ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Lliure de Montjuïc]
- «Un enemic del poble», de Henrik Ibsen. Versió lliure de Juan Mayorga i Miguel del Arco. Traducció de l'espanyol de Cristina Genebat. Música original d'Arnau Vilà. Intèrprets: Blanca Apilànez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui (2014), Miquel Fernández, Jaume Garcia (2015), Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart i Andrea Ros. Escenografia: Eduardo Moreno. Ajudant escenografia: José Novoa. Vestuari: Ana López. Ajudants vestuari: Suevia Sampelayo i Maria Armengol. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Sandra Vicente (Estudio 340). Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (3D). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Miguel del Arco. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 24 gener 2014. Reposició: 28 maig 2015.
- Patatxap, patatxop! Aigua per l'amor de Déu! Les clavegueres del balneari de ficció de Henrik Ibsen es transformen en aquest muntatge en un infern per al poble dels germans Stockmann: Thomas, el doctor, director del balneri i científic descobridor de les aigües putrefactes que enverinen els turistes que s'hi acosten; i Peter, l'alcalde, defensor del que ell anomena l'interès general i el bé comú.
- Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) es va avançar cent cinquanta anys a reblar el clau sobre els perills de la democràcia i les trampes que amaga en boca i en mans de segons qui. El protagonista de l'obra és el doctor Stockmann. N'hi ha hagut uns quants en l'última dècada als escenaris catalans. Esmentem-ne només tres: el de l'actor Miquel Barceló, del muntatge estrenat al Teatre Romea, el novembre del 2003, producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, sota la direcció de Carme Portaceli. El de l'actor Francesc Orella, portat al Teatre Tívoli, l'abril del 2007, pel Centro Dramático Nacional, sota la direcció de Gerardo Vera; i el de Bernat Quintana, en la versió minimalista de Les Antonietes, a la Sala Muntaner, el maig del 2013. El d'ara, al Teatre Lliure de Montjuïc, li ha tocat a l'actor Pere Arquillué, de nou imponent, en les escenes col·lectives, però més al màxim a l'hora del discurs idealista que acaba monologant el doctor Stockmann en l'assemblea popular del poble.
- És aquell muntatge del Centro Dramático Nacional del 2007 el que ja comptava amb una versió de Juan Mayorga, autor ara, juntament amb el director Miguel del Arco, de la versió autoqualificada per ells mateixos de "lliure" en una revisió radical de la posada en escena i accentuant el simbolisme de Henrik Ibsen sense passar per alt la ganivetada del realisme dramàtic amb què el dramaturg noruec va posar els pèls de punta als seus coetanis de l'època de finals del segle XIX.
- No es pot posar el dit a la nafra sense enrampar-se. Li va passar a Ibsen amb els seus i li passa al doctor Stockman també amb els seus, amb els pròxims: germà, amics, veïns... La condició humana no perdona les veritats sense perdre les amistats. I el text de Henrik Ibsen és tan clar en aquest aspecte que, sigui quina sigui la versió, el seu missatge, que prové d'un temps remot, qualla de ple en el malestar que caracteritza el temps contemporani.
- Qui més qui menys té teòricament sentit ecològic. Però qui més qui menys també renega d'aquest sentit davant els perjudicis econòmics que pot portar a la societat el fet que es desveli un crim ecològic. ¿Qui s'atreveix a clausurar una zona industrial del sud de Catalunya que és el motor de l'economia de la zona? ¿Qui renuncia a córrer el risc de continuar vivint sota el mantell d'una de les nuclears catalanes que els dóna el pa de cada dia? ¿Qui de la zona accepta que els residus de l'embassament de Flix han malmès l'aqüifer durant anys en el qual fins i tot s'han banyat diverses generacions? L'hipotètic doctor Stockmann que intenti dir-los la veritat ha estat, és i serà com l'Stockmann d'Ibsen, foragitat a pedregades.
- Aquesta és la tesi d''Un enemic del poble'. Tan senzilla que penetra de ple en qualsevol tipologia d'espectadors. Curiosament, el teatre ple fins a la bandera de la meva funció, comptava amb un nombrós grup d'espectadors d'edat avançada i un altre nombrós grup d'adolescents. La diferència generacional no té fronteres per a l'obra i la rebuda és idèntica per part dels dos grups.
- Aquí, Juan Mayorga i Miguel del Arco s'han proposat, a més, convertir l'obra de la Sala Gran del Teatre Lliure de Montjuïc en un muntatge espectacular, gairebé propi dels millors temps tan qüestionats de la Sala Gran del TNC. No diguis mai, doncs, d'aquesta aigua no en beuré, parlant precisament d'aigües de balneari. I aquesta aposta, tan ambiciosa escenogràficament com en el nombrós repartiment, amb alguns papers gairebé simbòlics de tan fugaços, potser sí que provoca l'al·lèrgia dels més puristes, però de segur que és un factor cridaner que ajuda a revitalitzar un clàssic per a nous espectadors nascuts en un segle també nou.
- Patatxap, patatxop!, doncs. I aigua per l'amor de Déu! Aigua a raig que s'omple i es buida per art de la tècnica actual i aigua embassada que entolla fins al coll alguns dels principals personatges de l'obra i que dramatitza encara més les escenes d'enfrontament que es produeixen sobretot entre els dos germans Stockmann, el doctor i l'alcalde, amb remullada inclosa.
- Adaptació contemporània de Juan Mayorga i Miguel del Arco amb lleugeríssimes concessions lingüístiques, que no atribuiria a la traducció, i que fan mal a l'orella: ¿cal insistir tant en "recolzar" quan és millor "donar suport"? ¿cal deixar anar un "lio" quan amb un "embolic" ens en sortim prou bé? Un text correcte de cap a peus pot passar d'aquestes concessions.
- Petiteses a banda, el muntatge permet a la majoria d'intèrprets moure's com si acabessin d'estrenar un autor de l'última fornada. Al costat de la força i presència de Pere Arquillué —esplèndid en els moments eufòrics i esplèndid en els de caiguda en derrota—, hi ha també la de dos personatges que li fan d'espàrring: Peter Stockmann, l'alcalde, interpretat per un convincent Roger Casamajor, i Hovstad, el director del diari i televisió, interpretat per un altre actor sòlid com Pablo Derqui. Al seu voltant, dos o tres luxes: Mònica López, la periodista Billing; Jordi Martínez, el representant dels empresaris, Astak; Blanca Apilánez, en el paper de Kat, la dona del doctor Stockmann; i Andrea Ros, fent de Petra, la filla adolescent, que busca feina, com tots els joves.
- Menció a banda es mereix l'actor i cantant Miquel Fernández, que fa de capità Horster, i que té al seu càrrec la interpretació d'algunes peces musicals originals d'Arnau Vilà, amb lletres escrites a partir de textos poètics del mateix Henrik Ibsen. És aquesta aportació musical, que compta també amb un cor de la resta d'intèrprets, identificats com a ciutadans, el que dóna un caràcter èpic al drama del doctor Stockmann.
- L'obra, que es representa d'una tirada de més de dues hores, té un simulacre d'intermedi participatiu quan, amb els llums oberts de sala entren en joc els mitjans audiovisuals, càmera, micròfon, pantalla gegant, per fer participar els espectadors en l'assemblea popular que es convoca perquè el doctor Stockmann pugui informar de la seva descoberta científica, una assemblea que es converteix en una denúncia a la feblesa de la llibertat d'expressió i a la manipulació de la democràcia.
- Tot plegat per tornar a les tenebres del fons del balneari, per rematar la partida amb l'escac i mat del sogre d'Stockmann, el vell Morten Kill, interpretat per Miquel Gelabert, murri i callat fins aleshores, antic propietari de fàbriques que se sent acusat de la putrefacció de les aigües i dilapida per sorpresa la seva fortuna per netejar el nom de la família. Henrik Ibsen posa el doctor Stockmann en l'eix de la utilització per part de tothom, de tots els interessos, els polítics, els mediàtics, els econòmics, els familiars... potser perquè, com diu un passatge de l'obra, tenir la raó no vol dir tenir el poder tot i que també afirma que és en l'home solitari aquell en qui rau l'autèntica força. Stockmann dixit.
- «La ronde de nuit», de Le Théâtre Aftaab en Voyage. A partir d'una proposta d'Ariane Mnouchkine. Intèrprets: Haroon Amani, Aref Bahunar, Taher Baig, Hélène Cinque, Saboor Dilawar, Mustafa Habibi, Mujtaba Habibi, Sayed Ahmad Hashimi, Farid Ahmad Joya, Shafiq Kohi, Asif Mawdudi, Caroline Panzera, Nadia Reeb, Ghulam Reza Rajabi, Omid Rawendah, Shohreh Sabaghy, Harold Savary i Wajma Tota Khil. Escenografia, utilleria i efectes especials: Vincent Lefèvre, Ghulam Raza Rajabi i tots els intèrprets. Vestuari: Marie-Hélène Bouvet. Il·luminació: Elsa Revol. Música: Mujtaba Habibi i Mustafa Habibi. So: Fabrice Hamet i Mujtaba Habibi. Fotografies de l'Afganistan: Reza i Manoocher Deghati (Agència Webistan). Ajudant d'il·luminació i tècnic de llums: Victor Arancio. Tècnic de vídeo: Olivier Petitgas. Sobretítols originals Caroline Panzera i Seyed Hossein Fahimirad. Traducccions: Mahmood Sharifi i Omid Rawendah. Direcció: Hélène Cinque. Coproducció de Le Théâtre Aftaab en Voyage, Théâtre du Soleil i Théâtre Nanterre-Amandiers. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 19 juny 2014.
- Un conte d'hivern en ple inici d'estiu. Una dutxa de glaçons fets amb aigua de neu sobre l'escalfor de la comoditat del benestar. Una mirada cap a fora entre el somni i la realitat. Un finíssim tel d'humor que de seguida deixa una sensació d'agror. 'La ronde de nuit' és un espectacle sense fronteres sobre la immigració. I arriba fugaçment per tancar la temporada pròpia del Teatre Lliure, de la mà de la singular companyia Le Théâtre Aftaab —que significa sol, solitari, en llengua dari, un dialecte del persa— just la setmana que es commemora el Dia Mundial dels Refugiats i quan les dades de l'Agència de l'ONU per als refugiats revelen que hi ha actualment a tot el món més de cinquanta milions de desplaçats.
- La posada en escena, de creació col·lectiva però estretament lligada per la direcció, en un muntatge bilingüe en francès i dari, juga amb el misteri del teatre dins el teatre. De sempre, les entranyes d'un teatre han creat una atmosfera especial. Aquí, un afganès sense papers passa la seva primera nit de vigilant en un teatre que fa aigües pels quatre costats i que té alguns estadants fixos com una jove de carrer, filla de mare russa, que s'hi queda a dormir, un pòtol que només hi entra quan no va pitof per dutxar-se, una de les prostitutes de les que vetllen la clientela pels afores del local i un policia que vigila el tràfic de droga, però només els dimarts, perquè al cos no hi ha prou recursos per fer-ho tota la setmana.
- El vigilant protagonista, però, no en té prou amb aquests estadants perquè, a més, se li afegeix un parent amb passaport francès que va de viatge a l'Afganistan i una estol d'immigrants sense papers ni feina que, en una nit glaçada, a trenta graus sota zero i amb una nevada parisenca inusual, com ombres fantasmagòriques en la nit, acaben buscant refugi dins del teatre, amb una condició, des de l'últim metro de la nit al primer metro de la matinada, un espai temporal que serveix a la companyia per crear una història d'històries sobre les pors, els malsons, els fantasmes i la solidaritat dels qui sense tenir res, quan cal, ho donen tot, ni que el receptor sigui el que consideren enemic.
- L'espectacle vol ser plenament contemporani i, per tant, no hi falta l'aportació d'una connexió via Skype amb els familiars del vigilant des de França a l'Afganistan, projectats en pantalla mitjana per als espectadors, que proporcionen algunes de les escenes de registre de comèdia més atractives amb les confusions que genera la proximitat i la distància d'una pantalla a cada banda dels interlocutors, amb els pares del vigilant i la seva dona, a l'altra punta de món.
- Amb una sensibilitat extraordinària cap als origens dels mateixos intèrprets —la gran majoria, afganesos amb permís de residència temporal a França gràcies a la gira que estan fent amb el seu espectacle— però també amb una visió lúdica i crítica sobre la seva cultura i els seus costums envers el tracte amb les dones o la relació amb el país d'acollida, es va creant una mirada sobre el drama de la immigració a través d'allò que passa en l'espai material del teatre que fa de refugi i allò que passa per un altre refugi invisible: la ment i els somnis d'alguns dels afganesos.
- En aquest sentit, la posada en escena fa una intel·ligent divisió entre el món interior i l'exterior, a través d'una vidriera entelada per la nevada de fora on apareixen els personatges dels malsons, els mals records d'infància, el temor de l'immigrant en terra estranya i també els desitjos ocults.
- El conte, com tots els contes, requereix un final que no cal que sigui sorprenent sinó només trencadís. Una pluja inesperada provoca un rebombori entre l'estol d'immigrants refugiats i, com una metàfora del treball col·lectiu del mateix espectacle, tot l'attrezzo acaba remogut de dalt a baix, el vestuari, l'arxiu del teatre, els decorats, els baguls amb la utilleria... Ni l'agent de policia, que havia estat recollit de nit, congelat, i que l'havien revifat els immigrants amb la seva escalfor corporal no entén d'on surt aquell enrenou i aquella gentada. Fins que la neu es fon, el somni s'apaga i... conte contat ja està acabat, si no és mentida serà veritat.
- «El hijo del acordeonista (Soinujolearen semea)», de Bernardo Atxaga. Traducció del basc a l'espanyol d'Asun Garikano i Bernardo Atxaga. Adaptació de Patxo Telleria. Intèrprets: Joseba Apaolaza, Mattin Apaloaza, Aitor Beltrán, Mireia Gabilondo, Amancay Gaztañaga, Asier Hernández, Mikel Losada, Anke Moll, David Pinilla, Iñaki Rikarte, Vito Rogado, Mikel Telleria, Patxo Telleria, Iñaki Salvador (acordionista) i Iñaki Beraetxe (veu en off). Direcció: Fernando Bernués. Companyia Tanttaka Teatroa. Coproducció Tanttaka Teatroa, Antz3kriz, Teatro Arriaga de Bilbao, Teatro Principal de Vitoria i Teatro Victoria Eugenia de Donostia. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 juny 2014.
- 'El hijo del acordeonista' es considerada la novel·la més personal de l'escriptor Bernardo Atxaga (Asteasu, Gipuzkoa, 1951). Estructurada com un mirall amb diferents cares, recorre el passat i el present, des dels anys trenta fins a finals del segle XX, diversos espais físics i temporals, des del mític paisatge literari d'Obaba a la Califòrnia real, i alterna les diferents etapes dels seus principals personatges. Els protagonistes són Joseba i David (el fill del acordionista que dóna títol a l'obra), dos amics des de la infància.
- Publicada el 2003, la novel·la va obrir un debat sobre el paper de la crítica literària, fins al punt que un crític espanyol (Ignacio Echevarría) va ser despatxat de la seva feina per haver tingut la gosadia de parlar malament de la novel·la en un diari (El País) del mateix grup editorial (Alfaguara). Val a dir que la crítica d'Echevarría era desafortunada i, llegida ara en la distància del temps, sembla més una batuda personalista, tocada pel tema de fons sobre el País Basc, que no pas una crítica literària objectiva. El conflicte basc planava de fons, deu anys abans, com encara hi plana ara, de fet, ni que estigui en estat letàrgic temporal.
- No crec que l'adaptació teatral de la companyia Tanttakoa Teatre faci perdre la cadira a cap crític del ram escènic, si encara en queda algun. El muntatge ha estat ben rebut des de la seva estrena. Però sí que un té la sensació que entre la posada en escena i la interpretació hi ha un mur invisible i impenetrable —¿el mur de la novel·la segurament?— que fa que les diferents escenes, la majoria molt breus, optin per reconstruir les peces del trencaclosques de l'original. I fa l'efecte que, en el resultat final, pesa més el respecte a la retrospecció de l'original literari que no pas l'emoció que hauria de desprendre's el clima escènic amb personalitat pròpia.
- El muntatge posa l'èmfasi en la relació dels diversos personatges, en la descoberta de qui va ser delator franquista i qui passa per ser delator de la banda terrorista ETA i com aquesta circumstància trenca o enforteix l'amistat dels dos personatges principals, des de la seva adolescència fins al moment, ja a Califòrnia, en què David, el fill de l'acordionista, és al llit de mort per una malaltia irreversible.
- Amb una aposta entre poètica i realista, els diversos personatges van despullant la seva realitat, des de la filla del falangista fins al fill del acordionista delator, des del germà arrelat a la terra com a testimoni del poble basc fins al germà caragirat que va festejar amb els franquistes. De fons, els remordiments, les incerteses, les pors i els fracassos de tots ells, sempre amb una permanent banda sonora d'acordió (l'interpreta l'acor i músic Iñaki Salvador) acompanyat d'un estol d'acordions que són un dels elements més importants de l'attrezzo. I tot en un pujar i baixar de cortinatges de làmines, com si cadascuna de les escenes s'oferís als espectadors com una auca o un diorama, en dos espais escènics, l'inferior i el superior.
- Deu anys enrere, la novel·la encara va posar el dit a la nafra. I la nafra coïa, aleshores. Avui, que la banda ETA s'endevina a un pas de la desfeta, el muntatge teatral comença a ser vist com un testimoni necessari del passat, per allò que diuen que el temps acaba posant sempre les coses al seu lloc. ¿És per això mateix que segons quins passatges de l'obra ja no fan vibrar potser els espectadors com els farien vibrar si la banda ETA continués matant? Afortunadament, darrere de l'obra, queda el rastre d'un conflicte universal: la traïdoria es pot apaivagar amb el perdó, però el perdó no porta implícit l'oblit.
- «Els feréstecs», de Carlo Goldoni. Traducció de Lluís Pasqual. Intèrprets: Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Alessandro Arcangeli. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant vestuari: Adriana Parra. Màscares: Sebastián Vecchio. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Rai Garcia i Lluís Pasqual. Vídeo: Marc Lleixà. Assessorament lingüístic: Noëlia Motlló. Ajudant direcció: Juan Carlos Martel. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 11 abril 2013. Reposició: 7 maig 2014.
- ¿Pitarra...? No, Goldoni! ¿Goldoni..? No, Pasqual! El director del Teatre Lliure s'ha desvengonyit amb aquesta versió singular de l'obra 'Els feréstecs' i el desvergonyiment escènic sempre acaba triomfant. Lluís Pasqual, traductor també de l'obra, no només s'ha proposat utilitzar la sala gran de Montjuïc amb la funcionalitat màxima que l'espai permet i que va imaginar Fabià Puigserver quan va crear el projecte sinó que desencotilla de prejudicis i tics els deu intèrprets de luxe del muntatge i, al damunt, inclou els espectadors —situats en una grada d'unes 300 localitats— com un tot i com a part integrant del xou carnavalesc goldonià.
- L'actor Carles Martínez, que representa el paper de Ricardo, un cavaller de bona posició que en el conjunt de llengües i dialectes de la versió de Pasqual, parla en castellà i en gallec, i que fa també, en un cert moment, de mestre de cerimònies, ja avisa la concurrència, en un breu pròleg abans de començar: "Agafin-se, que això belluga!". Muts i a la gàbia, doncs. Visca Port Aventura!
- El Teatre Lliure de Montjuïc tanca la temporada de la sala gran amb un espectacle dels que faran història i quedaran en la memòria dels espectadors. Lluís Pasqual —que el 1985, amb repesca el 1991, ja es va veure les cares amb Goldoni a 'Un dels últims vespres de Carnaval' i amb 'La famiglia dell'antiquario', el 2007— trasllada la societat burgesa veneciana del segle XVIII, satiritzada per Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) a la Catalunya de la I República Espanyola, el breu període democràtic espanyol que va del febrer del 1873 al desembre del 1874, des de l'abdicació d'Amadeu I de Savoia a la pujada al tron del borbó Alfons XII. I hi posa com a protagonistes una colla d'homes de bona posició, conservadors de l'època, astorats pels aires de llibertat que fins i tot ensumen a casa amb les dones i els joves, ells tancats en el seu passat ancestral —barretina plana, barretina musca i servilisme de les dones— elles i els joves amb una mirada més oberta i fresca, i posa l'èmfasi en un altre protagonista essencial de l'obra: el llenguatge.
- Quan Lluís Pasqual descobreix que el dialecte venecià que utilitza Carlo Goldoni l'acosta molt més a la llengua catalana, recorre a un fresc de personatges de diferents procedències lingüístiques d'arreu dels Països Catalans i així l'obra respira el dialecte oriental i l'occidental, amb matisos del central, el balear i el ponentí, amb la llicència d'uns mesurats barbarismes anteriors, esclar, a la Reforma Fabriana, amb alguns manlleus del castellà i amb una irònica sentència per part de Don Ricardo (Carles Martínez) sobre l'accent que distingeix el català i com és vist com a provincià i pagerol per la Corte y Villa. Afegim-hi que sona l'Himne de Riego i alguns passos de sardana. Poseu-vos els cinturons. Una hora i mitja de teatre que ningú no es pot deixar perdre.
- La farsa, la gresca, l'humor i la disbauxa de l'obra 'Els feréstecs' no serien el que són sense aquesta relectura personal de la intenció goldoniana que n'ha fet Lluís Pasqual i tampoc, esclar, sense les perles interpretatives que, sense excepció, regalen un a un, cadascun dels intèrprets del muntatge que transformen el to exagerat, influït encara pels aires de Commedia dell'Arte, amb reminiscències de la màscara, en una proposta que entronca amb la tradició dramatúrgica catalana i que fa un homenatge a les arrels del teatre popular. Quina aposta més arriscada, descarada, sense complexos i més ben aconseguida!
- ¿Per què cal córrer cap a Montjuïc per veure 'Els feréstecs' de Carlo Goldoni / Lluís Pasqual?:
- 1) Per l'obra. Per la bondat de l'anècdota sobre un casament de conveniència pactat entre dos pares acabalats per al seu hereu i la seva pubilla. Per la posada en escena amb sorpresa inoblidable per als espectadors. Per la riquesa de la varietat lingüística.
- 2) Per retrobar el bon fer d'actors de primera com Jordi Bosch (Arturo, pare de Llucieta), Andreu Benito (Pepito, morrut i feréstec a pleret), Carles Martínez (Ricardo, el foraster i noble castellà), Xicu Masó (Salvador, pare del pretendent Quimet) i Boris Ruiz (Tomeu, de les Illes i calçasses).
- 3) Per redescobrir la capacitat de registres d'actrius veteranes com Laura Conejero (Victòria, muller de Tomeu) —una dama de ses Illes que li permet un paper bombó—, Rosa Renom (Margarita, muller en segones núpcies d'Arturo) i Rosa Vila (Marina, muller del morrut Pepito i tia del jove Quimet), tres senyores de casa que fan i desfan i mouen el món.
- 4) I per constatar, el qui ja els coneixien d'anteriors espectacles, la capacitat interpretativa que s'amaga darrere del jove actor Pol López —aquí en el paper de l'hereu Quimet, el pretendent— i la jove actriu Laura Aubert —aquí en el paper de la pubilla Llucieta, la casadora—, fundadora, a la vida real, de la companyia Els Pirates, i que en temporades recents ja ha cridat l'atenció amb espectacles de petit format com 'El darrer triangle', 'Ulisses, una odissea musical', 'Teoria de catàstrofes' o 'Sing Song Swing', en sales petites com La Seca, el Regina, el Gaudí Barcelona o el Círcol Maldà. El paper de Llucieta en el retaule d'Els feréstecs', però, li augura, des d'ara, un abans i un després en la seva trajectòria.
Tràiler de l'espectacle Els feréstecs (1). Intepretació de l'Himno de Riego a càrrec de la Banda d'Enginyers del 1932, primer himne espanyol oficial durant el Període Liberal (1820-1823), la I República (1873-1874) i la Segona República (1931-1939). (2).
- «El caballero de Olmedo», de Félix Lope de Vega. Adaptació de Lluís Pasqual a partir de la versió de Francisco Rico. Intèrprets: Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Jordi Collet, Carlos Cuevas, Pol López, Pepe Motos (músic), Francisco Ortiz, Mima Riera, Antonio Sánchez (músic), Rosa Maria Sardà / Francesca Piñón, David Verdaguer i Samuel Viyuela. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Lluís Pasqual i Fernando Ayuste. Treball de vers: Vicente Fuentes. Mestre d'armes i coreografies: Isaac Morera. Direcció musical: Dani Espasa. Música i arranjaments flamencs: Pepe Motos. Espai sonor: Roc Mateu. Professors de cant: Pablo Puche i Xavier Mestres. Professora de ball: Montse Colomé. Ajudant direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Direcció: Lluís Pasqual. Coproducció Teatre Lliure (La Kompanyia Lliure) i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 19 març 2014.
- Agev ed Epol Xilèf. No, no us balla la vista ni patiu de dislèxia radical. És el nom de Félix Lope de Vega, però al revés. Que és el mateix que ha fet Lluís Pasqual amb aquesta posada en escena de 'El caballero de Olmedo': capgirar la intenció dels qui s'esperen un muntatge de tall clàssic, empolsinat, pompós i amb intèrprets veterans per un muntatge de tall contemporani, fresc, auster i amb intèrprets joves.
- Si tots els espectacles es pot dir que són d'autor-director, aquest encara ho és molt més. Lluís Pasqual s'ha fet seva la reinterpretació que Lope de Vega (Madrid, 1562-1635) va escriure a partir de la seguidilla del romancer popular ('La flor de Olmedo') i, amb una certa impressió lorquiana, l'ha catapultat a una mirada escènica trangressora i contemporània. Si García Lorca va dir que Lope de Vega s'acostava a Shakespeare, amb aquesta tragèdia, Lluís Pasqual s'acosta a García Lorca amb les pinzellades musicals, el flamenc, l'empostissat que es menja les primeres fileres de la sala i les cadires més pròpies d'un tablao i l'aportació d'un tango amb lletra lopeveguiana i ball al fons en penombra.
- 1992: Avinyó, Palau dels Papes, una quarantena d'actors i uns quants cavalls, diuen, en una versió en francès d''El caballero de Olmedo' que dirigia Lluís Pasqual, en plena canícula, amb tots els atributs èpics del clàssic. Els que érem aquí, vivíem l'eufòria dels Jocs Olímpics. 2014: Dues joves companyies, la Kompanyia del Lliure i la Nacional de Teatro Clásico. Cap cavallerissa, que la palla va cara. Molta imaginació. Sensualitat, llum, color, poesia i estilisme a favor del lirisme. L'èpica ha donat pas a l'estètica. I així, 'El caballero de Olmedo' s'ha convertit en un espectacle per a espectadors sense fronteres. La nit de la meva funció, un grup d'adolescents omple una part de la platea. I darrere meu, un preadolescent d'uns catorze anys amb els pares comenta la jugada del que ha vist a l'escenari. Espectacle transversal, doncs, pel que fa a generacions.
- La versió de Lluís Pasqual ha escurçat mínimament el text Lope de Vega / Francisco Rico. L'ha deixat en l'essencial. Tot passa en vuitanta minuts. Hi surt guanyant la impressió general que els espectadors treuen de l'obra. Hi surten perdent alguns dels personatges que tenen un paper essencial, però gairebé fugaç. La llengua també sembla un element més. La veu com un element sonor que fa un cara a cara amb el flamenc, la bulería i la percussió de calaix i pandero.
- Al voltant de tanta gent jove, Rosa Maria Sardà (l'alcavota Fabia, una mena de Celestina tradicional) s'hi troba com un peix a l'aigua. Cal dir que l'actriu Francesca Piñón consta en el programa com a suplent seu. Una precaució segurament presa a causa que, en l'estrena de Madrid, l'acriu Carmen Machi es va haver de fer càrrec del paper per una indisposició temporal de la Sardà. Aquí, la marassa de la companyia s'encarrega de trencar el gel amb els espectadors, passar del català de benvinguda al castellà, fer la broma habitual dels mòbils, justificar els exercicis de calentament de veu dels joves (a ella, diu irònicament, no li calen) i, durant la representació, fent de mestra de cerimònies indicant quan acaba el primer, el segon i comença el tercer acte i també donant pas a allò que abans en deien entremès entre el segon i tercer acte i amb una escena de distracció farcida de tango a càrrec de David Verdaguer, també en un paper massa fugaç, que en l'obra ha fet de Condestable.
- Lluís Pasqual fa jugar fort l'actor Pol López i en el paper de Tello el fa expressar ple de força i comicitat en un accent andalús tancat que, almenys a un servidor, li costa de pescar al vol al cent per cent, però que no hi fa nosa, com tampoc no hi fa nosa el gallec de la farsa vestit de monsenyor amb el pare de doña Inés perquè, com deia, la llengua, en l'aposta de Lluís Pasqual, forma part de la música com un element més al costat de la que interpreten Pepe Motos i Antonio Sánchez. La partenaire de Tello és Laura Aubert (en el paper d'Ana) en un parell d'intervencions —parella brillant de còmics que han de donar encara molt de joc en futures apostes teatrals de la Kompanyia— però aquí breus, breus, massa breus, que deixen els espectadors amb la mel a la boca.
- L'actriu Paula Blanco (doña Leonor) té el seu millor moment en un dels diàlegs tràgics amb l'actriu Mima Riera (doña Inés), mentre que, al fons i en penombra, és també la parella de ball amb Samuel Viyuela a l'hora del tango de l'entremès. Les dues actrius (Paula Blanco i Mima Riera) formen un duet ben interpretat i en el cas d'Inés —de fet la protagonista de l'obra perquè tot gira al seu voltant—, amb una dolcesa espontània i molt afinada, sense deixar que l'embolic de l'amor convertit en tragèdia l'engoleixi més del compte.
- Javier Beltran (Don Alonso), Jordi Collet (Don Pedro), Carlos Cuevas (Don Fernando) i Francisco Ortiz (Don Francisco) són la tropa de protagonistes masculins i els que tenen, com Leonor i Inés alguns dels diàlegs i les topades més decisius de tota la trama. Uns diàlegs que, aquests sí, arriben sense perdre's i també sense deixar-se encotillar pel vers original.
- Són ells, juntament amb Pol López (Tello) els que protagonitzen una batalla típica de capa i espasa en una escena d'esgrima amb acompanyament rítmic de percussió musical que els exigeix precisió en el gest i el moviment, que delata moltes hores de preparació, i que fa que, més que violenta, la peça esdevingui una mil·limetrada coreografia on cap d'ells pot errar el tret.
- La il·luminació marca subtilment el pas del temps, des de l'albada a la cremor del sol i la pal·lida blavor de la celístia vespral. Des de la llum a l'ombra. Des de la vida a la mort. I tot per l'estrofa d'un romancer que diu: “Que de noche le mataron / al Caballero, / la gala de Medina, / la flor de Olmedo”, al qual replica tot seguit Lope de Vega: "Sombras le avisaron / que no saliese, / y le aconsejaron / que no fuese / el caballero, / la gala de Medina, / la flor de Olmedo”.
- «Un enemic del poble», de Henrik Ibsen. Versió lliure de Juan Mayorga i Miguel del Arco. Traducció de l'espanyol de Cristina Genebat. Música original d'Arnau Vilà. Intèrprets: Blanca Apilànez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui, Miquel Fernández, Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart i Andrea Ros. Escenografia: Eduardo Moreno. Ajudant escenografia: José Novoa. Vestuari: Ana López. Ajudants vestuari: Suevia Sampelayo i Maria Armengol. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Sandra Vicente (Estudio 340). Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (3D). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Miguel del Arco. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 24 gener 2014.
- Patatxap, patatxop! Aigua per l'amor de Déu! Les clavegueres del balneari de ficció de Henrik Ibsen es transformen en aquest muntatge en un infern per al poble dels germans Stockmann: Thomas, el doctor, director del balneri i científic descobridor de les aigües putrefactes que enverinen els turistes que s'hi acosten; i Peter, l'alcalde, defensor del que ell anomena l'interès general i el bé comú.
- Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) es va avançar cent cinquanta anys a reblar el clau sobre els perills de la democràcia i les trampes que amaga en boca i en mans de segons qui. El protagonista de l'obra és el doctor Stockmann. N'hi ha hagut uns quants en l'última dècada als escenaris catalans. Esmentem-ne només tres: el de l'actor Miquel Barceló, del muntatge estrenat al Teatre Romea, el novembre del 2003, producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, sota la direcció de Carme Portaceli. El de l'actor Francesc Orella, portat al Teatre Tívoli, l'abril del 2007, pel Centro Dramático Nacional, sota la direcció de Gerardo Vera; i el de Bernat Quintana, en la versió minimalista de Les Antonietes, a la Sala Muntaner, el maig del 2013. El d'ara, al Teatre Lliure de Montjuïc, li ha tocat a l'actor Pere Arquillué, de nou imponent, en les escenes col·lectives, però més al màxim a l'hora del discurs idealista que acaba monologant el doctor Stockmann en l'assemblea popular del poble.
- És aquell muntatge del Centro Dramático Nacional del 2007 el que ja comptava amb una versió de Juan Mayorga, autor ara, juntament amb el director Miguel del Arco, de la versió autoqualificada per ells mateixos de "lliure" en una revisió radical de la posada en escena i accentuant el simbolisme de Henrik Ibsen sense passar per alt la ganivetada del realisme dramàtic amb què el dramaturg noruec va posar els pèls de punta als seus coetanis de l'època de finals del segle XIX.
- No es pot posar el dit a la nafra sense enrampar-se. Li va passar a Ibsen amb els seus i li passa al doctor Stockman també amb els seus, amb els pròxims: germà, amics, veïns... La condició humana no perdona les veritats sense perdre les amistats. I el text de Henrik Ibsen és tan clar en aquest aspecte que, sigui quina sigui la versió, el seu missatge, que prové d'un temps remot, qualla de ple en el malestar que caracteritza el temps contemporani.
- Qui més qui menys té teòricament sentit ecològic. Però qui més qui menys també renega d'aquest sentit davant els perjudicis econòmics que pot portar a la societat el fet que es desveli un crim ecològic. ¿Qui s'atreveix a clausurar una zona industrial del sud de Catalunya que és el motor de l'economia de la zona? ¿Qui renuncia a córrer el risc de continuar vivint sota el mantell d'una de les nuclears catalanes que els dóna el pa de cada dia? ¿Qui de la zona accepta que els residus de l'embassament de Flix han malmès l'aqüifer durant anys en el qual fins i tot s'han banyat diverses generacions? L'hipotètic doctor Stockmann que intenti dir-los la veritat ha estat, és i serà com l'Stockmann d'Ibsen, foragitat a pedregades.
- Aquesta és la tesi d''Un enemic del poble'. Tan senzilla que penetra de ple en qualsevol tipologia d'espectadors. Curiosament, el teatre ple fins a la bandera de la meva funció, comptava amb un nombrós grup d'espectadors d'edat avançada i un altre nombrós grup d'adolescents. La diferència generacional no té fronteres per a l'obra i la rebuda és idèntica per part dels dos grups.
- Aquí, Juan Mayorga i Miguel del Arco s'han proposat, a més, convertir l'obra de la Sala Gran del Teatre Lliure de Montjuïc en un muntatge espectacular, gairebé propi dels millors temps tan qüestionats de la Sala Gran del TNC. No diguis mai, doncs, d'aquesta aigua no en beuré, parlant precisament d'aigües de balneari. I aquesta aposta, tan ambiciosa escenogràficament com en el nombrós repartiment, amb alguns papers gairebé simbòlics de tan fugaços, potser sí que provoca l'al·lèrgia dels més puristes, però de segur que és un factor cridaner que ajuda a revitalitzar un clàssic per a nous espectadors nascuts en un segle també nou.
- Patatxap, patatxop!, doncs. I aigua per l'amor de Déu! Aigua a raig que s'omple i es buida per art de la tècnica actual i aigua embassada que entolla fins al coll alguns dels principals personatges de l'obra i que dramatitza encara més les escenes d'enfrontament que es produeixen sobretot entre els dos germans Stockmann, el doctor i l'alcalde, amb remullada inclosa.
- Adaptació contemporània de Juan Mayorga i Miguel del Arco amb lleugeríssimes concessions lingüístiques, que no atribuiria a la traducció, i que fan mal a l'orella: ¿cal insistir tant en "recolzar" quan és millor "donar suport"? ¿cal deixar anar un "lio" quan amb un "embolic" ens en sortim prou bé? Un text correcte de cap a peus pot passar d'aquestes concessions.
- Petiteses a banda, el muntatge permet a la majoria d'intèrprets moure's com si acabessin d'estrenar un autor de l'última fornada. Al costat de la força i presència de Pere Arquillué —esplèndid en els moments eufòrics i esplèndid en els de caiguda en derrota—, hi ha també la de dos personatges que li fan d'espàrring: Peter Stockmann, l'alcalde, interpretat per un convincent Roger Casamajor, i Hovstad, el director del diari i televisió, interpretat per un altre actor sòlid com Pablo Derqui. Al seu voltant, dos o tres luxes: Mònica López, la periodista Billing; Jordi Martínez, el representant dels empresaris, Astak; Blanca Apilánez, en el paper de Kat, la dona del doctor Stockmann; i Andrea Ros, fent de Petra, la filla adolescent, que busca feina, com tots els joves.
- Menció a banda es mereix l'actor i cantant Miquel Fernández, que fa de capità Horster, i que té al seu càrrec la interpretació d'algunes peces musicals originals d'Arnau Vilà, amb lletres escrites a partir de textos poètics del mateix Henrik Ibsen. És aquesta aportació musical, que compta també amb un cor de la resta d'intèrprets, identificats com a ciutadans, el que dóna un caràcter èpic al drama del doctor Stockmann.
- L'obra, que es representa d'una tirada de més de dues hores, té un simulacre d'intermedi participatiu quan, amb els llums oberts de sala entren en joc els mitjans audiovisuals, càmera, micròfon, pantalla gegant, per fer participar els espectadors en l'assemblea popular que es convoca perquè el doctor Stockmann pugui informar de la seva descoberta científica, una assemblea que es converteix en una denúncia a la feblesa de la llibertat d'expressió i a la manipulació de la democràcia.
- Tot plegat per tornar a les tenebres del fons del balneari, per rematar la partida amb l'escac i mat del sogre d'Stockmann, el vell Morten Kill, interpretat per Miquel Gelabert, murri i callat fins aleshores, antic propietari de fàbriques que se sent acusat de la putrefacció de les aigües i dilapida per sorpresa la seva fortuna per netejar el nom de la família. Henrik Ibsen posa el doctor Stockmann en l'eix de la utilització per part de tothom, de tots els interessos, els polítics, els mediàtics, els econòmics, els familiars... potser perquè, com diu un passatge de l'obra, tenir la raó no vol dir tenir el poder tot i que també afirma que és en l'home solitari aquell en qui rau l'autèntica força. Stockmann dixit.
- «Bombollavà». Creació de Pep Bou. Intèrprets: Pep Bou (funambulista). Músics: Dani Espasa, Xavi Lozano i Oriol Aymat. Músics substituts: Ferran Martínez, Xavier Figuerola i Manuel Martínez del Fresno. Vestuari: Rui Alves. Il·luminació: Cube.bz. Imatges i animacions: Laurà Ginès. Suport en la creació i tècnics escenari: Jordina Font, Mon Feijóo i Joan Valldeperas. Tècnic video: Mon Feijóo. Parcer: Lau Delgado. Direcció musical: Dani Espasa. Col·laboració direcció: Marta Carrasco. Direcció: Pep Bou. Companyia Pep Bou. Sala Fàbià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 desembre 2013.
- Bombolla va, bombolla ve. Bufar i fer ampolles pot ser relativament senzill, però bufar i fer bombolles és tota una altra cosa. El creador Pep Bou pot explicar desenes d'aventures viscudes amb els elements bàsics dels seus espectacles: l'aigua i el sabó. Des de les males passades que li han jugat alguna vegada, fins a tot el que s'ha hagut d'enginyar per tenir el líquid adequat en segons quin país o segons quin escenari. Segurament que per escriure'n un feix anecdotes.
- Pep Bou es mou entre aigua i sabó i bombolles de mil colors des de fa més de trenta anys. Els espectacles són creació seva i la direcció també. Però una cosa és la direcció artística i l'altra la direcció real, la que cada dia fan les mateixes bombolles, les autèntiques directores de tot el que els espectadors poden veure en cada funció i sempre irrepetible perquè depèn de l'atzar de la química i la física, del més o menys corrent d'aire, del grau més elevat o menys d'humitat, de la temperatura d'escalfor humana de la platea, fins i tot potser de l'alè del conjunt d'espectadors.
- Per això, l'entrada a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc es fa ordenadament per grups, ara uns per la banda dreta, ara uns altres per la banda esquerra, per tal que els dos laterals no provoquin un corrent d'aire que malmeti les necessitats escèniques per dur a terme cadascun dels números de 'Bombollavà'.
- ¿Què ha fet Pep Bou en aquest nou espectacle per mantenir la sorpresa dels espectadors veterans i continuar captivant-ne de nous? Doncs, en primer lloc deixar-se acompanyar per un trio musical que, com en els temps del cinema mut, posen banda sonora a cadascuna de les fantasies que amb llum i color es dibuixen sobre l'espai escènic. Aquesta aposta fa que arriba un moment que un no sap si el guió el dirigeix la partitura musical o és la partitura musical la que s'adapta als jocs de les bombolles, segons cada ocasió.
- No tenint-ne prou amb els músics, Pep Bou, fa que tres assistents d'escenari intervinguin també ajudant en el funcionament d'alguns dels artilugis que utilitza, des de l'habitual taula de laboratori a les grans pantalles amb les quals vol trencar l'espai físic arrodonit de les bombolles per crear bombolles multiformes en 3D, amb l'avantatge que els espectadors no cal que portin ulleres especials perquè les bombolles ho fan tot, si volen, esclar.
- Pep Bou ha definit aquest espectacle com el del funambulista. Que ningú no s'esperi veure però Pep Bou damunt de la corda fluixa. En tot cas, la línia fluixa que travessa és a peu pla i unes projeccions al fons de l'escenari —aquestes sí que de cinema mut— mostren el retall d'un funambulista d'època. Són les bombolles, les autèntiques protagonistes de l'espectacle, les que s'enlairen, voleien, s'aparellen o fan més d'un trio sense sotmetre's a la voluntat del seu domador.
- I per acabar posant unes notes d'humor intel·ligibles per a tots els espectadors, tinguin l'edat que tinguin, Pep Bou recorre a l'escala musical bàsica del Do, Re, Mi Fa, Sol, La, amb una estructura humida de pentagrama gegant on les bombolles fan de les seves i fan anar de bòlit cadascun dels tres músics, a la vegada que això els permet també a ells desmarxar-se, sisplau per força, de la mínima formalitat musical. Els espectacles de Pep Bou no necessiten paraules. En tenen prou amb una onomatopeia gairebé imperceptible: el plof! de les bombolles quan esclaten.
- «À la ville de... Barcelona». Creació de Joan Ollé. Intèrprets: Joan Anguera, Ivan Benet, Marta Betriu, Oriol Genís, Laura Guiteras, Enric Majó, Victòria Pagès i Jordi Vidal. Músics: Joan Alavedra, Eduard Altaba, Salvador Boix, Oriol Camprodon / Montserrat Margalef, Jerôme La Voix / Clara Luna i Xavier Maureta / Ahmed Al'Tortahad. Espai escènic: Eugenio Szwarcer. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Lionel Spycher. So: Damien Bazin. Coreografies i moviment escènic: Andrés Corchero. Direcció musical i arranjaments: Lisboa Zentral Cafè. Direcció adjunta: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Coproducció Grec 2012 Festival Barcelona, L'Auditori de Barcelona i Bitò Produccions. Amfiteatre Teatre Grec, Barcelona, 20 juliol 2012. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 octubre 2013.
- En una mena de gegantina capsa de nines russes, el director i dramaturg Joan Ollé ha encapsulat en un espectacle de creació pròpia la seva mirada sorneguera, crítica, afable, divertida, càustica i amorosida a la vegada sobre la ciutat de Barcelona. Qualsevol altre dramaturg potser hauria necessitat unes inacabables obres completes per encabir-hi tot el que ell hi encabeix. I aquesta capacitat per a la síntesi és un dels mèrits de l'espectacle que recorda una de les frases emblemàtiques de l'últim quart de segle XX quan, des del COI, s'anunciava la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.
- Ah!, però Joan Ollé no es deixa embatumar per la nostàlgia i, just quan arriba aquesta escena, amb el personatge de Joan Antoni Samaranch i el sobre lacrat, presumptament secret, amb la ciutat escollida, fa una de les seves trapelleries per relacionar Samaranch amb antics ressons falangistes i del règim franquista.
- 'À la ville de... Barcelona' es va estrenar amb poques funcions dins el Grec 2012, a l'amfiteatre de Montjuïc. Segurament que molts no van entendre perquè l'espectacle, aleshores, no va ocupar el tret de sortida inaugural. El fet és que la seva reposició ara, en espai tancat, és una de les que es mereix que no passi per alt d'aquesta temporada tan plena de recuperacions teatrals per motius prou coneguts, perquè, transcorregudes dues temporades, el muntatge es manté fresc com el primer dia, amb l'avantatge que també el protagonitzen la majoria dels mateixos intèrprets que aleshores, tret de l'actriu Paula Blanco —una de les que forma part de la nova jove Kompanyia del Lliure— que aquí ha estat substituïda per Marta Betriu.
- ¿Es pot dir que la mirada sobre Barcelona que fa Joan Ollé és una mirada particular des del terrat amb la seva ullera de llarga vista, potser fins i tot generacional...? Segurament que sí. Però a ningú no se li escaparà la majoria de personatges que hi retrata, la majoria de referències populars, històriques o literàries a les quals recorre i la majoria de possibles lectures en lletra menuda que hi incorpora.
- Joan Ollé no està sol en aquesta juguesca. La complicitat de la companyia és essencial. I diria que, més que un espectacle, tots plegats s'ho prenen com una festa en la qual es poden deixar anar sense caure en la disbuixa descontrolada i fent de cadascun dels personatges que interpreten una lliçó actoral.
- La tropa es troba en un cafè-concert amb regust de taverna —al fons, en penombra, en una glorieta, els músics de Lisboa Zentral Cafè— engalanat amb un ramell de bombetes de colors. El repertori activa la memòria dels espectadors: ara una mica de Salvat-Papasseit, ara una mica de Jacint Verdaguer, ara una mica de Mercè Rodoreda, ara una mica de de Joan Maragall, ara una mica de Vázquez Montalbán, ara una mica de Gil de Biedma. Però també el Gran Gilbert (Enric Majó, dixit, i al principi el romà fundador de Barcino); les imitacions multialcadables de l'actor Ivan Benet (Maragall, Clos, Hereu, Trias...); l'escena antològica i romàntica entre dues estàtues, la de Cristòfor Colom (Joan Anguera) i la de la Dama del Paraigua (Laura Guiteras); l'apologia de la burgesia catalana en la figura de la senyora "copropietària" del Liceu (Victòria Pagès); el quadre 'L'Àngelus', de Millet que serveix per passar el rosari amb les malifetes de l'altre Millet; el del Palau de la Música Catalana; els refilets d'Antonio Molina; el passeig de la Monyos; el Floquet de Neu; els obrers de la primera immmigració amb l'Exposició Universal del 1888; els afusellaments de la Setmana Tràgica; el de Lluís Companys; el Johnson d'El Molino (Oriol Genís) cobert de plomalls blancs; el paquistanès de les llaunes de cervesa; la prostituta russa que es fa amb senyors de la Diagonal per amunt; els fans del Sònar; les lletanies toponímiques amb noms de carrers de la ciutat o el rèquiem pels cinemes desapareguts.
- Passin, senyors, passin i vegin! Un circ de caricatures que espeteguen al rostre dels mateixos espectadors i que sembli que els interroguin insistentment: "¿Qui sou?, ¿com us dieu?, ¿d'on veniu?, ¿on aneu? Els camins de Joan Ollé i del seu espectacle 'À la ville de... Barcelona', com aquells altres, són inescrutables.
- «Tragèdies romanes (Romeinse tragèdies)», William Shakespeare. Traducció: Tom Kleijn. Dramatúrgia: Bart van den Eynde, Jan Peter Gerrits i Alexander Schreuder. Composició musical: Eric Sleichim. Intèrprets: Hélène Devos, Roeland Fernhout, Fred Goessens, Janni Goslinga, Marieke Heebink, Hans Kesting, Hugo Koolschijn, Chris Nietvelt, Frieda Pittoors, Alwin Pulinckx, Gijs Scholten van Aschat, Bart Slegers, Eelco Smits i Karina Smulders. Interpretació musical. Bl!ndman (percussió): Ruben Cooman, Yves Goemare, Hannes Nieuwlaet, Christiaan Saris. Escenografia: Jan Versweyveld. Vestuari: Lies van Assche. Il·luminació: Jan Versweyveld. Vídeo: Tal Yarden. Direcció: Ivo van Hove. Companyia Toneelgroep Amsterdam. Coproducció Holland Festival, De Munt Brussel. Grec 2013. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 juliol 2013.
- Marató de tragèdia. Sis hores. O el que és el mateix i encara impressiona més: 360 minuts bruts. ¿Esnobisme teatral? Cal admetre que una mica sí. Però diguem que també de l'esnobisme viu l'espectador de teatre. Això sí, en aquesta ocasió, amb permís de la companyia per canviar de butaca, per tuitejar si vol, per trepitjar l'escenari, per estar a prop dels intèrprets, per crear una mena de senat popular, per fer després tertúlia pel vestíbul i per afegir-hi ressopó i tot, tenint en compte que la cosa engega encara amb el sol rabent de les sis de la tarda i acaba entrada la mitjanit.
- Per a més inri: representació en neerlandès, amb sobretitulat en català, esclar. Representació teatral en estat pur, doncs, aplaudit a tots els escenaris internacionals on s'ha muntat i que aquí ha omplert el buit que la crisi ha deixat a Barcelona a l'hora d'importar espectacles internacionals sense fronteres.
- Les tragèdies en qüestió són tres: 'Coriolà', 'Juli Cèsar' i 'Antoni i Cleopatra'. Les tres, enganxades l'una amb l'altra amb l'alternança de la quinzena d'intèrprets. L'espectador de bona fe, esclar, es preguntarà si els romans ja tenien televisió i si aparèixer en una entrevista al Telenotícies o al canal de 24 hores era tan normal com ho és ara en qualsevol cadena de qualsevol país del món. Però tot això forma part de la convenció teatral i de la boutade del director del macromuntatge, el belga Ivo van Hove (1958), i de la companyia Toneelgroep Amsterdam, la més gran dels Països Baixos que, a la seu de l’Amsterdam Stadsschouwburg, rep uns 100.000 espectadors anuals, amb el repertori d'una vintena d'espectacles, en nombre, doncs, similar, si es vol, al TNC o el Lliure. Es fa el que es pot.
- Però la presència de la companyia holandesa pren força sobretot en els festivals internacionals, no només europeus, sinó també dels Estats Units. En el currículum del director Ivo Van Hove hi ha 'Àngels a Amèrica', de Tony Kushner, que encara ressona aquí per la seva preestrena del TNC amb Josep Maria Flotats, o 'Rocco i els seus germans', de Luchino Visconti, o 'Crits i murmuris', d'Ingmar Bergman. No s'està de res, doncs, i ho demostra en aquesta agosarada fusió de tres 'Tragèdies romanes', de William Shakespeare, portades al límit de la contemporaneïtat de la imatge amb la utilització de tots els recursos que la tècnica audiovisual i digital permet avui en dia.
- Ni que la llengua sigui aquí, per a la majoria dels espectadors, un obstacle, la interpretació supera tots els reptes. Escenes col·lectives de forta tensió i escenes en solitari que posen a prova la resistència de qualsevol actor i actriu. 'Tragèdies romanes' és d'aquells muntatges que desperten els sentits i que fan rendir els espectadors més conservadors a la necessitat del trencament i l'experimentació escènica sense perdre de vista l'origen del teatre que és sempre la burxada de l'emoció a través de la paraula.
- Només tres úniques macrofuncions. La primera, la d'estrena, al ple. Les altres dues, però, lamentablement, amb disponibilitat d'entrades a discreció... Barcelona —paradís de visitants d'arreu del món— té una assignatura pendent de tota la vida: el teatre internacional, quan n'hi ha hagut, no ha sabut crear espectadors de taquilla i s'ha quedat sovint limitat en l'àmbit de la professió i del sector més especialitzat, un repte que ni aquest ni cap altre Grec no han sabut o no han pogut resoldre fins ara.
Guia per a l'espectador de 'Tragèdies romanes' (documentació Grec 2013)
Coriolà té lloc durant l’auge de la república romana. L’heroi epònim (Gijs Scholten van Aschat) es nega a sotmetre’s a la constel·lació política que ha canviat. Desafia les masses i els seus nous representants, i és proscrit. Coriolà és descendent d’una antiga família patrícia i ha demostrat la seva vàlua diverses vegades com a general en les guerres expansionistes de la República romana. Quan és proposat com a cònsol sembla que no hi hagi res que pugui ser
obstacle per a una carrera política brillant. Però Coriolà no és tan hàbil en el joc polític: no amaga el seu menyspreu pel poble i es nega a reconèixer els seus representants recentment elegits, els tribuns. El conflicte es complica i Coriolà és desterrat. Ple d’odi, fa un pacte amb l’arxienemic de Roma i s’enfronta al seu país natal.
Juli Cèsar adquireix poder perquè, contràriament a Coriolà, és un virtuós en la manipulació de les masses. Una sèrie de polítics temen l’arribada d’una dictadura i l’aparten del poder per tal de salvar la democràcia, però ja és massa tard per esmenar el clima polític de canvi. L’enorme popularitat i el poder polític creixent de Juli Cèsar són una font de preocupació per als seus aliats polítics. Temen que Cèsar no tindria cap dificultat per transformar la república en una dictadura. Cassi, l’amic de Brutus, alimenta aquestes pors i arriben a una decisió radical: només la mort de Juli Cèsar pot salvar la República romana. Després de la mort de Cèsar, Brutus pot calmar les masses indignades i convèncer-les de la necessitat d’aquest assassinat polític. Però també ha donat a Antoni, amic de Cèsar, el dret a parlar. Aquest regira els ànims del poble i els conspiradors es veuen obligats a fugir de la ciutat. Esclata una guerra civil.
A Antoni i Cleòpatra es barregen la política global i l’amor apassionat entre el romà Antoni i l’egípcia Cleòpatra. El conflicte interior d’Antoni entre la responsabilitat pública i el desig del seu cor provoca un bany de sang. Antoni ha perdut de vista Roma, la seva terra nadiua, i les ambicions polítiques, en caure en braços de la reina egípcia Cleòpatra. Tanmateix, la mort de la seva esposa el força a retornar a Roma i a la política. Per tal d’enfortir els lligams amb l’altre home fort a Roma, Octavi Cèsar, es casa amb la seva germana. Però tan aviat com ha consumat la boda Antoni s’escapa i torna corrents amb la seva amant egípcia. Octavi Cèsar s’aprofita de l’absència d’Antoni a Roma per refermar-se en el poder. Finalment, es dirigeix cap a Egipte amb un exèrcit per acabar amb el seu oponent d’una vegada.
***
- «Lava». Idea i realització de Martine Decroos, Philippe Van de Velde, Katrien Pierlet, Brenda Bertin i Dominique Van Malder. Intèrprets: Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert. Supervisor artístic: Marc Montserrat. Tècnic: Krishna Molina. A partir de la producció original de Studio Orka. Col·laboració Zona 35-62 i CCHasselt Teatre Vrijthof de Maastricht. Coproducció: Teatre Lliure i Imaginart amb La Sala/Sabadell. Direcció: Martine Decroos, Philippe Van de Velde i Brenda Bertin. Espai escènic: Carpa Plaça Margarida Xirgu, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 abril 2012. Reposició: 9 març 2013. Preu adults: 13,45 €. Preu fins a 12 anys: 10 €. A partir 5 anys.
- Doncs ara resulta que, amb la pasta que ha costat, diu que volen enderrocar el Palau de l'Agricultura, la seu del Teatre Lliure a Montjuïc i, posats a fer, l'Institut del Teatre i el Mercat de les Flors. Això és, almenys, el que anuncia la directora financera d'un projecte de prospecció arqueològica que, en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona, remena el subsòl de la Plaça Margarida Xirgu de Montjuïc amb l'objectiu de fer els estudis pertinents per construir-hi un aparcament subterrani, un edifici de pisos, un supermercat de grans dimensions i un parc d'atraccions al damunt, si cal.
- L'espectacle 'Lava' comença al carrer, a prop d'una petita carpa de fusta —semblant a un iglú— on l'equip d'arqueòlegs que comanda la tal directora financera, format per ella mateixa, un arqueòleg i una becària en pràctiques, emmagatzema els resultats de les investigacions que fa sota terra.
- L'equip, però, ha descobert que al subsòl habiten uns éssers diminuts que es refugien en velles maletes de viatge que, segons tots els estudis —un secret molt ben guardat que els espectadors faran bé de no escampar— hi ha en totes i cadascuna de les cases multiplicades per cadascun dels habitants que hi viuen.
- L'espectacle de caràcter familiar permet que una quarantena d'espectadors com a màxim entrin a la petita carpa i siguin coneixedors de la descoberta de l'equip amb mostres evidents que certifiquen la troballa: una maleta amb tota una casa en miniatura a dins, vestits minúsculs, gorres de centímetre, botes de dos centímetres, americanes lil·lil·lil·liputenques... peces que l'equip ha conservat, catalogat i protegit en estoigs transparents perquè els espectadors els puguin veure de ben a prop.
- A través d'una càmera de profunditat aconsegueixen també mostrar imatges en directe de com viuen els habitants descoberts al subsòl i, sobretot, de què viuen: paper reciclat, draps i trossos de roba vella que de tant en tant, prenent aire i sortint a l'alçada del carrer, alguns dels individus minúsculs pispen dels contenidors de reciclatge, tot i que cal advertir-los, si no ho saben, que des d'un temps cap aquí, a causa de la crisi, el paper i el cartró ha pujat tant de valor que no és estrany veure pels carrers com se'l disputen els saquejadors il·legals fent de drapaires espontanis com les patrulles de la guàrdia urbana que també hi tenen la seva part de benefici.
- L'espectacle té la capacitat de fer entrar en un món fantàstic els petits espectadors —i els grans que els acompanyen també— creant, gràcies a una actuació dels tres intèrprets que no fa concessions gratuïtes ni de llenguatge ni de tractament, una atmosfera estimulant sobre allò que potser sí que se sap que és irreal, però que, al llarg dels tres quarts d'hora, vistes les proves i tal com t'ho expliquen, acaba semblant real del tot.
- Afortunadament, sembla que els presumptes arqueòlegs de la petita carpa estan més interessats en la descoberta de la vida que han demostrat que hi ha en el subsòl que no pas en el projecte immobiliari descrit al principi per la directora financera. Sempre que algun alcalde il·luminat, un conseller de Cultura o un polític amb les butxaques foradades no acabi pensant que fer pols el complex escènic de Montjuïc, on un dia hi havia d'haver l'anomenada i oblidada Ciutat del Teatre, rebaixaria d'una piconada el dèficit cultural que, al pas que anem, potser sí que obligarà a més d'una companyia a muntar una carpa al carrer, com ho ha fet la gent de 'Lava', un espectacle d'autoria belga, que sorgeix del Studio Orka i que aporta a la cartellera familiar catalana una proposta singular que fuig de totes les convencions vistes fins ara en aquest sector.
1) Tràiler de l'espectacle en català. 2) Tràiler de l'espectacle en versió original del Studio Orka, de Bèlgica.
- «Dispara / Agafa Tresor / Repeteix», de Mark Ravenhill. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Sílvia Bel, Boré Buika, Roger Casamajor, Àlex Casanovas, Mar Casas, Gonzalo Cunill, Mónica López, Carmen Machi, Àurea Màrquez, Adrià Roca / Oriol Sans. Escenografia: Pep Duran. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Vestuari: Nina Pawlowsky. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Ramon Ciércoles. Vídeo: Mar Orfila. Banda sonora: Mar Orfila i Josep Maria Mestres. Ajudant direcció: Isra Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 febrer 2013.
- El director Josep Maria Mestres té un autor teatral de capçalera amb qui ja es va veure les cares —i les taules— fa més de deu anys. Es tracta del dramaturg anglès, Mark Ravenhill (Haywards Heath, West Sussex, 1966), de qui va posar en escena, al Teatre Lliure de Gràcia, l'obra 'Unes polaroids explícites', muntatge manllevat del Festival Grec del 2001, que va dirigir amb un repartiment d'intèrprets veterans i joves i que, dins del Festival de la Unió de Teatres d'Europa, es va representar també a Palerm.
- El seu retorn a Mark Ravenhill, doncs, és una mena de ritual de devoció que ell mateix admet i confessa. I em sembla que només pot ser així perquè l'obra radical del dramaturg anglès no admet concessions i, fent una llicència interpretativa del títol del muntatge presentat ara al Lliure de Montjuïc, diguem que "dispara" contra tot el que se li posa al davant, "agafa" el "tresor" que xucla dels espectadors i "repeteix" insistentment sobre una mateixa obsessió fins a deixar KO els qui s'hi enfronten. L'obsessió, en aquest cas, és "Llibertat i democràcia", dues aspiracions, ara més que mai, en fallida permanent.
- 'Dispara / Agafa Tresor / Repeteix' és un muntatge de set obres breus en una. En podrien ser disset si Josep Maria Mestres s'hagués atrevit a reproduir la multicreació que Mark Ravenhill va fer en un work in progress al Fringe Festival d'Edimburg, el 2007. Per no estan els temps per a macroproduccions maratonianes. Ha escollit, doncs, aquelles que resumeixen segurament amb més precisió l'objectiu de Mark Ravenhill: les conseqüències físiques i psicològiques de la guerra en el món modern. I ho fa fins i tot relacionant alguns dels personatges de cada peça amb els d'algunes altres. Per acabar-ho d'arrodonir, Mark Ravenhill titula cadascuna de les peces amb referències de clàssics literaris, teatrals, musicals, sense que això obligui l'espectador a fer-ne una lectura estrictament en clau de "versió lliure" sinó simplement orientativa de cadascuna de les breus trames.
- Dividit en dues parts —en conjunt tres hores amb intermedi—, el muntatge comença amb 'Les troianes', interpel·lant directament els espectadors amb els llums de sala oberts —com ja passava al Lliure de Gràcia amb 'Blackbird'— i amb cinc dones que obren el foc des de la seva posició de pretesa bona gent del món occidental aterrada per la crueltat exterior que els posa bombes per matar-la. La pregunta rebla i rebla la por interior de cadascuna d'elles i de tots plegats: "¿Per què ens poseu bombes?", criden... ¿o potser ho pregunten directament als espectadors sense resposta? Peça escenogràficament nua, davant de teló, a peu de platea, que reposa en les intervencions de les actrius Sílvia Bel, Mar Casas, Mónica López, Àurea Màrquez i Carmen Machi, que actua aquí en català.
- A 'Terror i misèria', la segona peça, un matrimoni sopa i fa memòria de la seva relació i del punt al qual ha arribat mentre vetllen la criatura que dorm o somnia i que escolten per l'aparell espieta a distància del llit. Atenció a aquesta criatura perquè serà la que, al final de l'obra, en l'última peça, relligui el conjunt. La conversa que mantenen els intèrprets Àlex Casanovas i Mónica López, mentre la taula gira lentament, com uns cavallets —de la mateixa manera que passava en un altre espectacle del Lliure de Gràcia, 'Celebració', de Harold Pinter, dirigit per Lluís Pasqual— imprimeix tota la misèria humana i el terror en un clam a la seguretat, simbolitzada, per exemple, en la revisió obsessiva d'una alarma antiincendis del sostre del menjador.
- A 'El crepuscle dels déus' —el títol porta a l'última de les quatre obres de 'L'anell del Nibelung', de Richard Wagner— l'autor Mark Ravenhill enfronta l'esperit d'una integrant d'una oenagé, de caràcter paternalista (Sílvia Bel) amb la necessitat vital i urgent d'una víctima (Mar Casas) després de la invasió d'una de les guerres orientals més recents.
- 'La mare' retrata d'una manera poc habitual —fugint del tòpic d'aquestes situacions en el cinema nord-americà— la comunicació que dos oficials de l'exèrcit han de fer a una dona sobre la mort en combat del seu fill. És en aquesta peça on l'actriu Carmen Machi, ara en castellà, té la seva millor actuació, davant la passivitat i fredor dels dos oficials (els intèrprets Boré Buika i Àurea Màrquez).
- Entrant ja a la segona part del muntatge, cal advertir els espectadors propensos a sentir-se ferits en la sensibilitat, com diuen els telenotícies a l'hora d'ensenyar imatges truculentes, que aquesta part és més visceral i que està impregnada d'una violència de tall realista, cosa que en teatre sempre resulta més punyent que en efectes cinematogràfics.
- 'El paradís perdut' reflecteix el canvi de mirada sobre una veïna, que excel·leix pels seus esgarips de nit, quan uns presumptes vigilants de l'ordre descobreixen que és una de les terroristes de les que posen bombes. Hi intervenen Roger Casamajor i Àlex Casanovas (els dos homes foscos), Mónica López (la terrorista en estat de demència) i Àurea Màrquez, la veïna, una assistenta de vol que necessita les hores de son i que brilla aquí en un monòleg de diferents registres, des de la compassió cap a la veïna fins a la complicitat a l'hora de fer justícia per compte propi.
- A 'Crim i càstig', un marine participa en un interrogatori enregistrat en vídeo a una dona àrab de qui només vol obtenir, al preu que sigui, el seu amor per redimir el paper que ha tingut en l'actuació bèl·lica contra el seu poble. Peça crua, violenta, sagnant amb sorpresa i que té com a protagonistes l'actor Gonzalo Cunill davant d'una dramàtica Sílvia Bel, exposada al límit.
- I, finalment, a 'Guerra i pau' —on apareix novament la criatura absent de 'Terror i misèria' fet un preadolescent (Adrià Roca / Oriol Sans, segons la funció)— s'entra en una arriscada peça que, en clau de somni infantil, reuneix tots els prejudicis del món occidental que s'han vist en les sis peces anteriors, acumulades en el personatge jove que creix immers en l'educació que se li ha transmès. És aquí on té el seu paper, Roger Casamajor, un soldat de joguina que dialoga amb la criatura en un diàleg en tercera persona, com si l'autor convidés els espectadors a escoltar la lectura d'un capítol d'una novel·la per a joves adults.
- Seran pocs els espectadors que no se sentin sacsejats després d'aquest muntatge que exigeix una predisposició especial de tots els intèrprets, sobretot perquè Mark Ravenhill, com deia al principi, no pretén distreure el personal sinó burxar-lo en el seu interior, qüestionant-li tota la maqueta protectora amb què s'ha embolcallat la societat del segle XXI: la guerra preventiva contra el terrorisme desconegut.
- El muntatge compta amb un acompanyament d'imatges contemporànies que recorden als espectadors que tot el que passa a l'obra no apel·la a un món de ficció sinó que forma part d'un món real. Imatges, doncs, de l'atemptat que va canviar el món, el de les Torres Bessones de l'11S, de la invasió de l'Iraq retransmesa en directe, de la guerra de l'Afganistan, dels atemptats de Londres i Madrid, o de l'espectacle de carrer, retransmès també en directe des de Bagdad, de la caiguda, arrossegat amb llibants, del gegantí monument del penjat Saddam Hussein. I imatges de legions de marines en missió al desert, com en un joc de la Play, on només cal tocar el botó adequat perquè la tropa avanci en trip-trap o es replegui com un joc de bitlles.
- «Los hijos se han dormido». A partir de 'La gavina', d'Anton Txèkhov. Versió de Daniel Veronese. Intèrprets: Malena Alterio, Ginés García Millán, Malena Gutiérrez, Alfonso Lara, Diego Martín, Miguel Rellán, Pablo Rivero, Marina Salas, Susi Sánchez i Anibal Soto. Escenografia: Alberto Negrín. Vestuari: Ana Garay. Il·luminació: Sebastian Blutrach. Ajudant direcció: Adriana Roffi. Direcció: Daniel Veronese. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 10 gener 2013.
- Hi ha dos Veroneses: el Veronese que provoca un revulsiu en obres clàssiques amb el seu equip d'actors, diguem-ne "habituals", per no dir argentins, i el que adopta el mateix mètode de treball amb un equip d'intèrprets "temporals". O potser s'hauria de dir que hi ha dues menes d'espectadors que s'han acostumat a l'estil teatral de Daniel Veronese: els espectadors que l'han conegut en un espai de cambra amb els intèrprets "en versió original" i els que l'han conegut amb els intèrprets "de doblatge".
- Aquesta versió de 'Los hijos se han dormido', basada en 'La gavina', de Txèkhov —un autor fetitxe de Daniel Veronese— pertany al segon grup. És a dir: "intèrprets temporals" i versió "de doblatge". Els que han vist alguns dels espectacles de Daniel Veronese com 'Un hombre que se ahoga', basat en 'Les tres germanes'; 'Espía a una mujer que se mata', basat en 'Oncle Vània', o la creació original de 'Mujeres que soñaron caballos', tres muntatges que han passat pel Lliure de Montjuïc en diferents temporades, o també 'Teatre para pájaros', amb una companyia andalusa, a La Villarroel, no hi reconeixeran el mateix Veronese en aquesta versió de 'La gavina', subtitulada 'Los hijos se han dormido'.
- Per deconstruir Txèkhov, el mètode enèrgic que aplica Daniel Veronese amb els seus intèrprets habituals, els argentins, amb qui va estrenar aquest espectacle a Buenos Aires i també com el va presentar a Temporada Alta, és la clau que arrossega els espectadors perquè, del clàssic, només en queda el polsim i, progressivament, el muntatge es va convertint en una proposta autònoma i amb personalitat pròpia.
- En aquest cas —segurament també per mor de lluitar amb una sala gran com la de Montjuïc— l'energia actoral queda esmorteïda i, en conseqüència, l'atmosfera txekhoviana de fons acaba diluïda. I no pas per falta de mèrits dels intèrprets —alguns dels quals batallen per no quedar-se només amb la seva imatge popular televisiva— sinó més aviat per un ritme ple d'alts i baixos que no acaba de trobar el seu punt ni al cap de l'hora i quaranta de la representació. Fa la impressió que cadascun dels intèrprets vagi a la seva amb el seu personatge i que per això cadascun dels personatges no acabi de perfilar-se per crear un argument col·lectiu que amassi i passi el corró per la pasta per acabar enfornant una trama mínimament comprensible i atractiva.
- S'ha de ser molt fan de Veronese i molt incondicional de Txèkhov per veure amb bondat aquesta versió lliure de 'La gavina'. Però queda el consol d'assistir a un exercici teatral despullat, això sí, de qualsevol artifici —marca Veronese—, en el qual destaca precisament per la seva contenció, l'actriu Malena Alterio, en el paper de Maixa —el negre—, i a l'altra cara de la balança, Marina Salas, en el paper de la jove Nina, per la seva exhuberància i vitalitat —el blanc—, l'únic contrast de color i interpretatiu que fa que els espectadors es desvetllin una mica del balanceig escènic tocat per la migdiada.
- «Aventura!», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar i Adriana Parra. Música original: Fernando Velázquez. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Roc Mateu. Direcció: Alfredo Sanzol. Producció: T de Teatre. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 1 desembre 2012.
- El mateix autor i director Alfredo Sanzol (Madrid, 1972) avisa, potser per allò que diuen de qui avisa no és traïdor, i adverteix: "Espero que molta gent digui que hem fet una comèdia, d'altres una tragèdia, i d'altres una tragicomèdia." I un es troba en el triple dilema plantejat pel mateix Sanzol de classificar aquesta aventura, la segona del dramaturg amb la companyia T de Teatre, després de 'Delicades', un èxit del Festival Grec del 2010, per la sensibilitat del seu contingut i pel registres entre màgic i nostàlgic d'aquella obra. I el dilema de l'actual 'Aventura!' no troba resposta.
- Vejam: si 'Aventura!' és una comèdia, hi falta ritme i més farciment d'embolic. Si 'Aventura!' és una tragèdia, hi falta una bona dosi de dramatisme. Si 'Aventura!' és una tragicomèdia, hi falta entendre que l'anècdota que s'hi ventila és una broma tràgica entre els diversos personatges.
- Oblidem-nos, doncs, de l'impacte de Sanzol i T de Teatre amb 'Delicades'. I fem com si no haguessin passat pels escenaris dues de les obres del mateix autor, 'Días estupendos' i 'En la Luna', per exemple, d'agradable memòria. Un cop oblidades, podem començar de nou. I la impressió és que l'ambició d'Aventura!' es queda a mig camí perquè parteix d'un plantejament que promet molt i que es va aigualint mentre explota el nus i busca el desenllaç al llarg dels noranta minuts de l'obra.
- I, si no, que pensin els espectadors si no és atractiva una proposta que presenta al davant dels espectadors sis socis (quatre dones i dos homes) d'una empresa que encara funciona prou bé, però que, insatisfets tots de la seva trajectòria vital, tan personal com d'equip, els tempta acceptar l'oferta de la venda milionària a un empresari xinès que parla català en la intimitat i mandarí en públic, i que acaba emportant-se al seu niu d'amor una de les sòcies, ni que sigui a preu d'or.
- Malgrat tot, l'obra funciona pel mestratge escènic dels seus intèrprets, la companyia T de Teatre (elles quatre) i dos dels acompanyants habituals, a més d'una direcció del mateix autor que juga amb escenes breus, gairebé esquetxos, monòlegs, diàlegs a dos, i fins i tot congelació física dels personatges que no intervenen en cada escena per deixar-los al marge de l'acció. Tot, a més, en un espai fred, però no luxós, que representa les oficines de l'empresa en venda, amb un sostre rònec que amaga la il·luminació angoixant dels fluorescents, unes cortines de làmines de fulls verticals al fons, una simple taula que sembla de reunió de treball —però té l'aspecte de ser més aviat del recambró per fer-hi menjades— i un mur imponent i d'aires d'antigor perquè de fons hi ha els dòlmens que adora un dels personatges, el mateix que entra i surt d'escena damunt d'un patinet de manillar, mirada infantil de l'autor a un passat feliç del qual no es vol despendre.
- No desvelarem del tot el que hi passa perquè seria una mala jugada per als espectadors, que s'han d'exposar a poques sorpreses. Tampoc desvelarem les relacions que s'estableixen entre alguns dels personatges. Totes poc dibuixades i de recorregut feble. Acceptem la ironia de la conversa en traducció simultània de l'empresari xinès i el seu acompanyant, un català establert a Xangai (doble paper de Jordi Rico i Albert Ribalta). Acceptem també, en el registre lingüístic, el terme d'argot popular, "xino" —¿qui no ha cedit a dir alguna vegada que s'arriba a un "xino" a comprar un tornavís o unes flors d'imitació de plàstic?— però no hi fa cap falta un "puesto" —més que postís enmig d'un llenguatge en general polit de la traducció de Sergi Belbel— i, sobretot, en una obra que no sap si és una comèdia, una tragèdia o una tragicomèdia, no hi fan res uns quants "gilipollas", per molt graciosa que sigui l'expressió veïna.
- De segur que tant l'autor i director Alfredo Sanzol com les i els integrants de T de Teatre tenen molt de solatge i sentit crític per passar com millor puguin aquesta 'Aventura!' i enfilar-ne de seguida una altra que els porti a recuperar la dolçor de 'Delicades'. Tinc la sensació que els espectadors els acompanyaran fidelment en aquesta amb la condició que els n'ofereixin pròximament una altra que els faci vibrar de debò.
- «30/40 Livingstone». Creació de Sergi López i Jorge Picó. Intèrprets: Sergi López i Jorge Picó. Espai escènic: Jorge Picó i Sergi López. Il·luminació: Lionel Spycher. Música original: Òscar Roig. Vestuari i acompanyament escènic: Pascual Peris. Disseny del casc: Amadeu Ferré i Mas. Direcció: Sergi López i Jorge Picó. Coproducció Setzefetges Associats, S.L., Ring de Teatro i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona i Salt. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 novembre 2012.
- La cosa s'inspira subtilment en David Livingstone, l'explorador i missioner escocès del segle XIX que, entre altres descobertes, es va apuntar la de les cascades africanes del riu Zambezi, a les quals va batejar amb el nom de Victòria, en honor a la reina d'Anglaterra. Atenció a aquest detall geogràfic perquè les cascades són una de les referències del muntatge en un moment donat del guió.
- Però, compte, perquè dit així pot semblar que Sergi López i Jorge Picó ofereixen un espectacle de casc dur, vestit de campanya, fusell de cacera i salabret. Ben al contrari, l'acció la situen en un pla de gespa pseudoburgès i el ritme el marca el que podria ser un partit de tenis.
- Però compte també, perquè el partit és metafòric i és una excusa perquè Sergi López estengui el seu paper de clown i Jorge Picó es mantingui gairebé a l'ombra en una interpretació mímica i gestual. No és una casualitat que aquestes dues disciplines es trobin si tenim en compte que López i Picó van coincidir als anys noranta del segle passat a l'escola de Jacques Lecoq de París.
- Al marge d'aquestes influències, sobretot a la primera part de l'espectacle, m'ha semblat que Sergi López és, en carn i os, una mena de personatge generacional com el personatge d'animació de la sèrie 'Arròs covat', aquest Xavi Masdéu —que ara ha tornat més crescut—, un dissenyador gràfic que ja punteja els quaranta anys i que encara no s'ha adonat que s'ha fet gran.
- Aquest és, doncs, el primer Sergi López de '30/40 Livingstone', en una conversa en solitari amb el seu pare absent —hi ha una cadira de braços a l'escenari com a únic element de l'utillatge— després d'explotar la seva vena d'explorador des de petit buscant i buscant al seu voltant allò que no acaba de trobar. I entre tanta fal·lera de cerca, apareix a la llunyania un cérvol amb cos d'home i posat atlètic (Jorge Picó) que travessa d'una banda a l'altra en diverses ocasions i que finalment es troba amb l'home (Sergi López) per entaular una mena de dialèctica que vol ser antropològica entre l'ésser humà i la bèstia, convertida en llenguatge teatral, entre el gest silenciós i la paraula en moviment.
- Però com que Sergi López —tan popular ara gràcies al cinema costumista francès— arrossega l'etiqueta escènica de vis còmica, sospito que els espectadors n'esperen una paròdia humorística de l'existència humana, paròdia que queda limitada a la seva expressivitat natural, que manté dignament com a actor de gran resistència, però que pel contingut s'allunya del muntatge 'Non solum' de fa uns anys, també creació d'ell matex i de Jorge Picó, i que, per l'esforç i energia que hi abocava, li va costar fins i tot una suspensió temporal per prescripció facultativa de repòs.
- Part d'aquesta energia encara hi és a '30/40 Livingstone', i quan es reflecteix més és quan Sergi López —o el seu personatge— surt de mare del seu paper i entra en una crítica sobre l'absurditat del joc del tenis, dispara contra l'esnobisme de qui el practica i ironitza sobre segons quins personatges de l'elit, segons quins trofeus i contra el paper de relació social que tenen fora de la pista, al Village, que diu ell amb menyspreu, qui sap si amb la mirada posada en el Trofeu Godó de Barcelona o en el Roland Garros de París, per esmentar només dos d'aquests esdeveniments considerats d'upa.
- Gespa verda, gran escenari, esmerada il·luminació, bona banda sonora original, vestuari blanc de típic tenista (tant el de Sergi López com el de Jorge Picó) i casc de disseny especial amb banyes de cèrvol que llueix Jorge Picó. Teatre, coreografia, mim, pista de clown i discurs que, com el d'un Livingstone modern, busca i rebusca tot i que el missatge de fons que vol transmetre es quedi molt velat. Noranta minuts d'espectacle que cal pair en temps real i sense badar per evitar el perill que es converteixi en arròs covat d'animació.
- «El montaplatos», de Harold Pinter. Traducció de l'anglès d'Alberto San Juan. Intèrprets: Alberto San Juan i Guillermo Toledo. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez. Música i so: Nick Powell. Ajudant direcció: Laura Galán. Direcció: Andrés Lima. Companyia Animalario. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 27 octubre 2012.
- El gènere de l'absurd té aquestes coses: és tan absurd que permet qualsevol interpretació, per absurda que sigui. Suposo que la companyia Animalario comptava amb aquest risc quan es va proposar aquesta adaptació de l'obra 'El montaplatos', de Harold Pinter.
- La companyia convida els espectadors del segle XXI —més aviat educats en un teatre lineal i evident— a rememorar com n'era de rebuscada l'elit teatral de mitjan segle passat i ho fa ennegrint fins a extrems físics tant l'escenari com la platea, on els espectadors seuen en butaques entapissades amb plàstic negre de bosses d'escombraries davant un escenari rectangular, tenebrós, cobert també amb un tul negre del mateix plàstic.
- Cal molta imaginació per veure en aquesta atmosfera la imatge de dos clowns, el pallasso llest i el que no ho és tant, que evadeixen tota mena de diàleg i que s'entenen només amb frases mig dites, monsíl·labs, expressions provocadores o reaccions de por.
- Salvant totes les distàncies, el muntatge recorda una posada en escena de l'obra 'Tot esperant Godot', de Samuel Beckett, en aquest cas, al Lliure de Gràcia, el 1999, dirigit per Lluís Pasqual, en un marc escenogràfic també ennegrit, amb un parament gairebé escultòric de Frederic Amat, elaborat amb massa de cautxú per on es movien Vladimir i Estragó. Eren temps de pressupostos més grassos. En temps de crisi, el plàstic és més barat.
- A 'El montaplatos', hi ha només dos personatges, Ben i Gus, pretesament dos assassins a sou —els dos revòlvers els delaten— que esperen instruccions des de "dalt" per executar el seu presumpte encàrrec. Però aquesta intenció dramatúrgica es capgira quan, a través del muntaplats, ascensor amunt, ascensor avall, acompanyat sempre d'un grinyolar de ferralla terrorífic, arriben encàrrecs amb notes de comanda de taules d'un inexistent restaurant per a una inexistent cuina on hi ha una capsa de mistos però no hi ha gas als fogons.
- L'adaptació dirigida per Andrés Lima ha deixat tot el seu pes en l'èmfasi de la interpretació dels dos personatges. Per això el muntatge es converteix en un cara a cara que estiren i afluixen els actors Alberto San Juan i Guillermo Toledo. Després d'una hora i vint fa la impressió que Ben i Gus no s'hagin dit res però, sense dir-se res, han parlat molt, sobretot del pou fosc en què ha cau la societat quan se sent esclava d'un poder desconegut. A partir d'aquí, cadascú amb la seva absurditat i amb la interpretació que en faci, que pot ser tan lliure com la de la companyia Animalario.
- «Coriolà», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Adaptació lliure d'Àlex Rigola. Intèrprets: Mercè Arànega, Aina Calpe, Joan Carreras, Oriol Guinart, Alícia Pérez, Jordi Puig, Santi Ricart i Marc Rodríguez. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Berta Riera. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Maria Domènech. So: Igor Pinto. Ajudant direcció: Georgina Oliva. Entrenament vocal: Nina. Bokken: Francisco Manchón. Entrenament corporal: Ana Rubirola. Direcció: Àlex Rigola. Coproducció Teatre Lliure i El Canal - Centre Arts Escèniques Salt / Girona. Col·laboració del Théâtre de l'Archipel. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 març 2012.
- Quan Plutarc de Queronea va escriure, al segle I dC, l'assaig 'Vides paral·leles', entre les quals figura la de l'heroi, general de l'exèrcit i traïdor romà, Cneus Marcius Coriolanus, conegut com a Caius Marci Coriolà, no es plantejava tant fer història del personatge sinó remarcar el seu comportament individual davant la societat del seu temps.
- William Shakespeare devia recórrer a l'assaig de Plutarc en escriure l'obra 'Coriolà'. I Àlex Rigola, en el moment de fer-ne una adaptació lliure, sembla com si hagués retornat en certa manera a Plutarc.
- I no ho dic, esclar, ni pel gegantí rètol que fa apologia de la DEMOCRACY, així, en majúscules i en anglès, ni pel braç articulat que dóna voltes com una atracció de fira en un moment determinat de l'obra, a ritme de la interpretació coral en escena de la cançó 'Five Years', de David Bowie, ni per quan els vuit personatges als quals ha quedat reduïda l'obra es mouen coreogràficament amb pals de lluita a la japonesa, ni quan una pluja de guants de boxa vermells envaeixen el pelat escenari negre de la posada en escena escollida per Rigola.
- En tot cas, el retorn de Rigola a Plutarc es pot atribuir a l'interès de la seva adaptació per mostrar, com feia el seu avantpassat clàssic grec, la manera de reaccionar i actuar del personatge davant les adversitats que se li presenten.
- El general Coriolà va ser nomenat cònsol —els fets es remunten, se suposa, a principis del segle V aC— per les seves ferides de guerra, després d'obtenir el favor del poble, malgrat que als tribuns no els feia peça. Per això, aquests munten després una conspiració per fomentar la idea de deslleialtat de Coriolà i empènyer una revolta contra ell, que el porta a l'exili, des d'on l'exgeneral es revenja posant en marxa un exèrcit per atacar Roma, objectiu que avorta sa mare ni que no pugui impedir que Coriolà sigui després assassinat a la ciutat de l'exili.
- Aquesta i l'etern conflicte de la fam del poble que creu que els qui manen buiden la menjadora és la síntesi dels fets. Àlex Rigola se centra en el discurs com un combat entre Coriolà i els seus opositors. En uns quants assalts i uns quants KO, entre remor de batalla i pluja de metafòrics cops de puny —desenes de guants vermell sang encès que volen simbolitzar segurament la caiguda dels vençuts— i ball kungfuaire o, en versió medieval, de l'estil que podríem anomenar Desperta ferro!
- Els personatges escollits per Àlex Rigola deixen en vida, la mare de Coriolà, Volúmnia; el lloctinent d'Aufidi; Meneni, Sicini, Larci, Comini i Brutus. Coriolà, interpretat per Joan Carreras, s'emporta tot el protagonisme i dóna alguns dels discursos més importants del text de Shakespeare. Hi destaquen també els de Sicini (Alícia Pérez), o els de Volúmnia (Mercè Arànega) a més del de Brutus (Marc Rodríguez), personatge que, juntament amb Coriolà interpel·len des de les grades, amb els llums de sala oberts, els espectadors convertits sisplau per força en poble sense veu però amb vot.
- Fa deu anys, una altra versió de 'Coriolà' es va veure adaptada al català pel mateix Joan Sellent, que també signa l'actual. Aleshores va ser el director Georges Lavaudant el que la va presentar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, amb Lluís Homar de protagonista i vint-i-tants personatges més. Allà, dominava la fredor i la grogor dels ponts de l'urbs. Aquí, tot és negre i llis. Dues maneres d'afrontar un text que, com més temps passa, més ressona, dissortadament, a massa actual. "No hi ha democràcia enlloc", afirmen unes paraules de l'escriptor José Luis Sampedro incloses en el programa de mà. "¿La gent està boja?", es pregunta després. "No, la gent està manipulada." Àlex Rigola ho intenta constatar mitjançant Shakespeare en encara no una hora i quart. Deixant enrampat Coriolà al mig de la colla de covards que l'han endollat al corrent de la traïció.
- «Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció», de Peter Handke. Traducció de l'alemany: Feliu Formosa. Música de Josep Maria Arrizabalaga. Música original blues: Ricard Gili. Intèrprets: Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Eduard Fernández, Míriam Iscla, Lluís Marco, Marta Marco i Boris Ruiz. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Isidre Prunés. Il·luminació: Xavier Clot. Caracterització: Mariona Trias i Lluís Soriano. So: Igor Pinto. Coreografia: Montse Colomé. Vídeo: Alessandro Arcangeli. Ajudant direcció: Pau Carrió. Direcció: Lluís Pasqual. Coproducció Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional (CDN). Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 27 gener 2012.
- Política. Capitalisme. Mercats. Embús financer. Tots aquests termes, l'any 1973, devien rondar pel cap de l'escriptor Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942) quan va escriure aquesta obra estrenada a Zuric el 1974. Només cal recordar que precisament el 1973 va ser quan va esclatar a nivell mundial la primera gran crisi del petroli, una crisi econòmica que va ser llarga —i de la qual sembla que ningú no se'n recordi ara— perquè l'or negre va provocar la pujada sobtada, com mai fins aleshores, dels preus del consum i, en conseqüència, un revés en els hàbits econòmics de tot el món. La crisi del petroli del 1973 no va ser com la del mític Crac del 29 en blanc i negre, ni tampoc com el recent Megacrac del 2008. Va ser una altra cosa. Va pronosticar, en certa manera que, després d'aquella ensopegada amb el petroli, el món que coneixíem començaria a ser diferent.
- El 1973, quan Peter Handke va escriure 'Quitt', el senyor dòlar es va devaluar, la demanda del consum va caure en picat, la producció es va frenar i l'atur va pujar d'una manera alarmant. ¿A algú li sona tot això? La pujada del preu del petroli va fer pujar de rebot el de les diverses fonts d'energia i els costos de producció de les empreses es van disparar. L'era del plàstic va entrar en tremolor de cames perquè l'economia mundial va entrar en recessió. La inflació va ser com un fuet que no es va aturar durant uns quants anys. La pujada dels salaris, que s'havia anat guanyant a pols per fomentar l'estat del benestar i la igualtat social, entre finals dels seixanta i principis dels setanta, va ser el cavall de batalla a combatre per l'empresariat. I l'agressivitat del capitalisme es va accentuar novament creant els nous taurons del sistema, uns éssers depredadors sense escrúpols que ja no es conformaven amb cops de cua sinó amb autèntiques dentellades a tota mena de carn fresca que se'ls posava al davant.
- Peter Handke va resumir, en un llenguatge críptic, irònic i dramàtic a la vegada, tota aquesta situació. I recuperar-la ara, gairebé quaranta anys després, fa esfereir de com la història es repeteix descaradament. La nit de la meva funció, mentre el personatge de Hermann Quitt feia de les seves a l'escenari del Lliure de Montjuïc, a fora, a la seu de l'aerolínia Spanair —invent empresarial en el qual les institucions del govern català dels últims cinc anys han sebollit més de 150 milions d'euros— es decidia el tancament, de la nit al dia, de la companyia aèria, deixant milers de passatgers d'avió penjats i dos milers d'empleats al carrer, a més de dos mil de treballadors indirectes de la companyia que es quedaven sense feina.
- Dramàticament massa realista. Per això, la caricatura que el director Lluís Pasqual ha fet amb 'Quitt' ajuda a posar un pont d'equilibri i de somriure entre la realitat i la ficció o, en aquest cas, entre una ficció que per molt que s'assembli a la realitat diguem que és, potser, una simple coincidència.
- 'Quitt', de Peter Handke, en una polida traducció catalana de Feliu Formosa, és una mena de rèquiem del capitalisme, sempre tenint en compte que, per molts rèquiems que es cantin, el difunt de la butxaca foradada sempre torna a reviscolar tard o d'hora. L'obra es divideix en dues parts, que són també dues maneres de veure el cinisme dels personatges que l'autor retrata.
- A la primera part, som de ple en l'últim quart de segle passat, fins al punt que el vestuari i la caracterització —potes amples de pantalons, vestits de maniquí i profusió de perruquins— transmeten un to ranci i kitsch que vol reforçar la ironia que es desprèn d'algun dels diàlegs. A la segona part, l'ambientació ha canviat del tot. I els mateixos personatges ja han evolucionat estilísticament. I també econòmicament. S'han devorat entre ells. I, per la llei de la selva del mercat i de la supervivència, només un d'ells ha aconseguit ensorrar tots els altres amb negocis tèrbols i l'incompliment de la paraula donada: Hermann Quitt.
- 'Quitt' és una obra que requereix un repartiment de cinc estrelles perquè els diàlegs i sobretot els monòlegs de Peter Handke demanen un domini de la interpretació que té molt poques rèpliques on agafar-se i que deixa cada personatge amb el seu paper, interpel·lant sovint, cara a cara, els espectadors —el muntatge s'ha presentat en una platea de grades a tres bandes— i fent que tothom se senti immers en el sistema que els ha engolit, o que ens ha engolit, ni que sigui sisplau per força.
- D'entre tots els intèrprets, l'actor Eduard Fernández centra l'interès amb el personatge protagonista (Hermann Quitt), en el paper de visionari i emprenedor, primer, i en el paper de bon vivant, després —a la segona part hi ha fins i tot piano de cua i oportunitat perquè l'actor faci el seu "salt a la fama" com a cantant, com si d'una cava jazz es tractés— i encara se l'escolta en el paper de la veu en off, quan els seus contrincants s'hi enfronten, quan ja no saben amb qui estan parlant ni en quin estadi el tenen situat, si arrossegat pel fang o elevat a les altures celestials del mercat.
- El trio actoral Andreu Benito, Jordi Bosch i Lluís Marco —tres empresaris o capitalistes, tant eclesiàstics com civils, que viuen entre el somni i la realitat— tenen l'oportunitat de despatxar la seva ràbia fins a provocar la tragèdia final. Dues dames ronden al voltant de Hermann Quitt: la senyora Quitt (una Míriam Iscla que es mou entre dos registres, el més submís i despistat d'esposa fidel i el més independent, amb passos de ball inclosos) i la jove empresària Paula Tax (una Marta Marco glamurosa i alliberada del tot que fa triangle amb Hermann Quitt i la senyora Quitt).
- Entremig de tots ells, dos personatges que, en un espectacle de pista, podrien ser com una mena d'august i clown, però amb tota la seriositat que el tema exigeix: Jordi Boixaderas, un ésser de mena fantàstic a la sala de billars —dues grans taules al mig de l'escenari—, esmòquing de barman de club selecte, ase dels cops i receptor de confessions a la vegada, l'altra cara del teatre, i també sota el mateix personatge de Hans, una mena d'elf a la segona part que reapareix entre la lletra gegant de llumenetes (la Q) inicial del magnat Quitt.
- L'altre pallasso seriós de la jugada és l'actor Boris Ruiz, que fa el paper de Franz Kib, un capitalista com els altres, però dels de participació minoritària, d'un mínim 1% en cada acccionariat, però suficient per fer de mosca vironera i buscar les pessigolles en qualsevol assemblea als majoritaris. Home amb careta d'Anonymous i punyal de pam i mig, si convé. Però també home de bicicleta i timbre, gafes als càmals i tamboret, que travessa l'escenari de banda a banda, en una mena de fugaç escena de 'La vida és bella'.
- El director Lluís Pasqual parla de l'obra 'Quitt' com un llarg poema fet de paraules amb aparença de text teatral. Entesos. És un avís que ha d'alertar els espectadors sensibles o els al·lèrgics a segons quins textos portats a l'escenari. Peter Handke no ha estat mai un autor d'usar i llençar i, fa quaranta anys, el llenguatge críptic de l'època no havia de competir amb la velocitat dels bits i l'audiovisual del segle XXI. La recepció, doncs, era aleshores més accessible. La primera part de 'Quitt' —una hora clavada— manté a prova la resistència dels espectadors esmentats. I fins i tot els enganya.
- Perquè a la segona part —encara no una altra hora—, tot és més viu, acolorit i fins i tot alegre, és a dir, com deia abans, la vida és més bella... malgrat el desenllaç final. 'Quitt' té un subtítol: 'Els irresponsables són en vies d'extinció'... ¿Algú n'està convençut, d'això...? La mala herba no mor mai per sempre, ni que cada temporada la matis amb Rondoup, un herbicida químic autoritzat per la Unió Europea i portat al món del consum pel mateix empresariat del capital.
- «Persèfone (variacions mortals)». Idea i creació de Comediants. Guió de Jaume Bernadet, Joan Font, Miguel Ibáñez Monroy i Joan B. G. Seguí. Assessor dramatúrgic: Jordi Prat i Coll. Música original: Ramon Calduch. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Jordi Llordella, Laia Oliveras, Laia Piró i Marc Pujol. Músic: Ramon Calduch. Direcció d'art: Jordi Bulbena. Il·luminació: Albert Faura. Imatge i vídeo: Banzai Studio. Coreografia: Montse Colomé. Construcció escenografia: Alberto Pastor i Tallers Centre Cultura Sant Cugat. Construcció màscares: Lluís Traveria i Clap Realitzacions. Confecció vestuari: Elisa Echegaray i Tallers de La Vinya. Direcció: Joan Font (Comediants). Coproducció: Teatre Lliure, Comediants, Centro Dramático Nacional i Txèkhov Festival Internacional Teatre de Moscou. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 desembre 2011.
- Una de freda i una de calenta. Aquest és el regust que deixa l'últim muntatge de Comediants, companyia que commemora el quarantè aniversari de la seva fundació. L'espectacle sobre la mort en clau de musical i ambientació de varietés que s'ha empescat el director Joan Font i l'equip de La Vinya té al plat bo de la balança el retorn de l'actriu i cantant Àngels Gonyalons, més madura que mai, amb intervencions musicals en solitari de gran brillantor, amb una acurada modulació de la veu, fins al punt que arriba un moment que l'espectador espera només les seves intervencions perquè, malgrat tota la parefarnàlia que apareixerà en el muntatge d'una hora i mitja escassa, és ella qui s'acaba menjant l'espectacle.
- En el mateix plat de la balança, s'hi poden posar les màscares dels diferents personatges, de gran vistositat, que tenen algunes accions que mostren també la qualitat musical i coreogràfica dels seus intèrprets, màscares que són obra ja pòstuma del malaguanyat artesà Lluís Traveria, mort precisament el 8 de febrer d'aquest any, amb només 55 anys, després d'haver col·laborat llargament amb Comediants i a qui la companyia dedica l'espectacle.
- I encara, en el mateix plat, hi posaríem Ramon Calduch, aquesta mena d'home-orquestra que Comediants ha situat en una tarima un angle de l'escenari, perquè toqui totes les tecles i instruments possibles i hi afegeixi, a més, la veu. Tot això, arrodonit amb una escenografia de gegantines portes laterals —estil cortinatge de grans làmines— que tant serveixen per projectar-hi una imatgeria que porta al mite de la deessa Persèfone com per facilitar les entrades i sortides dels diversos personatges.
- Però a l'altre plat de la balança, hi ha un guió col·lectiu que pateix per l'excés encotillat del mateix mite que vol explotar i que s'ha dividit en cinc parts, actes o capítols, com l'espectador en vulgui dir, i que acaba engolit per la seva pròpia matèria fúnebre. Algunes de les parts són més desafortunades que uns altres. La mirada al voltant del ritual de la mort no complau tothom perquè toca material sensible. La lluita per l'herència no supera la comèdia 'Els milions de l'oncle', de Carles Soldevila.
- També és absolutament prescindible, d'un gust discutible per a espectadors sensibles, la referència als cucs que esmicolen les despulles de la mort. Molt encertada, en canvi, la dels grans de la magrana, probablement poc explicada, i que és el que s'acosta a una de les versions del mite, la que diu que Persèfone havia menjat sis grans de la magrana, considerat l'aliment dels morts, i per això, quan Zeus la vol fer tornar amb la seva mare, ja no pot abandonar els inferns i li concedeix, a canvi, que visqui sis mesos al món dels vius i sis més al món dels morts.
- És a dir, resumim ara de manual: quan Persèfone era jove s'anomenava Core que significa "donzella" (Àngels Gonyalons fa una entrada triomfal baixant per una escala de cargol amb un vestit vintage Marylin Monroe però sense vent de clavagueres). Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i diuen que un dia que Core va sortir a recollir flors, la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Nyaca! Quan la mare Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, la va buscar com una posseïda, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Core ja no era donzella sinó l'esposa del banyut de Hades i ara s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar Demèter i, com que aquesta era la deessa de la fertilitat de la terra, va fer un malefici perquè les plantes no cresquessin i tot el món va ser un desert, molt abans que s'inventés l'energia nuclear. I aleshores és quan Zeus pretén desfer el tort, però Persèfone ja no pot sortir de les tenebres per la menjuca que havia fet dels sis grans de magrana.
- Comediants es passeja en les cinc parts de l'espectacle per aquest mite: pel ritu de la mort; la mort del més enllà; la justícia o no de la mort; els aliats de la mort; i per la vida. I tot per donar a entendre als espectadors que els que encara tenim la xamba d'estar vius ho celebrem tan de pressa com puguem abans que ens arribi l'últim badall. Amb música, doncs, i teatre, dansa, teatre visual, projeccions... però, valgui la redundància, amb escenes una mica massa esmorteïdes, ben lluny de la gresca de Comediants, amb un llastimós desaprofitament dels recursos i de les possibilitats que, com deia al principi, deixen ben sola a Core / Persèfone / Àngels Gonyalons, l'autèntica deessa d'aquest espectacle de Comediants, que un voldria més festiu, malgrat l'atmosfera de tanatori.
L'espectacle també s'ha presentat en versió castellana al Teatre María Guerrero de Madrid en coproducció amb el Centro Dramático Nacional
El director Joan Font explica la gènesi de 'Persèfone, al Teatre Lliure de Montjuïc.
- «La tempestat», de William Shakespeare. Traducció al rus: Mikhaïl Donskoi. Intèrprets: Aleksandr Feklístov, Ígor Iassúlovitx, Ilià Ilín, Ian Ilves, Mikhaïl Jigàlov, Anna Khalilúlina, Serguei Koleixnià, Andrei Kuzitxov, Pàvel Kuzmín, Aleksandr Lénkov, Guela Meskhi, Vadim Norxtein, Maksim Onísxenko, Ievgueni Samarin, Serguei Zàitsev. Mestre de saxo: Dmitri Sarasek. Escenografia i vestuari: Nick Ormerod. Il·luminació: Kristina Hielm. Música: Dmitri Volkov. Arranjaments: Maria Barskaia. Coreografia: Konstantin Mixin. Coproducció: Txékhov Festival Internacional de Teatre de Moscou i Les Gémeaux Scène Nationale (París, Sceaux) en col·laboració amb Theatre Cheek by Jowl. Direcció: Declan Donellan. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 desembre 2011.
- Declan Donellan i Nick Ormerod van fundar la companyia Cheek by Jowl fa trenta anys, el 1981. Es coneixen, doncs, els intríngulis de l'escenari pam a pam. S'entenen i ballen sols. I es coneixen també els intríngulis de les batzegades teatrals de William Shakespeare (Stradford-on-Avon, 1564 - 1616) com si haguessin menjat els tres al mateix plat ara que el dramaturg de 'La tempestat' no se sap ben bé si és un clon de l'autèntic autor, un fantasma de l'original, un negre avançat als temps, o un dramaturg virtual dels segles XVI-XVII. Shakespeare és, més que un autor, una marca.
- Per això, la doble companyia de Cheek by Jowl, integrada en aquest cas per intèrprets russos sota el paraigua del Txèkhov Festival Internacional de Teatre de Moscou, agafen la "marca" que li serveixen, com si fos una franquícia, Donellan i Ormerod, i en fan una versió matisada per la tradició russa i hàbilment estripada pel director, cosa que sempre els permet justificar-se: nosaltres fem el que ens manen perquè només som actors.
- I sí, tots ells, i ella, perquè només hi ha una actriu, fan el que els manen. Però veure en cossos i ànimes russes una paròdia del consum neoliberal i de nou ric dels últims anys —i veure-ho, a més, en una setmana que a Rússia les eleccions fan ferum de molta roba i poc sabó... i, en aquest cas, gens neta que la volen!— la cosa té encara molta més força de la que tindria una versió més de 'La tempestat' en una companyia d'una brillant qualitat actoral.
- Dues hores d'espectacle d'una gran força interpretativa, sense gaires efectes especials per entretenir el personal, que només són possibles a partir del coneixement profund de l'obra dels qui s'hi enfronten i del fet que partint tan sols de la seva complexitat es pot arribar a presentar-la nítida —de tendència minimalista— i a la vegada gairebé amb una sensació de nova.
- Estrenada a Les Gémaux de París el gener d'aquest any, el seu pas fugaç per Barcelona no fa res més sinó augmentar encara més la bona relació que Cheek by Jowl ha establert amb els seguidors catalans dels seus muntatges. L'espectacle en rus, sobretitulat en català en un resum textual que es limita a allò més imprescindible per a la comprensió de la trama, fa una barreja de música, dansa, projeccions per situar l'illa del naufragi, escenes pròpies de circ —aigua a dojo i a raig de galleda!— i una fusió del text shakesperià amb afegitons actuals que no estalvien pessics de sàtira per a un règim que assassina per encàrrec encara qui els fa nosa i, com els millors capitostos del pedestal, ataca servidors lliures d'internet per evitar el que els fidels "putinaires" consideren que és una difamació de la pròpia vergonya.
- Especialment celebrades són les escenes del fogueig de targetes de crèdit i els vestits de disseny, amb ulleres fosques pròpies de la màfia —¿sàtira aplicable només al consumisme rus?— o l'esbart dels segadors —que sembla més aviat l'esbart d'un orfeó català— armats amb les falçs i les garbes de blat com si sortissin d'una de les populars pintures anecdòtiques i historicistes del pintor català, Antoni Estruch i Bros (Sabadell, 1872 - Buenos Aires, 1957), o les ja esmentades escenes típiques de comèdia amb portes que s'obren i que es tanquen i galledes d'aigua inesperades darrere del cancell o des de dalt del sostre.
- L'avantatge i el mèrit d'aquesta versió de 'La tempestat' és que l'espectador no cal que sàpiga de què va 'La tempestat' ni cal que sigui una enciclopèdia vivent sobre els personatges de la filla Miranda, de Caliban, Prospero, Trínculo o Ariel. Tots ells —i ella— funcionen com a personatges contemporanis d'una obra que, si no fos que porta la marca "Shakespeare" hauria pogut ser escrita i creada avui mateix.
- «Un fràgil equilibri (A Delicate Balance)», d'Edward Albee. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Mia Esteve, Pep Ferrer, Mercè Montalà, Rosa Novell, Rosa Renom i Albert Vidal. Escenografia: Juan Sanz i Miguel Ángel Coso. Vestuari: Antoni Belart. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Orestes Gas. Perruqueria i maquillatge: José Fuentes. Direcció: Mario Gas. Coproducció El Canal - Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona i Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 octubre 2011.
- Fill de pares adoptius, Edward Albee (en realitat nascut amb el nom d'Edward Harvey, Washington, EUA, 1928) va abandonar la família adoptiva quan tenia 20 anys, en sentir-se pressionat perquè no es dediqués als negocis artístics dels pares adoptius i fes una carrera professional liberal i de futur. El trencament va ser per sempre, amb el seu pare. Amb la seva mare, només s'hi va veure disset anys després.
- Aquestes breus llampegades biogràfiques són, de totes les d'Edward Albee, les més essencials per entendre, ni que sigui una mica, quina pot ser la gènesi de les relacions que reflecteix en alguns dels personatges del dramaturg, com passa amb les dues obres que coincideixen ara a la cartellera catalana: 'Un fràgil equilibri' (Lliure de Montjuïc) i '¿Qui té por de Virginia Woolf?' (Teatre Romea).
- Per a 'Un fràgil equilibri' —obra posterior a '¿Qui té por...' i premi Pulitzer de Teatre 1967—, el director Mario Gas ha col·locat els personatges d'Albee en una piscina —sense aigua, ep!—, però amb el revestiment de pedra petita blava, el passadís de rigor de gespa artificial i les lloses amples de la vorada. Una aparença de piscina, doncs, que es fon amb la fusta noble —que remata la mateixa sala Fabià Puigserver— i el mobiliari d'un habitatge familiar de bona posició que fa l'efecte que viu de i per al consum de l'alcohol que se serveix ara sí, després també, d'un ben nodrit moble bar.
- El quadrilàter de l'escenari —una petita dificultat afegida per als intèrprets envers els espectadors a quatre bandes que fa patir a més d'un perquè potser només els veurà d'esquena— encercla la família del matrimoni ja madur format per Agnes i Tobias, la nit que tenen la germana d'ella a casa, Claire, i el mateix dia que torna a casa, angoixada per un quart trencament de parella, la filla, Julia. Però els elements que trenquen l'ordre establert encara no s'acaben aquí perquè, per si no en tenen prou, Agnes i Tobias veuen aparèixer sense avisar una parella, vella amistat de tota la vida, Harry i Edna, que misteriosament s'autoconviden a quedar-s'hi. La causa, encara més sorprenent: Harry i Edna han fugit de casa envaïts per un atac d'angoixa, de terror ambiental.
- El buit existencial mou des d'aleshores els sis personatges. I és a partir d'aquest mateix buit, que cadascun d'ells n'ha d'extreure el millor perquè Edward Albee —ben diferent del que passa a '¿Qui té por de Virginia Woolf?'— els atorga una relació de calma tensa que esmola només amb algunes frases i que sobrecarrega expressament en el paper de la jove Julia, la filla que se sent desconsiderada, poc estimada, oblidada pels pares, i que ho exemplifica en la seva obsessió per recuperar la cambra de petita que la parella autoconvidada li ha furtat inesperadament.
- L'equilibri, doncs, és tan fràgil que tothom sembla que passi la maroma de la corda fluixa. S'hi manté, sense ensopegar, Agnes (una Rosa Novell senyorial, capaç d'esgarrapar sense fer sang); s'hi mou amb una calma inusual per a un intèrpret, el noble Tobias (un veterà i singular Albert Vidal, diguem que "debutant" o "novell" en el gènere del teatre dialogat, característica que li permet ser-hi i no ser-hi, com el senyor de la casa que plana com una ombra per recordar el pòsit del passat); hi excel·leix novament Claire (Rosa Renom) en un paper que hauria de ser de borratxa empedreïda, però que porta amb una saviesa i un "control" sense parió; hi esclata en el moment just la filla Julia (una Mia Esteve més estripada aquí que en altres ocasions, deixada anar al límit de la seva personal desesperació, incompresa per tots, observada com la nena petita que no ha acabat de créixer i que no entén què vol dir, precisament en una piscina metafòrica, nedar i guardar la roba). I s'hi mouen amb l'alè d'intriga la parella d'autoconvidats, Edna (eficaç i suggerent Mercè Montalà) —hi ha qui encara la recordarà en un paper sublim a l'obra de gènere negre, 'L'habitació de Verònica', d'Ira Levin— i el marit Harry (Pep Ferrer), que té la seva oportunitat només en una ocasió, quan ell i Tobias es queden sols per passar comptes del que ha estat i fins on pot arribar la llarga amistat que els uneix.
- Edward Albee ho explica amb molt poques paraules —i Mario Gas ho matisa amb el llenguatge mut de la il·luminació ambiental de cada situació—, però amb la capacitat de fer compartir amb tots aquests personatges, el seu conflicte personal, en una obra de més de dues hores amb entreacte inclòs. De fet, no és que l'autor nord-americà ho expliqui ben bé del tot sinó que deixa que l'espectador s'ho expliqui i ho faci al seu aire. I per això, segurament, el director Mario Gas ha llençat els personatges a la piscina, per si algú, des de les grades, s'anima a fer també, només de pensament, el doble salt mortal.
- «La costa de la utopia. Viatge, naufragi i salvament», de Tom Stoppard. Traducció de l'anglès al rus d'Arkadi i Serguei Ostrovski. Intèrprets de la companyia del Teatre Rus Acadèmic de la Joventut de Moscou (RAMT). Escenografia: Stanislav Benedíktov. Direcció: Aleksei Borodín. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 octubre 2011.
- L'escriptor Gustave Flaubert va arribar a dir de Georges Sand, en un dels seus estirabots, que era "una gran vaca plena de tinta". Doncs, bé, el dramaturg Tom Stoppard (Zlín, Txecoslovàquia, 1937), establert a Anglaterra, posa, més d'una vegada, el nom d'aquesta autora francesa considerada la precursora del feminisme, en boca de les filles de la família Bakunin, en la primera part de la trilogia 'La costa de la utopia', la subtitulada 'Viatge'.
- A la terra de Priamúkhino, es troben, en un quadre txekhovià, les quatre filles del patriarca, ja crescudes, Liubov, Vàrenka, Tatiana i Aleksandra, a més de la seva dona, Vàrvara, i el fill Mikhaïl, un oficial d'artilleria que no es pren gaire seriosament la seva feina militar i uns quants amics i coneguts que hi són convidats.
- Són les quatre filles del pare, Aleksandr Bakunin, les que viuen entre lectures i debats filosòfics, emmirallades per l'aura de l'escriptora George Sand, en una mirada de fugida cap a Occident, mentre es discuteix sobre el retard intel·lectual de Rússia en relació al món occidental i el tempteig ideològic de la societat intel·lectual i política russa entre el Romanticisme francès i l'Idealisme alemany, enmig de les accions clandestines a favor de la reforma russa i les represàlies promogudes per la censura establerta de Moscou sobre publicacions periodístiques i articles polítics, amb el fantasma del desterrament a Sibèria com a càstig suprem per als que es desviïn del bon camí marcat per un dels tsars de l'època, Nicolau I.
- L'expectació creada per la macrorepresentació que ha obert la temporada del Teatre Lliure de Montjuïc, sota la nova direcció artística de Lluís Pasqual, ha estat mediàticament considerable. I és lògic perquè, entotsolats pel fast-food, la durada de l'espectacle de Tom Stoppard: tres peces de gairebé tres hores cadascuna, amb els consegüents descansos, que s'han pogut veure en un pack sencer de 9 hores o per separat, imposa. Cada peça, però, té un argument independent de les altres dues, a pesar que només els espectadors que vegin les tres comprovaran la interrelació de fets i personatges en un període que abasta 35 anys de la història de Rússia, entre el 1833 i el 1868.
- Interpretada per la companyia del Teatre Rus Acadèmic de la Joventut de Moscou, amb un centenar d'actors i actrius distribuïts en cadascuna de les tres parts, la posada en escena ocupa l'escenari i bona part de la platea frontal en una visió de profunditat de l'espai, com una gran proa de nau, que només té plataformes de fusta com a element principal, les que pugen i baixen en canvis d'espais físics, que tan aviat representen l'interior de la finca com la presència fugaç —massa fugaç en la primera part— d'un vaixell, o l'habitatge senzill on malviu el crític literari Belinski, un personatge que cada vegada que obre la boca es posa en un embolic d'ofenses i contraofenses irreparable.
- Hi ha dues maneres de seguir la interpretació de la companyia: o bé sense perdre's cap de les frases del sobretitulat per tenir una orientació del que passa, o bé gaudir de l'expressivitat de cadascun dels actors i actrius, a qui la direcció sembla que hagi modelat com un escultor i que sovint diuen més amb el gest, la mirada o el silenci que no pas amb el diàleg que tenen encomanat.
- Difícil elecció, doncs, per als espectadors que no tenen (no tenim) el rus com a llengua de mínim coneixement —si és que no formen part de l'estol de botiguers i comerciants de la costa que, amb un provincianisme tronat, s'han afanyat ara a fer minicursets de rus perquè diuen que els russos turistes del segle XXI tenen les butxaques foradades i són els únics que els fan dringar el calaix—. I dic difícil decisió perquè el dramaturg Tom Stoppard no pensa, malgrat la complexitat del muntatge, a oferir un espectacle ple d'efectes i sensacions plàstiques sinó que elabora teatre de text i, al damunt, amb idees de fons, cosa que, en els temps que corren, no sempre va necessàriament lligat.
- Cal dir també, però, que el dramaturg Tom Stoppard combina mesuradament la dosi de tesi intel·lectual i política —amb un clam a favor de la literatura com a pal de paller de qualsevol comunitat que es vulgui sentir representada al món— i la dosi de relacions personals en una barreja, a vegades ingenua, d'amors, desamors, malentesos, tragèdies i frustracions. És a dir, Tom Stoppard posa els fonaments amb les idees i decora l'edifici amb els sentiments.
- Per l'obra transcorren noms de personatges històrics, a qui no sempre cal conèixer a fons per entendre del tot el que proposen: hi ha el fundador de l'anarquisme, Mikhaïl Bakunin; el crític literari Vissarion Belinski; l'editor reformista Alexander Herzen; o el poeta Nikolai Ogarev i l'escritor Ivan Turguènev. L'avantatge de la ficció és que Tom Stoppard pot reunir-los tots en un mateix espai, interrogar-los, despullar-los i buidar-los l'ànima des de la distància que marca la visió de la història quan ja se sap com ha acabat.
- Al tancament de la primera part de la trilogia —moment en què s'escriu aquesta crònica—, la sensació és que l'obra estrenada el 2002 a l'Olivier Theatre del Royal National Theatre de Londres, i quatre anys després, al Vivian Beaumont Theater de Broadway i, finalment, el 2007, a Moscou, arriba el 2011 a Barcelona amb la feliç maduresa d'una companyia de gran brillantor de conjunt que, malgrat la joventut de molts dels seus membres, deixa entreveure de seguida que se senten sentimentalment i físicament implicats en tot el que transcorre dins de 'La costa de la utopia' perquè els surt de la pròpia pell, heretada de la pell dels seus avantpassats.
- Nomes com a orientació [vegeu una sinopsi més completa de les tres parts al peu], heus aquí el fragment del discurs final de l'exiliat rus, Aleksandr Herzen, després del llarg viatge, el penós naufragi i la força del salvament, quan diu: "Aquells que destrueixen pensen que destrueixen perquè són radicals. Però destrueixen perquè són conservadors desil·lusionats, abandonats per l'antic somni d'una societat perfecta en què els cercles són quadrats i han desaparegut els conflictes. Però no existeix un lloc com aquest. Es diu Utopia. Així que, fins que deixem de matar pel camí abans d'arribar-hi, no ens haurem fet grans com a éssers humans. El nostre sentit és trobar com viure en un món imperfecte, en el nostre temps. I no en tenim cap altre".
- Sinopsi de la trilogia 'La costa de la utopia' (© Documentació Teatre Lliure)
- Primera part: Viatge
- La primera part d’aquesta trilogia està dedicda a la joventut dels protagonistes principals i comprèn el període entre 1833 i 1844. La història comença a la finca patrimonial dels Bakunin, Priamúkhino. L’ambient familiar ens recorda Txékhov. Hi trobem un respectable cap de família, Aleksandr Bakunin, la seva dona Vàrvara, les filles ja grans (Liubov, Vàrenka, Tatiana i Aleksandra), i el seu fill Mikhaïl, oficial d’artilleria. Tot i el “despotisme bondadós” del pare, a la família hi regna una atmosfera democràtica. La creen les filles dels Bakunin, educades i enginyoses. Els companys de Bakunin –Stankévitx, Belinski, Turguénev- visiten Priamúkhino. Els apassiona la filosofia idealista alemanya. Mikhaïl Bakunin té un munt d’idees revolucionàries. Interromp la carrera militar, discuteix amb el seu pare, que no aprova la seva passió per la filosofia idealista, i abandona Priamúkhino. Quan l’acció es trasllada a Moscou, per primera vegada ens trobem amb un jove Aleksandr Herzen el seu cercle: Sazónov, Ogariov, Kéttxer, Txaadàiev, Polevoi. Els amoïnen les qüestions socials i polítiques. La joventut debat apassionadament sobre filosofia, política i literatura. La lluita d’idees entre els intel·lectuals russos dels anys quaranta del segle XIX adquireix la tensió i l’emoció d’un combat intel·lectual. El drama d’idees s’entrellaça amb la vida personal dels herois i els seus conflictes amorosos. Stankévitx està enamorat de Liubov i ella el correspon, però el matrimoni, la família, els fills –la realitat- espanten Nikolai i se’n va a l’estranger. Liubov mor de tuberculosi i Nikolai Stankévitx mor a Itàlia. Tatiana està enamorada de Belinski. Belinski està enamorat d’Aleksandra. La relació amorosa entre Turguénev i Tatiana acaba tristament. Com tots els amors de Priamúkhino, com la vida mateixa a Priamúkhino. Al final de Viatge, un vell i mig cec Aleksandr Bakunin s’esforça inútilment per veure el sol.
- Segona part: Naufragi
- L’acció de Naufragi comprèn el període entre el març de 1846 i la tardor de 1852. Herzen rep el permís per sortir de Rússia i viatjar a França per tractar el seu fill sord. Al seu apartament parisenc s’hi reuneixen Belinski, Bakunin, Turguénev, Sazónov i molts d’altres. Les converses sobre filosofia alemanya es desvien envers unes reflexions intenses i agudes sobre els destins de la societat i de Rússia. Els amics intenten convèncer Belinski que no torni a Rússia, on s’haurà d’enfrontar amb la censura i la persecució. Belinski s’hi nega dient que a Rússia tot el que ell escriu té una importància enorme, a Rússia esperen les seves paraules i en canvi, fora de Rússia, es perdrà en el brogit i la xerrameca dels pixatinters. Mikhaïl Bakunin, Ivan Turguénev i Aleksandr Herzen es converteixen en testimonis de la Revolució Francesa el 1848. “Va ser l’època més feliç de la meva vida”, diu Bakunin. Però la República no justifica l’esperança de trobar la llibertat i la justícia. Triomfa la burgesia. “França, muller dorment de la revolució... només volia convertir-se en la mantinguda d’un burgès”. Amb aquestes paraules, Herzen defineix la seva actitud respecte del país que anhelava des de feia tants anys. Les il·lusions polítiques de Herzen s’esfondren. Turguénev no comparteix la decepció de Herzen. Als extrems de la revolució hi veu una amenaça a la civilització europea. Alhora, es produeix el drama familiar de Herzen. La seva dona, Natàlia, s’enamora del poeta i revolucionari Georg Herwegh i es fan amants. Un cop resolta aquesta crisi, una altra desgràcia cau sobre Herzen: en un naufragi moren la seva mare i el seu fill Kòlia. Incapaç de suportar aquesta pèrdua, Natàlia mor. Herzen se’n va a Anglaterra.
- Tercera part: Salvament
- L’acció de la tercera part passa a Europa entre el febrer de 1853 i l’agost de 1868. Herzen viu amb els seus tres fills a Londres, on es reuneix amb refugiats polítics. Forma part d’un cercle heterogeni format per revolucionaris europeus de diverses procedències i es nega a reconèixer els errors i a acceptar la derrota per vanitat i covardia. Amb els seus partidaris, engega una premsa lliure a l’estranger. “Despertar la intelligentsia, formar els joves” esdevé el sentit de la seva vida. Ogariov, amb la seva dona Nataixa, es trasllada a Londres. Els dos amics publiquen la revista La Campana, que té una enorme influència en la lluita per l’abolició de la servitud. A Rússia, Alexandre II arriba al poder i, amb ell, grans canvis. També a casa dels Herzen a Londres s’observen canvis significatius i fortes passions. La relació sentimental entre Nataixa Ogariova i Aleksandr Herzen es converteix en un drama de tres persones pròximes. Ogariov s’aboca a la beguda, Nataixa se sent culpable –llàgrimes, atacs de nervis-, mentre va creixent la filla de Herzen i Liza. Mikhaïl Bakunin fuig de l’exili de Sibèria i aconsegueix arribar a Londres. Envellit, però encara encès pel fervor revolucionari, l’anarquista Bakunin defensa la destrucció dels estats. Però la concepció del món de Herzen ha canviat, va en contra de la revolució, defensa les reformes. Els punts de vista de Herzen i Bakunin divergeixen en la mateixa mesura que es van separar les opinions de Herzen i dels nous radicals. Txernixévski, també a Londres, s’oposa a les reformes amb aquestes paraules: “La destral és l’únic mitjà”. “Que obrin els ulls dels homes i que no els els arrenquin. El nostre sentit rau en trobar com viure en un món imperfecte, en aquest temps nostre. I no en tenim cap altre”, diu Herzen a l’escena final de l’obra.
- «Les tres germanes», d'Anton Txèkhov. Traducció del rus de Miquel Cabal Guarro. Adaptació de Carlota Subirós. Intèrprets: Pepo Blasco, Roser Camí, Jordi Collet, Mia Esteve, Eduard Farelo, Víctor Pi, Alba Pujol, Bernat Quintana, Xavier Ruano, Anna Sahun i Ernest Villegas. Escenografia de Max Glaenzel. Vestuari de M. Rafa Serra. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Oriol Roca. So: Marta Folch. Direcció: Carlota Subirós. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 11 març 2011.
- A vegades, les adaptacions de segons quins clàssics tendeixen a enfosquir, per simple esnobisme, la seva netedat original. No és el cas d'aquesta versió que Carlota Subirós ha elaborat i dirigit amb un respecte molt escrupulós i que per això té la virtut d'arribar als espectadors fent un primmirat retrat de cadascun dels personatges i donant una entenedora visió del que, en el moment de l'estrena, el 1901, el dramaturg Anton Txèkhov (Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904) segurament pretenia transmetre i que, com una premonició, posa precisament en boca d'una de les tres germanes quan li fa dir: "¿Què pensaran de nosaltres d'aquí a cent anys?"
- I com que els cent anys ja han passat, el que es pot fer és constatar que els tres personatges centrals femenins de l'obra, les germanes Olga, Maixa i Irina, continuen reflectint una inquietud que no té fronteres, ni data de caducitat. Els fluxos migratoris moderns que es produeixen voluntàriament o per força demostren que l'angoixa per canviar el destí, l'afany de moviment o el desig d'arribar a aconseguir allò que per a alguns és només un pessic de somni continua sent una de les claus vitals de la humanitat, sigui quina sigui la seva cultura d'origen i la seva circumstància social.
- Les tres germanes que viuen en una població mitjana de la Rússia rural, però que havien nascut i viscut a la gran ciutat, somnien, després que els pares han mort, en la llum de Moscou com el seu paradís. Olga (Roser Camí) fa de mestra d'institut, però no en vol assumir la direcció que li ofereixen pensant en un altre futur diferent per a ella. Maixa (Mia Esteve), casada amb un professor del centre, s'enamora del seu home pretesament ideal, un dels militars de la guarnició destacada a la població, casat i amb dues filles, i que passa visita de cortesia, com altres dels comandaments, a casa de les tres germanes. Irina (Alba Pujol), la germana petita, viu només perquè existeix Moscou i anuncia festivament que totes tres se n'hi aniran a viure.
- La resta de personatges de l'obra giren al voltant de les tres germanes: un germà d'elles que habita a la casa reclòs amb la seva música i els seus llibres; un metge militar amic de la família amb llaços estrets amb els pares morts i, sobretot, amb la filla petita amb qui recorden d'una manera especial la mare morta; un altre militar conco enamorat de la jove Irina; un militar jove, impertinent de llenguatge i gelós de l'amor que el conco té per Irina; la cunyada que entrarà a irrompre en el si de la família i el criat de tota la vida.
- Són, com es veu, els personatges propis de la dramatúrgia russa que d'una manera o altra apareixen en les obres de la generació tant pretxekhoviana, com les d'Ivan Turguénev d''Un mes al camp' (representada al TNC i també traduïda per Miquel Cabal) o les del mateix Anton Txèkhov i els seus seguidors.
- És allò que en registre televisiu contemporani serien els post-its de colors marcant les accions i les actituds dels personatges i les situacions. Es tracta de moure gairebé sempre els mateixos personatges en situacions similars, però presentant-los en espais i conflictes lleugerament retocats.
- A 'Les tres germanes', tothom estima tothom i, com deia la cançó: "Ningú no comprèn ningú". És el retrat a l'avançada d'una mena d'avantguarda del que mig segle després seria el moviment hippy, però sense portar les conseqüències de tanta estimació a la consumació i deixant-la en un estadi platònic. I aquí és on el somriure dels espectadors delata el pas del temps perquè, a cent anys vista, les "infidelitats" dels personatges de Txèkhov són rebudes amb un cert aire de romanticisme perdut en l'espai.
- I aleshores és quan l'embolcall deixa pas al moll de l'os: el desig ajuda a viure, però no vol dir que ajudi a aconseguir allò que es desitgi. El desig és l'eix de la balança entre allò que s'ha perdut i allò que no es tindrà mai. I els pesos d'aquesta balança són el que fa de les tres germanes de Txèkhov tres personatges de tots els temps.
- Carlota Subirós ha optat per una posada en escena que transcorre sempre a l'àmplia sala de recepció de la residència de la família Prózorova. Una sala llarga. Res més. Els salts dels anys queden marcats per un tancament de teló corredís. L'ambient càlid: algunes cançons que la família i els militars entonen a cor com autèntics beverris russos. L'ambient de fredor: la neu suau que cau sobre el mateix saló i els caps dels personatges. El teatre es va inventar per imaginar, diuen. Que ningú no es pregunti, doncs, perquè neva dins de casa i que ho accepti com una llicència poètica de la direcció, que la poesia sempre té butlla.
- El repartiment femení és una de les bones apostes del muntatge. Les tres germanes, matisades cadascuna per les seves fantasies i inquietuds: una exultant Alba Pujol, una enfortida Mia Esteve i una inquietant Roser Camí. Les tres tenen el seu moment dramàtic precís: la frustració de Maixa (Mia Esteve) quan s'acomiada del militar que deixa la població; el trencament del viatge d'Irina (Alba Pujol) quan arriba la notícia del duel amb qui havia de ser el seu marit; i la desesperació d'Olga (Roser Camí) quan es troba aferrada a la feina que no volia i quan sap els secrets de les seves germanes que no voldria saber.
- La quarta protagonista femenina és Natàlia (Anna Sahun), la cunyada que arriba a la casa com a dona del germà que havia portat una vida reclosa en la música i els llibres i que acaba sent un funcionari del consell municipal, gris i sense ambició. És aquesta quarta dona la que trastocarà la manera de fer de les tres germanes: amb l'exigència del canvi d'habitació, amb l'arribada dels seus fills, amb l'egoisme i el poc respecte pel criat que s'ha fet vell al costat dels Prózorova i que considera un inútil. Tot es qüestiona en una família en la qual els pares havien preparat per a la vida els quatre germans en un bàlsam d'aprendre llengües, i conrear les arts i les lletres i que les tres germanes acaben dubtant de si realment els havia servit per a res.
- Els intèrprets masculins, tots militars, tret del criat, el germà i el professor d'institut, són personatges que Txèkhov fa que vagin cadascú a la seva i que, sabent el que volen, accepten allò que elles no els donen. Són personatges conformistes, inserits en una rutina, agafats a l'uniforme els uns i a la posició que tenen els altres. Hi sobresurten, pels seus papers, Víctor Pi (el metge militar), que és qui es debat entre els seus fluctuants estats d'ànim, i també Eduard Farelo (el militar d'alta graduació estimat en secret per Maixa); Ernest Villegas (marit de Maixa), portador del missatge que malgrat el que sap de la seva dona, aquí no ha passat res i, amb la marxa dels militars, tot continuarà tal com estava abans. I a ca les tres germanes de Txèkhov, aquí pau i allà glòria.
- «L'arquitecte», de David Greig. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Marta Angelat, Pere Arquillué, Pol López, Lluïsa Mallol, Jordi Martínez, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Dani Aznar. Vídeo: Marc Lleixà. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 13 gener 2011.
- Una tragèdia urbana. Fa certa basarda parlar de tragèdia grega davant d'aquest clixé social i familiar de finals de segle passat. Però l'autor escocès David Greig (Edimburg, 1969) sembla que s'aferri, en el fons, a l'herència dels avantpassats grecs i no dóna treva a cap dels seus set personatges perquè respirin una mica d'aire sa.
- L'espai escollit per Julio Manrique —que amb 'L'arquitecte' acaba la seva estada de director resident al Teatre Lliure, camí del Romea després de tastar-hi les cireres de l'Hort— ajuda a tenir aquesta impressió. L'escenari central —dues grades per als espectadors a banda i banda— li permet crear i desmuntar l'ambientació de cadascuna de les escenes que David Greig sembla que ja fa quinze anys va escriure pensant més en el registre cinematogràfic que no pas en el teatral.
- I, malgrat que arran d'aquesta versió catalana, no se n'ha parlat gaire, o gens, per evitar potser traïdores comparacions, el cas és que, deu anys després de ser escrita l'obra, una producció nord-americana la va portar al cinema el 2006, dirigida per Matt Tauber, amb guió conjunt d'ell i del mateix autor, i amb intèrprets com Anthony LaPaglia, Viola Davis i Isabella Rossellini. Julio Manrique ho dóna a entendre, amb una projecció de títols de crèdit, després d'una primera escena d'introducció a la trama.
- Allà, a la pel·lícula, el clima de contrast entre l'idealisme del projecte d'un arquitecte de bona posició, autor d'un complex d'un conjunt de blocs de pisos de la perifèria i de baix cost, comparat amb la classe social que els habita i que lluita perquè siguin enderrocats és molt evident. La portaveu dels veïns del film, per exemple, és una dona jove africana. Un tòpic, si es vol, però molt il·lustratiu. Aquí, a l'escenari, la portaveu dels veïns no és que, perquè sigui blanca, sembli menys "social" sinó que es fa una mica difícil creure que la sempre elegant actriu Marta Angelat (Sheena Mackie) representi centenars de famílies que viuen, si no en la marginalitat, sí que en la precarietat, allunyats de la vida urbana d'aparador.
- Julio Manrique ha hagut de batallar, doncs, amb la credibilitat de segons quins personatges. I els ha anat situant, com deia, en cadascun dels subespais del gran espai: el terreny d'obres emmarcat per un fanal d'autovia on tenen una primera conversa pare i fill, l'arquitecte Leo Black (Pere Arquillué) i el jove mig ni-ni-ni Martin Black (Marc Rodríguez); la casa unifamiliar de la família de l'arquitecte, menjador amb vidrieres metàl·liques i zona enjardinada de gespa, on habita, com una imatge gairebé fantasmagòrica, a tocar de l'esquizofrènia, la dona de l'arquitecte, Pauline Black (Lluïsa Mallol); l'autopista per on fuig, almenys un parell de vegades, la filla de l'arquitecte, Dorothy Black (Marc Ulldemolins) acompanyada d'un madur camioner de closca pelada, afeccionat a beure te doble i incapaç de fer de llop ferotge caçacaputxetes en la foscor de la nit, sense demanar-ne abans permís, Joe (Jordi Martínez); una mena de terrat amb el traster de serveis d'un edifici on es troben, lluny de tot, el fill de l'arquitecte amb un jove més ni-ni-ni encara que ell i veí dels ruscos de la perifèria, Billy (Pol López); el tràiler del camió ple de caixes i embalums de transport; la part del darrere d'una discoteca... En fi, allò que en cinema anomenen "localitzacions" agafa aquí forma en un espai obert que, com exigeix el teatre, demana també una bona dosi d'imaginació per part dels espectadors. Per facilitar la feina: una bona traducció catalana, com és habitual en Cristina Genebat —només amb alguna petita concessió d'argot— i banda sonora generacional pròpia de road-movie.
- La tragèdia està al servei d'una degradació de cadascun dels personatges. Només se'n salven, la portaveu dels veïns, el camioner. Però els gruix dels protagonistes —la família Black, vaja— es va desintegrant lentament i progressivament amb una feblesa enorme a esgarrapar-se sense compassió l'un a l'altre. El procés d'esfondrament familiar és paral·lel al procés d'esfondrament professional de l'arquitecte que acaba cedint a les exigències del veïnat i impulsa l'enderrocament del seu complex visionari: entre els blocs de ciment comunitaris no hi ha la qualitat de vida que l'estat del benestar de l'últim terç del segle passat prometia.
- És el mateix procés d'esfondrament que es produeix entre les quatre parets de la família Black: la filla que busca l'aventura a l'autopista, fora de casa, a la recerca també de l'escalfor del pare que no ha tingut a prop, temorosa fins i tot d'un intent d'incest del pare arquitecte, odiant l'actitud neuròtica de la mare, maleint la presència del germà a casa que ha tornat després del seu fracassat d'independitzar-se; la fugida del fill que avorreix l'arquitectura i que té el cap en un món de somnis virtuals, i que es deixa emportar pel sexe anònim amb Bill, el jove de la perifèria; les manies esquizofrèniques de la mare que no suporta com es comporta el seu marit, com menja, com viu, com treballa i, en conseqüència, angoixada per la seva mirada negativa sobre tot el que l'envolta. La desfeta de la gespa del jardí, gruix de terra adobada, per convertir la terrassa en una plaça de ciment perquè el ciment es pot escombrar i la gespa fa cucs...