ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Jove Teatre Regina]
- «La cigala i la formiga». Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Vestuari i escenografia: Jose Carrasco. Coreografies: Eva Hernández. Il·luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció: Maria Agustina Solé. Jove Teatre Regina, Barcelona, 15 maig 2010. Preu: 9'5 €. A partir 3 anys.
- Isop, si és que va existir, ja va veure que la cigala i la formiga simbolitzarien per segles i segles l'esforç del treball i la mandra. I això passava al segle VII aC. Després, un romà culte que escrivia en grec va recollir la faula i la va retocar en vers al segle III aC. I les versions no es van aturar fins a arribar a les de Jean de La Fontaine, el segle XVII —les més populars encara avui—, i a les de Félix María Samaniego, al segle XVIII.
- La versió de teatre musical que la companyia La Trepa ja va estrenar fa sis anys i que ara ha revisat novament, n'agafa els trets de fons principals, però hi aporta un embolcall contemporani que fa el muntatge atractiu i, a la vegada, original, fins al punt que la companyia, gràcies a un vestuari que caracteritza cadascun dels personatges i un guió subtilment moralista, crea una història nova a partir d'una de les faules més antigues. La idea del treball i de l'oci han evolucionat en tots aquests segles. I la música, part essencial del muntatge, s'encarrega també de fer joc amb aquesta evolució i de modernitzar, per dir-ho així, una trama que ve de lluny.
- El cas és que, a la vida animal, les formigues continuen tossudes com sempre, sense haver descobert, no diguem ja la jornada de vuit hores que actualment ja ha passat a millor vida, sinó ni tan sols la migdiada. I la cigala, per la seva banda —almenys el mascle perquè la femella mor aviat quan ha post els ous— manté la seva vocació insistent d'aspirant a contratenor de música contemporània a pesar que acostuma a guanyar-se l'antipatia de qui ha de suportar-ne el brogit eixordador, sobretot en hores caloroses d'estiu.
- La faula en versió teatral mostra una secció de formigues que es prepara físicament i mentalment per guanyar la competició de les més treballadores del formiguer. Però hi apareixen també els pugons —aliment bàsic de les formigues—, la cigala coprotagonista de la història, una mosca poca-solta i una aranya elegant, una mena de reina negra —a pesar de la capa vermellosa— que només aspira a augmentar la seva collita de víctimes a la teranyina.
- La cigala farà amistat amb una de les formigues, que té la temptació de fugir del ramat i descobrir què hi ha més enllà del formiguer i que, després de sentir els cants de la cigala, vol també provar sort en l'art de la música. Però la traïdoria al grup es paga cara. I mentre la cigala ronda pel formiguer perduda com un peix fora de l'aigua, la formiga tampoc no aixeca el cap fora del seu cau.
- Dels fracassos dels dèbils, sempre hi ha el poderós que se n'aprofita. I això és el que intenta fer l'aranya reina proposant que cigala i formiga facin duet i muntin una productora de concerts perquè així, com més clientela tinguin, més possibilitats tindrà ella d'atrapar insectes a la seva teranyina.
- Com es veu, la versió teatral s'allunya i amplia les possibilitats de la faula original. Avui, l'art ja no és considerat un mal menor propi de bohemis i dropos sinó una possibilitat professional i de prestigi. I la força del treball no es pot dir que visqui el seu millor moment de reconeixement social. Els papers de la faula s'han capgirat, sobretot a partir que l'oci s'ha consolidat, des de la segona meitat del segle XX, com una font de realització personal.
- «Meravelles de l'Orient», de Jordi Jubany. Intèrprets: Jordi Jubany, Eudald Ferré i Quim Carranza / Pep Boada. Música: Quim Carranza. Escenografia, vestuari i caracterització: Eudald Ferré. Modista: Maria Teresa Baz. Companyia Pa Sucat. Jove Teatre Regina. Barcelona, 8 maig 2010. Preu: 9'50 €. A partir 3 anys.
- Hi ha espectacles de titelles que deixen tota la responsabilitat de la trama als personatges i els titellaires es mantenen en segon pla, en cambra fosca. En aquest cas, la companyia utilitza al màxim els tres intèrprets com a personatges també de ficció, de carn i os, que, a la vegada, es converteixen també en titellaires.
- Uns joglars entren a la platea amb un teatrí per representar una sèrie d'històries extretes dels seus viatges i les contalles que n'han extret tombant pel món. Amb una caracterització i un vestuari molt suggerents, els tres personatges de carn i os representen un joglar musulmà, un cavaller noble heroi de les Croades que ha perdut bous i esquelles en les seves aventures, i un pastor primari, mut quan li convé. Crossa de freixe, cares brutes, carbassa d'aigua, cornamusa de pell de llop, parracs de vestimenta i, un d'ells, el cavaller, amb una imponent cama de fusta. És aquesta, una entrada que crea una atmosfera medieval molt creïble.
- Els tres personatges, per la fila que fan, semblen extrets d'alguna de les escenes rodades precisament a Barcelona de la pel·lícula 'El perfum'. Arrosseguen un teatrí elaborat també amb elements primaris: borrasses, un tronc, quatre cordes...
- L'espectacle agafa, a partir d'aleshores, un to plenament medieval. El joglar musulmà és l'encarregat de narrar la història que es representa en el teatrí. Un tambor i una flauta, són els dos instruments que els joglars fan servir per fer més amena la representació.
- Els titelles, tradicionals, construïts amb elements com la fusta, beuen de les fonts de la trama popular i ni que expliquin la història del drac i els diversos cavallers que el volen eliminar per salvar una dama. Les corredisses, els cops de bastó, les flamarades del drac, el joc de cuit a amagar preguntant als espectadors on hi ha el dolent de la pel·lícula porten a les ressonàncies del típics Tòfol i Banyeta de tota la vida.
- La companyia Pa Sucat, originària de Valls (Alt Camp), amb vint-i-cinc anys de trajectòria, té un ampli repertori i no es limita als espectacles de titelles i animació sinó que ha liderat en els últims anys el Festival de Titelles Guant amb seu a Valls. Els seus espectacles, com aquest presentat ara al Teatre Regina, 'Meravelles de l'Orient', han estat reconeguts pel sector amb premis com el del Concurs de Joglars de la Llegenda de Sant Jordi de Montblanc (Conca de Barberà), el de la Fira Internacional de Titelles de Lleida o el de la Mostra Internacional de Titelles de la Vall d'Albaida.
- I no és estrany perquè espectacles com 'Meravelles d'Orient' estan documentats en textos de Ramon Llull i algunes tradicions islàmiques que ja parlen dels titelles retallats en fusta. Pel que fa a la música i les cançons, l'ús de la cornamusa i la flauta de pastor porta els tres titellaires a interpretar breus peces que es podrien considerar originàries del segle XI.
- Finalment, per a l'ambientació i el vestuari, la companyia es documenta també en les pintures de Pieter Brueghel el Vell, el pintor flamenc del segle XVI que retrata el costumisme i la ruralia de l'Europa de l'època.
- Tot plegat fa que el que podria semblar un espectacle senzill, perquè els titelles arrosseguen malauradament aquest estigma, es converteixi en un bon espectacle on tant els intèrprets de carn i os com els titelles connecten, a través de la imaginació i la ficció que es crea amb l'ancestral rondalla popular del drac i el cavaller amb la dama pel mig, sense centrar-se necessàriament en el personatge de Sant Jordi.
- I és que també la multiculturalitat —sisplau per força— ha arribat al regne dels titelles que, malgrat que siguin de fusta, com els de Pa Sucat, s'han adonat de la reconversió ètnica que s'ha produït a la platea entre els espectadors.
- «Don Quijote de la Mancha». Versió escènica de Macià G. Olivella i Alícia Serrat, basada en la novel·la de Miguel de Cervantes. Música original: Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Escenografia: Francesc Abella. Vestuari: José Carrasco. Il·luminació: Pau Palau. So: Francesc Campos. Màscares: Hans Gloor i Lisa Serio. Armadures i titelles: La Fira. Coreografia: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 abril 2010. Preu: 9'50 €. A partir de 6 anys.
- ¿Què seria del Quixot si visqués en el món d'avui? ¿Un addicte a la navegació per Internet? ¿Un cavaller virtual que encalçaria enemics a la pantalla i els clavaria cop de ratolí? ¿Un apassionat de l'e-reader que portaria sempre al damunt ben carregat d'e-books i que llegiria a tothora en qualsevol racó de casa, de la feina o del metro? ¿Un visionari que miraria a l'altra banda de la pantalla per donar sortida a la seva lucidesa embogida?
- En un teatre de Barcelona, el nom del qual val la pena tenir sempre a la memòria, es representa una adaptació de la novel·la de Miguel de Cervantes, 'Don Quijote de la Mancha'. La versió no pretén resseguir íntegra tota la història cavalleresca —missió impossible— sinó que se centra en diversos episodis tant de la primera com de la segona part de la novel·la que més han donat a conèixer l'obra universal al llarg dels temps. I ho fa a través dels personatges d'una companyia de comediants de l'època, el segle XVII, que precisament vol portar a escena les aventures del popular Don Alonso Quijano, àlies Don Quijote, una víctima de la lectura empedreïda i de la síndrome de Diògenes especialitzada a col·leccionar llibres.
- El muntatge, que ja té cinc anys llargs de vida des de la seva primera posada en escena, ha estat treballat amb precisió en cadascun dels seus aspectes tècnics. El vestuari, amb canvis constants per part dels intèrprets, transporta els espectadors a la imatgeria del temps reculat de capa i espasa, de llança i d'escut i, per descomptat, de cavallerissa, una cavallerissa, esclar, que per circumstàncies escèniques comprensibles —no tothom té les possibilitats de quadra que té Salvador Távora—, ha de prendre forma en la imaginació dels espectadors.
- L'escenografia es limita a una estructura de doble tarima engalzada, de dos nivells i amb rampa, i una projecció fixa al fons que reprodueix diversos indrets del paisatge per on transcorre l'epopeia de Don Quijote, sense oblidar la seva estada a la platja de Barcelona i la descoberta del mar i el bram de les ones. La il·luminació manté un clima càlid, sense caure en la penombra, mantenint el relleu de cadascun dels personatges.
- Hi apareix el valent protagonista i el seu acompanyant, Sancho Panza. Hi apareixen també la neboda i l'Ama, el Bachiller, el biscaí i la dama viatgera, el barber, l'hostaler de la Venta, les pageses del Toboso i l'estimada Dulcinea, entre alguns altres de més secundaris... I la representació de ficció dins la ficció compta amb els titelles que representen el retaule de Don Gaiferos, i amb algunes màscares de la Commedia dell'Arte.
- La batalla amb els molins —pobre Quixot si s'hagués d'enfrontar ara amb els gegantins monstres eòlics!—, la pel·lícula que es munta l'home amb l'elm de Mambrino, el mal de ventre que pateixen ell i Sancho per culpa del bàlsam de Fierabràs, la pallissa i destrossa dels pobres titelles, la visita al Toboso, la lluita cos a cos amb el cavaller de la Blanca Lluna... En fi, un retaule que, tenint en compte que s'ha d'encabir tot en una hora, aconsegueix una visió general de l'obra amb poques renúncies a l'essència del text.
- Hi té un relleu important l'aportació musical, mitja dotzena de peces originals que, si es representessin per si soles, formarien una mena d'auca-resum de l'adaptació teatral que manté el castellà d'origen, lleugerament convertit en accessible per als espectadors més joves d'avui. Sis peces musicals, majoritàriament corals, tret d'una d'aire líric, encarregada a Dulcinea, que es refereixen a la bogeria de convertir-se en cavaller que persegueix en Quixot, a les seves aventures imprudents i imaginàries, als consells que el cavaller dóna a Sancho perquè actuï com un governador com cal de l'illa de Barataria, als intents de fer entendre al Quixot que seria millor que deixés la cavalleria per a un altre dia, quan ja és un sac d'ossos baldat i una desferra desmanegada, i la que tanca l'espectacle, en referència a la mort del cavaller, que recorda que l'ideal de la vida és viure boig i morir assenyat.
- Aquesta és una proposta teatral arriscada perquè corre la brama que el Quixot ja fa temps que s'ha oblidat en alguna prestatgeria polsosa i no és precisament una lectura de capçalera entre els més joves, com passa amb molts altres clàssics. Però és també una proposta que amaga moltes hores de feina escènica darrere, amb la intenció de tota la companyia d'aconseguir un espectacle que familiaritzi els espectadors amb el famós cavaller i que, a la vegada, ho faci sense renunciar a l'atractiu del registre teatral en un muntatge que reposa del tot en la interpretació tant del text com musical.
- «La princesa cigne», de Rafel Brunet. Música de Jaume Carreras, Ferran Gonzàlez i Txaikovski. Espectacle basat en 'El llac dels cignes', de Txaikovski. Intèrprets: Rafel Brunet, Julia Mezquida, Josep Antoni Lej, Alicia Atienza, Jordi Sierra, Margalida Tauler, Sergi Salguero, Javier Prados. Vestuari i titelles: Yvonne Berchtold. Coreografies: Rafel Brunet. Escenografia: Tatanito Produccions i Drew Donovan. Perruqueria i maquillatge: Francisca Gelabert. Il·luminació: Pau Palau i Miquel Revi. So: Mateu Coll. Direcció musical: Tomàs Pérez. Direcció escènica: Rafel Brunet. Companyia Va de Bòlit. Jove Teatre Regina, Barcelona, 27 febrer 2010. A partir 5 anys. Preu: 9'50 €.
- Aquest és un espectacle ambiciós, massa ambiciós, valgui la contradicció. I això és el que li fa perdre bona part de les virtuts que té. Un brillant vestuari, una molt ben elaborada escenografia, il·luminació matisada, coreografia rigorosa i música enganxadissa confirmen la bona intenció de crear un muntatge teatral i musical a partir dels eixos principals del ballet 'El llac dels cignes', de Txaikovski.
- Però la mateixa bona intenció topa amb un excés de carregament dramatúrgic que demana una raspallada sense compassió de segons quines escenes de text. Esclar que es pot dir que sense el text potser no s'entendria segons quina part de la trama. Però no es tracta de proposar que es despisti l'espectador sinó que se li donin només els trets bàsics de la història de fons perquè es faci ell mateix el guió.
- La companyia flaqueja precisament en les escenes dramàtiques —calen unes sessions d'interpretació que hi posin remei—, potser perquè sobresurt, en canvi, en les de moviment, coreografia, ballet —amb especial relleu de l'actriu que protagonitza la princesa / cigne Odette convertida en cigne blanc de dia i en ésser humà de nit esperant que algú l'alliberi del mal encantament amb un petó d'amor— i també sobresurt en les intervencions dels ministres del govern —un tripartit, per cert— i encara amb la presència senyorívola de la Mare Reina i en els números de ball i cançó coral.
- Per això deia que és una llàstima que se sobrecarreguin més del compte les intervencions parlades, forçant a fer d'actors i actrius aquells que per mèrits propis llueixen en altres facetes. Una veu en off, com passa en el breu pròleg i epíleg, solucionaria també aquests desajustos en el bon nivell que té l'espectacle de fons i de posada en escena general.
- L'adaptació manté els papers del príncep Sígfrid, un cap de pardals que no està per la feina monàrquica que li toca per herència; la d'Odette, la futura princesa, embruixada per Rotbard, un germà de la reina destronat i que té ànsies de poder; la trobada de mitjanit que Sigfrid fa amb Odette, i l'enfrontament de l'amor contra la maldat, mal que sigui amb el sacrifici de la Mare Reina i que l'adaptació de la companyia clavi unes banyes de tres pams al rei absent i encolomi al camarlenc i tutor del príncep el paper d'amistançat frustrat de la mateixa Reina.
- Aquestes llicències no fan cap mal a la lectura que la companyia fa de l'argument del ballet clàssic, com la incorporació de la coneixença de llengües, el llatí, concretament, per poder interpretar els encanteris que alliberaran el cigne blanc (Odette), ni tampoc la incorporació, en titelles de Madò Olla (una vella olla d'aram embruixada) i l'ocell Doti (un especialista en llengües antigues), com tampoc no hi fan cap mal les composicions musicals, ben al contrari, que fan constants picades d'ullet a algunes de les peces de Txaikovski i que incorporen ritmes de pop, rock, percussió, rap, dansa clàssica i passos de dansa contemporània.
- Aquesta profusió d'elements dins d'un espectacle que no hauria de durar més de seixanta minuts i que se n'allarga quinze més, lliga i fa entendre l'ambició escènica que esmentava al principi. Però topa amb la visió i la impressió general que els espectadors n'haurien d'extreure. Els petits espectadors, malgrat tot, en surten amarats d'imatges. Per això valdria la pena que fos aquest aspecte el que l'espectacle potenciés amb una estisorada verbal sense por a perdre qualitat ni contingut.
- «Sherlock Holmes i el club dels pèls-rojos», d'Arthur Conan Doyle. Llibret: Miquel Agell i Ivan Campillo. Lletres cançons: David Pintó. Música i cançons: Xavier Torras. Intèrprets: Miquel Agell, Manel Solàs, Belén Alonso, Jordi Muixí, Ferran Castells, Marga Linuesa. Escenografia: Eloi Vinuesa. Vestuari: Ximena Moreno. Il·luminació: Francesc Rodellas. So: Carles Yagüe. Caracterització: Toni Santos. Màgia: Mag Lari. Coreografies: Ester Bartomeu. Direcció musical: Xavier Torras. Direcció: Teresa Devant. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona. 6 febrer 2010. A partir 6 anys. Preu: 9'50 €.
- Ara que el cinema ha tornat a recuperar el més que centenari personatge de Sherlock Holmes, ni que sigui per fer caixa, coincideix a la cartellera teatral una versió musical de la companyia Lazzigags que mostra en estat pur als primers espectadors aquest personatge del segle XIX que Arthur Conan Doyle va crear com un divertimento, que va enterrar i que va ressuscitar a causa del clamor popular i que ni el boom de la novel·la negra moderna no ha aconseguit de jubilar.
- Perspicàcia detectivesca, un carismàtic i ben caracteritzat Doctor Watson (Manel Solàs), cronista oficial del detectiu, una parella de lladres de guant blanc, la reina d'Anglaterra (Marga Linuesa) i un botiguer d'una merceria en crisi —una altra coincidència de cartellera amb el Senyor Esteve de La Puntual— configuren aquest Sherlock Holmes —representat amb la coneguda capa d'abric de quadres i la gorreta, imatge mítica posterior, per cert, a Arthur Conan Doyle—, i la pipa de rigor —amb tabac real, l'aroma del qual s'expandeix per bona part de la platea— que resol un cas que va de la merceria a una estafa relacionada amb un Club que no existeix on, presumptament, només poden entrar els que tinguin el pèl roig i que servirà al parell de lladregots —home i dona— per entabanar el pobre Estevet londinenc que és veí, per la paret del darrere de la rebotiga, d'un banc on es preveu que el cap de setmana hi entri una fortuna considerable.
- Amb una trama de la qual la màgia no n'està exempta —a sota hi ha la mà absent i orientadora del mestre Lari— la cosa comença amb una funció teatral d'alta volada on, aprofitant una apagada de llum, desapareix, precisament per art de màgia, la valuosa polsera de la reina d'Anglaterra. I un robatori porta a l'altre. Fins que, en un guió que combina les accions parlades amb els atractius apunts musicals, l'incombustible nas fi de Sherlock Holmes i les seves ganes de vèncer la depressió que li agafa quan no té un cas entre mans, aconsegueix treure l'entrellat de tot i engarjolar, com toca, gràcies a una bona formació d'autodefensa per a casos d'extrema emergència, els culpables del robatori bancari i, de rebot, del braçalet reial.
- La posada en escena alterna diversos ambients i personatges: la merceria de l'ingenu senyor Wilson (Ferran Castells) —que és escollit com a pèl-roig en cap i destinat a copiar, tancat en un local tapadora del fals Club, l'Enciclopèdia Brittanica, de la A a la Z—; el lladre Basil Gillette (Jordi Muixí) i la seva companya de malifetes, Rebecca Adler (Belén Alonso); la biblioteca de Sherlock Holmes (Miquel Agell) on, quan no té feina, mata el temps tocant de tant en tant el violí; i a l'altra banda de la rebotiga, la cambra amb les caixes fortes del banc on té lloc l'escena final.
- L'espectacle té el do de mantenir l'alè d'un personatge clàssic explicat per partida doble, a través de les accions del cas a investigar i a través de les lletres de les cançons, originals de David Pintó i adaptades amb un llibret de Miquel Agell i Ivan Campillo. La interpretació de la companyia, veterans en diverses adaptacions de teatre, té l'avantatge de plantejar la seva intervenció en un registre que no té fronteres d'edat, tot i que es requereix una mínima maduresa de comprensió per seguir el fil de la investigació.
- En conjunt, aconsegueixen un espectacle àgil, molt musical, que no només dóna les claus bàsiques d'un dels personatges de ficció més populars del segle XIX sinó també un espectacle que reuneix les característiques essencials perquè interessi els espectadors diversos —vull dir adults inclosos— perquè és presentat amb el rigor escènic que tant Arthur Conan Doyle com el públic del segle XXI es mereixen.
- «El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Elisabet Vallès. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Vestuari: Them. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 13 desembre 2008. Reposició: 12 desembre 2009. Fins al 4 de gener 2009. Preu: 9'50 euros. A partir 5 anys.
- Ja fa quatre temporades [2009: 5 temporades] que la companyia La Trepa posa en escena aquesta versió que adapta un dels clàssics de la literatura universal com 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que, per al Teatre Regina, la reposició per quarta vegada [ 2009: cinquena vegada] converteix l'espectacle en un dels clàssics de la casa i també de la cartellera teatral nadalenca.
- Els èxits no són èxits per casualitat. El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. I es pot envolar encara més, si les reposicions continuen. Les picades d'ullet que s'hi han afegit i algun lleuger recanvi de repartiment li donen també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori. Tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptar-se a les tendències inevitables del pas del temps.
- Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta Maties Gimeno, va acumulant solatge i, com més temps passa, més retrata amb un perfil creïble el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens.
- L'arrencada de l'obra, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els espectadors més petits. 'La cançó de Nadal' és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les reedicions, adaptacions, versions i suports de la novel·la no paren de reeditar-se. Per tant, és un dels relats —malgrat el títol de "conte"— més coneguts.
- Però això no vol dir que el muntatge de La Trepa s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. El cas és que ens trobem davant d'un espectacle musical, però també davant d'un espectacle de text. És a dir, ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.
- Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors i de dicció puntejada, i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè cal tenir en compte que són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements que són imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia, juntament amb el vestuari, semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.
- 'El conte de Nadal' està molt marcat per la seva puntualitat tradicional festiva. La Trepa, però, fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer fugaçment un dimoni banyut que demana feina des de fa quatre anys. I és que la situació de l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis provocant que es manifestin publicament reclamant els Pastorets.
- L'espectacle 'El conte de Nadal' sobrepassa el límit de dates festives i, amb un respecte per l'obra original de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generòs i solidari.
- És una novel·la amb moralitat final. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una crisi econòmica i de treball globals i el pànic a la pobresa i la societat del benestar. Pors que planen de fons a 'La cançó de Nadal', cosa que reforça el caràcter intemporal de l'obra, sense caure mai en els tòpics que arrossega la festa.
- «Blau marí. Un viatge extraordinari al fons del mar». Guió: David Cirici. Música original: José Manuel Pagan. Intèrprets: Marta Bou, Marta Ferrer, David Piñol, Barbarana Pons, Auba Saura i Joan Taltavull. Escenografia i vestuari: Inés Batlló. Realització vestuari: Manuel Peña. Arranjaments musicals: Xavi Oró. Direcció coreogràfica: Janine Dahl. Ajudant de direcció: Marta Bou. Direcció: Marta Almirall. Preu: 9'50 €. A partir 3 anys. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 novembre 2009.
- La companyia Roseland Musical, creada i dirigida per la coreògrafa i ballarina, Marta Almirall, ha reunit en la seva llarga trajectòria una sèrie d'espectacles que, de tant en tant, és bo de recuperar i fer arribar a les noves generacions d'espectadors primerencs. Aquests dies han coincidit a la cartellera dos d'aquests espectacles del seu repertori. Per una banda, al Teatre Tantarantana, 'Les tres bessones i Leonardo da Vinci', amb entrades esgotades, i, per l'altra, 'Blau marí', també amb bona recepció per part del públic familiar.
- 'Blau marí', basada en una llegenda xinesa de fa més de tres mil anys, és un muntatge que excel·leix per la seva força visual i pels diversos registres amb els quals es presenta. Es podria dir que té dues parts ben diferenciades. A la primera, un vell venedor amb barba blanca de savi explica de manera molt senzilla quins són alguns dels personatges que envolten el protagonista xinès, en Xang, un noi, a qui el cacic mandarí —un personatge que crea uns moments de cert pànic entre els més petits dels petits—, el deixa amb les butxaques pelades sense que sàpiga com sobreviure a la misèria. Un secret que guarda el vell venedor savi li farà saber que, en el fons del mar, hi ha un vaixell carregat de monedes que els pot salvar de la pobresa a ell i tot el seu poble espoliat. Però, per arribar-hi, fa falta que es posi, en un peu, una única sandàlia màgica que el portarà al fons del mar d'una bufada.
- És a la segona mitja part de l'espectacle, doncs, quan l'esplendor visual del vestuari, la il·luminació, la caracterització dels peixos i les escenes amb rerefons fluorescent creen les escenes més vistoses que sempre estan acompanyades d'una banda sonora musical que es fa tan protagonista com el que s'explica, sobretot, per mitjà del ball, la dansa i la fantasia.
- Té un especial ressò entre la concurrència l'aparició del cranc, pels seus artilugis de closca escènica, però tampoc es queden enrere els musclos —els encarregats del claqué—, així com la resta de peixos que apareixen i despareixen del fons marí on Xang ha arribat per art de màgia: pops, escamarlans, l'estrella de mar —el personatge reflexiu—, la sardina —el temptador—, i coralls que omplen el món marí. Tots, esclar, han passat per l'escola de ball i dansa amb bon aprofitament.
- L'espectacle segueix un guió parlat, no gaire extens, que té la particularitat de dir-se sempre en vers rimat, un recurs que entra molt bé a l'oïda dels més petits i que fa la funció, a més, de l'exercici de llengua amorosit, per la cantarella. Hi ha alguna picada d'ullet, com per exemple la que es posa en boca de l'estrella de mar quan diu a en Xang, per convence'l que no vagi amb la sardina, que si ho fa es convertirà en xanguet, és a dir, el peix de menudalla entre el qual es troba precisament la contrincant temptadora.
- Roseland Musical té deu espectacles en el seu historial. 'Cara, calla', 'Flit, flit', 'El país sense nom'... En aquest moment, quatre dels seus muntatges estan en repertori en diversos escenaris. Ha participat en espectacles del Liceu, ha actuat en escenaris estrangers i també ha participat en cinema a la pel·lícula 'Tic, tac', de Rosa Vergés. Vint-i-cinc anys després de la seva fundació, els seus espectacles, d'un acabat rigorós i primmirat, continuen sent un referent per a noves generacions d'espectadors.
- «La comèdia de l'olla», de Plaute. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Oriol Macià, Olga Fañanàs, Maria Agustina Solé, Maties Gimeno, Mariona Campos i Marc Miramunt. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: JTRegina. Il·luminació i so: Francesc Campos. Jove Teatre Regina. Preu: 9'50 €. A partir 5 anys. Barcelona, 8 novembre 2009.
- Tothom el coneix per Plaute, però es tracta, en realitat, de Titus Maccius Plautus —quin nomenàs de personatge còmic!—, el popular autor llatí (251aC — 184aC), inpirador de Shakespeare i Molière i de la pel·lícula 'Golfus de Roma', i a qui se li atribueixen una vintena d'obres, la majoria fruit de la influència del repertori de la comèdia grega. Plaute, per als amics, utilitza gairebé sempre un esquema similar: hi ha una trama de diners de fons i / o, depèn, una noia en joc. Acaba guanyant qui més mèrits ha fet per obtenir-la.
- En el cas de 'La comèdia de l'olla' —de la qual, el dramaturg Francesc Nel·lo ja n'havia publicat també una adaptació infantil fa uns quinze anys— el conflicte que mou tota la trama és una olla plena de monedes d'or. És tan simple com alliçonador. La riquesa no condueix enlloc (¿ah, no...?). El que compta és la felicitat (¿ah, sí...?). Per ser feliç, fins i tot es pot renunciar a una noia jove i a perdre el botí ¿(segur...?).
- Euclió (Maria Agustina Solé) és un vell avar que, gràcies al Déu de la Bona Sort, té l'olla en qüestió i viu amb la por al cos que en qualsevol moment li pispin. Té a casa una filla i una esclava, a qui tracta tan malament com pot i a qui encarrega de vigilar fins i tot les teranyines del sostre. Un veí seu, Megador (Maties Gimeno), ric fins al moll de l'os, s'ha encapritxat amb la filla del pobre avar a qui demana per casar-s'hi. Però hi ha un nebot una mica fluix del terrat del qual la filla de l'avar n'està enamorada secretament des que per art i màgia d'un antifaç —estri gairebé galàctic en l'espectacle— va comprovar que el noiet té el poder de convertir-se en un bon partit, no només en patrimoni, sinó en atractiu físic. L'embolic es fa gros quan el criat del veí ric troba enterrada l'olla amb les monedes d'or, cosa que li permet fer un sucós xantatge i aconseguir la llibertat com a esclau a canvi de cedir l'olla dels ous d'or que finalment arribarà a mans de l'avar Euclió, per l'heroisme comprat del jove ric. Moralitat final: ¿per què actuar com un vulgar Millet si pots fer feliç una parella de jovencells i acabar la història menjant anissos?
- L'espectacle s'introdueix amb la presentació del Déu de la Bona Sort (Oriol Macià), respectant així l'estructura de la comèdia plautiana, que inclou originalment un pròleg. Una entrada breu, musical, espectacular, que té tot el ganxo imprescindible per fer que els espectadors primerencs s'interessin de seguida per allò que el personatge els insinua que pot arribar a passar.
- Si bé el text de Plaute, en la seva versió original, podria semblar dificultós per arribar als més petits, l'adaptació d'aquest muntatge el fa summament accessible, agraït, clarificador i essencial en els passos més importants de la trama fins al punt que l'objectiu de fer entendre la moralitat final es compleix a la perfecció.
- Vestuari i interpretació, amb fugaços apunts musicals, s'empelten d'un aire clàssic sense caure en cap moment en el perill de la pèrdua del fil ni per als que teòricament no tenen encara l'edat per seguir la trama.
- Fa la impressió que els tentacles de l'ambició estan presents des de molt aviat en l'espècie humana i que, qui diu una olla plena de monedes d'or, diu, posem per cas, una joguina... I tot fa pensar que les reaccions d'acumulació de riquesa són més biòlogiques o viscerals del que sembla, malgrat que hi hagi qui en culpa només la pressió de la societat consumista i capitalista.
- El muntatge —ai, gent de poca fe!— ha estat programat exclusivament quinze dies —dos caps de setmana per al públic general—, pensant en un gruix d'espectadors més reduït i posseïdors d'una certa experiència teatral infantil. Però la capacitat de comprensió dels taps de barral que empenyen darrere —educats subliminalment des del bressol amb històries de la televisió— pot arribar a sorprendre la mateixa companyia que ha posat en escena aquest Plaute.
- «Alícia al País de les Meravelles». Basat en el conte de Lewis Carroll. Versió escènica de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original: Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Rut Camps, Maties Gimeno, Marc Miramunt i Joan Olivé. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. So i il·luminació: Francesc Campos. Coreografia: Ester Pérez. Caracterització: Toni Santos. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. A partir 5 anys. Preu: 9'50 €. Barcelona, 19 setembre 2009.
- Totes les adaptacions són traïdores, diuen. Adaptar al teatre una de les novel·les més plagiades pels seguidors i recreadors del gènere fantàstic —¿quants contes no fan servir un pou, una paret, una xemeneia o un mirall per passar a un altre món?— no és gens fàcil. Al costat d'un gruix de fantasia on els personatges més insòlits tenen vida —animals com el Conill Blanc o la Granota, i objectes animats com les cartes de la Reina de Cors i el seu seguici—, hi ha tres criatures (les germanes Liddell) que escolten el senyor Carroll (pseudònim del professor d'Oxford, Charles Dodgson) i que —ni que siguin al segle XIX— es veu que ja no tenen gaire dèria per la lectura.
- Però en lletra menuda, dins la novel·la de Lewis Carroll, hi ha també, a més de la barreja de somni i realitat, una sàtira a les convencions socials de l'època, la cara menys divulgada, esclar, a pesar de la popularitat del llibre.
- En aquest espectacle, més val dir-ho d'entrada, hi ha només un tast del que és 'Alícia al País de les Meravelles' i la sàtira, també cal dir-ho, hi queda molt diluïda. I és una llàstima perquè els primers espectadors d'avui en dia són més llestos que la fam i són capaços de pescar ironies molt més del que ens puguem imaginar. Més aviat, en el muntatge, per mitjà de diferents escenes musicals, es vol fer un passeig per algunes de les situacions que viu Alícia després de caure pou avall.
- I cal dir també que el muntatge aconsegueix el màxim interès quan Alícia es troba amb el joc de cartes personificat i, descarada, exigeix a la Reina de cors manaia que no es dediqui només a tallar colls gratuïtament i per capritx.
- Aquest és l'únic tret de rebel·lia evident que fa que Alícia agafi el bou per les banyes i, gràcies a la seva bufera, aconsegueixi fer caure i recular el joc de cartes que, astorades, desconeixien la força com un tsunami que té Alícia. Una simple criatura, amb un esbufec, fa caure tota una monarquia, ni que sigui de paper.
- La versió d'aquesta 'Alícia al País de les Meravelles', que ja es va presentar dins l'últim festival d'estiu al Castell de Peralada, té una part musical molt valuosa que en el muntatge queda llastimosament reduïda o, dit d'una altra manera, massa compensada amb escenes de text que, en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, es podrien retallar o fins i tot eliminar, si tenim en compte que els personatges d'Alícia són més o menys coneguts pels espectadors de totes les edats i la trama, prou sabuda com per donar més joc teatral a un relat que s'expliqués per si sol, prenent com a fil conductor i protagonista la banda sonora.
- I ho dic perquè el muntatge excel·leix sobretot per un vestuari elegant, suggerent, gens carrincló, vaja. I això contribueix a crear escènicament una concepció global i permet que els espectadors entrin sense trampes en el món d'Alícia. El fet és que és un vestuari al servei d'un espectacle que sembla que demani a crits, insisteixo, una mirada cent per cent musical.
- Aquest pot ser un dels espectacles potents de la companyia La Trepa. En té un altre en catàleg, 'El conte de Nadal', de Charles Dickens, que pot repetir, i repeteix, temporada rere temporada i sempre té un públic nou. Doncs bé, 'Alícia al País de les Meravelles' té tots els ingredients —bons intèrprets, bona base de guió, bones lletres, bon vestuari, bona ambientació, bona música...— perquè sigui també un espectacle de repertori.
- Això sí, sempre, esclar, que es revisi en la línia que he exposat abans, que es converteixi en un musical sense embuts, que es desempallegui de l'origen oral i llibresc, i que enforteixi les diferents escenes i personatges amb un registre musical que s'expliqui, com ja s'explica, per les lletres, i que entri bàsicament pels ulls i per l'oïda.
- «L'aneguet lleig», de Hans Christian Andersen. Adaptació: Roser Contreras. Música: Ramon Contra. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo i Ariadna Suñé. Escenografia: Julià Farràs i Marc Garcia. Vestuari: Roser Contreras. Il·luminació: Sergi Pardo. So i llums: Jaume Edo. Direcció: Roser Contreras. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 31 maig 2009. A partir 3 anys. Preu: 9 €.
- La faula sobre l'autoestima vinculada al presumpte poll d'ànec gris que neix d'una posta de set pollets —set en el conte original, aquí només tres perquè som al teatre— i que acaba descobrint que és un poll de cigne, ha tingut, al llarg del temps, tota mena de versions, tant literàries com audiovisuals. 'L'aneguet lleig' és, però, un dels pocs contes que no permeten gaires variacions ni gaires bromes fàcils i és també un dels que els seus adaptadors respecten més en els eixos bàsics.
- En un viatge iniciàtic, una fugida de la granja on ha nascut per culpa del complex de lletjor o inferioritat per ser diferent, l'anomenat aneguet lleig coneix món, el petit món que envolta la granja, i va recobrant la confiança en ell mateix gràcies als personatges —el bestiari que troba pel camí— que li fa veure que ser diferent —de color i de maneres de fer— no vol dir ser lleig.
- El viatge iniciàtic, però, no li ha de servir només per valorar allò que té, que sovint no és només l'aspecte extern, sinó sobretot l'intern, sinó per descobrir que els seus orígens —per culpa d'una covada d'ous furtiva— no és entre el món dels ànecs sinó entre el regne dels cignes.
- L'ensucrament del conte, tan habitual a l'època, forma part de la filosofia de Hans Christian Andersen, influïda notablement pel seu propi passat personal. Andersen, d'origen molt pobre poc assumit per ell mateix i homosexual en un temps gens fàcil, no va acabar de trobar el seu espai fàcilment. La circumstància, però, de l'aneguet lleig, no està tampoc exempta d'un cert origen biològic que l'autor devia treure de l'experiència de l'època. Diuen que els pollets de cigne, quan surten de l'ou, tendeixen a aproximar-se, per buscar la protecció materna, cap a l'espècie que tenen més a prop. Així s'explica, doncs, que l'aneguet lleig —que no és realment un aneguet— es trobi lligat a la mare ànec i no trobi a faltar el seu cordó umbilical amb la mare cigne.
- Com tantes vegades passa, Hans Christian Andersen s'avança al temps sense conèixer el que després vindria. Si l'aneguet lleig, en lloc de sortir de l'ou dins del corral, hagués nascut en una maternitat —suposant que els ànecs nasquessin en una maternitat—, es podria dir que protagonitzaria, per la seva veterania, un dels primers casos de canvi de pares i d'identidat de nadó. I de la mateixa manera que negligències com aquestes han trigat a vegades anys a ser descobertes, aquí el protagonista del conte ho fa en un espai de temps literari, que va des del moment que abandona el corral fins que arriba al llac dels cignes.
- L'adaptació de Dreams Teatre aconsegueix refondre moralitat i contingut literari en un muntatge ben trenat que compta amb una bona interpretació dramàtica i musical, una escenografia suggerent i gens sofisticada i una representació del bestiari de corral —el pollastre, la gallina, la mare cigne, la mare ànega, els aneguets, dos corbs i una granota— que, amb un vestuari i unes màscares que potencien el bec, però que semblen extretes de la Commedia dell'Arte, fan que els personatges es converteixen aviat en figures humanes, entre la mímica i els titelles.
- Dreams Teatre poleix amb netedat tant els diàlegs com les lletres i la música original, un aspecte que ajuda també a seguir la trama amb interès, no només per la presentació escènica —a vegades amb escenes que semblen números de clown— sinó per la seva interpretació.
- L'adaptació es permet algunes picades d'ullet en els diàlegs entre els diversos personatges del bestiari. Hi ha una identificació molt clara, doncs, amb la realitat social contemporània que els espectadors primerencs copsen de seguida i que els veterans reben amb la transcripció que permet l'experiència. Per exemple, la trobada amb un parell de corbs serveix per aportar a l'espectacle una picossada de la delinqüència de carrer. I les aparicions del pollastres i la gallina graten en el racisme i la discriminació.
- Cada vegada més 'L'aneguet lleig' és una mirada metafòrica que ajuda a entendre a respectar la diferència, des del moment de néixer. I aquest aspecte potencialment educatiu del conte de Hans Christian Andersen, s'entén des de molt aviat. Si, a més, es presenta amb la sensibilitat poètica i la creativitat que hi ha aportat Dreams Teatre, l'espectacle és un dels més recomanables vistos aquesta temporada per a tota mena d'espectadors.
- «El vestit nou de l'emperador», de Hans Christian Andersen. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Oriol Macià, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé. Coreografies: Eva Hernández. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 9 maig 2009. A partir 5 anys. Preu: 9 €.
- A palau, un palau de cartó-pedra instal·lat al Jove Teatre Regina, tothom fa l'orni i per no caure en desgràcia diu que veu el que no existeix. Darrere de la visió il·luminada hi ha uns sastres estafadors que diuen que fan vestits que no fan o que regalen vestits que no cobren. I un pensa que l'afer macarrònic del govern valencià d'aquests dies que ha esquitxat el PP, s'assembla a la història del conte 'El vestit nou de l'emperador', de Hans Christian Andersen. Tothom veu les factures pels vestits del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, però a l'hora de mirar-li els vestits ningú no veu d'on provenen i on van a parar els diners.
- Fer veure el que no hi ha és l'arma dels estafadors de guant blanc. I, si no, un altre exemple: ¿on són els diners de les hipoteques que s'han multiplicat i multiplicat formant cada vegada una pilota més grossa i que han acabat fent esclatar la bombolla immobiliària? Uns sastres —aquests, constructors de pic i pala més que de fils i vetes— van fer creure als banquers que hi havia pisos on tot era erm. Els banquers van tenir un miratge —convertit en pistrincs fàcils— i els van deixar els diners inflats del valor d'aquells pisos inexistents. I ara no hi ha ni pisos ni diners, sinó solars plens d'herbes i esquelets de ciment.
- Tot això pot ser que li vingui a l'espectador al cap —em refereixo a l'espectador madur— mentre veu aquesta nova versió teatral d''El vestit nou de l'emperador' —per cert, la segona versió de la temporada que ofereix el teatre per a infants i joves si recordem que se'n va estrenar una altra al Teatre Nacional de Catalunya de concepció totalment diferent—. La de la companyia La Trepa reposa molt en el fons moral del conte, en el text, malgrat que no hi falten les peces musicals, i això fa que l'espectacle només funcioni d'una certa edat —com més alta millor— endavant.
- I és que, en el fons, el conte dels Andersen, que segurament van treure d'alguna anècdota carnavalesca o picaresca de l'època que devia córrer de boca en boca popular, té un rerefons més apte per a un públic ja fet que no pas per als primers espectadors.
- Aquí, però, la companyia ha intentat que els personatges, la narradora que llegeix un llibre de contes i que només apareix al principi i al final —en una mena de pròleg i epíleg— supleixin aquesta frontera que es produeix entre la comprensió de l'experiència i la doble lectura i la comprensió neta i clara dels més petits. Una escenografia de peces Exin gegants i molt de teatre de la imaginació: això és un vestit... però no es veu. I aquí hi ha la dificultat de representar aquest conte per a espectadors molt petits, que tenen molt clar que allò que no es veu, s'imagina, i on caldria veure que no hi ha vestit de debò, ells, en realitat, l'hi veuen.
- La versió actualitza també els interessos creats que mouen l'emperador a viure pendent dels seus vestits i els seus capritxos (guerres a tort i dret, impostos sense mesura, luxes i fastos). Hi ha un capità que sembla extret d'un museu de cera soviètic, una ministra d'estat que sembla extreta d'un dels escons de Brussel·les, un servent que transporta al perfil del gremi en els contes clàssics, gent del poble, l'emperador, que protagonitza un número de clown amb el servent mentre el vesteix amb les sabates a les mans i els guants als peus, i l'estafadora professional, una sastressa amb dots de venedora de contractes telefònics per via directa.
- Diuen els creadors de l'espectacle que pretenen que els petits espectadors preguntin, qüestionin, interroguin i obtinguin respostes dels més grans. Res més encertat. Pregunten, qüestionen i obtenen respostes, a dins i ja a fora del teatre.
- No és un espectacle, doncs, que els ho posi fàcil. Per això és preferible que se n'abstinguin els que no tenen encara cinc o sis anys, com a mínim. La resta poden imaginar que són, per una hora, com l'infant que innocentment crida entre la multitud: "L'emperador va nu!". Bé, en aquest espectacle, nu, nu, no hi va, sinó en calçotets i samarreta. I és que Andersen no va pensar que una cosa és la lectura i una altra el teatre. ¿Quina criatura innocent cridarà un dia al Parlament de la Generalitat Valenciana que el president Camps va nu, ni que, potser per amagar els vestits del cas Gürtel, es presenti al seu escó també en calçotets?
- «El Mikado», de Gilbert & Sullivan. Dramatúrgia: Ramon Molins. Intèrprets: Belén Alonso, Begonya Ferrer, Albert Garcia, Ramon Molins i Víctor Polo. Arranjaments musicals: Antoni Tolmos. Espai escènic, vestuari i estris: Carles Pijuan. Escenografia: Xevi. Coreografia: Marc A. Fontquerni. Direcció musical: Sònia Rodríguez. Direcció escènica: Ramon Molins. Companyia Zum-Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 abril 2009. A partir 5 anys. 9 €.
- Si William Schwenk Gilbert i Arthur Seymur Sullivan (Gilbert & Sullivan, per als amics), llibretista i compositor anglesos del segle XIX aixequessin el cap i vegessin el seu Mikado convertit en una paròdia dels vaquers de l'oest, els agafaria un cobriment de cor.
- Però de la mateixa manera que Stephen Sondheim pica l'ullet a l'espectador incloent una peça —la popular dels ocells— en el musical sanguinari 'Sweeney Todd', aquí es manté el fons del conflicte de l'opereta, s'adapten les lletres i s'ambienten els principals personatges en un poblat anomenat Titipú City que sembla extret dels decorats històrics dels spaghetti western d'Esplugues City.
- La paròdia no acaba amb això. El Mikado es el Mick Hado, el fill del Mikado és Billy The Poo, el pringat lladre de bestiar és nomenat Sheriff Ko, l'espavilat és Pooh Bah, la vella vídua és Katisha O'Kallahan, la noia és Calamity Yum, i les cabareteres del Saloon són les Dalton, la Peep i la Pitti.
- Al Far-West, a Colorado, es prohibeix el flirteig fora del matrimoni sota pena de mort ipso facto. Quan a Titipú City arriba el fill del governador que ha fugit del ranxo per no haver-se de casar amb la Katisha, l'embolic comença el joc del penjat, entre el banyut Sheriff i el jove Billy.
- El muntatge inclou algunes de les peces musicals de l'original d''El Mikado'. L'espectacle té l'avantatge de ser una picada d'ullet als més grans que recorden la versió catalana de Dagoll Dagom, del 1986, al Teatre Victòria, situada al Japó, al país de Xauxa, amb un inimitable Ferran Rañé, i la seva reposició de fa quatre anys, al Teatre Apolo. I per als espectadors novells, els dóna les claus principals del conflicte amb un llenguatge trangressor i una mirada més còmica que mai d'acord, de fet, amb les regles de l'opereta, un gènere satíric que alterna música i text, nascut a finals del segle XIX a les places cultes de Viena i París, i que Gillbert i Sullivan es fan seva i li donen una personalitat anglosaxona.
- Aquest Mikado vaquer —al llarg d'un segle se n'han fet verions de tots colors, des de el colonialisme britànic al gagsterisme de Xicago—, té un bon ritme dramatúrgic i musical, i algunes escenes proporcionen un notable atractiu entre els espectadors més petits. No hi falta la participació d'un voluntari del públic que s'ha de veure clavat a la paret, com si fos un vulgar blanc de Buffalo Bill, esquivant els trets de quatre inexperts amb el revòlver que, malgrat tot, tomben tots els pots de llauna a cada tret. On posen l'ull, posen la bala. I aquesta metàfora es pot aplicar també a la feina de la companyia que presenta un espectacle de factura ben acabada on n'hi ha per llogar-hi cadires.
- «Tarzan el musical», de Rafel Brunet. Versió lliure basada en el personatge d'Edgar Rice Burroughs. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Maxi Silvera, Maria Bel, Mònica Maculé, Luís Canet, Jordi Serra, Rafel Brunet / Chechu Moltó, Chanel Terrero i Albert Garcia. Escenografia: José Carrasco i Oriol Úbeda. Vestuari: Yvonne Berchtold. Col·laboració coreogràfica: Aixa Guerra. Direcció artística: Rafel Brunet. Direcció escènica: Oriol Úbeda. Direcció musical i arranjaments corals: Robert Greenhill. Companyia Va de Bòlit. A partir 5 anys. Preu: 9 €. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 març 2009.
- Temps d'efemèrides sobre Charles Darwin per recordar que el mite literari de Tarzan, creat per Edgar Rice Burroughs el 1914, és precisament el símbol no científic sobre l'evolució i el darwinisme social. Aquest musical és una creació que té en repertori la companyia Va de Bòlit, amb seu a les Illes, i que en la seva estada al Jove Teatre Regina de Barcelona ofereix l'oportunitat de fer reviure als espectadors primerencs, que ja coneixen el personatge per altres mitjans, una versió d'allò que es fa amb els mites: donar-los una nova vida i una nova trajectòria.
- En aquest cas, però, la versió de Rafel Brunet —director, actor, acròbata, cantant i ballarí—, posa sobre l'escenari els principals protagonistes de la vida de ficció de Tarzan: la jove Jane, el mico Kongo, que és el pare de la mona Xita, i els elements fantàstics de la selva que converteixen el musical en un cant a la protecció i la salvació de la natura.
- L'espectacle té tres elements clau: l'escenografia, que acaba sent un personatge més, amb les plantes que parlen i la recreació d'una selva poblada per éssers fantàstics; la coreografia coral, amb diversos números musicals de ball que aconsegueixen moments de brillantor molt acolorida; i la banda sonora, que tant inclou peces pròpies com algunes de muntades amb fragments a base de mix max d'altres musicals o sintonies conegudes.
- Amb aquests tres elements a la màniga, la companyia ho arrodoneix amb un vestuari molt elegant i poètic, peces de titella, com les plantes del bosc, o el titella gegant albí que representa la mona Xita, i unes interpretacions musicals en solitari que, en algun cas, són les que pateixen d'alguna desigualtat en comparació amb les corals.
- I malgrat totes aquestes virtuts, fa la impressió que el musical arrossegui alguns grinyols que, mínimament polits, arrodonirien un espectacle que compta amb un bon potencial de base. Un dels grinyols és el ritme de l'acció, que tendeix a prendre-s'ho amb una certa calma entre escena i escena. Falta vibrar-hi una mica més, ni que durés deu minuts menys l'espectacle. Sí, d'acord, un és conscient que la producció és de les Illes i que a les Illes el ritme és tranquil, però sobre l'escenari aquesta calma corre el perill de convertir-se en parsimònia i de fer perdre l'interès central de la història de Tarzan, que és, se suposa, l'objectiu del muntatge.
- L'altre grinyol és la comprensió del relat a través de les peces musicals: hi falta una mica més de claredat vocal, una claredat vocal que també es detecta en segons quines escenes dialogades i que cau en un hàbit massa estès de falta de cura en la llengua com a eina de comunicació que forçosament ha de connectar de manera neta amb els espectadors. La tan reclamada dicció —no gens menyspreable ni que soni a clàssica— faria molt de bo a algunes de les intervencions.
- A banda d'això, el muntatge va creant un interès progressiu i fins i tot aconsegueix una burxada emotiva quan l'explotador del bosc s'enfronta al mico Kongo i, aparentment, el mata d'un tret de fusell. No cal dir que les baralles entre Tarzan i el mateix personatge explotador aconsegueixen el clímax màxim d'interès i per als més grans, el toc sensual i d'enamorament fisic entre Jane i el músculets Tarzan és una picada d'ullet al vell lema, reciclat aquí en: fes l'amor... i no malmetis la selva.
- I com que és un musical que integra diversos llenguatges, hi ha també picossades de circ, amb les acrobàcies que hi fa el mateix Tarzan (Rafel Brunet), en un número de trapezi amb cèrcol molt ben executat que arrenca els aplaudiments de la sala. No cal dir que les aparicions de Tarzan aferrat a la liana no desmereixen aquesta faceta de pista de l'actor i que el crit de la selva ressona en diverses ocasions per tota la platea i fa mèrits per fer-se gairebé tan popular com aquell "He mort el llop!", de 'Terra Baixa'. Al cap i la fi, Tarzan no mata l'explotador de la selva, però sí que és indirectament culpable que un arbre carnívor se l'empassi vestit de cap i peus sense deixar-ne ni la carn ni els ossos.
- «El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 14 febrer 2009. Preu: 9 €. A partir 6 anys.
- Quan l'actor Paco Moran va anunciar que faria 'El enfermo imaginario', tothom es va imaginar l'home fent d'Argant, el personatge malalt de Molière, l'últim de la seva dramatúrgia, que va ser una premonició per a l'autor de la seva malaltia real, amb un desmai a l'escena, sota teló baixat, i la mort després d'unes hores,el 17 de febrer del 1673, a casa seva.
- Ara que la companyia La Trepa n'ha fet una versió, qui sap si a causa de la popularitat de Paco Moran, algú es pot pensar que es tracta no de l'obra de Molière, sinó de la comèdia que va representar al Paral·lel durant mesos. I no és broma. Una enquesta de carrer revelaria segurament que relacionar "Malalt imaginari" amb Molière és ja aigua passada.
- Per això és important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fetes un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière.
- Inspirada en la Commedia dell'arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar el 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa.
- Una versió que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc.
- La companyia ha optat en aquesta ocasió per una obra que requereix que els espectadors primerencs tinguin una certa noció de raonament del que està passant a l'escenari. Altrament, l'anècdota es pot quedar només en la dèria de la malaltia i les escenes més vivaces, més còmiques, més de la Commedia dell'Arte. L'embolic dels pretendents passa més per alt dels espectadors massa petits.
- S'hi potencia la vis còmica d'Argan, interpretat per Maties Gimeno, que, només per la indumentària de camisa de dormir, calces blanques i estrenyecaps, ja aconsegueix xuclar l'atenció col·lectiva durant tota la funció. Ben mirat, Argan seria per a un sistema públic com el de la Seguretat Social, una veritable xacra.
- Com que es tracta inevitablement d'una obra de text, malgrat l'escapçada de l'adaptació, els intermedis de peces musicals, per fer honor a la intenció de Molière, alleugereixen el que podria ser un petit llast per a segons quin segment d'espectadors i permeten centrar la sinopsi més coneguda: ric malalt, engalipat per metges que només s'hi fan l'agost amb les medecines —l'obra comença amb Argan repassant precisament una factura mèdica—, enganyat per una segona dona que cobeja la seva riquesa i amb moralitat final: qui es fa el mort pot arribar a descobrir la veritat dels que l'envolten i obrar en conseqüència i amb justícia.
- «La Caputxeta Vermella». Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Jordi Roquer 'Richi'. Vestuari: Àngel Cazorla. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Intèrprets: Carme Andrés, Bernat Castellvell, Alvaro Duran, Gemma Egea i Julià Farràs. Narrador: Pep Anton Muñoz. Direcció: Julià Farràs. Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 gener 2009. Preu: 9 €. A partir 5 anys.
- Uns moments abans de fer-se el fosc per començar la representació, un dels petits espectadors que seu a la butaca del meu costat m'anuncia en veu baixa: "Ara, la Caputxeta es trobarà amb el llop...". Hi ha, doncs, qui va al teatre amb la informació prèvia ben apresa. El que passa és que del que s'esdevingui a dalt d'un escenari no te'n pots acabar de fiar mai. I per molt que un espectacle es tituli, com aquest, 'La Caputxeta Vermella', pot passar que el guió s'escapi del que sempre t'han explicat que passa a la història original.
- Això és el que han fet els integrants de la companyia Dreams Teatre amb aquesta Caputxeta. En primer lloc, han situat l'acció als afores de París, als anys vint. Una cosa i l'altra queden ben definides tant pel que explica el narrador —veu en off de l'actor Pep Anton Muñoz— com pel vestuari de l'època. I la Caputxeta té nom de personatge de ficció lligat per sempre al cinema i també a París: es diu Amélie ('Le fabuleux destin d'Amélie Poulin', de Jean-Pierre Jeunet. Intèrpret: Audrey Tautou. França-Alemanya, 2001).
- Sembla, doncs, com si, d'entrada, el muntatge advertís als petits que no tot és com sembla, i als adults, que els clàssics es poden capgirar com un mitjó. És per això que en la trama d'aquesta adaptació hi ha una mare —no pas soltera sinó viuda— que té relacions amb un nou amic; un pla per convertir en sòl urbanitzable amb cases de luxe una extensió del bosc i entrar en el terreny de l'especulació; una àvia que fa footing; i un guardabosc que ben bé podria tenir el qualificaciu de "lligabosc" per la seva actitud de noi ben plantat.
- ¿I el llop? Per descomptat, també hi ha el llop. Però no pas el llop que tothom espera, aquell golafre carnisser que s'empassa àvia i Caputxeta sense que tingui mai mal d'estómac, sinó un llop vegetarià, bon llop, enamoradís i tot, un exemplar que sembla calcat d'un dels llops que es traslladen de bosc per reintroduir l'espècie en l'hàbitat modern de les pistes forestals i els tot terreny.
- Una Caputxeta Vermella, doncs, trangressora al màxim, amb el risc que comporta, de cara, sobretot, als espectadors més petits, que, com els bon melòmans, voldrien segurament veure davant seu la reproducció d'allò que tantes vegades han escoltat.
- Hi ha, doncs, l'oportunitat de passar una hora en constant interrogació des de la platea. Una interrogació que, evidentment, fan sense cap esforç els adults, i que poden fer també sense problemes els que passin dels set anys, però que ja és més difícil que aconsegueixin fer del tot els que estan per sota d'aquesta franja.
- Tinc la sensació que, per als espectadors més petits, que el llop no sigui el llop de sempre i que la Caputxeta no acabi de ser la Caputxeta del seu imaginari popular, els crea, si no un cert desconcert, sí que una certa decepció. Segurament que voldrien més sang i més fetge. I el final feliç, esclar. L'avantatge és que, després d'aquesta representació, hauran tingut l'oportunitat d'aprendre a escollir entre diferents realitats i a qüestionar-se allò que sovint es dóna per bo.
- Espectacle molt musical, amb lletres originals, que formen part de l'adaptació i que expliquen també una bona part de la trama. Presentat en una escenografia naturalista, però gens enfarfegadora, crea un clima bucòlic del bosc, amb la mobilitat que permet el canvi de la casa del bosc per un altre espai. Pels diàlegs i la relació entre els diversos personatges, es va perfilant el retrat de cadascun d'ells.
- No hi falta una bona dosi de comèdia d'embolics on no tothom és com sembla ni com es diu que és. Amb escenes també que fan l'ullet a clàssics com el 'Cyrano de Bergerac', en una confusió amorosa que es crea entre la Caputxeta i el Llop, o la contraconfusió que es produeix, pel mateix motiu, entre el guardabosc i la Caputxeta.
- I encara, una Caputxeta amb tocs de thriller d'investigació per desemmascarar les falses intencions del nou amic pretendent de la mare, que s'aprofita només de la situació per aconseguir el sòl que necessita a baix preu i per dur a terme el seu pla d'especulació. És a dir, en clau Madoff: "¿Àvia, per què serveixen aquestes mans tan llargues que tens? Per omplir-me les butxaques amb els diners de tothom!"
- «El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Elisabet Vallès. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Vestuari: Them. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona, 13 desembre 2008. Preu: 9 euros. A partir 5 anys.
- Ja fa quatre temporades que la companyia La Trepa posa en escena aquesta versió que adapta un dels clàssics de la literatura universal com 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que, per al Teatre Regina, la reposició per quarta vegada converteix l'espectacle en un dels clàssics de la casa i també de la cartellera teatral nadalenca.
- Els èxits no són èxits per casualitat. El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. I es pot envolar encara més, si les reposicions continuen. Les picades d'ullet que s'hi han afegit i algun lleuger recanvi de repartiment li donen també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori. Tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptar-se a les tendències inevitables del pas del temps.
- Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta Maties Gimeno, va acumulant solatge i, com més temps passa, més retrata amb un perfil creïble el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens.
- L'arrencada de l'obra, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els espectadors més petits. 'La cançó de Nadal' és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les reedicions, adaptacions, versions i suports de la novel·la no paren de reeditar-se. Per tant, és un dels relats —malgrat el títol de "conte"— més coneguts.
- Però això no vol dir que el muntatge de La Trepa s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. El cas és que ens trobem davant d'un espectacle musical, però també davant d'un espectacle de text. És a dir, ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.
- Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors i de dicció puntejada, i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè cal tenir en compte que són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements que són imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia, juntament amb el vestuari, semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.
- 'El conte de Nadal' està molt marcat per la seva puntualitat tradicional festiva. La Trepa, però, fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer fugaçment un dimoni banyut que demana feina des de fa quatre anys. I és que la situació de l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis provocant que es manifestin publicament reclamant els Pastorets.
- L'espectacle 'El conte de Nadal' sobrepassa el límit de dates festives i, amb un respecte per l'obra original de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generòs i solidari.
- És una novel·la amb moralitat final. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una crisi econòmica i de treball globals i el pànic a la pobresa i la societat del benestar. Pors que planen de fons a 'La cançó de Nadal', cosa que reforça el caràcter intemporal de l'obra, sense caure mai en els tòpics que arrossega la festa.
- «La Lluna d'en Joan», de Carme Solé Vendrell. Adaptació teatral de Teatre Nu. Intèrprets: Núria Crosas i Francesc Mas. Escenografia i titelles de Teatre Nu. Confecció caps titelles i llunes, pintura i acabats escenografia: Carme Solé Vendrell. Vestuari de Teresa Solà. Tema musical 'La Lluna d'en Joan' de Jaume Escala. Altres temes musicals d'Oriol Canals i Ricky Falkner. Direcció de Víctor Borràs. Setmana Internacional Llibre Infantil, Auditori Centre Cultura Contemporània Barcelona (CCCB), 26 gener 2007. Jove Teatre Regina, 20 novembre 2008. Preu: 9 euros. A partir 5 anys.
- La il.lustradora Carme Solé Vendrell va escriure, il.lustrar i publicar el 1982 el conte 'La Lluna d'en Joan'. Com que aquí anem lents, cal que hagin passat vint-i-cinc anys perquè es demostri la capacitat d'adaptació a diferents registres que pot tenir una obra feta amb rigor des del principi. Si el conte, en el seu suport tradicional en àlbum, ja és un dels que es poden passejar pel món amb els pinzells ben alts —i encara més amb motiu d'una setmana internacional del llibre infantil que té com a promotora la Fira de Frankfurt a Barcelona [gener 2007]— aquesta adaptació teatral té tots els ingredients perquè també pugui ser un espectacle sense fronteres, perquè les lingüístiques són fàcilment adaptables.
- La companyia Teatre Nu ha fet aquesta adaptació i no s'ha limitat a posar un parell d'actors narradors sobre l'escenari sinó que ha jugat amb tots els elements que li possibilita l'escena: el llenguatge plàstic, la música, el gest, el so, la llum, el color, l'escenografia... El muntatge, vist primer exclusivament a l'auditori del CCCB durant dues funcions i després en gira, té les possibilitats d'obtenir encara més bons resultats dels que ha obtingut en aquests passis de cortesia si, tard o d'hora, es pot representar en cartellera en alguna de les programacions de teatre per a tots els públics.
- 'La Lluna d'en Joan' explica la història d'un fill de pescador el pare del qual perd la salut al fons del mar. El petit, amb l'ajuda de la Lluna, aconsegueix rescatar del fons la salut malmesa i retornar els colors al pare. Tothom voldria poder aconseguir un dia posar la lluna en un cove. I com que al teatre tot és possible, ni la lluna ni el cove fallen a la temptativa.
- Sinopsi aparentment senzilla, però que la companyia esprem detall per detall amb una remarcable construcció de titelles de diferents mides que donen una visió de llunyania i proximitat, de petitesa i de grandesa, segons el que els narradors van introduint. Tant aquest titelles, com la lluna o altres elements escenogràfics —en la confecció dels quals ha col.laborat la mateixa autora-il.lustradora— han estat elaborats amb un respecte profund per les il.lustracions del seu àlbum. Un ajustat treball sonor fa que el conte se segueixi no només per la vista sinó també per les indicacions de la banda sonora, les onomatopeies o les insinuacions musicals, cosa que el fa apte, gairebé, per a una programació que vol introduir els públic petit en la música.
- L'espectacle d'encara no una hora té la virtut dels bons espectacles per a tota mena de públics. Els veterans el segueixen amb la capacitat més profunda d'interpretació que tenen, i els més petits i novells s'encaterinen amb el personatge, que es fa gran i es fa petit i que torna a fer-se gran i torna a fer-se petit, i segueixen la història que se'ls fa comprensible des d'edats molt baixes si tenim en compte que el text de Carme Solé Vendrell transgredeix una situació quotidiana: generalment són els petits els que estan al llit quan no es troben bé i són els pares qui els cuiden.
- En aquest cas, és el petit el que ha de cuidar el pare, però a més ho ha de fer amb enginy i valentia, jugant-se la pell, creient que la Lluna només vol el seu bé i llençant-se al fons del mar amb l'ajuda de la mateixa Lluna per obtenir el que ni la Seguretat Social ni cap Mútua Privada, segurament haurien pogut obtenir. Ah!, i sense llistes d'espera. N'hauria de prendre nota d'aquesta fórmula fantàstica la conselleria de Salut i, de passada, n'haurien de prendre també nota els que tenen les regnes dels teatres públics per acollir un espectacle que no hauria de quedar com una nota d'escalfor i sensibilitat enmig de l'hivern cultural.
- «El somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia de Tero Guzmán. Disseny arbres: Pep Carol. Vestuari i ambientació: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 20 setembre 2008. Preu: 9 €. A partir 6 anys.
- Una de les millors maneres d'entrar en l'obra de William Shakespeare és fer-ho a través dels intríngulis d''El somni d'una nit d'estiu'. El joc constant entre la realitat i la fantasia, entre Atenes i el bosc encantat, les picabaralles de la jovenalla atenenca i el rerefons romàntic de les relacions que s'estableixen entre ells i elles porten els espectadors de totes les edats a l'estadi de la fragilitat que hi ha entre l'amor i l'odi.
- No és en va que l'obra ha estat representada, adaptada i capgirada en multitud d'ocasions i en tots els registres possibles. La versió musical de la companyia La Trepa, estrenada a l'estiu al Festival de Peralada i que ara obre la programació del 20è aniversari del Jove Teatre Regina com a espai dedicat en cos i ànima al teatre familiar, és una altra de les moltes possibilitats que ofereix la dramatúrgia de Shakespeare per crear un espectacle de qualitat accessible a tots els públics.
- L'adaptació, dirigida per Maria Agustina Solé, se centra en les escenes més importants que marquen la trama de l'obra. Hi desapareixen, doncs, molts dels diàlegs més densos i se'n conserven tastos dels essencials, donant prioritat, esclar, a l'acció —tot ha de passar en menys d'una hora i mitja— i revestint d'un relleu especial el món del bosc i de les fades.
- Una partitura musical de bona factura i que l'oïda agraeix fa més forta l'aportació escènica. Un Puck (Marc Miramunt) enjogassat i enganxandís fa de mestre de cerimònies, a més de ser l'artífex de totes les trapelleries que viuran els quatre joves personatges engolits pel remolí de l'amor.
- Amb una escenografia austera, gens carregosa i eficaç, el món del bosc cobra un interès especial i els seus personatges es veuen caracteritzats per un vestuari elegant, en algun cas gairebé de petit luxe, amb aires orientals, molt propi dels contes fantàstics, que fan que Puck, Titània, Oberon o les fades tinguin un relleu destacable en cadascuna de les seves aparicions. En comparació, el món dels atenencs té una presència menys glamurosa, i, entremig, la companyia de sapastres comediants —una de les escenes més celebrades— contrasta amb la modèstia pròpia de la seva classe social.
- Aquesta diferenciació de vestuari i personalitat és, en el muntatge, una de les claus que no es podia deixar de banda. La companyia es troba amb la necessitat de donar vida a setze personatges que han d'assumir —per raons òbvies de producció— només vuit intèrprets. Sense un acurat disseny de vestuari, aquesta diferenciació acabaria sent un dels punts que podria fer desviar l'atenció dels espectadors.
- A pesar de tot, el traspàs de papers entre els mateixos intèrprets, juga també a favor del joc del teatre dins el teatre que hi ha en la trama d''El somni d'una nit d'estiu'. ¿Qui és qui, en realitat, en tota l'obra? ¿Són Titània, Oberon i les fades els personatges del somni dels atenesos o són en realitat un món de ficció amb el qual Shakespeare es diverteix i s'anticipa al temps per denunciar ja a la seva època els matrimonis forçats i per posar-se a favor de la lliure decisió de les dues noies casadores, Hèrmia i Helena? ¿I no és una picada d'ullet intencionada, en aquesta adaptació, el fet de deixar el paper de l'ase encantat en el mateix intèrpret que feia abans de pare morrut i castigador (Maties Gimeno, amb vena humorística de fons) i disposat a fer passar la seva filla per l'adreçador dels interessos creats? ¿No és més ase el pare volent forçar la filla a un matrimoni contracorrent —deuen pensar molts dels espectadors més joves— que l'ase de debò?
- Allò, doncs, que és fruit de les exigències materialistes d'una posada en escena que no es pot permetre un repartiment extens acaba convertint-se en una justificable concessió de papers amb relacions insospitades entre ells abans de començar tot l'embolic.
- En conjunt, les interpretacions musicals —com sembla que és la intenció de la companyia— acaben guanyant la partida a les interpretacions només textuals. L'onada del musical és el que ara es viu en el teatre i, com que de moment no se'n pot prescindir, sobretot pensant en espectadors primerencs, el mínim que es pot celebrar és que estigui ben treballada i que aporti un nou atractiu, sense menystenir, desvirtuar o desmerèixer el contingut de fons que hi ha en 'El somni d'una nit d'estiu'.
- «La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Fins al 20 de juliol. Preu: 9 €. A partir 3 anys.
- Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.
- L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.
- Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència.
- El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.
- «Pippi Langstrump», d'Astrid Lindgren. Traducció de Carles Moreno. Adaptació del suec de David Devant. Música original de Georg Riedel. Adaptació de les cançons de Ferran Gonzàlez. Escenografia d'Eloi Linuesa. Coreografies d'Ester Bartomeu. Il·luminació de Carles Yagüe. Vestuari de Pep Sànchez i Germán Miranda. Intèrprets: Meritxell Santamaria, Ferran Gonzàlez, Ainara Ballester, Laura Sancho, Ferran Castells, Albert Alemany, Miquel Agell i grup nois i noies de l'Aula de Teatre Lazzigags de l'Escola Sagrada Família de Barcelona. Direcció musical de Lluís Cabal. Direcció de Teresa Devant. Companyia Lazzigags. Barcelona, Jove Teatre Regina, 21 juny 2008. Fins al 6 de juliol. Preu: 9 €. A partir 5 anys.
- Pippi Langstrump, creació de l'escriptora sueca Astrid Lindgren (1907-2002), és un dels personatges literaris més populars arreu del món i aquí, sobretot, a banda de les novel·les, conegut a partir de la sèrie televisiva de la dècada dels setanta. Astrid Lindgren en va publicar la primera història el 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, sense que abans no s'hagués lliurat de viure els habituals rebuigs editorials a obres destinades a ser clàssiques, com ara fa deu anys va passar amb J.K.Rowling i el seu Harry Potter. A finals dels anys quaranta, el Maig del 68 encara era molt lluny, però Pippi s'avança als temps i fa de la llibertat personal i la rebel·lia contra el sistema imposat pels adults la seva bandera particular.
- El musical basat en les aventures de Pippi Langstrump ha tingut, com les novel·les, traduïdes a més de 80 llengües, diverses versions arreu del món. No és casualitat que la Pippi Calcesllargues catalana hagi arribat de la mà de la companyia Lazzigags i Teresa Devant. A la dècada dels anys noranta, aquesta directora va treballar uns anys a Estocolm, al Var Teater, un espai escènic especialitzat en espectacles per a joves. I tampoc no és casualitat que en un moment que el seu muntatge commemora el centenar llarg de representacions ho faci d'una manera especial a l'escenari del Teatre Regina on la companyia el va estrenar el febrer del 2005.
- Es podria dir que el personatge de Pippi és relativament senzill de caracteritzar. Astrid Lindgren li va encolomar unes trenes de color carbassa i unes galtes pigades que la fan insubstituïble per una estètica diferent. I Lazzigags ha tingut en aquests tres anys, com a mínim, dues actrius protagonistes. De tota manera, és ara, amb Meritxell Santamaria, que el personatge viu una etapa que només aconsegueixen els espectacles amb molt de rodatge.
- Meritxell Santamaria, sobre qui recau tot el pes del musical, és una jove actriu molt versàtil que els bon fisonomistes identificaran de seguida amb un dels personatges televisius més entranyables de la telenovel·la 'El cor de la ciutat'. Es tracta de Neus, la nòvia d'en Narcís que, com ell, té una petita discapacitat psíquica.
- Però no és aquesta l'única cara televisiva del repartiment. Més amagat i més difícil de descobrir que ella hi ha també l'actor Albert Alemany, el fotògraf estranger protagonista de la recent sèrie sobre la Catalunya de la guerra civil, 'Els diaris de Pascal'. Entre els altres intèrprets es troba Ferran Castells, un veterà actor de musicals, amb la marca de la casa Dagoll Dagom, o Laura Sancho, una actriu que ha treballat sovint amb la directora Teresa Devant com a l'obra 'I les noies vestides de diumenge', de Zakes Mda, una denúncia de la desigualtat entre grups humans, presentada fa poc al Versus Teatre, i que aquí interpreta, entre altres, dos dels papers essencials de l'univers adult de la protagonista: la mestra d'escola i l'assistenta social del barri.
- Però el musical, que és una de les propostes d'estiu del Jove Teatre Regina, té una sorpresa que el fa molt pròxim als petits espectadors: la incorporació d'un cor de set nois i noies que intervenen en diverses de les escenes i que fan que l'espectacle, com a bon musical que és, prengui l'aire de gran festa escènica. El petit cor forma part de l'Aula de Teatre que la mateixa companyia ha dirigit a l'Escola Sagrada Família de Barcelona i demostra, lluny del que podria semblar una funció de fi de curs, com és possible reunir i conjuntar intèrprets professionals amb l'espontaneïtat ben treballada de futurs intèrprets.
- El musical té el ganxo de les peces musicals que els fans del personatge de Pippi coneixen. El muntatge de la companyia Lazzigags es basa en diverses petites situacions i aventures extretes de l'univers literari d'Astrid Lindgren com 'Pippi als mars del Sud', 'Els germans Cor de Lleó', o 'Ronja, la filla del bandoler'. Això permet que alguns dels intèrprets facin el paper de diversos personatges: el forçut del circ, els dos policies, els amics Tommy i Annika, el parell de lladres... Pippi, esclar, no se separa del seu cavall blanc i del mico que fa passar a tothom pel senyor Nilsson, amb qui viu. I les escenes que toquen més el cor arriben de la mà del pare pirata (Ferran Castells) que reflecteixen la fusió de fantasia i realitat pròpia d'Astrid Lindgren.
- No és en va que el musical 'Pippi Langstrump' hagi superat el centenar de representacions. És un dels espectacles familiars que fa la sensació que no tingui data de caducitat. Ben representat. Molt dosificat. Un ritme que no s'alenteix en cap moment. I el que és més important, tota la companyia s'hi aboca amb rigor i respecte pel públic, de qui demana alguns voluntaris en un moment donat per a un cop de mà fugaç.
- Els potencials petits receptors del muntatge es renoven constantment. I a més, la majoria dels seus pares i mares estan situats a la franja de la trentena, és a dir, dins de la generació que va descobrir la Pippi Langstrump televisiva quan la imaginació i la fantasia es barrejaven amb els somnis encara per fer realitat. I Pippi Langstrump és per damunt de tot imaginació, fantasia i somni. Tres ingredients que el musical transmet i que els espectadors perceben a la pell.
- L'espectacle, una hora i deu minuts, té un seguit d'escenes protagonitzades sempre per la Langstrump que acaben configurant una imatge molt fidel del personatge. El risc del teatre, quan la literatura ja ha arribat a la pantalla, sempre és més elevat —que ho preguntin, si no, a la Colometa de 'La plaça del Diamant'— però en aquest cas, es pot dir que Meritxell Santamaria es fa seu el personatge, el modela i el fa arribar als espectadors amb l'avantatge que, si n'hi ha algun que encara no el coneix, acabarà tenint ganes de conèixer-lo millor, potser fins i tot a través del seu primer suport: les novel·les d'Astrid Lindgren. Les té en catàleg l'Editorial Joventut, un segell clàssic ple de clàssics. I totes garanteixen un bon recurs per passar l'estiu llegint després d'anar al teatre.
- «Rosegó, el gos rodamón», de Manuel Molins. Música de Ferran González. Intèrprets: Oriol Macià i Marc Miramunt. Vestuari, ambientació i caracterització: José Carrasco. Escenografia: JTRegina. Il.luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Veus cor cançó Street Band: Esther Pérez-Ferrer, Olga Fañanàs, Mariona Campos i Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 24 maig 2008.
- El gos és, per tradició, un dels animals que més s'ha vist caracteritzat com a bèstia personificada tant en literatura, com en cinema. El gos no en té prou d'haver-se guanyat a pols el qualificatiu de "millor amic de l'home" (i de la dona, se suposa), sinó que ha protagonitzat nombroses històries humanes de gran heroisme: rescats de víctimes entre runes, acompanyament d'invidents, fidelitat al seu "amo", avís de desgràcies, constància a fer quilòmetres per anar on és aquell qui estima i un do intel.ligent que el fa a la vegada servidor i exigent.
- La tradició literària més pròxima ens ha llegat gossos il.lustres: potser el màxim representatiu de tots ells és avui en dia 'Rovelló', el petit gos d'una de les novel.les bestseller per a infants, artista de pantalla i televisió i un dels millors amics de les criatures. Ningú com ell reuneix alguns dels mèrits més notables que se li poden demanar a un gos. I, a més, l'honorable Rovelló, fill de Josep Vallverdú, com Rosegó, el protagonista d'aquest espectacle, també parla.
- Però si algun tòpic s'atribueix també al gos és que és una bestia considerada de mena rodamón. Malgrat les seves habilitats, les seves virtuts i el seu esperit generós, el gos és també una de les bèsties domèstiques més abandonades pels seus "amos". I quan arriba l'hora de desfer-se'n, el gos es converteix irremeiablement en un gos pòtol, un indigent, un rodamón a qui el que pitjor li pot passar és que vagi a parar a una gossera plena de gàbies com si fos una presó on, de tant en tant, fa cap una càmera de televisió per parlar de l'alt ínidex de gossos orfes pendents d'adopció que hi ha.
- Rosegó, precisament, és un d'aquests gossos, però el seu esperit de carrer és més fort i se'n surt en una fugida tan valenta com inconscient. I en una de les exploracions urbanes que fa, Rosegó —un personatge interpretat per un dels dos únics actors del muntatge amb autèntica vocació i caracterització— entra en una casa unifamiliar, saltant la tanca del jardí, on viu Lluc Recatan, que és, precisament, un home enamorat dels gossos. El problema és que, pel seu caràcter exigent i poc solidari, són els gossos els que l'abandonen sempre i no els torna a veure mai més. I no perquè no els tracti a cos de rei, sinó que Lluc Recatan té la dèria de convertir-los en gossos modèlics, educats, instruïts i distingits de tots els altres gossos del barri.
- Rosegó troba a la casa de Lluc Recatan tot de queviures que el fan feliç perquè, amb la pujada dels aliments, sap el que costa avui en dia trobar un os per rosegar, ni que sigui en un contenidor d'escombraries. A can Recatan hi ha ossos a la nevera, ossos en una menjadora i un bon jaç per fer la migdiada. I no s'ho pensa més. S'hi queda. Fins que Lluc Recatan torna i el troba instal.lat com un senyor.
- Els tractes es tanquen de pressa. Lluc Recatan no pot passar sense tenir un gos i convida Rosegó a viure amb ell. Rosegó es llepa el morro de content, però aviat s'adona, com els seus antecessors, que el seu nou "amo" no el deixa ser un gos lliure com ell voldria i com estava a costumat a ser des que feia de rodamón. I no triga tampoc gaire a abandonar la casa per tornar a la vida que portava abans.
- Però gira el món i torna al Born. I Rosegó ha donat una lliçó a Lluc Recatan que, quan s'adona que el pot recuperar, es torna cada vegada més comprensiu i més bon "amic del gos" i fins i tot fa un esforç per aprendre a bordar com ell.
El muntatge planteja, doncs, la necessitat de trobar el punt intermedi en qualsevol relació. L'estira-i-arronsa, en aquest cas entre gos i home, no és altre estira-i-arronsa que el de qualsevol altra relació social, d'amistat o de parella.
- Espectacle pensat sobretot per a espectadors primerencs, amants dels gossos, més capaços de transgredir el joc entre un gos humanitzat i gegant —si tenim en compte les dimensions mitjanes d'un gos—, que fins i tot acaba caminant només amb dues potes i amb el cos enlaire i que a vegades es comporta com una criatura malcriada, però també a vegades com una criatura que ha madurat ràpidament i reflexiona com un adult.
- Rosegó és un gos que espontàniament lluita contra el racisme, la diferència, l'explotació del poderós sobre el feble, la pedanteria i la intel.lectualitat mal entesa. Però és també un gos que encara conserva en el seu interior algunes de les virtuts que el continuen fent el millor amic de l'home, en aquest cas, de Lluc Recatan, que veu en Rosegó un líder de carrer quan, al seu voltant, en el temps que ha estat a fora, ha aconseguit reunir un grup de gossos i gosses pòtols com ell amb qui ha format una Street Band, un conjunt musical que l'espectador s'haurà d'imaginar, però que tindrà l'opció d'escoltar en off en una peça enganxadissa que tanca la història d'amistat que s'ha anat teixint a l'escenari.
- «La Via Làctia», de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Lletres de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Música de Dani M. Iglesias. Arranjaments musicals: Mark Cowling. Músics: Mark Cowling, Xavi Muntaner i Francesc Villarrúbia. Cantants: Muntsa Rius, Òscar Mas, Xavi Fernández, Eva Trullàs, Joan Carles Capdevila, Sílvia Guillem, Manolita Domínguez i Paco Rosado. Direcció cors: Joan Carles Capdevila. Cantants cors: Manolita Domínguez, Joan Carles Capdevila, Paco Rosado i Sílvia Guillem. Nenes: Alexandra Capdevila i Marina Iglesias. Enginyer de so: Joan Sirvent. CD Audiovisuals de Sàrria. Muntatge de titelles de la companyia El Cau de l'Unicorn. Direcció Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Barcelona, A partir 5 anys. Jove Teatre Regina, 4 maig 2008.
- Un dels millors espectacles familiars vistos a Barcelona aquesta temporada és 'La via làctia'. Muntatge de titelles gegants amb llum negra —herència de la venerable escola de la Llanterna Màgica de Praga—, que la companyia El Cau de l'Unicorn ha passejat per la Seca i la Meca en els últims cinc anys sense que hagués tingut una temporada més o menys llarga en un espai escènic de Barcelona.
- El Jove Teatre Regina l'ha acollit durant tres setmanes, només tres caps de setmana, i per la qualitat global de l'espectacle, seria recomanable que es replantegés una nova temporada més àmplia. Els seguidors del teatre familiar hi haurien d'anar i hi anirien a ulls clucs.
- El musical 'La via làctia' té tres grans eixos que reflecteixen un rigor formal fora de la mitjana habitual: 1. una banda sonora extraordinària —enregistrada i editada també en un CD—, i amb veus de tanta garantia com la de l'actriu Muntsa Rius —actriu que va des de Dagoll Dagom fins a 'Mamma mia!'—; 2. un guió mil.limètric, rigorós, de llenguatge exquisit, que es converteix en un conte fantàstic que fa estar en silenci sepulcral els petits espectadors durant una hora; i 3: els efectes màgics de la tècnica dels titelles gegants amb luminotècnia fluorescent sobre fons negre, que captiven petits i grans.
- Des del primer moment, la trama del conte no pot ser més actual: la sequera i la falta d'aliments, tot i que es parli de la sequera de la llet i els seus derivats i calgui buscar una animal amb banyes que posi remei al problema. La recerca es deixa en mans d'un personatge de ficció, el petit Karim, que en un món on els que més aprenen veuen com els creix el cap, ell es queda sempre amb el cap rodó com un terrestre qualsevol. La missió encomanada el porta a fer un viatge iniciàtic per l'univers.
- A partir d'aquí, sempre amb la batuta musical de guia, el recorregut és un cau de sorpreses, una pluja de personatges, d'objectes, d'animals i de cossos celestes, entre titelles manipulats i alguns d'agegantats del tot interpretats en carn i os i amb màscara per un dels titellaires.
- Un regal per a la vista i l'oïda. Un regal per als sentits. Humor i reflexió a la vegada. Pluja de sentiments. Teclat de valors: immigració, amistat, esforç, generositat. ¿Som al teatre o som al cinema? Les línies es confonen, però els titelles gegants acolorits omplen un espai de foscor a l'escenari on tot és possible sense que els espectadors en descobreixen el secret.
- «Y de paso... un entremés». Versió de Macià G. Olivella sobre diverses peces curtes del teatre clàssic espanyol. Intèrprets: Marc Miramunt, Oriol Macià, Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos i Esther Pérez-Ferrer. Música de Ferran González. Vestuari de José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Il.luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció de Maria Agustina Solé. Barcelona, Jove Teatre Regina, 29 març 2008.
- La gastronomia i el teatre poden anar plegats, tal com ho demostra la companyia La Trepa amb un espectacle basat en els populars entremesos del teatre clàssic espanyol. Una versió amb base musical les diferents parts de la qual van introduint els intèrprets convertits en xefs de cuina.
- L'espectacle constra de quatre peces breus que transmeten l'humor, la ironia, la picaresca i la moralitat pròpia del Segle d'Or. Emparat en les arrels populars, van desfilant tot de personatges que si bé són d'una altra galàxia es comporten en les reaccions com ho faria el més contemporani.
- S'hi veu, doncs, el pagès que vol fer el remake del conte de la lletera amb les olives i la discussió que té amb la seva dona i la seva filla i un veí per unes oliveres que encara s'han de plantar i que no donaran fruit fins trenta anys després.
- S'hi veu com el gènere de l'estafa ve de lluny, amb dos criats morts de gana que es fan passar per metges quan el seu amo no hi és i recepten quatre disbarats amb l'únic objectiu de treure's una propina ni que sigui corrent el risc de ser descoberts com si fossin uns vulgats Morin's clínics del segle XXI.
- S'hi veu també el duel d'espases per un casament no consentit i la juguesca del pretendent, conxorxat amb les dones de la família, per fer creure al germà que hauria de donar el permís per al casori, que ja està mort i que es troba al regne del més enllà.
- I es tanca el repertori amb un final amb l'entremès que posa en evidència, en una mena de 'Polònia' avançada a l'època del Segle d'Or, el poc senderi d'un alcalde que rep en un poble la visita d'uns còmics ambulants que li fan creure, a ell i tota la parentel.la, que les escenes que la comediant anuncia que surten de darrere d'un tapís són reals ni que ningú del poble vegi ni la tropa de ratolins, ni l'estampida de toros, fins que arriba al lloc, en carn i os, el capità d'un regiment de cavalleria demanant allotjament al poble i, servit l'embolic, ningú dels presents no se'l pren seriosament.
- El muntatge, adaptat al públic actual, s'ha basat en els entremesos 'El paso de las aceitunas', de Lope de Rueda, considerat el pioner en el gènere; 'El doctor Borrego', de Monteser, un autor molt lligat a la cort reial. 'Los muertos vivos', de Quiñones de Benavente, escrita per a un actor molt famós de l'època, Cosme Pérez, que va crear un personatge molt popular , el de Juan Rana. I el conegut 'El Retablo de las Maravillas' de Miguel de Cervantes, una constatació que les falses aparences són un virus que ve de lluny.
- La companyia La Trepa, ànima del mateix Jove Teatre Regina, ha aconseguit una posada en escena refrescant, amb sis intèrprets —tres actors i tres actrius— que donen veu als diferents personatges populars dels entremesos en qüestió i que acompanyen la moralitat de cada entremès amb peces cantades.
- Una senzilla escenografia, una tarima, una taula i quatre bastiments de fusta completen un quadre que no pretén sofisticar la posada en escena sinó deixar reposar tota la seva eficàcia en la interpretació per fer que els espectadors més petits es diverteixin i es familiaritzin amb uns textos clàssics, cosa que fan, sobretot, amb els gags del mort que no és mort —perquè els porta el referent de les històries de fantasmes— o amb els de les escenificacions dels còmics ambulants que no existeixen, aconseguint que el que s'explica es relacioni amb el que no s'explica i que es faci la transgressió entre allò que és veritat i allò que forma part de la mentida escènica i la trapelleria de bona fe i que no fa cap mal.
- «El circ dels ninots». Creació de Carles Benseny, Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan. Intèrprets: Carles Benseny i Enric Blasi. Companyia de Comediants La Baldufa. Recomanat a partir de 5 anys. Barcelona, Jove Teatre Regina, 2 març 2008.
- La companyia Comediants de La Baldufa va néixer a Lleida fa dotze anys. Des d'aleshores han produït una desena d'espectacles i han participat en diversos festivals europeus. A l'última Fira de Frankfurt, en representació de la cultura catalana, van presentar el muntatge 'El llibre imaginari'.
- L'espectacle 'El circ dels ninots', un dels que tenen en repertori i que s'ha presentat ara al Jove Teatre Regina, reuneix diversos elements: titelles plans, peces mòbils, un puzzle gegant que acaba en elefant, ninots de fusta, ombres xineses i un parament escenogràfic centrat en un carruatge clàssic que té diferents utilitats i que transporta els espectadors al món circense.
- Dos vells amics que anys enrere havien treballat en un circ es troben després de molts anys. El salt en el temps del record —els dos personatges es desdoblen en vells i joves— els porta a rememorar alguns dels números del seu antic circ que més èxit tenien arreu on paraven la carpa: un faquir que es clava espases, una ballarina equilibrista, els pallassos, acròbates, homes forçuts i un presentador representat per un titella gegant.
- El joc escènic es produeix donant vida a cadascun dels artistes en diferents suports: a vegades amb ombres, a vegades amb peces de titelles en miniatura —que creen la visió de grandesa al seu voltant—, i a vegades amb els mateixos dos intèrprets de carn i os, que reforcen el seu paper sobretot en el número del faquir i les espases i en el dels pallassos i el clàssic salt al got d'aigua.
- L'espectacle està integrat més per una sèrie de gags que per una trama concreta. Per tant, no hi ha un guió que relati clarament aquest salt entre el present i el passat, cosa que fa que els espectadors més petits trobin a faltar segurament un fil de narrativitat oral i acabin pensant que l'espectacle s'acaba massa aviat. Però ha passat ben bé una hora. En tot cas, 'El circ dels ninots' és un muntatge que combina el teatre i els titelles, gairebé sense paraules, que deixa per a després del mutis final l'estímul d'assimilar les sensacions vistes.
- «El geperut de Nôtre-Dame», de Victor Hugo. Adaptació i versió de Ramon Molins. Intèrprets: Ramon Molins, Belen Alonso, Marcel Climent, Begonya Ferrer i Enric López. Escenografia: Joan Andreu Vallvè. Vestuari: Olga Cuito i Carme Pardo. Màscara Quasimodo: Amadeu Farré. Coreografies: Tommie. Direcció musical: Daniel Anglès. Arranjaments musicals: Antoni Tolmos. Lletres cançons: Daniel Anglès i Albert Mas-Griera. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum-Zum Teatre. Espectacle familiar a partir de 7 anys. Barcelona, Sala Petita, Jove Teatre Regina, 2 febrer 2008.
- La novel.la de Victor Hugo, 'Nôtre-Dame de París', i els episodis que relacionen la petita gitana Esmeralda amb el personatge de Quasimodo, més conegut com el Geperut, ha estat manipulada a tort i a dret al llarg dels anys pel cinema i la televisió. Els prejudicis morals de cada època han convertit sovint el personatge d'Esmeralda, una criatura de catorze o quinze anys, en més gran del que és en la versió original, han canviat el paper de l'arxidiaca Claude Frollo, per no ofendre l'Església, en un jutge, o han suavitzat els defectes i els desitjos dels principals personatges, com el capita Phoebus o el mateix Quasimodo per no fer-los ni massa faldiller un ni massa salvatge l'altre.
- Aquesta versió teatral de la companyia Zum-Zum Teatre vol ser fidel a la versió original sense caure en cap d'aquestes manipulacions i presentant els principals personatges tal com són o tal com els va perfilar Victor Hugo al segle XIX, ambientats a l'edat mitjana del 1482, en una època convulsa i plena de canvis socials que, malgrat el temps transcorregut, té ressonàncies amb l'actualitat com els prejudicis ètnics o racials, la por al desconegut o els conflictes socials per mor de les imposicions ideològiques.
- El muntatge, en clau de musical, opta també pel joc del teatre dins el teatre i hi afegeix, a més, la participació d'alguns dels petits espectadors, creant així un clima de representació dins de la representació, i ensenyant les cartes de com una troupe de saltimbanquis arribats al teatre es converteixen en narradors i com es poden interpretar diverses versions d'un mateix episodi.
- Tot això podria fer perdre l'objectiu del musical, que és sens dubte el d'explicar la gènesi de la història d'Esmeralda i Quasimodo. Però no només aquest episodi queda clarament relatat sinó que, a més, en veu del narrador, aquí el jove Gringoire, es relata quina és la veritable història del Geperut, segons Victor Hugo. Com ho fa el Geperut per llençar torres de Nôtre-Dame avall el cos de Frollo i per què, malgrat els intents de salvar-la, la gitana Esmeralda és perseguida i morta uns dies després.
- El realisme i el romanticisme de la versió tenen, però, una sortida màgica, amb la troballa dels dos cossos morts dels principals protagonistes, Esmeralda i Quasimodo, que, en ser descoberts temps després, es converteixen en pols. I com que es tracta d'un musical i havia quedat clar que també es tracta de teatre dins el teatre, les lletres originals de les cançons i una partitura enganxadissa i variada s'encarrega de posar el toc dolç que fa tornar els espectadors a la realitat. Per moltes més manipulacions que es facin de Quasimodo i Esmeralda, el musical d''El geperut de Nôtre-Dame' els haurà deixat clar per sempre que tot va passar com aquí s'ha explicat.
- «La fabulosa ciència del Dr. Grau i les bessones Grimm». Dramatúrgia de Jonay Roda i Pere Fullana. Intèrprets: Aina Cortès, Feliu Plasència i Mary Ramírez. Escenografia de Jordi Banal. Il.luminació de Miquel Fullana. Vestuari d'Antònia Fuster. Direcció de Pere Fullana. Coproducció d'Iguana Teatre i Accés Teatre. Tàbata Teatre i Teatre de la Sargantana. Barcelona, Jove Teatre Regina, 12 gener 2008. Espectacle familiar a partir 5 anys.
- Com si fos el CosmoCaixa, el Jove Teatre Regina ha fet una aproximació a dos llenguatges diferents i complementaris: la ciència i la fantasia. Ho diu un dels personatges en un moment de l'espectacle: sense ciència no hi hauria segons quina literatura fantàstica i sense la fantasia no hi hauria segons quina recerca científica.
- Un científic de pes i dues germanes bessones que, diuen, són descendents d'aquell altre parell de germans tan coneguts arreu del món, anomenats Grimm, s'encarreguen de la fusió dels dos gèneres (el fantàstic i el científic) en un muntatge que s'empara en les anècdotes o sinopsis de contes clàssics com 'La caputxeta vermella', 'El soldadet de plom' o 'Els tres porquets' per reflexionar sobre què hauria passat en cadascun dels desenllaços si algun dels personatges hagués tingut en compte els coneixements dels fenòmens científics que dirigeixen i alteren minut a minut les nostres vides.
- L'espectacle defuig el recurs fàcil de la màgia per explicar aquests fenòmens. I és que no fa vent per què un gegant bufi des de les muntanyes; no plou perquè per dalt passin àngels amb descontrol d'esfínters; no es fon el metall perquè un mag pronunciï un sortilegi amb una vareta miraculosa... I només aquest intent de desmuntar el tòpic ja justifica la proposta escènica que atrapa els espectadors, primer amb el ganxo dels personatges dels contes clàssics, i després, transportant-los cap a esbrinar el perquè de cadascun dels fenòmens.
- La proposta cauria en un greu error si convertís els moments de reflexió en àrides explicacions científiques de càtedra. Res d'això. L'espectacle té una línia de continuïtat que no provoca trasbalsos entre els moments de ficció, a través dels contes, i els moments de ciència.
- Se n'encarrega, fent de mestre de cerimònies, qui se suposa que és un científic reconegut i que els espectadors no trigaran gaire a relacionar amb un clown seriós que segueix i coordina el guió amb un discurs entenedor i entretingut a la vegada. Les germanes Grimm, dues bessones que, a saber per quin atzar, han nascut a les Illes i parlen el català de la gent de Palma, es mouen en una sèrie de papers de l'auca, des de ser dues criatures, fins a posar-se en la pell dels personatges populars més coneguts: els tres porquets, la caputxeta, el llop i l'àvia, la ballarina del tutú i el soldadet de plom... El trio d'intèrprets compagina les seves actuacions, amb espurnes de titelles, espurnes de màscares, i una base musical de diversos gèneres, des del hip hop enganxadís per als més grans a ritmes més suaus i tendres per als més petits.
- Enmig de tot això i amb una bona dosi d'humor, alguns fenòmens de la climatologia, alguns de físics, alguns de l'espai que ens envolta i alguns de raonament sobre les nostres actuacions amb la natura queden explicats amb rigor científic i concepte de llenguatge clarificador, és a dir, ideal per a espectadors primerencs i també per a veterans que no han deixat només enrere l'edat de les preguntes sinó que continuen preguntant-se, per exemple, quan plou i no porten paraigua, d'on refonoll deu venir la pluja; per què quan fa vent, segons com bufa de fort i segons el material de què estan fetes, s'emporta segons quines cases; per què hi ha quatre punts cardinals bàsics i la gent es desorienta i es continua perdent en una illa de cases malgrat els gepeesses més moderns?
- Les respostes no arriben en clau de manual de text sinó relacionades interactivament amb el que han fet els personatges dels contes i el que hauria passat si haguessin actuat o s'haguessin mogut d'una altra manera. És evident que si la caputxeta portés gepeessa, a hores d'ara no es deixaria enganyar pel llop i agafaria el camí més curt, que sempre és el més recte. Però des dels temps de la noia vermella ha plogut molt, és a dir, l'aigua s'ha evaporat milers de milions de vegades, ha format núvols i sovint ha plogut a bots i barrals.
Un espectacle com aquest fomenta l'art escènic i educa, a la seva manera, contra les conseqüències del canvi climàtic: amb el rerefons del coneixement i la prevenció.