azcona, Clàudia Benito i Manel Sans. Músic: Gato - Gang Wolf Lightnin. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Construcció escenografia: Xarli. Meritori escenografia: Marc Salicrú. Caracterització: Paula Ayuso. Il·luminació: Raimon Rius. So: Mar Orfila. Coreografia: Oriol Pla. Direcció: Iván Morales. Coproducció: Teatre Lliure i Companyia La Brutal. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 maig 2015. Hi ha l'última reina de l'antic Egipte i hi ha l'última reina del Paral·lel, qualificatiu que, com la borsa, puja i baixa i canvia de mans cada dos per tres. Les dues reines tenen un sobrenom: Cleòpatra. I les dues són amants de la luxúria tot i que troben refugi en les arts i les lletres.Si una va portar de corcoll Marc Antoni, l'altra confessa que hi ha portat mig cens masculí de Barcelona. I si una va dominar l'antic imperi de la civilització antiga, l'altra intenta dominar el que queda del gremi de la prostitució al carrer, amb la creació d'un pla projectat antropològicament gràcies a uns escassos primers estudis universitaris i presentat personalment a l'alcalde de la ciutat perquè les dones que representa no siguin titllades mai més d'esclaves sexuals sinó de treballadores del sexe i trobin la fàbrica de creació en un espai dels molts que sobren al municipi per convertir-lo en una mena de bordell cooperatiu com si fos una catedral dels cellers sexuals.Però tot plegat passa en un minúscul i antic pis del Poble Sec, amb perill de desnonament i enderrocament on la reina Cleòpatra ha llogat una habitació a Dylan Bravo, aquell personatge amb pinta d'il·luminat, filòsof de les timbes i les drogues de 'Mammón' i que, per atzar de la trilogia 'Tot pels diners', té la missió d'enllaçar cadascuna de les tres peces: des de Las Vegas, al Poble Sec i, pròximament, des del Poble Sec a expert funcionari del departament fitosanitari i raticida en el que serà la tercera peça amb 'L'onzena plaga' que, a jutjar pel tràiler, promet tant de contingut com de repartiment.L'autor i director Iván Morales (segurament la majoria d'espectadors recordaran encara els seus 'Sé de un lugar' o 'Jo mai') s'ha situat al mig de la trilogia amb una 'Cleòpatra' que és, potser, la peça més amarga de les tres, tot i que sembli endolcida. I ho ha fet amb una estructura que deixa en mans dels tres intèrprets, a tall de monòleg per cap, amb moments de rastelleres de paraules sense frase, a la vegada que finalment els aplega els tres en un mateix pou sense sortida mentre es confegeix per una banda el moll de l'os de la història del passat de la Cleòpatra del Paral·lel, i per l'altra la més recent de seva filla que fa més de vint anys que no ha vist i que apareix al pis del Poble Sec, a més de reprendre el present voluntariosament reformat de Dylan Bravo —aigua, aigua, no pas whisky!— que només cedeix per amor platònic i per amor a l'or blanc amagat en una bossa d'esports reprenent uns tractes de camell amb el contacte de l'amo del bar de baix a l'avinguda.'Cleòpatra' no amaga la seva ambientació exterior: els fanals (ells en diuen "faroles", com si fos un far de la costa) del remodelat Paral·lel, els clons del bar Pepe i la proliferació de les terrasses amb les amples voreres i rotondes, la política urbanística de l'ajuntament, la toponímia d'alguns dels carrers més pròxims a Montjuïc i la geografia humana i l'economia submergida de prostitució i drogoaddicció que envolta els nuclis de la Rambla del Raval i els reductes dels carrers Robadors i Sant Ramon, que l'autor coneix de primera mà per veïnatge propi.Però al marge d'aquesta influència costumista, l'obra podria passar en qualsevol altre lloc. I els tres intèrprets broden cadascun dels seus personatges. L'actriu Anna Azcona és Cleòpatra, la dona tancada a casa amb el seu passat que reneix de les cendres i que s'atreveix a fer un número de l'antic cabaret davant de la seva filla i de Dylan Bravo, amb una interpretació que canvia de registre i que a cada canvi, l'actriu enriqueix amb la seva vis descarada, entremaliada, divertida i dramàtica a la vegada.L'actriu Clàudia Benito (encara és fresc en la memòria el seu debut fa dos anys amb 'Com dir-ho?', de Josep Maria Benet i Jornet, a l'Almeria Teatre, amb Jordi Boixaderas) és la filla que torna a casa sisplau per força i que, criada amb les tietes, no troba el contacte frustrat durant vint anys amb la seva mare, en una interpretació que l'enfronta a una suggerent introducció monologada en solitari i que arrodoneix i fa pujar d'intensitat després en les intervencions dialogades amb als altres dos personatges.I l'actor Manel Sans repeteix en el seu paper de Dylan, el personatge pròdig que ha tornat a Barcelona, destinat aquí a fer més de mestre de cerimònies de la trilogia i en certa manera espectador del drama mare-filla del Poble Sec i que troba en el refugi de l'habitatge en perill d'enderrocament de Cleòpatra una part d'aquell món deixat per ell a Las Vegas amb el rastre de la mateixa il·lusió frustrada i la llosa de la solitud i la falta d'amor, malgrat que Cleòpatra hagi regnat al Paral·lel amb plomalls i lluentons inclosos.
«Mammón». Creació de Nao Albet i Marcel Borràs. Intèrprets: Nao Albet, Javier Beltrán, Paula Blanco, Marcel Borràs, Mima Riera i Manel Sans. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Meritori escenografia: Marc Salicrú. Caracterització: Paula Ayuso. Il·luminació: Adrià Pinar. So: Igor Pinto. Realització documental: Guillermo A. Chaia. Ajudant direcció en pràctiques: Gerard Guerra. Direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. Cicle Tot pels diners (1). Coproducció: Teatre Lliure i Companyia La Brutal. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 abril 2015. Comencem pel començament: 'Mammon' és el nom d'una minisèrie de sis capítols de la televisió noruega, escrita per Vegard Eriksen Stenberg, encara fresca. La llibertat d'expressió, el dret de la societat a conèixer la veritat i la lluita contra la corrupció són alguns dels eixos de la sèrie.Però, no, l'espectacle que ha creat i dirigit el tàndem Nao Albet i Marcel Borràs, dins de la companyia La Brutal i el cicle del Lliure que subtitula "Tot pels diners", no és ben bé una minisèrie de televisió. Continuem, doncs: Mammó és el nom donat dins del Nou Testament a tot allò que descriu l'abundància i l'avarícia del poder. L'origen és incert: pot ser arameu en el sentit de riquesa; potser hebreu que voldria dir també tresor i calerons; pot ser grec en la seva forma tan simpàtica de "mamonas"; i pot ser fenici que significaria benefici. Moltes llengües contemporànies s'han fet seva la parauleta: el finès, el danès, el polonès i, per aquí, titllar algú de mamó i, encara més, de mamonàs ja sap tothom què vol dir, ni que la Santa Mare Llengua no ho accepti.Diria que Nao Albet i Marcel Borràs, amb murrieria, han fet una barrija-barreja de tot plegat i el seu espectacle 'Mammón' beu de totes aquestes fonts amb una bona dosi d'imaginació i, d'entrada, amb un intent de desorientar els espectadors.Primer se'ls anuncia que l'espectacle anunciat no es pot fer. Però que, per saber per què no es pot fer, cal recular quatre anys enrere i buscar-ne les raons. Dos mestres de cerimònies, Javier Beltrán i Paula Blanco, s'encarreguen de dictar la primera tesi sobre la qüestió. I amb l'ajut de material audiovisual, fix i dinàmic, es passa de la projecció d'aula a l'assaig documental.Els principals personatges de 'Mammón', que no són altres sinó els mateixos Nao Albet i Marcel Borràs en persona, encarrilen un viatge en el temps que els porta des de la malaguanyada ciutat antiga siriana d'Alep a la també malaguanyada ciutat moderna nord-americana de Las Vegas. És a dir, de gairebé l'origen de la humanitat a la degradació de la mateixa humanitat.Aquest salt ja indica, doncs, que la història no serà ni banal ni vista abans i que pot estar farcida de sorpreses, cosa que farà esperar una bona estona dels noranta minuts de l'espectacle als espectadors més impacients fins que finalment els engraparà pel coll i ja no els deixarà escapar.Hi ha a 'Mammón', primer espectacle del cicle 'Tot pels diners' que continuarà amb 'Cleòpatra', d'Ivan Morales, i 'L'onzena plaga', de Victoria Szpunberg, molt d'influència cinematogràfica pròpia de la generació dels autors, de western modern, de timbes de joc, de droga, sexe i... ben mirat, poc rock and roll, però si banda sonora molt personal de la companyia.La prudència aconsella no desvelar allò que va creixent en intriga i sorpresa d'escena en escena al llarg de la trama fins a l'explosió final ni dir tampoc com el teatre dins el teatre i encara dins el teatre va prenent cos amb intercanvi de personatges d'entre els sis intèrprets... i el reforç, des de les butaques, de tres espontanis més, que no cal que es moguin de la seva localitat.Nao Albet i Javier Beltrán juguen el seu paper com si fossin ells mateixos, cadascú amb el seu caràcter particular: el més tímid i cagadubtes de Marcel Borràs i el més llançat sense veure el túnel de sortida de Nao Albet. Diguem només que hi ha en joc el pressupost per fer l'espectacle en qüestió i que, els catalans, ja se sap que de les pedres es pensen que poden fer-ne pans. Però no sempre és així, esclar.Javier Beltrán i Paula Blanco alternen diversos papers dins de l'auca, des del de presentadors a personatges secundaris de la trama, ja sigui un mafiós mexicà o un grum d'hotel o una xinesa encarregada de la casa de joc o una scort de categoria. Manel Sans —algú fa córrer que el seu personatge, Dylan, és un presumpte fill de Xesco Boix desarrelat— marca el ritme de l'aventura a Las Vegas de Nao i Marcel. No hi ha res com tenir fe en un individu il·luminat i amb l'experiència als palmells de la mà que els porta pel camí de la ruleta. I Mima Riera es reserva per a un paper en exclusiva de prostituta —perdó, ballarina, reclama ella mateixa— especialista en la barra sexi d'stripper que converteix 'Mammón', ni que sigui per una escena, en un club de nit roig encès. 'Mammón' té tots els aires de ser una creació lliure, molt lliure, sense prejudicis ni convencionalismes, trencant estereotips i barreres infranquejables, gràcies precisament a la barra lliure que els ha ofert el Lliure.
«Joc de miralls (Circle Mirror Transformation)», d'Annie Baker. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Aina Clotet, Eduard Farelo, Jordi Martínez, Isabel Rocatti, Elena Tarrats. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: Arts-Cènics. Il·luminació: David Bofarull. So: Ramon Ciércoles. Ajudant direcció: Georgina Oliva. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 febrer 2015. El tempo és lent. Xino-xano... i ja hi arribarem. Una mena de ioga teatral que una monitora carregada d'entusiasme imparteix en un club que l'adaptació catalana situa en un centre cívic d'un dels barris de Barcelona. Els centres cívics, com tothom sap, per aquests verals, són espais municipals on els usuaris, previ el pagament d'una quota, poden fer-hi des de punt de mitja a cursets de fotografia digital. Però també classes d'iniciació al teatre o exercicis de relaxació per treballar el cos i, si cal, la ment.L'obra té el seu origen als EUA, diria que a Nova York mateix, on l'autora exerceix de professora d'universitat, i on les relacions socials com a teràpia sembla que es fan més imprescindibles, o almenys això és el que ha venut a tot el món el cinema indie.L'autora Annie Baker (Amherst, Massachussets, 1981) va veure com 'Circle Mirror Transformation' —aquest és el títol original— era rebuda com una de les deu peces més valorades per alguns mitjans, fa sis anys, i rebia el premi que la reconeixia com a millor text teatral novell.Sis setmanes de curset de teatre. Cinc personatges, dos homes i tres dones. Sis trobades que serveixen perquè cadascun d'ells vagi desgranant què bull en el seu interior. I l'autora ho fa a través d'un registre d'exercici teatral pur i primari, amb una estructura d'escenes molt breus que van configurant la personalitat de cada personatge i que, a cada fosc, van deixant pistes d'informació als espectadors en la incògnita d'allò que els succeeix.No hi ha doncs, grans diàlegs ni grans discursos. Només converses entretallades, insinuacions, lletra menuda. I sovint el que se sap d'un dels personatges arriba als espectadors en boca d'un tercer —que se suposa que, fora d'hores, ha obtingut un pòsit d'informació personal de l'altre— i que l'aboca en un exercici d'interpretació.El muntatge requereix que els cinc intèrprets es prestin a l'exercici amb cos i ànima i que abandonin també la seva manera habitual de fer a l'escenari i s'empeltin més que mai dels seus personatges. Treball de direcció d'actors, doncs, imprescindible.L'actriu Aina Clotet (Teresa) defineix una jove activa, atlètica, dotada per agafar-ho tot a la primera de canvi i llesta com la fam, però que després d'un trencament amb la seva parella recorda una estada a Nova York i una anècdota al metro que toca de resquitlló una qüestió tan delicada, a hores d'ara, com l'antisemitisme.L'actor Eduard Farelo (Xus) és un personatge a la ratlla dels quaranta, que mostra des del primer moment una situació personal inestable, divorciat fa poc, fuster artesà d'ofici, amb un cert desequilibri emocional, que dóna una cara nova a la seva llarga trajectòria escènica.L'actor Jordi Martínez (Jaume) és el marit de la monitora del curs i, tot i que amaga un secret que s'anirà desvelant, sorprèn —i sembla una opció una mica ingènua per part de l'autora— que s'hagi apuntat també al curset de la seva dona, a no ser que ho hagi fet per aprofitar la quota del centre cívic i estalviar-se el peatge de les sessions terapèutiques del psicòleg de parella.L'actriu Elena Tarrats (Laura) és la més jove de tots, desmenjada, sense interès inicial, pendents de l'economia de la mare, aspirant a fer teatre "de debò" i no exercicis preparatoris que considera que no tenen ni cap ni peus, en un paper que va evolucionant des del "passotisme juvenil" a entendre-ho gairebé tot millor que els altres.I Isabel Rocatti (Martina) és la monitora que condueix els exercicis del curset amb entusiasme i vitalitat, al marge que la resta del grup no faci avenços considerables. Ella és qui porta el timó i provoca l'esclat del despullament interior dels altres personatges, convertit a vegades en malestar general.'Joc de miralls' podria ser considerada una comèdia, però s'escapa del registre. Podria ser considerada també una tragèdia lleugera, però no acaba d'entrar en el codi convencional. ¿Què és, doncs...? Teatre dins el teatre per evolucionar progressivament cap a un retrat dels sentiments interiors que, quan s'exterioritzen, donen color i fisonomia a l'aspecte exterior.Només falta explicar que el muntatge té lloc sobre un empostissat de parquet clar, amb els intèrprets a peu de mitjó, sense esportives, doncs, parells de calçat que juntament amb les bosses d'esport entren i surten per la porta de la sala que està emmarcada per un gran mur de mirall que fa que s'hi reflecteixin els personatges i els espectadors sense que aquests es perdin cap de les intervencions ni que els intèrprets estiguin estesos a terra o d'esquena a l'auditori. I hi ha un cercle de hula hoop —espaterrant demostració gimnàstica d'Aina Clotet que, en contraposició, fracassa estrepitosament en els palpissos de Jordi Martínez— un cercle que justifica, en part, la metàfora del títol original, i hi ha una enorme pilota inflable de ioga —resistent a una persona asseguda al damunt— que provoca una escena de silenci, amb moviment de rodolar propi, entre la primera fila de les tres grades dels espectadors, que li propinen discretes puntades de peu.Però tot, com deia al principi, a tempo lent. Xino-xano. Sense presses. Amb algunes repeticions en cadascuna de les escenes que es fan reiteratives. Amb alguns temps morts que, al llarg de les sis setmanes de la trobada al centre cívic, i a manera que la trama pren cos, es podrien anar alleugerint. Muntatge rodó del tot, doncs, si a l'hora i cinquanta minuts de la durada actual se li esporguessin uns vint minuts. És a dir, només tres minuts per seqüència setmanal. Així, el meritori treball dels cinc intèrprets acabaria resultant encara més gratificador del que ja és.
VIDEO
VIDEO
Tràler de la versió catalana de 'Joc de miralls', al Teatre Lliure (1). Tràiler d'una de les versions en anglès, el 2011, a Kansas, EUA (2).
«Pulmons», de Duncan Macmillan. Traducció de l'anglès de Carme Camacho. Intèrprets: Carlota Olcina i Pau Roca. Il·luminació: Sergi Vilanova. Assessora escenografia: Paula Bosch. Música: Pablo Miranda. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Ajudant direcció: Jan Vilanova Claudín. Direcció: Marilia Samper. Producció: Sixto Paz, amb la col·laboració de la Sala Beckett. Estrena: Sala Beckett, 9 gener 2014. Reposició: 14 maig 2014. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 gener 2015. Ser o no ser... pare i mare! Aquesta és la qüestió, que diria aquell. Però aquí, "aquell" és Duncan Macmillan (1980), jove autor anglès, establert a Londres, que esporga una qüestió tan universal com eterna i que ho fa amb uns recursos teatrals mínims que exigeixen tota l'energia dels dos protagonistes: ell i ella, una parella jove, contemporània, que es planteja el seu futur.Bona gent, diuen. Gent Eco. Gent Triple A***. Gent anticontaminació. Gent capaç de plantar un bosc, si cal, per salvar el món. Però gent també que es debat entre la responsablitat de portar al món un altre ésser, diuen, responsable de recarregar el planeta amb milers de partícules de diòxid de carboni (CO2) o proveir la humanitat d'un altre responsable com ells per mantenir l'esperit de la bona gent.Darrere d'un text d'aparença senzilla i costumista, hi ha una bona dosi d'ironia que qualla molt bé en els espectadors d'avui en dia, amants de veure's reflectits a l'escenari o la pantalla. Per això, sense que s'interpreti com a pejoratiu, 'Pulmons' és un espectacle, sobretot, generacional. Per això, l'autor, els dos intèrprets i també la directora, aquesta amb uns anys d'avantatge, formen part de la generació dels vuitanta. I és igualment en espectadors d'aquesta generació que la trama enganxa més, sense que s'hagi de descartar que també en els que han superat l'edat pont de la criança hi trobin alguns dels plantejaments que s'han fet en algun moment de joves.La directora Marilia Samper (Sao Paulo, 1974), brasilera establerta a Barcelona des de fa quinze anys llargs, ha respectat les intencions i acotacions de l'autor. Com a aportació convencional, s'ha aliat amb el mite d'Ikea —primera reacció de complicitat amb els espectadors ikeans— per instal·lar només un catre al mig de l'escenari i deixar igualment els dos intèrprets a l'abast de les circumstàncies i les diverses ambientacions.El llit, doncs, serveix de magatzem d'Ikea, d'automòbil, de sofà de casa, de WC, de lloc de feina, de lavabos públics, de pou de reflexió... I, de sota del llit, apareixen i desapareixen alguns dels petits elements que donen pistes de localització als espectadors: un parell de gots de whisky (suposo, pel color), un tub de test d'embaràs, la bossa de mà d'ella, un paquet de cigarrets...El discurs de Duncan Macmillan —una hora i mitja— fa un recorregut a vol d'ocell per la vida de la parella, des de la seva primera relació experimental —¿per què no ens casem?, es pregunten sovint— fins als primers propòsits idealistes, la primera infidelitat, la maduresa, el sorgiment de la primera decadència, la vellesa i la mort. I tot a ritme d'un diàleg sense pauses, trencadís, de rèpliques molt curtes, frases tallants, que s'encavalquen, i que de seguida doten tot el muntatge d'un aire fresc, quotidià, de tu a tu, que contamina els espectadors com si també en fossin partíceps. El muntatge dirigit per Marilia Samper compta amb la complicitat dels dos intèrprets: Pau Roca i Carlota Olcina. Es respira entesa generalitzada. Més moderat ell, amb intervencions més fugaces, víctima com és de la sinceritat, de l'ímpetu i de les contradiccions d'ella. Dir el que es pensa sabent que, ni que es pensi, potser hauria estat millor no dir-ho. Aquesta és la clau de volta del registre de 'Pulmons'. Una clau de volta que tant Pau Roca com Carlota Olcina s'han fet seva i que porten al límit aconseguint que un espectacle estrenat fa un any a la sala Beckett i reposat mig anys després, torni ara a la programació del Lliure amb els mateixos auguris de bona audiència que va obtenir en la seva arrencada.
Tràiler promocional de l'espectacle 'Pulmons', al marge de la representació.
«L'encarregat», de Harold Pinter. Traducció d'Ernest Riera i Arbussà. Intèrprets: Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Jordi Soler. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: August Viladomat. So: Igor Pinto. Grafit: Olmo Di Gesú. Ajudant direcció: Llàtzer Garcia. Direcció: Xicu Masó. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 febrer 2014. Reposició: 8 octubre 2014. Harold Pinter, de nou. I no és un joc de paraules. Perquè aquesta obra ('The Caretaker') escrita per l'autor anglès l'any 1959 ressona ara com si fos l'obra d'una jove promesa dramatúrgica de les que de tant tant es descobreixen per aquests verals en els últims temps.Probablement la proposta del director Xicu Masó d'aproximar les referències toponímiques angleses —que n'hi ha unes quantes—, a l'àrea metropolitana barcelonina ajuda a fer-la encara més epidèrmica i contemporània. La referència xenòfoba a uns veïns paquistanesos i l'afegitó pejoratiu —sense estalviar el terme políticament poc correcte— de moros, negres i romanesos fan més crua aquesta contemporaneïtat. Diria que el personatge del pòtol (Daunis, que interpreta magistralment l'actor Albert Pérez) li hauria també escaigut a la perfecció, al mateix Xicu Masó, si no hagués decidit quedar-se, aquesta vegada, darrere les bambolines.L'obra de Harold Pinter (Londres, 1930-2008), breu, una hora i mitja, dissecciona amb el pur mètode Pinter l'ànima dels tres únics personatges: l'esmentat pòtol, Daunis, defensor de la dignitat personal a ultrança, que després d'una batussa en un bar pròxim és acollit per un dels dos germans propietaris d'un habitatge que necessita reformes urgents. Aquest és Anton, interpretat per l'actor Carles Martínez amb la mínima expressió verbal i només amb la gestualitat facial, la mirada que congela o la frase curta i tallant. El tercer personatge, l'altre germà, és Miki, que interpreta amb força Marc Rodríguez.Són, els dos germans, la cara i la creu d'una mateixa manera de viure. Un, l'acollidor del pòtol, alienat del món per un passat de malaltia mental l'explicació de la qual broda en un breu monòleg que es converteix en l'eix de tota la trama. L'altre, pinxo, emmidonat de cabell, jaqueta de pell, somniador, instal·lat en una altra mena d'irrealitat.En el triangle, el que acaba sent el més serè, el que sap fer de la coherència un estil de vida, és el pòtol Daunis, que viu amb un nom doble, que no amaga bo i res sinó això, que només fa quinze anys que ha d'anar a recollir la documentació que l'acredita com a persona a Gavà i que sobreviu durant un espai curt de temps a mercè dels dos germans fins al punt que, per les circumstàncies adverses —a vegades una simple gotera de la claraboia pot fer vessar el got— fa pensar en aquella dita popular: de fora vindran que de casa ens trauran.Harold Pinter, malgrat que a mitjan dels anys cinquanta corren aires beckettians, s'escapa de l'absurditat radical i la converteix en l'avantsala d'una mena de realisme brut perfumada amb aires de clown, però discretament. L'escenografia forma també part del discurs: una sala plena d'andròmines, on un expert traficant dels Encants s'hi lleparia els dits, i on no hi ha cap peça que funcioni ni sigui d'utilitat, tret d'unes fustes noves per fer un cobert a fora que no arribarà mai i una estatueta de Buda, l'única que té cara i ulls i que acabarà, per això mateix, feta miques. És a dir, Harold Pinter esmicola el poc que hi ha d'aprofitable en un cau de misèria.
Més crítiques anteriors
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
