ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Sant Andreu Teatre (SaT!)]
- «Laika». Creació i dramatúrgia: Enric Cases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó. Escenografia i attrezzo: Marc Costa. Direcció escènica: Enric Ases. Vestuari i utillatge: Iolanda Llansó. Projeccions: Christian Olivé. Il·luminació i espai sonor: Daniel Carreras. Música original: Albert Joan. Veus en off: Iolanda Llansó. Efectes sonors: Edgar Vidal (Vidal 2 FX). Edició i producció de la banda sonora: Jero Castellà. Construcció del titella: Marc Costa, Iolanda Llansó, Joan Pena. Construcció de l'estructura: El Taller d’en Lagarto (Josep Sebastià). Suport en l'attrezzo: Alberto Carreño / Patxworkinflables (Patxo). Imatge gràfica: Mireia Cardús. Fotografia i vídeo: Vent-o (Sergi Canet). Impressions gràfiques: Fm Gràfics. Web: Elisenda Solà, Circuit Integrat. Producció executiva: Mireia Cardús. Administració: Obsidiana / Raquel Martínez. Producció: Obsidiana / Daniel Carreras. Distribució: Obsidiana / Mònica Garcia. Distribució internacional i comunicació: Obsidiana / Maria Gallardo. Una producció de Xirriquiteula Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT!). De l'11 al 12 de juliol 2018. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 27 novembre 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 a 24 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
LA POLS DE LA LAIKA QUE ENCARA VOLTA PER L'ESPAI
- [Crítica revisada corresponent a les estrenes del 2018 / 2022, SaT i Teatre Romea]
- En més de cinc anys des de la seva estrena al Sant Andreu Teatre (SaT!), la companyia Xirriquiteula Teatre ha fet voltar per l'espai, mai més ben dit, aquesta delicada mirada a la gossa Laika, que l'any 1957 la Guerra Freda li va canviar la vida.
- Gossa de carrer de Moscou, l'atzar la porta a formar part, escollida entre tres aspirants de morro i cua com ella, de la cursa espacial dins de l''Spútnik, la nau que ha llegat el seu nom a múltiples recreacions en aventures literàries o de còmic.
- Laika, qui ho havia de dir, és la gossa que passa a la història de la humanitat com el primer ésser viu de la Terra que veurà casa seva des de milers de milions de quilòmetres lluny, sense tenir, com tenen ara alguns magnats, l'ambició de comprar un bitllet per anar, un dia o altre, a la Lluna. I és també la gossa que posa en boca de la humanitat l'ús i abús del regne animal i el maltractament. Només cal recordar que passarien gairebé cinquanta anys abans no es desvelés que Laika va morir al mateix interior de la càpsula de l'Spútnik unes quatre hores després que el coet s'enlairés. La causa: un probable sobreescalfament de la nau que va ser el primer coet artificial, per ambició de poder, que traspassava la barrera concedida només als avions convencionals.
- L'espectacle de Xirriquiteula Teatre ha recollit en aquests més de cinc anys que porta de trajectòria multitud de reconeixements: el premi Max, el premi FETEN, el premi de Teatre BBVA, el premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona com a espectacle familiar, els premis de la Fira de Titelles de Lleida o el premi de Teatre de Badalona.
- La companyia ha fet ús de l'audiovisual i les eines multimèdia, a l'estil d'altres companyies com Agrupación Señor Serrano o La Conquesta del Pol Nord, que es basen també en històries documentals, per acostar els petits espectadors al món de la conquesta de l'espai que a mitjan segle passat era motiu d'especulació per molts personatges de ficció, com per exemple el venerable Tintín.
- Avui, parlar de l'espai, tot i que encara és un misteri, ja no té l'alè d'aventura impossible després de les nombroses expedicions que els estats més poderosos han fet i fan, amb alguns encerts científics i amb algunes espifiades ben sonades. I tot i que durant força temps semblava que la Guerra Freda era cosa del passat, les circumstàncies bèl·liques han portat novament russos i americans —ara ja aquests amb els europeus a la motxilla— a crear un altre Teló d'Acer invisible i més subtil, amb amenaces emboirades d'una Tercera Guerra Mundial, anunciada profèticament pels caps militars dels principals països implicats per veure què poden esgarrapar de les arques públiques. I se'n surten. Més pressupost i més avions, més armes i més vaixells de combat. Sempre, esclar, en nom de la protecció de la pau.
- La popular gossa Laika és el titella protagonista de l'espectacle que la companyia ha dissenyat gairebé a mida natural. La trama de l'obra no amaga ni el seu passat de gossa de carrer, ni la captura que pateix pels serveis espacials de Rússia ni tampoc el seu tràgic final, tot i que cal tenir en compte que estem davant d'un espectacle familiar i cal tenir sensibilitat per als espectadors més petits als quals s'adreça. És per això, que una metgessa o cuidadora fa el que pot per salvar Laika del seu final, perduda a l'espai. Una finestra oberta també a la mort, que tantes cases han viscut quan es tracta d'una mascota estimada per la família.
- Actors titellaires, poques paraules, molta imatge, veu en off i algunes picades d'ullet amb expressions o frases que volen imitar el rus, però a la catalana, i molt de registre cinematogràfic que s'adiu amb tot el que fa referència a l'espai, amb científics en un punt d'humor a ritme de dansa contemporània i el llançament mític de l'Spútnik.
- No s'hi estalvien referències orquestrals com la mítica «2001: Una odissea de l'espai» d'Stanley Kubrick, ni imatges de personatges desapareguts de l'època com Nikita Khrusvox o John Fitzgerald Kennedy, documentació que en la majoria de representacions de la companyia s'ha pogut veure amb una exposició al vestíbul dels teatres.
- Transcorreguts més de cinc anys des de la seva primera estrena, «Laika» continua captivant els espectadors primerencs i també els seus acompanyants adults perquè, en el fons de la història, hi ha la calidesa de la reacció afectiva que es desprèn de l'aventura de Laika i el missatge de rerefons sobre la defensa dels animals, que continua sent tan vàlid avui com en els temps de la Guerra Freda.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Artaban, la llegenda del quart rei mag». Idea original i composició musical: Marc Sambola. Dramatúrgia: Marc Rosich. Lletres: Yasmina Rincón. Intèrprets 2023: Francesc Abril, Laura Bacaria, Laura Manchón, Andrea Moreno, Ana Extremera, Marc Fabregat, Núria Llausí, Ferran Rull i Clara Solé. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Anna Tantull. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Barreteria i complements: Mar Grañena. Producció executiva: Cristina Cazorla. Producció: Puça Espectacles SL. Ajudanta de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Revisió i reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 27 desembre 2022. Reposició: 28 desembre 2023. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
EL QUART REI MAG “FREELANCE”
- [Crítica revisada corresponent a l'estrena del 2018]
- El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de “freelance”, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998.
- Convertir el relat en musical per a tots els públics és una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i picada d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinença, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor.
- Un cop, doncs, establerta la intenció, el que compta no és tant l'origen fidel de la història sinó la reconversió que se'n fa, sobretot musicalment i, malgrat una aparent escenografia austera —la clàssica tradició dels llençols i els paravents— compta amb el valuós complement d'una treballada il·luminació i un vestuari que excel·leixen a manera que avança la trama i que acaba esclatant de lluentons i sedes nobles, com si la troupe formés part d'una de les comparses —made in Almirall BCN— de les cavalcades artístiques de Reis dels últims anys.
- La trama fa un salt des de l'actualitat, amb el neguit d'infància d'una nit de Reis —¿qui no recorda haver escoltat i potser fins i tot vist l'ombra dels reis a tocar del llit?— fins a la llegenda d'Artaban que interpreten els mateixos petits protagonistes amb algunes interrupcions fugaces de teatre dins el teatre quan algun gir no els acaba de fer el pes.
- L'espectacle «Artaban, la llegenda del quart rei mag» està musicalment ben resolt, amb lletres i composició atractives i entenedores i té el do de no caure en la temptació d'«infantilitzar» els personatges —un perill tractant-se de la nit de Reis— sinó que aprofita l'avinentesa per incloure-hi algunes reflexions de maduresa sobre el compromís, l'enginy, la igualtat, el treball en equip o la força del diàleg per superar enemistats.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2023: Autoria i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Sàez i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Direcció musical: Manel Garcia. Lletra i coreografia: Jordi Gonzalez. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2022: Text i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Guillem Martí, Ariadna Suñé, Jordi González i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 29 setembre 2018. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 5 febrer 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 7 octubre 2023. A partir 3 anys.
LLENÇAR LA BRUIXA AL FOC
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2009]
- Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. «Hansel i Gretel», un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
- I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
- Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
- També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
- Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: “La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc”. És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
- Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
- I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
- «Hansel i Gretel» té una trama lineal que ho permet per anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures. Això no hi faria cap mal.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY[cliqueu aquí]
- «La pastissera i els follets», de l'Estaquirot Teatre. Manipuladors: Albert Albà, Núria Benedicto i Olga Jiménez. Música original: Ferran Martínez. Disseny escenografia: Alfred Casas. Construcció: Companyia L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas i Pedro Jiménez. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 25 febrer 2018. Reposició i final de la trajectòria de 50 anys de la companyia: Sant Andreu Teatre (SaT!), 25 febrer 2023. A partir de 2 anys.
L'OBRADOR DE L'ESTAQUIROT TEATRE
- [Crítica revisada corresponent a la representació del 2018 al mateix SaT!]
- La història de la companyia L'Estaquirot Teatre es remunta a més de cinquanta anys enrere, quan hi havia la necessitat d'omplir els buits culturals que la Dictadura franquista havia imposat. Des del 1973 fins ara, que ha anunciat la seva retirada dels escenaris, la companyia, amb seu a Vilanova i la Geltrú, no ha parat i té una sèrie d'espectacles de titelles en repertori que, revisats avui mateix, tenen gairebé el caràcter de clàssics.
- «La pastissera i els follets» és un d'aquests espectacles. Té més de vint anys d'història. I això vol dir que ha passat pel filtre de la imaginació i la fantasia de diverses generacions de petits espectadors, alguns dels quals avui mateix podrien ser ja pares d'altres noves generacions.
- Malgrat que el món no és com abans de l'últim tombant de segle, els nous espectadors del segle XXI el segueixen amb el mateix interès i embadaliment que aleshores. Els tres actors, titellaires i manipuladors de l'Estaquirot Teatre —tres veterans amb molta experiència sobre l'escenari— saben com fer que aquesta atenció no decaigui ni un moment durant els 55 minuts de la representació.
- Amb un discurs afable, però no paternalista ni condescendent, sembla, d'entrada, que es disposin a explicar un conte, però fan molt més que això. Que els vagi darrere amb un flabiol sonant la competència audiovisual i digital que ells guanyen la partida per escalfor i proximitat reforçades per la insubstituïble artesania teatral i per un ús del llenguatge de gran polidesa que amaga, per als primers parlants, algunes paraules i expressions que segurament no oblidaran mai després de veure l'espectacle. Per exemple, tothom sap què és una pastisseria... però difícilment coneixen que darrere d'una pastisseria hi ha també... un obrador.
- L'espectacle és com una capsa de sorpreses o de nines russes. Dels manipuladors titellaires es passa als titelles protagonistes —els follets de l'obrador de la pastisseria de la Neus— i d'aquests es passa a un món en miniatura dels mateixos follets. A més d'aquest teatre dins el teatre, l'espectacle té un caràcter gastronòmico-didàctic i un altre que poua subtilment en els hàbits més quotidians (posar-se al llit, fer un pipí, rentar-se les dents, llegir un conte abans d'aclucar l'ull...), però també en la possibilitat que a la tradició pastissera de la Neus s'hi pot afegir la renovadora i imaginativa dels follets i, d'aquesta manera, repuntar el negoci de la pastisseria i donar-li un aire nou amb pastissos de tota mena que tant poden fer riure com plorar als que els facin una pessigada.
- «La pastissera i els follets» de l'Estaquirot Teatre ha estat un dels espectacles emblemàtics de la companyia. La trama té dos nivells: es pot representar en una sala mitjanament gran i s'adequa també a la perfecció en una sala petita, de cambra, sobretot perquè els espectadors, en aquest cas, poden viure i veure molt de prop l'escenografia, els titelles i l'utillatge en miniatura que, al costat de la trama, és un dels atractius del petit format que caracteritza el teatre de titelles.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Les aventures del lleó vergonyós». Dramatúrgia: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Titellaires i cantants: Mercè Munné Parera (Juna) i Ovidi Llorente Saguer (Pol). Interpretació i composició musical: Dani López Pradas. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Disseny so: Marc Usano Pujol. Disseny llums: Sergi Torns Martínez. Direcció: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Mostra d'Igualada, 30 maig 2021. Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 16 gener 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 desembre 2022. Espectacle recomanat de 2 a 5 anys.
¿ON ÉS L'ÀFRICA?
- [Crítica corresponent a la primera estrena del maig del 2021. Algunes dades pertanyen a aquell moment]
- Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021.
- Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió.
- «Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula.
- El llenguatge tant dels diàlegs de la trama com de les lletres de les cançons és extremament polit sense fer concessions a modernismes innecessaris amb expressions que als espectadors als quals s'adrecen es deuen sobtar de trobar en boca de personatges de ficció allò que potser alguna vegada han sentit en boca dels pares o dels avis (Tinc mala lluna; sóc rabiüt; causar estralls...), cosa que no fa cap nosa al ritme musical, molt variat, enganxadís i en alguna escena que reflecteix segons quines emocions, també melòdic.
- Dos titellaires fan també d'actors, a la vista sempre, no en caixa fosca, sense amagar les veus que hi posen i les peces que hi canten. I un tercer intèrpret és el músic, que més aviat sembla un home-orquestra perquè ha de batallar amb instruments molt diversos i, a més, ha de produir segons quins efectes especials amb l'avantatge que els espectadors poden veure com es resolen pluges o vents d'enganyifa.
- L'espectacle de bestiari humanitzat té diferents artistes convidats a la història del lleó. Hi ha un cavall, un tigre, una girafa, un hipopòtam, un gall... Especialment suggerent és el joc de pilota entre el cavall i el lleó, però també el missatge subliminal que amaga i que fa canviar d'humor el cavall quan descobreix que la pilota no està al seu servei sinó que és ell qui l'ha de servir per divertir-se amb el joc, ja sigui a cops de coça, cops de cap o cops de pit.
- La trobada amb cadascun dels personatges té una microhistòria dins de la història principal i una intenció molt determinada d'El Pot Petit: allunyar els fantasmes de la por, relativitzar les eufòries de l'alegria, dominar les caigudes en la tristesa o reconduir els rebrots de ràbia. Si al pot petit diuen que sempre hi ha hagut la bona confitura, en aquest Pot Petit hi ha la bona música i el bon teatre per a infants.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Fitxa artística 2023: Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Arnau Morera, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Naty Giménez. Direcció musical: Manel Garcia. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Lluís Julian. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. És una producció de La Roda Produccions. Fitxa artística 2022: «En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Joan Olivé, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Marta Espinosa. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Ingenia Creatius. Maquillatge: Dèlia Benito i Alan Jornet. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. Cia. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 6 novembre 2022. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 8 octubre 2023. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
UNA POR QUE FA BASARDA
- La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por.
- El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món.
- L'adaptació als primers espectadors —no oblidem que el temps corre que vola i ja són els nascuts a les acaballes del primer quart de segle XXI— no estalvia les referències més actuals, tant en l'aspecte musical com coreogràfic —clips de TikTok, una picada d'ullet cap al popular programa Eufòria o dansa de plomalls i tutú kitsch d'animadores— i, sobretot, en una de les opcions d'oci familiar que està tenint més seguiment a hores d'ara com és reptar el terror amb rutes de cases encantades, passadissos terrorífics, parcs temàtics de l'horror i multitud d'escapes rooms que en alguns casos han promogut celebrats espectacles teatrals com l'«Escape room» de Joel Joan i Hèctor Claramunt i fins i tot versions cinematogràfiques.
- En aquest musical, que signen com és habitual Dani Cherta i Keko Pujol, es la família Martin la que té un problema: un fill que no té por, a qui no li fa por res i que, de tot allò que els altres tremolen sense aturador, ell té el do de poder riure's del mort, del fantasma, del monstre i de qui els vetlla.
- Per això la família Martin s'apunta a una estada de cap de setmana en una casa encantada on són rebuts —pares, germà i germana—, amb tots els honors per l'amfitrió: Sebastian Ugurt —que s'assembla a “iogurt” i no dic res més—, una mena de clon de Dràcula, amb pinta de comte, alt com un sant Pau, de rostre terrorific, amb els ullals a flor de pell i la capa negra de rigor.
- L'espectacle té tres ingredients de remarcable bon nivell: la banda sonora amb composició de Keko Pujol, amb molt de ritme i de diversos estils que permet a més intervencions corals i en solitari, sobretot a càrrec del mateix amfitrió; els canvis de vestuari que porten de la quotidianitat de carrer a l'etiqueta de gala passant per una caracterització estrafolària del pare i la mare molt de sèrie televisiva; i una escenografia que, sense ser tenebrosa, compleix molt bé, gràcies a la il·luminació i el disseny, el caràcter de misteri que envolta la trama amb una pàtina de clàssic del gènere.
- Vuit intèrprets per a un espectacle musical familiar tampoc no es pot deixar de banda. És un risc en el temps que corren. Però entre els vuit intèrprets hi ha els que han de marcar el paper dramàtic de l'espectacle i els que han de desdoblar-se en titellaires del parell de monstres de la por o els que han d'acompanyar segons quines peces amb la coreografia. La conjunció està molt afinada i acaba resultant un espectacle per a tots els públics.
- La història té una volguda i subtil moralitat: potser es pot ser un milhomes i no tenir por de res, però en el moment que sembla que pot perillar algú de la família, la por sacseja el més valent de tots. I així és com el Joan sense Por de la família Martin descobreix què és el tremolor, què vol dir que se't glaci la sang, que és el temor pels que s'estimen. I la por li recorre el cos i l'ànima deixant-li un regust no només de por sinó de basarda.
- Una basarda —per cert una manera sense complexos d'introduir entre els més petits una paraula potser considerada culta que recordaran sempre en boca del terrorífic comte Ugurt—, una basarda, deia, que es transforma en amistat perquè, al cap i a la fi, a vegades es poden trobar més bons jans entre el gremi dels monstres d'una casa encantada que no pas entre els presumptes bons jans de les cases no tan encantades de veïns.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «La motxilla de l'Ada», de Jordi Palet. Música La Tresca i la Verdesca (Jordi López, Toni López i Claudi Llobet). Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Disseny: Sergi Cugat. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·lustracions: Adolfo Serra. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Il·luminació: Yuri Plana. Producció: Teatre al Detall. Fotografies: Quim Botey. Direcció: Joan M. Segura Bernadas. Mostra d'Igualada 2021, 30 maig 2021. Sant Andreu Teatre (SaT!), Grec'21 Festival de Barcelona, 13 juliol 2021. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), 1 octubre 2021. A partir de 5 anys.
¿QUÈ AMAGA LA MOTXILLA DE L'ADA(M)?
- La companyia Teatre al Detall no enganya: els dos impulsors de la idea d'aquest espectacle familiar, Xavi Idàñez i Txell Botey, han explicat honestament que per crear aquesta nova proposta del seu celebrat catàleg familiar es van basar en l'experiència personal d'uns amics seus que van viure la descoberta que el seu fill de 9 anys volgués fer el pas trans per convertir-se en nena. D'aquí ve que el seu espectacle «La motxilla de l'Ada» sigui el testimoni del petit Adam —avui segurament un adolescent— que un dia va perdre la "m" (Ada) i ara es diu Carla.
- ¿Però com es transcriu a un registre teatral i musical —el grup La Tresca i la Verdesca són uns habituals autors de banda sonora dels espectacles més coneguts de la companyia— un tema com el del gènere “trans” en un moment que és en ple debat social i polític i amb la intenció de fer-lo arribar als espectadors primerencs?
- La resposta la dóna tot l'equip de la companyia: amb sensibilitat, sense sensacionalisme groc, també sense prejudicis, fugint del clixé de teatre “infantil” i adreçant-se tant als que poden ser interpel·lats en despertar-los el que porten amagat dins com als adults que els han d'acompanyar en aquest trànsit com als que no en viuran mai l'experiència i en seran observadors.
- L'espectacle ha rebut els elogis des de la seva estrena —primer a la Mostra d'Igualada'21 i després dins el Festival Grec'21 al mateix SaT! on ara s'ha reposat en una breu temporada— i s'afegeix com un recurs imprescindible als intents anteriors d'àlbums il·lustrats, algunes novel·les per a joves i fins i tot alguna pel·lícula que ja s'han acostat de puntetes al tema. Atenció, doncs, al tresor que amaga aquesta “motxilla” de Teatre al Detall tan útil per facilitar la feina educativa dels centres d'ensenyament, dels pares i mares, dels tutors i tutores, dels monitors i monitores...
- Una motxilla té un sentit metafòric. La comencem a portar tan aviat com posem els peus a terra. I l'arrosseguem tota la vida. La motxilla de l'espectacle també té aquest sentit metafòric. I els dos intèrprets van fent els papers de tota la història, una quinzena llarga: els dubtes dels pares en descobrir el seu fill que vol fer el trànsit, el paper del mateix protagonista —ara Adam ara Ada—, les anècdotes amb la relació amb el món i la gent que els envolta... I aquí és on el guió de Jordi Palet (Farrés Brothers) va fent evident les pors, els dubtes, les contradiccions, les incomprensions i les valentes decisions a l'hora de fer el trànsit. ¿N'hi ha prou a enterrar la motxilla per treure's el pes del damunt? En tot cas, és un pas imprescindible per descarregar la llosa penjada a les espatlles i plantar cara al futur.
- Amb acompanyament de projecció d'il·lustracions, amb animació, amb les peces de la música de La Tresca i la Verdesca, una dotzena llarga, i unes lletres que són tan reveladores com el mateix guió, amb una subtil il·luminació, amb una escenografia senzilla perquè la força rau en el fons de la història i amb la direcció de Joan M. Segura Bernadas, «La motxilla de l'Ada» és un crit adreçat a una societat que també necessita fer el “trànsit” quan els pares de l'Ada s'adrecen als espectadors demanant que no cal que ho entenguin, només cal que ho respectin. De «La motxilla de l'Ada» ningú no en surt indiferent perquè és d'aquells espectacles únics i irrepetibles capaços de fer canviar la mirada del món que, per herència cultural, els espectadors puguin arrossegar... a la seva motxilla particular, esclar.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «El cel de la Jojó». Dramatúrgia d'Esther Westermeyer, a partir del conte il·lustrat 'Jojo la mache', d'Olivier Douzou. Intèrprets: Maria Casellas i Martina Tresserra. Música: Cristina Gavilán. Escenografia, titelles i disseny vestuari: Martí Doy. So i disseny llums: Guillem Rodríguez. Gravació, mescla i veu en off: Albert Mora. Músics en off: Cristina Gavilán, Albert Mora i Francesc Mora. Direcció: Maria Casellas. Companyia Inspira Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 11 novembre 2012. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona (canal Internet), 15 maig 2020. A partir 4 anys.
- Conte musical cent per cent. Però també interdisciplinari. Amb música enregistrada, però cançons en directe, coreografia, teatre, titelles i ombres xineses. I amb l'objectiu de tocar un tema delicat i a la vegada difícil d'explicar als més petits com és el pas inevitable cap a la vellesa i la mort.
- La companyia Inspira Teatre, creada per Esther Westermayer, ho ha fet a partir d'un conte publicat en francès per l'editorial Rouergue, el 1993, en suport d'àlbum il·lustrat, del qual és autor Olivier Douzou, tant del text com dels dibuixos.
- Inspira Teatre, que amb un altre espectacle anterior, 'Gong', ja havia ampliat el seu camp amb una edició en CD i àlbum il·lustrat, ofereix també aquí la banda sonora enregistrada que compta, entre els músics, amb dos dels membres de la companyia Egos Teatre (que recentment ha reposat el seu 'Ruddigore...' davant per davant del Poliorama, al Capitol), una companyia també encara jove com la mateixa Inspira Teatre.
- L'espectacle 'El cel de la Jojó' s'introdueix amb dos protagonistes, la mare i la seva filla, que mentre estenen roba al terrat acaben parlant del records de l'àvia morta i d'on deu ser després de la mort. És així com s'entra en el teatre dins el teatre amb l'explicació del conte d'una granja on una vaca, la Jojó, s'ha guanyat la fama per la seva saviesa de tan vella.
- Alternant, doncs, la presència de diversos habitants de la granja reproduïts amb titelles (un gat, un ratolí, una gallina, un pollastre, un xai, una ovella...) que li demanen consell sobre els seus problemes quotidians, el moll de l'os de la trama consisteix a mostrar com la vaca Jojó va perdent, per la vellesa, algunes parts del seu cos: la taca del ventrell, la cua, les banyes, les mamelles...
- Sense que se'n parli, la relació subtil entre la vellesa de Jojó i la vellesa humana es fa evident i la manera d'explicar amb sensibilitat la pèrdua per la mort és tractada deixant de banda qualsevol adoctrinament. Esclar que el tòpic parla del cel, però la mort és imprevisible i saber què hi ha després s'expressa aquí com una incògnita, només possible si es manté el record dels que no hi són, com si visquessin dins nostre.
- La tesi dramàtica de fons té una resolució teatral molt adequada als primers espectadors que, en menys d'una hora, viuen una diversitat d'escenes ja sigui amb els personatges dels titelles o amb la conversió de les dues protagonistes en grangeres, cantants, actrius i ballarines, sense comptar un paper de periodista de televisió o una altra de fetillera de la màgia amb l'elixir per mantenir la joventut que la vaca Jojó rebutja conformada lúdicament amb la seva vellesa.
- Si l'àlbum original de l'obra és un text poètic que s'explica amb les il·lustracions netes i de traços senzills d'Olivier Douzou, aquesta adaptació teatral manté igualment aquestes dues virtuts: una posada en escena neta i un plantejament tan sensiblement senzill com obert a la reflexió i la resposta posterior dels adults a les preguntes dels petits sobre la incògnita del més enllà de la vida.
- «Molsa». A partir de la novel·la homònima de David Cirici. Text de David Cirici. Coreografia de Thomas Noone. Titelles de Martí Doy. Música original de Jim Pinchen. Il·lustracions i animacions en vídeo d'Ana Aranda i Marina Fernández. Intèrprets: Blai Rodríguez (actor), Joel Mesa, Paula Tato / Pierfrancesco Porrelli i Eleonora Tirabassi. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Horne Horneman. Cartell: Eusebio López. Imatge il·lustració novel·la Edebé: Esther Burgueño. Producció executiva: Sara Esteller. Ajudant direcció: Núria Martínez. Direcció: Thomas Noone. Companyia Thomas Noone Dance. Coproducció Teatre Lliure i ICUB Món Llibre. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 desembre 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 28 octubre 2018. A partir de 5 anys.
- Els qui hagin llegit la novel·la per a infants «Molsa», de David Cirici, premi Edebé del 2013, i també reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya d'aquest any on la cultura catalana va tenir una excepcional representació, retrobaran en aquest espectacle dos dels seus principals personatges: el gos Molsa i la petita Janinka.
- La companyia Thomas Noone Dance ha sabut condensar en un espectacle familiar de durada breu (45 minuts) allò més essencial de la sensible història de David Cirici (Barcelona, 1954) i n'ha resultat un espectacle altament narratiu que s'explica amb molt poques paraules i que deixa que siguin els moviments coreogràfics de cada escena i els titelles gegants de Martí Doy, manipulats pels mateixos ballarins, els que complementin el relat.
- Però encara no en té prou amb això i hi afegeix una banda sonora musical original de Jim Pinchen i un audiovisual, a vegades en clau de pel·lícula animada i a vegades en documental dibuixat en blanc i negre que situa els espectadors en una atmosfera bèl·lica indefinida, intemporal, però per això mateix, de caràcter universal i absolutament comprensible per totes les generacions i cultures.
- El muntatge dóna la veu al gos Molsa en un joc compartit sense falses aparences entre l'actor que el representa (Blai Rodríguez) i el titella corresponent. I no cal que passin gaires minuts perquè petits i grans entrin en la convenció literària i teatral d'escoltar un gos que parla, que pateix com un humà, que s'enyora, que estima la Jeninka amb qui vivia i era feliç, que recorda les olors, els moments feliços amb ella, després que s'ha vist obligat per culpa de la barbàrie de la guerra, a vagarejar i a sobreviure al carrer —un gos sensesostre—, i a fugir de la violència a la recerca d'un món millor, a conèixer fins i tot un camp de concentració, a patir el maltracte d'un dels capos, a trobar l'amistat i la complicitat en un dels presoners de pijames de ratlles i a retrobar-se finalment, resseguint el rastre i reconeixent l'olor, amb la seva petita Janinka.
- L'espectacle té dos nivells de comprensió: el més iniciàtic per als primers espectadors —probablement a partir dels 5 anys malgrat que la companyia ha estat prudent i no gosi parlar-ne— i el més adequat a la reflexió del contingut de fons —a partir de 8 anys—, i encara hi afegiria, esclar, un tercer nivell, el dels adolescents i el dels adults, com ja va passar amb la novel·la, adreçada inicialment als infants, però que va creuar sense problemes totes les fronteres d'edat.
Crítica literària de la novel·la «Molsa», de David Cirici (Andreu Sotorra, 2013) [descarregueu el PDF]
- «Bianco». Idea original d'Anna Ros. Creació i interpretació: Andreu Sans i Anna Ros. Cover: Amaya Mínguez. Escenografia: Teatre LaBú. Titelles i objectes: Martí Doy. Vestuari: Iztok Hgra. Música i sons: Marcel Fabregat i Joel Condal. Ajudant producció: Joan Ros. Producció tècnica: Joan Grané. Tècnic en gira: Dídac Prat. Disseny gràfic: kApptivet. Fotografia: Oskar Alvarado. Direcció: Andreu Sans i Anna Ros. Companyia Teatre LaBú. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 21 octubre 2018. Espectacle recomanat a partir de 6 anys.
- «Bianco» és un espectacle de factura internacional. Si un no sabés que els seus creadors i intèrprets són dos catalans com Andreu Sans i Anna Ros, formats primer a l'Institut del Teatre, col·laboradors de companyies catalanes com la del Príncep Titolau o el Centre de Titelles de Lleida, i després pel seu pas per diverses escoles internacionals com les franceses d'Ètinenne Decroux o la de Philippe Genty, es podria pensar que el primer espectacle que han creat plegats —ara ja fa un any— és una importació amb aquesta flaire internacional. No és estrany, doncs, que a Romania, en el Festival FITC de Bucarest, hagi estat reconegut amb el premi al millor espectacle.
- També cal advertir d'entrada que «Bianco», un passeig visual sense paraules, és una proposta que s'inclou principalment en programacions per a públic familiar, però que té tots els ingredients per superar qualsevol frontera d'edat. Pel que fa a la meva funció, es constata que s'hi mantenen tan activats primeríssims espectadors i per sota de l'edat recomanada com veterans espectadors adults.
- L'especialitat dels dos intèrprets de «Bianco» és el teatre de mim, el teatre d'objectes i el teatre visual. Aquests tres elements, amb una potent banda sonora musical i d'efectes, es compleixen durant els 50 minuts de l'espectacle, que s'acoloreix amb una il·luminació atmosfèrica i un vestuari romàntic i de gènere fantàstic.
- La trama és aparentment senzilla, diria que una justificació o punt d'arrencada per crear un univers orínic al voltant del personatge principal, una hostalera que rep una visita inesperada d'un viatger —¿somni o realitat?— i que acaba trobant-s'hi de debò —¿realitat o somni?— en una mena de capicua dramatúrgic que tanca el cercle d'una sèrie de moments plàstics escènics d'alta volada poètica, d'una mica d'humor, de molta tendresa i de la fantasia iniciàtica que porta sempre implícita l'aventura de l'estrany, el viatge, les maletes, les ventades que entren porta endins, la nevada que emblanquina el caminant o el misteri nocturn, a l'hora de la lectura, al saló de l'hostal, amb un llibre en miniatura o l'aparició d'un titella, creació de Martí Doy, com alguns altres dels objectes de la proposta. «Bianco» és d'aquells espectacles que es poden programar amb els ulls tancats i que es mereix trepitjar encara molts escenaris d'aquí i de fora.
- «La Berta i el seu robot». Basat en el conte «En Ricard i el seu robot», d’Esteban Martín. Dramatúrgia i lletres cançons: Lídia Linuesa. Composició musical: Marc Sambola. Intèrprets: Marta Fíguls i Lluís Garrido. Intèrpret de les cançons en off: Anna Extremera. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografia: Lluís Garrido. Il·luminació: Roger Blasco. Il·lustracions: Purificación Hernández. Animacions: Miquel Teixidor. Tècnic: Daniel Seoane. Cartell: Marta Carbó. Proposta pedagògica: Karmen Montané. Direcció: Lídia Linuesa. Producció de Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 novembre 2015. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 7 abril 2018. A partir de 3 anys.
- La companyia Lazzigags ha elaborat un muntatge que, d'acord amb els interessos actuals dels espectadors als quals s'adreça, combina la interpretació, la música, la coreografia, l'animació, les projeccions i els elements d'atrezzo que —ara que s'acosten novament els Reis— recorden una d'aquelles joguines que qualsevol criatura voldria tenir ni que no l'hagués demanada a la carta.
- En un moment que els robots, segons diuen, ja gairebé estan a punt de conviure amb tots nosaltres, la fantasia del conte, que el seu autor, Esteban Martín (Barcelona, 1956) va publicar ja fa uns anys a l'Editorial Edebé amb el títol 'En Ricard i el seu robot' i amb il·lustracions de Violeta Monreal, pot semblar que ja no sigui tan fantàstica com les regles del gènere ens han transmès de generació en generació.
- Tot i així, l'adaptació de Lazzigags, amb lletres originals i dramatúrgia de Lídia Linuesa, que també dirigeix l'espectacle, manté encara aquella atmosfera entre realitat i fantasia, sobretot quan, al costat de la protagonista —canvi de sexe en aquesta adaptació—, filla d'uns pares amb manetes d'inventor, aconsegueix fabricar un robot només amb uns quants artilugis d'entre els que guarda en el seu carretó de joguines.
- Un espectacle per a espectadors primerencs molt centrat en aquella franja d'edat en què les preguntes són constants i en què ho volen saber tot i els contes encara es converteixen en històries de veritat. A banda de les peces d'atrezzo esmentades, l'espectacle té una interpretació enregistrada de les cançons amb la veu de la cantant Anna Extremera, i destaca també per la interpretació de l'actriu protagonista (Marta Fíguls) que de seguida crea un clima d'animació i de complicitat amb els petits espectadors.
- Qui s'emporta la palma, esclar, és el robot (interpretat, o més aviat hauríem de dir "encautxutat", per Lluís Garrido) no només pel paperot de robot que ha de fer, amb coreografia, acrobàcia i claqué inclosos, sinó per un vestuari espectacular de color verd, amb cercles de bombetes pampalluguejants, i un cos de mida XL en rodanxes que, si el veiés, seria l'enveja d'aquella altra mascota dels pneumàtics, anomenada popularment Michelin, creada el 1895, amb la descoberta de l'automòbil, i de nom de fonts real, Bibendum.
- 'La Berta i el seu robot' és un espectacle amable que deixa una alenada d'actitud positiva davant la vida. L'esforç i l'enginy no només serveixen per crear i inventar sinó també per fer nous amics... ni que, de tant en tant, en comptes d'una criatura terrestre com Déu mana, et surti un robot, esclar.
- «La nena dels pardals». Text de Jordi Palet a partir del conte de Sarah Pennypacker. Música original del grup La Tresca i la Verdesca. Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet (La Tresca i la Verdesca). Il·lustracions: Noemí Villamuza. Tractament digital il·lustracions: Jorge Caballero. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Disseny gràfic i il·lustracions: Sergi Cugat. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 13 gener 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- ¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte?
- Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas.
- ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte.
- Amb «La nena dels pardals», la companyia fa un cant a la natura i al respecte per l'equilibri ecològic. I ho fa sense adoctrinament i resolent amb un recurs positiu el paper que la petita Ming-Li té arran del que es coneix com «La guerra dels pardals», que el 1958 a la Xina va imposar el líder comunista de la República Popular, Mao Zedong, ordenant que tothom es dediqués a fer soroll per eliminar tots els pardals que els malmetien les collites, sense preveure que es trencaria la cadena ecològica i que les plagues d'insectes camparien al seu aire sense els pardals que les eliminessin.
- El 13 de desembre del 1958 va començar la matança amb tots els mitjans possibles: espantalls, petards, fones, verí, cassolades i fins i tot camps de tir en parcs públics que es van delimitar prèviament. Es calcula que en un dia s'havien abatut prop de 200.000 pardals i que al llarg de la croada popular se'n van eliminar uns 2.000 milions, cosa que finalment va obligar a rectificar el cap de suro (aquí anomenat el Gran Timoner) i a importar de Rússia nous estols de pardals per recuperar l'equilibri ecològic.
- En el conte, és la petita Ming-Li qui, clandestinament, d'amagat del seu pare camperol, salva set pardals de la barbàrie i els alimenta en un espai amagat de la seva cambra, creant allò que ella mateixa anomena «L'hospitals dels pardals». I en l'adaptació teatral, s'arriba a Ming Li mentre uns funcionaris amb guardapols gris ordenen i classifiquen arxius de morts o desapareguts, entre els quals apareix el d'una nena anomenada Ming-Li sense cap altra referència, cosa que impulsa els dos arxivers a inventar-se una història a partir del personatge.
- Amb un joc de teatre dins el teatre, doncs, els dos intèrprets van fent els diferents papers del conte (la nena Ming-Li, els dos funcionaris amb el guardapols gris, el pare camperol de Ming-Li, el titella de Mao Zedong en un joc a quatre mans i dos peus que posa un to d'humor dins de la petita tragèdia, l'amic de Ming-Li que caça pardals amb la fona...) a vegades amb una simple gorra, una americana, uns fulls de diari o un barret. I els tres integrants de La Tresca i la Verdesca hi posen música original i els efectes sonors que fan falta a la història que, a més, s'amplia amb l'animació digital a partir de les il·lustracions de Noemí Villamuza.
- Tot plegat constitueix una proposta teatral per als més petits, sí, però que, pel seu contingut, per la reflexió que fa sobre la dictadura i l'opressió que pateix el poble, pel seu alè poètic i per la delicadesa del tractament audiovisual —que en cap moment substitueix ni elimina l'essència del teatre—, és també una proposta per a totes les edats i, com ja va passar amb «L'Endrapasomnis», torna a posar un llistó molt amunt i a tenir en compte dins de l'àmbit del teatre familiar.
Vídeo promocional de l'espectacle «La nena dels pardals» de la companyia Teatre al Detall. Reproducció d'un dels cartells del 1958 del règim de Mao Zedong instant les criatures a eliminar tots els pardals.
- «El vestit pop de l'emperador». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text de Dani Cherta. Música original i lletres: Keco Pujol. Intèrprets 2022: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Joan Olivé i Jordi Gonzalez. Intèrprets 2017: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Victor Gómez i Jordi Gonzàlez. Escenografia: La Roda Produccions. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Ariadna Suñé / Meri Bonet. Il·luminació: Ramsés Moraleda i Fran Agramunt. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre, Barcelona, 29 octubre 2017. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 26 març 2022. Recomanat per als espectadors a partir de 5 anys.
DESFILADA DE MODELS EN UNA “FASHION” POP
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2017]
- Una de les interpretacions que es fa del conte popular de Hans Christian Andersen, «El vestit nou de l'emperador», és que mostra que el poble en un ambient hostil és més llest que els monarques que el regeixen. Si en aquests temps que corren a algú li xiulen les orelles, que s'hi posi taps. Però les lectures més modernes s'han quedat amb el missatge subtil del conte que fa un toc d'alerta contra la vanitat i la hipocresia que impedeix que s'admetin les veritats més evidents. I només la innocència dels infants no contaminada pels prejudicis fa que siguin ells els que acabin dient a crits el que de debò veuen: que l'emperador va nu.
- La versió d'aquest muntatge musical de La Roda Produccions no passa per alt aquesta interpretació del conte i per això es permet una mena de moralitat final en la qual els protagonistes expliquen quina és la lliçó que se n'ha tret de l'espectacle. Cal tenir en compte, però, que el muntatge en fa una versió molt lliure, actualitzada, adaptada als nous mitjans que reben els espectadors més joves i caracteritzada per l'acoloriment de l'escenografia i el vestuari, molt d'acord amb la influència de l'audiovisual, i marcat per la banda sonora que té un paper important dins de la trama.
- Així, doncs, la passejada en pilotes de l'emperador en el conte clàssic es transforma aquí en una participació en una desfilada de models d'última moda, acció per a la qual la companyia necessita la col·laboració dels espectadors —dels més grans, pares, mares, avis i tietes, esclar!— cosa que, per uns moments, els més petits poden veure el que es trobaran si mai un dia La Cubana els fa un nou espectacle.
- «El vestit pop de l'emperador» és el nou espectacle de La Roda, de la mà de Dani Cherta (text) i Keco Pujol (música), que promet una llarga durada en el seu repertori perquè manté un guió que garanteix el divertiment per la manera com es representa, en un to esperpèntic pel que fa als personatges, que utilitzen sovint un català italianitzat o un italià catalanitzat totalment comprensibles; perquè compta amb un vestuari molt elaborat que tendeix als lluentons, amb perruqueria d'àlbum il·lustrat i una barreteria estil pastís de noces; i perquè les peces musicals estan en la línia de La Roda que combina ritmes vius i gèneres diversos, com ja passava amb un espectacle anterior, «Alladin #ThePopMusical», fins a arribar al solo final quan l'emperador danès es treu la bena dels ulls i s'adona de la seva nuesa i del balafiament que ha fet dels diners públics en la seva dèria per tenir vestits nous cada dia ni que li diguessin que l'últim encarregat a uns dissenyadors era el millor del món ni que fos invisible.
- La companyia no ha canviat la ubicació geogràfica del conte original. El Palau és a Dinamarca, tot i que la parella que obre l'espectacle i que fa guàrdia a la portalada té una retirada de la guàrdia reial anglesa. Una escenografia gegant mòbil permet canviar fàcilment d'espai quan els personatges han de visitar la sastreria on encarregaran el vestit nou. I una peça coral final convida els espectadors a acompanyar dempeus la companyia i, de passada, moure l'esquelet. Per alguna cosa, en comptes de dir-se «El vestit “nou” de l'emperador» l'espectacle es titula «El vestit “pop” de l'emperador». Qui avisa no és traïdor.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Pinotxo». Basat en el conte de Carlo Collodi. Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé i Anna Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Julià Farràs / Marc García. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografia: Gemma Egea / Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 gener 2013. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 6 maig 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Al conte «Antaviana», Pere Calders va batejar amb el nom d'Abel el nen protagonista del seu conte que s'inventa la paraula que ha fet tanta fortuna. El protagonista d'aquesta adaptació de «Pinotxo» es diu també Abel. I el planteig inicial de la posada en escena, per la caracterització dels personatges, els pares i els avis d'Abel, recorden també la posada en escena de l'adatpació d'«Antaviana». No és un retret, sinó ben al contrari. La tradició es fa amb aquestes coincidències, volgudes o no. I el que compta és el resultat.
- L'adaptació de Dreams Teatre té una estructura que funciona perquè no es tanca en el típic taller de Gepetto que construeix el titella de fusta que acaba tenint vida pròpia, sinó que comença en una família més o menys actual, caracteritzada una mica amb look de La Cubana, i que celebra una festa al terrat per commemorar el desè aniversari del fill únic de la parella.
- L'Abel d'aquest «Pinotxo» és oportunament descarat. Dic oportunament perquè l'adaptació no cedeix a fer, d'entrada, un personatge bon noi, educat i complidor, sinó que en perfila el seu costat més entremaliat. Quan l'avi li regala unes boles de petanca i el pare, un titella petit de fusta que representa en Pinotxo, el noi ho accepta de mala gana. I la festa, amb pastís incorporat, acaba com el rosari de l'aurora. Fins al punt que en una caiguda del patinet, l'Abel es propina un cop al cap que el porta inconscient a un altre món.
- És aquí on el muntatge fusiona l'Abel contemporani amb el Pinotxo del clàssic de Carlo Collodi amb un seguit d'escenes i canvi d'ambientació —uns quants foscos sisplau per força que amb el rodatge de l'espectacle haurien de guanyar amb ritme— que una veu en off (Pep Anton Muñoz) aprofita per situar la trama del conte que manté alguns dels passatges més importants del clàssic: la trobada amb la guineu i el gat que en realitat són uns pispes; la trobada amb la fada que el condemna a la llargària del nas; el paradís dels jocs on fer el manta està permès; l'aparició del senyor Grill —una de les sorpreses del muntatge—; fins a arribar al vell Gepetto, un honorable personatge de barba llarga, a l'interior del ventrell de la balena —tenint en compte que el tauró voraç original de Carlo Collodi ja va quedar bandejat per les adaptacions endolcides que n'ha fet Disney i els seus seguidors.
- L'espectacle compta amb la composició musical de Manu Guix, amb diverses peces que imprimeixen una banda sonora de molt bon escoltar. Hi ha també un vestuari molt treballat i atractiu, sobretot el del senyor Grill, pel seu aspecte terrorífic i, per descomptat, el del Pinotxo, amb el nas que creix i creix a cada mentida. Petites guspires de màgia imprimeixen també efectes de fantasia al llarg de la trama. I els diferents elements escenogràfics o decorats clàssics creen l'atmosfera adequada en cadascun dels paratges del viatge iniciàtic que fa Pinotxo —en realitat l'Abel de l'adaptació convertit en Pinotxo— i que servirà perquè la criatura del patinet dalt del terrat canviï la seva manera de fer i d'actuar, tant en relació amb el seu amic Xinxeta, com amb els pares i els avis. Una manera diferent de veure en Pinotxo i un espectacle que, pel seu contingut i concepció, es mereixia que tingués una llarga trajectòria a partir de l'estrena, tal com evidencia aquesta nova reposició.
- «Plors de cocodril». Idea original de Pere Romagosa. Guió d'Andreu Martínez i Pere Romagosa. Intèrpret: Pere Romagosa. Escenografia: Alfred Casas. Construcció escenografia: Pere Casanovas. Vestuari: Rosa Maria Coca. Tècnic so i llum: Sergi Casanovas. Música: Nil Moliner. Disseny so i efectes: Sergio Sisques. Il·luminació: Miki Arbizu. Direcció: Andreu Martínez. Coproducció Teatre L'Escorxador de Lleida. Companyia La Pera Llimonera, Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 22 gener 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- En una escola bressol, hi poden passar moltes coses. Sobretot si l'encarregada de vetllar les criatures no apareix i hi arriba un electricista per fer un simple canvi de bombeta fosa d'un llum que penja del sostre. Però allò més senzill pot ser, a vegades, el més complicat.
- L'espectacle «Plors de cocodril» —el títol manlleva el nom de la classe bressol— és un divertiment en clau de clown sense que els primers espectadors hi detectin el típic pallasso de pista —nas vermell o cara blanca— sinó que es troben amb un personatge adult, corrent, amb granota de fer feines, que des del primer moment els fa riure a cor què vols a causa de les petites incidències que li passen volent canviar una bombeta.
- La cosa, però, pren aires surrealistes quan entren en acció les criatures de cadascun dels bressols i l'electricista en qüestió es veu obligat a improvisar els seus escassos coneixements de mainadera per posar en ordre el desori que la canalla pot arribar a produir.
- Tot el que hi passa és fàcilment interpretable pels petits espectadors als quals s'adreça l'espectacle però —i aquesta és la clau— també conté la suficient ironia per als adults que acompanyen els petits.
- Clown en estat pur, clown teatral, sense paraules, només amb gestos, moviment i accions quotidianes —molt ben interpretades per l'actor Pere Romagosa— que capgiren l'ordre establert. Unes claus que s'aprenen i s'entenen de seguida i que, com passa en el clown per a adults, juguen a ensenyar l'altra cara de les situacions més corrents. Estrenat a l'última Mostra d'Igualada, l'espectacle es mereix un llarg recorregut perquè es distingeix per una originalitat poc usual en el repertori del teatre familiar.
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia de Florence de Andia. Intèrpret: Òscar Rodríguez i Montse Puga. Veus en off: Carme Abril, Carla Alemany, Noemí Bayarri, Jordi Boixaderas, Jaume Comas, Lolo Herrero, Mercè Montalà, Santi Pons, Montse Puga. Música i realització sonora: Jean-Jacques Palix. Escenografia: Florence de Andia. Construcció escenografia: Martí Doy. Tècnic llums i so: Enric Alarcón. Edició àudio: Txumi Viader. Basat en la producció de la companyia Ombres Folles. Direcció: Florence de Andia. Companyia N54 Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 5 anys.
- Quan ara es parla teatralment d'«El Petit Príncep» en català, és inevitable que molts espectadors pensin en el muntatge musical que La Perla 29 va estrenar a la Sala BARTS ja fa dues temporades sota la direcció d'Àngel Llàcer, i que periòdicament s'ha anat reposant com passarà novament aquest any. Però l'obra d'Antoine Saint-Exupéry dóna suficients recursos de ser representada com perquè hi hagi versions menys espectaculars com la que ja fa més de tres anys va muntar la companyia N54 Produccions, fruit de la programació del Sant Andreu Teatre (SaT) i que ha recuperat aquesta temporada.
- El muntatge, que per altres cròniques de l'estrena, em sembla que amb el temps s'ha anat estilitzant i resituant pel que fa a la durada —uns 50 minuts estàndards actuals a tot estirar— és tan fidel a les intencions originals de l'autor que es podria dir que fa la impressió que sigui ell mateix qui l'estigui explicant. Per fer més versemblant aquesta fantasia impossible, l'actor Òscar Rodríguez adopta el paper de Saint-Exupéry, des de la taula de treball on escriu el relat fins a la seva caiguda al desert. I només unes fugaces aparicions d'El Petit Príncep —un titella de cavell groc rinxolat manipulat per Montse Puga— l'acompanya en la difícil missió d'explicar el conte, fer que s'entengui el seu contingut i no provocar el desconcert en els petits espectadors als quals s'adreça.
- L'ambientació, l'escenografia, les ombres, les projeccions, les veus en off, la il·luminació i l'acompanyament musical converteixen el muntatge en una sessió plàcida i amable, altament poètica, que converteix la complexitat filosòfica implícita del conte de Saint-Exupéry en una moralitat i un desig de fàcil comprensió: «Només s'estima allò que s'ha perdut, per senzill que sigui —potser una simple rosa— quan un s'adona que no es té».
- Cal tenir en compte que l'adaptació d'aquest muntatge parteix d'una versió original francesa d'Ombres Folles, cosa que fa que s'hi detecti la delicadesa amb què es tractada una obra que, si bé forma part de la literatura universal, és sobretot patrimoni de la literatura francesa. En català, n'ha fet diverses edicions el segell Empúries, actualment Estrella Polar dins del Grup 62.
Tràiler de la versió catalana del Sant Andreu Teatre (1). Tràiler de la versió francesa d'Ombres Folles (2).
- «Bhrava!». Creació i interpretació: Lali Ribalta i Anna Ros. Covers: Andreu Sans i Ares Piqué. Escenografia i materials: Anna Ros. Coreografia: Lali Ribalta. Contrucció titelles i objectes: Martí Doy i Companyia L'Animé. Vestuari: Singermornings Vestuari Teatral. Il·luminació: Joan Grané. Música: Marcel Vall i Joel Condal. Direcció: Lali Ribalta i Anna Ros. Companyia L'Animé. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 3 abril 2016. A partir de 3 anys.
- Hi ha espectacles que no necessiten paraules perquè la seva expressivitat visual té prou força per arribar als espectadors. És el cas de «Bhrava!», el primer i únic espectacle, per ara, de la companyia L'Animé que va debutar i en va estrenar un embrió el 2013, dins del COS, el Festival Internacional de Moviment i Teatre Gestual que se celebra a la ciutat de Reus.
- Des d'aleshores, la companyia catalana L'Animé ha anat ampliant la trama i ha fet, fa i té prevista una intensa gira per diverses poblacions dins de la qual hi ha hagut fins i tot la participació en la Cavalcada de Reis de Barcelona i diversos festivals que li han valgut recentment el Premi Especial del Jurat del Festival Internacional de Teatre de Bucarest (Romania).
- Les dues creadores i intèrprets de «Bhrava!» procedeixen del món de la dansa i el teatre visual i inclouen en el seu espectacle, que respira romanticisme i poesia durant els 45 minuts de durada, tècniques com les del mim, la pantomima, els titelles, la manipulació d'objectes i una atmosfera de gènere fantàstic.
- Just iniciar l'espectacle, les dues intèrprets-personatges despleguen una pancarta en paper d'estrassa on diu «Rue du Papier». I precisament quan l'esclat de l'escàndol dels «Papers de Panamà» és més que fresc perquè acaba de saltar arreu del món, a un li fa un salt el cor. Però el temor queda superat de seguida. El tal «Paper» de L'Animé no té res a veure amb el frau financer dels «Papers de Panamà» sinó que és una insinuació del que la petita protagonista del muntatge es trobarà, primer al llarg del seu viatge de ficció, per passar després al plàstic marítim, en un escenari despullat d'escenografia perquè no destorbi cadascun dels moviments, dels titelles, dels objectes que les dues intèrprets posen en joc.
- «Bhrava!» té aires de teatre, de dansa i de pista de circ, però sobretot té aires d'arts escèniques franceses, música original inclosa, cosa que no és estrany si tenim en compte que les dues creadores no només han batejat la seva companyia amb nom francès sinó que una d'elles, Anna Ros, es va formar amb la companyia de Philippe Genty.
- La protagonista de «Bhrava!» és una nena —un titella molt romàntic sense cos— que busca més enllà de la imaginació, primer en terra ferma i després al mar, amb tot de troballes extraordinàries: paraigües, plomalls, paperets, meduses, sirenes o un cantant d'òpera —les dues actrius van iniciar la companyia després de coincidir com a ballarines en una actuació al Gran Teatre del Liceu— que mostra les seves aptituds vocals en un indret urbà que podria ser el Metro —cosa que recorda el personatge real amb qui Barcelona va comptar durant anys a l'andana de la Línia 3 del Passeig de Gràcia— i en un altre moment s'interpreta en flaixbac una ària del popular «Duet dels Gats» de Rossini, una de les poques intervencions on fan ús de la veu. Com en tot espectacle visual, les imatges valen més que mil paraules.
- «Els 3 óssos». A partir del conte popular «Rínxols d'or», de Charles Perrault. Creació de la companyia L'Estaquirot Teatre. Música original de Ferran Martínez. Intèrprets i manipuladors: Albert Albà, Núria Benedicto i Olga Jiménez. Escenografia: Alfred Casas. Construcció escenografia: Companyia L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas i Pedro Jiménez. Direcció i realització: L'Estaquirot Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 13 març 2016. A partir de 3 anys.
- Fa més de quaranta anys que L'Estaquirot Teatre es va fundar, primer com a companyia de carrer, per especialitzar-se després en el gènere dels titelles. I és en aquest àmbit en el qual ha excel·lit, amb un repertori considerable d'espectacles, tallers i altres activitats en el seu catàleg. Una mostra d'això és «Els 3 óssos», que partint del conte «Rínxols d'or», en fa una creació lliure donant més pes a la intervenció de la família dels óssos i deixant que la petita Rínxols aparegui quan s'entra ja en el nus i desenllaç de la història i estableixi una connexió més personificada amb els petits espectadors que, fins aleshores, estava més centrada en la personificació de l'ós pare, l'óssa mare i l'ós petit de la casa.
- L'espectacle de titelles de taula, objectes i manipulació és un cant a la natura sense caure en falsos idil·lis i amb una mirada positiva dels recursos naturals i amb la intenció de remarcar també que no hi ha diferències entre els éssers que trepitgen la Terra ni que la Rínxols tingui un Galaxy d'última generació i el petit ós no sàpiga encara què és un mòbil.
- Esclar que, als petits espectadors i lectors que els contes els han dit fins ara que els óssos són com una mena del millor amic de l'ésser humà, més val que no se'n refiïn si un dia transiten pel Pirineu —que ho preguntin sinó als habitants de l'indret— on, a hores d'ara, ja hi ha una colònia d'óssos bruns —una trentena, diuen— des que es va introduir l'eslovè Pyros, l'avi de tots, ja fa més de vint-i-cinc anys.
- El cas és que els tres titellaires de l'Estaquirot Teatre fan un espectacle molt rodó que, malgrat que s'adreça als primers i fins i tot els primeríssims espectadors, no escatimen la paraula en clau de conte molt ben explicat i atractiu, sense que en cap moment dels cinquanta minuts de la trama hi hagi cap pausa en la veu d'algun d'ells que, excepció feta de la interpretació d'una peça musical, acaba sent la banda sonora. Una paraula, a més, tan mesurada, intel·ligible com correcta, només amb alguna concessió d'argot juvenil en el cas de la Rínxols, que no hi faria cap falta si tenim en compte que són els petits, precisament, els que a hores d'ara, sovint tenen un millor domini de la llengua.
- No s'acaba aquí, esclar, la posada en escena d'«Els 3 óssos» perquè un altre de les delícies de l'espectacle és l'escenografia i el suc que se'n treu a partir del que poden semblar unes simples caixes de fusta que contenen, amb armaris, portes i finestres que s'obren i es tanquen, taules que pugen i baixen, i titelles que hi "viuen" tot una auca que visualitza la narració: la casa dels tres óssos, els tres bols de sopa calenta, les tres cadires, els tres llits, el bosc on va l'ós petit a buscar mel buscant el rusc de les abelles, la manta per dormir al ras i els diferents habitants del bosc que van apareixent en el viatge iniciàtic que fa tot sol el petit ós des que gairebé aixafa un grill, fins a la trobada amb l'esquirol, la sorpresa sonora del picot o la impressionant trobada —segurament que el titella més espectacular de tot l'espectacle— amb el cavall, enginyosament creat, amb una elegant crinera blanca, amb cos a partir de les peces mòbils de les caixes i amb les potes per córrer com el vent.
- Els tres titellaires no s'amaguen en cap moment darrere la càmera fosca sinó que interactuen quan cal amb els personatges dels titelles, de tal manera que hi ha moments de teatre dins el teatre, ja sigui donant consells a la Rínxols o ajudant a passar la nit al ras al petit ós. Les escenes destinades als diàlegs entre els tres integrants de la família dels óssos són una bona oportunitat també perquè els tres titellaires hi aportin la seva varietat en la modalitat de veu més greu o més aguda. Tot plegat amb una matisació d'il·luminació que fa que «Els 3 óssos» sigui un espectacle de titelles gegants per a tots els públics ni que els destinataris principals siguin els més petits.
- «L'Endrapasomnis». Basat en el conte homònim de Michael Ende. Dramatúrgia i adaptació de Jordi Palet. Música de La Tresca i la Verdesca. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i atrezzo: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Titelles: Txell Botey. Diapositives: Sergi Cugat i Garriga. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 11 gener 2015. Reposició: 13 febrer 2016. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- L'adaptació que Jordi Palet ha fet d'aquest conte de Michael Ende per a la companyia de Teatre al Detall té l'encert de fer una relectura de l'original per acabar elaborant un guió propi, molt poètic, molt teatral, amb tocs de gènere fantàstic, amb afegits d'humor, sense desvirtuar la intenció de l'autor i mantenint els personatges principals en un joc de teatre dins el teatre: el rei i la reina, pares desesperats perquè la seva filla Dormissona no hi ha manera que agafi el son i, esclar, el follet o geni que dóna raó al títol: l'Endrapasomnis.
- Des del primer moment, els dos personatges narradors fugen del que seria l'estaticisme de la presentació del conte i es converteixen ja en dos personatges més: el Son i l'Insomni, la cara i la creu de qui dorm com un soc i de qui no pot agafar mai el son. Entremig, els malsons fan de les seves. I dels malsons es passa al gruix del conte d'Ende, no pas explicat, repeteixo, sinó representat amb varietat de recursos, des de la multiplicació de personatges fins a la mobilitat de diversos elements, centrats en una escenografia d'un gran llit tancat en paral·lel, desmuntable en dos, capaç de convertir-se en un veler o en un saló del tron de recepció reial.
- En aquest espectacle, qualsevol petit objecte de l'atrezzo té la seva justificació: pantalles de llum que fan de corona, de far, de punt d'il·luminació o coixins, llençols i edredons que es poden transformar en capes reials, mantells de savis i impostors, o vestimentes dels diversos personatges. Una maleta de viatge, una nevada fantasiosa amb vol de plomes, una nit al ras del desert nevat i l'aparició de l'Endrapasomnis, un titella "unicap" il·luminat que, com que només es pot alimentar dels malsons dels altres, es presenta com el remei més eficaç que busca per tot el món el rei del conte per resoldre la mala jeia de la princesa Dormissona, un altre dels titelles del muntatge que es deuen a la mà artesana de l'actriu Txell Botey.
- Per posar en escena 'L'Endrapasomnis', la companyia s'ha reunit d'uns col·laboradors sense gaires precedents en un espectacle familiar, des de la dramatúrgia a la direcció i l'equip tècnic. L'ambició de la proposta acaba proporcionant un resultat brillant, de caràcter excepcional dins de la creació més recent d'espectacles de teatre familiar, que conjuga tots els ingredients: coreografia, vestuari, escenografia, il·luminació, un text molt atractiu —d'una gran nitidesa i sense renunciar a un cert nivell— i música en directe, amb l'aportació original de la banda sonora del grup La Tresca i la Verdesca —especialitzat des de fa anys en espectacles musicals per a públic primerenc— amb tres músics en escena —hi ha també una versió enregistrada— que inevitablement es fusionen també amb la dramatúrgia i formen part de la interpretació. No només acompanyen sinó que basteixen una atmosfera musical imprescindible que arrodoneix la poètica de tot l'espectacle.
- La proposta coincideix amb el vintè aniversari aquest 2015 de la mort de Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 1929 - Stuttgart, 1995). Per això, coincideix també que l'Editorial Joventut ha editat el mateix conte en un àlbum que recupera no només el text de l'autor de 'La història interminable' i 'Momo' sinó també les il·lustracions originals de la primera edició del 1978, amb les làmines de la dibuixant Annegert Fuchshuber (Magdeburg, 1940 - Augsburg, 1998), en una versió catalana actual de Jordi Jané. Una mirada i una relectura de l'àlbum constata que, per adaptar literatura al teatre, no sempre cal reproduir fidelment allò que l'autor ha deixat escrit sinó interpretar-ho i dotar-ho de la sensibilitat i les sensacions de les arts escèniques amb personalitat pròpia.
- «Wabi-sabi». Idea de Claudia Moreso. Creació i interpretació de Sarah Anglada i Sara Pons. Il·luminació: Roger Guinot. Escenografia i atrezzo: Miquel Ruiz. Vestuari: Claudia Moreso. Música i vídeo: Martí Mira. Música de Tactequeté, Henry Mancini, Cabo San Roque. Imatges: Diego Delgado. Producció: Rosa Pino. Direcció: Claudia Moreso. Companyia Mons Dansa. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 31 gener 2016. A partir de 2 anys.
- L'avantatge de l'expressió enigmàtica «wabi-sabi» és que en català, fonèticament, sona bé. Té música. I això ja lliga amb un element important de l'espectacle que es mou, durant tres quarts d'hora, a ritme d'una atractiva i suggerent banda sonora de peces manllevades de diferents grups i compositors com Tactequeté, Cabo San Roque o Henry Mancini.
- El cas és que el terme «wabi-sabi» prové de la cultura japonesa i es refereix a objectes o ambients que tenen una estètica simple i senzilla. Artísticament, fusiona el minimalisme amb la calidesa de la natura i els objectes artesans que proporciona. Però el món gira tant i torna al Born sempre que, a finals del segle passat, els informàtics occidentals van adoptar el terme per definir una programació àgil i poc complicada. Encara hi treballen, pel que sembla, vistos els resultats i els embolics del software.
- I ara, la companyia Mons Dansa, creació de Claudia Moreso, adapta el tal «wabi-sabi» per definir l'esperit d'aquest nou espectacle de dansa familiar on els elements que s'hi utilitzen són, majoritàriament, provinents del paper manipulat.
- Dansa de paper, doncs, en podríem dir. Però, no pas de paper mullat!, perquè les dues intèrprets representen dos personatges que, com si fossin pinotxos moderns, surten de dins de grans boles de paper rebregat i, talment com rastrejadors de paper i cartró de contenidors blaus, es dediquen a recuperar històries amagades en papers que troben en cubells i papereres llençats pels seus usuaris.
- Les dues intèrprets de la companyia Mons Dansa, Sarah Anglada i Sara Pons, fan de ballarines, d'actrius de gest i, sense caracterització de pista, una mica també de parella de clowns. Hi ha humor, doncs, en la majoria d'accions, que van prenent forma i creant un relat que guanya progressivament espai en poètica, imatge i sorpresa, quan es descobreixen titelles de paper, un dels quals balla fins i tot per control remot, i quan —a vaivè del ritme de la banda sonora, mesclada i triada per Martí Mira, autor també del vídeo que clou l'espectacle— s'aprofiten tots els recursos possibles d'un joc de boles de paper de totes les mides per entrar en escenes de moviment, de so, de ball, de projecció de colors i de trapelleria entre els dos personatges, a l'estil, com deia, de cara blanca i august.
- El relat acaba amb la creació d'un paisatge de casa de nines, tot del mateix material sensible que s'extreu dels arbres: una caseta de fusta, una trompeta i una guitarra, un camí d'herba fresca i una fusió entre escena real i imatge cinematogràfica molt ben aconseguida que acomiada els dos "pinotxos" de paper convertits en carn i os amb la mateixa fanfàrria i fantasia que han aparegut embolicats. Un espectacle, sí, per a tota la família sense fronteres d'edat, però que també poden seguir, pel seus valors sensorials, els primeríssims espectadors, és a dir, aquells que recentment els programadors anomenen "babies".
- «Viatge al centre de la Terra (s.XXI)». Dramatúrgia de Manuel Veiga, a partir de la novel·la homònima de Jules Verne. Intèrprets: Mariona Camelia, Marc Elvira i Cristina Miralles. Realització vídeos: Franc Aleu i Martina Ampuero. Tècnic de llums: Gonzalo Colosía. Tècnic de vídeo: Jordi Pont. Estudi de gravació: Oido. Vestuari: Patri Ariño i Roseland Musical. Direcció audiovisual: Franc Aleu. Direcció coreogràfica: Anna Planas. Companyia Roseland Musica, en col·laboració amb el Teatre Atrium de Viladecans i Block Audiovisuals i coproducció amb el SaT! i Grec 2015 Festival de Barcelona. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 17 gener 2016. A partir de 4 anys.
- El 1864, Jules Verne va publicar una de les seves novel·les de ciència-ficció i aventures més conegudes i un dels seus clàssics incombustibles, 'Voyage au centre de la Terre'. A la novel·la, un professor descobreix un escrit misteriós d'un recopilador d'històries nòrdiques del segle XII, que diu que ja havia arribat al centre de la Terra. El professor vol fer com el vell savi i, amb el seu nebot i un guia islandès, emprenen un viatge que els portarà a entrar al volcà per on, presumptament, arribarà al moll de l'os de Terra on hi faran unes descobertes extraordinàries amb una de les troballes visionàries de l'autor perquè fins i tot ja hi existia el corrent elèctric, un invent encara a les beceroles en el moment de l'escriptura de la novel·la de Verne.
- D'aquesta versió original, però, l'adaptació que n'ha fet la companyia en conserva ben poques coses, tret de la gènesi: buscar el centre de la Terra, aquí sota l'estímul de trobar un avi de dues noies protagonistes que es deixen portar, com en l'original, per un guia que coneix el terreny.
- Tot això, esclar, sota el registre de la dansa i —per dir-ho d'alguna manera— "dansa sobretitulada" amb un muntatge audiovisual farcit d'imatges i de situacions impossibles de recordar i projectades sobre un tul davanter que crea la sensació, en combinació amb l'escenari, els tres intèrprets i les imatges interiors, d'efectes en 3D, amb domini del blanc i negre. Vaja, com si fos una pel·lícula del desaparegut Imax del Port Vell!
- Queden lluny els espectacles més sensorials de Roseland Musical dels últims trenta anys. Però la nostàlgia és mala companya de viatge per a l'espectador veterà i cal tenir en compte que la companyia que va crear Marta Almirall i que es va guanyar el prestigi del sector s'adreça ara a uns nous primers espectadors nascuts ja en el primer quart del segle XXI influïts, des que obren els ulls al món, per la imatge i la digitalització. No es pot dir que Roseland Musical no avisi d'això perquè el títol de l'espectacle s'acompanya amb un advertiment entre parèntesi: s. XXI.
- Una altra cosa és que qui n'esperi un espectacle de dansa en estat pur en surti desconcertat. I qui n'esperi una recreació de la novel·la original, també. Per això, només els que hi entrin sense influències ni prejudicis vernians, perquè encara no hi han tingut accés per edat, hi trobaran i potser es deixaran engolir i tot per un treball immens de combinació de dues disciplines: la dansa contemporània —el guia és un frenètic break-dance— i la pluja audiovisual, un muntatge del veterà Franc Aleu (Barcelona, 1966) que ja havia treballat amb Roseland Musical, però també amb La Fura dels Baus.
- El dramaturg Manuel Veiga (Barcelona, 1964), un altre col·laborador habitual de la companyia, hi posa el guió, i la coreògrafa Anna Planas dirigeix les seqüències de dansa —ball de bastons inclòs— que executen amb ofici, pulcritud i sense repòs, durant una hora, els tres intèrprets, tot i que lamentablement el seu essencial paper coreogràfic quedi gairebé ofegat en la penombra per la força de la projecció audiovisual que s'ho menja tot, fins als títols de crèdit, com si fóssim al cinema.
- «Tut-turutut... la princesa!». Creació d'Helena Escobar, Jordi Palet i Pere Hosta. Dramatúrgia de Jordi Palet. Intèrpret: Helena Escobar. Escenografia i atrezzo: Martí Doy. Música: Pep Pascual. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Companyia La Bleda. Direcció: Pere Hosta. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 8 novembre 2015. A partir de 3 anys.
- Siguem clars: les princeses, avui en dia, han caigut força en desgràcia. ¿Qui vol ser princesa si s'arrisca a veure's asseguda en un banc dels acusats per haver allargat més el braç que la màniga...? Per això, potser, les úniques princeses que se salven del naufragi reial són les de mentida, les de disfressa —ni que les disfresses siguin d'un basar xinès—, les de col·leccions i sèries d'aventures rosa i les dels contes més clàssics.
- Aquí, l'actriu-pallassa Helena Escobar fa una paròdia del món de les princeses de color rosa i munta un viatge imaginari per trobar un tresor que ha perdut o que li han pispat i que es pensava que tenia ben guardat en un bagul. En la línia de l'espectacle de clown en solitari, Helena Escobar no necessita gaire parafernàlia per crear el món fantàstic en el qual fa entrar els petits espectadors: un armari noble amb calaixos, el bagul en qüestió, una capsa de cartró, uns quants vestits, una trompeta de pregoner i alguns altres petits artilugis que aniran apareixent durant l'hora de la seva història.
- La pallassa Helena Escobar —que es fa dir La Bleda com el nom de la companyia— utilitza alguns dels gags que l'acosten al clown de pista en solitari: amb l'indiscutible nas vermell, la seva aparició dins de l'armari ja crea les primeres expectatives que la cosa anirà de gresca. I quan acaba sortint-ne, tot augura un tu a tu amb l'auditori que de segur que guanya en escalfor en les distàncies curtes més que en els escenaris grans.
- Amb una trama que consisteix a investigar qui li ha robat el tresor, la recerca passa a ser com un joc on les disfresses prenen el protagonisme: la gavardina de detectiu amb bigotàs i ulleres negres, per exemple, o la referència a la sabata de vidre de la Ventafocs ni que sigui posada de barret, i també un joc amb titelles aprofitant que l'armari foradat pot fer de guignol, o en una mirada al típic conte de princeses que busquen el seu príncep blau, ni que de moment, el príncep sigui un gripau de peluix.
- Les històries de La Bleda són seguides amb interès pels espectadors als quals s'adreça. No cal que se'ls digui quan han d'ajudar-la a trobar l'orientació de cara a la platea o indicar-li a crits com ho ha de fer per tenir l'espasa i el casc alhora a les mans. Una interactivitat que la pallassa es guanya des del primer moment i que constata la ja llarga trajectòria de quinze anys que porta dedicada als espectacles per al públic familiar.
- «Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.
- Tothom coneix el conte que forma part del recull de 'Les mil i una nits' dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica.
- El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca.
- I això sense oblidar el món encara potent de la vella televisió, amb un concurs de nous grups i el llançament a l'èxit del guanyador, l'explotació a tot preu per no perdre la fama i l'opressió d'un agent artístic inesgotable sobre una jove cantant i model, a qui anomenen Jasmine, que decidirà abandonar l'èxit fàcil per fer allò que li agrada de debò i afegir-se al grup de rock.
- Entremig, una mica de gènere fantàstic del més clàssic, amb l'aparició del geni de la llàntia, i els intents màgics en clau maligna del botiguer-bruixot capaç de congelar l'acció dels joves i, per mitjà de mètodes no gaire ortodoxos de psicosi, mirar d'aconseguir els seus propòsits i obenir la llàntia només per al seu profit i per aconseguir el poder de l'univers, un altre clàssic del gènere entre la bondat i la maldat.
- Amb molta música de rock, algunes escenes de ball, brots de hip-hop, a càrrec del geni de la llàntia, i alguns anuncis televisius per situar l'agenda obligada i saturada de la cantant Jasmine, l'espectacle va trenant una aventura que inclou insinuacions romàntiques de parella entre Aladdin i Jasmine, il·lusió juvenil del grup per guanyar el futur, enrabiada del bruixot quan les coses li surten malament, l'ús dels tres desitjos de la llàntia i subtil moralitat amb final positiu: si cal guanyar el concurs de televisió, que sigui amb el propi esforç de la banda de rock i no pas amb un dels desitjos gratuïts del geni de la llàntia meravellosa, el qual, després de tants segles vagant pel món, bé es mereix aconseguir la llibertat, gràcies al tercer desig sobrer.
- La Roda Produccions afegeix aquest espectacle al seu repertori i ho fa amb una proposta que sembla que quallarà millor entre espectadors a partir de 8 o 10 anys en família —de dotze en endavant si hi assisteixen en grup—, pel seu contigut, que no pas en els més petits, tot i que el ritme musical, el so, el color i els elements que l'integren, suggerents tots des d'edats primerenques, no impedeix que aquests segueixin els vuitanta minuts del musical amb la mateixa expectació que els més grans.
- L'autoria de Dani Cherta —recordem, entre molts altres, l'espectacle 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50'— ha optat per manllevar el títol del muntatge en V.O., és a dir, de la mateixa manera que es va titular una de les versions cinematogràfiques del clàssic més recent d'Aladí, la de la factoria Disney del 1992 ('Aladdin').
- La interpretació compta amb noms encara nous, però no per això debutants perquè ja han intervingut en altres espectacles per a tots els públics i formen part de les noves fornades d'intèrprets sorgits de les escoles musicals catalanes més conegudes, cosa que acaba arrodonint l'espectacle i donant-li un nivell de qualitat interpretatiu agraït que els joves espectadors al quals s'adreça es mereixen.
- «Un nou vestit nou». Basat en el conte 'El vestit nou de l'emperador', de Hans Christian Andersen. Adaptació i dramatúrgia: Víctor Polo i Ramon Molins. Intèrprets: Imma Juanós, Víctor Polo, Oriol Planes "Ritxi". Disseny escenografia i titelles: Maribel Pérez i Oscar Ribes. Construcció de titelles i escenografia: Creamix. Disseny vestuari: Maribel Pérez, Imma Juanós. Direcció: Ramon Molins. Companyia Xip Xap. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 14 febrer 2015. A partir 3 anys.
- Adaptació lliure, molt lliure i fins i tot satírica del popular conte de Hans Christian Andersen, 'El vestit nou de l'emperador'. Dic lliure i molt lliure perquè, a manera que avança l'acció, es va veient la intenció contestatària dels seus autors, fins al punt que l'espectacle beu feliçment d'un republicanisme, en contraposició a la monarquia establerta.
- El món és ple de vividors, estafadors, corruptes i lladres de guant blanc. No sé si els primers espectadors als quals va adreçat l'espectacle s'adonen ben bé de la qüestió, però els adults que els acompanyen, segur que sí. Una dramatúrgia de tots els temps, però que situada ara i aquí es podria identificar amb noms i cognoms.
- El regne de l'emperador en qüestió està immers en la ruïna i la bancarrota per culpa dels capritxos de vestimenta del mateix manaies de la corona, però també perquè, al seu voltant, els ministres, secretaris, subsecretaris i altres borinots similars no mouen un dit sense que se n'untin una bona part. En fi, que només faltaria parlar de targetes black dels lladres de l'antiga CajaMadrid o dels fons ocults en paradisos fiscals made in Bárcenas o made in Pujol's, per dir alguna cosa. I, per acabar-ho de reblar, posar-hi les cares de les famílies víctimes dels desnonaments o els botiguers que abaixen persianes per mor de la llei de lloguers que els ofega, com la botiga de vetes-i-fils que serveix de punt de partida de tota l'acció de l'espectacle.
- L'espectacle, doncs, inspirat en el realisme més actual, té una moralitat evident: primer la sanitat, les escoles i els serveis públics, que no pas els luxes dels vestits de l'emperador i els rapinyaires que l'envolten sempre amb les mans llargues a la bossa.
- Al marge d'aquest contingut de fons per a espectadors ja fets, l'espectacle combina amb molta sensibilitat els titelles de fusta, els intèrprets de carn i os, l'atrezzo d'armaris que s'obren i estanquen per mostrar penjadors de vestits, sabates i corbates, o que es converteixen en finestrals perquè alguns dels personatges del govern que hi apareixen en forma de titella hi treguin el cap. I, de propina, fugaces intervencions musicals de guitarra flamenca amb la intenció de sortir-se'n amb una rumba de bon ritme —subtil homenatge al desaparegut Peret— i defensar que la rumba també és música, i tan bona, si cal, com les pomposes marxes reials que agraden l'emperador.
- La companyia Xip Xap, originària del caliu de la sòlida escola creada a Lleida en teatre per a primers espectadors, poleix els seus espectacles amb la virtut de fer-los aptes per a tots els públics sense que ningú es posi vermell. La seva trajectòria els acompanya en les seves gires internes i també la seva sortida a l'estranger, com la que tenen prevista aquest febrer per participar en el Festival Internacional Kulturbörse de Friburg, una porta obera a l'expansió alemanya i europea.
- «Gúlliver al país de Lil·liput». Adaptació de Joan-Andreu Vallvé a partir de la novel·la homònima de Jonathan Swift. Música de Poire Vallvé i Joan-Andreu Vallvé. Intèrprets-titellaires: Àngel Pérez / Xavier Iglesias, Ingrid Teixidó / Marta Rosell i Clara Olmo. Titelles i escenografia de Joan-Andreu Vallvé. Fusteria: Antoni Teixidó. Vestuari titellaires: Acadèmia Cucurull. Direcció: Joan-Andreu Vallvé. Companyia Centre de Titelles de Lleida. Programa Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 2 octubre 2011. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), 8 febrer 2014. Preu: 9 €. A partir 3 anys.
- Jonathan Swift (Dublín, 1667-1745) va fer que el seu cèlebre personatge, Lemuel Gúlliver, fos primer un cirurgià i després un capità de vaixell. Dels quatre viatges de Gúlliver, el primer, el viatge a cals lil·liputs, és el més popularitzat. De fet, tal com està el pati del gremi de la sanitat, no seria gens estrany que més d'un cirurgià acabés fent també com Gúlliver, pengés la bata i els bisturís, i se n'anés a fer un tomb a conèixer altres mons.
- Aquest muntatge del Centre de Titelles de Lleida s'ha convertit en el més internacional de la companyia que commemora el seu 25è aniversari. L'adaptació, però, pensada per a espectadors primerencs, defuig bona part de les peripècies i aventures de mal pair que Jonathan Swift va fer passar a Gúlliver, que van des del naufragi a l'illa a la protecció que rep dels lil·liputs a canvi de prometre'ls bondat, i la confiança posterior que el navegant es guanya de la cort del rei —feta a imatge i semblança de la de l'època de Jordi I d'Anglaterra—, fins a ser acusat de traïdor pel poble de Lil·liput perquè no vol atacar els veïns i es veu obligat a fugir, cametes ajudeu-me, abans que no executin la condemna de tornar-lo cec i que li facin una operació doble d'oftalmologia sense entrar a la llista d'espera.
- ¿Com es pot explicar una trama així als més petits sense provocar-los insomni quan surtin del teatre? Doncs, optant per agafar de Gúlliver les característiques bàsiques per presentar-lo com un heroi que, a tot estirar, ajuda els lil·liputencs a fer les paus amb els seus veïns i creant una relació de joguina entre ell i els petits pobletans, de gegant i lil·liputencs, que fomenta, a més, la solidaritat, l'ajuda al nàufrag, el donar menjar a qui no en té i, un cop enllestida l'aventura, fent tornar sa i estalvi Gúlliver a casa.
- L'atractiu de l'espectacle es crea a partir dels titelles dels personatges principals, el de Gúlliver —ara petit, ara gran—, el rosari de petits titelles lil·liputencs, el titella d'un vell mariner del port i una estructura de fusteria que ambienta els diversos espais: el moll, el mar, la goleta, el poble de Lil·liput... a més d'estris com una canya de pescar, un llibre, un fogonet de carbó, un peix... Tres titellaires i també actors, no només posen veu als personatges i les accions, sinó que fan de narradors a cara descoberta, interpreten les cançons, originals per a l'espectacle i un dels tres les acompanya amb el violí.
- En un muntatge com aquest, es barreja el paper dels actors-titellaires amb el dels mateixos titelles. La fusió dels uns i els altres crea un clima de placidesa escènica que és seguit amb expectació pels més petits i amb interès pels que ja coneixen les trampes del joc teatral, i que acaba fent de Gúlliver un amic entranyable per a tots a qui sempre dol dir adéu després de cinquanta minuts de compartir la seva aventura.
- El que també té de mèrit l'espectacle és que obre una porta a conèixer posteriorment el personatge de Gúlliver a través de la literatura. Tot el contrari, esclar, del que aconseguia la imatge barroera, made in Hollywood, que l'adaptació cinematogràfica de Rob Letterman en va fer l'any passat convertida en una comèdia d'acció i humor insultant, protagonitzada per l'actor i músic, Jack Black, fent de gegant de pacotilla en una mena de ciutat miniatura, mal que fos en 3D.
- «En Joan sense por». Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañà. Música original de Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch / Maria Santallusia, Toni Sans / Lali Camps, Rubèn Montañá / Albert Mora. Piano: Francesc Mora. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Assessorament manipulació: Maria Santallusia. Disseny titelles i escenografia: Rubèn Montañá a partir d'una idea d'Egos Petits. Contrucció titelles i escenografia: Jordi Regod i Egos Petits. Vestuari: Ramon Ivars i Egos Petits. Confecció vestuari: Leo Quintana. Il·luminació: David Bofarull. So: Jorge Mur. Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas. Producció: Companyia Egos Petits i Centre Titelles de Lleida. Preu: 9 €. A partir 3 anys. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2010. Reposició: 5 octubre 2013.
- Qui recordi l'impacte i la descoberta del musical gòtic 'Ruddigore i la nissaga maleïda' ja sap de què parlem. Els seus creadors ho són també d'aquest espectacle musical de titelles, basat en la rondalla del Sense Por, divulgada arreu del món pels germans Grimm i adaptada aquí per Joan Amades. L'espectacle ja ha estat premiat per l'Institut del Teatre, per la Caixa Catalunya a l'última Mostra d'Igualada i amb dos Dracs d'Or del Festival de Titelles de Lleida.
- Però el millor premi hauria de ser el ple absolut en aquesta minitemporada al Poliorama que es mereix, si no una pròrroga per qüestions de calendari i programació, sí una reposició en una altra ocasió perquè els d'Egos Petits, que estan ja preparats també per estrenar la seva versió de la novel·la 'La casa sota la sorra', al TNC, han aportat a la cartellera familiar un espectacle que eleva el llistó per la seva qualitat conceptual i interpretativa.
- Música, titelles i teatre. Però també gènere gòtic, melodies de terror i gènere fantàstic, sobretot amb el canvi espectacular que fan amb el piano —aparentment l'únic element escenogràfic— en una escena de tunejat que el transforma en una casa de la por, on habiten, entre altres éssers, un fantasma tiquis-miquis lligat a una bola de pes i un sac d'ossos carregat de dolor.
- Al costat de la moralitat amb què es tanca la història —sense tenir la por al cos és difícil conviure—, la versió d'Egos Petits inclou un element d'amistat amb una amiga de la mateixa edat del Joan Sense Por que no només l'ajuda a trobar l'espant que necessita perquè li passi el singlot amb què l'ha embruixat una fetillera sinó que s'enginya un recurs infal·lible perquè li marxi d'un cop amb l'ajuda de la mateixa bruixa a domicili —¿o potser hauríem de parlar més aviat d'una scort?— que fa una transfiguració en directe, amb una nàpia punxeguda, un pompis enorme i un pitram de considerables dimensions, en una de les escenes més celebrades.
- Aquest joc de transvestisme a ull nu és una de les constants de tot l'espectacle: el ja esmentat piano tunejat, la casa del turó que es munta i es desmunta, una mongetera que creix i creix, una bicicleta de fusta de quatre rodes que transporta els dos titelles en un curt viatge iniciàtic per trobar la por, tal com mana el conte popular, i les diferents proporcions dels tres monstres —tres colors: vermell, verd i blau— que apareixen de més grans a gairebé minúsculs, desesperats davant la incapacitat que tenen de fer tremolar, ni que sigui una mica, el petit Joan Sense Por.
- Els tres titellaires són, a la vegada, els intèrprets en directe dels diàlegs i de les diverses peces musicals del muntatge, totes originals del músic Francesc Mora, que és també qui intervé en directe al piano amb breus intervencions actorals conxorxades amb els diversos titelles de la història. Un espectacle creat amb els cinc sentits que desperta i estimula els de tots els espectadors, independentment de l'edat que tinguin.
- «Hansel i Gretel, el musical». Adaptació del conte dels germans Grimm i l’òpera d’Engelbert Humperdinck. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Ventura, Magda Puig i Elías Torrecillas. Col·laboració especial del Cor de Cambra Tornaveu. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia i il·luminació: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Regidoria: Brugués Faura. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 6 octubre 2012. A partir 3 anys. Preu: 9 €.
- Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
- I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
- Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
- També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
- Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
- Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
- I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
- 'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
- «Murphy. Tragèdia a Handsome House», de Joan Faneca. Intèrprets: Joan Faneca, Xavier Amatller "Notxa" i Hèctor Boada. Escenografia: Elisabet Castells. Vestuari: Maria Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Nani Valls. Música i espai sonor: Pau de Nut. Direcció: Miquel Gòrriz. Companyia Vol-Ras. Sant Andreu Teatre (saT), Barcelona, 22 abril, 2012.
- Per als que han seguit amb una certa assiduïtat la trajectòria de la companyia Vol-Ras, que ja ha superat els trenta anys d'història, ja estan acostumats als canvis "d'energia renovable" que han anat sovintejat en les seves últimes aparicions. Per tant, a ningú no l'agafarà ara amb el peu esquerre constatar que Vol-Ras, ànima del mim i del gest, fins i tot ha optat per parlar, és a dir, fins i tot utilitza el text com a suport del seu últim espectacle, una comèdia negra amanida amb humor que beu de les fonts del gènere anglès i que, només per això, ja li permet de riure's a doll de cadascun dels morts —que n'hi ha una colla— i de qui els donen vida —que només són tres— en una trama volgudament estripada que esqueixa també Agatha Christie, una dama que dóna per molt només que l'estiris una mica del fil.
- La veritat és que l'espectacle 'Murphy. Tragèdia a Handsom House' es podria haver subtitulat 'Un crim perfecte' o, més a l'anglesa, 'A Perfect Murder', títol d'una pel·lícula del 1998, dirigida per Andrew Davis, protagonitzada per Michael Douglas, Gwyneth Paltrow i Viggo Mortensen, quan els tres encara eren relativament jovenets, i que, ambientada en un triangle domèstic, utilitza la maquinació i la trampa de la trucada del telèfon per facilitar que es cometi el primer assassinat sense que sembli premeditat.
- La companyia Vol-Ras crea un espectacle de teatre dins el teatre. Mentre, durant una trobada de l'Associació de Víctimes de Murphy, no acaben d'arribar els intèrprets d'una obra de teatre, el president de l'Associació i el secretari, amb l'ajuda d'un tècnic d'anar per casa, es veuen en la necessitat d'interpretar ells tres l'obra d'afeccionats prevista, fent tots els papers de l'auca, a més del gos, tots anglesos fins al moll de l'os, des del matrimoni aristòcrata propietari de la mansió, al majordom, la minyona, el fill de la casa o l'inspector Golding que ha de resoldre els múltiples assassinats que provoquen la tragèdia.
- I malgrat que l'obra es basi en el text, és amb aquest puzzle de papers quan es despleguen bona part de les habilitats gestuals pròpies de Vol-Ras, amb els canvis de vestuari, els intercanvis de personatges, la inexistència de la decoració completa i l'estímul de la imaginació dels espectadors, en una arquitectura que, en alguns moments —salvant totes les distàncies—, sembla que s'acosti a l'estructura de la coneguda comèdia 'Pel davant i pel darrera', en la qual els espectadors tenen l'oportunitat de veure o d'intuir què passa en una banda i en l'altra de l'escenari.
- Malgrat que són tres a l'escenari, cal aclarir també que els qui es juguen el físic amb l'intercanvi de papers són bàsicament dos, els actors Joan Faneca i Xavier Amatller, intercanvi que reforça l'humor que és el pal de paller de tot l'espectacle.
- Seria temerari, doncs, intentar buscar darrere de 'Murphy. Tragèdia a Handsome House' una història de misteri amb autèntic cap i peus, que hi és, però que els espectadors acabaran deixant inconscientment en un segon terme davant del treball suggerent dels intèrprets, de com s'ho fan per ser a lloc i amb la caracterització adequada en el moment oportú i de com resolen la imitació d'alguns dels personatges més populars de l'obra, posats cadascun, segons les escenes, en pells diferents.
- En definitiva, malgrat l'aposta pel text, 'Murphy. Tragèdia a Handsome House' sembla que busqui els orígens de Vol-Ras, cosa que fa pensar que la companyia, malgrat aquesta proposta, tampoc no els han abandonat del tot i que segurament no renuncien a tornar-hi.
- Vol-Ras compta amb un llarg historial de més de quatre mil representacions, amb un milió llarg d'espectadors, des del 1980. El 1995, amb la sortida de Joan Cusó del grup, la companyia va continuar amb Joan Faneca i Joan Segalés. Des de fa deu anys, hi col·labora habitualment Xavier Amatller i, en aquesta ocasió, no hi ha l'escenari la presència de Joan Segalés. Espectacles com 'Insòlit', 'Gagmania', 'Intríngulis', Violeta, violada', 'Again, again!' o 'Bon voyage' formen part de la seva trajectòria i de les obres més conegudes pels seus espectadors.
- «La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Sant Andreu Teatre (SAT), 18 novembre 2011.
- ¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola?
- Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà.
- Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar. Per la seva condició de dona sensibilitzada pel patiment de les seves congèneres, Elisabeth creia que les exiliades mereixien tenir els seus fills amb dignitat i que calia garantir la supervivència dels nadons. Elisabeth Eidenbenz, nacuda a Zuric l’any 1913, havia treballat de mestra en diferents col·legis de Suïssa i de Dinamarca fins al 1938, any que es va traslladar a Burjassot (País Valencià) com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en tasques d’ajuda humanitària durant la Guerra Civil espanyola dins de la zona republicana i, immersa en l’èxode, l’any 1939, va passar a França on va crear la maternitat d'Elna. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va acollir i fer passar per espanyoles, amb canvis de nom típics, algunes mares refugiades jueves, fins que, amb l'ocupació nazi, la maternitat va ser definitivament clausurada, malgrat que la seva fundadora, aleshores una joveníssima emprenedora de 25 anys, s'acollia al dret de neutralitat de la seva condició de suïssa. Tot això no apareix en el relat, però és important saber-ho —i els espectadors ho saben perquè la història s'ha divulgat molt en els últims tres anys gràcies a Assumpta Montellà— per situar l'acció.
- És una de les filles nascudes a la maternitat d'Elna la que, uns anys després, explica l'èxode de les dones que hi van fer cap. Dramatúrgia i direcció han creat una posada en escena de sensacions, molt poètica i plena d'objectes que completen allò que el teatre —que no és el cinema malgrat les projeccions històriques que acompanyen el relat— no podria reflectir.
- En un espai, doncs, envoltat de maletes de viatge atrotinades, baguls antics, fotografies de record familiars, piles de tovalloles blanques, una palangana, un maniquí, una màquina de cosir, una màquina d'escriure negra de les més primàries, peces de roba vella i uniformes d'assistentes de maternitat, un bressol fet amb una caixa de verdures...
- La cantant i actriu Rosa Galindo interpreta el paper de la narradora, es posa en la pell dels primers refugiats camí de França, en la pell de la pròpia infermera suïssa, en la pell d'alguna de les mares republicanes, en la pell, en definitiva, d'un col·lectiu anònim que no està exempt de mirada crítica quan recorda que, mentre darrere els filferrats dels camps improvisats a la platja d'Argelers hi patia i moria gent humil, una altra classe d'exiliats —polítics i intel·lectuals— disposava de recursos, allotjament, diners públics, vehicles i visats per fugir als països d'acollida.
- El pianista francès, Luc-Olivier Sánchez, nascut a Sète el 1975, format a París i amb una remarcable trajectòria, s'encarrega de posar la banda sonora idònia a cada moment del relat. Amb trenta-cinc peces, crea un relat musical que comença amb 'Clair de lune', de Debussy, i passa per un bon nombre de cançons franceses: 'Que reste-t'il de nous amours', 'Je chante', 'La mer', 'J'ai deux amours', 'Hymne a l'amour', l'emblemàtica 'Lilie Marlene' o la popular 'A la claire fountaine'. Hi ressonen, doncs, Charles Trenet, Josephine Baker, Edith Piaf... amb compassos de Chopin, Mompou, Bartok, Poulenc, Liszt, Bach, Beethoven, Mozart... i un recull de cançons populars catalanes com 'Muntanyes regalades', 'El mariner', 'El desembre congelat', 'El noi de la mare'...
Aquest muntatge musical, de gran sensibilitat i coherència, en alguns casos amb una interpretació vocal de la mateixa Rosa Galindo que mostra la seva capacitat com a actriu de musical —'Poe', 'El temps de Plank', 'Els Pirates'...— connecta amb els espectadors perquè aquests reconeixen en cada compàs aquelles peces que han anat incorporant-se al llarg del temps en la particular banda sonora de cadascú.
- El muntatge 'La maternitat d'Elna', que és un d'aquells espectacles sense frontera d'edat, ha estat programat en un moment clau de commemoració del setantè aniversari de l'ocupació final de les tropes franquistes de tot Catalunya. Això el fa també més oportú, malgrat que el testimoni que ofereix continuarà esborronant tothom durant molts aniversaris més.