ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[El Maldà]

«Un segundo bajo la arena». Una idea del Col·lectiu Desasosiego (Alex Solsona, Carla Coll i Camille Latron). Dramatúrgia: Àlex Solsona, Carla Coll, basat en «Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Intèrprets: Carla Coll, Camille Latron / Eva Ferrés, Pol Toro i Gaspar Corts (músic). Espai i il·luminació: Camille Latron. Espai sonor: Gaspar Corts. Producció executiva: Pau Caselles. Fotografia: Maria Alzamora. Coproducció: Suport a la creació de Fira Tàrrega. Amb el suport de: Festival Z, Ajuntament de Girona, Ajuntament de Figueres, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Nau Ivanow. Agraïments: Alicia Sáez, Jordi Duran, Paula Vilatje, Nicolás Arce, María de los Reyes Vallejo. Direcció d’actors: Pau Serés. Direcció escènica: Àlex Solsona. El Maldà, Barcelona, 10 maig 2023. Reposició: 27 desembre 2023. Reposició; 5 agost 2024.

A BODES EM CONVIDES!

[Crítica corresponent a l'estrena del 2023]

El Maldà no és el Mas Colom de Tàrrega, on el setembre del 2022, dins de la Fira de Tàrrega, es va estrenar «Un segundo bajo la arena», distingit amb el Premi Moritz de Carrer i el premi Nova Veu de la Crítica, però la imaginació fa miracles.

Tot i que el Col·lectiu Desasosiego té plantejat el seu espectacle per representar-lo en un espai a l'aire lliure, el risc d'encapsular-lo en una sala petita també ha donat bon resultat. El cel estelat d'estiu ha estat substituït per un ramell de bombetes d'envelat, canviants d'intensitat atenent a les pujades i baixades de la tensió de la trama.

El parament de les taules del banquet —escenografia de bellesa plàstica de Camille Latron— mostra, com en un museu en miniatura, les restes d'un casament: estovalles blanques tacades, copes mig plenes, restes de menjar als plats, mistos escampats, espelmes mig consumides, restes de postres... Imatges de la disbauxa del que ha estat el banquet, del que és i del que potser no es vol que sigui.

Tot comença aquí amb la recepció que un dels protagonistes (l'actor olotí Pol Toro) fa als espectadors que s'esperen a l'escala de cal Baró de Maldà. La seva sorpresa per tanta gent que ha arribat al convit és com la d'una criatura amb les sabates noves. Se'l veu tan feliç que es diria que el que ha viscut abans al banquet li ha deixat una amargor difícil de pair.

Els espectadors formaran part de seguida d'una trama interactiva que comença per seure en les diverses taules que ja han trobat mig desparades amb les restes de la consumició anterior i en un saló que presideix la taula dels nuvis, l'única que manté el poliment de la festa.

Aviat els espectadors es converteixen en amics, parents i coneguts, amb la trapelleria d'algun canvi de taula d'última hora per anar a parar a la que els correspon, potser per l'edat o pel parentesc. El trio de personatges enceta una fusió entre el que és la il·lusió, la por i el desengany d'un casament actual amb la il·lusió, la por, el desengany i la tragèdia que García Lorca va fer universal amb la seva obra «Bodas de sangre».

Amb una cambrera, el blanc del trio (l'actriu i escenògrafa Camille Latron), l'home, amfitrió o nuvi —depèn del moment— (interpretat per Pol Toro) i la convidada o núvia —també depèn del moment—, el negre del mateix trio (l'actriu Carla Coll), es crea una ambientació que parteix de la dramatúrgia pròpia per entrar i sortir amb fugaces pinzellades en la reflexió i la tragèdia de «Bodas de sangre» i la poètica de García Lorca.

«Un segundo bajo la arena» es mou sempre amb un joc de llengua gens sofisticat, partint en català, i amb les pinzellades originals de «Bodas de sangre». I tot plegat amb la presència del quart intèrpret de la festa (el músic i actor reusenc Gaspart Corts), integrant de l'Orquestra La Luna, que posa la banda sonora, des del clàssic al flamenc, el rock o el blues, amb els efectes i les pinzellades lorquianes que culminen amb «El petit vals vienès» de Federico García Lorca, que el cantant i poeta Leonard Cohen va contemporanitzar, i que serveix perquè intèrprets i espectadors es barregin a la pista de ball improvisada, després d'haver passat per un convit de llimonada fresca i una copeta de moscatell Km0, tot servit amb la delicadesa i l'elegància del vidre noble que encara fa més real la ficció.

El Col·lectiu Desasosiego ha creat un espectacle d'aquells que fan exclamar “a bodes em convides!”, dirigit a quatre mans per Àlex Solsona i Pau Serés. Un espectacle que es podria considerar de petit format —si se situa, com en aquest cas, en una sala petita com El Maldà— però que havent nascut com va néixer a l'era idí·lica d'un mas, amb vocació d'arts de carrer, té tots els trumfos per ser un d'aquells espectacles de petita festa major, de programació de nit d'estiu, de festa teatral de terrat, de nit de Sant Joan, de nit de Sant Pere, de nit sota els estels. Un bombó amb regalim farcit de licor per paladejar amb tots els sentits.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Divina de la mort». Dramatúrgia; Companyia Fac-òF. Intèrprets: Marc Arias, Julia Calzada, Joana Castellano, Gisela Guitart i Paula Segura. Figurinisme: Aleix Garcia. Disseny de llums i so: Adrià Aubert. Disseny del cartell: Ariadna Pujol. Assessorament de moviment: Davo Marín. Producció de la Cia. Fac-òF amb la col·laboració de Sala Siconi i Eòlia. Direcció: Juanjo Cuesta. El Maldà, Barcelona, 30 novembre 2022. Reposició: 3 juny 2024.

THE FAC-ÒF X

[Crítica corresponent a l'estrena del 2022. Alguna referència és puntal d'aquella data]

Coincideix a la cartellera teatral catalana la commemoració del desè aniversari de l'espectacle de circ, cabaret i burlesque, «The Hole X», sota la carpa del Port Vell de Barcelona, amb l'espectacle també de cabaret i burlesque, «Divina de la mort», a la sala El Maldà. Algú pot pensar que fer aquesta comparació és una banalitat. I tindria raó. Un espectacle i l'altre, malgrat que beuen de fonts similars, s'assemblen com un ou a una castanya.

La companyia Fac-òF es podria dir que el que fa és dinamitar sense proposar-s'ho el pretès glamur de la carpa de «The Hole X» per entrar en la quotidianitat dels estereotips i les pressions socials sobre l'estètica que al llarg dels temps han rebut i continuen rebent les dones —des que són nenes i cada vegada més— a la recerca d'una bellesa virtual revisada i augmentada actualment per la influència de les desbocades xarxes socials.

Bona part dels gags, accions i reivindicacions que es fan en la trama de «Divina de la mort» parteixen, diuen les seves autores, d'experiències reals i viscudes en pròpia pell. L'humor, però, és una bona fórmula per marcar una certa distància amb l'agror de segons quina experiència viscuda. I això és el que fa la companyia: emparar-se en l'humor sense deixar de partir de la tradició teatral amb escenes totalment d'aire brossià, però amb menys silencis i més paraules i adaptades als nous temps.

En clau de cabaret, doncs —i sense estalviar el tradicional pit i cuixa dels temps més picants d'El Molino a ras de platea— els espectadors assisteixen a les trifulgues d'atabalades noies de casa en barnús o bata de fer feines intentant seguir fil per randa alguns dels consells més estrambòtics per mantenir el cutis fi o conservar la bellesa de l'eterna joventut.

És especialment remarcable el gag de l'home-nino, congelat com un robot i capaç de respondre amb frases de manual quan se li prem el botó de l'altaveu, objecte de valor que s'emporten a casa les noies que l'envolten com si fos un exemplar de nines de Casa Malé, de les Drim, de les Nancys, de les Reborn, de les Barbies o una cotitzada Peppa Pig, més ben dit, en aquest cas, “Peppo” Pig.

Amb això ja s'ha vist que la companyia no és només femenina perquè l'actor Marc Arias hi fa tots els papers de l'auca, des d'aquest d'home robot, fins a intervenir en alguns dels gags col·lectius —el moviment i la dansa no hi falten— i amb fugaces intervencions musicals amb guitarra per permetre que la resta de la companyia pugui fer front als canvis de caracterització.

Fa la impressió que El Maldà comença a treballar en un procés de relleu generacional. Els seus fundadors, Els Pirates Teatre, tot i no deixar el timó, van donant pas, com sempre han fet, però ara potser més, a companyies més emergents com aquesta, set anys de vida. Una nova generació que potser un dia o altre podrà agafar el relleu d'una programació cada vegada més singular i insòlita, enmig del panorama teatral que s'està vivint.

Potser per això, les Fac-òF, en un moment de la representació, reben un convidat o convidada —¿exclusiva del dia de l'estrena?— que en aquest cas va ser l'actriu, cantant i músic Laura Aubert —una de les amfitriones de la casa i que recentment les havia dirigit a «Amor3, Shakespeare al cap»— armada amb violoncel i que, abans de la seva interpretació musical, recita algunes de les frases reals que ha escoltat o s'ha sentit dir al llarg de la seva trajectòria professional: «Que prima que estàs», «Ets massa alta», «Més curta la faldilla..., més, més, hem d'aprofitar les cames», «Tens cuixes de dona», «Ho fas molt bé, però et falta pit per fer aquest paper», «Ets més guapa que a la tele», «Aquest cul te l'hauràs de treballar», «¿Que fas dieta?, ¿Que vas al gimnàs?, ¿T'has aprimat?, ¿T'has engreixat?, ¿Has crescut?, ¿Has encongit?...» I així, fins a gairebé una cinquantena de floretes similars. Conclusió: «Abans de parlar, pensa.» O el que ve a ser el mateix: crea un The Fac-òF X amb el títol «Divina de la mort», que té tant de “chic” secular com de propi de les festes noctàmbules de la Sala Razzmatazz.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Les dones sàvies». A partir de l'obra de Molière. Dramatúrgia de Lluís Hansen. Intèrprets: Enric Cambray i Ricard Farré. Composició musical: Gerard Sesé. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia: Júlia Bonjoch. Assessoria escènica: Júlia Barceló. Ajudant de direcció: Júlia Bonjoch. Direcció: Enric Cambray i Ricard Farré. El Maldà, Barcelona, 10 octubre 2016. Reposició: 2 octubre 2017. Reposició: 29 desembre 2021. Reposició: 3 abril 2024.

FOT-LI, QUE ÉS UN MOLIÈRE!

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2016]

Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta).

És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière —sempre molt ben expressats pels dos actors— i alguns altres de la versió catalana incorporada que pitja fort en el tractament lingüístic, amb el dialecte de terra endins de la minyona i el presumpte bon parlar de la mestressa, la seva dèria per les tertúlies literàries i l'admiració platònica que sent per un tal senyor Cuni(ll), sí, amb u!, que, per a més inri, diu que abans anava de matins i ara va de vespres [any 2016], mestre de l'oratòria, savi per sobre dels savis, artesà de les tertúlies i inventor de la ruleta del 5 x 10, una manera de donar resposta a qualsevol tema amb una combinació de frases fetes que apareixen escrites en els paravents, a l'estil dels comentaris d'avaluació que el professorat fa sobre l'alumnat periòdicament perquè els pares estiguin contents.

Les ironies sobre la gramàtica catalana, la llengua de Pompeu i la decisió de la mestressa de despatxar la minyona només per com «fa malbé» la llengua amb el seu parlar cauen més oportunes que mai quan l'acadèmia catalana de la llengua —és a dir, l'Institut d'Estudis Catalans— n'ha muntat una de grossa, com si no n'hi hagués prou amb la independència, amb la decapitació per decret de més d'un centenar de diacrítics que, despullats de l'accent, provoquen la confusió en segons quin context.

Però al marge que tot l'espectacle és una perla que promet una llarga durada en cartellera, el moment més espectacular és el de la irrupció en escena del senyor Cuni(ll) en versió musical i amb una lletra que està carregada tant de mala intenció com d'un humor espaterrant i que qualsevol dia hauria de manllevar l'equip del «Polònia» ni que sigui per deixar testimoni de com s'arriba a la imitació de la imitació sense exercir de manter de la Rambla.

Hi ha una cita imprescindible per a espectadors de tots els gustos a la sala d'El Maldà, no tant per retrobar-hi només la sàtira de Molière sobre les dones amb saviesa i la mediocritat de segons quins poetes —la malaguanyada actriu Rosa Novell en va fer la direcció d'una versió clàssica el 1999— sinó per passar una de les millors vesprades teatrals amb la interpretació esbojarrada i esperpèntica dels dos actors i la seva subtil sàtira a la pedanteria dels mitjans de comunicació i la pseudointel·lectualitat actuals.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Perla», de Francesca Vadell Cubells. Intèrprets: Marta Asamar García, Cèlia Castellano Algaba, Noèlia Fajardo Franch i Francesca Vadell Cubells. Dramatúrgia visual: Cia. Les Pinyes. Dramatúrgia textual: Francesca Vadell Cubells. Mirada externa: Mariantònia Salas Brunet. Disseny de llums i cartell: Marina Collado Bennasar. Distribuïdora: Bel Abertí Urrea. Vídeo: Ekain Albite Arregi. Companyia Les Pinyes. El Maldà, Barcelona, 24 gener 2024.

PINYES QUE SÓN PERLERES

La Memòria, en majúscules, la que es considera Històrica, és també la de les dones obreres sovint anònimes que han treballat a les fàbriques o al camp i que s'han clonat en mestresses de casa amb una doble jornada que ningú no els ha compensat mai.

Aquest espectacle, que les autores qualifiquen de documental però que acaba burxant en el cuquet sentimental de molts espectadors, és una creació de la Companyia Les Pinyes, una companyia fundada fa només cinc anys per tres actrius joves especialitzades en teatre visual de l'Institut del Teatre.

«Perla» parla d'aquestes dones, que podrien ser les seves àvies, i potser encara algunes mares també, a través del testimoni recollit per la dramaturga i també actriu Francesca Vadell Cubells (Manacor, Mallorca, 1986) centrada en la popular indústria artesana de les perles artificials de Manacor, les que porten el nom de Majorica, en honor a l'illa, perquè, ja fa més de cent vint anys, l'enginyer alemany Eduard Hugo Heusch, que treballava a París en el ram de les perles artificials i després de muntar un negoci a Barcelona, va decidir fundar la seva pròpia fàbrica a Manacor, una fàbrica que va tenir alts i baixos de tota mena al llarg de la seva història, i que va mantenir l'exclusiva del nom patentat fins al 1948, moment en què van sorgir almenys mitja dotzena més d'indústries perleres de l'illa que encara s'hi dediquen.

Francesca Vadell Cubells poua en la memòria de la seva padrina i de moltes altres padrines de l'època amb qui ha recollit els seus records de quan eren les anomenades “perleres”, dones obreres que van dedicar part de la seva vida, i algunes hi van deixar la pell, en la fabricació de les perles Majorica.

La dramatúrgia del muntatge, però, no es limita a aquest record personal sinó que amplia el zoom històric des de finals del segle XIX fins pràcticament a l'actualitat, passant per les penúries de la classe obrera, l'explotació de les nenes convertides en obreres infantils, les primeres revoltes, la primera vaga reivindicativa de dones de l'Estat espanyol precisament a la fàbrica de perles de Manacor, l'esclat de la guerra civil, la doctrina del règim vetllada amb guant blanc però amb mà de ferro per la Falange i el suport de l'Església, i l'evolució que les Illes van patir amb l'esclat del boom turístic, la imatge del paradís escollit per la ara ja malmesa monarquia espanyola i el canvi social i laboral de la pagesia i l'artesania menestrals convertides, en molts casos, en tota mena de serveis al turisme, ja sigui des del primer ram de la construcció fins al de l'hostaleria.

Però el moll de l'os de tot l'espectacle és la perla i les seves artesanes, amb recursos del teatre d'objectes, del teatre visual, amb càmera de vídeo en directe, amb peces retallables en miniatura que representen les obreres o la societat antològica —un recurs que acosta la companyia a les tècniques audiovisuals dels Señor Serrano com precisament passa també a «La filla de l'Est» de la companyia Llibertàries— i que aquí, la companyia de Les Pinyes amplien amb fotografies d'àlbum familiar de pares, avis i rebesavis i amb postals miniatura que fan de teló amplificat a la projecció de la pantalla casolana que les intèrprets munten, com si fossin comediants de La Barraca, mentre arriben a la sala i la néta d'una de les perleres —la mateixa actriu i autora Francesca Vadell— comença el seu relat.

«Perla» és un espectacle que desprèn sentiment, que respira autoestima, que té guspires d'humor, sobretot per alguns moments d'interpretació de la mateixa actriu Francesca Vadell en simbiosi amb la imatge heretada de la seva padrina. I «Perla» és també un espectacle que escampa un alè de veritat, que aporta una veu ancestral de la padrina de l'autora que vol ser la veu de tantes padrines que han deixat el seu testimoni oral perquè, xuclades per la voràgine del moment, no havien pogut arribar a saber escriure i llegir del tot com ho han pogut fer les seves nétes.

I «Perla» fa tot això, a més, amb el català de Manacor (el de Francesca Vadell), barrejat amb el català de València (el de Noèlia Fajardo) i el català oriental de les altres dues intèrprets (Marta Asamar i Cèlia Castellano), quatre actrius que, segurament sense proposar-s'ho, acaben sent tan “perleres” com les “perleres” de debò a les quals homenatgen.

No és sobrer remarcar que, abans del fosc final, hi ha alguns ulls humitejats entre els espectadors. I sempre que això, tan difícil d'aconseguir, passa en un espectacle vol dir que s'ha descobert una petita "perla" teatral que, contràriament a les perles de Majorica, aquesta sí que no té res d'artificial.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«3 desitjos». Dramatúrgia: Marc Lluís Fernández. Música i lletres: Carles Alarcón. Intèrprets: Marc Lluís Fernández, Judit Malet, Mercè Martínez i Carles Alarcón (piano). Disseny escenografia: Enric Romaní. Disseny vestuari: Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: Dani Gener. Producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Premsa i comunicació: Ester Cánovas i Anna Castillo. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Aules – Escola d’arts escèniques, La Lleialtat Santsenca, Eva Ximenes, Eixample Teatre, Dani Campos i Nina Gramunt. Companyia La Sinàptica. Una producció d’El Maldà. Direcció moviment: Oscar Reyes. Direcció musical: Carles Alarcón. Direcció: Pilar Capellades. El Maldà, Barcelona, 15 març 2023.

L'ALTRA CARA DE “BICICLETA CULLERA POMA”

Que Mercè Martínez és una de les actrius i cantants que més garanteixen la fortalesa del musical català ho sap tothom i és profecia. Que últimament ha excel·lit en espectacles musicals de mitjà format com «T'estimo si he begut», «Forever Young» o «Golfus de Roma», també. Per això s'agraeix que hagi acceptat ara fer una interpretació “sabàtica” de petit format a la sala El Maldà en una estrena de musical d'autoria cent per cent catalana amb un paper no gens senzill (una doctora en neurologia i dues cares anomenada Eva Prados) que la continua mantenint en el seu bon nivell polifacètic i que li dóna de nou l'oportunitat de mostrar a flor de pell dels espectadors tant la seva capacitat escènica, com la seva vis humorística quan cal, ni que sigui dins d'un drama personal, així com la qualitat vocal en les seves interpretacions. I ho fa acompanyada de dos intèrprets i cantants —Marc Lluís Fernández, autor també de la dramatúrgia, i Judit Malet, que representen una parella a la trentena que s'enfronta a una variant minoritària del procés d'Alzheimer en gent jove—, a més del compositor, autor de les lletres i pianista Carles Alarcón.

«3 desitjos» és un espectacle que ve a ser l'altra cara del conegut documental «Bicicleta Cullera Poma», al voltant de la malaltia de l'Alzheimer de l'exalcalde i president Pasqual Maragall. Que en un moment donat, en una de les proves, la doctora en neurologia utilitzi aquesta tríada lingüística (bicicleta cullera poma) una de les típiques del formulari de la detecció del diagnòstic, porta a la memòria aquell altre documental. Però el musical «3 desitjos», esclar, és tota una altra cosa perquè posa sobre la taula —o sobre l'escenari— una realitat poc coneguda sobre l'Alzheimer i que de manera escadussera pot afectar també la població més jove.

Això és el que li passa al Dani, un dissenyador gràfic, que viu en parella amb la Lara, una relacions públiques d'una galeria d'art. Ell té d'amagat alguns desitjos escrits per complir durant la seva vida, fa més aviat teletreball i a poc a poc és conscient que s'està convertint en un altre Dani amb tots els símptomes tan coneguts que l'Alzheimer provoca.

No desvelaré el final, que em sembla no només arriscat per part dels autors, malgrat la ficció, sinó que està en la línia de l'onada d'espectacles teatrals de fil fràgil i sensible d'aquesta temporada que rastregen les patologies de la depressió, la salut mental, l'angoixa vital, el terratrèmol de les famílies i la plaga de la pèrdua de la memòria que té el cervell en el punt de mira dels científics com la part del cos humà més inescrutable i misteriosa.

«3 desitjos» fa aquesta aproximació a l'Alzheimer en clau musical amb una trama que burxa i emociona com poques vegades ho aconsegueix un espectacle. I ho fa amb un tempo musical de continuïtat —el pianista i compositor Carles Alarcón està situat darrere un taulell davant el teclat com un personatge més absent de la trama fins a l'últim moment després del fosc amb un gest simbòlic que deixo per a millor descoberta dels espectadors— i amb les interpretacions dels tres protagonistes que passen de les més rítmiques de la doctora neuròloga a les més melòdiques de la parella protagonista, però sempre amb un fil narratiu que vol mostrar també la duresa de les malalties com l'Alzheimer que monopolitzen i anul·len la vida quotidiana dels cuidadors familiars al voltant del malalt, com li passa a la Lara que es converteix en una persona dependent de la degeneració progressiva del Dani.

Tota crisi personal necessita una sortida d'emergència. I tant el Dani com la Lara busquen en aquesta història de supervivència la seva pròpia sortida d'emergència. Una sortida que, malgrat la professionalitat de l'Eva, des de la seva consulta de neuròloga, no pot evitar de sentir-se engolida també pel vessant humanista de la situació de la jove parella i, amb la motxilla que arrossega de la seva experiència sentimental, acaba buscant també la seva pròpia sortida d'emergència.

«3 desitjos» és un espectacle musical fet amb tota la delicadesa que la història i la plaga de l'Alzheimer requereix i que la direcció escènica que hi ha aportat l'actriu i cantant Pilar Capellades —una de les fundadores d'aquell grup que s'anomenava El Musical Més Petit i també de l'Escola Eòlia— situa en el seu punt just d'equilibri per convertir la ficció en un mirall de la realitat.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Una de les peces del musical «3 desitjos» en un enregistrament d'assaig.

«Sant Pere el farsant». Dramatúrgia de Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Cristina Colom, Andreu Galofré, Louise Good, Laura Roig i Lluc Valverde. Músics: La Ludwig Band. Escenografia i il·luminació: Lluc Valverde. Vestuari: Paloma Lambert i Marian Vélez. Direcció de producció: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Agraïments: Alba Sáez, The Indian Runners i Locus Estudio. Amb la col·laboració de La Nau Ivanow. Ajudantia de direcció: Laura Roig. Direcció: Quim Carandell i Lluc Valverde. Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant. El Maldà, Barcelona, 15 febrer 2023. Reposició: Teatre de la Biblioteca, Barcelona, 30 març 2023.

ANARQUISME CELESTIAL

No entreu pas a un espectacle / pensant-vos que és d'El Maldà. / És d'un col·lectiu de joves / que al Pi es volen enfilar. / I per fer-ho amb alegria / es llegeixen bé la Bíblia / i fan del peixater Pere el sant / un anarquista i farsant. / No en tenen prou amb la broma, / i es treuen música de gorra: / bateria, flauta, guitarra, tamboril... i una bona “mona”. / Fan taula llarga i rodona, / cançó d'autor i a cappella, / s'enfarinen bé la cara, / es planten rosa a la galta / i mocador vermell al coll. / Sindicat d'amics anàrquics, / fàbrica de traïdors a doll. / Trista història i molta farsa, / pitarrades a pleret; / en Pitarra s'estarrufa / damunt del seu pedestal. / Si fos negrer, el tombarien / però el salva no fer mal. / Els Pedant no van a Missa / però resen Repicant. / Són d'Espolla i gens Pirates / però ho volen ser de grans. / Malnascuts a ca la Beckett, / cineastes Filminjant, / es guanyen la Soldevila / i continuen creant. / Vet aquí quina és la història: / en diuen «Sant Pere el farsant». / Un conte no per a la canalla / sinó pels que estimen Massagran. / Tant els fa si no refilen / o si la veu estrafan. / El que volen és fer colla / amb els de la Ludwig Band. / Fan teatre de barraca / perquè són d'allò més sans. / S'encomanen als Pirates / perquè els del Maldà són molt sants. / Si no fos pels anarquistes / potser cantarien salms. / Prefereixen fer rondalles / com el Puf, aquell drac màgic / que vivia al fons del mar. / I com que aquell s'avorria / ells no volen badallar. / Ja treballen una peça / que es farà en ple carrer: / hi haurà un gos que canti i balli / i de tant mort de gana / es fara emperador. / És com els vells anarquistes, / que de Pere pescador, / acaben venent la barca per fer la revolució. / Beveu, beveu, compare! / que us podeu desmaiar. / Abans que ells es desmaïn / deixeu-los traguejar. / Jutgeu en Pere ara, / canteu la bumbabà, / poliu-vos la mistela / i abans que es faci el fosc / sortiu a saludar. /

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Hi ha d'haver una vida fora d'aquí». Selecció musical de Xavi Casan. Arranjaments: Ariadna Cabiró. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla, Núria Cuyàs, Jordi Galceran i David Pintó. Intèrprets: Ariadna Cabiró (piano), Núria Cuyàs (veu i guitarra) i Cinta Moreno (veu). Vestuari: Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: Adrià Aubert. Assessoria de moviment: Cristina Martí. Producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo. Assistència: Mateu Tur. Fotografia cartell i funció: Sergi Panizo. Direcció musical: Ariadna Cabiró. Director escènica: Xavi Casan. El Maldà, Barcelona, 5 abril 2022. Reposició: 2 febrer 2023.

BUSCAR LES ENTRANYES DEL BROADWAY MÉS PUR

Dinou peces. Tot un senyor repertori. Setanta minuts sense publicitat intermèdia perquè no és l'Spotify free, que diuen que ara parlarà en català i tot gràcies al futbol —¿el femení?. Un espectacle que és com una mena de “playlist”, però en viu i en directe. En tot cas, la companyia d'El Maldà s'anticipa a l'acord lingüístic de l'Spotify Barça i ha versionat totes i cadascuna de les peces del muntatge al català en adaptacions i traduccions de Roser Batalla, Núria Cuyàs, Jordi Galceran i David Pintó. Feina feta no hi ha destorb. Bona feina, a més.

¿Teatre musical o concert teatral...? Deixem-ho en un mig i mig. I tenint en compte les dimensions de la sala d'El Maldà, diguem que es tracta d'una mena de “party” semblant a aquelles festes particulars de saló dels feliços anys vint del segle passat per a “amics i coneguts” i per donar a conèixer l'última creació artística, teatral o musical. Aquí, esclar, els “amics i els coneguts”, dit sempre entre cometes, són els espectadors de carrer que vulguin retrobar o descobrir una sèrie de peces llegendàries del temps dels musicals d'or de l'encara mítica avinguda de Nova York.

Les amfitriones d'El Maldà són tres actrius i cantants de la casa que han reunit un recull de peces del Broadway dels anys seixanta i setanta del segle XX amb una mirada des de la dona i per a l'alliberament de la dona. Per això diuen que “hi ha d'haver una vida fora d'aquí", en una mena d'afirmació que no deixa de tenir un to de condicional, d'incògnita, de desig. Hi ha d'haver..., sí, ¿però hi és de debò?

Em resisteixo a reproduir aquí el llistat complet del repertori, lletristes, compositors, intèrprets originals, molt ben documentat pel programa de mà. El títol de l'espectacle, «Hi ha d'haver una vida fora d'aquí» (“There's gotta be something better than this”), és extret d'una de les dinou peces, la del musical «Sweet Charity», del Broadway del 1966, dirigit per Bob Fosse, amb música del compositor Cy Coleman i text de la lletrista Dorothy Fields. Basat en el film «Les nits de Cabíria» de Federico Fellini, però adaptant la prostituta optimista felliniana a una acompanyant d'una de sala de ball de Times Square.

L'espectacle té algunes virtuts imprescindibles: la recuperació d'unes peces perdudes en el temps; la riquesa de l'aportació que fa amb la seva versió catalana; la facilitat entenedora de totes les lletres; la interpretació al piano íntegrament durant tot l'espectacle de l'actriu Ariadna Cabiró —setanta minuts d'esquena a l'auditori, però amb el regal del seu domini musical; la interpretació per una banda de les peces més picaresques a càrrec de l'actriu i cantant Cinta Moreno al costat de les peces més delicades i sentimentals de l'actriu i cantant Núria Cuyàs, que també es deixa anar a l'estil desimbolt del cafè-concert en alguna de les peces i fins i tot n'acompanya un parell amb la guitarra, cosa que fa que l'espectacle passi per uns instants de l'ambient de “saló” al de “folk”.

Alguns del títols de les peces escollides (tria del director Xavi Casan) diuen molt de la intenció de la companyia i confegeixen un argument per elles mateixes si es fusionen: «Que maco és ser una dona»; «Si em necessita a mi»; «Atrevida»; «Estimat amic»; «Fins a una altra, nena»; «No em cridis el mal temps»; «No li diguis a la mama»; «No em vull enamorar més»; «Com puc deixar-te?»; «El més important és com comences»... I com a mostra de la singularitat del recull, només la presència d'un Stephen Sondheim: «Cada dia sents no». Un musical de petit format que busca en el pou del temps els petits tresors amagats que hi ha a les entranyes del Broadway més pur.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de l'espectacle a El Maldà (1). Versió original de la cançó «There's gotta be something better than this» (Hi ha d'haver una vida fora d'aquí), del musical «Sweet Charity», 1966.
Direcció i coreografia: Bob Fosse. Intèrprets: Fred Werner, Gwen Verdon, Helen Gallagher. Composició: Cy Coleman i Dorothy Fields (2).

«Els secundaris». Dramatúrgia: Laura Aubert i Bernat Cot. Intèrprets: Laura Aubert i Bernat Cot. Intèrprets enregistraments: David Anguera, Adrià Aubert, Laura Aubert, Joan Cid, Bernat Cot, Montse Farrarons, Gemma López, Esteve Nadal, Laura Pau, Lluna Pindado, Elsa Quintana i Elna Roca. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Figurinisme i caracterització: Maria Albadalejo. Coreografies: Anna Romaní. Assessoria de moviment: Robert González. Disseny de so: Damià Duran. Enregistrament i bases musicals: Pere Gual. Estudiant en pràctiques d’escenografia: Teresa González. Confecció vestuari: Maria Albadalejo, Carlota Ricart i Eva Szwarcer. Perruqueria: Alba Quintos i Cinta Moreno. Producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo. Fotografia: Sergi Panizo. Maquillatge i perruqueria imatge promocional: Inma Bono. Vídeos promocionals: Ariadna Monleón (tràiler) i Mateu Tur (teaser). Agraïments: Associació Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià, Mercè Fantova (SGAE), Família Hernandez Montse Palomar, Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció: Elna Roca. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 31 maig 2022. Reposició: 4 octubre 2022.

ELS PIRATES ESTAN “FRESQUIBIRIS”

El Teatre Còmic —o “Cómico”, en argot de l'època— va fer de les seves en els temps daurats del Paral·lel a l'avinguda més popular de Barcelona de principis del segle XX, a tocar entre els carrers Tapioles i Poeta Cabanyes. El 2025, que gairebé ja hi som, farà cent vint anys de la seva obertura, un mes de juny del 1905, i aquest any n'ha fet seixanta de la seva caiguda en desgràcia el maig del 1962.

Però com que tots els teatres, com els sants, tenen vuitada, el “Cómico” ha ressuscitat ara en clau de peça de miniatura a la sala El Maldà. I ho ha fet amb una ambientació romàntica, suggerent i de flaire de teatre de darrere les bambolines on es cou, es menja i es paeix l'autèntica realitat de l'ofici.

L'actriu Laura Aubert i l'actor Bernat Cot han elaborat com a dramaturgs a quatre mans un vodevil hilarant, suculent, ple de sorpreses, escènicament excitant i carregat d'un humor “sense parió”, de tall fi, que tots els espectadors que vulguin passar una estona “fresquibiris” tenen l'oportunitat de veure, de moment, a la sala del Pi, tot i que l'espectacle es mereix una temporada molt més llarga i —atenció productors i dinamitzadors de fires i festes!—, també una gira extensa pels teatres de la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra.

Laura Aubert i Bernat Cot fan els papers principals de dos intèrprets secundaris que només aspiren a tenir el plat calent cada dia gràcies als seus breus papers de tota mena. Els espectadors, com deia, els veuen des de les bambolines del que seria el Cómico. A fora, a l'escenari, es representa una obra que l'empresari ha venut amb un excés d'expectatives —com si fos una estrena d'en Guimerà!— i que no és altra cosa sinó una revista de “varietés”, perquè el públic s'ho passi bé i prou.

Som al Paral·lel del primer quart de segle XX. I tot respira Barri Xino, a fora. Hi ha ambient de multitud quan s'obre la porta. Hi ha els primers pamflets per l'alliberament de la dona que l'actriu secundària reparteix d'amagat. Hi ha els policies de barri. Hi ha exemplars de La Veu de Catalunya i el Noticiero Universal. Hi ha el telèfon d'auricular d'Els Encants del temps de Maria Castanya. Hi ha les cametes de l'interior. Hi ha el cordam dels decorats i els sacs de sorra de contrapès. Hi ha les mares, la mare de la vedet valenciana Tina de Jarque, per cert, afusellada el 1936 acusada de robatori, i hi ha la mare de la secundària protagonista, que fan subtilment d'alcavotes. Hi ha els “senyoritus” que mantenen les noies del teatre. Hi ha el London i els cafés de mala mort. Hi ha el crític de teatre amb gran mostatxo. Hi ha la vedet Merche, pendent del seu cuplet i de la carta del “senyoritu”. Hi ha l'empresari explotador. Hi ha el rei del Paral·lel, Josep Sampere, pare de la Mary. Hi ha vestuari de revista i d'armari a manta. Hi ha unes quantes portes i la porta d'un vàter en un recambró tancat. Hi ha també el valencià Alady de fons, amb aires parisencs, que ha inspirat el muntatge. I hi ha fregolisme a manta. I uns moments de gènere negre que em callo per mantenir l'enjòlit. I hi ha també l'herència del cinema mut, dels germans Marx i els Monty Python i potser una mica de Brossa i tot, amb qui la companyia Els Pirates Teatre, que fan vint anys, sempre s'han emmirallat.

¿I tot aquest devessall de personatges i d'accions com es fan i com es representen? Doncs, amb només dos intèrprets d'upa que hi suen la cansalada, amb canvis de vestuari quasi automàtics, amb sortides i entrades a cent per hora, amb perruqueria, utillatge i caracterització que sobrepassa el registre de l'estricte clown. I amb un guió que no arriba a l'hora i mitja i que transcorre veloç fins al clímax final, davant d'escenari, amb el públic de debò, en una escena que no desvelaré, i que és com una mena de declaració de principis de la professió en defensa dels secundaris, aquells intèrprets que mai no són l'estrella de l'espectacle, però que sense ells, l'espectacle no podria mai aixecar el teló.

Per descomptat, en aquest muntatge d'«Els secundaris» d'El Maldà no hi ha precisament, no hi pot haver, això, “secundaris”. Laura Aubert i Bernat Cot només es poden enfrontar al muntatge que han creat amb tot l'ofici que porten a les espatlles. Diria que s'han autoposat a prova per comprovar fins on poden estirar la corda. I l'estiren de valent, però sense que mai s'arribi a trencar. Ben al contrari. Fugen de l'exercici teatral per entrar en el domini teatral. I s'alcen, des de la seva posició de secundaris de ficció a estrelles de carn i os de primer nivell. Tothom qui estima el teatre hauria de veure, almenys una vegada a la vida, un espectacle com «Els secundaris», que ha dirigit Adrià Aubert des del seu rebost de vint anys d'experiència amb la companyia El Pirates Teatre.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Tràiler de l'espectacle «Els secundaris» d'Els Pirates Teatre, a El Maldà (1). Alady interpreta la peça «Ay, Mingo si vas a París!», una de les de l'espectacle «Els secundaris» (2). Una companyia d'època interpreta la peça popular «La mar está fresquibiris», del 1927, música d'Enric Clarà i Lletra de Manuel Sugrañes, que també formar part de l'espectacle «Els secundaris» (3). Laura Aubert i Bernat Cot interpreten «Mingo si vas a París» a l'espectacle «Els secundaris» (4).

«El bon policia», de Santiago Rusiñol. Versió, dramatúrgia i interpretació: Ricard Farré i Arnau Puig. Música: Joel Riu. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Vestuari: Carlota Ricart Amenós (monstruA). Assessorament escènic: Laura Aubert i Adrià Aubert. Assessorament de moviment: Aida Llop. Producció: Marina Marcos / El Maldà. Ajudant direcció i producció: Montse Farrarons. Ajudant d’escenografia: Paula Font. Caracterització: Àngels Palomar i Marquès – Damaret. Pròtesis: David Chapanoff. Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo. Fotografia: Sílvia Poch. Un espectacle de Ricard Farré i Arnau Puig amb coproducció d’El Maldà i les Decennals de Valls 2021. Agraïments: Xavier Albertí, Col·lecció Etnològica Puig Casas, Alba Puig, Marc del Valle, Glòria Casas i Jaume Puig, Victor Emil, Montse Miralles, Jordi Ferré. Teatre El Maldà, Barcelona. 10 febrer 2021. Diverses escenari en gira. Reposició El Maldà, Barcelona, 29 agost 2022.

ENTRE EL “GRAND GUIGNOL” I EL FREGOLISME

«El bon policia» era una obra de Santiago Rusiñol força desconeguda, comparada amb algunes de les més celebrades de l'autor com «L'auca del senyor Esteve», «L'Hèroe» o «Els Jocs Florals de Canprosa», que sí que s'han recuperat força en els últims anys. Però el buit es va cobrir ja la temporada passada amb l'estrena de la versió d'«El bon policia» que en van fer els actors Ricard Farré i Arnau Puig.

La comèdia va ser estrenada el 1905, en plena efervescència anarquista, i no va ser ben rebuda pel públic de l'època. Això va fer, segurament, que fos deixada al bagul dels records fins que recentment, l'any 2019, es va incloure en un volum que es titula precisament «Teatre polèmic de Santiago Rusiñol».

¿Ho és, de polèmica, la comèdia «El bon policia»? Els prejudicis ja s'han superat i allò que abans podia posar el dit a la nafra avui és vist com un “divertimento” al qual els dos intèrprets han passat el raspall, l'han polit, n'han escurçat el gruix de personatges —una vintena de l'original— fins a una desena que ells dos interpreten en un hilarant muntatge que es mou entre el “Grand Guignol” i el fregolisme.

El cas és que el protagonista d'«El bon policia» probablement seria feliç si no fes de policia, però cal portar el plat calent a taula cada dia, alimentar les criatures i, per molt bo que el policia sigui, no li toca altre remei que fer collita i portar presumptes delinqüents a la garjola ni que sigui per fer mèrits davant la jerarquia del cos.

Ricard Farré i Arnau Puig han actualitzat el Rusiñol de principis del segle XX amb una sàtira que fa referència a fets puntuals de la societat més pròxims i actuals, cosa que permet que a recer dels temps que corrin sempre s'hi poden fer ajustaments que lliguin amb el moment, l'anècdota o els fets més puntuals.

Però, malgrat això, la comèdia no perd la pàtina pròpia d'un altre temps amb víctimes que semblen trets d'una auca popular i enrajolada: un anarquista, un comissari poca-solta, un carceller feliç de ser-ho, una veïna que es posa on no li manen...

Els dos intèrprets juguen a la picaresca amb els espectadors entrant i sortint d'un paravent amb canvis de personatge i de subtil vestuari a tot ritme —com ja passava amb anteriors muntatges de la mateixa sala com «Les dones sàvies» o «Els secundaris»— i amb una paret que fa de teló de fons amb projecció d'imatges modernistes com si la representació tingués lloc en un saló del Cau Ferrat. Rusiñol al ple.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Qui no s'atreveix a tremolar». Dramatúrgia d'Aura Foguet Seguí. Intèrprets: Carmela Poch, Bàrbara Roig i Manar Taljo. Escenografia i vestuari: Paula Font. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Clàudia Balletbó i Isabel Archs (Ölivia Musyk). Moviment: Lucía Torres. Fotografia: Isabel Archs. Ajudant de direcció: Elna Roca. Direcció: Aura Foguet Seguí. Companyia La Viciosa. El Maldà, Barcelona, 14 maig 2022.

DARRERE EL TELÓ BLAU CEL DE LA POR

La companyia La Viciosa manté la seva línia de teatre compromès, una definició que per comoditat benestant ja semblava que fos exiliada. I ho fa sense prescindir de l'aire poètic i simbolista, però també sense obviar la denúncia social que hi ha al darrere. Ho va fer amb l'obra «Alhayat o la suma dels dies», sobre els camps de refugiats, un dels espectacles que ha tingut i té encara una gira excepcional en temps de crisi i que s'ha anat reposant en auditoris i fins i tot centres cívics perquè lamentablement la seva tesi de caire realista no ha desaparegut de la capa de la terra.

Ara, també amb la dramatúrgia d'Aura Foguet Seguí —que ja va ser coautora amb la seva germana, Laia Foguet, d'«Alhayat o la suma dels dies»— posa el dit a la nafra dels silencis al voltant dels abusos infantils amb una proposta teatral que reuneix diferents registres: la paraula, la música, la poètica i el moviment coreogràfic. I potser hauria de dir també amb una mica de cultura gastronòmica perquè les dues truites cargolades que s'hi cuinen, cargolades com en deien abans, o a la francesa, com en diuen ara, a segons quines hores fan entrar la gana.

Els espectadors caldrà que esperin al desenvolupament complet de la trama per esbrinar què és el que li passa a la petita / adolescent / jove Rita, interpretada en diferents etapes de la seva vida per Manar Taljo, que ja era també a «Alhayat...» (El Maldà) i que s'ha vist recentment a «Síndrome de gel» (Teatre Lliure), una actriu barcelonina filla de pare sirià i mare catalana que té l'avantatge de poder alternar papers de personatges relacionats amb el seu doble origen.

No només serà ella la que desvelarà el secret fet silenci durant anys i que posa l'avi de la família a l'ull de la sospita sinó que també aniran desfent el misteri la seva mare (l'actriu Bàrbara Roig, que fa doblet amb el paper d'amiga i companya de la Rita) i l'àvia (l'actriu Carmela Poch) que és qui tanca l'obra amb una al·legoria poètica sobre la por de la Rita a la maternitat pel temor a no poder fugir del pes que arrosseguen tant ella com la seva mare, víctimes d'abusos infantils per part de l'avi, silenciat com una cuirassa protectora per l'àvia.

La dramatúrgia de «Qui no s'atreveix a tremolar» transcorre en un conglomerat de peces, gairebé píndoles —crec que es podria escurçar una mica, per repetitiva, la del mercat— algunes més dramàtiques, d'altres més lúdiques —com la del tanatori festiu— i que en alguns casos recorren al flashback entre elles i que van perfilant el què i el perquè de cadascuna de les tres dones de la família, sempre davant d'un joc de teló de fons fet de tuls blaus de mar amb una melòdica remor d'ones. La incògnita que lliga la trama és la por i els dubtes de la Rita —¿es pot ser mare si s'han patit abusos infantils?—, també el caràcter aspre i possessiu de la mare —¿es pot ser mare oberta i confiada si s'han patit abusos infantils?—, i la dolcesa cuirassada de l'àvia.

L'obra fa un retomb final, des de la poètica que ha impregnat tota la trama a la cruesa del realisme i la fredor de les estadístiques. Micro en mà —el so potencia el muntatge i no estalvia decibels malgrat les dimensions petites de la sala— es van recitant els tants per cents d'abusos infantils, els seus hàbitats més usuals, les víctimes majoritàries i les característiques dels abusadors. Només el refugi de la platja i la suavitat de la sorra, amb les ones que arriben i se'n van, acaronen les pors que el silenci ha covat en milers de Rites com la petita Rita de «Qui no s'atreveix a tremolar».

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Alhayat o la suma dels dies». Idea original: Laia Foguet. Dramatúrgia: Laia Foguet i Aura Foguet. Intèrprets: Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian. Escenografia: Alexandra Pallejà. Ombres: El Gecko con Botas. Adjunta de direcció: Laia Foguet. Il·luminació: Èric Rufo. Moviment: Yucef Zraiby. Espai Sonor: Pol Fontanals. Responsable de vestuari: Nestor Reina. Disseny i construcció d’utillatge interactiu: Miquel Llull. Alumna en pràctiques – El Timbal: Cristina Pedrajas. Assessor lingüístic: Lamé Taljo. Imatge del pòster: Toni Vidal. Vídeos i imatges promocionals: Mikel Alors, Ana Casero i Toni Vidal. Producció: Roser Tresserras. Direcció: Aura Foguet. Companyia La Viciosa. El Maldà, Barcelona, 19 gener 2020. Reposició: 9 març 2021. Reposició: 20 setembre 2021.

L'ALTRA CARA DE LA CRISI DELS REFUGIATS

Si el teatre contemporani ha de ser el reflex de cada moment que viu la societat, l'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» s'inscriu de ple en la línia del teatre documental, o més aviat testimonial, d'una de les tragèdies modernes: la crisi dels refugiats arran dels genocidis bèl·lics, en aquest cas, el genocidi sirià. I no hi pot haver document sense vivència. Per això, la companyia no es basa en la ficció d'“oïdes” sinó en la pròpia experiència viscuda.

El 2016, es va construir al camp grec de refugiats de Lagadika, a l'est de Salònica o Tessalònica, una biblioteca que facilités un dels objectius i la feina educativa del voluntariat que s'hi desplaça. Dues d'aquestes voluntàries van ser Laia Foguet (periodista, guionista, cineasta, autora de la idea i coautora de la dramatúrgia) i Georgina Latre (actriu). La primera va treballar a Lagadika durant mig any. La segona s'hi va desplaçar durant tres anys, amb anades i vingudes temporals, principalment fent classes d'anglès i tallers per als infants.

Al camp de Lagadika —em baso en altres informacions periodístiques— molts dels centenars de refugiats hi estaven o hi estan encara sense haver pogut accedir al registre. Això vol dir que mentre l'esperen no tenen dret a la targeta sanitària, ni a la targeta de crèdit establerta amb uns 150 € mensuals per comprar menjar o altres necessitats. Tampoc tenen dret a la targeta de bus que els permetria moure's per la zona gratuïtament. La paradoxa és que com que el camp ofereix aquest ajut personal, no disposa de manutenció comunitària. Langadika, com altres camps de refugiats mantinguts amb fons europeus per netejar la mala consciència occidental, és més aviat el campi qui pugui.

L'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» se centra bàsicament en l'experiència personal dels seus protagonistes. La Júlia, una voluntària catalana (Georgina Latre) arriba al camp amb la intenció de fer-hi classes d'anglès primari i d'altres tallers amb els infants. Una pissarra, alguns manuals i poca cosa més, a banda d'algunes restriccions i normes que no fan res més sinó posar pals a les rodes. Els altres dos protagonistes, en Hadi, un jove sirià assistent a les classes, fa una amistat especial amb la Júlia. I la germana d'ell, la Samura —més restringida a les feines de la tenda o el contenidor-“casa” per raons culturals— acaba col·laborant després en el muntatge de la biblioteca.

Entremig, la trama no amaga les dificultats per treballar al camp en condicions, la dificultat afegida a esquivar la rumorologia entre la relació que s'estableix d'amistat entre alguns dels refugiats i els voluntaris, i la contradicció entre les intencions inicials del voluntariat i els interessos reals dels refugiats, centrats sobretot en la seva sortida com més aviat millor del camp per aconseguir l'acolliment a Europa.

El realisme de l'espectacle s'imprimeix amb un discurs que alterna tres llengües: el català de la Júlia (Georgina Latre), l'anglès primari i gestual de tots tres, i el dialecte sirià de l'àrab que han preparat especialment per a aquesta obra l'actor Moha Amazian, establert a Vic —on va començar fent de Lluquet a «Els Pastorets»—, químic de carrera i actor de diverses produccions de cinema, i l'actriu Manar Taljo, que ja ha treballat en altres muntatges teatrals. Els dos, però, tenen també escenes a banda, en català, per relatar allò que els seus personatges volen i el que desitgen aconseguir.

L'espectacle és una al·legoria de l'amistat, dels límits d'aquesta amistat espontània i sincera quan les condicions interessades i culturals ambientals ho impedeixen, de l'admirable capacitat idealista d'una generació —sobretot la dels vuitanta-noranta del segle passat— que ha topat amb l'altra cara d'una presumpta societat civilitzada i l'esfondrament de l'enganyós estat del benestar i que s'ha abocat a aportar el seu esforç per intentar fer un món millor. I, finalment, és també un mirall de la hipocresia política internacional que ha posat un teló d'acer entre els seus propòsits “constitucionals” i els veritables resultats. Espectacles com aquest en són una denúncia evident.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Clip promocional de l'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» (1). Imatges d'un dels tallers amb infants al camp grec de refugiats de Lagadika, a la zona de Tessalònica (2).

«Akelarre. Dones que fumen i canten». Idea original: The Feliuettes. Dramatúrgia: The Feliuettes i Míriam Escurriola. Textos I cançons: Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Gerard Sesé, Laia Alsina Riera, Laura Pau i Míriam Escurriola. Composició musical: Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé. Intèrprets: Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laula Pau i Gerard Sesé. Veu en off: Vicky Peña. Espai i vestuari: Maria Monseny. Coreografia: Anna Romaní. Assistenta a la direcció: Núria Ruiz (alumna en pràctiques El Timbal). Disseny de llum: Adrià Aubert i Míriam Escurriola. Comunicació: Sem Pons. Fotografia: Núria Gàmiz. Producció: Marina Marcos (El Maldà). Direcció: Míriam Escurriola. El Maldà, Barcelona, 21 març 2019. Reposició: 1 desembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 i 24 abril 2023.

EL VERMELL ESTÀ DE MODA

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2019]

De broma n’hi ha molta. De bon humor, també. D’ironia, un tros llarg. De riure’s del ridícul dels hàbits socials, un cistell ple. Però, en un moment donat, sembla que tot això s’esvaeixi, més aviat es glaci, i quan apareix la Caputxeta —“el vermell està de moda”, diu— el seu monòleg sobre el conte popular que tothom coneix es converteix en una clara denúncia sobre la violència de gènere amb xifres incloses de dones assassinades pel masclisme que el comptador del guió, malauradament, potser haurà de tenir la cruel missió d’anar actualitzant a manera que avanci l’espectacle.

Començo per aquesta peça de la Caputxeta que interpreta l’actriu Laia Alsina, dins del xou d’aires de cabaret «Akelarre. Dones que fumen i canten», de la companyia The Feliuettes, perquè sembla que totes les altres, en un evident i no gens dissimulat acte de feminisme militant però també d’autocrítica sobre la mateixa reivindicació, convergeixin en el de la Caputxeta, un personatge que més que mai ha recuperat el seu protagonisme com a dissortada icona del que la versió original ja va preveure segles enrere. L’«Akelarre» deixa per uns minuts de ser «akelarre de cabaret» i, amb una atmosfera tintada de vermell, es transforma en un clam que, disfressat de dolcesa i ingenuïtat, diu «ni una més!».

The Feliuettes ha creat un espectacle a múltiples mans —la fitxa artística ho deixa ben clar— que enriqueix el resultat en contingut sense que es noti la procedència diversa de l’autoria. Unitat d’acció amb un objectiu molt predeterminat que és el de retratar i esgarrapar en algunes de les etapes de la vida de les dones de la mà de tres personatges femenins que enganyen els espectadors fent evidents els seus desitjos d’empatitzar amb segons quins privilegis i costums atribuïts tradicionalment als homes. He dit tres personatges femenins (les actrius i cantants Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau) però aquesta vegada també Gerard Sesé —pianista— aconsegueix tenir un relleu especial amb el seu estat i posat vulnerable, precisament perquè és home, i el seu desig amagat de passar per alguns dels períodes exclusius de les dones.

La dona embarassada, la dona i el part, la dona i el dilema del tàmpax, la copa menstrual o la vella compresa —una de les peces més ben rebudes per l’auditori—, les febleses de les princeses Disney o l’ús i abús del porno són alguns dels arguments més sonats —a més del ja esmentat de la Caputxeta— de les peces d’aquest muntatge que també fa picades d’ullet al cuplet casolà i, fugaçment, en un dels exquetxos, a tres pseudoTeresines a la catalana i de tota la vida.

I tot això, sempre amb el fil de les intervencions musicals, solistes o en trio, la companyia combina un seguit de registres: el cuplet, el jazz, el rap, el pop..., registres que es barregen amb el joc del cabaret més enllà del cabaret, amb subtils canvis de peces de vestuari i en un macrohomenatge «vaginal» que s’empara en la imaginació escenogràfica de grans cortinatges i la fantasia de la veu en off de la veterana actriu Vicky Peña, una Madame Big Lips, que reparteix carnets de dona com cal amb dret a entrar en el seu món. The Feliuettes han crescut per dins i s'expandeixen per fora amb menys ingenuïtat i més dards a la diana de tot el que hi ha per dir i que, ni que sovint potser s’hagi dit, sembla que no tothom ho hagi escoltat encara prou.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Barbes de balena (o de què estan fetes les cotilles)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Composició musical: Ariadna Cabiró. Intèrprets 2019: Núria Cuyàs, Cinta Moreno, Anna Romaní / Anna Rosell, Ariadna Cabiró / Gemma Pujol. Intèrprets 2017: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López / Cinta Moreno, Anna Romaní / Anna Rosell. Intèrprets 2020: Núria Cuyàs, Cinta Moreno, Anna Romaní, Ariadna Cabiró. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia i vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Estudiant en pràctiques: Laura Solé. Producció: Marina Marcos. Direcció: Mònica Bofill. El Maldà, Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 19 setembre 2017. Reposició: 12 setembre 2019. Reposició: 6 setembre 2020.

Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina.

Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall. La jove Dolors Aleu va haver d'esperar quatre anys, un cop acabats els estudis, per aconseguir fer l'examen final, que va aprovar amb excel·lent i, des d'aleshores es va especialitzar en ginecologia i medicina infantil (allò que ara se'n diria popularment «Dexeus Salut de la Dona») i va exercir durant 25 anys amb consulta pròpia a la Rambla de Canaletes. Juntament amb la filla d'Idelfons Cerdà, Clotilde Cerdà, una altra dona liberal, van fundar l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, un projecte que va durar poc per falta d'ajuts. En el camp social relacionat amb la medicina, Dolors Aleu i Riera va ser qui va lluitar per fer desaparèixer la vella cotilla del cos de les dones perquè va demostrar que els dificultava la circulació sanguínia i els provocava desmais.

Després d'aquest preàmbul gairebé imprescindible, diguem que la companyia de «Barbes de balena» fa un acte d'amor a les seves mares, àvies, besàvies, rebesàvies i a la dona en general. I ho fa bevent de les fonts més pròximes, les familiars, fins al punt que una de les intèrprets i creadores (Núria Cuyàs) és la rebesnéta de la mateixa Dolors Aleu i Riera, tot i que el treball de camp s'ha expandit a les altres integrants de la companyia amb entrevistes a les seves avantpassades, algunes de les quals hi posen la veu i formen part en off durant l'espectacle.

«Barbes de balena» és un espectacle que combina la música, el teatre, la coreografia, el figurinisme i un cert aire de performance amb una mirada poètica i en certs moments surrealista i tot: les peixeres, el so de fons de mar, el glup glup dels peixos empresonats sentint-se observats com a peixos objecte (dona objecte), les balenes que s'acostaven a la platja i de les barbes de la qual es confeccionaven les barnilles de les antigues cotilles i marinyacs...

Sempre amb l'acompanyament al piano d'Ariadna Cabiró, autora també de la composició musical, la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart fusiona textos de l'època, fragments de la tesi de la mateixa doctora Aleu, anuncis de moda dirigits a la dona de quan encara hi havia els populars magatzems El Siglo i moments de conversa gairebé familiar entre les actrius parlant dels desitjos frustrats de les seves àvies, d'allò que haurien volgut ser i no van poder ser, dels seus orígens i —en off— de la memòria que no abandona mai les àvies quan es tracta de buscar-hi aquelles cançons o versos recitats des de la infància.

Tot plegat constitueix un espectacle íntim i entranyable, molt ben interpretat, amb peces cantades a tres o quatre veus i piano, que reflexiona sobre la llarga travessia de la dona des de mitjan segle XIX fins a l'actualitat i que reflexiona també sobre si aquesta llarga travessia ha estat realment superada del tot a hores d'ara o si, metafòricament, les cotilles continuen estrenyent, si no físicament, sí que socialment, les rebesnétes d'aquelles rebesàvies que un dia van decidir deslligar-se el mirinyacs i respirar lliurement. Només un aclariment: avui les barnilles d'encara segons quina roba femenina dita "interior" ja no són fetes de barbes de balena sinó d'acer inoxidable i PVC... perquè no es rovellin.

«Sacarina», de Davide Carnevali. Traducció d'Albert Arribas. Adaptació: Davide Carnevali, Albert Arribas i La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. Escenografia: Clàudia Vilà. Vestuari: La Ruta 40. So i vídeo: Pau Matas. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Direcció: Sergi Torrecilla. Companyia La Ruta 40. El Maldà, Barcelona, 25 febrer 2020.

Tots els estudiants d'escoles de teatre aspirants a dedicar-se a tan “noble” ofici haurien de veure aquest espectacle produït per la companyia La Ruta 40, gairebé un documental testimonial en clau de “voyeur” sobre el gremi d'una època tan precària professionalment com l'actual. «Sacarina» és una adaptació de l'obra original de Davide Carnevali (Milà, Llombardia, Itàlia, 1981), dramaturg relacionat amb el teatre català en diferents àmbits i doctorat en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà, fa més de deu anys, Carnevali ironitzava sobre el gremi italià acostumat a la bona vida del “cafè, copa i puro”. Aquí, Albert Arribas, juntament amb el mateix Davide Carnevali i la resta de la companyia han fet una adaptació revisada i ampliada que fa una mirada gairebé a ull de dron sobre els ambients més “in” i més “on” de la ciutat de Barcelona del primer quart de segle XXI.

Per crear una ambientació encara més realista a la situació, la companyia ha redecorat el reduït espai d'El Maldà amb uns “chaise longues” als voltants de la sala i unes tauletes de bar, a més d'una pantalla gegant de televisió on no només es retransmet el partit del dia sinó que s'hi veuran alguns spots de publicitat. Els quadres clàssics que hi ha habitualment a les parets de la sala s'han modificat amb imatges animalesques que lliguen amb el personatge absent de l'obra: un gos a qui els terrosets de sucre li fan remenar la cua.

Però el més important de l'obra —que és de les breus, uns setanta o vuitanta minuts— és el naturalisme amb què els tres intèrprets retraten la situació que viuen molts dels joves actors i de les joves actrius quan cauen a les mans d'un productor barrut i com aquest pot moure els fils perquè siguin ells els que acabin fent canviar l'autor de la seva estructura original. Tot plegat per fer creïbles uns quants sopars de duro que el productor, que ha deixat el teatre per explorar el món televisiu, encoloma a la parella d'aspirants a protagonitzar un espai pilot que els ha de canviar la vida... ni que sigui apostant, com si fos un fons d'inversió d'alt risc, amb la compra d'un contenidor —com aquells que serveixen per fer habitatges socials— que pot acabar rendint, segons ell, com la gallina dels ous d'or.

Estructurada en diàlegs per parelles —hi ha unes taules de tamboret altes per a les seves interpretacions— la trama s'emporta els espectadors per la via directa quan li parlen de fets tan a flor de pell com la moda del barri de Sant Antoni; les superilles de l'Ajuntament de Barcelona liderat per Ada Colau; les promeses del regidor socialista en coalició amb ella, Jaume Collboni; les propostes d'un futur ideal per viure a la gran urbs; el paper dels jubilats asseguts a les pilones de ciment o l'afecció a mirar les televisions metropolitanes des de Betevé —no hi falta una irònica referència puntual a les llargues emissions de nit arran dels aldarulls de carrer per la sentència del Procés de la tardor del 2019— a les programacions més locals de l'Hospitalet o Badalona. En contrast, l'aspirant a actriu somnia en la ciutat de Berlín on ha estat treballant en un teatre... de cambrera, i on, com deia aquell, quan estava cansat de la seva covarda, vella i tan salvatge terra, li agradaria fotre el camp nord enllà, on li havien dit que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç... i, a més, hi tenen la Schaubühne!

Ell és l'Albert, actor amb principis interpretat per Albert Prat, poc decidit, arrelat a Barcelona, sense ganes de marxar a fora per obrir-se al món, conformista amb sous precaris de prop de 800 euros. Ella és Lara, actriu interpretada per Lara Salvador, llençada, somniadora, a la vora de tocar amb la punta dels dits el cel d'un paper protagonista de televisió. I el cràpula productor és Sergi, interpretat per l'actor Alberto Díaz, capaç de vendre neveres als habitants d'un iglú, mentre endrapa en cada funció una bossa de xips o un entrepà farcit d'amanida.

Tres interpretacions amb una expressivitat que no necessita paraules i que, sota una bona i dinàmica direcció del també actor Sergi Torrecilla —actualment formant part del repartiment de La Perla 29 a «Només la fi del món»— endolceixen amb terrossets de sucre l'agror d'un temps, un ofici i una ciutat que l'especulació, la crisi econòmica, el fre de la iniciativa i la massificació turística han capgirat del dret i del revés i han edulcurat amb enganys artificials com la sacarina.

«Desvariacions d'Otel·lo». Creació, interpretació i direcció: Alba Sarraute. Mirada externa: Anna Pascual. Creació tècnica: Benet Jofre, Ton Montfruit i Jaume Perera. Coproducció: Ajuntament d'Argentona, Ajuntament de Mataró, Mamaproductions i Eugèneproduccions. Producció: Camaleònica Produccions. El Maldà, Barcelona, 12 desembre 2019.

Hi ha espectacles de cambra, sí. Però aquest va més enllà perquè es pot dir que és un espectacle de “cambríssima”. Alba Sarraute (Argentona, Maresme, 1982) és una de les pallasses catalanes de la generació que ha hagut de reivindicar encara el paper de la dona en el món del clown. Ella, i també Pepa Plana, per esmentar una altra veterana del gènere, han situat el clown femení a la pista i a l'escenari.

El cant, el teatre i el circ són els tres registres en el quals es mou Alba Sarraute, a partir de les escoles internacionals que ha freqüentat. I en aquest espectacle de circ dramatúrgic, que s'empara de Shakespeare i d'un dels seus relats clàssics, «Otel·lo», els barreja els tres i els amplia amb una concepció multidisciplinar: teatre d'ombres, titelles, màscares, vídeo, ukelele, petits objectes autòmats, joguines musicals, acrobàcies domèstiques —les característiques de la sala no permeten gaires alegries en aquest aspecte però deunidó el profit que en treu d'una escala de cordes de trapezi!— i poètica interactiva amb els espectadors.

Per tot això deia que «Desvariacions d'Otel·lo» és un espectacle de “cambríssima” perquè sembla com si Alba Sarraute s'hagués instal·lat a l'habitació de casa seva i hi hagués convidat els amics i coneguts —als espectadors els rebateja tots amb el nom de Desdèmona, el personatge femení d'«Otel·lo»— per mostrar-los la seva concepció del teatre sense adjectius, hereu d'aquell teatre que, quan no se sabia com classificar-lo, era anomenat abans d'“alternatiu” o fins i tot de “parateatral”.

Per a Alba Sarraute, Desdèmona és el Sol i Otel·lo és la Lluna. I la parella s'enfronta al drama que li fa viure Shakespeare perquè el maquiavèlic Iago és, per a ells dos, la Por que els assetja. I aquesta mirada personal a «Otel·lo» —fins i tot amb un mocador vermell en miniatura causant de la tragèdia—, Alba Sarraute la filtra per l'alambí del circ i la revesteix de clown per acabar filosofant sobre el misteri de l'amor i la pèrdua de perdre'l. «Desvariacions d'Otel·lo» —que sembla que tindrà continuïtat el 2020 amb un segon espectacle amb ella i més intèrprets, titulat clarament «Desdèmona»— és un espectacle breu, de només una hora, que Alba Sarraute ha elaborat durant uns set anys fins a consolidar-lo ara i que expandeix també un missatge subtil de fons: homenatjar els fills que no han nascut de les relacions fallides.

Tràiler de l'espectacle «Desvariacions d'Otel·lo» (1). Resum de la tragèdia de Otel·lo, fet a mà per Alba Sarraute (2).

«Una habitació buida». Text i lletres: Marc Artigau. Música: Clara Peya. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Intèrprets: Carla Pueyo, Eric Oloz, Cristina Vallribera, Ferran Enfedaque, Núria Llausí, Ariadna Colomer, Marc Arias, Marc P. Balasch. Pianista: Miquel González. Escenografia: Lola Belles. Disseny il·luminació: Conchita Pons. Muntatge i adaptació il·luminació: Èric Rufo. Disseny i confecció vestuari: Aida Almacellas, Paula Arenas, Alex Navarro i Carlota Pérez Mouriño. Fotografia: Laia Serra Pou. Disseny gràfic: Alex Navarro. Tècnic de so directe: Marcel Basté. Tècnic de llums: Èric Rufo. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Companyia Llançat. El Maldà, Barcelona, 10 març 2019.

El naixement de Llançat, una nova companyia que surt de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia, on ja va presentar aquest espectacle com a treball de fi de grau dins la Mostra de Creadors Emergents el 2018, recorda en part el naixement, a l'últim quart del segle passat, d'aquella altra companyia anomenada El Musical Més Petit, al Versus Teatre, i després el salt al TNC, de la mà de Josep Maria Flotats. Amb una diferència, El Musical Més Petit eren autònoms i novells des de la direcció a la interpretació. Els impulsors de la companyia Llançat en canvi —els temps han canviat!—, tenen un suport experimentat a la capçalera: Marc Artigau, com a autor del text i les lletres; Clara Peya com a compositora; Miquel Tejada, com a director musical; i Joan Maria Segura Bernadas com a director escènic.

El musical «Una habitació buida» entra en el gènere distòpic. No hi ha temps ni espai. O més ben dit, hi ha el temps que vols que hi hagi i l'espai que més et convé. I aquesta mirada futurista i de gènere fantàstic no sempre bufa a favor del benestar dels personatges de la història i sovint els descobreix fets amagats que a la vida real desconeixien.

A «Una habitació buida», els personatges lluiten contra la roda imparable de la mort, contra la incertesa del present i del futur, contra l'autoestima i contra la fatalitat del destí de cadascú des que comença el trajecte de viure. Hi ha en el guió del muntatge una clara influència de les sèries o propostes cinematogràfiques de l'última dècada. I es presenten en clau de conte —així mateix ho defineixen—, fins i tot amb una narradora (l'actriu Carla Pueyo) que fa de mestra de cerimònies de cadascuna de les històries que es desenvolupen, bàsicament a través de les peces musicals, però que no renuncien tampoc a algunes escenes de text.

Escenogràficament minimalista, la companyia treu molt de profit dels tres mòduls que marquen tres espais diferents, amb il·luminació inclosa. La banda sonora de Clara Peya, interpretada al piano per Miquel González, és un acompanyament que endolceix la trama. I la interpetació, molt coral i qualitativament alta, juga amb fugaces intervencions de dansa o moviment que alleugereixen els moments més foscos.

En el fons, «Una habitació buida» explica una història que és la història de sempre. La descoberta de l'origen. El coneixement del pare. El misteri de la mare. El futur de la filla... Però tot explicat d'una altra manera, quan el personatge de la Iona (l'actriu Cristina Vallribera) es posa a les mans del personatge de Ciceró (l'actor Eric Oloz), que és el personatge que caricaturitza més un altre temps i un altre món. Fins i tot, en la trama, hi ha lloc per parlar de John Lennon i de Yoko Ono. I també de morir matant, en una escena coreogràfica de gairebé pistolers de saló de cambra. La companyia Llançat arrenca, com deia, des de l'Eòlia al Maldà i s'endevina una “futurista” bona trajectòria a partir d'aquí... i aquesta no és, de cap de les maneres, una opinió “distòpica”.

«El temps que no tindrem». Llibret i lletres: Alícia Serrat. Música: Dani Campos. Intèrprets: Mariona Castillo i Eloi Gómez (2019) / Joan Mas. Teclats: Dani Campos / Miguel González. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Disseny d’il·luminació: Adrià Rico. Producció executiva: Eduard Autonell. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Dani Campos. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 13 octubre 2019.

Tancar una trilogia dóna l'oportunitat de fer balanç. En el cas d'aquesta proposta triple de l'autora i directora Alícia Serrat, l'amor ha estat l'eix central. I l'encert ha estat dotar d'un argument i una estructura escènica diferent cadascun dels tres espectacles musicals. I probablement, per fer-ho encara més plural, amb tres compositors diferents: Marc Sambola, Miquel Tejada i, finalment, Dani Campos.

Del primer «Per si no ens tornem a veure», basat en l'amor que fa mal, va passar a «Tot el que no ens vam dir», amb aires més romàntics i adolescents, amb una colla d'estudiants de Filosofia. Ara, amb aquesta reposició d'«El temps que no tindrem» torna a la parella, però per parlar de l'amor entre una mare i el seu fill, o a l'inrevés, segons des quina òptica s'ho vulgui mirar l'espectador.

L'estructura, en aquest cas, és narrativa, tan narrativa que no s'està de dividir cada escena en un pròleg i una sèrie de capítols numerats —no en va el fill aspira a ser escriptor—, com si passés les pàgines d'un llibre. I dins d'aquesta estructura narrativa hi ha també el canvi d'edats i diferents personatges secundaris que fan cadascun dels dos intèrprets.

Sense desvelar el desenllaç, cal dir que aquest musical de petit format guarda una sorpresa agredolça a la màniga que fa que la trama faci una giragonsa probablement inesperada. Si durant les diferents peces, es van desgranant els amors i els desamors entre mare i fill, les preocupacions adolescents, les febleses maternals, l'humor o la tragèdia, el “The End” no té marxa enrere. Sort que la ficció es reserva el dret de recordar que no sempre la realitat s'hi assembla.

No cal dir que un musical de cambra amb l'actriu i cantant Mariona Castillo és sempre un petit —o gran— regal per als espectadors. Diria que tota la força que l'actriu desprèn sòlidament en una companyia de gran format («Mamma mia», «Fun Home», per exemple), l'acumula amb plenitud quan s'enfronta al petit format («Mares i filles», amb Nina, per exemple). I encara més, si s'acompanya de "partenaires” que no li fan ombra sinó que construeixen entre els dos un conjunt interpretatiu sensible i suggerent que han propiciat que la trilogia d'Alícia Serrat es tanqui de la millor manera possible.

Interpretació de la peça «En una mil·lèsima de segon» del musical «El temps que no tindrem»

«Una altra nit». Idea de Pau Ferran. Creació de Pau Ferran i Bàrbara Roig. Intèrprets: Bàrbara Roig i Pau Ferran. Vídeo i imatge gràfica: Anna Turellols. Vestuari: Bàrbara Roig. Text “Primer monòleg”: Berta Giraut. Direcció: Pau Ferran. Producció: Sala Trono. El Maldà, Barcelona, 13 octubre 2019.

Tot comença amb una de les moltes expropiacions forçoses d'antics camps de conreu o masos estiuencs del segle passat per construir el macrocomplex de Port Aventura i l'especulació posterior, entre nuclears terrorífiques i endimoniats fums de petroquímica, i acaba amb el retruny complet dels masclets de la Tronada que a Reus —la ciutat emoticona de l'obra de Pau Ferran i Bàrbara Roig— s'encén per cada Festa Major per fer honor al títol que té de Festa Patrimonial d'Interès Cultural.

De rerefons d'«Una altra nit» hi ha la «Nit» del dramaturg Harold Pinter, una obra del 1969 que, després d'un primer esbós del febrer, el 4 d'abril d'aquell any es va estrenar al Comedy Theatre de Londres, dirigida per Alexander Doré, amb Vivien Merchant i Nigel Stock. Però atenció, perquè aquells dos intèrprets representaven una parella ja d'edat madura i aquí la parella és encara jove, a la frontera d'edat entre començar a fer balanç dels records acumulats i amb la mirada endavant just quan la mirada enrere comença a estar esbiaixada per la influència de la ficció sobre la realitat entre allò que Harold Pinter situava entre el que és fals i el que és veritat i les falses aparences entre el que sembla veritat i en canvi és fals.

Els dos creadors i intèrprets d'«Una altra nit» es reflecteixen en Harold Pinter com si fossin davant d'un mirall del Tibidabo i n'agafen les formes diverses que Pinter els reflecteix per elaborar una obra pròpia, rica, emotiva, sensible i que respira un cant d'amor a la terra pròpia, als objectes casolans de la infància i l'adolescència i la joventut, a les veus dels pares i dels avis, a les paraules heretades de tots ells i al sotrac de la pèrdua de la terra ancestral per culpa del «dimoni» del parc d'atraccions que els hi va arrabassar d'una esgarrapada.

Com en Harold Pinter, molts dels diàlegs de la parella són tallants, breus i concisos. Però, de cop i volta —la peça només dura una hora escassa— tant ella (Bàrbara) com ell (Pau) s'embranquen en un minimonòleg “in crescendo” en el cas d'ella i molt poètic, enfilat a la cadira com aquell qui recita el vers de Nadal, en el cas d'ell. Entremig, hi ha hagut intervals de projeccions de velles cintes en Súper 8 o algun vídeo enregistrat a finals del segle passat, tot autobiogràfic.

I com a atrezzo sentimental, van descarregant d'unes bosses de mà i una caixa de parada de mercat tot d'objectes idealitzats pel record d'aquell passat que no tornarà: un pot de vidre amb avellanes torrades D.O.Reus, una ampolla de vermut de cal Miró, un sifó clàssic de la desapareguda casa Cogul, una bossa de patates fregides Laurie que semblen fregides al mateix Mercadal pels masclets de La Tronada, un tortell curosament embolicat de cal Padreny, l'antiga pastisseria del Pallol, i petits utensilis domèstics que es materialitzen a poc a poc com si, d'un àlbum de velles fotografies, es reproduïssin en 3D i prenguessin forma en una taula parada que no té res a veure amb aquella taula de l'obra «El llarg dinar de Nadal», però que s'hi assembla si tenim en compte que tant Pau Ferran com Bàrbara Roig van ser dos dels intèrprets d'aquella celebrada obra d'El Maldà i el princici que, d'aquella coneixença artística, hagi sorgit ara aquesta nova creació, produïda per la Sala Trono. «Una altra nit» és una creació que, com feia el pintor Joan Miró, sempre amb una garrofa de Mont-roig a la butxaca quan viatjava pel món, fa del local un valor universal.

«Tot el que no ens vam dir». Llibret i lletres d'Alícia Serrat. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sonia Catot, Clara Solé i Estel Tort. Pianista: Miquel Tejada. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Ajudantia escenografia: Clara Solé. Direcció producció: Mireia Vericat. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Edició gràfica i fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 2 juny 2018. Reposició: 6 agost 2018. Reposició: 27 abril 2019.

Una trilogia musical de cambra. Això és el que es troba en aquest segon espectacle, «Tot el que no ens vam dir», que vol ser la cara intermèdia del primer espectacle de la sèrie, «Per si no ens tornem a veure», i que, segons els seus creadors, tindrà una tercera part en una pròxima temporada, sempre sobre les incerteses i els remolins de l'amor.

Darrere d'aquestes propostes hi ha una sòlida preparació tècnica i interpretativa, amb una bona composició musical del músic i compositor Miquel Tejada que és, esclar, el gruix més important de la proposta que s'acaba explicant i, en realitat, introduint cada peça musical, amb el llibret i les mateixes lletres de cadascuna de les cançons.

Podríem titllar alegrement de proposta romàntica la història que hi ha de fons en aquest segon espectacle, però no seria just fer-ho perquè hi ha també reflexió, contradicció, frustració, incertesa, felicitat, tristesa, amor, odi, vida i mort. De fet, tot allò que la filosofia existencial continua plantejant a totes les generacions.

En aquest cas, Alícia Serrat, autora del llibret i les lletres, situa l'acció en el tombant de segle, el 1999, amb un grup d'estudiants de la Facultat de Filosofia —¿encara plana en l'aire la síndrome «Merlí»?— que es reuneixen per fer un treball d'ètica col·lectiu i que es plantegen tots aquests dubtes no des de la teoria dels filòsofs sinó des de la seva pròpia realitat.

I un cop estructurat l'argument, el que compta és la interpretació, enfortida per una presència de cantants-intèrprets de mitjana jove, preparada, que reflecteix la potència que ha exercit en els últims anys la creació d'escoles teatrals i musicals, entre les quals l'escola Aules, la que dirigeix Daniel Anglès, productor de l'espectacle i, per cert, nou gestor artístic del Teatre Condal del Paral·lel que arrencarà amb força a partir de la nova temporada.

Amb Miquel Tejada al piano, l'espectacle flueix amb una combinació d'estils en la línia pop, que sona molt bé tant en les intervencions corals com en les solistes, amb una mesurada combinació dels qui han treballat en espectacles més alternatius pel que fa a la cartellera i els que han tingut la fortuna de formar part d'espectacles més celebrats o coneguts, com és el cas de l'actriu i cantant Clara Solé, integrant del repartiment del musical «El despertar de la primavera», que va arrencar al Teatre Gaudí Barcelona i que recentment ha repetit temporada al Teatre Victòria del Paral·lel i encara sense data de caducitat.

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany.

Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans.

L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort.

La taula es para en una primera escena amb dues de les minyones de la mansió dels Bayard: coberteria i mantelleria de casa bona. La primera matriarca de la nissaga apareix ja en cadira de rodes. La vellesa i la mort de cada personatge es dibuixen amb el gest, les mirades i la desaparició de cadascú per la que es podria anomenar "la porta de la mort". Els naixements arriben pel costat oposat, diguem-ne, doncs, "la porta de la vida", en un cotxet de criatura i amb la mainadera sempre a punt, com si la cigonya existís. Les aspiracions de fer prosperar la fàbrica dels Bayard s'insinuen en cada dinar: un hereu —per fi un nen!— representa el futur.

Tot i que tractant-se d'una obra que té el dinar de Nadal com a ambientació principal, podria semblar que les diferències familiars hi acabaran esclatant, aquestes es mantenen en letargia i, si hi són, no acaben de sortir plenament a la llum, ni que la germana de l'hereu es comenci a sentir desplaçada per la cunyada, ni que una cosina vingui de fora a viure amb la família.

En el fons, la casa, la fàbrica, el patrimoni, és un altre protagonista de l'obra. Una casa que va envellint, com els personatges, que necessita reformes, que es fa antiga i que els més joves la veuen com un museu del passat i els més vells com el cofre dels seus records.

La interpretació coral de la companyia domina un tempo sense presses, entre temps rúfol, nevades o temps de bonança, però que tampoc no s'entreté. És el reflex de noranta dinars on no hi falta ni hi sobra res i on tot el que l'autor depura perquè no hi sigui s'omple amb les vivències o els records que els espectadors en puguin tenir.

És per això que el director comenta que quan la funció té espectadors joves, és rebuda amb una actitud vital i moltes de les escenes provoquen somriures i tot. En canvi, quan els espectadors són de generacions més avançades, la tensió es manté en silenci i la lliçó de vida de l'obra és rebuda amb ulls d'experiència que hi detecten segurament un punt més d'amargor per la pèrdua inevitable del passat. Això, pel que sembla, ja passava el 1931, data de l'escriptura de l'obra, segons el mateix autor, cosa que constata que l'obra no té edat.

I interpretada, com en aquest cas, per una companyia molt jove, encara menys. Tots ells han format part de l'escena, la televisió o el cinema en les últimes temporades. Bruna Cusí, a 'El cantador', de Xicu Masó (TNC); Ignasi Guasch va ser un dels doctors de la sèrie 'Polseres vermelles' (TV3); Aina Huguet va posar veu a 'Cremades d'últim grau', un espectacle sobre el poeta Joan Vinyoli; José Pérez-Ocaña va treballar en el tríptic 'Caiguda lliure', (Tantarantana); Magda Puig ho ha fet a 'Sota el llit' (TNC) i 'Vaques sagrades' (Almeria Teatre); Maria Rodríguez prové, entre altres, de les seves interpetacions remarcables a 'La gavina' (La Villarroel), 'L'habitació blava' (Romea) o 'Roberto Zucco' (Romea); i Joan Solé, d''Aquellos días azules' (Círcol Maldà).

Gairebé tots ells són intèrprets que han fet teatre contemporani o innovador. Aquí haurien pogut tenir la temptació de "modernitzar" l'obra. En canvi, la mantenen en el seu ambient original, amb un respecte per l'autor, per l'actitud de cada generació que s'hi reflecteix i pels costums i els hàbits de la família Bayard de ficció, que si bé ja formen part d'una visió romàntica, continuen subjacents en l'interior de les generacions actuals. I, si no, ¿com s'entén que quan arriba el Nadal, per anys que passin, els llums dels carrers i els aparadors, les melodies tradicionals i els costums ancestrals retornin sense excepció i sense que ningú gosi prescindir-ne? Una de les respostes, segurament, la té aquesta petita joia que és 'El llarg dinar de Nadal', de Thornton Wilder.

«Rastres_Argelers / O com s'esborra la història dels vençuts». Idea original i dramatúrgia: Aina Huguet. Intèrprets: Ariadna Fígols i Aina Huguet. Veus en off: Berta Giraut, Bàrbara Roig, Ignasi Guasch, Ricard Serra, Sergi Torrecilla i Jaume Ulled. Composició musical i espai sonor: Daniel Pitarch. Espai escènic i vestuari: Elisenda Pérez. Il·luminació: Adrià Aubert. Fotografia cartell: Núria Gàmiz. Creació audiovisual: Taller Estampa. Producció executiva: El Maldà. Direcció moviment: Andreu Martínez. Direcció: Aina Huguet. El Maldà, Barcelona, 13 novembre 2018.

Hi ha tragèdies que per moltes vegades que s'expliquin no s'esgoten mai perquè sempre hi ha racons inèdits per descobrir. És el que passa amb l'Holocaust nazi. I també amb la fugida dels vençuts després de la victòria del feixisme a la guerra civil espanyola. La literatura de postguerra n'ha deixat múltiples testimonis. I, físicament, entre tots aquests testimonis hi ha un espai de sorra muda que, bressolada per les ones, ha enfonsat entre el seus milions de grans les morts de molts del refugiats, la desesperació de moltes mares i la pèrdua de molts nadons.

Argelers és un nom que vol dir moltes coses a la vegada i que s'ha convertit en un mite del drama de l'exili del 1939. Al costat de la població d'Elna —¿qui havia de dir que gairebé vuitanta anys després també seria el punt de recepció, amagatall i distribució de les urnes de l'1-O?— i la cara positiva de la Maternitat que, fundada per la jove infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va salvar moltes vides —en va recrear un muntatge teatral encara viu avui i també testimonial l'actriu Rosa Galindo— hi ha la cara fosca d'Argelers i de la vergonya mai admesa del govern francès en conxorxa amb el feixisme espanyol que va abandonar darrere el filferrat dels camps de refugiats —o més aviat de concentració— aquells que no tenien la possibilitat de sortir-ne, ja sigui perquè els reclamava un familiar establert a França o perquè formaven part de l'elit cultural o política amb visat d'embarcament cap a països d'Amèrica del Sud.

Aina Huguet, actriu i, amb aquesta peça, també dramaturga i directora, ha elaborat un testimoni de petit format que és encara un testimoni necessari no només per als que ja tenen una certa edat i són descendents d'alguns d'aquells refugiats sinó per a generacions que potser no n'havien sentit a parlar mai. I ho ha fet centrant-se en un paper sovint oblidat: el de les dones refugiades. A vegades, dones malaltisses per la fam i la guerra, a vegades mares embarassades que potser havien perdut la família o que vagaven soles amb l'esperança de retrobar-se amb el seu marit o company.

L'autora de «Rastres_Argelers» comença la història avui mateix i se centra en la relació a distància de dues germanes —una d'elles viu a l'estranger— i una trucada telefònica de la que s'ha quedat aquí cuidant una àvia que acaba de morir i que li havia deixat dit que, un cop incinerada —“res de misses ni capellans!”—, escampessin una part de les seves cendres sobre la sorra de la platja d'Argelers. Una capsa de records i un dietari que llegeixen les dues nétes alhora desvelen les vivències de l'àvia, la seva experiència com a refugiada a Argelers i el seu secret fins que se'n va poder deslliurar i el perquè de la seva última voluntat de reposar en part, amb les seves cendres, a Argelers.

Aina Huguet i Ariadna Fígols representen dues de les dones que es troben a Argelers, una d'elles, l'àvia de jove, republicana, compromesa i, per la seva filiació lluitadora, impossible d'adherir-se a la pretesa amnistia per tornar a Catalunya si, com proclamava cínicament el règim franquista, ho podien fer els que tenien “les mans netes de sang”.

Com un mirall de petites penúries de l'estada a la platja d'Argelers, sobre un tapís de desenes de peces de roba vella que simbolitza la pèrdua del passat dels refugiats, els espectadors escoltaran, en un collage unit com si sortís d'una sola veu, testimonis extrets de bans del règim, relats, novel·les i dietaris de diversos autors i autores que van viure l'exili com Lluís Ferran de Pol, Otília Castellví, Silvia Mistral, Xavier Benguerel, Avel·lí Artís Gener, Agustí Bartra, Neus Català o Teresa Pàmies, entre altres. I, entremig, com a lectura de l'àvia/jove refugiada, uns versos del poema «Res no és mesquí», de Joan Salvat-Papasseit.

Una interpretació a duet que respira sensibilitat epidèrmica, que combina paraula i moviment, que transporta els espectadors a un moment del passat més present que mai i que s'acompanya d'unes fugaces notes de la peça «Corrandes d'exili» —composició i arranjament original de Daniel Pitarch—, i que s'acoloreix amb una il·luminació d'Adrià Aubert que vol reflectir cadascun dels moments del dia que es relaten al camp.

Tot i que pugui semblar que «Rastres_Argelers» tingui aires de docuficció, el que s'hi explica esclata com un bany de realitat de la tragèdia que va ser i que corria el perill de quedar oblidada, com insinua el subtítol de l'obra, només amb l'objectiu pervers d'“esborrar la història dels vençuts”.

Tràiler de l'espectacle «Rastres_Argelers», amb Aina Huguet i Ariadna Fígols, a El Maldà (1). El poema «Corrandes d'exili», de Joan Oliver / Pere Quart, ha estat musicat per diversos cantants, un dels primers, Ovidi Montllor, en una versió ara poc coneguda (2). Uns versos del poema «Res no és mesquí», de Joan Salvat-Papasseit, escrit i publicat el primer quart de segle XX, formen part d'una de les escenes del muntatge. En aquest clip, hi posa veu i música Joan Manuel Serrat (3).

«Johnny & Vienna». Dramatúrgia de Llàtzer Garcia. Traduccions: Llàtzer Garcia, Marc Rosich i Toni Terrades. Intèrprets i arranjaments: Maria Casellas i Guillem Rodríguez. Espai sonor: Guillem Rodríguez i Oriol Romaní. Disseny de llums: Xavi Gardés. Fotografia: Paco Amate. Vídeo i grafisme: Clàudia Portús. Estepi: Elisenda Pérez. Direcció: Llàtzer Garcia. El Maldà, Barcelona, 23 octubre 2018.

Deien que la mort tenia un preu. I amb això es justificava qualsevol matança en ple carrer. És una de les sentències convertida en títol macarrònic d'una de les pel·lícules mítiques del gènere del “western”, víctimes de la política del doblatge espanyol i l'adulteració dels títols originals. A «La muerte tenía un precio» li correspon en realitat «Per qualche dollaro in più».

L'espectacle musical de petit format «Johnny & Vienna» refà en part aquest tort hereditari i, en clau de cabaret poètic, recupera algunes de les cançons i tonades que han quedat en la memòria musical de molts generacions crescudes durant la segona meitat del segle passat que només tenien l'oportunitat de donar sortida a les seves fantasies primerenques a través del cinema, ja sigui en blanc o negre de la televisió o en color de baixa qualitat, on vaquers, genets i cavalls, grangers, els soldats del setè de cavalleria, indis i colons, eren anomenats en argot “pells roges”, “cares pàl·lides” o “casaques blaves”.

Poesia i música no han estat mai alienes al gènere del “western” fins al punt que en alguns casos han estat manifestacions artístiques anteriors al cinema, des de l'ancestral cinema mut fins al més contemporani digital. «Johnny & Vienna» recupera aquesta tradició. I ho fa amb un parell d'intèrprets que ja no necessiten els revòlvers ni tractar de “foraster” el nouvingut ni portar botes amb esperons per encaterinar els espectadors, sinó que en tenen prou amb un joc de guitarres del Johnny —¿qui diu que no és en Johnny Guitar?— (el músic Guillem Rodríguez), una harmònica i la veu melodiosa, que sembla que surti de debò de les bandes sonores de la gran pantalla, interpretada per la cantant i actriu Maria Casellas, en el paper de Vienna, la dama que porta el “saloon” on —només alguns espectadors del fons de la sala ho poden veure— es banya en un bocoi d'aigua tèbia abans de començar, i on els col·laboradors de l'espectacle mostren les lletres traduïdes d'algunes de les cançons que s'interpreten majoritàriament en versió original, tret d'algunes que s'han versionat en català pel seu contingut com «Billy», «The river of no return» o «Shenandoah».

Per acabar de fer-ho més cinematogràfic, una bola d'“estepi” aporta fugaçment la imatge de la sequera del “Far West” i un panegíric a la “zarzaparrilla”, convertida en Coke, amb la vella recepta de l'arítjol, sucre, mel i aigua carbonatada, convida els espectadors a fer-ne fins i tot un tast refrescant.

«Johnny & Vienna» és un musical diferent, íntim i sensible, perquè, tot i que potser es pot atribuir a una influència convencional de la moda “country”, en realitat s'empara en un gènere que ha estat habitualment allunyat del teatre i perquè, tot i que es presenti com un espectacle musical —hi ha també paraula que evoca els diàlegs de la pantalla—, es converteix en un concert de petit format on tant el guitarrista com la cantant formen un duet que dialoga musicalment i poèticament i que desperta la nostàlgia d'aquell cinema on tot era bonic i que no tornarà mai més.

«Croades (Croisades)», de Michel Azama. Adaptació i traducció: Santiago Sans. Intèrprets: Pere Aguiló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau i Gerard Vidal. Escenografia i vestuari: Caterina Bonet i Helena Torres. Moviment: Andreu Raich. Veu: Esther Bové. Disseny d’il·luminació: Memé Boya. Espai sonor: Àlex Polls. Fotografia: Carlos Benito Ballester. Disseny gràfic: Guillem Moreno. Tècnics d’il·luminació: Àlex Felip, Guillem Moreno, Jaume Vidal. Tècnics de so: Guillem Fernández, Lluc Martí. Direcció: Jordi Vilà. Companyia La Ràtzia. El Maldà, Barcelona, 16 setembre 2018.

Guerra de guerres. Michel Azama (Vilallonga de la Salanca, Rosselló, 1947) fa una paràbola sobre l'absurditat i la crueltat de la guerra —de qualsevol guerra— amb un text teatral que la jove companyia La Ràtzia, sorgida d'un projecte final de quart curs de l'Institut del Teatre, dirigit per Jordi Vilà, porta al seu terreny amb un registre multidisciplinar que va des de la performance inicial a les escales de les Galeries Maldà abans de pujar a la sala des d'on s'emporta el «ramat» amunt a la recerca de la terra promesa, fins a l'espai emmoquetat de cautxú berrugós, com un territori d'enlloc ni de ningú on la desolació i la mort campen com en un cràter lunar per explorar.

La proposta dramatúrgica de Michel Azama —conegut aquí, entre altres coses, perquè el 2010 va impartir un curs de dramatúrgia a la Sala Beckett— és prou agosarada per posar un repte de llistó alt a qui s'hi enfronti i encara més si la companyia pràcticament s'hi estrena.

La mirada encara nova i encara no contaminada dels sis joves intèrprets ajuda a fer que tot sembli acabat de sortir del forn, malgrat que Michel Azama ja va escriure l'obra fa uns trenta anys. És a dir, n'aprofita la universalitat i la intemporalitat per convertir-la en una peça contemporània que poc o molt beu estèticament de les fonts del teatre internacional més agosarat.

Per això, els quatre bidons —únic atrezzo—, que creen un espai feréstec i que ajuden als moments de so de percussió violenta, són un element del realisme brut que es multiplica convertit en protecció de trinxera o en amagatall dels guerrillers d'un i l'altre bàndol.

Abans, però, de la guerra, dels morts i de les imatges brechtianes de l'altre món —vestit blanc immaculat de la parella buròcrata i mestra de cerimònies del desconegut a qui se li ha girat prou feina recollint cadàvers— hi ha la gènesi del conflicte que planteja l'autor, amb dos amics de pati, dues criatures de religions diferents, que juguen a pilota i que no endevinen encara que una línia fronterera artificial els separarà més endavant i trencara les seves vides fins arribar a enfrontar-les.

Hi ha tanta vida i hi ha tanta mort en aquests «Croades» de Michel Azama que en algun moment sembla que Wajdi Mouawad s'hi hagi posat subtilment pel mig, tot i que cal recordar que Azama va ser el primer. Però la companyia mostra la violència com un joc —les armes són només braços estesos folrats de negre— i cedeix tot el protagonisme a la paraula, a vegades amb monòlegs poètics de cadascun dels personatges que reflecteixen la capacitat interpretativa dels sis integrants de la companyia amb una remarcable capacitat discursiva que no trepitja en cap moment ni la llengua ni la comprensió. Un sofisticat i permanent treball d'efectes de so completa durant una hora i tres quarts una posada en escena tan austera com rica de contingut.

«Les cigonyes vénen de Tailàndia (L'hora abans que jo nasqués)», de Blanca Bardagil. Intèrprets: Laura Riera, Boris Cartes, Lara Correa i Xavier Alomà. Espai escènic: Anna Tantull. Il·luminació: Aina Vergés. Vestuari: Marina Prats. Espai sonor: Damià Duran. Producció executiva: Eduard Autonell. Direcció: Blanca Bardagil. Producció: Els McGregor Teatre, amb el suport d'ENA. Sala El Maldà, Barcelona, 22 juny 2018.

Seixanta minuts de lligar i deslligar. Però no pas “lligar” i “deslligar” en el sentit romàntic del terme sinó en el sentit literal, amb correatges i cinturons, amb llaços i nusos. Una peça amb aires de thriller, però tampoc no ben bé un “thriller” cinematogràfic tot i que algunes fugaces escenes es tintin de vermell. Una peça de comèdia sobre la maternitat i, encara més, sobre la paternitat. Però no del tot en el sentit que s'entèn la condició de “mare” i la de “pare”. Una peça sobre la recerca dels orígens, ni que sigui a través d'una postal de vacances de trenta anys enrere. Però tampoc sobre els “orígens” estrictament desconeguts sinó sobre la veracitat i la falsedat d'«on venim, qui som i on anem».

Doncs, això: una peça inclassificable i multiclassificable a la vegada que es guarda a la màniga la sorpresa de l'última escena com un epíleg, en boca d'un dels personatges, en clau de conte curt, una clau més literària que estrictament de gènere teatral. Però, precisament per això, d'una intensitat que en fa atractiva la trama amb una conclusió inesperada que tanca el cercle i l'arrodoneix.

L'autora Blanca Bardagil (Vic, Osona, 1988) explora un dels dilemes de la seva generació, la dels trenta: ser mare sense parella estable i enfrontar-se al repte de sortir-se'n sola. Però allò que podria haver estat una exploració anecdòtica sobre les mil i una maneres de “fabricar” un embaràs es converteix en una reflexió sobre aquesta mateixa exploració i l'extrem al qual es pot arribar per alliberar-se precisament del “pare de lloguer” que no vol renunciar al seu paper secundari de simple prestador d'espermatozous.

Dues germanes, la Rita i la Sandra, defensores aferrissades de la família nuclear de la qual formen part. El Jordi (Xavier Alomà) és parella de la Sandra (Lara Correa). Els dos estan feliços de convertir-se aviat en oncles gràcies a la criatura que espera la Rita (Laura Riera). Com que la vida és un joc, juguen a imitar famosos per passar el temps —els espectadors són convidats a suggerir anònimament els que vulguin abans de començar la funció— joc que permet a l'actriu Lara Correa (el personatge de Sandra) que mostri els dots de multiimitació improvisada, un joc que fa d'entremés del que vindrà perquè tot es dispara quan juguen a endevinar també què és veritat i què és mentida de tres afirmacions exposades per ells. I el joc desencadena un conflicte trencadís que farà entrar en escena el quart personatge, en Guillem (Boris Cartes), un eix central sobre el qual pivoten totes les relacions establertes amb cadascun dels altres tres.

Queda dit: hi ha lligalls a dojo, un considerable ganivet de cuina, una perillosa xeringa d'injecció pròpia del gènere negre (no és per atzar la presència d'aquest artilugi si tenim en compte que l'actriu Lara Correa té relació professional amb l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona i l'Hospital de Sant Joan de Déu) i hi ha amor, odi, xantatge, ambició i una mica de misèria humana. Tot plegat en una peça que arrenca en ple estiu en una temporada breu però que es mereixeria noves oportunitats, aquí mateix o en altres sales, sempre que, per la intimitat que comporta l'obra, siguin espais de cambra com el d'El Maldà.

«Aquests cinc anys (The last five years)», de Jason Robert Brown. Adaptació: Daniel Anglès i Joan Vázquez. Intèrprets: Anna Herebia i Marc Flynn. Músics: Gustavo Llull / Gerard Alonso (piano) i Anna Follia / Laura Marín (violí). Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny llums: Dani Gener. Disseny cartell: Fran Granada. Moviment coreogràfic: Tatiana Monells. Vocal coach: Sònia Rodríguez. Xarxes: Oriol Miras. Producció executiva: Rubén Yuste. Direcció musical: Gustavo Llull. Ajudant direcció: Mara Fernández. Direcció: Marc Vilavella. Companyia Orígen Produccions. El Maldà, Barcelona, 5 maig 2018.

Les diverses generacions d'intèrprets es multipliquen quan parlem de teatre musical, un dels sectors escènics que compta amb més possibilitats d'escoles i aspirants. Una mostra és aquest espectacle que el director Marc Vilavella —que acaba de sortir de la seva direcció per primera vegada en espai gran, després del llançament des del Teatre Gaudí Barcelona al Teatre Victòria, de l'espectacle «El despertar de la primavera»— ha recuperat deu anys després que dos veterans fundadors d'El Musical Més Petit, Daniel Anglès i Pili Capellades, el representessin en un espai inusual com és la sala petita del Palau de la Música Catalana.

Per espai petit, que ningú s'esveri perquè no es queda curt el d'El Maldà on ara una parella d'intèrprets d'una fornada més nova que l'anterior parella de fa deu anys ha reestrenat partint de l'adaptació que ja n'havien fet Daniel Anglès i Joan Vázquez. El canvi de sala fa que l'ambientació sigui molt més íntima i una posada en escena i una interpretació de naturalesa realista fan que la línia de l'autor Jason Robert Brown (Nova York, 1970), de fusionar gènere musical amb dramatúrgia teatral, guanyi en connexió amb els espectadors.

L'actriu i cantant Anna Herebia i l'actor i cantant Marc Flynn interpreten amb credibilitat i bon nivell vocal els papers de la jove que vol ser actriu i del jove que aspira a ser escriptor. Fa uns anys, aquesta opció dramatúrgica es podria vincular a un clàssic com Woody Allen, sempre explorador de la psicologia de Manhattan. Però ara que les sèries televisives viuen un moment d'esplendor, els dos personatges de Jason Robert Brown s'assemblen a tres joves noies protagonistes —o elles tres a la parella teatral— d'una sèrie de desitjos i frustracions postadolescents —a la frontera dels vint-i-tants i els trenta— provinent dels països nòrdics, de factura noruega, «Young and Promising», amb connexió amb el miratge dels EUA.

Cinc anys passen volant. I encara més si es fan córrer amb la convenció del tempo teatral. Aquest és el temps que transcorre de la parella d'«Aquests cinc anys» que viu el seu inici, l'ascens i la posterior caiguda engolits cadascú pel seu propi projecte professional i artístic que acaba esmicolant-los el projecte personal de parella.

Només amb dos músics, piano i violí —també de molt bona interpretació—, la partitura va configurant la narrativa de l'obra i va perfilant els dos personatges des de l'eufòria enamoradissa d'un davant les reticències de l'altra i des del retrocés d'un en contrast amb l'esperança que genera l'espera ni que se sàpiga que ja està tot perdut.

El director Marc Vilavella ha aprofitat al màxim tot el que li dóna l'escenografia natural d'El Maldà, amb l'acompanyament d'un suggerent disseny d'il·luminació de Dani Gener, des de la llum natural crepuscular del carrer, amb l'obertura a la primera peça (interpretada per Anna Herebia) d'un dels porticons de la porta balconera, fins als feixos de llum de cadascuna de les portes laterals de la sala i encara matisant amb un punt de llum, en segons quines escenes, el rellotge de sorra de l'atrezzo que marca subtilment el pas dels cinc anys de la trama.

Unes capses de cartró de mudança amb els noms dels dos protagonistes (Jamie i Cathy), una prestatgeria, uns llibres, un sofà-llit i, esclar, els inevitables telèfons mòbils. I, com a anècdota i llicència de l'adaptació, un tió en miniatura de la Fira de Santa Llúcia —minitronc i mininbarretina— que, a hores d'ara, no hi cau gens estrany en un apartament de Nova York si tenim en compte que milers de nord-americans passen per la Catedral en viatge de creuer i qui més qui menys s'emporta un record de la visita fugaç que hi fa. El tió en qüestió és un regal del pare de Jamie del seu viatge a Barcelona, una picada d'ullet que, ara sí, sembla que porti el segell de Woody Allen.

«Gran Fracaroli». A partir de l'obra de Joan Brossa. Adaptació d'Adrià Aubert. Dramatúrgia: Ariadna Pastor. Intèrprets: David Anguera, Bernat Cot, Jordi Font, Laura Pau i Lluna Pindado. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Vestuari: Maria Albadalejo. Màscares i telons: Júlia Rodon. Assessorament de moviment: Robert González. Producció: Marina Marcos. Regidoria: Emma Masferrer. Tècnic so i llum: Jorge Mur. Ajudants direcció: Laura Aubert i Eduard Autonell. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, El Maldà, Barcelona, 17 març 2018.

El poeta i dramaturg català Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) va homenatjar l'actor, transformista i cantant italià Leopoldo Frégoli (Roma, 1867 - 1936) amb l'obra «El gran Fracaroli» el 1962. La companyia d'Els Pirates Teatre ja han treballat Brossa en altres ocasions («Teatre de carrer», «El darrer triangle» i «La quarta dimensió»), però aquesta vegada recorren a l'obra fregoliana i a altres propostes brossianes —molt poc interpretades com tota la immensa creació escènica de Brossa— per extreure una sèrie de peces breus —crec que més d'una dotzena llarga— que, en clau de cabaret i teatre de varietats populars, formen una olla barrejada de gèneres d'herència parateatral: màgia, teatre d'ombres, clown, transformisme, música...

Per aconseguir una ambientació adequada al teatre brossià, han creat una escenografia de cortinatges i teló, tarima de caixes i telons transparents, que aprofita al màxim la reduïda capacitat d'El Maldà, sense deixar de banda els típics quadres de l'antigor que acostumen a decorar les parets de la sala i recobrint al fons de l'escena el mur de la porta balconera.

«Gran Fracaroli», sense l'article "El" que porta l'obra original de Brossa per remarcar la presència en aquesta versió d'actors i actrius, té la intenció de posar-se com un mirall davant els espectadors i distorsionar-los perquè s'hi vegin reflectits a trossos, que és una manera de qüestionar els principis intocables i les absolutes veritats, i tampoc obvia una de les etiquetes de Brossa: despullar de tant en tant a escena una actriu per denunciar l'abús sobre la dona, una denúncia que Els Pirates Teatre passen pel filtre de la «llei d'igualtat» despullant també un actor. Dues escenes d'estriptís naturista i sense càrrega eròtica que acaba amb una única concessió, plis plas!, deixant a la vista del respectable els pompis del parell de personatges.

«Gran Fracaroli» és un espectacle fresc, malgrat que el seu origen parteix de més de cinquanta anys enrere, perquè la companyia d'Els Pirates Teatre han adaptat les diverses situacions de Joan Brossa a l'estètica i els costums actuals. Però tot i així, els espectadors hi trobaran encara l'alè poètic brossià, el seu gust per la llengua, a vegades surrealista, la lletra menuda entre bambolines, l'absurditat de situacions quotidianes, la incomprensió davant de segons quines accions i, sobretot, la guspira de la sorpresa inesperada. Vuitanta minuts màgics sense l'engany de la màgia, sempre a cara descoberta i amb els mínims recursos a l'abast de tothom per extreure'n el màxim.

«Llibres per cremar (Les combustibles)», d'Amélie Nothomb. Traducció de Roger Batalla. Intèrprets: Ramon Vila, Paula Sunyer i Roger Batalla. Escenografia i il·luminació: Núria Vila Vilaregut (Lacol). Espai sonor: Roger Batalla. Vestuari: Montse Albàs. Producció: Aiba Bujosa i Cia. Pyros. Estudiant en pràctiques d'El Timbal: Sara Membrives. Direcció: Blanca Bardagil. Companyia Pyros. El Maldà, Barcelona, 16 febrer 2018.

És hivern. Fa fred. Hi ha guerra. Les bombes cauen a fora. L'habitatge del professor sembla immune al desastre de fora. La Universitat és un dels objectius principals dels obusos. Un dels estudiants, el seu assistent, comparteix el pis amb ell. I una estudiant, amiga temporal de curs de l'assistent, també hi acaba anant a parar pel setge de la ciutat que es fa irrespirable. Amb aquest recurs de refugi, l'autora crea un ambient asfixiant que té només com a marc una estesa de llibres esmicolats, tres o quatre cadires i una estufa de llenya, però sense combustible a causa de les penúries de la guerra.

L'escriptora belga de llengua francesa, Amélie Nothomb (Etterbeek, Bèlgica, 1966) va escriure aquesta peça breu el 1994 i és inevitable pensar que ho va fer quan aleshores tot Europa mirava astorada, i amb amb ulleres fosques per no veure-hi clar, el setge de Sarajevo i la desfeta posterior dels Balcans i l'antiga Ioguslàvia.

Però no és d'aquell desastre contemporani del que vol parlar Amèlie Nothomb sinó d'una altra guerra i d'una altra desfeta: la guerra i la desfeta personal dels tres personatges que enclaustra en el pis gèlid sota el setge que cadascú d'ells infligeix sobre l'altre.

Només els llibres convertits en combustible poden crear una mica d'escalfor sobre aquella fredor. ¿Però quins llibres es poden cremar i quins no? ¿Quins són els autors i les obres prescindibles i quins els que caldria preservar per al futur?

L'autora planteja un dilema entre la cultura, la memòria i la supervivència. I enmig d'aquest dilema hi esquitxa pulsions humanes: l'assetjament personal, la venda d'amor a canvi d'escalfor, el creixement de l'odi per la falsedat de l'amor o el joc maquiavèlic de la superiorirat del professor sobre els estudiants més joves que, després d'abandonar la trona de la Universitat, practica igualment en la seva concepció de les relacions personals.

Tot plegat, un refugi que es converteix en una mena de caldera d'en Pere Botero, un avern que només reconeix que ho és la jove estudiant i que acaba encegant els altres dos personatges fins a la fugida final cap a l'exterior on la mort es pot comprar oferint el cos als obusos de la plaça —o sobre el pont que travessava Sarajevo per una garrafa d'aigua— per deixar Llucifer reclòs en el seu refugi, cremant finalment el llibre que no hauria cremat mai ni de paraula i escalfant-se els palmells sobre l'estufa roent, àvida de cruspir l'últim combustible de paper que li queda per consumir.

Amb aquesta estrena, el text de «Les combustibles», d'Amélie Nothomb —autora habitualment traduïda aquí per la seva narrativa—, es versiona per primera vegada en català de la mà de Roger Batalla i la companyia Pyros. L'actor Ramon Vila hi fa el paper del professor, escèptic per maduresa, provocador a l'hora de la reflexió, cínic sense compassió quan convé. El mateix traductor Roger Batalla hi intervé en el paper de l'assistent. Però durant l'hora i mitja de l'obra, qui va prenent més relleu i qui va creixent progressivament és el personatge de la jove estudiant, interpretat per l'actriu Paula Sunyer, amb fugaces intervencions de cant enmig del discurs, dominant el gir radical de l'acció i provocant també que el setge que els envolta els acabi enfonsant tots tres en el pou del seu infern personal.

Més crítiques anteriors El Maldà

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[El Maldà]

CLIP DE TEATRE

[El Maldà]