ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Nacional Catalunya - Sala Petita]
- «Anatomia d'un suïcidi (Anatomy of a Suicide)», d'Alice Birch. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Marta Ossó Castillón. Maria Ribera, Patrícia Bargalló, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula Izquierdo, Ester Cort, Jacob Torres, Abril Julien, Andrea Portella Fontbernat i Ramon Pujol. Escenografia: Ona Grau. Vestuari: Marta Rafa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Àlex Polls. Videoescena: Alfonso Ferri Parres. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: Ariadna Montfort. Ajudanta de vestuari: Mireia Sintes. Ajudant d'escenografia: Albert Ventura. Ajudanta de caracterització: Sara Rigola. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (direcció): Marcos Xalabarder Aulet. Alumna en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals (MUET): Gaia Bautista Jogovic. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures Stage Technology. Acabats de l'escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Alba Knijff, Maria Bascompte, Sílvia de Quadras i Carles Bernal. Equips tècnics de gestió del TNC. United Agents és l'agència propietària dels drets de les obres d'Alice Birch. Ajudanta de direcció: Gina Surià Gúdel. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 maig 2025.
SUÏCIDI EN 3D
- Es podria dir, salvant les distàncies, que l'obra «Anatomia d'un suïcidi» és un espectacle tridimensional. Si el 3D permet una visualització en tres dimensions, la profunditat, l'amplada i l'alçada, «Anatomia d'un suïcidi» permet també una immersió sovint simultània en tres espais temporals: el 1973, el 1998 i el 2028.
- La dramaturga i guionista Alice Birch (Malvern, Regne Unit, 1986), considerada una representant de la nova dramatúrgia anglesa i també una militant feminista, va estrenar «Anatomia d'un suïcidi» l'any 2017. L'autora tenia només trenta anys. I no es pot dir que passés desapercebuda. Ben al contrari, el contingut d'«Anatomia d'un suïcidi» va provocar més reaccions per criteris ideològics que no pas per la incidència de la posada en escena.
- Em fa l'efecte que en aquesta agosarada, arriscada i, malgrat tot, aconseguida i remarcable estrena de la versió catalana, el contingut no provocarà cap reacció ideològica, entre altres coses perquè els espectadors catalans estan curats d'espants, n'han vist de tots colors i han assumit des de fa molt de temps que el teatre és una de les poques finestres que queden obertes per fer de testimoni del temps viscut, el que es viu i el que potser es viurà.
- I la realitat en aquesta obra d'Alice Birch és l'enfrontament a la maternitat i l'obligació heretada, sisplau per força, pel sol fet de ser dona, que li fa assumir la conservació i la continuïtat de la família.
- Ideologies a banda com les que potser intentaven dir, en l'estrena anglesa de fa vuit anys que «Anatomia d'un suïcidi» era precisament una apologia de la dona cap al suïcidi, excel·leix sobretot per una complexa estructura dramàtica que manté tres plans permanentment en escena, els tres plans temporals, i que alterna els diàlegs dels personatges de cadascun dels tres plans a vegades simultàniament, amb interseccions de frases que en algun moment es repeteixen igualment en els protagonistes del 1973, com en els protagonistes del 1998, com en els protagonistes del 2028, una llicència futurista, aquell 2017, però que ara ja és a tocar.
- Les tres principals protagonistes són la Carol, l'Anna i la Bonnie. En les primeres escenes, als espectadors potser els serà difícil establir per on van els trets i quina relació tenen els personatges. Però al llarg de les setze escenes multiplicades per tres que té l'obra —dues hores i vint minuts sense entreacte— aquesta relació es va teixint fins al punt que la trama desenvolupada en tridimensional s'amplia i es complementa a la vegada com si es mirés a través del túnel del temps al llarg dels més de cinquanta anys de recorregut.
- ¿Hi ha suïcidi? Sí. No és cap secret de guió que no es pugui desvelar. ¿Hi ha transmissió genètica o psicològica de mare a filla i néta per aquesta circumstància? També. ¿Està científicament comprovat que aquesta transmissió es produeixi sempre? No. Però el que fa l'autora Alice Birch és una especulació, a través de la dramatúrgia, de la càrrega que la dona, per raó del seu gènere i per la particularitat de la gestació, arrossega de generació en generació. En certa manera, Carol, Anna i Bonnie són la imatge de tres generacions amb la seva evolució i amb la seva negació al llarg de mig segle.
- Que «Anatomia d'un suïcidi» és una obra feixuga no hi ha cap dubte. Cal advertir que Alice Birch no ho posa fàcil al espectadors. Però encara menys als intèrprets que han de jugar amb la simfonia orquestral de la conjunció dels tres plans. Sempre en una mateixa casa. Representació escenogràfica multiplicada per tres. La casa que ofega la Carol, la casa que vol revaloritzar i recuperar l'Anna i la casa que acaba venent la Bonnie.
- El muntatge compta amb deu intèrprets que acaben fent vint-i-sis personatges. Però aquesta multifunció representativa no és cap obstacle perquè de seguida es posa en solfa cadascun dels personatges que van apareixent. Aquesta complexitat escènica, però, contràriament al que podria semblar, no té la mateixa complexitat en el discurs. Més aviat Alice Birch sembla que s'emmiralli en les expressions lacòniques, les frases curtes i els silencis eloqüents de Harold Pinter. També podríem parlar de Caryl Churchill o Sarah Kane. Formular més preguntes que no pas donar gaires respostes.
- L'autora no pretén tampoc enviar cap misatge subliminal a l'auditori a través d'un text dramàtic carregós i acadèmic sinó que confia sobretot —potser perquè el seu paper de guionista cinematogràfica és prou destacable— que els espectadors en trauran les conclusions a través del que hi veuen i del que hi vulguin entendre.
- Per aconseguir tot això, la directora catalana Glòria Balañà ha fet una feina minuciosa i de brodat i puntada fina. L'escenografia d'Ona Grau remarca la grisor de la casa i ho deixa reposar tot en un joc de portes i, de tant en tant, un escala de fusta que porta a una presumpta segona planta. Només fuig de la grisor amb una prunera esponerosa fora d'escena on el violaci primaveral ho envaeeix tot. La il·luminació de Sylvia Kuchinow matisa suaument cadascuna de les situacions. I l'espai sonor d'Àlex Polls revesteix cada moment i cada època amb una extensa banda sonora.
- L'actriu Marta Ossó Castillón és Carol, la mare del 1973 que té etapes depressives i que es podria dir que es la clau del títol de l'obra. L'actriu Maria Ribera és Anna, la mare que ha passat per la drogoaddicció i que té el trauma postpart, una de les dues filles de la Carol, que reviu la seva angoixa el 1998. I l'actriu Patrícia Bargalló és Bonnie, la tercera dona de la nissaga, la néta, lesbiana, metgessa i que ja al 2028 vol renunciar lliurement al privilegi femení de ser mare amb el procés de l'esterilització.
- El conjunt de la companyia aconsegueix que les dues hores i vint minuts transcorrin com si en fossin menys. I això sol ja convenç que l'autora Alice Birch té algun misteri amagat que fa que, sense una trama d'acció excessiva, aconsegueixi captar l'interès dels espectadors que no s'adonen com de pressa passa el temps. I qui diu el temps, diu mig segle.
- El conjunt de la versió catalana de Víctor Muñoz Calafell sona bé. En alguns moments, més bé que en alguns altres. Sobta que en el gremi de la traducció teatral actual hi hagi, com passa en aquest text notablement culte d'Alice Birch, esllavissades permeses com l'antipàtic “puto” que no sempre encaixa com hauria d'encaixar a tot arreu i que, a la llarga, acabarà sent un terme decadent i passat de moda.
- Aquí mateix, a la primera escena, després de l'intent de suïcidi de la Carol tallant-se els canells, hi ha l'expressió del seu marit quan diu “els putos canells” que, rebotada a l'oïda dels espectadors, fa que gairebé et caiguin “els canells per terra”. Cal tenir en compte que som al 1973. Un ja hi era de feia temps. I puc posar per testimoni que el 1973 ningú no deia “puto” per molt “puto” que fos el que volia dir. Potser perquè encara no havia arribat TV3, esclar.
- La passió pel “puto” no és exclusiva d'aquesta obra. El teatre en va ple. Però en aquesta versió d'«Anatomia d'un suïcidi», el “puto”, manllevat per influència forana, encara fa més fortuna. Es repeteix en diverses ocasions el 1998. I, per reblar el clau, sona també alguna vegada el 2028! Tot un mal presagi lingüístic si el futurisme continua essent també tan "puto".
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Marie, la roja», de Rosa Maria Arquimbau. Dramatúrgia: Carles Mallol. Intèrprets: Mercè Arànega, Borja Espinosa, Tai Fati, Oriol Guinart, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Jordi Llovet, Alba Montaño, Carlota Olcina i Martina Roura. Escenografia i videoescena: Alfonso Ferri Parres. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Moviment coreogràfic: Davo Marín. So: Àlex Polls. Arranjaments, assessorament de veus i composició de les cançons de bressol: Àngela Furquet. Composició tema final i samplers: Ki (Iñaki López). Caracterització: Imma Capell. Documentalista: Bernat Reher. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Ajudanta d'escenografia: Anna Tantull. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Stage Technology, S.L. Gerard Tubau Arjona. Confecció de vestuari: Consol Díaz, Marisa Gerardi, Javier Navas, Señor i Slide&Swing. Picòloga social i assessora en diversitat: Lidia Mora. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: CCCB - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Arts Santa Mònica. Ajudanta de direcció: Carme Poll. Direcció: Ester Villamor Baliarda. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 març 2025.
ARQUEOLOGIA ENTRE REIXES LILES
- Quan els arqueòlegs descobreixen unes peces antigues en un carrer en obres, les situen en el temps i la història i, si no aporten res de nou, hi tiren ciment al damunt i tal dia farà un any. Amb el teatre passa alguna cosa semblant: quan es redescobreix —o es pretén fer justícia— a una autora o una obra volgudament oblidada durant dècades, s'intenta situar-la en el temps i la història i, si no aporta res de nou, s'hi tira sorra al damunt i es torna al bagul del somni dels justos.
- Fa la impressió que «Marie, la roja» serà d'aquestes obres que tornarà al bagul del somni dels justos. La periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau i Cardill (Barcelona, 1909 - 1992), que quan escrivia contes ho feia amb el pseudònim de “Rosa de Sant Jordi”, va ser una de les primeres dones del primer quart del segle XX que va col·laborar en mitjans de premsa, sempre d'esquerres, amb articles i reportatges de caràcter social i feminista. Va fer campanya pel vot femení (que cal recordar que no va arribar fins al 1933) i va escriure aquesta obra, impactant en el seu moment, moderna i atrevida, després d'una visita a la presó de dones de Barcelona. Però l'any 1938, en plena guerra civil, la prudència, segurament, va fer que l'ambientés a París i no aquí, tot i que la protagonista, Marie, anomenada “la roja” per la seva militància activista d'esquerres, havia estat empresonada per haver colpejat, pel que sembla, un policia.
- L'autora Rosa Maria Arquimbau va estrenar «Marie, la roja» sota la direcció de Pius Daví, al Teatre Català de la Comèdia de Barcelona, que era el nom oficial aleshores de la companyia del Teatre Poliorama. I, des d'aleshores, res més. Fa vuit anys, el Teatre Nacional de Catalunya va publicar tota la seva obra dramatúrgica. Fins ara, però, curiosament, no s'havia atrevit a fer-ne una posada en escena.
- El resultat, lamentablement, no fa res més sinó constatar que el temps —han passat prop de 90 anys des de la seva estrena— no perdona. I que la tesi de denúncia, reivindicativa, feminista, solidària entre les reixes de la presó de dones de l'autora pot ser vista sentimentalment com una postal de l'època en color sèpia, però allunyada de la realitat actual de les presons que, tot i no ser cap meravella, ha evolucionat en alguns mínims drets gràcies a la pressió social.
- Segurament que la companyia s'ha adonat d'aquest pòsit arqueològic de l'obra i ha intentat revestir-la amb uns certs anacronismes, com per exemple el dels televisors de l'hora de repòs que, en algun moment, desorienten més que no pas ajuden a situar la “peça trobada” en el temps i la història.
- Tot i això, per descomptat, cal no menystenir la interpretació de conjunt, amb l'actriu Carlota Olcina al capdavant, Marie, la protagonista; o l'actriu Mercè Aránega, una de les preses amb els genolls pelats, de nom clàssic, Lucrècia i Borja de propina; o les intervencions de l'actriu Meritxell Huertas en el paper de la dona que va matar el seu home i no en defensa pròpia; o les de l'actriu Martina Roura, la que va matar els seus fills; afegit tot plegat a les aportacions de composicions i arranjaments musicals i la veu de bressol de l'actriu Alba Montaño —amb algunes peces originals— i el treball coreogràfic i de moviment que alleugereixen i salven una trama que transcorre davant d'una imponent estructura de reixes de ferro forjat —els del musical «Chicago» s'hi fregarien les mans si la tinguessin!—, amb sis portes de cel·les, ponts elevats i una gran escala, a més d'un recambró càlid de pessebre al marge esquerre, força desaprofitat, que serveix per fer un pla d'interior de cel·la primer —també hi ha projecció en blanc i negre— i després, la cambra romàntica de Marie i l'oficial de presons bojament enamorat, Jacques Dubois (l'actor Borja Espinosa), tot i que acull la important escena final entre ells dos amb el risc que passi per alt dels espectadors perquè a l'escenari hi ha la interpretació del tema final de ball i música electrònica de la resta de la companyia com si d'un fi de festa es tractés, sense trabuc de paperets de colors.
- La directora de l'obra es pregunta què fa metafòricament presoneres encara avui les dones: ¿les lleis?, ¿els prejudicis?, ¿la història?... Si mirem «Marie, la roja» amb ulls d'avui, feinada rai a treure'n l'entrellat de tot això. Si mirem «Marie, la roja» amb ulls d'arqueòleg teatral, potser sí que s'entén una mica més on érem, on som i com hi hem arribat.
- Però, per descobrir-ho de debò, caldrà que els espectadors es preparin bé el kit d'arqueologia: la galleda amb nansa, el paletí metàl·lic per recollir la pols, la brotxa, les xinxetes per situar les troballes, el flexòmetre per prendre mides, i les bosses d'autotancament i les etiquetes adhesives per identificar la troballa. Ah! i un bon salacot al cap, per evitar nyanyos.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Les jours de mon abandon», a partir d'«I giorni dell’abbandono», d’Elena Ferrante. Text i dramatúrgia de Gaia Saitta i Mathieu Volpe. Concepte i adaptació de Gaia Saitta. Intèrprets: Jayson Batut, Flavie Dachy / Mathilde Karam, Gaia Saitta, Vitesse (el gos). Col·laboració artística: Sarah Cuny, Mathieu Volpe, Jayson Batut. Escenografia: Paola Villani. Vestuari: Frédérick Denis. Il·luminació: Amélie Géhin. Música i disseny de so: Ezequiel Menalled. Disseny i producció de vídeo: Stefano Serra. Ajudant vídeo: Arthur Demaret. Mecanització del decorat: Chris Vanneste. Entrenament actoral dels infants: Lola Chuniaud. Entrenament del gos: Casting Tails, Tim Van Brussel. Alumnes en pràctiques: Lou-Ann Bererd (disseny d'escenografia), Tania Chirino (direcció), Paul Canfori (direcció). Construcció de l'escenografia i confecció del vestuari: Tallers del Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Giuliana Rienzi. Tècnic de llums: Corentin Christiaens. Tècnic de so: Pawel Wnuczynski. Regidor d’escena: Thomas Linthoudt. Producció: Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Coproducció: Kunstenfestivaldesarts, Piccolo Teatro Milano - Teatro d’Europa, CSS Teatro stabile di innovazione del FVG, Teatre Nacional de Catalunya, Théâtre de Namur, Le Manège Maubeuge, La Coop asbl, Shelter Prod. Amb el suport de BAMP – Brussels Art Melting Pot, Taxshelter.be, ING i el Tax Shelter del Govern Federal Belga. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Sarah Cuny. Direcció de l'espectacle: Gaia Saitta. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 febrer 2025.
LA VIDA CONTINUA SENT BELLA
- D'Elena Ferrante se'n sap ben poca cosa. És el pseudònim d'un “ésser humà”, diguem-ho així, amb un important èxit literari que s'atribueix haver nascut a la ciutat de Nàpols el 1943. ¿Home o dona...? S'accepten apostes. El relat «I giorni dell’abbandono», es va publicar el 2002 i ja se'n va fer una versió cinematogràfica l'any següent dirigida per Roberto Faenza. Però Elena Ferrante també es coneix aquí per la tetralogia de novel·les de «L'amica geniale», ambientada precisament al Nàpols dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, aparentment molt autobiogràfica pel que fa a la ubicació social i memorística, amb dues amigues com a grans protagonistes. De «L'amica geniale» es va fer també una exitosa sèrie televisiva de quatre llargues temporades. L'obra anònima d'Elena Ferrante, doncs, no és gens desconeguda per als espectadors catalans, sobretot a partir de la literatura.
- El que sí que representa una descoberta és la presentació al Teatre Nacional de Catalunya, com a coproductor que n'és, de la versió inspirada o basada, com diu l'autora, del relat «I giorni dell’abbandono», adaptat principalment al francès («Les jours de mon abandon»), amb moments fugaços en italià, per Gaia Saitta, la directora, dramaturga i actriu nascuda el 1978 a Itàlia, establerta a Brussel·les, cofundadora del col·lectiu IfHuman i artista associada al Théâtre National Wallonie Bruxelles.
- Amb el títol francès, doncs, de «Les jours de mon abandon», Gaia Saitta fa una mirada molt personal i introspectiva a les entranyes d'una dona dels anys noranta del segle passat, que veu com el seu món ideal de família estable s'esmicola i intenta superar la infidelitat del marit, tirant endavant amb el seu fill gran i la seva filla petita i, un acompanyant important, el gos, Vitesse, un personatge més que ja és en escena quan els espectadors entren a la sala i que, entre neguitós pel viatge de Bèlgica a Catalunya i xafarder pel nou espai, fins i tot fa alguna escapada entre les primeres files dels espectadors com si volgués comunicar-se amb alguns d'ells.
- L'actriu Gaia Saitta fa de narradora en primera persona. Alterna la narració amb escenes en diàleg amb els seus fills. Aquests protagonitzen escenes d'imitació de les discussions dels pares com si juguessin a “papes i mames”. Gaia Saitta (Olga) passa per un moment de nostàlgia surrealista quan la filla petita l'obliga a vestir-se amb el llarg vestit de núvia oblidat a l'armari. Vitesse, el gos —o potser la gossa— entra en acció quan, ensinistradament, se'l demana per actuar i perquè sap que rebrà d'amagat la recompensa.
- Gaia Saitta fa una aproximació al relat d'Elena Ferrante. La il·luminació, el so i la posada en escena, molt orgànica a jutjar per l'escampall de terra d'adob que hi ha per terra, acompanyen una història de solitud, de desesperació, d'angoixa, de frustració i de revenja. La banyera és un espai ocult on s'insinua allò que no passa mai. I Vitesse és l'únic personatge —gos personificat— que fa un mutis sisplau per força.
- L'espai on tot transcorre és el reducte angoixant on es troba empresonat el personatge de l'Olga, una estructura on hi és tot a peces com en un trencaclosques gegant: la banyera, la cuina, la cambra amb el llit de matrimoni, el sofà, el lavabo, unes quantes pantalles de televisió amb imatges de l'època... I per crear un clima de cordialitat, alguns espectadors ocupen també les cadires o butaques que hi ha a la casa d'Olga.
- La protagonista interactua sovint amb l'auditori, primer demanant algú que li faci el paper d'un veí de pis, finalment, quan tot sembla que ja s'ha acabat, demanant reforços per desmuntar el que popularment en diríem la paradeta i per deixar net d'atrezzo l'espai escènic perquè, segons Olga, per fer net del passat cal fer net del rastre d'aquest passat i convertir-lo en una platja d'estiu perquè la vida, a pesar de tot, sempre continua sent bella.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Massa brillant», d'Oriol Puig Grau. Intèrprets: Santi Cuquejo, Carlos González, Daniel Mallorquín i Jordi Martí Casas. Escenografia i il·uminació: Adrià Pinar. Ajudanta d'escenografia i il·luminació: Sílvia Valls. Disseny de vestuari i caracterització: Joan Ros. Música original i espai sonor: Clara Aguilar. Moviment i coreografia: Alba Sáez. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell-lloch. Ajudanta de producció executiva: Maria G. Rovelló. Cap tècnic: Jordi Berch. Ajudanta de cap tècnic: Mariona Ubia. Producció tècnica: Contracorrent. Assessoria de caracterització: Paula Barjau. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Producció: Teatres en Xarxa, Teatre Nacional de Catalunya. Premi de teatre Calderón de la Barca 2023. l'espectacle forma part del Festival Zero (Teatres en Xarxa). Equips i tècnics de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Oriol Puig Grau. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 gener 2025.
EL “SARAO” DEL CLUB DELS MOCADORS VERMELLS
- La Sala Apolo del Paral·lel s'ha mogut temporalment fins a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Tot per rememorar una de les festes drag del Paral·lel del segle XXI que van començar fa sis anys per l'empenta de Licorka Fey i Conxxa Vitoy, que van fundar després el Col·lectiu Futuroa i que ha protagonitzat ja algunes edicions de l'anomenat «Sarao Drag de Futuroa» on tot està al servei del travestisme, la competició per la brillantor dels vestuaris i el lluïment dels millors i a vegades més excèntrics looks.
- Galàxies, Lunas, Bruces i tota mena de looks surrealistes omplen l'Apolo en cada edició del «Sarao Drag de Futuroa» i, amb llibertat per pujar a l'escenari, els participants s'erigeixen en un reducte de reivindicació i protesta, de llibertat sense escletxes ni sense cap mena d'autocensura i també sense concedir ni un gram a cap intent d'agressió homoelquesigui.
- Just en un moment que Roberto G. Alonso està reivindicant el transformisme i el travestisme amb el seu espectacle «Jo, travesti», a La Villarroel, l'obra «Massa brillant», del dramaturg, actor i director Oriol Puig Grau (Barcelona, 1992), parteix d'aquesta altra iniciativa que té com a escenari l'Apolo per crear una història urbana, nocturna, juvenil, drag, trans, gai i els seus derivats, però, en contrast amb la de Roberto G. Alonso, aquesta, pertanyent a una altra generació, la d'ara mateix.
- No és estrany, doncs, que el seu espectacle «Massa brillant» s'hagi inclòs en una programació oberta als espectadors habituals però també especialment per a adolescents de centres educatius majors de 16 anys, els mateixos que en la preestrena en què es basa aquesta crònica han seguit l'espectacle, crec, amb una certa expectació, tot i que sovint, la majoria, clarament en sintonia amb el que els arribava des de l'escenari.
- El dramaturg i director Oriol Puig Grau i el seu equip han situat l'obra en una tarima similar a la que podria ser l'escenari de l'Apolo —en algun moment la tarima s'obre en canal i es tanca—, amb els espectadors a dues bandes. Molta il·luminació roig encès. Com el tint dels mocadors de coll que porta la colla del Guillem.
- Sobre la tarima, el jove actor Daniel Mallorquín, que ha alternat fins ara interpretacions en sèries o films («Això no és Suècia» o «Avemaria») amb la seva especialiat de teatre i dansa, i que és qui desplega, gairebé en solitari, el discurs de «Massa brillant», que és pràcticament un monòleg, amb algunes rèpliques dels altres tres personatges, interpretats per Santi Cuquejo (Albert, el més llançat, amb LSD a la butxaca), Jordi Martí Casas (Víctor, la parella del Guillem) i Carlos González (Gorka, el més drag i l'únic que aporta com a mostra un dels vestits que precisament va competir en el «Sarao Drag de Futuroa» del 2021, dissenyat per Joan Ros).
- «Massa brillant» és un devessall de monòleg interior del principal protagonista, el Guillem, que qüestiona l'existència de la colla amb la qual s'ha aplegat des que li han dit que, com a senyal d'identitat, calia que es posés el mocador vermell al coll.
- Tot un recorregut urbà que, des de l'Aquari del Port Vell, passa per l'Apolo del Paral·lel, per davant del vell Bagdad, per sota el rètol anunciador d'«El Petit Príncep», a la Sala BARTS, personatge amb qui el Guillem aconsegueix parlar, arribant també —després de guanyar el concurs de vestuari— al Tablao Flamenc on els ulls del cap de toro dissecat també dialoguen amb ell. La colla recorda fins i tot aquell «Remena nena» de la Guillermina Motta —femení de Guillem, per cert— i sempre amb un rerefons psicologic de procés de desorientació i al·lucinació del Guillem que fa que es qüestioni el com, el quan i el perquè del món i el temps que li ha tocat viure, un temps que és com un mocador al coll que l'acaba ofegant i angoixant.
- «Massa brillant» té un discurs a vegades críptic i a vegades claustrofòbic. L'espectacle, summament reivindicatiu —fins i tot amb una àvia modista franquista, per deixar clar que aquí també hi havia franquistes, qui sap si sisplau per força, i que potser eren modistes i tot— trobarà els millors fans en els amants de les festes drag i els «Saraos» de l'Apolo. Sorprendrà potser alguns dels espectadors habituals del Teatre Nacional de Catalunya i, a d'altres, els posarà davant d'una realitat molt contemporània però que, com en temps passats, continua tenint la seva vàlvula d'escapament en les fugides nocturnes envoltades, encara, malgrat la presumpta llibertat, d'una certa clandestinitat moral i social.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Gola». Creació de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrpret: Oriol Pla Solina. Composició musical, espai sonor i música en directe: Pau Matas Nogué. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny de so: Damien Bazin. Treball de moviment: Guillermo Weickert. Treball de pallasso: Caroline Obin. Assessorament musical: Marc Sastre. Assessorament en psicologia per al desenvolupament dramatúrgic: Bert Clavera. Treball de veu: Mariona Castillo. Programadors: Ventura López Kalász i Jordi Salvadó. Creació de les pròtesis: May Effects (Pablo Perona, Lucía Solana i María Marrugat). Confecció del vestuari: Javier Navas i Oleg Pankin. Ajudant d'escenografia i vestuari: Oriol Corral. Assessorament actoral: Martí Solé. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Fotografia promocional: Clàudia Serrahima. Vídeo promocional: Asimètric Films. Acompanyament i producció artística: Clàudia Flores. Producció executiva: Andres Cuevas Garrido, Clàudia Flores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Festival Temporada Alta. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Agraïments: Albert Rovira, Cèlia Rovira, Diana Pla, Joaquin Herrera, Marjorie Astruch, Neus Nogué, Nur Rovira, Núria Solina, Pau Miró, Quimet Pla, Nicole Blanc. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Gina Aspa. Direcció: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2024.
A LA RECERCA DEL DÒNUT PERDUT
- Corre la brama que aquest nou espectacle del tàndem Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina és inclassificable. Res d'això. «Gola» és clarament un espectacle de clown. I quin clown, esclar! No direm que ha nascut un clown, com dirien a Hollywood, perquè Oriol Pla Solina va néixer entre pallassos, anant de gira amb la companyia dels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, als quals caldria afegir encara la seva germana Diana Pla Solina, una altra nom de la pista.
- Oriol Pla —com si el cinema i les sèries que ha fet fins ara no existissin— es llança a l'escenari fent tàndem amb Pau Matas Nogué en un moment que encara espurneja el seu celebrat espectacle «Travy», on tota la família Pla Solina mostra el que és capaç de fer quan es porta a les espatlles una trajectòria de picar pedra.
- Aquí, l'Oriol clown engega demanant perdó a gairebé tothom, començant pel seu pare (vol ser millor que ell), a la seva mare (de qui n'està orgullós), a la gent de l'Institut del Teatre (que no saben els que els espera), a la gent de dansa (l'hongaresa també), a la gent de circ (pobra gent), a la gent de veu i música, tothom... Perquè mentre duri «Gola» —i cal dir que dura, perquè amb bisos inclosos se'n va a gairebé les dues hores i una lleugera retallada de pròleg i epíleg no li faria cap mal— Oriol Pla Solina executarà una mica de tot això plegat, passat sempre pel seu filtre singular i espectacular a la vegada, de gran pista, de teatre-circ d'escenaris d'alta volada.
- Oriol Pla Solina no està sol a l'escenari. Hi ha algun attrezzo que acaba convertint-se en gairebé protagonista, com la màquina expenedora de begudes, vermuts i llaminadures. Hi haurà també, com si fos una remembrança de la vella troupe de barraca, una tartana amb vela empesa per un “cavall” de dues potes —i no dic el què ni el qui— on hi ha, com si no hi fos, Pau Matas Nogué amb una guitarra que posarà una delicada banda sonora a tota la trama. Encara hi haurà un semicercle de barres de parc infantil on les acrobàcies d'infància es transformen en modus vivendi de pista, i una taula i una cadira de fòrmica de vintage. I hi ha molta por, molts dubtes i un gran desig: obtenir el dònut que s'amaga en un dels prestatges de la màquina expenedora.
- Oriol Pla Solina és capaç de dialogar amb una màquina expenedora i, el que és més extraordinari, aconseguir que obtingui resposta. És capaç de celebrar anys i anys amb espelmes incloses, ni que sigui en solitari, en un número de taula que acaba amb una explosió enfarinada de gran pallasso i on endrapar és el que dóna sentit al títol de l'espectacle amb l'al·legoria de la “gola”, deixant la “luxúria” per a una millor ocasió. I, atenció seguidors de «Travy», perquè a «Gola» tampoc no hi falta la síndria, ni que amb la seva polpa vermella, els vermuts, les llaunes i les llaminadures de la màquina expenedora acabi tot fet una soll.
- «Gola» és un espectacle de clown que podria donar la volta al món. Amb carpa o sense carpa. Amb tartana de vela o sense tartana de vela, vaja. Si segueix l'empremta de «Travy», que va començar el 2018 i encara corre ara, «Gola» té vida per molts anys. Si el cos del seu protagonista aguanta, esclar. I si, amb la seva aura de nen que s'ha fet gran, continua anant desesperadament a la recerca del dònut perdut.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Vosaltres, les bruixes», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Mònica Almirall Batet, Lurdes Barba, Queralt Casasayas, Mia Esteve, Montse Esteve, Tai Fati. Escenografia: Max Glaenzel i Sílvia Delagneau. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Disseny de so: Carles Bernal. Moviment: Rikka Laakso. Caracterització: Àngels Salinas. Veus en off: Imma Colomer i Pau Castell Granados. Ajudanta d'escenografia: Paula González Infante. Ajudanta de vestuari: Adriana Parra. Alumna en pràctiques d'escenografia: Sara Saraiva câmara Leme. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Imatges cedides per l'Archivo de la Corona de Aragón, Arhivo Histórico Nacional, Arxiu Nacional d'Andorra, Fundació Casa Ducal de Medinaceli. Agraïments: Pau Castell, Laurent Gallardo, Toni Ramoneda, Sergi Vilanova, Llàtzer Garcia, Ricard Planas, Juanjo Tarrés, Patrícia Mendoza, Paula Blanco, Rosa Maria Gregori i especial a Imma Colomer. Obra escrita durant la residència d'escriptura La Chartreuse - Centre national des écritures du spectacle (França), el suport de l'Institut Ramon Llull i el del Ministeri de Cultura y Deporte. Beca Carme Montoriol 2020. Recerca documents històrica a càrre de Pau Castell Granados. Ajudanta de direcció: Carla Torres. Direcció: Alícia Gorina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 octubre 2024.
MORTA LA BRUIXA, MORT EL VERÍ
- Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina.
- Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors.
- L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir.
- Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”.
- No és per atzar que de cop i volta s'hagi despertat aquest interès per conèixer encara millor el que va passar a Catalunya en aquell temps. La justificació és que l'any 1424, fa sis-cents anys, es va publicar a les Valls d'Àneu la primera llei europea sobre el delicte qualificat de “bruixeria”.
- I així és com Catalunya, sempre al capdavant dels grans esdeveniments —vegeu sinó el bluf de la Copa de l'Amèrica 2024 similar a aquell altre bluf de vintè aniversari del Fòrum de les Cultures 2004—, es va convertir ja el 1424 en la regió europea on més impacte sobre la població va tenir l'aplicació de la llei.
- L'autor Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) no ha escatimat esforços en la documentació. Un treball d'investigació que entra amb calçador en el registre teatral. Més de quaranta processos formen part de la trama que la directora escènica Alícia Gorina ha intentat destil·lar com si fos un alambí —i en aquest sentit se'n surt amb sensibilitat i sense estridències, que podrien ser nefastes— posant part dels textos en boca col·lectiva de les sis protagonistes, alternant frases entre totes elles i fent també que, en certs moments, deixin el paper estricte de narradores o investigadores per passar a fer els papers i posar veu a les pròpies bruixes sentenciades, als notaris que donen fe de les sentències o al d'algun dels magistrats que va impartir les comdemnes de les dones titllades de “bruixes” que, com se sap per corrandes i llegendes bingudes del fons del temps, acabaven sovint a la foguera.
- Morta la bruixa, mort el verí. Davant d'un impecable marc escenogràfic, «Vosaltres, les bruixes» és una proposta que acaba engolida pel pes d'ella mateixa. Quaranta sentències són moltes sentències per a unes oïdes que han estat educades en una imatge de la bruixeria vinculada als contes clàssics i a la icona de la vinyeta de la bruixa amb escombra i el bruixot amb barret de cucurutxo.
- Això fa que el contrast entre la bona interpretació de les sis actrius i el contingut del text acabi pesant més pel llast de l'excés, que pot acabar provocant que els espectadors se'n desentenguin un cop aclarit quin és el procés de la cacera de bruixes i la seva tràgica destinació.
- Afortunadament, durant l'hora i tres quarts de la peça documental teatralitzada, el matís de la il·luminació, que va de la claredat inicial a una progressiva calidesa ocre, així com també el canvi de vestuari, passant progressivament, i una a una, de les bates blanques a les túniques fosques, marca el procés de les sentències que comencen també amb alguns raonaments, en principi emblanquits i endolcits amb bones paraules, per passar a proferir amenaces fosques, brutals abusos, maldestres injúries, falses acusacions sense fonament, enceses venjances i sanguinaris desenllaços injustament tràgics.
- Allò que les sentències judicials reblaven els segles XV i XVI serveix també per foragitar les pors del poble ras que fa d'acusador assenyalant les culpables per les seves presumptes relacions amb el dimoni i el més enllà. Una certa airada animística sorprèn els espectadors durant tota la representació amb uns efectes de so que volen impregnar la sala d'una qui sap si existent bruixeria.
- «Vosaltres, les bruixes» és un mirall de les pors que encara assetgen la societat moderna i un mirall dels dits acusadors que encara avui s'aixequen sovint contra tot allò que es desvia del camí establert. Per això, una subtil moralitat de l'obra acaba qüestionant l'herència rebuda: “¿De qui som filles, nosaltres?”, es pregunten les protagonistes de l'obra. ¿De qui són filles, elles? ¿De les víctimes anomenades bruixes o dels qui les van assenyalar i condemnar a la foguera? La resposta, si n'hi ha, l'engoleix el fosc final.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Amnèsia», de Nelson Valente. Traducció: Joan Negrié. Intèrprets: Mercè Aránega, Màrcia Cisteró, Míriam Iscla, Joan Negrié, Victòria Pagès i Biel Rossell. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Ganecha Gil. Disseny de so: David Solans. Caracterització: Àngels Salinas. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Producció executiva: Roser Soler. Producció i gerència Sala Trono: Manel Torres. Premsa i comunicació: Anna Fernández. Audiovisuals i disseny gràfic: Albert Rué. Fotografia: David Ruano. Producció en gira: Miquel Salom. Regidor en gira: Marc Pinyol. Ajudanta de producció: Mariona Roigé. Distribució: Elena Blanco (Bitò). Coproducció: Sala Trono i Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Amb el suport en gira de Tarragona Cultura. Agraïments: ICEC. Equips i tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Pau Ferran. Direcció: Nelson Valente. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 maig 2024.
LA FRUSTRACIÓ DE LA TUBA
- La tuba és un instrument musical de notables dimensions. Per això la fantasia dels espectadors es dispara quan s'imaginen el personatge de la Griselda —no li digueu Gris!—, la germana gran d'aquesta nova família creada pel dramaturg argentí Nelson Valente, carregant, a la seva edat, la tuba a coll.
- És aquesta —una frustració de joventut de la Griselda— una de les picades d'ullet que Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) aporta a la trama de l'obra «Amnèsia», una història que té com a base de fons el drama familiar, dissortadament tan habitual, de la demència senil o l'Alzheimer, i que el dramaturg i la companyia converteixen en una aparent comèdia agredolça.
- Nelson Valente és un mestre a reflectir el realisme quotidià de moltes nissagues familiars. És capaç de començar amb un somriure que s'encomana a l'auditori, en un ambient ple de presumpta felicitat, i acabar fent caure cairats de punta i amb els personatges a cops.
- No direm del tot el que hi passa, en aquesta masia o casa amb jardí d'algun lloc inconcret de la Catalunya interior —versió adaptada de l'actor tronaire Joan Negrié— per no desvelar més del compte la sorpresa que han d'anar descobrint els espectadors. Sí, però, que cal advertir que «Amnèsia» fuig de voler ser terapèutica sobre la patologia de molta gent gran i que més aviat pretén ser terapèutica sobre l'impacte d'aquesta mateixa patologia en tots els familiars que envolten la persona que la pateix.
- Aquí, la protagonista és la matrona de tres germans —dues filles i un fill—, la senyora Josefina, interpretada per l'actriu Mercè Aránega, que compareix quan l'obra ja porta ben bé uns quinze minuts de plantejament amb els altres personatges, i que marca la pauta de la resta de la trama a partir de la seva primera frase: «¿Teniu una corda? Avui fa un bon dia per penjar-me».
- La mare, tocada per la lucidesa que a estones també permet la demència senil, viu amb la Griselda, la germana gran, que interpreta l'actriu Míriam Iscla. És aquesta, la que en té cura, la que n'aguanta els estirabots, les ratxes de violència, els impromperis i la càrrega domèstica que cap llei de Dependència —música celestial de promeses polítiques incomplertes— és capaç d'alleujar.
- L'Eulàlia i el Marcel, interpretats per l'actriu Victòria Pagès i l'actor Joan Negrié respectivament, són els altres dos germans, la mitjana i el petit. Ella, aparellada amb un pipioli (l'actor Biel Rossell), ell —hipocondríac a manta i amb l'aigua al coll—, casat des de fa vint anys amb la Cèlia, l'actriu Màrcia Cisteró. Després de mesos, sense veure's, es troben tots a la casa pairal —el pare ja és mort de fa temps— i s'adonen de quina és la situació cada vegada més evident de la demència senil de la mare.
- Si a l'obra «Casa Calores», de Pere Riera, a la Sala Beckett, l'escenògraf Sebastià Brosa ha reproduït un terrat de cara al mar, aquí, l'escenògraf Albert Pascual, també autor del vestuari, ha situat la família a la cuina de la casa de camp, un espai sense luxes on hi cap la pica, la màquina de rentar, la cuina de gas i l'estenedor de la roba, amb una taula amb hule florejat al mig, tot molt de finals del segle XX, de classe treballadora i modesta. Al voltant d'aquest espai, una legió de capses de cartró com si hi hagués mudança, però també com si el temps s'hagués aturat, embalat per fugir-ne en qualsevol moment.
- Als fogons, el sofregit, que escampa una certa flaire de cuina sense extractor per la sala. I a la paret, un rellotge que corre en temps real des de l'hora en què comença la representació fins al moment que es fa el fosc final. El que passa a l'escenari no pot ser més real perquè, com diu la mateixa protagonista com a epitafi final: «Està bé explicar les històries ni que siguin tristes».
- Una tragicomèdia com aquesta només es pot fer amb un esplet d'intèrprets que siguin capaços de convertir-se en una extensió de tantes i tantes famílies de carrer com ells. No cal dir que Mercè Aránega en té prou amb alguns estirabots per posar les coses a lloc, amb una presència casolana, en camisa de dormir, com aquell qui no vol la cosa, tirant de versos de García Lorca, amb l'astorament dels altres, quan li sembla que és el moment. L'actriu Míriam Iscla, fuig de compliments amb els visitants i té més connexió amb el bestiar que hi ha a fora al jardí que amb el diguem-ne també “bestiar” que hi ha a dins de visita.
- L'actriu Màrcia Cisteró és la nora, sempre exultant, que empeny el germà petit de la casa, l'actor Joan Negrié, a dir el que ha vingut a dir i que no acabarà de dir mai. L'acriu Victòria Pagès és la germana mitjana que ha triomfat a la televisió, però que arrossega l'estigma dels pas dels anys i l'estrés de la feina. I Biel Rossell, és el jove amistançat d'ella que, fidel a la seva generació, viu només el present i censura l'espectacle depriment i egoista dels adults que l'envolten.
- Ell és l'únic que fa un mutis simbòlic, d'un temps i d'una manera de fer, que permet un canvi d'il·luminació per tornar a la realitat, abans de la moralitat i el fosc finals, tot i que, potser com deia la cançó, no és un adéu per sempre, potser només és l'adéu per un instant. Ah, per cert, la tuba no hi és. Però és curiós com un instrument musical absent de la trama pot provocar amb la seva bufera tot un tornado familiar de dimensions imprevisibles.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «است (ÉS)», de Parnia Shams i Amir Ebrahimzadeh. Dramatúrgia: Shabab Rahmani. Intèrprets: Parvaneh Zabeh, Yasaman Rasouli, Negar Raoofi, Shadi Safshekan, Mahtab Karimi, Sadaf Malekii Mahoor Mirzanezhad. Escenografia: Pourya Akhavan. Construcció escenografia: Mohsen Banihashemi. Disseny il·luminació: Alireza Miranjom. Ajudantia il·luminació: Morteza Haghieinloo. Vestuari: Pegah Shams. Ajudantia producció: Atabak Mehrad. Ajudantia direcció: Mahmood Khodaverdi. Direcció: Parnia Shams. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 abril 2024.
LA POR QUE ASSETJA DES DE L'ALTRA BANDA DEL MIRALL
- L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre.
- Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes.
- És la primera vegada que una companyia iraniana posa els peus al Teatre Nacional de Catalunya. I ho fa dins el cicle «Altres mirades» que inclou també les peces breus del Festival ZIP i un acostament al Mediterrani del Líban o l'Europa de Brussel·les. Ha obert el cicle aquesta obra iraniana que ja porta uns anys de rodatge després de veure's a Bèlgica o Alemanya. Creada el 2018, la seva autora i directora iraniana, Parnia Shams (Nahavand, Hamedan, Iran, 1996) va obtenir diversos premis del Festival Internacional Universitari quan encara era estudiant a la Facultat d'Art de la Universitat Soore de Teheran on va obtenir la llicenciatura de grau de direcció.
- Parnia Shams ha viscut en pròpia pell la por, la repressió i la censura que s'han imposat a l'Iran pel nou règim polític d'un temps ençà i que afecta molt principalment les dones iranianes i la seva vida quotidiana, principalment al carrer i els espais públics, però que les condiciona també en la vida interior i familiar.
- La mateixa directora i autora Parnia Shams va ser expulsada de la universitat de Teheran quan es va negar a impartir cursos sobre temes islàmics. Cinc anys després d'haver estat premiada a la mateixa universitat per aquest espectacle de títol breu i verbal «(ÉS)», admet que avui probablement la mateixa obra no passaria el filtre de la censura del règim.
- Per això, les representacions que es fan fora de l'Iran amb la companyia tenen el valor afegit de l'espectacle prohibit o, dit d'una altra manera, de l'espectacle que denuncia molt subtilment la situació que viu la població iraniana en aquest moment de reculada del règim cap al conservadorisme i la islamització radical.
- Si pintar-se els llavis, per exemple, pot ser penalitzat a l'Iran, una de les noies de l'obra de Perna Shams ho fa provocant amb el gest les càmeres de seguretat que presumptament les estan vigilant permanentment a fora i dins de l'aula. Si posar-se d'acord per lliurar uns fulls d'un exercici en blanc és un gest de provocació, ho fan per defensar els drets que els han pres ara adolescents i que tenien des que eren petites. Si mostrar una aproximació entre dues de les noies pot semblar un gest adolescent i innocent, aquí de seguida és pres com una actitud sexoafectiva intolerable. Amb el que no compten les noies, segurament, és que la por, la repressió i la censura sempre tenen aliats a dins mateix i, en aquest cas, han de fer front a la denúncia d'una de les noies sobre l'actitud presumptament immoral de les seves companyes.
- Parnia Shams situa set adolescents en aquesta aula d'ambient reclòs i en una classe de literatura on haurien d'entendre el significat de segons quins textos. Llegeixen obres clàssiques com uns fragments del bestseller «Savushun», la primera novel·la persa d'una escriptora iraniana com Simin Daneshvar.
- El muntatge és tan breu com ho és el títol, «(ÉS)», una hora escassa. A banda que els espectadors fan una immersió en la llengua persa o farsi, amb el sobretitulat en català, «ÉS» té el valor de donar a conèixer una manera de fer i una manera de dir del teatre iranià. No cal un gran argument. L'obra no el té. I tampoc cal que busqui ser original. La vida de veritat acostuma a ser poc original. Només el recurs de la ficció del teatre amb personatges absents crea un mínim ambient d'intriga. ¿O potser Parnia Shams vol que a l'altra banda del mirall hi hagi també els espectadors i que siguin interpel·lats per les adolescents de l'aula?
- Fora d'això, la sensació és que la directora i autora Parnia Shams explica uns fets en teatre que actualment, per la profusió de documentals, reportatges, notícies del dia a dia i també guions d'algunes pel·lícules iranianes, són, almenys aquí, prou coneguts i, per descomptat, prou rebutjats interiorment per la major part de la societat catalana d'aquest segle que, tret de casos excepcionals i puntuals encara existents i viscuts recentment com per exemple l'espionatge telefònic il·legal, no ha patit en pròpia pell la por, la repressió i la censura de la dictadura feixista que és la mateixa censura que es veu reflectida en els rostres descoberts i la manera d'actuar de les protagonistes iranianes.
- Temps era temps, el teatre català també havia de recórrer a un llenguatge críptic i una interpretació metafòrica de la realitat que deia molt més que si s'hagués fet explícita. Era un teatre fosc i tenebrós com el de la companyia iraniana. Només els espectadors que van viure aquesta època aquí reconeixeran i valoraran en el teatre de la iraniana Parnia Shams que l'amenaça, ni que no es vegi a primer cop d'ull, sempre vigila amenaçadora des de l'altra banda del mirall, tant si t'hi reflecteixes com si no amb el nicab, el vel integral de la vestimenta persa que ho tinta tot de negre i fosc com una tenebrosa gola de llop.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Entrevistes breus amb dones excepcionals», de Joan Yago. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Yolanda Sikara. Escenografia: Joana Martí. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: David Bofarull (AAI). So: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Moviment escènic: Ariadna Monfort. Vídeo: Joan Rodón. Ajudanta escenografia: Carlota Ricart. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Alumna en pràctiques direcció Eòlia: Irina Cuevas de Andrés. Model de la rèplica facial de l'animatrònic: Paulina Rosa Ejaka Evita. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures. Construcció animatrònic: Gadget Efectos Especiales. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Assessorament musical: Gustavo Llull. Assessorament de bateria: Sebas Limongi. Estudi de gravació: Jordi Bonet (OIDO). Postisseria: Marta Ferrer. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Germano Bozzelli, Eva Castillo, Marina Garcés, Jordi González, David Lanau, Paula Malia, Berat Martínez, Bàrbara Mestanza, Paula Ribó, Marta Roma i José Rubio. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Denise Duncan. Direcció: Mònica Bofill. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 febrer 2024.
L'EXCEPCIÓ CONFIRMA LA REGLA
- La directora Mònica Bofill ha rescatat de l'oblit una obra del dramaturg Joan Yago (vinculat íntimament a la companyia La Calòrica) que va estrenar a París i a Montreal fa uns sis o set anys i que ara, estrenada finalment aquí, ha retocat lleugerament amb algunes referències d'última hora, com per exemple que el president dels EUA sigui l'actual Joe Biden (amb el permís de l'esperpèntic Donald Trump, esclar).
- La direcció ha sabut esprémer al màxim el que el substrat de l'obra ja porta d'origen. I ha dissenyat un muntatge que, sense defugir el miratge nord-americà de l'autor, que justifica per la influència del reality televisiu «My strange addiction», acaba tenint un caràcter universal i eminentment global en un moment que les xarxes han eliminat fronteres.
- El dramaturg Joan Yago posa cinc dones diferents a l'ull de l'huracà dels espectadors. Cinc dones que, com adverteix el títol, poden ser excepcionals, però que acaben formant part, en tot cas, de les excepcions convertides en regla que caracteritza una franja important de la societat actual amb les seves creences, els seus ideals, els seus convenciments i també les seves inseguretats davant l'objectiu ideal de la llibertat individual que consideren intocable. Fins que algú gosa tocar-la, esclar.
- Hi ha en aquesta posada en escena de Mònica Bofill —i em temo que també, en part, la del mateix Joan Yago— una voluntat de fer que les cinc protagonistes i l'entrevistadora excedeixen el seu marc previsible de comportament o d'aparença davant la societat que les escruta de dalt a baix. I el format que l'autor utilitza com a recurs és el de l'entrevista, en clau de talk show televisiu, però, a ulls dels espectadors, sense que sembli que es reprodueix un talk show.
- Amb una escenografia que es reserva diferents espais que s'obren i es tanquen —com una auca de diorames gegantins—, amb intermedis musicals del rock el gòspel o el folk americà, sempre a càrrec de les mateixes actrius i una bateria al pis superior que remata amb els bastons la mateixa actriu que fa d'entrevistadora (excel·lent mestra de cerimònies que interpreta l'actriu Mònica Almirall), cadascuna de les protagonistes entren en un remolí de caracterització de diferents personatges, fins al punt que on en són sis sembla que en siguin com a mínim divuit, gràcies a un exigent i aconseguit bon treball de caracterització, de vestuari, de postisseria, afegits a la multiplicitat de registres de cadascuna d'elles, alguns amb sorpresa inclosa que no desvelarem.
- Un ha de confessar que, de les cinc entrevistes o, més ben dit, del contingut de les cinc entrevistes, unes poden interessar més que unes altres, tot i que aquí cada espectador és un món i la tria pot ser molt subjectiva, a pesar que sembla que la intenció de l'autor és posar la societat del seu temps davant d'un mirall, però sense adoctrinar, ni condicionar, ni prendre partit. I això fa que, aparentment, sembli que l'obra prescindeixi de gratar més a fons i en profunditat.
- Hi ha qui trobarà en la model vermell encès que obre el foc, i que interpreta l'actriu Elisabet Casanovas, el seu savoir faire quan passa a l'hiperrealisme, convertida en una Barbie pròpia del clixé d'un temps i d'un país.
- Hi ha qui veurà en l'actriu Muntsa Alcañiz la veterania interpretativa imprescindible per caracteritzar sense que es noti el paper d'una criatura —amb fil de globus i tot, com aquella del popular grafit de Bansky en una cantonada de Londres— o també la seva sornegueria en el paper de la metgessa experta en addiccions en el col·loqui de la tertúlia final en la qual intervenen Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Mònica Almirall i Muntsa Alcañiz, pel meu gust, l'escena més atractiva de tot el muntatge, ni que ja sigui en l'últim temps de sortida.
- És aquí també on els espectadors trobaran l'actriu Miranda Gas amb la capacitat de tancar l'obra fent d'una tal Glenna Pfender en una caracterització surrealista i sorprenent a la vegada que, a base de tractament continuat de dosis químiques de plata, tota blava de rostre, braços i mans, tant per fora com per dins, només li dol que, a causa de la blavor, la tractin de “pitufa”. Llàstima que, davant l'evidència de la ironia, després de més de cinquanta anys bregant perquè dels “Schtroumpfs” en francès del còmic belga d'en Peyo, se'n diguin “barrufets”, gentilici inventat pel lingüísta Albert Jané, aquí es pensi, inconscientment traïts pel substrat d'infància, en els “pitufos”, enmig d'un text que manté, en canvi, un nivell autòcton correctíssim i sense manlleus gratuïts.
- Encara hi ha també qui retrobarà, una vegada més, l'actriu Anna Barrachina, capaç de fer una excel·lent interpretació dramàtica lluny de l'etiqueta més vodevilesca que porta al damunt, però també capaç de continuar caracterizant-se fins a extrems irreconeixibles i amb l'avantatge de posar veu cantant al rock més esgarrapador.
- I encara hi ha qui trobarà en l'actriu Yolanda Sikara el perfil idoni per representar la doctora experta en el mite de la immortalitat des d'una presumpta tesi científica, acompanyada per la presència experimental d'un bust de titella —de mare només n'hi ha una!—, model fefaent del que es pot arribar a fer amb la tècnica de l'animatrònica o la robòtica, que tenim a tocar.
- Com els espectadors poden constatar pel que hauran vist, veuran o pel que portem dit, l'espectacle «Entrevistes breus amb dones excepcionals», de Joan Yago i Mònica Bofill, és com un recull de contes curts, sense moralitat final, oberts a la lliure interpretació de cadascú, només amb una presumpta intenció: descobrir en cadascuna d'elles quina és l'excepció que confirma la regla.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Andorra», de Max Frisch. Traducció de Xavier Torruella. Intèrprets: Míriam Alamany, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Oriol Guillem, Quim Lisorgas, Carles Martínez, Eduard Muntada, Marta Pelegrina, Sergi Vallès. Escenografia: Llorenç Corbella. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Lionel Spicher. Música: Lluís Cartes. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Imma Capell. Veu en off: Isak Férriz. Ajudanta de vestuari: Marta Pell Fonts. Ajudant d'il·luminació: Guillem Gelabert. Alumna en pràctiques de direcció del Centre Superior d'Art Dramàtic Eòlia: Judit Cruellas Bordes. Alumna en pràctiques d'escenografia de l'Escola Universitària Eram: Quim Carpio Higuera. Alumna en pràctiques de vestuari de Disseny i Patronatge Guerrero S.L.: Florencia Núñez Remedio. Equips tècnics i gestió de la companyia: Direcció de producció: Alfons Casal. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria de gira i ajudanta de producció: Minerva Prat Díaz. Administració: Andrea Quevedo Pons. Disseny de producció: Carlos Roca Palet. Producció executiva: Vania. Coproducció Teatre Nacional de Catalunya i Escena Nacional d'Andorra. Ajudant de direcció: Marc Pinyol. Direcció: Ester Nadal. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 gener 2024.
UNA “ANDORRA” BLANCA COM LA NEU
- L'autor suís la va titular «Andorra», però ell mateix adverteix d'entrada que no té res a veure amb l'Andorra de debò. “Se no è vero, è ben trobato”, que deia aquell. El cas és que, sigui o no Andorra, l'ambientació de la trama s'hi adiu i quan un dels personatges exclama: “Una Andorra blanca com la neu” es fa molt difícil no imaginar l'Andorra real.
- Així ho devien entendre a l'Escena Nacional Andorrana, coproductora de l'espectacle amb el Teatre Nacional de Catalunya, quan ja fa uns anys es van fer seu el text de Max Frisch (Zúric, Suïssa, 1911 - 1991) i a partir de la traducció de Xavier Torruella s'hi van endinsar en diferents lectures dramatitzades.
- El resultat final és la versió escènica que ha dirigit Ester Nadal —andorrana pròdiga—, amb una companyia que barreja intèrprets andorrans i catalans, amb una aposta que té la voluntat d'enfortir els lligams entre el teatre dels diferents territoris de parla catalana, com ja s'ha fet anteriorment amb el País Valencià i les Illes.
- En un moment que ha esclatat el debat sobre el tractament de la immmigració i que ha permès novament que es qualifiquin ara de xenòfobs i supremacistes aquells a qui els ultims anys arran del Procés se'ls qualificava de nazis, amb la consegüent dosi d'oportunisme, cinisme i hipocresia social i política, cal admetre que l'obra de Max Frisch encaixa com l'anell al dit. Però també cal advertir que es fa imprescindible un aclariment previ de la sinopsi perquè l'autor suís de Zúric utilitza un registre més aviat críptic que fa que no sempre sigui senzill entendre el seu fons.
- Max Frisch va escriure l'any 1961 «Andorra», un criptònim que ben bé podria ser representatiu de Suïssa. I ho va fer a partir d'un conte també seu radiofònic, «El jueu andorrà», de l'any 1949, on descriu els eixos principals de la trama posterior de l'obra de teatre, amb la memòria encara viva de l'Holocaust. Max Frisch posa en un costat i l'altre de la balança el sentiment d'identitat i la hipocresia social.
- Potser sense ser-ne conscient, Max Frisch reflecteix aquesta hipocresia amb la metàfora de l'emblanquinament de les cases de la seva “Andorra” imaginada, sempre per Sant Jordi. I com que escriu mig segle abans de l'embat censurador políticament correcte, enfronta els andorrans amb els estrangers, que són negres.
- Darrere de l'obra hi ha la tragèdia que es produeix quan una part de la societat pretén eliminar l'altra: una tragèdia que sempre sembla que sigui del passat però que, com les cendres d'un volcà, es revifa cada dos per tres per recordar que la maldat, l'odi i el racisme formen part irremeiablement de l'ADN de l'ésser humà.
- Diguem només, per situar els espectadors, que el jove Andri és el nouvingut del País dels Negres, salvat en el seu moment pel Mestre i alliberat i adoptat del país veí amb l'estigma de ser jueu, segons el seu salvador. Però després se sabrà que en realitat és fill biològic del Mestre que va tenir amb una dona també del País dels Negres. Quan la persecució dels jueus arriba a l'Andorra de Max Frisch, Andri ja no es vol desfer de l'etiqueta falsa de jueu, tot i que el seu pare biològic intenta convèncer tothom que no és jueu.
- El jove Andri voldria ser fuster, però, com a jueu, als ulls de tothom, li toca ser negociant i amant dels diners i la bona vida. Fins i tot l'amor s'interposa en la tragèdia quan Andri vol demanar la mà al Mestre de la seva filla, Barblin, quan no sap que en realitat és la seva germana. El rebuig del pare a la relació referma encara més Andri en la seva condició de “diferent”, de jueu.
- La posada en escena que ha fet Ester Nadal manté en bona part les acotacions de l'autor Max Frisch. Alguns dels personatges, com en els temps pretèrits del teatre independent, circulen per la platea i pels balcons de la sala. L'escenografia es despulla en un esclat final per deixar un esquelet de bastiment de fusta, potser com si es despullés la hipocresia dels andorrans de ficció. La influència de Bertolt Brecht només hi és de passada perquè Max Frisch és més social que polític.
- El dard contra la neutralitat suïssa exercida durant la Segona Guerra Mundial hi és present, ni que l'atribueixi a una tal “Andorra”, que cal recordar que, l'autèntica, la del Principat, la que el 1962, la de la gran nevada, va fer baixar les llevaneus del pare dels Claret demanades per l'alcalde franquista Porcioles, també va mantenir una posició semblant de neutralitat entre el 1939 i el 1945, com el règim franquista, convertint el Principat en un lloc de pas i de refugi tant de jueus com de nazis i, per extensió, de contrabandistes experts i passadors de muntanya.
- No hi ha dubte que enfrontar-se teatralment a aquesta «Andorra» de Max Frisch és un agosarament de cap a peus perquè posa contra les cordes els intèrprets, per la densitat del text, i el missatge que vol transmetre. El mèrit hi és. Però com arriba o com el reben els espectadors ja és tota una altra cosa. En aquest cas, diria que amb un cert astorament des de la platea perquè sense l'ensinistrament previ a l'obra que esmentava abans es fa difícil el seguiment i la comprensió. No està el pati, avesat a sèries de sis capitols, per a trames massa críptiques!
- També la interpretació té el llast d'una certa desigualtat entre els més veterans (hi piquen fort Roger Casamajor —un altre andorrà pròdig—, Carles Martínez, Míriam Alamany o Eduard Muntada) i flaquegen més la fornada de joves i de secundaris, tot i que no es pot deixar de banda el futur que s'entreveu de la debutant de dinou anys, Marta Pelegrina, formada a l'Escena Nacional d'Andorra, que fa el paper de Barblin, la filla del Mestre, i tampoc el de l'actor Oriol Cervera, que té el paper central del jove Andri, presumptament jueu, tot i que, justament per la seva centralitat, hauria de reflectir molt millor el dramatisme que pesa damunt seu.
- «Andorra» és un quadre de personatges amb un clam comú emès a crits: «Jo també vaig ser culpable de tot el que va passar». La paradoxa és que, a pesar d'aquest sentiment de culpabilitat, l'«Andorra» de Max Frisch i totes les “andorres” continuen blanques com la neu.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Extinció». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Intèrprets: Marcel Borràs, Carlota Grau, David Muñiz i Àlex Serrano. Ensemble vocal i instrumental: Cor Cererols. Cantants del cor: Andrea Martí, Brenda Sara, Evelyn Johnson i Marta Esteban (sopranos); Diana Martins, Helen Tajadura i Marta Cordomí (contralts); Carles Prat, Joan Mas i Matthew Tohomson (tenors); Ferran Albrich, Joan Climent i Oriol Mallart (baixos). Músics: Amat Santacana (cello); Oriol Martí (violone); Marc Sumsi (orgue positiu). Disseny il·luminació: Cube.bz. Vestuari: Lola Belles. Vídeo-programació: David Muñiz. Grafisme: Vicenç Vilaplana. Ambientació sonora: Roger Costa Vendrell. Suport coreogràfic: Núria Guiu. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Distribució: Jordi Tort. Coproducció: Teatro Real (Madrid) i Teatro de la Abadía. Amb la col·laboració del Festival Internacional de Arte Sacro(FIAS 2022) i Fabra i Coats Fàbrica de Creació de Barcelona. Agraïments: Román Torre, Taller Estampa, Anna Pérez Moya, Marc Cartanyà i Pablo Acosta-García. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció musical: Marc Díaz. Ajudanta de dramatúrgia i direcció: Carlota Grau. Direcció de l'espectacle: Àlex Serrano i Pau Palacios. Companyia Agrupación Señor Serrano. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 desembre 2023.
MISSA DOBLE AMB TEIERES DE MORESC TORRAT
- A la companyia Agrupación Señor Serrano els agrada experimentar sempre nous camps, tot i que ho facin sempre mantenint la línia que els ha caracteritzat: la interacció entre la interpretació humana i la manipulació digital de la imatge en directe.
- En aquest espectacle no hi falten cap de les dues disciplines al servei d'una mirada distòpica que ells enllacen, en clau d'òpera o, si voleu, de concert de música antiga del segle XVII, amb l'explotació inicial de l'Amazones el segle XVI pel conqueridor de l'imperi Inca i primer navegador amazònic, Francisco de Orellana, el del casc i l'armadura, i l'explotació moderna del subsòl en diferents parts del planeta —el Brasil i l'Amazònia també— per extreure'n el mineral del coltan, la cobejada matèria primera per fabricar els aparells mòbils, les tauletes o els ordinadors.
- Tot això, la companyia Agrupación Señor Serrano ho embolcalla amb dues peces de la composició catalana antiga, la «Missa pro Defunctis» i la «Missa de Batalla», obres del músic, compositor i monjo benedictí Joan Cererols (Martorell, 1618 - Abadia de Montserrat, 1680), interpretades per un cor amb una dotzena de cantants (sopranos, tenors, contralts i baixos) i tres músics en directe. Tot un cor Cererols que, irònicament, segueix la lletra de les partitures de les dues misses amb una tauleta a les mans cadascú, potser per contrastar amb la denúncia que s'hi fa de l'esmentada explotació del coltan.
- A banda d'una excel·lent interpretació musical de tot el Cor Cererols —que ja va captivar els espectadors quan es va estrenar el 2022 al Teatro de la Abadía en coproducció amb el Teatro Real i després a Torroella de Montgrí—, el muntatge compta amb una escenificació física que protagonitzen el polifacètic actor Marcel Borràs —encara enrolat amb el seu últim espectacle amb Nao Albet i un dels intèrprets de la sèrie «Això no és Suècia», d'Aina Clotet— i l'actriu, directora audiovisual i performer reusenca, Carlota Grau Bagès. Dues interpretacions sense paraules, però que s'expliquen amb l'acció, el gest i el moviment coreogràfic, des de la taula forense que busca en el fons de l'ànima ni més ni menys que una freixura de coltan, fins a l'home globus que s'infla i s'infla sense arribar a explotar i la repartidora de Glovo que porta la comanda de patates fregides envasades.
- L'espectacle es divideix en dues parts —una hora i mitja en conjunt—, una part per a cadascuna de les misses de Cererols, la primera escrita arran de la pesta de Barcelona i la segona, per rememorar la victòria del Regne de Nàpols, i compta des del primer moment amb les imatges de vídeo en directe i els primers plans, la manipulació en miniatura que es fa gegantina a la pantalla de projecció i els efectes visuals elaborats amb la tècnica digital, però sempre amb la matèria primera dels dits, les plantes selvàtiques, amb Monsteres Delicioses com si fossin ombres xineses, la sorra o, per reblar el clau del surrealisme, el moresc torrat —i qui sap si beneït i tot en aquest cas— en originals teieres elèctriques penjades del sostre que fan espetegar els grans de moresc en una mena de pirotècnia light com a esclat final de celebració. Només tres úniques funcions, però suficients per continuar mantenint el llistó alt de les sempre singulars propostes de l'Agrupación Señor Serrano, sovint més conegudes a fora que aquí.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «La tempesta». Versió de Roberto García a partir de William Shakespeare. Intèrprets: Marina Alegre, Álvaro Báguena, Paula García Sabio, Nelo Gómez, Jaume Ibáñez, Jacobo Julio Roger, Jaime Linares, Teresa Lozano, Manuel Maestro. Escenografia: Eduardo Moreno. Vestuari: Susa Martínez (IVC) i Esther Estrella. Il·luminació: Miquel Llop (IVC) i Marc Gonzalo (AAI). Il·luminació decorativa - leds: Ramón Jiménez (IVC) i Iluminale S.L., Composició musical: Carles Salvador. Caracterització: Imma Fuentes. So: Santiago Fuentes (IVC). Assessorament lingüístic: Nelo Gómez i Càrol Ferrer. Coreografia trampolí: Lucas Juan Ruiz Molina. Imatge: Assad Kassab. Fotografia: Vicente A. Jiménez. Grvació vídeo de l'espectacle: Senina Moreno. Mediació social Habitem el Rialto: Sílvia Clavel (IVC), Anna Albadalejo i Maribel Bayona. Veus en off: Paula García Sabio, Darío Torrent, Teresa Lozano i Victòria Mínguez. Realització escenografia: Priamo Estudio. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica IVC: Tito Beltrán, Juan Gallego, Carmen Huerta, Alberto Suesta, Francisco González, Miquel Llop. Producció executiva: Esther Moreno (IVC). Direcció adjunta arts escènniques IVC: Roberto García. Producció: Institut Valencià de Cultura. Agraïments: A Darío Torrent i Victòria Mínguez. Equips tècnics de gestió del TNC. Auxiliars de direcció: Isabel Puig, Victòria Mínguez. Ajudanta de direcció: Lucía Sáez. Direcció: Roberto García. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 novembre 2023.
UNA TEMPESTA AMB PEDREGADA DE COLORS INCLOSA
- Quan una companyia t'anuncia una versió de «La tempesta» de William Shakespeare, cal anar amb compte. Només cal recordar, els que ja tenen una edat, la versió que en va fer La Cubana fa gairebé quaranta anys, el 1986, i quina juguesca es van empescar amb tot allò dels impermeables i la ruixada d'aigua al final de l'espectacle. O la versió explosiva que es va veure el 2011 al Teatre Lliure de Montjuïc amb la companyia Cheek by Jowl. I encara més cap aquí, el 2018, la que en va fer al seu aire la companyia Projecte Ingenu, dirigida per Marc Chornet a l'antiga La Seca de l'Espai Brossa.
- És evident que la que és considera l'última obra, o el testament teatral de William Shakespeare, ha fet honor al seu títol i s'ha revisat i versionat anys i panys no només en clau de tempesta sinó també de calamarsada, de pedregada, d'arrissada i fins i tot de tsunami.
- La versió del director i dramaturg Roberto García i l'Institut Valencià de Cultura —per cert un dels organismes que corre el risc de ser també víctima de la censura d'un conseller de cultura ultra format a les places de toros— va per aquí. Roberto García situa l'acció de la trama de «La tempesta» en una mena de parc aquàtic, «Prospero's Island», com molts dels que poblen la costa turística amb el seu tobogan, piscina d'aigua —ep!, que hi ha sequera, amb pilotes toves de ludoteca— i una llitera elàstica circular per botre-hi a gust. Molts neons de colors i el personatge d'Ariel convertit en una mena de Siri, Alexa, Jasper o qualsevol altre assistent virtual dels que ens assetgen, amb poders celestials i, sobretot, màgics, com mana el mateix Shakespeare que el fa servidor de Pròsper per haver-lo alliberat del seu empresonament. Tots els favors s'acaben pagant.
- Es podria dir que Roberto García basa la seva versió en aquest personatge, el d'Ariel, de poders sobrenaturals, interpretat per Paula García Sabio —primer en off i després amb presència física a l'escenari i una propina de musical inclosa— i sobretot amb el mateix Pròsper, mestre de cerimònies, interpretat per una gran veterana de l'escena valenciana i catalana, Teresa Lozano, que es mou pels escenaris a punt dels seus 80 anys amb la mateixa agilitat com si acabés de començar i amb el domini i el personal registre dramàtic adquirit amb els anys.
- Ja he dit que quan t'anuncien una versió de «La tempesta» cal anar amb compte. Aquí, la versió juga amb el teatre dins el teatre, situant la jove Miranda (l'actriu Marina Alegre) fora de teló, dormint la mona a terra, com si fos una sensesostre, quan ja entren els espectadors a la sala. La trama s'introdueix partint des del registre contemporani per fer un salt amb el teló alçat cap a la lluminositat escenogràfica de l'esmentada «Prospero's Island» i retrocedir entremig a la caracterització clàssica amb vestimenta d'època, tot i que aparegui en clau de violència light un amenaçant fusell plàstic de raigs làser, tan ingenu com voler enderrocar una monarquia amb una sabata i una espardenya.
- Com tantes vegades passa amb versions agosarades d'un clàssic, en el cas d'aquesta “tempesta” valenciana, l'avantatge per als espectadors és que, si saben de què va «La tempesta» de William Shakespeare, en faran una millor lectura interpretativa. Però si es dóna el cas que no saben què els explica Shakespeare, no cal que siguin experts en els personatges de Miranda, Caliban, Pròsper o Ariel, només cal que els acceptin com uns personatges de ficció acabats de crear com qui crea un còmic o una sèrie animada.
- Per això, «La tempesta» de Roberto García, malgrat el seu contingut de fons amb les inquietuds i denúncies habituals en Shakespeare com la venjança, el poder o el perdó sisplau per força, té tots els ingredients i una posada en escena dinàmica i visual per ser un espectacle apte per a tots els públics amb l'aportació d'un afegit didàctic per arribar sense esculls als espectadors més joves.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «De Nao Albet i Marcel Borràs». Autoria, interpretació, escenografia, vestuari, il·luminació, espai sonor, vídeo, caracterització, assessors de moviment, arts marcials, veus en off i documentació: Nao Albet i Marcel Borràs. Alumnes de Nao Albet i Marcel Borràs: Arnau Aiguabella, Ángel Bonora, Ricard Boyle, Mar Cánovas, Abdi Cherbou, Abel Cobos, Ida De León, Clara Dolcet, Andrea Grau, Fermí Herrero, Gemma Julià, Judit M. Gené, Marta Rodrigo, Víctor Rojano, Alicia Sáez Bonilla, Andrea Sánchez, Albert Suárez, Marc Tresserras i Laura Vila Kremer. Equips i tècnics de gestió del TNC. Producció: Teatre Nacional de Catalunya, Festival Temporada Alta 2023 i Uns Que Fan Teatre. Direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 octubre 2023.
EL YIN I EL YANG DE LA FECUNDACIÓ DE L'EGO
- La cosa ja va començar a la roda de premsa. Marcel Borràs arriba tard. Nao Albet comença a explicar de què va la que presumptament ha de ser la seva última obra plegats. Se saluden fredament. Enmig dels dos, la directora del TNC, Carme Portaceli, es lamenta que ni tan sols ella ha pogut entrar a cap dels assajos i remarca que la fitxa artística té només dos noms: Nao Albet i Marcel Borràs.
- El diàleg es reprèn amb dificultats i s'entreveu una tensió entre els dos protagonistes. Com si tinguessin ganes de treure's els drapets al sol. La tensió va en augment fins a arribar a insults personals i retrets que toquen la fibra. En un moment donat, quan li parla de la seva filla petita, Marcel Borràs s'aixeca, agafa el got d'aigua i llença el líquid que ara és or a la cara de Nao Albet (al cinema s'aboquen el whisky i no l'aigua) i abandona la sala. Entremig, fins i tot en surt esquitxada Carme Portaceli. Nao Albet fa cara de circumstàncies i demana acabar. Fi de la roda de premsa.
- La performance, que va deixar en la incògnita la majoria dels periodistes, podria haver format part d'una de les peces del trencaclosques del muntatge «De Nao Albet a Marcel Borràs». No hi hauria fet cap nosa, tot i que, a l'escenari, la relació entre els dos protagonistes sembla, d'entrada, més cordial, gairebé com la que han tingut sempre des del 2007 quan van fer plegats el primer espectacle. Han passat setze anys i ara diuen que no en faran cap més junts. Que pleguen. No hi ha tovallola per escenificar-ho. Els seus interessos s'han diversificat. Tenir parella, tenir una filla, fer-se grans... els ha passat factura. Mentrestant, però, resistiran un mes al Teatre Nacional de Catalunya, compliran amb la gira que tinguin compromesa amb aquest muntatge i fins i tot exportaran el seu punt i final a Espanya. El futur, chi lo sa.
- El muntatge pot semblar un repàs antològic dels espectacles que el duet ha fet durant aquests últims quinze anys. Ho pot semblar, però és alguna cosa més. És una mirada al melic de cadascú i també la mirada al melic de l'un que hi fa l'altre fins a fer-se i buscar-se les pessigolles i esclatar. ¿Si ho han fet figures cèlebres de les arts i les lletres, parelles que no es podien ni veure de lluny, per que no ho poden fer també ells? Recordi's només com a exemple, la batussa entre Van Gogh i Paul Gauguin o les picabaralles entre Charles Baudelaire i Gustave Flaubert entre moltes altres parelles de creadors coetanis. Nao Albet i Marcel Borràs s'encarreguen d'informar els espectadors de cadascuna d'aquestes desavinences universals amb uns textos projectats al fons (en un antipàtic suport de pantalla de mòbil vertical, d'aquell que les televisions detesten però que no s'estan de fer servir perquè la informació avui és de qui la té al mòbil, en vertical, això sí).
- Els retrets entre Albet i Borràs van des de secrets d'infància i adolescència fins a relacions familiars. Des de les primeres sortides de gira fins a gires més professionals. D'experiències en teatres de tercer ordre fins a festivals internacionals i residències de creadors. Des d'hàbits, costums i maneres de pensar als principis ocults de cadascú. Es tracta, al cap i la fi, d'una lluita d'egos, uns egos que no amaguen que tenen l'un i l'altre i que són, en definitiva, el pistó que ha encès la metxa de la presumpta i imminent separació.
- Nao Albet i Marcel Borràs fan un exercici teatral enquadrat en una pista de ring, amb cinta blanca de separació al mig i una taula de control a cada banda. Una pista de ring de cambra fosca que va del monòleg al diàleg, del diàleg a l'intercanvi de personatges (l'Aina [Clotet], la parella de Marcel Borràs, la Jana, la filla dels dos, el pare d'un, la mare de l'altre...). Hi ha demostració actoral, gest, mim, ironia, humor i despullament d'ànima i de cos per demostrar amb fets que sempre hi ha un ou que penja més que un altre. Hi ha també bufetada paterna i petonàs amb llengua matern. El yin i el yang de la fecundació de l'ego dels dos protagonistes i amics de tota la vida —¿o millor, potser, dir-ne antagonistes de tota la vida?— i el yin i el yang també de tota la humanitat.
- I hi ha una sorpresa que Nao Albet i Marcel Borràs amaguen fins al final: no estan tan sols com havien volgut fer creure. Catorze figurants, presumptes alumnes seus arribats a la vellesa, més el pare i la mare, acaben fent un muntatge de grans dimensions pel que fa a intèrprets, només sostenible quan es tenen molts anys a l'esquena i s'ha arribat a l'any 2061 sense que la societat artística hagi avançat gaire ni en nous pressupòsits ni en noves tendències ni en la revolta del món del teatre ni tampoc en el món dels egos. Un futur, si és així, tristot i desesperançador que no té remei ni amb un duel a trets amb armilla antibales.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Double Infinite. The Bluebird Call», de Mal Pelo. Intèrprets: María Muñoz i Pep Ramis. Textos: Mal Pelo amb extractes de John Berger, Charles Bukowski, Blaise Pascal i Pier Paolo Pasolini. Espai sonor: Fanny Thollot. Col·laboració musical i interpretació en directe: Quiteria Muñoz (soprano), Joel Bardolet (violí), Bruno Hurtado (violó). Cap tècnic i il·luminació: Lluís Martí. Il·luminació: August Viladomat i Lluís Martí. Tècnic de so: Andreu Bramon. Escenografia: Pep Ramis, Adrià Miserachs. Vestuari: Carme Puigdevalli Plantés. Producció: Mamen Juan-Torres. Vídeo: Leo Castro. Coproducció: Mal Pelo; Teatre Nacional de Catalunya; Grec Festival de Barcelona; Théâtre de la Ville, Paris; Festival Temporada Alta, Girona; Teatre Principal de Palma; Diputació de Girona; EL CANAL Centre de Creació d’Arts Escèniques Salt / Girona; ICEC Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb el suport de Festival de Otoño; Théâtre Garonne, Toulouse. Amb la col·laboració de L'Animal a l'Esquena (Celrà, Gironès). Gestió i administració: Gemma Massó. Distribució: AnSó. Raybaut-Pèrés / Agente129 Fotografia: Tristán Pérez-Martín. Col·laboració en la direcció: Leo Castro. Direcció: María Muñoz, Pep Ramis. Companyia Mal Pelo. Grec'23. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 juliol 2023.
AMB UN ANIMAL A L'ESQUENA DE SEIXANTA ANYS
- Els Mal Pelo són molts quan es reuneixen al Centre de Creació L'Animal a l'Esquena de Celrà, al Gironès, però, de fet, l'ànima només són dos: els coreògrafs i ballarins María Muñoz i Pep Ramis. Es van trobar i van fundar la companyia fa 35 anys. Des d'aleshores, els seus espectacles han guanyat progressivament l'acceptació del sector de les arts escèniques i, especialment, de la dansa contemporània. Després d'aquest impasse breu pel Teatre Nacional de Catalunya dins el Festival Grec es preparen per presentar al Festival d'Avinyó l'espectacle «Inventions», que també es va estrenar el 2020 dins el Grec d'aquell any.
- Els Mal Pelo han sortit d'un temps immmersos en Johann Sebastian Bach i s'han adonat que els dos havien trepitjat la ratlla dels seixanta anys. ¿Es pot fer dansa quan s'han fet seixanta anys?, es pregunten. Alguns dels coreògrafs més reconeguts ho han demostrat i María Muñoz i Pep Ramis també volen superar el repte. Els seus dos personatges de ficció, Calamity i Billy, no es pot amagar que tenen nom d'herois de “roadmovie” o fins i tot amb ressò de la segona part d'«El paradís perdut», de John Milton, o, si anem més enllà, amb ressons fins i tot de «Calamity Jane».
- Potser no hi té res a veure, m'excuso, i tot és fruit de l'atzar, però hi ha projecció cinematogràfica en blanc i negre i a la pantalla hi ha cavalls silvestres que fiten els espectadors amb un primer pla d'un ull vigilant. I per reblar el clau hi ha dues cadires de director amb els noms dels dos personatges ben gravades de cara als espectadors. Com si encara fóssim al cinema mut amb música en directe. I hi ha també una soprano i els dos músics amb violí i violó. Només hi faltaria la claqueta, dir “acció!” i fer clec!
- «Double Infinite. The Bluebird Call» és un duet coreogràfic que fa que es retrobin a l'escenari els dos creadors de Mal Pelo després d'un temps sota el paraigua de Bach, quatre anys llargs, amb una companyia més ampliada, amb músics com ara i sempre amb la voluntat de fusionar l'espectacle amb la investigació.
- Els Mal Pelo es minimalitzen ara, amb el cos i la música, per tornar al món de ficció. És un espectacle amb tres moviments i un epíleg on les màscares d'ocellot incorporen un flaix final d'element lúdic en una trama impregnada per la desolació, la fredor, el retrobament, la recerca de l'un per l'altre, la intuïció dominada pel sentiment i l'empremta de l'ofici artístic de gairebé quaranta anys, ara que els dos descobreixen que els seixanta, tot i que admeten que els cossos ja són diferents, els obre un nou horitzó. I físicament ho especulen en el moviment de la trama. “Que almenys ens quedi el desig”, diu en un moment donat ella, Calamity. I Billy, que sembla que senti ploure o escolti piular els pardals, s'apunta al mateix desig compartit.
- Els Mal Pelo han elaborat el seu propi discurs —un espectacle de dansa amb un tant per cent força elevat de text no és habitual— i han compartit l'espanyol i l'anglès, pensant segurament en una distribució posterior, tot i que no descarten que s'acabi sobretitulant. Hi han afegit pensaments de John Berger, de Charles Bukowski, de Blaise Pascal o de Pier Paolo Pasolini, però tan subtilment que queden diluïts dins el conjunt. Sempre amb un suport sonor d'efectes que en alguns moments alterna amb la música en directe i crea una atmosfera pròpia d'una altra dimensió.
- Es diria que l'espectacle està permanentment en procés, tot i que el primer esbós ja parteix de Temporada Alta, que s'anirà perfilant, que potser escurçarà fins i tot els noranta minuts actuals i que es continuarà formulant preguntes sobre on són, què volen i què els interessa als dos personatges, que són també representants de l'ésser humà actual, com dos Adams i Eves contemporanis. Al final, la resposta que Calamity regala a Billy és aquesta: “Hi ha un ocell blau al teu cor”, li diu, la citació principal del poema «Bluebird» de Charles Bukowski que sembla que podria ser, en el fons, l'origen i el sentit de ser d'aquesta última peça d'una renovada Mal Pelo que no oblida en cap moment els orígens.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Focs/Vatre». Basat en «Feux», de Marguerite Yourcenar. Versió i adaptació: María Velasco. Intèrprets: Sloboda Mićalović, Nataša Tapušković, Milena Vasić, Nikola Rakočević, Iva Manjolović, Damjan Kecojević, Rosa Renom, Kiwani Menolascina Julian. Escenografia: Cube.bz. Vestuari: Marija Marković Milojev. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. Coreografia: Damjan Kecojevi. Banda sonora: Jordi Collet. Equips tècnics i de gestió del TNC i del Yugoslav Drama Theatre de Belgrad. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Yugoslav Drama Theatre de Belgrad. Ajudanta de direcció: Paula Blanco Barnés. Direcció: Carme Portaceli. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 - 16 juny 2023.
AMOR, AMOR... QUE ET BOMBIN!
- Ho adverteix un enunciat a la gran pantalla de fons de l'escenari abans de començar: “El personatge identificat com a Ella dins del text no fa referència a l'autora Marguerite Yourcenar i no se li poden atribuir cap de les seves declaracions.» Entesos. Però és difícil que t'ho empassis. Durant tota la representació, a un, que és un malpensat, li sembla veure-hi, almenys, l'alter ego de Marguerite Yourcenar, tot i que la tal Ella també podria ser l'alter ego dels silencis enclaustrats durant segles per tantes dones, des de l'Eva del Paradís a l'última criatura amb sexe femení nascuda a la Dexeus aquest mateix vespre d'estrena.
- A les acaballes d'una temporada de remuntada definitiva, el Teatre Nacional de Catalunya es guardava ben amagada una perla, una perla, a més, de les més negres. Amb una agosarada adaptació de l'obra «Feux», que Marguerite Yourcenar va publicar el 1936, i que ha adaptat i versionat la dramaturga, guionista i credora escènica, María Velasco (Burgos, 1984) i que ha dirigit amb pols poètic i el reforç d'una punyent sensibilitat la mateixa directora del TNC, Carme Portaceli.
- A més, no s'ha conformat a fer-ho amb un repartiment de casa —hi ha tan sols l'actriu Rosa Renom i, al damunt, amb un enregistrament cinematogràfic molt elaborat, amb seqüències en primer pla, i el text en català— sinó amb una companyia del Yugoslav Drama Theatre de Belgrad, amb els sis intèrprets —tots ells de remarcable capacitat dramàtica i escènica— en llengua sèrbia, sobre una escenografia de guix esmicolat (disseny de Cube.bz), blanc per a segons quines escenes i vermellós o terrós per a altres, amb una minúscula escultura, també en guix, de la Venus de Milo al fons, i amb un piano i quatre cadires, i el suport d'una banda sonora (excel·lent fusió de Jordi Collet), on hi ha, entre una composició clàssica, pessigades des de Marilyin Monroe a Édith Piaf, que configuren un viatge no al passat sinó al present de la mà de figures clàssiques com Safo, Fedra, Aquil·les, Antígona, Clitemnestra o el jove Hipòlit, a més de la bíblica Maria Magdalena.
- Hi ha una introducció i una conclusió que són pròpies de l'adaptació de la dramaturga María Velasco, però el gruix del discurs —unes dues hores d'alta volada interpretativa que té un bon seguiment amb el sobretitulat— es basa en la juguesca que Marguerite Yourcenar va fer, fa quasi noranta anys, amb totes aquestes figures clàssiques posant-les en el túnel del temps per arribar a una visionària època moderna, una convenció que estreny encara més María Velasco portant-la a avui mateix simplement amb referències tan habituals en propostes de joves companyies com Instagram, Tik Tok o WhatsApp.
- ¿Com lliguen tots aquests canals nous de comunicació (o d'incomunicació, segons com es miri) amb una imatge del quadre «Cronos tallant les ales de Cupido» de Pierre Mignard, una pintura del segle XVII que simbolitza que el temps és capaç de vèncer i superar l'amor, és a dir, de tallar-li les ales, si convé? Doncs bé, lliguen com si fossin tots d'un mateix temps, constatant que, en la qüestió de l'amor, els humans no han evolucionat gens i el continuen patint, gaudint, esmicolant o engrandint de la mateixa manera que ho feien els antics déus.
- Marguerite Yourcenar ho va saber explicar en el seu moment amb «Feux», trencant els tabús dels mites clàssics —com aquell qui escodrinya en les entranyes dels contes populars per trobar-hi el rerefons de debò— i ho ha sabut també explicar ara l'adaptació de María Velasco i Carme Portaceli, amb una sessió introductòria d'una terapeuta —plat del dia— vestida de vermell (Nataša Tapušković) i Ella (Sloboda Mićalović), que és la brillant actriu protagonista del muntatge, amb les confessions a cor obert de Clitemnestra (Rosa Renom), Antígona (Damjan Kecojević), Safo (Nataša Tapušković), Fedra i Maria Magdalena (Milena Vasić), a més d'Aquil·les (Nikola Rakočević) i Hipòlit (Kiwani Menolascina Julian) i, de parella de ball, Ell, personatge de l'home polifacètic a l'ús, ancorat en l'amor romàntic (Damjan Kecojević). Tots, elles cinc i ells dos, sota els efluvis de l'«Hymne à l'amour» d'Édith Piaf. Perquè... sí, sí, amor, amor... que et bombin!, però ¿què hauria estat, què és i què seria la humanitat sense l'amor?
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «L’alquimista». Basat en «L’Œuvre au noir», de Marguerite Yourcenar. Versió: Michael De Cock. Traducció de Sergi Belbel. Dramatúrgia musical: Alain Franco. Intèrprets: Babou Cham, Francesc Garrido, Anna Moliner, Teresa Urroz, David Vert i Arnau Ramos Puigdellívol. Músic: Jürgen De Bruyn. Escenografia i vestuari: Marie Szersnovicz. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Roc Mateu. Coreografia: Nuria Legarda. Projeccions: Francesc Isern. Ajudanta de vestuari. Nina Lopez-Le Galliard. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera Gaju. Caracterització: Imma Capell. Assessor dramatúrgic: Gerardo Salinas. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures, Stage Tecnology, Taller Jorba Miró, Christian Saavedra, NTI, S.L. Confecció de vestuari: Carlota Ricart, Goretti Puente. Pintura i acabats de vestuari: Xavi Oró, Marta Pell. Construcció del set i assistència en les projeccions: Taller d’escenografia Castells. Agraïments: Carles Roig. Director de fotografia de les projeccions: Damià Haro. Fotografia: David Ruano. Producció: Teatre Nacional de Catalunya amb la coproducció de KVS de Brussel·les. Direcció musical: Jürgen De Bruyn. Adjunta de direcció: Ester Nadal. Direcció: Michael De Cock. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 maig 2023.
UN ESCLAT DE PARAULA, MÚSICA I PLÀSTICA
- Una dramatúrgia filosòfica, poètica i complexa com és la de la versió de «L'alquimista», basada en l'obra «L’Œuvre au noir», de Marguerite Yourcenar (Brussel·les, 1903 - Mount Desert, Maine, EUA, 1987), exigeix una posada en escena i una direcció igualment filosòfica, poètica i complexa com la que ha fet el director, actor, guionista i cineasta flamenc Michael De Cock (Mortsel, Anvers, Flandes, 1972) que s'ha convertit gairebé en un resident habitual de l'intercanvi artístic entre el KSV de Brussel·les i el Teatre Nacional de Catalunya, en la línia de vocació europea i internacional, amb peces com «Mrs. Dalloway» o la recent «Bovary», les dues en col·laboració amb la directora Carme Portaceli.
- «L'alquimista» és un esclat de paraula, de música, de plàstica i de coreografia que delata de seguida que la mateixa exigència que hi ha en el contingut del discurs de Marguerite Yourcenar s'aplica a cadascuna de les escenes, a cadascun dels intèrprets, a cadascun dels moviments, a cadascuna de les intervencions discursives dels diferents personatges, i a tot el conjunt dramatúrgic, aconseguint una peça simfònica que trasllada els espectadors a l'Europa del segle XVI i a la ciutat idíl·lica de Bruges tot i que, per exigències de l'excepcional sequera, l'ambientació amb aigua dels canals ha hagut de ser reduïda sota mínims i substituïda per altres efectes com les projeccions o la boira del fum.
- L'obra té un protagonista indiscutible que és el personatge de Zenó, un metge i alquimista flamenc que es debat en una Europa del 1500 que bascula entre les tenebres de l'Edat Mitjana i la lluminositat del Renaixement. I Zenó és, en aquesta esplèndida versió, l'actor Francesc Garrido (Barcelona, 1969), un veterà de l'escena, del cinema i la televisió, amb un extens catàleg a les seves espatlles, però que poques vegades ha tingut l'oportunitat de ser redescobert pels espectadors de teatre més veterans i també pels nous espectadors com un dels intèrprets en maduresa i de primera fila, com passa en aquest cas.
- No és injust dir que el noranta per cent de la responsabilitat del discurs de «L'alquimista» —per cert, traducció de Sergi Belbel— recau en ell i que transita pels diferents estats d'ànim de Zenó des de la fúria de la seva opció visionària fins a la feblesa i la decepció pel rebuig de la societat, el poder i l'església del seu temps. Cal dir també que l'actor Francesc Garrido alterna un segon personatge per precaució, Sebastià Théus, que es fon amb el principal. L'opció real del doblet es repeteix en tots els altres intèrprets com l'actor Babou Cham, que fa de Guàrdia i Procurador; o l'actriu Teresa Urroz, que fa de prior i de canonge; o l'actor David Vert, a qui toca fer de nebot de Zenó i d'amant de Zenó. Només l'actriu i cantant Anna Moliner es manté en el personatge de la mare de Zenó. Tots ells en un nivell de brillantor col·lectiva que no cedeix a cap concessió per acontentar un auditori popular.
- Tots plegats participen d'una posada en escena antològica quan es converteixen en figures de les cèlebres pintures del també flamenc Pieter Brueghel el Vell, datades igualment a mitjan segle XVI, parodiades sovint per altres disciplines com el còmic d'Astèrix, amb figures surrealistes que protagonitzen una altra de les escenes de gènere fantàstic més suggerents del muntatge.
- «L'alquimista» és una obra per paladejar des de la primera respiració a l'última inspiració, però sempre amb l'alè en suspens. Poques vegades s'ha viscut una representació en què durant les dues hores no se senti ni un estossec ni un sospir d'impaciència. Vull dir amb això que si bé cal que els espectadors agafin aire, també poden tenir la certesa que la conjunció de la composició musical —creació d'Alain Franco, interpretada en directe per Jürgen De Bruyn, amb una màscara que sembla que surti de la iconografia de la «Dansa de la Mort» de Verges—, la il·luminació, el color, el vestuari, els patacs d'aigua que fan sorgir inscripcions o gravats sobre l'enllosat, i el moviment extremament pautat de cada gest de cadascun dels personatges no permet que ningú es desentengui d'una trama aparentment llunyana però que, malgrat que parla de temps incerts i convulsos de fa cinc-cents anys, les seves conseqüències ressonen encara com un tam-tam sobre els temps incerts i també convulsos que viu la societat actual. El director Michael De Cock té el do artístic de convertir la ficció filosòfica de Marguerite Yourcenar en un suggerent miratge poètic que és un regal per als espectadors i per al conjunt del teatre.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Vent de garbí i una mica de por», de Maria Aurèlia Capmany. Versió: Albert Boronat i Judith Pujol. Composició: Marcel Bagés i David Soler. Intèrprets: David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Àurea Màrquez, Miquel Malirach, Albert Mora, Míriam Moukhles i Joan Solé. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari i caracterització: Giulia Grumi. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Joan Solé. So: Roc Mateu. Moviment: Anna Rosell. Vídeo: Carme Gomila. Ajudanta d'escenografia: María Alejandre. Ajudanta de vestuari: María Albadalejo. Ajudant d'audiovisuals: Marc Homar. Agraïments especials: Corpocación Radio Televisión Española. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Ajudant de direcció: Mauricio Sierra. Direcció musical: Marcel Bagés i David Soler. Direcció: Judith Pujol. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 març 2023.
LES IMPERTINÈNCIES DE LA CAPMANY
- Que la Campany —com li deien la gent del seu temps— se la sabia llarga és un fet. La seva sornegueria i loquacitat verbal la va qualificar com una de les oradores més brillants de mitjan segle passat. No calia que hi hagués un gran tema per estripar. Ella en tenia prou amb la seva capacitat expositiva per enganxar l'auditori.
- Era la Capmany que, a banda de la seva activitat cívica i política i del seu activisme antifranquista i feminista, posava el seu saber al servei del que feia més falta: si calia fer novel·la, feia novel·la («El cel no és transparent» i «Un lloc entre els morts», les dues Premi Sant Jordi entre una vintena de títols); si calia fer literatura per a joves, feia literatura per a joves («El malefici de la reina d'Hongria», entre mitja dotzena més de títols), si calia fer conte curt, feia conte curt («Coses i noses», entre mitja dotzena de títols més); si calia fer teatre, feia teatre (unes set obres entre sainets, cabaret o història, com «Vent de garbí i una mica de por») a més de fundar amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb una seu emblemàtica a la cúpula del Coliseum. Políticament, si calia ser regidora de l'Ajuntament per enfortir la cultura, feia de regidora, afiliada als socialistes catalans de l'època.
- I per si no n'hi havia prou va publicar nombrosos títols d'assaig, dietaris, memòries i va traduir sobretot del francès i de l'italià, Simenons, Calvinos i Pirandellos, entre molts altres. I si calia presidir el Centre Català del PEN, el presidia (1979 - 1983). La seva Obra Completa, en 7 volums, és una de les excepcions entre l'oblit del patrimoni literari català. La Capmany, posats a fer-la popular, té carrer en una vuitantena de poblacions catalanes. Ella sola cobreix part del dèficit de noms de dones als carrers catalans. Tot queda dit.
- Recuperar doncs la que és una de les seves obres teatrals primerenques, «Vent de garbí i una mica de por», no hauria de ser un “exotisme de quota” per a un teatre públic com el Teatre Nacional de Catalunya. Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918 - 1991) arriba al TNC per primera vegada —si la memòria no ens falla— i ho fa amb un recull de sainets que caricaturitzen la burgesia catalana en tres temps diferents: el juliol del 1909, el juliol del 1936 i el juliol del 1968. Tres temps convulsos del segle XX (La ciutat cremada, la Guerra Civil i l'antifranquisme post Maig francès).
- L'obra situa uns personatges imaginaris de la burgesia de cadascuna d'aquestes etapes que estiuegen en un lloc també imaginari (però que si se situen, per exemple, a Cadaqués, Sitges o Caldetes queda més clar). Tots ells estiuegen en el sentit més ampli del terme estiuejar. S'obliden del que passa fora del seu món. Les revoltes i les cremes de convents, el cop d'estat contra la República o les revoltes obreres i universitàries no formen part del seu cercle.
- Maria Aurèlia Capmany va estrenar aquesta obra el mateix any 1968, al Teatre Romea. La va dirigir Josep Anton Codina, amb música de Manuel Valls. Hi van treballar, entre altres, Carme Sansa, Maria del Mar Bonet i Rosa Maria Sardà. Molts anys després, el 1981, se'n va fer una versió televisiva dins el cicle de teatre de Ràdio Televisió Espanyola. La projecció d'un breu fragment en aquesta versió del TNC ho recorda amb els fotogrames de Carme Sansa i Llorenç Torres. Blanc i negre pur,
- Del blanc i negre d'aleshores, la versió d'Albert Boronat i Judith Pujol han passat al color clar, lluminós, cremós i característic amb què es mitifica l'estiueig burgès del segle XX, si és que se'n pot dir burgesia de la burgesia que a la Catalunya li va tocar en sort durant el segle XX.
- La versió respecta majoritàriament el text original de l'autora amb els retocs imprescindibles que aconsellen el pas del temps. Hi afegeix un parell o tres de fugaces referències extretes del volum «Cartes impertinents» en què la Capmany dóna la veu a dones sense veu que s'adrecen a dones que ja tenien veu. Fa també un pròleg introductori per fugir d'un perillós arcaisme i ho tanca amb un epíleg en clau de pamflet actual i també d'homenatge a Maria Aurèlia Capmany que convida els espectadors a imaginar i traslladar-se a cadascuna de les tres èpoques en les quals se situa «Vent de garbí i una mica de por».
- La versió d'Albert Boronat i Judith Pujol (ella n'és la directora) ha optat per una mirada que es mou entre la caricatura i l'esperpent light. Fa una certa por que es comenci a mirar el segle XX —que sembla que encara el tenim a tocar!— en clau d'esperpent. El situa en un espai indefinit —els mòduls de fons són l'únic que canvia l'ambientació— però que cal veure com una platja (ah!, que bé si s'hagués pogut aprofitar la immensa platja de l'espectacle lituà «Sun & Sea» que va obrir la temporada del Teatre Lliure de Montjuïc!).
- Aquí no hi ha sorra com allà perquè el teatre és imaginació i per tant tot queda a l'abast, la gràcia i el geni dels intèrprets que fan un notable exercici de moviment coreogràfic, alegren la festa verbal amb les peces musicals corals que s'inclouen en cadascuna de les tres etapes històriques i situen cada període amb el reclam del vestuari per mantenir el lligam que la Capmany fa en les tres etapes quan retrata les diferents maneres d'entendre la poesia, la relació romàntico-estiuenca amb l'estrangera de torn inclosa i els brots de burxada i controvèrsia política de cada moment passats pel sedàs de l'oportunisme i el tantmefotisme de la classe social que la Capmany vol retratar a «Vent de garbí i una mica de por». Va ser ella qui va deixar dit que volia parlar “de les xacres del seu país”. I que volia fer-ho d'una manera “entenedora, clara, divertida, trista i nostra”.
- Diria que Albert Boronat i Judith Pujol han seguit aquesta línia marcada per l'autora. No s'han desviat més del compte del camí marcat i han fet que cadascun dels personatges retratés el conjunt d'una societat que, potser per ser tan pròxima, pot ser que ens passi fins i tot desapercebuda.
- El conjunt interpretatiu té moments millors i moments més convencionals. L'actriu Àurea Màrquez xucla en part tots els altres i es converteix en el centre de l'acció amb els seus personatges. L'actriu Laura Aubert té els seus solos musicals (violí i violoncel) i una escena pròpia de Dama del Paraigua del 1909 que sembla que hagi baixat del pedestal de la Ciutadella. L'actriu Alba Florejachs alterna els seus personatges de la turista estrangera amb escenes coreogràfiques i la responsabilitat de “llegir” algunes de les «Cartes impertinents». A l'actriu Míriam Moukhles li toca sempre el paper de la minyona, la serventa o la cambrera —segons l'època— que compta sempre amb la parella de l'actor David Anguera, amb alguns dels personatges més caricaturescos del muntatge. L'actor Albert Mora representa alguns dels personatges més esperpèntics, més al marge de la burgesia establerta. I Miquel Malirach i Joan Solé juguen al gat i la rata en les relacions fugaces d'estiu que es mouen entre la dèria del faldiller, la del poeta en evolució o la del conservador partidari de pensar que qualsevol temps antic sempre va ser millor.
- El muntatge fa honor al títol i té el mèrit de passar com una alenada de garbí i de deixar el rastre d'una mica de por, sobretot si fem cas de l'epíleg que protagonitza Alba Florejachs amb l'ajut coral de l'acompanyament i que s'encomana a la Capmany sense que la Capmany, des de l'altre món, tingui paraules per respondre als reptes i els embats de l'“estiueig” en què la societat, burgesa o no, del segle XXI està vivint. Tenim por de tot, Maria Aurèlia, diu: por del canvi climàtic, por de la guerra, por de les xarxes socials, por de la ultradreta, por del feixisme... Amb tanta i tanta por... ¿com seria el quart estiu que Maria Aurèlia Capmany no va acabar de rematar?
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Quan ens haguem torturat prou (When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela», de Martin Crimp. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Anna Alarcón, Alba Gallén, Cristi Garbo, Guim Oliver, Xavi Sáez i Neus Soler. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i composició: Gerard Marsal. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant de producció i distribució: Guillem Albasanz. Estudiant en pràctiques de l'Institut del Teatre: Leonardo Vicente. Producció: Cassandra Projectes Artístics i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Dressart, Época, Gasull Fotografia, Sombrerería MIL, Q-ARS Teatre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Sadurní Vergés. Direcció: Magda Puyo. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2023.
MASOQUISME INTEL·LECTUAL
- El dramaturg Martin Crimp (Dartford, Kent, Regne Unit, 1956) va basar aquesta obra estrenada al National Theater de Londres el 2019 a partir de la novel·la «Pamela o la virtut recompensada» de Samuel Richardson, publicada el 1740. La directora Magda Puyo tendeix sempre a pujar a la corda fluixa en els muntatges que dirigeix i fa la sensació que no l'espanten ni el perill de la pèrdua de l'equilibri ni el vertigen de l'alçada.
- L'obra «Quan ens haguem torturat prou» —en català s'ha optat per no recórrer al subtítol original que fa referència a la novel·la de base i que justifica amb “dotze variacions”— és un muntatge que produeix precisament vertigen. El produeix als espectadors i segurament que també n'ha produït als intèrprets quan s'han posat en la pell dels personatges torturats de Martin Crimp, sobretot l'Home i la Dona, perquè no tenen nom de fonts, interpretats amb la força que els caracteritza, per Xavi Sáez i Anna Alarcón, una parella d'intèrprets que no és la primera vegada que coincideixen en un muntatge. Només cal recordar de fa deu anys, el seu «Sé de un lugar» a la sala petita de l'antic Escenari Brossa de La Seca.
- La directora Magda Puyo avisa els espectadors de «Quan ens haguem torturat prou» en el programa de mà: «Aquesta és una peça teatral atractiva —diu— que pot enutjar, emocionar, divertir o, simplement, deixar perplex el públic.» Que ningú no se senti enganyat, doncs, i empleni un full del Llibre de Reclamacions. Les reaccions —estaria bé que el TNC fes, a través de la Intel·ligencia Arificial que ens amenaça controladora, una anàlisi sociològica d'amagat de cada funció— poden anar des del total rebuig a la màxima perplexitat.
- I és que el dramaturg Martin Crimp no està per concessions fàcils i posa davant els ulls dels espectadors un mirall polièdric en el qual tothom es pot veure multireproduït i potser esberlat i tot. De fet, Martin Crimp recorre a aquella fórmula tan coneguda que justifica segons quins actes de l'ésser humà dient que tothom pot ser amable o violent, home o dona, submís o repressor, segons els recursos o la cultura que té al seu abast.
- L'estructura de l'obra es desenvolupa en un seguit d'escenes que volen mantenir una trama unitària però que sovint s'enfilen per les branques i poden arribar a desconcertar els espectadors més avesats a seguir una narrativa lineal.
- Aquest és un d'aquells muntatges que es fa viu quan s'ha fet el fosc final. Aleshores es posa en una coctelera la multiplicitat d'accions i imatges de l'obra i les seves “variacions” i se'n treu, al final de la sacsejada, l'elixir màgic amb la seva aroma, les seves sensacions, les seves clarors i les seves ombres.
- A la novel·la de Samuel Richardson, «Pamela o la virtut recompensada», una jove serventa de quinze anys es resisteix al seu “amo” i al seu assetjament abans de casar-se amb ell quan aquest se'n penedeix i li concedeix l'ascens social. El dramaturg Martin Crimp ho aprofita per fer una mirada salvatge als hàbits sexuals contemporanis que ens embolcallen i als rols de poder i de gènere que s'estableixen entre Home i Dona.
- Martin Crimp va més enllà de l'exploració sexual que li suggereix la novel·la del segle XVIII i entra també en una relació de poder sadomasoquista amb ullada moderna, però a partir de la capacitat de poder econòmic del mascle que utilitza com a moneda de canvi sobre la femella. I juga amb foc quan intercanvia els papers dels dos personatges principals i l'actriu Anna Alarcón agafa el rol de l'Home, per caure en els mateixos estereotips de domini, i l'actor Xavi Sáez, el rol de la Dona, amb la mateixa submissió amb la qual l'havia reprimida ell abans.
- He dit que no tenen nom de fonts, però sí que hi ha una picada d'ullet a la novel·la de base quan el nom de Pamela és imposat per un i rebutjat per l'altra. Interpretativament, l'actriu Anna Alarcón té un parell o tres d'escenes en què cal que faci un canvi total de registre tan vocal com físic. Són els millors moments del muntatge que l'actriu posa en un llistó molt alt malgrat la trampa que Martin Crimp els para a tots a cada gir o variació.
- El repartiment de l'obra compta també amb altres personatges que reforcen la trama perquè no s'enroli només en un violent “tête à tête”. El més destacat és el de la Senyora Jewkes (l'actriu Cristi Garbo), personatge que surt de la novel·la «Pamela» i que dins del bagul de rols de gènere i estereotips socials i culturals reivindica l'atractiu de la dona grassa i empoderada i que juga amb la seva fantasia sexual relacionada amb la Dona, la Pamela.
- Els altres tres personatges són els fills de l'Home: Ross (l'actor Guim Oliver), a qui li toca el rebre per una altra línia de poder, i les dues noies (Alba Gallén i Neus Soler). Ells tres, la mirada simbòlica dels joves sobre la decadència, la decrepitud i l'autodestrucció dels grans, juntament amb Cristi Garbo, protagonitzen les escenes musicals com si la duresa de la trama es volgués endolcir subtilment amb aquests afegits interpretatius de veu i banda en directe amb una composició original de Gerard Marsal que també ha tingut cura del so ambiental.
- Precisament aquests dies, dins el cicle Katharsis del Teatre Lliure s'ha vist l'espectacle «Domestic Violence» que, durant cinc hores, com el títol no enganya, tracta la violència i el rol de poder amb dos personatges caracteritzats amb caps grossos. Aquí, no hi ha màscares sinó carn i os. Tota la ficció de «Domestic Violence» es converteix aquí en realisme. Un cos a cos que només es pacifica amb el número final —uniforme de “bodys” negres de dues peces tots sis personatges— que enllaça circularment amb l'inici de l'espectacle quan han aparegut també tots sis, encara ben vestits i empolainats, en una fugaç coreografia de benvinguda asseguts a les cadires, abans que el masoquisme intel·lectual s'apoderi de l'escenari.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Moriu-vos». Creació: Cultura i Conflicte. Dramatúrgia: Anna M. Ricart Codina. Intèrprets: Imma Colomer, Montse Colomer, Oriol Genís, Arthur Rosenfeld, Magda Puig, Erol Ileri i Piero Steiner / Enric Ases. Figurants: Gemma Masip, Elisa Muixí, Maribel Sabaté, Pilar Sala, Rosa Serra. Escenografia: Judit Colomer. Assistent d’escenografia: Mariona Signes. Vestuari: Rosa Lugo Fàbregas. Il·luminació: Jou Serra. Música: Pepino Pascual. Espai sonor: Pepino Pascual i Marc Jodar. Vídeo: Erol Ileri Llordella. Ajudanta de direcció i de coreografia: Carla Tovias. Direcció de producció: Òscar Balcells. Producció executiva: Judit Codina Serra. Cap tècnic: Xavier Amat. Tècnics de gira: Marc Jodar i Jordi Domènech. Administració: Mònica Cardús. Comunicació i premsa: Núria Olivé. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà i Marissa Paituví. Fotografia: Marta García Cardellach i Oriol Casanovas Puigjané. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l’Aurora. Coproducció: TNC i Temporada Alta. Distribució: Roser Soler. Amb el suport de: Institut de les Empreses Culturals i Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural. Amb la col·laboració de: Ajuntament d’Igualada i Teatre La Passió d’Esparreguera. Direcció coreogràfica: Sol Picó. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 17 novembre 2022.
AMB EL COR ESTRET COM UN PUNY
- Qui avisa no és traïdor: la vellesa sempre arriba, ni que els que la consumiran no en siguin, de joves, per sort, gaire conscients. Aquesta nova proposta del col·lectiu de creadors multidisciplinars “Cultura i Conflicte” dóna visibilitat a la cara oculta de la vellesa, la que passa els dies en una residència de gent gran. Una “maison de repos” en diuen els francesos, que queda més fi, o un “geriàtric”, en diuen a vegades per aquí, que espanta només de sentir-ne paladejar els fonemes.
- La residència de ficció de l'obra «Moriu-vos» és una residència especial, però no tan allunyada de la realitat. No té res a veure amb aquella altra residència de «Forever Young» on els residents, gent de les arts, hi esgoten les seves últimes possibilitats en un cau d'humor. O en aquella altra del dramaturg Oriol Tarrasón, «Un dia qualsevol», que per cert ja va comptar amb l'actriu Imma Colomer, com ara, i que era un cant a la vida, ni que fos al final de la vida.
- Aquí, l'humor i el cant a la vida, si n'hi ha, són tan subtils que vénen amarats d'un to agredolç i transiten irremeiablement cap a la tristesa. Ja ho adverteix, d'entrada, el personatge, en clau de geganta, de la presumpta Verge Maria. No sé per què em sembla una mena de verge fallera, a saber si per influència d'una de les creadores de l'espectacle, Sol Picó. Per donar-li un aire eteri, la Verge circula vaporosament sobre un d'aquests vehicles personals de dues rodes elèctriques, amagat sota el mantell, mentre llança l'amenaça que l'espècie humana està arribant al final del que s'ha conegut com a civilització.
- ¿Vol dir això que l'obra «Moriu-vos» és una proclama apocalíptica? Doncs, sí i no. Depèn de com un s'ho prengui. Per als que consideren que la vellesa és del tot apocalíptica, diguem-los que sí. Per als que consideren que la vellesa és una segona oportunitat de fer la viu-viu, diguem-los que no.
- El que sí que «Moriu-vos» no amaga és una clara denúncia sobre la marginació de la vellesa i, en conseqüència, el tracte que rep una part d'aquesta massa humana, cada vegada més nombrosa i amb més esperança de vida, però també més dependent i més sotmesa a la vulnerabilitat, la precarietat i la injustícia de la progressiva fallida del sistema del benestar social.
- L'obra «Moriu-vos» no té exactament el que en podríem dir una “trama establerta”, però sí que en configura una d'imaginària durant l'hora i mitja d'acció que combina la dramatúrgia amb la música i, sobretot, amb el moviment i la coreografia.
- Al costat de la part textual d'Anna Maria Ricart Codina —molt esquemàtica, suposo, a manera que la companyia dirigida per Joan Arqué ha anat arrodonint la proposta a partir dels assajos—, hi ha l'aportació de so i música de Pepino Pascual amb Marc Jodar, que toca totes les tecles, des de la popular «Clavelitos» de mitjan segle passat fins a música electrònica contemporània passant per una altra antològica de memòria en blanc i negre de marca mexicana com «Bésame mucho».
- Peces de museu que són una manera d'ironitzar sobre el tracte d'aquella cultura pretesament ancorada en una generació que es dóna a la gent gran i que, paradoxalment, ja fa temps que flirteja amb les noves tecnologies i ha viscut emblemàtics concerts de rock sense la caspa de Joselitos, tunes universitàries o Julios Iglesias. Un carretó d'obres, un carretó de transport i una tanca d'obres ironitzen també sobre el tractament que es fa sovint de la gent gran com si fossin material reciclat de construcció.
- Els personatges principals de l'obra tenen els seus propis noms: Imma (Colomer), Montse (Colomer), Oriol (Genís), Arthur (Rosenfeld), Piero (Steiner) i els que fan de cuidadors, Magda Puig (doblet amb Verge Maria) i Erol Ileri, a més de cinc figurants, totes dones de la generació que l'obra vol retratar.
- Hi ha els moments de rebel·lia que protagonitza el personatge d'Oriol Genís. Hi ha els moments de burxar l'ànima que protagonitza el personatge d'Imma Colomer. Hi ha el moment estel·lar de solo coreogràfic sobre cadira de rodes que protagonitza el personatge de Montse Colomer. I hi ha els moments de reivindicació d'Arthur Rosenfled (ballarí sènior) i Piero Steiner a qui costa de no veure'l encara amb el rostre enfarinat al costat de Joan Arqué quan els dos i la troupe fan espectacles de pista de circ.
- «Moriu-vos» és una creació tan multidisciplinar i clarivident que a la majoria dels espectadors els acaba deixant amb el cor estret com un puny. Potser perquè la companyia obre de bat a bat l'armari mirall de la cruel realitat que la societat aparentment més culta, rica, desvetllada i feliç de tots els temps ofereix als que ho han sacrificat tot per donar-ho també tot sense opció a rebre res a canvi.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Zona inundable», de Marta Barceló. Intèrprets: Isabelle Bres, Marc Garcia Coté, Marc Joy, Pepa López, Vanessa Segura i Àlvar Triay. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So i espai sonor: Nacho López. Vídeo: Joan Rodón. Ajudant d'escenografia: Llorenç Pérez. Ajudant de vestuari: Laura García. Ajudant de moviment: Davo Marín. Ajudant de vídeo: Martín Elena. Agraïments: Natàlia Casasús i Antònia Jaume. Amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Gira subvencoonada pel Consell de Mallorca. Coproducció TNC i Teatre Principal de Mallorca. Ajudant de direcció: Albert Massanas. Direcció: Marta Gil Polo. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 octubre 2022.
ARXIU DEFINITIU DE LA MEMÒRIA EN REMULL
- A la població de Sant Llorenç des Cardassar (comarca de Llevant, illa de Mallorca), anomenat “Sant Llis” en la ficció documental sobre fets reals en què es basa l'obra «Zona inundable» de Marta Barceló (Palma, Illes, 1973), una riuada del 9 d'octubre de l'any 2018 va provocar una de les tragèdies meteorològiques més importants que es recorden a l'illa, tant amb la pèrdua d'habitatges com personals, tretze morts, a més de la completa inundació dels arxius dels Jutjats de Pau amb la conseqüència que bona part de la memòria dels avantpassats del poble va quedar esborrada.
- L'obra, que va obtenir el premi Vila de Santanyí de teatre, parla d'aquests fets tràgics no tant com ho faria un “30 minuts” a la carta sinó a partir de les vivències d'una sèrie de personatges que, des de la seva inicial fortalesa, acaben mostrant-se com peces fràgils d'un planeta cada vegada més desbocat.
- Així, els sis intèrprets alternen diversos papers: locutors de ràdio i televisió que donen la notícia de la riuada; diversos arxivers que es mobilitzen com a voluntaris per recuperar i restaurar els documents enfangats; una geòloga que aporta el presumpte criteri científic... Però, sobretot, allò que podria caure en un còmode i simple documental descriptiu amaga les reaccions de quatre personatges essencials: un picapedrer i paleta amb una furgoneta anomenada Fortuna que li té el cor robat; una mare soltera que té una perruqueria oberta; el seu fill amb qui no té una relació gaire bona; un jove amic del fill com a personatge absent que lliga bona part de la trama; i una dona ja gran de Sant Llis que viu sola i que arrossega el pes d'haver perdut una filla més de trenta anys enrere.
- L'autora aprofita, doncs, una tragèdia col·lectiva com la de la riuada de la reanomenada població de “Sant Llis” per aprofundir en les petites tragèdies de cadascun dels personatges i perquè, de la mateixa manera que, amb els arxius inundats, s'intenta reconstruir la memòria col·lectiva, es reconstrueixi també la memòria personal de cadascun dels quatre principals protagonistes.
- El muntatge juga amb efectes senzills escenogràficament però que aconsegueixen l'impacte que una torrentada imprimeix en qui l'ha patida, ja sigui en la ficció de “Sant Llis” o en qualsevol altra població de zones geològicament inundables, irresponsablement alterades, com ho són moltes del litoral i el prelitoral Mediterrani.
- Tota l'acció té lloc en un espai enclaustrat per unes enormes prestatgeries blanques plenes de centenars d'arxius definitius —em refereixo a aquelles antigues capses de cartró dels arxius dels despatxos tradicionals del segle passat abans que existís l'arxiu digital, que és tan feble pels ciberatacs actuals com ho era la pasta de paper.
- Amb només uns taulells que els intèrprets mouen en diferents accions i amb eficaços efectes d'il·luminació i so, a més d'una subtil projecció per aparentar l'aiguada, la tragèdia de la riuada es va fent present a poc a poc durant tota la trama (90 minuts), interrompuda només per les intervencions en solitari, corals o en diàleg, de cadascun dels personatges.
- «Zona inundable» compta amb un repartiment que, fruit de la coproducció teatral catalanobalear, reuneix intèrprets que, més que mai, reflecteixen la diversitat dialèctica del català, la interpretació de la qual és tan ben dita com curosa pel que fa a l'ús i la comprensió del llenguatge —llàstima de tres o quatre “joders” invasius del personatge més jove—, i s'enriqueix amb la variant dialectal de les Illes i combina l'oriental i l'occidental sense que ningú s'hi esgarrinxi, alguns perquè és la seva variant pròpia i d'altres perquè és l'adoptiva o perquè s'hi adapten amb algunes expressions puntuals.
- Marta Gil Polo ha dirigit la companyia amb precisió i afegint a l'acció documental i la trama textual una bona part de moviment coreogràfic que aprofita tant els taulells esmentats com a tarimes com les prestatgeries d'arxius que fan també la funció, en algun moment, d'escala o replans d'habitatge.
- Moment delicat per a l'actriu Pepa López, en el paper de Magdalena, la dona solitària que vol recuperar la memòria de la filla perduda. Escenes també destacades amb l'actriu Vanessa Segura, la mare i perruquera, i l'actor Àlvar Triay, el picapedrer de la furgoneta Fortuna. Moments més epidèrmics amb la reacció del secret amagat del fill de la perruquera i que no desvelaré, interpretat per Marc Joy. I moments de transmissió radiofònica a quatre mans amb Isabelle Bres i Marc Garcia Coté. Tots, però, es revesteixen d'altres personatges secundaris acabant configurant una auca de la riuada d'aquest “Sant Llis” de ficció però malauradament real i feridora com va ser la de Sant Llorenç des Cardassar.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Europa Bull». Dramatúrgia de Jordi Oriol. Música de Carles Pedragosa, Sasha Agranov i Kalr Stets. Intèrprets 2022: Sasha Agranov, Sarah Anglada, Olga Onrubia, Jordi Oriol, Carles Pedragosa i Karl Stets. Intèrprets 2019: Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Hierro, Olga Onrubia, Carles Pedragosa i Karl Stets. Espai i vestuari: Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. Il·luminació: Marc Salicrú. Projeccions: Marc Permanyer. Espai sonor: Jordi Salvadó. Ajudanta d'espai i vestuari: Adriana Parra. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre: Gabi Jiménez. Construcció d'escenografia: Xarli. Confecció de vestuari: Begoña Simón, Rosa Barbero i Inés i Trini. Cap tècnic: Albert Glas. Regidora en gira: Olalla Calvo. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció executiva: Helena Font. Producció: Indi Gest, Premi Quim Masó 2018 i TNC. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: Jordi Oriol. Estrena: El Canal, Salt, Festival Temporda Alta, 15 novembre 2019. Reestrena: Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 novembre 2019. Reposició Grec'22: Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 juny 2022.
I TANT SI “BULL” EUROPA!
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2019. Algunes referències corresponen a aquell moment]
- Oh, sorpresa! ¿Pot ser que el joglar Albert Boadella hagi aparcat l'autoodi catalanofòbic i la mania persecutòria que atribueix als seus coetanis i que hagi tornat al teatre català amb un nou espectacle? No! És Jordi Oriol, actor, músic i director teatral, que amb un equip que ho fa rodó del tot ha posat en solfa i alguna cosa més l'espectacle «Europa Bull», guanyador del Premi Quim Masó de l'any anterior i estrenat ara, primer al Festival Temporada Alta d'aquest any i, com un enllaç, al Teatre Nacional de Catalunya.
- El teatre català actual, tocat per l'autocensura, va curt d'autocrítica i de paròdia sobre el moment social i polític que s'està vivint. I Jordi Oriol (Barcelona, 1979) trenca aquest silenci i omple el buit esplendorosament i amb un farciment de gran volada amb un espectacle que no es conforma a prendre's amb bon humor la decadència i la crisi que pateix l'Europa de la Unió —la unió dels estats perquè ja fa temps que desconeix la de les regions— sinó que empeny els espectadors a barrinar durant una hora i tres quarts, esquetx a esquetx —i ho dic així perquè malgrat la unitat de la trama sembla confeccionada amb píndoles— sobre el que està veient, a través de la «lletra menuda» que l'autor va esquitxant aquí i allà amb una fina ironia que no traspassa cap línia vermella però que tampoc no s'està de trepitjar l'ull de poll quan cal.
- «Europa Bull» és un espectacle pluripluriplurilingüe que, si el veiessin, hauria de fer contents els caps pensants del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) que han desenterrat aquesta preocupació estèril per la llengua. És un espectacle que té certament text, tot i que sovint en diferents llengües i, per tant, amb traducció sobretitulada, però que s'estructura bàsicament amb accions de moviment, de gest, de mim, de música de diferents registres —alerta amb el trio Pedragosa, Aganov i Stets—, de folklore «regional europeu» i d'un evident registre de clown de sala.
- Els protagonistes són els polítics membres d'una hipotètica Comissió de Cultura del Parlament europeu —hi ha tot de pals de banderes a dojo!— que estan pensant quina commemoració poden organitzar. Però si quan va passar allò de la Torre de Babel que s'hi esmenta ja va ser difícil que s'entenguessin, aquí els auriculars de la traducció simultània no tenen gaire més sort. La metàfora del col·lapse i la falta d'entesa salta a la primera.
- Durant la paròdia, els sis intèrprets es multipliquen en multitud de personatges, alguns, com li toca fer sobretot a l'actor Joan Carreras [2019] / Jordi Oriol [2022], amb canvis de vestuari a ritme de TGV. Ziiiuuu! Les caracteritzacions —remarcables les de tots, però més complexes i espaterrants les de les actrius Anna Hierro i Olga Onrubia— van des dels cèsars romans als francesos Robespierre i Napoleó o l'alemany Karl Marx —aquest, per cert, autor d'«El Capital», pujoleja Joglarescament—, i des d'empleats rasos del Parlament europeu a una família d'una àvia centenària que ja no toca vores, que va viure la Gran Guerra i va patir la repressió de la Segona Guerra Mundial en un homenatge acompanyada d'uns parents i d'un parell d'avis de residència amb metge o infermer d'acompanyant.
- I tot això, aprofitant la història real de la vaca Penka, una vaca búlgara «sense papers» que el 2018 va estar a punt de ser condemnada al sacrifici perquè va arribar als prats de Sèrbia travessant la frontera de la Unió Europea i va haver de ser salvada gràcies a una campanya popular on no hi va faltar, per exemple, Paul McCartney, entre altres figures populars. Europa sempre tan solidària... si es tracta d'una vaca, esclar.
- El filó de la vaca ja no es deixa durant gairebé tota la trama fins al punt que el final —que té garantit l'efecte espectacular que em reservo de desvelar—, en una acció de teatre dins el teatre, parodia fins i tot el vaixell de «Mar i cel» amb tonada inclosa i s'empara en la cultura de base per intentar posar remei a l'apatia de la cultura burocràtica dirigida des de dalt. Només l'aspiradora d'un dels empleats de l'Staff és l'última esperança europea que faci neteja i tregui la pols de sota les estores.
- «Europa Bull» s'ha programat «només» durant una quinzena de dies al TNC [2019]. Diria que, vist l'extraordinari i original resultat escènic, és un espectacle idoni per a espectadors de totes les edats i sense fronteres que es mereix una llarga vida, amb l'avantatge que alguna de les paròdies es poden readaptar segons com bufi la situació de cada moment. Ara ja hi ha referències a un tal «judici», referències a un tossut «cederrequeerre», referències a cremes de contenidors, referències a un tal tsunami democràtic, referències a un tal «eixamplar la base» i referències a muntar —o no— una rebel·lió ni que acabi en sedició.
- «Europa Bull» fa bullir la imaginació dels espectadors sense que els falti gens a la intel·ligència. «Europa Bull» és un espectacle tan «seriós» com «divertidíssim». Per això cal organitzar de seguida una vaga —¿una «vaca»?— i amb moltes ganes de «Liberté, Égalité i Fraternité» cridar tots a cor què vols: «Llibertat, Amnistia... i Reposició cada dia!»
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «El pes d'un cos», de Victoria Szpunberg. Composició musical: Carles Pedragosa, Joan Solé i Sabina Witt. Intèrprets: Quim Àvila, Laia Marull, Carles Pedragosa / David Marcé i Sabina Witt. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Joan Solé i Guillem Rodríguez. Vídeo: Joan Rodón. Moviment coreogràfic: Montse Colomé. Disseny capgròs original: Silvia Delagneau. Direcció de producció: Carles Manrique. Direcció tècnica: Xavier Xipell. Ajudanta de producció: Laura Alonso. Disseny gràfic: Maria Picassó. Fotografies: David Ruano. Distribució Magnetica Management: Elena Blanco. Amb la col·laboració del Teatre Plaza de Castelldefells. Equips tècnics i de gestió del TNC: Producció: Velvel Events, Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 maig 2022.
LAIA MARULL ELEVADA
A LA TERCERA POTÈNCIA
- La dramaturga i directora establerta a Catalunya, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973) diu que el pare absent que s'homenatja en l'obra «El pes d'un cos» no és ben bé el seu pare i que la filla protagonista, Olga, no és ben bé ella. Però no es pot amagar que hi ha alguna cosa de l'un i de l'altra en tota l'obra, a pesar que és evident que l'autora ha fet una intel·ligent i delicada manipulació literària que des de la ficció dirigeix la mirada sense subterfugis cap a una trista realitat de la precarietat social i sanitària moderna i de les promeses del benestar defenestrades pel cinisme polític de tots els colors.
- Fins aquí, la part més transcendent de l'obra que no cal obviar. Però «El pes d'un cos» va més enllà perquè barreja aquesta reflexió de fons sobre les dificultats de la vida i les dificultats de la mort amb un espurneig lúdic, divertit, amb tocs d'humor, en algun moment irreverent i amb una posada en escena de les que aixequen la moral i eleven l'autoestima del teatre en una temporada farcida de llums i ombres i platees a mig gas.
- Fem un parèntesi per dir que Alberto Szpunberg (Buenos Aires, 1940), pare de l'autora, va ser un poeta, professor universitari i periodista argentí compromès amb la resistència, després del cop d'estat militar de l'Argentina del 1976 liderat per Videla, que va portar el poeta a l'exili a Catalunya, concretament al Masnou, fins al 1983 que va fer de corresponsal des de París i el 2001 que va recuperar la plaça de professor a la Universitat Popular de les Madres de la Plaza de Mayo. Alguns dels seus poemes havien estat musicats com a tangos o valsets i va ser autor de diverses antologies poètiques. Alberto Szpunberg va morir el novembre del 2020, ja novament a Barcelona, per una crisi arran de les complicacions del coronavirus, una circumstància durant la qual l'autora va començar a crear el que seria la història d'«El pes d'un cos».
- L'obra no seria el que és sense una suma d'elements de treball d'equip escènic que és evident que és molt d'equip i, sobretot, per l'aportació de l'actriu protagonista, Laia Marull (Barcelona, 1973), que aquí es multiplica per tres: ella, la germana gran Olga, i en off, via telemàtica, en els papers de Maixa i Irina, les seves dues germanes —retrat de tantes trifulgues familiars quan arriba l'hora de la veritat—, en una al·legoria literària, esclar, en aquest cas, a «Les tres germanes», d'Anton Txékhov, l'autor rus que fa dir en la seva coneguda obra, allò de «Fa un any que el nostre pare és mort, avui, exactament, el cinc de maig, el dia del teu sant, Irina».
- L'actriu Laia Marull és una actriu engolida amb èxit des de fa temps pel cinema tot i els seus inicis i parèntesis teatrals, com per exemple l'iniciàtic i ja llunyà «Roberto Zucco» amb Lluís Pasqual, el 1993, aviat farà trenta anys, a l'encara Palau de l'Agricultura mig en runes abans de ser Teatre Lliure de Montjuïc. Ara interpreta amb brillantor i espontaneïtat a la vegada el que en una altra posada en escena seria titllat simplement de monòleg però que aquí acaba integrant-se en una trama que a vegades agafa fins i tot aires de performance, gràcies a les caracteritzacions dels actors Quim Àvila —infermer, zelador i a estones “quec” d'un “quec” que s'encomana i no dic res més— i l'actor i músic Carles Pedragosa —a vegades punk i ja diré més endavant per què—, un dels tres artífexs de la banda sonora original de tota l'obra que compta a més amb l'aportació musical de la cantant i compositora Sabina Witt (nom artístic i, per més detalls familiars, germana de l'autora Victoria Szpunberg).