CLIP DE TEATRE
[Publi Filmax]
[Aquesta sala va tancar després de 73 anys dedicada al cinema, el 31 de juliol del 2005]
- «Pandilla de mamones». Idea, textos, música, direcció i interpretació de Pedro Ruiz. Direcció i interpretació musical de Toni Olaf Sabaté. Espai escènic de Miquel Pedrola i Ángel Rubio. Barcelona, Teatre Publi, 22 octubre 2004.
- Pedro Ruiz ha tingut l'oportunitat de convertir en escenari teatral el popular cinema Publi del Passeig de Gràcia. El seu espectacle 'Pandilla de mamones', tres dies a la setmana, canvia la pantalla pel directe. Però la influència cinematogràfica es manté de valent en el guió del monòleg —atenció, gairebé dues hores sense descans!— amb una projecció de diverses imatges que acompanyen l'actuació en solitari, a més de la del músic Toni Olaf Sabaté, és clar, al voltant de la quotidianitat més puntual.
- El projecte de Pedro Ruiz, que l'ha tornat al cara a cara amb el públic en un escenari després de vuit anys, té els seus riscos. Actualment, la televisió ha ocupat amb programes anomenats d'humor —el terme ja és difícil d'establir començant pels telenotícies i acabant pels magazines— la parcel.la que fa uns anys ocupaven els artistes com Pedro Ruiz, anomenats també —té gràcia la cosa— còmics.
- I dic que té gràcia la cosa perquè sota l'aparent capa de comicitat, s'hi amaga una cruel radiografia de l'actualitat. Allò que molta gent pensa però no gosa dir s'escolta a l'escenari i l'intèrpret es transforma en una mena de veu de la consciència que connectarà amb uns més que amb uns altres, però que en cap cas el farà sentir com un espectador al límit del ridícul.
- Pedro Ruiz treballa a fons els seus guions i en aquest cas no es limita —com podria ser que passés en altres intèrprets com ell— a presentar-se a l'escenari convençut que amb allò d'agafar fama i posar-se a jaure ja en tindria prou. Segurament sap que la fama és, des que la televisió mana, efímera, i que cal continuar treballant diàriament si un vol mantenir despert el públic, no perdre el que té, i guanyar-ne de nou.
- A 'Pandilla de mamones', Pedro Ruiz es posa amb tothom qui es pot posar, sobretot, és clar, de l'esfera política, social, religiosa. El triangle és clar: política, capital i església. I ho fa des d'una òptica fins i tot moderada. Gairebé respectuosa en certs moments. Tant, que alguns espectadors potser trobaran que massa i tot. Però és precisament el que fa del seu guió un treball mesurat, madurat amb temps, no buscador de la carnassa, i segurament que en el procés d'elaboració, escurçat, retallat, incorporat d'elements i amb petites improvisacions del dia a dia, que li donen la vivesa imprescindible en espectacles com el seu.
- Diu el mateix Pedro Ruiz que el que pretén és passar una estona amb els espectadors que sigui divertida per a tots, per desboirar-se ell i els que l'escolten. Una estona, ja ho hem dit, que dura dues hores, però que mantenen un ritme que encadena cada seqüència o tema amb un altre sense que arribi a la pesantor.
- Convidats a la pantalla, imitacions, peces musicals en el moment just, una peça íntima que dedica al seu pare i que el converteix —ironies de la vida— en una mena de "cantautor amb guitarra", i un cert aire d'escepticisme, d'anar de tornada. Pedro Ruiz va de tornada després de trenta anys d'espectacles, televisió, cineasta, actor i autor de cançons i de llibres diversos. Alguns, de persoantges així, en diuen artistes. El balanç el té ben guanyat perquè ningú no li pot negar, com a mínim, el títol de treballador.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page