ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«El joc de la veritat», de Miquel Murga. Intèrprets: Roger Cantos, Cristina Dilla, Octavi Pujades i Míriam Tortosa. Espai escènic: Laura Orri. Figurinisme: Àngels Cases. Disseny gràfic: Marina Cotanda. Disseny il·luminació: Oriol Pino. Fotografia: Anna Senan. Premsa: Àlex Sánchez Aragón i K de Comunicación. Tècniques de sala: Sophya Acosta i Camila Benavente. Taquilla: Bea Fenollar. Producció: Hamlet Produccions. Agraïments: Ajuntament de Sant Boi, Múnich i Josep Pons. Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 25 maig 2023. LA ROBA BRUTA ES NETEJA A CASA El director, radiofonista i dramaturg Miquel Murga ja fa temps que ha enfilat la vena de la comèdia de parelles. Els embolics són un estímul creatiu i, en aquest cas, l'autor no amaga que es repenja en l'estil dramàtic del dramaturg francès Florian Zeller, autor d'«El pare», que aquí s'ha vist en dues versions, la protagonitzada per Héctor Alterio i la protagonitzada recentment per Josep Maria Pou, les dues al Teatre Romea.Miquel Murga s'hi basa per la força que Florian Zeller dóna a la paraula, que la fa substituta de les tradicionals portes i finestres de la comèdia de bulevard, un registre que sí que va fer popular en canvi un altre autor de referència del gènere francès, el suís Marc Camoletti, amb peces com «Boeing Boeing» o «No et vesteixis per sopar», que són també conegudes aquí.La comèdia «El joc de la veritat» de Miquel Murga es podria titular també «El joc dels disbarats», aquell joc que a cau d'orella i en focs de camp embolica la troca fins a límits insospitats. Aquí el foc de camp és un catre d'hotel per partida doble, una consulta de psicòloga i una cadira de braços i orelleres de la casa d'una de les dues parelles de l'obra. I, esclar, unes trobades i unes escapades furtives, fins i tot amb una tieta absent que rebla el clau... i no se'm malinterpreti això del “clau”.L'obra té un avantatge que controla el tempo sense intentar allargassar-se com un xiclet. Setanta minuts a tot estirar, pim pam, i quan s'ha acabat, s'ha acabat, xin, xin, petonets, i cadascú a casa seva, perquè ben sabut és que la roba bruta es renta a casa.Ja he parlat de dues parelles: dos amics de l'ànima de tota la vida, a la feina, a la pista de joc i al llit. I les dues parelles d'ells dos, la psicòloga i una influencer que es fa l'agost photoshopant-se els dits dels peus amb les ungles esmaltades.L'embolic es va congriant des del primer moment, en una escena de catre —roba interior d'Intimissimi a dojo— on es perfila que embolicar-se amb la dona del millor amic és un perill que, per atzar de la cartellera, està molt lluny de «Les amistats perilloses» de Chaderlos de Laclos que aquesta temporada s'ha revisionat al Teatre Lliure, però no es pot descartar que Valmont —com un influencer pioner del segle XVIII— hi tingui alguna cosa a veure.Una comèdia de bulevard no cal que amagui un gran factor sorpresa. Els espectadors en tenen prou amb el ritme dels diàlegs i l'intercanvi d'espais amb cops d'il·luminació o el factor embolic que ha afegit el mòbil a les comèdies de situació actuals.Però sí que ha de tenir uns intèrprets que estiguin a l'alçada de la juguesca i que tinguin els genolls pelats de trepitjar escenari perquè tot el que passi a l'obra tingui un plus de credibilitat, cosa que aquí es garanteix amb escreix amb quatre noms de llarga trajectòria: Míriam Tortosa —que recentment va treballar també en les diferents temporades d'«Escape Room», a banda de la seva trajectòria de televisió o cinema—; Cristina Dilla —que no és tan freqüent veure-la als escenaris i que val la pena aquesta afortunada recuperació escènica—; Octavi Pujades —amb un llarg currículum de cinema, teatre i televisió—; i Roger Cantos —que ja s'ha deixat veure amb la seva vis comediògrafa en altres propostes anteriors de comèdia al mateix escenari.«El joc de la veritat» és d'aquelles comèdies que tenen tots els ingredients perquè als quatre personatges de ficció els caiguin les dentetes una a una de tantes mentides, unes mentides que es van enllaçant una amb l'altra fins a configurar la bola de “boles” que en comptes de fer anar el carro pel pedregar enforteix encara més la vella amistat dels dos mansos un cop la roba bruta, tant la d'ells dos com la d'elles dues —mitjons inclosos—, s'ha rentat, centrifugat i eixugat a casa. Tot plegat es mereix ben bé un bon brindis amb xampany com fan ells quatre.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Te casarás en Barcelona», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Sonia Jerez, Malcolm McCarthy i Víctor Vidal. Disseny d'il·luminació: Sophya Acosta para Sophya Acosta Lightning Design Studio. Assistent de moviment: Èlia Genís. Tècnic de so: Albert Zayuelas. Tècnic de llums: Ignasi Peralta. Disseny i grafisme: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Taquilla: Bea Fenollar. Fotografia i audiovisuals: Àlex Sánchez Aragón. Producció executiva: Roxana Díaz. Producció: Versus Teatre S.L. Agraïments: Montse Soler, Gabriela Severino, Walter Silva, Isabel Quintas, Maria Ten (Sala Siconi), AADPC, AISGE (Espai Actua), Llum Pérez, Alexandra Lottermoser. Direcció: Maria Clausó. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 15 abril 2023. DEL DOLOR DE LA PÈRDUA A LA JOIA DE LA VIDA De Bata a Barcelona. Amb un somni per complir. De l'argolla de Guinea Equatorial a la llibertat del més enllà. Del somni de Gaudí al somni de Bebu, un arquitecte que amb Ula es juguen la vida en pastera per entrar a la península i trobar el camí d'una nova vida.A l'obra «Te casarás en Barcelona» hi ha un drama inesperat, la pèrdua d'un nadó en plena alta mar, que canvia sobtadament el que podria semblar el rumb del to romàntic de la història d'una parella que comença junta una aventura cap al desconegut.Del presumpte to romàntic al xoc de la realitat. De la promesa del casament a Barcelona al trencament de la promesa. De les terres de Guinea a les torres de la Sagrada Família. Del mite gaudinià a la mirada enlaire per volar més amunt.L'obra de cambra d'Ever Blanchet, que ha dirigit Maria Clausó, basa tota la seva trama en la força del discurs i de la paraula. La interpretació dels dos protagonistes, Ula i Bebu, matisa molt bé els vaivens entre la joia de l'arrencada i el llast de la tragèdia. Tant l'actriu Sonia Jerez com l'actor Malcolm McCarthy, els dos d'origen cubà però establerts a Catalunya, incorporen els dos registres dels seus personatges, des de la incomprensió pels fets tràgics que els toca viure com per la descoberta de l'evolució impensable que fa cadascun d'ells.Entre els dos, com una mena d'observador de la parella, en el paper del metge psiquiàtric Gustavo, l'actor Víctor Vidal, format a l'Uruguai en teatres de Montevideo —terra d'origen també del dramaturg Ever Blanchet— però establert teatralment a Catalunya, fa de plat de balança entre Ula i Bebu, a la vegada que, des de la posició de doctor, és un miratge per a ella i un escull per a ell.Intento no desvelar gaire cosa més de la trama que ha escrit Ever Blanchet a partir de les impressions d'un conegut seu relacionat amb Guinea Equatorial. Hi ressona fins i tot el tràfic del cèlebre Floquet de Neu quan va passar, després de diferents mans, al primatòleg Jordi Sabater Pi, i d'ell, al zoo de la Ciutadella.Tampoc no desvelaré que l'obra puja i baixa emocionalment com un tobogan i que en aquest tobogan s'hi enfilen i hi llisquen delicadament els tres intèrprets, des de Guinea, des dels records d'infància, des de la memòria de l'àvia taxista, des de la pastera, des del psiquiàtric on Ula acaba sent internada fins a l'ombra del taller de construcció de la Sagrada Família.Ever Blanchet, davant una qüestió tan dramàtica com el dels refugiats en pastera que intenten vèncer el Mediterrani, no ha pretès fer un documental de la immigració sinó que diria que ha fet un esforç de contenció per centrar la seva mirada en el destí de la parella guineana, deixant sempre una porta oberta a l'especulació, introduint un personatge absent —un amic de la infància d'Ula— i deixant en l'aire una incògnita fins i tot en el desenllaç, enmig d'una atmosfera d'esperança, de superació, d'alliberament d'Ula, amb un sentiment que transcorre des del dolor de la pèrdua a la joia de la vida.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Tuelf Points». Idea original: Dídac Flores Rovira, Suerte En Mi Vida Producciones. Intèrprets: Xavi Duch, Esther Peñas, Marc Pociello / Carles Pulido, Laura Daza, Dídac Flores. Swings: Carles Pulido, Aina Tro. Assessorament dramatúrgic: Jordi Santasusagna. Producció executiva i comunicació: Aina Tro. Fotografia i audiovisuals: Albert Farré. Disseny de so: Cesc Mojica. Disseny d’il·luminació: Oriol Pino. Disseny i grafisme: Àlex Santaló. Tècnics de sala: Albert Zayuelas i Ignasi Peralta. Taquilla: Bea Fenollar. Agraïments: La Caixa Dels Trons, Xavi Duch, Marc Flynn, Maria Àngels Rovira, Maria Alba Torrentallé. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Col·laboracions especials: Nina, Ruth Lorenzo, Miki Núñez, Toni Cruanyes. Direcció musical: Dídac Flores Rovira. Direcció escènica: Karen Gutiérrez. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 15 abril 2023. ANDROIDES EUROVISIUS A aquestes alçades ja és un fet que el fenomen de la Intel·ligència Artificial ha vingut per quedar-se i per complicar una mica més la vida dels humanoides. Com a mostra, l'última planxa del jurat dels premis fotogràfics de Sony que han caigut a la trampa de distingir la fotografia d'un autor que no havia passat volgudament pel clic de rigor de l'objectiu de cap fotògraf sinó que era una creació artificial i, per cert, amb un valor artístic molt intel·ligent.Escriptors, dramaturgs, compositors, pintors, dissenyadors i tota la troupe ja poden tremolar perquè els robots els esperen a la cantonada, famolencs. Com passa en aquest espectacle cent per cent musical amb títol prou evident, «Tuelf Points», que recorda la típica cantarella de la gala del Festival d'Eurovisió que té més durada que la que ha tingut després de catorze mil funcions «El fantasma de l'Òpera» de Broadway.Els d'Eurovisió no es cansen i any rere any fan el seu xou de patxum, patxum, xim, pum!, per trobar aquella cançó que, de tan enganxadissa, passarà a la història dels hits musicals.Però el que no saben és que el compositor de totes les cançons guanyadores del Festival ha mort i que el certamen s'ha d'ajornar fins a una nova data... o fins que el jove de 31 anys seleccionat a través d'un algoritme entri al laboratori musical secret de l'Euro Music Society i encerti la fórmula EuroWin per saber quina és la nova cançó triomfadora.I allò que podria semblar d'entrada un concert antològic amb totes les peces guanyadores, per a plaer dels fans del Festival, es converteix en un concert teatralitzat envaït per quatre androides, més eurovisius que els bidells del Parlament de Brussel·les, que ajudaran o potser li complicaran la vida al jove “maestro” que batalla amb les tecles, els sintetitzadors, l'escala musical i les claus de l'aplicació GarageBand de l'Apple per aconseguir la cançó que guanyi més “Points” i es proclami guanyadora.Els quatre androides són, esclar, els actors i cantants Xavier Duch, Esther Peñas, Marc Pociello —que ha estat substituït per Carles Pulido—, Laura Daza i Dídac Flores (el jove “maestro”). Tots ells, veterans ja del musical, aquí blancs immaculats, amb alguna altra sorpresa de vestuari, sempre amb ulleres 3D de coloraines, i que es posen al servei d'un popurri eurovisiu del qual, els títols i els anys, els espectadors els poden seguir en les successives projeccions a les quatre grans pantalles de la sala, on abans també ha aparegut el líder de la secta musical, l'EuroNi, per anunciar la defunció del vell “maestro” i coordinar el laboratori. Una aportació, la de la cantant Nina, que intervé virtualment, però que va ser també la convidada d'una de les funcions en directe on va poder cantar novament la seva «Nacida para amar», que el 1989, des de Suïssa, li va valer situar-se en el sisè lloc del pòdium eurovisiu.L'espectacle és d'aquells que aixeca l'esperit, anima els cossos, fa picar els peus a terra i —el que fa la nostàlgia!— fins i tot si la platea té una mitjana d'edat alta, provoca que alguns s'animin a corejar o seguir algunes de les peces amb moviment de braços i em sembla que fins i tot encendrien les lots dels mòbils si no fos per allò que cal que estiguin apagats.El muntatge és dels que fa suar la cansalada als cinc intèrprets. L'encadenament dels diversos fragments de les desenes de cançons que hi apareixen —cal recordar que el Festival de la Cançó d'Eurovisió se celebra des del 1956— és d'un ritme de musical frenètic però gens carregós. Sembla increïble que es pugui fer un recorregut de més de seixanta anys en noranta minuts sense caure rendits en l'intent. Però ho fan. I amb nota alta. Amb una interpretació musical de primera fila —en algun cas, millorant els originals— i aportant també un repàs històric musical que entendreix els més grans i deixa al·lucinats els més joves, sobretot en un temps que competicions de televisió com «Eufòria» han remogut el panorama del musical en tots els sentits. Doncs, això, La, La, La... i el que deia la Massiel: “Todo en la vida es como una canción / Te cantan cuando naces / Y también en el adiós». Tenia tota la raó del món, sobretot a partir d'ara que tant a les maternitats com als tanatoris hi podran actuar els androides fabricats amb la Intel·ligència Artificial.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Baby Boom». Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañá. Música: Albert Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Alexandra González, José Pedro García Balada, Rubèn Montañá, Toni Sans i Mònica Vives. Coreografia: Toni Sans. Disseny de llums: Sílvia Valls Batalla i Albert Pastor (“nano”). Disseny de so i espai sonor: Martí Guerrero. Figurinisme i disseny d'escenografia: Els Marquesets. Producció tècnica: Larry's sccl. Producció: Egos Produccions i Els Marquesets. Tècnics de sala: Albert Zayuelas i Ignasi Peralta. Taquilla: Bea Fenollar. Premsa: Àlex Sánchez. Direcció musical: Albert Mora. Direcció escènica: Toni Sans. Companyia Egos Teatre. Sala Gran. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 17 febrer 2023. UNA SUECA AMB SECALLONA La companyia Egos Teatre ha fet un salt a finals dels anys seixanta i inicis dels anys setanta del segle XX amb un espectacle que parodia i qüestiona a la vegada el fenomen del “baby boom” que quinze anys abans es va produir als Estats Units i després es va estendre fins a la Seca i la Meca com una taca d'oli.Amb una estètica del cinema, la moda, els costums i els hàbits de la descoberta del turisme i l'explotació de la costa catalana, sobretot l'anomenada Costa Brava, se situen en un càmping lliure a prop de Tossa de Mar on se celebra un dels festivals de la cançó de l'època i ho amaneix amb una trama de comèdia kitsch del temps anomenat del “destape” que va envair el cinema amb pit i cuixa i d'erotisme com a filosofia de la vida.Una comèdia, sí, però sense portes ni finestres. Només amb una tenda de campanya amb tancament de cremallera, matalassos inflables, caixes d'envasos de coca-cola i un escampall de torretes amb plantes diverses que, acompanyades d'unes grans estores de gespa artificial, creen l'ambient boscà d'acampada.En aquest vodevil musical dels Egos Teatre la llengua és un aiguabarreig de català de soca-rel amb castellà estrangeritzat i la música beu de les fonts de l'estil lleuger i carrincló de l'època i hi ha sobretot moltes banyes repartides a tort i a dret: una sueca que es fa el suec —mai més ben dit i els espectadors ja sabran per què—; un ministre d'Assumptes Inferiors que presideix el Concurso Estatal de Canción Ligera pròpia de la Dictadura en colors; una concursant amant del ministre que guanya per “enxufe”; la dona del ministre que conviu amb les nombroses infidelitats però que també se'n revenja tenint com a amant el secretari del seu marit; l'esmentat secretari que es replanteja el paper d'amant de la mestressa; la sueca en qüestió, una tal Ulrika amb deix de català prepirinenc, que a més de fer-se el suec, com deia, vol espiar el ministre i la seva amant en acte d'infidelitat per canviar el veredicte del concurs; i un guardabosc malferit misteriosament, manc i amb una cama quixotesca, que viu solitari al bosc en una cabana —per cert, els espectadors la poden veure abans d'entrar a la sala— i finalment un element aliè a tots ells i, més que aliè, alienígina, que capgira totes les teories científiques conegudes fins ara sobre el fenomen del “baby boom”.Tot plegat és possible saber-ho ara gràcies a la pel·lícula domèstica amb una màquina súper 8 de vintage que la tal sueca Ulrika enregistra i que, en temps real, els espectadors poden ampliar en primers plans amb la projecció amb quatre pantalles al voltant de la sala, gràcies a les actuals connexions digitals aplicades a les arts escèniques.La gresca està garantida durant una hora i tres quarts de «Baby Boom». Una gresca que va en augment gràcies als successius embolics de faldilles i també de pantalons, de malentesos i de situacions que acaronen l'esperpent, que és un dels orígens de la companyia Egos Teatre, i que tenen els millors moments, esclar, en les intervencions cantades, ja sigui en solitari o corals, excel·lents Anna Alborch, Rubèn Montañá o Toni Sans —els tres veterans de la companyia— i no menys espectaculars Alexandra González, José Pedro García Balada i Mònica Vives perquè la intenció d'origen i final de «Baby Boom» és, per damunt de tot, l'espectacle musical.Diguem també que tot passa la nit de Sant Llorenç, el dia 12 d'agost del 1969, i que hi ha pluja d'estels —feia poc, el 21 de juliol, que Neil Armstrong havia posat el primer peu a la Lluna—, una opció que els Egos Teatre aprofiten per fer una picada d'ullet al clàssic «Somni d'una nit d'estiu» on els poders màgics fan miracles i converteixen el personatge més innocent, lleig i horrorós de la troupe shakesperiana en una poció d'amor inevitable. Aquí no hi ha en Puck i no hi ha les fades, però ja hem dit que hi ha un pòtol boscater i un alienígina trempat, dos personatges que, ben barrejats i sacsejats com un còctel, a vegades ben encauxutats en disfresses de pantera rosa o de diversos colors i sempre amb cua llarga, acaben creant una comèdia amb tocs surrealistes, eròtics primaris i una comèdia eminentment delirant que es veu millor si es mira amb ulls de nostàlgia gens enyorada d'un temps i d'un país que ha quedat enrere per sempre.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«The Wild Party (La festa salvatge», d'Andrew Lippa. Adaptació al català de Roger Batalla. INTÈRPRETS 2023: Roger Berruezo, Xavi Duch, Maria Santallusia, Xènia Garcia, Laura Daza, Marina Schiaffino, Berta Peñalver, Ferran Guiu, Carles Garcia, Edgar Martínez, Laura Dorca, Jordi Grifell i Anna Valldeneu. Músics: Filippo Fanò, Bernat Hernánez, José Manuel Martín i Jordi Santanach. Il·luminació: Daniel Gener. So: Enric Vinyeta. Direcció musical: Filippo Fanò. Direcció escènica: Anna Valldeneu i Xavi Duch. Producció: Vocal Factory S.L INTÈRPRETS 2013: Roger Berruezo, Xavi Duch, Xènia Garcia, Maria Santallusia, Lino di Giorgio, Isa Mateu, Ferran Guiu, Laura Prats, Arnau Gol, Zuhaitz San Buenaventura, Roger Batalla, Carles García, Berta Peñalver, Marina Schiaffino, Laura Daza, Ivette Novell i Joan Galo. Músics: Filippo Fanò, Bartolomeo Barenghi, Bernat Hernández i José Manuel Martín. Coreografia de Lino di Giorgio. Il·luminació: Dani Gener. So: David Codina i Jordi Ballbè. Coach vocal: Alexandra Morales. Direcció musical de Filippo Fanó. Direcció d'Anna Valldeneu. Companyia Matèria Prima. Coproducció Vocal Factory BCN i TGB. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 28 febrer 2013. Reposició en una única funció commemorativa 10è aniversari estrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 febrer 2023. UNA VEDET I UN CLOWN: AMOR I ODI A PARTS IGUALS [Crítica corresponent a l'estrena del 2013] El poema narratiu «The Wild Party» (1928), de l'autor Joseph Moncure March (Nova York, 1899 - Los Angeles, Califòrnia, 1977) va ser convertit en un vodevil pel compositor Andrew Lippa (nascut a Leeds, Anglaterra, el 1964, però establert des dels tres anys als Estats Units) posat en escena, en diferents versions, des del 1996, fins a arribar l'any 2000 a l'off Broadway.Aquesta és la base de la companyia catalana sorgida arran d'un “workshop” de l'escola Vocal Factory BCN i que, en una voluntat off com la d'Andrew Lippa però també amb una ambició de gran espectacle, ha reunit un repartiment que es podria qualificar d'anticrisi, antiIVA i antiComercial, amb 17 intèrprets i 4 músics. Facin números benvolguts espectadors i ja em diran si tots plegats no es mereixen córrer cap al TGB a poteta coixa.Dic això perquè ja fa temps que el musical català ha estat sentenciat de mort sota l'evidència que no pot ser assumible pressupostàriament per una companyia nombrosa. Però la voluntat i la passió poden més que la butxaca i la raó. I ara només cal que l'agosarada proposta compti amb l'èxit que s'endevina i descontradigui la llegenda pessimista que atenalla el sector.Ambientat igualment al Manhattan dels anys vint, el muntatge, més que una festa salvatge és una festa escènica que té quatre puntals essencials: la versió de les lletres adaptades per Roger Batalla i que s'expliquen per si soles, la direcció musical de Filippo Fanò, la direcció escènica d'Anna Valldeneu i una combinació d'intèrprets de nova factura amb altres que aporten l'experiència del seu treball demostrat en grans musicals recents com «Cop de rock», «Hoy no me puedo levantar», «Què», «Cuentos cruentos», «Los miserables», «La bella y la bestia»... i, entre ells, l'aportació de l'actriu i cantant Maria Santallusia, cofundadora de la companyia Egos Teatre, amb espectacles com «Ruddigore o la nissaga maleïda», «La casa sota la sorra» o «El crim de Lord Arthur Saville».La història, com és habitual en el gènere, és senzilla però el contingut és d'alt voltatge i en aquest cas, la composició musical és àmplia i s'explica sense afegits innecessaris únicament amb cadascuna de les lletres de les cançons solistes o corals.Els protagonistes són dos artistes del vell vodevil: una vedet i un clown, Queenie i Black, amor i odi a parts iguals. Una relació fora de l'escenari que s'aguanta pels pèls i que es trenca del tot quan el clown abusa de la vedet i ella se'n vol venjar preparant-li una ridiculització i humiliació col·lectiva i posant-lo contra les cordes en una festa de parelles on tothom s'entén amb tothom i on es passa sense embuts del flirteig a l'orgia.Però el tret, a la vedet Queennie, li surt per la culata, mai més ben dit, això del tret, perquè, en una trama d'amor apassionat, de gelosies covades i de relacions robades a contracor, la tragèdia hi acaba posant sempre el punt final.Dues hores llargues amb intermedi que no han d'espantar els espectadors perquè la companyia es manté permanentment en acció, ja sigui amb les intervencions corals, amb les interpretacions coreogràfiques o situant-se als marges del quadrilàter de l'escenari en un ambient d'apartament modernista: un moble bar, un parell de tauletes, un llit, una banyera luxe de l'època, uns llums de peu i un quadre decoratiu en un dels murs laterals.Personatges que simbolitzen els aparentment feliços anys vint, però que no amaguen el seu costat fosc, maquillat sota un fals glamur, amb l'avantatge que els espectadors se sentiran molt a la vora de tots ells i no es limitaran a “escoltar” les cançons i “veure” les coreografies a distància sinó que n'obtindran el màxim profit per la proximitat de la sala i l'expressivitat a flor de pell de cadascun d'ells, sense amagar ni el burlesque ni la trampa, gràcies a una il·luminació suau i un vestuari tan lleuger com suggerent, en una remembrança del “music hall” d'upa que sap combinar amb la mateixa elegància el cosset i la lligacama d'elles, els culots de ratlles de presidiari i la samarreta de felpa blanca d'ells, amb el vestit negre de nit amb llacet d'ells o els vestits de setí amb lluentons d'elles.Quatre intèrprets a primera fila: Xènia Garcia (la vedet Queenie), dotada d'una especial sensibilitat per alternar glamur i sentiment, i Maria Santallusia (la vividora Kate), un remolí escènic que eleva per sorpresa el to com un tornado amb la seva aparició quan l'obra ja ha enfilat el plantejament. Parelles inicials respectivament de Xavi Duch (el clown Burrs) i Roger Berruezo (el galant i bon jan de Black). En ells quatre recauen no només el protagonisme de la trama sinó també algunes de les escenes més dramàtiques del vodevil.Però atenció perquè el muntatge no deixa de banda mai la resta de personatges que, en una direcció molt treballada i especialment adreçada a tots i cadascun d'ells, fa la impressió que no surtin mai d'escena ni que el guió els obligui sisplau per força a mantenir-se'n al marge en alguns moments.Excel·lent coreografia i també excel·lent interpretació musical en directe de la banda, de força enganxadissa, que arrodoneixen un dels espectacles que farà —hauria de fer— una llarga cartellera si els déus teatrals els són favorables.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Solstici», d'Agustí Franch. Intèrprets: Míriam Tortosa, Isidre Montserrat i Cristina Vallribera. Producció: Cia. Inevitables. Vestuari: Anna Mangot. Escenografia: Júlia López. Música: Jofre Bardagí. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Disseny del cartell: Sergi Panizo. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Andorra. Direcció: Raül Tortosa i Núria Florensa. Sala Teresa Calafell (Sala petita), Teatre Gaudí Barcelona, 27 gener 2023. ENTRE EL DIA MÉS LLARG I EL DIA MÉS CURT Coincidint amb aquesta estrena de l'obra «Solstici», salta una notícia de les tràgiques i que a vegades passen desapercebudes. Una jove youtuber francesa, 23 anys, ha demanat el suïcidi assistit a través de la xarxa i ha posat una data: finals d'aquest any a Bèlgica on el suïcidi assistit per problemes psicològics diagnosticats és legal. Sembla que la jove francesa pateix problemes de salut mental derivats en part per una infantesa durant la qual va patir abús sexual i assetjament escolar cosa que l'ha portada a tenir un transtorn de personalitat que li fa la vida insuportable.«Solstici», una peça de petit format però de gran intensitat, posa davant dels espectadors, en un recurs constant de flaixbac, les circumstàncies de dos joves que viuen encadenats per un passat angoixant d'infància i d'adolescència. Ella, que pateix anorèxia des de l'adolescència, ha acabat exercint de prostituta. Ell, heretant la feina d'encarregat de funerària i maquillador de cadàvers del seu pare, cau sovint en la depressió.Els dos, es troben ja d'adults. Però no per ocupar la mitja hora de temps amb el sexe pagat sinó simplement per combatre la solitud que arrosseguen com un llast. L'aparició d'aquest estrany client que no la vol ni tocar desencadena en la jove prostituta el despertar dels fantasmes que la persegueixen des de petita, un dels quals és la poca autoestima i la gelosia per una germana que s'ha acabat fent famosa en el món de la música.Una trama que podria resoldre's amb un registre lineal i costumista enviant els espectadors cap a casa amb la feina feta té, en canvi, la virtut de presentar-se en un permanent anar i venir que va creant una història complexa protagonitzada per cadascun dels dos personatges i que transcorre en diferents escenes des de la maduresa a l'adolescència i la infància, amb diversos canvis de registre dels dos personatges, freqüents canvis de caracterització i vestuari, i la presència d'un tercer personatge misteriós, tenebrós fins i tot, que representa en segons quins moments la veu de la consciència i, més que l'àngel de la guarda de cadascun d'ells, l'àngel negre o de la mort que els persegueix.És aquest un personatge que ja té alguna intervenció musical i cantada en la penombra i que finalment es destaparà posant-se en la pell de la germana cantant en un concert on el ball, la música i la comunió compartida es presenten com un remei al turment que fins aleshores ha angoixat els dos personatges.La interpretació de l'actriu Míriam Tortosa (Anna, a la ficció) té l'encert de fer els salts temporals d'edat del seu personatge sense que se'n ressenti el registre, tots ells, creïbles i que exigeixen en certs moment una intensa energia. Un encert que també es repeteix en la interpretació de l'actor Isidre Montserrat (Ginés en el seu paper) quan fa els salts entre infant, adolescent i adult, sempre cap cot, immers en la seva angoixa. Els dos, a més, tenen la missió de posar veu, com si fos en off, en alguns moments que es fa imprescindible la presència de personatges absents, com el de la mare de l'Anna o el pare del Ginés.Finalment, l'actriu Cristina Vallribera (en el paper de la germana de nom artístic “La China”) té el seu moment estel·lar com a cantant, amb una cançó sobre l'anorèxia que l'ha llançat a la fama i que, si al principi, a causa de la lletra, va distanciar les dues germanes, finalment les acabarà aplegant.Cristina Vallribera és una actriu que a la vida real és també cantant, música i, ara, compositora amb un primer disc publicat aquest mateix any, «Cançons per cantar a ningú». En aquest cas és tota una aportació de petit luxe per a una obra del dramaturg i narrador Agustí Franch (Manresa, Bages, 1976) i a la qual els directors Raül Tortosa i Núria Florensa han donat forma amb la seva encara emergent companyia Inevitables, una formació que s'ha proposat aprofundir en temes contemporanis molt vius, com han fet ara amb l'anorèxia i la depressió i com van fer amb la seva primera obra sobre un home trans embarassat, «Ximpanzé», que es va veure dues temporades al mateix Teatre Gaudí Barcelona i que, des de fa dos anys, manté una gira per diversos escenaris catalans.
[cliqueu aquí]
«Diskòdrom 0,0», de Montse Arolas, Deniz Çelik, Andrea Grau i Vita W. Berry. Dramatúrgia: Ever Blanchet i Maria Clausó. Intèrprets: Anna Cerveró, Maria Clausó, Andrea Grau i Maria Ten. Assistència de moviment: Èlia Genís. Disseny d’il·luminació: Sophya Acosta para Sophya Acosta Lightning Design Studio. Espai Sonor: Blai Blanchet. Tècnic de so: Albert Zayuelas. Tècnic de llums: Ignasi Peralta. Confecció vestuari: J. Barbany. Disseny: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez. Fotografia: Àlex Sánchez. Producció executiva: Roxana Díaz. Producció: Versus Teatre. Amb el suport de: ICEC. Direcció: Ever Blanchet i Maria Clausó. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 gener 2023. DEU POMETES TÉ EL POMER L'any 1979 —ha plogut molt des d'aleshores—, l'Editorial Tusquets va saltar de la poltrona quan va saber que el premi La Sonrisa Vertical de relats eròtics l'havia guanyat un original presentat amb el pseudònim d'Ofèlia Dracs que amagava vuit autors encara joves com Quim Monzó, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Jaume Cabré, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Joan Rendé i Joaquim Soler. Diuen que el col·lectiu va voler que hi haguessin també dues escriptores, però que finalment les escollides van renunciar a formar-ne part. El recull es va publicar amb el títol «Deu pometes té el pomer».Ja he començat dient que des del 1979 havia plogut molt. I eròticament encara ha plogut més. A la dècada dels setanta del segle passat, encara es vivia l'eufòria postdictadura i el despertar de tabús com el sexe i l'erotisme. «Deu pometes té el pomer», doncs, literàriament, va formar part d'aquest boom de l'últim quart del segle passat.Si bé aleshores, com deia, dues autores van renunciar a formar part del conjunt de relats, el veto o autoveto femení ja fa temps que s'ha superat. I una mostra recent és l'espectacle «Diskòdrom 0,0» que parteix de quatre relats eròtics escrits per quatre autores. Quatre històries que poden semblar ficció però que ja se sap el que diuen: la ficció supera sovint la realitat.Tothom qui més qui menys coneix la lletra de «Deu pometes té el pomer», una cançó infantil que deu amagar el seu misteri eròtic perquè els d'Ofèlia Dracs el triessin com a títol: «Deu pometes té el pomer / de deu una, de deu una./ Deu pometes té el pomer / de deu una ja en caigué. / Si mireu el vent d’on ve / veureu el pomer com dansa. / Si mireu el vent d’on ve, / veureu com dansa el pomer.»Doncs, això. A l'espectacle «Diskòdrom 0,0», ho aclareixo de seguida, no sona aquesta cançó popular infantil perquè la pista del Teatre Gaudí Barcelona —pelada d'escenografia— s'ha convertit en la pista d'una discoteca i les actrius no es conformen a amanir les seves intervencions —quatre monòlegs de gran complexitat pel contingut— amb el que expliquen sinó que també suen la cansalada movent els malucs a ritme de discoteca i una il·luminació de Waka Waka, que no s'ha de confondre amb la malaurada polèmica que envolta actualment la discoteca Waka de Sabadell.Aquest espectacle, una barreja de festa de discoteca i teatre de text, una discoteca, per cert, a la pista de la qual els espectadors són convidats a saltar per participar-hi afegint-se a la ballaruga de les quatre protagonistes —i molts ho fan—, aquest espectacle, deia, no té, com es diu popularment, pèls a la llengua. Les seves autores, que ja havien publicat altres relats eròtics, exploren totes les inquietuds, les fílies, les fòbies, els recursos i les fantasies eròtiques des del punt de vista femení.En una estructura dramàtica de quatre cantons, on la il·luminació hi té un paper essencial, cadascuna de les protagonistes fa una confessió en veu alta de la seva relació amb el sexe i l'erotisme. En conjunt, un recull d'històries aparentment fresques, algunes sòrdides, i que no amaguen tampoc un desenllaç a vegades agredolç.L'espectacle, que han adaptat dramatúrgicament i també dirigit, les dues ànimes del Teatre Gaudí Barcelona, Ever Blanchet i Maria Clausó, parteix de la impressió que els dos van tenir en una lectura d'un premi literari de relats eròtics fa set anys protagonitzada per una de les autores, Deniz Çelik, que havia guanyat amb el relat «Benvinguda Júlia».La fusió d'erotisme i ambient de discoteca és una convenció que lliga la primera intenció —ara ja molt allunyada d'aquelles «Deu pometes té el pomer» d'Ofèlia Dracs— amb un espai viu, jove i actual com és el de la discoteca. Un espai que, malauradament, cada dos per tres, és a l'ull de l'huracà per les denúncies d'agressions, submissions a noies adolescents mitjançant drogues o violència per mor de l'alcohol. Aquí, per descomptat, a la Diskòdrom del Teatre Gaudí Barcelona, la cua del títol de l'espectacle ho deixa ben clar: alcohol 0,0, o el que és el mateix, «Diskòdrom 0,0»
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'espectacle amb fragments d'algunes de les intervencions de les quatre protagonistes (1). Ball final de discoteca amb la participació dels espectadors que volen saltar a la pista del Teatre Gaudí Barcelona amb les intèrprets (2).
«Ojos verdes», de Marc Vilavella. Intèrprets: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Albert Mora i Candela Díaz Sanz. Intèrprets 2013: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Nacho Melús i Anaïs López. Piano: Gerard Alonso. Guitarra i oboé: Marc Sambola. Viola: Laia Martí / Joana Fugaroles. Equip estrena 2007: Coreografia de Roberto Miguel. Escenografia i vestuari de Mercè Salom. Il·luminació de Toni Font. Coreografia flamenc de Marta Allué. Tècnica titelles de David Beltran. Direcció musical de Marc Sambola. Direcció escènica de Marc Vilavella. Producció de Lazzigags i La Barni. Barcelona, Brossa Espai Escènic, 30 setembre 2007. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 desembre 2012. Reposició: 13 desembre 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 20 octubre 2022. [Aquesta crítica està feta a partir de l'estrena de la versió del 2007] LA COPLA DE LA BARNI I ELS “OJOS VERDES” DE MIGUEL DE MOLINA Agafant com a fil conductor la biografia de Miguel Frías Molina (1908-1993), conegut artísticament com a Miguel de Molina, el muntatge creat, dirigit i també protagonitzat per Marc Vilavella en el paper del cantant malagueny, fa un recorregut per la història d'Espanya des de principis del segle XX, passant per la República, fins a la Guerra Civil i l'exili.Amb el fil musical de fons, l'espectacle reivindica la copla, no com un art del franquisme —que sí que se la va apropiar— sinó com un referent musical anterior i viu durant l'època de la República Espanyola. Però és també una denúncia contra la Dictadura franquista i una de les seves repressions, la persecució de l'homosexualitat com a crim gairebé polític.Dit així, podria semblar que «Ojos verdes» és una obra de text i enfocat des de la transcendència. Res més lluny d'això. L'espectacle, bàsicament musical, inclou un repertori de peces mítiques com «Ay, Carmela!» —que porta a la memòria l'obra de Sanchis Sinisterra—, «Suspiros de España», «La bien pagá» o la mateixa «Ojos verdes», entre una quinzena de cançons, amb tres músics en directe i diferents personatges que van envoltar Miguel de Molina en les seves diverses etapes, des de la infància fins a la plenitud artística i la persecució.«Ojos verdes» recorre a la transcendència a través de l'emoció i el sentiment, una emoció i un sentiment que van pujant de to fins que arriba al seu moment àlgid —amb els fets de l'inici de la Guerra Civil i la mort, entre altres, de García Lorca— i que torna a baixar, ara cap als inferns de la repressió, caricaturitzats amb uns titelles com a metàfora de la gran i cruel titellada que va ser el franquisme.Marc Vilavella va fer el 2007 aquest espectacle com a final de carrera. I el professorat que el va haver de jutjar no ho sé, però el públic li va concedir matrícula d'honor, entre altres coses perquè l'aleshores jove actor es va posar a la pell del personatge —físicament hi té una retirada— i va arribar al cor dels espectadors, tant al dels més grans —que reviuen una època que els va ser esmicolada— com al dels més joves que descobreixen una part del seu passat que per a la gran majoria també els ha estat amagat.Al voltant de Marc Vilavella, la resta d'intèrprets caricaturitza els personatges de l'època amb moments teatrals plens d'efectisme que, en la seva estrena, van estar en mans de joves actrius i un actor que havien trepitjat ja altres escenaris amb Dagoll Dagom, Comediants o el Teatre Nacional de Catalunya, i que en un espectacle de cambra com «Ojos verdes» i en un espai reduït com aleshores com el de l'antic Brossa els exigia passar la prova del contacte pell a pell amb els espectadors.La reposició al nou espai de l'antiga La Seca es va produir després d'una gira que els va portar per diferents ciutats de Catalunya i es va presentar oficialment a la Sala Triángulo de Madrid el juliol de 2010. L’espectacle va obtenir dos premis a l’edició del mateix any dels Premios de Teatro Musical en les categories de Millor Actor de Musical per a Marc Vilavella i Millor Actor de Repartiment per a Albert Mora, a més d’altres tres nominacions com a Millor Musical, Millor Director Musical per a Marc Sambola i Millor Director d’Escena per a Marc Vilavella. També va aconseguir dues nominacions als Premis Butaca 2008 (Millor Actor de Musical i Millor Musical). El setembre del 2011, l’espectacle es va tornar a programar un mes a Madrid al Teatro Fernando Fernán Gómez amb les localitats exhaurides tres setmanes abans d’acabar les funcions.Ara, revisat, i per commemorar 15 anys de la companyia La Barni, torna amb un nou repartiment en el qual només s'hi mantenen Gracia Fernández i Marc Vilavella. La interpretació, en conjunt —reforçada pel rodatge dels anys— és suggerent i rigorosa, dos elements que fan que el resultat sigui excel·lent, llargament aplaudit i empeltat d'una emoció continguda per la passejada feta en una hora i mitja a un espai de la memòria històrica.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Mariona! No deixis la feina». Narració i música: Mariona Forteza. Dramatúrgia i direcció: Carlos Garrido Torres. Producció: Carlos Garrido Escènic. Tècnics de sala: Ignasi Peralta i Albert Zayuela. Fotografia: Rif Spahni. Sala Petita. Teatre Gaudí Barcelona, 13 octubre 2022. MIRAR MÉS ENLLÀ DE LES ULLERES DE COLOR ROSA La periodista, cantant i intèrpret —ella diu que no és “actriu”— Mariona Forteza ha tornat per segona vegada al Teatre Gaudí Barcelona on abans ja havia presentat l'espectacle «Llum profunda», encara en repertori, que relacionava l'orientalista Joan Mascaró amb el beatle Georges Harrison, i que té precisament prevista una sessió a la Casa Elizalde de Barcelona el 3 de novembre. També té en catàleg un altre espectacle: «Mapa de somnis». Ara ha estrenat un espectacle molt autobiogràfic —ni que hi pugui haver algun matís dramatúrgic— que fa una mirada a la seva infància i al recorregut vital de la petita, adolescent i jove “Mariona”, tant professionalment com personal.Mariona Forteza, malgrat haver nascut a Tarragona el 1981, va cursar la seva primera formació educativa a Palma (Illes) i es va llicenciar després en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona per exercir durant més de deu anys en diversos mitjans de premsa i ràdio i televisió de les Illes i Barcelona. Això fa que es mogui entre dues variants de la mateixa cultura i de la mateixa llengua, una característica que es reflecteix en aquest nou espectacle, «Mariona! No deixis la feina», que vol ser també una crítica reflexiva —a vegades irònica— sobre la decisió personal de deixar el que podria ser una feina més o menys segura com el periodisme per dedicar-se a la incertesa de la música, la composició i la interpretació. Una decisió que no sempre tothom entén i que comporta no només un risc sinó moltes renúncies i dificultats un cop s'entra en el “paradís” dels autònoms.L'espectacle és intimista i combina la narració —com si fos un conte o un relat explicat a cau d'orella— amb diferents peces musicals de la mateixa autora, que s'acompanya amb la guitarra, algunes lletres de les quals tenen també una funció igualment i complementàriament narrativa.Mariona Forteza juga amb petits objectes quotidians que formen part del relat i que l'il·llustren: el record del piano de l'àvia, una carpeta de records del besavi, una llibreta farcida de notes de quan cobria rodes de premsa com a periodista, unes ulleres de vidres amples de color rosa de quan era una nena introvertida i buscava un racó apartat del pati de l'escola...Un espectacle de petit format que, si bé neix en un teatre, té tots els ingredients per córrer també per auditoris de centres cívics o de biblioteques. I no goso dir que fins i tot seria recomanable que es passegés per aules de futurs periodistes perquè els aspirants a “tribuletes” del segle XXI entenguin des del primer moment que no tot és de color rosa, com les ulleres d'infància de la protagonista, quan es topa amb els reptes i els atzucacs del món real.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Amors», de Pere Anglas. Intèrprets: Pol Martínez, Clara Bellavista, David Pruna, Nerea Ferrer i Raquel Ayllón. Música peça principal: Clara Peya. Disseny de llums: Dani Gener. Espai escènic: Carlota Masvidal. Producció executiva: Vania Produccions. Assessorament en diversitat sexual i de gènere: Abel Huete. Ajudanta de direcció: Minerva Prat. Direcció musical: Nil Bofill. Director: Pere Anglas. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 31 març 2022. ¿ELS TEMPS ESTAN CANVIANT? L'ambientació és neorural. I la trama de la qual és autor l'actor, director, guionista i escriptor literari Pere Anglas (Mataró, 1966) té tots els ingredients d'un guió de comèdia d'influència “indie” i també del cinema francès més amable, però passat pel filtre de la mirada catalana amb una banda sonora inclosa d'algunes peces de grups musicals del boom català dels noranta i alguna altra peça inèdita com la de Clara Peya, «I seguim...»«Amors» és una comèdia que va arrencar fa un any al Maresme, d'on són tant l'autor com els intèrprets que han passat per l'Aula de Teatre de Mataró, entre altres escoles escèniques. «Amors» és una comèdia jove i atrevida, sense pèls a la llengua, que obre de bat a bat les portes de l'armari de la diversitat sexual i de gènere.No és agosarat dir que «Amors» té totes les possibilitats de convertir-se en un guió de comèdia cinematogràfica. Atenció, doncs, cineastes de nova fornada —Escac dixit!— i també distribuïdors teatrals de sales sense prejudicis perquè aquesta és una comèdia que, ara al Teatre Gaudí Barcelona, pot tenir corda per temps, si els déus volen i els integrants de la companyia poden.Els protagonistes d'«Amors» són un grup de joves que mantenen l'amistat des dels temps d'escola i institut —o més aviat hauríem de dir un grup de “postjoves” perquè ja estan a la ratlla de la trentena feta. Un d'ells té una antiga masia heretada dels avis ja morts que ara corre el perill de ser venuda i potser enderrocada i els ha reunit perquè té un projecte nou a New Haven, als Estats Units, on s'ha de traslladar al cap d'uns dies. Són quatre, dos nois i dues noies i una convidada més recent.La relació d'amistat entre tots ells va més enllà de la tradicional i em guardaré prou de desvelar-ne les claus perquè és un dels elements de la sorpresa que han de viure a poc a poc els mateixos espectadors durant una obra estàndard de noranta minuts —amb molt de tempo controlat— i amb progressiva pujada argumental que l'autor dosifica amb escenes a vegades corals i a vegades per parelles —amb l'excusa de fer entrar a la casa alguns d'ells— i també amb moments musicals —alerta que no vol dir que sigui un musical “à la page”— que protagonitzen sobretot el duet de l'actor David Pruna i l'actriu Clara Bellavista, aquesta amb guitarra inclosa sota una nit estelada.La companyia respira bona conjunció i cadascú personalitza el seu paper amb naturalitat, sense una falsa caricatura, cosa que els fa molt creïbles, des de la nouvinguda, una jove arquitecta (Raquel Ayllón), fins a la jove tastaolletes (Nerea Ferrer), passant pel jove més bon jan i carregat d'ingenuïtat encara infantil (Pol Martínez) que és el que en una mena de pròleg i epíleg sense paraules protagonitza l'arrencada i el desenllaç de la història, primer sortejant el seu pànic als gossos i després remarcant el pes de la solitud abraçat a un nan kitsch de jardí.Allà, a l'altre costat d'una tanca i del tou d'herba dallada i de les fulles caigudes de tardor, hi ha la vella piscina on sembla que s'han quedat els records d'infància i joventut. I hi ha, de tant en tant, els lladrucs dels gossos dels veïns —¿són uns salvatges Doberman o uns inofensius petaners?— que creen una atmosfera nocturna de camp amb efectes molt ben resolts.Precisament aquests dies de l'estrena d'«Amors» s'ha publicat el resultat d'una enquesta de l'Agència de Salut Pública de Barcelona, feta a 3.290 nois i noies d'entre 13 i 19 anys, d'ESO, Batxillerat i Grau Mitjà, que revela que els nois se senten atrets per persones de l'altre sexe en un 77,7%. En canvi, pel que fa a les noies, l'enquesta revela que són gairebé només un 48,5% les que es consideren heterosexuals i més d'un 50% les que es declaren, d'una manera o altra, bisexuals.És una enquesta oportuna perquè afegeix una dosi de certa credibilitat a la història d'aquesta comèdia de Pere Anglas on allò que sobre l'escenari es podria tenir només com a ficció ho acaba superant la realitat. «Amors» és una obra per a joves adults i també per a adults joves. Per a uns perquè els pot fer descobrir un món que potser mantenen amagat. I per als altres perquè els pot ajudar a entendre un món en el qual, com deia aquell, ara sí, els temps estan canviant.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Qui a casa torna», de Harold Pinter. Traducció de Joaquim Mallafrè. Intèrprets 2021: Enric Cervera, Gemma Deusedas, Carles Garcia Llidó, Màrius Hernández, Xavi Mañé i Rafel Pi. Intèrprets 2013: Carles García Llidó, Màrius Hernández, Karme Màlaga, Rafel Pi, Rubén Serrano i Gal Soler. Escenografia: Salvador Esplugas. Vestuari i atrrezzo: Cia. Frog. Il·luminació: Joan Teixidor (2021) / Sergio Martínez (2013). Direcció: Salvador Esplugas. Companyia FROG. Versus Teatre, Barcelona, 14 abril 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 16 setembre 2021. TORNAR A CASA DE LA MÀ DE HAROLD PINTER Una de les últimes posades en escena d'aquesta obra («The Homecoming») de Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008), escrita fa més de cinquanta anys i estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company, es va representar el 2007 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, amb el títol «Tornar a casa», sota la direcció de Ferran Madico. El 2013, la companyia FROG, que ara la recupera, la va presentar al Versus Teatre.La nova posada en escena de la companyia FROG, recollida i intimista en un espai reduït, primer com el Versus Teatre i ara el Teatre Gaudí Barcelona, sembla tota una altra cosa d'aquella de fa catorze anys al TNC. Del que no es desprèn l'obra, però, és del llast que arrossega des del primer dia: el tractament una mica desconcertant que Harold Pinter va imprimir fa més de mig segle a l'única protagonista femenina de l'obra (Ruth), la muller i mare de tres fills del professor de filosofia (Teddy), fill gran de la casa a la qual torna per uns dies, passant per Venècia, en un viatge des de la seva residència dels Estats Units.L'anècdota és coneguda. El fill d'una família anglesa de classe mitjana, tirant a baixa, torna un dia de visita a la casa pairal després d'haver-se graduat en una universitat americana en Filosofia. I no només això. S'hi havia emportat la dona, amb qui es va casar abans de marxar d'Anglaterra i amb qui ha tingut tres fills, i que els de casa no coneixen. La parella fa una visita de cortesia al pare, un oncle i dos germans del fill gran que viuen tots plegats a la casa de Londres des que la mare va morir.A hores d'ara, tothom ja sap que enfrontar-se a una obra de Harold Pinter és enfrontar-se als seus silencis i les seves pauses volgudes. Això és el que va fer Ferran Madico al TNC que, en la impressió llunyana d'aquella estrena, "pinteritzava" del tot el muntatge amb una fidelitat extrema, tenint en compte que moltes direccions cauen en la temptació de remenar i remenar la proposta de l'autor fins a fer-la gairebé nova.No és aquest el cas, tampoc, de la versió i direcció de Salvador Esplugas, que es manté igualment fidel al fons de l'obra. En tot cas, la seva mirada tendeix a reduir les pauses i els silencis en una mesura de prudència escènica, perquè l'obra dura un parell d'hores, i perquè, en un espai petit, un excés de silencis crearia un buit massa tens en contacte amb els espectadors. Ben al contrari, Esplugas, reforça el paper del pare de família i li dóna un relleu destacable en cadascuna de les seves intervencions: no hi ha serenitat tallant a través de la paraula sinó que hi ha visceralitat de la paraula gairebé fins a arribar a les mans, ni que sigui a bastonades del vell patriarca.Salvador Esplugas enforteix el caràcter, titllat d'absurd en un principi, i que, a cinquanta anys vista, encara en té alguna cosa, d'absurd, si un pensa que la relació que s'estableix entre el fill pròdig i la resta de la família de mascles, amb la mirada posada en la desconeguda Ruth, en llenguatge actual, ratlla el que es podria considerar l'esclavatge modern o el tràfic i explotació de persones.Perquè no es pot negar que Harold Pinter trepitja la frontera de la incredulitat quan pretén que els espectadors acceptin que una parella casada, aparentment ben casada, afillada, de bona posició, ell intel·lectualment raonable, ella epidèrmicament llançada a la bona vida, estableixin gairebé de mutu acord que ella acontenti els instints entre maternals i masculins del pare i germans davant del marit i que accepti abandonar el seu home allà mateix i quedar-se a viure fent de prostituta de luxe a Londres per satisfer el buit i la butxaca de la família carregada d'homes.I aquesta barrera d'irrealitat, que es traspassava amb tanta facilitat, perquè tot era vàlid, a la dècada dels seixanta del segle passat, ara, de ple en el segle XXI, costa més de superar. La societat teatral espectadora d'avui en dia sembla més avesada a fer-se massatges amb històries planes, creïbles, reals i lights. I Harold Pinter és, des de sempre, tot el contrari.A partir d'aquí, només queda una opció: acceptar-ne una lectura intel·lectual i donar-ne unes claus que ningú pugui ni afirmar ni desmentir. Per exemple: que ella, Ruth, l'únic personatge femení del muntatge, és el súmmum del símbol de la bellesa, la intel·ligència i la poderosa càrrega sexual, i que per això fa capgirar tots els esquemes de la fauna masclista de la família. O que el pare és un vell malhumorat, geniüt, violent i poca-solta que es pot permetre qualsevol incontinència verbal i qualsevol impertinència insultant, ni que sigui amb una nouvinguda i desconeguda dona del seu fill. Autoritat patriarcal i complicitat de tribu.Una de les claus de l'atractiu de l'obra en les versions catalanes vistes fins ara és la traducció a la qual recorren els seus directors, signada en el seu dia per Joaquim Mallafrè (la primera, Institut del Teatre / Edicions del Mall, 1986 i la segona, Arola Editors, 2007) i que, revisada amb motiu de l'estrena al TNC, manté encara algunes expressions descaradament col·loquials, però molt arrelades en la veu popular, com la de "fot-li gastos", que repeteix algunes vegades el vell Max. O l'expressió dialectal "brossa", per referir-se a les "escombraries" i que la companyia ha respectat.A «Qui a casa torna» la gent acaba fent-s'hi un fart de fumar. Els "puros" i els "cigarros" van a dojo. I el fum, com una boirina d'efectes escènic, també. En canvi, curiosament per l'ambient que retrata, s'hi beu poc —¿opció de l'autor?— i, si s'hi beu, no s'hi beu pas alcohol, s'hi beu només aigua. Tot un contrast d'ironia.Remarcable el paper del personatge Max (Enric Cervera), el vell pare de família, antic carnisser que ha enterrat la vida entre tallants i pilons de carn. Destaca també el paper del fill mitjà, Lenny (Xavi Mañé), un macarró professional que viu del negoci de la prostitució que regenta al carrer i en apartaments de luxe. I el paper del fill petit de la família, Joey (Carles Garcia Llidó), aspirant a boxejador. Teddy (Màrius Hernández) és el fill gran que “torna a casa”, immers entre la serenor i la fidelitat a la sang. I l'actriu Gemma Deusedas / Karme Màlaga (2013) és Ruth, la seva dona, exposada i disposada, com a fruit saborós, al desig, la gelosia i la fantasia eròtica de la nissaga. Entremig de tots ells, l'oncle Sam (Rafel Pi), educat i bon jan —l'altra cara de la família—, un taxista reconegut de la ciutat, amb bona clientela, que acaba destapant amb una confessió irada, amb risc d'atac de cor, el mite amagat de la mare morta. El muntatge no té data de caducitat. I és que Pinter és molt Pinter. Sobretot si cau en bones mans.
[cliqueu aquí]
«Van Gogh». Basat en les «Cartes a Théo». Autor: Ever Blanchet. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrpret: Jaume García Arija. Videoart: Nito Cilintano. Espai i caracterització: Martina Buroni. Il·luminació: Blai Blanchet. Tècnic il·luminació: Ignasi Peralta. Vestuari: Rafató Teatre. Direcció: Maria Clausó i Ever Blanchet. Producció: Companyia Versus Teatre. Estrena: Versus Teatre, Barcelona, 9 juliol 2002. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 octubre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 setembre 2020. Reposició: 15 juny 2021. MÉS ENLLÀ DELS GIRA-SOLS Hi ha grans noms de la història que només pronunciar-los provoquen uns instants de silenci perquè tothom sap que darrere d'ells hi ha sempre alguna cosa que trenca l'esquema ordinari. Un d'aquests és el nom de Van Gogh. No cal ser un expert en art per interessar-se per la figura del pintor del quadre «Els gira-sols». És clar que, parlant d'art, sovint es pot pensar què en seria d'algun gran pintor clàssic si, un cop mort, les seves obres no haguessin batut rècords de cotització en subhastes amanegades per marxants que probablement no han tingut mai un pinzell entre els dits. Per a bé o per a mal, el reconeixement absolut en forma de diners embruta i fomenta a la vegada el reconeixement i l'admiració per l'artista. Per això un muntatge teatral com «Van Gogh», estrenat al Versus Teatre, dins el Festival Grec 2002, i revisat i reestrenat en diverses ocasions com ara al Teatre Gaudí Barcelona, representa una excepció de la manera tòpica de veure Van Gogh i es transforma en una reflexió lúcida, poètica i punxant a la vegada que Ever Blanchet ha adaptat a partir del recull «Cartes a Théo», el germà de Van Gogh que més de prop va viure les seves crisis. Ever Blanchet, que a més d'home de teatre, és novel·lista i poeta, ha dotat el text de l'obra interpretada per Jaume Garcia de la dosi justa de relat i poesia que requereix una aposta teatral com aquesta. Però no n'hi havia prou. I faltava un actor —a poder ser tirant a la semblança que tenim de Van Gogh— i un ambient escenogràfic que transportés l'espectador al món oníric de Van Gogh.Una cadira, doncs, un bastó i una pipa, a més de tres o quatre peces de roba austera pròpia de pintor, s'arrodoneixen amb un espai auster, tenebrós —la suma de tots els colors—, per crear una acció vanghoghiana centrada en l'etapa de la crisi del pintor, entre els 27 i els 37 anys. La interpretació escènica, molt aproximada als espectadors, a qui l'actor s'encara per explicar-los el que pensa, posa en boca de Van Gogh la capacitat expressiva de la paraula del pintor amagada darrere la capacitat expressiva de la imatge. Van Gogh és un text que si té prou força per ser representat, encara en té més per ser llegit. Només cal que un editor, si no ho ha fet, pensi en els avantatges que té aportar a la literatura una semblança de Van Gogh que, a més, podria ser fàcilment traduïda a altres llengües. [cliqueu aquí]
[Aquesta crítica es basa en la versió estrenada al Versus Teatre, la temporada 2001-2002, amb la interpretació de Jaume Garcia, inclòs dins la programació del Festival Grec 2002.]
VIDEO
«La millor nit de la teva vida», de Jordi Silva. Fitxa artística 2021. Intèrprets: Roger Cantos, Diana Torné i Dolo Beltran. Espai escènnic i vestuari: Laura Orri. Disseny il·luminació: Dani Gener. Vídeo: Axè Films. Disseny gràfic: Fran Granada. Fotografia Marina Castells. Hamlet Produccions. Direcció: Miquel Murga. Fitxa artística anteriors versions: Intèrprets reposició 2012: Oriol Casals, Clàudia Costas i Mercè Montalà. Intèrprets estrena 2007: Cristina Gàmiz, Jordi Andújar, Mercè Montalà. Escenografia: Ignasi Gatell. Vestuari: Ximena Moreno. Il·luminació: Pep Gàmiz. So: Paco Escudero. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Versus Teatre, 7 març 2007. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 23 novembre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 1 abril 2021. PUJAR AL CLÀSSIC I BAIXAR AL BULEVARD AMB ESPELMES D'ANIVERSARI INCLOSES [Nota: Aquesta crítica es basa en l'estrena al Versus Teatre, el març del 2007 i la posterior reposició al Club Capitol el novembre del 2012, cosa que justifica algunes suposicions de futur que s'hi fan sobre la seva perdurabilitat i que des d'aleshores s'han anat complint amb diverses reposicions i diversos repartiments] Doncs, sí, podria ser que, jugant, jugant, hagués nascut una d'aquelles obres que després de l'arrencada a través del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya i, aquesta vegada, amb l'invent de coproduir-se amb una altra sala com el Versus Teatre, acabés proporcionant una de les sorpreses de la temporada o, qui sap, de les temporades vinents. Amb uns lleugers retocs i una breu escurçada en algunes escenes, «La millor nit de la teva vida» podria continuar el camí, a saber si tan llarg, però sí que similar al que ha fet «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran.Amb això ja gairebé està tot dit. Un servidor, si fos productor d'aquells que no es conformen amb un mes en cartellera, compraria els drets de l'obra i esperaria que la inversió en borsa donés els seus fruits. Perquè resulta que l'estructura de l'obra de Jordi Silva (Barcelona, 1973), autor jove que ja es va donar a conèixer amb un premi de la Fundació del Teatre Romea, «Íntimes loquacitats» —quins nassos de títol!—, presentada després al Teatre Condal com «Ja en tinc 30!», dirigida per Àngel Llàcer, és una estructura que enganxa l'espectador, si no des del primer moment, almenys a partir de la segona escena, tant que fins i tot l'autor en va fer una versió novel·lada.I malgrat l'hora i tres quarts del muntatge [actualment reduïda a hora i mitja], l'interès ja no deixa de créixer a partir d'implicar l'espectador en la constant construcció del que està passant i de les relacions que a poc a poc es descobriran entre una dona madura i una parella de joves que viuen, ell, la mort sobtada dels pares, i ella, el trencament de parella. A més, sense que un se n'adoni, hi ha un espai de tres anys llargs entre l'inici i el final de la trama, tres anys que queden subtilment marcats per les corresponents celebracions d'aniversari amb espelma inclosa.El muntatge no és només la dissecció d'una relació o d'unes relacions sentimentals contemporànies sinó que fa també la trapelleria de transgredir els cànons d'aquestes relacions. Examant del pare mort, amant del fill orfe, dama de l'alta prostitució a domicili, usuària de prostitució masculina, pas de la timidesa i la xerrameca nerviosa per part del personatge masculí a una fermesa en les decisions, camí iniciàtic de la mà de la dama, descoberta del sexe a discreció, indecisió de la noia, fracàs, ruptura i batalla per aconseguir l'amor perdut, amb final obert a tot.A més, la trama es reserva un parell de cops d'efecte de teatre dins el teatre amb una pujada a la paròdia del clàssic i una baixada a la paròdia de la comèdia de bulevard. De la perruca de senyora noble avorrida de la vida amb jardiner a la seva disposició, a bomber home objecte per complaure els capritxs d'una dama d'avui en dia.L'humor de fons de l'obra, que va recollir un premi Butaca l'any de l'estrena al millor text, es destil·la lentament, però també amb eficàcia, amb l'avantatge que estem parlant d'un humor que no provoca el ha, ha, ha! permanent sinó el somriure intel·ligent.
El naixement de l'obra al Versus Teatre va comptar amb els suports suficients perquè no es perdés en el buit. I si, posteriorment, ha pres una llarga volada, és el millor resultat que es pot demanar a un programa com el desaparegut T6 del TNC que en altres temps més favorables que els actuals va portar a terme el Teatre Nacional de Catalunya.[cliqueu aquí]
VIDEO
«Els músics de Bremen». Obra de teatre musical d'Ever Blanchet, basada en el conte dels Germans Grimm. Versió catalana de Jesús Fernández Borràs i Ever Blanchet. Versió teatral: Ever Blanchet. Música: Joan Olivé. Intèrprets: Aina Vallès (violoncel), Berta Peñalver / Marina Xeix (piano), Ivan Herzog / Joan Olivé / Josh Climent (guitarra), Joan Rigat (violí), David Maculé (bateria. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Espai escènic i vestuari: Martina Buroni. Realització de vestuari: Rafató Teatre. Disseny de so: Marc Urrutia. Assessorament de so i gravació: Xose Fernández. Assessorament tècnic. Youkali. Realització atrezzo i espai d'assaig: Cia. La Closca, Pilar Casalengua i Xavi García. Fotografia: Nito Cilintano. Disseny gràfic: Neus Vallespí. Premsa i comunicació: Joan Galí. Producció: Versus Teatre, S.L. Producció executiva: Roxana Díaz. Moviment i ajudantia de direcció: Maria Clausó. Direcció escènica i musical: Joan Olivé. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 27 març 2021. DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ENS TRAURAN [Aquesta crítica està feta a partir de l'estrena de la versió del 2009] Hi deu haver ben pocs espectadors que no sàpiguen quina és la història dels músics de Bremen. Tot i que cal recordar que una de les versions més antigues diu que no passava als afores de Bremen, la ciutat alemanya, de la Baixa Saxònia, però Bremen va saber aprofitar la fama i es va posar a jaure. Per això va plantar una escultura als anys cinquanta en el centre històric de la ciutat que, com si fos un pilar d'un castell animal, puja de gran a petit: amb l'ase a sota, el gos i el gat damunt i la gallina com a penell.De fet, aquesta és la imatge més coneguda del conte perquè les quatre bèsties fan escaleta per mirar de nit a l'interior de la finestra de la masia que volen ocupar enmig del camí de Bremen, on tenen la intenció de formar orquestra, per passar-hi la nit.La versió de la companyia Versus Teatre que es reposa al Teatre Gaudí Barcelona és absolutament musical i té algunes variacions en relació a la història estesa arreu del món a partir dels Germans Grimm, variacions de la mà d'Ever Blanchet. El canvi més substancial és que la colla de lladres que són a la masia desapareixen del guió d'aquest musical i el casalot és ocupat en canvi per camperols, a qui l'ase, el gos, el gat —de fet, la gata— i la gallina fan fora amb el recurs d'enginyar-se uns quants trucs de fantasmagoria, que fomenten una de les escenes amb més enjòlit.L'espectacle té una bona banda sonora, amb unes lletres molt narratives que expliquen el conte per si soles, i una interpretació coral molt viva i digna que fa que els petits espectadors —i els no tan petits també— segueixin atentament, en part perquè veuen de carn i os a l'escenari aquelles bèsties personificades que sovint s'han hagut d'imaginar a través del conte, ja sigui escoltat, llegit o il·lustrat, i en part també perquè, ni que no sapiguessin quin és el fons de la història, la seva trama, senzilla i entenedora, entra molt d'hora en les inquietuds personals: l'inevitable envelliment, el no servir per a la feina, el voler fer alguna cosa de profit, treure el màxim de cadascú, descobrir les aptituds amagades que tothom porta a dins, apostar per la vida reposada de la natura i convèncer que la vida sense músics, sense cantants, sense teatre, sense artistes, sense enginy, seria molt avorrida.Aquesta versió d'«Els músics de Bremen», malgrat el temps que fa que està en el repertori de la companyia, no perd pistonada, ni actualitat escènica. Ben al contrari, amb les seves periòdiques revisions i també amb el relleu d'intèrprets en cada nova temporada, que obliga a una renovació constant, aconsegueix presentar-se sempre al públic familiar nou com un espectacle de petit format, però sempre fresc, educatiu, suggerent, divertit i un dels més recomanables de la programació familiar.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Dos divas y un destino». Intèrprets: Alba Martínez (soprano), Angela Lorite (mezzosoprano) i Akiko Nomoto (pianista). Disseny de vestuari: Ángeles Cáceres. Fotografia: Martí Fradera. Direcció: Angela Lorite. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 14 desembre 2019. Reposició: 13 març 2020. L'òpera sempre ha estat un repte per als intèrprets quan surt dels seus espais habituals. I fer-la arribar a un públic no especialment melòman és un repte afegit. El trio de l'espectacle «Dos divas y un destino» els encara amb bon resultat, fent el sa exercici de riure's d'un mateix sense caure en el desprestigi del gènere que toquen, amb humor, amb un guió dramatúrgic sense gaires complicacions i amb el recurs de la gestualitat i els gags sense paraules, cosa que els acosta al teatre.VIDEO
«Exit», d'Agustí Franch. Intèrprets: Roser Batalla, Mingo Ràfols i Irina Robles. Veus en off: Francesca Piñón, Gemma García i Toni Clapés. Vestuari: Anna Mangot. Escenografia: Red Nose. Disseny il·luminació: Eloi Pla i Joel Pla. Música: Jofre Bardagí. Edició àudio: Guillem Fornós. Tècnic de sala: Andriy Krachyk. Fotografia: Leandro García. Imatge: Creativadisseny. Producció executiva: Òscar Contreras i Alfons Teruel (Red Nose). Producció: Escola Nacional d'Andorra, Productora 23 i Red Nose. Ajudant de direcció: Joan Hernández. Direcció: Òscar Contreras i Agustí Franch. Teatre Aquitània, Barcelona, 9 novembre 2019. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 6 març 2020. Comèdia de la bona. Comèdia a la francesa, com la truita. I no és una manera de dir perquè en aquesta obra tot es capgira com una truita ben recargolada en el moment menys pensat. Quan els espectadors pensen de quina manera se'n pot sortir el trio protagonista o quina serà la vàlvula d'escapament del conflicte —que és quan la trama sembla que podria decaure— immediatament hi ha una guspira que encén novament el foc i el remolí de l'embolic torna a començar.Només es pot dir això: una empresa contracta una nova cap de recursos humans amb una missió immediata a complir des del primer minut: ha de fer fora un de dos candidats —o candidates— proposats per la directora. I ho ha decidir amb criteri profesional després de tenir una entrevista amb els dos. I fins aquí tot el que és possible desvelar, per respecte als futurs espectadors. La resta és una sorpresa constant que es manté durant noranta minuts i que aguanten amb fermesa, bon ofici escènic, humor i gràcia els tres intèrprets.D'entrada cal admetre que, només per uns segons, a un li fa l'efecte que potser l'autor, narrador i dramaturg, Agustí Franch (Manresa, Bages, 1976) oferirà una versió acolorida i remasteritzada d'«El mètode Grönholm». La presència en el repartiment de Roser Batalla (una de les Grönholms de l'època) hi influeix. Però no. De seguida un s'adona que no serà el mateix. Que allà tot anava de fora cap a dins i que aquí tot va de dins cap a fora.A una comèdia, quan està ben escrita i ben travada, només li cal un repartiment que rebli el clau. L'actor Mingo Ràfols hi fa un dels seus paperots més suggerents (cap del departament de comptabilitat), a vegades més suggerent per l'expressivitat que no pas pel que diu. Impossible no prendre's les seves intervencions sense un somriure permanent. L'actriu Roser Batalla hi està més “batalladora” que mai, en el paper de la dolentota de la pel·lícula (empleada del mateix departament de comptabilitat) amb tots els matisos i les pujades i baixades que la dolenteria exigeix. I l'actriu Irina Robles (la nova cap de recursos humans), vinculada artísticament al món del teatre del Principat d'Andorra, vinculada també al clown amb Pallasos sense Fronteres, fa un paper d'espàrring entre els dos presumptes candidats a ser acomiadats ipso facto per ella mateixa que aparenta ser en el fons l'ànima més caritativa dels tres. El seu personatge és el que es mou més entre l'oportunitat de la nova feina —després d'un llarg període sabàtic familiar per estar amb les criatures— i la incertesa d'estar a l'alçada del seu nou càrrec.«Exit» és una comèdia que hauria de ser d'“èxit” de debò. Un text molt ajustat, un guió sense temps morts, una interpretació excel·lent i una direcció que ha controlat el tempo amb mà de cronòmetre. Comèdia sense portes, però amb moltes “portes” i “finestres” simbòliques que s'obren i es tanquen per anar descobrint, com en un casa de nines de joguina, que no només a dins hi ha molta roba bruta sinó que, des de fora, hi ha una feinada a deixar-la ben neta. I és que, com s'acostuma a dir i aconsellar, la roba bruta més val rentar-la a casa.
VIDEO
«Tenors». Idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada. Dramatúrgia de Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Intèrprets: Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Toni Viñals / Albert Mora. Piano: Adrià Aguilera / Dani Garcia / Gustavo Llull. Disseny il·luminació: Jordi Pérez (LightinLab). Vestuari i escenografia: Egos Teatre i Illuminati. Fotografia: Jordi Egea i Sílvia Poch. Disseny gràfic: Jordi Egea. Tècnic sala: Andriy Kravchyk. Direció musical: Daniel Garcia, Adrià Aguilera, Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Direcció escènica: Toni Sans. Companyia Illuminati. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 febrer 2020. Hi ha espectacles que van deixant un pòsit funció a funció i que tot i així corren el perill de passar desapercebuts perquè es consideren una excepció, una alternativa o una entremaliadura de petit format. A «Tenors» li passa poc o molt això. Va néixer fa gairebé quatre anys i, des d'aleshores, ha passat per Barcelona en diverses ocasions, tant al Teatre Gaudí Barcelona, on ha tornat ara, com a la Sala Barts i, entremig, no ha parat i no para de fer una extensa gira per molts escenaris del país.He dit “del país”, però «Tenors» és un espectacle “internacional” i “sense fronteres” que tindria les portes obertes anés o anés perquè no hi ha millor rigor i millor resultat escènic que riure's del mort i de qui el vetlla —estem parlant de la representació de primeres figures de la lírica com els Tres Tenors— i fer-ho, a més, amb el mateix rigor i la mateixa qualitat vocal que la paròdia exigeix. Representar un “pinyol” o un “gall” requereix tant de domini vocal com excel·lir en una ària. Els tres intèrprets —ara Toni Viñals s'ha afegit al grup en substitució d'Albert Mora— són de denominació d'origen (D.O.) contrastada i garantida. En una hora i algun bis, la companyia arrenca amb un gag que té aires de Tricicle —qui sap si ara que la veterana companyia de gest plega veles, no trobaria en aquest trio un dels seus substituts. I des d'aleshores, la dramatúrgia carregada de bon humor no s'atura ni un segon: faristols màgics que juguen males passades, el pianista que arriba tard i vestit de carrer, el joc del guignol amb el pianista, el seu canvi de roba sobre la marxa, les partitures que acaben no servint per a res, els vestits d'etiqueta que acabaran malament, les àries —totes molt conegudes— en plena competició de cadascun dels tres tenors, la lluita per demostrar qui pot donar més alt el do de pit... I quan la lírica es desmarxa, un salt de registre que converteix els tres tenors en tres cantants melòdics de la vella escola i que passa dels clàssics de «Tosca», «Turandot» o «Don Giovanni», entre altres, a peces tan populars del repertori espanyol com «Granada», «Amapola» o «Perfídia» a encara d'altres més populars aquí i allà com «Deliliah» o l'espectacular «Amigos para siempre» i un esclatant pupurri amb objectes inclosos que no desvelo.Espectacle musical cent per cent, sí, sense ni una paraula, de narrativa gestual, còmic intel·ligent i fins i tot amb alguns moments de complicitat coral amb els espectadors que tenen així l'oportunitat de practicar l'exercici físic d'aplaudiments constants sense parar durant una hora i de riure a cor què vols, que és un remei que no costa res a la sanitat pública i que els millors metges de capçalera recomanen per allargar la vida.
VIDEO
«Juguem a la veritat», d'Eric Assous. Traducció: Iraida Sardà. Intèrprets: Iraida Sardà, Lolo Herrero i Màrius Hernàndez. Espai escènic: Ricard Borràs. Disseny d'il·luminació: Dani Gener. Tècnic de llums: Andriy Kravchyk. Vestuari: Joir, S.L. Fotografia i cartell: Adrià Goula. Ajudant de direcció: Liza Frediani. Direcció: Ricard Borràs. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 7 novembre 2019. Les cartes s'estenen des de bon començament sobre la taula. Però això no vol dir que totes estiguin tirades. Dos dels protagonistes d'aquesta obra en tenen una d'amagada a la màniga cadascú. La parella és un matrimoni que ha arribat a la maduresa sabent que no sempre la veritat és la millor consellera perquè es mantingui l'estabilitat conjugal. I per això s'han amagat durant anys les seves respectives infidelitats. Les d'ell, en nombre, a la ratlla de la dotzena. Les d'ella, només una... i mitja, a jutjar pel que es desvela. I posats a buscar la del tercer personatge, un amic de tota la vida de la parella, ara separat, sense feina, la que tenia zelosament guardada com un secret que els altres faran esclatar volgudament.VIDEO
«Karen», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Armand Villen, Maria Clausó, Pep Planas, Isabelle Bres, Isa Mateu i Carles Pulido. Il·luminació: Daniel Gener. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Realització vestuari: J. Barbany i Joaquim Amigó. Música i espai sonor: Xose Fernández. Fotografia: Martí Fradera. Suport tècnic: Blai Blanchet. Técnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció executiva: Roxana Díaz. Disseny gràfic i màrqueting: Neus Vallespi. Premsa & Comunicació: Anna Murga. Ajudant de direcció: Daniel Cuello-Esparrell. Direcció: Marta Gil Polo. Producció: Companyia Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 maig 2019. Reposició: 12 setembre 2019. Gènere negre. La intriga es planteja des del primer moment. I no deixa d'interpel·lar l'espectador fins al fosc final, al cap de vuitanta minuts. La intriga és la clau d'un relat del gènere que es fa més complexa quan s'ha de traspassar al registre teatral. Tot i així, aquí no perd gens ni mica aquesta guspira intrigant fins que va desvelant què és el que ha condicionat dues famílies arran d'uns fets ocorreguts tretze anys abans.L'estructura de l'obra recula en el temps. El plantejament deixa sobre la platea una colla d'hipòtesis. ¿Es tracta d'una màfia? ¿Es tracta d'una banda organitzada? ¿Es tracta d'un complot? ¿Quin és el secret que assetja tots els personatges? Tot quedarà resolt a manera que la trama avanci amb el salt de tretze anys enrere i el nus es vagi deslligant camí del desenllaç. Com que parlem d'intriga, els lectors entendran que no es pugui desvelar excessivament o gens de què va el relat. Donem només algunes pistes pel que fa als personatges: hi ha un comissari de policia, hi ha un metge d'hospital, hi ha una infermera, hi ha un xicot d'origen marroquí nascut a Lleida, hi ha dos matrimonis amb un fill cadascú (els dos fills absents del repartiment) i una amiga dels dos fills (també absent) que és qui posa nom al títol de l'obra.La posada en escena, conscient segurament del ritme trepidant del relat, crea una mena de joc de cadires en el quadrilater escènic que serveix perquè els personatges vagin alternant la posició. No n'hi ha prou amb això perquè hi ha moments fugaços de moviment gestual per part dels sis intèrprets. I també escenes en diferents espais ambientals suggerits només amb un canvi de vestuari (de vestit de carrer a bata blanca, per exemple, per passar de casa a l'hospital) cosa que fa que no es perdi ni un segon del ritme i que mantingui els espectadors constantment amb l'ai al cor.«Karen», de l'autor uruguaià Ever Blanchet, establert a Barcelona des de fa més de quaranta anys al capdavant de Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona, forma part, segons m'explica el mateix autor, d'una trilogia no estrenada fins ara que, amb les altres dues parts, aprofundeix en els punts foscos que queden dels personatges absents, els dos fills i la noia protagonista. Una trilogia que furga en la línia vermella entre la hipocresia, l'engany, l'explotació de l'estrany, allò que és moral i allò que trepitja l'ètica.De moment, aquesta primera obra de la trilogia acaba desvelant quina és la resposta a la intriga de «Karen» que persegueix els espectadors. I ho fa amb un dels recursos sisplau per força del gènere negre que sempre exigeix que hi hagi, com a mínim, un revòlver i un cadàver. Bang!
«Bed & Breakfast», de Laia Fort. Música i lletres: Els Amics de les Arts. Intèrprets: Marta Borràs, Pol Fernàndez, Aida Llop, Joan Olivé, Mireia Lorente-Picó i Joan Sáez. Músics: Joel Riu (teclats), Ferran Jaumira (guitarra), Dani Aragüés (baix) i Manel Priego (bateria). Swing noies: Anna Marquès. Swing nois: Carles Alarcón. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Il·luminació: Daniel Gener. So: Joel Jené. Fotografia i disseny gràfic: Maria Alzamora (Moonland Studio). Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció service: Sàndal Produccions. Direcció musical i arranjaments: Joel Riu. Direcció: Jaume Viñas i Laia Fort. Companyia Epidèmia Teatre. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 17 febrer 2019. «Digues que m'estimes, encara que sigui mentida», deia un dels lemes de l'escriptora Montserrat Roig. «Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc», diu una de les lletres més conegudes del grup musical Els Amics de les Arts. Les sentències literàries o musicals no cauen mai en un sac foradat. I temps després de ser emeses, sempre hi ha una generació que les recupera per fer-se-les seves o, si cal, per rebutjar-les. En certa manera, això és el que ha fet la jove companyia Epidèmia Teatre amb el seu musical d'aires hotelers «Bed & Breakfast», una petita troballa per identificar la incertesa i la volubilitat de la generació mil·lennista pel que fa a les seves relacions. Això: llit i, si pot ser, esmorzar.Tres parelles i algun triangle inesperat. Relació oberta, potser perquè l'escarment del prehistòric Maig del 68 —vist el resultat cinquanta anys després— no es repeteixi. Desig de conviure en un mateix niu, però desig també de volar lliurement. Ganes de signar un compromís, però sense que es tingui en compte la signatura. En definitiva, es diuen que s'estimen, encara que potser sigui mentida. I acaben torturant-se perquè ho volen entendre, però no saben com ho poden entendre.L'espectacle «Bed & Breakfast» és un musical generacional, urbà, cosmopolita, actual, que roda sobre rails, de tal manera que, tenint en compte que fusiona la dramatúrgia de la trama amb les lletres i la música de peces d'Els Amics de les Arts, un se l'imagina gairebé interpretat espontàniament de vagó en vagó de metro. En aquest sentit, com que sempre «roda el món i torna al Born», la proposta amb el registre, les referències i les claus del segle XXI recorda un musical també generacional, de factura alemanya i versionat en català, de finals dels anys de frontera entre els vuitanta i noranta del segle passat, «Tira't de la moto» (Sala Zeleste, Barcelona, 1988), on un grup de joves s'hi movia, actuava, es rebel·lava i reaccionava d'acord amb els paràmetres socials d'aquella època.Els sis intèrprets i els quatre músics de «Bed & Breakfast» imprimeixen un ritme juvenil a la seva història i corren el risc de posar-se en la pell musical d'Els Amics de les Arts. No li pot passar res millor a un grup musical ja veterà que una nova generació reconvalidi el seu patrimoni. En veus i música dels Epidèmia Teatre, doncs, les peces escollides —que encaixen metafòricament amb la trama de la dramatúrgia— sonen amb un matís de color amable i diferent.La història manté un fil d'intriga entre les tres parelles que coneixen els espectadors i que, en canvi, no saben els personatges. És aquesta la clau que el musical mantingui la tensió per arribar al desenllaç, després d'una de les escenes corals més reeixides, la del sopar d'aniversari d'un dels joves —amb un menú precari i amb detalls de disfresses kitsch incloses— on acaben esclatant les gelosies, els dubtes i les tensions que posen de panxa enlaire els propòsits ideals de relació oberta i vol lliure.«Bed & Breakfast» continua mostrant la potencialitat de la pedrera musical que viu el teatre català en aquest moment, la bona preparació interpretativa que dóna constantment el seus fruits i, a la vegada, l'esforç personal que hi ha darrere de cadascuna de les propostes, a la recerca d'una sortida professional que se'n surt a mitges i amb comptagotes, però sempre amb tenacitat, la força de la jove energia i la mirada endavant. Ja ho diuen també, en una de les lletres, Els Amics de les Arts: «He deixat de treballar / pagues dobles, feina estable / per poder-me dedicar / a un propòsit més lloable.»
VIDEO
«Carrie». Basat en la novel·la homònima d'Stephen King. Llibret de Lawrence D. Cohen. Lletres de Dean Pitchford. Música de Michael Gore. Adaptació de Marc Gómez Domènech. Coreografia de Xaro Campo. Intèrprets: Georgia Stewart / Raquel Jezequel, Muntsa Rius / Anna Valldeneu, Elisabet Molet, Mikel Herzog, Laura Miquel, Ferran Enfedaque, Marta Capel, Lluís Barrera, Sara López, Laura Dorca, Elisabet Paulet, Bittor Fernández, Pol Sanuy, Albert Artigas, Alexandre Ars i Ana Extremera. Músics: Joel Signes / Joan Comaposada, Kiko Valín / Marc Sambola, Jordi Sánchez / Cristina Aguilella, Berenguer Aina / “Pinyu” Martí. Disseny de so: Rai Segura. Disseny d'il·luminació: Daniel Gener. Tècnic de so: Marc Urrutia. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Disseny del cartell: Zuhaitz San Buenaventura. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Eleven O'Clock Produccions, d'acord amb R&H Theatricals Europe. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 18 novembre 2018. Des que Stephen King va publicar «Carrie» el 1974, la seva quarta novel·la, però la primera que va veure la llum, ha estat un dels relats de ficció més censurats als centres educatius dels EUA. Això ja és un bon senyal! Vol dir que darrera de «Carrie» hi ha un material literari que només pot neguitejar els qui volen un món fet a la seva pròpia imatge i única voluntat.Cada temporada, el sector espera un musical que remogui el panorama teatral. L'any ha estat força prolífic pel que fa al gènere, però potser faltava la “perla negra” que brillés per mèrits propis. Ha trigat una mica, però ha arribat. Es diu «Carrie», és l'adaptació de la novel·la de l'escriptor Stephen King, que ha brillat a la cartellera de Londres i Broadway i que ha temptat en diverses ocasions el cinema i que ara arriba al teatre català amb una adaptació del muntatge del segell Eleven O'Clock Produccions, dirigit per Ferran Guiu —per cert, nou codirector artístic del Teatre Gaudí Barcelona (TGB) juntament amb el fundador Ever Blanchet— i que es perfila com un altre dels èxits del TGB, espai que, amb una revisió de la seva línia de deu anys, es vol convertir des d'ara en la Fàbrica de Creació Municipal de Musicals.«Carrie» demostra que és possible trobar la bellesa del terror. La companyia poleix la perla negra a la qual feia referència abans i ho fa amb un repartiment de primera línia, en alguns casos doblat, que reuneix divuit intèrprets —professionalment molt joves— per a setze personatges, acompanyats de vuit músics.«Carrie» té un nivell d'interpretació musical alt, en alguns moment, altíssim. Hi destaquen, pels seus papers protagonistes, les joves gairebé debutants Georgia Stewart i Raquel Jezequel. Només puc donar testimoni de la primera —que actuava el dia de la meva funció— després de constatar la seva força melòdica en duets entre filla i mare (paper que alternen també les veteranes Muntsa Rius i Anna Valldeneu) o les seves imponents intervencions solistes.Però tampoc no es queden enrere la resta dels intèrprets, tant en altres peces solistes de Laura Miquel o Elisabet Molet, com en les corals, de ritme més rocker, que compten també amb una coreografia dirigida per Xaro Campo que treu tot el suc que es pot treure de l'espai quadriculat de l'escenari del TGB, un escenari on pràcticament no hi ha attrezzo, tret d'una tarima a l'hora del ball de graduació o una simple tauleta o una gàbia de càstig de casa de Carrie White. I, això sí, una il·luminació potent.Els que no hagin vist encara el musical potser els sobtarà que parli de “gàbia de càstig”. I és que «Carrie», una novel·la que al mateix Stephen King li va costar de donar per bona de l'esgarrifança que a ell mateix li produïa, entronca amb la revifalla de la radicalitat religiosa o intolerant que el nou segle ha aportat a la societat.La mare de Carrie, Margaret White, frustrada del seu matrimoni, ha educat la seva filla en una estricta llei fonamentalista i fanàtica, amagant-li la realitat, sense cap educació biològica, impedint que maduri com a adolescent. Això fa que Carrie White pateixi a l'institut el rebuig dels companys, sobretot companyes, que sigui víctima del clàssic i modern “buylling”, que encaixi humiliacions i que, arran d'una invitació convencional d'un dels xicots per anar al ball de graduació, acabi rebel·lant-se contra la seva mare tot i que la rebel·lió la porta finalment a un desenllaç tràgic —en la novel·la afecta tot el petit poble de Carrie— que només ella pot explotar a través de la telecinesi, un fenomen que no té el vistiplau de la comunitat científica però que la ficció ha adoptat perquè és capaç de fer servir els poders ocults de la ment amb finalitats venjatives i terrorífiques, una lectura que, a banda del sentit gore que «Carrie» respira, lliga també amb els recents brots de tirotejos massius i indiscriminats que cada dos per tres protagonitzen adolescents, tant als EUA com a Europa.«Carrie» és un musical, per descomptat, per a espectadors veterans amants i no tan amants del gènere, però sobretot cal remarcar que ho és també per a espectadors que viuen en la franja de l'adolescència dels mateixos personatges protagonistes. Sense etiquetar-lo de “juvenil”, «Carrie» té tots els ingredients per ser-ho i per fer que s'acosti al teatre un sector d'espectadors que té poques propostes adequades als seus interessos vitals i que no només el captivarà sinó que no deixarà que se'n desenganxi.
VIDEO
«John & Jen». Música d'Andrew Lippa. Llibret de Tom Greenwald i Andrew Lippa. Adaptació catalana de David Pintó. Intèrprets: Marc Pociello i Anna Valldeneu. Músics: Filippo Fanò (piano), José Manuel Martín (percussió), Bernat Hernández (contrabaix) i Andrea Peirón (violoncel). Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny so: Enric Vinyeta. Escenografia i vestuari: Vocal Factory. Projeccions: Josep Palau. Disseny cartell: Zuhaitz San Buenaventura. Tècnic sala: AndriyKravchyk. Direcció actors: Jose Pérez-Ocaña. Direcció musical: Filippo Fanò. Direcció escènica: Xavi Duch. La Factory Produccions. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 24 juny 2018. La història recula fins al 1952 i, des d'aleshores, fent salts en els anys, arriba al 1990, amb un punt intermedi, el 1971, que marca una mena de divisió de la trama en dues que, finalment es troben. Això vol dir que aquesta peça, estrenada a l'off Broadway de Nova York el 1995 i revisada fa poc, vint anys després, té una estructura narrativa suggerent que, a diferència d'altres petits musicals, aquest s'explica gairebé exclusivament a través de les lletres de les cançons amb un mínim diàleg.Això exigeix que els dos intèrprets protagonistes tinguin la capacitat vocal que els permeti enfrontar-se als diversos registres de la composició, cosa que tant l'actor i cantant Marc Pociello com l'actriu i cantant Anna Valldeneu superen amb escreix i fan del seu duet un miniconcert que té l'atractiu, a més, de mantenir els músics en directe i aconseguir així un espectacle complet.La trama de «Jon & Jen» té un inici que, sense voler-ho, es fa idoni per a espectadors joves, fins i tot primerencs, perquè Jon i Jen són germà i germana que estan molt compenetrats —amb ossets de peluix inclosos—, que fan una promesa de no trencar mai la seva unió i que, esclar, es fan grans, i les promeses, moltes vegades, se les emporta el vent.Els espectadors deduiran, doncs, que «Jon & Jen» és una obra de relacions familiars, però molt determinades entre Jen, la germana gran, i John, el petit que arriba al bressol el 1952 i que és com una joguina per a Jen.He dit que la trama sembla que es vulgui adreçar inicialment als espectadors joves, però a manera que els dos personatges van madurant, també va madurant el fons de la història: l'escola, l'institut, les competicions esportives, el bèisbol —atenció al guant de Jon que lliga la trama—, les primeres decisions, l'exèrcit... Som als EUA i cada període de temps es relaciona fugaçment amb efemèrides històriques i polítiques que, de fet, serveixen per situar cada moment, però que no són imprescindibles per al bon seguiment de la història, que té un rerefons universal.I la perla del musical és el doble salt que es fa quan Jen se'n va al Canadà i té el seu fill petit a qui posa el nom de John, cosa que propicia que, amb el pare de la criatura absent, es repeteixi la relació intensa —ara entre mare i fill— fins que, també com havia passat entre germana i germà, els anys no passen en va, i els fills creixen i volen trencar el cordó ni que, més tard potser, s'adonin que el sol fet d'haver-lo trencat implica després intentar relligar-lo.Cal ser prudent amb desvelar la sinopsi perquè el musical demana que els espectadors es facin partíceps de cadascun dels tombs que fa la trama. Deixem, doncs, la sorpresa en incògnita. Marc Pociello i Anna Valldeneu creen cadascun dels personatges i els diferents matisos d'edat que els exigeix el guió, sobretot Marc Pociello —Jen sempre representa que és més madura— que ha de fer el paper de les edats de més criatura a les de preadolescent, les d'adolescent i les de preadult que ja s'afaita, un ventall de perfils que no cau mai en la simple caricatura i que està, amb credibilitat sempre, al servei del llibret i les peces musicals.
«El vol de l'home ocell». Text de Joan Gallart, a partir d'«El comte Arnau», de Joan Maragall. Música i lletra: Sangtraït (Julio Ortín “Papa Juls”, Quim Mandado, Martín Rodríguez, Lupe Villar i Josep M. Corominas. Arranjaments musicals: Pep Romaguera. Enregistrament musical: Pep Romaguera (guitarra i teclat), Santi Velasco (guitarres), Pol Maresma (baix), Adrià Sanz (bateria), John Revell (harmònica). Direcció musical i arranjaments vocals: Rubén Espinosa. Intèrprets: Lara Macip, Jordina Camps, Martina Peraferrer, Marc Andurell, Anna Camps, Anna Estol, Meritxell Alarcón, Carles Camps i Helena Romaguera. Coreografies: Quim Bigas i companyia. Disseny escenografia i vestuari: Teresa Clopés. Disseny il·luminació: Pep Bosch. Enregistraments audiovisuals: Francesc Admetlla. Cartell: Óscar Penelo. Fotografies: Óscar Penelo i Guillem Gutiérrez. Direcció: Joan Gallart. Producció del Centre Cultural i Recreactiu de Pineda de Mar - La Guàrdia. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 31 maig 2018. El Comte Arnau, com se sap, va ser un noble de la mitologia catalana. A causa de diverses malifetes com una relació passional amb una abadessa o no complir amb els pagaments promesos, va ser condemnat a vagar eternament i a cavalcar com a ànima en pena sobre un cavall negre que escup flames per la boca i els ulls, acompanyat d'una canilla de gossos diabòlics.Una de les moltes hipotètiques explicacions del mite diu que el comte, potser en realitat el noble Arnau de Mataplana, va ser obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i no tenia gaires atractius per a la criatura, motiu pel qual li va fer el salt, enamorat d'Adalaisa, la que després va haver d'ingressar al monestir de Sant Joan de les Abadesses on va morir.Com que les llegendes i la veu popular no tenen aturador, diuen que el comte Arnau, una nit de tempesta, va robar el cadàver de l'abadessa Adalaisa del monestir i, cavalcant com un boig amb el seu cos en braços, la va estimbar en un cingle. D'aquí ve que, en nits de tempesta, alguns ripollencs amb la imaginació esmolada asseguren que encara veuen, en els flaixos dels llampecs, el cavall de foc corrent pels aires.¿Què faria una cultura sense aquests mites, ni que sovint estiguin engreixats pel romanticisme i l'èpica? La cançó del comte Arnau és la narració de la conversa entre el comte, ja condemnat, i la seva muller Elvira, passant comptes de la seva vida. I els comptes són llargs de passar: el sacrilegi de la mare abadessa i, qui sap si d'algunes altres monges; la seducció d'una donzella; el dret de cuixa de les dones casades a les terres del seu castell; els jornals que no volia pagar als seus pagesos... Pobre Arnau si caigués en mans d'un jutge com l'actualment famós Pablo Llarena!«El comte Arnau» és una de les obres més emblemàtiques del poeta Joan Maragall, publicada el 1900 dins del recull «Visions i cants». I també d'aquelles que abans es recitaven a la cuina de la vora del foc de les llars populars. La forma maragalliana que en va fer Felip Pedrell és similar a la una balada romàntica alemanya. Els seus fragments més destacats són la cançó popular, els duos d’Adelaida i del comte i la dansa dels espectres.De tot plegat, la versió de Joan Gallart i la seva companyia formada a Pineda de Mar en fa una mirada nova, jove, contemporània i que s'emmiralla en la fusió del gènere fantàstic tan explotat per la literatura en què es barregen dos espais temporals: l'actual (la bibliotecària, la recomanació d'un llibre i el misteri d'una pedra, la noia lectora —Blanca— apassionada per les aventures del comte Arnau...) i l'època medieval de la llegenda, una fusió que la trama fa d'una manera molt subtil i que acaba arrodonint amb una altra fusió, la d'un repertori de peces conegudes del grup Sangtraït, un dels mites de l'època de l'anomenat rock català que des de la població de La Jonquera es va expandir per tot el país, des dels anys vuitanta a finals dels noranta del segle passat. Van penjar els hàbits amb tots els honors el 2001.Precisament el muntatge manlleva el títol d'una de les cançons més conegudes de Sangtraït, «El vol de l'home ocell», un qualificatiu que s'afegeix ara als molts que ha recol·lectat el comte Arnau al llarg dels anys i que li dóna una aura, com deia, d'autèntic personatge del fantàstic.La companyia actua en un espai sense gaires complicacions escenogràfiques: una mena de gàbia oberta metàl·lica que permet als intèrprets moure-s'hi sense gaires dificultats, fent-la servir de plataforma de cambra comtal o de cambra contemporània de Blanca i la seva germana, o de la biblioteca, o també d'estructura que facilita el moviment coreogràfic que protagnitzen les ombres de la nit en algunes escenes.La interpretació de les peces de Sangtraït lliguen molt bé amb alguns dels fragments textuals originals del Comte Arnau maragallià que ressonen amb aquella musicalitat que esmentava abans de la vora del foc i afegeixen una picada d'ullet juvenil musical i literària al voltant del mite. El cor de les Ombres (Marc Andurell, Anna Camps, Anna Estol i Meritxell Alarcón), amb un vestuari i caracterització molt suggerents, protagonitzen algunes de les intervencions musicals més agraïdes i també les escenes que reforcen la faula eròtica del comte Arnau que segons quines versions conservadores han esquivat massa sovint. També les peces solistes de Blanca (Jordina Camps) i Neus o Queralt (Martina Peraferrer) tinten els moments de calidesa musical, i les escenes amb el comte Arnau, d'imatge selvàtica (Carles Camps), Adalaisa (Helena Romaguera) i Elvira (Lara Macip) deixen una bona empremta de recitatiu que detecten un consistent treball de dicció no sempre present als escenaris actuals.Al monestir de Sant Joan de les Abadesses, una escultura del mític personatge es troba darrere de l'església de Sant Pol, i té fins i tot un Centre d'Interpretació del Comte Arnau, a causa de la relació il·lícita que se suposa que va mantenir el comte amb Adelaisa, l'abadessa. És curiós que precisament qui se suposa que va profanar el monestir amb la seducció de la mare abadessa sigui avui ham de turisme cultural. El muntatge musical de la llegenda, que signen Joan Gallart i companyia amb el llegat de Sangtraït, és una nova oportunitat per apropar-se al mite del Comte Arnau i no deixar que, per la pressió globalitzadora i uniformadora dels mites universals, quedi ofegat en l'oblit.
VIDEO
VIDEO
«Barbablava, el musical». Dramatúrgia i lletres de les cançons d'Estanis Aboal. Composició musical: Jesús Horcajo. Intèrprets: Albert López Vivancos, Mar Fernández, Estanis Aboal, Clàudia Abellan, Ferran Mayné, Lola Lao, Mireia Miralles, Joan Sáez, Adrià Ardila i Laura Pons. Músics: Jesús Horcajo (piano), Alba Lleixà (violí) i Arnau Farràs (violoncel). Escenografia i vestuari: Estanis Aboal. Confecció vestuari: Àngels Mimbrero. Disseny il·luminació: Joan Gil i Estanis Aboal. Disseny so: Raimon Segura. Operadors de so: Pol Pujol i Raimon Segura. Direcció musical: Jesús Horcajo. Ajudant de direcció: Aida González. Direcció escènica: Joan Gil. Companyia Pupipia Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 6 maig 2018. Davant l'allau de censura que corre a hores d'ara per tot arreu, un es pregunta com ha aconseguit la història de «Barbablava» d'arribar, sense ignorar el passatge més sanguinari, a ser també un conte per a criatures. Esclar que, per demostrar als més petits —i als grans també— que la xafarderia incontinent es pot pagar cara, el relat publicat per Charles Perrault el 1697 ha servit durant anys i anys per advertir del que li pot passar a qui posi una clau prohibida en un pany que no li ha estat autoritzat. És a dir, allò que al segle XXI s'anomena digitalment “hacker” ja té precedents més de tres-cents anys enrere.La “hacker” de «Barbablava» és Ariane, cosina del rei de França, que es casa amb Gilles de Rais —en qui es creu que Perrault es basa per crear el personatge de Barbablava—, un sanguinari guerrer que torna de la Guerra dels Cent Anys fet un pòtol, malferit, que troba les seves terres corcades per la misèria i que refà la seva vida després de vendre la seva ànima al diable amb un pacte que li proporcionarà una posició presumptament noble a canvi d'acceptar el paper d'assassí al qual l'obliga un personatge sinistre i misteriós que el poble de Rais coneixerà només com a “conseller”, ignorant que és ell qui empeny el seu senyor a omplir de la sang dels seus fills els boscos del terme.En realitat, al Barbablava clàssic se'l coneix per haver assassinat al seu castell totes les dones amb qui es casava, una patologia que arriba fins a la seva última muller quan aquesta descobreix per tafaneria la cambra de la mort. En el relat original, són els germans d'aquesta última esposa els qui acaben degollant Barbablava.En aquesta versió musical, de durada estàndard (90 minuts), les esposes degollades s'amplien a criatures del poble i la trama fuig de les versions de “conte” per crear un thriller d'aire gòtic que als més veterans potser els portarà ressonàncies del malèfic «Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet». Hi ha, doncs, en la versió d'Estanis Aboal, pel que fa a la dramatúrgia i les lletres, i de Jesús Horcajo, pel que fa a la música, una cert aire d'Stephen Sondheim, com el gènere mana.En una atmosfera d'il·luminació tenebrosa, amb un parament escenogràfic que representa el poble i que amb cases de suro amb llum interna i tot sembla que formin part d'un pessebre gegant, el musical té molts bons moments en les peces de les actuacions corals —el cor representa el poble—, també en la intervenció dels tres músics, i mostra algunes febleses vocals en les intervencions solistes, tot i que els dos protagonistes de la història, Albert López Vivancos (Gilles de Rais) i Mar Fernández (Ariane) mantenen el nivell que el gènere requereix.El muntatge té el mèrit que s'explica sense més afegits textuals dels imprescindibles, només a través de les peces cantades. I dir que “s'explica” vol dir que els intèrprets són conscients que allò que diuen cantant forma part de la narració i cal que arribi netament i amb claredat, una opció que els espectadors agraeixen i que no sempre es troba en el gènere musical.
VIDEO
«Tick, tick... boom!». Llibret, música i lletres de Jonathan Larson. Guionista: David Auburn. Arranjaments vocals i orquestracions: Stephen Oremus. Adaptació al català: Marc Gómez. Intèrprets: Xavi Duch, Lu Fabrés i Marc Pociello. Covers: Laura Miquel i Ferran Guiu. Músics: Joan Comaposada / Joel Signes, Pau Mas / Kiko Valín, Jordi Sánchez / Cristina Aguilella, Berenguer Aina / Josep “Pinyu” Martí. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny de so: Xose Fernandez. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Productora executiva: Roxana Díaz. Producció de Versus Teatre. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 desembre 2017. A l'inci dels anys noranta del segle passat, Manhattan encara era el cor de la gran poma que no havia estat sacsejada per l'atemptat de les Torres Bessones. Hi havia deu anys per endavant, doncs, per viure encara els petits problemes personals i les misèries humanes a distància curta i local, com per exemple complir trenta anys i bufar espelmes i pensar-se que el món ja s'ha escapat de les mans o assabentar-se de la malaltia de la plaga de la dècada d'un amic d'infància o haver de renunciar a la parella sisplau per força perquè ella vol córrer món o dedicar hores i energia a crear un musical que trencaria amb l'ordre establert del gènere.Tot això és el que probablement es creu que preocupava el compositor Jonathan Larson (Nova York, 1960 - 1996), l'autor que després d'engegar conjuntament el projecte del musical «Rent» amb Billy Aronson, el va acabar en solitari i, per una malaltia no diagnosticada a temps, no el va poder estrenar perquè va morir en ple assaig.Hi ha en la recuperació d'aquest musical de cambra, «Tick, tick... boom!» una intenció subtil d'homenatge, doncs, a l'autor final de «Rent» amb una de les seves obres menys conegudes i que en alguns casos es considera representativa de la seva autobiografia o, com a mínim, l'autobiografia d'un jove compositor que es vol obrir camí a Nova York amb un estil propi, amb una peça basada en el rock de fons, però amb concessions a altres ritmes com la balada o el country.El trio d'intèrprets es fa seves cadascuna de les peces de «Tick, tick... boom!» i parteix d'una garantida qualitat vocal avalada per la trajectòria anterior dels tres, acompanyada d'una orquestra igualment eficaç i respectuosa amb l'original.El cantant i actor Xavi Duch representa Jo (Jonathan Larson) i és qui protagonitza la història i sobre qui recau el gruix de la interpretació. Lu Fabrés i Marc Pociello són, respectivament, la parella que fuig de Jon i l'amic d'infància, però són ells dos, també, els que es caracteritzen amb altres personatges que apareixen en el relat del musical: la productora i mànager de Jon, el pare de Jon, la mare de Jon...Malgrat el caràcter de musical de cambra, totes aquestes accions canviants amplien el seu camp de visió i configuren una trama narrativa que s'explica sobretot amb les lletres de les cançons, però també amb alguns intermedis dialogats breus.«Tick, tick... boom!» passa de ser un joc d'onomatopeies que neixen molt a prop del cor a marcar també el ritme del desig, la il·lusió, la lluita per aconseguir un objectiu i fer que el ritme de palpitacions s'esllangueixi a la vegada que puja el llistó de la compensació per l'èxit aconseguit.«Tick, tick... bomm!» és una oportunitat per conèixer millor el compositor que va veure frustrada per una mort jove i absurda la seva carrera després de «Rent» i també per retrobar a tocar dels espectadors tres intèrprets que han fet del musical la seva meta artística i teatral i sempre sense decebre mai els seus seguidors.
VIDEO
«Singing Talent Show». Guió de Lluís Grifé, Marta Torras i Benjamí Conesa. Coreografia: Hugo Riveros i Maria Torras. Intèrprets: Benjamí Conesa, Maria Torras, Hugo Riveros, Marta Torras, Dani Claramunt, Josep Gámez, Cristina Anchuela, Claudia Gregorio. Veu en off: Roger Pera. Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari i caracterització: Cristina Anchuela i Rafató Teatre. Disseny so: Roger Blasco. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció musical: Juan Diego Fidalgo. Ajudanta direcció: Maria Torras. Direcció: Benjamí Conesa. Producció: Namar Teatre Musical. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 28 maig 2017. Reposició: 23 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys. Ens movem entre els xous temàtics de Disneylàndia i Port Aventura passant per les bandes sonores de les produccions cinematogràfiques de ca n'Ànec Donald dels últims temps. Es tracta d'un espectacle familiar eminentment musical que recrea els temes principals dels personatges de ficció de l'imaginari infantil, des de Tarzan o Hèrcules a la Ventafocs o Pocahontas.Tots ells, prínceps, princeses, herois, malvats o bons jans participen, quan ja estan gairebé a l'atur de les seves ocupacions, en un concurs televisiu estil càsting per optar a formar part d'una pròxima producció de dibuixos animats. Qui guia el xou és un locutor que té la veu en off de l'actor Roger Pera i que recorda el to solemne olímpic del desaparegut Constantino Romero.El guió marca les pautes de tota la trama, però de fet no hi ha una trama que plantegi, anusi i desenllaci en la línia convencional sinó que només serveix perquè cadascun dels personatges, individualment, en parella o amb l'ajut coral, faci el seu do de pit i demostri les seves aptituds com a cantant. Ressaca nostàlgica de l'«Oh Happy Day» de TV3 portada a espectadors primerencs que s'ho passen bé mentre les peces musicals o els personatges són molt coneguts, però que baixen en interès quan els personatges són menys coneguts i també quan, després dels cinquanta minuts de rigor actual en espectacles d'aquest àmbit, comencen —els més petits— a mostrar signes evidents que una hora i mitja és una mica excessiva per a l'auditori al qual s'adreça, tenint en compte, esclar, que el muntatge es basa únicament en la interpretació de cadascun dels personatges i que, com és evident per la sala on es representa, no pretén oferir un gran desplegament escenogràfic ni d'efectes de gran producció.Segurament que si la proposta afinés la durada de l'espectacle, retallés alguna intervenció i concentrés més cadascuna de les escenes —tot i que cal admetre que els intermedis parlats són prou mesurats i gairebé de conveniència per facilitar el canvi de vestuari i caracterització— l'espectacle tindria una recepció més positiva per als primers espectadors.El “talent” —parlant de «Singing Talent Show»—, que es busca en la ficció hi és en la realitat de l'escenari. Els vuit intèrprets donen tot el que poden aportar des de la seva capacitat vocal, però la sorpresa sobre qui acaba sent el guanyador del xou té un argument massa prim per acabar d'agafar consistència teatral. L'esforç i el currículum de la companyia —alguns dels intèrprets van intervenir fa unes temporades en el musical «Somriures i llàgrimes» a la mateixa sala— es mereixeria que el resultat fos més arrodonit i no es quedés en una mena de xou temàtic més propi de parc d'atraccions.
VIDEO
«Sota la catifa», de Jordi Calafí i Alexis García. Banda sonora original: Malacara & Wilson Band. Intèrprets: Jordi Casdellans, Ramon Godino, Òscar Jarque i Raül Tortosa. Intèrprets audiovisual: Sílvia Sabaté, Rafaela Rivas, Enric Barba, Unai Mayo i Jan Garcia. Escenografia, vestuari i direcció de producció: Jofre Blesa. Disseny il·luminació i espai sonor: Daniel Gener. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció fotografia: Clàudia Pujol. Ajudant direcció audiovisual: Xavier Pijuan. Direcció audiovisual: Esteve Rovira. Producció audiovisual: Laboina Produccions. Direcció escènica: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 agost 2017. Els dos autors d'aquesta obra escrita a quatre mans debuten en el teatre amb un tema que es pot situar a mig camí del thriller i la comèdia. Jordi Calafí (Martorell, Baix Llobregat, 1974) i Alexis García (Matanzas, Cuba, 1977) provenen principalment del món del cinema i el guionatge, i aquesta etiqueta es nota en l'estructura de «Sota la catifa», que arrenca com si els espectadors es disposessin a veure una pel·lícula en blanc i negre, inclou alguns petits muntatges audiovisuals també en blanc i negre que desvelen les interioritats dels protagonistes i segueix les lleis del guió creant una certa incògnita fins a trobar la clau del desenllaç.Tot això, dit i explicat força linealment amb alguns flaixbacs, sense que els espectadors hagin de decidir, per exemple com es fa en algunes obres teatrals prou conegudes, qui és el culpable i per què ho és ni tampoc qui és el mort i per què hi està. Dic això perquè com que en tot thriller, com mana el gènere, hi ha un mort, no seria gens estrany que dels altres tres presumptes culpables —Agatha Christie ho posava més difícil per als lectors i espectadors— els guionistes decidissin optar per tres solucions diferents i fer que els espectadors en triessin una. M'ho va semblar, que potser seria això, durant el plantejament, però al cap de tres quarts d'hora ben bons —el muntatge dura uns 70 minuts— ja vaig veure que la cosa no anava per aquí i que tot quedaria resolt i ben resolt.El mort és en Medina, un detectiu mediàtic —homenatjat pel gremi i estrella de televisió— que ha exercit una gran influència sobre altres col·legues seus com els tres detectius que protagonitzen amb ell «Sota la catifa». Diguem, només com a curiositat, que els autors han jugat amb una mena d'alter ego a l'hora de triar el nom del rei del mambo, a qui anomenen simplement Medina, perquè un dels dos autors, el cubà Alexis García, es diu de segon cognom, precisament, "Pérez de Medina".Com els espectadors ja hauran intuït pel títol, «Sota la catifa» s'amaga molta porqueria acumulada pel poder, la política, les finances i els monopolis internacionals. Però l'obra no pretén pas analitzar tota aquesta polsegada sinó esbrinar un fet tan simple com és la desaparició, en un hotel que celebra un congrés del gremi de la investigació, del tal Medina. És així com, de la catifa de la porqueria social es passa a la catifa particular de cadascun dels tres detectius i, només aixecar-la, es va descobrint el polsim que cadascun d'ells hi ha deixat relacionada amb el mort Medina.Es tracta, doncs, des del primer moment, d'acompanyar els tres detectius, que es troben a l'habitació d'hotel d'en Medina, en l'aclariment d'uns fets —la mort d'en Medina que els espectadors coneixen de seguida— mentre els tres detectius fan deduccions per amagar allò que en realitat sap cadascun d'ells del desenllaç del seu mite detectivesc, tan estimat com odiat a parts iguals per ells tres.Crec que no es tracta de desvelar res més per evitar la dosi d'enjòlit amb el qual han de veure l'obra els espectadors. El muntatge compta amb la banda sonora original de Malacara & Wilson Band —atenció als futurs espectadors d'estiu perquè hi ha unes funcions determinades en què el grup ofereix un miniconcert en directe, una hora abans, al vestíbul del teatre amb la col·laboració d'Estrella Damm— i que, pel que exigeix el gènere, té un plantejament diria que excessivament lent i fins i tot repetitiu abans que no esclata amb els dos eixos més importants de l'obra: la simulació en clau de comèdia del que farien amb en Medina si realment els tres col·legues el volguessin assasinar —fins i tot amb una referència a un dels episodis més escabrosos de la recent sèrie televisiva «Nit i dia», la de la serra mecànica en què Josep Maria Pou feia trossets Pep Cruz!— i l'autèntic desenllaç de la mort d'en Medina.Per tot plegat, al costat de la bona feina dels quatre intèrprets, veig «Sota la catifa», cinematogràficament parlant tenint en compte l'especialitat creativa dels dos autors, com un “curt” de bon guió i evident sorpresa final que, per culpa de fer-se en teatre, els ha sortit una mica “llarg”.
VIDEO El grup Malacara & Wilson Band, autor de la banda sonora, actua en directe en segons quins dies al vestíbul del teatre abans de la representació de l'obra «Sota la catifa».
«Generació de merda. Un musical amb molts “likes”», de Xavier Morató (text) i Gerard Sesé (música). Intèrprets: Víctor Gómez / Albert Ruiz, Joan Olivé, Eloi Gómez, Berta Peñalver / Marina Pastor, Mónica Macfer, Gerard Sesé / Jaume Viñas. Músics: Gonçal Perales (piano), Narcís Perich (guitarra), Manel Romero (baix), Adrià Claramunt / Joan López (bateria). Coreografia: Griselda Astudillo i Helena Vicente. Escenografia: Jordi Bulbena. Vestuari: Ona Grau i Mariona Signes. Il·luminació: Dani Gener. So: Miguel García. Imatge: Ander Soto i Jordi March. Tècnic: Aitor Larrea. Arranjaments i direcció musical: Gerard Sesé. Direcció: Xavi Morató. Jove Teatre Regina, Barcelona, març-abril 2014. Reposició: Teatre Poliorama, abril 2016. Reposició: Eixample Teatre, Barcelona, desembre 2016, gener 2017. Reposició i revisió: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 26 maig 2017. Ja fa tres temporades que circula, però no s'esgota. Aquest és un musical fet i pensat per a una generació determinada que, dissortadament, si les coses no canvien, sembla que, per ara i tant, serà una generació rere l'altra. També és un musical que té complicitats “gremials” perquè hi han entrat i n'han sortit diversos intèrprets a cada reposició al llarg d'aquestes tres temporades, cosa que constata la “bona salut” del sector i la intemporalitat i l'atractiu del guió.La novetat més important d'aquesta renovada temporada és la incorporació en l'espectacle dels músics en directe. I també la millora en la representació de l'espai quadrilàter del Teatre Gaudí Barcelona que ha consolidat la bona acústica i, en conseqüència, la imprescindible comprensió de les lletres, que són, de fet, el guió essencial de tota la trama, amb text de Xavi Morató (dramaturg estrenat i premiat en diverses ocasions) i la música de Gerard Sesé (herència de nissaga musical familiar).Tot això al costat d'un repartiment de sis “encara joves” noms del teatre musical català que no necessiten presentació especial perquè la porten adherida en la seva trajectòria, que s'endevina feta de picar pedra, amb noms propis: «The Feliuettes», «Grease», «Los miserables», «Molt soroll per no res», «Rent», «La nit de Sant Joan», «Boig per tu», «The Wild Party», «El despertar de la primavera», «Tots som Anna Allen», «La gran duquessa de Gerolstein», «Oh my God Barcelona!», «Fama, «Hair» i fins i tot amb el grup DeudeVeu, guanyador del premi del 2013 del programa «Oh Happy Day» de TV3.Totes les generacions tenen un qualificatiu: la generació de la guerra, la generació perduda, la generació del baby boom, la generació de la crisi... I totes es podrien resumir, si fa no fa, perquè ningú no està content amb el seu temps, penjant-los l'etiqueta del títol d'aquest musical: «Generació de merda». Un musical que es pot llegir en clau de sàtira, de crítica social, de denúncia o de reivindicació, però que això no hauria de tapar els valors teatrals que amaga.Donant per fet que tant la interpretació musical com la vocal estan garantits i no trontollen en cap ni una de les peces —cosa que s'agraeix quan es tracta de seguir una trama bàsicament amb les lletres—, cal remarcar també l'estructura teatral de l'espectacle —una hora quaranta minuts, aproximadament, que passen volant— i els salts que fa el guió del realisme a les espurnes de fantàstic amb un recurs que em sembla manllevat de les vinyetes del còmic, cosa no gens estranya si es té en compte que l'autor, Xavi Morató, ha estat també guionista d'El Jueves –veterana revista que, per cert, malgrat els alts-i-baixos, està de festa d'aniversari.
