ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Malic]
[Aquesta sala va tancar després de 18 anys de programació, el 31 de desembre del 2002]
- «Una habitació. A l'Antàrtida», de Pau Miró. Intèrprets: Isaac Alcayde, Àngels Sànchez, Ada Cusidó, Xavier Serrano i Cesc Casanovas. Escenografia i vestuari: Jessica Braun. Direcció de Pau Miró. Barcelona, Teatre Malic, 27 octubre 2002.
- 'Una habitació. A l'Antàrtida' és una manera de veure una obra en dues versions. És doncs, la dissecció que tot dramaturg pot fer dels seus personatges, quan els mou a la seva voluntat.
- No és la primera vegada que el Malic ha utilitzat el seu espai escenogràfic a través del marc d'una gran finestra (de fet la finestra d'un teatre de marionetes). I és la manera que alguns dels personatges de les obres que s'hi han prsentat hagin tingut també un paper de marionetes de carn i os mogudes pels fils del seu autor.
- En aquest cas, Pau Miró, l'autor de l'espectacle, ofereix la cara i la creu d'un mateixos personatges, el blanc i el negre de cadascun d'ells.
- Per això, a una primera part pessimista, fatalista i cruel, s'afegeix una segona part on la ingenuïtat i la innocència impregnen situacions similars, però des d'una òptica diferent.
- El personatge protagonista busca la felicitat. I el recurs que creu que és infal.lible per trobar-la és la pèrdua de la memòria.
- El personatge protagonista busca el món feliç, que tants autors han intentat de dibuixar inútilment. I ell el troba en aquesta habitació a l'Antàrtida, metàfora de solitud, silenci i fredor on una paraula, un desig, una cita, un cigarret o un somriure són com el Pharmaton Complex de qui necessita enfortir les defenses davant les tribulacions quotidianes.
- El subtítol d'Una habitació. A l'Antàrtida' és 'El semimusical', una petita sorpresa entremaliada de la segona part que transporta intèrprets i espectadors a un núvol de cotó fluix on tot és possible.
«Macbeth», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Alfonso Becerra, Anna Coll, Laura Cuervo, Jorge Peña, Enric Sarrate. Direcció i dramatúrgia de Dani Salgado.
- Un personatge com William Shakespeare dóna per a versions del format més divers. Mentre el Teatre Romea ha ofert aquesta temporada un 'Macbeth' passat pel filtre transgressor i amb un extens repartiment, el Teatre Malic ha presentat el mateix 'Macbeth' en versió reduïda i adaptat a cinc personatges.
- El resultat ha estat una excel.lent oportunitat per fer un tast de l'obra 'Macbeth', de William Shakespeare, i preparar-se per a enfrontar-se un altre dia a una versió més extensa. La principal virtut del 'Macbeth' del Teatre Malic és la seva capacitat de fer arribar a l'espectador les claus de l'obra, el paper que juga cada personatge, el rerefons de la perversitat, i el perquè i el com s'embolica la troca que acaba en un remolí d'assassinats.
- Fins i tot es podria dir que, si els dos muntatges s'haguessin programat en èpoques semblants, hauria estat recomanable que els espectadors novells de 'Macbeth' haguessin fet primer una passada pel Teatre Malic i, després, entesa la trama, s'haguessin endinsat en el 'Macbeth' del Teatre Romea. Seria aquesta una manera de fer el mateix procés que han fet alguns directors de propostes contemporànies de l'obra.
- Però al costat d'aquesta utilitat pràctica del 'Macbeth' reduït del Teatre Malic, en versió de Salvador Oliva, hi ha la interpretació dels seus cinc protagonistes i la direcció de Dani Salgado que manté un nivell ajustat a les intencions actorals i divulgatives de l'obra amb un resultat escènic que es permet alguna llicència, com el joc de llistons i boles de fusta, única simbologia escenogràfica de tot el muntatge.
«Unhappy Meals», de Marc Rosich. Direcció de Marc Rosich. Vestuari de Bàrbara Glaenzel i Beti Alemany. Intèrprets: Jordi Andújar, Clara Galí, Ferran Herrera, Gemma López, Agnès Palet i Tono Saló.
- L'exploració del llenguatge posat a l'escenari té moltes vies. Una d'aquestes vies es troba en el muntatge 'Unhappy Meals', de Marc Rosich, al Teatre Malic. Es tracta d'un joc de tres parelles que entrecreuen les seves obsessions primàries i que entrecreuen també les seves vides en una proposta descarada, no tant pel que s'hi diu sinó per com es presenta. Perquè bona part de l'obra transcorre amb la il.luminació de sala, és a dir, amb la complicitat dels espectadors.
- Ningú no és allò que aparenta. I tampoc ningú no diu sovint allò que pensa. Aquesta podria ser la màxima de 'Unhappy Meals' que es planteja com un treball de laboratori que dissecciona l'interior de cadascun dels sis personatges. I perquè l'aparença de laboratori sigui encara més real, la peça central de l'escenografia és una taula de vidre de consulta mèdica, a més d'un tresillo atrotinat i aprofitat d'un automòbil.
- El vestuari serveix per lligar les relacions que s'estableixen. Com en tota anàlisi cap al subconscient, els elements més insòlits són possibles: un ós que s'il.lumina, una faldilla escocesa, un impermeable rosa amb dibuixos infantils, un guant de conductor, i per a ells, un joc de camises de "mercadillo" que els agermana. Ells són tres: Jordi Andújar, Ferran Herrera i Tono Saló. Elles són tres: Clara Galí, Gemma López i Agnès Palet. I la direcció de Marc Rosich imprimeix el sentit que li ha volgut donat el mateix autor.
- La disposició de l'escenari, que és tota la sala, dóna una posició de joc de tennis als espectadors, al ritme de les frases tallants, que construeixen el discurs: dreta, esquerra, dreta, esquerra... Miralls d'imaginació per imaginar el que ells també imaginen. I al final, un minut de silenci en solidaritat als que no poden ser com ells.
«George», de Vicent Tur. Direcció, espai escènic i vestuari de Carles Labèrnia. Intèrprets: Jaume Comas i Isabel Cabòs.
- ¿Qui és George? Aquesta és la primera pregunta que es fa l'espectador de l'obra de Vicent Tur, 'George', que interpreten al Teatre Malic, Jaume Comas i Isabel Cabòs, sota la direcció de Carles Labèrnia. Però després d'aquesta pregunta en vindran d'altres perquè l'estructura de l'obra obliga a plantejar-se una sèrie d'interrogants sobre el diàleg curt, sense solucions immediates, que els dos personatges teixeixen hàbilment.
- Davant de l'estructura de 'George', torna a la memòria el teatre de Harold Pinter, que ha influït molts autors d'aquí, o l'alè del teatre sorgit de l'aprenentatge pràctic de la sala Beckett, o l'enigma dramatúrgic que es desprèn de les obres de l'autora Lluïsa Cunillé.
- Però el tret distintiu de 'George' és la capacitat per crear una història gairebé sense donar-ne les claus, sense paraules. Només cal la parella protagonista, les seves mirades, les seves reaccions, i a l'escenari, una escenografia elegant, una tauleta i dues cadires de rebre, per mirar a fora, a la platea, on hi ha... ¿què?, ¿un sanatori?, ¿una casa de repòs?, ¿un hospital?, ¿un jardí dissenyat per algun mestre francès?, ¿un hotel per a classes adinerades?
- Tot això ambienta una història d'amor i odi en una parella que ha sobrepasat els cinquanta, i que estira i arronsa el poc que li queda, entre mitges veritats i mitges mentides: els amants incògnita, les telefonades incògnita, el fill que és a fora, la decisió de canviar de vida a l'empresa i traslladar-se a una plataforma petroliera, el metge que posa ordre en el desori, els records... 'George' una obra aparentment relaxada, però amb una dosi de violència verbal de fons, al Teatre Malic.
«El mirlo metálico y otras historias de sombrero y maletín», d'Ernesto Collado i Alfonso Villalonga. Guitarres: Lluís Alsina. Trompeta: Benet Palet. Llumi so: Carles Rigual. Escenografia: Jordà Ferré i Albert Gay.
- El Teatre Malic presenta un d'aquests espectacles sense classificació possible. 'El mirlo metálico', un títol que s'acompanya de l'afegit "y otras historias de sombrero y maletón". Aquest és un espectacle que neix dels mateixos intèrprets, que es va fent a poc a poc, que té regust de moltes hores de parlar-ne i que, al final, dóna com a resultat un argument rodó.
- ¿Què volen fer Ernesto Collado i Alfonso Villalonga amb 'El mirlo metálico'? ¿Explicar una història? ¿Passar una estona parlant amb el públic? ¿Posar música al text i a veure com sona? De tot una mica.
- Diria que 'El mirlo metálico' s'acull més a la segona part del títol, i que el que es va traient de la màniga són aquelles petites històries de barret i de maleta que formen part de l'imaginari del rodamon, del clown de pista de circ, del mestre de cerimònies del petit cabaret, del solitari que té multitud d'històries per explicar perquè no ha parlat amb gaire gent.
- Aquesta és un espectacle de barraca. De plaça de barri. De taverna. De temps de quan explicar i escoltar històries no volia dir explicar i escoltar sempre les mateixes històries comprimides en una petita pantalla entre blocs de publicitat. Aquest és un espectacle amb vocació de girar el món i tornar al Born. I mai més ben dit. Des del Teatre Malic, Ernesto Collado i Alfonso Villalonga fan girar el món de les seves històries de barret i maletí i tornen al Born de debò, el que es debat entre el passat fet de pedres i el futur fet de llibres.
- Mentrestant, 'El mirlo metálico' acompanya les nits al Teatre Malic entre pilastres de pedres tan històriques com les que, uns metres enllà, remouen els despatxos oficials.
«4 Bailes», d'Albert Espinosa. Direcció d'Enrique Jasanada. Intèrprets: Muguet Franc, Carles Gilabert, Toni Lucas i Miguel de Molina.
- El guionista Albert Espinosa ha estrenat al Teatre Malic una peça breu amb quatre actes que es mouen a ritme de ball. Un ball imaginari, és clar, com els somnis de la majoria dels protagonistes. Quatre actes que són quatre històries diferents protagonitzades pels mateixos personatges. Dos germans orfes, un cangur multiús i un pallasso.
- El tango, el merengue, el rock&roll i el vals introdueixen cadascuna de les històries de '4 Bailes' que, gairebé sense diàleg, amb les paraules justes, van descobrint el moll de l'os de la vida dels dos germans, marcada per un fet d'infància.
- El muntatge, dirigit per enrique Jasanada, està interpretat per Muguet Franc, Carles Gilabert, Toni Lucas i Miguel de Molina. L'autor, Albert Espinosa, és també guionista de cinema i televisió. Té en rodatge actualment una versió d'una obra seva anterior i treballa també en la sèrie de televisió 'Psico-Express'.
- L'obra actual al Teatre Malic, '4 Bailes' , està vista en clau de conte. Però de conte per a adults. I també en clau d'imatge. El gest i la mirada de la germana, sobretot, cobreixen el que les paraules no diuen. La clau de conte portaria a referències teatralitzades en el seu moment de contes de Pere Calders o Mercè Rodoreda, perquè '4 Bailes' té un contingut narratiu més a la vora de la ficció literària del realisme màgic i del somni, que no pas de la dramatúrgia que pretén explicar una llarga història.
- '4 Bailes' al Teatre Malic, en la línia del teatre de petit format que no requereix gaires banderoles de carrer per ser anunciat. N'hi ha prou amb el boca a boca.
«L'Home-Res», d'Anaïs Schaaff. Direcció d'Anna Llopart. Intèrprets: Pilar Pla, Joan Valentí i Armand Villén. Titelles: Jordi Farrés. Escenografia: Carles Juan-Torres. Il.luminació: Ferran Rojo. Música: Oriol Saladrigues.
- Una vegada hi havia un teatre que era molt gran i es va anar fent petit. De tan petit com es va fer, en van dir Teatre Malic. I l'obra que fa homenatge a aquest inici de conte és 'L'Home-Res', una recreació teatral de la pel.lícula 'El increible hombre menguante', basada en una novel.la de Richard Matheson, on el personatge principal, un dia, sobtadament, es comença a fer petit en lloc de créixer.
- 'L'Home-Res' del Teatre Malic és d'Anaïs Schaaff, la dirigeix Anna Llopart i té un protagonista essencial, Joan Valentí, un actor de molts dels espectacles de Comediants, ara acompanyat de Pilar Pla i Armand Villén. El muntatge combina els actors de carn i os, doncs, amb un titella que, a mesura que el personatge empetiteix, va reduint també les seves dimensions, en un joc teatral que recorda la sofisticació de teatre i cinema a l'engròs que feia La Cubana a 'Cegada de amor'. És també un espectacle que dóna sentit a l'existència dels titelles en el món del teatre.
- A la mascota del Teatre Malic, doncs, el popular Malic, li ha sortit companyia amb aquest nou titella creat per Jordi Farrés a imatge i semblança de l'Home-Res, que és, per als espectadors, la metàfora d'un showman de televisió, especialitzat en l'humor, que veu trencada la seva carrera per l'aventura de fer-se petit, sense perdre el seny. Una aventura provocada per la seva dona, una pedagoga que confon la vida amb la professió --per cert, exerceix al Macba-- fins a aconseguir reduir el seu món a la mida més minvant que el seu marit pot arribar. Tornar a la infància amb l'experiència de la maduresa.
- L'Home-Res al Teatre Malic en un muntatge per veure en cadira de boga molt baixa.
«I mai no ens separarem», de Jon Fosse. Direcció de Carlota Subirós. Intèrprets: Marta Calvó, Ramon Vila i Alícia Pérez.
- 'I mai no ens separarem', de Jon Fosse, ha portat l'ambient del teatre nòrdic al Teatre Malic. Carlota Subirós s'ha encarregat de posar en escena un text que gairebé no existeix, que es repeteix, que insisteix i que poua en l'única ferida que l'autor vol remarcar, la de la protagonista de l'obra que interpreta gairebé en solitari Marta Calvó, tot i que l'acompanyen, i mai més ben dit, Ramon Vila i Alícia Pérez.
- Una obra que tracta sobre la bogeria, la desesperació i la solitud. Tres elements que no representen una novetat per ells mateixos sinó per la interpretació que en aquest cas se n'ha fet, pel que diuen i, sobretot, pel que no diuen. Una dona espera, en va, que arribi el seu marit a casa. Parla amb ell, para taula per a dos, el sent entrar al replà de l'escala, el veu, el nota indiferent, se l'imagina amb una altra dona, el veu fugir... Jon Fosse, l'autor, ha fet un hàbil monòleg que no es pot dir que ho sigui per la presència dels dos altres personatges, en una imaginació sense efectismes, com permet el joc del teatre.
- Per això, Marta Calvó, la protagonista, parla sempre al buit, darrera d'un gran finestral, segura que no la veu ningú, que no té espectadors. 'I mai no ens separarem', doncs, és una obra que exigeix molt més de l'expressivitat i del silenci, que de la paraula. I Marta Calvó resisteix la prova d'aquestes dues bases del teatre, protegida per la intimitat del Teatre Malic. 'I mai no ens separarem' és una d'aquelles obres que donen sentit a una sala de dimensions reduïdes. Teatre de cambra per a espectadors de cambra.
Andreu Sotorra, Clip de Teatre.
«Shylock», de Gareth Armstrong. Direcció de Luca Valentino. Intèrpret: Manel Barceló.
- L'obra 'Shylock' ha servit perquè l'actor Manel Barceló mostri, una altra vegada, i al Teatre Malic, les seves aptituds com a intèrpret en solitari. L'obra escollida, aquest 'Shylock', de l'autor anglès Gareth Armstrong, té la direcció de Luca Valentino.
- A l'escenari, una maleta i l'actor. Dues hores. Dues parts. Dos intensos monòlegs que Manel Barceló desgrana cara a cara, amb la suor al front, amb gestos, rictus, expressions i canvis de paper, amb el mestratge dels grans actors.
- La història s'inspira en un personatge de Shakespeare a partir d''El mercader de Venècia', però en realitat es transforma en una faula sobre la discriminació, les migracions jueves, la marginació...
- Manel Barceló i Shylock són una obra mestra, traduïda per Joan Sellent sense cap perill, sobre la saviesa, el sentit de l'humor, la ironia i el pas de la història. Un espectacle que neix en una sala petita com el Malic, però que, a més, ha estat la porta per ser cridat en altres espais que busquen el seu origen.
- Aquest 'Shylock' és un espectacle ideal per al Teatre Lliure de Gràcia, per exemple, o per a la sala Petita del TNC o per al Teatre Romea, per parlar només de tres sales que no tenen el qualificatiu ni de petites ni d'alternatives. Una oportunitat per reposar de la comèdia, sovint insípida, que la cartellera ha ofert aquesta temporada com a menú del dia.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page