ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Jove Teatre Regina]
- «El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Preu: 12 euros. A partir 5 anys.
- Ja fa sis temporades —després d'una absència dels tres últims Nadals— que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició per sisena vegada el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca.
- El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps.
- Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta sempre Maties Gimeno, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits.
- 'El conte de Nadal' és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les adaptacions de la novel·la no paren de reeditar-se. Però això no vol dir que el muntatge s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. Un muntatge, doncs, musical, però també una obra de text. Ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.
- Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors, dicció puntejada i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia i el vestuari semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.
- Amb 'El conte de Nadal', molt marcat per la tradició festiva, la Trepa fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer un dimoni banyut que demana feina des de fa mitja dotzena d'anys. I és que l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis, provocant que ells també es manifestin publicament reclamant més 'Pastorets'.
- L'espectacle, amb un respecte per l'obra de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generòs i solidari. 'El conte de Nadal' és una història amb moralitat. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una migradesa de treball i el pànic a la pobresa i la destrucció de la dignitat i del mínim benestar personal.
- «El somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia de Tero Guzmán. Disseny arbres: Pep Carol. Vestuari i ambientació: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 20 setembre 2008. Reposició: 4 juliol 2013. Preu: 11 €. A partir 6 anys.
- Una de les millors maneres d'entrar en l'obra de William Shakespeare és fer-ho a través dels intríngulis d''El somni d'una nit d'estiu'. El joc constant entre la realitat i la fantasia, entre Atenes i el bosc encantat, les picabaralles de la jovenalla atenenca i el rerefons romàntic de les relacions que s'estableixen entre ells i elles porten els espectadors de totes les edats a l'estadi de la fragilitat que hi ha entre l'amor i l'odi.
- No és en va que l'obra ha estat representada, adaptada i capgirada en multitud d'ocasions i en tots els registres possibles. La versió musical de la companyia La Trepa, estrenada a l'estiu al Festival de Peralada i que el 2008 va obrir la programació del 20è aniversari del Jove Teatre Regina com a espai dedicat en cos i ànima al teatre familiar, és una altra de les moltes possibilitats que ofereix la dramatúrgia de Shakespeare per crear un espectacle de qualitat accessible a tots els públics.
- L'adaptació, dirigida per Maria Agustina Solé, se centra en les escenes més importants que marquen la trama de l'obra. Hi desapareixen, doncs, molts dels diàlegs més densos i se'n conserven tastos dels essencials, donant prioritat, esclar, a l'acció —tot ha de passar en menys d'una hora i mitja— i revestint d'un relleu especial el món del bosc i de les fades.
- Una partitura musical de bona factura i que l'oïda agraeix fa més forta l'aportació escènica. Un Puck (Marc Miramunt) enjogassat i enganxandís fa de mestre de cerimònies, a més de ser l'artífex de totes les trapelleries que viuran els quatre joves personatges engolits pel remolí de l'amor.
- Amb una escenografia austera, gens carregosa i eficaç, el món del bosc cobra un interès especial i els seus personatges es veuen caracteritzats per un vestuari elegant, en algun cas gairebé de petit luxe, amb aires orientals, molt propi dels contes fantàstics, que fan que Puck, Titània, Oberon o les fades tinguin un relleu destacable en cadascuna de les seves aparicions. En comparació, el món dels atenencs té una presència menys glamurosa, i, entremig, la companyia de sapastres comediants —una de les escenes més celebrades— contrasta amb la modèstia pròpia de la seva classe social.
- Aquesta diferenciació de vestuari i personalitat és, en el muntatge, una de les claus que no es podia deixar de banda. La companyia es troba amb la necessitat de donar vida a setze personatges que han d'assumir —per raons òbvies de producció— només vuit intèrprets. Sense un acurat disseny de vestuari, aquesta diferenciació acabaria sent un dels punts que podria fer desviar l'atenció dels espectadors.
- A pesar de tot, el traspàs de papers entre els mateixos intèrprets, juga també a favor del joc del teatre dins el teatre que hi ha en la trama d''El somni d'una nit d'estiu'. ¿Qui és qui, en realitat, en tota l'obra? ¿Són Titània, Oberon i les fades els personatges del somni dels atenesos o són en realitat un món de ficció amb el qual Shakespeare es diverteix i s'anticipa al temps per denunciar ja a la seva època els matrimonis forçats i per posar-se a favor de la lliure decisió de les dues noies casadores, Hèrmia i Helena? ¿I no és una picada d'ullet intencionada, en aquesta adaptació, el fet de deixar el paper de l'ase encantat en el mateix intèrpret que feia abans de pare morrut i castigador (Maties Gimeno, amb vena humorística de fons) i disposat a fer passar la seva filla per l'adreçador dels interessos creats? ¿No és més ase el pare volent forçar la filla a un matrimoni contracorrent —deuen pensar molts dels espectadors més joves— que l'ase de debò?
- Allò, doncs, que és fruit de les exigències materialistes d'una posada en escena que no es pot permetre un repartiment extens acaba convertint-se en una justificable concessió de papers amb relacions insospitades entre ells abans de començar tot l'embolic.
- En conjunt, les interpretacions musicals —com sembla que és la intenció de la companyia— acaben guanyant la partida a les interpretacions només textuals. L'onada del musical és el que ara es viu en el teatre i, com que de moment no se'n pot prescindir, sobretot pensant en espectadors primerencs, el mínim que es pot celebrar és que estigui ben treballada i que aporti un nou atractiu, sense menystenir, desvirtuar o desmerèixer el contingut de fons que hi ha en 'El somni d'una nit d'estiu'.
- «La Caputxeta Vermella». Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Jordi Roquer 'Richi'. Vestuari: Àngel Cazorla. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Intèrprets: Carme Andrés, Bernat Castellvell, Alvaro Duran, Gemma Egea i Julià Farràs. Narrador: Pep Anton Muñoz. Direcció: Julià Farràs. Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 gener 2009. Reposició: 11 maig 2013. Preu: 10,80 €. A partir 5 anys.
- Uns moments abans de fer-se el fosc per començar la representació, un dels petits espectadors que seu a la butaca del meu costat m'anuncia en veu baixa: "Ara, la Caputxeta es trobarà amb el llop...". Hi ha, doncs, qui va al teatre amb la informació prèvia ben apresa. El que passa és que del que s'esdevingui a dalt d'un escenari no te'n pots acabar de fiar mai. I per molt que un espectacle es tituli, com aquest, 'La Caputxeta Vermella', pot passar que el guió s'escapi del que sempre t'han explicat que passa a la història original.
- Això és el que han fet els integrants de la companyia Dreams Teatre amb aquesta Caputxeta. En primer lloc, han situat l'acció als afores de París, als anys vint. Una cosa i l'altra queden ben definides tant pel que explica el narrador —veu en off de l'actor Pep Anton Muñoz— com pel vestuari de l'època. I la Caputxeta té nom de personatge de ficció lligat per sempre al cinema i també a París: es diu Amélie ('Le fabuleux destin d'Amélie Poulin', de Jean-Pierre Jeunet. Intèrpret: Audrey Tautou. França-Alemanya, 2001).
- Sembla, doncs, com si, d'entrada, el muntatge advertís als petits que no tot és com sembla, i als adults, que els clàssics es poden capgirar com un mitjó. És per això que en la trama d'aquesta adaptació hi ha una mare —no pas soltera sinó viuda— que té relacions amb un nou amic; un pla per convertir en sòl urbanitzable amb cases de luxe una extensió del bosc i entrar en el terreny de l'especulació; una àvia que fa footing; i un guardabosc que ben bé podria tenir el qualificaciu de "lligabosc" per la seva actitud de noi ben plantat.
- ¿I el llop? Per descomptat, també hi ha el llop. Però no pas el llop que tothom espera, aquell golafre carnisser que s'empassa àvia i Caputxeta sense que tingui mai mal d'estómac, sinó un llop vegetarià, bon llop, enamoradís i tot, un exemplar que sembla calcat d'un dels llops que es traslladen de bosc per reintroduir l'espècie en l'hàbitat modern de les pistes forestals i els tot terreny.
- Una Caputxeta Vermella, doncs, trangressora al màxim, amb el risc que comporta, de cara, sobretot, als espectadors més petits, que, com els bon melòmans, voldrien segurament veure davant seu la reproducció d'allò que tantes vegades han escoltat.
- Hi ha, doncs, l'oportunitat de passar una hora en constant interrogació des de la platea. Una interrogació que, evidentment, fan sense cap esforç els adults, i que poden fer també sense problemes els que passin dels set anys, però que ja és més difícil que aconsegueixin fer del tot els que estan per sota d'aquesta franja.
- Tinc la sensació que, per als espectadors més petits, que el llop no sigui el llop de sempre i que la Caputxeta no acabi de ser la Caputxeta del seu imaginari popular, els crea, si no un cert desconcert, sí que una certa decepció. Segurament que voldrien més sang i més fetge. I el final feliç, esclar. L'avantatge és que, després d'aquesta representació, hauran tingut l'oportunitat d'aprendre a escollir entre diferents realitats i a qüestionar-se allò que sovint es dóna per bo.
- Espectacle molt musical, amb lletres originals, que formen part de l'adaptació i que expliquen també una bona part de la trama. Presentat en una escenografia naturalista, però gens enfarfegadora, crea un clima bucòlic del bosc, amb la mobilitat que permet el canvi de la casa del bosc per un altre espai. Pels diàlegs i la relació entre els diversos personatges, es va perfilant el retrat de cadascun d'ells.
- No hi falta una bona dosi de comèdia d'embolics on no tothom és com sembla ni com es diu que és. Amb escenes també que fan l'ullet a clàssics com el 'Cyrano de Bergerac', en una confusió amorosa que es crea entre la Caputxeta i el Llop, o la contraconfusió que es produeix, pel mateix motiu, entre el guardabosc i la Caputxeta.
- I encara, una Caputxeta amb tocs de thriller d'investigació per desemmascarar les falses intencions del nou amic pretendent de la mare, que s'aprofita només de la situació per aconseguir el sòl que necessita a baix preu i per dur a terme el seu pla d'especulació. És a dir, en clau Madoff: "¿Àvia, per què serveixen aquestes mans tan llargues que tens? Per omplir-me les butxaques amb els diners de tothom!"
- «Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Mercadé sombreros. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Preu: 10,80 €. A partir 3 anys.
- El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat.
- L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes.
- Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s'oblida de la gresca, al servei d'una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l'escaleta i que s'encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l'abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s'escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa.
- En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d'esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l'experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s'havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d'aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.
- «Hansel i Gretel». Basat en el conte dels Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Cor de Cambra Tornaveu: Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, 16 març 2013. A partir 3 anys. Preu: 10,80 €.
- Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
- I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
- Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
- També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
- Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
- Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
- I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
- 'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
«Aladdí». Basat en el conte de 'Les mil i una nits'. Adaptació de Marc Miramunt i Aitor Rodero. Músiques d'Eloi Ortells. Intèrprets: Miguel Angel Sánchez, Maria Berenguer, Gerard Flores, Meritxell Coma, Alícia Olivé, Damià Capella, Marc Miramunt / Aitor Rodero. Disseny vestuari: Pyrobaby. Disseny escenografia: Aitor Rodero. Disseny il·luminació: Marc Puntos. Direcció: Marc Miramunt. Coproducció del Jove Teatre Regina i Companyia El Petit Fantàstic. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 20 novembre 2011. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 23 febrer 2013. Preu: 10,80 euros. A partir 5 anys.
- Aladí és un personatge de ficció oriental conegut per totes les generacions per la seva llàntia meravellosa. Però, en aquest espectacle, qui es guanya la simpatia dels petits espectadors és el geni que surt de l'estri rovellat després que el seu amo el refregui sense ni adonar-se'n.
- Muntatge musical, però que no obvia una trama de text, cosa que fa que els espectadors més petits dimiteixin aviat de seguir-lo atentament i que els que superen els cinc anys, en canvi, s'hi sentin més involucrats, sobretot quan la història reforça el seu caràcter romàntic, i l'idi·li entre la princesa del sultà i Aladí es converteix en una història d'amor que deixa molt clara dues maneres d'entendre la vida: que la princesa vol triar amb qui es casa i no es vol deixar vendre a canvi d'un grapat de tresors —una manera de reflexionar sobre els matrimonis concertats de certes cultures— i que hi ha objectius que només s'obtenen amb esforç i amb honestedat, sense tripijocs falsos.
- L'Aladí d'aquest muntatge de la companyia El Petit Fantàstic és una mica —o un tros— galtes. Fins i tot la seva mare li retreu en diferents ocasions que és un panxacontent i que vol que les coses li arribin regalades. També la princesa del sultà deixa anar, en un moment donat, que Aladí és un dropo i serà molt fàcil pispar-li la llàntia quan la hi demana el dolent de la pel·lícula, el bruixot que havia utilitzat Aladí per fer-se amb la llàntia, amagada en una cova farcida de tresors. En certa manera, l'Aladí creat per la companyia beu de les fonts de la comoditat de la societat del benestar, cosa que el fa més real i contemporani.
- Però si bé al principi sembla que la intenció és donar a entendre que, amb un cop de sort, la vida és més regalada, la trama es va capgirant per acabar centrant-se en la moralitat de donar més importància als sentiments i a la manera de ser interior que no pas a la falsedat i la ganduleria.
- Deia abans que el geni és qui s'emporta la millor part. És així perquè la companyia hauria pogut optat per representar-lo d'una manera excessivament sobrenatural, però el que fa és baixar-lo arran de terra i fer-lo més mortal, amb febleses i dubtes, amb desitjos i ganes de viure en llibertat i l'acoloreix amb unes subtils pinzellades de màgia que gairebé ni es noten, però que hi són: els mocadors de colors, el bastó que es tensa i es doblega, les llumenetes que salten d'una mà a una altra...
- La música de l'espectacle combina diferents estils, des del rock al soul. El muntatge no estalvia actuacions corals amb passos de ball que, amb el vestuari oriental, no es poden lluir gaire, i es desenvolupa en una ambientació càlida, emmarcada tan sols per una estructura escenogràfica que tant serveix per crear el lloc on viu Aladí, fins al palau del sultà o la cova dels tresors. Hi ha un personatge en off, la veu d'un anell màgic que és qui fa que Aladí pugui sortir de la cova i hi enviï també el maligne.
- El repte d'adaptacions teatrals com aquesta és no deixar-se influir per les versions cinematogràfiques o televisives que han marcat la llegenda en els últims anys, des de l'antiga versió de Popeye del 1939, a les posteriors pel·lícules del 1945 i el 1970, fins a la producció més recent de Walt Disney Pictures del 1992, que ha desembocat en videojocs i altres aplicacions. L'Aladí de carn i os, en teatre, només es pot mantenir fidel als seus orígens, com passa en aquest cas.
- «Pinotxo». Basat en el conte de Carlo Collodi. Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé i Anna Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Julià Farràs / Marc García. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografia: Gemma Egea / Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 gener 2013. Preu: 10,80 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Al conte 'Antaviana', Pere Calders va batejar amb el nom d'Abel el nen protagonista del seu conte que s'inventa la paraula que ha fet tanta fortuna. El protagonista d'aquesta adaptació de 'Pinotxo' es diu també Abel. I el planteig inicial de la posada en escena, per la caracterització dels personatges, els pares i els avis d'Abel, recorden també la posada en escena de l'adatpació d''Antaviana'. No és un retret, sinó ben al contrari. La tradició es fa amb aquestes coincidències, volgudes o no. I el que compta és el resultat.
- L'adaptació de Dreams Teatre té una estructura que funciona perquè no es tanca en el típic taller de Gepetto que construeix el titella de fusta que acaba tenint vida pròpia, sinó que comença en una família més o menys actual, caracteritzada una mica amb look de La Cubana, i que celebra una festa al terrat per commemorar el desè aniversari del fill únic de la parella.
- L'Abel d'aquest 'Pinotxo' és oportunament descarat. Dic oportunament perquè l'adaptació no cedeix a fer, d'entrada, un personatge bon noi, educat i complidor, sinó que en perfila el seu costat més entremaliat. Quan l'avi li regala unes boles de petanca i el pare, un titella petit de fusta que representa en Pinotxo, el noi ho accepta de mala gana. I la festa, amb pastís incorporat, acaba com el rosari de l'aurora. Fins al punt que en una caiguda del patinet, l'Abel es propina un cop al cap que el porta inconscient a un altre món.
- És aquí on el muntatge fusiona l'Abel contemporani amb el Pinotxo del clàssic de Carlo Collodi amb un seguit d'escenes i canvi d'ambientació —uns quants foscos sisplau per força que amb el rodatge de l'espectacle haurien de guanyar amb ritme— que una veu en off (Pep Anton Muñoz) aprofita per situar la trama del conte que manté alguns dels passatges més importants del clàssic: la trobada amb la guineu i el gat que en realitat són uns pispes; la trobada amb la fada que el condemna a la llargària del nas; el paradís dels jocs on fer el manta està permès; l'aparició del senyor Grill —una de les sorpreses del muntatge—; fins a arribar al vell Gepetto, un honorable personatge de barba llarga, a l'interior del ventrell de la balena —tenint en compte que el tauró voraç original de Carlo Collodi ja va quedar bandejat per les adaptacions endolcides que n'ha fet Disney i els seus seguidors.
- L'espectacle compta amb la composició musical de Manu Guix, amb diverses peces que imprimeixen una banda sonora de molt bon escoltar. Hi ha també un vestuari molt treballat i atractiu, sobretot el del senyor Grill, pel seu aspecte terrorífic i, per descomptat, el del Pinotxo, amb el nas que creix i creix a cada mentida. Petites guspires de màgia imprimeixen també efectes de fantasia al llarg de la trama. I els diferents elements escenogràfics o decorats clàssics creen l'atmosfera adequada en cadascun dels paratges del viatge iniciàtic que fa Pinotxo —en realitat l'Abel de l'adaptació convertit en Pinotxo— i que servirà perquè la criatura del patinet dalt del terrat canviï la seva manera de fer i d'actuar, tant en relació amb el seu amic Xinxeta, com amb els pares i els avis. Una manera diferent de veure en Pinotxo i un espectacle que, pel seu contingut i concepció, es mereix que tingui una llarga trajectòria a partir d'aquesta estrena.
- «Blancaneus i els 7 nans». A partir del conte dels Germans Grimm. Adaptació d'Oriol Bores. Intèrprets: Anna Toro, Miguel Ángel Sánchez, Jordi Fornieles, Guillem Cirera i Irene Jodar. Escenografia: Bargaypou. Il·luminació: Magatzem d'Ars. Banda sonora original de Neus Kaori. Vestuari: Anna Toro. Coreografia: Guillem Cirera. Llum i so: Nerea Gaya. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d'Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 novembre 2012. Preu: 10,80 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- L'adaptació manté els eixos bàsics del conte: reina i madrastra, posseïdora del mirall que li diu, servil, que és la més bonica del món, descobreix que el palau cau de brut i es val del seus dos lacais, una mena de Quasimodo amb gepa i un altre alt i sec com en Parent d'en Bufa, perquè li trobin una mossa de la neteja.
- Però mentrestant, el príncep, que no sembla que s'interessi gaire per trobar parella, es veu obligat per sa mare a fullejar revistes del cor —a l'època del conte no hi havia televisions ni presentadores de telenotícies per escollir— per tal que triï la princesa de sang reial que li faci més peça.
- Però ja se sap que on la carn és viva, no hi té comparació un paper cuixé de revista i el príncep descobreix que la noia de la neteja li roba el cor sense saber com. És aleshores quan a la reina li agafa un patatús davant el mirall quan aquest li diu que la dona més bella del regne és Blancaneus, la noia de la neteja, per cert, amb un currículum poc extens i no gaire predisposada per a les feines de la neteja.
- És aleshores quan el conte entra en la seva part més fantàstica i quan el muntatge també guanya en teatralitat perquè a partir de la fugida que planegen el príncep, que amaga la seva identiat, amb Blancaneus, s'arriba al bosc —espai màgic de sempre— on apareixen els set nans, una incògnita que l'espectador manté pensant com s'ho farà la companyia per reproduir els set personatges.
- I la solució és el caramel de l'espectacle: set titelles gegants, cadascun diferent, representant les característiques pròpies del conte popular: el dormilega, el dropo, el murri, el savi, el dels esternuts, el feliç, el tímid...
- Set titelles —que són nans i no nens ni nens sinó nans, en un enriquidor joc lingüístic— que converteixen l'espectacle en una barreja d'actors i actrius, també cantants, amb titelles, sense que hi falti l'escena de la bruixa del nas punxegut —la reina disfressada—, la poma enverinada que em sembla que en aquest cas és una resplendent Royal Gala del Llobregat, un pou on, a més dels diamants del set nans, i cau el llibre d'encanteris i també la bruixa —i s'hi deu quedar per sempre perquè al final no surt a saludar els espectadors al vestíbul— i el petó reial que tot ho resol amb el desvetllament de Blancaneus (cal advertir que les múltiples versions catalanes del nom el deixen sempre en singular, Blancaneu).
- Les claus, doncs, del clàssic dels Grimm queden ben resoltes i ben enteses pels espectadors més petits que durant la representació aplaudeixen la defenestració de la bruixa i intenten que Blancaneus no faci la queixalada de la poma. Però, si bé els clàssics es poden adaptar, no sempre es poden alterar. I el desig del poble de la platea no sempre pot ser escoltat pels que estan per damunt d'ell.
- Bona música, original de Nerea Gaya, amb una llicència fugaç de Peret i el seu "Borriquito" en veu dels lacais, i un llenguatge afinat que fins i tot utilitza un prehistòric "xaval", defugint la comoditat barroera i decadent del "tio" que s'escolta sovint a tort i a dret en altres col·legues d'escena. El teatre familiar té una doble responsabilitat davant els seus espectadors en formació. I que la llengua i el contingut es tinguin en compte en combinació amb el divertiment sempre és bo de fer constar i estimular.
«La gallina dels ous d'or». Basat en la faula clàssica d'Isop. Versió d'Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez, Olga Fañanàs i Maties Gimeno. Escenografia: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Preu: 10,80 €. A partir 3 anys.
- En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes.
- D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra.
- Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant.
- L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or ('L'oca que ponia ous d'or'). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada 'L'oca d'or'.
- L'espectacle de La Trepa s'adapta a la versió ancestral catalana i mostra les terribles conseqüències de l'ambició desmesurada i, en una adaptació de teatre dins el teatre, l'aviram de la granja explica a un nouvingut (un pingüí) una faula sobre la seva pròpia existència que els posa les plomes de punta a tots.
- La posada en escena —idònia per als primers espectadors—, mostra el bestiar personificat de la granja amb la caracterització d'un vestuari que és una de les apostes que excel·leixen aconseguint un muntatge acolorit, lluminós, suggerent i, com és habitual en les produccions de la companyia La Trepa, amanit amb una atractiva partitura musical de Ferran González que combina les peces solistes amb les peces corals, acompanyades d'una coreografia adequada a l'ambient, que la faula facilita a la perfecció.
- Una gallina, una oca i un pinguï, entre altres personatges de la granja, són el trio protagonista. Potser sorprèn la presència d'un pingüí en una granja, però precisament aquest trencament d'allò que és possible en la vida real converteix el muntatge en un salt cap al fantàstic on tot és possible: fins i tot que l'ésser del frac més gregari del gel arribi a una granja càlida precisament perquè una altra mena de gallina d'ous d'or que està provocant l'escalfament de la Terra ha començat a fondre el seu territori d'origen al Pol. Un aprofitament per partida doble de la moralitat de la faula original que troba el seu referent en un conflicte universal d'avui mateix.
«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets (2016): Anna Ferran, Jordi González, Anna Ventura, Laura Ventura, Edgar Martínez i Ariadna Suñé. (Repartiments anteriors: Roser Colillas, Jordi González, Anna Ventura, Sílvia López, Marc Ribera i Ariadna Suñé.) Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Assessorament tècnic de beisbol: Javier Sevilla. Ajudant de direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Teatre Victòria, desembre 2011/ gener 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 8 setembre 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 març 2016. A partir de 4 anys.
- Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.
- L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.
- L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.
- L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.
- La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.
- La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.
- El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.
- Madrastra, germanes, fada padrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.
- Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.
- «L'illa del tresor». Guió i adaptació d'Albert Pueyo i Oriol Úbeda sobre la novel·la homònima de Robert Louis Stevenson. Música i lletres de Ferran González. Intèrprets: Jordi Fornieles, Honofre Rojo, Raúl Moreno, Miquel Ángel Sánchez i Guillem Cirera. Mestre d'armes: Enric Ortuño. Coreografia: Anna Gómez. Escenografia: Barrets & Pou. Vestuari: Anna Toro. Attrezzo: Nerea Gaya. So: David Marchador. Il·luminació: Irene Oriach. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Oriol Úbeda. Companyia Magatzem d'Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2011. Reposició: 30 juny 2012. A partir de 4 anys.
- L'adaptació teatral d'un clàssic tan clàssic com 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson sempre comporta dificultats. ¿Com es pot reflectir en teatre l'ambient d'alta mar, el de l'illa i el del vaixell sense comptar amb el precedent de les imatges cinematogràfiques que han superat fins i tot la imaginació de la literatura?
- La versió de la companyia Magatzem d'Arts ho resol centrant-se més aviat en la relació que s'estableix entre alguns dels principals personatges de la novel·la, per descomptat, els de Jim Hawkins i Long John Silver.
- Però tot i així, i tenint en compte a qui s'adreça l'espectacle, sembla que això tampoc no és el més important del muntatge sinó que l'ènfasi es posa en l'aventura que s'hi relata, basada en els fets principals de l'original: hi ha un plànol que amaga un secret, el secret amaga un tresor, hi ha una expedició en un vaixell pirata anomenat La Hispaniola, i hi ha uns espavilats que es volen fer amb el tresor.
- És a dir, que sigui 'L'illa del tresor' o no, o que l'autor sigui Robert Louis Stevenson o no, és més aviat secundari perquè la versió es converteix en una nova història. Tan nova que fins i tot Long John Silver, ull tapat de pirata, no té la típica cama de fusta i no porta a l'espatlla el lloro de rigor.
- En clau musical, doncs, el muntatge explota a fons l'aventura i ho fa amb enfrontaments entre bons i dolents —una classificació que els primers espectadors tenen sempre molt clara, ja sigui per l'aspecte, la manera de parlar o per com actuen—, amb algunes batalletes de bastons i espases que encanten els que ja tenen una certa experiència en teatre d'acció, i amb algunes escenes de poètica escènica com el cel estel·lat fins a mitja platea, l'arribada amb un llum de ganxo en la foscor d'un dels personatges o la construcció i deconstrucció en dues peces del gran vaixell.
- Els cinc intèrprets perfilen cadascun dels personatges, amaneixen l'espectacle amb les interpretacions musicals —originals i enganxadisses en la línia del compositor Ferran González—, i tret d'alguna de solista, la majoria corals —un troba que haurien de ser més freqüents enmig dels diàlegs perquè en algunes escenes s'allargassen més del compte—, ho arrodoneix un vestuari ben ambientat d'acord amb l'època i una il·luminació i un so molt afinats que matisen cadascuna de les accions.
- Mentrestant, els espectadors primerencs es familiaritzen amb el jove fill de la posada del port, Jim Hawkins, amb el pirata Long John Silver o amb el doctor David Livesey, entre alguns dels protagonistes per si, quan en un futur remenin el fons del seu lector digital, com qui ara remena un iPod, hi troben un e-book sobre clàssic d'aventures del segle XIX que ja llegien els seus avis i els seus pares, al qual l'autor, un tal Robert Louis Stevenson, un bon dia, va titular 'L'illa del tresor', inconscient de la fortuna que faria al llarg del temps.
- «Alícia al País de les Meravelles». Basat en el conte de Lewis Carroll. Versió escènica de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original: Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Rut Camps, Maties Gimeno, Marc Miramunt i Joan Olivé. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. So i il·luminació: Francesc Campos. Coreografia: Ester Pérez. Caracterització: Toni Santos. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. A partir 5 anys. Preu: 9'50 €. Barcelona, 19 setembre 2009. Reposició: 14 abril 2012.
- Totes les adaptacions són traïdores, diuen. Adaptar al teatre una de les novel·les més plagiades pels seguidors i recreadors del gènere fantàstic —¿quants contes no fan servir un pou, una paret, una xemeneia o un mirall per passar a un altre món?— no és gens fàcil. Al costat d'un gruix de fantasia on els personatges més insòlits tenen vida —animals com el Conill Blanc o la Granota, i objectes animats com les cartes de la Reina de Cors i el seu seguici—, hi ha tres criatures (les germanes Liddell) que escolten el senyor Carroll (pseudònim del professor d'Oxford, Charles Dodgson) i que —ni que siguin al segle XIX— es veu que ja no tenen gaire dèria per la lectura.
- Però en lletra menuda, dins la novel·la de Lewis Carroll, hi ha també, a més de la barreja de somni i realitat, una sàtira a les convencions socials de l'època, la cara menys divulgada, esclar, a pesar de la popularitat del llibre.
- En aquest espectacle, més val dir-ho d'entrada, hi ha només un tast del que és 'Alícia al País de les Meravelles' i la sàtira, també cal dir-ho, hi queda molt diluïda. I és una llàstima perquè els primers espectadors d'avui en dia són més llestos que la fam i són capaços de pescar ironies molt més del que ens puguem imaginar. Més aviat, en el muntatge, per mitjà de diferents escenes musicals, es vol fer un passeig per algunes de les situacions que viu Alícia després de caure pou avall.
- I cal dir també que el muntatge aconsegueix el màxim interès quan Alícia es troba amb el joc de cartes personificat i, descarada, exigeix a la Reina de cors manaia que no es dediqui només a tallar colls gratuïtament i per caprix.
- Aquest és l'únic tret de rebel·lia evident que fa que Alícia agafi el bou per les banyes i, gràcies a la seva bufera, aconsegueixi fer caure i recular el joc de cartes que, astorades, desconeixien la força com un tsunami que té Alícia. Una simple criatura, amb un esbufec, fa caure tota una monarquia, ni que sigui de paper.
- La versió d'aquesta 'Alícia al País de les Meravelles', que ja es va presentar dins l'últim festival d'estiu al Castell de Peralada, té una part musical molt valuosa que en el muntatge queda llastimosament reduïda o, dit d'una altra manera, massa compensada amb escenes de text que, en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, es podrien retallar o fins i tot eliminar, si tenim en compte que els personatges d'Alícia són més o menys coneguts pels espectadors de totes les edats i la trama, prou sabuda com per donar més joc teatral a un relat que s'expliqués per si sol, prenent com a fil conductor i protagonista la banda sonora.
- I ho dic perquè el muntatge excel·leix sobretot per un vestuari elegant, suggerent, gens carrincló, vaja. I això contribueix a crear escènicament una concepció global i permet que els espectadors entrin sense trampes en el món d'Alícia. El fet és que és un vestuari al servei d'un espectacle que sembla que demani a crits, insisteixo, una mirada cent per cent musical.
- Aquest pot ser un dels espectacles potents de la companyia La Trepa. En té un altre en catàleg, 'El conte de Nadal', de Charles Dickens, que pot repetir, i repeteix, temporada rere temporada i sempre té un públic nou. Doncs bé, 'Alícia al País de les Meravelles' té tots els ingredients —bons intèrprets, bona base de guió, bones lletres, bon vestuari, bona ambientació, bona música...— perquè sigui també un espectacle de repertori.
- Això sí, sempre, esclar, que es revisi en la línia que he exposat abans, que es converteixi en un musical sense embuts, que es desempallegui de l'origen oral i llibresc, i que enforteixi les diferents escenes i personatges amb un registre musical que s'expliqui, com ja s'explica, per les lletres, i que entri bàsicament pels ulls i per l'oïda.
Nota: Després de l'estrena del 2009, aquest musical va ser nominat als Premis Max.
«La camisa de l'home feliç». Basat en el conte de Lleó Tolstoi. Dramatúrgia de Ramon Molins. Composició musical: Antoni Tolmos. Intèrprets: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Espai escènic: Zum Zum Teatre. Il·lustracions, animacions i curts: Cèsar Samaniego, I+G Stop Motions, Ferran Blanch, Begonya Ferrer, Evelina Kolovon i Mònica Benabarre. Enregistrament musical: Folkincats. Vestuari: Fes-t'ho mirar i Pepa Piquer. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum Zum Teatre. Jove Teatre Regina, 18 de març 2012. Preu: 9,50 €. A partir 4 anys.
- Dos personatges amb bombí esperen en una estació que arribi el seu tren. Ells dos i les seves pesades, atapeïdes i atrotinades maletes. Hi ha un arbre de branques pelades al fons. Entre dos pals que serveixen per fer d'estenedor amb una corda. Però els trens que hi arriben, només passen de llarg.
- La primera impressió que en traurà l'espectador és que els dos personatges podrien ser Vladimir i Estragó, els dos rodamons que Beckett va fer universals a l'obra 'Tot esperant Godot'. Si aquells dos parlen i parlen esperant no se sap ben bé què, aquests dos també parlen i parlen —de moment— però amb ganes d'aprofitar el temps.
- I la millor manera de fer-ho és imaginant una història com la d'aquell tsar de Lleó Tolstoi que tenia el mal de la tristesa —que no només és un mal propi dels tarongers— sinó també d'aquells humans que, posseint-ho tot, els falta el més essencial: la felicitat.
- L'espectacle compleix molt bé els seus dos objectius. D'una banda, explicar d'una manera entenedora per als petits espectadors el conte de Lleó Tolstoi, que la companyia ha adaptat molt adequadament i, de l'altra, crear una proposta multidisciplinar al voltant de la trama, la qual, malgrat que té molta importància el paper en escena dels dos intèrprets, se serveix també de projeccions, animacions, efectes lumínics i escenogràfics per donar vida a cadascun dels paratges que recorren els dos emissaris del tsar per trobar algú que els doni una camisa, el remei que diuen que acabarà fent feliç el reietó.
- Amb aquest espectacle, la companyia ha estat premiada a la Fira Europea de Teatre de Gijón d'aquest mateix any com a millor direcció a Ramon Molins i millor interpretació femenina a Begonya Ferrer, una manera de reconèixer en els dos intèrprets els valors en conjunt del muntatge que respira un alè poètic i que integra fantasia, màgia i teatre en estat pur amb les intervencions actorals, les projeccions animades, ja sigui sobre pantalla o sobre les tapes de les maletes obertes, o el minicurt d'animació amb titelles que fusiona els dos personatges en carn i os amb les seves representacions animades a la pantalla.
- Amb un apartat de participació dels espectadors —per aconseguir un voluntari que els acompanyi durant una bona part de l'espectacle— la seriositat que es pot desprendre del rerefons del conte de Lleó Tolstoi es compensa amb moments d'humor dels dos personatges que contrasten els límits de la medicina, per molt cèlebres i internacionals que siguin els facultatius que visiten el tsar, amb la intuïció popular del senzill trobador, capaç de descobrir el mal de la falta de felicitat que pateix el monarca allà on els experts no són capaços de descobrir ni un vulgar constipat, mal que sigui auscultant amb l'estetoscopi. ¿Però qui té el remei —ni que sigui pagant un euro per recepta— que consisteix a trobar una camisa d'algú que sigui realment feliç? La moralitat de Lleó Tolstoi és evident: després de buscar i buscar, l'home més feliç del món és, precisament, aquell que no té ni una simple camisa.
- La companyia Zum Zum Teatre —originària de Lleida— ha creat en els últims quinze anys espectacles gairebé tots basats en contes d'autors clàssics. Per la seva contemporaneïtat —en un moment d'incertesa social— aquesta versió de 'La camisa de l'home feliç' és un dels que es mereix una llarga temporada de gira no només pel seu contingut sinó també per com l'han sintetitzat i teatralitzat els seus creadors.
- «Llepafils», de Jordi Palet. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Música: Jordi Riera. Titelles: Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i utilleria: Víctor Peralta. Il·luminació: Jordi Llongueras. Assessorament en l'argument: Esteve Miralles. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Teatre al Detall. Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 febrer 2012. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys.
- Aquest espectacle representa el feliç debut en l'àmbit del teatre familiar de la companyia Teatre al Detall, una companyia a quatre mans, les dues de Txell Botey i les dues de Xavi Idàñez, que en la seva trajectòria, uns deu anys, ha ofert aportacions força singulars com la més recent, 'El jardí de les delícies', una proposta de teatre poètico-eròtic que ha passat per Barcelona —estrenat al Versus, en reposició al SAT— i que té prevista una gira destacable per diferents escenaris catalans aquesta temporada.
- Amb 'Llepafils', estrenat al Jove Teatre Regina, la companyia obre una veta que li pot ser molt profitosa. Si un fos empresari o gestor cultural, malgrat els temps difícils, correria a contractar l'espectacle per incloure'l amb els ulls clucs en les programacions familiars que hi ha escampades per tot el país. De fet, el tret de sortida donat pel Jove Teatre Regina es pot consolidar aquesta primavera a la Fira de Teatre d'Igualada, on és previst que la companyia el representi al Teatre de l'Autora.
- 'Llepafils' té èxit garantit perquè surt del que és habitual en els espectacles que s'adrecen als primers espectadors, i sobretot perquè té un acabat que connecta de seguida amb els espectadors més petits perquè els interpel·la en el seu subconscient més lliure i rebel, però que progressivament va arrossegant també els d'edats més avançades fins a arribar a captivar els espectadors veterans. És, doncs, un espectacle transfronterer, de contingut i d'edat.
- Tot passa en una cuina, molt ben ambientada pel que fa a l'escenografia. Estem en una casa bona, de les que, amb la crisi, ja gairebé no en queden, on una parella de cuiners —de fet, una cuinera i un marmitó— tenen l'encàrrec de preparar els àpats de la criatura de la casa, un nen malcriat —Lluïset, representat per un titella gegant— que només es deleix per menjar bosses de patates fregides i que rebutja qualsevol dels bons plats que li preparen Olívia, la cuinera, i Llòfia, el marmitó.
- La trama va des de la desesperació del parell de cuiners per mirar d'encertar el gust del llepafils fins a la moralitat final que recorda allò tan sabut: "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Aplicant aquest recurs a la cuina, la mà esquerra dels dos cuiners aconsegueix que el tal Lluïset acabi interessant-se pel menú del dia: amanida amb entrants, croquetes cruixents i un pastís de xocolata, tres plats que hauran preparat tots plegats, però que, d'entrada, només els podran tastar els cuiners. La prohibició fa venir la gana. L'amor de la feina feta amb esforç provoca el desig de tastar-la a pleret.
- Però el més enriquidor de l'espectacle són els elements parateatrals que integra: titelles —a més del protagonista Llepafils, que causa sensació entre els petits espectadors, hi ha un rap de la nevera de considerables dimensions, entre altres petits personatges de guant—; un atractiu i treballat component lingüístic molt adequat per als més petits; algunes escenes pròpies de clown; un humor intel·ligent perquè aconsegueix fer somriure els petits sense que se'ls menystingui; breus interpretacions musicals; peces rítmiques elaborades només amb la sonoritat d'alguns dels estris de cuina; molta imaginació convertint alguns dels estris en personatges fantàstics; i alguna escena que fuig del realisme, ja sigui amb la màgia o per entrar en el món mític de la cavalleria en un joc d'espases, molt matisat per la il·luminació, que protagonitzen Olivia i Llòfia, en una ficció dins la ficció que marca un parèntesi en l'acció del muntatge, que no sobrepassa els seixanta minuts estàndard.
- 'Llepafils' és un espectacle que parteix d'un text de l'autor Jordi Palet —aquesta temporada estrena també el muntatge per a titelles, 'Un bosc de cames', dins la nova programació familiar del Teatre Lliure, amb Farrés Brothers i Cia.— i que compta no només amb la capacitat multidisciplinar dels dos intèrprets —l'actriu Txell Botey toca totes les tecles teatrals a banda de tenir de fons la base de la seva formació en Història de l'Art— sinó també amb la direcció i coreografia de Joan Maria Segura Bernadas, a qui els espectadors habituals poden situar ja en l'imaginari teatral contemporani com a una de les ànimes de la sòlida companyia Egos Teatre, amb espectacles tan celebrats com 'Ruddigore i la nissaga maleïda', 'En Joan sense por', 'La casa sota la sorra' o 'El crim de Lord Arthur Savile', en un recorregut que va des de la descoberta al Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Més rodó, impossible. 'Llepafils' és un espectacle de teatre per a llepafils de debò.
- «La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys.
- Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.
- L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.
- Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència.
- El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.
- «L'illa del tresor». Guió i adaptació d'Albert Pueyo i Oriol Úbeda sobre la novel·la homònima de Robert Louis Stevenson. Música i lletres de Ferran González. Intèrprets: Jordi Fornieles, Honofre Rojo, Raúl Moreno, Miquel Ángel Sánchez i Guillem Cirera. Mestre d'armes: Enric Ortuño. Coreografia: Anna Gómez. Escenografia: Barrets & Pou. Vestuari: Anna Toro. Attrezzo: Nerea Gaya. So: David Marchador. Il·luminació: Irene Oriach. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Oriol Úbeda. Companyia Magatzem d'Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2011. Preu: 9,50 €. A partir de 4 anys.
- L'adaptació teatral d'un clàssic tan clàssic com 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson sempre comporta dificultats. ¿Com es pot reflectir en teatre l'ambient d'alta mar, el de l'illa i el del vaixell sense comptar amb el precedent de les imatges cinematogràfiques que han superat fins i tot la imaginació de la literatura?
- La versió de la companyia Magatzem d'Arts ho resol centrant-se més aviat en la relació que s'estableix entre alguns dels principals personatges de la novel·la, per descomptat, els de Jim Hawkins i Long John Silver.
- Però tot i així, i tenint en compte a qui s'adreça l'espectacle, sembla que això tampoc no és el més important del muntatge sinó que l'ènfasi es posa en l'aventura que s'hi relata, basada en els fets principals de l'original: hi ha un plànol que amaga un secret, el secret amaga un tresor, hi ha una expedició en un vaixell pirata anomenat La Hispaniola, i hi ha uns espavilats que es volen fer amb el tresor.
- És a dir, que sigui 'L'illa del tresor' o no, o que l'autor sigui Robert Louis Stevenson o no, és més aviat secundari perquè la versió es converteix en una nova història. Tan nova que fins i tot Long John Silver, ull tapat de pirata, no té la típica cama de fusta i no porta a l'espatlla el lloro de rigor.
- En clau musical, doncs, el muntatge explota a fons l'aventura i ho fa amb enfrontaments entre bons i dolents —una classificació que els primers espectadors tenen sempre molt clara, ja sigui per l'aspecte, la manera de parlar o per com actuen—, amb algunes batalletes de bastons i espases que encanten els que ja tenen una certa experiència en teatre d'acció, i amb algunes escenes de poètica escènica com el cel estel·lat fins a mitja platea, l'arribada amb un llum de ganxo en la foscor d'un dels personatges o la construcció i deconstrucció en dues peces del gran vaixell.
- Els cinc intèrprets perfilen cadascun dels personatges, amaneixen l'espectacle amb les interpretacions musicals —originals i enganxadisses en la línia del compositor Ferran González—, i tret d'alguna de solista, la majoria corals —un troba que haurien de ser més freqüents enmig dels diàlegs perquè en algunes escenes s'allargassen més del compte—, ho arrodoneix un vestuari ben ambientat d'acord amb l'època i una il·luminació i un so molt afinats que matisen cadascuna de les accions.
- Mentrestant, els espectadors primerencs es familiaritzen amb el jove fill de la posada del port, Jim Hawkins, amb el pirata Long John Silver o amb el doctor David Livesey, entre alguns dels protagonistes per si, quan en un futur remenin el fons del seu lector digital, com qui ara remena un iPod, hi troben un e-book sobre clàssic d'aventures del segle XIX que ja llegien els seus avis i els seus pares, al qual l'autor, un tal Robert Louis Stevenson, un bon dia, va titular 'L'illa del tresor', inconscient de la fortuna que faria al llarg del temps.
- «Ulisses. Una Odissea musical» Versió lliure de l''Odissea', d'Homer. Espectacle de Francesc Hernández. Música de Pere Cowley. Lletres de Llorenç González. Intèrprets: David Anguera, Laura Aubert, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Robert González, Laura Pau i Lluna Pindado. Piano: Pere Cowley. Bateria: Arnau Oliveres. Arranjaments musicals: Marcel·lí Bayer. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia: Enric Romaní. Màscares: Magalí Lladó. Vestuari: Maria Albadalejo. Maquillatge: Sandra Ordóñez. Il·luminació: Aida Escosa i Adrià Aubert. Direcció: Adrià Aubert i Cristina Cordero. Companyia Els Pirates Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 23 octubre 2011. Preu: 9,50 €. A partir 5 anys.
- Abans de parlar de la posada en escena, que és el que correspon, cal dir que la "temeritat" de reduir a uns seixanta minuts les intenses i extenses aventures que Homer narra dins de 'L'Odissea' se supera aquí amb un resultat no tan sols entretingut, que és un dels objectius, sinó també amb un discurs entenedor per a totes les edats, divulgador per a tots els coneixements i convertint un espectacle musical en una porta introductòria a una de les obres clàssiques de la mitologia grega.
- Vull dir amb això que les accions escollides se succeeixen sense trencaments i amb una coherència que, progressivament, va fent entrar els petits espectadors en l'aventura que envolta els principals personatges. I el triangle queda establert aquí entre Ulisses, Àjax i Penèlope.
- El guió, doncs, ha estat elaborat a partir d'una idea que és la columna vertebral de 'L'Odissea': Ulisses ha fet cau i net a Troia i, tal com avui els exèrcits moderns abandonen a la bona de Déu un Iraq ensorrat o un Afganistan sense el problema de fons resolt, el jove guerrer Ulisses es proposa tornar a Ítaca després de deu anys de lluites on confia que l'espera la seva estimada Penèlope.
- L'espectacle musical de la companyia Els Pirates Teatre perfila molt bé cadascun d'aquests tres personatges. I al seu voltant, aquells que protagonitzen algunes de les aventures més espectaculars: la confrontació amb Posidó, el déu dels mars, que persegueix Ulisses per fer-li la guitza tant com pot; la topada amb Polifem, el monstre tal·lòs d'un únic ull al mig del front; les sirenes de mar lletges com un pecat que tempten Ulisses amb els seus cants; Circe, la bruixa d'aires angelicals que pot convertir tothom en la bèstia que vol; o Calipso, la princesa que viu eternament i que és capaç de concertar un matrimoni de conveniència amb el primer que es presenta, a canvi de la vida eterna. A l'altra banda, Penèlope intenta teixir dia i nit la llarga espera, mentre aguanta les disfresses que adopta el pesat d'Antinous que intenta casar-se amb Penèlope abans que Ulisses torni a treure el cap per Ítaca.
- El parament escenogràfic per explicar aquesta història consisteix bàsicament en la teixidora de Penèlope, per crear l'ambient d'Ítaca, i un enginyós vaixell, d'aspecte medieval, per traslladar Ulisses i Àjax de retorn. Les màscares i el vestuari completen l'ambientació que potencia l'aspecte fantasiós i màgic de 'L'Odissea'. Un to d'humor —que capitalitza sobretot el déu Posidó— fa que l'espectacle suavitzi la duresa original de l'obra.
- La companyia té dues virtuts: una bona dicció a l'hora de les escenes dialogades (a vegades tan escassa de trobar a l'escenari) i una bona interpretació a l'hora de les escenes musicals, cosa que detecta la preparació de tots els intèrprets en el camp del teatre musical a banda d'una evident complicitat generacional creada sobretot al voltant dels últims cursos de l'Institut del Teatre.
- La posada en escena reposa sobretot, com he dit, en els personatges. La il·luminació juga discretament amb matisos de colors segons cada espai. I si alguna cosa es pot dir, és que, amb la facilitat que avui en dia permet la introducció digital —tot i que s'entén que la companyia hagi optat per no adulterar amb artificis el paper teatral—, no hi faria cap nosa una discreta ambientació, mitjançant imatges, dels diferents paisatges on es troben els personatges: el mar, l'illa, la cambra de Penèlope... I és que els temps moderns no perdonen i els nous espectadors del segle XXI neixen ja amb la imatge en 3D des que són només ombres xineses a les reproduccions de les ecografies de cal ginecòleg.
- «La Ventafocs». Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Bernat Castellvell, Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo / Álvaro Duran, Ariadna Suñé / Anna Ventura. Narrador en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografies: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2011. Reposició: 13 juliol 2011. Preu: 9,50 €. A partir 5 anys.
- Les monarquies —i per extensió els règims republicans independents amb tics monàrquics també— estan de baixa. La crisi econòmica els ha tocat de mort. Esclar que una estocada en grans fortunes no és tan dolorosa com una estocada en fortunes minses. Aquesta versió del conte de 'La Ventafocs' presenta com a principal característica una monarquia en suspensió de pagaments. Deuen anys de nòmina al majordom del príncep, no tenen ni un duro per menjar, el palau és ple d'esquerdes i cau a trossos i, si no els toca la grossa, hauran d'acabar venent la casa i anar a viure sota el pont.
- Per tant, l'única solució és que el príncep, que ja va camí de fer-se conco pels anys que té, trobi una princesa amb la fortuna imprescindible perquè la família reial pugui aixecar de nou el cap. Però el príncep no té ganes de fer-se gran i no té ganes d'admetre un casori de conveniència, com li tocaria per la seva condició de sang reial.
- Qui més qui menys sap que La Ventafocs és una noia òrfena de mare que es veu obligada a conviure amb la madrastra i dues filles més lletges i malignes que la pesta. Que les tres la fan servir de criada. I que es passa el dia amb un ventall davant de la panxa de la llar. I que hi ha un ball. I que hi ha una carbassa. I que hi ha un ratolí.
- En la versió de Dreams Teatre, no hi falta res de tot això. La fada surt —plof!, per art de màgia, en un fosc gairebé imperceptible— d'un quadre on només hi ha el retrat d'una dama del bosc. Ella és qui s'encarrega de vestir com cal la noia, amb corona i tot, de convertir la carbassa en carrossa i de clonar un ratolí en lacai. La resta és coneguda: toquen les dotze —el rellotge de l'escenografia, però, es manté sempre a tres quarts, impertèrrit— i l'encanteri es desmunta. Només una sabata de lluentons blanca queda com a testimoni de la nit, que no es pot dir que sigui una nit boja, però sí una mica romàntica.
- La recerca de la noia afortunada, o més ben dit, del peu afortunat, és dirigida de primera mà pel príncep i seguida de prop pel lacai. Diuen que aquest detall del peu petit —signe de noblesa antiga— és el que fa creure que la primera versió del conte, abans del gremi dels Grimm, Perrault i companyia, sigui d'origen xinès.
- Aquí, els cinc intèrprets de l'espectacle suen de valent la cansalada perquè els canvis de personatges, de vestuari i d'espai escenogràfic que es veuen obligats a fer no els dóna treva durant ben bé una hora i quart. Les dues germanastres de La Ventafocs, per exemple, són interpretades per dos dels actors, en un exercici de transvestisme moliner sense gaires precedents en el teatre per a primers espectadors.
- El casori posa el punt feliç a la història. Més feliç encara per per als pares reials i el príncep que reben generosament de part de La Ventafocs, com a dot, l'escriptura d'unes terres fèrtils que li va deixar la seva mare. La trama ja no va més enllà, però les intencions de la família monàrquica és la de posar-se a cavar i remenar la terra, malgrat que corrin el risc que els caiguin els anells i potser la corona i tot. Una versió, doncs, que fusiona el poble amb la reialesa, no pas perquè la cort en tingui gaires ganes, sinó perquè, els reis, ni que siguin reis, quan crien fills, també els surten corbs.
- L'espectacle, de base musical, compta amb intervencions corals dels cinc intèrprets, però destina la part més important de la trama a peces en solitari a càrrec de La Ventafocs, interpretada per Ariadna Suñé, una actriu que recentment ha treballat en tots els espectacles musicals que s'han estrenat al nou Almeria Teatre com '5 noies i un vestit', 'The Black Rider' o 'La Frau', a més d'haver participat en el musical 'Grease', que va omplir el Teatre Victòria ja fa més de tres temporades.
- «Gats». Text de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny vestuari: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Escenografia: JTRegina. Coreografies: Esther Pérez. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració: Eduard Fortuny. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudant de direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 1 juliol 2011. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys.
- La creació pròpia d'un espectacle musical és, avui en dia, molt més arriscat que fa dues dècades, quan els pioners del musical català van obrir aquesta pàgina teatral poc explotada fins aleshores. I ho és perquè, en aquest espai de temps tan curt i tan llarg a la vegada, la iniciativa local s'ha vist ofegada per la falta de mitjans, pels ajuts retallats i per l'allau de grans produccions amb efectes secundaris de multinacional i, de rebot, multicolonitzadora.
- Per això la proposta de 'Gats', de la veterana companyia La Trepa, amb més de trenta anys d'història a l'esquena, és una rara avis que cal seguir de prop i encara més perquè, només encetar la temporada, s'ha despuntat com un dels espectacles més atractius de la cartellera familiar recent, que no vol dir que no n'hi hagi hagut d'altres abans, però 'Gats' destaca per sobre de tots per diferents característiques que el fan singular.
- En primer lloc, el guió parteix d'una anècdota senzilla, però com que és en la senzillesa on sovint s'amaga el bo i millor, la història va creixent progressivament de la mà de mitja dotzena de gats i gates que, en clau de faula urbana, adquireixen de seguida el paper de les virtuts i els defectes quotidians dels humans més contemporanis.
- I en segon lloc, esclar, La Trepa té la sort de comptar amb les creacions musicals de Ferran González —alerta amb el recent èxit del descaradot 'Pegados', musical a quatre mans d'ell i Alícia Serrat, que ha fet temporada a Madrid després d'haver-se estrenat al nou Almeria Teatre de Gràcia.
- 'Gats' manté la dosi de ritme musical amb les sensacions pròpies d'un musical de gran format: la peça coral, la peça enganxadissa, la peça solista, la peça romàntica, la peça d'aire trist, la peça a duo, la més alegre... Set peces que un voldria veure enregistrades en un CD o un mini CD i, si això no pot ser, aprofitant els avantatges tecnològics, almenys trobar-les a Internet, ni que sigui per escoltar-les en línia (Goear, per exemple, és un portal idoni i conegut que no costa ni un duro).
- Aquesta conjunció, doncs, d'història senzilla i de bona música fa que es personifiqui de seguida la trepa de mixus i que els eixos bàsics de la trama quedin ben explicats, a banda d'una bona interpretació acompanyada d'una remarcable intervenció musical i coreogràfica que, en alguns moments, requereix de domini físic per sortir-se'n amb unes quantes figueretes de gat que donen credibilitat als personatges, sense caure en cap moment a reduir-los a simples gats disfressats sinó gats que viuen, tenen dificultats, envegen o dubten, raonen i actuen fins i tot racionalment.
- De rerefons, qüestions que afecten de ple els espectadors als quals s'adreça principalment el musical: l'arribada al barri d'un gat negre, element estrany rebut de moment amb reticència per la colla, menyspreat d'entrada pel vell líder i festejat per la majoria dels / de les altres que en busquen l'amistat. El buylling, doncs, tot i que molt subtilment, queda reflectit en una de les accions, amb un muntatge tramat pel líder del grup amb la disfressa d'una mena de gos-drac gegant que espanta i ridiculitza el negre.
- Però com que tal faràs, tal trobaràs, els trumfos es capgiren en un moment donat i una nit de lluna plena el líder és atrapat pels municipals de la gossera i tancat en un gabial, cosa que permet als altres de la colla i, sobretot, a les habilitats amb les ungles salvatges del gat negre, que s'entri en una gesta heroica que conduirà, si no a l'amistat —perquè les diferències de parer entre líder i negre són considerables— sí que a mantenir una relació de convivència que, com a mínim, no els faci enemics.
- Del buylling a l'amistat hi ha només un pas. Aquest és el pas que fan els gats —i sobretot les gates— d'aquesta obra que compta, per completar l'encert del muntatge, amb un vestuari felí suggerent, una escenografia sí que austera, però dominada per la lluna plena a la qual miolen els gats, i reforçada amb una treballada il·luminació que aconsegueix matisos escènics que perfilen encara més el conjunt de la posada en escena, a més d'una llicència cap a la representació d'un somni del gat negre que permet jugar amb una escena de cambra fosca i figures de perfil fluorescent que introdueixen una escena de titelles musical que, per si de cas fes alta, s'encarrega d'enlluernar els més petits dels petits que s'hagin pogut quedar una mica al marge del contingut de la història. Hi ha miols per temps i, com ara es porta, qui sap si una sèrie de reposicions més endavant.
- Més informació sobre el musical 'Gats', en aquest reportatge publicat a la revista Time Out Barcelona, núm. 134, 15 setembre 2010.
- «El conte de la lletera». Adaptació i dramatúrgia de Jaume Belló. Titellaires: Imma Juanes i Víctor Polo. Músic-narrador: Oriol Planas "Ritxi". Escenografia i titelles: Maribel Pérez. Construcció titelles: Òscar Ribes i Imma Juanes. Companyia Xip Xap Teatre. Teatre Regina, Barcelona, 28 maig 2011. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys.
- La crisi econòmica ha atenellat tant la imaginació que s'ha sentit parlar poc de la relació que el conte de la lletera té sobre la cobdícia i el desig, d'altra banda tan humà, de fer caixa ràpida ni que sigui amb l'especulació. La cosa ve de lluny, doncs. Diuen que potser d'Isop i tot. És a dir, del segle VI aC. Els orientalistes defensen que la lletera ve del Pantchatantra, d'uns contes amb mantega i mel traduïts al persa, a l'àrab i al castellà entre els segles VI i XIII.
- Vist així, queda clar que els pastissers moderns de la bombolla immobiliària en qüestió s'han fet un tip d'anar amb la lletera al cap fins que, entre saltiró i saltiró, els ha caigut la llet per terra. Diguem, en descàrrec seu, que qui popularitza de debò el conte de la lletera és Jean de La Fontaine el segle XVIII.
- Però, malgrat la intemporalitat del conte, ¿els petits espectadors de l'espectacle n'agafen la moralitat que se'n desprèn? L'espectacle, de titelles i actors-titellaires, pretén fer-la arribar amb un muntatge on apareix la serp, la vaca, el porc, la gallina —veu de la prudència— i, esclar, la mateixa petita protagonista amb la lletera. I per completar la proposta, un dels intèrprets, cantautor amb guitarra, gorra i barba estil Xesco Boix, introdueix una sèrie de cançons populars que l'auditori se sap a cor, gràcies, esclar, a la difusió que en fa l'escola des de baix de tot, substituta de moltes àvies i mares.
- L'espectacle manté el rigor d'una companyia nascuda a Lleida fa més de vint-i-cinc anys i que té els genolls pelats de trepitjar escenaris. La companyia Xip Xap porta al damunt la tradició lleidatana en l'àmbit dels titelles, una tradició que no es limita a crear uns ninots i donar-los vida sinó que els humanitza i els vincula a la cultura tradicional com a porta cap a un coneixement superior.
- «Monstres monstruosos», d'Enric Larreula. Música: Carles Bertrand. Intèrprets: Marta Albir i Carles Bertrand. Llum i so: Marta Vilellas i Oriol Llonch. Escenografia i il·luminació monstres: Ignasi Llorens. Vestuari: Marta Albir. Autòmats: Raúl Martínez 'Luar'. Ajudant direcció: Marta Bou. Direcció: Iban Beltran. Companyia Toc de Retruc. Jove Teatre Regina, Barcelona, 20 març 2011. Preu: 9,50 €. A partir 4 anys.
- Enric Larreula (Barcelona, 1941) va publicar 'Els monstres mostruosos' fa deu anys, a la col·lecció La Sirena, de l'Editorial La Galera, amb il·lustracions de Joan Antoni Poch. Per iniciativa de la companyia Toc de Retruc, ell mateix ha estat l'encarregat d'adaptar el conte al teatre, tant pel que fa a la narració i els diàlegs, com el llibret de les cançons, prop d'una dotzena, que en realitat són les que expliquen la història en una estructura de representació de conte musical.
- A més a més, l'escriptor Enric Larreula ha posat la veu en off com a narrador d'un espectacle que respira experiència escènica pels quatre costats, cosa comprensible si es té en compte que la parella d'intèrprets, Marta Albir i Carles Bertrand, que és també auor de la música de les cançons, ja en fa trenta que treballen en aquest àmbit amb la companyia Toc de Retruc.
- L'espectacle combina l'actuació dels dos protagonistes —una parella de monstres que volen donar continuïtat a la seva nissaga— amb la interpretació musical en directe: clarinet i teclats, principalment, i l'acompanyament enregistrat. I també hi aporten un element fantàstic amb una sèrie d'objectes, moguts a distància, que doten de dinamisme la trama.
- És així com en una escenografia molt treballada, tant de disseny com d'il·luminació interior, la fantasia del conte va prenent cos, primer amb una combinació d'elements que creen un bol d'escuma que, beguda pels dos monstres, fecundarà la parella, i després, amb el naixement del fill que volen, convertir-lo en un monstre tan monstre com ells dos.
- Amb elements quotidians que fomenten la imaginació, els personatges fantàstics entren en joc: la criatura amb un cos d'escombra vestida que creix a manera que es fa gran gràcies a un dispositiu mecànic, i els veïns que el visiten: un tambor de rentadora, un cubell d'aigua, una bossa d'escombraries, una antena de televisió, una olla farcida...
- Tots són objectes personificats com a autòmats, amb boca mòbil, que participen en la trama caracteritzada per un llenguatge molt polit que s'enriqueix encara més amb les lletres de les cançons, amb frases fetes i fins i tot algun embarbussament, ingredients bàsics per fer de l'espectacle una recomanable activitat paral·lela d'aprenentatge que no deixa de tenir la seva moralitat per als que ja saben com les gasta la vida: cria fills i et sortiran corbs.
- El que passa aquí, però, és que els pares monstres no aconsegueixen que el seu fill els faci cas per seguir els seus passos i que actuï com un monstre sinó que, simplement per portar-los la contrària, es cria com un bon jan incapaç de fer cap mal a ningú.
- I ni que els pares monstres li facin la juguesca d'aparentar que volen deixar de fer maleses perquè el seu fill els continuï portant la contrària i esdevingui un bon monstre, els dos monstres veterans no aconsegueixen enredar el seu plançó i acaben fent neteja i reciclant com un parell de pares desesperats, d'aquells que, abans de tenir criatures, no han tingut temps de llegir-se una bona guia per educar els fills en deu dies.
- «Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Cor de Cambra Tornaveu: Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 març 2011. A partir 3 anys. Preu: 9,50 €.
- Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
- I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
- Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
- També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
- Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
- I aquest "com" és el que fa que el muntatge de 'Hansel i Gretel' representi un encertada cloenda de temporada de la campanya 'Viu el teatre', que Únics Produccions gestiona al Teatre Poliorama, amb una proposta que deixa un bon regust per tornar a començar, i no ho dic pel massapà de la casa embruixada del bosc, precisament.
- Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
- I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
- 'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
- «Mediterrània», de Roc Olivé i Ricard Reguant. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Eduard Fuster, Anna Gras i Paula Lacorte. Coreografia: Núria Córdoba. Ajudant de direcció: Cata Munar. Escenografia i vestuari: Toni Olivé. Direcció: Ricard Reguant. Companyia Va de Bòlit. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 febrer 2011. Preu: 9,50 €. A partir 6 anys.
- Que la Mediterrània i els pobles que beuen de la seva riba no viuen el seu millor moment no és cap secret. La degradació progressiva del paisatge, la degradació marina, el fossar en què s'ha convertit de milers d'immigrants que fugen de la pobresa, les revoltes de poblacions senceres contra dictadors ancestrals, els vaixells de guerra rellogats, per si de cas... Però de tot això, l'espectacle 'Mediterrània' no en parla. I, justament quan encara són fresques les caigudes del govern tunisià i també de la que anomenen, per ara, l'últim faraó egipci, i encara la remoguda algeriana i les pessigolles marroquines, la mirada didàctica al Mare Nostrum de l'espectacle fa la impressió que quedi escapçada i que sigui més aviat la promoció d'un creuer turístic que ensenya l'aparador i no la rebotiga.
- D'altra banda, tenint en compte que l'espectacle, per les seves característiques i contingut, requereix espectadors una mica ja fets, un té la impressió que aquests mateixos espectadors, molt més coneixedors, avui en dia, del món que els envolta gràcies als mitjans audiovisuals als quals tenen accés que no pas les generacions anteriors, parteixen d'una visió de la Mediterrània molt més completa del que ens podem imaginar.
- Que sigui un habitant de Plutó —un "marcianitu" que diria en Sisa— el que s'acosta a la Terra per encàrrec del seu capitost per agafar el model del Mediterrani perquè la raça plutonaire no s'extingeixi i que vagi a petar a Barcelona perquè, burocràticament, és la pretesa capital mediterrània —¿no deu ser pas pels creuers que atraquen al World Trade Center o per la colonització que viu la Rambla per mor dels vols low cost?— té un to d'autobombo similar a aquest recent anunci televisiu que pregona la flor i nata catalana sense posar-se vermell com un tomacot.
I que la conclusió o la recepta a 'Mediterrània' que s'emporti el "marcianitu" de Plutó en qüestió sigui la "multiculturalitat" catalana i la barreja de tòpics folklòrics, des de la sardana al flamenc, passant per la gastronomia més diversa o la Sagrada Família i La Pedrera de Gaudí fa que l'espectacle es converteixi en local barceloní, amb l'inconvenient que això pot significar per a posteriors representacions fora de la "capital mediterrània", on també tenen el seu cuquet d'autoestima patriòtica.
- 'Mediterrània' és un espectacle auster, uns llençols i unes agulles d'estendre roba que feia temps que no veia a l'escenari com a escenografia. I unes projeccions audiovisuals, a tot estirar. Els tres intèrprets hi fan la resta desdoblant-se en els personatges històrics dels quals parlen. Espectacle amb bons moments musicals, sobretot, però no tant quan es tracta de difondre per mitjà del discurs el "llibre de text" que segurament a certs sectors de professionals de l'ensenyament li pot anar molt bé, però que és un llast per a l'atractiu que hauria de tenir un espectacle teatral.
- Aquesta 'Mediterrània' diria que pateix d'un excés d'ambició, legítima per part dels guionistes, però que és impossible de fer cabre com cal en un espectacle que es veu limitat per la durada d'una hora, que és el que resisteixen els espectadors del teatre familiar. Potser algú recordarà diverses "mediterrànies" teatrals al llarg del temps, la més sonada, segurament, la de Comediants, basada més en efectes escènics, sensorials, d'il·luminació i de fantasia, que no pas en contingut didàctic.
- Entre aquella 'Mediterrània' del grup de Canet, del 1991, amb Joan Font al capdavant, i aquesta de la companyia Va de Bòlit, amb un expert en produccions teatrals com Ricard Reguant entre bastidors, hi ha un abisme. Caldria trobar un punt intermedi: que la intenció de fomentar el coneixement a través del teatre es veiés compensada amb l'atractiu que el mitjà permet adoptar. Si no es fa així, els espectadors primerencs, que van al teatre perquè els hi porten, continuaran preferint el videojoc i la interactivitat digital del segle XXI, que sí bé es cert que els fa viure virtualment també ho és que els permetria fins i tot canviar, amb un clic, si es tractés de la Mediterrània, el passat, el present i potser el futur d'una regió tan complexa i inabastable com el mateix mar.
- «Pinotxo bric à brac». Basat en el conte de Carlo Collodi. Música de Fulvio Renzi, Daniele Caldarini i Antoni Tolmos. Intèrprets: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Vestuari: Teatro Invito i Pepa Piquer. Escenografia: Zum-Zum i Sergi Torrelles. DSo: Sergio Sisques. Direcció: Luca Radaelli. Companyia Zum Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 13 novembre 2010. Pre: 9,50 €. A partir 4 anys.
- Quan un pensa en Pinotxo pensa en un nas llarg. I als primers espectadors, que saben més de l'incombustible Pinotxo del que pot semblar, esperen també que el nas aparegui, primer curt i després una mica llarg, i després encara una mica més llarg. Si aquests primers espectadors, i els més grans que els acompanyen, esperen això en aquest espectacle, es quedaran, mai més ben dit, amb un pam de nas. A tot estirar s'hauran de conformar amb l'imaginari d'una regadora. Poc nas, doncs.
- Els dos intèrprets —ells es fan dir comediants, potser una definició més encertada— no cauen en el clixé d'un Pinotxo clàssic, sinó que el món de ficció de Pinotxo —i qui diu Pinotxo diu l'escriptor Carlo Collodi (pseudònim de Carlo Lorenzini, Florència, 1826 - 1890)— és el protagonista de l'espectacle que els porta a recrear la fantasia del conte clàssic a partir d'elements, objectes i utensilis rudimentaris, a més d'una meritòria narració en la veu dels dos personatges.
- El muntatge està dirigit per un italià, Luca Radaelli, cosa que l'aproxima encara més a les múltiples lectures que s'han fet de Pinotxo al llarg del temps i el lligam que hi té la cultura italiana. En aquest cas, la posada en escena, unes capses, un tronc verge que serà el ninot de Pitnotxo de la mà artesana d'en Gepetto, les orelles d'ase, el monstre marí... formen part del conte que arriba narrat als espectadors per part dels dos comediants que es converteixen, de fet, en actor i actriu, que adopten diversos personatges del conte i que ho fan amb elements a vegades de pista com un embut per barret o l'esmentada regadora que perfila el nas.
- Espectacle de registre clàssic —la narració a pèl— però que paradoxalment s'acosta al llegendari Pinotxo amb l'avantatge de donar-ne una visió renovada gràcies a les arts del teatre, fugint dels estereotips més explotats. ¿Però seria possible aquesta mena de bricolatge —aquest bric à brac— sense el coneixement popular del clàssic? Aquesta versió basada en el Pinotxo de Carlo Collodi demostra que la transgressió només és possible si es té un coneixement de l'original. Ni que sigui sacrificant l'escena més cèlebre arreu del món amb l'allargada del nas, banalitzada tan sovint amb traccions mecàniques, plastificades o simplement audiovisuals. A 'Pinotxo bric à brac' no hi ha trampa, cosa que afegeix, al mèrit de l'espectacle, un component indubtable de risc.
- «Gats». Text de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny vestuari: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Escenografia: JTRegina. Coreografies: Esther Pérez. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració: Eduard Fortuny. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudant de direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 18 setembre 2010. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys.
- La creació pròpia d'un espectacle musical és, avui en dia, molt més arriscat que fa dues dècades, quan els pioners del musical català van obrir aquesta pàgina teatral poc explotada fins aleshores. I ho és perquè, en aquest espai de temps tan curt i tan llarg a la vegada, la iniciativa local s'ha vist ofegada per la falta de mitjans, pels ajuts retallats i per l'allau de grans produccions amb efectes secundaris de multinacional i, de rebot, multicolonitzadora.
- Per això la proposta de 'Gats', de la veterana companyia La Trepa, amb més de trenta anys d'història a l'esquena, és una rara avis que cal seguir de prop i encara més perquè, només encetar la temporada, s'ha despuntat com un dels espectacles més atractius de la cartellera familiar recent, que no vol dir que no n'hi hagi hagut d'altres abans, però 'Gats' destaca per sobre de tots per diferents característiques que el fan singular.
- En primer lloc, el guió parteix d'una anècdota senzilla, però com que és en la senzillesa on sovint s'amaga el bo i millor, la història va creixent progressivament de la mà de mitja dotzena de gats i gates que, en clau de faula urbana, adquireixen de seguida el paper de les virtuts i els defectes quotidians dels humans més contemporanis.
- I en segon lloc, esclar, La Trepa té la sort de comptar amb les creacions musicals de Ferran González —alerta amb el recent èxit del descaradot 'Pegados', musical a quatre mans d'ell i Alícia Serrat, que ha fet temporada a Madrid després d'haver-se estrenat al nou Almeria Teatre de Gràcia.
- 'Gats' manté la dosi de ritme musical amb les sensacions pròpies d'un musical de gran format: la peça coral, la peça enganxadissa, la peça solista, la peça romàntica, la peça d'aire trist, la peça a duo, la més alegre... Set peces que un voldria veure enregistrades en un CD o un mini CD i, si això no pot ser, aprofitant els avantatges tecnològics, almenys trobar-les a Internet, ni que sigui per escoltar-les en línia (Goear, per exemple, és un portal idoni i conegut que no costa ni un duro).
- Aquesta conjunció, doncs, d'història senzilla i de bona música fa que es personifiqui de seguida la trepa de mixus i que els eixos bàsics de la trama quedin ben explicats, a banda d'una bona interpretació acompanyada d'una remarcable intervenció musical i coreogràfica que, en alguns moments, requereix de domini físic per sortir-se'n amb unes quantes figueretes de gat que donen credibilitat als personatges, sense caure en cap moment a reduir-los a simples gats disfressats sinó gats que viuen, tenen dificultats, envegen o dubten, raonen i actuen fins i tot racionalment.
- De rerefons, qüestions que afecten de ple els espectadors als quals s'adreça principalment el musical: l'arribada al barri d'un gat negre, element estrany rebut de moment amb reticència per la colla, menyspreat d'entrada pel vell líder i festejat per la majoria dels / de les altres que en busquen l'amistat. El buylling, doncs, tot i que molt subtilment, queda reflectit en una de les accions, amb un muntatge tramat pel líder del grup amb la disfressa d'una mena de gos-drac gegant que espanta i ridiculitza el negre.
- Però com que tal faràs, tal trobaràs, els trumfos es capgiren en un moment donat i una nit de lluna plena el líder és atrapat pels municipals de la gossera i tancat en un gabial, cosa que permet als altres de la colla i, sobretot, a les habilitats amb les ungles salvatges del gat negre, que s'entri en una gesta heroica que conduirà, si no a l'amistat —perquè les diferències de parer entre líder i negre són considerables— sí que a mantenir una relació de convivència que, com a mínim, no els faci enemics.
- Del buylling a l'amistat hi ha només un pas. Aquest és el pas que fan els gats —i sobretot les gates— d'aquesta obra que compta, per completar l'encert del muntatge, amb un vestuari felí suggerent, una escenografia sí que austera, però dominada per la lluna plena a la qual miolen els gats, i reforçada amb una treballada il·luminació que aconsegueix matisos escènics que perfilen encara més el conjunt de la posada en escena, a més d'una llicència cap a la representació d'un somni del gat negre que permet jugar amb una escena de cambra fosca i figures de perfil fluorescent que introdueixen una escena de titelles musical que, per si de cas fes alta, s'encarrega d'enlluernar els més petits dels petits que s'hagin pogut quedar una mica al marge del contingut de la història. Hi ha miols per temps i, com ara es porta, qui sap si una sèrie de reposicions més endavant.
- Més informació sobre el musical 'Gats', en aquest reportatge publicat a la revista Time Out Barcelona, núm. 134, 15 setembre 2010.
- Més crítiques anteriors Jove Teatre Regina
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page