ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Poliorama]
- «The Party», de Sally Potter. Adaptació de Sergi Belbel. Intèrprets: Queralt Casasayas, Jordi Diaz, Biel Duran, Àngels Gonyalons, Montse Guallar, Marta Ribera i Lluís Soler. Disseny i construcció d'escenografia: Jorba Miró. Disseny de vestuari: Marc Udina Duran. Ajudant de vestuari: Marta Pell. Disseny de caracterització: Júlia Ramírez. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Banda sonora: David Solans. Disseny de so: Rai Segura. Instrumentació: Ignasi Caballé. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Aplicacions d'imatge: Marc Nogué. Agraïments: Rita Payés. Producció: ANEXA. Acord amb Concord Theatricals en representació de Samuel French Inc. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 21 setembre 2023.
DEL BLANC I NEGRE AL COLOR
- M'imagino el dilema de Sergi Belbel, adaptador i director de la versió teatral de «The Party», un film de culte, rodat i estrenat el 2017 en blanc i negre, de la cineasta Charlotte Sally Potter (Londres, 1949), a l'hora de reflectir a l'escenari el gruix de conflictes personals que envolten els protagonistes de la història que vol remarcar la crisi social i personal ambientada al Regne Unit.
- El dilema, esclar, consisteix en triar entre mantenir l'espai, l'embolcall sociopolític i l'ambientació geogràfica dels personatges o adaptar-los a la societat on es cou la versió teatral. Sergi Belbel ha optat per respectar l'original de Sally Potter, que n'és també la guionista, diria que amb el 99,99% de la trama i els diàlegs que es mantenen en uns escassos setanta minuts entre les diferents parelles de personatges. Fins i tot ha mantingut la majoria de les localitzacions de plató similars a la versió cinematogràfica: el saló, el tocadiscos —tocadiscos vintage i discos de jazz—, el jardí, el vàter, la cuina, la porta d'entrada que amaga sempre el personatge absent...
- Els espectadors que hagin vist la pel·lícula, doncs, es trobaran només amb un canvi òptic: el pas del blanc i negre de la pantalla al color de l'escenografia teatral. I també amb un canvi convencional de generació: els intèrprets del cinema són tots una mica més grans —o almenys ho semblen— que no pas els intèrprets de la versió teatral catalana. En els dos casos, però, això sí, es pot parlar d'un pòquer de repòquer d'asos perquè no en són cinc, sinó que en són set.
- El pòquer de repòquer d'asos que dirigeix Sergi Belbel és la clau d'una trama que, si atenem a la convenció d'una durada teatral, es fa curta perquè amb prou feines arriba als 70 minuts de la pel·lícula —que també és inusual en el registre cinematogràfic—, tot i que cal admetre que en només una hora l'autora Sally Potter encabeix sense aturador tots els conflictes socials i personals possibles: una malaltia terminal, un terapeuta de mística oriental, trencaments de parella, infidelitats, filosofia de vida, crítica social, crítica política, lesbianisme, embaràs in vitro amb trigèmins, estrès d'especulador, materialisme i idealisme... I intriga, aires de thriller i final inesperat (si no s'ha vist o no es recorda el film, esclar).
- Amb «The Party», els espectadors viuran una proposta que té el mèrit de reunir alguns dels primers noms de l'escena catalana que han passat, diguem-ho així, a la categoria de sèniors i que demostren que no se'ls pot tenir a la reserva —sobretot les actrius— sinó que poden i han de donar encara molta guerra: Àngels Gonyalons, Montse Guallar, Maria Ribera, Jordi Diaz, Lluís Soler... i dos intèrprets d'una generació provinent de la collita anomenada mil·lennial: Queralt Casasayas i Biel Duran, tot i que amb una trajectòria també prou sòlida i celebrada.
- «The Party», al cinema i al teatre, exigeix un repartiment de luxe. Quan aquest repartiment es té, la trama té moltes possibilitats de lliscar sola. El ritme que hi ha impregnat Sergi Belbel funciona. I la companyia excel·leix sense excepcions. Diria que el ritme va tan llençat que per això als espectadors se'ls fa curt quan arriba el fosc final. Mentrestant, hauran viscut una versió que tendeix més a incidir en un registre de comèdia a pesar de la tragèdia de fons i que, per raons òbvies, no es pot desvelar per respecte als espectadors que hi entrin per primera vegada.
- El dilema, tornem al que deia al principi, és si calia recórrer a «The Party» tal com la va perfilar Sally Potter o si, un cop aquí i a l'escenari, no calia forçar una mica més el contingut sociopolític d'acord amb la precarietat, les mancances, la crisi i les penúries que viu la societat en aquest moment i que, ja al 2017, de fet, queden molt en l'aire en el guió original, molt generalitzades.
- Parlar d'un sistema de seguretat social gratuït per a tothom i qüestionar la medicina privada —com fa Sally Potter i com fa igualment Sergi Belbel— és prou suculent, tant, que jo diria que un esperaria que es fes anar més el bisturí a cor obert. Aleshores, «The Party» seria una festa encara més sonada del que ja és si els seus conflictes i les seves crítiques socials estripessin sense pietat tot el que, aquí i a fora, encara hi ha per estripar.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Tràiler de la versió cinematogràfica de «The Party», de Sally Potter, estrenada el 2017.
- «Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció: Yannick Garcia Porres. Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets 2023: Emma Arquillué, Marc Balaguer, Nil Cardoner, Anna Barrachina, Albert Baró, Eudald Font, Adrian Grösser, Queco Novell i Andrew Tarbet. Intèrprets 2022: Emma Arquillué, Nil Cardoner, Guillem Balart, Anna Barrachina, Albert Baró, Pau Escobar, Adrian Grösser, Xavi Ricart i Andrew Tarbet. Escenografia: Alejandro Andújar. Disseny de vestuari: Maria Armengol. Disseny de so: Damien Bazin. Disseny de llums: Jaume Ventura. Disseny de vídeo: Mar Orfila. Caracterització: Claudia de Anta. Composició Musical: Paula Jornet / Adrià Jornet. Coreografia i Moviment: Ana Pérez. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidora: Teresa Navarro. Operador de so Efrén Bellostes. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció de vestuari: Época Barcelona. Premsa: Rubén García – BARC Comunicació. Suport en Comunicació: Sem Pons – BARC Comunicació. Xarxes socials: Marc Mampel – BARC Comunicació. Fotografia: Lander Larrañaga . Disseny gràfic: Eduard Buch. Vídeo promocional: Mar Orfila (direcció), Anna Molins (direcció fotografia), vestuari: Lara Iserte amb la col·laboració de Victor von Schwarz (VVS), caracterització: Claudia de Anta. Alumna en pràctiques del Muet: Ana Yanini . Alumna en pràctiques d’Elisava: Jordina Ribó. Alumna en pràctiques de l’Escola d’Art Llotja: Lara Gómez. Agraïments Moi Cuenca, Marina Vilardell, Roger Parés, Jordi Martínez, Sala Beckett, Dagoll Dagom, T de Teatre. Una producció de La Brutal amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració del Teatre L’Artesà de El Prat de Llobregat. Direcció: David Selvas. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 juny 2022. Reposició: 2 octubre 2023.
WELCOME TO THE PARTY
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2022]
- Doncs, això, passeu, passeu i sigueu benvinguts a la festa. Perquè on hi ha amor hi ha alegria, ni que sigui emmascarada per l'antifaç daurat de l'odi. La companyia La Brutal i el director David Selvas s'han proposat desmitificar la llegenda feta història de la ciutat de Verona i adaptar-la a la lluita postadolescent del segle XXI sense defugir l'origen de la tragèdia que William Shakespeare ja va predir el 1597 quan va publicar per primera vegada «Romeu i Julieta».
- Quan es revisa un clàssic com aquest, que ha passat per tota mena d'adaptacions i de registres, el repte és tan arriscat com majúscul. ¿Com cal fer-ho per no caure en la simple imitació de les referències acumulades al llarg del temps? El teatre, el cinema, l'òpera... Cada disciplina artística hi ha dit i hi ha fet la seva. ¿Però encara hi ha alguna altra manera d'arribar al The End sense que s'assembli a cap altra? David Selvas s'ha envoltat d'una nova versió traduïda, la de Yannick Garcia i una renovada i desinhibida dramatúrgia de Joan Yago (cap i casal de La Calòrica). En això consisteix el procés de creació. I l'últim acte de «Romeu i Julieta» tan esperat de tan conegut com és trenca tòpics i desmunta clixés i entra en el que podríem anomenar la “dimensió teatral desconeguda”.
- Escolteu la veu melangiosa de Nina Simone interpretant «Everything must change», la peça de Benard Ighner, que va llençar al món a mitja dècada dels setanta del segle passat Quincy Jones i que ha estat repiulada des d'aleshores per desenes de grans veus de la música. Tot ha de canviar, diu. Tothom ha de canviar, assegura. Els joves es fan vells. L'hivern es converteix en primavera. Res ni ningú s'escapa dels canvis, tret de la pluja que ve dels núvols i el sol que il·lumina el cel. I els colibrís volen.
- No diré res més per no trencar la intriga que ha d'acompanyar cada espectador d'aquest «Romeu i Julieta» acolorit com un Arc de Sant Martí. L'eclèctica cantant nord-americana Nina Simone posa banda sonora a uns imaginaris crèdits de pel·lícula finals abans que l'auditori esclati en aplaudiments i dempeus davant d'un muntatge tan atrevit com valent que no té por de les envestides que pugui rebre influïdes per la nostàlgia del teatre “de sempre” i que comença a peu d'escenari obert encistellant pilotes de bàsquet perquè tothom es vagi fent a la idea que qui avisa no és traïdor i que aquí no hi ha balcó medieval ni que les guies turístiques del Véneto el continuïn explotant com a relíquia i que amb un matalàs d'escuma més propi de sense sostre que de noia de casa bona n'hi ha prou per destil·lar la florida de l'amor adolescent.
- El director David Selvas ha jugat fort amb una bona part de repartiment jove, però ja madur, i ha llençat a la consolidació definitiva l'actriu Emma Arquillué. ¿Us sona el cognom...? Doncs, sí, és una de les dues filles bessones del conegut actor català Pere Arquillué. Però l'actriu no vol que se sàpiga i per tant no ho direm perquè es va guanyar el paper en un càsting obert. Emma Arquillué s'enfronta a un personatge tan icònic del teatre universal com el de Julieta que només es pot assumir des del sentiment interior de cadascuna de les actrius que l'accepta. I així és com ho fa la nova Arquillué, sense clonacions ni imitacions, amb fugides subtils de vers i amb delicades línies discursives que en cap moment s'escapen ni a l'oïda ni a l'entesa dels espectadors. Essencial.
- David Selvas i el seu equip han defensat que «Romeu i Julieta» és sobretot una denúncia de l'ús de la violència per mantenir la posició de l'estructura del sistema dominant. L'amor mata, diu Romeu. L'odi uneix, rebla. Morir per amor, potser sí, però sobretot morir per formar part de famílies patriarcals de les quals no saben, tant ell com ella, com desarrelar-se, els Capulet i els Montagú. Maleïdes famílies!, criden els dos adolescents, que volen que, com diu Nina Simone, tot canviï i que ofereixen el seu amor acabat de néixer convençuts que, així, la lluita entre els dos bàndols enfrontats de Verona podria acabar per sempre.
- El muntatge de La Brutal juga amb una escenografia d'Alejandro Andújar sense sofisticacions, però amb algunes sorpreses: l'armari de roba de Julieta que deixa de ser de roba per convertir-se en la vitrina dels ungüents de Fra Llorenç. La bola platejada de pista de ball que podria ser la Lluna. L'apartament reduït dels cosins que té tota la pinta de pis d'estudiants. La immensa tomba de Julieta segellada per un mur de marbre...
- Al costat de l'actriu Emma Arquillué hi ha l'actor Nil Cardoner de coprotagonista, en el paper de Romeu (de «Polseres vermelles» a «Les de l'hoquei» passant per aparicions fugaces a «Polònia»). I de la colla de cosins trinxeraires, navalla en mà, hi ha Albert Baró (paper principal de Paris) i Adrian Grösser, el cosí Tibald (el dos van créixer a cal Merlí) i Pau Escobar (que hi fa de l'amic Benvolio).
- Per la banda dels veterans, l'actor Xavi Ricart perfila en un registre molt contemporani la imatge del pare Capulet, despòtic i dominador, que vol acollar Julieta en un casament de conveniència. I l'actor Andrew Tarbet que, amb el seu particular deix català nord-americà, fa els papers del comprensiu Fra Llorenç —protector i causant a la vegada de la confusió que porta a la tragèdia Romeu i Julieta— i el paper més fugaç del Príncep de Verona. Entre els veterans, encara hi ha l'actriu Anna Barrachina —que ha aparcat la comèdia per un temps—, que fa doblet entre ser una descarada dida de Julieta i una opulent senyora de Montagú.
- He deixat per al final, en aquest repàs de repartiment, el paper d'un dels personatges que desencadena la tragèdia amb la seva mort per haver-se interposat en la baralla de carrer estret. Es tracta de Mercutio, un personatge que la versió de La Brutal dibuixa de to rosat i estètica de transvestit i que permet fer un gir espectacular a l'actor Guillem Balart, com si mai hagués portat les regnes de «Carrer Robadors» a l'amfiteatre Grec o la calavera de «Hamlet» al reinventat Cinema Aribau. L'actor Guillem Balart aconsegueix allò que els millors intèrprets populars aconsegueixen quan, ni que se'ls tingui encasellats en papers protagonistes, de cop i volta, es posen en la pell d'un personatge presumptament secundari com el de Mercutio de «Romeu i Julieta»: aconsegueix que es mengin l'auditori amb la seva intervenció i que, si n'hi hagués, el criat trepitjaria el senyor. D'esperit lliure i paraula fàcil, crec que a tots els espectadors els dol que l'esbojarrat Mercutio sigui ell el primer a rebre la ganivetada que l'envia a l'altre món.
- La Brutal, des de la iniciativa privada, ha preparat un «Romeu i Julieta» que vol ser de llarga durada. A aquesta primera temporada d'estiu l'espera, a la tardor, amb la represa de curs, una segona temporada, també al mateix Teatre Poliorama, amb funcions en dies no habituals de teatre, dilluns i dimarts, adreçades als espectadors més joves, i algunes funcions matinals de grup pensant en els adolescents d'institut. Tot això, abans que la companyia La Brutal engegui una gira que els programadors teatrals amb bon olfacte no haurien de deixar escapar.
- Mentrestant, tornem a recordar Nina Simone que continua avisant: Tot ha de canviar, diu. Tothom ha de canviar, assegura. Els joves es fan vells. L'hivern es converteix en primavera. Res ni ningú s'escapa dels canvis, tret de la pluja que ve dels núvols i el sol que il·lumina el cel. I els colibrís volen. Benvinguts a la festa. Welcome to the party.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «La tendresa», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Joan Lluís Bozzo. Música original: Fernando Velázquez. Intèrprets 2023: Laura Aubert, Anna Castells, Marta Pérez, Albert Prat, Jordi Rico i Ferran Vilajosana. Intèrprets 2019: Laura Aubert, Javier Beltrán, Elisabet Casanovas, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Damià Martínez. Caracterització: Eva Fernández. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella i Daniel López Orós. Ajudanta escenografia i vestuari: María Albadalejo. Construcció escenografia: May, Manuel Álvarez, Jordi Fort, María Calderón, Sol Curiel i Joan Viscasillas. Realització vestuari: Maribel Rodríguez i María Calderón. Perruques: Fent i Desfent. Cap tècnic: Rubén Taltavull. Regidora: Maria Garolera. Operadora il·luminació: Elena Acerete. Maquinista: Jordi Fort. Cap producció i administració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Cap de premsa: Marta Suriol (La Costa Comunicació). Auxiliar producció: José Luis Segador. Auxiliar comunicació i màrqueting: Roberta Romero. Disseny gràfic: Jordi Rins. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Mar Orfila. Web: Marc Permanyer. Adaptació disseny gràfic: Carlos Fort. Ajudanta direcció: Carolina Morro. Direcció: Alfredo Sanzol. Producció de Dagoll Dagom, T de Teatre en col·laboració amb Teatro de la Ciudad. Teatre Poliorama, Barcelona, 31 gener 2019. Reposició: 28 juny 2023.
ÈXTASI DE FOGOTS AMOROSOS
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2019]
- Còctel de Shakespeare. És una recepta patentada i sacsejada a la coctelera pel mateix dramaturg i director Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), que amb «La ternura», traduïda al català per a aquesta ocasió per Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom), va obtenir el 2018 el premi Valle-Inclán. Tot i que es tracta d'un text original, les influències i referències extretes de les obres shakesperianes són evidents, no amagades i buscades expressament. Els espectadors les aniran descobrint a manera que avança la trama però, per si els falla la memòria, de tant en tant hi escoltaran algun dels títols emblemàtics de l'autor en boca d'algun dels personatges de l'obra, com per exemple quan la reina maga afirma, en relació al desori de l'acció, que hi ha hagut “molt de soroll per no res”.
- Alfredo Sanzol ha escrit un relat sobre els alts i baixos de l'amor, la dependència dels pares i els fills, la manipulació del despertar adolescent a la vida amorosa i la hipocresia misògina del rebuig de les dones per part dels homes i dels homes per part de les dones. I tot en clau de comèdia, a vegades amb aires de barraca, a vegades de barraca estripada, a vegades de barraca esbojarrada, sovint burxant en els recursos de l'humor i tendint a parodiar l'embolic modern de portes i finestres recanviades aquí per entrades i sortides simbòliques en espais aparentment boscosos o en espais indefinits. Riure en clàssic fa de més bon riure.
- Els espectadors shakesperians no podran evitar de veure-hi picades d'ullet a obres com «La tempesta», «Nit de reis», «Al vostre gust», «Molt soroll per no res» o «Somni d'una nit d'estiu», entre algunes altres. L'autor de «La tendresa» confessa que n'hi ressonen fins a una catorzena.
- El dramaturg Alfredo Sanzol s'ha inventat una història de caire èpic amb una reina, Esmeralda (l'actriu Marta Pérez, de T de Teatre) i dues filles (les actrius Laura Aubert i Elisabet Casanovas (2019) / Anna Castells (2023)) que són víctimes de l'opressió del rei Felip II de Castella —dit, per cert, el Pudent—, quan a bord de l'Armada Invencible, es podrien veure obligades a acceptar matrimonis de conveniència amb nobles anglesos, un cop envaïda Anglaterra.
- La reina no vol que les seves filles passin pel que ella ha passat, sota el jou dels homes sense llibertat. I amb els poders màgics de què disposa —la història té aires de conte fantàstic— desencadena una tempesta sobre l'Armada Invencible per poder naufragar i, sense ni mullar-se els peus!, arribar a una illa aparentment deserta on els espectadors ja saben que des de fa anys hi habiten solitaris un pare llenyataire (l'actor Jordi Rico) i els seus dos fills (els actors Javier Beltrán (2019) / Albert Prat (2023) i Ferran Vilajosana) per fugir de caure en mans de cap dona durant la resta de la seva vida.
- Queda clar, doncs, quin és el plantejament i quin serà el conflicte. Com és de fàcil passar de l'odi contra l'home / la dona a l'amor per l'home / la dona. Amb algunes cantarelles populars en la línia de marxa “xiruquera” de muntanya o de l'«aibou, aibou» del conte dels Set Nans amb destral inclosa, i així, anar-hi anant, fins als últims quinze minuts del muntatge —només per aquesta última escena val la pena esperar l'hora i tres quarts de durada— quan, gràcies a l'elixir màgic de la Nit de Sant Joan, els sis protagonistes —les tres parelles— de «La tendresa» cauen en una orgia d'amor col·lectiva, tant de paraula com de fet. I és que, com deixa anar el llenyataire de l'illa deserta en ple èxtasi de fogots amorosos: “¿Què diu en Romeu a la Julieta...? Que la tinc dreta!”. Tot mol tendre.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «L'alegria que passa». Una idea d'Anna Rosa Cisquella a partir de l'obra de Santiago Rusiñol. Text de Marc Rosich. Lletres de Marc Rosich i Andreu Gallén. Música d'Andreu Gallén. Dramatúrgia d'Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariadna Peya i Marc Rosich. Intèrprets: Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís. Eloi Gómez, Àngels Gonyalons, Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Pianos: Mariona Castillo, Júlia Genís, Eloi Gómez, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Guitarres: Jordi Coll i David Pérez-Bayona. Disseny d'escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny d'il·luminació: David Bofarull (AAI). Disseny de so: Jordi Ballbé (Focus). Disseny de caracterització: Clàudia de Anta. Disseny gràfic: Marc Sardà Martí. Producció artística: Anna Rosa Cisquella. Cap de procucció i administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i adjunta de producció: Anna Candelas. Auxiliar de producció: José Luis Segador. Direcció tècnica: Titín Custey. Operador de llums: Orol Mestre / Sergio Santafé. Tècnica de llums: Xènia Lledó. Operador de so: Marcel Ferrer. Tècnic de so: Bernat Villà. Regidora i sastressa: Olga Fibla / Teresa Navarro. Maquinista: Bernat Salvà. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí. Construcció escenografia: Pascualín i Pro-escena. Acabats escenografia i attrezzo: Carles Piera. Premsa: Aloma Vilamala i Mireia Mora (La Tremenda). Màrqueting Teatre Poliorama: Ivan Danot. Màrqueting on-line, web i ticketing Teatre Poliorama: Sem Pons (BARC Comunicació). Fotografia: David Ruano. Audiovisuals: Mar Orfila i Anna Molins. Animació gràfica: Joan Thelorius. Making of: Mariona Escoda i Pau Miró. Guia didàctica: Xavier Blanch. Estudiant en pràctiques d'escenografia (Institut del Teatre): Mariona Ubia. Agraïments: Eòlia, Carlos Renedo, Albert Miret, Oido, Eloi López, Georgia Stewart, Júlia Sanz Fernández, Marc Angelet i Ferran Comangla. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Direcció musical: Enric Gallén. Direcció d'escena: Marc Rosich. Un espectacle de Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 6 març 2023.
QUE ENTRIN ELS CLOWNS!
- La companyia Dagoll Dagom tanca mig segle amb un gran espectacle musical que fa honor al Modernisme que va intentar establir Santiago Rusiñol. I ho fa amb aquella “alegria”, la que “passa” i potser no tornarà, però que haurà deixat una enorme empremta al llarg dels cinquanta anys d'història, sempre amb el vaixell de «Mar i cel» a punt a les drassanes per embarcar-se ni que sigui per última vegada horitzó enllà.
- «L'alegria que passa» és un espectacle musical cent per cent que captiva des del primer moment fins a la nota final. El ritme no té aturador. La banda sonora marca tots els passos, els anar i venir i els girs de guió que el text i la dramatúrgia col·lectiva han fet a partir de la peça breu de Santiago Rusiñol.
- Si en molts musicals, el discurs hi té un gruix considerable, aquí s'ha deixat la paraula al mínim imprescindible per fer que siguin les peces musicals, tant les corals com les interpretades en solitari, allò que mani la trama. I s'ha fet amb una diversitat d'estils, des del més electrònic i raper al més melòdic o acústic.
- Es podria dir que el musical «L'alegria que passa» és un gran ventall que s'obre per explicar una història que conté dosis d'intriga, d'odi, de gelosia, d'amor, de conformisme, de somni, de repressió, d'obrerisme, de caciquisme, de llibertat i de feminisme. «L'alegria que passa» fa, a més, una mena de picada d'ullet a la història del musical, a la més pròxima també perquè, quan tot està a punt, que passin els clowns!
- Sinopsi d'època rusiñoliana i coneguda: el món monòton, trist, materialista i gris del poble amb una única fàbrica de la qual tothom en viu i l'Amo i l'Alcalde que té tots els treballadors agafats en un puny. I l'art, la troupe de la comèdia ambulant, l'alegria, la bellesa, el canvi que representa la companyia de saltimbanquis que el mateix cacic ha fet arribar al poble per acaronar les falses promeses dels seus propis interessos electorals. El món de la prosa i el món de la poesia. La grisor i l'Arc de Sant Martí.
- No hi ha microhàbitat sense conflicte, sense engany, sense silencis, sense explosió o revolució. Els obrers de la fàbrica i la gent del poble ja no tenen ni temps ni esma de fer cap canvi. Els comediants de la bohèmia porten aires de revolta. “Prohibit prohibir”, dirien molts, molts anys després de Santiago Rusiñol. “Prohibit prohibir prohibir”, es podria dir ara, quan tornen a córrer aires de censura pels llocs més insospitats.
- Dagoll Dagom se'n va per la porta gran. Amb un espectacle que no ha creat ara per compromís ni per nostàlgia ni per bufar cinquanta espelmes amb una antologia sinó per obrir nous fronts artístics, com sempre havia fet, des d'aquí, amb gent d'aquí, amb tradició d'aquí i amb l'alçada de tota creació artística, que té el poder de ser també universal.
- El repartiment de l'obra és senzillament rodó. Ni que sigui un tòpic me'l permetré: un bombó. S'hi barregen diferents disciplines en una fusió que no rellisca en cap moment. La música es fusiona amb la coreografia i la coreografia amb el discurs i el discurs amb la música. Actors i actrius que fan de cantants, que fan d'intèrprets amb una dicció de primera, que fan de músics i s'entén tot, que fan de ballarins contemporanis i si cal de hip hop, que aporten el millor de tots ells i que fan que l'auditori aplaudeixi més de tres i quatre vegades entre escenes i que posen dempeus l'auditori quan el desenllaç fa abaixar el teló simbòlic.
- Extraordinària la recuperació de l'actriu i cantant Àngels Gonyalons —encara ressona aquell «Mar i cel»— que aquí fa una barreja de gèneres d'upa amb el doblet del paper de l'Alcalde i Amo de la fàbrica i també el del gran Clown. A la Gonyalons només li cal posar-se un abric negre o treure-se'l per intercanviar els dos papers amb una escena antològica en solitari que aixeca algun bravo i tot de l'auditori quan compagina un diàleg a dos en via única entre l'Alcalde i el Clown.
- Impecable incorporació de l'actriu i cantant Mariona Castillo, la Zaira, l'únic nom de fonts que es manté de tots els que va fer servir l'original de Rusiñol en una mirada a la tradició onomàstica àrab. Zaira vol dir lluminosa, floreixent, estel·lar. Mariona Castillo es posa en aquest paper de l'artista bohèmia, l'estrella de la troupe, protegida pel Puck (l'actor Jordi Coll), el manaies o mànager que té Zaira com si fos de la seva propietat.
- Reconfortant redescoberta del vessant, com a cantant, a més d'actriu, de Júlia Genís —nissaga Genís— en el paper de la Lina, la noia aferrada al poble gris, la promesa del fill de l'Alcalde, el Joan (l'actor Pau Oliver), aquest vivint atrapat entre els dos mons, el materialista de la fàbrica i el de la llibertat de la poesia. Els dos accepten un casament gairebé de conveniència, pactat com aquell qui diu des de la infància, abans que la revolta dels clowns o l'arribada de la Zaira no capgirin el seu futur i els destins que tenien assignats.
- Entre tots ells, hi ha el Nil (l'actor Eloi Gómez), el revolucionari i fill de qui la història de «L'alegria que passa» amaga el secret del poble, el secret de l'Alcalde. El jove contestatari, la veu de la revolta, la veu del futurista “prohibit prohibir” en temps de Rusiñol.
- La dramatúrgia de l'equip l'ha liderada la productora Anna Rosa Cisquella —l'última resistent al peu del canó de Dagoll Dagom— juntament amb el dramaturg Marc Rosich, el compositor Andreu Gallén i la coreògrafa Ariadna Peya. Tots han defugit l'anacronisme que hi podia haver en el Santiago Rusiñol de fa gairebé 125 anys i que aleshores ja va encaterinar el compositor Enric Morera. Dagoll Dagom ha remodernitzat la peça fins al punt que la podria haver signat un compositor de musicals de nord enllà d'avui mateix.
- Dagoll Dagom ha eixamplat la trama de «L'alegria que passa» amb les aportacions musicals i coreogràfiques que mantenen en viu tot l'auditori durant una hora i tres quarts. Ha prescindit d'Agnetes, Tòfols, Tuies o Joanets, que un segle i mig abans devien marcar tendència però que ara trontollarien. I ha convertit els personatges de l'obra en figures simbòliques, a vegades d'aire gòtic, però sempre representants d'una classe social de terra endins, d'un temps i d'un país.
- Tot plegat en un marc escenogràfic que pot semblar auster, però que té estructura, a la vegada, de gran musical, i un vestuari que, com faria pitjant un botó un recurs digital, passa en un plis plas del gris complet, amb l'estol de guardapols dels obrers de la fàbrica, a peces vintage, que semblen extretes d'un Holalà, plenes de vida i de color.
- Del rap coreogràfic inicial a la peça insígnia de «L'alegria que passa» amb una invitació enverinada: «Benvinguts al meu poble, / poble gris, / un de tants i tants pobles. / Pobles habitats, però poc habitables. / Atrapats entre quatre carreteres, / portant una vida sense llustre ni rastre, / però res destacable... / I no saps com sortir de la roda.» I al final, arriba la pregunta clau llençada a l'aire: «¿Qui ens despertarà...? ¿Qui ens despertarà...? ¿Qui ens despertarà...?»
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Pares normals». Autoria: Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta. Intèrprets: Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot, Víctor Gómez i les nenes en funcions alternes: Rafaella de Assis, Laia Pérez, Ona Mas i Emma Alegret. Banda: Joan Martorell (piano), Vicens Martín (guitarra), Anna Fusté (baix) i Laia Fortià (bateria). Coreografia: Marta Tomasa. Disseny d'escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de vestuari: Marc Udina. Ajudant de vestuari: Guillem Martí. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny de so: Marc Sardà. Producció executiva: David Felani, Eva Mor, Rita Peré i Jordi Sellas. Producció: Isaac Vila. Ajudant de producció: Ester Naranjo. Auxiliars de producció: Paula Cornet i Martina Tauber. Direcció tècnica: Mar Amigó. Comunicació i premsa: Maria Permanyer (Comedia) i Anna Pujol (Minoria Absoluta). Xarxes socials: Carlos Aguilar. Disseny gràfic: Marina Velasco. Assessorament musical: Andreu Gallén. Direcció musical adjunta: Joan Martorell. Direcció musical: Els Amics de les Arts. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció escènica: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 novembre 2022.
SI EN EL MÉS ENLLÀ HI HA FUNCIONARIS ÉS QUE SÓN A L'INFERN
- Atenció pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, nens i nenes...! Els Amics de les Arts són tan amics de tots vosaltres que després de quinze anys d'haver-s'ho proposat mig en broma mig de debò han complert una de les seves promeses: crear un espectacle de teatre musical. Però no ho han fet sols. I l'equip en conjunt ha quedat tan rodó que qualsevol cargol que s'hi desacolli pot fer trontollar la resta.
- «Pares normals» és un dels esdeveniments teatrals d'aquesta temporada que s'uneix a la ratxa recent de la represa de la creació de musicals en català de mitjà o gran format, després de «La filla del mar», «T'estimo si he begut» i fent parella ara amb «Golfus de Roma» i amb la mirada posada en la futura estrena de «L'alegria que passa».
- Sabut és que, al marge dels remarcables musicals de petit format que han aguantat l'embat, propostes com «Pares normals» havien quedat engolides per les grans produccions importades de la Gran Via madrilenya, a excepció del celebrat «Cantando bajo la lluvia» que ha equilibrat excepcionalment a l'inrevés la balança amb l'exportació.
- A «Pares normals» tot flueix amb una perfecta sincronització mil·limètrica. Quina destresa, la del director Sergi Belbel, capaç de posar en escena un text clàssic, un text contemporani o un musical com aquest que requereix que tots els elements sumin des de l'inici a la perla final. Quina llàstima que el cronista no en pugui desvelar el secret! Només es pot dir que hi ha una cita inevitable per al públic teatral perquè es deixi emportar pels girs de guió de tot l'espectacle —darrere hi ha la mà dramatúrgica de Marc Artigau— fins al bombó final. Queda dit.
- «Pares normals» comença amb una aparició en solitari del protagonista de la trama, Aran (l'actor Enric Cambray, que no abandonarà més l'escenari), un jove advocat que torna dels EUA per visitar els seus pares sisplau per força. La seva entrada compleix una d'aquelles imprescindibles funcions d'un actor i d'una obertura d'obra: la claredat i la força de les vint primeres paraules. I continua amb un primer espetec musical que fa pensar que les coses aniran per aquell camí. Però de seguida es produeix el primer gir i la primera pinçada a la presumpta comoditat dels espectadors. Un altre gir que tampoc no es pot desvelar.
- A «Pares normals» hi ha vida, hi ha mort —¿que no heu vist «Ghost»?, diu en un moment donat un dels personatges— i hi ha també amor de tota mena: amor de pares a fills, amor de fills a pares, amor de parella i amor impulsiu amb un cert aire romàntic —algú pot dir que els musicals són així— però també amb una controlada mesura entre la dolçor i el The End feliç, que hi és, i l'agror de rerefons que ha deixat entre escena i escena, si tenim en compte que l'auditori passa espontàniament d'aplaudir un petó —com en els millors temps de les retallades de «Cinema Paradiso»!— a quedar-se amb l'alè glaçat per alguns dels canvis de timó.
- Tot plegat amb una banda sonora que han creat Els Amics de les Arts —a l'escenari és una altra banda la que la interpreta en directe— que si bé en certs moments ressona a aires del seu repertori també fa un salt com a registre de teatre musical. Els Amics de les Arts han tingut molt clar que no es tractava d'un concert seu sinó d'un espectacle musical amb cançons seves.
- El repartiment escènic és extraordinari. Des d'Enric Cambray i Júlia Bonjoch —la parella protagonista—, als veterans Annabel Totusaus i Albert Pérez (els pares) passant per quatre intèrprets que fa temps que piquen pedra dalt de l'escenari musical com Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez, que fan una diversitat de papers tan gran, a més de la feinada coreogràfica i de caracterització, que si bé la companyia ja és pou àmplia, es diria que on només n'hi ha vuit sembla que n'hi hagi vint-i-vuit.
- No oblidem que hi ha una joveníssima actriu més que emergent en cada funció —per la coneguda reglamentació laboral infantil del sector— que no deu passar dels 6 anys, i que en el cas de la funció d'estrena (Rafaella de Assis) es va emportar i ben guanyar una de les ovacions més impressionants escoltades últimament en un espectacle musical.
- El guió de «Pares normals» és un altre dels aspectes que no es poden passar per alt. És tan epidèrmic i respectuós a la vegada que converteix l'espectacle en un musical apte per a tots els públics. Però no només això: també hi ha picossades d'humor i d'ironia (sovint proporcionades pels pares de la família, Annabel Totusaus i Albert Pérez) i un dard verinós quan s'afirma que si en el més enllà hi ha funcionaris és que es tracta de l'infern. I fins i tot una picada d'ullet al dialecte occidental en clau de paròdia del «Crims» i Carles Porta potser perquè, en el fons, «Pares normals» neix de la branca de producció de Minoria Absoluta, que es podria dedicar exclusivament a l'audiovisual molt més rendible i que, en canvi, des de fa deu anys, aporta una part dels seu esforç creatiu també al teatre i, especialment, al teatre musical.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Els ocells». A partir de l'obra d'Aristòfanes. Creació de Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Albert Pascual, Marc Rius / Pep Ambròs, Israel Solà, Júlia Truyol i Joan Yago (La Calòrica). Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius. Veus en off: Queralt Casasayas, Òscar Castellví, Arnau Puig, Clara de Ramon, Andrea Ros, Vanessa Segura, Júlia Truyol i Pau Vinyals. Escenografia, vestuari i llums: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Espai sonor: Guillem Rodríguez, amb la col·laboració d'Arnau Vallvé. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i La Calòrica. Llum Led: L&D Lights. Confecció vestuari: Albert Pascual. Producció executiva: Júlia Truyol. Alumna en pràctiques Institut del Teatre: Alejandra Lorenzo Iglesias. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Producció de La Calòrica amb el Festival Temporada Alta i el suport de la Sala Beckett. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 11 maig 2019. Reposició: 1 desembre 2020. En gira: Teatro María Guerrero, Madrid, 2 - 27 març 2022. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 10 gener 2023.
AMB PISTETER, NO! AMB PISTETER, NO!
- Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s'hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L'Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d'una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n'ha sortit picant pedra.
- «Els ocells» és una obra d'Aristòfenes estrenada el 414 a.C. Ha plogut molt des d'aleshores. Però la terra continua eixugant-se després de la pluja i La Calòrica l'ha remoguda, l'ha eixorcolada, l'ha adobada i l'ha treballada a fons reescrivint la història d'aquesta parella d'atenencs, Pisteter i Evèlpides, que aquí s'han convertit en una parella d'avui mateix, representant de la classe oportunista, adinerada i escaladora sense escrúpols que fugen del fracàs i el frau a la recerca d'un nou món tot i que acabaran ensopegant amb la mateixa pedra.
- A l'obra antiga original, Pisteter, un atenenc de mitjana edat, convenç amb el seu discurs enfervorit el món dels ocells per crear una nova ciutat al cel, i d'aquesta manera obté el control de totes les comunicacions entre els humans i els déus. Pisteter es transforma en una figura d'ocell i amb l'ajut dels ocells i amb els consells de Prometeu pren el tron a Zeus i pretén fer-se amb el poder de l'univers. Anava fort, Aristòfenes! Però La Calòrica encara hi va més!
- La reescriptura i adaptació d'«Els ocells» ha reblat el clau i ha encertat de ple en la diana aconseguint una faula-comèdia sense fronteres —per a espectadors fets i, alerta!, també joves— amb la virtut de deixar que tots reinterpretin el que s'hi relata i ho identifiquin de seguida amb una rabiosa situació actual que passa per queixalar mordaçment en el capitalisme, la democràcia i el benestar social. És allò de dir tot el que es vol dir i que es vol denunciar com si no es digués ni es denunciés i, al damunt, s'hi fes seriosament una broma.
- Només quatre intèrprets hi fan una quinzena de personatges, entre humans i ocells. I tots i cadascun d'ells tenen un perfil extraordinari: la parella inicial d'atenencs (fusell al coll d'ella), la puput, el flamenc, el gall i tota mena d'aus —l'auditori acaba formant indirectament part subtil del joc—, la família obrera de primera generació immigrada i de segona generació integrada a la política i la precària feina d'emprenedor, el capellà que es vol "follar" tots els petits ocells, l'arquitecte municipal, el jutge amb bigoti hitlerià i l'agent de policia, la senyora democràcia...
- Diàleg, discurs, efectes lumínics, so, color, vestuari kitsch, ambient de barraca, música i sessió inclosa d'onomatopeies ocellaires —molt aplaudida a mitja representació— a més d'assemblees de les aus, projectes faraònics urbanístics als núvols, desastre social per mor de l'ambició d'enriquir-se sense esforç i conxorxa romàntico-eròtica entre el senyor capitalisme i la senyora democràcia. Quan Pisteter lidera l'assemblea, diu que només veu als seus ulls, «ocells»: «Només hi veig ocells! Només hi veig ocells!», crida eufòricament patriòtic. És quan un s'adona que a l'assemblea d'«Els ocells» només hi falta que es cridés: «Amb Pisteter, no! Amb Pisteter, no!». ¿S'entén, oi?
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Bye Bye Monstre». Dramatúrgia: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella i David Pintó. Text: Marc Artigau. Cançons: Dàmaris Gelabert. Intèrprets: Alba Florejachs, Albert Triola, Marc Soler, Martina Garcia / Violeta Marín / Vinyet Morral. Amb la participació especial de Pep Cruz i Teresa Vallicrosa. Coreografia: Lluc Fruitós (Brodas Bros). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Marçal Cruz. Il·lustració i disseny gràfic: Lyona. Cap de producció i administració: Natàlia Obiols. Màrqueting: Ivan Danot. Comunicació, producció i xarxes socials: Anna Candelas. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Fotografia: Montse G. Lera i Sílvia Poch. Premsa: Núria Olivé – La Tremenda. Una producció de Dagoll Dagom. Amb la col·laboració especial de TMB, el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Rubí. Direcció musical i arranjaments: Àlex Martínez. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Anna Rosa Cisquella. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2021. Reposició: 3 desembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
VÈNCER EL “MONSTRE” AMB LA PARAULA
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2021]
- Diu Dagoll Dagom que és la primera vegada que fa un musical per a espectadors primerencs, aquells que estan en la franja que oscil·la entre els 5 i els 10 anys. Sí, és cert, amb aquesta intenció, sí. Però això no vol dir que Dagoll Dagom no hagi estat, sense proposar-s'ho potser, una companyia que durant dècades ha fet entrar el cuquet del teatre a moltíssims espectadors joves.
- I no parlo només del mític musical «Mar i cel», icona teatral de tantes generacions —un espectacle familiar per excel·lència—, sinó també d'anteriors musicals, potser menys espectaculars però igualment mítics, com per exemple la primera «Nit de Sant Joan».
- Corria l'any 1981 al Teatre Romea quan, sense ser un espectacle especialment destinat als joves, recordo haver-hi portat com a tutor un grup d'una desena d'adolescents d'uns dotze o tretze anys —encara eren temps de l'antiga EGB— que havia participat en un congrés juvenil dels Països Catalans fet a Barcelona.
- La sortida excepcional “de nit” sense pares —els horaris dels teatres el segle passat gairebé eren per a després de sopar!— i l'anada a un teatre en grup —quan això encara no era un hàbit gaire establert— van ajudar a crear expectació i neguit a la vegada. Però un cop començat l'espectacle, de seguida la impressió que va causar en tota la filera de butaques del grup va ser extraordinària i ja no es va apagar durant tota la representació. Alguns d'aquells adolescents, avui pares i mares de família, encara ho recorden com una “experiència única” de la seva primera adolescència.
- Actualment el teatre familiar viu una etapa esplendorosa, tant en nombre de companyies de tota mena com en diversitat de gèneres i continguts, rigor i qualitat. El mateix rigor i qualitat que es respira darrere d'aquest nou espectacle musical de Dagoll Dagom, «Bye Bye Monstre», creat a partir d'una experiència de col·laboració i suma d'esforços singular, en un any també singular com el del coronavirus, i a partir d'un primer concurs literari de TMB per a infants i joves que ha desembocat en una publicació del mateix conte en suport àlbum il·lustrat per Lyona (Marta Puig) a l'Editorial Estrella Polar del Grup 62 i amb aquesta adaptació dramatúrgica i musical que compta tant amb bons fonaments com pilars i bigues que l'aguanten: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella, Lluc Fruitós (Brodas Bros), Dàmaris Gelabert, Àlex Martínez, David Pintó...
- «Bye Bye Monstre» ho té tot. Tot el que ha de tenir un espectacle que pretén enganxar des dels més petits als avis, un arbre genealògic que també és representat precisament amb els personatges protagonistes a l'escenari: pare i mare, germà gran i germana petita, avi i àvia (aquests, en off via zoom).
- La combinació musical —potents i enganxadisses peces de Dàmaris Gelabert— amb les escenes textuals es mantenen en el balanç just que unes no ofeguin les altres. Cada acció nova té una rèplica musical i cada rèplica musical amplia i fins i tot reflexiona sobre l'acció escènica vista.
- «Bye Bye Monstre», una hora justa, és un espectacle actualíssim que, tocant el “monstre” que toca, podria córrer el perill de fer-se repetitiu o fins i tot antipàtic, perquè tothom es vol oblidar, si pot ser, del coronavirus. Però ben al contrari. Això no passa perquè el guió juga perfectament entre allò que tots els espectadors ja saben —la irrupció del coronavirus directament o indirectament en la vida familiar de tothom— i la dosi d'imaginació i fantasia que, sense endolcir gens ni mica les conseqüències, aporta un plus de positivisme, de tirar endavant i de creure, encara, en algú superior al mateix “monstre”: la força de la paraula.
- ¿Què ha fet el teatre d'aquest país perquè a cada nova generació es descobreixin sobre l'escenari intèrprets de l'última fornada amb tantes aptituds artístiques a flor de pell? L'escola teatral, de dansa, musical, ha estat essencial. I la collita, que ja fa temps que s'ha obtingut, és cada vegada millor. Aquí, la collita més nova té tres noms que alternen el personatge protagonista, el de la Berta, la filla petita de la casa, que mou tots els fils de la història: Martina Garcia, Violeta Marín i Vinyet Morral (aquesta última, per cert, protagonista també d'un altre espectacle familiar, «Bruna», que té prevista temporada dins el Petit Romea a tocar de Nadal).
- No en vull destacar cap de les tres perquè només em puc basar en la que m'ha tocat veure en la meva funció (dicció, veu, ritme, interpretació musical, gest, tombarella... excel·lent!), però crec que el qualificatiu es pot aplicar per igual a les tres, a jutjar per alguns clips de vídeo que he pogut visionar. Si dirigir intèrprets joves és tot un repte, aquí el resultat no pot ser millor.
- Al seu voltant, esclar, tres puntals essencials que no només actuen sinó que també canten: l'actriu Alba Florejachs, la mare de professió informàtica que fins i tot s'empelta a parlar en llenguatge tècnic de bits i app's; Albert Triola, el pare infermer en un hospital que porta la mirada sanitària en temps del maleït coronavirus; Marc Soler, el germà gran que té la germana petita com una baldufa i que es mou enfiladís com un ximpanzé per les parets de casa —una escenografia aparentment senzilla però simplement il·lustrativa, mai més ben dit perquè surt de les làmines d'un àlbum— per baixar al rap o fer tombarelles com si es trobés en un skatepark. Tots plegats viuen el confinament. Per això, l'avi i l'àvia (veterans Pep Cruz i Teresa Vallicrosa), dos científics de laboratori per trobar el remei antivirus, apareixen només via zoom sense amagar els seus estira-i-arronsa personals propis de la vida que acumulen plegats.
- «Bye Bye Monstre» té també els seus moments de tensió dramàtica, sense concessions, moments que tallen l'alè de l'auditori uns instants pensant en l'experiència personal de cadascú amb el coronavirus. Punts de tensió que es compensen amb el polsim de gènere fantàstic i la humanització dels aparells electrodomèstics de la casa, i amb el joc de caps de bestiari fantàstic que aporten unes fugaces imatges de titelles només amb els caps arrenglerats, darrere del sofà, darrere del taulell o darrere de la paret, i sense oblidar la presència amenaçadora fluorescent, vermell encès, com un cabdell de mala llana que representa el “monstre” que es vol colar a totes les cases fins que uns poders superiors com els de la Berta l'aconsegueixen vèncer gràcies a un remei tan senzill com la paraula escrita perquè la memòria sempre acaba vencent qualsevol “monstre” que la vulgui esborrar.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «El perro del hortelano». Recreació de Paco Mir (Tricicle) a partir de l'obra de Lope de Vega. Intèrprets: Amparo Marín, Manolo Monteagudo, Paqui Montoya i Moncho Sánchez-Diezma. Música original: Juan Francisco Padilla. Vestuari: Mai Canto. Disseny il·luminació: Manuel Madueño. So: José Pipió. Escenografia i grafisme: Paco Mir. Atrezzo escenogràfic: Cristina Cuber i Lalo Ordóñez. Comunicació: Sofía Aguilar, Nuria Díaz Reguera. Distribució: Plan A Producciones i Sofía Aguilar. Productors associats: Vania Produccions i Sofía Aguilar Producciones. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 20 març 2022. Reposició: 11 desembre 2022.
NI “PERRO” NI “HORTELANO...
MÉS AVIAT UN “MANO A MANO”
- Lope de Vega es va cordar bé les espardenyes quan el 1618 va escriure i publicar l'obra «El perro del hortelano» a partir d'aquella frase popular castellana que diu que el gos fidel, tot i que es vegetarià, no es menja mai les verdures de l'hort de l'amo i el que fa és no deixar que els gossos o altres animals intrusos se la mengin. És allò de “ni fer ni deixar fer”. És a dir, ni menjar ni deixar que els altres mengin.
- Com que a la vinya del teatre, igual que a la del Senyor, hi ha de tot, no m'estranyaria que entre els fidels espectadors teatrals n'hi hagués algun que, cridat pel reclam del clàssic, estigués covençut que la companyia que ha dirigit Paco Mir (Tricicle) li representi l'obra tal com Déu, o com Lope de Vega, vaja, mana.
- De fet, la mateixa companyia en té tota la intenció. Però quan s'obren els llums de l'escenari, apareixen dos tècnics que expliquen que la troupe són una trentena llarga, però que, per raons imprevistes, aquell dia només en són dos. Els altres, per una confusió de distribució, han anat camí de Lugo a fer una altra obra, «Divinas palabras». I el parell de tècnics, com aquell qui res, s'enfronten a oferir un tast de l'anunciada «El perro del hortelano» amb l'ajuda de dues actrius de teatre amateur que han rescatat d'una companyia local. Només cal confiar que ni Lope de Vega ni Pilar Mir, que en va fer la pel·lícula, s'aixequin de la tomba.
- El recurs dramatúrgic de la companyia no és inèdit del tot. Beu de les fonts del teatre dins el teatre. I també de la intenció de donar a conèixer o revisitar la trama i els intríngulis d'«El perro del hortelano» embolcallant-los en una falsa comèdia carregada d'accions d'humor, de gags a vegades clownescos, d'una escenografia més que austera (una llarga estora, un parell d'escales de tisora, un matalàs, un marc buit...) i, tot sigui dit, d'una certa ironia sobre la sabata i l'espardenya amb les quals es veuen obligades a actuar de gira moltes companyies de teatre.
- Paco Mir ha mesurat el ritme i l'acció amb cronòmetre i cinta mètrica. No hi ha possibilitat d'avorriment. I les escenes del moment present inusual que viuen els dos voluntariosos tècnics davant l'auditori es combinen amb les escenes interiors que recorren a fragments del text original.
- Hi ha un equilibri no gens enfarfegós entre una part i l'altra que aconsegueix que, malgrat que els espectadors no assisteixin a la representació clàssica d'«El perro del hortelano», en treguin una idea més o menys clara del que Lope de Vega va voler dir en la seva trama d'embolic amorós.
- Els quatre intèrprets de la companyia, tres d'ells d'origen i formació sevillana, formen part d'aquesta mena d'actors i actrius amb els genolls pelats que tenen tanta activitat davant de l'escenari com al darrere, amb els canvis de vestuari, els canvis de personatges, els canvis de llenguatge i els canvis de registre. És un exercici teatral que requereix traça i veterania. I el resultat obté el suport dels espectadors que, finalment, s'han resignat a constatar que la companyia no els farà «El perro del hortelano» perquè, ni “perro” ni “hortelano” sinó més aviat una comèdia “mano” a “mano”.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Intèrprets: Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia: Paco Azorín. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Marta Garreta. Caracterització: Àngels Salinas. Efectes sonors: Jordi Bonet. Regidora: Teresa Navarro. Cap tècnic: Joan Segura. Cartell: Diptic. Adaptació cartell: Marc Nogué. Fotografia: Daniel Escalé. Una producció d'Anexa. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 23 desembre 2020. Reposició: 8 setembre 2022.
L'ESPIA QUE TORNAVA DE LA CAMBRA DEL COSTAT
- Doncs, això... Una altra vegada «El mètode Grönholm» i va bola! El canvi generacional d'aquesta nova posada en escena és no només interessant sinó afortunadament regenerador. Quan el dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964) va estrenar el 2003, dins aquell decapitat programa T6, aquesta obra al Teatre Nacional de Catalunya (oh!, sacrilegi!, una comèdia frívola i d'autoria catalana al temple sagrat del TNC!) els classificats del diumenge de La Vanguardia encara anaven plens de demandes de multitud de feines per a executius, directius, secretàries de direcció, comptables, tècnics financers, administratius i tota mena de càrrecs d'alta, mitjana i baixa volada.
- Eren altres temps i el Linkedin encara dormia a les beceroles. Ara que els classificats del diumenge han passat a millor vida —i no només per mor del Linkedin sinó pel llast de la crisi immobiliària del 2008 que va deixar i encara deixa sense feina tota una generació presumptament preparada per acontentar les agències de col·locació que inserien els anuncis dominicals— la suculenta història tragicòmica d'«El mètode Grönholm» no ha perdut vigència sinó, ben al contrari, n'ha guanyat encara més davant el salvatge clima de competitivat que s'ha instal·lat en el món del treball.
- Dues generacions. Dos punts de vista. Dues mirades igualment sagnants. Diria, però, que ara més feridores perquè els nous espectadors hi arriben amb experiències personals també igualment més sagnants i més feridores a l'hora de trobar la manera de guanyar-se el pa de cada dia.
- Crec, això sí, que els que l'hem vista abans estem immunitzats contra el factor sorpresa que té l'obra. Diria també que la nova aposta d'«El mètode Grönholm» —sense treure mèrit als espectadors repetidors— hauria de ser, sobretot, per a noves generacions d'espectadors. Si a l'escenari hi ha un repartiment encara jove, això s'hauria de correspondre amb una platea també encara jove. Si tenim en compte que «El mètode Gronhölm» en aquests més de quinze anys ha voltat per la Seca i la Meca i encara volta gràcies al do de la traducció, ha quedat ben demostrat que l'obra no té fronteres ni de contingut, ni de comprensió, ni culturals, ni generacionals.
- Els espectadors veterans no haurien de caure en la temptació de fer la comparativa entre aquells primers quatre «mètodes Gronhölms» i els quatre d'ara. Si eren prou esperpèntics i brutals Roser Batalla, Jordi Boixaderas, Jordi Diaz i Lluís Soler, també ho són ara els nous «mètodes Grönholm» integrats per Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer.
- Posats a trobar-hi una diferència, diria encara que entre els uns i els altres ha plogut molt teatralment parlant i que si aquells primers s'acostaven a l'obra amb uns prudents peus de plom, aquests ho fan curats d'espants i després d'haver passat per espectacles descarats, atrevits, desinhibits i pocavergonyes de tota mena. Tot ja es pot estripar si s'estripa bé perquè l'estripada ja està admesa com un cànon més en el regne dels escenaris.
- L'espai no té gaires possibilitats de canvi. Més opac o més diàfan, ha de ser en una sala d'espera. I si el protagonisme que tenia una veu d'ultratomba el té un ull espia és perquè la societat del segle XXI és la més espiada de tota la història per l'allau de càmeres de carrer, filtratges d'internet i xuclades de gustos i hàbits que deixen tota mena de rastre a la xarxa. L'ull espia d'aquesta nova posada en escena s'adapta, doncs, als nous temps.
- La direcció de Sergi Belbel (la mateixa de l'estrena del 2003) hi té la mà trencada i sap com fer moure els quatre personatges que formen part del seu ADN teatral perquè no perdin ni un gram de la caracterització amb què els va crear Jordi Galceran. L'acarnissament del capitalisme sense fre no l'ha matat el temps potser perquè hi ha virus que no admeten cap mena de vacuna.
- Passats els anys, a cada nova proposta d'«El mètode Grönholm» no em puc estar de recuperar algunes de les observacions que vaig fer aleshores: «Una permanent intriga que no permet un moment de repòs a l'espectador, entre somriures, rialles i aplaudiments espontanis.» «Jordi Galceran posa al límit l'arbitrarietat, la deshumanització dels mètodes de selecció de personal davant de la competitivitat, els prejudicis, la hipocresia, la mentida i les aparences.» «Tot plegat és un còctel amb els ingredients justos que tasten intèrprets i espectadors junts. Uns, amb una trama que puja de to lentament per vestir per fora cadascun dels personatges i per despullar-los per dins progressivament, quan els toca el torn. Un vestir i un despullar que passa del riure al plor amb calculada perversitat.»
- I encara una modesta i arriscada “profecia” del 2003 que va quedar escrita i de la qual no em penedeixo: «A l'autor, potser no li agradarà la distinció, però haurà de suportar la càrrega durant un temps, que serà llarg. “El mètode Grönholm” és la millor obra de totes les que ha tingut l'oportunitat d'estrenar. I serà una de les obres d'explotació comercial més cotitzada.»
- Finalment, un advertiment que he fet en altres ocasions i que no es pot obviar ni que ara no hi hagi programes de mà per culpa del coronavirus: «Es prohibeix, sota les sancions establertes per la llei del consumidor que l'espectador de l'obra d'aquest “programa de mà” desveli el secret d'“El mètode Grönholm” a un altre espectador que encara no l'hagi vista.»
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Forever Young». Guió original: Erik Gedeon. Adaptació: Tricicle (Joan Gràcia, Paco Mir, Carles Sans). Intèrprets: Rai Borrell, Llorenç González, Irene Jódar, Mercè Martínez, Anna Mateo / Lucía Torres, Marc Pujol i, al piano, Marc Garcia. Arranjaments musicals: Manuel Villalta i Marc Garcia. Escenografia: Paula Bosch. Disseny d’il·luminació: Luis Martí. Disseny de so: Eudald Gili. Caracterització: Helena Fenoy. Disseny de vestuari: Leo Quintana. Coreografia: Lucía Torres. Ajudant de direcció: Susanna Garachana. Locucions: Joel Mulachs / Susanna Garachana. Fotografia: Haidé Costa / Daniel Escalé. Comunicació: KdeKomunicación. Producció: Pilar Mir. Direcció musical: Marc Garcia Rami. Direcció: Tricicle (Joan Gràcia, Paco Mir, Carles Sans). Teatre Poliorama, Barcelona, 1 octubre 2011. Reposició i readaptació: Teatre Poliorama, Barcelona, 19 març 2022.
JOVES PER SEMPRE...
NI QUE SIGUI EN UN GERIÀTRIC
- Ha tornat «Forever Young» per fer honor al seu lema: “Joves per sempre”. Doncs, això. Han passat onze anys des d'aquella estrena que va representar un impacte en el teatre musical i d'humor, però també per l'ambientació del guió original en un espai social aleshores força oblidat i fins i tot desconegut per a molts, el de les residències d'avis, avui, malauradament, a primera línia del debat polític i social arran de la crisi del coronavirus que s'hi va acarnissar.
- El geriàtric de «Forever Young» és una residència especial, destinada a actors, actrius, músics, cantants i gent del ram artístic. I, com fa onze anys, continua mirant endavant, almenys al 2050, que ara ja no és tan lluny com aleshores.
- Fa il·lusió mirar-se al mirall del futur, però també fa pànic. Que no faltin ni la ironia ni l'humor negre: «¿I aquell...? ¿I aquell altre...? ¿I el de més enllà...? ¿I els del Tricicle...? Tots són morts! Només queda Jordi Hurtado!».
- L'espectacle arriba amb un repartiment renovat del tot, amb l'actriu Mercè Martínez, afortunadament encavalcant un espectacle darrere l'altre, de «T'estimo si he begut» a «Forever Young» i d'aquí, la temporada vinent, a «Golfus de Roma» —sempre rigorosament adaptada al paper que li cau en gràcia— com a infermera del geriàtric amb l'avantatge que el seus solos són moments musicals que s'esperen i s'agraeixen. I continuen les picades d'ullet a moments d'actualitat amb un pupurri musical que promou l'esclat d'aplaudiments més sonat quan hi ha “miniàries” de Joan Manuel Serrat o de Jaume Sisa. I poden passar els anys, però el llegat i la memòria de Pepe Rubianes, present en cendres dins una urna damunt el piano, es manté viu.
- Reviso la crítica feta fa onze anys quan deia que un científic nominat al Premi Nobel de Física que treballa entre Castelldefels i Munic, especialitzat en la física quàntica, diu que d'aquí a molt poc temps podrem viatjar al futur en un plis, plas. El musical «Forever Young», d'Erik Gedeon (Berna, Suïssa, 1963), no és un espectacle de física quàntica, en tot cas és molt físic pel que fa als intèrprets, però ja practica aquest salt al més enllà, tocant a l'esmentat any 2050, per espetegar a la cara dels espectadors més joves i els més afortunats en longevitat quina pot ser la seva destinació final.
- Som en un geriàtric —residència d'avis, en llenguatge més paternalista— i la mitja dotzena d'interns amb qui els espectadors tindran l'oportunitat de compartir la vetllada són tots velles glòries de les arts escèniques i la música. Una infermera amb posat de casernària s'encarrega de portar els sis pendons a la sala, que caminen tentinejant i amb problemes la majoria i que tenen força dificultats per esquivar un esglaó de la porta d'entrada. Un piano buit espera el que farà de pianista. I unes butaques antigues i un sofà, prèviament ben airejats amb un esprai perfumat per la mateixa infermera, esperen també els sis convidats.
- Breu retrat robot: una exindignada i “perroflauta” amb el mal geni a flor de pell; un exhippy últim exemplar de l'espècie; una exdiva teatral; un exFura dels Baus que es va atipar de rebentar carrosseries; un exactor parella de l'exdiva; i el pianista amb problemes de respiració.
- Tots plegats aguanten els exercicis d'entreteniment amb els quals la infermera intenta mantenir-los a ratlla. I només engegar amb una composició d'escola bressol: «¿Qué hacen las manitas?», original del mateix autor de l'espectacle, la platea en ple ja no deixarà d'esclatar en riallades a tot drap, de les més sonores que s'hagin sentit mai per aquests verals escènics en els últims temps.
- La candidesa que aparentment té l'espectacle i la part de llàstima que provoca la progressiva degradació física camí de la vellesa s'afegeixen al subconscient de cadascú que no pot evitar de veure-s'hi reflectit —si el món encara és món d'aquí uns anys i les retallades socials no han fet ras i curt de les guarderies d'avis— en cadascuna de les caricatures que representen els sis protagonistes.
- Superat, però, aquest primer ensurt emocional, un es deixa anar inevitablement i sense escrúpols i, com tothom, acabarà rient-se dels pobres “vells” de l'escenari i de qui els vetlla. I aquí pau i allà glòria i algú sebollirà l'últim.
- El trio directiu de l'espectacle, Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir (Tricicle), han posat particular cullerada en una adaptació que compensa la versió castellana —de fet hi ha molt poc text, només l'imprescindible— amb picades d'ullet a fets locals i amb alguns moments en català, tant parlats com cantats.
- Això, que sempre toca la fibra sensible, juga a favor de l'espectacle i aconsegueix un resultat exultant que es transmet en aplaudiments espontanis i una complicitat dels espectadors en segons quines escenes quan entren en el registre no només de l'humor Tricicle —malgrat que l'autoria és suïsso-alemanya— sinó que també toquen de resquitlló el gènere del clown.
- Només es pot dir que els sis avis exartistes caracteritzats amb un cert to friqui —cabell blanquinós, arrugues, monyos postissos, mitges espesses, cama ortopèdica...— i la infermera es posen tothom a la butxaca amb una interpretació dels seus papers que els exigeix un domini escènic que fuig del realisme i un domini vocal per fer que les cançons que van encadenant la trama —la banda sonora d'un temps i d'una generació que molts espectadors taral·legen— creïn el clima de rigor i efectivitat que demana el musical.
- Els sis avis engeguen una lletania de fragments teatrals que passa per Shakespeare, Calderón, Lorca —¿què se n'ha fet de l'«he mort el llop» de Guimerà de l'anterior versió que deixava anar l'exindignada, una premonició del que presumptament passarà més tard, amb un fusell de munició falsa, i que em guardaré prou de desvelar?
- Una guitarra, un pal de golf, un intent d'estriptis dempeus en una butaca, una escena romàntica de «Romeu i Julieta», una explicació de l'exindignada rememorant com un conte el seu temps de joventut vivint uns mesos dalt d'un arbre per evitar l'especulació d'unes finques, el passat de les gires de l'exhippy, una baralla que acaba a cops entre dos dels personatges i una sèrie d'estris que van apareixent no se sap ben bé d'on: un xerrac, una antiga maleta de màgia... I en un subtil homenatge pòstum, com esmentava abans, una urna blanca damunt el piano —que no acabarà gaire bé— amb el que representa que són les cendres del malaguanyat actor Pepe Rubianes.
- Una hora i tres quarts d'un espectacle que, al llarg de les diferents escenes, ofereix un collage de petits trossos de peces com «Paraules d'amor» de Serrat o «Qualsevol nit pot sortir el sol», de Sisa, al costat de, si no erro el playlist de memòria amb l'ajuda en part de l'anterior versió, «I got you Babe», de Bono; «I Love Rock'Roll», de Hooker/Merrill; «Buena sera signorina», de Sigman/De Rose; «Barbie Girl», de Delgado/Dif/Noreen; «You can leave your hat on», de Newman; «I Will Survive», de Fekaris/Perren; entre algunes altres, tant de composició original de l'autor Erik Gedeon, ja sigui en forma de popurri o en interpretacions solistes, sense que hi falti, esclar, la que dóna títol a l'espectacle, «Forever Young», d'Andreas Budee i Wolfgang Loos. En conjunt, una festa teatral de bon humor sense precedents aquí, amb un Tricicle a l'ombra disposat a mantenir-se subtilment en actiu darrere les bambolines i superar els efectes devastadors de les crisis globals més recents, l'econòmica, la sanitària i la dels refugiats arran de la guerra.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «The Opera Locos». Idea original d'Yllana i Rami Eldar. Creació: Yllana. Intèrprets (funcions en alternança): Enrique Sánchez-Ramos / José Julián Frontal / Laurant Arcaro (baríton); Alberto Frías / Jesús Gallera (contratenor); María Maciá / Mayca Teba (mezzosoprano); Irene Palazón / María Rey-Joly (soprano); Antonio Comas / Jesús Álvarez (tenor). Maquinària i “tour manager”: Raúl Carazo. So: Santiago Muñoz. Llums: Enrique Toro. Producció: Klemark. Vestuari: Tatiana De Sarabia. Disseny d'il·luminació: Padro Pablo Melendo. Distribució: Yllana - Marcos Ottone. Producció executiva: Yllana - Daniela Scarabino. Directors artístics: David Ottone & Joe O'Curneen. Directors musicals: Manuel Coves i Marc Álvarez. Direcció general: Yllana. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 gener 2022.
RIURE'S DE L'ÒPERA I DE QUI LA VETLLA
- Espectaclàs per a melòmans i no melòmans. Espectaclàs per a tota la família. Espectaclàs per a aquells que tenen l'òpera com un tòtem i també per a aquells que no s'hi han acostat mai, ni que el Liceu sigui a la mateixa Rambla, uns metres avall del Poliorama, que ara acull la companyia Yllana amb un espectacle que el 2019 va obtenir el Premi Max de les Arts Escèniques en la categoria de musical i que ja s'havia d'haver estrenat fa una temporada si no hagués estat per la crisi del coronavirus.
- Els de la companyia Yllana tornen a Barcelona on havien estat en diferents ocasions en els últims anys, al Teatre Romea o al Teatre Condal, per exemple, després d'una trajectòria imparable internacional des de la seva creació fa més de trenta anys que es compta amb un catàleg de 35 espectacles diferents representats en més de 15.000 funcions en una cinquantena de països.
- Barretada, doncs, per als seus creadors i per als intèrprets que s'arrisquen a despullar els convencionalismes clàssics de la lírica, no pas per riure-se'n despectivament sinó per elevar-la a una categoria superior que és la de l'humor intel·ligent, farcit de picades d'ullet del gènere del clown, però sempre amb la qualitat vocal dels tenors, barítons, sopranos, mezzosopranos que, en nombre de cinc en cada funció en un repartiment d'alternança, tenen la capacitat de posar-se l'auditori a la butxaca des del primer moment.
- A cops d'ària, no passen gaires minuts des de l'arrencada de l'espectacle que els espectadors ja no s'estan d'intervenir picant de mans, cantussejant algunes de les tonades més populars de l'òpera o assistint a una “master class” o classe magistral col·lectiva imitant el mestre de cerimònies: ara els de la banda dreta, ara els de la banda esquerra, ara els de l'amfiteatre, ara tots alhora.
- He dit que era un espectacle per a tota la família i és així. Els diferents gags tenen la diversitat que busca una proposta per a tots els públics quan assisteixen a una pista de circ. De fet, si la posició del teatre Poliorama no fos a la italiana, es podria dir que l'escenari reprodueix en part el que seria la rotonda central i la llotja de sortida dels artistes d'un circ.
- Hi ha una treballada il·luminació, un vestuari que enlluerna i una caracterització dels personatges que, sense gairebé paraules, amb molt de gest i molta música, van teixint petites històries paral·leles entre ells, a la recerca de parella, a la recerca de l'autoestima, oferint-se petits regals els uns als altres, amagant petites debilitats... Una autoestima que si no es troba a la pista o al camerino, es busca a les primeres files de la platea amb algun espectador que acaba fent sisplau per força de coprotagonista. I sempre, esclar, amb la rosa de rigor del número típic del clown enamoradís.
- Provinent del teatre de gest, la companyia dels Yllana ha aportat la seva experiència escènica clownesca fusionant-la amb professionals de la lírica, alguns dels quals ja han experimentat aquesta transversalitat sense prejudicis, per exemple, amb aquells espectacles multifacètics de Carles Santos. Entre tots, pinten amb els colors d'un Arc de Sant Martí les àries de Verdi, Mozart, Puccini, Bizet... amb tot d'àries de Nabuccos, Granades, Flautes màgiques, Bohèmes, Turandots, Pagliaccis o Carmens a cor què vols.
- I els espectadors que se les coneixen s'hi enganxen, les taral·legen i accepten el joc, mentre que els més petits entren en un món fantasiós que recordaran sempre mentre reaccionen com si fossin en un espectacle familiar quan els clowns fan de les seves. Hi ha emocions que no tenen ni edat ni fronteres i que s'entenen millor si s'expliquen en clau musical.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «T'estimo si he begut», d'Empar Moliner. Música original d'Andreu Gallén. Intèrprets: Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca / Rosa Gàmiz, Marc Rodríguez i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Roger Ábalos. Coreografia: Pere Faura. Vídeo: Mar Orfila. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella i Daniel López-Orós. Equip de producció: Natàlia Obiols, Ivan Danot, La Tremenda, Jordi Brunet, Roberta Romero i José Luis Segador. Equip tècnic: Jordi Thomàs. Regidora: Teresa Navarro. Maquinistes: Joan Bonay i Pablo Gómez. Operador d'il·luminació: Sergio Santafé. Operador de so: Roger Ábalos. Segon operador de so: Marcel Ferrer. Músics enregistrament: Marta Cardona, Dario Barroso, Guillermo Prats, Andreu Gallén, Toni Pagés, Gregori Hollis, Vicent Pérez, Albert Carrique, Jordi Santanach, Joan Mas, Anna Lagares i Elisabet Molet. Col·laboradors: Sergi Pompermayer (textos addicionals), Martin Elena (disseny tècnic audiovisual), Maria Albadalejo (ajudant escenografia), Anna Pitarch (assistenta de vestuari), Pascualín i Joan Jorba (construcció escenografia), Goretti (confecció vestuari), Diego Becas Villegas (disseny imatge), Kiku Piñol, Noemí Elias Bascuñana i David Ruano (fotografia), Fusteria Estudi (estudi enregistrament). Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció: David Selvas. Coproducció Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 octubre 2021.
BINGO DE GRADUACIÓ ALCOHÒLICA
- Algú pot pensar, a jutjar pel títol i tractant-se d'uns contes de l'escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966), que sortirà del teatre amb un pet de còctels, de vins del Penedès o de xampanys variats i amb un bon gat de xumerri. Res d'això. Darrere de l'espectacle «T'estimo si he begut» hi ha molt de bingo i l'alcohol hi és sota un control de graduació, per si a la sortida cal conduir.
- El «Bingo Poliorama» on se situa l'acció de tots els contes és una trapelleria de l'adaptació teatral amb neons de colors que no deixa de ser una advertència del que pot passar a la llarga si algú no agafa la cultura i el teatre per les banyes. La vida és un bingo, que deia aquell. Si la Rambla s'ha convertit en un mercadillo de souvenirs, ningú no està en condicions d'assegurar que el Teatre Poliorama no es pugui convertir, més tard o més aviat, en un bingo. Esclar que caldria veure si els estadants del pis del damunt, els savis de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que data del segle XVIII, estarien d'acord a compartir la saviesa amb la vulgar i rutinària lectura dels números “bingueros” per anar fent línia.
- Les T de Teatre ho adverteixen: «Abans fèiem d'actrius i ara ens hem de guanyar la vida treballant en un bingo». I recorden allò de l'enyorat Pepe Rubianes quan feia l'al·legoria del treball i deia que dignificava —el gest que fan és masclista però no ho diguem en veu alta que no se n'assabenti el col·lectiu feminista de guàrdia!— i miren cap endavant, de la Rambla vull dir, on el malaguanyat Can Pistoles —el teatre d'en Rubianes— està amb la persiana abaixada defintivament, plena de grafits, sense que ni el Mango, tal com estan les coses, el gosi recuperar.
- Qui els canta, el números del Bingo Poliorama, només començar l'espectacle, des d'una cabina microfònica, és l'actriu Mercè Martínez que, en aquest cas, sense ser una fitxa de T de Teatre, s'hi ha afegit, igual que ho ha fet l'actriu Rosa Gàmiz i també els actors Marc Rodríguez —que ha substituït l'actor David Bagés de les primeres funcions de fa un any quan el coronavirus en va frustrar la temporada—, i hi ha també l'actor Ernest Villegas (¿què hi fa l'Ernest Villegas amb les T de Teatre?, es podria preguntar algú. I és que el món del teatre dóna moltes voltes).
- El cas és que «T'estimo si he begut» és una suma de forces escèniques a partir de la versió teatral adaptada que ha fet la mateixa Empar Moliner d'alguns dels contes del seu recull homònim (publicats a Quaderns Crema, 2004, encara en temps de glòria literària del malaguanyat editor Jaume Vallcorba), que estan musicats ara per Andreu Gallén —un dels compositors amb el catàleg més impressionant del teatre musical català recent, com per exemple l'actual «Cantando bajo la lluvia», al Teatre Tívoli, a més de títols com «Maremar», «La jaula de las locas» o «Scaramouche» entre molts altres. «T'estimo si he begut» ha reunit tres companyies de pes i de llarga durada: Dagoll Dagom (45 anys), La Brutal (9 anys) i T de Teatre (30 anys). Aviat és dit.
- A «T'estimo si he begut» hi ha molt de ritme, entre gresca textual i xim pum musical d'alta volada, a l'estil de les T de Teatre, que aquesta vegada entren i surten de la pell dels diversos personatges de l'auca d'Empar Moliner però que també, en segons quines escenes, se'n situen al marge, com si fossin observadores del que hi passa o com si en fossin només les narradores, és a dir, la veu de l'autora que, malgrat els seus inicis d'actriu, es manté a l'ombra dels crèdits. I com a novetat, l'oportunitat de veure com les integrants de T de Teatre —i “els” T de Teatre— també canten. A cor què vols —l'enregistrament té el suport d'un trio coral— o fins i tot en solitari. Més val tard que mai.
- Com passa en el recull literari original, en la versió teatral hi ha de tot una mica sota una pàtina aparent d'humor que en alguns moments amaga situacions amargues, esgarrinxades inesperades o inclou algunes subtils crítiques embolcallades d'ironia políticament... incorrecta.
- Totes les històries, n'hi ha vuit, crec —cinc menys de les de recull original que en té tretze—, exploren la condició humana des d'una òptica sempre esmolada: el somni de la gelosia entre dos amants gais; el dogma de les mares que volen donar el pit per batre un rècord ni que el nadó ja hagi fet set o vuit anys; les dificultats de trobar tema per a una columna de diari ni que sigui buscant-lo en l'oportunitat d'un mort molt o gens conegut; la història d'aquell que es deia Òscar López com tants Òscars López hi ha sota la capa del sol; la cara i la creu d'una parella mitjançant una cita de Tinder; les “xuxilleries” lingüístiques d'una parella que s'estima i s'odia entre vulgars bosses de patates fregides i birres (l'altra cara del glamur de «T'odio, amor meu!», de Cole Porter i Dorothy Parker que Dagoll Dagom va visitar el 1995); el cas del bullying escolar d'un adolescent d'institut i la declaració i denúncia d'uns pares en una comissaria dels Mossos d'Esquadra —probablement el conte més teatralment punyent per la sorpresa impactant que amaga com tot bon conte ha de fer...
- I entremig de les històries de la Moliner, la relectura musical que en fa el compositor Andreu Gallén a recer de la trama. I també la direcció de David Selvas —cada vegada més emparentat amb la comèdia musical després de «La importància de ser Frank»— i l'equip tècnic de la companyia que ha fet que el moviment, l'energia, la desimboltura i l'empatia espontània amb els espectadors que mantenen les T de Teatre —i que en són molts— i, en aquesta ocasió, l'afegitó dels intèrprets convidats de primera línia, garanteixin el dinamisme que el teatre ha de filtrar i depurar sempre com un alambí d'alcohol extret d'una bona verema literària.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Bodas de sangre o el funeral que el poeta no tuvo», a partir de l'obra «Bodas de sangre» de Federico García Lorca. Adaptació: Anna Maria Ricart i Marc Chornet Artells. Música en directe: Gerard Marsal. Intèrprets: Marina Alegre, Toni Guillemat, Cristina López, Martí Salvat, Xavier Torra i Ivet Zamora. Coreografia i bailaor: Jesús Blanco. Assessoria de moviment: Georgina Avilés. Espai sonor: Gerard Marsal. Disseny d'espai: Laura Clos (Closca). Disseny d'il·luminació: Pol Queralt. Disseny de vestuari i caracterització: Adriana Parra. Disseny audiovisual: Alfonso Ferri. Producció: Neus Pàmies. Assistent producció: Abel Martí. Fotografia: David Ruano. Ajudanta direcció: Georgina Avilés. Direcció: Marc Chornet Artells. Companyia Projecte Ingenu. Amb el suport d’Espectacles amb Classe i Teatre Poliorama. En col·laboració amb La Nau Ivanow. Teatre Poliorama, Barcelona. 14 agost 2021.
EL PERQUÈ DE LES “BODAS” DE GARCÍA LORCA
- Projecte Ingenu és una companyia que puja sovint a la maroma del risc. El risc aquí és anunciar en plena Rambla de Canaletes i en un teatre convencional com el Poliorama l'obra «Bodas de sangre» i desconcertar els espectadors “desinformats” —que també n'hi ha, sobretot en temps de calor i buscant un recer fresc— quan s'adonen que l'obra no seguirà el cànon establert.
- Diria que Projecte Ingenu se la juga per partida doble amb aquest espectacle. No només perquè no fa una adaptació reduïda o fins i tot “modernitzada" de «Bodas de sangre» sinó que el que vol és autoexplicar-se a través de pensaments i reflexions del mateix García Lorca el perquè de cadascuna de les escenes de la trama del drama «Bodas de sangre».
- I ho fa, a més, amb recursos audiovisuals actuals a través de la projecció en directe de primers plans dels protagonistes, de diversos clics de fotografia digital “al minut” —com si fossin aquells fotògrafs antics de carrer amb les Polaroid— o amb la fusió de música electrònica i popular com la «Nana del caballo grande» —en una recomposició de Gerard Marsal i una banda sonora suggerent— o amb la incorporació del bailaor Jesús Blanco que remarca amb els seus solos coreogràfics alguns dels moments més dramàtics del relat.
- “La boda és com un documental”, diuen els personatges d'aquestes «Bodas de sangre» de García Lorca posades al dia. I aquest és el lema teòric que Projecte Ingenu porta a la pràctica des del primer moment en una mena de plató d'estudi fotogràfic, amb les pantalles blanques difusores d'il·luminació i l'avantatge tecnològic del déu digital totpoderós.
- Hi ha fragments del text de l'obra original, molt pocs, els essencials, en una adaptació que han fet la dramaturga Anna Maria Ricart i el mateix director de l'espectacle, Marc Chornet. Però hi ha sobretot la veu del mateix García Lorca —i la seva imatge simbòlica en el cos i moviment del bailaor Jesús Blanco—, una veu del poeta atrevida pel seu temps —els anys trenta del segle passat (l'obra escrita el 1931 es va estrenar el 1933)— però que té ressons actuals aplicada a segons quines intoleràncies contemporànies que flueixen lentament i penetren a poc a poc com si no es volguessin deixar notar però que van escampant un pòsit perillós.
- La interpretació de la companyia té l'avantatge d'una dicció clara, sobretot en la narrativitat, més difusa en segons quins moments dialogats. La posada en escena compta amb una mirada estètica que utilitza els elements clau de la història tràgica: el vestit de núvia, el ram de flors, la taula del casament, la baralla entre els dos nuvis contrincants, el cadafal de mort amb els ramells de flors...
- No hi ha cavall —aquell cavall que La Perla 29 va convertir en “actor” el Juguetón, a la Biblioteca de Catalunya—, però sembla que hi ha una moto —en l'imaginari esclar—, l'única convenció que fuig de l'època. L'espectacle tampoc no cau en el retrat rural ni el folklòric que ha tendit a deixar García Lorca en un calaix d'arxiu etiquetat. Uns vuitanta minuts d'un espectacle multidisciplinar que té la intenció també d'apropar als espectadors adolescents una obra clàssica de tots els temps. Una prova d'això és que van estrenar dins la Mostra d'Igualada en una programació especial per a joves.
- Lluny de la proposta escènica de Projecte Ingenu queda la notícia tràgica ocorreguda en realitat el 1928 en una boda a Níjar (Almeria), en la qual es va basar el poeta García Lorca per fer un retrat sobre l'esquinçall moral de l'Espanya de l'època. La mateixa Espanya que sota el jou franquista li va costar la vida quan ara fa 85 anys, el 18 o 19 d'agost del 1936, va ser afusellat al Camí del barranc de Viznar, a Alfacar, prop de Granada. L'assassinat feixista de García Lorca encara cueja per la incertesa de les restes del poeta. I les seves «Bodas de sangre», en clau de la companyia Projecte Ingenu són, en part, com diu el subtitol de l'espectacle, aquell funeral que el poeta no va tenir.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda», de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Construcció escenografia: Pascualín Estructures Stage Tecnologies, S.L. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti Puente. Construcció de la màscara de gamba: Carles Piera. Pròtesis: David Chapanoff. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Vídeo: Aharón Sánchez. Caracterització: Anna Rosillo. Ajudant de moviment: David Marín. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Marta Aran. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 març 2021. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2021.
LA CALÒRICA I LA FLAIRE DEL VELL BOGATELL
- «¿Nuclears...? No, gràcies!», deien els ecologistes i verds del segle passat. Entremig, una pausa, algunes crisis i l'oblit. Les nuclears han anat fent i fins i tot han revalidat la seva estada sense saber encara on deixaran anar tot el que evacuen. Entremig, també, hi ha hagut altres inquietuds socials. Paradoxalment, com a alternativa a les nuclears, una que també podria dir, com aquella: «¿Eòlics...? No, gràcies!». I és que no estem mai contents. O almenys això és el que pensen els que ara s'anomenen "negacionistes". Com per exemple, aquesta «dèria moderna» a posar el dit a l'ull del famós canvi climàtic.
- Però, a veure, ¿què més hi fa fa que de tant en tant es desfaci un tros de l'Antàrtida tan gran com tota una comarca? ¿O que una gelera es fongui com si fos un núvol de sucre? ¿O que un bosc es desforesti si encara en queden molts que no s'han cremat? ¿O que el mar endrapicom un xiclet gegant tones de plàstic si ja sabem que el no mata, almenys, engreixa?
- Doncs, això. La Calòrica, companyia que ja ha aconseguit l'honorable títol de veterana —els seus integrants reconeixen que ja no són de la primera volada— amb deu anys d'història, un Max pel mig, i alguns espectacles molt celebrats, posa ara el canvi climàtic en primer pla i ho fa amb dos escenaris: un congrés sobre el patrimoni natural comú de negacionistes i una comunitat de veïns, que ve a ser el mateix si tenim en compte que els segons també neguen sempre qualsevol evidència d'envelliment o deteriorament de l'edifici comunitari.
- Obre el joc l'actriu Mònica López, a qui la companyia La Calòrica ha convidat i ella s'hi ha adaptat com si sempre haguessin treballat plegats. En aquest cas, l'estrella convidada és estrella de debò i, com una seriosa executiva amb el guió après sobre allò que és moral i el que no ho és, trepitjant els ideals de la jove activista medioambiental sueca Greta Thunberg, marca el seu ideari i adverteix a tota la concurrència que escoltar segons quines bajanades, i al damunt creure-te-les, sí que és un perill per al canvi climàtic. Atenció, però, a l'evolució sorpresa que fa el personatge de Mònica López i com els tentacles de La Calòrica són d'aquells que estrenyen però no ofeguen. Tampoc no es pot deixar passar per alt el tête à tête antològic que ella i la calòrica Júlia Truyol mantenen mentre prenen un parell de copes a la barra de bar.
- Darrere d'un aparent congrés de tercer ordre amb ponents i opositors —els intèrprets s'intercanvien amb tots els personatges que van apareixent— hi ha l'humor de La Calòrica amb el qual estripa, com qui no vol la cosa, alguns dels temes més seriosos que ha anat tocant al llarg de deu anys com per exemple l'especulació capitalista a «Fairfly», la precarietat laboral a «Sobre el fenomen de les feines de merda», o fins i tot filosòfico-polítics com «Els ocells».
- Crear sota el paraigua del TNC, a més de comptar amb una garantida i ja programada gira per Catalunya —que no hauria de ser inconvenient perquè més endavant fessin el salt cap a sales més comercials com ja va passar en el seu dia amb «El mètode Grönholm» nascuda també al TNC—, ha portat La Calòrica a moure's com uns nens amb sabates noves amb recursos de tota mena: escenogràfics com la luxosa barra de bar, d'il·luminació sofisticada, mitjans escènics a to amb la proposta, sense oblidar qui són i d'on vénen.
- Per això també hi ha lloc per a unes simples caixes d'atrezzo, uns motors exteriors d'aire condicionat com a seients o —i això sí que és una altra mena d'estrella convidada— una senyora tassa de vàter blanca i polida per recordar que l'espectacle no amaga de què va la cosa quan diu: «De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda» o, si no es vol ser tan lexicalment explícit, podríem dir també de tota aquesta caca, de tota aquesta quisca, de tota aquesta tifa, de tota aquesta tova... o de tota aquesta evacuació, per als més refinats.
- L'autor Joan Yago i la companyia —els intèrprets en conjunt tenen denominació d'origen garantit— han optat també per jugar amb el llenguatge. Així, els dialectes propis d'alguns dels intèrprets —balear, valencià— entren en joc. Però també els diversos registres: des del més intel·lectual al més xarlatà, amb alguns moments d'aires “cubaneros” o costumistes, de vinyeta dels “veïns”, o amb picades d'ullet a mossens mediàtics habituals d'antigues tertúlies de televisions grogues.
- I per damunt de tot —basat en fets reals a partir del local d'assaig de La Calòrica en temps de confinament— els baixants d'evacuació de l'edifici amb flaire de vell Bogatell que són la metàfora dels baixants del poder que s'escolen canonades avall descontrolats, sense que en cap moment trobin al seu pas la depuradora que els aturi, que els recicli i que en tregui profit.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «El coronel no tiene quien le escriba». Basat en la novel·la homònima de Gabriel García Márquez. Adaptació de Natalio Grueso. Intèrprets: Imanol Arias, Ana Villa / Cristina de Inza, Jorge Basanta, Fran Calvo i Marta Molina. Disseny d'escenografia: Carlos Saura. Disseny d'il·luminació: Paco Belda i Mario Martínez. Vestuari: Carlos Saura. Ajudant de vestuari: Marta Suárez. Confecció de vestuari: Cornejo. Cap tècnic: Mario Martínez. Disseny de so: Enrique Mingo. Regidors: Raúl González i Virginia Flores. Digitalitzador: Guillermo Alvite. Tècnics de so i vídeo: Pablo Hernando i Aurelio Estébanez. Tècnics il·luminació: Mario Martínez i Daniel Martínez. Fotografia: Sergio Parra i Javier Naval. Maquillatge i perruqueria: Chema Noci. Productora executiva: María José Miñano. Ajudants de producció: Triana Cortés i Raúl Luna. Producció: José Velasco. Cap de premsa: Ángel Galán (La cultura a escena). Directora de comunicació: Cristina Fernández. Disseny gràfic: Melania Ibas. Comunicació en línia: Lara Lejarza. Ajudant de direcció: Gabriel Garbisu. Direcció: Carlos Saura. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 maig 2021.
POLLASTRE DE GENER, CADA PLOMA VAL UN DINER
- L'avi matern de Gabriel García Márquez (Colòmbia, 1927 - Mèxic, 2014), que va combatre a la guerra colombiana dels Mil Dies (1899-1902) sembla que va ser el personatge en qui es va basar l'escriptor per al seu relat publicat el 1961, «El coronel no tiene quien le escriba», portat també al cinema pel mexicà Arturo Ripstein el 1999. Sembla també que el petit Gabo acompanyava el seu avi a l'oficina de Correus del petit poble on vivia on esperava des de feia quinze anys que li arribés la confirmació de la pensió, una carta que no va arribar mai perquè encara no ha ocorregut mai que una carta que no s'ha escrit pugui arribar a ningú.
- Del record familiar, doncs, a la ficció, Gabriel García Márquez retrata l'angoixa vital d'un coronel retirat que, després d'haver tastat el poder del comandament, espera eternament que li arribi la carta de confirmació de la seva pensió i no té res més sinó la comprensió de la seva dona i la presència omnipresent d'un gall de baralla que, amb una mica de paciència, potser arribat el gener, aportarà a la llarga uns quants diners a la parella que, no és que no tingui ja res per posar un plat calent a taula sinó que tampoc no pot alimentar ni el gall. La parella, a més, viu amb el record del fill mort en nom de la “pàtria”.
- El gall, una herència del fill mort, representa el record de l'absència i, a la vegada, l'esperança de la subsistència. Però al voltant del gall es mouen també la dignitat, la cobdícia del veïnat, la falta de solidaritat o l'especulació, a més de la censura política dels anys cinquanta on se situa l'acció.
- És tot això el que fa que la depurada adaptació de l'original de Gabriel García Márquez —sempre és difícil convertir en llenguatge teatral un registre novel·lesc— aporti un missatge subtil d'identificació amb la realitat actual de la societat que condemna moltes famílies a l'espera d'un ajut que al final no es concedeix, d'un pagament de subsistència que no arriba o d'una ajuda social que es queda només en paraules, paperassa i burocràcia.
- El cineasta Carlos Saura ha dirigit aquesta adaptació teatral i ha creat també el marc escenogràfic, unes il·lustracions senzilles, gairebé un esbós ingenu, projectades al fons que identifiquen cadascun dels escenaris exteriors mentre la trama es desenvolupa sempre dins la humil cambra on viuen el coronel i la seva dona, afectada d'una malaltia pulmonar —un llit de monja, una taula de cuina, un balancí i un penja-robes—, compartida amb el gall de baralla que aquí s'ha representat amb una realitat virtual que en alguns moments sí que fa dubtar que, malgrat la pantalla HD, no sigui dins d'una gàbia de debò.
- Esclar que si tenim en compte que aquests dies, el corb ensinistrat Gus, de l'espectacle de circ i dansa «Là», de Baró d'Evel, ha estat qüestionat per l'Ajuntament de Figueres —declarat amic dels animals—, malament ho tindria un senyor gall de cresta ufanosa, explotat teatralment i posat en cos i plomes a l'escenari, ni que fos un gall de pota blava del Prat o un gall negre del Penedès amb D.O.
- Aquí, l'únic “gall” de debò del “galliner” és, amb tots els respectes, el protagonista de l'obra de García Márquez, l'actor Imanol Arias, que és el principal ganxo cridaner del muntatge —mig segle de professió a l'esquena— i que desgrana l'angoixa del coronel des que es desperta i s'espolsa la roba interior, es muda amb l'uniforme militar per assistir a un funeral o es debat entre vendre o no vendre el gall de baralla, esperar que es cotitzi millor, confiar que guanyi la baralla de galls, mentre constata que l'especulació no té fronteres ni que es tracti de fer negoci amb un pobre gall, oferint un preu de saldo per comprar-los a qui es troba amb l'aigua al coll.
- El repartiment de l'obra «El coronel no tiene quien le escriba» compta amb l'actriu Ana Villa, en el paper de Doña, la dona del coronel —substituïda els tres últims dies de funció per l'actriu Cristina de Inza— que contrasta el seu to més dramàtic, molt creïble, amb el to que representa el mateix coronel, que es mou més aviat entre la sornegueria i la intenció de mostrar amb un aire d'ironia l'angoixa vital que arrossega. La resta del repartiment —l'advocat, el metge, la funcionària de correus o en Sabas— és més anecdòtic i es mou en la correcció escènica sempre al voltant del protagonista.
- De l'original, a qui en conegui el contingut de la novel·la, en queden algunes frases, alguns símbols: l'esmentat gall de baralla, el paraigua obert ple de forats, l'uniforme protector... I algunes sentències: «Cal una paciència de bou per esperar una carta durant quinze anys», «Som orfes del nostre fill», «Ens estem podrint vius», «¿I mentrestant què mengem?».
- I com a resposta l'expressió monosíl·laba que clou la novel·la i també l'obra teatral i que fa la impressió que tothom espera: «Merda!». La pronuncia Imanol Arias, amb convenciment, abans que, després dels aplaudiments, s'adreci als espectadors i els parli de les circumstàncies que envolten el teatre en aquest moment pandèmic i els llenci la carta esperada que es treu de l'infern de l'uniforme de coronel i la llanci a qui primer la reculli al vol d'entre els seients de les primeres files. Els fetitxistes i els col·leccionistes estan avisats!
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Els Brugarol», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula, Jaume Madaula i Estel Solé / Júlia Truyol (gira 2020). Escenografia: Laura Clos (Closca) i Sergi Corbera. Il·luminació / cap tècnic: Jordi Berch. Tècnic en gira: Enric Alarcón. Vestuari: Isabel Domènech. Autoria del quadre: Josep Madaula. Veu d’àudios: Quim Àvila, Mercè Aránega i Oriol Guinart. Fotografies: Iván Moreno. Comunicació i premsa: La Tremenda / Bitò. Distribució: Bitò. Producció executiva i regidoria: Yara Himelfarb. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap de producció: Clàudia Flores. Ajudant de producció: Bernat Grau. Agraïments: Clara Aguilar i Gemma Martínez. Una producció de Bitò Produccions. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Poliorama, 21 març 2021.
ELS MÈDICI DEL VALLÈS
- A Sabadell, la «Colla» (Oliver, Trabal, Obiols, entre altres) ja van posar de panxa enlaire la burgesia del seu temps a la qual, per cert, ells mateixos pertanyien. No és ben bé el cas de l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) que, com un dels seus germans, el pintor i professor d'art Josep Madaula (Sabadell, 1957), pertanyen a una classe diguem-ne menestral, si se'n pot dir menestral de la generació que es va haver d'espavilar entre la penúria dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.
- Això no impedeix que Ramon Madaula, com a autor —cinquena obra teatral pujada als escenaris i aquesta premiada amb el Recull—, ja fa temps que dissecciona la societat que l'envolta i, sabadellenc de raça, no li ha costat gaire de burxar en l'ànima de la burgesia vallesenca, la dels teixits, la de la indústria, la que més endavant s'ha vist pressionada per l'argolla multinacional i la que ha patit també una progressiva decadència. ¿Davant de tot això què queda? El nom. La nissaga. Els Brugarol.
- N'hi ha prou a pronunciar un cognom amb solatge per notar que tot té un altre aire al voltant de qui el pronuncia. ¿I si ha estat així durant anys i panys per què hi ha una generació que, de cop i volta, ho vol llençar tot per la finestra? ¿Canviar-se el cognom del patriarca pel cognom de la mare? Quin disbarat!
- Aquest és el dilema del protagonista d'aquesta comèdia costumista, que és com vol que se la qualifiqui el mateix autor a pesar de l'aire de bulevard que també té, quan rep la intenció de la seva filla que li anuncia que, ara que ja té ús de raó, es vol canviar el cognom de Brugarol pel cognom de la mare. I ho anuncia precisament en un moment que hi ha una criatura pel camí que el patriarca Brugarol ja veu que serà qui més hi sortirà perdent perquè ja no tindrà l'oportunitat de mantenir el solatge de la nissaga i, de rebot, la continuïtat de la família.
- Ramon Madaula no amaga que escriu «Els Brugarol» a partir d'una experiència pròpia. Una de les seves filles li va deixar anar que potser es canviaria el cognom de Madaula pel de la mare. Cataclac, a la maduresa! Cria fills i et sortiran... Al cap a la fi, ¿si aquells avantpassats ja deien allò de «tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando» per què no es pot aplicar igualment a «tant és un com tant és l'altre, digues-li Munt o Madaula»?
- L'autor i també actor de la seva pròpia obra hi posa sornegueria, gràcia i figura amb un toc a la catalana, hereu d'altres sorneguers anteriors com per exemple Rusiñol, que ell coneix molt bé com a actor. La família que xantatja unida roman unida. I la que pica caramelets i no s'engata amb whiskis com a les pel·lícules americanes, també. ¿Això dels caramelets en un cendrer és una picada d'ullet a patriarques de La Caixa que els van escampar pels taulells de les sucursals per endolcir la clientela abans de la crisi quan els dividends permetien aquests "luxes"?
- I la comèdia surt rodona amb la parella jove que l'acompanya, l'actor Jaume Madaula —nebot de sang de l'autor—, tot un antisistema de guant blanc, i l'actriu Estel Solé, tot el que una Brugarol no hauria de ser, feminista i cremacontenidors. Absent, el personatge d'un fill que, ecs!, ja es va fer actor —tot un Brugarol!—, encara que fos gai i això ho podia pair fins i tot el pare.
- I a la paret, el quadre del vell patriarca vigilant que la nissaga no se'n vagi avall com el carro pel pedregar. Tot un altre personatge absent —pintura escenogràfica original del germà Josep Madaula— que en el fons justifica la passió brugaroliana per no perdre el cognom. ¿Que l'avi potser va ser esclavista...? Bé, ja se sap, eren altre temps. ¿Però va fer fortuna, no? ¿Que el pare va combregar amb el franquisme? ¿Què podia fer per no rovellar els telers? I prou que hi han sucat tots darrere d'ell! I ja se sap el que diu l'havanera: «El meu avi va anar a Cuba...., tralarà, tralarà», però no acaba de dir mai què hi va anar a fer. Allò que no es canta, ni els mals espanta.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «El secret de la Lloll» (Títol estrena: «La Lloll i el secret d'El Maldà». Idea i dramatúrgia de Lloll Bertran. Actriu: Lloll Bertran. Actor: Eduard Autonell. Pianista: Ariadna Cabiró. Disseny de llums: Adrià Aubert. Tècnic de llums i so: Jorge Mur. Ajudant direcció: Bernat Cot. Direcció: Lloll Bertran. El Maldà, Barcelona, 16 juny 2017. Teatre Club Capitol, Barcelona, 15 març 2018. Reposició funció núm. 100: Teatre Poliorama, Barcelona, 4 març 2021.
100 LLOLLS FAN 100 SECRETS
- [Crítica de l'estrena del 2017 a la sala El Maldà]
- De segur que la majoria d'espectadors habituals d'El Maldà, quan enfilen el ram d'escales de la Casa Cortada (àlies Palau de Maldà) que porta a la petita sala teatral, pensen quins secrets deu amagar la història de la residència de l'antic baró que —si ell ho sabés es feriria!—, és més conegut per la decadència actual de les velles galeries reciclades en basar paquistanès que per la seva feina literària i periodística, precedent del costumisme i la crònica urbana.
- Amb aquest espectacle de la multifacètica actriu Lloll Bertran, potser ara els espectadors pensaran que, per fi, algú els explicarà els autèntics secrets del personatge i del casal del barri del Pi de Barcelona. Que s'ho treguin del cap, doncs. La Lloll és capaç d'anar més enllà del mateix baró i empescar-se una història de ficció que, si ella hi insisteix, pot passar a l'antologia de llegendes urbanes del passat com aquelles que, de tant explicar-les, acaben convertint-se en veritat.
- El baró de Maldà (o més aviat, de nom autèntic Rafael d'Amat i de Cortada, Barcelona, 1746 - 1819) va ser autor d'un dietari en 60 volums dels quals, sota el títol «Calaix de sastre», només s'han publicat fragments i alguns reculls escassos, malgrat la seva importància documental. La Lloll ha manllevat el solatge del Palau Maldà i el mite que fomenta el passat per parlar d'un estadant vingut de França que, com els milions de turistes actuals, va quedar enganxat per l'atractiu de la ciutat de Barcelona i es va instal·lar en aquest casalici del Barri Gòtic convertit en el seu niuet romàntic viscut amb una corista del Paral·lel que es converteix en la coprotagonista del relat.
- La Lloll explica un conte per a adults que ella mateixa subtitula «Conte d'una nit d'estiu», en una picada d'ullet potser a l'última aventura de la companyia maldalenca d'Els Pirates, que ha presentat a La Seca el seu celebrat espectacle «Somni d'una nit d'estiu». Ella, però, va a la seva. I aplica tots els recursos escènics propis que té per mantenir una divertida paròdia de la societat del passat i del present durant una hora i quart en la qual la Lloll explica les aventures dels seus personatges, les canta, canvia lletres amb sintonies molt conegudes tant de la cançó francesa com de la tradició catalana, fins a esclatar amb una versió en francès de «L'himne dels pirates», de «Mar i cel», de Dagoll i Dagom. Atenció, perquè sense que se'n parli, al darrere s'intueix la col·laboració de Celdoni Fonoll (lletres) i Antoni Parera Fons (música), entre altres "assessors" com David Pintó o el mateix Bernat Cot, que a codirigit l'espectacle.
- Queda clar, doncs, que no hi està sola, la Lloll, esclar, perquè l'acompanya l'actor Eduard Autonell, al qual fa fer tots els papers de l'auca, des dels efectes de so a la bateria i altres artilugis, fins al tancament i obertura de llums de la sala, entre altres moments que s'acosten al clown i mantenen el ritme imprescindible del monòleg. D'altra banda, la Lloll compta amb l'acompanyament musical al piano de l'actriu piratenca Ariadna Cabiró, que enllaça amb la línia d'El Maldà d'oferir espectacles amb rerefons musical però amb un contingut teatralitzat.
- Un trio, doncs, fet a mida perquè la Lloll, fugint de qualsevol divisme personal, destil·li el seu bon humor i faci fins i tot que els espectadors participin en una de les peces en una mena d'exercici gimnàstic de moviment de les articulacions que es podria recomanar sense cap dubte als fisioterapeutes que amb voluntat fèrria malden —¿de Maldà?— per aconseguir que les ossades dels avis i àvies de les residències, centres cívics i casals de gent gran, triturades per l'osteoperosi, tornin —intent inútil!— a l'enyorada joventut.
- La Lloll és, com se sap, una «màquina teatral» que tant sobresurt en espectacles de gran format com en propostes úniques de cambra com aquesta en què s'ofereix als espectadors en un espai gairebé nu i sense cap artifici, només amb la seva capacitat d'elevar una senzilla història de ficció a la categoria de dramatúrgia teatral. Desvelant aquí la seva faceta d'autora, es podria dir que, ara que es fan tants cursets d'estiu, tots els monologuistes i aprenents de monologuista que pul·lulen pels escenaris i televisions tenen en aquest espectacle de la Lloll un mestratge imprescindible. Jo, si fos d'ells, m'hi apuntaria. Que n'aprenguin, que deia aquell. I, a més, si fos d'ella, expediria també certificats d'assistència, per si els servissin per apujar punts en el seu currículum i millorar la nota quan optin a la cartellera monologuera, tan carregada de tòpics repetitius i sense sal ni pebre ni contingut.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», d'Àlex Rigola. Assistència a la dramatúrgia: Dobrin Plamenov, Alba Pujol i Irene Vicente. Intèrprets: Pep Cruz i Alba Pujol. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny audiovisual i cap tècnic: Igor Pinto. Estudiant en pràctiques: Dobrin Plamenov. Assistent a la producció: Clara Aguilar. Comunicació: Còsmica. Distribució. Iva Horvat i Elise Garriga (Art Republic). Producció executiva: Irene Vicente. Coproducció de Titus Andrònic, S.L., Heartbreak Hotel, Temporada Alta i Sala Beckett. Direcció: Àlex Rigola. Teatre de Salt, 21 novembre 2019. Reposició: Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 31 gener 2020. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 15 setembre 2020.
- Feia només un mes, el 22 d'octubre del 2019, que havia mort el pare de l'actriu Alba Pujol quan ella i l'actor Pep Cruz, sota la direcció d'Àlex Rigola, estrenaven a Temporada Alta aquest espectacle de línia experimental confeccionat i extret de les converses que el mateix Rigola havia mantingut amb Josep Pujol i Andreu (1956-2019) —catedràtic d'Història d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona—, durant els mesos de maig a juliol, coincidint amb l'últim cicle de quimioteràpia per combatre el càncer de pulmó que li havien diagnosticat poc temps abans.
- Aquelles dues primeres representacions al Teatre de Salt van estar marcades sobretot per l'emotivitat del dol per la pèrdua encara massa present, amb alguns moments d'emoció inevitables que potser alguns espectadors podien pensar aleshores que formava part “estratègica del guió”. Tres mesos després, l'emotivitat, ara ja més continguda, continua aflorant en algun moment, com si el temps i l'enfrontament a un mes de representacions a la Sala Beckett —diria que cada funció pot ser diferent segons l'estat d'ànim dels dos intèrprets— es disposessin a actuar no ja de teràpia de dol sinó de consol, de record i sobretot de reconeixement al pare.
- «Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», títol quilomètric extret del «Hamlet» de William Shakespeare, parla de la mort, sí, però es converteix de seguida en un missatge de vida, de com viure i de com preparar-se per deixar de viure. I aquí rau el coratge de la companyia, i de manera especial de l'actriu Alba Pujol, per enfrontar-se a una situació tan personal i aconseguir que el seu missatge de valentia s'encomani entre els espectadors per lluitar contra la por a la mort.
- En uns setanta minuts, i en la veu de l'actor Pep Cruz —que representa el pare d'Alba Pujol —en un paper memorable, tan difícil com creïble—, es va desgranant tota una filosofia d'entendre la vida, sintetitzada en afirmacions molt breus, algunes carregades d'ironia i d'altres de principis indestructibles, que deuen ser, esclar, amb un ànim sintetitzador i dramatúrgic, una mínima part de les moltes converses del director Àlex Rigola amb el catedràtic Josep Pujol i Andreu i que un pensa que estaria bé ampliar-les amb tot el que ha quedat fora de l'escena amb una publicació, per descomptat digital consultable, com a documentació complementària de l'obra.
- Les paraules del pare d'Alba Pujol —l'actriu ja havia perdut també la mare quan tenia només 22 anys— es combinen amb alguns records d'ella, a través d'una mena de qüestionari que té el suport de la projecció textual, i amb incursions de citacions de diversos autors que apareixen en els extractes de la conversa com el mateix dramaturg William Shakespeare, el filòsof Emil Cioran, el psiquiatre Jacques Lacan, el poeta Gil de Biedma, el doctor Benito —illenc que ha treballat llargament en l'acompanyament de situacions de malalts terminals— o l'escriptor Peter Handke. A més, esclar, de referències més lúdiques, per esquitxar la trama amb un pols d'humor, d'un acudit de l'Eugenio, un moment imitant el western «Centaures del desert» amb John Wayne, també un fragment projectat dels germans Cohen amb la típica escampadíssima de cendres en un penya-segat de cara al vent i, encara, de la decisió sobre si fer macarrons o una paella quan toqui organitzar el funeral.
- Entremig, però, han quedat rastres de rebuig al neoliberalisme, a l'economia capitalista, a l'individualisme, a la força de l'amor, l'amistat, la família, de les arrels adoptives d'Olot malgrat haver nascut al Poble Sec de Barcelona, de la llibertat per deixar que els fills facin la seva vida, de l'elixir de l'alcohol que tot ho desperta, de la cara més desagradable de la universitat, on va exercir durant quaranta anys, i el paper del seu professorat i, de propina, la lectura d'una de les dues cartes que el catedràtic Josep Pujol i Andreu va escriure perquè la seva filla i actriu Alba Pujol —per cert, caracteritzada durant tota la representació com si fos un dels esquelets de la dansa de la mort de Verges—, la llegís quan tingués 63 anys, l'edat de la seva mort. Un salt en el temps, a l'avançada, que segella en clau epistolar l'absència d'aquells consells de pare a filla que la mort els ha arrabassat als dos massa aviat.
- «La importància de ser Frank», d'Oscar Wilde. Traducció de Cristina Genebat. Versió de David Selvas i Cristina Genebat. Composició musical: Paula Jornet. Intèrprets 2020: Jaume Madaula, Laura Conejero, Ferran Vilajosana, Paula Malia, Mia Esteve, Norbert Martínez i Paula Jornet. Intèrprets 2018: Miki Esparbé, David Verdaguer, Norbert Martínez, Laura Conejero, Paula Malia, Paula Jornet i Mia Esteve. Escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez "Ou". Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Mingo Albir. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Paula Ayuso. Coreografia i moviment: Pere Faura. Cap tècnic de La Brutal: Arnau Planchart. Direcció musical i arranjaments: Pere Jou i Aurora Bauzà (Telemann Rec.). Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: TNC i La Brutal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2018. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2020.
- [Crítica corresponent a l'estrena del TNC, 2018)]
- La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat.
- Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual.
- ¿Però n'hi ha prou amb tirar de veta d'una de les obres més emblemàtiques d'Oscar Wilde? Tal com raja, no. El text —l'autor, de fet, ja ho admetia sorneguerament— sona en alguns moments, avui en dia, a carrincló. I aquí és on entra en joc la mà de la versió que han elaborat de cap i de nou David Selvas i Cristina Genebat, des de la companyia La Brutal i que han reconvertit «La importància de ser Frank» en una comèdia romàntica a l'estil del cinema de tarda de diumenge amb un evident ressò de la popular «La La Land».
- L'esporgada i raspallada textual de La Brutal ha guanyat per la banda del surrealisme cantat —i això que no havien advertit que el muntatge fos un musical!— i el perill de caure en el tòpic romàntic, que li va anar molt bé a Oscar Wilde per ridiculitzar els seus coetanis, desapareix del tot sota aquesta ambientació acolorida entre ingènua i simpàtica que activa la «marxeta» de tots els intèrprets, els fa cantar, els fa moure coreogràficament, els «ofereix feina» de camàlics per uns moments en una floristeria, i els enlaira, sobretot després dels primers trenta minuts, fins arribar a l'hora i tres quarts de durada de la història camí de la sorpresa final, amb una escena carregada de nostàlgia infantil amb bagul dels records i cavallet de cartró inclòs.
- ¿I qui hi ha darrere d'aquesta mirada musical a «La importància de ser Frank»? Doncs es pot afirmar sense menystenir la resta de la companyia que hi ha, sobretot, l'actriu i cantant (o la cantant i actriu) Paula Jornet (Sant Cugat del Vallès, 1996) —des dels 13 anys va créixer amb la sèrie «La Riera» de TV3— coneguda en el món musical amb el nom artístic de Pavvla i que aquí té encomanat el personatge més jove, el de la neboda Cecily Cardew, una criatura enamoradissa a distància, disposada a no perdre el que considera que serà l'amor de la seva vida i que aquí ha canviat el diari personal adolescent per un cançoner. I al seu costat, una altra actriu i cantant (o també cantant i actriu), Paula Malia —els més seguidors faran memòria de The Mamzelles— que en el paper de Gwendolen Fairfax, una altra enamoradissa sense fronteres, fa de contrapès musical del protagonisme que va adquirint per mèrits propis Paula Jornet.
- El muntatge de la companyia La Brutal, que dirigeix David Selvas, té altres atractius que sembla que els espectadors han detectat a l'avançada exhaurint totes les localitats i obrint així la porta a una imminent reposició en circuit comercial. Hi destaca amb força l'actriu Laura Conejero, en el paper de Lady Bracknell, amb un domini ben travat dels diferents matisos que exigeix el seu personatge entre les aparences del present i la realitat personal i familiar del passat.
- També els actors Miki Esparbé (John Worthing) i David Verdaguer (Algernon Moncrieff) aguanten el pes dels dos amics que tenen l'habilitat de posar els peus a la galleda i destapar el pastís de doble vida que els ha embolcallat tota la vida. I encara l'actor Norbert Martínez, que fa doblet entre el majordom Lane i el Reverend Canon —amb bateria inclosa—, i el retorn als escenaris de l'actriu Mia Esteve, en el paper de Leticia Prism, la institutriu, arrodoneixen una troupe compacta que irradia lluminositat a una obra a més de cent anys vista que l'equip artístic ha vestit intemporalment i ha situat en una escenografia molt de plató perquè, una vegada més, ahir, avui i sempre, al cinema tot acostuma a ser bonic.
- «Maremar». Adaptació de l'obra «Pèricles, príncep de Tir», de William Shakespeare. A partir de la traducció de Salvador Oliva. Inspirat en la música i lletres de Lluís Llach. Dramatúrgia de Jofre Borràs, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Miquel Periel i Ariadna Peya. Intèrprets 2019: Cisco Cruz, Helena Gispert, Júlia Jové, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Albert Triola i Marc Vilajuana. Intèrprets 2018: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Disseny il·luminació: David Bofarull A.A.I. Disseny so i efectes sonors: Roger Ábalos. Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (deLux.pro). Disseny gràfic: Jordi Rins. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Direcció producció i cap adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Auxiliar producció: José Luis Segador. Director tècnic: Arnau Recio. Operador so i aavv: Cristian Nadal. Assistent disseny il·luminació: Jordi González. Operadora llums: Elena Acerete. Regidoria i vestuari: Teresa Navarro. Cap de maquinària: Joan Bonany. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Elèctric: Sergio Santafé. Vídeos promocionals: Mar Orfila. Xarxes socials: Albert Martí. Fotografia: David Ruano. Il·lustració: Marc Sardà. Ajudant escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Assessoria percussions: Toni Pagès. Confecció vestuari: Maribel Rodríguez, María Calderón. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells, Pascualín, Pro-escena. Posticeria i perruqueria: Fent i Desfent. Premsa: Comedianet. Disseny web: Eventis. Operadors càmera: Oriol Roig, Anna Molins, David Cañadell. Operador vídeo assajos: Martín Elena. Ballarines càsting: Tatiana Monells i Anna Sagrera. Guia didàctica: Xavier Blanch, Laura Espot. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Arranjaments, noves creacions i direcció musical: Andreu Gallén. Ajudantia direcció: Jofre Borràs. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 setembre 2018. Reposició: 8 novembre 2019.
[Crítica corresponent a l'estrena del 2018]
- «Maremar» és una troballa. La companyia Dagoll Dagom —44 anys al peu del timó, 40 d'«Antaviana» i 30 de «Mar i cel»— ha optat per deixar de banda el que havia fet fins ara i ha experimentat amb una troballa d'aquelles que es poden fer només una vegada i que no es poden repetir. Per això «Maremar» és un espectacle únic, singular, inclassificable, interdisciplinar, amb salabror mediterrània... i fortament compromès per testimoniar una de les vergonyes de la societat del primer quart de segle XXI: el drama dels refugiats.
- Mare, mar... maremar... un joc de paraules que té el seu origen en el títol de la cançó del 1985 de Lluís Llach i que simbolitza la presència del mar Mediterrani i la mare absent que el cantant havia perdut un any abans. I això és el que passa també dins del muntatge «Maremar» de Dagoll Dagom. Fa la impressió que William Shakespeare amb el seu «Pèricles, príncep de Tir», una obra popular a l'època però poc repescada posteriorment, i Lluís Llach amb el seu «Maremar» haguessin estat esperant el moment que algú descobrís que es complementaven. I la descoberta ha estat de l'equip de dramatúrgia de l'espectacle, encapçalat per Joan Lluís Bozzo, que també el dirigeix, en un treball que s'endevina d'equip amb la conjunció de la vena musical d'Andreu Gallén i la vena coreogràfica d'Ariadna Peya.
- Dansa, música, teatre dins el teatre, conte clàssic, drama... Una barreja que transporta imaginativament els espectadors —per cert, tota mena d'espectadors a partir dels dotze anys— des de la ficció teatral a la crueltat de la realitat d'avui mateix, des de les terres de la Mediterrània clàssica: Antioquia, Tarsi, Pentàpolis... a la Grècia del segle XXI tacada de mort. Del naufragi de Pèricles i la seva odissea èpica al naufragi anònim de pasteres i la seva odissea fugitiva de les guerres i la fam.
- «Maremar» s'ha permès la llicència de canviar el trobador shakesperià de l'obra original que explica la història de Pèricles per una deessa de la natura (l'actriu Mercè Martínez) que introdueix cada passatge de la travessia de Pèricles —en un joc de teatre dins el teatre— per bressolar el plor insistent d'una jove refugiada que ha perdut els seus i sense tenir ningú al seu costat (l'actriu Elena Tarrats).
- Les dues actrius juguen amb un doblet de persoantges essencial: Mercè Martínez, després de la seva faceta trobadoresca, mostra la seva arrauxada i divertida faceta estripada i de barraca amb el paper de l'Alcavota que trafica amb esclaves i viu de la prostitució; i Elena Tarrats abandona el lament que obre l'espectacle de refugiada per convertir-se en Marina, la filla de Pèricles i Thaïsa, nascuda en alta mar, en ple naufragi, deixada després en acollida pel seu pare a una família noble de l'odissea de Pèricles, condemnats els tres, pare, mare i filla, a viatjar cap a la mort fins al retrobament final en una al·legoria de l'esperança de vida. De la maldat, fruit de l'enveja dels clàssics, a la maldat, fruit de l'explotació de les màfies dels moderns.
- «Maremar» té tres atractius diferenciats i molt suggerents. Primer: un cant a cappella d'algunes de les peces més sensibles de Lluís Llach que es refereixen al mar, a la mort, a la pèrdua, a l'exili, a la vida («Un núvol blanc», «Corrandes d'exili», «Maremar»... i també la llicència picaresca de «Madame» per acompanyar el quadre de l'Alcavota), introduïdes en els moments essencials de la trama que s'explica i es representa com un joc de l'obra «Pèricles, príncep de Tir».
- Segon: unes escenes d'alta poètica amb moviment coreogràfic i il·luminació elegants i brillants que ha creat la coreògrafa Ariadna Peya i que resolen accions tan complicades teatralment com el vaivè dels naufragis o la marxa dels refugiats.
- I tercer: la part més teatral, potser la que en principi sobta més els espectadors, perquè el vestuari rondallístic dels personatges els exigeix fer-se a la idea que es tracta d'una representació gairebé de conte, improvisada entre els fugitius, seguint les contalles que guia la deessa de la natura.
- Aquests tres atractius acoblats configuren tota la bellesa estètica i escènica de «Maremar», amb matisos d'ambientació sonora molt treballats, que manté un equilibri entre les especialitats més conegudes de cadascun dels intèrprets: les veus solistes de l'actriu Aina Sánchez (Thaïsa, Dionisa, Refugiada); la interpretació i la veu solista de l'actriu Elena Tarrats (Marina, Refugiada); o la intepretació i la veu solista de Mercè Martínez (deessa Diana, Alcavota); la vena en dansa de l'actriu Anna Castells (Filla d'Antioc o Refugiada, entre altres personatges); o la força interpretativa de l'actor Roger Casamajor (Pèricles, Refugiat) que fa pinya també, quan toca, a cappella, com si sempre hagués trepitjat el teatre musical, amb tots els altres (Cisco Cruz, Marc Pujol, Marc Soler, Marc Vilajuana, tots en la pell d'un ventall de personatges tant shakesperians com contemporanis).
- «Maremar» fa esclatar els espectadors dempeus, després dels cent minuts de cada funció, amarats per l'onada de ficció mediterrània de l'escenari que s'estén per tot el teatre com un clam col·lectiu de realisme amb la mirada posada en les mesurades i discretes projeccions que s'intercalen durant la representació, mitja dotzena d'imatges de pasteres o embarcacions d'oenagés atapeïdes de refugiats que malden per la seva supervivència a la recerca d'un món millor.
- «Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 3 febrer 2019. A partir 5 anys.
- En la novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha, a partir d'ara, aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és també com un diamant en brut que promet i hauria de tenir una llarga trajectòria.
- L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes.
- És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional.
- 'Tom Sawyer, detectiu' és un relat que combina diferents elements. Hi ha aventura, ambient del XIX a la riba del Mississipi, esperit de justícia, enginy esmolat i barreja de gèneres: el policíac, el negre, el de l'enjòlit, el de terror i l'humorístic. De tot una mica sense que hi sobri res, ben encaixat, amb una dramatúrgia del director Miquel Agell que no decau en cap moment i amb un acompanyament musical vigorós, rítmic, creació de Marc Sambola, al servei d'unes lletres de Lídia Linuesa que tenen la missió d'explicar aquesta aventura menys coneguda de Tom i Huck d'una manera dinàmica, clara i arrodonida, deixant molt poques escenes per al text convencional, i les que hi són, concises i molt breus.
- Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.
- Quan el treball actoral és la base d'un espectacle, l'ambientació pot ser austera, sense que deixi de complir les exigències dels moviments escènics. En aquest cas, la proposta es basa en piles d'antigues caixes de fusta, típiques de fruiteria, que tenen una força efectista a l'hora de representar el vaixell que creua el riu Mississipi, o la casa dels oncles de Tom o la sala del jutjat on —en una mena de Perry Mason juvenil— es clarifica l'assassinat d'un dels bessons implicats en el robatori del parell de diamants. I tot gràcies a un maletí, un kit de detectiu, que el carter ha portat a Tom Sawyer, abans que tot comenci.
- Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet ara Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os.
Nota complementària: La novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain, es troba publicada a Bromera Edicions, traduïda per Doménec Ardit i Rosa Úbeda, amb il·lustracions de Paco Hernández. El CD amb les cançons del musical de Lazzgigags ha estat editat pel segell Tritó i s'hi troben deu peces: 1. Vull ser detectiu; 2. Diamants, Diamants; 3. No és el mateix; 4. Quins malparits; 5. A l’Aràbia de l’Alí Babà; 6. El bosc és fosc; 7. L’oncle és bo; 8. Xinès per a principiants; 9. Som amics; 10. Finale.
La novel·la 'Tom Sawyer detectiu', publicada el 1896 per Mark Twain, es va adaptar al cinema el 1938 dirigida per Donald O'Connor. Tràiler de la pel·lícula (vídeo 1). Tràiler de l'espectacle teatral de la companyia Lazzigags (vídeo 2). Clip d'un dels assajos d'enregistrament de la companyia Lazzigags amb els intèrprets i músics de l'espectacle teatral (vídeo 3).
- «¿Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?», de Raquel Díaz Reguera. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Anna Arena i Laura Pau. Tècnic llum i so: Àlex Felip. Escenografia: Paula Bosch i Teatre Sant Cugat. Música: Pere Bardagí, Pablo Nerea, Max Miri Josep Zapater. Vestuari: Marc Udina. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Producció: Mosica Mix, S.L. Producció executiva: Grappa Teatre. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció de Paco Mir. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 5 febrer 2017. Reposició: 2 desembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Aquest any, el Dia Internacional de la Dona —ho és cada 8 de març—, compta amb la presència en la cartellera d'una obra de teatre familiar (Teatre Poliorama) que, sense necessitat d'airejar la pancarta, reuneix tots els requisits per reinvidicar des dels més petits —els espectadors als quals s'adreça— el dret a la igualtat de gènere.
- L'autora Raquel Díaz Reguera (Sevilla, 1974), va publicar l'àlbum il·lustrat «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» el 2010, dins de la col·lecció Trampantojo de Thule Edicions. Des d'aleshores, l'àlbum, del qual és autora tant del text com de les il·lustracions, ha fet un notable recorregut i ella també, ja que ha continuat publicant noves històries en diversos segells editorials.
- El món de l'escenari no li és estrany del tot perquè, en realitat, Raquel Díaz Reguera va deixar els estudis de Belles Arts a la Universitat de Sevilla per establir-se a Madrid i dedicar-se a la composició de lletres de cançons que han interpretat, entre altres, Víctor Manuel, Pastora, Alejandro Sanz o Miguel Ríos. La versió teatral d'aquest muntatge familiar ha comptat amb l'adaptació de Paco Mir (Tricicle) i sota la producció de Grappa Teatre, s'ha enlairat amb dues intèrprets de pedra picada, Laura Pau i Anna Arena (factoria, entre altres segells escènics, d'El Maldà), que durant una hora recreen a quatre mans i interpretant diversos personatges el conte original de l'àlbum il·lustrat, amb lleugeres modificacions i amb un llenguatge impecable de cap a peus que arriba d'una manera clara i atractiva als espectadors, un tret essencial si tenim en compte que la representació és molt narrativa a pesar que té també un seguit d'escenes ambientades en situacions diverses.
- L'actriu Laura Pau fa, inicialment, les funcions de mestra de cerimònies, però de seguida apareix l'actriu Anna Arena, encara com a regidora d'escena, que, des de fora del conte, impulsa que s'entri en el teatre dins el teatre i es faci un salt al segle XVI, època en què les corts reials formen part dels contes populars més coneguts.
- La tesi de la història és que Carlota (Anna Arena) vol deixar de ser una princesa rosa i viure món. Un fet insòlit fa cinc segles i incomprès pels qui l'envolten: la reina mare, el rei, la fada padrina... tres personatges que va caracteritzant l'actriu Laura Pau amb canvis de vestuari per a cadascuna de les escenes en què Carlota els requereix per aconseguir la seva reivindicació.
- Escenogràficament, el canvi d'ambientació s'aconsegueix amb un joc de paravent il·lustrat, a vegades amb alguna peça mòbil —un calaix d'armari, la poltrona del tron..., com si fossin les solapes mòbils dels àlbums il·lustrats—, multiplicat per quatre que tan aviat és la cambra rosa de la princesa, com el jardí reial, el tron de la cort, o el despatx de protocol d'una experta en reialesa del segle XXI on la fada padrina ha de fer un salt en el temps per demanar consell i que proporciona una de les accions musicals més actuals i divertides a càrrec d'Anna Arena, sobre la cadira lliscant d'oficina de rodes i el joc de telèfons mòbils d'executiva.
- Un espectacle en general de ritme àgil —la direcció de Paco Mir i la ajudantia de direcció de Gilbert Bosch no han deixat que s'entretingui més enllà del que és just— amb matisos de color i llum suggerents, que no evadeix el text, com deia, i que l'alterna amb algunes peces musicals, de lletres també narratives i de ritmes molt vius i que tampoc no oblida demanar la participació dels petits espectadors tant a l'hora de fer envolar la fada padrina cap al segle XXI com a l'hora de participar en les votacions com a consell reial per decidir allò que el rei proposa i que ell mateix capgira a la seva voluntat absolutista, sigui quin sigui el resultat de la votació.
- «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» té aires de moralitat final: les nenes no tenen perquè esperar que aparegui el seu príncep blau —ni cal que el busquin convertit en gripau— sinó que són capaces de fer elles mateixes tot allò que es proposin. A jutjar per la resposta i reacció dels espectadors —els més petits, sobretot— hi ha unanimitat a votar que Carlota deixi de ser una princesa rosa, que és com dir que, en ple segle XXI, les monarquies encara existents hi arriben tan descolorides que només hi són com a element decoratiu, ni tan sols carn de vintage, sinó retrògrades i passades de rosca.