ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
VIDEO
«Le congrès ne marche pas». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Roser Batalla, Joan Esteve, Xavier Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Tamara Ndgong, Marc Rius, Carles Roig i Júlia Truyol. Veu en off: Pau Masaló. Veu en off francesa: Corentine Sauvetre. Espai escènic: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Madaula. Il·luminació: Rodrigo Ortega Portillo. Espai sonor: Guillem Rodríguez i David Solans. Coreografia i moviment: Vero Cendoya. Traducció i assessorament fonètic en francès i anglès: Julia Calzada. Traducció i assessorament fonètic en rus: Gerard Adrover i Yulia Karaganova. Ajudant de direcció: Pau Masaló. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Ajudanta de vestuari: Elisabet Rovira Ribas. Assessorament cant coral: Laia Santanach. Cap de producció: Roser Soler. Cap tècnic: Jordi Llunell. Estudiants en pràctiques: Andrés Galián (Xarxa de productores) i Leonardo Vicente (Institut del Teatre). Construcció d'escenografia: Carles Piera. Confecció de vestuari: Gustavo Adolfo Tarí. Construcció de llums de prosceni: Pere Sànchez. Construcció dels ninots: Eudald Ferré. Pròtesis: David Chapanoff. Agraïments: Cristina Oliver, Xisca Latorre i Demid Goncharov. Fotografies espectacle: Sílvia Poch i Sergi Panizo. Enregistrament i teaser: Raquel Barrera. Coproducció de La Calòrica, Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 20 setembre 2023. PAS A PAS... VOLTA, VOLTA... NO HI HA ALTERNATIVA La Calòrica ha sabut guardar molt bé el secret, la perla de l'espectacle «Le congrès ne marche pas» que s'amaga fins després dels noranta minuts clavats que dura l'obra. I la perla té nom propi: la veterana actriu Roser Batalla, una de les convidades en aquesta ocasió a la companyia, com ja van fer amb Mònica López en el seu anterior muntatge.Roser Batalla es marca un extens i polític discurs ideològic en anglès sobretitulat extret de la intervenció de la Dama de Ferro, la controvertida primera ministra Margaret Thatcher, quan el 1990 va haver d'esquivar una moció de censura que va guanyar i que va portar el Regne Unit a una de les crisis més demolidores de finals del segle XX.Enrigueu-vos-en de Meryl Streep quan es va posar en la pell de la mateixa Dama de Ferro a la pel·lícula «The Iron Lady» de fa deu anys. Roser Batalla fa una conversió gairebé tan espectacular com aquella, després d'haver batallat —mai més ben dit pel cognom— amb vestit d'època en la trama anterior de la comèdia que La Calòrica situa a la Viena del 1814, quan la decadència de l'Ancien Régime esclata del tot amb un congrés que, entre pastetes, sexe i licors, havia de refer la vella Europa després de fer recular Napoleó, i que els mandataris de França, Prússia, Rússia, Àustria, Gran Bretanya, fins i tot la picaresca Espanya i alguns nouvinguts de més, van fer durar des de l'1 d'octubre del 1814 fins al 9 de juny del 1815 sense resoldre res ni adonar-se que el món ja no era el que era, i el que ells encara mantenien tancats en la seva bombolla de disbauxa i d'ulls clucs davant les revoltes socials ja havia fet figa.No és la intenció de La Calòrica fer un curset d'història del que va representar el canvi europeu cap a l'economia liberal entre el capitalisme i la democràcia. I per això han convertit l'efemèride en una comèdia que té moments hilarants —excessivament hilarants fins i tot amb el perill que se'ls escapi de les mans— però que, a pesar d'alguns petits ajustos de tempo que no li farien cap mal, fa que els espectadors la segueixen amb el pistó ben despert.«Le congrès ne marche pas» ha estat, em sembla, un salt al buit de La Calòrica —companyia encara jove, si es vol dir així, però que ja porta tretze anys de vida amb espectacles tan valorats com els tres més recents: «Firflay», «Els ocells» o «De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda».Amb «Le congrès ne marche pas» es proposen una altra fita en la seva trajectòria. I ho fan amb una producció ambiciosa, amb més intèrprets que mai i amb més tècnics i col·laboradors darrere el teló que mai, que ha comptat amb el suport de coproducció del Teatre Lliure i el Centro Dramático Nacional.Amb totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló, després d'una minigira per Catalunya, els esperen a Madrid, on amb l'ambient escalfat que hi ha a hores d'ara, no seria estrany que, més que calories calòriques, a segons quins espectadors madrilenys els sortissin fogots. Qui avisa no és traïdor. I un es pregunta si el personatge de Pedro Gómez de Labrador, que interpreta amb tanta ironia Xavier Francés, serà vist amb l'esperit de sàtira que demana o com una ofensa al sagrat pedigrí del regne.L'espectacle de La Calòrica té una característica que, tot i ser de factura catalana, el fa singular. Els intèrprets —personatges reunits a Viena— utilitzen el francès com a llengua koiné. Tots els intèrprets, doncs, han hagut d'aprendre's un text de rèpliques i contrarèpliques en francès que sona prou bé, però que té la justificació d'influència estrangera que és parlat per personatges que tenen l'anglès, l'alemany o el rus com a llengües pròpies, tres llengües més que també formen part, amb l'espanyol, del repertori del muntatge, convertint la comèdia en una singular proposta multilingüe, tot sigui dit, sense el popular "pinganillu" —digueu-ne “orellera”— que ha alterat tantes senyories d'un altre Congrés on últimament la ultradreta campa al seu aire.Entre un vistós vestuari d'època, un espai escènic de poltrones color crema —que és el color de la monarquia absoluta— i uns passos de vals que aporten la coreografia del muntatge, la sàtira sobre el congrés fallit de Viena del 1814 va prenent forma amb una sorpresa darrere l'altra de la mà de cadascun dels personatges, ninots a banda, i amb una banda sonora bàsicament de Ludwig van Beethoven.Des de l'amfitrió del congrés, el primer ministre austríac, Klemens von Metternich, que caracteritza la camaleònica actriu Júlia Truyol; fins al ministre d'afers estrangers del Regne Unit, que interpreta Marc Rius; el ministre d'afers estrangers de França, amb Carles Roig; el Tsar de Rússia Alexandre I, que interpreta Aitor Galisteo-Rocher; una princesa en mans de l'actriu Esther López; la mística religiosa que interpreta en rus Tamara Ndong; i un doblet d'una Lady acompanyant del ministre anglès, amb Roser Batalla.A més de l'actor Xavier Francés, que ja he esmentat com a personatge amb montera, monolingüe amb traducció simultània i representant espanyol; i un cambrer que sembla que no hi sigui durant tot el congrés, l'actor Joan Esteve, i que té el privilegi de xuclar literalment de la mamella de la República i que es dispara al final com una de les revelacions del muntatge en un solo coreogràfic que fins i tot exalta l'auditori i l'empeny a la revolució.Però com diu el primer ministre austríac, les revoltes cal avortar-les abans que comencin. Això, esclar, si es disposa d'una bona barricada per protegir-se. I ja se sap que, en teatre, fins i tot una barricada improvisada de fusta vella, com si fos una foguera de Sant Joan, és possible.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Desert». Creació d'Atresbandes (Mónica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia). Intèrprets: Ruben Ametllé, Nicolás Carbajal, Marina Rodríguez i Amaranta Velarde. Assistència creativa: Pau Masaló. Espai escènic: Fryderyk Swierczynski. Vestuari: Claudia Vilà i Adriana Parra. Il·luminació: Ana Rovira. Espai sonor: Sammy Metcalfe i Miquel Segovia. Fotografia: Berta Vicente. Producció executiva: Imma Bové. Ajudanta de producció: Irene Vicente. Coproducció: Teatre Lliure, Atresbandes i El Canal, Centre de creació d’Arts Escèniques de Salt/Girona. Menció: Ajuts a la creació Carlota Soldevila amb la col·laboració del Teatre Lliure i la Fundació Banc Sabadell. Direcció: Atresbandes (Mónica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia). Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 24 maig 2023. EL SAURÍ DELS SONS DEL MÉS ENLLÀ «Cop, cop, cop de destral, / des del matí fins al final. / Fort, fort, cop de destral, / la fusta vella tallar-la cal». Això és el que cantava Lluís Llach quan encara era un pipioli, en els seus inicis, als anys seixanta del segle passat. I això és el que podrien cantar els intèrprets d'aquest enigmàtic «Desert» de la companyia resident del Teatre Lliure, Atresbandes, quan, amb la destral al coll, com un forçut llenyataire, un aizkolari basc o, si ho voleu més romàntic, com un dels set nans de la Blancaneu, esberla una part de l'escenari del teatre fent-hi tot un senyor esvoranc que, enriute'n tu de l'esvoranc de Pedralbes per un inesperat “jet d'eau” de les canonades d'Agbar.La companyia Atresbandes, que en aquesta residència ha presentat tres experiments escènics: «La guerra dels mons», en versió radiofònica i sonora; i els muntatges «Aspecte global d'una qüestió» (que es reposa també al Lliure de Gràcia) i l'actual «Desert», una reflexió sobre el poder d'escoltar i, en conseqüència, l'oblit d'escoltar.Els personatges de «Desert» són quatre. I la seva aparició, un a un, en un espai despullat, ja aporta un plus d'enigma perquè fa la impressió que apareguin del no res i que facin cap a un altre no res. Un porta una motxilla i la destral i una torreta amb una planta en creixement; un altre, un quadre paisatgístic; un altre, una caixa de so amb bafle incorporat, i un altre, un grapat de cables de so per connectar. ¿I l'endoll elèctric...? Cap problema. El desert mou miratges i tot és possible.Amb aquest equipament tot fa pensar que els quatre intèrprets són una patrulla d'avançament d'una futura “rave” o uns exploradors de mons desconeguts que no tenen pinta de ser espeleòlegs però que ho podrien ser.Però potser tot és més senzill i, en realitat, es tracta d'uns saurins que busquen al subsol allò que no troben de peus a terra. I d'aquí ve la destral, i els cops de destral, i l'esvoranc i el micro amb cable que, com faria un saurí en un terreny de secà, busca fons endins allò que s'hi amaga.I tractant-se de la companyia Atresbandes, el que s'hi amaga, esclar, és el regne dels sons: des de xiscles a fragments de peces musicals, grinyols, esgarips, remor de veus, remor de riu, remor de vent, remor de mar... fins i tot una veu d'àvia que explica un conte sobre un rem de navegant que, si no fos perquè la narradora no fa servir el salat, es podria creure que, salvant-ne les distàncies de la trama, està inspirat en «El rem de trenta-quatre» de Joaquim Ruyra.El títol pot ser «Desert», però l'espectacle no és un desert com podria semblar perquè no hi ha paraules, només hi ha sons, només hi ha moviment, només hi ha mirades de sorpresa entre els quatre exploradors, només hi ha matisos d'il·luminació dominada per les vint barres de fluorescents o per la vermellor de l'infern, només hi ha l'esvoranc i el misteri del més enllà, i una història que es va coent, i l'advertència que, malgrat el silenci, no estem sols perquè hi pot haver algú en un altre submon, un altre subsol, algú que també tingui una destral i que torni a picar a ritme de cop, cop, cop de destral, fins a fer un altre esvoranc i fer també, amb un micro espieta, de saurí dels sons del més enllà.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Tot el que passarà a partir d'ara», de Joan Yago. Intèrpret: Nil Cardoner. Músics: Víctor Hugo Ballesteros, Marco Tulio Palacio i Juan Carlos Riaño (Mariachi Cielito Lindo Barcelona). Espai escènic: Ona Grau. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Àlex Polls. Vídeo: Alfonso Ferri. Ajudant d'escenografia i vestuari: Albert Ventura. Assistent de moviment: Ariadna Montfort. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Georgina Surià. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 març 2023. PASSAR EL DOL AMB “MARIACHIS” Potser sí que el cànon obliga a dir que «Tot el que passarà a partir d'ara» és un “monòleg” teatral, però cal advertir que aquesta última creació del dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), aquesta vegada sense la companyia La Calòrica de la qual és fundador, és en realitat un relat curt d'excel·lent contingut literari que s'ha adaptat al teatre, per si algú encara dubta del dilema que a vegades es planteja entre la simbiosi de teatre i literatura.Si l'adaptació a més —ja sé que probablement l'autor no n'ha estat conscient que escrivia un relat literari—, aconsegueix que un espectacle en solitari de 90 minuts —que de fet sobrepassa el temps prudencial d'un “monòleg”— mantingui els espectadors amb l'ai al cor tota l'estona, la conjunció entre les dues disciplines dóna un resultat d'èxit que en aquesta ocasió cal atribuir, sobretot, a la interpretació de Nil Cardoner, però que també és una combinació triangular del mateix Joan Yago, com a autor, de l'actor Nil Cardoner que assumeix el paper de l'adolescent de setze anys que s'enfronta a la malaltia durant deu anys i la mort del pare, i de la directora Glòria Balañà Altimira. Els tres s'enfronten a una realitat fràgil i inevitable que només pot ser tocada amb guants de seda, com aquells guants amb què es consulten els antics incunables.L'adolescent protagonista fa una mena de “road movie” urbana que dura no gaire més d'una hora. Gairebé, doncs, una part del tempo real de la representació d'hora i mitja. Un recorregut que va des que rep l'avís que vagi a l'hospital, si vol veure per última vegada el seu pare, fins a l'últim contacte amb ell a la unitat de pal·liatius. Entremig, després d'una breu introducció de sofà que l'engoleix i que juga amb l'estat anímic de bona part de l'adolescència actual, l'Èric —com s'anomena el protagonista— relata la seva visió del món de setze anys, la relació amb els amics, la relació amb la mare, amb el seu germà que té cinc anys menys que ell, la visió de la parada del bus d'un infant disfressat de pingüí, de la festa dels amics i del viatge en bus i un avi amb cadira de rodes, del tram de carrer fosc fins a aturar un taxi, del trajecte amb un taxista, de l'última conversa amb el pare...L'actor Nil Cardoner —que acaba de sortir del paper de «Romeu i Julieta» que es va veure al Teatre Poliorama dirigit per David Selvas, però que arrossega encara el seu paper juvenil a «Polseres vermelles»— complementa la seva millor interpretació en tots els sentits amb un constant moviment que s'acosta en alguns moments a la coreografia. S'ajuda, quan cal, d'un micro que en alguna escena serveix també per jugar amb dues veus en el relat de la conversa amb el pare. Es mou davant d'un mur transparent que il·lustra el recorregut amb una nebulosa d'imatges urbanes o surrealistes i que serveix també perquè projecti el somni d'infància de ser astronauta. L'Èric fa un recorregut que, en certs moments, pot semblar —salvant totes les distàncies perquè allí hi havia un repartiment més ampli i una temàtica diferent— el que feia també l'actor Pol López, fa vuit anys, al mateix escenari del Teatre Lliure de Gràcia, amb l'adolescent protagonista de l'adaptació de l'obra «El curiós incident del gos a mitjanit», de Mark Haddon.En aquesta proposta de Joan Yago, la síndrome d'Asperger no és el que preocupa l'autor de «Tot el que passarà a partir d'ara» sinó l'espai fronterer entre l'adolescència i la maduresa accelerada per la circumstància del dol de la pèrdua del pare als setze anys, un pare encara jove, esclar, que no arriba als cinquanta anys. La llei de vida no és llei de vida quan es capgira i es mou al revés.L'espectacle té la dosi de sensibilitat imprescindible per burxar tant els espectadors més joves com els més veterans. Uns, perquè s'hi poden veure reflectits i ser conscients del risc al qual tothom està exposat, i els altres, perquè ja han experimentat en algun moment de la seva vida el tràngol d'una pèrdua i el trànsit del dol.La posada en escena del triangle Yago-Cardoner-Balañà Altimira sap que tot drama té el seu punt de lucidesa, el seu punt d'humor. I aquí tampoc no hi falta, ni que sigui per desengreixar la pressió que té el mateix personatge, que és també la pressió que transmet l'actor als espectadors.Hi ha la confessió que, amb sentiment de culpa, l'Èric admet que es pot viure i es pot morir, però no es pot viure en un impasse de l'agonia d'una llarga malaltia de deu anys fins al punt que qui envolta el malalt desitja que s'acabi. Una confessió que es pot comparar amb la presència dels tres “mariachis” i que acabaran justificant la seva presència perquè és una de les visions —reals o fictícies— de l'adolescent camí de l'hospital i que, explicades amb la frenada del taxi que li fa rajar sang del nas, de la trompada, provoquen la resposta encara irònica del pare: «¿I els mariachis estan bé?». He vist ulls plorosos en alguns espectadors. I això, en teatre, cada vegada és un impacte més escàs. Nil Cardoner, Joan Yago i Glòria Balañà en tenen tot el mèrit.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Hedda Gabler». Dramatúrgia d'Àlex Rigola, a partir del text d'Henrik Ibsen. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé. Caixa escènica: Max Glaenzel. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Producció executiva: Irene Vicente. Assistent de producció: Laia Bonet. Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures Stage Technology, S.L. i Sumescal SL. Coproducció: Teatre Lliure i Titus Andrònic S.L. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Àlex Rigola. Cia. Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2022. Reposició: Sala Hertbreak Hotel, Barcelona, 12 setembre 2023. A CAL FUSTER HI HA NOVETAT... A cal fuster hi ha novetat... I ho dic com ho deia el poeta J.V.Foix no perquè siguin dies de Nadal sinó perquè, al director i dramaturg Àlex Rigola, això de la fusteria sembla que ho porti a l'ADN, si tenim en compte que posar intèrprets i espectadors embalats en una caixa de fusta —més gran o més petita, depèn— ja ho ha fet en propostes anteriors com «Who is me. Pasolini» (2016) o «Vània» (2017), muntatges d'estructura i dramatúrgia singulars, amb un cert aire experimental que, sense tanta fusteria, el director ha anat imprimint amb un mètode molt personal que han donat altres propostes com «La gavina» (2018), «23F. Anatomia d'un instant» (2021) o «Ofèlia. Panic Attack» (2021), aquest últim, per cert, amb l'actriu Roser Vilajosana dins d'una carrosseria de Seat 600 i amb un espectacle del Grec'22 a la nau de Cal Trinxet de l'Hospitalet de Llobregat només per a una vintena d'espectadors per sessió.Aquí, en aquesta versió de «Hedda Gabler», l'estructura de fusta s'ha engrandit una mica més que les prefabricades per als muntatges sobre Pasolini i Vània. Ara sembla una barraca de teatre ambulant amb plafons i bancades de pi blanc fins a una capacitat per a vuitanta espectadors. Fusta sí, però coixins, també. I penja-robes a l'exterior per als abrics. Els espectadors que ja han exhaurit totes les funcions previstes d'aquesta primera temporada estan avisats.El mètode Rigola consisteix en partir del que es coneix de l'obra escollida i dels personatges i crear una versió lliure que faci la impressió que sorgeix espontàniament de cadascun dels intèrprets. Dic que faci la impressió perquè la naturalitat, la quotidianitat, la proximitat amb els espectadors, l'aparent treball de taula o d'assaig, no té res d'improvisació i es dedueix que en cada gest, en cada silenci, en cada mirada, en cada expressió, hi ha hagut un treball previ fins a aconseguir l'efecte volgut sense que això no impedeixi que, en una o altra funció, algun dels intèrprets tingui un impacte emocional que ha d'incorporar sense que ho pugui evitar.En aquest muntatge, l'actriu Nausicaa Bonnín es Hedda Gabler però també és o només és Nausicaa. I així respectivament amb cadascun dels altres personatges que no són anomenats amb els patronímics d'Henrik Ibsen sinó pels seus noms de fonts: Miranda, Pol, Joan, Marc...Això, esclar, crea una relació íntima entre cadascun d'ells i el seu personatge fins al punt que els espectadors tenen l'opció d'oblidar-se a poc a poc que una és Hedda, l'altre és Eljert, l'altre és Jorgen, l'altra és Thea i l'altre és Brack. En aquesta versió, es prescindeix de la criada i de la tia de Jorgen. De la primera, perquè el mateix director creu que no lligaria amb la pàtina d'actualitat que es vol donar a l'obra, i de l'altra, la tia, perquè amb una caricatura de còmic d'animació penjada a la paret —per cert, amb una semblança clavada a Olívia, la núvia de Popeye— ja fa el cas com aquell qui té una fotografia familiar emmarcada al rebedor de casa.Hi ha el típic revòlver, només un —no dos, com a l'original—, però suficient —malgrat que és de fogueig— per crear la tensió que es crea quan algú apunta amb una arma i amb el dit a punt de prémer el gallet, i avui encara més quan es recorda el recent accident mortal que va tenir en un rodatge l'actor Alec Baldvin amb la seva directora de fotografia.Hi ha també una representació reinventada en un pòster en blanc i negre del déu romà «Bacus bevent», de Guido Reni, amb la gerra de vi, símbol de la temptació per als que tenen la feblesa de la beguda i aquí una mena d'al·legoria precursora de la bota de pell que en molts versions d'«Els Pastorets» encara traginen en Lluquet i Rovelló, ni que promocionar la beguda, en els temps que corren, estigui mal vist, tret del xampany, esclar, que amb els “royalties” no s'hi juga.El personatge de Hedda Gabler d'Àlex Rigola és una dona que no se sent lligada a l'error que creu que ha comès amb el casament per mantenir el seu estatus econòmic sinó que fa ús de la seva llibertat. La parella arriba d'un viatge d'almenys sis mesos en un pis que encara està hipotecat, paraula que sona com una declaració de guerra en aquests moments. Hedda continua sent, això sí, el personatge trencador —en deien modern a finals del segle XIX— que va llegar el noruec Henrik Ibsen al teatre universal d'una dona que instiga el suïcidi dels altres i que acaba amb el seu, després que hagi passat per l'avorriment, l'angoixa, el tedi —sobretot “el tedi”, remarca Hedda— i el desig de trencar la infelicitat que la corseca i poder penjar a la paret un cartell que digui “felicitat”.L'actualització d'Àlex Rigola de la seva Hedda Gabler sembla que faci també una picada d'ullet a alguna de les altres set versions que s'han vist al llarg dels anys al mateix Teatre Lliure, des de la més antiga del 1978, dirigida per Pere Planella, amb escenografia de Fabià Puigserver i amb històrics de la casa com Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Lluís Homar, Anna Lizaran, Fermí Reixach i Carlota Soldevila, a les més recents del segle XXI com la d'Eric Lacascade i Isabelle Huppert de l'Odéon - Théâtre de l'Europe, del 2005, o la de Thomas Ostermeier, del 2007, la de Daniel Veronese, del 2010, la del 2012 de David Selvas i Laia Marull, fins a les més lliures de Víctor Sánchez, del 2012, i la d'Aleix Aguilà i Pau Miró, amb la Companyia La Solitària, del 2017, on ja hi havia també, com ara, l'actor Pol López.Deia que l'actual d'Àlex Rigola sembla que faci alguna picada d'ullet a les anteriors perquè hi apareix un portàtil, un MacBook d'última generació, com en alguna de les anteriors versions, per superar el desfassament entre el manuscrit de paper original i les actuals possibilitats digitals, un recurs que ocasiona prou maldecaps als adaptadors de les noves versions i que Henrik Ibsen, el 1890, no podia preveure.I més que picada d'ullet, ¿no serà que «Hedda Gabler» porta malastrugança...? I, si no, ¿com s'explica la casualitat que l'actor Joan Solé —el marit de Hedda Gabler— hagi d'actuar aquests dies amb una senyora bota ortopèdica per una lesió patida en un dels assajos de la mateixa manera que l'actor Francesc Orella va haver de ser substituït de pressa i corrents per David Selvas, el director, el 2012, també per un accident similar? Com deia aquell, l'atzar és capritxós.Sigui com sigui, la troupe encaixa —mai més ben dit això de caixa— amb bones sensacions la interpretació que fa de la seva «Hedda Gabler». En uns setanta minuts, tots ells reviuen el més essencial de la trama de l'obra. Espectadors i intèrprets comparteixen la grada de fusta i l'escenari com si fossin un únic cos. No hi ha vestuari sofisticat. No hi ha matís d'il·luminació. No hi ha caracterització. No hi ha una acció excessivament teatralitzada. Hi ha només la fusió entre els personatges universals d'Henrik Ibsen i les vivències que es fan seves la Nausicaa, el Joan, la Miranda, el Pol, el Marc... Les mateixes vivències que tenen immersa en un mar de dubtes i d'incerteses la societat actual. Hi ha, en el fons, una bona “fusteria” dramàtica. Per això deia també, tornant a J.V. Foix, que a cal fuster hi ha novetat... Hi ha una Hedda Gabler que s'ha enfortit per ser el que vol ser. Una Hedda Gabler abocada al seu destí. Un destí que, malgrat els conformistes, no sempre és el destí que està escrit.
[cliqueu aquí]
VIDEO
Reproducció de «Bacus bevent», de Guido Reni.
Recupereu aquí algunes de les crítiques de les versions catalanes de «Hedda Gabler» més recents: la de Thomas Ostermeier (Lliure Montjuïc, 2007), la de David Selvas (Lliure Gràcia, 2012) i la de Pau Miró (Espai Lliure, 2017).
«Concurso de malos talentos». Creació de José y sus Hermanas. Intèrprets: Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. Dramaturgista: Ignacio de Antonio Antón. Espai escènic/vestuari: Patricia Albizu. Il·luminació:Cube.bz. Audiovisuals: José y sus Hermanas. So: Alejandro Da Rocha. Confecció de vestuari: Javi Navas. Producció executiva: Marta Díez i Pia Mazuela. Producció: Alejandro Curiel i Carolina Manero. Assistent de producció: Gerard Sancho. Comunicació: Gemma Polo i Glòria Ribera. Distribució: Palosanto Projects. Agraïments: Raul Bescos, Tanya Beyeler, Neus Casellas, Luciana Chieregati, Adrià Grau, Nuri Heras, Alexandra Laudo, Mainline Magic Orchestra, Carlos Manero, Enric Magoo i Sol Picó. Coproducció: Teatre Lliure i José y sus Hermanas. Amb l'ajut del Grec'22 Festival de Barcelona, Teatro Calderón de Valladolid, Ma Scène Nationale du Montbéliard, Teatros del Canal de Madrid i ICEC. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de Creació, La Piconera, Festival Temporada Alta de Girona / Salt i Nau Ivanow. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 novembre 2022. GUANYAR-SE LA GRALLA AMB LA SUOR DEL COS Més que un concurs de talents dolents, que és el que promet el títol, aquest nou espectacle de José y sus Hermanas és una suggerent performance teatral inclassificable de bon talent. La companyia ha aparcat per a una millor ocasió les projeccions de vídeo que va experimentar a «Explore el jardín de los Cárpatos» i ha posat tota la carn a la graella, mai més ben dit, ni que la carn, en una de les accions del muntatge més sonades sigui uns espectaculars músculs i unes espectaculars pitreres de silicona que transformen tota la troupe en cinc exemplars humanoides de culturisme.Aquest és el quart espectacle de la companyia que va arrencar amb èxit fa cinc anys i es va donar a conèixer a l'escenari del Tantarantana. Els espectadors recordaran els espectacles «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», «Arma de construcción masiva» i l'esmentat «El jardín de los Cárpatos».A l'actual «Concurso de malos talentos», l'experimentació continua i el trencament de totes les barreres possibles, també. Combinat, amb referències teatrals clàssiques i fins i tot allunyades en el temps. Fora pantalles, les pantalles són mortes, visca els telons! Fora guitarres electròniques, morin les guitarres electròniques, visca la gralla! Fora tablets, mòbils i lectors digitals. Mortes les tablets, els mòbils i els lectors digitals, visca el llibre de paper... i si el llibre fa foc i treu fum, quan parla de García Lorca, encara més.És aquest trencament el que fa que cada proposta de José y sus Hermanas sigui rebuda amb les expectatives de trobar-hi alguna sorpresa. Aquí, la sorpresa és l'excés físic de cadascuna de les quatre actrius i de l'actor que configuren el repartiment. La suor, tal com sona, no és una metàfora a «Concurso de malos talentos» sinó una realitat. L'encapsulament dels cossos dins de les silicones culturistes és un risc fins i tot per a la circulació respiratòria. Si es vol fer teatre del bo, com diuen tots cinc, cal suar també de debò.Entremig hi ha reflexió, esclar. I en això sí que no abandonen la tesi dels seus primers espectacles. La reflexió de «Concurso de malos talentos» és la xacra de la precarietat laboral, la crisi del sistema convencional: néixer, créixer, estudiar, treballar, trobar parella, tenir fills, formar família i envellir. El seu discurs —en clau diglòssica que es justifica com a bilingüe— clava l'agulló directe a la generació que bascula entre la vintena i la trentena i pica l'ullet als de més amunt quan ridiculitza els valors anomenats emergents que passen dels quaranta. Diuen que s'han basat en referències clàssiques: Federico... ¿quin Federico?, ah!, García Lorca. El Samuel... ¿qui és el Samuel..?, el Beckett, ah!, i alguns altres que no són tan evidents ni en el discurs ni en la trama.L'acció té lloc en un pretès centre de baix rendiment. Un gran rètol de neó presideix l'escenari i ho indica. Atenció al rètol perquè, al final, un grafit en canviarà el sentit per Centre de Pur Sentiment. No dic res que no es vegi venir.Després d'una introducció de teatre pur davant de teló que en algun moment no necessita paraules i en té prou amb esgarips, esbufecs o xiulets, els espectadors queden avisats: fer “teatre del bo” no vol dir fer segons quin teatre que s'ha vist sempre.Després hi ha la desfilada de penons blancs —¿potser una cinquantena?— que s'estenen a l'escenari amb lemes escrits en cadascuna de les banderoles sobre les inquietuds socials més actuals i sempre a ritme marcial d'himnes legionaris —corneta i tambors—, d'aquells que acompanyen amb fervor els passos de Setmana Santa i els crucifixos del Sant Crist. Un paracaigudes també blanc infla l'escenari. Abans, però, un solo ben guanyat a pols de gralla —interpretat per l'actriu Glòria Ribera— ha deixat clar que la música no té fronteres i fins i tot amanseix els mals esperits.Tot plegat, s'encamina cap a l'esclat final que —avís per als espectadors de poca fe per les performances—, és un final musical i posa la pell de gallina en la veu de la mateixa actriu de la gralla, Glòria Ribera, i una lletra que els espectadors han trobat abans reproduïda en un fulletó deixat al seient: «Que ardan mis cosas al viento, / que ardan con mis ilusiones. / Ponedle colores al humo, / a la luz y los telones. / Que ardan mis cosas al viento». I al final ho rebla com una copla que agafa aires de tristesa: «Lo nuestro es puro sentimiento. / Lo nuestro es de Fiesta Mayor. / Seremos unas mamarrachas. / Podemos hacerlo peor. / Lo nuestro es puro sentimiento.»Que l'espectacle acabi amb aquesta perla musical no és per atzar. Una de les integrants de la companyia, l'actriu Glòria Ribera, la protagonista de la gralla, és nascuda fa vint-i-vuit anys a Guissona —el seu dialecte de la Segarra no enganya—, té formació de cant clàssic i violoncel i treballa en la revisió i recuperació de la cançó d'avantguarda dels anys vint del segle passat. A José y sus Hermanas, l'eclecticisme de gèneres no els espanta ni els frena. I espectacles com aquest en són una bona mostra.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Fàtima», de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Mercè Arànega, Albert Ausellé, Queralt Casasayas, Tilda Espluga, Jordi Figueras, Daniela Fumadó i Sergi Torrecilla. Escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumne en pràctiques d'il·luminació de l'ITT: Quim Algora. Construcció d'escenografia: Jorba-Miró Taller d'Escenografia. Construcció cap de rata: Martí Doy. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Ajudanta de direcció: Ester Villamor. Fotografia d'escena: Sílvia Poch. Altres fotografies: Detall del Sant Miquel de Jaume Huguet (cap a 1455-1460, Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC). Direcció: Jordi Prat i Coll. Coproducció Teatre Lliure i Festival d'Estiu de Barcelona Grec 2022. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 30 setembre 2022. TOPANT DE CAP EN UNA I ALTRA SOCA... El dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) acaba d'estrenar el que es podria considerar, fins ara, la seva obra mestra. S'empara en el relat bíblic del «Llibre del Predicador» o «L'Eclesiastès» per bastir una faula moral amb «Fàtima», ambientada al barri del Raval de Barcelona, el seu barri de fa molts anys.I ho fa potser volgudament perquè l'ambigüitat que encara perdura sobre la interpretació de «L'Eclesiastès» bascula entre el sentiment pessimista del fet que res no és etern i el sentiment optimista que incita a viure sense restriccions els plaers del present.L'autor i director Jordi Prat i Coll —que ha publicat també ara la seva obra dramàtica completa, entre la qual es troba la celebrada peça anterior «M'hauríeu de pagar»— arriba a parlar de «L'Eclesiastès» com l'exemple de la vanitat que envolta la condició humana i, a més, amb la intenció de llençar una pista als espectadors, anomena la droga que circula pel barri de ficció de «Fàtima» amb el genèric del nom bíblic: “eclesiastès”.Però encara hi ha més referències intencionals que guien els personatges de l'obra «Fàtima»: l'arrencada amb el vers del poema de la «Divina Comèdia» de Dante Alighieri: “Nel mezzo del cammin di nostra vita, mi ritrovai per una selva oscura ché la diritta via era smarrita...”, a banda del popular vers “topant de cap en una i altra soca...”, de «La vaca cega» de Joan Maragall.¿Vol dir tot això que «Fàtima» és una obra només apta per a entesos en el substrat literari i cultural de fons? En absolut. Ben al contrari, «Fàtima» és una esplendor de text, de registre poètic, de realisme màgic, d'interpretació, d'escenografia, d'il·luminació, de so, de vestuari i de concepció escènica.¿Es pot demanar més? Crec que no. Simplement dir que, després de la fugaç arrencada del Grec'22 —tres úniques funcions—, l'actual temporada estable d'un mes al Teatre Lliure de Gràcia, en plena maduresa de rodatge, augura que és una d'aquelles peces que segurament es podrien afegir a l'agenda d'una possible futura recuperació i diria també que «Fàtima» té tota la potència espectacular per adaptar-se fins i tot escenogràficament —impressionant disseny de Marc Salicrú— a la sala Fabià Puigserver de Montjuïc.He començat dient que «Fàtima» era una faula moral i no és una classificació escollida a l'atzar. A «Fàtima» hi ha personatges de carn i os i hi ha també personatges de bestiari urbà poèticament humanitzat: una gavina malferida, un gat de carrer, una rata de claveguera... (aquí hi ha la mà artesanal de Martí Doy) i també de personatges propis d'una urbs vella encerclada i estigmatitzada per una urbs eixamplada: el camell que flirteja amb l'òpera, la matrona del barri addicta a les sessions de la Filmoteca (que porta directament al carrer Robadors), el pinxo de nit que busca sexe —“ensenya'm el cony!”, exigeix a la Fàtima llençada al carrer—, el mosso d'esquadra que escolta pacientment la companya de pis de Fàtima quan està en estat de xoc i que te una retirada al mateix pinxo de nit de carrer del principi (els espectadors entendran per què).I tots, entrant i sortint, en una pujada a la glòria i una baixada als inferns a través d'un espectacular ram d'escales rònegues —que l'autor admet que s'imagina com les d'una plaça de Roma— emmarcades per un mur d'arcades que recorden l'antic i també el modern Lliure amb l'antic pont de tècnics dels temps més precaris que conserva encara l'antiga i renovada sala de Gràcia.L'estructura de l'obra es basa sobretot en una successió de monòlegs de cadascun dels personatges, entrelligats com si fossin un diàleg amb Fàtima, aquesta noia de poble engolida per la gran ciutat i arrossegada a la desesperació i el buit de la droga i la prostitució.Cal parlar primer de la força i brillantor de la protagonista de «Fàtima» (l'actriu Queralt Casasayas) que centra tot el relat amb un seguit d'intervencions que extreuen el millor del millor de l'actriu, en una interpretació que, sense forçar la trista caricatura de la prostitució, fuig del seu registre habitual com a actriu per portar-la a la submissió de l'“eclesiastès”, no la del llibre bíblic, vull dir de la droga batejada així per l'autor.Al seu costat hi ha la sortida des de la trapa infernal del gat de carrer —¿hauria de dir sense sostre?— humanitzat admirablement per l'actor Jordi Figueras; el sorprenent paper caracteritzat com si fos sortida d'un relat de gènere fantàstic de la gavina ferida (l'actriu Tilda Espluga) —¿o potser hauria de dir veïna ferida?— que passa del terror de l'au rapinyaire a un efecte màgic d'alta volada poètica; el doble paper de l'actor Albert Ausellé (el del mosso i el del pinxo de nit); el xantatge sobre Fàtima del camell líric (l'actor Sergi Torrecilla); la sorpresa del breu monòleg de la dona de la Filmoteca (l'actriu Mercè Aránega) que aporta una airada de frescor i lluminositat enmig de les tenebres de l'infern ravalesc de l'obra; i finalment el debut de la jove actriu i cantant Daniela Fumadó que —tot i haver participat amb La Petita Malumaluga, una companyia de teatre familiar— aquí broda amb boixets de punta de coixí el seu llançament com a actriu amb un monòleg de metralla sense punts ni comes, sense alè ni possibilitats de prendre aire per respirar i que tanca amb una peça cantada —els seus orígens són sobretot musicals— que arrodoneix el que representa una descoberta com a actriu revelació de la temporada. Tots són personatges en fase d'emergència per intentar sobreviure en un medi que els és hostil.Diu «L'Eclesiastès» tot això que al llarg de l'obra «Fàtima» ressona com una paràbola:“Tot té el seu moment. Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir. Un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de matar i un temps de guarir. Un temps d'enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure. Un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne. Un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n. Un temps de cercar i un temps de perdre. Un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d'esquinçar i un temps de cosir. Un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha un temps d'estimar i un temps d'odiar. Hi ha un temps de guerra i un temps de pau.”Tota aquesta reflexió sobre el sentit de viure és el que hi ha també en aquesta «Fàtima», una obra que referma l'autor Jordi Prat i Coll com un dramaturg contemporani capaç de fer bon teatre sense haver de recórrer, sisplau per força, a la comèdia.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Internacional». Idea d'Anna Karasińska. Intèrprets: Avo Buchaca, Amàlia Cillero, Magí Coma, María Moralo i Alba Tortras. Assessoria de continguts: Magda Kerestey. Espai escènic i il·luminació: Cube.bz. Traducció: Martí Sales. Ajudant de direcció: Luis Peset. Direcció: Anna Karasińska. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 4 juny 2022. METACRÍTICA D'UN METAESPECTACLE Si la dramaturga polonesa Anna Karasińska (Łódź, Polònia, 1978), convidada pel Teatre Lliure per tancar la commemoració del 30è aniversari de la mort de Fabià Puigserver i artista debutant aquí, es permet el luxe d'advertir els presumptes espectadors dient-los que en les seves posades en escena no hi ha guió, no hi ha text, no hi ha trama, no hi ha dramatúrgia, no hi ha escenografia i no hi ha protagonistes ni res que s'hi assembli, un també es pot permetre el luxe d'advertir que això és una no crítica d'un espectacle no vist, afirmació que, agafant-la com el rave per les fulles, podria voler dir que és una metacrítica d'un metaespectacle.«Internacional» tenia tots els ingredients per ser un espectacle rebel si no fos que els “enfants terribles” estan de baixa i de rebaixa. Dies abans de començar les funcions, «Internacional» ja es va situar al cim de la polèmica de les xarxes perquè una de les aspirants a assistents de la direcció —escollida per càsting— va denunciar males praxis o presumptes desacords en el mètode dels assajos de creació i se'n va anar de l'equip amb la cua entre tuits.La direcció del Teatre Lliure va esbandir la qüestió al·legant que ara, “no com abans” —i es referia a l'últim daltabaix nascut també a les xarxes i engrandit per la miopia del patronat del Lliure, que va acabar amb la dimissió de Lluís Pasqual— sí que hi ha un protocol per analitzar casos com aquests. I tan amples. Mentrestant, la resta d'escollits en un nombrós càsting, intèrprets joves, refermaven la seva complaença amb el mètode de treball de la directora polonesa. I també, tan amples. La conclusió del cas, pròximament... a les xarxes, esclar. * Veure nota al peu La segona batzegada perquè «Internacional» fos un espectacle rebel va ser quan, alertats pel baix interès dels espectadors i la minsa venda anticipada, la direcció va cancel·lar sigil·losament l'última setmana de les funcions —havia d'acabar el 12 de juny i el van decapitar el 5 de juny— sense justificar del tot les causes i al·legant, en aquest cas, que la setmana estroncada serviria per fer “feines de manteniment” del teatre de Gràcia. No s'aclaria si l'escombra i el “motxo” l'agafarien els integrants de la mateixa companyia d'escollits a través d'un nombrós càsting per fer «Internacional», mal que fos per amortitzar el contracte que havien signat (i perdó pel sarcasme).El cas és que el resultat d'«Internacional», malgrat aquest parell de mèrits previs esmentats, no ha resultat ser ni rebel, ni adscrit a les noves tendències —potser precisament per ser de tendències massa antigues—, ni tan sols revelador de l'aura que acompanyava el debut aquí de la dramaturga Anna Karasińska.La directora sembla que ha deixat els seus escollits conillets d'Índies a mercè dels elements i a l'abast d'un experiment teatral on, a la llarga, si ho mirem ben mirat, han estat més conillets d'Índies els mateixos espectadors més que no pas els joves protagonistes. Diguem que «Internacional» s'ha afegit a una sèrie de propostes encarregades a cegues —enlluernats per referències vingudes de fora— que han caracteritzat més d'un fracàs aquesta temporada, cosa més greu quan el fracàs en qüestió és dins d'una programació de teatre públic. En això, si serveix de consol, el Teatre Lliure no ha estat sol aquesta temporada perquè l'ha acompanyat amb algun resultat similar el Teatre Nacional de Catalunya. Signes dels temps.Els cinc intèrprets —quatre joves actrius i un actor amb els cinc sentits posats en la proposta— segurament que no han notat en pròpia pell la frustració generalitzada de l'espectacle i, segurament també que, del seu treball amb la directora polonesa, en guardaran un bon record i alguna lliçó escènica també. Però de bones intencions el món n'és ple. I si tenim en compte que «Internacional» sembla un assaig de l'assaig del procés del procés de creació del mateix espectacle, començant pel càsting, queda clar que per empatitzar amb el que ve darrere cal molta fe i una agudesa imaginativa que no tothom està en disposició de tenir.Del càsting de ficció a la platja i de la sorra a la neu i de la neu a una mena de desembarcament de Normandia light amb acolliment de llar inclòs per reflexionar sobre l'espai i l'ús que l'ésser humà fa de l'espai. Sempre en clau de joc, ingenu, però sense suc ni bruc i, com que parlem d'experiment, també retallant cada dia la durada de l'espectacle una mica i una altra mica fins a escurçar l'espectacle a la mínima expressió, probablement per no fer patir més del compte els espectadors.«Internacional», en tot cas, s'ha quedat a les beceroles del prestigi que la creadora Anna Karasińska té i del qual un no gosa dubtar. Es fa difícil pensar que la seva vinculació amb el Teatre de Varsòvia —i d'aquí ve la relació amb els orígens de Fabià Puigserver— sigui per espectacles com el que ha creat ara al Teatre Lliure. Es fa difícil pensar que en set anys, des del 2015, hagi perdut la guspira farcida d'humor que li va fer guanyar, diuen, alguns premis internacionals. Es fa difícil pensar que una trajectòria de teatre i cinema com la d'Anna Karasińska pot quedar en entredit per una ensopegada. Es fa difícil també fer una metacrítica del que ha estat un metaespectacle. Com deia aquell senyor que caracteritzava l'actor Lluis Marco en la sèrie «Dinamita» del Tricicle: “Reflexionem-hi!”.
Nota: El 9 de juny, l'informe de la Comissió de Protocol per a la Prevenció de l’Assetjament del Teatre Lliure no ha detectat cap irregularitat en l'actuació de la directora polonesa Anna Karasińska en els assajos de l'obra «Internacional». El Lliure dóna el tema per tancat
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Síndrome de gel». Idea de Xicu Masó. Dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó. Intèrprets: Sílvia Albert Sopale, Muntsa Alcañiz, Judit Farrés, Asma Ismail, Carles Martínez, Roc Martínez, Ramon Micó, Jana Punsola i Manar Taljo. Espai escènic i il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Vestuari: Adriana Parra. So i vídeo: Joan Gorro. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Alumna en pràctiques de grau d'Arts Escèniques de l'Eram: Silvana Llopart. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'ITB: Alfons Casal. Construcció escenografia: Xarli Hernàndez. Agraïments: Elisabeth Hultcrantz, Maria Viozquez, Amat Calsina, Pontos Sánchez, Mònica Rius Piniés, Cristina Camps, Cristina Mas, Shirin Omar, Rinas Omar, Nor Betari i les seves dues filles, Amjad Bitari i Abed Al-Haj. Ajudanta de direcció: Clàudia Ferrer. Direcció: Xicu Masó. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 23 març 2022. DE LA «SÍNDROME DE RESIGNACIÓ»
A LA «SÍNDROME DE GEL» Quan l'actor i director Xicu Masó es va proposar portar al teatre la patologia psicològica batejada ja a la dècada dels anys noranta del segle passat a Suècia com a «síndrome de la resignació», que el fenomen actual dels refugiats ha fet global, segurament que no podia imaginar que el dia de l'estrena de l'obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia faria ja un mes que l'Europa del benestar vivia en estat letàrgic de guerra i aguantant la respiració a causa de la invasió genocida de Vladímir Putin a Ucraïna que ha comportat que milions de ciutadans, sobretot mares i més mares i infants ucraïnesos, hagin traspassat la frontera cap a indrets presumptament més segurs fugint dels bombardejos russos i deixant enrere un mar de devastació i d'incertesa.Per això, «Síndrome de gel», que parteix d'un estudi ja publicat de la metgessa sueca Elisabeth Hultcrantz i que han bastit dramatúrgicament Mohamad Bari i Clàudia Cedó, malgrat que té com a protagonistes una mare i dues filles fugides de l'Iraq a Suècia, es llegeix inevitablement com a mirall dels milers de mares i infants d'Ucraïna que busquen refugi ara mateix a tot Europa i, per descomptat, també a Catalunya.La «síndrome de resignació» s'atribueix a aquells infants que després de viure una situació traumàtica com és una guerra que no poden entendre i que, després de veure's obligats a créixer enmig d'una cultura, una societat i una llengua que no és la seva, reben amb incredulitat una ordre d'expulsió del govern de torn perquè no compleixen els requisits que les lleis canviants cada dia diuen que haurien de complir.«Síndrome de gel» és una obra de denúncia de la contradicció dels països occidentals davant l'embat migratori que els arriba dels països orientals o dels subsaharians en conflicte o ofegats econòmicament. Mentre per una banda promouen l'asil, per l'altra queden en evidència, com ha pasat ara, davant les restriccions aplicades als immigrants dels últims anys i l'obertura sense condicions dels actuals refugiats ucraïnesos.Xicu Masó, que amb l'obra «El metge de Lampedusa» ja es va endinsar en la crisi migratòria arran dels camps de refugiats de l'illa italiana, es pregunta en la presentació actual: «¿Els d'Ucraïna sí, i està molt bé, però i els altres? ¿Com n'hem de dir d'això?»A «Síndrome de gel», els espectadors trobaran una part de la resposta. L'obra té dos plans de visió: el de l'hospital suec de Malmö, contruït els anys setanta, amb els metges (un metge director i una metgessa africana), els serveis socials (una assistent desesperada pel col·lapse) i una noia filla de pare sirià però crescuda i educada a Suècia que és intervinguda per una apendicitis (que acabarà fent d'intèrpret de l'àrab), i el d'una mare i dues filles adolescents, refugiades iraquianes a Suècia, amb una de les filles que, en saber que corrien el perill de tornar a l'Iraq expulsades, cau en el mutisme i la falta de reacció a qualsevol estímul i en un estat d'inconsciència gairebé vegetatiu a causa de l'anomenada «síndrome de resignació».Però l'obra no es limita a descriure aquest retrat psicològic, sinó que conté tots els ingredients de les contradiccions de la societat occidental d'aquest moment: els pacients que demanen que els atengui un metge blanc i no una “negra” (racisme de protocol); el director de l'hospital que no fa res per canviar segons quines contradiccions de funcionament (conformisme i submissió al poder); la metgessa jubilada que vol continuar exercint (oblit de l'experiència); la saturació dels serveis socials (imprevisió i migradesa de recursos); l'intent frustrat d'acollir il·legalment la mare i les dues filles iraquianes al marge del protocol (solidaritat versus realitat); la reconciliació de la noia sueca de pare sirià amb el seu origen gràcies a un extens bloc de notes heretat del pare mort (reconeixement del jo); i el somni de les dues filles refugiades (idealisme d'un futur millor).Tot aquest còctel d'elements socioculturals en un muntatge d'ambientació escenogràfica, llum i color més aviat volgudament gèlid —blau pàl·lid—, per donar raó segurament al títol «Síndrome de gel», i també un muntatge que dóna resposta a la tan reclamada interculturalitat i diversitat racial en el repartiment perquè, al costat dels intèrprets veterans com l'actor Carles Martínez, les actrius Muntsa Alcañiz i Judit Farrés, i de les dues joves actrius Roc Martínez (una de les revelacions de «Les verges suïcides») i Jana Punsola (aquí li toca callar molt en un paper difícil, però atenció quan s'hi posa!), que fan els papers de les dues adolescents iraquianes refugiades.Hi trobem també la presència de Sílvia Albert (actriu i creadora de «No es país para negras»), una de les metgesses reivindicatives que acaba substituint el vell director. I, a més, el debut d'Asma Ismail, una palestina refugiada a Catalunya des del 2010, que no s'ha dedicat mai a la interpretació teatral i que aquí intervé sempre en llengua àrab en el paper de la mare iraquiana refugiada a Suècia.Per reblar el clau multicultural, hi ha l'actriu Manar Taljo (recordem «Alhayat o la suma dels dies», de la companyia La Viciosa, i «La setena porta» d'Els Pirates, a més del seu projecte d'arts escèniques centrat en els camps de refugiats grecs), nascuda a Barcelona el 1987, Manar Taljo és filla de pare sirià i mare catalana, i aquí es posa en la pell del personatge de la noia sueca que finalment farà d'intèrpret d'àrab perquè el seu pare de ficció era també sirià.El director Xicu Masó ha fet que tots els intèrprets es moguin gairebé de puntetes i sense fer gaire soroll, com si no volgués destorbar més del compte el rerefons dramàtic de l'obra que han elaborat dramatúrgicament a quatre mans Clàudia Cedó i Mohamad Bitari. En algun moment, fins i tot massa de puntetes. Seria bo que en alguna escena s'apugés el to de volum i de dicció. La sala de Gràcia és mitjana, sí, però no tant com per pensar que el discurs es pot deixar lliscant sense alçar prou la veu i només a peu d'escenari. Els espectadors, al costat del valor suggerent, el valor inèdit i el valor de denúncia que té el fons de «Síndrome de gel», en traurien encara més profit si el discurs complet de l'obra, català i àrab, els arribés plenament entenedor.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Terra baixa», d'Àngel Guimerà. Dramatúrgia: Roberto Fratini. Intèrprets: Chantal Aimée, Marta Aguilar, Nao Albet, Alba Aloy, Mercè Arànega, Hodei Arrastoa, Enric Auquer, Quim Àvila, Guillem Balart, Susanna Barranco, Javier Beltrán, Dolo Beltrán, Ivan Benet, Clàudia Benito, Paula Blanco, Marcel Borràs, Alba Brunet, Marc Cartanyà, Aina Clotet, Francesc Cuéllar, Carlos Cuevas, Bruna Cusí, Biel Duran, Tilda Espluga, Raquel Ferri Moscardó, Xantal Gabarró, Francesc Garrido, Berta Graells, Margalida Grimalt, Paula Jornet, Marc Joy, Mireia Lorente-Picó, Núria Lloansi, Toni Mas, Paula Malia, David Menéndez, Bàrbara Mestanza, Tamara Ndong, Eva Ortega, Anna Pérez Moya, Víctor Pi, Oriol Pla, Alba Pujol, Alba Ribas, Santi Ricart, Xavier Ripoll, Maria Antònia Salas, David Selvas, Yolanda Sey, Blanca Valletbó, Martina Vilarasau, Pau Vinyals, Jaume Viñas. Resta de repartiment en curs d'un col·lectiu de 78 intèrprets (6 per funció que es fan públics el dia abans). Il·luminació: Anna Rovira. So: Joan Solé. Audiovisuals: Enrique Baró Ubach i Marie Klara González. Ajudants de direcció: Pedro Granero i Estela Santos. Ajudants de so: Pau Matas i Enol Balada. Producció executiva: Helena Febrés Fraylich. Agraïments: Nau Ivanow, Companyia Heartbreak Hotel, Núria Llunell, Lluís Pasqual, Mercè Aránega, Albert Arribas, Abel Garriga i als actors i actrius de la Companyia Lliure de 1990. Coproducció: Teatre Lliure i Roger Bernat / FFF. Direcció: Roger Bernat. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 febrer 2022. BAIXAR A TERRA I ENFANGAR-SE Hi ha teatre experimental i experiments de teatre. El que el director Roger Bernat (Barcelona, 1968) ha fet amb aquesta singular i oblidable miniversió de «Terra baixa» és un experiment de laboratori teatral. Un experiment molt allunyat de la seva etiqueta d“enfant terrible” contracultural i contrateatral guanyada en altres temps i que potser encara li és aplicable avui mateix si tenim en compte que l'any 2017 va ser distingit amb el Premi Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals.Com a “conillets d'índies”, amb perdó pels actors i actrius del repartiment, ha escollit una llarga llista d'intèrprets fins a 78 noms de tots els registres, estils i generacions —alguns han desistit potser perquè han vist venir el pa que s'hi donaria o perquè tenien altres compromisos— i els ha distribuït en grups de mitja dotzena cada funció per convertir-los en una mena de zombies amb domèstics auriculars posats.Però Roger Bernat, a veure, posats a experimentar en ple segle XXI i l'any 2022, en l'era del Mobile World Congress, ¿per què no has optat per aquelles enormes ulleres de realitat virtual que et fan viure en un altre món? En comptes d'això, el director els ha fet fer els papers de «Terra baixa», d'Àngel Guimerà, sense cap assaig, sense que se sabessin el paper, repetint la declamació que els arribava pels auriculars dels intèrprets que el 1990 van integrar el repartiment de la versió del Lliure de Fabià Puigserver al Mercat de les Flors, amb aquella enorme rampa que baixava del sostre com si baixés de la muntanya, amb Lluís Homar en el paper de Manelic i Emma Vilarasau en el paper de Marta, entre els dos principals protagonistes, a més de Rafael Anglada, Mercè Arànega, Andreu Benito, Lola Lizaran, Víctor Pi i Santi Ricart.I el resultat, per divertit que pugui semblar, el fet és que, per als espectadors, és un autèntic nyap. En els habituals avisos de la sala d'estar a punt de començar i apagar el mòbil i portar la mascareta durant tota la funció caldria que s'indiqués que el que veuran no és una «Terra baixa» “à la page” sinó un divertimento teatral on els que més s'hi diverteixen són la mitja dotzena d'intèrprets cada funció —impossible parlar de la reacció i la feina de tots, esclar— que amb prou feines poden seguir com cal el text, entendre'l —precisament Fabià Puigserver i també Lluís Homar van optar per un experiment lingüístic amb algunes expressions del català de terra endins i ruralitzat— i que com si fossin en una aula de l'Institut del Teatre de quan eren joves s'ho passen bomba esperant l'hora del pati, o de la cantina, vaja.L'experiment de la «Terra baixa» de Roger Bernat coincideix amb un experiment menys arriscat i més mediàtic, el que Àngel Llàcer està fent amb la sèrie de programes «El llop» de TV3. Només cal esperar que, entre experiment i experiment, el pobre Àngel Guimerà no baixi del cel i s'estripi les vestidures o acabi matant, si no el llop perquè està protegit, algú que se li posi al davant amb la seva «Terra baixa».De fet, Roger Bernat no enganya quan en la presentació de l'obra confessa: «Potser sóc el menys indicat (...) És cert que la meva manera de fer teatre poc té a veure amb les maneres de Fabià Puigserver. Però seria simplificar massa resumir la història del teatre a una concatenació d'antagonismes i venjances. (...) Encara que la «Terra baixa» de Puigserver-Homar-Vilarasau no sigui la que jo faria, no deixa de fascinar-me” (...) Que Fabià donés un gir antimodern al final de la seva carrera, i ho fes precisament en el Festival de Tardor i preolímpic de Barcelona, no deixava de ser una botifarra al Cobi i a la venda per catàleg de la ciutat.”I ja hem arribat al cap del carrer. Si Fabià Puigserver, segons Roger Bernat, el 1990 va fer una botifarra al Cobi de l'època de Xavier Mariscal, ell ara fa una botifarra al teatre convencional en el sentit més ampli del terme. Potser perquè com ell mateix diu al final: “Sóc un perfecte estranger [Roger Bernat és de mare belga] que s’apropa a un espectacle del que no pot reclamar la propietat per cap motiu. I, tanmateix, potser sigui aquesta la raó per la qual he fet aquest muntatge.” Malgrat l'experiment teatralment fallit, totes les funcions del Lliure de Gràcia tenen un 80% d'ocupació de venda anticipada, si no exhaurida. I és que, quan es tracta de «Terra baixa», el morbo escènic no té fronteres.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Mazùt». Creació de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Intèrprets (2021): Julien Cassier, Marlène Rostaing i el gos Patchouka. Intèrprets (2012): Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Col·laboradors: Benoît Bonnemoison-Fitte, Maria Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo). Il·luminació: Adèle Grépinet. So: Fanny Thollot. Vestuari: Céline Sathal. Treball rítmic: Marc Miralta. Enginyer de gotes: Thomas Pachoud. Constructor: Laurent Jacquin. Direcció tècnica i tècniques de llums: Marie Boetas / Louise Bouchicot. Tècnics de so: Timothée Langlois / Naïma Delmond. Regidoria: Cédric Brejoux, Mathieu Miorin, Cyril Turpin. Direcció tècnica de la companyia: Nina Pire. Delegat de direcció i difusió: Laurent Ballay. Producció executiva: Pierre Compayre. Administració: Caroline Mazeaud. Comunicació: Ariane Zaytzeff. Producció: Baró d’evel. Coproducció amb: ThéâtredelaCité – CDN Toulouse Occitanie, MC93 – Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis, Teatre Lliure, Parvis – scène nationale Tarbes-Pyrénées, Malakoff scène nationale – Theatre 7, Romaeuropa festival i L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège. Residències: ThéâtredelaCité – CDN Toulouse Occitanie; L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège. Amb el suport de: Ministeri de la Cultura i la Comunicació – Direcció Regional d’Afers Culturals Midi-Pyrénées, la Région Medi-Pyrénées i el Conseil Départemental de Haute-Garonne. Creació original del 2012 en coproducció amb El Canal, Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque languedoc - Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012, Festival La Strada en Graz. Amb l'ajut de: L’Animal a l’esquena Celrà i la scène nationale du Petit Quevilly / Mont Saint-Aignan. Direcció de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Cia. Baró d'evel. Temporada 2012: Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona. 13 desembre 2012. Temporada 2021: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2021 - 16 gener 2022. “NOSTALGÈRIE” EN CLAU DE CREACIÓ ARTÍSTICA Gairebé deu anys després, la companyia franco-catalana formada per Blaï Mateu i Camille Decourtye han recuperat el que va ser la gènesi de la seva trajectòria en aquesta última dècada. L'espectacle «Mazùt» que, a tocar del Nadal del 2012, es va veure al Mercat de les Flors en una proposta considerada aleshores per a tots els públics perquè tot feia pensar que es tractava d'una proposta que s'emparentava amb el circ.De seguida es va constatar, però, que la intenció dels dos creadors d'aquell espectacle fugia dels seus orígens per trobar un llenguatge nou, universal, creatiu i tan personalíssim com lliure de prejudicis i etiquetes que han anat confirmant amb espectacles tan fascinants com «Bèsties» (aquest sota carpa), «Là» o «Falaise». Abans, durant una dècada anterior, des de l'any 2000, quan la companyia es va crear, ja havien deixat empremta del seu estil amb el solo «Ï» (Blaï Mateu) i l'espectacle «Le sort du dedans» (sota carpa com «Bèsties») i fins i tot amb el muntatge col·lectiu «A tocar!», que va obrir el Festival Grec del fatídic 2020.Els qui han conegut la companyia Baró d'evel en aquests últims espectacles faran un viatge en el túnel del temps —fem-ho romàntic, va, i diguem-ne afectuosament “nostalgèrie”— reculant ara a «Mazùt» (esclar que aquest títol enigmàtic diuen que vol dir precisament, en rus o grec, “moviment” o “canvi”) i constataran quina era la filosofia dels dos creadors de «Mazùt», que el 2012 van interpretar ells mateixos i que ara han passat el relleu a dos intèrprets no menys suggerents i intensos que ells dos com Julien Cassier i Marlène Rostaing (i no ens oblidem, per la seva discreció, del gos Patchouka).Com aleshores, el 2012, la classificació de l'espectacle es fa gairebé impossible. ¿Gest, moviment, poètica, acrobàcia, dansa, música, llum, so, teatre...? Una barreja multidisplinar que els espectadors només poden viure deixant-se emportar per l'expressivitat plàstica de tot el conjunt.Lluny queda aquí l'origen de Camille Decourtye, crescuda al voltant d'una cavallerissa francesa del seu avi, i també l'origen de Blaï Mateu, crescut sota la carpa i la vida mig nòmada del Circ Cric de Tortell Poltrona. Els seus dos orígens es van trobar a l'Escola de Circ de França i el resultat actual és una fusió de les dues cultures i dels dos orígens, com els veuen per tot arreu on presenten els seus espectacles.La vinculació de Baró d'evel amb el bestiar domèstic que ha integrat en els seus espectacles anteriors és aquí una simbologia llunyana: el cap de cavall —¿en podem dir cap gros, sense ofendre, per ser honestos amb la cultura pròpia?— és una premonició de les meravelles que després farien amb el cavall de carn i os sota la carpa.«Mazùt» parteix d'un cert aire surrealista que després va acabar en un realisme de pista sense trampa. La bèstia domina l'home i la dona. L'aigua, més ben dit, la gota, les gotes persistents d'aigua de «Mazùt» també dominen la fragilitat domèstica, la veu, la cançó, el paper, la taula de l'escriptori, fins i tot el maquillatge dels personatges que es veuen empesos per una partitura mil·limètrica que passa de la violència a la tendresa i de la tendresa a l'esclat poètic. El canvi (“mazùt”) tant es pot esdevenir transitant cap a la tristesa o el drama com cap a la incertesa i malgrat tot, la felicitat dels dos personatges.La companyia Baró d'evel és una denominació d'origen que el gurmet teatral no deixa escapar sempre que la té a tocar. Com a mostra un botó: tot esgotat al Lliure de Gràcia abans de començar. Llàstima del 30% de localitats que les renovades restriccions pel coronavirus s'han autoempassat deixant de nou les sales amb l'incomprensible 70% d'aforament, malgrat les mascaretes i totes les mesures de seguretat. Un temps convuls que també espera delerós, com Baró d'evel, el seu “canvi”, el seu «Mazùt».
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Bonus Track». Creació de Carol López. Intèrprets: Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N'Dongo, Anna Ycobalzeta / Bea Segura (2021). Col·laboració: Luara Herrera Navas (en el paper de Lua). Espai escènic: Jose Novoa. Ajudanta espai escènic: Paula González. Vestuari: Myriam Ibáñez. Ajudanta vestuari: Gioia Olivieri. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Jordi Busquets. Vídeo: Francesc Isern. Assessora de moviment: Dory Sánchez. Alumna en pràctiques de direcció de l'ITB: Núria Torres. Acabats escenogràfics: Taller Castells. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 21 octubre 2020. Reposició: 29 setembre 2021. SIS PERSONATGES A LA RECERCA D'ELLS MATEIXOS A «Bonus Track», com que la creació és molt compartida entre la directora Carol López i les aportacions dels intèrprets, el guió acaba sent una barreja de guions amb múltiples petites històries, tot i que una barreja ben amanida, que acaba tenint sentit més aviat per la percepció ambiental que se'n treu que no pas pel que el discurs ha expressat.Cadascun dels personatges de «Bonus Track» deixa anar la seva sobre el que fa el cas personal o de parella, però amb una absència força notable de diàleg convencional. Aquest recurs dramatúrgic, que sempre resulta suggerent per als espectadors perquè els obliga a anar més enllà del que veuen i el que escolten, corre el risc —sense risc no hi ha art— que cada personatge faci la impressió que vagi una mica a la seva, allò que en argot ja gairebé vintage, de la generació que ja trepitja el mig segle de vida, és a dir, la barrera dels cinquanta que protagonitza l'obra, es diu també “a la seva bola”.Aquí, dues parelles de fet i una parella de germà i germana van força “a la seva bola”. Sis personatges que ja no tenen la prioritat d'anar, com deia aquell, a la recerca de cap autor sinó que en realitat estan anant a la recerca d'ells mateixos, del que han deixat enrere i del que es pensaven que trobarien anant endavant sense saber com se'ls ha escapat dels dits. Tot allò, vaja, que en diuen frustració, incertesa, incomunicació, paternitat, maternitat, infidelitat... etcètera, etcètera.Amb aquesta base de sentiments personals, l'atractiu de «Bonus Track» és el tractament dramatúrgic, el bon affaire de la interpretació de conjunt —moviment, expressivitat, pàtina d'humor subtil...— i els recursos escènics —hi ha sis pantalles, títols de crèdit i alguna sorpresa final que és prudent no desvelar— i que, com sovint s'ha evidenciat amb obres anteriors de Carol López («V.O.S.» o «Last chance», Lliure, 2005 i 2007), tenen un aire cinematogràfic, sempre que els cinèfils en qüestió siguin amants del gènere indie i, si pot ser, del gènere woodyallenesc.Molt llunyanament, a la generació dels espectadors dels cinquanta fets o a punt de fer, la mateixa dels personatges, els ressonaran i els semblaran molt identificables alguns problemes existencials que semblen d'avui però que són de tota la vida. A la generació d'espectadors més joves, potser els espantarà pensar en què es poden convertir quan siguin grans. I als que han superat la franja del mig segle, s'ho miraran amb un somriure amagat, aquesta vegada sisplau per força, sota la mascareta, pensant que ni va ser tan greu de passar ni tan senzill de superar.He dit que «Bonus Track» té sorpreses amagades. N'hi ha algunes que sí que es poden deixar entreveure: hi ha música de tria eclèctica i, si no, a veure qui és capaç de barrejar tonades d'una «Laura» de Lluís Llach amb la rumba de «Volando voy» o algunes populars italianes —ah!, les bicicletes metàfora de “la vida és bella” recorrent l'espai rectangularíssim del Lliure, tan rectangularíssim que a vegades es perden segons quines frases d'una cantonada a l'altra.Esclar que, entre els intèrprets hi ha Dolo Beltran —exPastora versus Dolo— que dóna el to musical, al qual s'afegeixen els altres cinc, com una coral disciplinada i ben avinguda. I hi ha una deconstrucció escenogràfica de gran puzzle que tanca el muntatge. I encara una col·laboració en pantalla d'una joveníssima intèrpret (Luara/Lua) en off que, ves ver on!, té una evident semblança amb un dels intèrprets de l'obra (Andrés Herrera) i una coneguda actriu catalana (Nora Navas). «Bonus Track» és un retrobament de vells amics a l'escena molt ben retratats per Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N'Dongo i Anna Ycobalzeta / Bea Segura, que rememoren en la ficció el seus inicis i les seves relacions —també amb Carol López de directora— i que no s'estan de fusionar-se amb el moment puntual de pesta moderna que viu el món sencer en una escena gairebé de ciència-ficció on no falta la boira, la fredor, les bates quirúrgiques d'UCI i les mascaretes i les incòmodes viseres protectores d'apicultor... potser per deixar entendre que tothom amaga sota la mascareta, ara més que mai, una segona cara de la manera d'entomar els sotracs del món que li ha tocat viure.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'obra «Bonus Track», de Carol López (1). La peça «Wise Up» (Aimee Mann) una de les de la banda sonora de l'espectacle «Bonus Track», recorda la pel·lícula del 1999, «Magnòlia», de Paul Thomas Anderson, on s'explica la relació que viuen diversos personatges (2).
«23F Anatomia d'un instant». Creació d'Àlex Rigola, a partir de la novel·la de Javier Cercas. Intèrprets: Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez i Roser Vilajosana. Espai escènic: Max Glaenzel. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Igor Pinto. Vídeo i edició de títols: Amanda Baqué. Assistència dramatúrgica: Alba Pujol, Alexandre Fons i Melanie Catan. Producció executiva: Irene Vicente Salas. Ajudanta producció: Laia Bonet. Construcció escenografia: Xarly Ou. Realització peça escultòrica: Raquel Bonillo. Vestuari de l'actriu Roser Vilajosana i de l'escultura: Berta Riera. Edició fotogràfica: Berta Vicente. Distribució: Sergi Calleja (Focus). Coproducció: HeartBreak Hotel, Titus Andrònic, S.L. i Teatre Lliure. Ajudanta direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola.Companyia Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 18 abril 2021. ¡AR ZUELO TOR MUNDO! Com més et mires el tall del vídeo en blanc i negre —gràcies a la càmera que es va mantenir arriscadament oberta de TVE fins que un guàrdia civil la va ordenar apagar— de dos quarts i mig de set del vespre (18:23 h) del 23 de febrer del 1981 al Congrés dels Diputats de Madrid, més et sembla la paròdia d'una escena de guignol amb el colpista Antonio Tejero, pistola en mà i tricorni al cap, esgargamellant-se com un mestre de l'antiga escola: «¡Al suelo todo el mundo!», de la mateixa manera que ho fa el titella Tòfol quan apallissa el Dimoni.El temps —i ja són quaranta anys— ho esmorteeix tot. Però allò que ara sembla un funció de guignol en aquell moment no va ser pas una broma. En tot cas, sí que va ser una mala passada que els quadres de l'antic règim van voler jugar a la que encara era una feble democràcia en construcció.Com va passar el 1936, quan el govern de la República va fer els ulls clucs i les oïdes sordes al soroll de sabres que hauria pogut aturar, el 23F del 1981 també es van fer els ulls clucs i les oïdes sordes a allò que els cercles més íntims de l'Estat espanyol veien venir. No en va, l'Operació Galàxia del 1978, un prematur cop d'estat fallit, ja tenia el mateix tinent coronel Tejero al capdavant a la taula del cafè Galaxia de Madrid on es va planejar el cop per al mes de novembre d'aquell any.El que va passar entre el vespre del 23-F del 1981 i la matinada del 24-F ha estat fruit de múltiples especulacions i d'incògnites que probablement no s'aclariran mai, sobretot perquè el dit acusador assenyala el que aleshores era el cap d'estat, el rei borbó i hereu franquista, Joan Carles I, ara rei emèrit vagant pels deserts de sorra.El director Àlex Rigola es basa en la novel·la «Anatomia d'un instant» (Mondadori / Rosa dels Vents, 2009) de Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962), autor adoptiu de Girona on ha crescut i viscut des de petit i on ha exercit de professor universitari. Àlex Rigola no ha fet exactament una adaptació de la novel·la sinó que n'ha fet una interpretació i s'ha basat en tres personatges clau d'aquella efemèride: el president del govern espanyol Adolfo Suárez, el diputat comunista Santiago Carrillo i el tinent general i vicepresident del govern Manuel Gutiérrez Mellado. Tres noms, esclar, que per a generacions més joves suposo que és com si els parlessin de la “guerra de Cuba”.Els tres, aquell vespre colpista, no es van deixar intimidar per les ràfegues de metralleta al sostre del Congrés, on ha quedat el testimoni per als visitants, i no es van acoquinar sota els escons com tots els altres sinó que es van mantenir al seu lloc, després que el tinent general Gutiérrez Mellado s'enfrontés a peu dret —qüestió de galons— als colpistes i fos empentat per algun dels guàrdies civils. La retransmissió d'aquells minuts, per als que la seguien per atzar per la ràdio (Cadena SER), va ser encara més alarmant que les imatges vistes després de televisió espanyola perquè els trets per ràdio no desvelaven si havien anat a parar al sostre o havien anat a tocar a algun dels diputats. La incertesa va durar una bona estona. Es van carregar de piles els transistors i es van fer les primeres maletes per si calia sortir cames ajudeu-me. Al carrer, silenci somort. I només alguns agosarats van trucar a les portes del Palau de la Generalitat demanant armes per si calia enfrontar-se als colpistes. El que va passar ja ho sabem i queda resumit en una frase: “Tranquil, Jordi, tranquil, que és la guàrdia civil”. L'endemà, tothom a la feina. Però a la democràcia encara avui se li nota la ferida.Àlex Rigola revesteix de comèdia aparent un dels fets històrics més importants de la mal anomenada Transició espanyola. I ho fa incidint en el paper de cadascun d'aquells tres personatges clau a qui el mateix Javier Cercas atribueix el do de la reconversió: un, Suárez, des del falangisme; l'altre, Gutiérrez Mellado, des del franquisme; i l'altre, Santiago Carrillo, des del comunisme estalinista. Tres orígens que eren clarament contraris a qualsevol intent de democràcia i que Cercas qualifica com a personatges que recorren a l'art de la traïció.De fons, el considerat avortador del 23F, l'aleshores rei borbó Joan Carles I. I a l'escenari, els quatre intèrprets que expliquen, no tant com a personatges, sinó com a narradors, allò que passa pel cap de cadascun dels protagonistes, a banda de fer paral·lelismes amb altres veus involucrades en el cop com el general Milans del Bosch —nissaga colpista— el dels tancs pels carrers de València, o el general Alfonso Armada, el preceptor del rei i qui molts consideren encara avui que era el nom que s'amagava darrere “l'autoridad competente” que anunciava el colpista Tejero als diputats del Congrés mentre ell ja s'anava posant neguitós i descobria que els impulsors del cop li havien fet “botifarra”.Val la pena veure també ara a la xarxa —quaranta anys després— el vídeo on una colla de nostàlgics del franquisme li reten un homenatge, en temps de foguera independentista, i com ell garanteix, amb una copa de vine negre a la mà, que Espanya —la seva Espanya, esclar— no es trencarà mai perquè hi ha la guàrdia civil, la policia espanyola i l'exèrcit que la protegeixen. Com canten aquells: “Mama por!».Fa de mal dir, però el muntatge d'Àlex Rigola té més de pedagògic que de document, malgrat els recursos de les projeccions i els flaixos històrics. Dic pedagògic perquè als que van viure el 23F i ja tenen una edat no els explica gaire cosa més de nou. En canvi, a moltes generacions joves —pel buit històric de l'ensenyament als instituts— sí que els descobreix què va passar molt abans que ells nasquessin, com han admès, per exemple, dos dels intèrprets més joves: Enric Auquer i Roser Vilajosana, feliçment nascuts el 1988 i el 1994.Tant ells dos com els altres dos més veterans, Xavi Sáez i Pep Cruz, tenen moments de gran potència narrativa. Fan viure els diàlegs o els personatges de qui parlen com si fossin ells mateixos. Fa la impressió que ho expliquen a l'auditori, però també que s'ho expliquen a ells mateixos. ¿Com s'entendria, si no, que Roser Vilajosana —vestuari masculí— pogués fer d'Adolfo Suárez? Contrastar el tricorni amb els globus de festa d'aniversari, els impermeables, la coca-cola i les patates xips ja forma part de la mirada d'Àlex Rigola, gairebé de “dramma giocoso”, que l'acosta, com deia al principi, al guignol, a la mateixa peça de guignol que sembla ara el tall de vídeo en blanc i negre dels fets i que es podria titular, amb permís del protagonista: «¡Ar zuelo tor mundo!».
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«The Mountain». Dramatúrgia: Àlex Serrano, Pau Palacios, Ferran Dordal. Performers: Anna Pérez Moya, Àlex Serrano, Pau Palacios, David Muñiz. Veu off: Amelia Larkins. Música: Nico Roig. Videoprogramació: David Muñiz. Videocreació: Jordi Soler Quintana. Disseny il·luminació: Cube.bz. Espai escènic i maquetes: Àlex Serrano, Lola Belles. Ajudanta escenografia: Mariona Signes. Vestuari: Lola Belles. Màscara digital: Román Torre. Cap producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula Sáenz de Viteri. Agraïments: Núria Guiu, Pablo Acosta García, Danila Gambettola, Martín García Guirado, Pasqual Gorriz Marcos, Denis van Laeken, Simone Milsdochter, Eugenio Szwarcer, Alla Zakiullina. Fotografia: Jordi Soler. Companyia Agrupación Señor Serrano. Direcció: Àlex Serrano, Pau Palacios, Ferran Dordal. Coproducció GREC Festival de Barcelona, Teatre Lliure, Centro de cultura contemporánea Condeduque, CSS Teatro Stabile di Innovazione del Friuli – Venezia Giulia, Teatro Stabile del Veneto – Teatro Nazionale, zona K, Monty Kultuurfaktorij, Grand Theatre i Feikes Huis. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 juliol 2020. Reposició i revisió: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. 18 març 2021. CECI N'EST PAS UNE PIPE [Revisió de la crítica de la primera estrena al Teatre Lliure de Montjuïc, el 8 de juliol, dins el Festival Grec 2020] El primer i dur confinament del 2020 va agafar l'Agrupación Señor Serrano en plena preparació de «The Mountain». Això va fer que la seva estrena dins el Grec 2020, en aquella ocasió al Teatre Lliure de Montjuïc, advertís que la proposta no estava prou madura.Ara, la programació i el calendari l'han portat a l'escenari més íntim del Teatre Lliure de Gràcia. I els Señor Serrano hi han arribat amb els deures fets amb una honesta revisió del que va ser la primera posada en escena sense perdre'n, esclar, ni el sentit ni els orígens potser perquè ja ho deia aquell: qui perd els orígens, perd la identitat.La identitat de «The Mountain» és posar de manifest el núvol de mentides sobre el qual viu la societat actual, propiciades sobretot per la vulnerabilitat i, a la vegada, la ingènua fiabilitat de les xarxes. ¿Si el pintor René Magritte ja ho va dir: «Ceci n'est pas une pipe», per què els Señor Serrano no poden fer creure que una raqueta de bàdminton no és una raqueta de bàdminton sinó un bat de beisbol?«The Mountain» es refereix sense subterfugis a l'ascensió a l'Everest del mític George Mallory, que el 1924 va intentar arribar al cim però, sense que se sàpiga encara avui si ho va aconseguir —ai, si aleshores haguessin existit els mòbils i els satel·lits!—, el fet és que va morir en la baixada i el seu cadàver es va trobar anys després just a uns cinc-cents metres del cim.¿I com introdueix aquest fet l'Agrupación Señor Serrano en el seu trencaclosques de «The Mountain»? D'entrada, amb una obertura de la performer Anna Pérez Moya, amb un deix de l'anglès molt nadiu perquè l'espectacle és en anglès per la vocació internacional de la companyia, i també amb dos personatges jugant a bàdminton. Després, tornant a Mallory, amb algunes de les cartes de la seva dona Ruth. I per recordar a l'auditori que les fake news no són només cosa del present, Agrupación Señor Serrano fa referència també a un altre mite de la mentida: la versió radiofònica de «La guerra dels mons» que Orson Welles va fer servir, segurament sense proposar-s'ho, per fer córrer el pànic el 1938 entre la població nord-americana.El culte a la mentida continua quan la polifacètica i camaleònica Anna Pérez Moya intenta posar-se i fer creure que viu en la pell de Vladimir Putin aprofitant els recursos virtuals que el progrés digital ha aportat a les vides dels actuals terrícoles que a Montjuïc ja van comprovar què pot fer un dron en un escenari (per cert, en aquella primera versió ja van dir els Señor Serrano que no l'havien pogut fer sobrevolar pel damunt els caps de la platea —amb les ganes que se'ls intueix que en tenien— per qüestions de normes de seguretat).Molta neu, esclar, tractant-se de l'Everest. Neu que sembla neu i neu virtual que també sembla neu. I la muntanya, com tantes muntanyes, per trobar-hi la veritat, un ideal que el teatre clàssic ha explorat ja algunes vegades, sense anar més lluny, el teatre català de Guimerà o el de Víctor Català.En l'espectacle revisat i reposat ara d'Agrupación Señor Serrano hi ha els recursos escènics que els han fet reconeguts i premiats a tots els escenaris on han actuat: la performance, l'ús de càmera i projeccions en directe, les maquetes... L'experiència acumulada prové d'espectacles prou celebrats com «Brickman Brando Bubble Boom» (2013), «A house in Asia» (2014), «Birdie» (2016) o «Kingdom» (2018) —potser el més qüestionat de tots, espina que s'han tret ara del tot amb el renovat «The Mountain».[cliqueu aquí]
VIDEO
«La bruixa de la tramuntana». Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir del conte «La bruixa de Cadaqués» de Miquel Berga. Composició musical i arranjaments: Carles Pedragosa. Intèrprets: Clara Moraleda, Carles Pedragosa, Maria Santallúsia i Toni Viñals. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Laura Clos 'Closca' i Sergi Corbera. Vestuari: Joana Martí. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchynow. So: Josep Sánchez-Rico. Enregistrament musical: Jordi Santanach, Pepino Pascual, Antonio Torres, Núria Martín, Natxo Jiménez, Enric Gómez i Carles Pedragosa. Cap tècnic: Marco Mattarucchi. Ajudant producció: Bernat Grau. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap producció: Clàudia Flores. Direcció producció: Josep Domènech. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Bitò i Teatre Lliure. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Teatre Lliure Gràcia. Barcelona, 7 març 2020. El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) es troba com un peix a Cadaqués explorant tots els gèneres teatrals. Si ens referim ara només al teatre familiar, encara ressona l'adaptació que amb Clara Peya va fer de «Renard, el Llibre de les Bèsties», espectacle que també va estrenar la temporada 2016 / 2017 al Teatre Lliure, reconegut i premiat. Ara s'ha conjurat amb el compositor i també actor Carles Pedragosa (Barcelona, 1982), de llarga trajectòria musicoteatral, per a aquesta adaptació del conte per a primers lectors, «La bruixa de Cadaqués», que el 2014 va publicar l'autor i professor universitari Miquel Berga (Salt, Gironès, 1952) a la col·lecció El Vaixell de Vapor de l'Editorial Cruïlla.Els elements bàsics del conte literari apareixen també en la versió teatral: el Cadaqués dels anys seixanta del segle passat quan comença a ser envaida pel turisme de fora; la bruixa que vol especular amb aquest racó mig màgic de l'Alt Empordà i convertir-lo en una segona Benidorm de ciment; l'alcalde encara del règim franquista que li roda l'ull davant el negoci que s'acosta; el pescador, la mestra del poble, la peixatera... i el genial Dalí que s'emparenta amb tres gats de teulada humanitzats que, quan coneixen els plans de la bruixa que té el malnom de Tramuntana perquè les ventades fortes i els tornados arrasadors són la seva especialitat, lluitaran per esguerrar-li la festa.«La bruixa de la tramuntana» és un espectacle eminentment musical —hi ha una quinzena de peces originals— que combina tota mena d'estils, ritmes i gèneres passant per alenades de sardana, ressons d'havanera, ritme de salsa i fins i tot una peça melòdica i romàntica pròpia del Festival de la cançó de San Remo. Tot això, en veus i cordes vocals de tres intèrprets de teatre musical de primera fila, la trajectòria dels quals es pot resumir amb alguns dels títols emblemàtics com «Mar i cel», «Scaramouche», «El despertar de la primavera», «Ruddigore o la nissaga maleïda», «La casa sota la sorra», «Sugar, ningú no es perfecte», «La flauta màgica» o «El Mikado».Als tres intèrprets i cantants (Clara Moraleda, Maria Santallúsia i Toni Viñals) s'hi ha afegit aquesta vegada el mateix compositor, Carles Pedragosa, que com els altres, fa doblets i “triplets” amb els diversos personatges de la trama —uns 70 minuts que els primers espectadors segueixen embadalits— amb figures des de les típiques dones del terrat —hi ha molta roba estesa— les turistes angleses, franceses i nòrdiques, l'acordionista, l'alcalde, la peixatera, la mestra que fuma al pati, pescador que juga a la botifarra i el gran Dalí. Els tres felins humanitzats són la Fosca, l'Olívia i el Bobby —sí, nom de gos que no fa per a un gat, però...— el gat enamorat d'una gata estiuejant que li té el cor robat, Gwendoline, que viu en els seus somnis i que fins i tot veu passar volant per damunt de Cadaqués.L'espectacle té tots els ingredients que li demana el gènere: una mirada històrica al passat del temps dels avis dels primers espectadors —amb picades d'ullet per als espectadors més veterans com una mica d'imitació del No-Do, una opció política contemporània per “eixamplar la base” o el retrat que es fa de les trapelleries del mateix Dalí—; una mirada fantasiosa amb el trio de gats de teulada que es transforma en la típica “colla” heroïna i moralista del conte; les malifetes de la bruixa de la tramuntana en complicitat amb un alcalde corrupte; i la victòria del bé sobre el mal, aquesta vegada amb la força de l'art del mateix Dalí i l'ajut idealista del trio felí, dues gates i un gat que, en alguns moments, sembla que vulguin entonar, ni que sigui només una mica, el «Duet dels gats» de Rossini (o de Lucas de Persall, àlies Berthold, segons algunes especulacions dels estudiosos).Si al vessant més lúdic de la representació, que és el de les escenes musicals i el de l'aventura per salvar Cadaqués, hi afegim en algunes escenes una incorporació lingüística dialectal del parlar salat propi d'una part del nucli de l'Alt Empordà en boca dels personatges populars i una àmplia rastellera d'embarbussaments del pintor Salvador Dalí —aquí hi té un paper remarcable el mateix compositor Carles Pedragosa que fa el personatge dels bigotis punxeguts i barretina— l'espectacle s'arrodoneix com una de les propostes familiars d'aquest any més recomanables per a tots els públics amb la seguretat que tothom en sortirà satisfet de comprovar que en el pot petit és on sempre s'hi acaba trobant la millor confitura.
VIDEO
ALGUNES DE LES PECES DEL MUSICAL EN MP3:«Els gats tenim set vides» / «La bruixa de la tramuntana» / «Tots hi pintem» / «No te'n refiïs mai»
«Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I». Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Música: Jan Fité. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Ajudanta d'escenografia i vestuari: Joana Martí. Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico. Producció executiva: Marián Díaz Comas. Cap de producció: Macarena García. Construcció de l'escenografia: Carla Piera. Confecció de vestuari: Albert Pascual i Joana Martí. Equips Teatre Lliure. Coproducció: La Calòrica i Teatre Lliure. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 gener 2020. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 28 octubre 2021. ¡ANCHA ES CASTILLA! La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017) i «Els ocells» (2018).El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, les possibilitats tècniques del Teatre Lliure han permès engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla.Que un actor faci de reina (Aitor Galisteo-Rocher), ja és prou grotesc. I que una actriu (Carla Rovira) faci de cardenal, està en la mateixa línia. Que la serventa (Esther López) no digui ni mu, també té el seu toc de gràcia perquè l'obliga a expressar-ho tot a través dels gestos d'aprovació i de rebuig. I que el rei Ferran (Xavi Francès) tingui una caracterització de calçasses davant la fortalesa de la reina fins a l'últim badall d'ella dóna joc a remarcar la superioritat centralista sobre la perifèria —llegeixi's, si es vol, de la caverna nacionalista sobre les autonomies històriques.Finalment, que la palla i la brutícia de la corona castellana contrasti amb la finesa, la netedat i l'elegància de l'arribada de Felip el Bell (Marc Rius) i de Joana la Boja (Júlia Truyol), filla d'Isabel I i Ferran el Catòlic, s'explica sense paraules. I com que el temps no passa en va, aquesta escena és una airada de l'Europa neta, culta, lliure, de nord enllà, on la Castella bruta i rància del sud encara avui envia al Parlament o als tribunals europeus tot de sentències, euroordres, resolucions i suplicatoris en la llengua imperial sense cap altra traducció.En conclusió, quan la reina s'entesta a fer hereva del tron la seva filla Joana, la també multienfeinada princesa d'Astúries i de Girona, reina de Castella, de Lleó, senyora de Biscaia, duquessa de Montblanc, comtessa de Flandes, comtessa de Barcelona, reina d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Nàpols... i Joana se'n vol escapolir advertint i anunciant: «Però si jo sóc boja!», la resposta d'Isabel I és reveladora: «Da igual. ¡Ancha es Castilla!». Tan «ancha», que la moribunda reina Isabel I ignorava aleshores que qui realment regnaria per poders en comptes de Joana, seria el fill d'ella i Felip el Bell, Carles d'Habsburg. I així ha anat la cosa des d'aleshores.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«This is Real Love». Creació i intèrprets: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Col·laboració especial d'Isaki Lacuesta i Isa Campo. Música i espai sonor: Clara Aguilar. Disseny d'espai i llums: Marc Salicrú. Vestuari: CLAN (disseny i confecció de samarretes) i Noemí Galí. Ausiovisuals: Rita Molina. Fotografia: Irene Moray. Videoclips: Laura Weissmahr, Laura Subirats i Arnau Coll. Assessorament de dramatúrgia: Jordi Oriol. Assessorament de moviment: Alba Sáez. Disseny del merchandising: Sofia Gallarate i Alessia Arcuri (SAGA). Ajudant d'escenografia: Sergi Cerdán. Producció: Clara Aguilar i Clara Mata. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Cicle: «Res no és Mentida. Joves i ficció en temps digitals». Producció del Col·lectiu VVAA, amb el suport de la Sala Beckett i la companyia La Brutal. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 23 febrer 2019. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 desembre 2019. [Crítica corresponent a l'estrena de la Sala Beckett] Si mai s'han barrejat, sense que es noti, diferents disciplines en un mateix espectacle, la proposta que el col·lectiu VVAA ha fet amb «This is Real Love», les supera ben bé totes. Des de la música en directe, al videoclip, l'audiovisual, els efectes de llum i so, el teatre, la performance, el disseny, la interactivitat amb els espectadors, el merchandising, els mitjans de comunicació, els reality show, i... malgrat tot!, el discurs a través del text.Situem-nos. L'espectacle és a peu dret (90 minuts amb dret a cervesa gentilesa de la casa i opció d'alguna tarima per repenjar-se o alguna cadira plegable per a qui vulgui reposar). Guarda-roba obligatòria per a tothom perquè la temperatura puja a poc a poc de nivell. La sala s'ha recobert absolutament d'un ambient blanc immaculat, gèlid, propi d'una altra dimensió més enllà del segle XXI. A l'entrada, els espectadors cal que es cobreixen les sabates amb peücs de plàstic per no fer malbé la moqueta. Si, a més, es repartissin casquets de bany, podria semblar que es tracta d'una d'aquelles visites a un centre mèdic o una fàbrica d'embotits. Hi ha pantalles gegants a quatre bandes on s'hi projectaran textos cèlebres, preguntes a l'auditori per respondre's en veu baixa o imatges des de la prehistòria fins a l'actualitat. Una tauleta amb opció de compra de samarretes, pins i encenedors, marca SAGA, una de les implicades en el projecte escènic. I una acció interactiva amb repartiment de bitllets d'euro, si s'explica una història breu (havia vist repartir bitllets en el ritual d'espectacles indis o balcànics, però encara no en espectacles catalans... anem millorant). Els intèrprets deambulen d'un costat a l'altre de la sala (també ho poden fer els espectadors que no tenen vetat l'ús del mòbil) i sempre fan les seves intervencions damunt d'una de les tarimes. És des d'allà dalt des d'on pren forma la història.I la història de fons va d'una parella com tantes altres, en Max i l'Elena (per als amics, els intèrprets Max Grosse Majench i l'Elena Martín), que trenquen la seva relació justament coincidint amb la preparació de l'espectacle i que es juguen el seu futur com a parella convencional (parlen de MATRImoni i de PATRImoni) per mor de l'èxit. I l'èxit és tenir likes al Facebook, l'èxit és que t'estimin ni que sigui virtualment i l'èxit és que es guanyin molts diners. Una escena coreogràfica de percussió a bufetades de la parella protagonista obre el relat per passar després a un monòleg abrandat i ple de passió pel que espera de la vida i d'honestedat juvenil pel futur d'Elena Martín (recordem «Júlia ist», la seva primera pel·lícula com a directora o el seu paper en el film «Les amigues de l'Àgata»). Hi haurà altres intervencions solistes, com la de Sofia Gallarate, actriu d'origen italià i artista multidisciplinar, que ve del més enllà, 4.500 anys enrere, i que té una visió àmplia i oberta de l'evolució del planeta. En tot moment, els efectes de so i de llum acompanyen la banda sonora de l'espectacle (música original de Clara Aguilar que recentment ha deixat l'empremta de la seva creació musical en espectacles com «Esmorza amb mi», d'Iván Morales, o en el so d'«Una Ilíada», dirigida per Juan Carlos Martel, a més d'«Andrea Pixelada», de Cristina Clemente, o «Incògnit», en cartellera al Teatre Lliure).L'espectacle es tanca precisament amb una intervenció musical a duo de la parella Elena Martín i Max Grosse Majench, que abans ja hauran protagonitzat una de les escenes més aconseguides, en una entrevista televisiva —ella és una periodista del cor— i amb una bateria de preguntes que posen en compromís l'entrevistat —un personatge de ficció que ha assolit la fama i que ha entrat en les especulacions de les xafarderies rosa pel seu trencament de parella— amb respostes que sovint fusionen la ficció amb la realitat de l'actor que, a la vida real, també havia col·laborat amb el film «Júlia ist» o havia codirigit un altre espectacle prou trencador com «Wohwagen», del mateix col·lectiu VVAA (La Seca Espai Brossa), amb Rémi Pradére i Anna Serrano, una altra de les actrius de l'espectacle actual.«This is Real Love» és una creació col·lectiva que reflexiona sobre el paper dels joves en relació a la ficció que es viu en l'era digital i la seva influència del món del triomf sense escrúpols. Però tot i així, els sentiments sempre continuen existint. Malgrat que ells són conscients que darrere de l'amor també hi ha el negoci. La trama que, malgrat el discurs a vegades una mica elitista, transcorre amb una intenció lúdica i, sense caure en la frivolitat, divertida, inclou moments de «comunió col·lectiva» amb pregàries incloses que tenen aires de performance sectària. L'estètica dels personatges, tant de vestuari com d'actitud, ho corrobora des del primer moment: vestuari uniforme, unisex, universal. En fi, una experiència que convida els espectadors a viure-la des de la seva òptica personal i que per ells es això: «This is Real Love». I és que «l'amor real» que pregonen sempre acaba sent segons el color del vidre a través del qual es mira.
VIDEO
«Càsting Giulietta». Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Dramatúrgia de Marc Artigau. Un procés creatiu amb Rosó Amades, Genovega Garriga, Isabel Linares, Maria Dolores López, Clara Manyós, Àurea Márquez, Mariona Mayolas, Alícia Pueyo, Maria Salvador i Paquita Soler. Dramaturgista: Georgina Oliva. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Joan Rodon. Ajudanta de direcció i entrenament actoral: Clara Manyós. Continguts i assessorament: Mireia Estrada. Fotografies del procés: Juan Lemus. Equips del Teatre Lliure. Coproducció del Teatre Lliure i Grec 2019 Festival de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Amics de la Gent Gran i de la Fundació Privada Avismón Catalunya. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 octubre 2019. La memòria és el valor més preuat de l'ésser humà. «Càsting Giulietta» és un homenatge a la memòria a través de vuit àvies que, com aquell qui no diu res, expliquen cadascuna la seva història personal i la seva relació amb l'amor —el romàntic i el real— emparades en el mite shakesperià de la parella Julieta i Romeu de Verona.
L'opció de Juan Carlos Martel Bayod per analitzar i retratar diferents col·lectius socials o generacionals va tenir el seu primer “round” amb l'espectacle «Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Si aquell ja era prou punyent, aquest encara és més familiar, més entranyable, més quotidià. Qui més qui menys ha viscut, viu o viurà el procés d'envelliment dels seus avis o pares. Qui més qui menys, doncs, veu a l'escenari de «Càsting Giulietta» el mirall del seu passat, el seu present o el seu futur.La clau de convertir aquesta mirada —¿en podríem dir psicològica?— en material escènic rau en el fet de mesurar, calibrar, resituar i fer accessible dramatúrgicament l'expressivitat de les vuit àvies escollides i convertides en actrius per una vegada a la vida d'una única obra, amb el filtre dramatúrgic de l'autor Marc Artigau i l'acompanyament escènic de l'actriu Àurea Márquez i la també actriu i directora Clara Manyós.Elles dues representen en una primera escena el que podria ser un càsting per escollir una Julieta adolescent de 15 anys. L'actriu Àurea Márquez parla de la seva frustració en diverses ocasions per arribar a fer el personatge. Fer anys o estar embarassada són barreres infranquejables en teatre. L'actriu Clara Manyós fa d'ajudant d'ella, càmera en mà, script amb carpeta i bolígraf, lectora per uns minuts de «Romeu i Julieta», ni que sigui estirada plana a terra, per posar-hi més “naturalitat escènica”.Les vuit protagonistes de «Càsting Giuletta» són venerables àvies nascudes entre les dècades del 1920 i el 1930. Totes han estat “nenes de la guerra”, malgrat que aquesta etapa no apareix en cap moment de les seves històries. Dones de diferents barris barcelonins —una vinguda de la Garrotxa, d'Olot—, la majoria vídues, la majoria amb fills i néts. Totes elles disseccionen la cultura de l'amor a partir de com el van viure en la seva adolescència i joventut i com l'han conreat durant la maduresa fins arribar a la vellesa.I aquest recorregut es fa amb tendresa, amb guspires d'humor, de murrieria, de descarament i tot, recitant fragments de poemes, ballant, tocant el piano, fent de control tècnic des d'una peixera al centre de l'escenari, monologant a la càmera del càsting o dialogant amb Àurea Màrquez a partir d'una pregunta que admet múltiples respostes: «¿Què és l'amor?»Deia que la memòria és el valor més preuat de la humanitat. I les vuit àvies —Rosó, Genoveva, Isabel, Maria Dolores, Mariona, Alícia, Maria i Paquita—, a pesar de la seva edat, fan una demostració excel·lent d'aquest do, tant quan relaten petits fragments de les seves vicissituds personals, com quan han de recitar un poema o com quan, en el remarcable cas de Genovega Garriga, es posa en la pell de l'autèntica Giulietta Capuletti de Verona en un minimonòleg més propi d'una actriu veterana que no pas d'una àvia que no ha trepitjat mai un escenari. És ella mateixa la que fa, més endavant, un salt, des de la Capuletti de 15 anys de ficció a la Genoveva ”normal i corrent” de debò, la que recorda i troba a faltar encara la seva mare i desgrana la seva lluita personal des de la infància a la ratlla dels 90 anys. Memorable.
VIDEO
«Mundo obrero». Creació d'Alberto San Juan. Música original: Santiago Auserón. Intèrprets: Luis Bermejo, Lola Botello, Pilar Gómez i Alberto San Juan. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Raúl Baena. So: Adrian Foulkes. Moviment: Paloma Díaz. Ajudanta de direcció: Ana Belén Santiago. Direcció: Alberto San Juan. Producció: Teatre Español de Madrid. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 13 juny 2019. Del 1909 al 2019 han passat més de cent anys. Un segle convuls que la ficció històrica creada pel dramaturg, director i actor Alberto de San Juan retrata amb un seguit d'escenes breus en les quals pren protagonisme progressivament la parella formada per Pilar i Luis, que alternen la multitud de personatges i salten de generació en generació, des de l'afany d'alfabetització a l'Escola Moderna creada per Francesc Ferrer i Guàrdia fins a tocar de l'actualitat quan, en un miratge diabòlic i incendiari, els grans imperis espanyols sembla que s'ensorrin.Alberto de San Juan projecta una mirada tan crítica com lúdica i irònica al passat per entendre el present i qui sap si per predir el futur. Com en anteriors espectacles seus («El Rey», «Recortes», «Autorretrato de un joven capitalista español» o «Ruz-Bárcenas»), tant els botxins com les víctimes són tractats amb afecte, com si formessin part d'un inevitable patrimoni col·lectiu emmarcat en un quadre musical amb peces originals de Santiago Auserón que, durant una hora i mitja, es va deconstruint.De la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer Guàrdia, creador de l'Escola Moderna i afusellat el 1909 a Montjuïc com a cap de turc de la Setmana Tràgica, es passa a la vaga general de La Canadenca del 1919 i la implantació per primera vegada de les vuit hores feineres, la vaga de lloguers caiguts per l'encariment de les rendes, el pistolerisme de la patronal i l'anarquista o el cop d'Estat impulsat a l'ombra per la monarquia borbònica i executat per Primo de Rivera. No hi falten, a tocar dels anys trenta, ni Durruti, ni Simone Weil ni George Orwell ni el parèntesi de llibertat de la República. Guerra enllà, fosses comunes. I, més endavant, amb el blanc i negre del «desarrollismo», les tortures, l'expansionisme oportunista de Fraga Iribarne, les cuetades de Franco o l'ascens i caiguda del rei hereu del franquisme, Joan Carles I, i el paperot del seu successor, Felip VI, en una pretesa monarquia parlamentària.A ningú no se li escapa que la parella protagonista de «Mundo obrero», PIlar i Luis, recorda aquella altra parella cèlebre de l'obra incombustible de Sanchis Sinisterra, «Ay, Carmela!». Tant Paulino com Luís com Carmela i Pilar transiten per un temps mort. Si aquells es veien enrolats en la pròpia història, aquests es podria dir que l'escriuen, millor dit, la relaten, la viuen, la pateixen, la canten, la sintetitzen i l'analitzen amb una mica de drama i molt d'humor des de la distància del temps.Els intèrprets Alberto San Juan i Lola Botello tenen els seus moments de força escènica, ell fent apologia del líder, ella trepitjant les taules del Paral·lel de taverna. Però són Luis Bermejo i Pilar Gómez els que fan un esplèndid treball camaleònic dels seus personatges, des de ser infants fills d'immigrats de deu anys a l'Escola Moderna a créixer enamorats, a fer-se anarquistes, assemblearis, utòpics o patriòtics amb l'objectiu inesperat de dimitir de ser obrers. Inútils, els intents que fa en Luis d'enganxar l'auditori amb crits d'«Espanya, Espanya!» després del número de la bandera rojigualda —tractada amb tanta desinhibició com han fet altres humoristes amb l'estelada catalana per exemple— o atrevidament autocrítics quan despullen les virtuts i sobretot els defectes de la política d'assemblea veïnal, resumida en una escena on el principal motiu de discussió és qui neteja la «merda» de qui.Pilar i Luis, que neixen, creixen, moren i ressusciten diverses vegades durant tot el relat, transiten des del primer objectiu d'aprendre i ser savis a l'objectiu de ser només feliços i ballar a la glòria dels cels. Des d'allà dalt veuen com crema als seus peus l'imperi financer espanyol... Però els queda el consol que només cremen les «coses» i no les persones, ni molt meys les idees. «Mundo obrero», des de la crítica àcida, continua apostant per la utopia. Sembla que la humanitat no acabi mai d'escarmentar.
VIDEO
«Dolors / Capítols 5 i 6». Idea original de Meritxell Yanes. Dramatúrgia de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Argument: Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Escenografia: Lluís Nadal 'Koko'. Vestuari: Carme PuigdevalliPlantés. Il·luminació: August Viladomat 'Gutty' i Àngel Puertas. Música original i espai sonor: Carles Cors. Vídeo: FromZero. Perruqueria: Anna Rosillo. Assistent d'assaigs: Marc Morote. Disseny gràfic: ARTIC Studio. Producció tècnica: Punt de Fuga. Producció executiva: Meritxell Yanes i Arnau Nadal. Xarxes: Paula Lasheras (MeriYanes Produccions). Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel i Cristina Clemente. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 juny 2019. I continua... Tercera i última tongada de la sèrie teatral «Dolors», amb els capítols 5 i 6. L'experiència, tant per als intèrprets com per als autors —i també per als espectadors— es pot considerar força positiva. Sobretot, esclar, per l'energia que hi han de dipositar els tres intèrprets, amb els constants canvis d'acció i, en aquesta última part, també de personatges secundaris (un metge, una infermera, una doctora...)«Dolors» arriba al final amb la trama deixada en un punt ben àlgid després dels capítols 3 i 4. Però com passa en el tradicional "plantejament" (capítols 1 i 2), "nus" (capítols 3 i 4) i "desenllaç" (capítols 5 i 6), aquests dos últims esgoten la possibilitat d'obrir noves vies que deixessin la sèrie en un punt de fuga obert. Tancat i barrat, doncs. No hi haurà seqüela. Ep!, si l'audiència no ho demana!Els dos últims capítols de «Dolors» serveixen perquè surtin a la llum els destins fatals de cadascun dels tres personatges. De les «calces» dels capítols anteriors —ara ja força oblidades— hem passat a les conseqüència d'un embaràs que, mantenint la línia de la sèrie, continua jugant amb la incògnita de la paternitat.L'humor estripat puja de to cap al final de la sèrie. I diria que tant els tres autors-guionistes com els tres intèrprets fan un exercici de descompressió i, sense prescindir de les picades d'ullet a altres sèries —ara ja a alguna tan recent com «Si no t'hagués conegut», d'autoria de Sergi Belbel, amb l'ús quàntic de l'aparell lluminós que permet retrocedir en el temps i canviar el destí i que Pablo Derqui va explotar fins a fer-lo malbé—, despullen subtilment l'estructura del guió amb algunes concessions a les trampes habituals del gènere televisiu i la cuina teatral.Com que ja quedava clar que els espectadors ho saben tot, tot, tot..., doncs és així com continua la intriga entre els tres personatges sobre qui és en Nil i qui és en Pol o si hi ha dos Nils o si hi ha dos Pols. I tot plegat s'amaneix amb escenes de gènere negre en clau rocambolesca: un segrest, un atracament al banc amb mitja inclosa, una presó, una fugida camps a través...Els dos últims capítols de «Dolors» estan al servei, a més, d'una simbologia escenogràfica que obliga els espectadors a fer una segona lectura imaginativa: el búnquer del segrest, l'enreixat d'una presó, el menjador dels presos, la sala de la televisió de la presó, un hospital, una consulta, un quiròfan... I una opció intencionada pel color groc en les granotes de les preses que més endavant no obvia fer també una referència als presos polítics.En definitiva, «Dolors», de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente, ha nascut com a sèrie teatral pionera, però concentrada, polida i dosificada —al marge de la meritòria marató integral representativa dels 6 capítols en una única funció— podria ser una comèdia de durada convencional. I, si no, doncs «vale!», sempre ens quedarà «Plats bruts».
«Dolors / Capítols 3 i 4». Idea original de Meritxell Yanes. Dramatúrgia de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Argument: Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Escenografia: Lluís Nadal 'Koko'. Vestuari: Carme PuigdevalliPlantés. Il·luminació: August Viladomat 'Gutty' i Àngel Puertas. Música original i espai sonor: Carles Cors. Vídeo: FromZero. Perruqueria: Anna Rosillo. Assistent d'assaigs: Marc Morote. Disseny gràfic: ARTIC Studio. Producció tècnica: Punt de Fuga. Producció executiva: Meritxell Yanes i Arnau Nadal. Xarxes: Paula Lasheras (MeriYanes Produccions). Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel i Cristina Clemente. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 maig 2019. I continua... Segona tongada de la sèrie teatral «Dolors», amb els capítols 3 i 4, que comencen amb el resum dels anteriors fins al punt que es va tancar deixant la descoberta que aleshores no es podia desvelar. ¿Qui era en Nil? ¿Qui era en Pol?“Els germans bessons són un defecte de la natura”, diu en un moment donat la Lola. Se sent un remoreig en alguna part de la sala. Hi ha bessons. L'humor corre aquest perill. La mateixa actriu que ho pronuncia és mare de bessons a la vida real. Ja se sap que en tota obra hi ha una part implícita de la biografia personal. ¿Això voldria dir que l'actriu Meritxell Yanes, en certa manera ànima del projecte, té la dèria oculta d'inventar artilugis com el que inventa a la sèrie per evitar els “dolors” de la menstruació?En aquests dos capítols, el personatge masculí Nil / Pol agafa un protagonisme especial. L'actor multidisciplinar Enric Cambray hi sua de nou la cansalada (¿la casa li paga doble pel doble paper?) i desplega el seu catàleg d'habilitats escèniques: imita algunes peces de musical, té dues veus, es vesteix i es desvesteix cada cinc minuts, monologa, adopta el paper seductor quan s'adreça a un públic de magazine televisiu i es reclou en el seu paper de “presumpte aturadet” quan torna al Nil de la gorra amb volta que el caracteritza.
El capítol 3 comença pitjant fort amb una escena dramàtica que la projecció dels efectes digitals resol molt bé (o escena esperpèntica, segons com es miri). “Raona, Pol, raona!”, diu el Nil (que no és el Nil, però deixem-ho per als espectadors). I qui sap si per una improvisació (en tot cas, la resposta hauria d'entrar al guió) el Pol diu: “Ja costa prou enraonar, imagina't si al damunt has de raonar!”.La sèrie entra en un remolí de drama humorístic. Les picades d'ullet a altres sèries s'hi fan més evidents fins i tot més que en els dos primers capítols. Aquí, la més sonada és una persecució urbana, esquivant cotxes en una autovia o pujant per les teulades de grans edificis amb trets gangsterians inclosos (ep!, tot de ficció, com demana el teatre, i els espectadors que facin anar la imaginació que per això paguen!) I la cosa va encara a més quan s'entra al capítol 4, amb la descoberta que darrere de la bona fe sempre hi pot haver una mala ànima. ¿Qui és el culpable del boicot que està patint l'artilugi inventat per la Lola?Els dos capítols 3 i 4 —som al nucli de l'acció— semblen les parades d'un “mercadillo” ambulant. S'hi parla molt de “calces” (el miracle de l'invent Lolià, esclar) i només faltaria que cridessin: “Tres per 5 euros! Tres per 5 euros!”.Com ja passava en la primera tongada dels capítols 1 i 2, el final dels capítols 3 i 4 deixa novament en la incògnita els espectadors. “No n'era un! N'eren dos!”, crida la Lola. Ai, les veritats com fan perdre les amistats! Ara, els tres personatges ja ho saben gairebé tot de tots. I els espectadors també. S'han despullat ensenyant la seva ànima. El desenllaç del triangle pot ser més enrevessat que haver de decidir qui pacta amb qui després d'unes eleccions quan ningú no vol saber res de ningú altre. I el pitjor que pot passar és que els “dolors” menstruals continuïn martiritzant qui els pateixi pels segles dels segles dels capítols 5 i 6 finals, amén. Continuarà...
«Dolors / Capítols 1 i 2». Idea original de Meritxell Yanes. Dramatúrgia de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Argument: Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Escenografia: Lluís Nadal 'Koko'. Vestuari: Carme PuigdevalliPlantés. Il·luminació: August Viladomat 'Gutty' i Àngel Puertas. Música original i espai sonor: Carles Cors. Vídeo: FromZero. Perruqueria: Anna Rosillo. Assistent d'assaigs: Marc Morote. Disseny gràfic: ARTIC Studio. Producció tècnica: Punt de Fuga. Producció executiva: Meritxell Yanes i Arnau Nadal. Xarxes: Paula Lasheras (MeriYanes Produccions). Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel i Cristina Clemente. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 maig 2019. Una sèrie teatral de sis capítols —uns 300 minuts d'espectacle en directe— no es fa en quatre dies. El projecte, doncs, ve de lluny, a partir de la primera idea de l'actriu Meritxell Yanes. Pel camí, ha baixat del carro del trio de guionistes la dramaturga Marilia Samper, que ha estat substituïda per Eulàlia Carrillo juntament amb Sergi Belbel i Cristina Clemente. L'altre trio, l'interpretatiu, fa un veritable “tour de force”, no només en les sessions de dos capítols, sinó en la integral (6 hores) prevista com a final de traca.La iniciativa és inèdita. I si un dia els dramaturgs van fer el camí de reconversió del teatre cap a la televisió, ara fan el camí a l'inversa, de la televisió al teatre. Per això, dins de la trama d'aquesta comèdia moderadament i controladament esbojarrada, hi ha força referències a altres sèries populars, a alguns personatges coneguts, a mites casolans i mites de fora, a la publicitat, a projeccions de títols de crèdit... I tot amb la intenció que els espectadors no oblidin que estan veient una “sèrie” en directe com si fossin a la televisió. En aquest sentit, es mereix una menció especial la referència a «Plats bruts» que, en les sessions de rodatge va optar amb una opció inèdita aquí incorporant-hi públic i aconseguint les reaccions en directe i no enllaunades.Els dos primers capítols de «Dolors» plantegen de què anirà la història, la desenvolupen, tanquen alguna incògnita que es va creant sobre la marxa i acaben pitjant el botó final de la sorpresa inesperada perquè els espectadors “s'enganxin” a veure els capítols següents. Com en tota bona sèrie, amb un resum dels moments més importants dels capítols anteriors cada vegada.Objectiu aconseguit. ¿Algú es resisteix a no saber com evoluciona la idea creadora de la Lola (ex Dolors) que ha patentat un invent que revolucionarà per sempre el procés de la menstruació? ¿Algú es resisteix a saber com acabarà el triangle de sexoromàntic entre els tres personatges de la sèrie? ¿Algú es resisteix a descobrir com es desencallarà el gir radical que es fa a la fi del segon capítol —atenció aquí al doblet que protagonitza Enric Cambray!— en relació a un dels tres personatges?El ritme de l'obra és, més que televisiu, frenètic. En teatre, aquest ritme funciona encara més bé que a la televisió. Els rigorosos 45 minuts de cada capítol estan farcits d'escenes molt breus, de canvis de vestuari sense repòs, de canvis de situació constants i de nous elements que fan que els espectadors no perdin ni el fil ni l'interès.Si les primeres escenes amb les actrius Meritxell Yanes i Gemma Martínez ja creen el primer cuquet per saber on anirà a parar tot plegat, l'aparició del tercer personatge, l'actor Enric Cambray (per cert, de nom Nil i d'entrada i semblant lleugerament a un tal Neil de la sèrie «Els joves») hi dóna el tomb més important. De la creativitat inventora de la Dolors es passa a la capacitat de seducció per part de qui, aparentment, no n'haurien abans donat res. De l'actitud ingènua i innocent del primer Nil es passa a la personalitat del presumpte segon Nil... I, com diu aquell: «Per avui, aquí ho deixo. Agafin crispetes.» La cosa promet. Continuarà...
«Com els grecs (Greek)», de Steven Berkoff. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui. Escenografia: Clara Notari. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Acabats escenogràfics: Taller d'escenografia Castells. Vestuari: Marian Garcia Milla. Ajudanta de vestuari: Anna Hernàndez. Caracterització: Àngels Palomar. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Vídeo: Mar Orfila. Moviment: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 11 abril 2019. A la dècada dels vuitanta del segle passat el llenguatge literari —i per tant el teatral també— era més transgressor del que és avui. El pas del temps —i parlem de quaranta anys!— ha endolcit la mirada crítica i, recentment, fins i tot l'ha autocensurat per por a les conseqüències de l'opressor de torn.Per això, recuperar —no goso dir “descobrir”— el polifacètic Steven Berkoff a aquestes alçades és un bàlsam de rebel·lió i una airada de revolta que remou consciències i que, pel que fa al teatre, repta les noves dramatúrgies pretesament trencadores a mirar també enrere i beure de les fonts de la vella escola i passar de debò per damunt de qualsevol convencionalisme o intent de conducció artística des del poder, ja sigui ideològic, polític o econòmic.Steven Berkoff (Londres, 1937) —dramaturg, assagista, actor de teatre i de cinema [“La taronja mecànica” o “Rambo”]— ha estat un d'aquests personatges que ha topat sovint amb la censura del sistema i que, quan se'n va adonar —després de rebre algunes negatives del teatre institucional anglès— va decidir tirar pel dret i fer el que ell volia fer.Així va ser com va estrenar «Greek (Com els grecs)» al Half Moon Theatre de Londres l'11 de febrer del 1980, pel seu compte, com a autor, director i productor. A quaranta anys vista, l'obra manté una vitalitat trencadora que fa esfereir. I la posada en escena del director Josep Maria Mestres l'ha sabut revaloritzar com si sortís del forn avui mateix, amb un quartet extraordinari que continua mantenint la força interpretativa tan personal que desprèn Pablo Derqui, que treu mitja dotzena de cares de l'actriu Sílvia Bel, i que reforça amb dos pilars escènics com Mercè Arànega i Pep Cruz. Partint del mite d'Èdip, de Sòfocles, l'autor Steven Berkoff va esgarrapar la societat del seu temps, del temps de la Dama de Ferro, Margaret Thatcher (primera ministra de la Gran Bretanya entre el 1979 i el 1990), de la violència al carrer, del terrorisme de l'IRA, de la violència hooligan als camps de futbol, de la societat enclaustrada en els barris baixos, de la putrefacció de la vida als pubs, de la ultradreta hereva de Hitler i Mussolini, de l'homofòbia i del racisme. ¿Algú creu que després de quaranta anys el temps transcorregut ha canviat alguna cosa?Per això «Com els grecs» sona tan actual. I per això també la “pesta” que Steven Berkoff adjudica als seus coetanis és la “pesta” de l'Esfinx de Sòfocles i és encara la “pesta” que plana sobre la societat del segle XXI. I als espectadors de «Com els grecs» no els queda més remei que emmudir, clavats a la butaca durant dues hores, en un muntatge d'un gran dinamisme, farcit de color, de transvestisme actoral, de banda sonora impactant, d'elegant grolleria lingüística, d'esperpent i d'un constant moviment davant i darrere de l'escenari amb vestuari i attrezzo que deu fer anar a cent cadascun dels quatre intèrprets.I no només és això perquè Steven Berkoff no s'està de servir un text complex, d'aire clàssic, amb aromes shakesperianes —aquí modelat per una versió catalana tan rica com planera de Joan Sellent— que no es conforma amb diàlegs breus i narracions inserides dins de narracions —com si els personatges llegissin una novel·la directament— sinó que també reserva quatre discursos en solitari per a cadascun dels quatre protagonistes.L'obra «Com els grecs» s'ha disparat enlaire a les acaballes de temporada com un dels muntatges estrella de tot l'any. ¿Només un mes de representacions? Glups! Es mereix una nova temporada en reposició. Perquè més espectadors puguin assistir amb dosi de sorpresa al desenllaç d'una amagada i apassionada història d'amor en un embolcall volgudament grotesc. Per constatar com una bona trama teatral sacseja els espectadors en el moment menys esperat. Per viure quatre interpretacions de primera línia com la de Pablo Derqui, el jove Eddy de la història que es rebel·la contra el seu origen i que aspira al poder. Per redescobrir una camaleònica i suggerent Sílvia Bel, ara germana petita de l'Eddy, ara cambrera del pub, ara dona enamorada fins al límit. Per viure de prop els dos o tres personatges en què es desdoblen Pep Cruz (pare, gerent d'un pub...) i Mercè Arànega (mare, cambrera, Esfinx...); i per no perdre's l'escena de l'Esfinx que protagonitza Mercè Arànega en clau fantasy o les expressions, gestos i pauses congelades que fa en el paper de pare l'actor Pep Cruz.«Com els grecs» és un muntatge de to roig encès... i no ho dic només pel color escollit de l'escenografia, un tancat de maons, que pot ser una representació d'un espai tant d'interior com d'exterior, metàfora del gueto d'un temps i d'un sector de la societat d'un país. D'aquell i del nostre.
VIDEO
«Jane Eyre». Adaptació d'Anna Maria Ricart, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. Músics: Alba Haro (violoncel) i Clara Peya / Laia Vallès (piano). Espai escènic: Anna Alcubierre. Ajudanta escenografia: Judit Colomer. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Sastreria Cornejo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. So: Igor Pinto. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 10 gener 2019. Em fa l'efecte que la novel·la «Jane Eyre», de Charlotte Brontë (Thornton, West Yorkshire, Regne Unit, 1816 - Haworth, Regne Unit, 1855), escrita el 1847 per una de les tres germanes Brontë, és d'aquelles que, per aquests verals, no queda bé confessar en veu alta que s'hagi llegit mai, però que molts lectors dels que la neguen guarden curosament en les seves biblioteques. Es va editar en català el 1996 a Proa Edicions en una traducció de Maria Dolors Ventós (reeditada el 2010 dins de Llibres de Butxaca). Els anglesos diu que la tenen com a lectura de capçalera i, com passa amb una Rodoreda catalana, inclouen la Brönte en els programes educatius.I això és així, sí, malgrat el seu acusat romanticisme i el seu desenllaç, que no en té prou a concedir un final feliç a la protagonista de la història, després de les penúries que ha viscut des de la infància, sinó que, per estovar la tragèdia i no deixar els lectors —o espectadors— amb mal de cor, fa recuperar la vista perduda pel fatal incendi a l'altra víctima de la trama, el propietari colonialista Edward Rochester, que es veu obligat a exclamar, quan torna a tenir Jane Eyre prop seu: «Ja ho deia jo: ets una fada!», per no fer servir, afortunadament, una exclamació com és ara: «Miracle, miracle!», que sonaria encara més increïble.Aquest límit entre la realitat i la ficció, amb tints de gènere gòtic i fantàstic, és segurament el que ha fet que, al llarg del temps, s'hagi etiquetat i mig rebutjat «Jane Eyre» com una novel·la simplement melodramàtica. Però resulta que la barreja de melodrama, gòtic i fantàstic ha fet fortuna a les alçades del segle XXI i diria que els lectors de la Brönte que la coneixen, i els no lectors que no la coneixen també, li perdonen la dosi de sentimentalisme que pot amagar la història i aprofiten de «Jane Eyre» altres valors que avui també estan a l'ordre del dia: la igualtat de gènere, la llibertat de la protagonista i la seva fortalesa a tirar endavant, a pesar de les dificultats que troba en el seu camí en una època de rigidesa victoriana gens fàcil per a les dones.«Jane Eyre» ha captivat el gènere del cinema des de sempre. Les versions cinematogràfiques, amb noms des d'Orson Welles i Joan Fontaine a Michael Fassbender o Judi Dench —l'última «Jane Eyre» ha tingut la cara de l'actriu Mia Wasikowska—, van des del blanc i negre al color (1944, 1970, 1997, 2011...). I la història, considerada autobiogràfica de Charlotte Brönteen molts aspectes, també ha temptat el teatre, en una producció londinenca del 2015 del National Theatre Live, dirigida per Sally Cookson, com ara ha fet aquesta producció del Teatre Lliure, en una brillant adaptació de cap i de nou, a partir de la novel·la, de la dramaturga Anna Maria Ricart, que es reserva la llicència de manllevar i introduir també una part d'una altra novel·la, «L'ampla mar dels Sargassos», de Jean Rhys (Columna Edicions, 1987, traducció de Dolors Udina), escrita abans, el 1839, i que es refereix a la història d'Antoinette (o Berta), l'hereva criolla del Carib casada amb el propietari Edward Rochester, tancada, en la trama de «Jane Eyre», en unes golfes de la mansió postcolonial anglesa, atacada per la bogeria. Una història considerada la preqüela del que seria després la «Jane Eyre» de Charlotte Brontë.La dramaturga Anna Maria Ricart ha aconseguit concentrar en dues hores —no hi ha entreacte— les més de 500 pàgines de la novel·la sense que perdi gens el seu ritme. I, en un registre de nines russes, d'històries dins de la història, defugint l'estricta narrativa de base, l'ha convertit en un suggerent discurs dramatúrgic fet de peces que es van ajuntant com un trencaclosques i que van dibuixant una trama amb planteig, nus i desenllaç, lineal, extraient de l'original el millor de la seva matèria primera literària.Amb aquest llibret —i dic "llibret" perquè la "partitura" l'hi posa la polifacètica compositora i pianista Clara Peya, acompanyada de la violoncel·lista Alba Haro—, la directora Carme Portaceli ha optat per una posada en escena estilitzada, elegant, on el blanc de la infraestructura contrasta amb el negre majoritari del vestuari dels personatges i amb una escenografia de portes, espai escènic d'Anna Alcubierre, amb dos grans panells de miralls a banda i banda que, en certs moments —sense voler fer fals cinema— creen la sensació de fugaços fotogrames per als espectadors, reforçats amb unes projeccions de vistes planes que situen cadascuna de les accions en l'espai corresponent del camp anglès, la finca de Rochester, les diverses estacions de l'any i l'enrunament final sota les flames.¿Què hauria estat d'aquesta mateixa posada en escena amb els intèrprets Ramon Madaula i Clara Segura de protagonistes, que se'n van retirar voluntàriament quan ja havien estat anunciats, per altres compromisos professionals? No ho sabrem. El que sí sabem ja ara és que l'elecció de l'actor Abel Folk (Edward Rochester) i l'actriu Ariadna Gil (Jane Eyre) han creat una parella interpretativa antològica.Ell, evolucionant des del paper de propietari colonialista anglès inicial, a l'abandó del seu casament de conveniència i l'enamorament amb Jane fins a la degradació final després que se li descobreix el primer matrimoni, la fugida de Jane de la finca i l'incendi que l'allunya de la finca en la ceguesa. Abel Folk resol amb aquest Edward Rochester, sense excloure'n d'altres, esclar, un dels seus millors papers portats fins ara al teatre.Ella, amb un perfil de Jane Eyre molt personal, es mou entre la fragilitat de la jove Jane a la fermesa i decisió lliure de la institutriu Jane, un perfil que construeix diria que de manera tan impecable com inimitable, amb una maduresa interpretativa guanyada a pols després de la seva intensa trajectòria cinematogràfica i també les cinc obres teatrals en les quals ha treballat, dues de les quals en català («La gavina», 1997, TNC; i «Salvats», 1998, Teatre Lliure).La directora Carme Portaceli ha fet que tant aquests dos personatges protagonistes com molts dels altres que apareixen al llarg del relat de «Jane Eyre», s'adrecin directament als espectadors fent-los còmplices o testimonis del que succeeix. La posició de les grades en pla horitzontal, cara a cara amb l'escenari, ho permet i ho intensifica. Només cinc intèrprets secundaris n'interpreten gairebé vint-i-cinc entre tots. Però això no representa un llast incomprensible per als espectadors perquè en tot moment la seva posició articula mil·limètricament la narració amb les entrades, sortides i les intervencions de cadascun d'ells. Entre aquest cinc, l'actriu Gabriela Flores hi destaca en el seu paper de Berta o Antoinette, immersa en el seu estat de bogeria, a més de tenir els papers de Bessie o de Helen, la primera amiga de Jane a l'internat; Jordi Collet alterna el paper del tutor de l'internat i el germà d'Antoinette; l'actriu Pepa López passa del paper de la tieta de Jane a la majordoma de la finca de Rochester o la mare de la primera promesa de Rochester, i de tots els personatges és qui exerceix una mena de paper de mestra de cerimònies, aquell personatge que ho coneix gairebé tot i que aclareix les incògnites que se li presenten a Jane Eyre; a l'actor Joan Negrié li toca el triple paper de metge, sacerdot i St. John, l'aspirant a missioner i aspirant també a ser marit de conveniència de Jane, la seva cosina; finalment, l'actriu Magda Puig es multiplica en papers tan diversos com el de la petita Adèle, acollida per Edward Rochester, a més de Diana la germana de St. John o la promesa benestant d'Edward Rochester, entre altres.L'acompanyament musical en directe —m'agradaria dir-ne clarament banda sonora—, un piano també blanc com l'escenografia en un extrem de l'escenari, forma part de l'atmosfera que es vol impregnar a cadascun dels quadres escènics. Clara Peya ha fet una partitura que respira els moments més serens amb els que creen un clima de tensió i, amb la interpretació conjunta del violoncel, aprofita tots els recursos del piano, no només el teclat, sinó també la percussió a mà nua.Al cap de dues hores, les reticències, si hi són, sobre la lectura de «Jane Eyre» han desaparegut del tot perquè tota la companyia ha donat més importància al «com» explicar i representar la història que no pas al «què» de la mateixa història. I per això aconsegueix un magnífic treball actoral, de teatre d'alta volada, que ja té totes les funcions previstes esgotades i que reclama que es recuperi en una segona oportunitat.
