ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Gaudí Barcelona]
- «Cuentos cruentos», de Dino Lanti. Música original de V.O.Quartet. Intèrprets: Mariona Ginés, Xavi Duch i Joan Rigat. Músics: Rebecca Macauley (viola), Kristen Tikler (violí), Naomi Wedman (violí) i Sandrine Robilliard (violoncel). Il·luminació, vestuari i escenografia: Hugo Guzmán. Tècnic il·luminació i so: David Codina. Direcció: Hugo Guzmán. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 gener 2013. Reposició: 4 octubre 2013.
- L'espectacle és fruit de la fusió de tres disciplines: literatura, música i teatre. L'adaptació parteix d'un recull de poemes irònics, signats per Dino Lanti, publicats a Thule Edicions, l'any 2008, a la col·lecció Fuera de Órbita, amb unes il·lustracions de Pere Ginard. Però no és un recull convencional perquè el que l'autor fa és agafar personatges de contes populars clàssics, elements de la vida quotidiana, situacions personals que afecten gairebé tothom i donar-los una segona vida que passa per l'humor i la gràcia poètica, a l'estil d'un trobador modern.
- I això és el que ha aprofitat la creació dramatúrgica de la companyia Teatro Calánime que els ha convertit en un muntatge de registre surrealista, amb un tractament esperpèntic, enriquit amb una composició musical original del V.O. Quartet, un grup de quatre músics de corda (Rebecca, Kristen, Naomi i Sandrine) que intervenen també amb alguna aportació escènica al costat dels tres cantants i intèrprets (Mariona, Xavi i Joan) en un espectacle breu, una hora aproximada, guiat per la música de diferents gèneres sota el filtre de la instrumentació de corda, que és també, com el llibre original, un recull d'històries passades pel filtre transgressor de l'autor i revisades, corregides i ampliades per la companyia teatral.
- L'espectacle, que ja es va representar uns dies a la Nau Ivanow, té ara aquesta continuïtat de cap de setmana al Teatre Gaudí Barcelona per mostrar el bon resultat de la feina conjunta i creativa de dues formacions diferentes: la musical i la teatral.
- El grup V.O. Quartet reprodueix musicalment amb color humorístic unes partitures que introdueixen cadascun dels contes i que posa també l'èmfasi en la moralitat de cadascun d'ells, una moralitat prèviament escrita i etiquetada que els tres personatges del muntatge es permeten la llibertat de fer llegir a alguns dels espectadors, com a veus en off des de la platea.
- Els tres intèrprets-cantants es posen en la pell, entre altres, dels set populars nans de Blancaneu, que per cert també estan afectats per l'atur, i per això en un dels seus versos diuen: "Ahora, desmotivados, / ya no hacen nada bien, / y no se ponen en fila / ni en la cola de l'INEM."; o en la pell dels tres porquets i el llop feroç que no troben habitatge on viure, per culpa de la hipoteca; en la dels maldecaps de la Ventafocs, a qui li sobren uns quants quilos de més perquè no fa règim; en la història del pare que té com a amistançada l'ampolla i com a ofici el de pitof: "Yo sé que papá es un genio, / una mente que descuella, / porque siempre asoma el cuello / cuando se abre una botella."; o en el viatge d'Alícia enganxada a les pastilles d'èxtasi i amb el cap a tres quarts de quinze, o sigui al País de les Meravelles: "Esta es la historia de Alicia, / que en una noche de pastillas / se quedó atrapada / en el país de las maravillas."; o en la història de la nina Barbie; o en la manera de viure en estat de playmòbil, amb una moralitat com aquesta: "Aunque nunca tenga saldo / el amor nunca está inmóvil. / Cambia, pues, siempre de número / porque la vida es playmóvil. / Apaga a ratos el móvil, / que conste que te he advertido, / pues cuando llama el amor / lo hace a cobro revertido."
- Com es veu, l'estil dels contes-poemes és de rima amable, però de fons picant, però un picant del que no fa mal, apte per a totes les edats, al qual les quatre integrants del V.O. Quartet afegeixen tonades de música tradicional cèltica, zíngara, de country, pop, jazz i una peça de hip-hop en un poti-poti que sona molt bé i que fa de bon escoltar i que respon a l'esperit del grup de no cenyir-se a un recital clàssic sinó a interactuar amb el cabaret, el circ o el teatre d'aire fresc com el de la companyia Calámine, que compta amb la bona interpretació vocal de Mariona Ginés i la trapelleria interpretativa tant d'ella com de Xavi Duch i Joan Rigat, una companyia que, com el V.O. Quartet, es mou també entre les arrels clàssiques i l'experimentació, però no de l'experimentació críptica sinó de la que enganxa l'auditori de la primera a l'última nota.
- «Le llaman copla». Dramatúrgia de Marc Vilavella. Arranjaments musicals de Gerard Alonso i Marc Sambola. Intèrprets: Elia Corral, Gracia Fernández, Nacho Melús, Ona Pla i Marc Vilavella. Músics: Ferran Badal / Oriol Mula (flauta); Laia Martí (viola); i Gerard Alonso (piano). Coreografia: Nacho Melús, Ariadna Peya i Marc Vilavella. Il·luminació: Sergi Cervera. Tècnic il·luminació: Andriy Kravchyk. So: Josep Sánchez-Picó. Direcció musical: Marc Sambola. Direccció escènica: Marc Vilavella. La Barni Teatre i Lazzigags Produccions. Versus Teatre, Barcelona, 3 febrer 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 agost 2013.
- Per als espectadors seguidors d'aquesta colla que es fan dir La Barni Teatre cal recordar un espectacle d'èxit que encara ara circula, 'Ojos verdes, Miguel de Molina in memoriam'. Aquesta vegada, amb 'Le llaman copla', entren novament a Barcelona —han passat recentment per La Seca Espai Brossa amb la reposició de 'Ojos verdes'— amb un espectacle que va fer el seu rodatge inicial, també molt ben rebut, al Teatro Fernán Gómez de Madrid.
- De fet, bona part del repertori de 'Le llaman copla' és el que va sobreeixir de la tria que es va haver de fer en muntar 'Ojos verdes'. Per tant, es podria considerar una continuació d'aquell primer tast que, malgrat la factura catalana —o potser precisament per la factura catalana que té— ha arrossegat espectadors a dojo i sense prejudicis.
- Si a 'Ojos verdes' —recordem que fruit d'un treball de llicenciatura de Marc Vilavella— es feia més profundament un recorregut per circumstàncies de la guerra civil i tornant la propietat de la copla als temps de la República i no pas el franquisme que se la va fer maldestrament seva, aquí el recorregut és més històricament musical i format per petites històries cantades, com si fossin clips, d'una època ja gairebé prehistòrica per als més joves i increïblement recordada —sisplau per força— pels que han viscut la repressió i la conducció ideològica de la postguerra.
- Per combinar l'apartat musical amb l'escènic, la companyia passa del cant més sentimental a la picaresca, alternant peces com 'Medley Lorca' amb peces més fresques com 'Soltera yo no me quedo' o 'La vaselina' —en una llicència d'estil moliner amb increpacions simpàtiques als espectadors granats que porta als aires dels temps de la Bella Dorita, per esmentar un dels últims noms del Paral·lel centenari.
- L'espectador escrupolós es preguntarà què hi fa gent d'escola catalana atrevint-se a tocar un gènere que requereix, diuen, que es porti a la sang —només cal passejar encara per segons quins carrers afluents al barri de Sant Antoni quan la gent gitana que hi viu surt a prendre la fresca per comprovar-ho—. El fet és que el muntatge, sense ser antropològic, sí que penetra en l'arrel de la copla, però cal tenir en compte que l'acompanyament musical prescindeix aquí de la clàssica guitarra —en principi sembla que sí que hi era— i que els tres músics intervenen amb flauta, piano i viola. És a dir, fusió de la copla, del flamenc, amb el pop i el jazz.
- Les breus històries —però intenses— de cada copla es desgranen en un muntatge d'una hora i mitja, amb bisos generosos si els espectadors insisteixen. Per als entesos i més fans del gènere, aquest és el programa: 'Proclamación de la copla', 'Soltera yo no me quedo', 'Pena, penita, pena', 'Mi niña Lola', 'La Parrala', 'Que no daría yo', 'Medley Lorca', 'Punto en boca', 'S.O.S.', 'Tatuaje', 'La bien pagá', 'Las cositas del querer', 'A ciegas', 'La vaselina', 'Maruja Limón' i 'Te lo juro yo'. Tot plegat amb una interpetació de conjunt remarcable i amb una escenografia íntima, senzilla: una catifa al centre de l'escenari i petits elements penjats a les parets que recorden l'ambientació del món de la copla... i una picada d'ullet a la fantasia amb el joc de ventalls que, només obrint-los, són capaços de provocar que la música arrenqui. Misteri.
- «Els guapos són els raros», d'Enric Cambray. Intèrprets: David Anguera, Ricard Farré, Martí Salvat i Enric Cambray. Escenografia, il·luminació i vestuari: Anna Adrià. Espai sonor: Raimon Segura. Coreografia claqué: Laia Molins i Paula Vilasseca. Cançó de l'espectacle: The Mamzelles. Direcció moviment i cant: Robert González. Ajudanta direcció: Queralt Casasayas. Direcció: Enric Cambray. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 maig 2013.
- Entre els segles XVI i XVII hi havia dos bàndols que dividien la noblesa catalana: els Nyerros i els Cadells. Com que aquesta és una cultura de tradicions ancestrals, no és estrany que entre la generació jove del segle XXI, al marge de la noblesa antiga, alguna cosa n'hagi quedat d'aquell temps i, a hores d'ara, als patis dels instituts i als claustres dels primers cursos de les universitats es vegin sovint dos bàndols sociològicament oposats com els dos que retraten en aquest muntatge els seus protagonistes: els Nerds i els Guais.
- En Marcel, en Bernat i en Toni són tres dels Nerds. Els Guais no hi són ni se'ls espera, però, pel que en diuen, és fàcil imaginar-se'ls. Els Nerds comencen amb una confessió: els tres han estat els típics repetidors de primària... de segon, de quart... S'han estirat com un pal enmig d'altres taps de barral. Han hagut d'aguantar les humiliacions dels companys de classe més petits que ells i s'han sentit bullingdiats a tort i a dret.
- Els trobem en un garatge de casa —l'escenografia mostra les andròmines típiques d'aquesta mena de paradisos perduts de l'adolescència: trastos vells, una bicicleta penjada, capses amb eines i utensilis fora d'ús...— preparant el que ha de ser una actuació de final de curs, de graduació d'institut. I tenen l'oportunitat de demostrar per una vegada que ells poden arribar a deixar fora de joc els Guais i obtenir els favors de tota la patuleia de l'Institut per a glòria dels Nerds.
- Cal advertir que, així com els Nyerros i els Cadells de la noblesa antiga s'odiaven a matar, els Nerds són de bona pasta. No odien els Guais ni els volen cap mal. Simplement reconeixen que els admiren. I admeten que somnien ser com ells: intel·ligents, ben plantats, llestos, els primers a lligar amb les noies, els consentits de les tietes i les àvies. Els millors.
- Plantejada la qüestió, el muntatge, que dirigeix Enric Cambray, sembla que neix amb la intenció d'arribar als espectadors més joves sense que en surtin amb la idea que no posaran mai més els peus en un teatre. Per això utilitzen recursos i un llenguatge que, a ells, que ja han superat la verola dels teenagers i que fa temps que s'afaiten, els han aparegut en el camí, però que als més joves que ells, els semblen ja invents superats.
- Vet aquí, doncs, que, al costat dels ous Kinder que apareixen en escena i que es troben a la sortida a 2 euros, si algú en vol, hi ha també la possibilitat que els espectadors no apaguin els mòbils, que interactuïn amb els intèrprets digitalment, que enregistrin un vídeo a la sortida confessant-se sobre el seu paper en aquesta vida, i que connectin amb el discurs dels tres personatges que, a més de presentar-se musicalment avalats per un grup jove com The Mamzelles, tenen com a ídol un altre grup que enganxa postadolescents, adolescents i preadolescents: els Manel, d'una de les lletres dels quals extreuen el títol, amb llicència de barbarisme inclosa, i algunes estrofes de les lletres s'inclouen com a text en algun dels minimonòlegs de cadascun dels tres protagonistes.
- L'humor i la ironia amaguen sovint una pàtina agra que a 'Els guapos són els raros' no esclatarà fins gairebé el final. No s'és Nerd per atzar sinó per les circumstàncies que t'han envoltat. De la mateixa manera que no s'és Guai per atzar sinó per les circumstàncies que els han envoltat. Quatre papers protagonistes portats amb gràcia i mesura, des del Nerd que s'encomana cada dos per tres a la Verge Santa del Roser, fins al que frissa per aconseguir ni que sigui una mirada de la xicota a qui no ha dit mai que n'està enamorat, fins al que té la vena amagada de ballar claqué i arrossega un trauma d'infància. Per als tres hi ha el reflexioconfessionari, una mena de racó de pensar com el de la Supernanny, que transporta els Nerds adolescents a la incertesa de si val la pena créixer o no.
- A cops de Facebook, de Twitter, de You Tube i d'altres aplicacions tan usuals avui des del bressol, els tres Nerds es mouen en moments de teatre dins el teatre, amb interrupció inclosa pel director des de la taula de control i amb la incorporació també d'ell mateix al grup en l'estratègia final de la colla: imitar... bé, no, suplantar els Manel, haquejar el seu compte de la xarxa i la seva pàgina web, anunciar la cancel·lació d'una gira pel Japó i la celebració d'un concert a l'Institut on tindrà lloc la seva festa de graduació.
- És així com els Nerds aconsegueixen el seu somni, malgrat que la suplantació sigui només com una onada que s'acosta a la platja i pessigolleja les plantes dels peus, però es desfà en la sorra al cap d'uns instants.
- «Cuentos cruentos», de Dino Lanti. Música original de V.O.Quartet. Intèrprets: Mariona Ginés, Xavi Duch i Joan Rigat. Músics: Rebecca Macauley (viola), Kristen Tikler (violí), Naomi Wedman (violí) i Sandrine Robilliard (violoncel). Il·luminació, vestuari i escenografia: Hugo Guzmán. Tècnic il·luminació i so: David Codina. Direcció: Hugo Guzmán. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 gener 2013.
- L'espectacle és fruit de la fusió de tres disciplines: literatura, música i teatre. L'adaptació parteix d'un recull de poemes irònics, signats per Dino Lanti, publicats a Thule Edicions, l'any 2008, a la col·lecció Fuera de Órbita, amb unes il·lustracions de Pere Ginard. Però no és un recull convencional perquè el que l'autor fa és agafar personatges de contes populars clàssics, elements de la vida quotidiana, situacions personals que afecten gairebé tothom i donar-los una segona vida que passa per l'humor i la gràcia poètica, a l'estil d'un trobador modern.
- I això és el que ha aprofitat la creació dramatúrgica de la companyia Teatro Calánime que els ha convertit en un muntatge de registre surrealista, amb un tractament esperpèntic, enriquit amb una composició musical original del V.O. Quartet, un grup de quatre músics de corda (Rebecca, Kristen, Naomi i Sandrine) que intervenen també amb alguna aportació escènica al costat dels tres cantants i intèrprets (Mariona, Xavi i Joan) en un espectacle breu, una hora aproximada, guiat per la música de diferents gèneres sota el filtre de la instrumentació de corda, que és també, com el llibre original, un recull d'històries passades pel filtre transgressor de l'autor i revisades, corregides i ampliades per la companyia teatral.
- L'espectacle, que ja es va representar uns dies a la Nau Ivanow, té ara aquesta continuïtat de cap de setmana al Teatre Gaudí Barcelona per mostrar el bon resultat de la feina conjunta i creativa de dues formacions diferentes: la musical i la teatral.
- El grup V.O. Quartet reprodueix musicalment amb color humorístic unes partitures que introdueixen cadascun dels contes i que posa també l'èmfasi en la moralitat de cadascun d'ells, una moralitat prèviament escrita i etiquetada que els tres personatges del muntatge es permeten la llibertat de fer llegir a alguns dels espectadors, com a veus en off des de la platea.
- Els tres intèrprets-cantants es posen en la pell, entre altres, dels set populars nans de Blancaneu, que per cert també estan afectats per l'atur, i per això en un dels seus versos diuen: "Ahora, desmotivados, / ya no hacen nada bien, / y no se ponen en fila / ni en la cola de l'INEM."; o en la pell dels tres porquets i el llop feroç que no troben habitatge on viure, per culpa de la hipoteca; en la dels maldecaps de la Ventafocs, a qui li sobren uns quants quilos de més perquè no fa règim; en la història del pare que té com a amistançada l'ampolla i com a ofici el de pitof: "Yo sé que papá es un genio, / una mente que descuella, / porque siempre asoma el cuello / cuando se abre una botella."; o en el viatge d'Alícia enganxada a les pastilles d'èxtasi i amb el cap a tres quarts de quinze, o sigui al País de les Meravelles: "Esta es la historia de Alicia, / que en una noche de pastillas / se quedó atrapada / en el país de las maravillas."; o en la història de la nina Barbie; o en la manera de viure en estat de playmòbil, amb una moralitat com aquesta: "Aunque nunca tenga saldo / el amor nunca está inmóvil. / Cambia, pues, siempre de número / porque la vida es playmóvil. / Apaga a ratos el móvil, / que conste que te he advertido, / pues cuando llama el amor / lo hace a cobro revertido."
- Com es veu, l'estil dels contes-poemes és de rima amable, però de fons picant, però un picant del que no fa mal, apte per a totes les edats, al qual les quatre integrants del V.O. Quartet afegeixen tonades de música tradicional cèltica, zíngara, de country, pop, jazz i una peça de hip-hop en un poti-poti que sona molt bé i que fa de bon escoltar i que respon a l'esperit del grup de no cenyir-se a un recital clàssic sinó a interactuar amb el cabaret, el circ o el teatre d'aire fresc com el de la companyia Calámine, que compta amb la bona interpretació vocal de Mariona Ginés i la trapelleria interpretativa tant d'ella com de Xavi Duch i Joan Rigat, una companyia que, com el V.O. Quartet, es mou també entre les arrels clàssiques i l'experimentació, però no de l'experimentació críptica sinó de la que enganxa l'auditori de la primera a l'última nota.
- «La nostra Champions particular», de Cristina Clemente. Intèrprets: Alícia Puertas i Santi Ricart. Espai escènic i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Elisenda Rodríguez. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Cristina Clemente. Companyia La Troca. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 11 novembre 2012.
- L'autora Cristina Clemente (Barcelona, 1977) que ha cotitzat un públic seguidor a partir d'obres com 'La gran nit de Lurdes G.', 'Volem anar al Tibidabo', Vimbodí vs Praga' o 'Nits de ràdio dos punt zero', té ara una nova oportunitat de fer més seguidors a la seva línia amb aquesta peça de petit format, només una hora, escrita segurament com un joc, mentre l'autora estava embarassada, arran del 1r Torneig de Dramaturgs del Festival Temporada Alta, i partint també dels dubtes i les incògnites davant la pròpia experiència d'esperar un fill.
- Peça amb dos intèrprets, una parella a la franja de decidir-se a ampliar la família, i amb un acompanyament escenogràfic i d'utillatge que converteix el muntatge en una mena de casa de nines amb estris quotidians en miniatura: els cotxets de les criatures, la cadira de rodes dels avis, la màquina de rentar, el sofà de casa...
- Hi ha una opció de joc no només textual sinó també conceptual. Però el discurs a dues veus, una mena de pas de deux teatral, va guanyant força des que sembla que la cosa anirà de futbol amb la Champions fins que els espectadors descobreixen que la referència esportiva és només un punt d'arrencada per entrar en l'odissea d'una vida familiar que, fent futurisme, entreveu el que passarà fins a mitjan llarg del segle XXI, de la joventut a la vellesa, tant en la vida domèstica com en la vida política i social.
- L'avantatge d'aquest text és que, malgrat que el pas del temps el pot fer envellir, sempre té la possibilitat de renovar algunes de les efemèrides o prediccions que s'hi esmenten: la privatització de serveis socials com la sanitat o l'educació, la crisi econòmica, les noves malalties a causa de la tecnologia digital que han superat el vell càncer, la independència aconseguida de Catalunya, la vida austera... sempre davant de sentiments que els anys no han canviat: la pressió dels avis per tenir néts, la indecesió postadolescent per tenir fills, la tendència cada vegada més clàssica dels fills davant dels pares...
- Muntatge que mostra una vegada més la força actoral de l'actriu Alícia Puertas que té l'oportunitat de fer un parell de canvis de registre radicals perquè, a banda de la seva feina de mestressa de casa, la seva vocació és la de cantant d'un grup musical. I muntatge que permet a l'actor Santi Ricart acompanyar el pas de deux amb la imatge del pare feliç que veu com la vida se li escola dels dits sense que això l'amoïni gaire, en una actuació continguda i serena que contrasta amb la força arrabassadora del personatge d'Alícia Puertas.
- Obra de discurs intel·ligent, sensible, costumista, humorístic, no exempt d'ironia, que agafa l'espectador per la mà i se l'emporta pels corrents de la seva pròpia experiència i mirada al futur fins que, quan el té ben engrapat, arriba l'esgarrapada final que es clava com un agulló inesperat i corglaça l'alè de tot l'auditori.
- «Tu digues que l'estimes», d'Ivan Campillo. Intèrprets: Ivan Campillo, Sílvia Forns, Ramon Godino, Laura Sancho i Raül Tortosa. Escenografia: Santi Rovira i Laura Clos. Vestuari: Elena Ballester. Il·luminació i so: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Miquel Àngel Parra. Direcció: Ivan Campillo. Companyia Apunta Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 11 novembre 2012.
- Pregunta: ¿Quin espectacle teatral, amb els temps que corren, ha acumulat recentment més de 8.000 espectadors en una sala petita? Resposta: 'Tu digues que l'estimes'. I és que el bon criteri dels espectadors no va mai errat. I ara que aquesta comèdia amb rampells finals de thriller ha reprorrogat de nou a la mateixa sala on va néixer, la cosa ja roda sola, amb el rodatge que camí del mig any de funcions comporta per als seus intèrprets, i el ritme no defalleix en cap moment i la reacció dels espectadors és espontània i agraïda, amb aplaudiments fins i tot en segons quines foscos d'escenes d'enmig de la representació, un fet gairebé insòlit en teatre actual.
- Ho diré d'entrada: 'Tu digues que l'estimes', d'Ivan Campillo, autor que també treballa en l'obra com a actor, és una comèdia que té tots els ingredients no només perquè continuï convocant públic al TGB aquesta temporada sinó perquè més endavant sigui exportada. I amb això no vull dir que l'obra necessiti una sala més gran sinó que pot ser traduïda i, encara més, no tan sols per al teatre de boulevard de qualitat europeu sinó fins i tot, amb els retocs i ajustos de guió que calgui, per a una adaptació cinematogràfica.
- Si ens quedem amb la sinopsi, parella casada de fa deu anys que trontolla amb fracàs de feina i el refugi del marit a la universitat, parella a punt de casar-se emparentada amb la nova burgesia empresarial per la branca de la filla de papà i personatge intermedi que s'interposa entre els quatre des del seu lloc de feina de monitor de fitness, pot semblar que la trama estigui donada i beneïda des del bon començament.
- Però no és així perquè el mèrit de l'obra és que va eixamplant el seu ventall d'embolics amb un recargolament de creuament de parelles i de personatges que fa que, dins d'una mateixa obra, n'hi hagi, almenys mitja dotzena. I en una hora i mitja, la situació fa el salt des de la vida monòtona o encara il·lusionada de cadascuna de les parelles fins a una mena de thriller, com deia, que potser s'hauria de qualificar millor d'humor negre, amb escenes que fan picades d'ullet a l'òpera amb interpretació gestual, al còmic per la via de la fantasia eròtica, i al gènere del terror, ni que sigui light, en l'escena de la segona residència on fins i tot un mort vivent capgira tots els esquemes vistos fins aleshores.
- Muntatge, doncs, de diversos registres, i aquest és el seu ganxo amagat, que manté l'audiència expectant durant tota la representació i que compta amb una bona direcció que es transmet en la interpretació dels cinc personatges, volgudament estrafets en algunes de les seves reaccions, sobretot la de la histèrica filla de papà a punt de casar-se (interpretada per l'actriu Sílvia Forns), que justifica la seva manera de fer i de dir de criatura immadura i consentida quan, finalment, es confessa també fan dels zombies i fins i tot disposada a actuar com ells. Situacions còmiques en les aparences i els malentesos que viu el personatge de la dona casada de fa deu anys (Laura Sancho) i opcions de diferents papers per al futur marit amb fortuna i èxit (Ivan Campillo) i també per al marit fracassat (Ramon Godino) que té el seu zènit en una escena de borratxera.
- Espectacle de comèdia amable en conjunt, amorosida amb un pròleg i un epíleg, no en off ara, sinó en directe, a càrrec del personatge empleat del gimnàs (Raül Tortosa) que amb la seva doble personalitat promou les històries creuades entre els altres quatre i que és qui rebla el clau de la moralitat per a adults del per què tot canvia per continuar tal com era.
- «En John i la caixa de música». Dramatúrgia: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Música: Uke. Intèrprets: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Vestuari: La Trama. Il·luminació i so: Josep Sánchez-Rico. Veu ràdio: Asun Vitoria. Tècnic il·luminació i so: Dani Tort. Direcció: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Producció: La Trama Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 13 octubre 2012. Preu: 9 €. A partir de 3 anys fins als 8 anys.
- Mitjanit sempre ha estat una hora màgica. I la literatura fantàstica n'ha fet ús fins al punt de convertir les dotze en un mite de la frontera fictícia entre la realitat i el somni. De la mateixa manera que el misteri que desprèn un taller de joguines per als més petits és equivalent a la nostàlgia que desprén per als que ja han deixat la infantesa enrere.
- L'espectacle 'En John i la caixa de música' excel·leix per la senzillesa de la seva posada en escena i per com extreu, d'aquesta mateixa senzillesa, el gruix del contingut. En una combinació de teatre i d'ombres xineses i de teatre dins el teatre, un aviador de llauna i una ballarina de caixa de música, dues joguines convertides en carn i os, fan un viatge a l'Orient per reinterpretar la llegenda de l'estel i explicar la història xinesa del Chen i la Yin, amb el rerefons del matrimoni concertat i l'opció de la llibertat personal simbolitzada, en aquest cas, per el volateig de l'estel.
- Dos petits espectacles en un, doncs. D'una banda, el món del taller de reparació de joguines del carrer Estret on l'aviador, uniforme caqui, casc i ulleres fosques, puja al seu aparell —una capsa de cartró— i s'envola imaginàriament per fer un passeig fins que topa amb una ballarina de la caixa de música que, com si fos un molí eòlic, enmig del taller, entorpeix el vol de l'avioneta.
- És així com, aviador i ballarina, fan amistat i ell es treu de la màniga, per distreure-la de les cabòries, la llegenda oriental que s'interpreta en un teatrí ambulant que forma part de l'escenografia de l'espectacle amb unes ombres xineses de fons acolorit i lluminós que representen els personatges del conte i que, en segons quins moments, aviador i ballarina reinterpreten al taller en carn i os, en una mena de joc per entrenir la llarga nit al taller.
- Un element extern —la veu d'una locutora de ràdio d'època— entra en joc per comunicar-se amb l'aviador i indicar-li que té una nova ruta aèria. Mentre la ballarina autòmat torna al seu lloc esperant una nova nit, al taller es crea també l'esperança que si l'encarregat la repara, potser podrà tornar a sorprendre generacions de grans i petits que , en obrir la seva caixa de música, es quedin embadalits de veure-la ballar rodolant.
- Espectacle de cambra, per paladejar a tocar dels intèrprets que, aprofitant aquesta disposició escènica, busquen també la interacció dels petits espectadors demanant idees per poder alliberar la princesa xinesa del jou del matrimoni forçat a què la volen condemnar. La complicitat s'estén de seguida i les idees que surten sorprenen a vegades els mateixos protagonistes: des d'una llarga escala que arribi al capdamunt del palau fins a una excavadora per construir un túnel que serveixi de fuga... I després encara hi ha qui s'estranya que, de tant en tant, grups de presos s'escapoleixen de les presons! I és que sempre n'hi ha que aprofiten les lliçons rebudes de petits, ni que siguin teatrals.
- «Van Gogh». Basat en les 'Cartes a Théo'. Autor: Ever Blanchet. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrpret: Martí Peraferrer i Vayreda. Espai escènic: Ever Blanchet. Música: Hèctor Villa-Lobos. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Judit Rafel. Direcció: Òscar Molina. Estrena: Versus Teatre, Barcelona, 9 juliol 2002. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 octubre 2012.
- Hi ha grans noms de la història que només pronunciar-los provoquen uns instants de silenci perquè tothom sap que darrere d'ells hi ha sempre alguna cosa que trenca l'esquema ordinari. Un d'aquests és el nom de Van Gogh. No cal ser un expert en art per interessar-se per la figura del pintor del quadre 'Els gira-sols'. És clar que, parlant d'art, sovint es pot pensar què en seria d'algun gran pintor clàssic si, un cop mort, les seves obres no haguessin batut rècords de cotització en subhastes amanegades per marxants que probablement no han tingut mai un pinzell entre els dits. Per a bé o per a mal, el reconeixement absolut en forma de diners embruta i fomenta a la vegada el reconeixement i l'admiració per l'artista.
- Per això un muntatge teatral com 'Van Gogh', estrenat fa deu anys al Versus Teatre, dins el Festival Grec 2002, i reestrenat ara al Teatre Gaudí Barcelona, representa una excepció de la manera tòpica de veure Van Gogh i es transforma en una reflexió lúcida, poètica i punxant a la vegada que Ever Blanchet ha adaptat a partir del recull 'Cartes a Théo', el germà de Van Gogh que més de prop va viure les seves crisis.
- Ever Blanchet, que a més d'home de teatre, és novel·lista i poeta, ha dotat el text de l'obra interpretada ara per Martí Peraferrer i Vayreda (Jaume Garcia en la primera versió) de la dosi justa de relat i poesia que requereix una aposta teatral com aquesta. Però no n'hi havia prou. I faltava un actor —a poder ser tirant a la semblança que tenim de Van Gogh— i un ambient escenogràfic que transportés l'espectador al món oníric de Van Gogh.
- Una plaça de sal, doncs, una roca de mar, dos montículs amb la mateixa sal, una cadira, un bastó i una pipa, a més de tres o quatre peces de roba austera pròpia de pintor, s'arrodoneixen amb un espai blanc —la suma de tots els colors—, per crear una acció vanghoghiana centrada en l'etapa de la crisi del pintor, entre els 27 i els 37 anys.
- La interpretació escènica, molt aproximada als espectadors, a qui l'actor s'encara per explicar-li el que pensa, amb mitja dotzena de cadires especials sobre la sal, posa en boca de Van Gogh la capacitat expressiva de la paraula del pintor amagada darrera la capacitat expressiva de la imatge.
- Van Gogh és un text que si té prou força per ser representat, encara en té més per ser llegit. Només cal que un editor, si no ho ha fet, pensi en els avantatges que té aportar a la literatura una semblança de Van Gogh que, a més, podria ser fàcilment traduïda a altres llengües.
[Aquesta crítica es basa en la versió estrenada al Versus Teatre, la temporada 2001-2002, amb la interpretació de Jaume Garcia, inclòs dins la programació del Festival Grec 2002.]
- «David y Sara (Pegaso ha desaparecido)», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Xavi Casan i Maria Clausó. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual i Elisenda Rodríguez. Espai sonor: Òscar Molina. Veus en off nens: Nico i Mario Brassó. Muntatge sonor: Oido. Utillatge: J. Valero. Direcció: Òscar Molina. Companyia Teatre Gaudí. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 març 2012. Reposició: 7 agost 2012.
- Teatre de cambra amb només dos intèrprets per completar una trilogia sobre l'experiència sexual que l'autor i gestor teatral, Ever Blanchet, ha tancat amb aquesta obra després de 'Desiguals' i 'Pasta fullada'. En una eficaç i atractiva mirada al pas dels temps, des del present al passat, Ever Blanchet narra la història d'una parella des del 2015 reculant fins al 1954, en plena postguerra, situada a Barcelona, però passant també per París, en una influència generacional de l'autor que no evita tampoc una referència en blanc i negre de la dècada dels cinquanta, amb la propaganda industrial de presumpte progrés franquista via No-Do sobre la fabricació del camió Pegaso i la línia d'autos esportius i la imatge poètica del cavall blanc alat per relacionar, simbòlicament, la història de David y Sara amb el mite grec de Pegasus, camí dels déus de l'Olimp.
- David y Sara són ja dos avis rovellats que s'estan en una residència. I des d'allí, recorden el seu passat. Els espectadors mantindran la incògnita sobre els avatars de la parella durant bona part de la trama. ¿Va ser una parella enamorada però mai consolidada? ¿Va ser una parella amistançada? ¿Va ser una parella trencada? ¿Va ser una parella maleïda?
- No seré pas jo qui ho desveli. Si ho fes, el futur espectador es perdria un dels atractius del contingut i l'arquitectura de l'obra: descobrir progressivament quina és l'autèntica relació que han tingut David y Sara, i entendre aleshores, quan arriben a adolescents, per què han anat actuant i com han anat actuant al llarg de les diverses etapes de la seva vida.
- Ever Blanchet situa els personatges en un anar i venir al llarg de la vida, fins al punt que una de les vuit escenes en què es divideix la trama té lloc en una andana d'estació de tren, primer parlant amb el moviment de llavis, d'andana a andana, després sota el brogit del pas dels combois, en un efecte sonor que dinamitza l'acció del discurs.
- Cada moment de la vida de la parella requereix una ambientació diferent i aquí és on els dos intèrprets —sota la direcció afinada i meticulosa d'Òscar Molina— realitzen un meritori treball de caracterització, des de la vellesa a l'adolescència, en algun cas, fins i tot a cara descoberta davant mateix dels espectadors. La imaginació i la complicitat d'aquests en el joc escènic, esclar, hauran de fer la resta.
- Ever Blanchet és un autor de teatre d'escriptura rigorosa que té la capacitat de crear en una hora i mitja una història de rerefons tràgic —i continuo silenciant el leit motiv de la trama tot i que he d'admetre que em moro de ganes de xiular-lo ni que sigui a l'orella en veu baixa— que transcorre per una seixantena d'anys de la vida de dues persones que han estat atrapades en un temps de privació de llibertat i de prejudicis, però que, arribats a la vellesa, es miren el curt trams de temps que els queda amb bon humor, com si el passat hagués estat una broma de mal gust. Un ball final de la parella ja gran —a ritme de 'Whatever Lola Wants', cinema i teatre musical— torna al principi de la història i tanca el cercle d'una obra que defuig en tot moment el sentimentalisme carrincló i que és plena de sensibilitat.
- «Oxigen», de Mar Monegal. Intèrprets: Helena Bagué, Albert Mèlich, Francesc Ferrer i Betsy Túrnez. Il·luminació: Dani Gener. Espai escènic i vestuari: Mar Monegal. So: Javier Gamazo. Ajudant direcció: Ester Villamor. Direcció: Mar Monegal. Companyia Teatre Gaudí. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 2 febrer 2012.
- Coincidint amb les dates d'estrena d'aquesta comèdia o tragicomèdia —segons com es miri— de Mar Monegal, dirigida per ella mateixa, una notícia arribada de Melbourne (Austràlia) fa saber que Caroline Lovell, una fotògrafa de 36 anys i una apassionada defensora del part a casa, enfrontada al govern australià perquè concedís ajudes a les mares que desitgessin aquesta opció, va morir d'un atac de cor precisament mentre ella paria, ajudada d'una comadrona —una altra de les obsessions de Caroline Lovell perquè aquestes professionals rebessin més formació i finançament—, el seu segon fill, Zahra, una nena que es va poder salvar, malgrat que el part no anés bé.
- El part a casa, que malgrat la seva proliferació no gaudeix a tot arreu del suport governamental, és una pràctica que ha quallat entre les mares i pares de tot el món en els últims anys, com si les joves generacions immerses en el desconcert del segle XXI tinguessin la necessitat de tornar als orígens, prescindint dels presumptes avantatges que el progrés ha aportat.
- El part a casa és una de les qüestions que, de passada i molt subtilment, es toquen en el reguitzell d'escenes que conformen l'obra 'Oxigen'. I potser no ha d'estranyar que el muntatge tracti el tema de la maternitat si tenim en compte que la seva autora i directora, Mar Monegal, va estudiar i exercir d'infermera a l'Hospital del Mar de Barcelona i, a més, ha viscut també l'experiència de ser mare. Però, per acabar d'arrodonir el coneixement de causa, he sentit a dir que l'ajudant de direcció del muntatge, Ester Villamor, és també professional de la medicina.
- Que no es confonguin, però, els futurs espectadors perquè l'obra no és un tractat mèdic. En tot cas, és un tractat d'humor que fa que es qualifiqui de comèdia, però que amaga un rerefons de tragicomèdia, que per respecte a l'enjòlit, no desvelaré pas, i també amaga una estructura que reserva una eficaç sorpresa final per als espectadors.
- Hi ha molt poques ocasions, a aquestes altures del teatre, que una obra aconsegueixi, encara, sorprendre de debò. I 'Oxigen' ho fa perquè una primera escena, que en principi, no s'acaba d'encasellar en el conjunt del que vindrà després, es retroba al final amb un encert dramatúrgic de primer ordre que, i no és agosarat dir-ho, conté també unes enormes possibilitats en el guió per convertir-se en material cinematogràfic o, com a mínim, televisiu.
- Mar Monegal ha despullat les interioritats de dues parelles joves, a la ratlla biològica de tenir fills, per desenvolupar com pot canviar la vida d'una parella amb l'arribada a la llar d'una criatura. Com el lector haurà endevinat de seguida, el tema té una connexió garantida amb tota mena d'espectadors: els que han estat pares en altres temps, els que en són de fa poc, el que potser ho seran aviat o els que s'estan pensant si no seria ja hora de ser-ne.
- I si aquesta mirada, tan sarcàstica com irònica, es fa amb una posada en escena que se serveix de la funcionalitat estil Ikea, però també en un escenari que és una mena de cambra de les joguines, que es canvia de posició durant una hora i vint minuts per representar els espais de les dues llars en qüestió, la lectura que se'n desprèn és la d'un conte urbà, quotidià, actual, fins i tot minimalista, però també amb ingredients poètics i simbòlics si no perdem de vista que un dels dos pares és un biòleg que investiga les profunditats marines i que ressegueix els dofins com si fossin criatures seves.
- ¿No diuen els científics que va ser dins de l'aigua on va créixer el primer brot de vida, convertida després en cos d'amfibi, per passar a rèptil i posteriorment a mamífer i, finalment, en humà, i que per això, la veu popular té molt clar que l'home —i la dona, esclar— vénen del peix?
- Però no ens quedem en la simbologia i tornem a tocar de peus a terra, o a l'escenari, on la parella Ona i Roger, una pintora i l'esmentat biòleg; i Àlex i Marta, ell advocat posat en plets de parella i ella, inspectora de sanitat, es coneixen, s'uneixen i comparteixen il·lusions i inquietuds, i també obsessions i conflictes.
- Quatre personatges amb quatre oficis diferents —que en principi no pateixen cap ERO— que també s'infiltren en la trama de l'obra i que, afegits al puzzle del temps de més o menys un any, fan que les dues mares respirin i respirin per agafar oxigen, però que els espectados també respirin ben tranquils perquè l''Oxigen', de Mar Monegal, no els decebrà pas. I un en surt amb la sospita que hi ha part escènic per temps.
- «La importància de ser Frank (The Importance of Being Earnest)», d'Oscar Wilde. Traducció i versió d'Ivan Campillo. Intèrprets: Miquel Agell, Ivan Campillo, Ferran Castells, Clara Galí, Montse Sagués, Laura Sancho / Carla Ricart i Manel Solàs. Escenografia: Eloi Linuesa. Il·luminació: Dani Gener. Caracterització: Toni Santos. Direcció: Ivan Campillo. Companyia Lazzigags Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 28 setembre 2011.
- Aquesta obra ha estat coneguda, més que per les versions teatrals, per les cinematogràfiques, una de les més recents, la del 2002, signada pel guionista i director Oliver Parker. I també ha estat motiu de discussió per la confusió que ha creat la traducció malentesa del títol original, The Importance of Being Earnest, gràcies al qual l'autor Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) va jugar amb l'ambigüitat del nom de fonts (Ernest) i la fonètica de l'adjectiu "honest" o "seriós" (earnest).
- Com que el cinema npha fet i en fa de tots colors a l'hora de recanviar títols, no va costar gaire que la distribució espanyola en digués: La importancia de llamarse Ernesto. Per això, ara, la companyia teatral Lazzigags, a l'hora de triar l'obra, no cau en el tort lingüístic i, superant la temptació de presentar-la com a un homònim del film, ha optat per la traducció del títol més fidel a la intenció original: canviar l'equívoc de l'expressió "dir-se Ernest" per la de "ser franc", però mantenint la ironia de l'autor amb una K final i reconvertint de nou l'adjectiu en un nom de fonts.
- La importància de ser Frank es representa al Teatre Gaudí Barcelona (TGB) i fa les delícies dels espectadors gràcies a les bones maneres de la companyia Lazzigags, que dirigeix Ivan Campillo, i que volen retrobar l'humor, a vegades agre, que hi va imprimir Oscar Wilde, amb la crítica que hi fa de les aparences que falsegen la societat victoriana de finals del segle XIX.
- La trama, amb uns certs aires d'absurd, que posa els protagonistes en un embolic d'embolics i amb personatges que són el que no són, es remarca aquí amb alguna caracterització portada a l'extrem com la que fa l'actor Ferran Castells, en un doble rol masculí-femení: el del criat Merriman i el de Lady Bracknell, la terrible tia que acaba desvelant un sorprenent secret personal no només per als espectadors sinó també per a la resta de personatges que es mouen al voltant seu.
- Quan sembla que segons quines obres actuals recorrin a arguments rebuscats, Oscar Wilde demostra, molts anys abans, que el simple malentès d'un nom fals i la dedicatòria d'un portacigarrets —avui un autor potser utilitzaria els missatges indiscrets d'un mòbil o la bústia de correu electrònic—, poden generar un seguit de conflictes de caire amorós que es resolen de manera rocambolesca per acabar posant pau allà on aparentment només hi havia glòria.
- L'escenografia, austera, reflecteix l'ambientació de l'època en diferents espais —un jardí, un banc, un trapezi romàntic, mobles d'un cert luxe d'antiquari, peces de vaixella fina, una gramola dels Encants la mar de restaurada...— un avantatge perquè l'attrezzo no distregui més del compte de la paraula dels intèrprets, que cal seguir al detall si us no es vol perdre en l'embolic. La disposició habitual en quadrilàter de la sala del TGB fa que els espectadors se sentin molt a la vora dels personatges —carcteritzats i amb vestuari del temps que retrata Oscar Wilde— i dels seus jocs a la corda fluixa per passar, ara sí, ara no, d'una personalitat a una altra.
- La interpretació compta amb una bona harmonització de la companyia. El mateix director, Ivan Campillo (com a John Worthing o Frank, segons com es miri), forma també part de la troupe. S'hi retroba Laura Sancho (en el paper de Gwendolen Fairfax, alternant amb l'actriu Carla Ricart). Hi fa de noia de la innnocència, Clara Galí (Cecily Cardew). La presència estricta com a professora de Miss Prim, en mans de Montse Sagués. La del seriós reverend Chasuble o també l'atent i murri majordom Lane, interpretat per Manel Solàs. El paper repenjat en els plaers de la classe alta que té Miquel Agell com a Algernon Moncrieff. I el doble paper de Ferran Castells, ja esmentat abans, autoritari i endolat de cap a peus com a tia o Lady Bracknell, i el de criat Merriman, amb entrades i sortides constants a la pista per posar en joc els canvis de personatges de segons quines escenes de la segona part de l'obra, ja a la mansió de la jove Cecily Cardew.
- L'obra es va estrenar el 1895 a Londres i com que els rumors asseguraven que Oscar Wilde s'hi despatxava a gust, diuen que algun espectador a qui li xiulaven les orelles, dels que ja no en queden, hi va anar preparat amb verdures podrides per llençar-les a l'escenari i mostrar el seu desacord amb l'atreviment descarat de l'autor. La crítica teatral de l'època es va mantenir també discreta. Però el temps ha coronat La importància de ser Frank com una de les obres més importants de l'autor. L'interès pel gènere ha aconsellat la companyia i la sala a prorrogar-la després d'haver omplert la cartellera en ple agost i setembre. Vet aquí, en teatre, la importància de ser franc... amb la feina ben feta.
- «Teoria de catàstrofes», de Toni Cabré. Intèrprets: Laura Aubert, Abel Coll i Òscar Intente. Espai escènic, il·luminació i so: Pep Gàmiz. Vestuari: Ximena Topolansky. Direcció: Moisès Maicas. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 27 maig 2011.
- L'any 2000, un aiguat va fer caure un pont de la carretera d'Esparreguera, de recent construcció. Des d'aleshores ençà, sembla com si les catàstrofes naturals i les provocades hagin fet el món modern més vulnerable: l'esfondrament de les Torres Bessones, els tsunamis, les inundacions quilomètriques per pujades de mar, els huracans... Per això, aquesta obra de Toni Cabré (Mataró, 1957) que té gairebé una dècada de vida abans de la seva actual estrena, premiada amb el Crítica Serra d'Or, fa la impressió que hagi estat escrita més aviat pensant en aquesta fragilitat del planeta que no pas en l'accident puntual d'Esparreguera, com realment sembla que va ser.
- Del local a l'universal sempre és una bona opció creativa. I la trama i el diàleg —o el no-diàleg— de l'obra segueix amb pulcritud aquesta opció posant tres personatges en escena que no només són contradictoris amb ells mateixos sinó que van creant un alè inquietant, per la relació que s'estableix entre els tres, però també per la manera com reaccionen personalment davant de la catàstrofe particular que angoixa cadascú.
- Un enginyer encara jove, un amic d'ell vinculat a la construcció de grans infraestructures i una noia que arrossega una culpabilitat de la qual no sap ben bé ni ella mateixa si n'és responsable. Un pont que s'esfondra. I una víctima innocent ignorada pels mitjans de comunicació i les versions oficials de la trafèdia perquè ningú no l'ha trobada a faltar. Una atmosfera i uns personatges que creen una tragicomèdia i que reflexionen sobre la fragilitat de l'ésser humà i sobre la fragilitat humana davant el repte d'assumir responsabilitats que s'acostumen atribuir a l'atzar o la fatalitat.
- Obra breu, una hora vint minuts, en què cadascun dels tres personatges —que recorden precisament una altra obra recent també de trio protagonista i conflicte tècnic de fons: 'Copenhaguen', de Michael Frayn, al Teatre Nacional de Catalunya— no necessiten una gran ambientació escenogràfica perquè saben crear-la a través de la imaginació de la paraula que situa els espectadors al repeu d'un invisible pont esfondrat de l'autovia, d'un espai protegit amb tanques on és prohibit d'entrar-hi o del nucli de la catàstrofe arquitectònica que es fon amb la catàstrofe que burxa l'interior de cadascú dels tres fins al desenllaç final, un desenllaç que no està exempt de sorpresa i que és conduïda per la direcció de Moisès Maicas en una maroma ascendent per damunt de la qual tan sols s'entreveu lleugerament que l'enginyer, la noia i el seu amic la travessen de puntetes predisposats a posar el peu en fals fins a precipitar-se al buit des de la seva existència.
- «In On It», de Daniel Macivor. Traducció de Gerard Vàzquez. Intèrprets: Roger Pera i Xavier Casan. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Ximena Topolansky. Atrezzo: Jaime López. Ajudant de direcció: Agustín Macuil. Direcció: Òscar Molina. Producció: Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 abril 2011.
- A principis de gener passat, el Versus Teatre va presentar per primera vegada aquí l'autor canadenc Daniel Macivor amb l'estrena d'una obra seva de fa deu anys, 'In On It', que va entrar avalada pel seu ressò en el Festival d'Edimburg del 2000 i la bona acceptació posterior. La represa ara en l'espai del TGB serveix per confirmar la validesa de l'obra i, en conseqüència, la bona interpretació dels dos personatges que l'actor Òscar Molina, ara director, ha respectat deixant-los en una posada en escena minimalista on només dues cadires i una americana formen part de l'atrezzo, a banda d'una essencial il·luminació que marca els espais temporals pels quals passen els dos protagonistes.
- 'In On It' té l'avantatge i la virtut d'una narrativa —ben matisada pel traductor Gerard Vàzquez— incapaç de deixar de fer-se seguir pels espectadors, durant l'hora i vint minuts, del cara a cara entre els dos personatges. És, doncs, la principal carta a jugar que té. I l'obra requereix que els dos intèrprets en siguin conscients perquè d'ells dos depèn que aquesta narrativa transmeti als espectadors les imatges, les sensacions i els girs inesperats de sorpresa que l'obra amaga.
- Bé, sí que la trama s'empara d'evidents elements dramàtics: un home que sap que té el temps comptat a causa d'una malaltia i per això accelera els seus projectes de vida per arribar-hi a temps mentre descobreix, per exemple, l'engany de la seva dona i la incomunicació amb el pare amb malaltia de vellesa; la història d'alts-i-baixos amorosa entre dos homes i, finalment, l'intent i procés de creació d'un espectacle. Podríem dir, doncs, que 'In On It' és una mena de "3 en Uno" que poleix les frontisses de cadascun d'aquests tres apartats teatrals perquè llisquin sense grinyolar.
- Aquesta combinació de tres plans que entren i surten en el guió fa que la interpretació estigui sempre per damunt dels tres i que el rerefons de caràcter tràgic quedi superat per un aparent fil d'humor que amoroseix l'amargor que, si no fos així, podria transmetre.
- Només uns efectes de so faran pensar als espectadors que la sala del TGB ha perdut les condicions d'insonorització que té. No és així perquè molt en la llunyania s'escolten enrenous de conversa en un espai tancat que podria ser un cafè, o el brogit d'un carrer, o un accident amb un Mercedes blau, element imaginari clau en el desenllaç tràgic d'un dels dos personatges.
- 'In On It' és un espectacle no convencional, l'advertència no és mai sobrera, però això no vol dir que no sigui per a espectadors amarats de teatre i també per a espectadors novells. L'obra obliga els dos intèrprets a desdoblar-se en els diversos papers amb les consegüents variacions de veu i actituds que tant Roger Pera com Xavier Casan superen en un destacable 'tour de force' situant-se amb brillantor a l'altura dramatúrgica de l'autor canadenc, Daniel Macivor, un dels nom representatius més destacats d'aquest moment en el seu àmbit.
- «Els antiquaris», de Gerard Vàzquez. Intèrprets: Sílvia Aranda, Abel Coll, Karme Màlaga, Josep Minguell, Gal Soler i Sergi Vallès. Escenografia: Néstor Rubé. Disseny de llums: Dani Gener. Tècnic de llums: Dani Rodríguez. Vestuari: Ximena Topolabsky. Producció Teatre de la Nau. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Ever Blanchet. Teatre Gaudí Barcelona, 20 febrer 2011.
- A mig camí entre la màfia italiana i la màfia local, que també existeix, aquesta comèdia que el mateix autor titlla d'estrafolària es converteix en una sàtira velada de les típiques i enterbolides relacions polítiques, econòmiques i socials entre Catalunya i Espanya. Des del moment que la primera pista per a l'espectador es dispara en aquesta direcció, qualsevol retret o indirecta d'un i altre bàndol és entès pels espectadors en clau de l'actualitat més immediata.
- Una família d'antiquaris —la tapadora dels negocis bruts que porten entre mans—, establerta a Barcelona i Madrid, es fa la competència mútuament i es fa xantatge permanent. La gran família, com els patriarques l'anomenen, ha d'estar i actuar unida. Però, en realitat, cadascuna es vol fer amb la signatura de la filla hereva que ha estat temporalment incapacitada i que s'està en un centre de recuperació per a toxicòmans mentre s'espera l'arribada de Xicago del seu fill que, si baden, es pot fer amb tota la fortuna.
- Però l'argument de l'obra no és només aquest perquè l'autor es reserva una sorpresa final —dues parts d'una hora cadascuna— que fa que tot el que hi ha passat d'estrafolari acabi tenint sentit a partir de les al·lucinacions que pateix la filla internada.
- És des de l'imaginari d'ella, doncs, que l'espectador ha assistit a una transmutació de personalitat d'un dels dos patriarques que en l'estat d'al·lucinació de la filla representa que és la reencarnació del rei Ferran el Catòlic. La successió de fets insòlits transcorre, doncs, a partir d'un cert moment entre la història del rei catòlic, amb la comparació de la filla boja del rei, Juana, i la filla toxicòmana del patriarca català, Anna, i el desfalc del Palau de la Música amb el personatge de Fèlix Millet de rerefons, en una escena que es basa en el joc dels disbarats, amb xiuxiueig a l'orella en cadena, i que és una de les humorades de l'espectacle més celebrades.
- El muntatge s'alimenta de referències pròximes i quotidianes: el barri de la Sagrada Família; els pispes del metro; una turista francesa que, si pot, fa el carrer; un personatge que és un clon d'un dels dos patriarques i que el bàndol de Madrid farà servir com a substitut de l'autèntic; escenes de la cort reial dels Catòlics en clau de bogeria a càrrec d'un pidolaire que ronda per l'Eixample de Barcelona, d'origen aragonès, que diu que és fill d'un poble de muntanya —El Frasno, prop de Catalatayud— i vídeos casolans —que podrien ser de YouTube— i que ataquen la moral d'un i l'altre bàndol mafiós amb senyals d'identitat catalans per una banda —la vaca cega de Maragall i la vaca de la mala llet de Pere Quart, la bandera de les quatre barres i algun càntic patriòtic de propina— i d'identitat espanyolista per l'altra banda —la bandera espanyola amb el toro, algunes coples dels "madriles" i versos també patriòtics sense oblidar una pinzellada futbolística de la rivalitat entre el Madrid i el Barça—. Tot plegat, esclar, sempre sota l'amenaça de les pistoles a punt enfundades a les cartutxeres de l'infern de l'americana i de les salutacions mafioses amb els petons tripartits estil 'El Padrí'.
- L'obra, que es desenvolupa en bilingüe —castellà i català, segons cada bàndol, i un xampurreig en francès pel que fa a la turista—, s'estructura en tres espais imaginaris —dins del mateix quadrilàter— que creen la mínima ambientació indispensable: una taula segle XVIII de l'avi fundador de la branca catalana; una cadira de braços de fusta treballada del segles XV-XVI, de l'avi fundador de la branca castellana; unes cadires entapissades versallesques; uns apartats enmig de les grades amb telèfon i moble bar; i l'espai del centre d'acollida de toxicòmans on la filla, motiu i origen de tota la història, protagonitzarà una escena final que fuig de la comicitat del conjunt per entrar en una fugaç llampada de teatre clàssic i per acabar amb el retorn sorpresa a la realitat del present.
- La companyia s'adapta al registre estrafolari majoritari que li demana el contingut i la filosofia de l'espectacle. El més complex de tots és el paper de l'actor Josep Minguell, que és també qui desdobla la seva personalitat entre ser un dels dos patriarques, el català, i el pidolaire aragonès de carrer que confon la seva personalitat amb la de Ferran el Catòlic. En definitiva, la comèdia de Gerard Vàzquez, començada a escriure fa més de quatre anys esperant l'estrena i dirigida ara amb bon pols per Ever Blanchet, no decau en cap moment i, ben al contrari, va pujant de to a manera que es congria l'embolic. Els espectadors ho agraeixen.
- «Desig d'òpera». Versions originals de diferents peces operístiques en francès, italià i alemany. Traducció de la lletra projectada en català. Intèrprets-cantants: Natasha Tupin (soprano lleugera), Cristina Escolà (soprano lírica), Marta Valero (mezzosoprano), Carlos Cremades (tenor), Joan Garcia Gomà (baríton) i Joan Sebastià Colomer (baix). Pianista: Elke Sanjosé. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Ximena Topolansky. Direcció musical: Guillem Peire. Direcció escènica: Eles Alavedra. Producció de Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 7 novembre 2009. Reposició: 14 gener 2011.
- Són una trentena de peces —exactament 29— lligades per un argument comú que converteix en un espectacle teatralitzat el que aparentment podria semblar simplement un concert. La trama, però, situa els sis personatges —i una pianista— en tres estadis de la seva vida: L'adolescència, la maduresa i la vellesa.
- En cada una d'aquestes etapes, les peces operístiques es lliguen i barregen fins a aconseguir una mena de guió que dialoga, monologa, es lamenta, expressa els moments de joia, dispara els moments salvatges o recorre a la picaresca. L'avantatge per als espectadors és que totes les lletres es projecten a banda i banda de l'escenari quadrilàter amb la qual cosa fa la impressió que se segueixi la lectura d'una pel·lícula muda de paraules, però plena de música i cant.
- Els sis intèrprets —en aquesta agraïda reposició per segona temporada, a més de canviar l'escenari del Versus Teatre pel Teatre Gaudí Barcelona, hi ha hagut algunes substitucions en relació a la primera— tenen, alguns d'ells, una trajectòria que els ha fet actuar sovint sobre l'escenari del Gran Teatre del Liceu en companyies al costat de primeres figures internacionals de la lírica.
- El resultat musical, doncs, és un plaer per a l'oïda, tant per a la dels més melòmans com per a la d'aquells que s'acosten a l'òpera tímidament i només de tant en tant o potser mai. La capacitat de subjugació de l'espectacle és tan evident, des del primer moment, que puc donar fe, en el cas de la meva funció, d'un petit espectador, no gaire més gran de 7 anys, totalment embadocat amb les accions i les interpretacions musicals durant l'hora i mitja de la representació.
- L'etapa de l'adolescència de la trama és representada en un alberg juvenil; la de la maduresa, en un hotel; i la de la vellesa, en una residència d'avis. Aquest tres espais físics ajuden també a fer que els intèrprets evolucionin en els seus papers i, a vegades amb tocs d'humor, a vegades amb dramatisme, configurin un retaule de les seves vides i de les seves relacions personals.
- Tot passa en un espai escenogràfic dominat al mig per un llit que també fa diferents funcions: de taula, de taulell, de sofà... Al seu voltant, damunt seu, fent figueretes o fent el joc del saltimbanqui, les àries fan un recorregut per la música de compositors com Verdi, Bizet, Johan Strauss, Mozart, Donizetti, Händel, Gounoud, Offenbach, Mendelsohn, Bellini, Wagner, Delibes, Massenet o Rossini. Mana més el que expressen cadascuna de les peces de tots ells que no pas una cronologia estricta.
- La cosa —que és una festa escènica— comença amb 'La donna è mobile' del 'Rigoletto', de Verdi, i es tanca amb 'Ah, tutti contenti', de 'Le Nozze de Figaro', de Mozart. Entremig, han passat en un fil musical sense trencament 'Carmen', 'Così fan tutte', 'Don Pasquale', 'La Traviata', Tännhauser', 'Il Barbiere di Siviglia' o 'La Cenerentola'.
- I el més sorprenent és que, en aquesta barreja d'estils, històries, registres musicals i compositors o llibretistes, tot sembla que tingui sentit i que els sis personatges, a través dels seus sentiments personals expressats amb música hagin arribat a la vellesa gairebé sense ni adonar-se'n. I és que ja ho diuen que la vida, amb bona música, passa amb una bufada.
- «El trapella Pere i el llop». Guió del text narrat basat en l'original de Serguei Prokófiev: Vicenç Parra. Adaptació del guió: Isabel Millán. Compositors: Gioacchino Rossini, Riccardo Drigo, Ferdinand Hérold i Giacomo Meyerbeer. Ballarins: Ricard Fernández, Rachel Gil, Jorge Talquenca i Isabel Millán. Substituts: Daniel Corrales, Maria Comes i Jack Bernal. Vestuari: Isabel Millán. Sabateria: Casimiro / Valldeperas. Escenografia: Vicenç Parra i Cia. Dansa Cotton. Il·luminació: Vicenç Parra. Direcció coreogràfica: Isabel Millán. Companyia de Dansa Cotton. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 23 octubre 2010. Preu: 9,00 €. A partir de 3 anys.
- El conte musical que Serguei Prokófiev va escriure per encàrrec, la temporada 1935-1936, per al Teatre de Moscou adreçat als infants, commemora aquesta temporada el seu 75è aniversari. I continua incombustible. Casualitat o no d'aquesta efemèride, han coincidit a la cartellera dues versions teatrals del conte: l'estrictament musical de la companyia Etcètera, producció en reposició al Gran Teatre del Liceu, amb titelles i imatges fluorescents, i una versió de dansa —barreja de clàssica i contemporània— al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), a càrrec de la companyia Dansa Cotton.
- En la versió coreogràfica del TGB, que la companyia qualifica de ballet-pantomima, el protagonisme que en les versions més conegudes tenen els diferents instruments musicals que representen cadascun dels personatges, aquí passa a mans de cadascun dels ballarins que representen els protagonistes: el petit i bromista Pere, el gat, l'ocell, l'ànec, els caçadors i, esclar, el llop... el de debò.
- En aquesta versió, un narrador en off situa cadascuna de les escenes del conte i cada personatge reinterpreta les accions amb el llenguatge corporal adequat a la base musical de Prokófiev. La combinació, doncs, del conte narrat en off, la composició musical enregistrada i la coreografia acaben configurant una dramatúrgia que està al servei de la coneguda moralitat del conte: s'agafa més aviat un mentider que un coix... O el que és ben bé el mateix: en boca del mentider, la veritat fa olor de socarrim.
- La proximitat de l'escenari del TGB, amb les grades a quatre bandes, permet també que la companyia busqui reforços al final de l'espectacle amb alguns dels petits espectadors disposats a vestir amb armilla de l'època i anar a la cacera del llop amb fusells —ep!, de fusta treballada però sense ganxets!— i aconseguir així un escamot improvisat que, sense disparar un tret, entrampa amb cordes el llop de debò, que no convé malmetre l'espècie.
- Vestuari i màscares —gat, ocell, ànec, el llop fals, el llop de debò— complementen una proposta que neix des de la dansa i que s'enforteix amb rigor musical i, sobretot, amb la creació coreogràfica que aporta una visió diferent d'entre les més habituals que, durant 75 anys, han popularitzat arreu del món la història d'autoria russa que, qui sap perquè destapa el joc dels mentiders, no va fer gens de gràcia al règim Stalinista, que no s'h va pensar gens a marginar Serguei Prokòfiev per un innocent conte per a infants.
- «Pasta fullada», d'Ever Blanchet. Traducció de Gerard Vàzquez. Selecció musical: Òscar Molina. Intèrprets: Margarida Minguillon, Josep Minguell, Carles Sales i Carme Sansa. Escenografia: Nestor Rubé. Vestuari: Rosa Cors i Mari Carmen Atalaya. Il·luminació: Dani Gener. Direcció: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 7 octubre 2010.
- Alerta amb el títol perquè porta doble intenció. Hi ha qui es pot pensar que Ever Blanchet ha escrit una obra sobre pastisseria. I no hi té res a veure! Es tracta d'una subtil maniobra per amagar el contingut de la comèdia amb rerefons sexual situada en el petit món de dues parelles, una amb fills ja crescuts i independitzats i una altra sense fills, que han sobrepassat la ratlla dels seixanta.
- És un luxe comptar en aquest muntatge amb quatre intèrprets de la categoria de Margarida Minguillon i Carme Sansa, per la part de les dues dones, i de Josep Minguell i Carles Sales per la part dels marits. Entranyables els quatre, però sobretot amb el domini de l'ofici que només dóna el temps guanyat a pols. No es tracta de treure mèrits a la direcció d'Òscar Molina, però amb un repartiment com aquest, no hi ha dubte que la feina està mig feta. I si l'obra, el text, barreja escenes de la vida quotidiana de les dues parelles amb una bona dosi d'humor i reflexió sense embuts, l'altra meitat també està servida.
- La posada en escena és senzilla, però molt canviant, atractiva. Pocs elements, però suficients per crear els diferents ambients: la casa d'uns, la casa dels altres, el dormitori, la cuina... I una atenció especial també pel vestuari, que ajuda a situar cadascuna de les accions dels quatre personatges, que es troben amb una fusteria teatral molt aconseguida, per parelles alternes: els dos marits amics, les dues dones amigues, el marit d'una parella amb la dona de l'altra, la dona d'una amb el marit de l'altra...
- La tesi de l'obra és mostrar la lenta decadència, ben portada, això sí, de dues parelles en fase de la tradicional prejubilació -o potser caldria dir en plena joventut encara si tenim en compte els aires que corren d'allargar la jubilació fins a l'infinit- i la seva actitud davant la relació que han mantingut durant més de trenta anys com a parella i allò que els mou a intentar renovar-la quan el tren ja gairebé ha passat sense aturar-se a l'estació.
- Els alts-i-baixos de cada parella passen del secret en intimitat al domini públic de tots quatre. A la llarga, s'adonen que tots saben més de tots que cadascú d'ells mateixos. I això els porta també a covar un projecte gairebé inèdit: crear per al futur un habitatge compartit per a les dues parelles per fer front, quan toqui, a la inevitable vellesa i aconseguir un estalvi en les despeses d'atenció personal.
- Excel·lent alternativa a la malaguanyada Llei de la Dependència que hauria de ser tinguda en consideració pels nombrosos funcionaris responsables dels multidepartaments de Benestar i Família que no saben com fer front al compromís de la gent gran, físicament dependent, per falta de pressupost.
- Com es veu, l'obra -que amb unes volgudes i no pas curtes pauses entre escena i escena- se'n va gairebé a les dues hores, té l'atractiu d'interessar tant els espectadors que es troben en aquesta franja d'edat de la seixantena -una mica en terra de ningú- i els jovencells que estan convençuts que no hi arribaran mai. És bo que es faci aquesta mirada a una generació que ha crescut en permanent descoberta d'ella mateixa i que es faci, a més, d'una manera desinhibida, com és aquest cas, fins i tot descarada en algun moment, però elegant i mai ofensiva a la mirada i l'oïda de l'auditori.
- El muntatge dirigit per Òscar Molina té un secret que endolceix tota l'obra -i aquí sí que es podria dir que el tractament és gairebé de pastisseria de gourmet- perquè en una selecció musical feta per ell mateix i, em temo, molt avalada també pel propi autor, acaba posant la mel a la boca fins al punt que un desitjaria trobar-se amb a la sortida amb un CD amb els enregistraments complets o amb una adreça de descàrrega musical a Internet per escoltar cadascuna de les peces, majoritàriament totes de la cançó francesa de l'època daurada del gènere, malgrat que en sona alguna d'italiana i, em sembla també, una d'anglesa, que acompanyen la vetllada.
- «En este lugar ocurren cosas maravillosas». Adaptació lliure del conte 'Alícia en el país de les meravelles', de Lewis Carroll. Text: Lucía Arbondo. Composició musical: Richard Riveiro. Intèrprets: Lucía Arbondo, Adrián Arbondo i Rubén Gavilán. Il·luminació, disseny escenografia i vestuari: Adán Torres. Confecció vestuari: Coral Baena. Titelles: Delfina García. Direcció: Lucía Arbondo. Companyia Teatro de La Galera. Teatre Gaudí Barcelona. Preu: 9 €. A partir 4 anys. Barcelona, 12 juny 2010.
- Aquesta ha estat la temporada d'Alícia, la noia del país de les meravelles. No només per la pel·lícula de Tim Burton, que ha revolucionat la pantalla en 3D pel seu contingut, sinó també per una versió teatral que Carlota Subirós va presentar al Teatre Lliure i per un musical que va posar en escena la companyia La Trepa al Jove Teatre Regina. Encara caldria afegir-hi una mirada adulta a la memòria, del dramaturg Pablo Ley, amb el títol 'Alícia no viu aquí'. Sigui com sigui, el mite literari de Lewis Carroll no s'esgota i cada generació troba una oportunitat per tornar-hi.
- L'última versió és la de Lucía Arbondo, un muntatge que, sota el títol 'En este lugar ocurren cosas maravillosas', dóna a conèixer el personatge d'Alícia als més petits, tot i que, pel que sembla, aquests ja porten, gràcies als mitjans audiovisuals que tenen al seu abast, un bon bagatge sobre el món d'Alícia i sobre els personatges fantàstics que es troba a l'altra banda del mirall.
- Tot i que l'espectacle s'adreça als espectadors primerencs, no escatima una base narrativa que pesa una mica massa tant sobre la dramatúrgia com sobre la part musical tot i el mèrit que té avui en dia fer arribar bàsicament a través de la paraula la fantasia del món de Lewis Carroll.
- Tres personatges en escena: Alícia, el Conill i el Barreter, que fan el paper de narradors o de mestres de cerimònies. I la posada en escena compta amb una combinació d'elements: petits retallables en moviment d'iman, titelles mig personificats en el cas de l'Alícia que s'engrandeix i s'empetiteix, o el quadre amb el retrat de la reina de cors que mou per acció mecànica els llavis.
- Recursos pràcticament d'artesania per a un espectacle que vol mantenir la puresa del teatre i que s'arrisca al fet que els petits espectadors avesats a la gresca, el moviment, la música i la imatge se'n desenganxin abans dels tres quarts d'hora de durada.
- Però això no passa. I és curiós comprovar com petits per sota de l'edat que la companyia de Teatro La Galera recomana es mantenen embadalits a l'espera que realment ocorri alguna cosa, com diu el títol, una demostració evident que l'acció en directe, sense comandament a la mà, a tocar dels ulls, crea encara l'estímul de mantenir la concentració i l'interès en una història que l'experiència futura els farà entendre a partir de les diverses lectures que conté, les que Lewis Carroll, sota l'embolcal del conte infantil, hi va imprimir per a generacions de tots els temps.
- «Roba'm la cartera!» Dramatúrgia i música d'Andreu Rifé. Intèrprets: Andreu Rifé i Anna Prats. Músics: Raúl Juan, Raúl García i Andreu Rifé. Escenografia i vestuari: Pi Piquer. Il·luminació: Carles Rigual. Espai coreogràfic: Pere Faura i Andreu Rifé. So: Oriol Rafí. Direcció: Andreu Rifé. Companyia Associació Terrossos. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 13 maig 2010.
- El desaparegut Barri Xino de Barcelona ha estat matèria literària des de temps reculats. El fet que Jean Genet o Pieyre de Mandiargues s'hi referissin, encara li va donar —i li dóna— un solatge més notable. ¿Quants marines de vaixells nord-americans van passar pel Xino a la seva millor època? ¿I quants hi van perdre la cartera? ¿Qui sap què va ser el local La Criolla? ¿Quants turistes del segle XXI busquen encara el Xino i els orienten cap a un restaurant xinès o un magatzem d'encants? ¿Quants perden la cartera, no pas només pel Raval, sinó pels llocs més luxosos i cèntrics de la ciutat?
- Tot això és el que hi ha en el fons de l'espectacle musical que ha creat Andreu Rifé, una mena de tastaolletes a qui agrada moure's en una diversitat de facetes artístiques: la música, el teatre, l'alternativa... l'experiment, en definitiva.
- 'Roba'm la cartera!' ha estat qualificat pel mateix autor com una obra de teatre-pop. Ell mateix i l'actriu Anna Prats són els dos protagonistes de la història de fons que acompanya les diferents peces musicals amb dos músics en directe. Hi ha una alternança entre la dramatúrgia i la música. A vegades és la música la que porta a una nova acció escènica. A vegades és l'acció escènica la que es completa amb una de les peces musicals.
- L'espectacle deixa un bon regust. ¿Per què? Doncs perquè Andreu Rifé fa memòria, per una banda, i toca la fibra dels espectadors, tant els de generacions més grans com els de les generacions més joves. Una parella, encara jove, viu en un antic pis de l'actual Raval, heretat dels pares. Hi ha l'oportunitat de canviar d'habitatge i de vendre el pis a un jove comprador anglès que el vol ipso facto, abans de la crisi, esclar.
- La parella està embalant capses i capses de cartró —ep!, no pas "caixes" com es diu sovint, que no són de fusta— amb les pertinences per a la mudança. Ella, que no n'és l'hereva directa, no acaba d'entendre perquè ell es vol desfer del pis familiar. Ell també en dubta, però procura no mirar enrere més del compte. Fins que en una de les capses —la que acaba afavorint una escena mig màgica— apareixen una sèrie d'objectes i un dietari de l'avi.
- És a partir d'aquest dietari que la parella descobreix què va fer i qui va ser el seu avantpassat. I és aquí on la ficció enriqueix la dramatúrgia: l'avi —nascut en un medi hostil i en un temps difícil— va acabar després d'una infància complicada sent un carterista de l'època del Xino, el millor carterista de Barcelona. Algunes carteres antològiques apareixen encara en la capsa dels records, una de les quals és fins i tot de l'exalcalde Porcioles.
- Resseguint, doncs, les diferents anotacions del dietari de l'avi, la parella descobreix el seu passat, com va néixer la seva mare i també una part de la petita història d'un temps i d'una ciutat. I una d'aquestes històries és la de La Criolla. Aquest local, considerat el primer de transvestits de Barcelona, estava situat al número 10 del carrer del Cid, entre l'Avinguda del Paral·lel i l'Avinguda de les Drassanes. Sala de ball, cabaret, bar, cafè-concert i tot el que admetia l'època hi reunia des de periodistes, turistes i escriptors fins a prostitutes i gent de mal viure. Avís per als turistes actuals: La Criolla va caure sota les bombes de la Guerra Civil el setembre del 1938. I el mite sempre creix sobre allò que no existeix.
- Anant, doncs, del passat al present, l'espectacle d'Andreu Rifé dóna l'oportunitat de penetrar durant una hora i quart en aquest món desaparegut, en una mena de conte de Charles Dickens, amb l'escola de carteristes creada per l'avi al barri de Gràcia, que ressona a Oliver Twist —i ja està bé que sigui així perquè la tradició és això— i que, en aquesta escena narrada, encara ressona més a la revisió més recent feta en cinema per Roman Polanski.
- Bona interpretació dramàtica i musical, en conjunt. Tenint en compte que tant Andreu Rifé com Anna Prats es caracteritzen en diferents personatges en un anar i venir temporal —el d'avi, el de prostituta, el de la mare, el comprador anglès...— no hi ha desajustos ni perfils que se surtin de mare ni exagerin el seu paper. L'encaix, doncs, està molt ben aconseguit.
- Pop electrònic. Guitarres elèctriques, bateria i teclats. I dues veus que fan de bon escoltar, suaus i poètiques a la vegada, que només se'ls pot retreure que quedin, precisament per causa del directe, una mica ofegades per la instrumentació, cosa que fa que les lletres de les peces —que precisament formen part de la dramatúrgia i de la narrativa de la història— passin també força desapercebudes.
- La cosa té remei, però a la sortida. Hi ha el cedé editat amb tota la banda sonora que es pot adquirir al vestíbul del teatre. Aquí sí que les mescles permeten que un es faci càrrec de les lletres i que es comprovi que darrere de 'Roba'm la cartera!' —el cinquè disc de l'autor— hi ha una línia musical que no escatima estils i gèneres i que no només revela un bon equip musical i interpretatiu sinó també la veu treballada i suggerent d'Anna Prats, formada a l'escola Eòlia i amb altres experiències de teatre musical de petit format en la seva trajectòria.
- Val la pena, doncs, a part de veure l'espectacle, parar bé l'oïda i, si cal, carregar l'iPod amb 'La reina del Barri Xino', 'Blanc i negre', 'Mañana de ayer, de hoy' (de Jaime Gil de Biedma), 'Mudances', 'Color', Descalç 2', 'Sácate la ternura', 'La Criolla', 'Pa torrat', Descalç 1' i 'Aquest conte no ha acabat', les sis peces de l'últim treball d'Andreu Rifé, acompanyat, en el cedé, d'Anna Prats (veu), Enric Espinet (guitarres, baix i sintes), Raül Lorenzo (bateria, percussió i cors), Núria Lozano (Acordio diatònic) i Dani Sierra (bases electròniques i sintes). Una troupe a tenir en compte.
- «Anita Coliflor (una fresca)», de Pablo Rosal. Intèrprets: Laura López, Bàrbara Roig, Pasquale Bavaro, Xavier Serrat, Pol López, Núria Vizcarro, Pau Sastre, Albert Mèlich i Andreu Martínez. Escenografia, vestuari i il·luminació: Xesca Salvà. Il·luminació: Dani Rodríguez. Ajudant de direcció: Joan Fullana. Direcció: Pablo Rosal. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 11 maig 2010.
- No té res a veure amb altres espectacles. És un llenguatge, si no nou novíssim, sí que fresc, desinhibit, irònic, sense tabús ni falses teories acadèmiques i capaç d'arrossegar progressivament els espectadors, a través de la paraula, però la paraula del diàleg sense connexió, amb accions surrealistes, absurdes, amb personatges que semblen vinguts d'un món que no existeix, però a la vegada, personatges que acaben sent molt pròxims.
- Un poble de mala mort, en una vall envoltada de muntanyes, qui sap on. Un bar de poble obert de nou. Misteriós. Relaxant. Punt de trobada. Dos personatges amb aires de follet que munten l'escenari. Unes cerveses que no arriben mai. Ni avui, ni demà, ni demà passat, ni l'altre. Dues senyores que diuen que són casades. Un parell d'amics que diuen que viuen junts. Un pagès que diu que conrea arbres fruiters. Un pastor que diu que vigila ovelles. Una minyona que diu que treballa en una casa de senyors... Un fresc de comèdia. ¿Costumista...? Més aviat un fresc d'ànimes de sanatori...
- L'obra compta amb algunes escenes que arrenquen les rialles dels espectadors. I no es pot dir que sigui una obra estrictament d'humor. És una farsa amb tots els ets i uts, ho diu el programa de mà i té raó. Una farsa que es guanyen a pols cadascun dels personatges, des de la primera escena, amb els dos pallassos-follets-àngels que escampen el gra —¿ordi per fermentar cervesa?— i creen la barraca a la pista, fins a cadascun dels personatges.
- En una hora i mitja, però, la farsa fa un gir radical i arriba al punt àlgid quan, en un joc de ficció dins la ficció, estableix una sèrie de relacions entre els personatges a base de microhistòries personals que eren impensables que passessin una estona abans.
- Només quan un dels personatges aconsegueix una caixa de cerveses extreta del fons de la grada dels espectadors —que han estat increpats diverses vegades com si fossin el cambrer absent de l'obra— tot torna a la normalitat i cada personatge és el que era en el moment d'entrar al bar i demanar una cervesa, la beguda més antiga i la de més consum. El bluf de l'escuma gaèl·lica ha fet l'efecte esperat. Però la seva fòrmula, ni que sigui teatral, continua essent un secret.
- «La síndrome de Bucay», de Joan Gallart. Intèrprets: David Verdaguer (reposició: Bernat Quintana), Xevi Gómez i Aida Oset. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Oscar Penelo. Escenografia i vestuari: Marta Castillo. Companyia Donsamí Magradat. Direcció de Joan Gallart. Versus Teatre. Barcelona, 13 de novembre 2009. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 4 de febrer 2010.
- La presència dels dramaturgs contemporanis catalans en els escenaris públics que els hauria de donar a conèixer és escassa. Hi ha excepcions, és cert, però molt de tant en tant. I és gràcies a les sales més petites i d'iniciativa privada que algunes de les obres de les veus més actuals troben sortida, tot i que amb les limitacions d'espai, recursos i calendari que aquestes tenen.
- És el cas de 'La síndrome de Bucay', una obra guardonada el 2008 amb el Premi de Teatre Ciutat de Gandia, torna a l'escenari del Versus Teatre [reposició: Teatre Gaudí Barcelona] l'autor del Maresme, Joan Gallart, que hi va estrenar també l'any passat 'Sexe, amor i literatura', amb molt bona recepció de públic.
- 'La síndrome de Bucay', molt diferent d'aquella, és una obra molt atractiva, diguem que tirant a comèdia amb un regust agredolç, que excel·leix per la seva construcció artesanal amb la dosi mesurada de sorpresa, una sorpresa imprevisible per als espectadors, que alimenta l'expectació durant tota la trama. I és també un retaule de tres personatges que formen un triangle molt ben definit i que, a més, ha trobat en els dos actors i l'actriu una representació que els engrandeix encara més.
- Dos inermers, portalliteres d'un hospital, amics de sempre, es confessen mútuament les seves situacions personals. Un veu l'amor romànticament. L'altre tendeix a actuar a l'estil vaquer de l'oest que coincideix amb la seva afecció a les pel·lícules d'aquest gènere. Aquest contrast entre el clima d'hospital i la vida real de cadascun d'ells fa de balança entre el drama i la comèdia a la qual al·ludia abans. Entremig dels dos hi ha el personatge clau, una noia misteriosa que un dels dos portalliteres descobreix al bus que el porta a l'hospital i que es relaciona amb ella a través de la lectura d'un dels llibres bestseller del terapeuta i escriptor argentí Jorge Bucay que portarà cua durant tota la trama i que fins i tot serveix per lligar alguns caps de la sorpresa prevista per al final.
- Amb un entrelligat de ficció dins la ficció, on el món del cinema de vaquers proporciona algunes ràfegues d'humor molt aconseguides, la relació que s'estableix entre el desig del xicot més romàntic i la realitat desemboca en un embolic que no es desfà fins a l'últim moment i que seria un pecat de desvelar aquí. A vegades, diuen, l'amor és cec. En aquest cas, l'amor és com una mena d'Actímel que reactiva i reforça l'ànim de qui encara confia en el romanticisme.
- L'obra té de rerefons una reflexió sobre com són les relacions humanes, sobre el misteri de segons quines connexions a primera vista i segons quines altres que no funcionen mai, sobre el somni que manté amb força la vida de cada dia i sobre la força de la mentida que no fa cap mal ni que sigui per bucaynitzar i trobar d'una manera o altra la felicitat, malgrat que sigui amb el recurs de l'autoengany.
- Esplèndids els dos actors en el seu discurs, que té moments de to més dur sense que arriba a sortir de mare, i esplèndida l'actriu, que té un paper de text molt més breu en relació a ells dos, però que, en canvi, és essencial en les seves intervencions de silencis, mirades, reaccions i actituds. D'ella es pot dir que s'aprofita també el seu vessant de registre com a cantant —una de les seves activitats ha estat relacionada amb grups musicals com per exemple la Tribu de Santi Arisa— la qual cosa permet que una de les escenes de 'La síndrome de Bucay' transporti fugaçment els espectadors a un Saloon de ficció amb corista inclosa. Un espectacle que deixa la satisfacció d'haver vist una obra sense fronteres de creació contemporània amb visió universal.
- «Desig d'òpera». Versions originals de diferents peces operístiques en francès, italià i alemany. Traducció de la lletra projectada en català. Intèrprets-cantants: Natasha Tupin (soprano lleugera), Cristina Escolà (soprano lírica), Marta Valero (mezzosoprano), Carlos Cremades (tenor), Joan Garcia Gomà (baríton) i Joan Sebastià Colomer (baix). Pianista: Elke Sanjosé. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Ximena Topolansky. Direcció musical: Guillem Peire. Direcció escènica: Eles Alavedra. Producció de Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 7 novembre 2009.
- Són una trentena de peces —exactament 29— lligades per un argument comú que converteix en un espectacle teatralitzat el que aparentment podria semblar simplement un concert. La trama, però, situa els sis personatges —i una pianista— en tres estadis de la seva vida: L'adolescència, la maduresa i la vellesa.
- En cada una d'aquestes etapes, les peces operístiques es lliguen i barregen fins a aconseguir una mena de guió que dialoga, monologa, es lamenta, expressa els moments de joia, dispara els moments salvatges o recorre a la picaresca. L'avantatge per als espectadors és que totes les lletres es projecten a banda i banda de l'escenari quadrilàter amb la qual cosa fa la impressió que se segueixi la lectura d'una pel·lícula muda de paraules, però plena de música i cant.
- Els sis intèrprets —en aquesta agraïda reposició per segona temporada, a més de canviar l'escenari del Versus Teatre pel Teatre Gaudí Barcelona, hi ha hagut algunes substitucions en relació a la primera— tenen, alguns d'ells, una trajectòria que els ha fet actuar sovint sobre l'escenari del Gran Teatre del Liceu en companyies al costat de primeres figures internacionals de la lírica.
- El resultat musical, doncs, és un plaer per a l'oïda, tant per a la dels més melòmans com per a la d'aquells que s'acosten a l'òpera tímidament i només de tant en tant o potser mai. La capacitat de subjugació de l'espectacle és tan evident, des del primer moment, que puc donar fe, en el cas de la meva funció, d'un petit espectador, no gaire més gran de 7 anys, totalment embadocat amb les accions i les interpretacions musicals durant l'hora i mitja de la representació.
- L'etapa de l'adolescència de la trama és representada en un alberg juvenil; la de la maduresa, en un hotel; i la de la vellesa, en una residència d'avis. Aquest tres espais físics ajuden també a fer que els intèrprets evolucionin en els seus papers i, a vegades amb tocs d'humor, a vegades amb dramatisme, configurin un retaule de les seves vides i de les seves relacions personals.
- Tot passa en un espai escenogràfic dominat al mig per un llit que també fa diferents funcions: de taula, de taulell, de sofà... Al seu voltant, damunt seu, fent figueretes o fent el joc del saltimbanqui, les àries fan un recorregut per la música de compositors com Verdi, Bizet, Johan Strauss, Mozart, Donizetti, Händel, Gounoud, Offenbach, Mendelsohn, Bellini, Wagner, Delibes, Massenet o Rossini. Mana més el que expressen cadascuna de les peces de tots ells que no pas una cronologia estricta.
- La cosa —que és una festa escènica— comença amb 'La donna è mobile' del 'Rigoletto', de Verdi, i es tanca amb 'Ah, tutti contenti', de 'Le Nozze de Figaro', de Mozart. Entremig, han passat en un fil musical sense trencament 'Carmen', 'Così fan tutte', 'Don Pasquale', 'La Traviata', Tännhauser', 'Il Barbiere di Siviglia' o 'La Cenerentola'.
- I el més sorprenent és que, en aquesta barreja d'estils, històries, registres musicals i compositors o llibretistes, tot sembla que tingui sentit i que els sis personatges, a través dels seus sentiments personals expressats amb música hagin arribat a la vellesa gairebé sense ni adonar-se'n. I és que ja ho diuen que la vida, amb bona música, passa amb una bufada.
- «El concert», de Cor de Teatre. Intèrprets de la companyia: Montse Baeza, Mariona Callís, Paula Costabella, Anna Figueras, Nataliya Nesterchuck, Adriana Planagumà (sopranos); Lali Figueras, Gemma Fontbernat, Iona Llagotera, Ester Palmero, Rosa Rigau, Mònica Vilà (contralts); Carles Besalú, Gerard Capdevila, David Costa, Llorenç Gómez, Arcadi Juncosa, Pere Mateu Xiberta (tenors); Lluís Coll, Lluís Gratacós, Albert Massip, Jordi Plans, Pere Quintana, Joan Rigat i Joan Vila (baixos). Assessorament rítmic: Aniol Casadevall. Il·luminació: José Montilla. Escenografia: KM Escenògrafs. Direcció musical: David Costa. Direcció teatral: Xavier Ausellé. Companyia Cor de Teatre. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona. 25 octubre 2009. Preu: 9 €. A partir 5 anys.
- Hi ha espectacles que són inclassificables. Tant pel seu contingut com pel públic al qual s'adrecen. 'El concert', de la companyia Cor de Teatre, nascut a recer del llac de Banyoles, n'és un. En repertori des de fa tres anys, el grup vocal que integra la companyia ha portat l'espectacle 'El concert' per festivals d'aquí i de fora i ha actuat amb tota mena d'auditoris i fins i tot com a grup d'animació d'actes culturals diversos.
- La decisió de fer temporada al Teatre Gaudí Barcelona porta la intenció de cridar l'anomenat públic familiar i, de fet, el muntatge, que barreja música i teatre —més música que teatre, esclar—, compleix molt bé aquesta funció de xuclar l'interès dels més petits, sobretot a la primera part, que els gags teatrals, mímica i fugaces accions, són entesos perfectament per la concurrència i les intervencions musicals exploten el recurs de l'humor que no necessita explicacions complementàries.
- És a la segona part, quan el registre que pren l'espectacle exigeix un altre nivell d'atenció. I aquí, els experts musicals hi deuen sucar pa, però els petits espectadors comencen a notar que la història ha canviat de rumb i ja no utilitza el llenguatge universal del sobreentès sinó que s'endinsa pels camins de la música més especialitzada, tractada amb gran domini i bellesa pel conjunt vocal. Però això no és impediment perquè l'espectacle, d'una hora de durada, perdi capacitat de suggestió. La qualitat vocal dels cantants —deu homes i deu dones— és el principal ganxo. Totes les peces s'interpreten a capella, des de músiques del Renaixement fins al rock.
- Una orquestra de ficció, Philarmonique du Lac —referència que, de fet, només s'obté pel programa de mà perquè l'espectacle no ofereix cap orientació parlada ni visual en aquest sentit— ha de fer un concert d'obres simfòniques, de Bach a Debussy, passant per Händel, Mozart i Beethoven. Però a l'hora de començar, l'orquestra no ha arribat i el públic assisteix aleshores a l'actuació improvisada dels operaris del teatre —granota de treball i drap de la pols— que comencen el seu singular concert divertint-se amb imitacions tímides i barroeres i acaben interpretant algunes de les peces del programa de l'Orquestra que no arribarà mai.
- A la primera part, doncs, començant per un eco juganer de quatre dels operaris que connecta l'escenari amb l'exterior del teatre i la resta de personal, hi ha moments musicals amb passos sobre l'escenari, fent petar els dits amb ritme, situant les tarimes i les cadires sobre l'espai escènic, assajant amb veus, sons i sintonies enganxadisses vocalment, ajudant-se d'efectes sonors —a l'estil dels Stomp— amb el fregadís de bosses de plàstic, tubs de conduccions subterrànies, això sí, tubs homologats per la UE i de color vermell, alguna xancleta, mòduls de fusta com a tambors i molta gresca entre la vintena d'intèrprets-operaris que no s'adonen, encara, que tenen un públic que els observa.
- És aquesta primera part, doncs, la que s'adreça més directament als espectadors primerencs, que s'enganxen al ritme amb espontaneïtat. Però arriba un moment que cal substituir el buit que deixa l'Orquestra absent i aleshores, s'entra en l'apartat del virtuosisme vocal, més per a entesos, però també idoni per a aquells que simplement es vulguin deixar emportar per la instrumentació, aconseguida tan sols amb la veu nua.
- La companyia interpreta des de l''Eco', d'Orlando di Lassus, a unes 'Re-percussions', d'Aniol Casadevall, i passa per peces de Jimi Hendrix, els Rolling Stones i els Beatles, saluda Bach, i entra, ja en la segona part, amb 'La flauta màgica', de Mozart, fins a Éric Satie, Villa-Lobos, la 'Masterpiece', de Paul Drayton, i tanca amb l''Amén', de Wolfgang Amadeus Mozart. Un repertori molt treballat que acaba creant una unitat i formant una gran única peça.
- Aquest és el tercer espectacle musical de la companyia Cor de Teatre. Els dos anteriors, 'Nu...s' i 'Son(g)s de cabaret', dirigits teatralment per l'actor i director Xicu Masó —actualment en el repartiment de 'Una comèdia espanyola', al Teatre Nacional de Catalunya—, ja van revelar el camí que des de fa deu anys ha anat portant el grup, nascut en el si de l'àmbit teatral.
- Durant l'any 2009, ha participat en el muntatge escènic 'Ulls de bruixa', estrenat al mateix TGB, i ha actuat en el Festival de la Voix de Châteauroux, de França, amb molt bona acollida. La temporada de tardor que fan a Barcelona hauria de servir per trencar la maledicció que assegura que ningú no es profeta a la seva terra. Abans que sigui massa tard i el Cor de Teatre rebenti d'un infart d'èxit guanyat a pols per terres de fora.
- «Desiguals», d'Ever Blanchet. Traducció de Gerard Vàzquez. Intèrprets: Maria Clausó, Karma Málaga i Laura Sancho. Espai escènic: Ever Blanchet. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Rosa Cors i Maricarmen Altaya. Direcció: Ever Blanchet. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 20 octubre 2009.
- El pas del temps és un recurs habitual en la literatura, gairebé obligatori. Però sempre és més discret en la dramatúrgia perquè els destinataris de l'espectacle, els espectadors, es veuen condicionats per uns personatges de carn i os, en directe, que difícilment poden representar físicament aquesta transició temporal. I aquí és on entra el paper de l'autor, però sobretot la del director. Si un i l'altre són el mateix, com en aquest cas, el domini de l'acció ja té molt de guanyat. I si, en aquest muntatge, les tres actrius que protagonitzen 'Desiguals' han entès la intenció original, el resultat és una mirada intel·ligent a un dels itineraris que l'ésser humà no ha aconseguit ni aconseguirà dominar mai: la vida i la mort.
- Ever Blanchet acaba d'estrenar obra pròpia i n'ha fet també la direcció. La qualitat literària de les obres d'Ever Blanchet és una garantia establerta. I aquí, aquesta garantia, es retroba novament. En una sèrie d'escenes espaiades en el temps, amb diàlegs a duo, amb algunes intervencions en solitari, acotacions directes als espectadors, de cadascuna de les tres dones protagonistes, i en unes escenes en triangle en arribar al desenllaç, aconsegueix fer aquest recorregut que avança progressivament dos, tres, cinc, sis anys endavant —uns cartells s'encarreguen d'anunciar-ho— fins a arribar a un temps indefinit. I tot, només, amb el recurs de la paraula, de la transformació actoral des de l'expressivitat, amb el sentiment de la vellesa que s'acosta deixant que plani en l'atmosfera fins que n'empelti l'auditori.
- Entremig, esclar, hi ha una història d'amor tractada, malgrat les dificultats a com encarar l'enfocament homosexual, a trobar originalitat, a fer-ho amb una espurna nova. Dues dones entren en escena quan ja han fet efectiva la seva separació sentimental. A partir d'aquí s'aniran veient els estira-i-arronses d'una i de l'altra, el voler i no poder, la relació de cadascuna d'elles amb altres personatges absents, la gelosia per drets adquirits, els plans de futur, la planificació de la vellesa, els pactes econòmics, l'estada a la residència, la memòria que se'n va com una canonada que goteja lentament i l'amenaça de l'oblit que té nom d'alzheimer. I, entre les dues, la tercera protagonista, més jove que elles dues, amant, amiga, enamoradissa sense fronteres, enganyada i disposada a perdonar-ho tot: l'altra cara de la parella protagonista, també el contrast entre dues generacions diferents, l'oposició entre la fidelitat amagada i la promiscuïtat sense límits.
- El muntatge s'ha plantejat sobre una escenografia elegant i atractiva, emmarcada per uns paravents transparents que reclouen quatre espais diferents, comunicats per uns camins de gespa. Al fons, una projecció gegant d'un estol de dones que, a primer cop d'ull, semblen idèntiques, però que observades amb detall, posats a buscar-ne les diferències, són també, com les protagonistes de la història, desiguals.
- Ever Blanchet ha reunit un trio d'actrius amb dues de les quals, Maria Clausó, la veterana de la casa, i Laura Sancho, ja ha treballat en altres ocasions, i debuta al TGB amb Karme Málaga, la que, de les tres, se les té més en solitari amb breus monòlegs que situen les peces del trencaclosques que l'espectador també ha d'anar construint. Els diàlegs que mantenen obtenen un to de naturalitat espontània imprescindible en una temàtica com la que 'Desiguals' tracta.
- L'evolució dels dos personatges principals es matisa progressivament i es combina amb les picossades de comèdia que l'obra amaga dissimuladament en lletra menuda. Curiosament, es comença amb el que es podria considerar un minimelodrama i s'acaba gairebé amb el somriure als llavis. Hi ha bona química. Un factor positiu que es respira en l'aire i que contribueix a la compenetració amb els espectadors amb aquestes dones qualificades de 'Desiguals', malgrat que viuen amb els perquès i els contres dels sentiments de tothom. El muntatge 'Desiguals' preveu una temporada llarga i seria llastimós que passés desapercebut perquè es mereix una bona audiència d'espectadors.
- «Xafarderies», de Carlo Goldoni. Adaptació lliure de la comèdia de Goldoni, 'I pettegolezzi delle donne'. Traducció: Mayra Hernando. Versió dramatúrgica: Gilbert Bosch. Intèrprets: Alba Aluja, Irene Benavent, Francesc Camins, Miguelanxo d'Oca, Julieta Marocco i Noèlia Tena. Figurinista: Núria Cardoner. Vestuari: Conxa i Emília Giralt. Espai escènic: Felbert. Il·luminació i so: Àlex Felip i Montse Lila. Asessor postural: Miguel Àngel Martínez. Ajudant direcció: Teresa Ros. Direcció: Gilbert Bosch. Companyia Grappa Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 agost 2009.
- Entre els dos centenars d'obres escrites per Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) és difícil de trobar-hi, com a destacada, 'I pettegolezzi delle donne' (en versió catalana, 'Les xafarderies de les dones'). Les referències bibliogràfiques que es fan de l'autor venecià passen més aviat per obres com 'L'Hostalera', 'El criat de dos amos' o 'Un dels últims vespres de Carnaval', tres de les obres que, en diferents èpoques, han tingut la seva posada en escena en escenaris catalans.
- A Itàlia, en canvi, Carlo Goldoni és, no cal dir-ho, un dramaturg de capçalera. La peça curta que aquest estiu ha adaptat la companyia Grappa Teatre, sobre l'art del xafardeig i —¿un Goldoni misogin?— sobre la paternitat i maternitat d'aquest art atorgat a les dones, és representada tant per grups d'afeccionats, com d'estudiants i per companyies teatrals de tota mena.
- Per als italians, la comèdia breu 'I pettegolezzi delle donne' té l'atractiu de la llengua. Goldoni hi inclou alguns dialectelismes venecians, una picada d'ullet que en la versió catalana es transcriu amb observacions sobre algunes paraules que, de tant en tant, una de les xafarderes, trepitjant l'ull de poll d'una altra, li diu: "Això no és català!".
- Goldoni, considerat el renovador de la comèdia teatral italiana, va despullar el teatre dels abusos de la Commedia dell'Arte i de les típiques improvisacions i consegüents baixades de to a les quals s'havia arribat —una mena d'avantsala del que ha passat més de dos-cents cinquants anys després amb segons quin mal entès humor de la comèdia televisiva— i li va donar un caràcter més realista, més humà, més directe i escènicament més rigorós, a partir que els intèrprets de l'època van haver de passar a memoritzar el text i a entrar en un lligam dramatúrgic que no els deixés sortir de la línia establerta per l'autor.
- Lògicament, Carlo Goldoni no va ser ben vist pels sectors tradicionalistes i defensors de la Commedia dell'Arte del seu temps. Carregat de dificultats econòmiques, va abandonar Venècia i va emigrar a París el 1762, on va escriure algunes obres en francès, va arribar a ensenyar italià a les germanes de Lluís XVI, i va viure els últims dies amb una pensió vitalícia que li va ser retirada per l'Assemblea legislativa del 1792 i restituïda moralment després de morir a la ciutat del Sena un any després.
- Aquesta peça breu estrenada ara en català, que data del 1751, va ser escrita en pocs dies. Carlo Goldoni la va estrenar per al nombrós públic popular de la festa de clausura del Carnaval venecià d'aquell any. Això justifica, segurament, que hagi estat considerada una obra menor, no pas oblidada, com deia, pels italians.
- En la versió catalana, sota la batuta de Gilbert Bosch, creador amb Teresa Ros de la companyia Grappa Teatre, hi ha una mica de tot això. Em refereixo al recorregut vital i teatral de Carlo Goldoni. Bevent de les fonts gestuals, del teatre de mim i també de l'humor sense paraules, de la companyia de Gilbert Bosch i Teresa Ros, el director opta per convertir els sis personatges de l'obra —quatre dones i dos homes— en sis personatges tocats pel nanisme, cosa que, durant l'hora i quart de la representació, els obliga a moure's per l'escenari culivats, amb les cames plegades, amb un respectable esforç gimnàstic del qual se'n deuen ressentir els ossos dels genolls, caracteritzats amb uns vestits vaporosos i bombats, també de sastreria nana, creant així, d'entrada, unes figures esperpèntiques per reforçar el contingut de fons de l'obra: la xafarderia promoguda per l'enveja i la facilitat d'embolicar la troca per no saber mossegar-se la llengua a temps.
- La trama és senzilla: una parella d'enamorats és a punt de fer oficial el seu compromís matrimonial. Checcina és una noia més aviat ingènua, afillada, de passat misteriós, que s'ha promès amb Beppo, un xicot noble. Però unes dones de classe burgesa arribades de nou a la seva posició i, per tant, propenses a fer el ridícul —Sgualda, Catte i Anzoletta—, escampen tot de difamacions sobre la jove promesa per la ciutat dels canals. Això fa que el casori no arribi mai a bon port i que, Toni, el pare de Checcina, volent-ho tapar i destapar tot a la vegada, acabi embolicant-ho encara més.
- El discurs de l'obra no té ni aturador ni un segon de repòs. El ritme verbal marcat per Goldoni es manté en l'adaptació dramatúrgica que se n'ha fet, cosa que garanteix als espectadors una bona estona de diversió, si aquests no esperen, esclar, del text de Goldoni, ni un tractat de filosofia ni un pastís intel·lectual. Els versets tous es disparen enmig dels diàlegs, de les rèpliques i les contrarèpliques dels sis personatges, que a vegades sembla que parlin i no s'escoltin, creant un joc de construcció de gags, ajudats per rimes florides amb bona intenció. La versió catalana hi ha inclòs algunes fugaces intervencions musicals amb peces populars actuals que reforcen l'humor original goldonià.
- La xafarderia de 'I pettegolezzi delle donne' es fa cada vegada més grossa i la pilota no para de rodar i rodar. Això posa en evidència els dubtes personals de la parella de joves enamorats, la decepció de la jove Checcina sobre el seu estimat Beppo, el vaivè indecís d'aquest i el retorn a l'amor pur, passant per alt qualsevol rumorologia. L'obra té un final amb moralitat on, malgrat les xafarderies, tots acaben sent feliços i, a jutjar per la pluja de confeti final, un diria que menjant també anissos.
- «Ulls de bruixa», de Joan Solana. Música de Paco Viciana. Intèrprets: Aina Calpe, Roser de Castro, Laia Sorribes, Andrea Portella, Pep Muñoz, Jordi Cumellas, David Marcè i Laura Pujolàs. Cor de Teatre: Mariona Callís, Anna Figueras, Iona Llagostera, David Costa, Joan Rigat i Joan Vila. Il·luminació: August Viladomat. Vestuari: Joana Giol. Espai escènic: Lluís Nadal, "Koko" i Montse Baeza. Direcció musical: David Costa. Direcció escènica: Joan Solana. Companyia Eironeia. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 juliol 2009.
- Temps era temps, la noblesa catalana estava dividida en dos bàndols: els nyerros i els cadells. Lluites de cases feudals, crisi econòmica amb cases arruïnades, afany de poder, enveges i passions... Els dos bàndols es van afermar en les seves posicions a principis del segle XVII, moment àlgid del bandolerisme català.
- En aquest context apareix Perot Rocaguinarda, un xicot que, com que no és l'hereu dels pagesos del Mas Rocaguinarda, d'Oristà, a la comarca d'Osona, on Perot va néixer el 18 de desembre del 1582, s'ha d'espavilar i buscar-se la vida. Arrenglerat al costat dels nyerros, Rocaguinarda es fa un nom, és estimat pel poble i la pagesia i odiat pels capitostos dels cadells que el persegueixen amb poca fortuna.
- Sembla que Rocaguinarda, una mena d'il·luminat de l'època, tenia el do de l'esperit pactista i, en un moment donat, s'ofereix com a servidor del rei d'Espanya a canvi d'aconseguir un indult pel seu passat bandoler, denegat primer i concedit més tard, moment en què, el 1611, l'heroi —diuen les cròniques que les seves gestes ja han traspassat fronteres i que per això l'esmenta el Quixot a la segona part— s'embarca des de les platges del maresme, a Mataró, amb el títol de capità, camí de Nàpols.
- L'autor Joan Solana (Banyoles, 1951), exalcalde de Banyoles, professor d'institut, dramaturg i narrador, s'endinsa en el període històric que va del 1611 al 1631, aproximadament. I ho fa amb el recurs del poder visionari de diverses dones que, per Perot —i potser per a l'espectador també— poden ser una: Clàudia. Una Clàudia —com la Cassandra antiga—, que veu el futur i insta el bandoler a canviar els plans que té. Les altres Clàudies, immerses en els flashbacks de la història, que va endavant i endarrere entre els vint anys convulsos de Perot Rocaguinarda, amb una Clàudia filla que li retreu que va portar la família de la seva mare a la misèria per no haver fet cas de les visions que li recomanaven no tirar endavant amb els seus plans.
- Fins aquí, més o menys, la sinopsi. L'espectador farà bé, si té internet, de consultar al Google tot el que pugui sobre l'època i sobre Perot Rocaguinarda, ni que sigui per no perdre el fil. Perquè l'autor Joan Solana sembla que, malgrat que es mou de ple en un període històric, vol fugir de fer un retaule històric i, en canvi, vol aprofundir en les relacions dels personatges, les traïcions i les complicitats que es creen entre ells i les conseqüències de la seva relació amb el personatge central: Perot Rocaguinarda.
- L'obra, que va obtenir el Premi Octubre de Teatre del 2003, té un text rigorós, de discurs potent, que s'enriqueix a l'escenari, gràcies a la bona manera de dir de la companyia. Un bon treball coral que posa en evidència les febleses i mancances que a vegades es detecten en altres col·lectius, pretesament més professionals. Aquí, l'aportació d'un col·lectiu format, sembla, sota el caliu artístic de Banyoles, dóna un resultat que, per exemple, els creadors del Serrallonga televisiu —un altre bandoler mític—, haurien d'escoltar per entendre què vol dir esprémer una llengua amb tot el seu sabor. Els intèrprets d''Ulls de bruixa' ho fan i és un regal per a l'oïda en un temps que els barbotejos i les mitges paraules deixen molt sovint els espectadors a tres quarts de quinze.
- També la posada en escena respira elegància i un treball acuradíssim. Un vestuari artesanal de gran companyia, una suggerent il·luminació que crea diferents atmosferes i un acompanyament musical amb el Cor de Teatre, que crea un clima de misteri i de compenetració amb l'època en la qual s'ambienta l'obra.
- Però, sense voler tirar aigua al vi, diria que el muntatge teatral pensa poc en els espectadors en general. I no vull dir amb això que hagi de renunciar als seus propòsits, que són molt dignes. M'explico. Si en unes proves de Selectivitat, per exemple, hagués sortit algun any el tema d'en Perot Rocaguinarda, la gran majoria d'estudiants candidats haurien fet figa. És a dir, com que, vulguem o no, ja sabem que flaqueja el coneixement de la història pròpia —i d'això, esclar, no en té precisament cap culpa ni la companyia ni l'autor— es fa difícil que l'espectador entri de ple en el relat que se li representa, una obra de dues hores sense entreacte que, en temps d'estiu, si al damunt l'aire condicionat no actua de valent, requereix un considerable esforç de seguiment i concentració.
- Tot i que un és conscient de la dificultat que hi ha a esporgar un muntatge —expliqueu-ho a un director de cinema quan ha de deixar només noranta minuts de cinta i en té tres-cents de rodats!— el d''Ulls de bruixa', crec que hi sortiria guanyant si fes aquest exercici de sintetització i donés encara menys pes del que s'hi dóna a les referències històriques que s'hi narren.
- Si el que es vol és jugar de debò amb els sentiments dels personatges: Perot Rocaguinarda i els seus pròxims, reforcem aquest aspecte. Situem-los en un moment determinat: la Catalunya dels bandolers d'entre XVI i XVII. Senyores i senyors, vet aquí els nyerros i vet aquí els cadells. I vet aquí que hi fa entre tots ells un heroi amb vocació de perdedor que el temps convertirà en mite. I és això: emfatitzar, enlairar encara més el mite, crear un Perot Rocaguinarda que quedi com un personatge de ficció antològic.
- Davant l'excel·lent interpretació del conjunt, repeteixo —tot ell molt jove, cosa que encara és més satisfactori— la feina seria rodona del tot si els espectadors sortissin amb la sensació d'haver viscut una turbulenta història d'època, gairebé shakesperiana, però a la catalana, on el personatge creix amb la seva història fins a ocupar tot l'espai. La base i el fons ja hi són: un bon text, una bona posada en escena, una bona direcció... Només hi falta aquesta empenta final perquè fins i tot els espectadors se sentissin per una nit posseïdors, ells també, d'uns ulls de bruixa.
- «Els músics de Bremen», dels Germans Grimm. Versió d'Eles Alavedra. Dramatúrgia d'Ever Blachet. Música original de Chico Buarque. Versió musical: Sergi Cuenca. Intèrprets: Àlex Esteve, Jordi Blanch, Llum Pérez i Àgata García. Pianista: Paco Escudero. Vestuari: Ximena Moreno Topolansky. Il·luminació: Dani Gener. Companyia Teatre de la Nau Menuda. Direcció: Ever Blanchet. Preu: 7 €. A partir 3 anys. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 22 febrer 2009.
- Hi deu haver ben pocs espectadors que no sàpiguen quina és la història dels músics de Bremen. Tot i que cal recordar que una de les versions més antigues no passava als afores de Bremen, la ciutat alemanya, de la Baixa Saxònia, va saber aprofitar la fama i posar-se a jaure. Per això va plantar una escultura als anys cinquanta en el centre històric que, com si fos un pilar d'un castell animal, puja de gran a petit:amb l'ase a sota, el gos i el gat damunt i la gallina com a penell. De fet, aquesta és la imatge més coneguda del conte perquè les quatre bèsties fan escaleta per mirar de nit a l'interior de la finestra de la masia que volen ocupar enmig del camí de Bremen, on tenen la internció de formar orquestra, per passar-hi la nit.
- La versió que la companyia del Versus Teatre ha traspassat ara al nou Teatre Gaudí Barcelona és absolutament musical i té algunes variacions en relació a la història estesa arreu del món a partir dels Germans Grimm. El canvi més substancial és que la colla de lladres que són a la masia desapareixen del guió d'aquest musical i el casalot és ocupat en canvi per camperols, a qui l'ase, el gos, el gat —de fet, la gata— i la gallina fan fora amb el recurs d'enginyar-se uns quants trucs de fantasmagoria, que fomenten una de les escenes amb més enjòlit.
- L'espectacle té una bona banda sonora, amb unes lletres molt narratives que expliquen el conte per si soles, i una interpretació coral molt viva i digna que fa que els petits espectadors —i els no tan petits també— segueixin atentament, en part perquè veuen de carn i os a l'escenari aquelles bèsties personificades que sovint s'han hagut d'imaginar a través del conte, ja sigui escoltat, llegit o il·lustrat, i en part perquè, ni que no sapiguessin quin és el fons de la història, la seva trama, senzilla i entenedora, entra molt d'hora en les inquietuds personals: l'inevitable envelliment, el no servir per a la feina, el voler fer alguna cosa de profit, treure el màxim de cadascú, descobrir les aptituds amagades que tothom porta a dins, apostar per la vida reposada de la natura i convèncer que la vida sense músics, sense cantants, sense teatre, sense artistes, sense enginy, seria molt avorrida.
- Aquesta versió d''Els músics de Bremen', malgrat el temps que fa que està en el repertori dels dos teatres que dirigeix Ever Blanchet, no perd pistonada, ni actualitat escènica. Ben al contrari, amb les seves periòdiques revisions i també amb el relleu d'intèrprets en cada temporada, que obliga a una renovació constant, aconsegueix presentar-se sempre al públic familiar nou com un espectacle de petit format, però sempre fresc, educatiu, suggerent, divertit i un dels més recomanables de la programació familiar estable d'aquesta temporada.
- «El club de la calceta». Basat en la novel·la homònima de María Reimóndez. Intèrprets: Estibaliz Espinosa, Flor Maceiras, Laura Ponte, María Salgueiro, Elina Luaces, Luisa Merelas i Imma Antonio. Escenografia: Pastor. Vestuari: La Canalla. Il·luminació: Octavio Mas. Música: Anxo Graña. Coreografia: Olga Cameselle. Direcció de Celso Parada. Companyia Teatro do Morcego. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 20 febrer 2009.
- Avui que es pot aprendre a fer mitja per Internet, redescobrir una trobada de dones que s'agrupen, empeses per un mateix interès, el de despatxar-se a gust mentre fan anar les agulles i el fil de llana, és ja una experiència gairebé exòtica, malgrat que no tan allunyada de la realitat perquè, no fa pas gaire, un grup de dones de diverses edats i condicions es va reunir, gràcies a la xarxa, en un Starbucks de Barcelona simplement per fer això: mitja.
- Però que ningú no es pensi que l'obra de la companyia gallega abusa del recurs de fer mitja a l'escenari del TGB. Ben al contrari, això és el que menys s'hi veu perquè els nusos de la llana, els tombs per dalt i per sota, els cargolats i els recargolats de doble volta els fan amb la paraula esmolada i les agulles ben afinades, amb sis històries —sis monòlegs— explicats a l'ombra de la tia Davinia, una dama de blanc virtuosa de la cançó que ve del més enllà, i que serveix de font d'inspiració i de mite a la vegada a les que la tenen per una dona avançada al seu temps.
- L'origen gallec de l'adaptació teatral es respira en molts moments de l'espectacle, no només per aquesta presència d'ultratomba de Davinia, tan pròpia de la cultura ancestral del poble gallec, sinó per algunes de les intervencions de les intèrprets, ja sigui recuperant alguna cançó popular, com incloent alguna expressió particular en el discurs.
- Cada història personal és introduïda per un intermedi coral, gairebé sempre musical, que revesteix d'un ritme dinàmic i atractiu la densitat que hi ha en el contingut dels sis personatges femenins. Des del suïcidi de Davinia, després d'haver venjat la violació d'una amiga en mans d'un terratinent, fins a la dona amb crossa que voldria ser una conductora de bus, humiliada des de petita per la seva minusvalidesa, però amb un marit meravellós de qui té por que no ho sigui precisament per compassió.