ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Lliure. Fabià Puigserver]
- «Glengarry Glen Ross», de David Mamet. Direcció i adaptació d'Àlex Rigola. Traducció de l'anglès de Carlota Subirós. Música d'Oriol Rosell. Espai escènic de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari de M.Rafa Serra. Il.luminació de Maria Domènech. Intèrprets: Joan Anguera, Andreu Benito, Joan Carreras, Eduard Farelo, Joel Joan, Keith Morino, Víctor Pi, Òscar Rabadán i Oriol Rosell (dj). Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 7 novembre 2003.
- El muntage 'Glengarry Glen Ross' hauria de ser matèria obligatòria dels cursos de formació professional, dels cursets de màrqueting i dels aspirants a col.locar enciclopèdies a subscriptors de fascicles de quiosc. 'Glengarry Glen Ross' és molt més que un excel.lent espectacle teatral amb un text a la mametiana. És un codi de circulació sobre la moral i sobre la ferotgia de la supervivència en un món condemnat a ser a la llarga una gran massa laboral d'autònoms sota risc propi contemplat per una altra gran massa, més gran, si cal, de buròcrates sense experiència ni capacitat de risc al carrer, però amb la paella pel mànec.
- David Mamet dibuixa aquesta cara i aquesta creu en aquesta obra que, malgrat que es pugui pensar que data d'ahir mateix o, en tot cas, de fa uns deu anys, quan es va portar al cinema, en realitat ve signada del 1984, fa, doncs, vint anys, quan es desdibuixava ja d'una manera clara la lluita aferrissada pel mercat laboral que, als Estats Units, segurament, ja havia assolit aleshores els nivells que imperen actualment en tota la societat occidental i postindustrial.
- Com en el cas de l'obra 'Primera plana', doncs, la integral que ofereix el TNC, prometo no parlar de cinema perquè ens trobem novament davant d'una obra teatral al cent per cent, nascuda com a estructura dramàtica i presentada ara sota aquesta fidelitat a les intencions de l'autor, amb lleugeres llicències del director Àlex Rigola, que la converteixen en un muntatge concís, de temps gairebé breu (una hora i mitja), fresc, vibrant, d'alt nivell interpretatiu -malgrat que alguns pensin pejorativament que el llenguatge de Mamet només és carn de guió- i que prometen una de les millors apostes per a tots els públics amb les quals ha arrencat el Teatre Fabià Puigserver.
- La trama és senzilla: una agència immobiliària -David Mamet hi va treballar a finals dels anys seixanta en una de les seves múltiples ocupacions-, dóna de promoció un Cadillac al millor venedor. La resta s'haurà de conformar a aparèixer a la famosa pissarra en segon o tercer lloc i, els més poc afortunats, a deixar la feina. L'objectiu és el d'obtenir del cap de l'agència les fitxes de clients considerades més valuoses.
- Fem un parèntesi per dir que mètodes similars -confirmats per fonts de crèdit- corren encara, i cada vegada més, avui en dia, per segons quines empreses que han començat el segle XXI amb canvis de seu, remodelació de personal, resituació de càrrecs i expedients de regulació. I fins i tot, si filem prim, entre sectors de gestió cultural. Àlex Rigola, doncs, de la mà de David Mamet, posa el dit a la nafra de la realitat. Per això deia, en començar, que l'obra hauria de ser matèria obligatòria dels centenars de llicenciats sense feina que aspiren, com a mal menor, a obtenir una cartera de vendes de qualsevol producte que se'ls posi a la mà.
- El muntatge del Teatre Fabià Puigserver té dos plats d'una mateixa balança que contribueixen al seu bon resultat. L'escenografia, per una banda: una mena de "vagó de tramvia" de vidres, giratori, convertit en restaurant xinès, on es planteja la primera part de l'obra, alternant les converses en dues taules i la barra, de sis dels protagonistes. I, d'una altra banda, la versió catalana, i la seva posada en escena, que exploten al màxim les possibilitats personals i actorals de cadascun dels intèrprets, però no deixant-los a l'atzar de la seva manera de fer i de dir, sinó emmotllant cadascuna de les seves interpretacions i dibuixant, un a un, cadascun dels personatges de Mamet.
- Així, Joan Anguera i Andreu Benito basteixen dos venedors madurs, un atrapat pel fracàs, un altre vençut pel pas del temps i pel relleu dels joves. Joan Carreras deixa de banda el seu paper habitual i amb prou feines se'l sent, hi diu quatre paraules, sil.labeja, titubeja i retrata sense esquerdes un pobre client caçat. Eduard Farelo i Joel Joan fan un tàndem de venedors durs i sanguinaris. I és, finalment, Joel Joan qui protagonitza una de les escenes de violència retinguda més impressionants. El muntatge compta amb un impertorbable Òscar Rabadán, que sembla fet per al silenci i per a l'escac i mat definitiu. I el repartiment es completa encara amb Keith Morino, fent de cambrer del restaurant en la seva faceta de ballarí; Víctor Pi, un policia amb cara de pocs amics; i, al fons, en la penombra, Oriol Rosell, fent de DJ i perfilant els moments musicals que el clima de l'obra demana.
- La sorpresa és a la mitja part: el concert és breu i únic. La peça, de rock, arrenca aplaudiments d'un públic que bot de satisfacció quan veu convertits en cantants de pura sang Angueres, Benitos, Joels, Carreres, Farelos i companyia. Rieu-vos-en tant del Boss com del mal anomenat rock català! Aquí, tots aquests actors-cantants-per-un-dia canten en anglès, en versió original i en honor a Mamet, i sense sobretitulat ni doblatge incorporat! Una petita discriminació -emparada en la tendència anglosaxona del mercat musical- tenint en compte que els dimecres, des d'ara, el Teatre Lliure ofereix als seus espectadors la possibilitat de veure els espectacles de la programació amb sobretitulat a l'anglès i el castellà.
- «Images of affection». Idea original, guió i direcció de Jan Lawers. Música de Hans Petter Dahl, Ray Davies, Fennesz i Maarten Sghers. Vestuari de Tot Lemm. Efectes especials de Carl Gydé. Intèrprets: Grace Ellen Barkey, Anneke Bonnema, Einat Tuchman, Julien Faure, Benoît Gob, Hans Peter Dahl, Misha downey, Kosi Hidama, Tijen Lawton, Maarten Sghers. Producció: Needcompany. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 14 octubre 2003.
- Una colla de crítics i crítiques d'una ciutat moderna i cosmopolita, tot i que una mica punyetereta, es troben asseguts al pati de butaques de l'encara nou Teatre Fabià Puigserver, en una de les dues úniques nits en què la Needcompany, creada per Jan Lawers (Anvers, 1957), ensenya als espectadors catalans els seus atributs. Alguns dels crítics prenen notes, aprofitant que els llums de sala no estan apagats del tot:
- Crític diví: "L'espectacle es podria titular 'Butho Anglès' o, potser encara millor, 'Com fer un anunci de vestits a càmera lenta'. Esplèndid el globus platejat que, com en una festa del Club Súper 3, dóna voltes per damunt dels nostres caps. Els crítics ens hi veiem reflectits a dins com en un mirall. Jan Lawers pensa en nosaltres i ens hi involucra i ens fem els protagonistes".
- Crític conservador: "¿On són els temps en què el teatre era teatre, la dansa era dansa, la música era música, i els crítics érem crítics? ¿On són els actors que se sabien un text de memòria i no calia llegir a la pantalla? ¿On són les obres dels autors de casa que tenen l'avantatge de no haver-se de sobretitular? Els temps no és que estiguin canviant, és que ja ni canvien de tan avorrits!"
- Crític enfant terrible: "Amb Jan Lawers he tingut un dels orgasmes més sonats de les últimes temporades, sobretot quan el personatge més sòmines del grup fa exercicis de cames i esquena damunt d'una de les actrius i presenta una multifollada amb la roba posada. Genial. Ni Paco Moran i Joan Pera junts haurien aconseguit un resultat tan espectacular."
- Crític tímid: "L'espectacle comença lentament. L'actor que fa de mestre de cerimònies s'excusa pel que veurem. Parla fluixet i fa gràcia. Les actrius van apareixent al darrere, i dos nois toquen la guitarra com si fossin el Duo Dinámico, però separats. La peça va avançant a poc a poc. Es tiren petards. L'espectacle és molt multicultural, sobretot pel personatge de la deessa índia que acaba petant com una gla. El públic s'ho passa bé i, al final, els de les primeres files fins i tot poden donar copets a un globus estil Comediants que diu adéu als espectadors com si fos un estel perdut al cel".
- Crític intel.lectual: "Jan Lawers no és l'home de 'Need to Know', ni el de 'The Skanesog Trilogy', ni el de 'Morning Song', 'No Beauty for me there, where human life is rare, part two', ni el de 'DeaDDogsDon'tDance / DjamesDjoyceDead''. Quan vaig veure 'Images of Affection', el 2002, al Stadsschouwburg Brugge vaig pensar: "Cony, de Lawers! Aquest paio sí que és un bon Jan! Però ara m'he refredat. I l'estimat Jan no em fa ni fred ni calor. Què deu ser?".
- Crític copy dossier: "¿Què passa quan de sobte desapareix la vida que havíem construït? La irrefrenable urgència de creuar la línia. 'Images of Affection', un espectacle de teatre-dansa sobre la tendresa, l'amor, el sexe, l'horror, la destrucció, els records i les seves diferents interpretacions per homes i dones".
- Crític acrític: "Els que hem vist coses com que les que fa Jan Lawers en els últims 25 anys, no podem fer res més, davant d'aquest espectacle sinó rendir-nos als peus del geni. Per cert, ¿algú sap per què serveixen les caixes de Coke que hi ha en un extrem de l'escenari i que no toca ningú. Són del bar del teatre potser perquè no tenen magatzem de begudes? Un toc modern que dóna vivesa al guió i que suggereix més del que es veu durant una hora i mitja de llarga espera pensat que potser sí que passarà alguna cosa."
- Aquest humil crític (?): "La ironia és una de les bases de l'espectacle 'Images of affection'. Jan Lawers fa una lectura personal de la incomunicació i marca una frontera virtual, que enrampa i tot a qui s'hi acosta, entre la vida i la mort; marca les distàncies entre el passat, el present i el futur més incert.
- La línia escènica de Jan Lawers, un revulsiu als anys vuitanta, seria la línia que durant un temps va caracteritzar la recerca, ara estroncada, d'un públic anomenat "jove", per al Mercat de les Flors. El Teatre Fabià Puigserver sembla que vol heretar aquell camí. I és bo que espectadors "joves" de veritat, és a dir, els "teenagers" i els que se'n sentin, descobreixin que es pot fer un tipus de teatre que no sempre s'encotilli al voltant de la paraula.
- Jan Lawers utilitza un llenguatge encara nou, propi de l'últim quart de segle, que, precisament perquè no ha evolucionat i perquè ha tingut molts mals imitadors, pot ser ara vist com a decadent. Si més no, els seus espectacles són una experiència que no deixa indiferent, de la mateixa manera que, en clau local, no hi deixaven els de la General Elèctrica, per exemple. Però Jan Lawers és la cara refinada, tendint a clàssica, del gènere. Per això es permet commemorar quinze anys de carrera de la Needcompany amb un espectacle d'humor i de burla. Qui no s'ho pren bé, en pot sortir escaldat.
- «Carmen». Companyia Metros. Coreografia i direcció de Ramon Oller. Música de George Bizet i Martirio. Escenografia de Joan Jorba. Vestuari de Mercè Paloma. Il.luminació de Glòria Montesinos. So i enregistrament musical: Albert Puig i Josep Puigdoller. Intèrprets: Mari Carmen García, Sandrine Rouet, Jesús de Vega, María Cabeza de Vaca, Susana García, Guillaume Jauffret, Yanelis Brooks, Joana Rañé, Sonia Martínez, Javier García, Lluís Pasqual, Josep Humet, Vincent Colomes. Intervenció especial de la cantant Martirio. Assessoria dramàtica de Piti Español. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 10 octubre 2003.
- La coreografia de la companyia Metros basada en 'Carmen' ha coincidit a la cartellera amb una nova versió cinematogràfica de l'obra. Si la nit i el dia tenen alguna diferència, la coreografia i la pel.lícula són el millor exemple de com un mateix tema universal es pot recrear des d'òptiques diferents.
- A la pel.lícula, la 'Carmen' interpretada per Paz Vega ha continuat progressant en el paper de forçar el pistó eròtic, heretat de les carrinclonades d'anteriors col.legues seves, entre les quals es troba una Sara Montiel de l'època en estat pur. Al parrús de la Carmen-Paz Vega cinematogràfica més recent, el coreògraf Ramon Oller ha contraposat la felina i esmunyedissa Carmen. Sandrine Rouet, capaç d'explicar el que sent el seu personatge a través de l'expressió del cos, el llenguatge bàsic de la dansa.
- Ramon Oller ha fet un muntatge d'acord amb els temps que vivim: "No a la guerra", perquè Don José, de tan proletari, ni se sap que sigui un caporal militar; "No a les curses de toros", perquè el torero sembla més aviat una figura de transvestit que apareix del més enllà; "Fumar mata, però, i què?", perquè els cigarros fumegen de valent i la boira espessa omple l'escenari; "L'aigua és un bé valuós, no la malgastis", a no ser que vulguis ofegar la parella per gelosia i afany de propietat; "No comencis la casa per la teulada", ni que et diguin que t'estimen.
- Dit així, és clar, pot semblar que la 'Carmen' de Ramon Oller sigui un catàleg d'anuncis publicitaris. Res més lluny. El coreògraf, que amb la seva companyia Metros, complirà el 2004 el seu vintè aniversari amb una trajectòria de les més destacades de l'època, ha despullat el contingut de 'Carmen' per deixar-ne l'essencia i ha fugit del que, amb el pas del temps, s'ha encasellat com a tòpic folklòric al voltant del personatge.
- És aleshores quan, amb aquesta refinada estilització, apareix una 'Carmen' renovada, rabiosament actual tant pel que té de valentia romàntica com de violència domèstica, enamoradissa i enamorada, descarada i desmenjada, dominant i dominada, amb les ungles ben polides, i amb una teulada com a refugi de les seves escapades furtives amoroses.
- Un espectacle de dansa, amb moments corals i passos a dos, que manté el to contemporani sense allunyar-se del referent clàssic. Amb un muntatge musical que insinua el flamenc, com a atmosfera de fons de la Tabaquera, però que es va classicitzant al ritme de Bizet, i que va pujant de to a manera que avança la trama de 'Carmen', que topa amb un punt àlgid en la baralla a cops de vanos, que acaben fets una suggerent bírria -qualsevol altre coreògraf barroer hi hauria posat una lluita amb estirades de cabells entre les dues dones--, amb escenes d'acrobàcia de circ teulada amunt, teulada avall, i amb una 'Carmen' que acabarà rabejada en un ofec passional, a cor entre el cant plorós i saètic de Martirio i el desenllaç tràgic final.
- Ramon Oller acostuma a tancar els seus espectacles coreogràfics amb un cop d'efecte i de sorpresa final. En aquesta versió de 'Carmen', n'hi hauria prou que l'espectador es conformés a veure l'escena final: el doll d'aigua que anega l'escenari, la veu i presència de Martirio cantant en el francès de Merimée la moralitat de la història, i una Carmen amb l'aigua fins al coll, en una mort predestinada, però gairebé imperceptible, a les mans de Don José. Es fa el fosc, amb ganes de veure'n més. Dramatúrgia d'alt voltatge a mig camí entre la dansa i el teatre.
- «Lear», d'Edward Bond. Direcció de Carme Portaceli. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Dramatúrgia de Brigitte Luik. Espai escènic de Paco Azorín. Vestuari i caracterització d'Antonio Belart. Il.luminació de Maria Domènech. Espai sonor de Jordi Collet. Moviment: Sol Picó. Intèrprets: Alma Alonso, David Bagés, Jordi Ballester, Paul Berrondo, Mohamed el Bouhali, Dani Campos, Lluïsa Castell, Babou Cham, Gabriela Flores, Montse German, Joel Minguet, Albert Pérez, Samuel Quiles, Xavier Solà i Ramon Torredeflò. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 28 setembre 2003.
- Segon intent de 'Lear'. I diria que més aconseguit que el primer, el de l'amfiteatre Grec, on -fem-ho pagar a la calor de la temporada d'estiu, vinga- la follia dels festivals caniculars vol omplir espai amb obres denses i llargues que, sense contemplacions pels pompis i les esquenes dels espectadors serveixen només perquè una part de la societat culta i feliç compleixi amb la seva quota intel.lectual d'estiu.
- El 'Lear' d'Edward Bond és una reflexió sobre el poder i la violència, dos eixos que obsessionen de fa temps els directors teatrals i els intèrprets, influïts segurament pel clima bèl.lic que ha estripat el nou segle. I no és pas d'ara, que l'anglès Edward Bond parla de la violència. Ja ho feia quaranta anys enrera. Ell mateix ho diu: "Jo escric obres sobre la violència perquè la violència obsessiona la nostra societat i si no deixem de ser violents no tindrem cap futur".
- Immersos com estem en fulletons de mel i romaní, els discursos d'Edward Bond, encara, no són gaire ben rebuts. És clar que una cosa és la seva intenció com a dramaturg i l'altra la relectura que en fan els directors, la directora, en aquest cas, Carme Portaceli, i el resultat que n'acaba apareixent a l'escenari.
- Si de l'estiu a la tardor, el muntatge de 'Lear' s'ha retallat, almenys, en una hora, per alguna cosa deu ser. I l'estisorada segurament l'ha salvat, com diria Bond, parodiant un dels seus títols més cèlebres, 'Salvats!'
- El pas de l'obra a sala tancada ha estat també important per a la seva millora. Ara, el rei Lear, Lluís Homar, és qui s'emporta els moments més dominants i profitosos de tota l'obra i, a estones, fa l'efecte que, en dues hores de llargada actual, la converteix en un monòleg de fragments que, com tota la resta del text, compten amb la bona mà traductora de Joan Sellent --habitual, des de fa un temps en les cartelleres catalanes. També David Bagés salva el seu paper. I el defensen Montse Germán -amb un embaràs a la realitat i la ficció-, Lluïsa Castell i Gabriela Flores, encotillades en el seu vestuari mig Bagdad mig Casa Reial.
- Sí que cal donar un cop d'atenció sobre la pèrdua de dicció que es nota progressivament en segons quins muntatges. Hi ha algunes escenes protagonitzades per alguns dels altres intèrprets del muntatge que requeririen encara ara una bona repassada fonètica. Ara ja no hi ha excusa, perquè la sala tancada no permet fuites de comprensió. Hi ha frases que es perden del tot i, en el cas d'una obra de text, com la d'Edward Bond, és una pèrdua irremeiable. Cap muntatge hauria d'aixecar el teló sense haver obtingut la certesa de la nitidesa del llenguatge si no es vol que es perdin espectadors convençuts que els falla l'oïda. Tot i que també cal advertir que aquest fenomen, en augment i a tot arreu, no és exclusivament de l'escena sinó de la situació social de la llengua.
- Fora d'això, cal estar molt avorrit de teatre per no admetre una bona intenció en la posada en escena que fa Carme Portaceli, la posada en escena, vull dir, ambiental: vestuari, escenografia, moviment i recurs microfònic, una febre passatgera que viu el seu moment i que desapareixerà de la mateixa manera que ha arribat, però que no per això n'hem de prescindir mentre duri.
- Els elements de fanzine en colors, doncs, que decoren els principals personatges de l'obra alegren, si més no, la vista. De trencar, no sé si trenquen res. Avui en dia els esquemes rupturistes són escassos en teatre i en qualsevol disciplina artística perquè han estat superats per la força dels efectes audiovisuals i digitals. Potser per això, el teatre es debat entre el retorn al purisme o la navegació en el desconcert. El dilema de sempre, ben mirat.
- L'element escenogràfic de 'Lear', el gran gabial, dóna un bon resultat perquè s'explica per si sol i no és de cap manera un element gratuït. Prova d'això és que no gosaria retreure d'aquest 'Lear' el final, que té dos punts de bon teatre: l'estesa de mans de tots els personatges (tots som culpables, en el fons) i la roda giratòria, com uns cavallets, en un remolí (odi i violència) que ningú no pot frenar i que acaba engolint-nos a tots a dins. Una suggerent metàfora que, si féssim un procés de creació a la inversa de l'obra, del final al principi, hauria hagut de ser més explotada, en profit del muntatge, durant el transcurs de l'obra.
- «Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Miquel Desclot.Intèrprets: Ricard Borràs, Jaume Comas, Ferran Carvajal, Pere Eugeni Font, Oriol Guinart, Quim Gutiérrez, Pepa López, Teresa Lozano, Julio Manrique, Marta Marco, Guillem Motos, Pep Anton Muñoz, Xavi Ricart, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Manel Sans, Oriol Tarrason, i el cavall Celta. Música: Lluís Vidal. Vestuari: Nina Pawlowsky. Coreografia: Montse Colomer. Direcció: Josep M. Mestres. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 28 de març 2003.
- I ara diu que fan una altra vegada 'Romeu i Julieta'..., se sent, cada vegada que, efectivament, es fa, una altra vegada, 'Romeu i Julieta'. I és que allò que manté en viu l'interès de l'espectador és no saber quina història li explicaran i, sobretot, no saber com acaba. Com que a 'Romeu i Julieta' la mort, ara tu, ara jo, dels dos adolescents protagonistes és un final que ningú no s'ha atrevit a alterar mai, el que se'espera de cada nova posada en escena és que el final arribi amb una guspira de sorpresa.
- I prou que la posada en escena d'aquest nou 'Romeu i Julieta' al Teatre Fabià Puigserver del Lliure n'està ple de sorpreses, o de cops d'efecte, o de sensibilitat escenogràfica, però el final esperat tendeix més a reflectir un acte de desequilibri d'adolescents que no un objectiu primer i últim de dos personatges dramàtics disposats a sacrificar-se per canviar el futur que els envolta.
- Les sorpreses i els cops d'efecte arriben pel costat de la posada en escena: el gronxador en què apareix Julieta a l'escenari des de les altures, autèntic preàmbul d'un número de circ que no veurem pas complet, però sí que garantit amb cinturó de seguretat inclòs, n'és una. El cavall, bell corser que diria el poeta, que trepitja l'escenari com un model de pasarel.la Gaudí amb el príncep muntat estil general de batalla, n'és una altra. El ball de la colla emmascarada, massa desaprofitat per breu, eleva una mica més l'esperit d'interès de l'espectador. El número de piscines model hotel quatre estrelles, en torna a ser una altra. La disfressa de Mercutio, tot un Llucifer, amb una petita antologia de "la música que a mi m'agrada", en podria ser una altra. El joc d'espases és un càntic a la utopia del "vinga, nois, esmolem l'eina". La decoració que es despenja del sostre en un laberint de llums és un toc de glamour i, suposo, un involuntari homenatge a l'Any del Disseny. I la disposició de tot el muntatge en un pati de columnes, aprofitant una vegada més, les arcades superiors del teatre, demostra la capacitat de possibilitats que té la sala ideada per l'escenògraf que el va crear. Després de tres hores, com qui juga a "pica paret", Romeu les farà sonar totes amb un "pica columna" que ressona calculadament.
- I aleshores, enmig d'aquest embolcall, queda la història de fons, el text, la nova traducció catalana de Miquel Desclot, els intèrprets i la proposta de la direcció.
- Diria que Josep M. Mestres s'ha enfrontat a aquest 'Romeu i Julieta' amb el cor partit. Per una banda, decidit a respectar Shakespeare fins a la medul.la i, per l'altra, indecís de transformar la seva posada en escena en un Shakesperare à la page, com els Shakespeares als quals ens tenen acostumats algunes companyies anomenades de noves tendències que, tot sigui dit de passada, no sempre convencen tothom pel seu agosarament.
- I d'aquest cor partit ha sortit aquest altre 'Romeu i Julieta' que, tot i tenint els recursos, els intèrprets, l'espai i el clima social que té, es presenta planerament, sense que l'estripada faci indignar ningú i sense que el vinagre rasqui tampoc les nafres de ningú, i també s'ha de dir que sense que el respecte pel senyor Shakespeare arribi a avorrir ningú, malgrat les tres hores amb un intermedi.
- Quan Mestres aposta per una parella d'intèrprets protagonistes joves, que fàcilment s'adequen al registre juvenil que demana l'obra, ho fa segurament confiant amb una actriu com Marta Marco i un actor com Quim Gutiérrez que provenen d'obres dirigides per ell mateix, però que, a més, han passat la maroma més recent del Teatre Nacional de Catalunya i la seva sala Gran. Marta Marco hi va fer 'Terra Baixa' i Quim Gutiérrez hi ha fet de fill pinxo de 'Dissabte, diumenge i dilluns'. Dubto, en canvi, que Mestres hagi volgut jugar amb dues cares de televisió, entre altres coses perquè aquest ganxo ja no funciona i està prou demostrat que set-cents mil espectadors d'una telenovel.la o d'una sèrie teevisiva no porten set-cents mil espectadors al teatre.
- Però sí que em sembla que el director els té als dos en reserva a partir del clixé dels personatges de l'obra 'Unes polaroids explícites' i el registre d'aquest Romeu, que se'n sentirà de verdes i de madures per la seva interpretació, sembla encasellat en un paper molt contemporani. A Marta Marco, l'energia plena de matisos del personatge de la Marta de 'Terra Baixa' se li transforma a Julieta en una mena de mel i mató flonja com un sugus i endolcida com la regalèssia. És una opció, tan respectable com una altra. Però que als que han vist ja alguns 'Romeus i Julietes' els provoca segurament la sensació que els han regatejat la força dels protagonistes.
- Malgrat tot, el conjunt de l'espectacle satisfà la mitjana d'espectadors perquè és un 'Romeu i Julieta' digne que, al cap i la fi, compleix amb el seu principal objectiu: explicar una vegada més les contradiccions entre l'amor ingenu, honest i sincer i l'amor comprat a pes. I que compta amb algunes interpretacions destacables pel seu paper: la de fra Llorenç (Pep Anton Muñoz), la de la dida (Teresa Lozano), o la de la senyora Capulet (Pepa López), entre alguns altres.
- Un Shakespeare sempre té un públic incondicional que de tant en tant el vol tornar a escoltar. Per això, la versió de Miquel Desclot, que no ho posa fàcil als intèrprets malgrat la seva evident riquesa lingüística i literària, requereix un llarg exercici previ de, diguem-ne, dicció, o de fermesa, per no dir declamació i córrer el perill de passar per puristes.
- És massa evident que el teatre català que es basi en el text necessita urgentment un manteniment i un greixatge de la llengua que ja no és la que era. Ni al carrer, ni en col.loquis, ni en converses d'amics. La recuperació de la fonètica és essencial. La música d'una llengua n'és el nervi. El teatre n'ha estat sempre la salvaguarda. És una responsabilitat que qui treballa amb la paraula no pot defugir. I aquesta és una feina que hauria d'anar aparellada a la revisió dels clàssics com 'Romeu i Julieta' que s'allunyen de l'estandarització lingüística i de l'empobriment que tan sovint arrossega el teatre contemporani.
- «El retorn al desert», de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Carme Portaceli, amb la col.laboració de Lluís Hansen i Pau Martín. Direcció de Carme Portaceli. Espai escènic de Paco Azorín. Vestuari de Rosa Ros. Il.luminació de Xavier Clot. Intèrprets: David Bagès, Mohamed el Bouhali, Lluïsa Castell, Babou Cham, Josep Costa, Gabriela Flores, Pepa López, Anna Lizaran, Teresa Lozano, Abdel Aziz el Mountassir, Pep Anton Muñoz, Albert Pérez, Marc Rodríguez, Manel Sans. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 23 de gener 2003.
- Som als anys seixanta, en una petita població francesa, però podríem ser en qualsevol lloc europeu, avui mateix. Bernard-Marie Koltès ja va fer, el 1988, amb 'El retorn al desert', una dissecció de la societat contemporània que, en els últims quinze anys, ha aguditzat la seva principal contradicció: el xoc de blocs culturals que semblaven adormits.
- Per tant, Koltès utilitza una vegada més la metàfora de la realitat per transportar l'espectador al seu molí. I el molí de Koltès és la lluita entre sexes, la lluita nord-sud, la lluita orient-occident, la lluita blanc i negre, la lluita poder-mesell.
- Ja fa onze anys que Carme Portaceli va ambientar una obra de Botho Strauss, 'El parc', al vell Lliure de Gràcia, sobre un escenari ple de sal, tres tones. Hi treballava també, com ara, Anna Lizaran. Malgrat que 'El retorn al desert' passa en un lloc inconcret de la França pre-Maig del 68, en una mansió aïllada de la resta del món, en un ambient resclosit i tancat, idealitzat com a únic i inestroncable, la metàfora argumental del discurs de Koltès hauria permès sense cap contradicció un senzill terra de sorra.
- Tot i així, Carme Portaceli, la directora, i Paco Azorín, l'escenògraf, han optat per respectar el clos tancat de l'obra amb dues grans escalinates, en l'estil faraònic dels muntatges públics que sembla que hagin d'omplir els espais grans als quals les circumstàncies els han portat, una escala a cada banda d'escenari, que no només deuen oferir una certa dificultat de visió a dos laterals de la sala sinó que obliguen els intèrprets a fer-hi llargues passejades amunt i avall sense saber ben bé quina és la seva destinació concreta. En canvi, l'estructura original de la sala Fabià Puigserver, amb les arcades que envolten els diferents pisos aporten un element arabesc que arrodoneix espontàniament el fons de l'obra de Koltès.
- Malgrat tot, amb sorra metafòrica (el mur d'Orient) o amb escales també metafòriques (el mur d'Occident) el que compta en aquest muntatge de Bernard-Marie Koltès és el text, que no es permet ni una línia de flaquesa en el contingut i que tiba cadascun dels personatges contra les cordes en un ring que pot jugar males passades.
- Per això, segurament, aquest muntatge de Bernard-Marie Koltès és, deia, almenys en la seva arrencada d'estrena, desigual. Perquè el text no perdona i passa comptes. I també perquè no sembla que hagi estat escrit per ser dit confiant que dient-lo ja n'hi ha prou.
- 'El retorn al desert' és, en primer lloc, 'el retorn al Lliure d'Anna Lizaran'. Perquè és ella qui --veterana i entranyable gata vella d'escenaris-- protagonitza algunes de les escenes més brillants, amb diferents registres de discurs: el de l'arribada d'Algèria a casa del germà per reclamar l'herència que és seva; el de l'obertura de la segona part, al llit, mig en somnis, gairebé xiuxiuejant a l'espectaor; el de la filosofia de dona senzilla encarada als espectadors, amb uns tocs col.loquials que endolceixen la duresa del text; el de matrona renegaire i guanyada pel geni...
- Pep Anton Muñoz, Adrien, el germà que s'ha creat el seu món particular de riquesa i de tancament, té menys opcions que Anna Lizaran en el paper de la germana Matilda, i les defensa des d'una posició de fortalesa que sap que anirà flaquejant, des que comença descalç, potser perquè és millor tocar de peus a terra des del primer moment, ni que els tingui plans per lliurar-se de tots els exèrcits, fins que es posa les sabates i, ara que estic vestit, aprofito per tornar a Algèria.
- 'El retorn al desert' està fet d'un petit trencaclosques que es va construint fins a encaixar l'última peça. Que oscil.la entre ràfegues de comèdia i trets de tragèdia. D'una comèdia que, de fet, queda diluïda, i d'una tragèdia que no acaba d'inquietar ningú. Que ofereix l'oportunitat de cedir petits papers imprescindibles i que aquí s'han convertit en petits bombons enmig d'una xocolata amb melindros: el de Pepa López, la segona dona de l'amo de la casa, que ha creat el seu personatge; o la de la criada, interpretat per Teresa Lozano, que l'ha matisat. Més dificultats té David Bagés per defensar el seu paper de fill dominat pels capritxs i l'egoisme del pare, i les té perquè generalment es veu obligat a fer els seus laments des d'una de les escalinates, on rep també més d'una bufetada, a l'estil de la declamació shakesperiana que Koltès no sembla que comparteixi.
- Al costat de tots ells, els papers dels personatges que haurien de donar més color a l'obra de Koltès se salven només en alguns moments de les seves escenes: el d'Aziz (Mohamed el Bouhali, que propina un esplèndid repàs a tort i dret contra tota mena de poder) i el de Babou Cham (el gran paracaigudista negre, que apareix en escena despenjat des d'un helicòpter imaginari per fer un panegíric de l'exèrcit). Personatges, actors, amb trets de dialecte social que obliguen a parar bé l'orella, però que no s'allunyen tant de la realitat actual al carrer.
- 'El retorn al desert' té aquestes possibilitats individuals de cada personatge i acaba sent una obra coral. I no per excés de diàleg entre tots ells sinó per allò que cadascú hi aporta ni que sigui a partir d'una reflexió pròpia que comparteix amb l'auditori.
- 'El retorn al desert' ofereix una bona matèria primera amb un argument anecdòtic, però eficaç, que vol ser explotat. Però fa la impressió que Bernard-Marie Koltès ha deixat els ingredients en els diferents plats de la seva obra perquè l'artesà remeni la pasta i la reconstrueixi fins a fer-ne un producte digerible i al seu punt.
- Una mica més de cuina aconseguiria, segurament, una obra capaç de remoure els sentits. L'arrencada d'estrena fa la impressió que s'hagi fet a foc lent i que el plat s'hagi servit poc fet, en una mena de bufet a peu dret on tothom acaba picant d'aquí i d'allà, però quedant-se amb gana. Amb gana de Koltès, és clar.
- «El pati». A partir de textos dramàtics i narratius d'Emili Vilanova. Dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells i Pep Anton Gómez. Direcció de Pep Anton Gómez. Espai escènic i vestuari de Lluc Castells. Il.luminació de Cèsar Fraga. Música de Pere Hernàndez. Coreografia de Montse Colomé. Intèrprets: Jaume Bernet, Rosa Boladeras, Ricard Borràs, Xavier Capdet, Imma Colomer, Marta Domingo, Xus Estruch, Pep Ferrer, Rosa Gàmiz, Marissa Josa, Pau Miró, Maria Molins, David Olivares, Laia Peiró, Fèlix Pons, Joan Raja, Enric Serra, Lluís X. Villanueva. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 29 de novembre 2002.
- Des de la franquesa que hauria de permetre la conversa en un pati, mal que sigui metafòric, voldria recordar, abans de començar, que fa uns cinc milions d'anys un grup d'animals del gènere dels primats va fer un lent procés d'evolució que va acabar donant com a resultat la subespècie 'Homo sapiens sapiens'. Els antics primats es van desenvolupar a l'Àfrica, en terres de clima càlid, i des de l'Àfrica van emigrar cap a unes altres bandes, com ara Europa i l'Àsia. Amb els anys, una part d'aquesta espècie i els seus descendents suposo que va poblar el barri de la Ribera de Barcelona, avui novament d'actualitat per la polèmica entre llibres i pedres, decidida salomònicament a favor de la Renfe, perquè la companyia hi pugui fer hotels i pisos de luxe en uns terrenys on menys s'imaginava, i a favor de la població del barri, el de les pancartes demanant silenci als balcons, perquè no es quedi a l'escapça de les expectatives que havia aixecat la futura Biblioteca Central del Born damunt les restes medievals.
- Així com, abans del segle XIX, fins que mister Darwin no va abocar la seva galleda d'aigua freda sobre la humanitat, tothom estava convençut que els éssers vius no havien sofert mai cap mena d'evolució, després del segle XIX i, qui sap, potser fins i tot després del segle XX, avui mateix, hi ha qui encara dubta que l'espècie humana evolucioni tant com diuen i, amb la seva evolució, transformi també el paisatge que l'envolta.
- Suposo que és una barreja de falsa utopia i d'una rebel.lia de joventut abandonada el que fa que durant els últims quinze anys s'hagi donat de tant en tant una visió catastròfica de les transformacions de la majoria de poblacions de la conurbació mediterrània, on, entre moltes altres urbs, es troba Barcelona, com un mal sobre la humanitat que li ha tocat el rebre del canvi. I els canvis, sovint per qüestions pràctiques, i també evolucionistes, no sempre poden respectar-ho tot sense fer trontollar res.
- Entrant en l'àmbit teatral, que és el que ara ens ocupa, a 'Flor de Nit', un musical de Dagoll Dagom sobre el Paral.lel, el dramaturg ja es lamentava, entre ironia i subtilesa, de la transformació barcelonina arran dels Jocs Olímpics del 92. No fa pas gaire, el cineasta José Luis Guerín, amb menys visceralitat, ha retratat a la pel.lícula 'En construcció' el daltabaix que ha permès guanyar un espai obert, és a dir, lluminós i assolellat, és a dir, de més bon nivell de vida per a uns sectors deprimits, al mig del Raval. Benet i Jornet, a 'Olors', també deixava anar fa temps el ploricó.
- De tant en tant, algunes veus, més snobs que realistes, s'aixequen encara en contra d'aquestes transformacions. Moltes, però, es miren el Raval des de la televisió i només de tant en tant, quan s'hi deixen caure un cap de setmana per amarar-se de "diversitat". Caldria veure què en dirien, si hi haguessin de viure dia i nit sense gaudir d'un raig de llum o sense l'aigua calenta a l'hora del jacuzzi.
- I l'adaptació de textos d'Emili Vilanova, coautoria de Guillem-Jordi Graells i Pep Anton Gómez, s'empara també en el paper de la lamentació de la transformació d'una part del barri de la Ribera coincidint amb la celebració de l'Exposició del 1888 i el naixement de la Via Laietana actual. El quadre pròleg i el quadre epíleg del muntatge 'El pati' tenen clarament aquest to pamfletari light, que cal admetre que sempre acontenta el públic necessitat d'un portaveu a la tarima que cridi per ell.
- Aquesta és la principal distinció entre la recuperació que ara el Teatre Fabià Puigserver ha fet de textos d'EmiliVilanova, autor de quadres de costums, de l'últim quart de segle del 1800, i la que es va fer fa deu anys al Teatre Romea, per cert, amb alguna actriu, com Rosa Gàmiz, que ja aleshores hi tenia paper, amb un embolcall menys pamfletari.
- A banda dels quadres pròleg i epíleg d''El Pati' actual, entre l'aparició gairebé fantasmal, solemne, en processó, dels personatges, i la proclama a favor de no perdre la personalitat pròpia, el barri que els havist néixer i créixer, i la desaparició, al final, dels personatges, ja fantasmes, darrera un tel, entre vells edificis condemnats a les runes, el farcit, en canvi, és un treball elaboradíssim de dramatúrgia que, gràcies als adaptadors, converteix el narrador Emili Vilanova en un autor teatral de primera fila, cosa que, històricament, no respon del tot a la realitat, tret d'algun èxit sonat que va tenir, com el del quadre 'Qui compra... maduixes!', el 1892, que va aguantar al Teatre Romea de l'època unes 300 funcions, èxit que el va animar a provar sort amb alguns altres sainets.
- Quan Emili Vilanova escriu alguns dels seus quadres de costums, el país en general es remou: per exemple, es pateix la conseqüència que va deixar la fil.loxera al camp, vint anys enrera, és l'època de la construcció de vies fèrries que capgiren molts esquemes i moltes butxaques; és també l'època de la febre d'or, prou retratada per Narcís Oller, precisament en els mateixos anys de 'Qui compra... maduixes!'; és l'època que escriptors d'aquí s'emmirallen, en alguns casos, en obra d'autors francesos, ja morts, com Balzac, Baudelaire o Dumas. Tot això constata, doncs, que Emili Vilanova, al marge del que passa a la societat, és conscient del que vol testimoniar: la seva Barcelona, el seu barri antic, la gent de les classes modestes, la menestralia i la desvetllada de la burgesia.
- En aquesta posada en escena d''El pati', a mig camí de la recuperació de la tradició pròpia i de la investigació lingüística, tots aquests elements hi queden reflectits sense confusió, gràcies a un text fidel que els intèrprets s'han fet seu, com si fos un text contemporani, en un treball de dicció que els haurà proporcionat prou maldecap, i a una direcció que ha mesurat el punt d'exageració per mantenir el pols amb el punt d'emoció.
- Però, ai!, ¿el gran públic, el que omple teatres, entendrà la proposta d'aquesta recuperació d'Emili Vilanova? "¿'El pati'... qui és Emili Vilanova?"; "¿La Barcelona vella...?"; "¿Quina Barcelona... la dels magribins, paquistanesos, xinesos que omplen el Raval?"; "¿Quin català... el del carrer, el de Falset, o el de TV3?". Farà falta, doncs, un treball de convenciment, de difusió, de confiança, perquè aquesta singular proposta d''El pati', que s'aparella amb la recuperació que la mateixa sala va fer de Salvador Espriu, no actuï a mig gas fins passat Reis. I en aquesta "missió de captació" hi tenen o hi haurien de tenir un paper decisiu diversos elements: la professió teatral, els estudiosos de la literatura, els escriptors, la universitat i l'ensenyament en general. Vaja, d'això que als temps d'Emili Vilanova i una mica més ençà se'n deia la "classe intel.lectual".
- Com que sé que és demanar peres al garrofer, em temo que 'El pati' s'haurà d'acontentar amb el boca-orella dels espectadors fidels, de la confiança dels de sempre i d'una bona dosi de bona sort, que es mereix. Un detall potser positiu: el dia que hi vaig anar, l'endemà mateix de l'estrena, hi havia el farmacèutic del meu barri. I és dels que paguen.
- Ningú, doncs, no hauria de passar per alt la interpretació coral que el director ha aconseguit. Es veu molt poques vegades que un repartiment extens com aquest estigui al cent per cent en el seu conjunt, sense alts i baixos. Des de l'actor o l'actriu més veterans (Jaume Bernet, Xavier Capdet, Imma Colomer, Xus Estruch, Ricard Borràs, Pep Ferrer, Rosa Gàmiz...) fins a intèrprets més joves (Rosa Boladeras, Marta Domingo, Maria Molins, Lluís X. Villanueva, Joan Raja...) i la resta, m'excuso, sense excepció.
- Tots plegats dignifiquen els quadres de costums i mantenen els espectadors més de dues hores amb el somriure permanent que, bon senyal, mai no acaba de ser una riallada completa i oberta perquè no és això el que pretén el muntatge.
- S'ensorra un món i se n'aixeca un altre. Aquest és un recurs infal.lible. El resultat dramaturgic, doncs, està garantit. En cadascuna de les escenes i en cadascun dels quadres hi ha les arrels d'Emili Vilanova. Potser les més evidents són la de l'envelat, si tenim en compte que Vilanova havia treballat amb el seu pare que era constructor i adornista d'envelats, i també en el de les referències polítiques al general Espartero, si tenim en compte que el padrí de l'autor n'era un fidel seguidor. Això sense parlar de personatges que s'han mantingut en el temps fins a tocar dels seixanta del segle passat, com el sereno, o el municipal, o l'alcalde de barri amb vara inclosa.
- Escenogràficament és on 'El pati' ha fet més acte de modèstia. Un muntatge com aquest, en una sala com la gran del nou Lliure demanava, em sembla, en segons quins moments, un cert toc d'espectacularitat. Ni que sigui per acontentar aquella mena d'espectador que vol sentir-se compensat amb "excessos" mal que sovint siguin "pinyols". I això no passa. I tot el que té de bo el muntatge, i no es pot dir llarg, més aviat entretingut, queda un pèl monòton pel planteig escenogràfic i escènic.
- La representació la presideix una paret fotogràfica amb el vell barri, amb algunes portes i finestres que permeten aparèixer a alguns dels personatges des del balcó o el finestral, com ara encara ho fa la mestressa de casa o l'avi del cinquè quan demanen una ampolla de butà, quan passa l'Ahmed, el repartidor, i pica amb un ferro a la bombona per alertar el veïnat del Raval.
- Però tot té una explicació. Les cabrioles pressupostàries que ha de fer el Lliure per arribar a fi de mes, o a fi de temporada, deuen ser considerables, atès el manteniment que exigeix un teatre com el complex de Montjuïc, més el petit de Gràcia. I en aquests moments, fins a Reis, la sala Fabià Puigserver alterna l'espectacle 'Pallassos', de Monti i Cia, amb el muntatge 'El pati'. Els dos utilitzen la mateixa estructura de les grades, amb la pista al mig. Un carrer, un pati, per a Emili Vilanova, i una pista de circ rectangular per a Monti.
- El Teatre Fabià Puigserver està preparat per canviar l'escenari cada dia tantes vegades com convingui, però no per canviar dues vegades al dia el pati de butaques, malgrat el sistema hidràulic de contenidors que el desaparegut Josep Montanyès ensenyava en les visites d'obres com un tresor amagat de l'inventor, i que el converteix en un dels teatres d'Europa més importants en les seves característiques multidisciplinars.
- Això, però, aquesta combinació de dos espectacles, no ho sap tothom, i alguns als quals n'he sentit parlar s'estranyen que el director d''El Pati' els hagi obligat a fer anar el cap d'una banda a l'altra, com uns espectadors de tenis.
- I és que les cabrioles pressupostàries, tot i alienes, poden arribar a marejar els més innocents de la jugada.
- «Fòrum 2Mil & Pico'». Idea i guió d'Oriol Boixader, Josep Maria Mestres i Josep Montanyès. Col.laboració de David Trueba. Música original de Lluís Vidal i Mariona Vila. Coreografia de Montse Colomer. Vestuari de Lluc Castells. Il.luminació de Cèsar Fraga. Direcció escènica de Josep M. Mestres. Direcció musical de Lluís Vidal. Intèrprets: Oriol Boixader, Fulgenci Mestres, Joan Montanyès, Joan Valentí, Jordi Gómez, Adrià Mascarell, Xavi Boixader i Marcel Montanyès. Músics: Lluís Vidal, Dani Espasa, David Xirgu i Àngel Pereira. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 24 de novembre 2002.
- Que cadascú s'ho prengui com vulgui, però el 'Fòrum 2Mil & Pico' ja ha arribat... ni que sigui vestit de pallasso. I se n'ha encarregat de fer-ho la troupe de Monti i Cia, acompanyat d'alguns dels seus incondicionals dels últims espectacles de circ, amb una novetat generacional destacable: la incorporació a la pista del seu fill petit, Marcel, i d'un altre candidat a pallasso, el fill petit del clown Oriol Boixader, Xavi. Com en els millors temps de la faràndula familiar, doncs, a l'exterior del Palau de l'Agricultura, només hi falta la caravana de circ amb palla i ferum de bestiar. El bestiar hi és, però de drap, tot i que no per això els dos cavalls (amb lavativa de trampa) s'estan de propinar una líquida i inesperada sorpresa escatològica als qui seuen a primera fila.
- Monti i Cia. ha aportat al públic que té de seguidor un espectacle impecable sobre les arts del pallasso, amb tendència cap a la teatralització, cap al text, a la connexió amb el públic a través de la paraula, més que amb el risc del trapezi o l'emoció de segons quins números de pista convencional. D'això, segurament, en té una part de mèrit, a més del mateix Montanyès, també el director teatral Josep M. Mestres, que no és la primera vegada que toca el gènere de la pista amb Monti.
- 'Fòrum 2Mil & Pico' és un espectacle que el Teatre Fabià Puigserver ofereix en sessions especials per a grups escolars i familiars. La realitat exigeix ser pràctics. Però aquesta distinció d'horaris en la cartellera no hauria de donar per fet que l'espectacle és "només per a infants". Ben al contrari, Monti ha treballat un espectacle per a tots els públics en el qual també s'integren des del primer moment els més petits, el adolescents, i el públic juvenil.
- Tot és una gran farsa. Sembla que vulgui ser aquest el missatge final de Monti en un moment de la seva carrera i de la seva situació familiar especial, arran de la mort recent del seu pare, Josep Montanyès, director del Lliure, a qui ha dedicat l'espectacle "com a home de teatre, com a company i com a amic", però, en la funció d'estrena, sobretot, com a pare, i d'una manera especial, emotiva, amb la complicitat del públic amic. Aquesta circumstància podria fer que l'estrena de l'espectacle fos vista amb una mirada massa subjectiva. Per això cal intentar extreure'n tot el que té d'essencial, que és el que acabarà arribant a l'esclat de la sala gran del Lliure amb el públic autèntic, el dels més petits.
- Tot és una gran farsa, doncs, deia. El 'Fòrum 2Mil i Pico', les presumptes autoritats que s'hi reben, la recepció dels ponents, les fotografies, l'homenatge a la bandera més grossa, la solemne cantada de l'himne pallassenc, el discurs inaugural, el número dels dos cavalls de drap, l'enfilada a un fanal que fa les funcions de joc d'habilitat a les altures, el número de màgia i d'esperitista en clau rural prioratenca, el número d'indis i americans en clau de congrés científic i ètnic sobre la falta d'aigua, el número poètic i de medi ambient, el número dels pallassos que fan de pallasses, o el número de la diva que perd els papers.
- No cal buscar-hi, en aquesta nova proposta de Monti, espectaculars números de circ, ni arriscats jocs que facin posar l'ai al cor. Tampoc cal buscar-hi aproximacions a la síndrome del Cirque du Soleil. Tot és, sortosament, més esqueixat, més sincer, més familiar, més cuinat als fogons de casa. Per això, la incorporació de dos pallassos, encara petits, el fill de Monti (Marcel) i el fill d'Oriolo (Xavier), omple la pista com un mirall de quina és l'autèntica escola del teatre. O, si voleu, l'autèntica escola de la vida. Per a més detalls, si encara hi fos, només caldria preguntar a Mary Santpere com i quan es va iniciar a l'art de la tarima i en quina gran pallassa es va acabar convertint.
- Espectacle, doncs, amb herois petits que faran també obrir els ulls als espectadors petits. No hi ha fórmula més eficaç sinó la que demostra amb la pràctica que fer de pallasso és possible si un ho vol. No només, però, posant-se el nas vermell, que és el que pot fer tot el públic de l'espectacle de Monti, convertit en públic congressista, i amb bossa de regal i nas inclòs, com a acreditació.
- L'èxit està assegurat. Perquè Monti s'ha continuat acompanyant d'una colla de professionals que interpreten el seu paper mil.limètricament. Els que actuen amb ell a la pista i, també, els músics, sota la direcció de Lluís Vidal --aquesta mena de músic de les mil cares, últimament--. Tots plegats fan de 'Fòrum 2Mil i Pico' una gala honesta i de gran categoria artística, per no enganyar amb falsos miratges el públic més exigent: els petits.
- «La ópera de cuatro cuartos», de Bertolt Brecht. Música de Kurt Weill. Versió de Pablo Ley. Dramatúrgia de Xavier Zuber, Pablo Ley, Josep Galindo, Calixt Bieito. Intèrprets: Carles Canut, Carme Sansa, Roser Camí, Boris Ruiz, Mingo Ràfols, Lídia Pujol, Cecilia Rossetto, Chantal Aimée, Santi Pons, Miquel Gelabert, Dani Klamburg, Javier Gamazo, Nacho A. Vidal, Dagmar Lüderitz, Mercè Àlvarez, Mercè Martínez, Elvira Prado. Escenografia de Josep Simon, Manolo Zuriaga i Calixt Bieito. Vestuari de Mercè Paloma. Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. Direcció musical de Lluís Vidal. Direcció escènica de Calixt Bieito. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 9 de novembre 2002.
- El Bertolt Brecht de Calixt Bieito ha tornat a Barcelona per passar sis dies pel Teatre Fabià Puigserver. I sense que ningú de la companyia s'ho hagués pogut ni imaginar, hi ha passat com un inesperat homenatge al director del Lliure, Josep Montanyès, el diumenge 10 de novembre, dia que 'La ópera de cuatro cuartos' havia de fer l'última representació, i dia també que l'enyorat Montanyès va decidir fer l'últim mutis per la porta gran de la discreció. I dic homenatge perquè amb l'entrada a la sala principal del nou Lliure d'espectacles com 'XXX' de La Fura dels Baus o 'La ópera de cuatro cuartos', entre altres, al costat de la recuperació de 'Ronda de mort a Sinera', es perfilava en un any, des de la inauguració del complex de Montjuïc, una línia d'equilibri gairebé funambulista i heroic entre la corda sense xarxa de la realitat pressupostària i el risc d'obertura cap a una societat teatral àmplia, renovada, vitalista i plena de projectes que sovint es queden entre bastidors per falta de suport. I tot això sense perdre els orígens ni deixar de mantenir la identitat.
- Els qui van enllestir l'arrencada de 'La ópera de cuatro cuartos' el dia de l'estrena a l'amfiteatre del Teatre Grec, si no ho han fet, no haurien perdut res de veure el procés que el muntatge havia fet des de l'estiu. I també el procés que la companyia ha fet en la seva gira. I el resultat que proporcionava la seva repetició ara en sala tancada.
- Alguns dels aspectes que vaig comentar aquí mateix després de l'estrena al Teatre Grec s'han perfilat des de l'estiu fins ara. Per exemple, els meus temors que l'escenografia de la tómbola estava pensada per a una nit d'estiu a l'aire lliure em sembla que poc o molt es confirmen, malgrat les considerables dimensions de la boca de l'escenari del Fabià Puigserver. I, en canvi, la millora en conjunt dels intèrprets és notable, no només per les representacions ja fetes, sinó perquè se senten més resituats en un escenari tancat.
- S'han eliminat alguns moments que tendien a la repetició. S'han mesurat les sobreactuacions d'alguns dels personatges. Roser Camí ha recuperat el seu paper vigorós, l'ha engrandit, se l'ha fet seu, i ha abandonat aquella retirada a Mont Plans que em va semblar detectar la nit d'estiu. Carme Sansa i Carles Canut mantenen una compenetració pròpia d'una parella que s'ha acabat coneixent. Mingo Ràfols no s'està de moure's en el seu paper multifacètic. Chantal Aimée manté el seu feeling escènic que continua promovent petites exhalacions de l'auditori quan canta el bingo. Boris Ruiz domina l'escenari, com a personatge essencial de l'obra. I Cecilia Rossetto i Lídia Pujol mostren les seves capacitats musicals al servei de la interpretació.
- Amb tot això, queda clar que si a l'estiu proposava que se'n traguessin conclusions més endavant, les conclusions més immediates són que el muntatge ha millorat. La resta de consideracions, per a un lector més entretingut, les trobarà en l'anterior comentari fet al Grec. I "puc prometre, i prometo", que no tinc res a veure amb el respectable de Salamanca i que no formo part de públics aliens a la nostra, "nostrada", i entranyable comunitat d'espectadors de teatre.
- «Sangpura», de Ramon Oller. Coreografia i direcció de Ramon Oller. Espai escènic: Mònica Quintana. Vestuari: Xeles de Bofarull. Il.luminació: Goria Montesinos. Música de Presner, Michel Gordon i Taverner. Intèrprets: María Cabeza de Vaca, Vincent Colomes, Javier García, Susana García, Guillaume Jauffret, Lluís Pascual, Sandrine Rouet i Jesús de Vega. Teatre Fabià Puigserver - Teatre Lliure. Barcelona, 11 d'octubre 2002
- M'atreveixo a formular una hipòtesi: la societat s'ha classicitzat en els últims anys a un ritme, no sé si irreversible, però sí progressiu. Avui, parlar de dansa contemporània comença a ser perillós. Per a qui la fa, per a qui la compra, per a qui la distribueix i per a qui n'opina. Entre la dècada dels vuitanta i els noranta del segle passat, la profusió de companyies de dansa joves i, sobretot, els centres de creació en algunes ciutats europees, encara aleshores amb aspiracions progressistes i amb polítics sensibilitzats per les arts escèniques, van fer que es formés un clima positiu i favorable a aquest moviment.
- Però allò que passa en el si de la societat, de la seva política i de la gestió cultural que se'n desprèn, ha de repercutir per força en les giragonses que, d'altra banda, han de fer els creadors per evolucionar sobre la seva mateixa obra.
- Ramon Oller i la companyia Metros han presentat 'Sangpura' al Teatre Fabià Puigserver. No cal dir que una sala massa gran per a espectacles de dansa, tot i que ja va resistir l'última proposta de Cesc Gelabert i l'escenografia de rellotgeria de Frederic Amat. Per això, la coreografia de Ramon Oller tendeix a ser una acuradíssima posada en escena que el públic del Liceu, per exemple, acceptaria de bon grat, acostumats com estan a la visió de la dansa des d'un espai de dimensions grans, de llotges i pisos superiors amb binocles.
- Ramon Oller ha estilitzat al màxim 'Sangpura'. I ho ha fet sense concessions a recórrer a alguns dels seus recursos que havien estat habituals en ell: l'humor a través del moviment i la ironia a través de la història. No hauria costat gens que els vampirs de 'Sangpura' haguessin estat presentats a través d'aquest filtre que havia marcat fins ara la línia de Metros. En comptes d'això, Ramon Oller ha preferit classicitzar 'Sangpura', qui sap si com a arma també irònica per lluitar contra el procés de caiguda lenta i irreversible que està patint la dansa contemporània per massa causes que no vénen a tomb, però que tenen el seu punt principal en la falta de suport institucional.
- Tinc la sensació que a hores d'ara deu ser més fàcil distribuir una coreografia d'estil clàssic en els circuits internacionals que no pas una d'estil contemporani. Precisament per aquest canvi de rumb polític conservador dels qui remenen les cireres de les programacions públiques.
- Això no vol dir que 'Sangpura' es quedi a mig camí, ni molt menys. L'obra de Ramon Oller és d'un resultat plaent per a l'espectador, potser massa i tot en la primera part de la peça, i només es permet una lleugera estripada a l'hora de la queixalada del vampir amb la promesa sang, però d'efectes especials.
- 'Sangpura', doncs, mostra el mestratge de Ramon Oller, per una banda, i les qualitats dels intèrprets de la companyia, de la qual és just que es destaqui la primera ballarina que, de fet, és qui porta bona part del pes de tota la trama.
- Però potser el títol traeix l'objectiu. Massa sang pura. ¿Per què no una mica més de mala sang? Vestuari, escenografia, il.luminació i moviment fan una conjunció que ratlla la perfecció. Però que bé si, a Ramon Oller, se li hagués escapat encara una mica d'aquella mossegada irònica que feia somriure l'espectador tot i trobar-se davant d'una coreografia sense l'estímul del text.
- El dia de l'estrena, l'exentrenador de futbol Johann Cruyff era a la platea (els Països Baixos no tenen fronteres). Segurament que el públic de la línia respectable de Cruyff no se sent gens incòmode amb aquest espectacle de Metros. I malgrat els aires de classicisme que ens envaeixen, no hauríem de perdre el bon costum de fer que una mica d'incomoditat ajudés, com a mínim, a remoure'ns en el seient.
- «Homebody / Kabul», de Tony Kushner. Director: Declan Donnellan. Companyia Cheek By Jowl. Intèrprets: Kika Markham, Antony Bunsee, Kevork Malikyan, William Chubb, Mark Bazeley, Jacqueline Defferay, Silas Carson, Souad Farress i Nadim Sawalha. Festival Grec. Teatre Fabià Puigserver - Teatre Lliure. Barcelona, 3 de juliol 2002
- Hi havia el perill que parlar teatralment de l'Afganistan pogués resultar desfassat perquè la memòria corre que vola, malgrat que 'Homebody / Kabul', de Tony Kushner, sigui una obra del 1998. Però no és així, l'espectacle de la companyia Cheek By Jowl, dirigida per Declan Donnellan, ha tornat a protagonitzar una de les efemèrides destacades de la història del Grec i, de rebot, del Teatre Fabià Puigserver.
- Ara que de l'Afganistan se n'han fet documentals a manta, llibres històrics, assajos polítics i novel.les de tota mena, i ara que els mitjans de comunicació han tornat a deixar la seva gent tranquils, per allò que la guerra audiovisual és efímera, l'obra de Tony Kushner, l'autor d'aquells 'Àngels a Amèrica', es clava com una estaca a la memòria per no oblidar fàcilment el passat més immediat, potser com ha succeït amb Bòsnia i la guerra dels Balcans, només deu anys després.
- 'Homebody / Kabul' , de Tony Kushner, podria ser una obra de teatre amb esperit documental, podria ser un testimoni més d'aquest passat recent, podria ser fins i tot un pamflet en el qual té el perill (i el dret) de caure tota recreació històrica. Però no és així. Davant d'un muntatge de prop de quatre hores, la força interpretativa supera tots els tòpics. I és aquesta força interpretativa i un llenguatge teatral no només ric sinó dels més sòlids de la narrativa contemporània, el que fa que 'Homebody / Kabul' sigui un espectacle fidelment teatral, amb una estructura in crescendo, comprensible, sobretot, quan s'ha vist en el seu conjunt.
- Un monòleg de prop d'una hora dóna el tret de sortida de la mà de l'actriu Kika Markham, la mateixa Homebody de l'obra. En aquest temps i en aquest monòleg, repassarem la història de l'Afganistan des del 3.000 abans de Crist fins ara mateix. I ho farem, a més, amb una dosi d'espurnes enginyoses, de jocs de llengua, d'ironies subtils, que si bé en el sobretitulat en català són difícils de captar, sí que es detecta l'eficàcia que produeixen en la llengua original anglesa, esquitxada amb moments sense traducció (la incomprensió entre cultures) en la llengua originària dels afganesos representats a l'obra.
- A partir d'aquest monòleg, 'Homebody / Kabul' rastreja com un reporter la descomposició de la societat del segle XXI. Un matrimoni benestant occidental, anglès, amb una filla adolescent amb problemes a causa de l'actitud dels pares, representa en certa manera el conflicte entre Orient i Occident. Ella veu l'Afganistan com un somni a partir dels llibres i de la imaginació. Ell acabarà convivint amb una dona afganesa refugiada. Ella fa un salt des del centre comercial de Londres, on compra un lot de barrets afganesos, fins a les carreteres desertes de l'Afganistan. Ell, expert en informàtica i ciències, connecta amb una bibliotecària afganesa coneixedora, és clar, del sistema dècimal d'arxius.
- Entremig, la filla del matrimoni vol trobar la seva mare que ha desaparegut misteriosament a Kabul. ¿Es pot relatar una mort falsa per encobrir un segon matrimoni afganès? Però en el fons la desaparició no és altra cosa sinó l'intercanvi cultural entre Orient i Occident. Per damunt de l'intercanvi, el poder talibà i el poder nord-americà. Mentre els talibans reprimeixen la dona amb la burka, les prohibicions i les execucions, el president nord-americà Bill Clinton bombardeja l'Afganistan per córrer una cortina de fum sobre l'afer Levinsky. Dues maneres de sotmetre la dona en dues cultures oposades.
- Tot això, és contemplat per la filla de l'Occident materialista i l'Orient idealista, amb estupefacció. El problema de la filla amb els pares (un avortament, un intent de suïcidi, una lluita per superar el llenguatge pseudointel.lectual i culte de la mare), no són res més sinó la descomposició amb què l'autor Tony Kushner qualifica la societat actual.
- 'Homebody / Kabul' és una obra sobre allò que no podem entendre en el moment de viure-ho. 'Homebody / Kabul' s'avança a l'anàlisi de la distància i la fredor del temps abans que el temps hagi passat. Tony Kushner té la força dels versos més antics per explicar el present, com aquests versos d'un poeta persa del segle XVII que es diuen en un moment de l'obra: "La bella ciutat de Kabul vesteix una faldilla de muntanyes abruptes / i la rosa està gelosa de les seves espines."
- El públic del Grec va tornar a aplaudir l'estrena de 'Homebody / Kabul' amb gairebé tanta força com ho havia fet uns dies enrera amb el muntatge 'Auslöschung / Extinció', de Thomas Bernhard i la companyia polonesa. És difícil aconseguir una apoteosi tan rodona en tan poc temps en un espai, com el Fabià Puigserver del nou Lliure, a més, encara mig orfe d'aquest escalf intens del públic. Doble jugada en la qual hi surt guanyant el Grec i hi surt guanyant també el nou Lliure.
- «Auslöschung / Extinció», de Thomas Bernhard. Adaptació, traducció, direcció i escenografia: Krystian Lupa. Música: Jacek Ostaszewski. Intèrprets: Piotr Skiba, Jadwiga Jankowska-Ciéslak, Adam Ferency, Jolanta Fraszynska, Agnieszka Roszkowska, Wojciech Wysocki, Andrzej Szeremeta, Maja Komorowska, Marek Walczewski, Waldemar Barwinski, Zygmunt Malan, Marcin Tronski, Malgorzata Niemirska, Aleksandra Konieczna, Slawomir Grzymkowski, Agnieszka Wosinska, Jaroslaw Gajewski, Michal Gadomski, Krzysztof Szekalski, Jerzy Jaroszynski, Michal Gadomski, Dominik Cziao, Jaga Dolinska, Lukasz Gajewski. Teatr Dramatyczny de Varsovia. Festival Grec. Teatre Fabià Puigserver - Teatre Lliure. Barcelona, 27 de juny 2002
- L'excursionista de trajectes suaus, de tant en tant, agraeix fer un llarg recorregut per un GR ben senyalitzat. Això és el que ha passat aquesta temporada amb el macromuntatge teatral 'Auslöschung / Extinció', basat en una novel.la de Thomas Bernhard, i portat al teatre pel driector Krystian Lupa, amb la companyia de Varsòvia, uns 25 intèrprets i set hores llargues de durada, al Teatre Fabià Puigserver, en polonès, sobretitulat al català, i amb un excel.lent treball actoral que a vegades fa oblidar que tanta perfecció pugui ser a l'escenari sense repeticions-trampa com fa el cinema.
- Sí, 'Extinció' és una pel.lícula amb personatges de carn i os. Una pel.lícula lenta, on les paraules només són un acompanyament musical, però allò que realment compta és l'expressió, els silencis, els gestos, les frases mig dites, els diàlegs trencats i les escenes sense començament ni final precís. Tot això tan lineal és el que fa que els espectadors acostumats a l'hora i mitja en passin set i mitja, amb algunes pauses, és clar, però desitjant tornar a la platea per veure què et pot donar encara de més la companyia que s'enfronta a un text que es mou entre la tragèdia i la ironia.
- El lloc és, com gairebé sempre en Bernhard, Àustria. I la crítica de la societat austríaca no escatima esforços. Bernhard demostra com es pot fer la crítica d'una societat fent-la només d'una petita família d'un poble petit. Bernhard és capaç de fer una cabriola lingüística d'intel.lectual per ridiculitzar la pedanteria de l'intel.lectual. I en canvi es permet una grolleria refinada sobre la mort, sobre la família, sobre la taula, sobre les relacions humanes, sense caure gens en el ridícul.
- L'escenografia acompanya les intencions del director. Els records de la infantesa retornen amb la mort per accident dels pares i un germà. 'Extinció' és una obra de fantasmes que dibuixen la realitat. El passat mai no es pot esborrar, en tot cas es pot assumir. Bernhard assumeix el passat i l'esmicola, el tritura. L'única fórmula perquè el passat no acabi esmicolant i triturant el personatge del qual s'apodera. Poques obres han rebut una ovació tan llarga d'un públic conscient de la línia de mitjana que hi ha entre la normalitat i la singularitat teatral en una Europa precisament remoguda pel seu passat i assenyalada pels seus fantasmes.
- «Ronda de mort a Sinera». Espectacle de Ricard Salvat, sobre textos de Salvador Espriu. Direcció de Ricard Salvat. Escenografia de Joaquim Roy. Vestuari de Ramon Ivars. Figurins de Fabià Puigserver. Il.luminació de Xavier Clot. Gest i moviment de Marta Carrasco. Intèrprets: Pere Anglas, Carles Arquimbau, Lali Barenys, Lloll Bertran, Anna Briansó, Oriol Broggi, Teresa Campos, Xavier Chacon, Andreu Carandell, Georgina Cardona, Imma Colomer, Rafael Cruz, Eduard Farelo, Pep Farrés, Abel Folk, Pere Eugeni Font, Cristina Gàmiz, Jaume Garcia, Ramon Garrido, Teresa Gimpera, Màrius Hernàndez, Enric Majó, Ester Majós, Sandra Màrquez, Roger Pera, Joan Raja, Xavier Ruano, Ricard Sales, Núria Samsó, Carme Sansa, Cristina Sirvent, Oriol Tranvia. I el lloro Tipsy.
(I)
- 'Ronda de mort a Sinera', al nou Teatre Fabià Puigserver, del Lliure de Montjuïc, és una oportunitat única per retrobar la força del llenguatge en un espectacle teatral confegit a partir de textos i que ha tingut ja diferents versions i revisions del seu principal artífex: Ricard Salvat.
- No és estrany que sigui així. Si Salvador Espriu retocava i revisava els seus textos amb el rigor d'un analista de laboratori, Ricard Salvat no podia embrancar-se en una obra basada en textos del poeta, sense utilitzar, teatralment, un mètode similar.
- I aquesta última revisió ha recuperat no només el nom de Salvador Espriu sinó també el nom de Ricard Salvat. 'Ronda de mort a Sinera' té l'avantatge de mantenir una connexió fortíssima amb una generació determinada que no ha tingut vergonya de confessar que ha redescobert i s'ha reconciliat amb el teatre. I també té l'avantatge de guanyar un públic nou que, com queda demostrat, no sempre vol productes de pasta de pizzeria.
- Aquesta 'Ronda de mort a Sinera' és sobretot una lliçó de direcció i de posada en escena. I és també una extraordinària manera de recuperar actors i actrius que semblava que esperessin pacientment el paper de la seva vida. D'aquests, a la 'Ronda de mort de Sinera' n'hi ha uns quants. Al costat d'un repartiment de trenta intèrprets, cal citar Lloll Bertran, Enric Majó, Abel Folk, Teresa Gimpera, Carme Sansa o Roger Pera. Una autèntica companyia, alguns dels membres de la qual mostren el millor de la seva experiència professional. Al Teatre Lliure de Montjuïc un espectacle del qual no es pot prescindir.
(II)
- Continuen les representacions del muntatge que Ricard Salvat ha fet amb aquesta nova 'Ronda de mort a Sinera', al Teatre Fabià Puigserver. Parlàvem fa uns dies del repartiment d'aquest muntatge. De l'extens repartiment, una trentena d'actors, que és un dels atractius, per la diversitat de personatges que conformen l'univers literari de Salvador Espriu.
- ¿Per què aquesta 'Ronda de mort a Sinera' ha creat tanta expectació? Perquè és un muntatge que reuneix tot allò que encara pot donar el teatre: emocions, imaginació, dubte i rebel.lia. ¿I això és possible amb textos de Salvador Espriu? Pregunta comprensible si tenim en compte que, en realitat, l'autor passa de puntetes per molts dels cursos de literatura. La desconeixença provoca dubte i por. Per això és tan important la proposta del nou Teatre Lliure que ha fet Ricard Salvat.
- La recomanació més sincera és no perdre's res. Però si es pogués fragmentar, quedeu-vos, per exemple, amb El ball de l'ós Nicolau, o amb la Glòria i la caiguda de l'Esperança Trinquis, o amb el Quasi-conte alemany, o amb L'auca d'Ester sense h. No us perdeu tampoc l'entremès de Conversió i mort d'en Quim Federal, amb uns extraordinaris Enric Majó i Lloll Bertran.
- Entreu amb atenció en la ironia de La teoria de Crisant, novament Enric Majó, i deixeu-vos endur per la història enigmàtica de la Tereseta-que-baixava-les-escales. I, sobretot, no us perdeu la intervenció del mariner del lloro, que permet a Roger Pera fer un solo de musical. Tot plegat en una proposta tan aparentment acadèmica com 'Ronda de mort a Sinera'.
- «Preludis». Coreografia i interpretació: Cesc Gelabert. Piano: Jordi Camell. Imatge i espai escènic: Frederic Amat. Disseny de llums: Sam Lee i Jaume Ortiz. Música: Johann Sebastian Bach, Frederic Chopin, Claude Debaussy, Frederic Mompou i Carles Santos. Gelabert-Azzopardi Companyia de dansa. Coresident del Hebbel-Theater de Berlín i associada del Teatre Lliure.
- Cesc Gelabert és un dels noms històrics que s'ha fet inseperable dels destins del Teatre Lliure. Per això, el seu pas per la sala gran del nou teatre Fabià Puigserver era obligat en aquesta primera temporada. Un espectacle de dansa té un temps limitat en cartellera. A hores d'ara, doncs, el Lliure està ja preparant una nova estrena, la Sinera d'Espriu. Bon parèntesi per recordar Cesc Gelabert que, tot i presentar-se amb un solo que resumeix trenta anys de trajectòria, ho ha fet amb una mirada endavant que recull tot allò que ha format un dels noms més sòlids de la dansa contemporània.
- Cesc Gelabert, a 'Preludis', ha fet un recorregut pel temps, marcat per un rellotge mig dalinià que ha permès a Frederic Amat de construir un espai escultòric que, per situar l'oient, té aires d'un Vinçon gegant. Ell el defineix així: "Un jardí surrealista d'arbres metàl.lics amb una llàgrima vermella que cau en un bassal". Un rellotge, doncs, de grans dimensions, d'aquells que no serveixen gaire per saber quina hora és però sí per intuir que el temps no s'atura. Aquesta és la ruta que segueix Cesc Gelabert en un endavant i endarrere a través de la seu propi temps com a coreògraf.
- Gelabert ha aconseguit un espectacle amb el domini del gest i del moviment que caracteritza la seva dansa. I ho ha fet amb Jordi Camell, pianista i intèrpret gairebé i cinc compositors dels quals ha seleccionat una vintena de preludis: Bach, Chopin, Debaussy, Mompou i Carles Santos.
- Presteu atenció al títol d'aquest últim preludi del músic de Vinarós: "Punys, cap, dits, rellotge, repetitiva, ocupació del piano".Tot un espectacle garantit ni que sigui per veure el pianista barallant-se amb les tecles a cops de front, en una coreografia no només sentimental sinó cerebral.
- «Víctor o els nens al poder», de Roger Vitrac. Traducció de Ferran Toutain. Cançons de Carles Puértolas. Escenografia de Jon Berrondo. Vestuari de Míriam Compte. Il.luminació de Lionel Spycher. Adaptació i direcció de Joan Ollé. Intèrprets: Mireia Aixalà, Rosa Gàmiz, Mònica López, Carles Martínez, Xicu Masó, Maria Molins, Joan Raja, Rosa Renom, Enric Serra, Pep Tosar.
(I)
- 'Víctor o els nens al poder' ha donat una empenta al Teatre Fabià Puigserver, a la recerca d'una línia que l'enlairi del tot, amb una obra que té ressons dels millors temps del surrealisme i que Joan Ollé ha dirigit en una estructura a peu pla, escenari central, i els espectadors en forma de U, per experimentar les possibilitats de la sala gran del Palau de l'Agricultura.
- Roger Vitrac va estrenar 'Victor o els nens al poder' el 1928. Ell la situa al 1909. Si fos així, aquí seria temps de La ciutat cremada. Però la versió del Teatre Lliure es desmarca del temps i, emprant-se en les llicències del surrealisme, en fa una adaptació de ressonàncies pròximes en un marc intemporal. Sonen 'Les tombes flamejants', de Ventura Gassol; es parla del Fets d'Octubre del 34; s'anomena el general Batet i el president Companys; se senten frases populars i es recupera el vers damunt la cadira i el número de sobretaula damunt les estovalles.
- 'Victor o els nens al poder' permet això i molt més. Tot depèn del mestre d'escena. Joan Ollé ha aprofitat bé la base de l'obra: una mica de vodevil, un tros de comèdia, un pam de simbolisme, un braç de realisme màgic, uns pessics de tragèdia i unes pinzellades de telenovel.la. Però això no deixa en segon terme el moll de l'os: Víctor té 9 anys, superdotat, avorrit abans d'hora, incapaç de resistir una societat que no entén la lucidesa del personatge més boig, incapaç de resistir-se a entendre el que passa al seu voltant, disposat a estripar la hipocresia dels grans, amb la insolència per bandera. Amo de la seva mort, 'Víctor o els nens del poder'. L'espectador del Teatre Fabià Puigserver pot triar: "els nens no existeixen", diu en un moment donat el protagonista. Aleshores ¿per què volen el poder?
(II)
- Hi ha un element essencial en el bon resultat escènic que Joan Ollé aconsegueix amb 'Víctor o els nens al poder', de Roger Vitrac, al Teatre Fabià Puigserver. Els intèrprets s'enfronten a un text que és molt fàcil que s'escapi del control de la mà més destra. I aquest control, aparentment descontrolat, és el que fa que cadascun dels intèrprets no surti gens del registre que té encomanat per al retrat harmoniós d'una societat embogida pels seus propis embolics.
- A Carles Martínez li toca fer el paper de Victor. La seva parella de joc escènic és Mireia Aixalà. Els dos trepitgen el terreny perillós d'interpretar un paper de petits sense que trontolli l'invent. Per què això no passi del tot, els grans hi aporten el seu gra de sorra.
- La sensatesa s'enfonsa: Xicu Masó fa un paper de marit boig, bromista de mena, ingenu, tràgic i veu de la consciència. Enric Serra interpreta el paper d'un bisbe disposat a concedir tots els desitjos als nens que, com Víctor, tenen el poder de debò, per no entorpir el seu creixement. Rosa Renom i Rosa Gàmiz, esposes i mares, en un treball calculat de cadascun dels seus papers.
- Mònica López, l'elegància màgica que fa canviar l'escenari de cara, trenca tots els esquemes d'una dama castigada per un mal sonor irremeiable; Joan Raja fa fugaçment de doctor; Pep Tosar, de marit desconcertat entre dues dones; i Maria Molins, la minyona, l'únic dels personatges que manté el seny en els moments més difícils. Tots plegats fan un homenatge al surrealisme amb 'Víctor o els nens al poder', al nou Lliure, damunt d'una escenografia que apareix i desapareix de l'infern de l'escenari, gairebé com tot el món que Víctor s'ha creat en menys de nou anys de vida.
- «Suzuki I i II», d'Alexei Xipenko. Traducció de Ramon Farrés. Adaptació i direcció d'Àlex Rigola. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Maria Domènech. Intèrprets: Joan Carreras, Pere Eugeni Font, Daniela Feixas, Eduard Fernàndez, Jaume Garcia Arija, Pep Jové, Ferran Lahoz, Jordi Puig 'Kai', Marta Rafa, Joan Raja, Albert Ribalta, Eugeni Roig, Manel Sans i Lluís X. Villanueva.
(I)
- La descoberta d'Alexei Xipenko i el seu 'Suzuki', al nou Teatre Fabià Puigserver, és d'aquelles que té opinions per a tots els gustos. L'argument és molt simple: un escriptor, de nom Klaus Klaus, es disposa a comprar un cotxe de segona mà en un taller berlinès d'empleats turcs i, sense proposar-s'ho, entra en un remolí d'embolics que transformen l'obra en un còmic en vinyetes tacat de sang, humor negre, droga, sexe i rockandroll.
- Fa la impressió, però, que Àlex Rigola, el director, s'hagi deixat endur excessivament pel registre del còmic, i l'experiment de la primera part de l'obra, en un diàleg de sords, amb fragments de llengua pseudoturca, desperta l'interès dels espectadors, a l'espera que la història, per fi, desemboqui per un lloc o altre.
- El túnel de sortida, però, és una acumulació d'elements exagerats que ratllen l'espectacle de pallassos de festa d'aniversari o de vell party, sobretot en l'abús del descarregament de bosses de droga i l'empolsinament blanc i enfarinat dels actors que s'hi troben.
- 'Suzuki' té escenes que recuperen la confiança de l'espectador de teatre: la conversa en turc, o alguna cosa que s'hi assembla, de la gent del taller; les escenes de la dona turca que compleix el ritual de portar l'entrepà del dinar; algunes intervencions del protagonista, l'escriptor Klaus Klaus, interpretat per Eduard Fernàndez; i l'esforç que fan alguns dels altres intèrprets per superar les escenes més desenfrenades.
- Espectacle, doncs, difícil per convèncer a espectadors de sempre i complaent per a espectadors iniciàtics. Espectacle perfecte per a grups d'estudiants. El rebombori i els crits hi estan tan assegurats que fins i tot ajudarien la posada en escena.
(II)
- El Teatre Fabià Puigserver, la nova seu del Teatre Lliure, s'ha estrenat, en l'apartat teatral, amb una obra contemporània, d'autor jove, Alexei Xipenko, rus de 33 anys, resident a Alemanya, de temàtica fàcilment connectable als espectadors, i amb un director català també jove, Àlex Rigola, que ha treballat recentment al Teatre Nacional de Catalunya.
- 'Suzuki I i II' té dues parts molt diferenciades, transcorre sempre en el mateix ambient, un taller de cotxes a Berlín, amb treballadors turcs, i ha estat un inici teatral polèmic per a una nova sala que, hereva del treball del Teatre Lliure, té el repte essencial de donar confiança als seus espectadors d'abans i als que, forçosament per aforament, ha de recaptar de nou.
- En aquesta línia, l'aposta per nous creadors europeus hauria de ser un encert, tot i que, sense un pressupost suficient, és difícil complir les expectatives d'aquesta mirada a la nova dramatúrgia d'Europa sense que sigui incompleta.
- ¿Era aquesta la millor obra per obrir el Teatre Fabià Puigserver? ¿Quin és el paper de la segona sala del Palau de l'Agricultura si la sala Gran opta per aquesta línia? ¿Com s'entén la renovació del Mercat de les Flors que vol tornar a la línia de noves dramatúrgies, amb l'excusa que el Teatre Lliure ja compleix el paper del teatre de text, clàssic, de director de prestigi?
- 'Suzuki' ha estat una obra per al rodatge del nou Teatre Fabià Puigserver. Si és així, continuem esperant l'obra de teatre que faci esclatar la que potser és, ara per ara, la millor sala teatral catalana per les seves característiques escèniques i per les seves condicions de platea.
- «L'adéu de Lucrècia Borja». Espectacle de Carles Santos sobre un text de Joan Francesc Mira. Orquestració: Pere J. Puértolas. Escenografia, vestuari i caracterització: Mariaelena Roqué. Il.luminació: Samantha Lee i Xavier Clot. Música, direcció escènica i musical: Carles Santos. Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra. Intèrprets: Jordi Bosch, Mariona Castelar, Antoni Comas, Jordi Domènech, Lluís Homar, Josep M. Mestres, Anna Lizaran, Antoni Marsol, Anna Moreno-Lasalle, Maria José Riñón, Clàudia Scheineider, Antoni Fajardo, Albert Folch, Florenci Puig i Germán de la Riva. Ballarines: Avelina Argüelles i Anna Criado.
- La Universitat de València va encarregar a Carles Santos i a Joan Francesc Mira un espectacle commemoratiu del 500 aniversari de la seva fundació. El resutat va ser 'L'adéu de Lucrècia Borja' que ha servit per inaugurar el nou Teatre Fabià Puigserver, la perla del remodelat Palau de l'Agricultura, nova seu del Teatre Lliure.
- Com que Carles Santos és un creador complet, no s'hi admeten matisos ni objeccions. Carles Santos utilitza tots els recursos que té al seu abast per fer passar per l'alambí musical i dramatúrgic tot allò que li bull al cap. Fa l'efecte que Carles Santos pensi en música i ho transcrigui d'aquesta manera a l'escenari. Per això una òpera de Carles Santos s'ha de prendre amb precaució i, abans de veure-la, pensar que una òpera és una òpera en el sentit clàssic, però que una òpera de Carles Santos és una transgressió de tots els límits i que el resultat pot sorprendre, pot decebre o estimular.
- Una mica, Carles Santos, home de Vinaròs, és com una cuina casolana, que depèn del capritx. I 'L'adéu de Lucrècia Borja', que ha inaugurat la nova seu del Teatre Lliure a Montjuïc, és un d'aquests capritxos que, comparats amb altres propostes del músic, deixa una mica amb gana l'espectador. És a dir: a 'L'adéu de Lucrècia Borja', el gran espectacle, l'escenografia i els efectes especials es mengen el fons de l'obra. I la base musical d'un oratori, profà, és clar, queda més com a acompanyant que com a protagonista. Com en altres ocasions, Carles Santos ofereix imatges, vestuari, gran aparell, i força els intèrprets més enllà de les seves convencions. Al final, xim-pum, com a les bandes, i tots contents.
- Tornar a principal Teatre Fabià Puigserver
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page