ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE [Poliorama]
«Michael's Legacy». Intèrpret en el paper de Michael Jackson: Ximo Jackson (nom artístic de Ximo Fillol). Cantants: Alejandro Trinidad i Amanda de la Mano. Músics: Samuel Gil (teclista), Diego Barbera (baixista), Javi Navarro (guitarra) i Víctor Llorens (bateria). Cos de ball (alternant funcions) 2025: Edgar Solaz, Adrián López, Enrique Enguidanos, Nuria Carreras, Jessica Carreras, Lidia Garrido, Antonella Boria, María Buges, Laia Navarro, Arantxa Carbonell, Marta Castillo, Lucas Darás. Cos de ball (alternant funcions) 2024: Antonella Boria, María Buges, Arantxa Carbonell, Jessica Carreras, Nuria Carreras, Marta Castillo, Lucas Darás, Enrique Enguidanos, Lidia Garrido, Adrián López, Laia Navarro i Edgar Solaz. Coreografia: Nuria Carreras. Direcció musical: Samuel Gil. Direcció: Nuria Carreras i Ximo Fillol. Jackson Dance Company. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 maig 2024. Reposició: 23 abril 2025.
LES VELLES MONARQUIES NO MOREN MAI
¿Què hi fa un enginyer valencià tècnic de telecomunicacions i llicenciat per la Universitat Politècnica de València en la pell del mític cantant Michael Jackson, anomenat el Rei del Pop? Doncs, el que fan molts altres imitadors del cantant —que són incalculables—, però aquest amb un caràcter artístic professional, considerat l'imitador número u per aquests verals, i amb una companyia força nombrosa que volta per la Seca i la Meca escampant el llegat musical que va deixar l'autèntic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), el que va començar com un nen prodigi i que va acabar captivant tot el món amb les performances musicals i la seva singularitat escènica.
El cantant, ballarí i imitador Ximo Fillol o Ximo Jackson (ànima de la Jackson Dance Company) és d'aquests fans que als quatre o cinc anys diu que ja imitava el cantant d'Indiana amb el barret, alguna de les seves jaquetes i amb els moviments de cos, cames i braços.
No és estrany de creure. Sense anar tan lluny, aquesta dèria infantil continua ben viva perquè el dia de l'estrena d'aquest espectacle al Teatre Poliorama, un parell de petits fans de primera fila no s'estaven —amb el barret i les jaquetes de rigor— d'imitar també els balls dels imitadors. No cal dir que una encaixada del protagonista Ximo Jackson des de l'escenari al parell de petits, a l'hora dels aplaudiments, val més que un regal sorpresa de la nit de Reis i és una escalfor que es conserva per a tota la vida.
Però anem per feina. O millor dit, anem per contorsions i decibels, que és el que toca en aquest cas. Un espectacle sobre Michael Jackson serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es poden extreure d'aquest macromusical (un parell d'hores) que ret homenatge al Rei del Pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, de trajectòria artística estel·lar i de vida prou coneguda i més aviat erràtica, amb un final tràgic que, anys després de la seva mort, de tant en tant revifa i encara porta cua.
El muntatge coreogràfic de la Jackson Dance Company no s'està d'oferir al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: les peces més conegudes, els ritmes més apassionants, les aparicions sobrenaturals de les ànimes en pena per la platea —que protagonitzen un dels moments més teatrals—, les projeccions de la pantalla del fons que fan de mestre de cerimònies i recorden permanentment qui és en realitat l'homenatjat, els uniformes característics del cantant, els moviments de cos que el van fer popular i les gesticulacions que el van fer fotogènicament carn de càmeres de fotoperiodistes de concerts d'estadis i de grans auditoris.
Si no fos que el dia de Tots Sants i el Dia dels Morts encara són lluny, un diria que l'espectacle, en l'inevitable moment de les ànimes en pena, encaixa de ple amb les aparicions per carrerons i cantons foscos d'altres ànimes en pena tan pròpies del Halloween d'importació o dels passatges del Terror que proliferen per tot arreu.
De tota manera, la intenció de la Jackson Dance Company no passa tant per configurar un guió teatral al voltant de Michael Jackson sinó per oferir una playlist a la Jacksoniana fins al punt que un es pot arribar a oblidar que qui hi ha a l'escenari és el valencià Ximo Jackson i pensar que, per una nit, el que hi ha de nou és l'autèntic Michael Jackson.
Ximo Jackson s'acompanya en directe d'una banda musical molt potent, dirigida per Samuel Gil, i d'un cos de ball —dotze ballarins, sis alterns cada funció— que interpreten les coreografies corresponents a cadascuna de les peces, dirigides totes per la coreògrafa Nuria Carreras.
No és la primera vegada que es fa un tribut el Rei del Pop en clau d'espectacle musical. El 2010, fa gairebé quinze anys, al Teatre Apolo, es va presentar l'espectacle «Forever King of Pop» on els intèrprets protagonistes imitadors es desdoblaven en tres: el Michael Jackson nen, el Michael Jackson adolescent i el Michael Jackson adult.
Aquí, la intenció no és aquesta sinó anar al moll de l'os musical del cantant i oferir un repertori molt complet que recorda les peces més emblemàtiques, sense obviar la popular «Thriller» i que té també un moment de memòria pels temps dels Jackson Five, el grup familiar creat entre el 1968 i el 1975 a Indiana i que va ser l'origen del posterior Michael Jackson.
Sí que Ximo Jackson posa l'èmfasi en el seu espectacle en algunes de les peces més melòdiques i per això incorpora el duet format pels cantants Alejandro Trinidad i Amanda de la Mano, que excel·leixen en totes les seves intervencions, deixant en exclusiva per a Ximo Jackson l'espectacularitat pròpia del gest, el moviment, la caracterització i també la veu que, en molts moments, ningú no diria que el Rei del Pop ja fa quinze anys que no regna entre els seus fans. Però ja és prou sabut que les velles monarquies, les musicals també, no moren mai.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Les mares», de Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Intèrprets: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Il·luminació i espai sonor: Dani Tort. Escenografia: Pablo Paz. Vestuari i perruqueria: Carme Puigdevall. Direcció audiovisual: Robert Molist. Disseny gràfic: Grafia Serveis Gràfics. Ajudant de direcció: Raul Martinez. Direcció: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 març 2025.
AMOR DE MARE, LA RESTA ÉS AIRE
Sona l'emblemàtica i popular cançó «La mare». Més adient, impossible. «La mare», que sembla d'avui mateix, és una composició de té més de cent anys, del 1921. Va néixer al Paral·lel, amb la lletra d'un empresari de cafés-concert de l'època per homenatjar la seva mare, Manuel Sugrañes, i amb la música de Joan Costa. «La mare» és una peça que ha tingut des d'aleshores moltes versions, sobretot a partir de la renaixença que li va donar Dyango el 1989. L'havia estrenat Goyita, una cupletista dels anomenats feliços anys vint del Paral·lel. La versió que han escollit els actors Fel Faixedas i Carles Xuriguera per introduir el seu espectacle «Les mares» és la de la cantant menorquina Anna Ferrer i la cantant gironina Paula Grande. Una troballa que es posa l'auditori a la butxaca.
Dic tot això, perquè Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'han arriscat a fer un espectacle en la seva línia d'humor, però que de seguida entra en el sentimentalisme ben entès de l'anomenat “amor de mare”. Per cert, una expressió que l'Institut d'Estudis Catalans es plantejava sense èxit eliminar dels exemples de l'entrada del seu diccionari per no discriminar els pares!, i una expressió que defineix exactament el que Faixedas i Xuriguera han volgut explicar, adoptant el paper de les seves respectives mares, mortes de fa temps les dues i, per atzar de la vida, les dues, peixateres, mestresses de casa i exemple del tipus de dona treballadora, familiar, dedicada als pares i als fills, encasellada en la tradició cultural i, en el seu cas, en la repressió d'un règim dictatorial que els donava ben poques possibilitats de sortida.
Per això, «Les mares», que va arrencar al Festival Temporada Alta i que ja fa un any que ha fet gira pel país, continua en aquesta temporada actual al Teatre Poliorama, captivant un auditori que, per generació o per proximitat a la generació, rep amb emotivitat el que és no només un retrat de la Beti i la Maria, les dues mares de Faixedas i Xuriguera, sinó també un retrat robot de moltes mares d'aquell temps i aquell país. ¿O potser encara fem curt i hauríem de dir també d'aquest temps i aquest país?
Fel Faixedas i Carles Xuriguera són dos intèrprets —en aquest cas, autors i directors de l'obra— de pedra picada. Porten molts anys a l'esquena des que es van presentar, per dir-ho d'alguna manera, en societat, encara ho recordo, al Centre Tradicionàrius de Gràcia el 1998, quan donaven a conèixer la companyia Teatre de Guerrilla, en la qual hi havia al principi fundacional l'actor i director Quim Masferrer.
Entre esquetxos i part del relat de «Les mares», els dos intèrprets juguen amb la versatilitat del teatre a ser, per una part la mare de cadascú d'ells i, per l'altra, ells mateixos. Per això, recorden també una crítica que els va comparar amb una parella còmica similar a la seva, Faemino y Cansado, i que signava Marcos Ordóñez, un critic lamentablement ara a la reserva per motius personals i de salut.
L'espectacle «Les mares» té un afegit audiovisual —hi ha molt de blanc i negre en un to suposo intencionat de mirada nostàlgica— on apareixen altres mares, amigues de les seves dues mares, que parlen del seu temps, de la seva manera d'entendre la vida, del sacrifici que han fet i dels somnis que no han tingut i, si els han tingut, potser no els han pogut complir. Hi ha també moments d'humor en alguna d'aquestes intervencions, d'aquelles tan lúdiques que a vegades només es troben en persones que han resistit plenament tota una vida sense perdre l'alè de continuar vivint.
Fel Faixedas i Carles Xuriguera són, sense proposar-s'ho un parell de clowns. Aquest registre l'interpreten sobretot en la primera escena d'arrencada de l'espectacle. Després, els registres es van alternant, entre la sàtira, la ironia, el diàleg, la memòria, el record, la impertinència i la distància que han de mantenir entre posar-se en la pell —i els vestits!— de les seves mares mantenint el grau de sentiment que escampen per tot l'auditori, però mantenint també el grau d'humor que els espectadors fidels n'esperen. Hi ha aquí, un paral·lelisme amb un altre espectacle que va protagonitzar l'actor Eduard Fernádez, després del comiat de la seva mare malalta d'Alzheimer, amb l'adaptació del monòleg «Todas las canciones de amor», de l'argentí Santiago Loza, que va dirigir Andrés Lima.
Fel Faixedas i Carles Xuriguera, a «Les mares», fan en un moment donat un salt a la bogeria, la paraula lliure, la sornegueria i la lucidesa a més del subsconscient traïdor: és el moment de la parella que es posa a parlar i parlar després d'unes quantes copetes de conyac i on tot surt més a raig, fins i tot amb algun presumpte estirabot improvisat, a l'estil “morcilla” d'aquella estranya parella que eren Paco Morán i Joan Pera.
«Les mares» és un espectacle amable, diria que sense fronteres d'edat adulta, de durada mesurada, que té un dard evident de marca de la casa, de la casa d'en Faixedas i Xuriguera, amb un llenguatge que no oblida que arrenca a Arbúcies, entre el Montseny i les Guilleries, i que, amb una expressió casolana, molt de terra endins, enganxa per la seva denominació d'origen, una D.O. que Fel Faixedas i Carles Xuriguera han posat aquesta vegada al servei de reivindicar el paper de la mare per damunt de totes les coses. És a dir, amor de mare, la resta és aire.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Tot el que passarà a partir d'ara», de Joan Yago. Intèrpret: Nil Cardoner. Músics: Víctor Hugo Ballesteros, Marco Tulio Palacio i Juan Carlos Riaño (Mariachi Cielito Lindo Barcelona). Espai escènic: Ona Grau. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Àlex Polls. Vídeo: Alfonso Ferri. Ajudant d'escenografia i vestuari: Albert Ventura. Assistent de moviment: Ariadna Montfort. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Georgina Surià. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 març 2023. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 21 febrer 2025.
PASSAR EL DOL AMB “MARIACHIS”
[Crítica corresponent a l'estrena del 2023]
Potser sí que el cànon obliga a dir que «Tot el que passarà a partir d'ara» és un “monòleg” teatral, però cal advertir que aquesta última creació del dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), aquesta vegada sense la companyia La Calòrica de la qual és fundador, és en realitat un relat curt d'excel·lent contingut literari que s'ha adaptat al teatre, per si algú encara dubta del dilema que a vegades es planteja entre la simbiosi de teatre i literatura.
Si l'adaptació a més —ja sé que probablement l'autor no n'ha estat conscient que escrivia un relat literari—, aconsegueix que un espectacle en solitari de 90 minuts —que de fet sobrepassa el temps prudencial d'un “monòleg”— mantingui els espectadors amb l'ai al cor tota l'estona, la conjunció entre les dues disciplines dóna un resultat d'èxit que en aquesta ocasió cal atribuir, sobretot, a la interpretació de Nil Cardoner, però que també és una combinació triangular del mateix Joan Yago, com a autor, de l'actor Nil Cardoner que assumeix el paper de l'adolescent de setze anys que s'enfronta a la malaltia durant deu anys i la mort del pare, i de la directora Glòria Balañà Altimira. Els tres s'enfronten a una realitat fràgil i inevitable que només pot ser tocada amb guants de seda, com aquells guants amb què es consulten els antics incunables.
L'adolescent protagonista fa una mena de “road movie” urbana que dura no gaire més d'una hora. Gairebé, doncs, una part del tempo real de la representació d'hora i mitja. Un recorregut que va des que rep l'avís que vagi a l'hospital, si vol veure per última vegada el seu pare, fins a l'últim contacte amb ell a la unitat de pal·liatius. Entremig, després d'una breu introducció de sofà que l'engoleix i que juga amb l'estat anímic de bona part de l'adolescència actual, l'Èric —com s'anomena el protagonista— relata la seva visió del món de setze anys, la relació amb els amics, la relació amb la mare, amb el seu germà que té cinc anys menys que ell, la visió de la parada del bus d'un infant disfressat de pingüí, de la festa dels amics i del viatge en bus i un avi amb cadira de rodes, del tram de carrer fosc fins a aturar un taxi, del trajecte amb un taxista, de l'última conversa amb el pare...
L'actor Nil Cardoner —que va tenir un paper en el «Romeu i Julieta» que es va veure al Teatre Poliorama dirigit per David Selvas, però que arrossega encara el seu paper juvenil a «Polseres vermelles»— complementa la seva millor interpretació en tots els sentits amb un constant moviment que s'acosta en alguns moments a la coreografia. S'ajuda, quan cal, d'un micro que en alguna escena serveix també per jugar amb dues veus en el relat de la conversa amb el pare. Es mou davant d'un mur transparent que il·lustra el recorregut amb una nebulosa d'imatges urbanes o surrealistes i que serveix també perquè projecti el somni d'infància de ser astronauta. L'Èric fa un recorregut que, en certs moments, pot semblar —salvant totes les distàncies perquè allí hi havia un repartiment més ampli i una temàtica diferent— el que feia també l'actor Pol López, fa vuit anys, al mateix escenari del Teatre Lliure de Gràcia, amb l'adolescent protagonista de l'adaptació de l'obra «El curiós incident del gos a mitjanit», de Mark Haddon.
En aquesta proposta de Joan Yago, la síndrome d'Asperger no és el que preocupa l'autor de «Tot el que passarà a partir d'ara» sinó l'espai fronterer entre l'adolescència i la maduresa accelerada per la circumstància del dol de la pèrdua del pare als setze anys, un pare encara jove, esclar, que no arriba als cinquanta anys. La llei de vida no és llei de vida quan es capgira i es mou al revés.
L'espectacle té la dosi de sensibilitat imprescindible per burxar tant els espectadors més joves com els més veterans. Uns, perquè s'hi poden veure reflectits i ser conscients del risc al qual tothom està exposat, i els altres, perquè ja han experimentat en algun moment de la seva vida el tràngol d'una pèrdua i el trànsit del dol.
La posada en escena del triangle Yago-Cardoner-Balañà Altimira sap que tot drama té el seu punt de lucidesa, el seu punt d'humor. I aquí tampoc no hi falta, ni que sigui per desengreixar la pressió que té el mateix personatge, que és també la pressió que transmet l'actor als espectadors.
Hi ha la confessió que, amb sentiment de culpa, l'Èric admet que es pot viure i es pot morir, però no es pot viure en un impasse de l'agonia d'una llarga malaltia de deu anys fins al punt que qui envolta el malalt desitja que s'acabi. Una confessió que es pot comparar amb la presència dels tres “mariachis” i que acabaran justificant la seva presència perquè és una de les visions —reals o fictícies— de l'adolescent camí de l'hospital i que, explicades amb la frenada del taxi que li fa rajar sang del nas, de la trompada, provoquen la resposta encara irònica del pare: «¿I els mariachis estan bé?». He vist ulls plorosos en alguns espectadors. I això, en teatre, cada vegada és un impacte més escàs. Nil Cardoner, Joan Yago i Glòria Balañà en tenen tot el mèrit.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«L'orquestra impossible». Idea original i dramatúrgia: Marcel Tomàs i Susana Lloret. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Adrià Bauzó, Xavier Molina, Aleix Cansell, Albert Clapés, Joan Tomàs, Pablo Martín, Raúl Pérez, Jordi Casas i Raül Gallego. Disseny de so: Xavi Llobet. Disseny de llums: Gerard Canadell. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vestuari: La Casa de Barrets. Vídeo: Arian Botey. Comunicació i regidoria: Irene Vila. Producció i distribució: Susana Lloret. Coproducció: Temporada Alta, Marcel Tomàs & Cascai i Girona Jazz Project. Direcció musical i arranjaments: Adrià Bauzó i Xavi Molina. Direcció artística: Marcel Tomàs. El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques (Salt), Festival Temporada Alta, 19 octubre 2024. Teatre Condal, Barcelona, 21 octubre 2024. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 10 març 2025.
EL TORERO DE VERGES
El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van.
L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes.
«L'orquestra impossible» té un guió que fusiona el teatre, l'humor, el clown, la música, la imatgeria fantàstica i l'imaginari col·lectiu d'un temps i d'un país, conduït sempre pel mestre de cerimònies, el mateix Marcel Tomàs que compta amb un partenaire disposat a rebre com l'actor Toni Escribano. Els dos tenen previst, per cert, presentar en una única funció el xou «Un tal Shakespeare» —tot un altre registre diferent de l'actual «L'orquestra impossible»—, al Teatre Poliorama, el 10 de desembre.
Aquesta vegada, però, el xou comença fort amb l'aparició sorpresa d'un “tejero” amb tricorni que vol interrompre la formació de l'orquestra en nom de la puresa i la moralitat que, tot sigui dit, el mànager o representant de músics —telèfon model anys seixanta— s'ha vist obligat a formar improvisadament perquè els músics no li arriben i ha de tirar d'un peó de manteniment de l'ajuntament, el mossèn del poble, un parell d'espontanis, un il·luminat del jazz, un que passava per allí i, per reblar el clau, un torero que, per més inri, —pobre Lluís Llach!— és de Verges.
Violoncel, saxos, clarinets, trompetes, bateria i molta gresca converteixen l'espectacle en una festa per a tota la família, en el benentès, esclar, que els que han viscut els temps de mig segle passat són els que s'hi sentiran més enganxats. Per als altres, les projeccions en blanc i negre o el No Do parlant de la festa major i dels músics de poble els aportaran un document que, adaptat a l'escenari, els pot fer pensar, en algun dels gags, que el surrealisme no té fronteres.
De Frank Sinatra, a Duke Ellington, a Xavier Cugat, a La Trinca o a Jaume Sisa, amb una versió de «L'home dibuixat», el director, cantant, i multifacètic intèrpret Marcel Tomàs, nou músics més i l'actor Toni Escribano, fan tots els papers de l'auca, interactuen en algun moment amb els espectadors, treuen capgrossos, s'esveren quan apareix un trabucaire, cremen partitures en un flaix de màgia i intercalen peces d'orquestra de ball d'envelat o del fons de la nostàlgia amb perles del jazz que inevitablement acaben fent moure l'esquelet del teatre sencer fins als tres pics i repicó finals fora del teatre com a comiat. Divertimento com el d'“antes”, que dirien aquells de Valls, amb la D.O. artística que, si no s'ha enregistrat ho hauria de fer, com a “carn de Girona”... ei, amb el torero de Verges inclòs!
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Alan». Dramatúrgia: Mar Puig i Mateu Peramiquel. Text: Mar Puig. Composició musical, lletres i arranjament: Mateu Peramiquel. Intèrprets: Cisco Cruz, Ander Mataró, Patricia Paisal i Vinyet Morral. Músics en directe: Mateu Peramiquel i Danko Compta. Disseny i construcció d’escenografia: Albert Ventura. Disseny d’il·luminació: Jordi Berch i Adrià Gómez. Disseny fotogràfic i fotografia: Sergi Panizo. Producció musical: Fede Larocca i Mateu Peramiquel. Comunicació i premsa: Aina Font i Torra (WeColorMusic). Producció: WeColorMusic. Direcció musical: Mateu Peramiquel. Direcció escènica: Mar Puig i Cisco Cruz. Teatre Condal, Barcelona, 2 maig 2023. Reposició: 9 octubre 2023. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 9 març 2025.
UN MUSICAL QUE BURXA LA CONSCIÈNCIA
La nit de Nadal de l'any 2015, a la població de Rubí, l'Alan Montoliu, que havia nascut el 1998, va decidir als 17 anys acabar amb l'assetjament transfòbic que patia. No es deia Mia, es deia Alan. No era una noia. Era un noi. No volia la definició femenina al carnet d'identitat sinó la masculina. No volia només que la llei li reconegués un canvi de nom. Alan Montoliu va optar per barrejar medicaments i alcohol, aquella nit de Nadal, cosa que li va provocar un fulminant atac de cor. Va ser un suïcidi que segurament es va atribuir en veu baixa a la desesperació de l'Alan. Però va ser sobretot un suïcidi a conseqüència de la intolerància col·lectiva i la mirada cap a una altra banda d'una sèrie d'estaments. Des dels més impulsius i ingenus dels companys d'institut, fins als més miops del professorat del centre o els parsimoniosos i encotillats per la burocràcia del sistema, des de la salut a la legislació.
Han passat més de set anys d'aquell fet tràgic que va colpejar la família de l'Alan. S'han retocat lleis. S'han sensibilitzat educadors, psicòlegs, metges i funcionaris. S'ha instat a parlar-ne els mitjans de comunicació. Però res ha aturat l'augment de suïcidis entre adolescents, atribuïts ara a la ressaca de la pandèmia tot i que continuen reflectint molts d'ells les mancances que encara hi ha per posar-hi fre. Set anys després de la decisió de l'Alan, el cas de la població de les bessones de Sallent, el més recent, es repeteix com si no hagués passat el temps. Hi ha un buit que cal cobrir amb urgència.
I això és el que intenta fer aquest espectacle musical de Mar Puig i Mateu Peramiquel, ella autora del text, de part de la dramatúrgia a quatre mans i també bona part de la direcció. I ho fa amb una acurada sensibilitat, sense ferir ni gratar més del compte en la ferida. ¿Com es porta a escena un musical dramàtic quan la mare de l'adolescent en qui es basa la dramatúrgia és present a la platea? Doncs, amb la capacitat de reconvertir un drama personal i familiar en una lliçó d'advertència per a la societat que l'envolta. ¿La dels joves? Potser sí. Però diria que, principalment, la dels adults.
Si bé «Alan» és un musical totalment recomanable per a adolescents —la mateixa companyia adverteix que no està pensat per a menors de 10 anys—, encara ho és més per a pares en procés d'educació dels seus fills, per a pares en procés de comprensió de les inquietuds dels adolescents que els vénen al darrere, per a responsables de la salut, per a responsables de l'educació i per a responsables de fer complir la legalitat sense entrebancs. És a dir, un musical sense fronteres, tret de les esmentades de les edats més baixes.
Es podria pensar que l'espectacle és un exercici més d'autoajuda que moralitza sobre el fet de la transició de gènere. Però és molt més que això. Conté una banda sonora molt enganxadissa i una dramatúrgia amb un seguit d'escenes que enllacen les unes amb les altres sense cap mena de pausa. Els dos músics intervenen en directe.
Un dels intèrprets, Cisco Cruz, fa d'avi, de mestre, de psicòleg, de pinxo i em sembla que encara em deixo algun altre personatge. L'espectacle manté un ritme que en tot moment torna a la tonada matriu que fa que quedi impresa en la memòria de cadascú. I compta amb un repartiment que excel·leix a l'hora de les interpretacions, que sovint són en solitari.
Els dos intèrprets més veterans (Patricia Paisal, la mare de ficció, i Cisco Cruz, en diferents papers ja esmentats), perquè tenen els genolls pelats de trepitjar escenaris musicals. I els dos més joves, Ander Mataró (Alan, el protagonista) amb una prometedora arrencada en el camp musical tot i que s'està formant a l'Escola Aules Arts Escèniques que dirigeix Daniel Anglès —el mateix director del Teatre Condal—; i la més jove de tots, Vinyet Morral, en un paper entranyable que deixarem que descobreixin els espectadors —l'espectacle farà temporada al mateix Teatre Condal el mes d'octubre— per no desvelar l'alè del misteri —hi pot haver un Alan dins d'un altre Alan— dient només que és una troballa simbòlica dins de la dramatúrgia que fa de bastiment de tota l'estructura.
D'aquesta joveníssima actriu i cantant, Vinyet Morral, només cal recordar el seu paper en el musical familiar «Bye Bye Monstre», de Dagoll Dagom, i la seva desimboltura, tant escènica com musical, que aquí és repeteix sense que hagi abaixat el nivell. Tot i que no és recomanable pressionar més del compte els joveníssims intèrprets en formació, tampoc cal deixar de veure on hi ha una brillantor amagada que només cal continuar empenyent i enfortint a qui correspongui. La pedrera és important, els anys passen volant i és aquesta continuïtat i aquest relleu en el sector el que garantirà que el musical català no es dilueixi en el camí ple de dificultats per on actualment transita.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Els ossos de l'irlandès», de Víctor Borràs Gasch. Intèrprets 2025: Pepo Blasco, Josep Julien i Ernest Villegas. Intèrprets 2023: Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Pep Barcons. Espai sonor: Joan Camprodon. Vestuari: Núria Llunell. Producció i distribució: Maria Hervàs. Ajudantia de producció i distribució: Míriam Millet. Administració: Montse Valentí. Gestió de públics: Mireia Arenós. Tècnica en gira: Paula Crespo. Assistència tècnica: Daniel Roda. Premsa: Míriam Salazar Fotografies: Silvia Poch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Xavi Ricart. Companyia Teatre Nu. Teatre Akadèmia, Barcelona, 15 novembre 2023. Reposició: Teatre poliorama, Barcelona, 27 gener 2025.
L'ALAMBÍ DE L'IRLANDÈS
[Crítica corresponent a l'estrena del 2023]
Scraschhh! Un llampec, un tro i una tempesta de mil dimonis. Aquest fenomen meteorològic és el punt d'arrencada de la comèdia negra «Els ossos de l'irlandès» del dramaturg Víctor Borràs Gasch (Barcelona, 1977), guardonada amb els Premis Quim Masó i Frederic Roda del 2022 i un dels èxits estrenats en el Festival Temporada Alta abans de fer estada al Teatre Akadèmia de Barcelona [2025: reposició Teatre Poliorama].
«Els ossos de l'irlandès» és d'aquelles obres que t'ho posa difícil perquè t'obliga a mossegar-te la llengua i no desvelar gairebé res del que hi passa perquè el seu joc dramatúrgic és precisament el d'enganxar els espectadors com ho faria la trama d'una novel·la negra sense fer trampes i sense mirar abans el desenllaç que el planteig i el nus.
Només algunes pistes: hi ha molta cervesa, molta. Cervesa artesana, no sé si elaborada amb llúpol —com per exemple la de Prades— o no, però sí que és aromatitzada amb un ingredient únic, secret i exclusiu —que em guardaré prou de desvelar— i que és obra del seu productor, un petit artesà que, a més, té feina fixa a La Caixa i que, gràcies a uns firaires de cervesa de Vilanova que han d'anar a la Fira de Glasgow, aconsegueix que la seva cervesa rebi el premi a la millor “birra”, com ell l'anomena, d'elaboració pròpia. Hi ha també una masia rural. Tot passa en un indret de muntanya. Però podria passar a Galway, per exemple, i no es notaria la diferència. Hi ha un bidó. Hi ha una portalada que té el pany esbotzat. I hi ha un tornavís. I final de pistes: han passat gairebé vint anys d'uns fets que van unir i encadenar els tres joves d'un poble, el Llorenç (el més rural dels tres), l'Hèctor (propietari d'un magatzem) i el Xevi (l'artesà de la cervesa).
Només cal dir que, per reblar el clau, la banda sonora principal és amb la peça «Sherry Darling», de Bruce Springsteen. I això, si es té en compte que canta el Boss, ja dóna també algunes pistes més: hi ha una mare —els tres protagonistes viuen encara mig emmarats—, hi ha una cervesa i una autopista i una nena per a cadascú, Sherry Darling, o dit d'una altra manera, Sandra o Nuri, ni que aquesta es faci la vida al club de la carretera. I hi ha algun cor trencat per estimar de nou. Tot això i molt més ho canta el Boss. I els tres protagonistes d'«Els ossos de l'irlandès» fan de Boss a estones, ni que sigui amb un pal d'escombra com a micro.
«Els ossos de l'irlandès», com he dit, és una comèdia negra on no falta l'humor també negre. Però el ressò és de terra endins, de terra dura, on les amistats es fan i es desfan, però no s'acaben de trencar mai del tot i on tot és possible: fins i tot que en un pla de la roureda on no hi corria mai ni un fil d'aigua acabi baixant una torrentada.
Una torrentada escènica és el que ofereixen Ivan Benet (Xevi), Norbert Martínez (Hèctor) i Ernest Villegas (Llorenç) [2025: Pepo Blasco, Josep Julien i Ernest Villegas], tres actors de llarg recorregut que aquí sembla que hagin nascut per embolcallar-se de personatges foscos, envejosos, rebels, pinxos i febles a la vegada. Tres personatges de western contemporani amb Denominació d'Origen tatuada a la pell que es juguen perillosament l'amistat, encadenats per un secret de vint anys enrere passat pel filtre de l'alambí, ben destil·lat, i deixant que la caldera on escalfen la barreja trobi el seu punt de bull i s'impregni de la sensació de viure, que diria aquell. Tres personatges que acabaran segellant la pau amb un brindis i el clincs del vidre de les tres últimes cerveses artesanes de la nit. ¿I els ossos...? ¿I l'irlandès...? Tot un misteri que només els espectadors tenen el dret de saber com es desemmascara i es rescata de l'oblit... mentre sona el Boss, esclar.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Per fi sol!», de Carles Sans. Intèrpret: Carles Sans. Il·luminació i so: Joan Delshorts. Disseny gràfic: Maxianplanet. Fotografia: Elena Infante. Producció: Lustig Media. Direcció: José Corbacho i Carles Sans. Teatre Borràs, Barcelona, 25 novembre 2021. Reposició: 14 setembre 2022. Reposició i tancament gira: Teatre Poliorama, Barcelona, 23 gener 2025.
QUARANTA ANYS SENSE DIR NI PIU
L'actor, mim i director teatral Carles Sans (Badalona, 1955) és el “guapo” de la companyia Tricicle. Ep!, ho diu ell, i no se n'amaga, amb tot l'afecte pel “grassonet” i el ”calb” que l'han acompanyat pràcticament tota la vida en un trio escènic inimitable. Carles Sans fa quaranta anys que no badava boca a l'escenari. No és estrany, doncs, que el títol del seu espectacle en solitari sigui tan clarivident: «Per fi sol!» i que durant noranta minuts, que passen volant i rient a cor què vols, s'esplaï a gust.
Carles Sans explica moltes anècdotes, sempre tocades per una pàtina d'humor fi, blanc, per a tots els públics, vaja. Però un humor que fuig del típic i tòpic monòleg de guió sobre "coses que passen al món" i que entra en algunes confessions personals i alguns secrets de la companyia Tricicle que tant a ell, com a Joan Gràcia i Paco Mir, els van fer voltar per tot el món amb milers i milers d'espectadors als quals caldria sumar-hi els milers i milers de teleespectadors.
Es podria pensar que «Per fi sol!» és una acta notarial del que ha fet el Tricicle. Res d'això. Però sí que l'aura de la companyia Tricicle hi és de rerefons perquè és indestriable la trajectòria artística de Carles Sans amb la trajectòria artística de Tricicle.
Des dels primers anuncis de televisió en blanc i negre d'un nen Carles fins a l'internat de l'escola de capellans, el temps de la mili (no ho diu, però sembla que a Almeria), els primers estudis de Dret que abandona, les primeres classes de teatre de l'escola El Timbal, les primeres actuacions al Teatre Llantiol i tot el que ve darrere de Tricicle, sovint amb una maleta carregada fins al capdamunt, acompanyat sempre de la dona de la seva vida, i amb anècdotes de taxistes, de confusions amb La Trinca que també eren tres, d'avions als quals té pànic, de consultoris mèdics que recorden supositoris d'infància, de bolos per la Seca i la Meca... i, sobretot, pel Japó!
Carles Sans, amb gràcia, naturalitat, humilitat, bonhomia i una personal simpatia de la qual no ha renegat mai, ni a l'escenari ni a la vida real, s'empara en una tradició monologuista que en el teatre català ve de lluny, només amb algun suport de projeccions fotogràfiques —alguna com la del nas de petit “clownament” manipulada—, i sí que explica una vida sencera, però fa la impressió que encara li han quedat moltes més aventures, moltes més anècdotes, moltes més vivències per explicar guardades en el disc dur del guió original del qual el mateix Carles Sans és autor.
Un monòleg, en teatre, sempre fa respecte. Carles Sans trenca aquesta barrera entre tarima i platea. S'embutxaca els espectadors de seguida, amb una arrencada de gran espectacle ple d'energia, com en els millors gags de Tricicle, però sense amagar que els anys no passen en va i ser honest i admetre-ho és un altre punt a favor de la proposta.
L'actor, que ha estat dirigit per un altre actor multifacètic, creat amb La Cubana, José Corbacho, alterna el seu discurs amb algunes fugaces imitacions, amb alguns moments de mim, amb algunes trapelleries d'exTricicle i fins i tot amb un selecte “pas à deux” que no té preu. Tot un regal per als espectadors que redescobreixen un vessant amagat de Carles Sans durant quaranta anys sense dir ni piu darrere el teló de Tricicle.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
«Le congrès ne marche pas». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Roser Batalla, Joan Esteve, Xavier Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Tamara Ndgong, Marc Rius, Carles Roig i Júlia Truyol. Veu en off: Pau Masaló. Veu en off francesa: Corentine Sauvetre. Espai escènic: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Madaula. Il·luminació: Rodrigo Ortega Portillo. Espai sonor: Guillem Rodríguez i David Solans. Coreografia i moviment: Vero Cendoya. Traducció i assessorament fonètic en francès i anglès: Julia Calzada. Traducció i assessorament fonètic en rus: Gerard Adrover i Yulia Karaganova. Ajudant de direcció: Pau Masaló. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Ajudanta de vestuari: Elisabet Rovira Ribas. Assessorament cant coral: Laia Santanach. Cap de producció: Roser Soler. Cap tècnic: Jordi Llunell. Estudiants en pràctiques: Andrés Galián (Xarxa de productores) i Leonardo Vicente (Institut del Teatre). Construcció d'escenografia: Carles Piera. Confecció de vestuari: Gustavo Adolfo Tarí. Construcció de llums de prosceni: Pere Sànchez. Construcció dels ninots: Eudald Ferré. Pròtesis: David Chapanoff. Agraïments: Cristina Oliver, Xisca Latorre i Demid Goncharov. Fotografies espectacle: Sílvia Poch i Sergi Panizo. Enregistrament i teaser: Raquel Barrera. Coproducció de La Calòrica, Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 20 setembre 2023. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 25 desembre 2024.
PAS A PAS... VOLTA, VOLTA... NO HI HA ALTERNATIVA
La Calòrica ha sabut guardar molt bé el secret, la perla de l'espectacle «Le congrès ne marche pas» que s'amaga fins després dels noranta minuts clavats que dura l'obra. I la perla té nom propi: la veterana actriu Roser Batalla, una de les convidades en aquesta ocasió a la companyia, com ja van fer amb Mònica López en el seu anterior muntatge.
Roser Batalla es marca un extens i polític discurs ideològic en anglès sobretitulat extret de la intervenció de la Dama de Ferro, la controvertida primera ministra Margaret Thatcher, quan el 1990 va haver d'esquivar una moció de censura que va guanyar i que va portar el Regne Unit a una de les crisis més demolidores de finals del segle XX.
Enrigueu-vos-en de Meryl Streep quan es va posar en la pell de la mateixa Dama de Ferro a la pel·lícula «The Iron Lady» de fa deu anys. Roser Batalla fa una conversió gairebé tan espectacular com aquella, després d'haver batallat —mai més ben dit pel cognom— amb vestit d'època en la trama anterior de la comèdia que La Calòrica situa a la Viena del 1814, quan la decadència de l'Ancien Régime esclata del tot amb un congrés que, entre pastetes, sexe i licors, havia de refer la vella Europa després de fer recular Napoleó, i que els mandataris de França, Prússia, Rússia, Àustria, Gran Bretanya, fins i tot la picaresca Espanya i alguns nouvinguts de més, van fer durar des de l'1 d'octubre del 1814 fins al 9 de juny del 1815 sense resoldre res ni adonar-se que el món ja no era el que era, i el que ells encara mantenien tancats en la seva bombolla de disbauxa i d'ulls clucs davant les revoltes socials ja havia fet figa.
No és la intenció de La Calòrica fer un curset d'història del que va representar el canvi europeu cap a l'economia liberal entre el capitalisme i la democràcia. I per això han convertit l'efemèride en una comèdia que té moments hilarants —excessivament hilarants fins i tot amb el perill que se'ls escapi de les mans— però que, a pesar d'alguns petits ajustos de tempo que no li farien cap mal, fa que els espectadors la segueixen amb el pistó ben despert.
«Le congrès ne marche pas» ha estat, em sembla, un salt al buit de La Calòrica —companyia encara jove, si es vol dir així, però que ja porta tretze anys de vida amb espectacles tan valorats com els tres més recents: «Firflay», «Els ocells» o «De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda».
Amb «Le congrès ne marche pas» es proposen una altra fita en la seva trajectòria. I ho fan amb una producció ambiciosa, amb més intèrprets que mai i amb més tècnics i col·laboradors darrere el teló que mai, que ha comptat amb el suport de coproducció del Teatre Lliure i el Centro Dramático Nacional.
Amb totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló, després d'una minigira per Catalunya, els esperen a Madrid, on amb l'ambient escalfat que hi ha a hores d'ara, no seria estrany que, més que calories calòriques, a segons quins espectadors madrilenys els sortissin fogots. Qui avisa no és traïdor. I un es pregunta si el personatge de Pedro Gómez de Labrador, que interpreta amb tanta ironia Xavier Francés, serà vist amb l'esperit de sàtira que demana o com una ofensa al sagrat pedigrí del regne.
L'espectacle de La Calòrica té una característica que, tot i ser de factura catalana, el fa singular. Els intèrprets —personatges reunits a Viena— utilitzen el francès com a llengua koiné. Tots els intèrprets, doncs, han hagut d'aprendre's un text de rèpliques i contrarèpliques en francès que sona prou bé, però que té la justificació d'influència estrangera que és parlat per personatges que tenen l'anglès, l'alemany o el rus com a llengües pròpies, tres llengües més que també formen part, amb l'espanyol, del repertori del muntatge, convertint la comèdia en una singular proposta multilingüe, tot sigui dit, sense el popular "pinganillu" —digueu-ne “orellera”— que ha alterat tantes senyories d'un altre Congrés on últimament la ultradreta campa al seu aire.
Entre un vistós vestuari d'època, un espai escènic de poltrones color crema —que és el color de la monarquia absoluta— i uns passos de vals que aporten la coreografia del muntatge, la sàtira sobre el congrés fallit de Viena del 1814 va prenent forma amb una sorpresa darrere l'altra de la mà de cadascun dels personatges, ninots a banda, i amb una banda sonora bàsicament de Ludwig van Beethoven.
Des de l'amfitrió del congrés, el primer ministre austríac, Klemens von Metternich, que caracteritza la camaleònica actriu Júlia Truyol; fins al ministre d'afers estrangers del Regne Unit, que interpreta Marc Rius; el ministre d'afers estrangers de França, amb Carles Roig; el Tsar de Rússia Alexandre I, que interpreta Aitor Galisteo-Rocher; una princesa en mans de l'actriu Esther López; la mística religiosa que interpreta en rus Tamara Ndong; i un doblet d'una Lady acompanyant del ministre anglès, amb Roser Batalla.
A més de l'actor Xavier Francés, que ja he esmentat com a personatge amb montera, monolingüe amb traducció simultània i representant espanyol; i un cambrer que sembla que no hi sigui durant tot el congrés, l'actor Joan Esteve, i que té el privilegi de xuclar literalment de la mamella de la República i que es dispara al final com una de les revelacions del muntatge en un solo coreogràfic que fins i tot exalta l'auditori i l'empeny a la revolució.
Però com diu el primer ministre austríac, les revoltes cal avortar-les abans que comencin. Això, esclar, si es disposa d'una bona barricada per protegir-se. I ja se sap que, en teatre, fins i tot una barricada improvisada de fusta vella, com si fos una foguera de Sant Joan, és possible.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«El Tenoriu». Dramatúrgia d'Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, David Olivares, Anna Bertran i Roger Julià. Amb la col·laboració de Toni González Lillo. Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Escenografia: Beatriz San Juan. Disseny de vestuari: Pepi Aubia. Vestuari: Época. Direcció tècnica: Eudald Gili. Producció tècnica: Àrtic Audiovisuals. Tècnic de so: Jan Subirats. Il·luminació: Eudald Gili. Coordinació d'espai escènic i escenografia: Bea Sanjuan. Àudio creatiu: Ramon Juncosa. Regidoria: Olga Fibla. Ajudanta de regidoria: Eli Caballé. Construcció de decorats: Taller Jorba Miró. Atrezzo: Rosa Domingo. Disseny gràfic: Pep Cerdà i Dani Borrón. Comunicació: Gemma Saperas, Míriam Ruiz i Comèdia. Fotografia: Kiku Piñol. Cartell: Pep T. Cerdá. Agraïments: Eòlia, Martí Vilaseca, Montse Ferreira, Lucía Gijón, Damaret. Ajudant de direcció: Toni González. Direcció: Carles Sans. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 novembre 2024.
ELS BUENAFUENTE FAN UNA FRANCESILLA *
S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente.
És imprescindible que una francesilla (*) com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub. I el comunicador i còmic (¿i també actor des d'ara?) Andreu Buenafuente, que hi fa, esclar, de Don Juan —un Don Juan molt Buenafuente sempre— barret de plomall al cap i espasa a la cintura.
A partir d'aquí, ja tenim mitja feina feta. Però l'altra mitja no pot ser d'anar per casa ni enllestir-la amb una sabata i una espardenya. I vet aquí com hi destaquen també, en diferents papers, l'actor David Olivares (Ciutti per una banda i Don Gonzalo, per l'altra), l'actor Roger Julià (fent de Tornera i de Luis Mejías, esplendorós quan el deixen actuar) i l'actriu Anna Bertran, que ha demanat una excedència de La Selva de cal Grasset (aquí fent seriosament d'Abadessa i alguns altres papers secundaris còmics al cent per cent com el de Doña Ana de Pantoja i Don Diego el cec, i el de Brígida, esplèndid personatge per a tots els públics que sembla sortit d'un conte fantàstic).
La dramatúrgia és d'Israel Solà (segell de La Calòrica), en la tradició del teatre satíric d'afeccionats dels típics Tenorios dels vells temps de Tots Sants, tot i que aquí es parla principalment de l'esclat que ja fa més de cinquanta anys representava veure junts a l'escenari, fent «Don Juan Tenorio», els cèlebres Joan Capri i Mary Santpere. I és just recordar igualment la parella Joan Pera i Lloll Bertran, més contemporània, també amb el seu «Tenorio».
Poc important és tot el que es pugui respectar, que hi és a picossades, del text original de José Zorrilla i el seu «Don Juan Tenorio». El que compta és l'aportació original, el trencament del guió establert, les catalanades tan resistents en altres temps, l'esqueixada de la representació com si encara fos una funció de preassaig, sobretot les confidències personals entre la parella Sílvia Abril i Andreu Buenafuente i els intents de treure's els draps bruts davant de tothom, l'intent de número de clown del frustrat trobador amb guitarra espanyola inclosa i el seu número de circ davant de teló que deixo per als espectadors, i dues escenes que pugen de to: la del balcó de Doña Ana de Pantoja amb l'afer de faldilles, mai més ben dit, com comprovaran els espectadors, i la del sofà amb Doña Inés on, aquí sí, tota la troupe ha optat per donar-li el tomb i ha convertit en feminista el tarannà de Doña Inés en el seu picaresc vol i dol, amb revolt seductor d'escapulari inclòs i rebolcada feixuga carregada de greix (la nevera no perdona).
Tots plegats, cal tenir-ho en compte, sota la direcció de l'actor i director Carles Sans (exTricicle) que deixa la seva empremta personal en algun moment de la representació, amb el gest o la picaresca del mut i que es fan més que evidents amb una picada d'ullet cap als espectadors de la recentment tancada companyia de Joan Gràcia, Paco Mir i el mateix Carles Sans.
«El Tenoriu» que s'han empescat els d'El Terrat i The Mediapro Studio, amb la complicitat del Teatre Poliorama, recupera una tradició que als més puristes els pot semblar superada pel temps, però que, mentre hi hagi gana i llepolia, es pot posar al costat dels quilos de castanyes torrades, els quilos de moniatos cuits i els quilos de panellets de pinyons que encara es consumeixen en aquest convuls segle XXI.
I, si no, diguem, com diria el Tenoriu en sevillà, però ara en vers català traduït pel Google casolà: “¿No és veritat, àngel d'amor, que en aquesta precària i desconcertant època teatral, més pura la lluna brilla i, fent «El Tenoriu», s'hi respira millor?”. No us perdeu el crit final de Doña Inés, puny enlaire, que sembla inspirat en la crida d'Scarlett O'Hara a «Gone with the wind» (Allò que el vent s'endugué). En aquest cas, el que queda ben clar és que l'hàbit no fa la monja.
* Nota del crític: Fer una francesilla es diu, en català, de l'expressió sexual que en la llengua de Don Juan Tenorio seria “echar una cana al aire”. Si no es vero, es ben trovato.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Els Buonaparte», de Ramon Madaula. Intèrprets: David Bagés, Oriol Guinart i Pau Roca. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Vestuari: Carlota Ricart. Ajudantia de direcció: Concha Milla. Coach Vocal: Jordi Vidal. Construcció d’escenografia: Art Coolers. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Bibiana Guzmán. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Fotografies: Silvia Poch. Agraïments: Montse Amenós i Julián Brun. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Sílvia Munt. Teatre Akadèmia, Barcelona, 22 desembre 2023. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 17 octubre 2024.
XORIÇ AMB PATATES A VITÒRIA
[Crítica corresponent a l'estrena del 2023]
Es podria dir que Napoleó Bonaparte —o millor dit, Buonaparte perquè la nissaga eren de Còrsega— està de moda. Com si fos una mena d'influencer vingut del segle XIX, per atzar, han coincidit a la cartellera una versió cinematogràfica èpica de Ridley Scott protagonitzada per Joaquin Phoenix, una biografia de Maria Antonieta d'Àustria en la qual s'especula sobre si Napoleó va ser present quan la guillotina li va tallar el coll reial, i encara més calent, la polèmica de la retirada d'una subhasta de Sotheby's a Nova York d'un quadre de Diego de Velázquez amb un retrat d'Isabel de Borbó, esposa de Felip IV, que va desaparèixer d'Espanya amb la fugida de Josep I, germà de Napoleó, i que va estar exposat al Museu del Louvre fins a la caiguda de Napoleó per passar després a mans privades de venda en venda.
A tot això, sense proposar-s'ho, el dramaturg i actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ha estrenat l'obra «Els Buonaparte», una especulació de ficció literària sobre la trobada que Napoleó Bonaparte i el monarca Josep I tenen en una masia pairal de Vitòria quan l'any 1808, el rei napoleònic Josep I, anomenat de renom “Pepe Botella”, germà de Napoleó Bonaparte, després de la revolta del 2 de Maig i la derrota de la batalla de Bailèn, fuig de la cort de Madrid amb la cua entre cames amb la por al cos de ser abatut pels contraris al poder invasor de l'imperi de l'època aconseguit amb la Guerra del Francès, una guerra a partir de la qual Catalunya passa temporalment a ser de domini francès per art i gràcia del mateix Napoleó i, paradoxes de la història, sense fer cap referèndum.
Esclar que encara ressona un dels lemes de la Transició del segle XX que deia: “Ni França, ni Espanya, Països Catalans!» i encara ressona també el renou d'El Timbaler del Bruc, una llegenda que atribueix a Isidre Lluçà, un noiet de Santpedor, haver fet fugir de les envistes de les muntanyes de Montserrat els francesos només amb el repicar del seu timbal gràcies a l'eco que multiplicava un reduït regiment per un regiment superior al francès.
En aquest context, se situa l'obra de Ramon Madaula, però fugint de l'epopeia bèl·lica i centrant-se en les interioritats, les febleses, les enveges, els egoismes i les relacions mig esberlades entre els dos germans Buonaparte.
La trama en tindria prou amb aquest parell de personatges per crear una dialèctica entre germans convertida en una dramatúrgia més que suggerent pel que es diuen i pel que hi fan. Però hi afegeix un tercer personatge, també de caire històric, Rustam Raza, un mameluc servidor fidel de Napoleó, d'origen armeni, que va ser venut com a esclau de jove al Caire d'on Napoleó el va obtenir com un regal del xeic de la ciutat.
En un espai simbòlic, que representa a la capçada l'imperi francès i europeu de Napoleó i a terra l'expansió per territori espanyol, tot molt ocre, pren protagonisme una antiga banyera que servirà perquè tant Napoleó com Josep I es transfigurin deixant els seus uniformes de costat i acabin a pèl primer i en calçons després per batre's en l'esmentat duel dialèctic, sempre amb les atencions sense límits del mameluc, que molts locals clandestins de massatges moderns llogarien si sabessin que existeix.
La directora i actriu Sílvia Munt dirigeix per primera vegada una obra de Ramon Madaula. Es podria dir que tot queda a casa. I sense deixar-se portar per la influència familiar, ha espremut les possibilitats del trio d'intèrprets al màxim aconseguint un impressionant emperador Napoleó (interpretat per l'actor Pau Roca) i un camaleònic Josep I (interpretat per David Bagés) a més d'un aparent servidor discret (Oriol Guinart en el paper del mameluc) que acaba remenant no només les cireres sinó també l'aigua tèbia de la banyera, un utensili que ara ningú no vol a casa —sobretot per la sequera— però que, a més del popular bidet, ja era cobejat pels francesos al segle XIX per treure's la pols del damunt.
El diàleg entre Napoleó i Josep I és ple d'ironia i de sinceritat. Ironia perquè és fet des de la mirada actual sobre els rols de poder entre monarquies i republicanismes. I de sinceritat perquè espolsa els fantasmes que els Buonaparte arrosseguen al marge de la seva cuirassa d'emperadors i reis de mitja Europa.
Escenogràficament, el muntatge té un moment culminant que recorre a l'efecte cinematogràfic quan Napoleó fuig de la masia pairal en un atac de còlera per prendre l'aire i es va allunyant cap al fons, camps enllà, fent-se cada vegada més petit en relació a l'horitzó, aconseguint que en un espai reduït com el del Teatre Akadèmia es produeixi l'efecte com si l'obra s'estigués fent en la fondària immensa de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. De la grandiositat del Partenó a la poètica de les ombres, la llum i el color.
En una cimera d'estat, com la bateja el mameluc Rustam, no hi pot faltar un bon àpat. I si s'ha conquerit l'Espanya dels borbons, res millor que apuntar-se a un dels plats de la terra conquerida: xoriç amb patates. A saber si això del “xoriç” és una metàfora antiborbònica, però sembla que no només hi ha gana sinó que hi canten els àngels perquè tots tres a taula, emperador, rei i mameluc, s'hi llepen els dits i hi suquen pa.
Ben peixats i ben beguts, ¿no és hora de pensar en els orígens de l'antiga Còrsega que França va comprar als genovesos? ¿I no és hora de dir que es diuen Bonaparte perquè els francesos els facin cas, però que enyoren tornar-se a dir Buonaparte, com es deien a Còrsega? Tot amanit amb un himne cors que converteix «Els Buonaparte» en un espectacle gairebé tan èpic com el de Ridley Scott.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«El perro del hortelano». Recreació de Paco Mir (Tricicle) a partir de l'obra de Lope de Vega. Intèrprets: Amparo Marín, Manolo Monteagudo, Paqui Montoya i Moncho Sánchez-Diezma. Música original: Juan Francisco Padilla. Vestuari: Mai Canto. Disseny il·luminació: Manuel Madueño. So: José Pipió. Escenografia i grafisme: Paco Mir. Atrezzo escenogràfic: Cristina Cuber i Lalo Ordóñez. Comunicació: Sofía Aguilar, Nuria Díaz Reguera. Distribució: Plan A Producciones i Sofía Aguilar. Productors associats: Vania Produccions i Sofía Aguilar Producciones. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 20 març 2022. Reposició: 11 desembre 2022. Reposició: 18 desembre 2023. Reposició: 15 octubre 2024.
NI “PERRO” NI “HORTELANO”...
MÉS AVIAT UN “MANO A MANO”
[Crítica corresponent a l'estrena del 2022]
Lope de Vega es va cordar bé les espardenyes quan el 1618 va escriure i publicar l'obra «El perro del hortelano» a partir d'aquella frase popular castellana que diu que el gos fidel, tot i que es vegetarià, no es menja mai les verdures de l'hort de l'amo i el que fa és no deixar que els gossos o altres animals intrusos se la mengin. És allò de “ni fer ni deixar fer”. És a dir, ni menjar ni deixar que els altres mengin.
Com que a la vinya del teatre, igual que a la del Senyor, hi ha de tot, no m'estranyaria que entre els fidels espectadors teatrals n'hi hagués algun que, cridat pel reclam del clàssic, estigués covençut que la companyia que ha dirigit Paco Mir (Tricicle) li representi l'obra tal com Déu, o com Lope de Vega, vaja, mana.
De fet, la mateixa companyia en té tota la intenció. Però quan s'obren els llums de l'escenari, apareixen dos tècnics que expliquen que la troupe són una trentena llarga, però que, per raons imprevistes, aquell dia només en són dos. Els altres, per una confusió de distribució, han anat camí de Lugo a fer una altra obra, «Divinas palabras». I el parell de tècnics, com aquell qui res, s'enfronten a oferir un tast de l'anunciada «El perro del hortelano» amb l'ajuda de dues actrius de teatre amateur que han rescatat d'una companyia local. Només cal confiar que ni Lope de Vega ni Pilar Mir, que en va fer la pel·lícula, s'aixequin de la tomba.
El recurs dramatúrgic de la companyia no és inèdit del tot. Beu de les fonts del teatre dins el teatre. I també de la intenció de donar a conèixer o revisitar la trama i els intríngulis d'«El perro del hortelano» embolcallant-los en una falsa comèdia carregada d'accions d'humor, de gags a vegades clownescos, d'una escenografia més que austera (una llarga estora, un parell d'escales de tisora, un matalàs, un marc buit...) i, tot sigui dit, d'una certa ironia sobre la sabata i l'espardenya amb les quals es veuen obligades a actuar de gira moltes companyies de teatre.
Paco Mir ha mesurat el ritme i l'acció amb cronòmetre i cinta mètrica. No hi ha possibilitat d'avorriment. I les escenes del moment present inusual que viuen els dos voluntariosos tècnics davant l'auditori es combinen amb les escenes interiors que recorren a fragments del text original.
Hi ha un equilibri no gens enfarfegós entre una part i l'altra que aconsegueix que, malgrat que els espectadors no assisteixin a la representació clàssica d'«El perro del hortelano», en treguin una idea més o menys clara del que Lope de Vega va voler dir en la seva trama d'embolic amorós.
Els quatre intèrprets de la companyia, tres d'ells d'origen i formació sevillana, formen part d'aquesta mena d'actors i actrius amb els genolls pelats que tenen tanta activitat davant de l'escenari com al darrere, amb els canvis de vestuari, els canvis de personatges, els canvis de llenguatge i els canvis de registre. És un exercici teatral que requereix traça i veterania. I el resultat obté el suport dels espectadors que, finalment, s'han resignat a constatar que la companyia no els farà «El perro del hortelano» perquè, ni “perro” ni “hortelano” sinó més aviat una comèdia “mano” a “mano”.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Godspell». Concepte i direcció original de John-Michael Tebelak. Música i noves lletres: Stephen Schwartz. Traducció del llibret: Roser Batalla. Intèrprets: Adrián Salzedo, Alberto Ladrón de Guevara, Andro Crespo, Érika Bleda, Iván Amigo, Juls Sosa, Lucía Ambrosini, Noemí Gallego, Nuria Sánchez i Raúl Ortiz. Covers / swings noies: Mónica Solaun. Covers / swings nois: Nicolás Vilallonga. Coreografia: Carmelo Segura. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Jordi Ballbé. Coordinació musical: Juan Carlos Cuello. Direcció de veus i cor: Ricardo Padilla. Adjunt a la direcció, direcció de càsting i direcció resident: Víctor Ullate. Direcció escènica i musical: Emilio Aragón. Producció d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, Teatro del Soho CaixaBank i Estudio Caribe. Teatre Poliorama, Barcelona, 18 setembre 2024.
CATEQUESI MUSICAL
Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, diuen. Doncs, qui no vulgui “revival” que no vagi a veure un musical. D'un temps ençà, els espectadors de teatre s'han hagut d'avesar a retrobar-se amb la recuperació de musicals cèlebres, made in Broadway o Londres, revisitats amb el convenciment que la seva tesi o moralitat continua sent la mateixa que fa més de cinquanta anys, com aquest «Godspell», estrenat el 1971 a Broadway, un any després d'un altre musical tan celebrat com «Jesus Christ Superstar».
«Godspell» es va adaptar aquí per primera vegada el 1974, i ara s'ha enlairat, des de fa dos anys, de la mà d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga, productors que confessen que «Godspell» va ser un dels primers musicals que ells van veure quan eren criatures.
Emilio Aragón (L'Havana, Cuba, 1959), director escènic i musical d'aquesta proposta, s'esforça a fer entendre que el seu «Godspell» fuig de la base dramatúrgica a partir de l'«Evangeli segons Mateu» i que allò que es podria considerar una proposta de rerefons religiós s'ha adaptat al moment actual i una societat que lluita per aconseguir un món més just i més lliure on es torni a fer més l'amor que no pas la guerra.
El propòsit és respectable, però el contingut de «Godspell» no es pot despendre del llast religiós que arrossega i les paràboles de Mateu vessen per tots els costats amb la presència de Jesús, o Judes / Joan Baptista (2x1), que tinten el muntatge de catequesi musical a cops d'esquetxos que no són res més sinó passatges del «Nou Testament» —alguns sonaran i tot als més granats— que, davant l'absència de cultura cristiana de les noves generacions, a molts espectadors joves —l'espectacle és eminentment juvenil— els deu semblar propi d'un autor d'aventures, un tal Mateu, potser.
Emilio Aragón s'ha adonat, diria jo, d'aquest llast que arrossega «Godspell» i ha fet que la jove companyia de teatre de la ficció que assaja o es troba en una nau mig abandonada es refugiï d'una guerra exterior i d'uns bombardejos que no especifica, però que de seguida es poden vincular amb les ràtzies bèl·liques entre Rússia i Ucraïna o les d'Israel i Palestina o el Líban —molt abans, esclar, de la nova guerra tecnològica que la intel·ligència israelina s'ha tret de la culata amb els explosius a distància de “buscapersones” o “walkie-talkies” en mans o sarrons de presumptes enemics.
És aquesta primera escena, només aquesta, la que vol renovar el musical «Godspell», però l'aposta renovadora de seguida es deixa córrer i, estranyament, ja no es retroba més en tot l'espectacle, cosa que sembla que hauria estat un bon arrodoniment si el nou «Godspell» es tanqués amb una altra escena de la mateixa mirada contemporània sobre les guerres que assetgen i amenacen el món actual.
Al marge d'aquesta concepció dramatúrgica, la recuperació de «Godspell» té sobretot sentit per la troupe que reuneix sobre l'escenari. Actors i actrius de musical, encara joves, però d'alt nivell, que constaten el que deia abans: un espectacle molt juvenil que no només és idoni sinó absolutament recomanable per a espectadors joves amants del musical o per a un públic adult eclèctic i familiar.
Cal remarcar en aquest sentit les intervencions del mestre de cerimònies, en el paper de Jesús, interpretat per l'actor Adrián Salzedo, o la del doblet que interpreta l'actor Alberto Ladrón de Guevara —nom de nissaga— amb els personatges de Judes i el de Joan Baptista. Al seu voltant, hi ha el català Andro Crespo i intèrprets de primera, sense excepcions, com Érika Bleda, Iván Amigo, Juls Sosa, Lucía Ambrosini, Noemí Gallego, Nuria Sánchez i Raúl Ortiz. Deu cantants, ballarins i intèrprets que, a l'hora de l'escena del Sant Sopar, no arriben ni a ser dotze, com els dotze apòstols, però és que, des d'aquell il·lustre sopar fins ara, les coses han canviat molt i la nòmina també s'ha hagut de retallar.
L'espectacle compta amb una notable aportació creativa catalana com la de l'escenògraf Sebastià Brosa, que sembla que hagi reproduït un dels murs pròxims al Teatre Poliorama, carrer Elisabets enllà, la de l'antiga capella de la Casa de la Misericòrdia que espera ser en un futur el CAP del Raval Nord, prop del MACBA; o la versió de les lletres de l'espectacle que ha traduït l'actriu Roser Batalla; o el muntatge de so de Jordi Ballbé —veterà dels últims anys de Dagoll Dagom—, amb l'aportació essencial dels músics en directe de la companyia d'Emilio Aragón que configuren tots plegats un espectacle on no falta la màgia més bàsica, els titelles gegants —una de les escenes més agraïdes—, el teatre d'ombres, les màscares i els canvis de veu en diferents registres musicals dels mateixos intèrprets. Amb el musical «Godspell» hi ha una conclusió evident: si la catequesi fos sempre així, gairebé segur que tindria més parròquia de la que a hores d'ara té.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«La llamada». Guió de Javier Ambrossi i Javier Calvo. Intèrprets 2024: Nerea Rodríguez, Angy Fernández, Marta Valverde, Estrella Xtravaganza i Richard Collins-Moore. Banda de «La llamada». Escenografia i il·luminació: David Mínguez. Vestuari: Ana López Cobos. Coreografia: Ana del Rey i Noemí Cabrera. Regidoria: Alejandro Jaén. Ajudantia de producció: Inés López Hidalgo. Producció i distribució: Mariano Piñeiro. Direcció: Javier Ambrossi i Javier Calvo. Teatre Poliorama, Barcelona, 3 juliol 2024.
REFREGIT DE MONGETES TENDRES
Han passat deu anys des de la seva estrena i la posterior versió cinematogràfica. Deu temporades seguides amb el teatre ple a Madrid i una intensa gira per diversos escenaris. No ho pot dir tothom. Parlen de 2 milions d'espectadors fins ara amb el musical «La llamada». Ja han passat per Barcelona en dues ocasions i hi tornen per tercera vegada. L'eufòria de l'auditori no s'ha esgotat. Els Javis, com es coneixen els autors i guionistes Javier Ambrossi (Madrid, 1984) i Javier Calvo (Madrid, 1991) —parella a la vida real— tenen una flaca per la mirada mística. Recentment han tornat a tocar el tema diví amb la sèrie «El Mesías» (Movistar+) on un enigmàtic Albert Pla feia cara d'espantar les criatures.
Hi ha fenòmens difícils de qualificar. Aquest n'és un. «La llamada», en teatre el 2013 i en cinema el 2017, fa una mirada al passat. Quan es despenja el quadre amb el retrat del papa polonès Joan Pau II (un dels papes amb el pontificat més llarg: 27 anys a la trona des del 1978 al 2005, quan va morir) un pensa que ha plogut molt des d'aleshores. I en el camp de la religió, de com s'entén l'amor romàntic i del feminisme, encara ha plogut més. Més aviat es podria dir que ha diluviat.
Però «La llamada» té un paraigua gegant ben estès i es mulla poc, potser com tocaria fer-ho a un quart llarg del segle XXI. Però els Javis més aviat fan com si sentissin ploure. Sota l'embolcall de Déu, parlen del primer amor i de l'encegament i la submissió per aquest amor de l'adolescència encara ingènua. I juguen amb la feblesa de dues adolescents en un campament regentat per monges prop de Segovia que busquen la llibertat, s'escapen de nit, beuen més del compte amb vodka inclòs, esnifen una mica, tenen mòbil amb poques megues, tiren d'Spotify i aspiren a fer un duet musical que, paciència per als espectadors, esclatarà com cal al final del xou, gairebé amb un embolcall de cabaret.
L'humor i el desvergonyiment salven el guió textual de «La llamada». La proclama del lesbianisme, el penjament de l'hàbit de la monja Milagros i la rigidesa de la mare superiora acabada d'arribar al campament amb “manu militari” per ordenar el caos —molt del temps del tardofranquisme i la transició— juguen a favor de l'escepticisme religiós contemporani que connecta fàcilment amb l'auditori i justifiquen la ficció d'una història amable i iniciàtica, gairebé juvenil, en clau de musical i amb rerefons mític de Whitney Houston, la cantant nord-americana que va morir el 2012, precisament quan els Javis perfilaven el guió de «La llamada».
Si a l'època grisa del blanc i negre del segle XX, el petit Marcelino —aquell del “pan y el vino”— parlava als anys cinquanta amb “nostru sinyó” clavat a la creu, a l'època acolorida i farcida de presumpta llibertat del segle XXI, la jove María de «La llamada» també pot parlar amb el mateix “nostru sinyó” que, en aquest cas, més que baixar de la creu o del cel, baixa de l'escala per interpretar alguns dels temes de la gran Houston. Els temps, fins i tot per a Déu “nostru sinyó” han canviat.
«La llamada» és tot un refregit de mongetes tendres a l'ombra del campament La Brújula, amb la germana Bernarda (estel·lar l'actriu Marta Valverde capaç de fer —almenys en la primera funció— com feia Paco Morán, una divertidíssima “morcilla” quan el so microfonat fa la perla i espetega com si fos buidat de “gasos”); la germana Milagros (espectacular Estrella Xtravaganza, coneguda drag queen de Jérez de la Frontera, amb número gairebé de clown amb l'enfilada a la llitera del campament); l'adolescent María (magnífica veu de Nerea Rodríguez, nascuda a Gavà, i coneguda per Operación Triunfo); l'adolescent Susana (igualment a l'alçada interpretativa amb l'actriu mallorquina Angy Fernández, nascuda a Palma); a més de Déu omnipotent, baixant sempre per l'escala, darrere la tarima dels músics i la gegantina creu (interpretació de l'actor anglès Richard Collins-Moore, recordat aquí per la seva participació i el seu característic parlar català en sèries de TV3 com «Oh, Europa!» o «La memòria dels cargols» de Dagoll Dagom). Final de festa amb trabucs de paperets de colors i tot l'auditori dempeus picant de mans a ritme de la banda sonora del musical. Com si l'èxtasi d'una missa laica hagués impregnat a tothom la crida del més enllà.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Non Solum», de Sergi López i Jorge Picó. Intèrpret: Sergi López. Escenografia i direcció tècnica: Jordà Ferré. Disseny de llums: Lionel Spycher. Inspiració musical: Bernardo Sandoval. Disseny de vestuari: Ariadna Papió. Cançó: «L'home estàtic», de Pau Riba. Equip tècnic: Anna Boix, Pep Arumí, Xavi Muñoz. Producció, premsa i management: Elisenda Malé. Producció: Setze Fetges Associats, S.L. Coproducció: Ring de Teatro. Ajudanta de direcció: Helena Pla. Direcció de Jorge Picó. Companyia Setzefetges Associats i Ring de Teatro. Estrena: Festival Temporada Alta, 2005. Gira internacional diferents escenaris. Reestrena a Catalunya: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 octubre 2008 (Crítica revisada: 17 setembre 2009). Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 26 juny 2024.
TOT, MENYS ESTÀTIC. PERÒ SEMPRE, NO NOMÉS SOL
Aquesta crítica correspon a l'estrena feta al Teatre Nacional de Catalunya l'any 2008 (algunes referències, doncs, són d'aquell moment). L'obra s'havia estrenat al Festival Temporada Alta el 2005 i, dos anys després, es va representar, en francès, a Marsella i París, i el 2009, en espanyol, a Avilés. Des d'aleshores s'ha representat en més de 900 ocasions arreu del món. En els últims quinze anys s'ha alternat les tres versions en gires a Suïssa, Bèlgica, la Polinèsia francesa, l'Amèrica Llatina, Espanya i els Països Catalans. L'any 2010 ja havia trepitjat l'escenari del Teatre Poliorama, després de rebre el Premi Max pel text escrit en català. La versió actual que torna al Teatre Poliorama té alguns canvis sobre l'original i una lleugera reducció de la durada fins a 70 minuts.
L'actor Sergi López té una trajectòria cinematogràfica de primera línia i és un dels actors més apreciats pels seguidors del cinema francès i, de rebot, del català. L'hi deu, sobretot, al director Manuel Poirier, que el va fer debutar a la dècada dels noranta amb els films «Le petite amie d'Antonio», «À la campagne», «Marion i Western». Però va ser amb Dominik Moll, amb qui va guanyar l'any 2000, un César al millor actor protagonista per la pel·lícula «Harry, un ami qui vous veut du bien» (Harry, un amic que us estima), i la distinció de millor intèrpret masculí europeu.
L'actor ha treballat també, entre altres, amb Stephen Frears, Alain Corneau, Ventura Pons, Samuel Benchetrit i Isabel Coixet, en el film «Mapa dels sons de Tòquio». Ni aquesta estrena ni el teatre van impedir que ja estigués embrancat en un nou rodatge, amb Agustí Villaronga, sobre la versió cinematogràfica de la novel·la «Pa negre», d'Emili Teixidor, en el paper de l'Alcalde.
La de Sergi López és una trajectòria professional que no l'ha portat a París per casualitat perquè és també allà on va fer un dels primers aprenentatges en teatre, juntament amb el popular actor còmic, Toni Albà, amb qui —vilanovins els dos—, van fer parella a la dècada dels vuitanta, en un espectacle d'humor d'agradable memòria, «Brams o la kumèdia dels herrors». Allà, a París, a l'escola teatral de Jacques Lecoq, és on va conèixer el valencià Jorge Picó, amb qui uns anys després crearien l'actual «Non Solum».
De fet, hi ha l'anècdota que quan Sergi López va estrenar aquest espectacle el 2008 al TNC, al cap d'algunes funcions, una afonia inoportuna —o el neguit de l'imminent rodatge aleshores al Japó de la pel·lícula d'Isabel Coixet— van fer que, per prescripció mèdica, anul·lés totes les representacions de «Non Solum».
Només alguns primers espectadors, doncs, van poder veure un Sergi López desconegut per als que s'hi havien familiaritzat a través de la pantalla. Els que es van quedar a mitges, van tornar a tenir l'oportunitat de retrobar-lo en carn i os, amb l'afonia superada, tot un repte perquè l'espectacle exigeix una energia gestual i vocal inusuals, que l'actor encara enforteix més per entusiasme professional.
No es pot amagar que Sergi López té una responsabilitat més gran que un actor covencional de teatre. Una part del públic de «Non Solum» és un públic que tendeix al fetitxisme, entengui's aquesta apreciació amb la millor intenció del món. I davant d'un públic fetitxista, l'actor s'ha de mostrar tan sòlid com el paper que l'ha fet popular a la pantalla i, a més, ha de marcar el tipus sobre l'escenari perquè els espectadors teatrals purs no li retreguin que s'aprofita de l'aura del cinema.
Se'n surt, esclar, i del tot, perquè la base hi és i la base escènica no s'oblida mai. I aquesta base és el que li permet oferir un espectacle que es mou en la balança entre allò que el públic fetitxista espera i allò que el públic teatral rep com una prova del 9.
Un escenari pelat. Només una caixa de fusta de boca per avall que fa de tarima. Un vestuari molt Sergi López, reversible. Seriós, a la primera part de l'espectacle. Gairebé vermell de lluentons, a la segona. I unes ulleres estrambòtiques que li permeten fer un gir radical en el seu discurs.
Enfrontar-se a un monòleg al voltant d'una hora i mitja requereix dominar el registre i també l'auditori. Sergi López aguanta. Hi sua la cansalada, ja ho he dit. I hi fa un paper d'un home sol que es desdobla en multitud d'altres homes. Espectacle que ratlla el surrealisme quan, després d'entrar en una casa on té una cita, comença una rocambolesca història que porta a interrogar-se sobre qui és qui i qui és el jo que l'actor representa.
El monòleg —tampoc no s'ha d'amagar—, creix en intensitat i obté el seu millor clímax de la meitat endavant. Això vol dir que la primera mitja hora requereix l'esforç d'una certa compenetració entre intèrpret i espectadors. Superat aquest pacte, l'actuació pren la volada absoluta i mostra, cap al final, el millor Sergi López, el que s'enfronta a un espectador imaginari, el que canta la canya sense pèls a la llengua, el que aixeca l'auditori com una autèntica estrella.
Entremig, s'ha trenat una història que es podria qualificar, sense faltar al respecte de l'autor, de "fontaneria sensual". Els mateixos espectadors ho podran jutjar. Sergi López juga amb aquell recurs tan popular de les coses mig dites, de la lletra menuda, de la insinuació, del forçar el pistó de la imaginació de l'interlocutor. I només amb la paraula s'acaba confegint un imaginari com si per l'escenari hi hagués desfilat una nombrosa companyia d'intèrprets, amb els seus cors acompanyants inclosos. Sergi López s'hi manté vigorós i amb el cap dret. Tot, menys estàtic, com diu Pau Riba. Però sempre, no només sol.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Prima Facie», de Suzie Miller. Traducció: Juan Carlos Fisher i Rómulo Assereto. Intèrpret: Victoria Luengo. Música i espai sonor: Ion Aníbal López. Escenografia i vestuari: Lua Quiroga Paul. Videoescena: Emilio Valenzuela. Comunicació: Ángel Galán. Fotografia i disseny gràfic: Javier Naval. Cap de producció: Carlos Montalvo. Producció executiva: Olvido Orovio. Direcció de producció: Ana Jelín. Distribució: Prducciones Teatrales Contemporáneas, S.L. Producció: Producciones Abu, Morris Gilbert - Mejor Teatro, Gosua, Teatro Picadero, Tidiy i Hause Richman Producciones. Ajudant de direcció: Rómulo Assereto. Direcció: Juan Carlos Fisher. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 juny 2024.
JUTJAR A COP D'ULL COM SI FOS AMOR A PRIMERA VISTA
L'actriu Victoria Luengo (Palma, 1990) viu el seu moment d'esplendor, un moment que s'ha guanyat a pols. Primer, picant pedra als escenaris i amb les oportunitats cinematogràfiques i televisives que el destí de l'ofici li ha posat a les mans. Amb «Prima facie», nominada als Premis Max per mèrits propis com a millor actriu i també com a millor espectacle, ha impactat a tot arreu on ha representat aquest text de la dramaturga, llibretista, guionista i també advocada australianobritànica Suzie Miller, un relat que cal dir que no està exempt d'alguns tòpics prou explotats en els últims temps, però que no per això deixa de ser encara necessari que continuïn escoltant-se.
«Prima facie», una locució jurídica llatina que ve a dir “a primer cop d'ull”, és un “tour de fource” per a l'actriu que es posa a la pell d'aquesta advocada, que s'ha fet a ella mateixa des d'uns orígens humils i que ha aconseguit l'èxit professional amb multitud de casos guanyats, i que defensa agressors sexuals amb la fredor que el codi ètic de les lleis li atorga, però que fa un gir en la seva manera d'entendre allò que defensa quan ella mateixa és víctima d'una agressió per part d'un col·lega del seu bufet.
La durada d'una hora i tres quarts per a un relat en clau de monòleg sobrepassa el límit convencional del gènere i és una mena de salt al buit que l'actriu de Palma, adoptiva professionalment de Catalunya, Victoria Luengo —costa deixar de dir Vicky com es deia abans— fa deixant-s'hi la pell i que ella mateixa modela i matisa pujant i baixant de to, agafant una corba darrere l'altra, canviant de personatge en més d'una ocasió, interrogant-se i responent-se a la vegada i sempre amb un domini escènic que a partir d'aquí l'ha enlairada al pòdium teatral amb maillot groc i ruixada de xampany. Un maillot groc i una ruixada de xampany que es poden fer realitat amb els Premis Max.
La reflexió de fons continua planant per damunt de la dramatúrgia de «Prima facie»: ¿S'ha de donar per fet que una dona que diu que és víctima de violència masclista diu sempre la veritat? ¿Són vàlids els mètodes vistos fins ara de la justícia en aquests casos? ¿La llei establerta és la millor llei que es podia legislar? Cal tenir en compte que el text prové de la situació angloaustraliana i que per tant hi ha algun desnivell en relació a la polèmica llei aprovada recentment a l'Estat espanyol sobre aquesta qüestió.
Acostumats com estem recentment al teatre documental, es podria pensar que el relat de l'australiana Suzie Miller també ho és. No ben bé. Tot i que, contràriament al que diuen les pel·lícules, sí que qualsevol semblança amb la realitat..., en aquest cas, podria ser certa. Aquesta es la força del relat que ha fet Suzie Miller una autora internacional i la que impregna Victoria Luengo amb la seva brillant interpretació.
En una primera part, l'advocada Tess es mostra més en el seu perfil professional, destapant quins són els mètodes que utilitza per fer caure en la trampa les dones víctimes d'agressions per afavorir els seus defensats: els agressors.
Això ja causa una actitud especial en els espectadors que, segurament, no veuen amb bons ulls el paper de Tess. Sembla que aquesta primera part ha encantat segons quins espectadors de l'Espanya fosca, rabejats en la intolerància i la ultradreta. Però aviat els cau un gerro d'aigua freda perquè, entremig, l'advocada de ficció fa un viratge a la consciència, amb els retrets de la seva mare, que són, en part, els retrets muts de l'auditori que no s'alinea amb la concessió dels agressors.
I a la segona part, tot canvia. El paper de l'advocada es capgira. El que li ha passat en pròpia pell condiciona la fredor de l'ofici. Tot es fa més emocional. I Victoria Luengo es transfigura en un personatge que cau en l'abisme de la contradicció de la por pròpia i la mala consciència per la seva feina professional.
I esclar, el paper de l'auditori també canvia: des de veure una advocada Tess protegida amb un escut professional carregat de lleis que li donen la raó per actuar com actua fins a veure una advocada Tess desprotegida de la toga, només com a dona vulnerable, lluitant per convèncer ara l'auditori que no posi en dubte la veracitat del seu relat.
Victoria Luengo es guanya els espectadors en una posada en escena escenogràficament minimalista, on el blanc sembla que hi sigui per emmarcar-la més bé a ella i reforçar el seu paper omnipresent, amb una il·luminació que es torna tenebrosa només quan el discurs també s'hi torna, sota un celobert de quinze finestres i que li dóna molt poc joc de moviment, una cadira, una taula, una bossa de mà, diferents jaquetes de vestuari... tot un altre repte afegit a la duresa i el risc que sempre té el monòleg, cosa que l'obliga a deixar-se emportar només per la paraula i el fons del sentiment. «Prima facie» és una esgarrapada pell endins en cada funció que l'actriu transmet com un enrampament a tot l'auditori.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
«Don Ramón María del Valle-Inclán, a través de Ramón Gómez de la Serna». Espectacle de Xavier Abertí. Intèrpret: Pedro Casablanc. Pianista: Mario Molina. Disseny d'il·luminació: Juan Gómez-Cornejo (AAI). Coordinador general: Jacinto Bravo. Producció executiva: Salador Aznar. Producció: Teatro Español i Bravo Teatro. Ajudant de direcció: Jorge Gonzalo. Direcció: Xavier Albertí. Teatre Poliorama, Barcelona, 23 abril 2024.
APUNT BIOGRÀFIC DE GUANT BLANC
Un parell de gaiters a l'entrada del teatre, llibres de paper a la Rambla i roses “plantades” a totes les butaques del Teatre Poliorama. Un poti poti de Galícia i Catalunya en un acabament de diada de Sant Jordi que a Don Ramón María del Valle Inclán (Vilanova de Arousa, Pontevedra, 1869 - Santiago de Compostel·la, 1936), segurament, li hauria semblat el súmmum de l'esperpent ben entès i passat pel color del seu vidre.
Un vidre, per cert, atribuït a Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888 - Buenos Aires, Argentina, 1963), que no té incrustat el monocle que fa servir l'actor Pedro Casablanc, home de guant blanc, com els mags, revestit a vegades del mateix Valle-Inclán i sempre, de Gómez de la Serna —digueu-li “Ramón”— l'autor d'aquests apunts biogràfics, publicats el 1944, quan ja vivia exiliat a Buenos Aires, escrits en una versió molt lliure, càustica i salpebrada d'ironia.
L'actor Pedro Casablanc, acabat d'arribar del Teatro Espanyol on la nit anterior havia rebut el Premi Talía de l'Acadèmia de les Arts Escèniques d'Espanya al Millor Actor de Teatre de Text per aquest mateix espectacle, es posa en la pell d'aquests dos personatges. Un, adscrit a la Generació del 98, el senyor modernista de l'espessa barba, i l'altre, a la Generació del 1914, el senyor amb pinta de noucentista.
D'aquesta barreja, Pedro Casablanc, sota la direcció de Xavier Albertí —creador de l'espectacle— aconsegueix que els espectadors no es desenganxin ni un moment del seu soliloqui, acompanyat sempre del pianista Mario Molina, amb Beethoven a les tecles, i entri en la vida i miracles del dramaturg Don Ramón María del Valle-Inclán, a través, com diu el títol de l'espectacle, de Don Ramón Gómez de la Serna.
És una mirada de generació a generació que, darrere d'una pretesa pàtina crítica tintada d'un humor a vegades grotesc, com quan es refereix a la pèrdua del braç de Valle-Inclán, hi ha una admiració del biografiador pel biografiat gallec, que és considerat un dels autors claus —poeta i narrador a més de dramaturg— de la literatura espanyola del segle XX.
L'actor Pedro Casablanc —recordem que en realitat es diu Pedro Manuel Ortiz Domínguez i que va néixer a Casablanca, al Marroc, el 1963, tot i que es va formar a Sevilla on va començar com a actor—, mostra aquí una dicció admirable que no defuig cap matís dels seus dos personatges.
L'actor obre la peça amb una part del guió d'«El orador o la mano» de Gómez de la Serna, sobre el «Monóculo de cristal», filmat el 1928 per ell mateix i del qual existeix un testimoni documental; entra en la biografia de Valle-Inclán; fa aparts amb fragments cantats de diversos gèneres —com aquell qui fa els primers passos i se'n surt més que bé—, ja sigui amb trossos de cuplet o de sarsuela de l'època; imita el fonema de les esses per la zeta que sembla que era el parlar papissot de Valle-Inclán quan entona «La Tarántula» de la sarsuela «La Tempranica»; es mou sovint com un ballarí-coreògraf i coordina cadascun dels moviments en un espectacle d'una hora i pocs minuts, que és més que un monòleg i més que una conferència.
Un espectacle que, a banda de la permanent interpretació pianística en directe, té ràfegues i faixos d'il·luminació de Juan Gómez-Cornejo que matisen cada moment del discurs i que creen fins i tot algun efecte gairebé màgic, per fer honor al guant blanc de la mà dreta que tot ho pot, segons Casablanc-Gómez de la Serna, fins i tot entrar en el cos i en el pensament, tant de qui va ser Ramón Gómez de la Serna com de qui va ser Don Ramón María del Valle-Inclán.
Pedro Casablanc fa amb aquest espectacle un viatge de la vida a la mort, seguint els passos de Gómez de la Serna quan diu que la biografia sempre és millor per als morts que no pas per als vius perquè els que viuen encara són amos del seu destí i cal donar-los temps per poder devorar-los i, després, rellevar-los. Per això, de moment, el que ell fa és observar-los a través d'un monocle nu, sense vidre, que és, segurament, la millor opció.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'espectacle «Don Ramón María del Valle-Inclán A través de Ramón Gómez de la Serna» protagonitzat per Pedro Casablanc (1). Document filmat amb Ramón Gómez de la Serna pronunciant una part d'«El orador o la mano», del 1928, que també obre l'espectacle actual de Xavier Albertí en veu de Pedro Casablanc (2).
«Esperant Mr. Bojangles», de Victoire Berger-Perrin, a partir de la novel·la d'Olivier Bourdeaut. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Sílvia Abril, Lluís Villanueva i Lua Amat. Escenografia i llum: Mariona Ubia. Vestuari: Maria Armengol. Coreografies: Marta Tomasa. Música: Jofre Bardagí. Disseny de so: Marçal Cruz. Disseny gràfic: Rubén Salgueiros. Fotografia: David Ruano. Ajudanta de producció i regidoria: Minerva Prat. Ajudanta de producció i administració: Andrea Quevedo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Direcció de producció: Carles Roca. Agraïments: Susanna Garachana i Teatre Sagarra. Producció de Vania. Ajudanta de direcció: Estel Solé. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 febrer 2024.
UNA ENTRANYABLE REINA DELS BOJOS
Les direccions escèniques de l'actor, dramaturg i artista polifacètic Paco Mir (exTricicle de per vida) són sempre polides, afinades i amb una exigència evident darrere d'un intens treball d'intèrprets que es deixa entreveure en cadascun dels seus moviments, dels seus detalls, dels petits secrets escènics i fins i tot en l'ús de la paraula —i això que Paco Mir s'ha passat anys sense parlar a l'escenari!
Tot això conflueix en aquesta comèdia tan amable com punyent que ell prefereix anomenar “dramèdia” —atenció afeccionats als neologismes sense entradeta als diccionaris! Paco Mir (Barcelona, 1957) parteix d'un bon material original: un relat escrit potser per atzar i convertit en un bestseller, «En attendant Bojangles», d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980), que ja havia adaptat al teatre la dramaturga Victoire Berger-Perrin (París, 1982), que ha tingut també una adaptació cinematogràfica fa tres anys dirigida per Régis Roinsard (Louviers, 1972), i que Paco Mir ha readaptat amb el seu segell personal al teatre amb una certa llibertat en relació al relat original, com per exemple canviant el fill de la parella protagonista per una filla.
Una de les primeres apostes que sedueixen els espectadors des de la primera paraula i que no deixarà de fer-ho durant tota la representació és precisament la narració del personatge de la filla d'aquesta parella singular, una filla interpretada per Lua Amat (Barcelona, 2004), actriu a la vintena, formada entre altres escoles a la Memory i que desprèn una gran maduresa, potser perquè trepitja els escenaris des de petita i perquè ha estat una de les cares de la telenovel·la «Com si fos ahir», en el paper de la Patri.
L'actriu Lua Amat és una de les tres baules de la trama perquè es posa en la pell de l'autor i introdueix, amb la seva narració, com si expliqués un conte curt de Dorothy Parker, amb una vocalització nítida i tan enyorada en molts altres intèrprets de la seva generació, cadascuna de les escenes que en noranta minuts recorren la vida d'aquesta parella de fet, excèntrica, lliurada a la lucidesa i la bona vida, i que sembla que l'autor va recrear inspirant-se poc o molt en la mítica parella d'escriptors nord-americans formada per Francis Scott Fitzgerald i Zelda Fitzgerald.
La segona aposta és redescobrir l'actriu Sílvia Abril (Mataró, 1971), dedicada més aviat al gènere televisiu, en un paper escènic que l'obliga a crear un personatge que transita permanentment per la corda fluixa sense xarxa de seguretat i que la fa evolucionar a l'abast del seu personatge, esbojarrat, esperpèntic, hipersensible, hiperactiu i que ultrapassa totes les convencions socials.
Cal molta fusta per mantenir-lo amb plenitud durant tota la representació i Sílvia Abril l'hi manté sense trontollar gens, amb un exigent treball coreogràfic, d'expressivitat i de canvis de vestuari que els espectadors no tenen a la vista, però que descobreixen sorpresos escena a escena, talment com si un invisible muntatge cinematogràfic fes el miracle.
I la tercera aposta és la del vetarà actor Lluís Villanueva (Sabadell, 1957), en el personatge del pare, un empresari jubilat, més aviat prejubilat, dedicat a escriure les seves memòries, presumiblement sense cap ni peus, i a complaure la seva parella des de la primera trobada, quan es coneixen en un congrés, fins a l'últim mutis. Villanueva és un actor que sap mesurar l'humor amb finesa portant-lo a la màxima seriositat i expandeix aquesta virtut per tot l'auditori.
El trio interpretatiu eleva el to de la comèdia —no m'atreviria a dir-ne comèdia de bulevard ni que sembli un ganxo malgrat el seu origen francès— i transporta els espectadors fins al punt de la rebatejada “dramèdia”, en boca del seu director. Vull dir que, durant la trama, de la qual més val no desvelar gaires secrets —si els espectadors no han estat abans lectors de la novel·la original—, hi ha somriures i llàgrimes, com diria aquell. I tant els somriures com les llàgrimes tenen el seu punt escènic més tendre i també el seu punt escènic més agre.
Enmig d'aquest contrast ben equilibrat, neix un espectacle que pot ser i hauria de ser de llarga durada perquè darrere de la seva aparent tesitura amable hi ha la duresa de com les ganes de viure a doll poden portar a convertir una protagonista com la protagonista d'«Esperant Mr. Bojangles» en una entranyable reina dels bojos.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«La Blancaneus i els 7 nans». Adaptació basada en el conte recollit pels Germans Grimm. Text d'Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets i equip artístic 2024: Maria del Valle / Cristina Fabero, Marcel Castillejo, Jéssica Martín, Joan Monistrol, Montse Vidal, Arnau Solsona, Bernat Torruella, Ferran Vidal, Llorenç Costa, Oriol Berch, Pol Berch, Pol Moix, Ivet Camunyes, Joana Berch, Mar Ayala, Alba Cruells, Anna Gallés, Bernat Penas, Cristina Pineda, Itzel Montoliu, Ivette Manent, Judit Martínez, i Roser Prat. Coordinació atrezzo: Cesca Andrés. Vestuari: Bena Clapés, Dolors Castellví i Anna Oller. Assessoria: Aleix Garcia. Confecció: Equip de modistes i brigada de la Joventut de la Faràndula. Disseny d'escenografia: Joan Jorba. Revisió d'escenografia: Mariona Ubia. Construcció: Estudi Taller Jorba-Miró i equip de la Joventut de la Faràndula. Disseny i coordinació: Patrícia Álvarez i Berta Corbera. Realització: Equip de maquillatge de la Joventut de la Faràndula. Efectes especials: Llorenç Mañosa i Equip de Pirus de la Joventut de la Faràndula. Disseny il·luminació, programació i tècnic: Jordi Berch. Tècnics de llums: Adrià Gómez i Jordi Berch. Operador de so: Guillem Pol. Microfonia: Carles Bernal. Projecció: Jan Saura. Producció tècnica: ContraCorrent. Producció executiva: Pol Berch. Regidoria: Mariona Ubia. Direcció tècnica: Jordi Berch. Direcció vocal: Jéssica Martín i Alba Valero. Direcció coreogràfica: Montse Argemí. Direcció artística i dramatúrgia: Albert González. Intèrprets i equip artístic 2012 : Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Reposició: 27 abril 2014. Reposició: 11 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
AIBOU, AIBOU, ANEM A TREBALLAR!
[Crítica revisada corresponent a la primera estrena del 2012]
Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de «La Blancaneus». I no perquè els Germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època.
No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents!
Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina.
Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell.
En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual.
Pel que fa a la dramatúrgia, el guió no defuig els eixos bàsics del conte, sense els quals ja no seria el mateix conte. Hi ha doncs, la reina mare mortificada per la gelosia i per ser la més bella de la Terra, el mirallet màgic, hi ha la poma enverinada, un príncep una mica bon jan, els set nans i un estol de bèsties i follets del bosc.
Això permet que la trama s'expliqui no només amb els diàlegs sinó també amb les lletres de les cançons —clarament intel·ligibles per tot l'auditori— i que reuneixen una diversitat d'estils, des del pop, al hip hop o la música celta, amb intervencions corals combinades amb el cos de ball i intervencions solistes que són principalment a càrrec de la mateixa Blancaneus, el príncep i la reina malvada convertida també en bruixa pel seu propi malefici.
Tres bones interpretacions individuals que s'afegeixen a les del conjunt de la companyia, amb especial èmfasi, cal repetir-ho, dels set nans que no estalvien unes tonades a la popular cançó «Heigh Ho!» que els identifica i que qui més qui menys sap taral·lejar, ni que estigui a l'atur i no pugui sortir a treballar cada matí.
Hi ha dos moments esclatants durant l'hora i mitja de l'espectacle, que se segueixen pels petits espectadors amb la passió que la lluita entre el bé i el mal promou des de molt avall: l'aparició dels set nans, amb alguna escena dedicada especialment a ells sols perquè és un dels ganxos de la trama, i la mossegada fatal de la poma, rebuda amb ooohhhhs! espontanis, de la mateixa manera que se celebra el seu retorn a la vida després del petó del príncep... ep!, del petó màgic!, perquè el de debò, el de l'amor que també la versió toca de resquitlló, tant amb l'enamorament platònic dels set nans com amb l'enamorament més convencional del príncep, no arribarà com a tòpic final feliç per decisió de la mateixa Blancaneu, que el reserva, diu, fins que s'oficialitzi l'enllaç matrimonial. Clàssic sobre clàssic, doncs, ni que sigui amb la doble intenció de motivar més endavant en els primers espectadors l'esperit de portar la contrària a la moralitat establerta.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«L'alegria que passa». Una idea d'Anna Rosa Cisquella a partir de l'obra de Santiago Rusiñol. Text de Marc Rosich. Lletres de Marc Rosich i Andreu Gallén. Música d'Andreu Gallén. Dramatúrgia d'Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariadna Peya i Marc Rosich. Intèrprets reposició: Mariona Castillo, Cisco Cruz, Guillem Fole, Júlia Genís, Eloi Gómez, Àngels Gonyalons (Maria Molins, en gira), Pol Guimerà, Pau Oliver i Guillem Ripoll. Intèrprets estrena: Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís. Eloi Gómez, Àngels Gonyalons, Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Pianos: Mariona Castillo, Júlia Genís, Eloi Gómez, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Guitarres: Jordi Coll i David Pérez-Bayona. Disseny d'escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny d'il·luminació: David Bofarull (AAI). Disseny de so: Jordi Ballbé (Focus). Disseny de caracterització: Clàudia de Anta. Disseny gràfic: Marc Sardà Martí. Producció artística: Anna Rosa Cisquella. Cap de procucció i administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i adjunta de producció: Anna Candelas. Auxiliar de producció: José Luis Segador. Direcció tècnica: Titín Custey. Operador de llums: Orol Mestre / Sergio Santafé. Tècnica de llums: Xènia Lledó. Operador de so: Marcel Ferrer. Tècnic de so: Bernat Villà. Regidora i sastressa: Olga Fibla / Teresa Navarro. Maquinista: Bernat Salvà. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí. Construcció escenografia: Pascualín i Pro-escena. Acabats escenografia i attrezzo: Carles Piera. Premsa: Aloma Vilamala i Mireia Mora (La Tremenda). Màrqueting Teatre Poliorama: Ivan Danot. Màrqueting on-line, web i ticketing Teatre Poliorama: Sem Pons (BARC Comunicació). Fotografia: David Ruano. Audiovisuals: Mar Orfila i Anna Molins. Animació gràfica: Joan Thelorius. Making of: Mariona Escoda i Pau Miró. Guia didàctica: Xavier Blanch. Estudiant en pràctiques d'escenografia (Institut del Teatre): Mariona Ubia. Agraïments: Eòlia, Carlos Renedo, Albert Miret, Oido, Eloi López, Georgia Stewart, Júlia Sanz Fernández, Marc Angelet i Ferran Comangla. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Direcció musical: Enric Gallén. Direcció d'escena: Marc Rosich. Un espectacle de Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 6 març 2023. Reposició: 9 desembre 2023.
QUE ENTRIN ELS CLOWNS!
La companyia Dagoll Dagom tanca mig segle amb un gran espectacle musical que fa honor al Modernisme que va intentar establir Santiago Rusiñol. I ho fa amb aquella “alegria”, la que “passa” i potser no tornarà, però que haurà deixat una enorme empremta al llarg dels cinquanta anys d'història, sempre amb el vaixell de «Mar i cel» a punt a les drassanes per embarcar-se ni que sigui per última vegada horitzó enllà.
«L'alegria que passa» és un espectacle musical cent per cent que captiva des del primer moment fins a la nota final. El ritme no té aturador. La banda sonora marca tots els passos, els anar i venir i els girs de guió que el text i la dramatúrgia col·lectiva han fet a partir de la peça breu de Santiago Rusiñol.
Si en molts musicals, el discurs hi té un gruix considerable, aquí s'ha deixat la paraula al mínim imprescindible per fer que siguin les peces musicals, tant les corals com les interpretades en solitari, allò que mani la trama. I s'ha fet amb una diversitat d'estils, des del més electrònic i raper al més melòdic o acústic.
Es podria dir que el musical «L'alegria que passa» és un gran ventall que s'obre per explicar una història que conté dosis d'intriga, d'odi, de gelosia, d'amor, de conformisme, de somni, de repressió, d'obrerisme, de caciquisme, de llibertat i de feminisme. «L'alegria que passa» fa, a més, una mena de picada d'ullet a la història del musical, a la més pròxima també perquè, quan tot està a punt, que passin els clowns!
Sinopsi d'època rusiñoliana i coneguda: el món monòton, trist, materialista i gris del poble amb una única fàbrica de la qual tothom en viu i l'Amo i l'Alcalde que té tots els treballadors agafats en un puny. I l'art, la troupe de la comèdia ambulant, l'alegria, la bellesa, el canvi que representa la companyia de saltimbanquis que el mateix cacic ha fet arribar al poble per acaronar les falses promeses dels seus propis interessos electorals. El món de la prosa i el món de la poesia. La grisor i l'Arc de Sant Martí.
No hi ha microhàbitat sense conflicte, sense engany, sense silencis, sense explosió o revolució. Els obrers de la fàbrica i la gent del poble ja no tenen ni temps ni esma de fer cap canvi. Els comediants de la bohèmia porten aires de revolta. “Prohibit prohibir”, dirien molts, molts anys després de Santiago Rusiñol. “Prohibit prohibir prohibir”, es podria dir ara, quan tornen a córrer aires de censura pels llocs més insospitats.
Dagoll Dagom se'n va per la porta gran. Amb un espectacle que no ha creat ara per compromís ni per nostàlgia ni per bufar cinquanta espelmes amb una antologia sinó per obrir nous fronts artístics, com sempre havia fet, des d'aquí, amb gent d'aquí, amb tradició d'aquí i amb l'alçada de tota creació artística, que té el poder de ser també universal.
El repartiment de l'obra és senzillament rodó. Ni que sigui un tòpic me'l permetré: un bombó. S'hi barregen diferents disciplines en una fusió que no rellisca en cap moment. La música es fusiona amb la coreografia i la coreografia amb el discurs i el discurs amb la música. Actors i actrius que fan de cantants, que fan d'intèrprets amb una dicció de primera, que fan de músics i s'entén tot, que fan de ballarins contemporanis i si cal de hip hop, que aporten el millor de tots ells i que fan que l'auditori aplaudeixi més de tres i quatre vegades entre escenes i que posen dempeus l'auditori quan el desenllaç fa abaixar el teló simbòlic.
Extraordinària la recuperació de l'actriu i cantant Àngels Gonyalons —encara ressona aquell «Mar i cel»— que aquí fa una barreja de gèneres d'upa amb el doblet del paper de l'Alcalde i Amo de la fàbrica i també el del gran Clown. A la Gonyalons només li cal posar-se un abric negre o treure-se'l per intercanviar els dos papers amb una escena antològica en solitari que aixeca algun bravo i tot de l'auditori quan compagina un diàleg a dos en via única entre l'Alcalde i el Clown.
Impecable incorporació de l'actriu i cantant Mariona Castillo, la Zaira, l'únic nom de fonts que es manté de tots els que va fer servir l'original de Rusiñol en una mirada a la tradició onomàstica àrab. Zaira vol dir lluminosa, floreixent, estel·lar. Mariona Castillo es posa en aquest paper de l'artista bohèmia, l'estrella de la troupe, protegida pel Puck (l'actor Jordi Coll), el manaies o mànager que té Zaira com si fos de la seva propietat.
Reconfortant redescoberta del vessant, com a cantant, a més d'actriu, de Júlia Genís —nissaga Genís— en el paper de la Lina, la noia aferrada al poble gris, la promesa del fill de l'Alcalde, el Joan (l'actor Pau Oliver), aquest vivint atrapat entre els dos mons, el materialista de la fàbrica i el de la llibertat de la poesia. Els dos accepten un casament gairebé de conveniència, pactat com aquell qui diu des de la infància, abans que la revolta dels clowns o l'arribada de la Zaira no capgirin el seu futur i els destins que tenien assignats.
Entre tots ells, hi ha el Nil (l'actor Eloi Gómez), el revolucionari i fill de qui la història de «L'alegria que passa» amaga el secret del poble, el secret de l'Alcalde. El jove contestatari, la veu de la revolta, la veu del futurista “prohibit prohibir” en temps de Rusiñol.
La dramatúrgia de l'equip l'ha liderada la productora Anna Rosa Cisquella —l'última resistent al peu del canó de Dagoll Dagom— juntament amb el dramaturg Marc Rosich, el compositor Andreu Gallén i la coreògrafa Ariadna Peya. Tots han defugit l'anacronisme que hi podia haver en el Santiago Rusiñol de fa gairebé 125 anys i que aleshores ja va encaterinar el compositor Enric Morera. Dagoll Dagom ha remodernitzat la peça fins al punt que la podria haver signat un compositor de musicals de nord enllà d'avui mateix.
Dagoll Dagom ha eixamplat la trama de «L'alegria que passa» amb les aportacions musicals i coreogràfiques que mantenen en viu tot l'auditori durant una hora i tres quarts. Ha prescindit d'Agnetes, Tòfols, Tuies o Joanets, que un segle i mig abans devien marcar tendència però que ara trontollarien. I ha convertit els personatges de l'obra en figures simbòliques, a vegades d'aire gòtic, però sempre representants d'una classe social de terra endins, d'un temps i d'un país.
Tot plegat en un marc escenogràfic que pot semblar auster, però que té estructura, a la vegada, de gran musical, i un vestuari que, com faria pitjant un botó un recurs digital, passa en un plis plas del gris complet, amb l'estol de guardapols dels obrers de la fàbrica, a peces vintage, que semblen extretes d'un Holalà, plenes de vida i de color.
Del rap coreogràfic inicial a la peça insígnia de «L'alegria que passa» amb una invitació enverinada: «Benvinguts al meu poble, / poble gris, / un de tants i tants pobles. / Pobles habitats, però poc habitables. / Atrapats entre quatre carreteres, / portant una vida sense llustre ni rastre, / però res destacable... / I no saps com sortir de la roda.» I al final, arriba la pregunta clau llençada a l'aire: «¿Qui ens despertarà...? ¿Qui ens despertarà...? ¿Qui ens despertarà...?»
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Winnipeg», de Laura Martel. Intèrprets: Laia Alberch, Laura María González, Martí Salvat i Edu Tudela. Espai sonor: Nacho López. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Maria del Mar Grañena. Il·luminació: Yuri Plana. Disseny audiovisual: Clara Guixé i Viedma, Núria Planes Llull i Jordi Soler Quintana. Art conceptual: Òscar Climent. Ajudantia de direcció: Diana Díaz i Eduard Garcia Oñate. Ajudantia de producció: Marina Guarch. Assistència tècnica: Jofre Toledano. Fotografia: Cristina Raso. Vídeo: Arnau Macià / Iuris. Disseny gràfic: Mancha. Direcció de producció: Ôscar García Recuenco. Una coproducció de Puça Espectacles, La Jarra Azul i Grec 2020 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona, L’Observatori Europeu de Memòries, l’Ajuntament de Vallromanes, el Centre Cívic Baró de Viver, La Ballesta i el Teatre Akadèmia. Direcció: Norbert Martínez. Teatre Akadèmia, Barcelona, 23 setembre 2020. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 9 gener 2024.
ELS FILLS DE NERUDA
A partir de la novel·la gràfica, publicada fa deu anys, «Winnipeg. El barco de Neruda», de la dramaturga i guionista Laura Martel (Valsequilla de Gran Canària, 1995), la companyia Puça Espectacles i La Jarra Azul, en coproducció amb el Festival Grec de Barcelona del 2020, van treure de l'oblit l'odissea que el poeta Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904 - Santiago de Xile, 1973), amb el suport del ministre d'Exteriors xilè, Abraham Ortega, va protagonitzar el 1939 quan va noliejar un vaixell, el Winnipeg, que dóna títol a l'obra, per portar més de 2.000 refugiats republicans de la guerra civil espanyola, sembla que 2.200, fins a Valparaíso on molts van trobar l'asil xilè a l'exili.
Pablo Neruda, que havia estat cònsol de Xile amb residència a Barcelona en temps de la República, entre el 1934 i el 1937, va aconseguir aquesta acció solidària des de França on va fer embarcar els refugiats amb el viatge del Winnipeg. Una travessia que va acabar el 3 de setembre del 1939 a Valparaíso i que, per raons polítiques, va rebre l'aleshores ministre de Sanitat, Salvador Allende, el més jove del govern xilè.
La versió teatral de la novel·la gràfica, que en la primera estrena al Teatre Akadèmia va patir les conseqüències de les restriccions arran del coronavirus, s'ha recuperat ara al Teatre Poliorama en una breu temporada, amb el mateix repartiment i amb l'avantatge de poder donar el màxim rendiment a la posada en escena de l'obra. Una reposició no només justa i necessària sinó també imprescindible perquè relata una de les moltes petites però grans històries de la Memòria que havia quedat en un cert oblit.
La dramaturga Laura Martel va escollir com a protagonista de la seva novel·la —il·lustrada per Antonia Santolaya—, una nena que perd la seva mare i ha de traspassar el Pirineu en l'època d'hivern de la fugida dels refugiats, amb l'àvia el seu pare, guiats per dos amics de la família que, paradoxalment, són, si no afins, almenys simpatitzants del règim franquista.
Per crear l'ambientació de l'angoixa de la fugida, la direcció de Norbert Martínez opta per una posada en escena on l'escenografia crea una atmosfera poètica amb fotos, objectes com una maleta, papers o documents oficials que admeten i no admeten refugiats, petits utensilis que porten a l'imaginari del vaixell Winnipeg en alta mar com per exemple la ploma de Pablo Neruda damunt d'un got d'aigua, com un joc d'un vaixell de joguina en un bassa, o també un reflex de sorra que vol recordar la mítica platja d'Argelers, a la Catalunya Nord, on França va recloure els milers de refugiats que traspassaven la frontera exhausts i derrotats.
Mentrestant, la petita protagonista de la història, Laia, juga amb llapis de colors mentre avança l'odissea dels més de dos mil refugiats en un moment de pobresa i precarietat —que només cal comparar amb els dos o tres mil passatgers que poblen ara un dels creuers de luxe amb tots els serveis.
La trama de «Winnipeg» es desenvolupa amb un relat que alterna moments de dolor, escenes nostàlgiques de tot el que queda enrere, però també amb moments esbojarrats que desfermen el desig de la joia de viure, ni que sigui sota el record inoblidable de la crueltat de la guerra viscuda.
La poètica creada s'arrodoneix amb les projeccions que ja es troben els espectadors a l'inici de l'espectacle, però sobretot amb les cançons típiques de la guerra civil i les populars del temps de la República, moltes interpretades a cappella pels quatre personatges de l'obra. Una banda sonora que sovint parla a través de les seves lletres i que, fins i tot per als que no han viscut aquells temps, els crea l'emoció del que podria ser si arribés de nou o del que va ser, per a alguns, si hi van tenir com a protagonistes i víctimes els seus pares o avis.
Ara que tants infants perden la vida en guerres modernes o fugint de la misèria dels seus països en pasteres en alta mar, algunes de les paraules del muntatge «Winnipeg» colpegen encara més que si només parlessin del passat, com per exemple aquelles que, a gairebé noranta anys després de l'exili, quan diuen que la memòria ja sembla que s'hagi esborrat, es recorda aquell infant, sense nom, enterrat a la sorra de la platja d'Argelers. Com diu la veu de la petita protagonista de «Winnipeg», en una remor de plor ofegat: “Home, tu que ets lliure, recorda tot això!”
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«The Party», de Sally Potter. Adaptació de Sergi Belbel. Intèrprets: Queralt Casasayas, Jordi Diaz, Biel Duran, Àngels Gonyalons, Montse Guallar, Marta Ribera i Lluís Soler. Disseny i construcció d'escenografia: Jorba Miró. Disseny de vestuari: Marc Udina Duran. Ajudant de vestuari: Marta Pell. Disseny de caracterització: Júlia Ramírez. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Banda sonora: David Solans. Disseny de so: Rai Segura. Instrumentació: Ignasi Caballé. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Aplicacions d'imatge: Marc Nogué. Agraïments: Rita Payés. Producció: ANEXA. Acord amb Concord Theatricals en representació de Samuel French Inc. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 21 setembre 2023.
DEL BLANC I NEGRE AL COLOR
M'imagino el dilema de Sergi Belbel, adaptador i director de la versió teatral de «The Party», un film de culte, rodat i estrenat el 2017 en blanc i negre, de la cineasta Charlotte Sally Potter (Londres, 1949), a l'hora de reflectir a l'escenari el gruix de conflictes personals que envolten els protagonistes de la història que vol remarcar la crisi social i personal ambientada al Regne Unit.
El dilema, esclar, consisteix en triar entre mantenir l'espai, l'embolcall sociopolític i l'ambientació geogràfica dels personatges o adaptar-los a la societat on es cou la versió teatral. Sergi Belbel ha optat per respectar l'original de Sally Potter, que n'és també la guionista, diria que amb el 99,99% de la trama i els diàlegs que es mantenen en uns escassos setanta minuts entre les diferents parelles de personatges. Fins i tot ha mantingut la majoria de les localitzacions de plató similars a la versió cinematogràfica: el saló, el tocadiscos —tocadiscos vintage i discos de jazz—, el jardí, el vàter, la cuina, la porta d'entrada que amaga sempre el personatge absent...
Els espectadors que hagin vist la pel·lícula, doncs, es trobaran només amb un canvi òptic: el pas del blanc i negre de la pantalla al color de l'escenografia teatral. I també amb un canvi convencional de generació: els intèrprets del cinema són tots una mica més grans —o almenys ho semblen— que no pas els intèrprets de la versió teatral catalana. En els dos casos, però, això sí, es pot parlar d'un pòquer de repòquer d'asos perquè no en són cinc, sinó que en són set.
El pòquer de repòquer d'asos que dirigeix Sergi Belbel és la clau d'una trama que, si atenem a la convenció d'una durada teatral, es fa curta perquè amb prou feines arriba als 70 minuts de la pel·lícula —que també és inusual en el registre cinematogràfic—, tot i que cal admetre que en només una hora l'autora Sally Potter encabeix sense aturador tots els conflictes socials i personals possibles: una malaltia terminal, un terapeuta de mística oriental, trencaments de parella, infidelitats, filosofia de vida, crítica social, crítica política, lesbianisme, embaràs in vitro amb trigèmins, estrès d'especulador, materialisme i idealisme... I intriga, aires de thriller i final inesperat (si no s'ha vist o no es recorda el film, esclar).
Amb «The Party», els espectadors viuran una proposta que té el mèrit de reunir alguns dels primers noms de l'escena catalana que han passat, diguem-ho així, a la categoria de sèniors i que demostren que no se'ls pot tenir a la reserva —sobretot les actrius— sinó que poden i han de donar encara molta guerra: Àngels Gonyalons, Montse Guallar, Maria Ribera, Jordi Diaz, Lluís Soler... i dos intèrprets d'una generació provinent de la collita anomenada mil·lennial: Queralt Casasayas i Biel Duran, tot i que amb una trajectòria també prou sòlida i celebrada.
«The Party», al cinema i al teatre, exigeix un repartiment de luxe. Quan aquest repartiment es té, la trama té moltes possibilitats de lliscar sola. El ritme que hi ha impregnat Sergi Belbel funciona. I la companyia excel·leix sense excepcions. Diria que el ritme va tan llençat que per això als espectadors se'ls fa curt quan arriba el fosc final. Mentrestant, hauran viscut una versió que tendeix més a incidir en un registre de comèdia a pesar de la tragèdia de fons i que, per raons òbvies, no es pot desvelar per respecte als espectadors que hi entrin per primera vegada.
El dilema, tornem al que deia al principi, és si calia recórrer a «The Party» tal com la va perfilar Sally Potter o si, un cop aquí i a l'escenari, no calia forçar una mica més el contingut sociopolític d'acord amb la precarietat, les mancances, la crisi i les penúries que viu la societat en aquest moment i que, ja al 2017, de fet, queden molt en l'aire en el guió original, molt generalitzades.
Parlar d'un sistema de seguretat social gratuït per a tothom i qüestionar la medicina privada —com fa Sally Potter i com fa igualment Sergi Belbel— és prou suculent, tant, que jo diria que un esperaria que es fes anar més el bisturí a cor obert. Aleshores, «The Party» seria una festa encara més sonada del que ja és si els seus conflictes i les seves crítiques socials estripessin sense pietat tot el que, aquí i a fora, encara hi ha per estripar.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO Tràiler de la versió cinematogràfica de «The Party», de Sally Potter, estrenada el 2017.
«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció: Yannick Garcia Porres. Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets 2023: Emma Arquillué, Marc Balaguer, Nil Cardoner, Anna Barrachina, Albert Baró, Eudald Font, Adrian Grösser, Queco Novell i Andrew Tarbet. Intèrprets 2022: Emma Arquillué, Nil Cardoner, Guillem Balart, Anna Barrachina, Albert Baró, Pau Escobar, Adrian Grösser, Xavi Ricart i Andrew Tarbet. Escenografia: Alejandro Andújar. Disseny de vestuari: Maria Armengol. Disseny de so: Damien Bazin. Disseny de llums: Jaume Ventura. Disseny de vídeo: Mar Orfila. Caracterització: Claudia de Anta. Composició Musical: Paula Jornet / Adrià Jornet. Coreografia i Moviment: Ana Pérez. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidora: Teresa Navarro. Operador de so Efrén Bellostes. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció de vestuari: Época Barcelona. Premsa: Rubén García – BARC Comunicació. Suport en Comunicació: Sem Pons – BARC Comunicació. Xarxes socials: Marc Mampel – BARC Comunicació. Fotografia: Lander Larrañaga . Disseny gràfic: Eduard Buch. Vídeo promocional: Mar Orfila (direcció), Anna Molins (direcció fotografia), vestuari: Lara Iserte amb la col·laboració de Victor von Schwarz (VVS), caracterització: Claudia de Anta. Alumna en pràctiques del Muet: Ana Yanini . Alumna en pràctiques d’Elisava: Jordina Ribó. Alumna en pràctiques de l’Escola d’Art Llotja: Lara Gómez. Agraïments Moi Cuenca, Marina Vilardell, Roger Parés, Jordi Martínez, Sala Beckett, Dagoll Dagom, T de Teatre. Una producció de La Brutal amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració del Teatre L’Artesà de El Prat de Llobregat. Direcció: David Selvas. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 juny 2022. Reposició: 2 octubre 2023.
WELCOME TO THE PARTY
[Crítica corresponent a l'estrena del 2022]
Doncs, això, passeu, passeu i sigueu benvinguts a la festa. Perquè on hi ha amor hi ha alegria, ni que sigui emmascarada per l'antifaç daurat de l'odi. La companyia La Brutal i el director David Selvas s'han proposat desmitificar la llegenda feta història de la ciutat de Verona i adaptar-la a la lluita postadolescent del segle XXI sense defugir l'origen de la tragèdia que William Shakespeare ja va predir el 1597 quan va publicar per primera vegada «Romeu i Julieta».
Quan es revisa un clàssic com aquest, que ha passat per tota mena d'adaptacions i de registres, el repte és tan arriscat com majúscul. ¿Com cal fer-ho per no caure en la simple imitació de les referències acumulades al llarg del temps? El teatre, el cinema, l'òpera... Cada disciplina artística hi ha dit i hi ha fet la seva. ¿Però encara hi ha alguna altra manera d'arribar al The End sense que s'assembli a cap altra? David Selvas s'ha envoltat d'una nova versió traduïda, la de Yannick Garcia i una renovada i desinhibida dramatúrgia de Joan Yago (cap i casal de La Calòrica). En això consisteix el procés de creació. I l'últim acte de «Romeu i Julieta» tan esperat de tan conegut com és trenca tòpics i desmunta clixés i entra en el que podríem anomenar la “dimensió teatral desconeguda”.
Escolteu la veu melangiosa de Nina Simone interpretant «Everything must change», la peça de Benard Ighner, que va llençar al món a mitja dècada dels setanta del segle passat Quincy Jones i que ha estat repiulada des d'aleshores per desenes de grans veus de la música. Tot ha de canviar, diu. Tothom ha de canviar, assegura. Els joves es fan vells. L'hivern es converteix en primavera. Res ni ningú s'escapa dels canvis, tret de la pluja que ve dels núvols i el sol que il·lumina el cel. I els colibrís volen.
No diré res més per no trencar la intriga que ha d'acompanyar cada espectador d'aquest «Romeu i Julieta» acolorit com un Arc de Sant Martí. L'eclèctica cantant nord-americana Nina Simone posa banda sonora a uns imaginaris crèdits de pel·lícula finals abans que l'auditori esclati en aplaudiments i dempeus davant d'un muntatge tan atrevit com valent que no té por de les envestides que pugui rebre influïdes per la nostàlgia del teatre “de sempre” i que comença a peu d'escenari obert encistellant pilotes de bàsquet perquè tothom es vagi fent a la idea que qui avisa no és traïdor i que aquí no hi ha balcó medieval ni que les guies turístiques del Véneto el continuïn explotant com a relíquia i que amb un matalàs d'escuma més propi de sense sostre que de noia de casa bona n'hi ha prou per destil·lar la florida de l'amor adolescent.
El director David Selvas ha jugat fort amb una bona part de repartiment jove, però ja madur, i ha llençat a la consolidació definitiva l'actriu Emma Arquillué. ¿Us sona el cognom...? Doncs, sí, és una de les dues filles bessones del conegut actor català Pere Arquillué. Però l'actriu no vol que se sàpiga i per tant no ho direm perquè es va guanyar el paper en un càsting obert. Emma Arquillué s'enfronta a un personatge tan icònic del teatre universal com el de Julieta que només es pot assumir des del sentiment interior de cadascuna de les actrius que l'accepta. I així és com ho fa la nova Arquillué, sense clonacions ni imitacions, amb fugides subtils de vers i amb delicades línies discursives que en cap moment s'escapen ni a l'oïda ni a l'entesa dels espectadors. Essencial.
David Selvas i el seu equip han defensat que «Romeu i Julieta» és sobretot una denúncia de l'ús de la violència per mantenir la posició de l'estructura del sistema dominant. L'amor mata, diu Romeu. L'odi uneix, rebla. Morir per amor, potser sí, però sobretot morir per formar part de famílies patriarcals de les quals no saben, tant ell com ella, com desarrelar-se, els Capulet i els Montagú. Maleïdes famílies!, criden els dos adolescents, que volen que, com diu Nina Simone, tot canviï i que ofereixen el seu amor acabat de néixer convençuts que, així, la lluita entre els dos bàndols enfrontats de Verona podria acabar per sempre.
El muntatge de La Brutal juga amb una escenografia d'Alejandro Andújar sense sofisticacions, però amb algunes sorpreses: l'armari de roba de Julieta que deixa de ser de roba per convertir-se en la vitrina dels ungüents de Fra Llorenç. La bola platejada de pista de ball que podria ser la Lluna. L'apartament reduït dels cosins que té tota la pinta de pis d'estudiants. La immensa tomba de Julieta segellada per un mur de marbre...
Al costat de l'actriu Emma Arquillué hi ha l'actor Nil Cardoner de coprotagonista, en el paper de Romeu (de «Polseres vermelles» a «Les de l'hoquei» passant per aparicions fugaces a «Polònia»). I de la colla de cosins trinxeraires, navalla en mà, hi ha Albert Baró (paper principal de Paris) i Adrian Grösser, el cosí Tibald (el dos van créixer a cal Merlí) i Pau Escobar (que hi fa de l'amic Benvolio).
Per la banda dels veterans, l'actor Xavi Ricart perfila en un registre molt contemporani la imatge del pare Capulet, despòtic i dominador, que vol acollar Julieta en un casament de conveniència. I l'actor Andrew Tarbet que, amb el seu particular deix català nord-americà, fa els papers del comprensiu Fra Llorenç —protector i causant a la vegada de la confusió que porta a la tragèdia Romeu i Julieta— i el paper més fugaç del Príncep de Verona. Entre els veterans, encara hi ha l'actriu Anna Barrachina —que ha aparcat la comèdia per un temps—, que fa doblet entre ser una descarada dida de Julieta i una opulent senyora de Montagú.
He deixat per al final, en aquest repàs de repartiment, el paper d'un dels personatges que desencadena la tragèdia amb la seva mort per haver-se interposat en la baralla de carrer estret. Es tracta de Mercutio, un personatge que la versió de La Brutal dibuixa de to rosat i estètica de transvestit i que permet fer un gir espectacular a l'actor Guillem Balart, com si mai hagués portat les regnes de «Carrer Robadors» a l'amfiteatre Grec o la calavera de «Hamlet» al reinventat Cinema Aribau. L'actor Guillem Balart aconsegueix allò que els millors intèrprets populars aconsegueixen quan, ni que se'ls tingui encasellats en papers protagonistes, de cop i volta, es posen en la pell d'un personatge presumptament secundari com el de Mercutio de «Romeu i Julieta»: aconsegueix que es mengin l'auditori amb la seva intervenció i que, si n'hi hagués, el criat trepitjaria el senyor. D'esperit lliure i paraula fàcil, crec que a tots els espectadors els dol que l'esbojarrat Mercutio sigui ell el primer a rebre la ganivetada que l'envia a l'altre món.