El monòleg —tampoc no s'ha d'amagar—, creix en intensitat i obté el seu millor clímax de la meitat endavant. Això vol dir que la primera mitja hora requereix l'esforç d'una certa compenetració entre intèrpret i espectadors. Superat aquest pacte, l'actuació pren la volada absoluta i mostra, cap al final, el millor Sergi López, el que s'enfronta a un espectador imaginari, el que canta la canya sense pèls a la llengua, el que aixeca l'auditori com una autèntica estrella.
Entremig, s'ha trenat una història que es podria qualificar, sense faltar al respecte de l'autor, de "fontaneria sensual". Els mateixos espectadors ho podran jutjar. Sergi López juga amb aquell recurs tan popular de les coses mig dites, de la lletra menuda, de la insinuació, del forçar el pistó de la imaginació de l'interlocutor. I només amb la paraula s'acaba confegint un imaginari com si per l'escenari hi hagués desfilat una nombrosa companyia d'intèrprets, amb els seus cors acompanyants inclosos.
«Pirats. Els joglars flotants». Guió i música de Keco Pujol. Intèrprets: Marc Parejo / Xavi Melero, Júlia Sesé, Enric López, Anna Casas, Albert Estengre, Belén Alonso i Jordi Gonzàlez. Escenografia: MateoTikas i Alba Martorell. Coreografia: Alícia Fernàndez. Lluita espases: Arvid Blomqvist. Vestuari: Neus Regada i Xufi Simó. Il.luminació: Andreu Banús. Direcció escènica: Lluís Juanet. Direcció musical: Keco Pujol. Companyia Únics Produccions. Recomanat a partir de 7 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 7 octubre 2007. Reposició: 2 de maig del 2010.
Uns pirates en clau de musical. Però no només és això. L'espectacle 'Pirats. Els joglars flotants', estrenat a l'últim Festival de Peralada i que ha obert la temporada 'Viu el Teatre' del Poliorama, té tots els elements d'un gran musical, però en versió reduïda, una hora.
Posats a triar una referència, no es pot deixar d'esmentar 'Mar i cel', un dels èxits músicals més importants de Dagoll Dagom, en les seves dues etapes. Amb totes les distàncies que calgui, 'Pirats. Els joglars flotants' es distingeix, doncs, per tenir també com a centre d'interès un vaixell, més imaginatiu i menys sofisticat i més estàtic que el de 'Mar i cel'; per incorporar en les diferents escenes, la lluita de la supervivència, la cobdícia, les traïcions i les batalles en alta mar; per mantenir de rerefons un fil d'amor, o dos!; per fer una picada d'ullet a una companyia de dansa del ventre morisca, tot i que falsa, en homenatge a l'època, cap al 1659, quan pirates i moriscos poblaven les ones mediterrànies; i per incloure-hi tavernes, platges, teatre dins el teatre, personatges bons i dolents, herois i algun fins i tot fet de bona pasta.
El muntatge, seguint el registre del musical, introdueix cadascuna de les situacions amb breus diàlegs que, de manera senzilla, però sense recórrer a tòpics innecessaris, donen pas a les les escenes musicals, l'autèntic atractiu de l'espectacle, resoltes amb la dosi de qualitat imprescindible amb tendència a fer-les accessibles als espectadors més petits als quals s'adreça.
Malgrat la durada de només una hora, un té la sensació que hi han passat moltes coses. I de fet és així. Del planteig, que preveu un casament amb festa grossa, es passa a un motí del vaixell i l'abandó de la filla del capità en alta mar. Del que podria ser un naufragi se salta al rescat de la noia per part d'un altre vaixell de comediants que preparen l'espectacle que havia de distreure precisament els comensals del casament que ja no se celebrarà. De la trobada fortuïta de la noia a l'arribada en una platja on hi alternen les gitanes vidents i els pescadors de faixa, gorra i espardenya; de la platja a la taverna de gent de mal viure; i d'allà a l'aventura novament en alta mar camí de trobar la fortuna que el pare de la noia abandonada en alta mar havia deixat ben resguardada en una famosa illa de set cales.
L'aventura té polsims d'humor i cada escena acaba amb un element sorpresa que crea en els espectadors l'alè per continuar esperant el que ve darrere. Un fil argumental clar i entenedor aconsegueix aixecar del tot la platea quan espontàniament acompanya la música picant de mans o quan, des de l'escenari, se li demana que opti per una solució o per una altra.
El fil d'amor acaba amb un The End de pel.lícula, acompanyat de la justa recompensa que es mereix un grumet —de fet una grumet—, la Sargantana, una noia muda, desitjosa de trobar enamorat al preu que sigui, desig que veurà acomplert després de tantes aventures perilloses.
Entremig, el guió escènic i musical aporta referències que els més veterans cacen al vol i que enriqueixen el contingut per als espectadors iniciàtics: una tenora, un joc lingüístic, una frase feta, la caracterització de l'escena final d''Allò que el vent s'endugué', pinzellades musicals conegudes de tots i d'altres de caràcter popular, i moments poètics teatrals reforçats per la interpretació, la il.luminació i algun efecte escènic dels que enlluernen.
En conjunt, 'Pirats. Els joglars flotants' és un espectacle de factura digna en tots els seus elements: interpretació, escenografia, llum i vestuari, que deixa un bon regust als espectadors de totes les edats, i que obre la imaginació dels més petits perquè no sempre se'ls dóna tot fet. Un espectacle que fa de palanca i de porta d'entrada al gran musical, partint de l'experiència i la tradició dels últims vint anys que ha anat fent pòsit en les noves companyies de joves que s'hi dediquen i que ara és capaç de sortir a la llum en adaptacions per a tots els nivells.
«Còmica vida», de Joan Lluís Bozzo. Intèrprets: Pep Cruz, Jordi Coromina i Noël Olivé. Il·luminació: Ignasi Morros. Vestuari: Anna Ullibarri. Música i efectes de so: Marçal Cruz. Direcció: Pep Cruz. Companyia Per-Versions. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 abril 2010.
A vegades fa la impressió que és una comèdia d'humor anglès. A vegades, fa un tomb i entra en les arrels de l'humor català ancestral. A vegades, fa la impressió que és una comèdia tendra i romàntica. A vegades, agafa un revolt de vodevil, només un revolt. A vegades sembla una comèdia de boulevard. A vegades sembla una tragicomèdia que té el món del teatre, per dins i per fora, com a teló de fons.
Tot això i alguna cosa més ben barrejat és 'Còmica vida', una obra de teatre que el director Joan Lluís Bozzo —encasellat en el musical com el tenen alguns gràcies a la constància i tossuderia de Dagoll Dagom— va escriure a partir d'uns textos anteriors, gairebé per casualitat, per un encàrrec d'amistat sisplau per força d'un dels intèrprets del trio i director de la peça, Pep Cruz, i que s'ha convertit en un dels èxits teatrals a tot arreu on s'ha representat. I ho ha fet, fins ara, en més de 150 escenaris abans que tingués l'oportunitat de fer temporada al Teatre Poliorama de Barcelona.
¿Què té 'Còmica vida' que connecta immediatament amb els espectadors? Em sembla que tothom detecta de seguida que els personatges els explicaran una història de debò, que no són artificiosos, que sembla que acabin d'aixecar-se com a espontanis de la platea i s'hagin posat a actuar. Amb una arrencada amb aires de La Trinca, amb una referència a la festa major, i amb picades d'ullet a les telesèries amb la presència d'un personatge dolentot en la ficció —és impossible treure's del cap la imatge actual que Pep Cruz arrossega fent de Monràs en la incombustible i gairebé alienígena 'Ventdelplà'— la cosa queda més que arrodonida.
Resum: una parella d'estrelles televisives però que fa temps que no en toquen de calents fent teatre estiuegen en un poble fronterer i ell es veu obligat a acceptar fer el pregó de festa major. El públic de la platea és el públic del saló de l'Ajuntament. Les salutacions amb alguns dels espectadors ho fa més familiar. Però l'estrella no és un pregoner nat i el seu discurs triomfa més per graciós que per caure en gràcia. La seva dona —¿la quarta, la cinquena...?—, amaga també el divisme i no el pot dissimular quan recullen l'estatueta que l'alcalde els ofereix de record, com si d'una cerimònia oscaritzada es tractés.
És, però, després d'aquest acte, que la trama de 'Còmica vida' comença a rodar sense aturador. Un policia de duana és també un actor afeccionat que porta el grup de teatre del poble. Fer amistat amb la parella de mites li obre unes expectatives impensables. Però no s'adona, fins quan ja és tard, que darrere de l'aura de celebritat televisiva s'amaguen un parell de vividors capaços, ell, de jugar-se mitja vida a la ruleta del casino i, ella, de vendre's el marit al millor actor afeccionat, amb banyes incloses.
La trama de la comèdia no fa perdre l'interès en cap moment. Allò que podria semblar previsible es converteix més d'un cop en imprevisible. Allò que podria semblar romàntic es converteix sobtadament en passional. Allò que ningú no gosa explicar de les bambalines del teatre sura com una escuma i és capaç de riure's del món escènic i de qui el vetlla sota l'excusa d'una comèdia d'embolics amb un triangle d'amor i odi fins a les últimes conseqüències.
Pep Cruz, l'actor cèlebre, i Noël Olivé, la seva dona i actriu amb ambició, mouen com un titella Jordi Coromina, l'ingenu actor afeccionat i policia de duana emborratxat per la fama que li pot donar la ciutat. Al costat d'algunes escenes de parella al quadrat ben aconseguides, l'obra dóna també possibilitats a cadascun dels intèrprets de moure's en solitari amb el seu personatge amb el registre del monòleg. Jordi Coromina es caracteritza en un pagès convençut que troba les arrels i els sentiments de la terra que vol fer arribar als seus espectadors. Noël Olivé, repenjada en un taulell de camerino, protagonitza una escena que vol ser esperpènticament tràgica. Pep Cruz, quan no està serè, puja de to el discurs i es despatxa amb algunes veritats que ningú no vol escoltar.
I tot passa en un escenari on només hi ha tres cadires plegables i un mirall, algunes peces de vestuari de segona mà per caracteritzar els personatges d'una versió de 'Fedra' que no arribarà mai a bon port i el recurs d'actuar també, en alguna escena, davant de teló. Com en els millors temps.
«Dos menos (Moins deux)», de Samuel Benchetrit. Versió de Fernando Masllorens i Federico González del Pino. Intèrprets: Héctor Alterio, Pepe Sacristán, Cecilia Solaguren i Nicolás Vega. Il·luminació: José Manuel Guerra. Vestuari: Sofía di Nunzio. So: Virgina Martínez Lastra i Ernesto Candenas. Escenografia: Elimilio Valenzuela, basada en la idea original d'Alberto Negrín. Assessorament coreogràfic: Elizabeth de Chapeurouge. Direcció: Óscar Martínez. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2009. Reposició: 17 març 2010.
En diuen 'Dos menos', però en podríem dir 'Dos més'. Dos més que s'ajunten per amortitzar el pedegrí que arrosseguen ben merescut a través, sobretot, d'una prolífica carrera cinematogràfica. La mostra d'això és que el cartell de "localitats exhaurides" penja en plena operació tornada i en un temps, diuen, que les butxaques no estan per a gaires alegries.
I és que l'obra del jove dramaturg francès, Samuel Benchetrit (Champigny-sur-Marne, 26 juny 1973), dóna estones d'alegries als espectadors que, a més de voler veure la parella en escena, tenen també la possibilitat de viure un guió que bascula entre el realisme dur de dos malalts terminals de càncer amb diagnòstic de vuit i quinze dies de vida, com a màxim, i una trama tintada d'un cert realisme màgic o absurd a través d'un viatge que es proposen fer els dos i que els porta a conèixer diversos personatges i les seves circumstàncies: una dona embarassada en una carretera solitària, un pis buit amb un tocadiscos antic i un disc de col·leccionista al plat, un moll a la vora d'un llac amb un suïcida que apareix per darrere com una sirena en versió mascle, una parella de ball en un saló de contactes, el vestíbul d'un hospital on la dona té la criatura...
De fet, aquestes trobades no són altra cosa sinó un recurs perquè els dos personatges principals —repeteixo, principal mèrit del muntatge— vagin desvelant el seu passat, els seus secrets amagats, l'altra cara dels seus petits enganys entre l'un i l'altre, sempre en un registre que toca els sentiments sense caure en el dramatisme sinó vestint-ho amb una pàtina d'humor que fa que de la primera escena d'hospital, amb els dos personatges al llit i en pijama, abans de rebre el seu diagnòstic de curta vida, quedi oblidada o, com a mínim, difosa en l'espai i en el temps.
Samuel Benchetrit deixa per als espectadors que decideixen si el viatge d'anada i tornada a l'hospital, tot i que en plantes diferents, realment ha tingut lloc o és fruit, potser, dels somnis dels dos personatges. Si diuen que al llindar de la mort, la vida passa com un llampec per davant, als dos malalts terminals, també la vida els passa com un llampec d'una hora i mitja i, desitjant fugir de la mort, no fan sinó caminar en cercle per tornar al llit que els acotxarà per última vegada.
L'autor és un testimoni de primera mà d'uns fets tràgics personals. És l'exmarit de l'actriu Marie Trintignant, amb qui va conviure entre el 1998 i el 2003, i és també el pare dels seus quatre fills. L'actriu va ser assassinada el 2003 per una pallissa del segon company, Bertrand Cantat, en una cambra d'hotel.
Samuel Benchetrit va estrenar aquesta obra a França fa quatre anys, protagonitzada en un dels dos principals personatges per Jean-Louis Trintignant. Samuel Benchetrit és, a més de dramaturg, escriptor, guionista, realitzador cinematogràfic i actor.
Nascut en una família treballadora, l'autor va abandonar l'escola als quinze anys i va començar a treballar de lampista, de venedor de cotxes i de repartidor. Més endavant va fer d'ajudant de fotografia i acomodador de sales de cinema. Va dirigir precisament un altre actor català, Sergi López, en la pel·lícula 'Janis et John', en la qual treballava també Marie Trintignant, estrenada just abans de la seva mort.
«El món màgic d'Oz». Espectacle musical basat en el conte de Lyman Frank Baum. Composició: Joan Baptista Torrella. Intèrprets: Dorothy: Alba Valero; Tieta Emma: Dolors Castellví; Tiet Enric: Joaquim Viadé; Leonard-Lleó: Oriol Alguersuari; Robert-Home de Llauna: Miquel Roselló; Alfred-Espantaocells: Jordi Sanosa; Sra. Bood-Bruixa de l’Oest: Francesc Rocamora; Linda: Cristina Barbero; Ocellots: Marc Salvadó i Mar Aymerich; Ciutat Maragda: Cesca Andrés, Georgina Cejudo, Muntsa Brunet, Anna Vidal, Tània Marsol, Xavi Salvador, Josep Closas, Carlos Lopera, Francesc Vila, Jordi Llàcer. Nens: Pol Roselló, Arnau Carné, Berta Sales, Anna Marsal. Menuts: Pol Roselló, Òscar Muñoz, Eric Yangües, Estefania Granados, Sandra Nicolás, Anna Marsal, Anna Canyadell, Maria Pocurull, Leire Pérez, Emma Pérez, Berta Sales, Mariona Serra. Tècnic de so: Carles Aulí. Tècnic de llums: Jordi Berch. Tècnics d’escenari: Albert Gonzàlez, Arnau Vidal. Disseny escenografia: Ferran Torras. Construcció: Artilugi. Disseny d’il·luminació: Carles Castellví. Tècnic de llums: Jordi Berch. Disseny i tècnic de so: Carles Aulí. Disseny vestuari: Quim Carné. Patronatge: Jordi Lleonart. Confecció: Anna Maria Gumí, Carme Gili i equip modistes J.F. Maquillatge i perruqueria: Mercè Fisa. Utilleria: Cesca Andrés. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció musical: Joan Baptista Torrella. Direcció artística: Quim Carné. Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 febrer 2010. A partir 3 anys. Preu: 12 €.
El màgic d'Oz és un clàssic entre clàssics de la cartellera teatral. En pocs mesos, se n'han vist almenys tres versions diferents en diversos teatres de Barcelona i en gira per altres escenaris catalans. Cap, però, amb la majestuositat, brillantor i grandària que té la producció de la companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, un organisme que compta amb l'honor de ser pionera en la creació d'espectacles familiars, amb més de seixanta anys d'història en aquest àmbit.
Gràcies a la programació estable de Viu el Teatre, que es presenta els diumenges al Poliorama, el muntatge musical 'El món màgic d'Oz' ha sortit de la seu habitual del Vallès i s'ha instal·lat al teatre de la Rambla de Barcelona on els espectadors del gènere i els que no en són ja poden córrer a buscar lloc perquè és difícil que un espectacle familiar tingui la possibilitat de congregar una trentena d'intèrprets a l'escenari, si no és una producció de gran musical amb recursos sobrers de màrqueting i esponsorització.
Darrere de les propostes de la Joventut de la Faràndula salta a la vista que hi ha molt d'esforç personal i una clara voluntat de treballar amb el màxim rigor i qualitat malgrat que la matèria primera no sigui estrictament professional. Un tret remarcable d'aquesta proposta és la combinació en un mateix espectacle d'intèrprets de totes les edats, des de la més veterana —probablement superats els 70 anys— fins a la més primerenca —potser sis o set anys com a màxim— complementats amb els intèrprets dels papers protagonistes que reuneixen les condicions actorals i musicals perquè l'espectacle funcioni des de l'arrencada fins al fosc final.
La història segueix la trama coneguda del conte: la petita Dorothy fa un viatge fantàstic des de Kansas a la terra d'Oz. Pel camí, coneix que, de bruixes, n'hi ha de dues menes: les bones i les malignes. I fa amistat també amb personatges que agraeixen els gestos senzills com el d'alliberar un espantaocells del camp que diu que no té cervell i no pot pensar, greixar amb oli un home de llauna que s'havia quedat rovellat i que no pot estimar perquè no té cor, o estimular l'autoestima d'un lleó poruc que diu que no té valor.
La moralitat del conte es manté: amb cervell, amb cor i amb valor es poden aconseguir fites que semblen impossibles. El viatge iniciàtic de Dorothy queda ben reflectit en la trama del musical. Sempre deixant una porta oberta per als més incrèduls a la riquesa del somni que porta a la fantasia interior de cadascú.
Les intervencions parlades situen breument cada acció. Les aparicions de les bruixes en qüestió creen una atmosfera de món fantàstic que proporciona en l'auditori tota mena de reaccions, des de les espantadisses dels més petits a les reaccionàries dels que volen prendre's la justícia pel seu compte. La presència del mag d'Oz, una espectacular carota gegant que baixa al mig de l'escenari, s'acosta als efectes cinematogràfics, amb la comprensible distància que la realitat de l'escenari exigeix.
Les intervencions musicals compten amb una bona interpretació de la protagonista en el paper de Dorothy (Alba Valero), es reforcen també amb les de l'Espantaocells (Jordi Sanosa) i els seus dos companys de viatge, el Lleó (Oriol Alguersuari) i l'Home-Llauna (Miquel Roselló), a més de les de la fada Linda, vestit rosa i vareta de rigor, la bona de la pel·lícula (Cristina Barbero).
Les intervencions corals tenen dos nivells. La dels més petits, que representa una companyia d'una dotzena d'intèrprets dels personatges anomenats els Menuts, que creen un clima d'harmonia escènica sense caure en el tòpic del número contemplatiu de fi de curs i que compensen les hores de feina que de segur hi ha al darrere, i les dels adults a Ciutat Maragda, a tocar del paratge del mag d'Oz, que tinten la seva actuació amb aires de music-hall, passos de ball de passarel·la, vestit de lluentons i barret de copa.
Vestuari i escenografia mantenen un nivell de molt bon veure fins al punt que l'espectacle teatral sembla sortit d'una producció cinematogràfica, gràcies a una evident artesania que es detecta darrere de cadascun dels utillatges i els vestits de cada personatge.
La posada en escena, amb la banda sonora enregistrada, no perd el ritme en cap moment de l'espectacle que dura una hora i quart i que arriba amb bona comprensió del conte als espectadors més petits, manté la dels més joves i crea expectació en els espectadors adults.
Posats a retreure-li un petit detall, es podria dir que els foscos entre algunes escenes s'allarguen potser uns segons més del compte d'allò que la convenció del teatre permet perquè no faci la sensació que els segons es converteixin en minuts. Però la fugaç espera en la foscor es compensa amb la descoberta del canvi d'ambient que es produeix, o amb les entrades d'algun dels personatges pel passadís de la platea, que justifiquen els instants transcorreguts en parèntesi.
Amb un espectacle com aquest, de factura sòlida i ben acabat, no cal que es busqui la complicitat de la platea perquè en té prou amb el que ofereix dalt de l'escenari i amb les peripècies de cadascun dels seus personatges, sap caminar ben bé sol.
La companyia de la Joventut de la Faràndula, diuen els programes de mà, té el suport de l'Ajuntament de Sabadell. Doncs, poques vegades un suport institucional aconsegueix una inversió tan profitosa. A més, aquesta és una doble inversió perquè és una inversió de futur, que beu de les fonts de la tradició teatral més popular, la que es fa a les cuines de casa, i que conrea la pedrera artística, que és la que durant anys i anys, ja fa més de mig segle, ha donat al teatre català noms que avui són a la primera fila de les arts escèniques. I això no és cosa dels poders ocults de cap mag com el d'Oz, sinó del treball obert, constant, tossut i eficaç fet des de ran de terra... o des de peu d'escenari, que és el mateix.
«Las listas», de Julio D. Wallovits. Intèrprets: Francesc Garrido, Ariel Casas i Pep Cortès. Escenografia i il·luminació: Quim Roy. Vestuari: Montser Figueras. Construcció escenografia: Enric Naudi bonet i Helena Vitarelli. Producció: La Doma. Direcció: Julio D. Wallovits. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 febrer 2010.
Ve del cinema. Els que han vist 'Smoking room' o 'Las sillas' saben quina mena de cinema fa. El seu debut teatral ha estat gairebé per casualitat, alternativa dins de l'alternativa, en un espai com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dins del Grec menys mediàtic de l'estiu del 2009. Però com que el CCCB té també un públic fidel disposat a redescobrir i experimentar sempre nous camps, l'espectacle, en la seva estrena, va ser una sorpresa, no només per als espectadors, sinó també per al propi autor i director.
Això, suposo, és el que ha fet que el col·lectiu privat que gestiona el Teatre Poliorama l'hagi programat durant un mes, enforquillat entre l'èxit del Tricicle i l'altre èxit en reposició 'Dos menos', amb Hèctor Alterio i José Sacristán. I un es pregunta si el públic d'aquest entrepà teatral d'aforament al ple és també el públic de 'Las listas', que sembla més aviat un espectacle de cambra, per a un grup d'espectadors que, als anys cinquanta o seixanta, ja era elitista per les circumstàncies del moment, però que avui en dia, sembla que hagi desaparegut del mapa teatral, acostumat com està a empassar-se i a pair espectacles pseudotelevisius amb plantejament, nus i desenllaç sense gaires situacions críptiques, absurdes o surrealistes que exigeixen anar més enllà.
I és que 'Las listas' és una mica de tot això i més. A vegades, et ve al cap 'Tot esperant Godot'... Beckett, Beckett, Beckett... A vegades diries que ressona l'absurd de Ionesco... A vegades, penses que és un espectacle de clowns tràgics disposats a fer creure que no ho són... Però sempre hi notes un rerefons i un registre molt personal que cal atribuir al seu autor i a la vegada director, Julio Daniel Wallovits (Buenos Aires, Argentina, 1969) i que és de suposar que s'ho ha passat bomba mentre escrivia un text fet estrictament de vocabulari, amb molt poques frases, amb un diàleg de sords, però que acaba lligant i tenint sentit en la no-relació dels dos principals personatges i, després, amb la gairebé ignorància del tercer que entra en joc.
En el fons, l'eterna crisi entre l'art i la vida, entre el paper de l'artista i l'ésser humà vulnerable. El món s'ha capgirat i ara tothom és un creador, un artista. Tothom pinta, tothom escriu, tothom fa fotografia, tothom és documentalista, reporter o assagista, tothom dissenya i tothom és capaç de construir una casa si té un contenidor de mercaderies d'aquells que s'acumulen al port...
El discurs és absolutament contemporani, diria que fins i tot avançat al temps. La revolució digital, per exemple, és una de les causes que ha difuminat i difuminrarà encara més la frontera entre creadors i espectadors passius. L'allau de blogs, pàgines web, comentaris, imatges, reportatges i notícies de primera mà que acumula la xarxa ha esgarrapat un bon tros de terreny que era reservat només a uns quants. Avui ja no fa televisió qui treballa en una televisió sinó qui té una minicàmera digital i una connexió a Internet. Avui ja no publica qui escriu i troba un editor sinó qui escriu i ho publica en un portal gratuït.
Davant d'aquest canvi de percepció social de l'art, la massa d'artistes no sap on caure morta perquè no es reconeix ni ella mateixa. Ningú no llegeix ningú. Ningú no coneix l'art de ningú. I, de rebot, les matèries primeres escassegen perquè tothom ha deixat de preocupar-se per abastir el rebost: ningú no vol treballar al camp, les granges s'han enderrocat per donar pas a habitatges de segona residència, els carnissers fan cinema i televisió, i l'artista, acostumat a morir-se de gana, però també a no deixar de xuclar de la mamella pública gràcies a la suor dels altres, cau en una crisi sense sortida.
Diria que aquesta és la tesi de l'obra 'Las listas'. A banda d'això, però, hi ha un text intel·ligent, gairebé musical, de tan senzill com és: plàtans, tonyina, espàrrecs, enciams, arròs... quilos, tones, quilòmetres... I hi ha també una interpretació dificílissima que broda per una banda Francesc Garrido, que és qui té més paper textual, i que no deixen enrere els seus dos col·legues d'escenari, en aquesta reposició, Ariel Casas —en un paper de gestos, tics i disminució física i psíquica ben aconseguit— a més de Pep Cortès, el granger que estima la feina però que renuncia a la granja perquè la seva passió és ser poeta.
L'aparició dels dos primers personatges a escena, en cadira de rodes, marca ja una situació especial que és trencada per l'aparença del mitjà que han escollit i que només és una excusa per estalviar energia havent de caminar, escriure, pintar o pensar.
Tres personatges, doncs, que podrien ser la caricatura de tres candidats carregats de bona fe i paciència esperant la Llei de Dependència, tan morts de gana com alguns dels milers de dependents com ells que esperen —aquests sí, físicament i mèdicament necessitats d'urgència— que els arribin els aliments i els ajuts promesos abans de la crisi. I és que, un cop tothom s'ha fet artista d'alguna cosa, a la Llei del Segle Dependent no li toca cap més remei sinó morir-se d'èxit. Xiiissst... És l'últim sospir de 'Las listas'... Però darrere el fosc no respon ningú.
«En Joan sense por». Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañà. Música original de Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch / Maria Santallusia, Toni Sans / Lali Camps, Rubèn Montañá / Albert Mora. Piano: Francesc Mora. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Assessorament manipulació: Maria Santallusia. Disseny titelles i escenografia: Rubèn Montañá a partir d'una idea d'Egos Petits. Contrucció titelles i escenografia: Jordi Regod i Egos Petits. Vestuari: Ramon Ivars i Egos Petits. Confecció vestuari: Leo Quintana. Il·luminació: David Bofarull. So: Jorge Mur. Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas. Producció: Companyia Egos Petits i Centre Titelles de Lleida. Preu: 12 €. A partir 3 anys. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2010.
Qui recordi l'impacte i la descoberta del musical gòtic 'Ruddigore i la nissaga maleïda' ja sap de què parlem. Els seus creadors ho són també d'aquest espectacle musical de titelles, basat en la rondalla del Sense Por, divulgada arreu del món pels germans Grimm i adaptada aquí per Joan Amades. L'espectacle ja ha estat premiat per l'Institut del Teatre, per la Caixa Catalunya a l'última Mostra d'Igualada i amb dos Dracs d'Or del Festival de Titelles de Lleida.
Però el millor premi hauria de ser el ple absolut en aquesta minitemporada al Poliorama que es mereix, si no una pròrroga per qüestions de calendari i programació, sí una reposició en una altra ocasió perquè els d'Egos Petits, que estan ja preparats també per estrenar la seva versió de la novel·la 'La casa sota la sorra', al TNC, han aportat a la cartellera familiar un espectacle que eleva el llistó per la seva qualitat conceptual i interpretativa.
Música, titelles i teatre. Però també gènere gòtic, melodies de terror i gènere fantàstic, sobretot amb el canvi espectacular que fan amb el piano —aparentment l'únic element escenogràfic— en una escena de tunejat que el transforma en una casa de la por, on habiten, entre altres éssers, un fantasma tiquis-miquis lligat a una bola de pes i un sac d'ossos carregat de dolor.
Al costat de la moralitat amb què es tanca la història —sense tenir la por al cos és difícil conviure—, la versió d'Egos Petits inclou un element d'amistat amb una amiga de la mateixa edat del Joan Sense Por que no només l'ajuda a trobar l'espant que necessita perquè li passi el singlot amb què l'ha embruixat una fetillera sinó que s'enginya un recurs infal·lible perquè li marxi d'un cop amb l'ajuda de la mateixa bruixa a domicili —¿o potser hauríem de parlar més aviat d'una scort?— que fa una transfiguració en directe, amb una nàpia punxeguda, un pompis enorme i un pitram de considerables dimensions, en una de les escenes més celebrades.
Aquest joc de transvestisme a ull nu és una de les constants de tot l'espectacle: el ja esmentat piano tunejat, la casa del turó que es munta i es desmunta, una mongetera que creix i creix, una bicicleta de fusta de quatre rodes que transporta els dos titelles en un curt viatge iniciàtic per trobar la por, tal com mana el conte popular, i les diferents proporcions dels tres monstres —tres colors: vermell, verd i blau— que apareixen de més grans a gairebé minúsculs, desesperats davant la incapacitat que tenen de fer tremolar, ni que sigui una mica, el petit Joan Sense Por.
Els tres titellaires són, a la vegada, els intèrprets en directe dels diàlegs i de les diverses peces musicals del muntatge, totes originals del músic Francesc Mora, que és també qui intervé en directe al piano amb breus intervencions actorals conxorxades amb els diversos titelles de la història. Un espectacle creat amb els cinc sentits que desperta i estimula els de tots els espectadors, independentment de l'edat que tinguin.
«La màgia dels Ki-kids». Idea original de Roser Pujol. Guió d'Àngel Llàcer. Música: Óscar Larios. Lletres cançons: Roser Pujol. Intèrprets: Jordi Inglada, Robert González, Nerea de Miguel, Laia Piró, Guillem Albà i Albert Requena. Escenografia: Ricard Prat. Confecció girafa i altres elements: Amadeu Ferré. Vestuari: Taller Maravillas. Il·luminació: Guillem Gelabert. Direcció: Àngel Llàcer. Producció Essential Mind. Cicle Viu el Teatre. Teatre Poliorama. Barcelona, 13 desembre 2009. Preu: 12 €. A partir 3 anys.
Fa ja gairebé deu anys que Roser Pujol va crear la productora Essential Minds, especialitzada en serveis educatius per a infants... i de rebot per a pares i mares. Essential Minds és un segell que va néixer emparada amb la franquícia (o llicència) en exclusiva de The Baby Einstein Company, una marca internacional de productes multimèdia per a infants creada per Julie Agnier-Clark, el 1997, aleshores mare per primera vegada i professora de literatura.
El cas de Roser Pujol, a la catalana, és similar. El seu paper de mare la va portar a crear una sèrie animada, la dels Ki-kids, basant-se en els interessos dels seus primers espectadors, els de casa. I de l'animació va passar als continguts més didàctics com els de fomentar la solidaritat i també l'aprenentatge de l'anglès des de les edats primerenques, basant-se en personatges fantàstics, petites històries i un vocabulari bàsic.
La seva dèria s'ha materialitzat en la producció de DVD i CD i, a més, una primera temptativa escènica en forma de músical que ja, fa quatre anys, va estrenar al Teatre Condal i que, revisada i ampliada, és la que ara ha reestrenat al Teatre Poliorama, dins la programació de temporada Viu el Teatre, que gestiona Únics Produccions.
L'espectacle és bàsic per a primeres edats. I si ja han tingut contacte amb els personatges a través de la sèrie televisiva o amb els DVD i els CD, la bona recepció s'estableix de seguida. La conjunció en el guió i la direcció d'Àngel Llàcer fa que el muntatge musical tingui els moments clau a través de la música, els moments d'humor imprescindibles, els moments de dubte i de canvi de rumb en el ritme i els moments corals adequats.
¿Com els ho diria...? Imaginin-se, per uns moments, que qui hi ha als escenaris són intèrprets dels Abba o intèrprets dels Mecano, ep!, amb totes les distàncies. Aquest és un musical de cambra, no de grans escenaris. Doncs, bé, els espectadors als quals s'adrecen els Ki-kids comencen a educar-se des de la platea amb la força dels fetitxes que es fan realitat per un dia, en directe, davant dels ulls, damunt l'escenari i en carn i os. La comparació és una mica agosarada, però diria que els Ki-kids s'entenen millor amb qui ja els coneixen prèviament que no pas amb els qui els acaben de conèixer, que segurament deuen ser molt pocs per la capacitat divulgativa que té la televisió entre els infants d'aquest segle.
El resultat de l'espectacle és molt correcte. El guió s'ha polit al màxim i els diàlegs, en català la majoria, i les intervencions en anglès del personatge de la Kia (Nerea de Miguel) tenen un nivell lingüístic impecable, cosa que no sempre és així en espectacles d'aquesta índole. Això, afegit a una bona composició musical, que té una peça bàsica per marcar el moment àlgid amb l'aparició de la protagonista absent durant una primera part del relat, la Pekas, damunt d'una carrossa que representa la lluna en quart minvant, fa que l'espectacle mantingui un nivell de rigor sense fissures tot i que no defuig tampoc la seva intenció de fons didàctic: aprendre algunes formes en anglès i aprendre també a valorar l'amistat, l'esforç i l'enginy per aconseguir allò que es vol: recuperar la Pekas.
Els personatges dels Ki-kids, per a qui no els coneguin, són: en Kio i la Kia, dos companys inseparables; la Pekas, que és la companya a la lluna; Mister K, que fa de mestre de cerimònies; i la girafa Kukie —titella gegant de l'espectacle— que facilita el creixent interès dels més petits, ni que passin per sota de l'edat recomanada per veure l'espectacle.
En la trama de la petita història, hi ha també, com aquell qui no vol la cosa, la presència de diversos oficis: el d'astronauta, el de carter, el de cuiner, el de bomber i el de metge, tots ells interpretats per Guillem Albà, amb caracteritzacions estrafolàries i eficaces. És precisament aquest últim, el del metge, aquell que diagnostica que la tristesa que els companys de la Pekas han detectat en la noia no és altra cosa sinó que "està a la lluna", una metàfora mèdico-lingüística que serveix al guió per entrar en la fantasia i, a la vegada, per als més grans dels petits, per interpretar el doble joc que comporta entendre què vol dir en realitat l'expressió "estar a la lluna".
Sense caure en excessos de màgies fora de l'abast i exemptes de credibilitat, fugint dels recursos del gènere fantàstic superexplotats, el contacte amb la Pekas s'obté pel mitjà més clàssic i romàntic: el de la carta. Sí, sí. Paper, llapis, sobre i segells... I un no es pot estar de pensar que l'autora no vol fer fàcil la comunicació entre terra i lluna a través dels mòbils, els SMS, Internet, el Facebook o l'Skype perquè, a aquestes altures —a més que a la Lluna no hi deu haver encara tanta tecnologia—, tornar al gènere epistolar és utilitzar un element tan fantàstic com ho podria ser l'Abracadabra o l'escombra voladora dels nostres avantpassats.
L'única participació de màgia col·lectiva és la d'utilitzar tots a una el ventall de pala de ping pong que els espectadors recullen en entrar al teatre. I, al final, els afortunats de les primeres files tenen dret a una dutxa sense aigua de bombolles de sabó que els creadors d'efectes teatrals de tants i tants espectacles farien bé de recuperar, en lloc de gastar núvols de gas blanc, que ofeguen mitja platea i que segurament no afavoreixen la reducció del canvi climàtic, tant de moda.
D'un espectacle com aquest, si es vol dir així: convencional i afortunat fruit d'una influència audiovisual, només se'n pot esperar que estigui resolt amb dignitat i que compleixi el seu principal objectiu que és el de fer-se entendre entre els espectadors als quals vol arribar i fer-los sortir del teatre una mica més savis de com hi han entrat. I aquests dos supòsits, en el cas de 'La màgia dels Ki-kids', es compleixen a la perfecció.
«Dora: la filla del sol», de Carmen Fernández Villalba. Intèrprets: Noemí Bokesa, Eduard Fisas, Bernat Cot, Irineu Tranis, Assumpció Ortet, Anna Casas. Banda sonora: Xavier Oró i Pep Solórzano. Composició cançons: Keko Pujol. Escenografia: Toni Montero. Disseny i construcció titella lloro: David Lain. Vestuari: Amadeu Ferré. Coreografies: Wendy Olivé i Eva Roig. Direcció: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama. Barcelona, 18 octubre 2009. Preu: 12 €. A partir 5 anys.
La posada en escena d'aquesta peça teatral, guanyadora del premi SGAE de teatre infantil i juvenil del 2003 i publicada el 2005 per l'Editorial Anaya, manté l'equilibri entre unes escenes que mostren als espectadors primerencs les actituds aparentment habituals entre joves, que els experts anomenen assetjament o buylling i, en aquest cas, també, discriminació racial, i les escenes que mantenen el to màgic com una de les poques sortides a la situació que experimenta la protagonista, Dora, una nena mulata, òrfena, que viu amb el seu avi, en una habitació rellogada del pis d'una viuda afeccionada al bingo i que té un lloro de mascota, que li fa de guardià i confident.
Les penúries econòmiques de l'avi i Dora —tenen el deute d'uns quants mesos de lloguer a la propietària del pis—, estan pendents de l'arribada d'una carta. Mentrestant, Dora viu a l'escola l'assetjament de qui abans havia estat un amic seu, un xicot que, manipulat per la seva mala ombra —representada per un mim amb màscara—, en fa de tots colors a la noia, que no gosa parlar-ne amb ningú.
La barreja d'elements de la trama configura una història entre realista i fantàstica que juga amb la mitologia xinesa, per una banda, i amb una tènue referència al culte animista africà, per una altra, a més de recórrer a les arrels andaluses de l'avi, una llicència molt personal de l'autora, Carme Fernández Villalba, periodista i guionista establerta des de fa anys a Catalunya, però sevillana d'origen.
Poques vegades, en un espectacle de tot just una hora, adreçat als més petits, es troba una trama que acabi trenant una història tan plena de contingut: la precarietat de l'avi; la seva feina artesana de figuretes; el silenci de Dora davant de les pressions del seu assetjador, Charlie; l'ocell groc i la cuinera xinesa del carreró que ajuden Dora; la festa de Carnestoltes del grup de l'escola; les desventures de la carta i la malignitat de la Viuda sense Cor; els apunts musicals operístics; el lloro bocamoll (Rigoletto), un titella manipulat a ull nu; el clau màgic on l'avi penja la gàbia de l'ocell groc; i el mag que fa de mestre de cerimònies que, juntament amb Dora, aporten les fugaces intervencions musicals del muntatge que, malgrat el rerefons de la història, que es podria considerar dura, no defuig una sortida positiva amb la recuperació de l'amistat del jove Charlie i la tria que fa Dora per aprendre a viure lliurement i assumint el seu origen.
