ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Teatre del Raval]

«La mort i la donzella», d'Ariel Dorfman. Traducció: Joan Barbero. Intèrprets: Xavi Carreras, Laura Sancho i Carlos Vicente. Veu en off: Jordi Coromina. Escenografia: Zeroquatre - Esther Alonso. Disseny llums: Xavi Costas. Disseny sonor: Edu Entrena. Vestuari: ALO. Ajudanta de direcció: Carme Tasias. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona, 1 juny 2023.

LA BARBÀRIE TAMBÉ S'ENTÉN AMB LA CULTURA

A la crítica xilena de l'època, el 1991, en plena albada de la recuperació de la democràcia, quan Ariel Dorfman (Buenos Aires, Argentina, 1942), va estrenar «La mort i la donzella», no li va fer gens de gràcia que l'autor posés en evidència una de les xacres del sistema que el país i la societat xilena havien patit amb la Dictadura de Pinochet i l'enderrocament de Salvador Allende, després del cop d'estat del 1973.

De fet, Ariel Dorfman, que era partidari d'Allende, no situa expressament a Xile el cas de la dona que va ser torturada en plena Dictadura sinó que retrata un règim en un país incert on, un dia, en una visita de nit, quan el seu marit ha estat nomenat per encetar una comissió d'investigació sobre les tortures passades, reconeix qui va ser el seu torturador, un metge que, en ple captiveri i procés de tortura i violació, era un afeccionat a escoltar la composició «La mort i la donzella», un quartet de corda que, com un testament del compositor, després d'una situació de salut delicada que l'advertia de la mort, s'ha convertit en una peça bàsica del catàleg de Franz Shubert.

Hi ha alguna intenció sibil·lina en l'obra d'Ariel Dorfman, quan relaciona l'autor austríac amb l'experiència xilena. Dues cultures, dos continents, dues èpoques, però amb les mateixes malèvoles intencions del règim de torn.

L'obra d'Ariel Dorfman és un clàssic modern. S'ha representat en molts escenaris arreu del món, se n'ha fet una versió operística a càrrec de Jonas Forssell, i el director Roman Polanski en va fer una versió cinematogràfica. En teatre, aquí, tampoc no ha passat desapercebut. El 1994, en l'etapa més inicial de teatre convencional amb què va arrencar Teatreneu, el director Boris Rotenstein en va estrenar la versió catalana amb Sílvia Munt, Ramon Madaula —la parella del comissionat i la dona torturada—, i Josep Minguell, el presumpte metge torturador. Una versió, per cert, que va aixecar polseguera per la desavinença que es va establir entre autor i director per la lectura personal que Boris Rotenstein hi va afegir al final. Més recentment, el Versus Teatre, el 2010, va recuperar la mateixa versió amb una direcció d'Aleix Rengel Meca i Teresa Canas, amb el mateix Aleix Rengel, Marta Bayarri i Jaume Mimó. Ara ha estat Empar López la que ha remuntat l'obra que, com és tradició en bona part de la cartellera del Teatre del Raval, té també una certa referència amb el cinema a través del film de Roman Polanski.

«La mort i la donzella» té un text tan evident sobre el que vol transmetre, la necessitat de fer justícia, de reparar el mal fet, de reclamar la dignitat de les víctimes que no poden fer-ho, que no necessita gaires sofisticacions. La trama d'aquesta versió se situa en una casa als afores del nucli urbà, prop del mar —la remor hi és present durant una bona estona— i les limitacions que té el teatre —un automòbil que arriba o que se'n va, un exterior de nit, un paisatge agrest que cal imaginar— se supleixen amb efectes de so que acompanyen l'arribada del marit de la dona que va patir les tortures del règim (interpretat per Xavi Carreras), la mala recepció de les notícies de la ràdio que escolta la dona (l'actriu Laura Sancho) en temps encara lluny dels avenços digitals, i que acompanyen també l'arribada del metge amic del marit, en plena nit, quan sap que ha estat nomenat per investigar les tortures del règim (interpretat per Carlos Vicente).

Hi ha un punt de romanticisme de clàssic en blanc i negre en aquesta arribada inesperada del metge a casa de la parella. Acostumats com estem a la connexió permanent via mòbil, via WhatsApp o per qualsevol altre mitjà instantani, que la presència sense previ avís del metge sembli un fet normal s'acosta més aviat a una concessió de guió per crear una certa intriga en la trama. Una concessió que es veu, a ulls d'avui, forçada, quan també la dona s'enfronta al seu presumpte torturador amb un revòlver que amenaça de matar-lo.

Tot això és el que fa que l'obra d'Ariel Dorfman —que ja té més de trenta anys de recorregut— sigui, més que intemporal, d'ubicació globalitzadora. Allò que en una llar dels Estats Units, per exemple, pot semblar un fet usual (la presència de l'arma al calaix de la tauleta de nit), aquí, afortunadament, per ara i tant, encara resulta més un recurs de gènere negre i propi de la delinqüència de les diverses màfies que operen al país i que s'han arrelat en l'última dècada que no pas un fet habitual i domèstic a les llars.

Però el teatre és ficció ni que la ficció, sovint, superi la realitat. I el que compta és el discurs, l'actitud i el camí que transcorre cadascun dels tres personatges de l'obra: de torturada a torturadora; de comissionat per investigar les tortures a còmplice d'un segrest que pot acabar tràgicament; i de presumpte torturador a confessor de les atrocitats sota el convenciment que no les ha comès sinò que les admet per l'amenaça de la força.

Tres personatges, tres mirades, tres visions d'un mateix fet que els tres intèrprets i la directora segellen finalment amb una escena a peu de platea que rubrica tot el que l'obra vol deixar dit: el silenci, l'oblit i el perdó no són suficients si la ferida es tanca en fals i l'animal ferit descobreix un dia qui va ser el qui el va ferir, ni que sigui en un pati de butaques, en la penombra de la sala, sota els efluvis de «La mort i la donzella» de Franz Shubert. Ni l'humanisme ni la cultura han deixat d'estar mai barallades amb la barbàrie. La història en va plena. I el punt feble de la història és que, tard o d'hora, sempre es repeteix.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de l'obra «La mort i la donzella», d'Ariel Dorfman, al Teatre del Raval (1). Pel·lícula íntegra de la versió del 1994 de Roman Polanski sobre l'obra de teatre d'Ariel Dorfman (2).

«Estranys en un tren (Strangers On A Train)». Adaptació de Craig Warner sobre la novel·la homònima de Patricia Highsmith. Traducció i adaptació: Tamar Aguilar. Intèrprets: José Barón, Ramon Bonvehí, Xavi Carreras, Mercè Rovira, Laura Sancho i Carlos Vicente. Escenografia: Estanis Aboal. Construcció escenografia: Ramó. Vestuari: Dress Art. Disseny llums: Xavi Costas. Fotografia: Martí E. Berenguer. Tècnic llum i so: Eduard Entrena. Producció: Muntsa Tur. Ajudant direcció: Albert López Vivancos. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona, 9 setembre 2022.

NO ET FIÏS NI DE LA TEVA OMBRA

«Estranys en un tren» és un dels clàssics més veterans del gènere negre i, malgrat les versions cinematogràfiques que se n'han fet, la versió teatral de Craig Warner és relativament moderna, del 2013, la mateixa data en què el mateix autor la va versionar també per a la ràdio.

En aquests gairebé deu anys, l'obra ha voltat per molts escenaris internacionals amb l'aval de l'autoria original de Patricia Highsmith i també amb el ressò emblemàtic de la primera versió en blanc i negre, el 1951, d'Alfred Hitchcock, tot i que va patir la censura de l'època pel seu subtil contingut de fons.

És la primera vegada que «Estranys en un tren» s'adapta al teatre català i gairebé es pot considerar obligat que ho faci al Teatre del Raval, que s'ha significat en les últimes temporades per un bon nombre d'èxits de públic de versions de novel·les d'Agatha Christie com «Testimoni de càrrec», «La teranyina» o «La visita inesperada».

En aquesta ocasió, la companyia ha optat per una posada en escena que deixa tots els trumfos al relat, a la paraula, amb uns canvis d'ambientació senzilla, conceptual, que, mitjançant el so i la il·luminació, trasllada els espectadors al compartiment del tren on es troben els dos protagonistes de la història, o a l'apartament o la mansió dels protagonistes, o a l'estudi d'arquitectura o a un ambient festiu de casament, només amb uns canvis de baguls típics d'atrezzo i, a tot estirar, un moble bar que apareix i desapareix segons l'espai que es vulgui identificar perquè la beguda hi és molt present i forma part d'un dels clixés del gènere i de l'època.

Cal advertir que, en la versió teatral, un dels protagonistes, Guy Haines, no és una figura del tenis, com passa a la novel·la, sinó un conegut arquitecte. Això facilita a l'adaptador Craig Warner jugar amb les possibilitats interioristes que li exigeix el registre teatral. També cal advertir que l'adaptació —amb una bona traducció de Tamar Aguilar— no retalla contingut i per això l'obra arriba, atenció!, a dues hores i quart (hi ha entreacte), en dues parts ben diferenciades: a la primera, el planteig del macabre pla ordit per Charles Bruno i, a la segona, l'execució i les conseqüències del mateix pla.

A aquestes alçades, cal suposar que la majoria d'espectadors coneixen més o menys la trama d'«Estranys en un tren». No hi ha, doncs, ni intriga ni sorpresa esclatant sinó, des de la platea, l'opció d'acompanyar els intèrprets en el desenvolupament del pla que en Bruno —un noi de la mare amb complex d'Edip i amb les butxaques plenes— i en Guy —l'arquitecte més aviat bon jan i en procés de separació matrimonial— acorden gairebé com un joc d'atzar: hi ha un revòlver que no s'ha disparat mai i dues persones que fan nosa: el pare d'en Charles Bruno i la dona d'en Guy Haines.

Són aquests dos personatges els que mantenen les escenes de diàleg més importants per la psicologia que desprenen: la fredor per part de Charles Bruno per executar un “crim perfecte” i la mala consciència per part de Guy Haines per complir amb un tracte que mai no es va prendre seriosament fins a saber que la seva dona havia mort assassinada.

Són els actors Xavi Carreras (Charles Bruno) i José Barón (Guy Haines) els que interpreten aquest duel entre el Mal i el Bé. I, dels dos, és Xavi Carreras qui protagonitza algunes de les escenes més esperpèntiques del seu personatge —les borratxeres, el to de fatxenda...— fins a les més dramàtiques —rendit a la falda de la mare i ofegat en el seu propi complex d'Edip.

L'obra compta amb aquests dos personatges i quatre més: la mare de Charles Bruno (que interpreta Mercè Rovira), l'amistançada i finalment esposa de Guy Haines (que interpreta Laura Sancho), l'amic i col·lega de l'estudi d'arquitectura (que interpreta Ramon Bonvehí) i el detectiu privat i administrador de cal Bruno (l'actor Carlos Vicente), que és el recurs que té l'obra perquè el thriller desemboqui en el desenllaç psicològic.

Aquesta versió catalana d'«Estranys en un tren», de Patricia Highsmith, continuarà interessant els addictes al gènere que han rebut amb bona acceptació les altres versions d'Agatha Christie que el Teatre del Raval ha posat en escena i, en aquest cas, pot ser també una crida per als molts lectors que la novel·la de Patricia Highsmith ha tingut i encara té. Una novel·la, per cert, que precisament acaba de ser reeditada en català en una nova traducció de Jordi Martín Lloret, a Viena Edicions, i que —si algú no volia polèmica, dos títols—, ha optat per un de diferent del tradicional fins ara: «Desconeguts en un tren». Posats a jugar amb títols nous, com fan al cinema, me n'empesco un altre després de constatar amb quines maldats especula Patricia Highsmith. Aquí el teniu: «No et fiïs ni de la teva ombra».

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió teatral catalana d'«Estranys en un tren» al Teatre del Raval (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 1951 d'Alfred Hitchcock amb adaptació de Raymond Chandler (2).

«Boja». Creació de Mariona Esplugues. Intèrpret: Mariona Esplugues. Espai i vestuari: Andrea Castellanos i Mariona Esplugues. Assessorament en la dramatúrgia i direcció: Marc Oller, Andrea Monje, Andrea Castellanos, Carol López. Suport audiovisual: Andrea Monje. Disseny d’il·luminació: Ona Grau. Assessorament de l’espai sonor: Marc Oller. Producció: Mariona Esplugues. Agraïments: Carol López, Núria Sánchez, Mar Medina, Queralt Casasayas. Ajudanta de direcció, mirada externa i assessorament de producció: Andrea Castellanos. Direcció: Mariona Esplugues. Teatre Eòlia, Barcelona, 23 abril 2022. Reposició: 6 juliol 2022. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 22 octubre 2022.

L'AMENAÇA SUBTIL D'UN BAT DE BEISBOL

El cineasta Woody Allen no ha necessitat ni psicòlegs ni psiquiatres, que se sàpiga. En té prou amb el que ha abocat al llarg de la seva carrera cinematogràfica en els seus guions i en les seves pel·lícules. Diguem que s'ha autoanalitzat permanentment. I per això potser ha superat el llast que arrossega per la seva vida personal i familiar, autoconvencent-se i autodiagnosticant-se que la seva actuació, tot i que poc entesa per una part de la societat, ha estat la correcta.

Però no tothom és Woody Allen. I des dels temps que s'han viscut en aquest inici de segle XXI amb la crisi financera que encara s'arrossega, sobretot en el mercat immobiliari, i la crisi sanitària, que també s'arrossega amb les seves conseqüències agreujades ara per la guerra en una part d'Europa, als gabinets de psicologia se'ls ha girat feina i s'han cotitzat a l'alça. Hi ha tota una generació que té entre els seus hàbits el d'anar de tant en tant al psicòleg o al psiquiatre. I si abans podia representar un estigma, ara fins i tot és admès com una activitat tan senzilla com fer fúting o anar al gimnàs.

Això, que ara pot semblar un esnobisme, no ho va ser gens per a l'actriu, dramaturga i directora teatral Mariona Esplugues que ha viscut almenys setze anys assistint a consultes de diversos psiquiatres i psicòlegs, des del 10 als 26 anys. I tot perquè no parava de preguntar-se què era el que li passava que no entenia.

Mariona Esplugues i la recreació del seu personatge han tingut temps d'aplegar una bona collita de respostes dels professionals del sofà, després de passar en la vida real per les consultes d'almenys tres psiquiatres i quatre psicòlegs, que ella mateixa considera que van ser respostes entre absolutament inèdites o surrealistes i extremadament còmiques o impossibles d'assumir.

L'actriu, amb un monòleg que esgarrapa l'ànima de qui es trobi en la mateixa situació i també de qui no s'hi hagi trobat mai, no amaga els seus episodis passats entre la infància i l'adolescència amb alguns brots d'angoixa, de transtorns puntuals, de depressions i d'atacs de por. Explicar-ho, dramatitzar-ho, distanciar-se'n a través de l'escena és també una teràpia que, com Woody Allen amb el cinema, no està a l'abast de tothom.

Esclar que quan Mariona Eslugues escull un bat de beisbol i un tutú, entre altres indumentàries kitsch i punk, per presentar-se davant els espectadors, ja insinua que, malgrat la seva oferta de sinceritat, no està per bromes, o millor dit, sí que està per bromes, les que imprimeix en el seu discurs per fer més amable la càrrega de fons amb un registre de tocs de clown, amb moviment i coreografia i fins i tot amb un rap a l'hora d'entrar en el controvertit tema dels medicaments. ¿Existeix cap medicament per controlar la ment de l'ésser humà?

Posant-se en la pell d'aquells psiquiatres o psicòlegs que han penetrat en la seva vida, l'actriu o el seu personatge s'alça per damunt dels hipotètics pacients, és a dir, d'ella mateixa i també per damunt de l'estol d'espectadors que, potser sense saber-ho, són també pacients passius. Mariona Esplugues, traspassada la barrera de la seva postadolescència i joventut, no deixa de guardar sota l'amenaça del bat de beisbol un missatge subtil: «¿Per què deixar de viure voluntàriament si viure, ni que sigui sisplau per força, no costa res?».

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Memòria de les oblidades», de Tecla Martorell. Música original de Ferran Barrios. Intèrpret: Rosa Andreu. Acordionista: Ferran Barrios. Cap tècnic: Àlex Manríquez. Direcció: Joan Pascual. Producció: Casino Prado. Sala Versus Glòries, Barcelona, 30 maig 2018. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 9 juny 2022.

MEMÒRIA I DOCUMENT AMB L'ALAMBÍ DE LA FICCIÓ

Fins fa pocs anys, segurament que molta poca gent coneixia la història fosca de l'antic convent de les Oblates de Tarragona que es va convertir en presó de la dictadura franquista després de la guerra civil. Afortunadament, les noves generacions interessades en la Memòria Històrica han anat posant les coses al seu lloc.

Dos mesos després de l'acabament de la guerra civil, el 6 de juny del 1939, les dones presoneres que estaven a la presó de Pilats van ser traslladades al convent de les Oblates, que va ser habilitat sense condicions com a presidi en un temps on la presó era el passaport cap a la mort. Moltes d'aquelles dones, realment, hi van morir, presumptament de malaltia, sobretot de la tubercolosi, una de les plagues de la guerra i la postguerra.

A la presó de Pilats, però, el règim franquista no hi va destinar només les dones del bàndol republicà català que havia empresonat sota qualsevol excusa o denúncia sinó que hi va traslladar també altres preses provinents de presons de Madrid, Toledo o Saragossa. I amb la saturació de les internes és quan es va convertir en presó el convent de les Oblates.

La societat de Tarragona ha recreat en els últims anys el que es coneix com «la nit negra tarragonina» quan les dones van ser traslladades a peu i humiliades pels carrers de la Part Alta de la ciutat fins a la nova presó, custodiades per les monges del convent i dins de la política de col·laboració de l'Església catòlica amb el règim de la Dictadura.

Entre aquelles dones ingressades a la presó de Pilats, hi havia una jove, provinent de la pagesia, de la població de Duesaigües, al Baix Camp: Elisa Cardona, 21 anys, que havia anat a Tarragona per treballar de serventa en un hotel de la població, establiment que va ser incautat pels comitès antifeixistes i on sembla que els seus propietaris havien amagat un capellà i algun simpatitzant del franquisme durant la guerra.

Els escamots incontrolats i criminals del comitè antifeixista que van actuar durant els primers mesos després de l'aixecament militar van afusellar els propietaris de l'hotel. I una delació anònima acabada la guerra va assenyalar la jove serventa, Elisa Cardona, com a còmplice, mai confirmada per ningú, d'haver col·laborat amb el comitè assassí. La jove Elisa Cardona va ser detinguda a la mateixa població de Duesaigües, on la seva família regentava un petit hostal del poble, va ser detinguda una nit a les antigues escoles per la patrulla de la guàrdia civil, i va ser portada a Tarragona, a Pilats, d'on ja no va sortir. I el 22 d'abril del 1939 va ser afusellada després d'un judici sumaríssim a pena de mort sense que la seva família en sabés res fins que, per atzar, els va arribar la notícia un temps després. Mai es va poder recuperar el seu cos.

Faig tot aquest preàmbul perquè «Memòria de les oblidades», aquest —no goso dir "espectacle"— sinó aquest "testimoni històric" que protagonitza l'actriu Rosa Andreu a partir de la ficció documental de la dramaturga Tecla Martorell es tanca amb un fugaç record al cas de la jove Elisa Cardona, una de les úniques dones republicanes afusellada pel franquisme al Camp de Tarragona.

Aquesta escena, la més dramàtica de totes, clou una mirada a un passat imprescindible de recuperar i que Rosa Andreu broda posant-se en la pell de quatre de les dones que van ser traslladades a les Oblates on van morir al cap de molt poc temps, no per afusellament, com Elisa Cardona, sinó per un altre tipus de subtil pena de mort, la malaltia que les va anar minant per dins en unes condicions inhumanes.

L'actriu Rosa Andreu, amb diferents perfils d'estil de veu i registre, segons cada personatge, només amb uns petits retocs de vestuari a peu d'escenari: un mocador de cap, un guardapols, un coloret a les galtes, una bossa de mà per fer cantonades... i sempre amb la banda sonora de fons de l'acordionista en directe, Ferran Barrios, es va posant en la pell de quatre de les dones —algunes vingudes de fora de Catalunya— que van ser empresonades a les Oblates i que havien deixat enrere sisplau per força la seva feina de minyona, de mestressa de casa, de portera d'escala, de treballadora de la neteja o de prostituta, només per haver simpatitzat amb la República, per haver celebrat la nova vida o per ser família de republicans i, per això, potser denunciades per veïns o per accions de revenja, a canvi d'un plat de llenties del règim.

Són quatre breus monòlegs —la peça té 65 minuts— que no només donen la veu a les quatre protagonistes documentades sinó que representen també la veu de centenars de dones com elles que van patir la mateixa humiliació i injustícia, no només a les Oblates de Tarragona, sinó en altres presons que es van habilitar després de la guerra civil per mantenir la continuïtat de la repressió de l'aixecament feixista contra la República legalment establerta.

La proposta és escènicament austera perquè la força de la paraula no necessita sofisticacions. La il·luminació és gairebé l'únic matís entre personatge i personatge. I tant Rosa Andreu com Ferran Barrios creen una atmosfera de respecte que es balanceja entre la memòria històrica, el document, l'homenatge i el realisme passats per l'alambí de la ficció, cosa que converteix «Memòria de les oblidades» en una proposta sense fronteres d'edat, tant per a espectadors que mantenen la ferida familiar com a herència com per a aquells que desperten ara després d'un llarg silenci col·lectiu que les circumstàncies polítiques més recents no han fet altra cosa sinó deixar al descobert. La memòria és tan necessària com cruel perquè acaba constatant que el cercle, dissortadament, continua donant voltes i la majoria de vegades malda per repetir-se.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Èxit, el musical de la meva vida», de Roger Pera. Col·laboració dramatúrgica: Joaquim Bundó. Intèrpret: Roger Pera. Piano: Juli Rodríguez / Gerard Malo. Llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Dansa i moviment: Maica Verdejo. Producció: Top Hat Produccions & Artistes Elspera Events. Direcció: Joan Pera i Roger Pera. Teatre del Raval, Barcelona, 31 març 2022.

ÈXIT TAMBÉ VOL DIR “SORTIDA” EN ANGLÈS

Qui hagi llegit o passat els ulls pel relat autobiogràfic «Èxit: on tot comença», que l'actor Roger Pera va escriure i publicar per explicar el que ell havia viscut en pròpia pell, acollat pel monstre de la cocaïna, trobarà en aquest espectacle una sintetització de tota la història personal que li ha servit de base per participar també en col·loquis en centres educatius i per alertar els adolescents del preu que es paga si mai es deixen engolir per la droga.

Com que l'«Èxit» en català, si li traiem l'accent obert, també vol dir “sortida” en anglès, no costa gens de córrer el risc de fer una interpretació, amb permís del mateix Roger Pera, i veure en el títol de l'espectacle un subtil doble significat. Si en el llibre, ja titulava: «Èxit: on tot comença», en aquesta versió escènica, es podria dir que ha titulat: «Èxit... la sortida».

Perquè Roger Pera se n'ha sortit. Del tot. I de la seva sortida, del seu “èxit”, n'ha fet un crit d'alerta públicament perquè, com diu ell mateix al final de l'espectacle, ningú no hagi de passar mai pel que ell va passar.

En clau de showman, Roger Pera ha bastit un espectacle on dialoga amb els espectadors, reflexiona sobre ell mateix, interpreta algunes peces de musicals que admira o que ha protagonitzat, hi fa un tast de màgia, interactua amb algun dels espectadors a qui demana col·laboració, s'acompanya d'un pianista i, en off —gràcies al mòbil— hi ha el pare, l'actor Joan Pera que, a més de posar-hi la veu, hi ha posat també una part de la codirecció.

Roger Pera fa un acte d'amor al seu pare i, de rebot, a la seva extensa família, la mare i els germans Pera. Un acte també d'agraïment pel suport que va rebre de tots ells quan estava enfonsat per la ferida de l'addicció.

L'espectacle comença quan representa que acaba d'actuar en una funció fent d'Spiderman. Se senten els aplaudiments de fons quan ell entra al camerino, encara atapeït dins el feixuc vestuari del superheroi. El seu pare l'ha d'anar a recollir al teatre. Però una primera trucada del mòbil ja deixa entreveure que Joan Pera tindrà una sortida també del seu teatre una mica embolicada i que Roger Pera tindrà prou temps per aprofitar l'espera per explicar què ha estat la seva vida.

L'espectacle té moments d'humor, picades d'ullet, subtils ironies, fuites de sinceritat i algun moment de sensibilitat que tracta amb la punta dels dits i amb guants de protecció d'incunable perquè no faci mal a ningú. Hi ha un tractament tan delicat com teatralment ben aconseguit.

Sense que es puguin comparar pel que fa al tema de fons, sí que hi ha en aquest espectacle una part de la mateixa intenció amb què l'actor del Tricicle, Carles Sans, va estrenar aquesta mateixa temporada el primer espectacle que feia en solitari, «Per fi sol!»: unes ganes de desvestir-se davant dels espectadors mostrant-se tal com sempre havia estat.

Roger Pera fa ara el mateix, però amb l'avantatge que ja ha actuat en altres ocasions en solitari, per exemple, amb l'espectacle «Quina feinada!», de Becky Mode, en una versió del cineasta Ventura Pons, el 2018, a la Sala Versus Glòries. Una mostra de la “bèstia” escènica que Roger Pera porta dins. Ell mateix ho justifica: va començar a treballar quan era una criatura, als 9 anys, convertit en un dels primers dobladors amb veu real d'infant que fins aleshores acostumaven a fer actrius o dobladores. La seva relació amb l'espectacle i la televisió ja no es va aturar des d'aleshores “sense cobrar ni un duro!”, diu, tutelat legalment per llei pels pares, fins que va ser major d'edat.

I d'allí a musicals, espectacles i protagonismes prou celebrats. Fins que el 2014 es va jugar la pell i la pròpia inversió econòmica en la recuperació del musical «Germans de sang», que ell ja havia interpretat els anys noranta en el paper del germà pobre Mickey, que va dels set anys i mig als vint anys, amb Àngels Gonyalons, Joan Crosas, Jaume Mallofré o Gemma Brió, entre altres, dirigit per Ricard Reguant. El mateix Reguant amb qui va repetir aventura el 2014, al Teatre del Raval, on ara també actua, i on aquell gener es va haver de cancel·lar la funció de les sis de la tarda perquè aleshores, que hi feia de protagonista, no s'hi va presentar, ni va avisar que no s'hi presentaria, ni ho va fer l'endemà, ni l'endemà no l'altre... Fins que la companyia va haver de revelar públicament que l'actor protagonista de «Germans de sang» s'havia fet fonedís.

Roger Pera comença el seu relat amb aquest punt d'inflexió en la seva trajectòria. I confessa ara on era aquell dia de gener del 2014. Tancat a casa. Allunyat del món i de tothom. Malvivint de la cocaïna, una addicció que ja feia temps que arrossegava, però que havia après a mig controlar. Fins que el monstre el va vèncer.

Roger Pera continua sent l'actor capaç d'omplir en solitari un escenari i un auditori. Fent un tast del Mickey de set anys i mig de «Germans de sang», interpretant un tema de Sondheim, posant-se en la capa i la mitja màscara d'«El fantasma de l'òpera» i esquitxant el relat d'anècdotes personals i familiars que involucren tots els Pera i que en cap moment no estan al marge de l'extensa carrera del seu pare, l'actor Joan Pera, un personatge que si bé no apareix físicament en aquest espectacle, sí que hi és present en tot moment en les paraules que li dedica Roger Pera i que el fan visible en la imaginació dels espectadors.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«La teranyina (The Spider's Web)», d'Agatha Christie. Traducció i adaptació: Tamar Aguilar. Intèrprets: Cristina Brondo, Eduard Benito, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Muntsa Tur, Mar Ferrer, Àngel Amazares, Pep Martínez i Pere Tomàs. Escenografia: Estanis Aboal. Construcció escenografia: Coolinquiet, Elvira Cañero. Automatismes: Carles Gil. Disseny llums: Joan Gil i Jordi Ventosa. Vestuari: Dress Art. Fotografia: Martí E. Berenguer. Tècnic llum i so: Eduard Entrena. Ajudant de direcció: Albert López Vivancos. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona. 12 setembre 2021.

SEGUIR EL FIL PER TROBAR L'ARANYA

La fórmula de les històries d'intriga d'Agatha Christie és gairebé de laboratori, sempre amb un ingredient secret no revelat mai, que fa que salti la guspira de la sorpresa i que tot allò que ha obligat a fer sospitar, deduir i concloure a l'avançada els lectors o espectadors es capgiri a l'últim moment. Sempre acaba guanyat la Christie, que és qui té la “ploma” pel mànec.

A «La teranyina», la nova incursió de la companyia del Teatre del Raval en el catàleg de l'autora del suspens, no hi falta aquesta fórmula. Durant dues hores, els espectadors tenen la possibilitat d'apostar per fer culpable tots i cadascun dels personatges que hi apareixen: la protagonista de la casa, Clarissa Hailsham-Brown; la petita Pippa Hailshan Brown; la presumpta jardinera Mildred Peake; el jutge de pau, l'oncle, el fadrí convidat... i sense cap mena de dubte el majordom Elgin, que és qui pel seu aspecte tenebrós té tots els trumfos per ser el culpable. Només quedaria lliure de sospita el mort, Oliver Costello, però considerar que ell ha falsejat la seva mort, malgrat el misteri de la porta secreta de la biblioteca —un clàssic del gènere— seria fer-ne un gra massa.

Aquesta obra, estrenada el 1954 a Londres, és la segona de més èxit de l'autora després de «La ratera». Tot i així no s'havia representat mai aquí. I ho fa, per cert, en un moment que una altra Agatha Christie també arriba a la cartellera, «Assassinat a l'Orient Exprés», al Teatre Condal. Temporada Agatha Christie, doncs.

«La teranyina» té tot un altre aire del que han tingut altres obres de l'autora al mateix Teatre del Raval. Del blanc i negre de «Testimoni de càrrec» es passa al color de «La teranyina». I del discurs de martell judicial de «Testimoni de càrrec» es passa a un discurs que es basa en la construcció d'un embolic, de mentida en mentida —com si una aranya teixís el seu fil— i amb un cert to d'humor. El gènere, doncs, es revesteix d'un cert aire de comèdia que és una manera hàbil d'enfrontar-se dramatúrgicament a una trama que inevitablement caricaturitza una època que ja forma part del mite literari.

En un repartiment que ja ha participat en altres muntatges del Teatre del Raval, hi ha l'actriu Cristina Brondo (en el personatge de Clarissa Hailsham-Brown, una noia de casa bona i esposa d'un diplomàtic, absent a l'obra), la protagonista al voltant de la qual gira tota l'acció i mentre avança la trama —amb tres o quatre entranyables foscos amb teló inclòs en els canvis de quadres per ser més conseqüents amb l'ambientació de l'època— va prenent cos i també protagonisme el personatge de l'Inspector (l'actor Pep Martínez) que, amb l'ancestral mètode de la deducció a cops d'interrogatoris i contradiccions, acaba trobant el cap del fil i el nus per on acabarà apareixent el desenllaç.

Les obres d'Agatha Christie demanen, sisplau per força, una bona predisposició per part dels espectadors. No diré que cal que en siguin fans, però sí que s'hi han d'enfrontar amb les ganes de deixar-se seduir per les claus del misteri i el joc que els proposa l'autora. Sense aquest joc no hi hauria misteri. La traducció i adaptació de Tamar Aguilar ho facilita i la companyia en conjunt els ho posa en safata. Només cal que, com fa l'autora, es proposin seguir el fil per trobar l'aranya.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Clip promocional de «La teranyina», del Teatre del Raval (1). Una de les versions teatrals més recents de l'obra al Long Beach Playhouse, Estats Units (2)

«Quina feinada!». Text original de Becky Mode. Versió de Ventura Pons. Intèrpret: Roger Pera. Escenografia: Jordi Bulbena. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Vestuari: Top Hat Produccions. Ajudant direcció: Mingo Ràfols. Direcció: Ventura Pons. Producció: Blai Pera i Versus Glòries. Sala Versus Glòries, Barcelona, 15 setembre 2018. Reposició: 20 desembre 2018. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 11 desembre 2020.

¿ROGER PERA...? ESPERI UN MOMENTET, SISPLAU!

Hi ha actors i hi ha bèsties actorals. Roger Pera és actor, bon actor. Però també és una bèstia actoral. Potser no havia tingut ocasió de demostrar-ho tan plenament com ho fa ara en solitari en aquest espectacle importat de Broadway i que —llàstima que no es puguin fer servir els mòbils!— t'agafen ganes de fer-ne un enregistrament complet perquè, potser per influència de la direcció del cineasta Ventura Pons, als espectadors els farà l'efecte que es troben en un plató des d'on s'està emetent en directe el programa d'un xòuman popular.

I no és estrany que sigui així perquè Roger Pera ha manllevat d'un actor televisiu aquest guió, extret de l'espectacle «Fully Committed», de Becky Mode, interpretat per Jesse Tyler Ferguson, conegut per ser el pèl-roig de la sèrie «Modern Family», i l'ha portat al seu terreny, amb algunes lleugeres llicències d'adaptació que, malgrat que originalment passen a Manhattan, sembla que passin aquí mateix gràcies a les picades d'ullet, entremig de les trucades, a referències locals i d'alguna mirada a la pròpia realitat personal de Roger Pera, convertit en la ficció en un encarregat de prendre nota telefònicament de les reserves d'un restaurant d'alta volada i de distribuir les trucades internes de la casa, però sempre pendent d'un càsting com a actor al Teatre Nacional de Catalunya.

«Quina feinada!» és un espectacle d'imitacions en directe que l'actor va alternant de trucada en trucada posant veu al xef de l'hotel, a alguns dels clients més VIP, a algunes de les clientes més pesades, a alguns dels clients més exigents, a algun empleat de l'hotel que té un os a l'esquena i a algun altre que ja té prou feina dalt al menjador perquè ell l'atabali, això sense oblidar que es fa l'hora de dinar i que la cuina no acaba d'estar al dia i que són festes de Nadal —hi ha un petit avet amb llums de colors sobre la taula— i que l'hotel omple les reserves de les taules amb seixanta dies a l'avançada i que té comensals il·lustres com la cantant Madonna o l'actor Gerard Depardieu.

Espectacle d'humor, però amb un aire d'amargor, perquè el Roger —telefonista amb nom real— es troba atrapat entre la feina que l'ofega perquè en el fons és l'últim mico de la cua i les seves aspiracions d'actor fora del caos telefònic del restaurant de luxe. Més de vint personatges prenen vida en els diferents matisos interpretatius de Roger Pera —actor que no en va i des de ben jove es va formar a les taules de doblatge— i que modela amb imitacions d'un guió que no permet ni un segon de repòs durant una hora i mitja i que connecta al màxim amb els espectadors locals quan imita el to i la veu tan característics del seu pare, l'actor Joan Pera.

Roger Pera ha contribuït amb aquest espectacle a la recuperació del veterà i prolífic cineasta Ventura Pons com a director teatral, després de la seva etapa inicial de bambolines entre el 1967 i el 1977, abans que es passés definitivament al cinema. Ja deia abans que l'espectacle li va, a Ventura Pons, com anell al dit perquè té una estructura i un ritme cinematogràfics impressionants. Tatralment ha comptat amb l'ajudantia de direcció d'un altre actor veterà, Mingo Ràfols.

L'escenografia de Jordi Bulbena dibuixa també molt bé l'espai de «baix» del restaurant on el luxe de «dalt» —atenció a la taula reservada a l'entrada de la sala— brilla per la seva absència i on unes canonades de desguàs, un vell armari arxivador, unes prestatgeries plenes d'andròmines, una taula desendreçada, un calendari amb el retrat de Núria Espert —mite del futur actor Roger— i tres telèfons que no paren de sonar i que marquen a la vegada el canvi de personatge: el de la centraleta exterior, el de l'interior i el de disc de color vermell dels setanta del segle passat, arrodoneixen un espai gairebé claustrofòbic al qual fa respirar i suar de valent la capacitat energètica de Roger Pera en escena.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Tràiler promocional de l'espectacle «Quina feinada!», amb Roger Pera (1). Tràiler de l'espectacle original de Broadway, amb l'actor Jesse Tyler Ferguson (2).

«Testimoni de càrrec», d'Agatha Christie. Adaptació i traducció de Marga Parrilla. Intèrprets 2019: Jordi Coromina, Empar López, Carlos Briones, Muntsa Tur, Lluis Altés, Enric Cervera, Gerard Clavell, Montse Miralles, Sergio Alfonso, Berton Fernández i Laia Serra. Intèrprets 2015/2016: Jordi Coromina / Jep Barceló, Empar López, Pep Martínez, Muntsa Tur, Lluís Altès, Enric Cervera, Xavier Serrat, Montse Miralles, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Roser Ràfols. Covers: Aida Qui, Eva Poch, Alberto Díaz i Míriam Escurriola. Il·luminació: Xavi Costas. So: Omar Campo. Escenografia: Gala Garriga. Construcció escenografia: Xavi Porcar. Vestuari: Rafató Teatre. Equip de caracterització: Carmen Mayor i Sara Rigola. Música original: Peter Delphinich. Interpretació musical: Peter Delphinich (saxo / baríton alt) i Dick Them (contrabaix). Enregistrament musical: Jaume Agramunt. Ajudanta direcció: Marga Parrilla. Direcció: Pepa Calvo. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre 2015. Reposició: 22 setembre 2016. Reposició: 7 setembre 2019.

Al cap d'una estona de l'inici de la representació de 'Testimoni de càrrec', a un li fa l'efecte que l'escenari del Teatre del Raval ha tornat als orígens de sala de cinema de barri i que s'hi projecta la pel·lícula 'Witness for the Prosecution', l'original de Billy Wilder, que el 1957 van protagonitzar Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power. El blanc i negre continua dominant la posada en escena.

L'adaptació del muntatge parteix d'una obra teatral d'Agatha Christie estrenada el 1953. La pel·lícula, que en el seu dia també va ser doblada al català, compta ara amb aquest retorn a l'origen teatral en una nova traducció de Marga Parrilla molt afinada que fa que cadascun dels personatges adquireixi una notable personalitat, a manera que avança l'acció.

D'entre aquests personatges, esclar, qui té la veu cantant és Sir Wilfrid (un potent Jordi Coromina), l'advocat criminalista que surt de la convalescència d'un atac de cor i que, no fent cas de la recomanació mèdica, accepta la defensa d'un cas d'assassinat d'una dona gran i folrada de milions amb qui un home més jove matenia una sospitosa amistat.

La mestra de novel·la negra més popular de tots els temps, Agatha Christie, sap posar-hi tots els elements que fan falta per anar creant una intriga creixent, atrapant els lectors o espectadors, i portant-los a un carreró sense sortida fins que esclata la sorpresa final: l'afer matrimonial, la infermera de Sir Wilfrid, el fiscal, el jutge del martell, la minyona de la dona assassinada, els bidells i els policies, la noia del públic... i per acabar-ho d'arrodonir, vuit espectadors voluntaris que prèviament a cada funció s'han ofert per fer de jurat popular des de dalt de l'escenari.

En un moment que el teatre fa la viu-viu amb muntatges amb dos o tres intèrprets o un de sol, el Teatre del Raval es permet el luxe de posar en escena una obra que reuneix onze intèrprets i vuit espontanis i, a més, alguns dels intèrprets, veterans que vénen de lluny, però poc habituals actualment a l'escenari. Una operació de recuperació de noms injustament oblidats que ha tingut escasses iniciatives d'aquesta mena, com la que fa anys va fer Hermann Bonnín al Teatre Romea. Aquesta reunió d'intèrprets veterans encara reforça més el caràcter de la revisió d'una història en blanc i negre de fa seixanta anys.

Al costat de Jordi Coromina —que li vagi darrere amb un flabiol sonant el canadenc Raymond Burr fent de Perry Mason!— hi ha un coet en bata blanca i còfia fent d'infermera Plimsoll (Muntsa Tur), que aporta un toc d'humor, i una camaleònica dona alemanya de passat tèrbol —quan Agatha Christie escriu l'obra han passat només vuit anys del final de la Segona Guerra Mundial—, Romaine Vole (Empar López) que, com ja feia Marlene Dietrich en la versió cinematogràfica, s'emporta el gat a l'aigua de tot el cas.

L'obra, de tall clàssic dins del gènere, respecta, en una direcció molt mesurada de Pepa Calvo, l'estructura del planteig, el nus i el desenllaç sorpresa i, mentre dura la sessió del judici, incorpora la platea com a públic xafarder de les declaracions dels testimonis, amb la infermera Plimsoll i una modista d'època barrejades entre els espectadors. Hi ha cinema de tarda de diumenge i teatre de tarda de diumenge. Si un i l'altre estan ben fets, l'aposta val la pena. No hi ha crispetes, però només hi faltaria que, abans de començar, aparegués projectat el cap de la crinera i rugís el lleó de la Metro Goldwyn Mayer!

Tràiler de la versió cinematogràfica del 1957 dirigida per Billy Wilder i protagonitzada per Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Powe.

«Anònims», de Jordi Manau. Intèrprets: Jordi Manau, Clàudia de Sandoval, Gerard Clavell i Ariadna Gaya. Escenografia: Marina Soteras. Fotografia: Èric Garrido i Roser Salarich. Producció executiva: Ariadna Gaya. Cicle Joves Creadors. Direcció: Jordi Manau i David Iglesias. Companyia La Paradoxa, Teatre del Raval, Barcelona, 13 abril 2019.

És curiós que una companyia jove s'emmiralli en autèntics “dinosaures”, amb perdó, de la música del segle passat que encara avui cuegen perquè els suports físics enregistrats ja no es venen i el negoci musical, si és que existeix, passa precàriament per l'Spotify i ha hagut de tornar als directes. Com a mostra, la gira final que va haver de fer en la supermaduresa el cantant i poeta Leonard Cohen, que va acabar morint amb les botes posades damunt les taules.

Doncs bé, els integrants de la jove companyia La Paradoxa —parlem de “joves” que ja empaiten o superen el 3 en edat— fan una “boutade” amb un segrest de ficció del cantant Joaquín Sabina i intentant que alguns dels seus amics més íntims (el triangle inseparable format per Ana Belén, Víctor Manuel i Joan Manuel Serrat) paguin el rescat que demanen pel seu alliberament. En resum: víctimes de la generació Y o generació millennial com són, es veuen obligats a caure en el recurs de la caputxa de segrestador tot i que estudien, tenen alguna feineta, fan de comercials, marquen enquestes de carrer o viuen de ser exfutbolista ben pagat.

L'obra té alguna cosa d'influència cinematogràfica, de sèrie de thriller i d'animació. Tot plegat crea un cert garbuix en l'estructura dramàtica que es basa, sobretot, en el que els arriba des de l'altre costat del mòbil, des de trucades inoportunes de la mare d'un d'ells, del promès amb qui una de les dues noies s'ha de casar quinze dies després, del pare que té un fill a casa esperant-lo o de la relacions públiques que es llança a fer de dona de la vida i que busca imprudentment la mort. Gènere negre amb aires de «Rufufú», és a dir, d'intent frustrat en l'objectiu i, en alguns moments, també còmic.

Fins aquí les intencions del muntatge «Anònims». Però tota bona intenció, en teatre, ha de trobar la seva correspondència en el resultat escènic i en la manera com arriba als espectadors. I aquí cal aprofitar el guió de base per millorar la representació, sobretot pel que fa a la dicció i l'audició perquè hi ha un considerable text de diàlegs i no sempre arriba clarament a l'auditori, ja sigui per les circumstàncies de la mateixa sala o perquè els quatre intèrprets no tenen encara prou consciència de la necessitat d'expandir la paraula platea enllà.

Fora d'això, hi ha energia i entusiasme, hi ha una certa dosi de frikisme, i moltes ganes de trencament escènic per acostar-se a un públic no necessàriament teatral sinó, com ells, educat en els mitjans audiovisuals i globals de l'última dècada. Com a avís per a navegants, ells mateixos autodefineixen l'espectacle «Anònims» com una “smartcomedy”. Doncs, això. Qui avisa no és traïdor. El mòbil apagat, però, per si de cas.

«La dona de negre». Versió de Stephen Mallatratt, a partir de la novel·la «The Woman in Black» de Susan Hill. Traducció al català i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Carlos Vicente i Gerard Clavell. La dona Jennet Humfrye: Marina Duran. Veus en off: Jordi Coromina, Ariadna de Guzmán i Empar López. Disseny de llums: Xavier Costas. Disseny de so: Jordi Ballbé. Espai escènic i vestuari: Estanis Aboal. Coreografia: Valentina Calandriello. Tècnic de llums i so: Víctor Cárdenas. Vídeo: Rafa Jiménez. Comunicació: Xtrategium. Producció: Muntsa Tur. Ajudant de direcció: Àngel Amazares. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona, 15 novembre 2018.

De «La dona de negre» s'han fet versions en teatre, cinema, televisió i ràdio. L'escriptora Susan Hill (Scarborough, North Yorkshire, Anglaterra, 1942) va publicar la novel·la «The Woman in Black», de caire gòtic tradicional, el 1983, i des d'aleshores no ha parat. A Londres, és des del 1987, un dels clàssics teatrals encara en cartellera que beu de la versió de Stephen Mallatratt. El director valencià Rafael Calatayud l'ha adaptada un parell de vegades, la primera en castellà, el 1998, i la segona en català, el 1992. Es dóna el cas que un dels dos intèrprets de l'actual versió catalana del Teatre del Raval, l'actor Carlos Vicente, que ara es posa en la pell de l'advocat jubilat Arthur Kipps, va fer aleshores el paper del jove “actor” que ara ha passat a mans de Gerard Clavell.

L'obra, només per a dos actors, juga amb la imaginació dels espectadors i també amb la dels dos intèrprets. Sortir de la novel·la i anar al teatre sempre ha estat una missió difícil i a vegades impossible. Una altra cosa és anar al cinema o la televisió, on els exteriors, els interiors i els personatges prenen la veu narrativa. Però en el cas de l'adaptació teatral, tot es limita als dos personatges —l'advocat que té una història per explicar i l'actor que hi veu un filó dramàtic— i per això el text de l'obra s'acosta més al guió radiofònic on mana la veu narrativa i hi prenen un relleu especial els efectes sonors, als quals, en teatre, cal afegir-hi els efectes d'il·luminació tenebrosa, ocre i fosca... amb alguna sorpresa per la platea quan la misteriosa dona de negre, l'ànima en pena de Jennet Humfrye, mare d'una criatura que va haver de lliurar a la seva germana, persegueix els habitants d'una petita població anglesa de la costa nord-est d'Anglaterra i intenta posar la pell de gallina als espectadors del Raval.

¿Per què els anglesos tenen tanta tradició en el gènere del terror? ¿Potser perquè han acabat creient-se que en els seus vells casalots farcits de retrats d'avantpassats nobles hi ha fantasmes de debò? El cas és que el gènere gòtic no ha caducat i si als anys vuitanta Susan Hill hi va recórrer en literatura també és perquè l'allau d'històries de fantasmes que ha envaït la creació audioviausl amb el boom de la imatge i la possibilitat d'efectes espectaculars encara no havia arribat del tot.

«La dona de negre» té dos esculls a superar: un excés narratiu que porta a una durada de l'obra que li resta dinamisme i un excés d'imaginació sobre allò que no es veu ni es pot mostrar en un escenari en un exercici honest que despulla les costures teatrals i que fomenta moments de teatre dins el teatre.

Els actors Carlos Vicente i Gerard Clavell defensen bé els seus dos papers i superen notablement aquests dos esculls. No poden anar més enllà perquè l'estructura original de l'obra tampoc no ho facilita. La mà de la direcció d'Empar López ha treballat molt els efectes sonors i l'ambientació fantasmagòrica que s'escampa per tota la sala. I la versió catalana de Tamar Aguilar sona molt neta, sense que malmeti l'original literari.

Tots plegats, de fet, porten un seguit de temps de treball en equip que s'ha forjat amb muntatges de gènere negre com «La visita inesperada» o «El miracle d'Anne Sullivan», obres que van posar el caramel a la boca de molts espectadors amb resultats exitosos. «La dona de negre», ara ja a la cua final, també ha prorrogat des del mes de setembre, però no es pot amagar que el seu ganxo popular és diferent, més exigent per als espectadors catalans de teatre que, a diferència dels anglesos, fa l'efecte que no creuen gaire en fantasmes.

Tràiler promocional de l'obra «La dona de negre», al Teatre del Raval de Barcelona (1). Tràiler d'una de les versions cinematogràfiuques de «The Woman in Black» (2). Tràiler d'una de les versions teatrals del London West End de l'obra «The Woman in Black»(3).

«The Trumps», de Xavi Morató. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Sergi Cervera, Mingo Ràfols, Mònica Macfer i Joan Olivé. Amb la col·laboració de Mont Plans, Dafnis Balduz, Lloll Bertran, Txabi Franquesa, Miquel Ripeu i David Guapo. Escenografia: Jordi Rovira (amb la col·laboració d’Astrid Caballero). Il·luminació: Dani Gener. Caracterització i maquillatge: Marta Ferrer (amb la col·laboració d’Helena Fenoy). Vestuari: Noemí Ramírez (amb la col·laboració d’Angela Cassillas i Catou Verdier). Coreografies: Bea Ortiz i Joan Olivé. Coach vocal Trump: Elia Corral. Producció: Sergi Cervera. Direcció: Xavi Morató i Joan Olivé. Teatre del Raval, Barcelona, 16 març 2018.

Segurament que quan Xavi Morató, autor d'aquesta comèdia gairebé musical, es va plantejar posar cara a cara en clau satírica els dos líders polítics més perillosos del món des que ha començat el segle XXI: Donald Trump, president dels EUA, i Kim Jong-Un, capitost de Corea del Nord, no devia comptar que, precisament coincidint amb l'estrena de l'espectacle, els dos personatges en la vida real concertarien una futura trobada per debatre els seus afanys de poder. Aquesta trobada s'ha pactat després dels Jocs Olímpics d'Hivern a Corea del Nord i, tenint en compte el caràcter inestable de l'un i de l'altre, no seria estrany que mai no es portés a terme i que la ficció de Xavi Morató tingui més sentit que mai.

«The Trumps» és una comèdia volgudament esperpèntica i esbojarrada i per tant no admet matisos que suavitzin aquests qualificatius. Els quatre intèrprets imitadors estan obligats a estrafer els seus personatges imitats tot i que qualsevol semblança amb la realitat no és tan casual i pot arribar a semblar, en segons quins moments, més encertada del que aparenta.

Comèdia amb més diàlegs que peces musicals, tot i que n'hi una desena que marquen prou l'espectacle i l'enforteixen —cedé i foto voluntaris a la sortida—, satiritza la presumpta trobada entre els dos líders, la manipulació del majordom de la Casa Blanca i la seva conxorxa adúltera amb Melania Trump, i no s'està de ridiculitzar les posicions de cadascun dels dos líders protagonistes a la vegada que també alerta, ni que sigui jugant, jugant i fent broma, dels botons vermells que cadascun d'ells dos pot pitjar en un rampell de bogeria.

El muntatge requereix un procés previ de caracterització important, feina a l'ombra de Marta Ferrer i Helena Fenoy. L'actor Sergi Cervera —aquí potser del tot desconegut, però que amaga una de les cares que apareixen sovint a «Polònia»— es transforma en Donald Trump, un personatge pinxo, panxut i deixadot, cabell panotxa, a qui l'última cosa que el preocupa és el bon govern dels EUA. L'actriu Mònica Macfer —cal recordar per exemple «Boig per tu» entre els seus espectacles— és Melania Trump, i no només ha de transmetre els dots seductors que s'atribueixen a la jove esposa de Trump sinó que ha de mostrar que darrere el cabell ros llarg, la figura de model i el menyspreu masclista de Donald hi ha una dona amb pensament propi, llibertat incondicional i, si cal, amb males intencions d'abast polític que no és prudent desvelar.

L'actor Joan Olivé, codirector de l'espectacle i autor de la banda sonora, és el majordom de la Casa Blanca, un càrrec que ja exercia amb Barack Obama i que per això condiciona la seva fidelitat envers Trump. I l'actor Mingo Ràfols es posa en la pell del líder de Corea del Nord, Kim Jong-Un, aconseguint amb la seva aparició a escena una de les peces musicals més celebrades pels espectadors, a ritme de mig rap, i convertint el seu personatge en un dels atractius de la comèdia, amb moments de clown i interacció amb els espectadors que no comporten, malgrat una baixada a la platea del líder, cap perill per a la integritat física de la víctima escollida.

«The Trumps» és una comèdia que pretén el divertiment durant una hora i mitja, sense opció a l'avorriment, mostrant la cara oculta dels seus protagonistes i que és idònia per a tots els públics, no només per la seva part musical sinó perquè prescindeix de tesi de política dura i se centra en les seves caricatures personals. També són ben rebudes les intervencions en vídeo d'altres líders europeus, quan sona l'alarma nuclear, i que compta amb breus intervencions d'intèrprets prou coneguts i amb suficient ganxo mediàtic com David Guapo, Mont Plans o Lloll Bertran.

«La visita inesperada (The Unexpected Guest)», d'Agatha Christie. Traducció i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Jordi Corominas, Empar López, Lluís Altés, Manel Solàs, Muntsa Tur, Gerard Clavell, Carme Capdet, Àngel Amazares i Bernat Muñoz. Escenografia: Pablo Paz. Disseny llums: Xavier Costas. Vestuari: Rafató Teatre. Tècnic: Raül Beldarrain. Ajudant direcció: Enric Cervera. Direcció: Pau Guix. Teatre del Raval, Barcelona, 30 setembre 2017.

La intriga està servida. Com en totes les obres d'Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1890 - Winterbrook, Regne Unit, 1976), el culpable tant pot ser un com en podrien ser deu. Precisament una versió íntegra de «Diez negritos», camuflada sota el títol «Y no quedará ninguno», es representa també actualment al Teatre Apolo de Barcelona. No és la primera vegada que la companyia del Teatre del Raval recorre a Agatha Christie. Un dels èxits de la sala va ser la recent «Testimoni de càrrec», que es va mantenir una temporada llarga en cartellera amb l'oportunitat que alguns espectadors hi fessin de membres del jurat.

En el cas de «La visita inesperada», una obra del 1958, l'estructura segueix la marca del gènere de l'autora: hi ha el mort de rigor i, al seu voltant, en un espai tancat i allunyat de l'urbs, una sèrie de personatges que de seguida es converteixen en aspirants a culpables d'assassinat.

Per fer-ho encara més evident, el Teatre del Raval reparteix una plantilla amb el «fotomatón» dels nou personatges —amb llapis carbó inclòs— perquè cada espectador marqui a l'avançada qui creu que pot ser el culpable i, si l'encerta, té opció d'entrar en un sorteig per obtenir noves localitats.

Durant dues hores, la intriga inicial creix i els espectadors van especulant sobre les possibles hipòtesis: ¿Podria ser que l'assassí fos Michael Starkwedder (Jordi Coromina), el visitant inesperat que embarranca per culpa de la boira i fa cap a la mansió d'autos? ¿O potser és Laura Warwick (Empar López), l'esposa de la víctima i amistançada amb Julian Farrar (Lluís Altés), el polític en plena campanya electoral, un altre sospitós?

Esclar que encara hi ha més candidats a ser els autors d'haver premut el gallet del revòlver: ¿Podria ser la senyoreta Bennett (Muntsa Tur), la cuidadora de la víctima en cadira de rodes? ¿O potser és Jan Warwick (Gerard Clavell) el germà petit de l'esposa, amb una lleugera deficiència psíquica, però boig per les armes i fer punteria? ¿O potser, si Agatha Christie fos menys conservadora, potser podríem pensar que l'assassina és la matrona de la casa, la senyora Warwick (Carme Capdet)?

Esclar que si recorrem al clàssic del gènere, es podria carregar el mort a Henry Angell (Àngel Amazares), el majordom de la casa que es guanya l'antipatia dels espectadors i fa punts per guanyar-se el paper d'assassí. Queden l'inspector Thomas (Manel Solàs) i el sergent Cadwallader (Bernat Muñoz) que són els que haurien de resoldre el cas i, per tant, teòricament, haurien de quedar fora de tota sospita... però això no se sap mai per què, en aquesta obra d'Agatha Christie, ningú no se salva de guanyar-se el títol d'assassí perquè el desenllaç arriba veladament de la mà dels mateixos protagonistes, més perspicaços que els professionals del ram.

El desenvolupament de l'obra transporta els espectadors a l'època d'Agatha Christie. És una manera de no trair l'autora ni tampoc l'atmosfera de mitjan segle passat. Qualsevol reactualització als temps actuals seria un intent fallit perquè es perdria el regust de l'antic «blanc i negre» i del misteri abans que el cinema i sobretot la televisió desvelessin totes les intrigues possibles.

La companyia defensa els seus papers seguint, doncs, aquests paràmetres. Jordi Coromina i Empar López marquen el ritme de la trama i es converteixen en els dos principals protagonistes (el visitant i l'esposa). Però l'obra dóna fugaces oportunitats a altres intèrprets i els seus papers (principalment Muntsa Tur, Carme Capdet, Àngel Amazares i Gerard Clavell).

«La visita inesperada» és una obra entretinguda, enigmàtica i que manté els espectadors en enjòlit, una de les virtuts de la litearatura negra i la dramàtica d'Agatha Christie que la companyia s'ha fet seva.

«Al i Oli (The Sunshine Boys)», de Neil Simon. Versió de Josep Minguell. Intèrprets: Josep Minguell, Mingo Ràfols, Oriol Casals, Àngela Jové i Thais Buforn / Bernat Muñoz. Veus en off: Frank Capdet i Xavi Martín. Escenografia: Ramon de los Heros. Construcció escenografia: Daniel G. Blanco. Vestuari: Jordi Bulbena. Ajudanta vestuari: Mariela Sernagoras. Construcció vestuari: Carmen González. Il·luminació: Lluís Serra. So: Ramon Olesti. Tècnic llum i so: Guillem Pol. Cap tècnic: Rafael Tomico. Regidors: Thais Buforn / Bernat Muñoz. Estudi gravació: Kaliope Studio. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudants producció: Àlex Verdú i Stasik Biel. Ajudanta direcció: Thais Buforn. Direcció: Josep Minguell. Producció de Bohèmia's. Teatre del Raval, Barcelona, 14 maig 2017.

L'allioli és una salsa espessa, grogosa o verdosa, depèn de l'oli d'oliva, que s'elabora al morter picant i remenant amb la mà de morter, triturant alls barrejats amb l'oli, amb una mica de sal i, segons els gustos, amb un raig de suc de llimona.

Es fa difícil, pel títol escollit per a aquesta versió catalana, «Al i Oli», no pensar fonèticament en aquest ingredient de cuina. I posats a picar i remenar amb la mà de morter teatral, un diria que Josep Minguell ha tret tota la salsa possible de la comèdia de Neil Simon (Bronx, Nova York, EUA, 1927) que va escriure el 1972 i que, tres anys després, el 1975, amb guió d'ell mateix, va portar al cinema, amb la pel·lícula «The Sunshine Boys», dirigida per Herbert Ross, protagonitzada per Walter Matthau i George Burns. La trama és tan temptadora per a la gent de l'espectacle que Woody Allen i Peter Falk, el 1995, en van fer una versió per a televisió.

Josep Minguell i Mingo Ràfols no són, precisament, dos actors que portin penjada l'etiqueta de còmics, com la duien en el seu moment Joan Pera i el desaparegut Paco Morán, arran del boom de «La extraña pareja», del mateix Neil Simon. Per això, aquesta juguesca que han organitzat té el doble atractiu de refrescar la popular comèdia de Neil Simon i de trobar els dos actors catalans en un registre al qual els espectadors no hi estan acostumats.

Josep Minguell és Al i Mingo Ràfols és Oli. Es tracta de la parella d'avis que, en els seus millors temps i durant trenta-cinc anys van ser la parella de vodevil, Lewis i Clark, famosos pels seus esquetxos i la seva aparent complicitat i bona harmonia a l'escenari. Però darrere d'aquesta cara glamurosa s'amagaven les diferències que els separaven i, després de gairebé dotze anys sense ni parlar-se, l'amor i l'odi a parts iguals fan que, gràcies a la feina d'agent artístic d'un nebot d'Oli, els contractin exclusivament per representar el seu gag més popular a la CBS a canvi d'un suculent caixet.

Com que molts dels espectadors deuen conèixer la trama de la pel·lícula, ja saben de què va, què s'hi cou i com s'acaba. Deixaré, però, la sorpresa final per aquells espectadors que s'hi trobin per primera vegada. Només afegiré que, vista ara a l'escenari, l'obra actualitza i ofereix una cruel ironia sobre la vellesa i com, a certa frontera de la vida, no queda altra remei sinó practicar l'art de suportar-se mútuament.

Minguell i Ràfols juguen bé els seus dos personatges. Mingo Ràfols (Oli) és qui té més paper per exigència del guió i aconsegueix el to d'humor imprescindible, tant quan encara s'espavila sol al petit i escarransit apartament on viu —la cuina mal endreçada, el llit per fer, el vell televisor que no funciona, el pestell de la porta que fa la guitza...—, amb els primers símptomes de fallada de la memòria —mirada amb l'afabilitat necessària que aquesta dolència neurològica requereix—, com quan, arran d'una de les esgarrinxades amb el retrobat vell col·lega Al, i en ple assaig d'enregistrament del gag acordat —el de la visita a cal metge— acaben esbatussant-se i patint un avís d'infart que el deixa una temporada al llit.

Josep Minguell (Al) fa també com Oli una evolució en el seu paper. Des del moment inicial en el qual regna la fredor entre els dos excòmics fins al final que es vol reconciliar amb el vell amic, tocat pel sentiment de culpabilitat de l'esbatussada als estudis de gravació. Dos papers que, marcats com estan per la influència cinematogràfica, només es poden tractar amb mirada gastronòmica.

Diuen els experts en allioli que si quan es fa la salsa s'hi posa massa oli, es pot tallar; si es fan moviments estranys amb la mà de morter, també es pot tallar; si es deixa de remenar massa estona, segur que es talla; i fins i tot si mentre s'elabora es mira amb mal ull, es talla a la primera! Doncs, un mètode semblant, fa l'efecte que han fet servir Josep Minguell (que també és autor de la versió i director del muntatge) i Mingo Ràfols: no hi han posat més oli del que hi feia falta, no han fet escenes estranyes només per acontentar l'auditori, no han deixat de fer que el ritme de l'espectacle es frenés i, sobretot, se l'han mirat amb bon ull, malgrat els quaranta-cinc anys de rodatge que té la comèdia. I, esclar, l'«Al i Oli» no s'ha tallat.

La recuperació d'aquest «Al i Oli (The Shunshine Boys)» al Teatre del Raval, ha servit també per posar entre veterans, un actor més jove, però de llarg recorregut, Oriol Casals, que per esmentar només tres de les seves obres es poden recordar «El casament dels petits burgesos» (Almeria Teatre), «Els nois d'història» (Teatre Goya) o «Sota la ciutat» (Teatre Lliure). Aquí, en el paper de Ben, el nebot d'Oli, té una funció important, sobretot en la seva relació amb l'oncle i les mans i les mànigues que ha de fer perquè ell li accepti la proposta de la CBS. És entranyable la relació entre interès i afecte del nebot cap a l'oncle i el rebuig malhumorat però carregat de necessitat vital de l'oncle cap al nebot.

Entre ells hi ha també l'escena en la qual intervé la infermera que té cura d'Oli en estat de convalescència, paper que fa la veterana actriu Àngela Jové, que apareix més esporàdicament en la cartellera, però sempre per deixar els seus personatges en un bon lloc, ni que sigui en escenes fugaces com ocorre en aquest cas. El repartiment es completa amb Thais Buforn i Bernat Muñoz, en funcions alternes, com a regidors de plató de televisió. Comèdia amable a l'alçada del que el veterà Neil Simon proposa.

Tràiler de la comèdia «Al i Oli», de Neil Simon, al Teatre del Raval (1). Tràiler del film «The Sunshine Boys» dirigit el 1975 per Herbert Ross, amb Walter Matthau i George Burn (2).

«El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson. Traducció i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Mar Ferrer, Míriam Escurriola, Jep Barceló, Andrea Portella, Rosa Serra, Carles Garcia, Màrius Hernández i Tai Fati. Disseny llums: Xavier Costas. Disseny so: Omar Ocampo. Coreografia i combat escènic: Valentina Callandriello. Escenografia: Pablo Paz. Assessorament llenguatge dactilològic: Susana Vicente. Vestuari: Rafató Teatre. Ajudant direcció: Marga Parrilla. Direcció: Empar López. Producció: Tamar Aguilar, Muntsa Tur i Albert López Vivancos. Teatre del Raval, Barcelona, 3 febrer 2017.

La història de Helen Keller ha estat portada al teatre, la televisió i el cinema en diverses èpoques. L'adaptació teatral catalana de Tamar Aguilar, a partir de l'original de l'autor William Gibson (Conway, Carolina del Sud, EUA, 1948) vol reflectir l'ambientació que als anys seixanta ja es va imprimir en el cinema encara en blanc i negre.

Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 - Easton, Conneticut, 1968) va patir una greu malaltia d'infància que li va provocar la pèrdua de la visió i l'audició amb les conseqüències de dificultat de creixement i adaptació social. Això, però, no va impedir que després de la seva aferrissada lluita pionera en la millora del desenvolupament de les persones sordes i cegues, es convertís, després de ser la primera persona amb les seves condicions de discapacitat a obtenir una titulació universitària, en una reconeguda escriptora —va deixar publicat el testimoni biogràfic de la seva situació personal— i també en una oradora i activista política.

L'obra «El miracle d'Anne Sullivan», estrenada en teatre el 1959, potser és més coneguda per la seva versió cinematogràfica del 1962, «The Miracle Worker», dirigida per Arthur Penn, amb les actrius Anne Bancroft i Patty Duke de protagonistes, guardonada amb un Oscar a la millor actriu principal a Anne Bancroft i un altre a la millor actriu secundària, Patty Duke, morta precisament ara fa un any, i que interpretava aleshores el paper de la petita Helen.

Diria, doncs, que la cinematogràfica és la pàtina que li ha volgut donar la versió teatral que dirigeix ara Empar López i que juga amb diferents espais de la casa i la finca dels Keller, a més de les estacions de tren tant de Tuscumbia com de Boston, en un mateix espai escènic, sempre a la vista, i amb una banda sonora de fons que acompanya subtilment la trama i els canvis d'escena.

¿Però per què la història de Helen Keller es presenta com «El miracle d'Anne Sullivan»? ¿Qui era Anne Sullivan? Nascuda el 1866 en el si d'una família pobra de Massachussetts, va patir la mort de la seva mare a causa de la tubercolosi i l'internament dels seus dos germans, Marie i Jimmie, en un orfenat on Jimmie va morir també a causa d'una tubercolosi de maluc. Aquesta mort va perseguir sempre Anne Sullivan la qual, afectada també per un tracoma que li va afectar la vista, va aprendre en una escola per a cecs de Boston a ajudar a altres criatures cegues amb la incorporació de l'alfabet manual. Una d'aquestes criatures, a qui Anne Sullivan no va deixar mai fins que ella va morir el 1936, va ser Helen Keller.

L'adaptació teatral es limita al període de la relació inicial com a institutriu entre Anne Sullivan —que viatja des de Boston a la finca de Tuscumbia per pràcticar la seva primera experiència— amb Helen Keller quan aquesta té aproximadament set anys. L'obra, una hora i tres quarts, té marcadament i volgudament un tempo lent, amb escenes que recreen amb un realisme sense subterfugis l'etapa més conflictiva de la petita Helen, amb els seus atacs violents, les seves trapelleries, el seu xantatge emocional amb els pares que els tenen fora de lloc, sense saber com controlar ni posar-hi remei, tant els pares, com el germanastre, una tia que visita la casa i la jove serventa de la finca.

Una obra que amaga la dificultat de fer creïbles, sense caure en una caricatura o un estereotip de la discapacitat de la ceguesa i la sordesa, els dos principals personatges: la institutriu Anne Sullivan i la nena Helen Keller. Dos papers essencials que defensen molt bé, per una part l'actriu Míriam Escurriola fent una institutriu Anne Sullivan que busca redimir la pèrdua del seu germà en un orfenat amb l'opció d'ajudar els altres i que, en la majoria de les escenes, eixampla la seva mirada cap a la platea amb la intenció de mostrar el seu compromís social i, a la vegada, vincular la solidaritat de tothom.

Una altra cosa és el paper que li toca enlairar a l'actriu que fa el paper de Helen Keller, la nena sorda i cega. Mar Ferrer és una actriu de 19 anys que debuta amb un paper que segurament recordarà tota la vida i que l'obliga a actuar sempre gestualment, a vegades violentament, sense paraules, amb la vista perduda, en una interpretació que té moments coreogràfics, alguns afegits a la complexitat del vestuari d'època, i altres de marcada expressió dramàtica sense que la pugui expulsar amb cap paraula. Un debut revelació que té molt més valor que qualsevol prova de càsting.

Al voltant d'elles dues, els altres personatges tenen intervencions més fugaces, d'entre les quals sobresurten el paper de la mare (Andrea Portella) que reivindica l'amor per la seva filla i la duresa del pare pròpia de l'època, el capità Keller (Jep Barceló), que evoluciona des de l'actitud més pessimista sobre el futur de la seva filla al reconeixement de la feina feta per la jove institutriu Anne Sullivan.

Aquesta versió de l'obra «El miracle d'Anne Sullivan» vol ser també una aportació des del Teatre del Raval al teatre social, fugint de tabús sobre segons quines discapacitats, i a la divulgació pedagògica adreçada a adolescents per remarcar els valors que envolten tant l'obstinació de la institutriu Anne Sullivan per aconseguir els millors resultats com la voluntat i l'esforç de la nena Helen Keller que aprèn els primers significats a partir dels codis dactilars i que es veu finalment recompensada en la seva lluita.

Vídeo promocional de l'obra «El miracle d'Anne Sullivan» (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 1962, «The Miracle Worker», dirigida per Arthur Penn, amb Anne Bancroft i Patty Duke (2).

«Mal Martínez: humor i hòsties». Lletra, música i interpretació: Marc Martínez. Dramatúrgia: Marc Martínez, Miguel Casamayor i Marta Pérez. Ajudants direcció: Ángela Cervantes i Joan Scufesis. Direcció: Miguel Casamayor i Marta Pérez. Coproducció: Singlot Festival, Marc Martínez, El Terrat, TheProject i Tartar Films. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre 2016.

L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) ha tornat als orígens per partida triple. Per haver escollit l'escenari del Teatre del Raval, sota mateix del que va ser la seva escola de la infància, en el barri on va néixer, un espai urbà de la memòria que ja va rastrejar musicalment el 1999 amb el seu disc «El bolero del Raval», i també per haver muntat aquest espectacle unipersonal, «Mal Martínez», sota la direcció de Miguel Casamayor, a més de Marta Pérez, amb qui va començar la seva trajectòria teatral amb dos espectacles trencadors per l'època que ara serien titllats de familiars o juvenils: «Tira't de la moto» (1988) i «Línia roja» (1990).

Teatralment es pot dir que «Mal Martínez» és un monòleg, sí, però en realitat és molt més del que entenem per un monòleg. Marc Martínez ha entrat en el seu món propi, familiar, de barri. I n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada quan evoca segons quins passatges de la infància, la seva preadolescència, les seves il·lusions, els seus mites...

I tot respira sinceritat, veritat i sentiment, fins al punt que la paròdia de l'autobiografia és també la paròdia de l'autobiografia de tota una generació i de tot un col·lectiu que, encara dins de la ressaca de la postguerra i la Dictadura, neix i creix i se'n surt com pot en un barri com el del Raval de Barcelona, que avui ha fet la metamorfosi intercultural per no oblidar del tot com era.

Marc Martínez, després d'una llarga trajectòria, fins i tot com a director («Super Rawal», 2003; «Conillet», 2015-2016) desplega els seus millors dots com a actor i es transforma en aquell «Marquitos» que recorda els orígens obrers del pare, la perruqueria de la mare, les veïnes del Raval a la pica de l'aigua, la vena comediant amb el germa actuant per a la família i el veïnat, la font de la plaça del Pedró, l'escola amb la palmeta de la mestra i els pinxos de classe, l'àvia, la tia, el germà, els atracadors professionals de l'època del Xino, la primera noia-sirena de la piscina, les cosines i els jocs de metges, el pis del Raval, i el terrat, ah!, el terrat de la infància, amb vistes a tot Barcelona, amb sol i aire i amb la descoberta, des de la innocència i el desig del sexe que no es desperta, de la cupletista del Paral·lel prenent el sol en un terrat veí o la veïna del tercer del balcó del davant amb les ungles dels peus pintades de vermell.

El protagonista de «Mal Martínez» aspira a ser el líder, diu. Li ha costat cinquanta anys fer-se l'amo de l'escenari, tot sol, amb la por deixada al carrer, envoltat ara de la bateria —espaterrant escena amb les baquetes, el bombo, els timbals, els platerets i el llast que representa ser el bateria d'un grup quan es va de bolos!—, les guitarres, el piano electrònic, el micro de líder, les ulleres 2x1 de l'Òptica Segarra —la del carrer Tamarit—, i els amplificadors. El 19 de gener del 2017 ja en seran 51 de fets i Marc Martínez continuarà al Teatre del Raval perquè la primera pròrroga de l'espectacle —en vindran més—, almenys fins a finals de gener, l'ha avançada ell mateix en acabar la funció.

Mantenir una hora i mitja en solitari a l'escenari i tenir la sensació que ha passat una vida sencera no és fàcil. La història que Marc Martínez explica té corda llarga i no s'esgota. Les picades d'ullet a mites generacionals no enfarfeguen gens el guió: una mica de Pepe Rubianes, una mica de Josep Maria Flotats, una mica de Raphael, una mica de Paco de Lucía, una mica de Lluís Llach, una renúncia irònica a les cançons de Mecano...

Sembla com si cada passatge, cada aventura, cada experiència, cada record, demanés portar-te de seguida cap a un altre i no decau mai, ben al contrari, empeny a escoltar-ne més i més. Els intermedis musicals propis —el més iniciàtic, el d'una lletra, «Padre», reivindicativa de l'adolescència rebel que pressiona, escrita en un treball escolar per Sant Jordi del 1979, quan Marc Martínez Rodríguez feia 1r B a l'Institut Milà i Fontanals, a la Ronda Sant Pau, damunt de la Plaça Folch i Torres, on en l'època del pintor Ramon Casas no només es pintaven sinó que es penjaven de debò els condemnats a mort— continuen formant part de la mateixa història personal, però el gruix de l'espectacle és la seva connexió afable amb els espectadors, amb un domini escènic del tu a tu que no tothom aconsegueix guanyar-se l'auditori ben guanyat com fa ell.

Marc Martínez Ja va fer un retrat del Raval del Barcelona amb el disc «El bolero del Raval» del 1999. Clip del 1998 amb la peça «22 años y un día» realizat per Xavi Figueras i Àngel Leiro.

«Orgasmos», de Dan Israely. Traducció d'Óscar Contreras. Intèrprets: Roger Pera i Cristina Brondo. Covers: Joan Olivé i Sam Sánchez. Música: Pep Sala. Escenografia: Sergi Corbera. Tècnic de llum i regidor: Javier del Blanco Reyes. So: Carles Nogueras. Veu en off: Joan Pera. Direcció: Óscar Contreras. Teatre del Raval, Barcelona, 9 octubre 2016.

El títol enganya. Aquells espectadors que es pensin que l'espectacle «Orgasmos» és un succedani d'una de les performances decadents de la sala del Bagdad —una mica més enllà del Teatre del Raval— van errats.

«Orgasmos» és una comèdia que posa el dit a la nafra, una vegada més, sobre una de les qüestions que, a jutjar per alguna de les reaccions puerils de la platea, continua anant més enllà de l'educació sexual practicada des de l'escola bressol a la universitat i de les mùltiples finestres obertes a les xarxes sobre el sexe. Hi ha tabús que són hereditaris de generació en generació. Malgrat el presumpte progrés i la presumpta informació sobre la qüestió.

Per això, «Orgasmos» tracta de la diferència entre homes i dones, de les dificultats de viure en parella i de com ho van embolicar per una poma —starking, segons els d'«Orgasmos»— aquella parella tan coneguda per tothom que respon als noms d'Adam i Eva.

La trama de l'espectacle comença per aquí, després que els dos intèrprets —desinhibits, frescos i divertits—, Roger Pera i Cristina Brondo, facin una breu presentació de l'obra i arrenquin amb la sèrie d'escenes breus sobre diverses situacions al voltant de la parella.

De la primera escena una mica kitsch, amb el globus inflable enrotllat al ventre de l'home (Adam) en una caricaturesca macroerecció de plexiglàs i la seva conversa amb Déu en off reclamant una parella, es passa a altres situacions més realistes i contemporànies que permeten que els dos aportin el millor de la seva vist interpretativa.

Roger Pera o Cristina Brondo alternen el guió estricte de l'obra amb algunes intervencions interpel·lant la platea, a vegades fins i tot saltant-se la llengua espanyola de l'obra, i interactuant en català amb l'auditori, amb alguna escena que, després de catorze setmanes de representació, fins i tot acaba fent esclatar-los a ells dos en un fora de guió tan similar a aquelles juguesques que s'empescaven en el seu dia Joan Pera —que per cert hi posa la veu en nom de Déu— i el desaparegut Paco Moran.

Tenint en compte que tot el que es pugui dir sobre el tema de la parella podria acabar sonant a «déja vu», Roger Pera i Cristina Brondo hi aporten un to molt personal que revitalitza el contingut i que manté en bon nivell el clima de comèdia que «Orgasmos» promet. Especialment afable, quotidià i pròxim, ell, potser l'actor català de la nissaga Pera més polifacètic pel que fa a veus i expressió. I voluptosament enèrgica, en una multicaracterització de la dona, que reflecteix la maduresa de l'actriu després de la seva llarga trajectòria en cinema i televisió. Ha plogut molt des de la sèrie «Poblenou» de TV3, que els més nostàlgics encara recorden com un dels debuts, el 1994, de l'encara actriu adolescent que era aleshores Cristina Brondo.

«Call Center», de Marc Angelet. Intèrprets 2016: Clara Moliné Xirgu, Francesc Cuéllar, Carles Goñi, Alberto Lozano, Concha Milla, Rafa Delacroix. Intèrprets 2009: Clara Puerto, Iñigo Aranburu, Carles Goñi, Oriol Roca, Gema Sala i Àlvar Triay. Veus en off: Andreu Ferrer. Escenografia: Juan Ayala. Il·luminació: Xavier Povill. So i música: Josep Barcons. Coreografia: Pere Gay. Direcció de Marc Angelet. Companyia La Guapa Teatre. Teatre del Raval. Barcelona, 19 febrer 2009. Reposició: 4 maig 2016.

Que aixequi el dit aquell o aquella que no ha rebut mai una trucada d'un comunicant desconegut i el saluda afectuosament una veu —generalment amb accent sudamericà— dient-li que està encantat o encantada de parlar amb ell o ella i li engega el discurs sobre qualsevol oferta miraculosa per millorar la vida personal amb les telecomunicacions.

Que aixequi també el dit aquell o aquella que no ha hagut de telefonar mai a un dels molts telèfons d'atenció al client que han proliferat com bolets a les empreses —privades però de funció pública i públiques també— sempre de pagament, a partir d'un 902, com a mímin, i que li retenen la trucada minuts i minuts amb l'excusa de buscar les seves dades, de mirar quines característiques té o de furgar en la qüestió de la qual vol informació, sense que n'acabi de treure l'entrellat.

Al costat dels grans estafadors econòmics contemporanis (Lehman, Madoff, BanifSantander i tutti quanti) el sistema permès per tothom sobre els abusos d'aquests números de telèfon generen, euro a euro, una de les estafes més elevades del nostre temps al presumpte client.

¿Però qui hi ha darrere d'aquestes línies telefòniques? Per descomptat, treballadors i treballadores com qualsevol altre, persones que circulen en bicing, amb metro, amb autobús, amb tren de rodalies o amb qualsevol altre mitjà per anar a fer les seves hores, dia a dia, amb tants problemes personals com tothom, però investits d'una cuirassa per donar benefici a l'empresa per la qual treballen a costa de perdre la feina si no rendeixen en el seu lloc de treball.

L'espectacle 'Call Center' dóna una d'aquestes imatges de l'altra costat del telèfon. Un grup de treballadors d'una línia telefònica d'una companyia de televisió per cable atén els clients que volen anul·lar les seves contractacions, després d'un parell de mesos de gratuïtat i es troben que la missió se'ls fa gairebé impossible.

El muntatge transcorre davant d'una taula de treball que representa un taulell d'ordinadors amb els auriculars de connexió amb les trucades. Però, allò que podria semblar un rosari d'anècdotes entre empleats i clients es transforma, en realitat, en un conflicte de relacions entre els mateixos empleats i el seu coordinador fins al punt de posar de manifest la pressió que exerceix la competitivitat en el lloc més insignificant de treball.

L'obra, però, no es conforma només a retratar l'anecdotari intern d'aquest sector d'empreses sinó que juga amb accions que entronquen amb la tradició teatral pròpia. Per exemple, quan dues de les intèrprets, que representa que són hostesses d'una empresa de formació, baixen de l'escenari i s'adrecen a la platea com a aspirants a la feina, amb alguns dels intèrprets-aspirants barrejats entre el públic. Hi ha, doncs, un ressò, salvant les distàncies, del joc intèrprets-espectadors que alguna vegada, en els seus espectacles, ha plantejat també una companyia com La Cubana.

L'obra agafa un caire totalment diferent a l'últim tram i passa de comèdia laboral a thriller en directe. És la sorpresa final que, en un moviment coreogràfic ben mesurat, acaba creant un personatge més, un titella, que es converteix en el símbol de fons: una icona amb el somriure, encantada de parlar amb nosaltres... ni que sigui sota risc d'una ràfega de fusell retallat.

El muntatge exigeix dels intèrprets una actuació que no es pot relaxar en cap moment. Canvis de personatges, canvis de situació, canvis de rol... Espectacle lingüísticament coherent amb la realitat, expressat gairebé tot, doncs, en castellà, amb mínimes intervencions en català. I un pensa que si l'obra fos, per exemple, d'autor francès i es representès en un teatre francès no hauria de sotmetre's a aquesta esquizofrènia de comunicació que s'imposa cada vegada més en el teatre català.

Espectacle també amb influències cinematogràfiques, que la mateixa companyia La Guapa recomana a espectadors de la segona joventut, la del carnet jove i la del carnet jove prorrogat, la més influïda pel llenguatge del còmic i la imatge, és a dir, la generació d'entre els 18 i 35 anys. És, per descomptat, la generació que s'hi pot sentir més identificada.

Nota: Crítica recuperada de l'estrena el 2009.

«Van Gogh el musical». Text, lletres i música de Roc Olivé i Joan Olivé. Intèrprets: Roger Pera, Mingo Ràfols i Miquel Malirach. Cover: Joan Olivé. Veu en off de "Robert: Pep Sala. Músics: Dionís Olivé (direcció instrumental), Víctor Gorriti (guitarra elèctrica) i Núria Garcia Bonilla (violí). Coreografia: Lidia Ibáñez. Caracterització: Alba Guillén. Disseny llums: Carles Lucena. Escenografia: Gala Garriga. Vestuari: María José Colado. Direcció: Roc Olivé i Joan Olivé. Producció: TesTistosTigues. Teatre del Raval, Barcelona, 19 novembre 2015.

Com que els dos autors i lletristes d'aquest musical són de la corda de l'humor, els deu fer gràcia que un pintor com Van Gogh, de qui es commemora el 125è aniversari de la seva mort, es tallés un tros de l'orella quan ja estava tocat per la bogeria que, sense ell saber-ho, el portaria al cim de la glòria de l'art quan ja no hi fos.

El cas és que la tallada d'orella esquerra amb una navalla, segons la versió oficial, no és pas per una decisió romàntica i voluntària, com relata el musical, sinó per les baralles i els enfrontaments entre ell i el pintor Paul Gauguin, durant el breu temps que conviuen plegats a Arles, el 1888.

I si bé és cert que, un cop tallada l'orella, Vincent Van Gogh la va portar a un bordell embolicat en un paper de diari i la va regalar a una prostituta de qui estava encaterinat, anomenada Rachel, la presència aquí d'aquesta geganta de la vida, anomenada Ursula Layer, hi surt també de trascantó. Però, no ens esveréssim pas. Això és un musical i els mateixos autors adverteixen que, ni que estigui basat en fets reals, la meitat de la història pot haver estat inventada. Per tant, qualsevol llicència és bona, si la música sona.

Vincent van Gogh, pintor neerlandès postimpressionista i considerat el pioner avançat de l'expressionisme, va ser un d'aquests genis maleïts que va deixar uns 900 quadres i uns 1.600 dibuixos i que va llegar un testimoni escrit gràcies als centenars de cartes que va escriure al seu germà petit, Theo, que el va intentar assessorar en l'àmbit financer de l'art i va tenir cura d'ell fins a la seva mort.

Però tot això tampoc no interessa gaire els autors del musical i els espectadors s'hauran de conformar amb una mirada esperpèntica, que caricaturitza un parell de personatges de la història de l'art (Paul Gauguin i Vincent van Gogh) en la seva estada a Arles, a la Provença francesa, a finals del segle XIX, abans que Gauguin se n'anés a pintar a la Polinèsia, i que interpreten com una parella de clowns, Mingo Ràfols (Gauguin) i Roger Pera (Van Gogh), acompanyats de Miquel Malirach que, a banda de fer la introducció del muntatge, es transvesteix en l'esmentada dona de la vida, Ursula Layer.

Sobre l'obra de Van Gogh, només una reproducció del quadre de l'habitació a Arles i la presència d'un gira-sol, a qui Van Gogh anomena Robert i que protagonitza una escena musical d'il·luminació fluorescent —d'aquelles que fan servir les companyies de teatre familiar—, sense que el gira-sol en qüestió arribi a cruspir-se res ni ningú perquè, malgrat l'orella tallada, no som pas a la 'Botiga dels horrors' i el gira-sol no és la planta carnívora d'aquell altre musical. I posats a reblar la broma, alguna picada d'ullet a la nissaga Pera i un pessic de 'La extraña pareja' amb el gag del cutxaron / cullerot fet popular per Joan Pera i Paco Morán.

És just fer constar que Mingo Ràfols, Roger Pera, Miquel Malirach i els tres músics salven amb mèrit, ni que sigui remant en un bot pneumàtic i sense salvavides, el musical que es debat entre la tragèdia i l'humor sense que acabi de quallar ni en un sentit ni en un altre. La tragèdia personal de l'artista es converteix en anècdota i la broma dels autors és tan ingènua i efímera com una bossa de pipes de gira-sol que la companyia té la gentilesa de regalar als espectadors a la sortida.

«La Monyos». Idea original d'Empar López. Llibret d'Albert López Vivancos. Composició musical de Pedro Pardo. Intèrprets: Teresa de la Torre, Itziar González, Òscar Mas, Cristina Murillo, David Mauricio, Helena Jara i Agustí Gonzàlez Salvador. Músics: Adrià Aguilera Casanovas, Alba Lleixà, Eduard Arribas i Daniel Artacho / Alba Rodríguez. Figurinisme: Artípolis. Escenografia i il·luminació: Núria Vila i Laura Clos. Coreògraf: Ricardo Molar. Coach actoral: Míriam Escurriola. Tècnic so i llums: Dani Tort. Perruqueria: Maria Isabel Palacios i Tania Ramírez (Cazcarra). Direcció musical: Pedro Pardo. Ajudant direcció: Marga Parrilla. Direcció: Empar López. Producció: Teatre del Raval. Teatre del Raval, Barcelona, 9 gener 2015.

Imaginem per uns moments que un passeja per un barri històric, com el de Montmartre de París, per exemple, i es troba amb un teatre perifèric o alternatiu on es presenta un espectacle sobre un personatge popular parisenc mitificat pel temps. Entrar-hi i veure'l voldria dir conèixer i entendre una part de la història del lloc.

En certa manera, això és el que fa el Teatre del Raval amb aquest espectacle musical, basat lliurement en el personatge de la Monyos, una icona de principis del segle XX del perímetre urbà de les Rambles, el Paral·lel i l'antic nucli de l'actual Raval, abans que se l'anomenés el Xino, a partir dels anys vint, i després, Distrito V, per mor del franquisme. La Monyos va deixar tanta empremta que la seva aura s'ha conservat fins a l'actualitat, imprès en el llenguatge popular, per assenyalar irònicament una persona que sorprèn perquè, anant pel carrer, el coneix o saluda mitja ciutat.

La Monyos (en realitat, Dolors Bonella i Alcanzar) va ser un personatge tocat per la desgràcia que va patir la mort de la seva filla petita de quatre anys, atropellada per un carruatge de cavalls. Dedicada a la costura i el servei domèstic, estava immersa en la precarietat i la misèria de l'època —va nèixer el 1851, sembla que al carrer de la Cadena— i va viure fins al 1940, als 89 anys, ingressada a l'Hospital del Mar, sempre acompanyada de la fantasia que la seva filla tornaria o encara vivia en algun lloc, al·lucinació que el llibret del musical relaciona amb l'anècdota del pas del Halley, precisament el 1910, quan la cua del cometa va fregar més que en altres rotacions el planeta Terra, cosa que va provocar la profusió de teories paranormals i apocalíptiques.

Hauria estat molt fàcil caure en la temptació de cabaretitzar excessivament o frivolitzar el musical de la Monyos i quedar-se només en la seva imatge de dona alegre, la seva bogeria ramblística i el seu afany per parlar amb tothom, vestida acoloridament, amb un notable monyo, i oferint poemes o cançons als passejants. En canvi, el musical se centra en la tortura de la malaltia mental de la Monyos, la conseqüència inestable que li provoca la mort de la filla, el poc suport del pare de la criatura i la relació dels pocs amics que la vigilen de prop, una de les floristes de la Rambla i un enllustrador.

Amb aquest triangle, la trama de 'La Monyos' transcorre en un espai que representa el nucli de la Rambla amb la portalada del Cafè de l'Òpera i —amb un lleuger canvi escenogràfic— el pis de la protagonista. La resta ve de la mà d'una partitura d'una vintena de peces d'estil molt divers però amb aires de musical clàssic que no es deixen emportar per la tonada més popular, tret d'una arrencada amb la interpretació coral de 'La Rambla de les Flors' i amb una peça final com 'Més famós que la Monyos' i que va entrant progressivament en l'estat anímic del personatge, els seus alts i baixos, les seves depressions, la seva facilitat per oblidar al matí el que va dir el vespre anterior i el seu tornar a començar cada dia embolcallada del seu món de fantasia.

Per acabar de reblar el clau, el guió juga amb dues Monyos en diverses escenes visionàries: la Monyos ja gran (Teresa de la Torre), dissortada, turmentada per la desgràcia, i la Lolita encara jove (Itziar Gonzàlez), la veu de la consciència que la fa culpable de la mort de la petita per haver-la deixat jugar al carrer. Una manera de recrear el personatge no només amb la imatge mitificada d'una generació determinada sinó reculant en el temps per recuperar l'autèntica protagonista en la seva plenitud de joventut.

A banda d'aquestes dues actrius, el quartet més significatiu pel que fa a interpretacions solistes es tanca amb la florista, la Paquita (Cristina Murillo, que mostra en totes les vocalitzacions el dialecte fonètic del seu orígen del Camp de Tarragona) i l'enllustrador (Òscar Mas) un immigrant de tota la vida establert a la Rambla que somnia tornar al seu poble i que pretén salvar la Monyos de la fixació que la corseca en una relació romàntica que no pot anar més enllà.

La resta de personatges, el cambrer del Cafè de l'Òpera, la parella de passejants, la dona petitburgesa... i hauríem d'afegir-hi els músics en directe, a la vista dels espectadors, donen vida a una ambientació de la Rambla d'un temps que només les generacions dels més grans guarden en la seva memòria. El musical de 'La Monyos' no s'afegeix al mur de les lamentacions dels qui enyoren i voldrien un paisatge de la infància sinó que reforça el mite d'un personatge a qui no li calen ni monuments, ni fonts, ni plaques memorialístiques sinó que en té prou amb el seu nom, la Monyos, per despertar el cuquet de la curiositat pel passat.

Tràiler promocional del musical 'La Monyos', del Teatre del Raval (1). Tràiler de la versió cinematogràfica de 'La Monyos' (1997), dirigida per Mireia Ros, amb música d'Albert Guinovart i intepretada per Julieta Serrano, Eufemia Roman, Carles Sabater, Anabel Alonso i Montserrat Salvador, entre altres (2).

«L'esbudellador de Whitechapel». Llibret i lletres de Marga Parrilla i Oriol Estefanell. Música: Josep Ollé. Intèrprets: Roger Borrull, Clara Altarriba, Mónica Portillo, Mireia Casado, Víctor Genestar. Músics: Marc Sumsi, Maria Tió, Teresa Noguerón, Laia Reverté i Rafel Iniesta. Figurinisme: Giulia Grumi. Escenografia: Ramon de los Heros. Il·luminació: Laura Clos (Closca). Coreògraf: Ricardo Molar. Tècnic so i llums: Dani Tort. So medley: Adrià Martínez. Direcció Musical: Esteve Costa. Direcció: Marga Parrilla i Oriol Estefanell. Producció del Teatre del Raval. Teatre del Raval, Barcelona, 26 setembre 2014.

Pocs dies abans que la jove companyia d'aquesta nova producció musical del Teatre del Raval l'estrenés, va aparèixer una notícia que tornava a especular sobre la presumpta identitat del famós assassí del barri de l'est londinenc de Whitechapel que, entre l'agost i el novembre de l'any 1888 —aquí, temps de pobresa, menestralia, obrerisme, burgesia emergent modernista i Exposició Universal de Barcelona— va degollar i posteriorment esbudellar cinc prostitutes sense que des d'aleshores no s'hagi sabut mai qui podia ser l'autor o autors, a pesar que els rumors i la ficció que ha inspirat l'han convertit en un ésser que, tot i ser real, sembla més aviat un personatge de l'imaginari de la literatura de terror.

L'última suposició, doncs, ve de la mà d'un investigador anglès que s'ha aventurat a dir que el famós Jack l'esbudellador podia ser un tal Aaron Kosminski, un immigrat polonès de 23 anys. Segons el mateix investigador, el tal Aaron vivia prop del barri de Whitechapel, on feia de perruquer, i el cos de la Scotland Yard va considerar, a l'època dels fets, que era un dels sospitosos.

L'investigador es basa en les proves forenses a partir d'un xal que previsiblement va pertànyer a una de les víctimes i que, cent vint anys després dels assassinats, va ser subhastat després de circular de mà en mà des de les primeres que el van recollir, un sergent de la policia londinenca. Certa o no la teoria, difondre-la ha servit a l'autor per publicar un llibre més sobre la incògnita de Jack l'esbudellador.

No sé si els autors catalans del musical 'L'esbudellador de Whitechapel' s'haurien vist condicionats per aquesta notícia si hagués aparegut abans d'escriure l'obra. En tot cas, el que el seu muntatge fa és recrear a partir dels principals personatges de la història, allò que hauria pogut motivar els assassinats portats a terme per Jack l'esbudellador. I no s'estan de res. Posats a omplir una mica més el sac de les especulacions sobre el cas, el llibret de Marga Parrilla i Oriol Estefanell ensenya les cartes a la primera i descobreix que el misteriós Jack no és en realitat un home sinó una de les prostitutes que fan el carrer pel barri de Whitechapel.

La trama es desenvolupa amb cinc intèrprets i cinc personatges essencials: un metge que s'aprofita del budellam de les víctimes, un periodista que viu de l'escàndol, la jove prostituta que els fa la feina bruta, la matrona d'un dels bordells del barri i el fill d'una de les prostitutes que està enamorat de la jove assassina i que fa de repartidor de diaris. Cinc músics (piano, violí, clarinet, violoncel i contrabaix) acompanyen les intervencions cantades i, durant una hora i tres quarts, donen vida —o més aviat mort— a una història terrorífica que el muntatge amoroseix amb unes escenes de personatges de carrer anònims, amb màscares, cosa que fa que 'L'esbudellador de Whitechapel' s'acosti al Grand Guignol en alguns moments i, per la sang de ficció i els experiments de laboratori del metge còmplice, agafi també aires d'espectacle gore, reforçat amb una il·luminació tenebrosa.

El musical continua amb la línia que ha trobat el Teatre del Raval de posar en escena històries d'abast universal i també molt pròximes com els èxits dels muntatges anteriors: 'La vampira del Raval', 'Goodbye Barcelona' o 'Germans de sang'.

En el cas de 'Jack l'esbudellador', el resultat és més irregular, no pas per la interpretació de conjunt que mostra una vegada més la bona feina del ventall d'escoles musicals que han promocionat veus de notable nivell, com les que protagonitzen aquest musical, sinó per la recepció de conjunt que, potser per haver de jugar amb uns mitjans més aviat modestos, fa que bona part del contingut de les lletres del llibret —que com a nova obra no són conegudes per l'auditori— arribin amb dificultat als espectadors.

Fa la impressió que la preocupació de la companyia per fer un treball musical rigorós —i aquí se'n surten bé— s'hagi cruspit la imprescindible mirada teatral. Un musical —a banda de ser musical— s'explica per les seves lletres i aquestes lletres han d'arribar als espectadors amb tanta claredat com si fossin un text dramatitzat perquè en realitat el que fan és substituir-lo.

Al marge d'aquest petit llast de compensació entre orquestra i registre vocal —que encara possible de polir—, el muntatge té una sólida base per la interpretació de conjunt i constata la bona preparació dels cinc protagonistes, d'entre els quals, per obra i gràcia del guió, acaben agafant més força dos dels personatges femenins, el de la matrona Vicky (interpretat per Mònica Portillo) i el de la principal protagonista de la història-llegenda de Jack l'esbudellador, la jove prostituta i executora dels assasinats, Mary Kelly (interpretada per Clara Altarriba), a més del repartidor de diaris, Tommy (que interpreta Mireia Casado) i que —coincidint amb la reestrena de la nova versió del musical 'Mar i cel'— fa pensar en el grumet Idriss, quant a la caracterització en adolescent masculí d'una actriu, o també en el pillastre de Tobias Fogg del musical 'Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer Fleet', que tanta empremta va deixar aquí en la versió dels germans Gas.

Curiosament, els dos espectacles que formen part del gènere de terror, tant en el cas de 'Jack l'esbudellador' com en el de 'Sweeney Todd' ha propiciat en els últims anys (Jack, 2001 / Todd, 2007) que es fessin les respectives versions cinematogràfiques. I les dues pel·lícules, protagonitzades pel mateix actor: Johnny Depp. I és que la sang i el fetge —al cinema o a l'escenari—, si es combinen amb bona música, acaben enganxant.

Vídeo promocional del musical L'esbudellador de Whitechapel (1). Tràiler de la pel·lícula From Hell (Desde el infierno), adaptació de Jack l'esbudellador, del 2001, amb Johnny Depp de protagonista.

«Top Model», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Pep Cruz, Anna Azcona i Jordi Coromina. Escenografia i vestuari: Pi Piquer. Sastreria: Nele Feys. Perruques i maquillatge: Tina Montón. Banda sonora: Marçal Cruz. Il·luminació: Ignasi Morros. Direcció: Pep Cruz. Companyia Per-Versions. Teatre del Raval, Barcelona, 4 maig 2014.

Cal advertir els futurs espectadors que l'obra 'Top Model' enganya des del primer moment. Hi ha enganys de bona fe, com aquest. Mentre tot sembla que anirà d'un speaker o predicador de masses capaç d'entabanar els més llestos a partir del mètode d'una tal Fundació Max per desterrar el mite de la bellesa, la cosa va transformant-se en un recull de situacions estrambòtiques dels tres personatges en esquetxos que van pujant de to, fins que la trama fa un gir inesperat i agafa aires de thriller sense perdre en cap moment el seu punt de comicitat.

L'entabanador és Max (Pep Cruz), un personatge que fa creure a l'auditori que fa només quatre dies era un bíceps escultòric de Play Boy, amb imatge testimonial a l'escenari, i ara ha aconseguit enlletgir físicament fins a extrems insospitats. Tothom busca la felicitat com millor li plau. I Max confessa que és feliç en el seu nou estat de lletjor. Per certificar-ho, compta amb dos còmplices (ell, Jordi Coromina; ella, Anna Azcona) que continuaran entabanant també els espectadors, convertits tots en pretesos voluntaris assistents a la trobada del gurú.

Fent salts en el temps (una escena porta a la preadolescència de Max amb els seus pares) i caramboles amb els personatges (Jordi Coromina i Anna Azcona tenen una constant caracterització de vestuari, perruqueria i sexe) cada esquetx es va convertint en la il·lustració del que en Max explica als espectadors, que són convidats a interactuar des de platea ja sigui autoqualificant-se de lletjos o autoritzant-los a llençar qualsevol mena d'insult a l'speaker en qüestió.

El trio d'intèrprets realitza, en llenguatge contemporani, a vegades en clau de clown, allò que en temps reculats podia ser el teatre de barraca. L'esperit de fons hi és perquè l'espectacle ha girat per la Seca i la Meca —no sé si per les Valls d'Andorra també— i s'ha plantat a Barcelona després de quatre temporades des de la seva estrena. Per això no ha de sorprendre que, en el moment del gir final de la trama, el teatre dins el teatre prengui protagonisme i de l'escenari es pasi al darrere de les bambalines, al camerino, on tot allò que semblava ficció de cara al públic es destapa per descobrir l'autèntica realitat de la farsa.

Pep Cruz té un paper més aviat de mestre de cerimònies o de narrador. I Jordi Coromina i Anna Azcona, en canvi, són els dos partenaires que passen per la corda fluixa dels diversos canvis de personalitat i de registre que els exigeixen els personatges que tenen encarregats.

L'autor Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), que té els genolls pelats d'exercir sobretot de guionista (recordi's només 'Porca misèria', 'Plats bruts', 'Lo Cartanya' fins a arribar a 'La Riera', ha marcat un ritme frenètic a 'Top Model', amb canvis d'escena amb efectes cinematogràfics i un espetec final de mitja dotzena de trets de pistola que un, que no vol aixafar la guitarra de ningú, es guardarà prou de desvelar perquè hi són.

Comèdia àgil, carregada d'humor, ràpida (encara no una hora i mitja) i que quan fa pensar que la història pot anar donant tombs i més tombs sense que trobi la sortida, sorprèn l'espectador més confiat i li capgira qualsevol intuïció de desenllaç que hagi pogut tenir. Es quan, aleshores, es justifica tot el que s'ha vist i quan 'Top Model' pren tot el sentit de ser com és.

«Germans de sang (Blood Brothers)», de Willy Russell. Traducció d'Albert Mas-Griera. Intèrprets: Roger Pera, Sergi Zamora, Virginia Martínez, Xavier Ribera-Vall, Eduard Doncos, Lucía Torres, Isa Mateu, Benjamí Conesa, Ariadna Suñé, Albert Estengre (cover Narrador), Irene Gil (cover Miss Jones). Pianista: Dani Campos. Segon pianista: Marc Garcia. Il·luminació: Pol Turrents. Tècnic il·luminació: Natàlia Ramos. So: Ernest Peral. Cap tènic: Dani Alonso. Coreografia: Marisa Gerardi. Vestuari: Aitziber Sanz. Escenografia: Cata Munar. Direcció musical: Dani Campos. Direcció: Ricard Reguant. Teatre del Raval, Barcelona, 19 gener 2014.

Els amants del musical —i els que no ho són també— tornen a tenir una altra oportunitat que els ofereix novament el Teatre del Raval després de llançaments d'èxit com 'La vampira del Raval' i 'Goodbye Barcelona'. La nova versió del musical 'Germans de sang', de Willy Russell, ha tornat a Barcelona just vint anys després de la seva estrena en català, i de la mà del mateix director escènic, Ricard Reguant.

Només els dos protagonistes, els dos germans de sang, Mickey i Edward, repeteixen en el repartiment (Roger Pera i Sergi Zamora). Els dos, fa vint anys que tenien... ¿vint anys?... però la maduresa del temps fa que interpretin dos dels papers més difícils del gènere perquè fan un salt progressiu des dels 7 anys (i mig) fins al voltant dels 20 anys. Una caracterització que, sense caure en un aire fals, aconsegueixen només amb el to, el timbre de la veu i el gest, des dels compassos primerencs més ingenus, als d'adults.

L'altra coprotagonista del muntatge és la mare dels dos germans, la Sra. Johnstone, aquesta dona encara jove, que sembla destinada a treballar i tenir criatures —i que la crisi del nou segle ha fet encara més familiar— i que rep com a premi de final de carrera el naixement dels dos bessons que protagonitzen la història tràgica que 'Germans de sang' es guarda a la màniga fins a l'últim moment.

Qui li havia de dir a l'autor Willy Russell (Liverpool, 1947) que de la temptativa d'una única cançó escrita per a una funció escolar el 1982 en sortiria un musical que ha acabat tenint dues hores de durada des que el 1983 es va estrenar també a Liberpool i després al West End de Londres, per ser recuperat deu anys, el 1993, després a Broadway i iniciar la seva gira internacional, en la qual es compta la versió catalana, interpretada aleshores per l'actriu Àngels Gonyalons, en el paper de la mare, i per Joan Crossas, en el de narrador.

Si en el temps d'or del musical català n'eren setze a l'escenari, ara en són només nou, obligats a fer doblets. I si l'escenari del 1994 va ser el Condal del Paral·lel, ara és el del Raval. Les dimensions, doncs, condicionen el muntatge, però l'austeritat no vol dir rebaixar la qualitat i, en aquest cas, en una renovada direcció musical de Dani Campos (aleshores va ser el desaparegut Jordi Doncos) i en una interpretació coral sense excepcions, guanya encara més pes la part musical —objectiu, em sembla, del muntatge actual—, que no pas l'escènica que beu de les fonts i els recursos de la imaginació amb quatre bidons de fuel i quatre paravents metà·lics que fan, segons cada escena, de murs, de gabials, de carrer, de barri i, també de les cadenes metafòriques que tenen lligats els destins de Mickey i Edward i el de la seva mare.

Aquests 'Germans de sang' s'expliquen sense sofisticacions i arriben als espectadors netament, narrativament a través de les peces cantades, gràcies a una interpretació molt ben aconseguida que encapçala i es guanya a pols la cantant, lletrista i compositora del grup de pop-rock, La Porta dels Somnis, Virginia Martínez (en el paper de la mare o senyora Johnstone); que ribeteja en el paper de narrador el baríton Xavier Ribera-Vall; i que acompanyen els altres intèrprets, en papers més secundaris, però igualment decisius com el de la mare adoptiva o la senyora Lyons (Isa Mateu) o el de l'adolescent i després dona de Mickey —i amant d'Edward—, la jove Linda (Lucía Torres), a banda dels dos germans de sang protagonistes esmentats abans (Roger Pera i Sergi Zamora) que defugen la nostàlgia de l'èxit de fa vint anys per refer i reconstruir els seus dos personatges nous, però igualment creïbles.

Tràiler del muntatge actual al Teatre del Raval (1). Tràilers de la versió estrenada el 1994 a Barcelona (2) (3). Tràiler d'una de les versions angleses del musical 'Blood Brothers' (4).

«Goodbye Barcelona», de Judith Johnson i KS Lewkowicz. Dramatúrgia: Carlos Be. Traducció cançons: David Pintó. Traducció text: Eva Rosell. Intèrprets: Pau Quero (Sam), Carme Mateu (Rebecca), Pep Papell (Jack), Joan Vázquez (George), Carol Rovira (Pilar), Antonio del Valle (Esteve), Manuela Nieto (La República), Gara Roda (Cor), David Mauricio (Cor). Músics: Dani Campos (Piano), Quico Pugés Suárez (Violoncel), Miquel Biarnés Masip (Bateria). Supervisió musical, orquestració i arranjaments: Mark Smith. Il·luminació: Pedro Guerrero. Tècnic llums: Manel Melguizo. So: Rafel Febrer. Tècnic so: David Muñiz. Escenografia: Abdón Alcañiz. Ajudant escenografia: Cristina Arribas. Vestuari: Giovanna Ribes. Maquillatge i perruqueria: Ana Maria Balsera Garcia. Direcció escènica: Fran Arráez. Direcció musical: Dani Campos. Producció: Teatre del Raval. Teatre del Raval, Barcelona, 6 octubre 2013

Curiosament, en un moment que els teatres més "comercials" fan el gir cap al teatre de "tresillo" que sembla sortit de les profunditats de mitjan segle passat, els passen per alt propostes d'èxits evidents, si tinguessin bon olfacte i una mica de fe, com va ser el musical 'La vampira del Raval' i ho és i serà ara el musical 'Goodbye Barcelona', que ha produït novament i com un regal per als espectadors el Teatre del Raval i que esgota localitats cada funció.

I no és estrany. La temàtica és cridanera en un moment que la generació dels néts dels joves idealistes de la guerra civil han descobert qui eren i què van fer els seus avis. A més, 'Goodbye Barcelona' té l'avantatge que parteix d'una mirada des de fora, la de dues dramaturgues angleses que van llegir a la premsa un article sobre les Brigades Internacionals que el 1936 es van enrolar en la guerra civil espanyola contra el feixisme que amenaçava Europa. I aquesta mirada des de fora li dóna objectivitat, frescor i, també, solidaritat amb els vençuts, sense caure en pamflets innecessaris.

Però al marge dels seus protagonistes, representats per un jove de 18 anys, anglès d'origen jueu, que s'apunta a la legió de joves contra el feixisme, i d'una jove que ha perdut els pares en mans dels falangistes, a més de la mare del jove anglès que fa el mateix camí per anar a la recerca del seu fill, hi ha també una trama que es mou entre l'èpica, el retrat d'un temps i d'un país, i els sentiments d'una generació que un dia també va ser jove i que va topar amb l'amor enfortit per les circumstàncies dramàtiques que comporta una guerra, sigui on sigui.

Brigades Internacionals més trama romàntica, doncs, fan un bon combinat, força inèdit en el teatre d'aquí, i que aconsegueix un resultat molt brillant gràcies a la qualitat musical dels seus intèrprets que durant dues hores tenen els espectadors amb l'esborronament a flor de pell i, potser, si no fos per la foscor, es veuria que amb la llàgrima a flor de pell.

Estrenat en el seu dia a Londres, la versió catalana, l'ha deixat en un punt alt del llistó. I més mèrit encara, si tenim en compte que el muntatge no compta amb cap escenografia sofisticada sinó amb una sèrie de palets de caixes que es munten i es desmunten, es mouen i es remouen per representar cadascun dels ambients: la taverna, el front, la trinxera, el refugi del convent, l'hospital de sang...

Teatre pur, en clau de musical tradicional, que alterna les peces cantades amb breus intervencions dialogades que situen l'espectador sobre les circumstàncies històriques del moment i amb un personatge simbòlic, morat intens, que representa la República, i que és qui transmet alguns dels missatges de caràcter ideològic més marcats, des que les Brigades Internacionals arriben fins que, el 1938, quan la guerra ja estava perduda i el suport internacional mirava cap a una altra banda, reben l'ordre d'abandonar el país.

«Yaacobi & Leidental», de Hanoch Levin. Traducció de l'hebreu de Raquel García Lozano. Música original d'Alex Kagan. Intèrprets: Roger Pera, Óscar Huéscar i Lola Dorado. Covers: Pep Papell i Alicia Merino. Pianista: Alfredo Gallego. Escenografia i vestuari: Deborah Macías. Coreografia: Ramon Oller. Il·luminació: Jorge Navarro. Direcció: Ángel Ojea. Companyia Óscar Huéscar Producciones Teatrales. Amb la col·laboració del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, l'Ambaixada d'Israel i el Centre Sefarad-Israel i la Fundació Baruch Spinoza. Teatre del Raval, Barcelona, 8 maig 2013.

Espectacle musical, amb aires de cabaret, classificat pels autors com a metafísic, que dóna a conèixer aquí una representació de l'extensa obra literària del dramaturg, director teatral i poeta israelià d'origen polonès, Hanoch Levin (Tel Aviv, Israel, 1943 - 1999), fill d'emigrants jueus supervivents de l'Holocaust, considerat un dels dramaturgs més importants d'Israel i activista per la millora professional dels dramaturgs amb la creació de l'Associació d'Autors Dramàtics Israelians.

La trama de l'espectacle, que data del 1972, és senzilla: el protagonista, Itamar Yaacobi decideix en arribar als quaranta anys que vol viure la vida abans que li fugi de les mans. Però per fer-ho, el primer que ha de fer és trencar l'amistat d'un amic de sempre, David Leidental, que sembla que és el fre que ha provocat que ell no hagi trobat una dona per parella.

Per això el seu objectiu és trobar-la on sigui. ¿I on millor sinó al carrer? És allà on topa amb Rut Shajash i, en un gir cap al cabaret frívol, l'home pren com a objectiu de la conquesta les dimensions del pompis i altres atributs de pes i grandària de la noia triada. Es diu Superpompis, diu que és pianista i no li costa gens d'acceptar d'anar a prendre un cafè amb Yaacobi.

El contrast de la parella, pel que fa a dimensions físiques és evident. Podríem dir que el pompis i els atributs en qüestió s'ho mengen tot. Però no hi ha parella sense espelma i l'espelma és l'amic fidel que no accepta el trencament i els persegueix i se'ls presenta a tot arreu fins a l'extrem que, quan la relació de la parella acaba en casament, l'amic s'autoofereix com a regal de boda. Més econòmic i reutilitzable, impossible!

Cal explicar amb pèls i senyals l'anècdota de la història perquè l'espectacle es basa en aquesta mena de comèdia de realització personal —inalterable ni que hagin passat cinquanta anys—, amb algunes intervencions dialogades, però, sobretot, amb un extens repertori musical que, sobre la base del llibret de Hanoch Levin, el músic Alex Kagan, que va col·laborar amb el dramaturg a Israel en el muntatge de diversos cabarets en una sala improvisada per a espectacles alternatius, va pensar per a trombó, violí i piano, reduït aquí a un arranjament exclusivament de piano, cosa que li dóna encara més el caràcter de cafè-concert que s'ambienta tan bé en la vella pàtina del Teatre del Raval, que no requereix una gran escenografia perquè la boca de l'escenari li cedeix i hi posa la millor atmosfera.

L'espectacle comença i acaba com i amb una partida de dòmino. No desfem la sorpresa del desenllaç. Fitxa a fitxa, enviant daus cap a casa, barrejant i triant, encertant-la i equivocant-se, els dos amics de l'ànima es troben davant la impossibilitat de separar-se, i encara més: serà ella, Superpompis, qui acabi remenant les cireres cap al cistell que més li convé, amb acceptació i explotació del regal humà de boda inclòs.

Hanoch Levin, amb humor molt d'herència jueva, si se'm permet el qualificatiu —tot i que algú potser titllarà en aquest cas de tendència masclista—, esporga amb ironia l'ànima humana, ho disfressa amb música i cançons, revitalitza la tragèdia, posa a prova el desig frustrat del protagonista i deixa en un cert aire absurd becketià la culminació de l'ideal desitjat. És difícil fugir del orígens i Hanoch Levin no en fuig, en tot cas els accepta com a propis i intenta mirar-se'ls amb un distanciament crític que, fins i tot en la seva faceta activista cívica, el va portar a qüestionar segons quines accions bèl·liques del govern israelià, com la Guerra dels Sis Dies, el 1967, i a predir aleshores el perill de la roda en la qual s'entraria de guerres inacabables. La resposta es fa evident ara mateix amb la situació que viu Israel amb els seus veïns.

«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Preu: 10 €. A partir 3 anys. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 4 maig 2013.

Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.

Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.

Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.

És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.

El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.

L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.

«La vampira del Raval», de Josep Arias Velasco. Música d'Albert Guinovart. Intèrprets: Pep Cruz, Roser Batalla / Mercè Martínez, Jordi Coromina, Roger Pera, Mingo Ràfols, Valentina Raposo i Xavi Gamazo. Mestra titellaire: Valentina Raposo. Músics: Andreu Gallén (piano), Víctor Pérez (violí), Víctor Mirallas (clarinet), Francisco Mestre (contrabaix). Marionetes: Anita Maravillas. Escenografia: Ramon de los Heros. Il·luminació: Carles Valero. Coreografia: Edgar Àvila. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Direcció d'art: Jordi Ribera. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció escènica: Jaume Villanueva. Companyia Octubre Teatral. Teatre del Raval, Barcelona, 19 desembre 2011.

L'any 2012 es commemora el centenari de l'enfonsament del Titànic. Però en el petit món del Raval de Barcelona, el 1912 va ser també l'any que va posar fi a les malvestats d'una veïna del carrer de Ponent (actual carrer Joaquín Costa) de doble personalitat, anomenada Enriqueta Martí i coneguda més popularment, d'un temps cap aquí gràcies a la investigació, els documentals i la literatura —i ben aviat el cinema en un projecte en marxa—, com la Vampira del Raval, una captaire de dia i una madama de nit que va traficar, segrestar, explotar i violar criatures del mateix Raval en un moment que les desaparacions —no tan mediàtiques a través dels mitjans de comunicació com ara— eren silenciades entre les famílies més humils de principi de segle passat.

L'oportunitat de transformar en un espectacle musical la història d'Enriqueta Martí ha trobat —malgrat les venerables queixes ben legítimes de l'actor Pep Cruz— un espai intimista que li és, per a la seva arrencada, molt idoni: a tocar de la Plaça del Pedró (encreauament dels carrers del Carme i Hospital) del mateix barri dels fets, al capdavall del carrer Joaquín Costa —Enriqueta Martí tenia la seva cofurna a l'entresol de l'edifici número 29 d'aquest carrer— i en un teatre alternatiu que, segons la història local, a principis de segle era un menjador de beneficiència on la mateixa Vampira també acudia.

Però no és només això. El Teatre del Raval s'ha ambientat com un antic cafè-concert del Paral·lel i els seus carrerons per recrear des del primer moment l'atmosfera d'aquelles tavernes —com La Pajarera prèvia d'El Molino— que, emmirallades en el music hall parisenc, fins i tot feien que una dona com Enriqueta Martí es desdoblés en una glamurosa Mme Henriette.

Amb la repressió encara fresca de la Setmana Tràgica del 1909 i l'afusellament, entre altres anarquistes, de Ferrer i Guàrdia com a cap de turc d'aquella revolta popular, el Raval es va alertar per la desaparició d'una nena de cinc anys, Teresita Guitart Congost. És a partir d'aquest segrest, que el subinspector Ribot del cos de policia descobreix les activitats de la vampira del Raval, lligades a un prostíbul del barri de Gràcia que facilitava infants a pederastes de classe alta i que, a còpia d'uns quants assassinats de criatures mai aclarits del tot —Enriqueta Martí va viure en diversos pisos com el un del carrer de Tallers o un altre de Sants on s'hi van trobar també restes d'ossos humans— elaborava ungüents de remeiera per a personatges benestats de la política i la societat barcelonina.

Els poders fàctics de l'època només van arribar a empresonar la Vampira a les reixes de Reina Amàlia —una víctima del seu propi passat, venuda per la seva mare als dotze anys a un pederasta, i dedicada després a la prostitució—, però la pena major no li va ser aplicada, tot i que un any després, el 1913, va morir —es creu— apallissada per les altres internes de la presó, tot i que la versió oficial va dir que havia estat d'un càncer d'úter.

El muntatge, que ressegueix molt rigorosament el fil de la història biogràfica de la protagonista i el combina amb algunes de les efemèrides que envolten l'època, s'empara de la ficció per mitificar el personatge d'Enriqueta Martí —captaire de dia a les esglésies, glamurosa de tarda amb les visites dels senyors i vampira de nit quan els carrers tenien llums de gas i a les cases hi havia penombra d'espelma, com canta una de les peces del musical— i per manipular el final tràgic de la Vampira amb una resolució teatralment més impactant: el garrot vil.

Espectacle musical amb molts registres: tragicomèdia, cabaret, titelles, terror, gènere burlesc, política i denúncia social, amb un repartiment que es desdobla en un ventall de personatges de l'època, a més de la Vampira Enriqueta Martí, com en Joan Pujaló, artista pintor emigrant tornat de Cuba i marit frustrat de l'Enriqueta; el Marquès pederasta; el pinxo del barri Canut el Llardós; la xafardera i travestí del barri Claudina Elias, que va ser qui va alertar de la presència de criatures al pis del carrer de Ponent; el comissari de policia José Millán Astray, de trista memòria fins a l'entrada del franquisme; un advocat tísic; el jutge d'instrucció; el president de l'Audiència; el capellà de la presó; el botxí del garrot vil; un periodista de La Veu de Catalunya; un carterista, una dona pobra del barri, un fanaler, o tres criatures víctimes de les urpes de la Vampira: el nen Pepito (mort per extreure'n la sang); i les nenes Angeleta, supervivent, i Teresita Guitart, alliberada dues setmanes després del segrest, morta amb més de noranta anys el 2001 i, una filla de la qual —present a la platea la nit de l'estrena— ha mantingut i corroborat viva la memòria estremidora del que podria semblar només una llegenda urbana engreixada per la veu popular.

Excel·lent repartiment, amb actuacions musicals molt brillants del personatge d'Enriqueta Martí (la nit d'estrena interpretat per l'actriu Mercè Martínez a causa d'una recuperació vocal de Roser Batalla); espaterrant intervenció de Mingo Ràfols en un passi de cafè-concert d'alta volada amb aires moliners entre la platea —amb alcalde de Barcelona de carn i os inclòs entre els espectadors—; bonhomiosa actuació de Pep Cruz, que fa alguns papers de l'auca com el de mestre de cerimònies, narrador de les acotacions històriques, empresari del cafè-concert, capellà o subinspector Ribot; oportunitat en solitari o corals per als papers que tenen entre mans Mingo Ràfols —marquès—, Roger Pera —el pinxo, en un dialecte caló que demanaria subtitulat per aprofitar-ne del tot el suc lingüístic mig manllevat segurament dels escriptors Emili Vilanova o Juli Vallmitjana— i Jordi Coromina —com a marit, botxí o comissari manc—, sense oblidar el paper essencial de Valentina Raposo com a titellaire que cobreix els tres papers d'infants amb la seva aportació delicada de les marionetes que aporta a l'espectacle un element més del teatre de butxaca i cafè-concert. Musical de sensacions, doncs, per no avorrir ningú.

El compositor Albert Guinovart —autor de musicals com 'Mar i cel' o 'Flor de nit', de Dagoll Dagom, i bandes sonores de telenovel·les com 'Nissaga de poder' o 'El cor de la ciutat'— ha elaborat una partitura per a 'La Vampira del Raval' dividida en dos actes —dues hores llargues més intermedi— amb tretze peces principals que, amb la presència de quatre músics en directe, alternen diversos estils, que respiren l'atmosfera vampiresca o cabaretera, intimista o social, tenebrosa o esperançadora i que, potser perquè és inevitable, en algun moment recorden un musical de gran impacte aquí com va ser 'Sweeney Todd', d'Stephen Sondheim, el del barber de la navalla del carrer Fleet i la pastissera que tothom sap com i de quina matèria primera elaborava els pastissos. Albert Guinovart hi aporta, però, personalitat pròpia i color mediterrani, i amb la cançó, 'Carrerons de Barcelona', que vol ser la tornada de 'La Vampira del Raval', s'impregna del barri on ha nascut aquest musical i en contrapartida l'ofereix com a testimoni a la ciutat que n'és coprotagonista a través de la història popular.

Escenogràficament, el muntatge s'ha resolt amb una plataforma mòbil que tant serveix per representar el pis d'Enriqueta Martí del carrer de Ponent, com el bordell de Gràcia, o els carrers foscos del Raval, o la cel·la de la presó o el racó d'una taverna. Una escenografia limitada per l'espai de l'escenari, però molt efectiva, que demostra tot el que es capaç de donar la imaginació creadora quan els recursos s'han d'apamar amb els dits de la mà.

'La Vampira del Raval' és un musical de creació autòctona que té tots els mèrits per mantenir-se en cartellera un temps llarg, que de moment dignifica una programació heroica i plena de constància com la del Teatre del Raval, i que, avui mateix, la companyia ja hauria de tenir en la casella d'entrada del seu correu electrònic almenys mitja dotzena de bones propostes engalipadores de productors teatrals amb disponibilitat de sales més grans, tant de Barcelona com de fora, disposades a apostar per una proposta de teatre musical que, amb uns quants dies més de rodatge inicial i amb un suport decidit que enforteixi els recursos que hi ha abocat tot l'equip, el converteixi en un dels èxits de la temporada.

«McBeth con queso» Dramatúrgia de Marc Angelet. Intèrprets: Gerard Flores, Aina Gomis, Carla Ricart, Carla Sala, Rosa Serra i Marina Tartas. Veu en off: Ignasi Campmany. Vestuari: Iztok Hrga. Direcció: Marc Angelet. Companyia La Guapa. Teatre del Raval, Barcelona, 23 octubre 2010.

De 'Macbeth', com que l'autor no es queixa, se n'han fet de verdes i de madures. És una sort per als que es basen en la matèria primera de l'obra per elaborar una dramatúrgia nova. Especialment cridanera és aquesta de Marc Angelet que s'ambienta al rebost o els vestidors d'un burger i on els empleats, majoria noies —uniforme kistsh, anagrama de la casa i gorreta de pala— tret d'un que hi fa el paper de clown, van buidant el pap sobre les relacions personals, les seves ambicions professionals, les enveges i les seves frustracions.

Però no només és Shakespeare el que hi ha darrere dels bigmacs, els pots de quètxup, les hamburgueses i les patates fregides, sinó que també hi ha una subtil picada d'ullet a les ancestrals cerimònies d'espiritisme en un últim divendres de més que és quan un o una dels empleats ha de ser nomenat 'L'Empleat del Mes' pel que deixa la distinció.

Això ja dóna a entendre que qui té l'opció de nomenar el seu successor té també el poder durant un mes que li és atorgat des del moment que fa d'encarregat i organitzador dels torns de cadascun dels companys, de supervisar la seva feina, de tenir una remuneració extra per la seva feina i, en definitiva, de tenir la paella, o el bigmac, pel mànec.

Cinc intèrprets mouen els fils d'aquesta, diguem-ne tragicomèdia, si és que les picabaralles, les esgarrapades i les punyalades per l'esquena tan habituals en el petit microcosmos de segons quines feines, es pot qualificar de tragicomèdia.

El muntatge està estructurat a un ritme frenètic. Fins al punt que, sobretot en les primeres escenes, els diàlegs encreuats entre els diversos intèrprets creen una sensació de caos inintel·ligible només al servei de les entrades i sortides del menjador del burger, de les necessitats vitals de cadascuna de les empleades i el clown d'ofici, i al servei de donar la impressió del mateix ritme de neguit que es respira darrere dels taulells d'aquesta mena d'establiments de menjar ràpid.

Malgrat l'aparent caos, però —on no hi falta alguna escena de micro amb karaoke inclòs—, l'obra es va construint, a cops de corredisses, discussions, xantatges i súpliques, fins a arribar al punt culminant, la de l'últim divendres de mes on l'empleada encarregada farà el seu relleu, en una taulada de bigmacs prèviament preparada, on es desencadena la tragèdia, més pròpia d'un joc de rol que no pas d'un acte de sang. ¿I el quètxup? No hi patim. Hi ha quètxup per donar i per vendre. Macbeth roig en quètxup pur. Això sí, club de fans de Shakespeare en clau clàssica, abstingueu-vos, doncs, de patir un infart de quètxup.

«Cirk», de Moi Aznar. Intèrprets: Dani Aznar, Xavi Elies, Moi Aznar i Encarna Laínez. Música: Albert Reverter. Companyia Jomeloguisojomelo.com. Teatre del Raval, Barcelona, 10 abril 2010. A partir 4 anys. Preu: 7 €.

No sé si la K final del títol d'aquest espectacle insinua que els espectadors es trobaran davant d'un espectacle que parteix essencialment del llenguatge del circ, però que el teatralitza fins al punt que en la seva barreja d'elements hi ha una anarquia organitzada. Una anarquia, d'altra banda, que proporciona una hora de viatge a un món de fantasia i màgia on no hi falten els personatges típics de pista convertits en intèrprets d'escenari sense abandonar cadascun d'ells les seves habilitats circenses en les quals s'han especializat.

Em referia a l'anarquia organitzada no pas perquè l'espectacle sigui un desgavell, ben al contrari, sinó perquè l'integren una sèrie d'escenes o de números que donen sortida a diversos registres teatrals: titelles, malabarisme, màgia, humor, fantasia, música, participació dels espectadors...

Precisament aquesta conjunció de diversos registres és el que fa que l'espectacle transcorri per una línia entre màgica i molt amena, sota un eix comú, les trapelleries que es fan l'un a l'altre els dos pallassos protagonistes que fan també de mestres de cerimònies: l'august i el cara blanca, amb les habituals juguesques del que se suposa que és el més llest i les innocents però efectives contrajuguesques del que aparentment sempre té les de perdre.

Un personatge màgic, un follet amb barret de copa i bombetes il·luminades, dóna entrada al món de 'Cirk' per la foscor de la platea. Ja sé que és un tòpic dir ara que aquest personatge respira aires del Cirque du Soleil —cosa que no sempre agrada els que fa temps que es dediquen al circ—, però d'un temps cap aquí es fa inevitable aquesta relació tot i que segurament ha estat el Circ du Soleil qui ha begut de les fonts primàries dels seus personatges i no pas al revés com ens pensem.

La combinació de números de titelles —uns titelles que desperten l'expectació dels més petits—, però integrats dins els personatges del circ escènic —la corda fluixa, l'aixecador de pesos, el mandarí de fórmules màgiques...—, la transformació de la ballarina-titella en ballarina de carn i os, la presència del fals lleó i el número del fuet —un fuet irònicament de debò amb marca de fàbrica d'embotits— o els números de màgia, els de malabars o el de fals llançament de ganivet de dos pams sobre el cap d'un espectador, voluntari sisplau per força, convertit provisionalment en un Guillem Tell amb pilota al cap en comptes de poma, creen una relectura del circ clàssic que manté el llenguatge que mai no mor.

Dic això perquè aquest espectacle ja té uns anys de vida. La companyia el va crear fa uns deu anys. Aquest recorregut és segurament el que li dóna la pàtina d'espectacle feliçment tradicional: l'escenografia és la dels circs ambulants —si no existenxen en la realitat encara existeixen en les il·lustracions romàntiques—, els personatges —ja siguin titelles o de carn i os— són els del circ de debò, i el rerefons de l'espectacle vigila sempre de no sortir d'aquest límits establerts sense anar a parar a la utilització d'efectes extraordinaris ni de grans accions espectaculars sinó fent extraordinari allò que es pot aprofitar des del mocador més petit.

Espectacle que, malgrat ser de circ, no està tampoc exempt de la paraula i que té també un clar interès a mantenir un nivell lingüístic sense concessions a tics de moda, cosa que reforça el seu caràcter teatral i li confereix un nivell de rigor reconfortant. Seria bastant incoherent, per exemple, en el número esmentat abans del lleó, parlar alegrement de "látigo" i treure com treuen a l'escenari un fuet de Vic. Llengua i comprensió sempre han anat aparellats. Quan els espectacles es fan ben fets, fins i tots aquests petits detalls exerceixen un paper essencial: recuperar expressions com la del "fuet" que, en un altre cas —com tan sovint passa— hauria caigut abatuda i sense compassió, precisament a cops de "látigo".

«El màgic d'Oz». Basat en el conte de Lyman Frank Baum. Text de Marc Rosich. Música i cançons originals de Lucas Ariel Vallejos. Intèrprets: Jordi Brunet, Aleix Costales, Anna Gil, Íngrid Marín. Escenografia, vestuari, il·luminació i so: Companyia Maremàgnum. Direcció de Jordi Andújar. Producció Teatre Obligatori. Preu: 7 €. A partir 3 anys. Teatre del Raval, Barcelona, 14 novembre 2009.

Publicat per primera vegada el 1900 a Chicago, el conte 'El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)' ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, NY, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com 'El màgic d'Oz' i que va tenir aleshores tretze seqüeles.

La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa Dorothy, una nena que es veu emportada al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora.

L'adaptació teatral feta per Marc Rosich i la companyia Maremagnum manté els eixos principals del conte i els seus personatges. Dorothy viu amb uns oncles a Kansas —ell, català emigrant als EUA i ella turista a la Costa Brava on es van conèixer—, on tot ho veu gris i sense il·lusió. Terra de tornados i d'huracans, en una de les ventades ferotges, Dorothy fa cap al país d'Oz. Allà apareixen la bruixa que li obrirà el camí del màgic d'Oz i, ja en ruta, trobarà l'espantaocells, l'home de llauna i el lleó, tres dels principals personatges del conte.

L'aparició de la bruixa de l'Oest, la dolenta de la pel·lícula, aporta la dosi de lluita entre el bé i el mal amb final feliç, però no sense esforç. Les garrofes, ni que siguin màgiques, cal guanyar-se-les a pols. I el mag d'Oz, que ja fa temps que vol escombrar del mapa, la bruixa de l'Oest, demana als protagonistes que, si volen els seus desitjos, li han d'aconseguir l'escombra malèfica de la dama del nas punxegut. Aquesta missió permet que l'espectacle mantingui el ritme i la tensió i que fomenti la complicitat dels petits espectadors que decideixen molt aviat cap on han de dirigir els dards a l'hora de baixar el dit de condemna.

Amb algunes intervencions musicals —que no és la part essencial del muntatge—, la història de Dorothy és seguida amb interès i els seus personatges queden ben definits en el paper que juga cadascú. Un espectacle que té com a moralitat final la que també es desprèn del conte original: l'espantaocells entén què vol dir tenir cervell per ser enginyós, l'home de llauna regalima la primera llàgrima galtes avall perquè descobreix la importància de tenir cor, i el lleó arriba content com un gínjol després d'haver-se enfrontat a l'exèrcit de sicaris de la bruixa de l'Oest, els micos alats, amb la qual cosa ha recuperat el coratge que ha de tenir ni que sigui per continuar portant el qualificatiu de rei de la selva.

I com que un huracà tot ho pot, Dorothy torna a casa d'una altra bufada, mentre els espectadors primerencs han tingut l'oportunitat de conèixer, amb una representació força fidel a l'original, uns personatges de la literatura clàssica escampada arreu del món des de fa més de cent anys. D'aquesta manera, si un dia els cau el llibre a les mans, la lectura té el camí mig guanyat gràcies a l'empremta de les imatges teatrals.

«El follet i el sabater». Música, guió i escenografia de Lluís Petra. Intèrprets: Pilar Nieto i Lluís Petra. Vestuari: Ana Parera. Direcció: Lluís Petra. Companyia Sam Salabim. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Teatre del Raval, Barcelona, 4 abril 2009.

Abans que els comerciants xinesos omplissin magatzems i botigues amb parells de sabates de tota mena, tothom sap que hi havia els follets que van conèixer els germans Grimm i que, segons ells, havien ajudat un artesà sabater, segurament alemany, ja en edat de jubilació, a quedar bé amb la poca clientela que li quedava.

La història per a titelles i intèrprets d'aquesta versió aprofita els elements bàsics per crear un relat de rerefons ecològic i també que parli dels oficis que es perden —o que ja s'han perdut— i dels artesans que desapareixen —o que ja han desaparegut—, sense aprenents que els heretin.

Amb una escenografia plàstica molt suggerent, la trama es desenvolupa en dos espais: el bosc màgic i l'obrador del sabater. Un arbre i un mussol personificats descobreixen que un personatge tenebrós penetra al bosc per explotar-ne la riquesa natural.

Amb una bona interpretació, tant dels dos personatges de carn i os com dels titelles que manipulen, el muntatge incorpora diverses peces musicals, d'arrel cèltica les més boscanes, i més barroques les del personatge que condueix una màquina industrial, un artefacte-robot amb un cuc vigilant de mecanisme sorprenent.

Espectacle també de sensacions, amb petits trucs de màgia que fan aparèixer sabates gràcies als pòlvors del follet que viatja del bosc fins a l'obrador del sabater. La posada en escena aconsegueix un retrat gens artificiós dels personatges del sabater i el follet, que sedueixen els espectadors, a més de crear una atmosfera càlida al servei d'un final ecològicament positiu.

«Baobab», de Marc Hervàs. Adaptació cançons: Júlia Mora. Intèrprets: Arnau Vinós i Júlia Mora. Músics enregistrament banda sonora: Bakus Keïta, Miguel Serna, Aura Porta, Toni Vilaprinyó i Cor de Teatre (Banyoles). Escenografia, titelles i màscares: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Teresa Solà. Direcció musical: Júlia Mora. Direcció escènica: Marc Hervàs. Companyia Microcosmos Teatre. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Teatre del Raval, Barcelona, 8 març 2009.

Espectacle musical amb titelles, però també amb una important participació dels dos titellaires que no només manipulen els diferents personatges que van apareixent en el relat sinó que interpreten en directe les cançons que formen part de la fusió que es fa entre la cultura africana i la de rebuda.

'Baobab' és un espectacle poètic i ple de sensibilitat, que posa en primer pla una qüestió tan actual com el de la immigració en pasteres, amb una companyia de prop de vint titelles, la majoria gegants, alguns de personatges fantàstics, que apareixen progressivament per il·lustrar les velles històries que una família africana immigrant amb pastera explica al nadó que ha nascut en alta mar.

Escenogràficament ben resolt, fet de peces mòbils que representen els diversos espais, amb una il·luminació molt matisada que diferencia entre els diversos espais dels relats, compta amb una interpretació a caixa oberta, no pas en càmera negra, que fa que actor i actriu, a través de les veus amb què identifiquen els diversos titelles —tots amb elements i ressonàncies de la cultura escultòrica i artesanal africana—, o les cançons que interpreten, algunes en la llengua africana original, acabin guanyant un paper important de la posada en escena.

A l'ombra del baobab, o a l'ombra del record del baobab del poblat que han deixat enrere, la família d'immigrants rep a la pastera el nadó amb les cançons dels seus avantpassats i les rondalles dels griots que els reunien.

La banda sonora enregistrada, interpretada per la banda de música africana Kolomba i altres músics col·laboradors en l'espectacle, té l'atractiu afegit d'incorporar instruments tradicionals africans de percussió, combinats amb el contrabaix, la guitarra i la flauta travessera i la intervenció, en dues peces, del cor a cappella, amb cantants del Cor de Teatre de Banyoles.

Tot plegat aconsegueix un espectacle que detecta un treball rigorós de fons per part dels seus creadors, Arnau Vinós i Júlia Mora, fundadors de la jove companyia Microcosmos, amb només tres anys justos de vida, i amb la intenció de fer amb titelles espectacles musicals innovadors que barregin diverses disciplines i que incideixen a la vegada en qüestions que condicionen la societat universal.

«El soldadet de plom». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Actors titellaires: Pilar Nieto, Xavier Ruiz, Arturo Medrano. Acordionista: Lluís Petra. Companyia Sim Salabim. Barcelona, Teatre del Raval, 12 octubre 2008. Preu: 7 €. A partir 3 anys.

Hi ha una tendència en els espectadors més petits de comentar allò que veuen quan la representació és feta amb actors de carn i os o amb titelles gegants i una il·luminació oberta. En canvi, en un espectacle de llum negra, de titelles fluorescents, la sensació del color que és desprèn els transporta a la pantalla del cinema o la de la televisió i aleshores segueixen l'acció enmig d'un silenci sepulcral.

Aquest muntatge n'és un. La versió d''El soldadet de plom' de la companyia Sim Salabim omple l'escenari fosc d'una lluminositat intensa i de personatges i objectes que cobren vida fins al punt que el somni de fons queda justificat perquè tot es belluga, tot apareix i desapareix de l'escenari, voleiant, misteriosament, per art de màgia.

L'espectacle, amb una bona versió de guió, incideix en els valors de l'amistat, la que finalment acaben fent el soldadet i la ballarina, enganxats per la calor del foc del qual s'han salvat, però també incideix en la moralitat de la justícia: els dolents acaben sempre pagant per les seves malifetes. I aquí, el dolent és el Dimoni, una joguina tant envejosa del soldadet de plom que fins i tot el llença finestra avall, un dia de vent i tempesta, cosa que fa que el soldat de joguina emprengui un viatge d'anada i tornada.

Molt ben aconseguits els titelles del petit nen protagonista, Guillem, que es tanca a la seva nova habitació ple de joguines, els titelles gegants del soldadet de plom i la ballarina, el gran peix que devora la figura del soldadet, l'estufa de foc i, d'una manera especial, la del Dimoni, amb carota de típic Pere Botero de guignol i cos d'acordió de pallasso de pista per caminar fent bots.

La història se segueix des de l'inici al final amb l'acompanyament musical d'un acordionista en directe que remarca amb sensacions musicals l'atmosfera que requereix cada situació: la de la por, la de l'alegria, la de l'aventura, la de l'amor. També una sèrie de cançons en cadascuna de les escenes converteixen la versió del conte d'Andersen en un espectacle molt complet que combina la paraula ben dita amb la música i la tècnica dels titelles i la càmera negra amb un resultat que no deixa indiferent cap dels espectadors de totes les edats.

«El petit cobert», de Jordi Pérez. Basat en un conte de Margalida Albertí. Coreografía de Sergi Descayre i Basilio González. Actors-Ballarins: Agnès Padrós, Sergi Descayre i Basilio González. Disseny d’escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez. Música: Diversos autors clàssics. Disseny de so i llums: Joan Vitali (Trópico de Capricornio). Direcció de Jordi Pérez. Companyia Clac&Roll. Barcelona, Teatre del Raval, 17 febrer 2008.

El viatge és un recurs habitual en els contes iniciàtics. I un espectacle com 'El petit cobert' fa del viatge una representació escènica que té la base en un conte de Margalida Albertí, actriu multidisciplinar, que té tots elements que l'aparellen amb les làmines d'un àlbum il.lustrat.

Cadascuna de les escenes del muntatge sembla pensat com si seguís un guió de conte gràfic i hi ajuda a tenir aquesta impressió el vestuari, peces originals, fantasioses i acolorides que estan també al servei de les escenes en les quals els tres intèrprets es mouen guiats per una banda sonora de clàssica a ritme de claqué.

La jove companyia Clac&Roll, amb set anys de recorregut, reuneix tres intèrprets i ballarins que procedeixen de la formació d'escoles tan solvents com la de Coco Comín, Helena Munné, Memory o Nancy Tuñón. I el seu espectacle, posats a trobar-hi una referència, podria ser una continuació de la llarga tradició escènica d'una companyia com Roseland Musical.

En aquesta ocasió, Clac&Roll agafa com a espai una cuina casolana i com a personatges, alguns dels habitants culinaris: una cullereta de postres, un llevataps, un obrellaunes, un espremedor. La personificació dels objectes, doncs, és la base de la trama que introdueix el relat d'un narrador que no es desvelarà qui és fins al final, un vell cullerot —el vestuari més poètic de tot l'espectacle, semblant a una escorça d'arbre, amb bastó i esclops— que acabarà aportant la moralitat del conte en unir l'experiència de la vellesa amb les ganes de descoberta del petit cobert, la cullereta de postres.

Tothom és imprescindible en la cadena humana —o dels objectes de cuina, vaja—. El cullerot, per remenar l'escudella; i la cullereta de postres, per poder fer el seu servei amb el pastís d'aniversari. Entremig, un senyor llevataps d'accent francès —potser per allò del xampany— se les té amb un espremedor de taronges amb accent mexicà, i un tècnic obrellaunes amb aspiracions d'inventor intenta perfeccionar el sistema d'obrir com més ràpid millor.

Tots intenten ensenyar la cullereta de què va la vida que l'envolta fora del calaix de l'armari de cuina on normalment s'està. La cullereta, un personatge mut, que desprèn frescor, jovenesa i ganes de viure.

Una escena de batalla de taps de suro, entre el senyor llevataps i l'espremedor, amb la cullereta entremig, aconsegueix la necessària acció que els espectadors més petits agraeixen i continua constatant que jugant dos pot acabar rebent un tercer.

La història té un inici i un final amb petites peces de titelles —culleres, forquilles i ganivets— que transporten els protagonistes al viatge convertits en les figures que adopten els intèrprets. La banda sonora de diverses peces clàssiques serveix perquè els números de claqué acabin explicant el que podria quedar-se al tinter —o al disc dur— del narrador. Al final, tot torna al seu lloc, i el petit cobert aconsegueix trobar el camí de tornada al seu calaix després d'haver fet un particular viatge de descoberta aigüera avall en un núvol de bombolles.

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[Teatre del Raval]

CLIP DE TEATRE

[Teatre del Raval]