El monòleg —tampoc no s'ha d'amagar—, creix en intensitat i obté el seu millor clímax de la meitat endavant. Això vol dir que la primera mitja hora requereix l'esforç d'una certa compenetració entre intèrpret i espectadors. Superat aquest pacte, l'actuació pren la volada absoluta i mostra, cap al final, el millor Sergi López, el que s'enfronta a un espectador imaginari, el que canta la canya sense pèls a la llengua, el que aixeca l'auditori com una autèntica estrella.
Entremig, s'ha trenat una història que es podria qualificar, sense faltar al respecte de l'autor, de "fontaneria sensual". Els mateixos espectadors ho podran jutjar. Sergi López juga amb aquell recurs tan popular de les coses mig dites, de la lletra menuda, de la insinuació, del forçar el pistó de la imaginació de l'interlocutor. I només amb la paraula s'acaba confegint un imaginari com si per l'escenari hi hagués desfilat una nombrosa companyia d'intèrprets, amb els seus cors acompanyants inclosos.
«La troupe, circ a tot ritme», Boni & Cia. Músics i pallassos: De Mortimers. Trapezi de balanç: Lola (Cia. Lorrojo). Equilibris mans a mans: Cia. Los 2Play. Corda fluixa i malabars: Biel Roselló (Cia. Solfasirc). Presentador: Jordi Juanet 'Boni'. So: Xavier Carbonell. Direcció de Jordi Juanet 'Boni'. Jardins Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 maig 2009.
Encara és fresc l'espectacle que Jordi Juanet 'Boni' va presentar al Teatre Poliorama en solitari. Ara dirigeix aquest muntatge de circ sense lona, als jardins del Teatre Nacional de Catalunya —a la sala Tallers, si plou— on fa també de mestre de cerimònies i on només repeteix un tast del seu anterior espectacle, el de l'orquestra amb tres voluntaris del públic, a part d'una fugaç passejada amb monocicle que, sobre lona protectora de la gespa, no admet gaires filigranes.
El muntatge de circ reuneix una sèrie d'artistes provinents d'altres companyies i disciplines, però units per un fil comú. Boni refà la història de ficció de 150 anys dels seus avantpassats —italians, esclar!—, gent de circ de tota la vida, i va presentant cada número relacionat amb el passat familiar dels artistes.
El públic, en grades i en semicercle, és davant d'un escenari a peu pla amb tarima elevada que situa els músics al capdamunt, els encarregats d'una banda sonora que té tant de pes en el guió com els números que es van representant. L'utillatge, nostàlgic i espectacular a la vegada, destaca amb l'aparició d'una camioneta atrotinada, pròpia dels anys trenta, que porta alguns dels artistes que arriben tard, amb una mirada als orígens del circ i els artistes de fira ambulants. Moltes maletes al voltant de la gespa per remarcar també aquest caràcter nòmada dels artistes de circ.
El guió tendeix a reforçar l'humor, fins i tot en segons quins números de malabarisme, la corda fluixa, l'equilibri o el trapezi. Però en cap moment s'hi veuran els pallassos tradicionals de pista sinó que aquests formen part del mateix repartiment de la troupe. És a dir, tothom fa un doble paper: el de la seva especialitat i el del pallasso.
Un número de l'abellot que ni l'insecticida aconsegueix eliminar crea situacions esperpèntiques en alguns dels espectadors; una equilibrista despistada —carn de pallassa— porta la batuta de la companyia Els 2Play, un grup que barreja la perfecció equilibrista amb l'humor de pista. Música malabarista, número innovador de pilotes i claqué, amb la nova tecnologia electrònica, i una orquestra que s'encarrega dels efectes musicals que fomenten la imaginació dels espectadors, i un número de música percussionista i "naturista" amb DeMortimers, amb una composició que se serveix només de les mans i de les carns de cadascú, cul, pit i cuixa. La picaresca de la trapezista Lola, de la companyia Lorrojo, protagonitza més d'una picada d'ullet a les males intencions adultes.
El circ viu un moment dolç, tot i que fa bé de no refiarse'n. Obertura del Festival Grec; maduresa i èxit del Trapezi de Reus i, després, de Vilanova; consolidació del festival de pallasses d'Andorra; caps de setmana amb espectacles escampats per diversos escenaris; factories estables; temporada estable del Circ Cric amb Tortell Poltrona al Montseny; futur prometedor amb l'espai d'assajos del Fòrum... La incorporació dins el cicle El Nacional Petit, d'aquesta disciplina és un pas més cap a la normalització o, com a mínim, cap a la possibilitat de donar sortida a un sector nombrós en artistes que sovint, fins ara, ha tingut més acollida fora que aquí.
«La nit més freda (veus de l'exili)». Textos de Joan Oliver, Carles Riba, Mercè Rodoreda i Antoni Rovira i Virgili. Citacions de Joaquim Amat-Piniella, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Pere Calders, Josep Carner, Anna Murià, Lluís Ferran de Pol, Francesc Trabal i Pere Vives i Clavé. Idea i creació de Teresa Vilardell, amb la col·laboració de Fina Rius. Dramatúrgia de Miquel Casamayor i Teresa Vilardell. Intèrprets: Roger Casamajor, Ricard Contreras (músic), Elena Garcia, Pep Miràs, Jordi Rico i Fina Rius. Assessoria documental: Maria Campillo. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Verònica Garcia. Il·luminació: Lionel Spycher. Arranjaments i direcció musical: Dioni Chico. So: Damien Bazin. Recerca i edició vídeo: Joan Rodon. Moviment: Iva Horvat. Testimonis: Carme Casas, Enric Casañas, Edmon Gimeno, Maricel Lagresa, Joan Pi i Josefina Piquet. Direcció de Teresa Vilardell. Coproducció: TNC, CAER i El Jardí de Figueres. Sala Tallers Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 abril 2009.
Reunir textos tan diversos, des de memòries a citacions periodístiques, i de la poesia a la narrativa o el gènere epistolar, per construir un espectacle homogeni, dramatúrgicament coherent, no és gens fàcil i sempre té el risc de crear un clima de desajustament. No és el cas d'aquest muntatge que vol ser no només un homenatge als exiliats de la guerra civil sinó també una peça més que expliqui a generacions més joves la cruesa de l'exili, amb testimonis de l'èxode republicà de fa setanta anys, aleshores infants, avui avis supervivents i un valuós patrimoni memorístic.
Teresa Vilardell i Miquel Casamayor, responsables de la dramatúrgia del muntatge, col·legues de batalles escèniques des de fa anys i descobridors, en el seu moment, de molts actors i actrius joves que avui estan a primera fila del planter professional, han creat un marc escenogràfic que gairebé es fon amb la grada dels espectadors. Una aproximació que sens dubte converteix en menys freda, la nit del títol que recupera algunes de les veus de l'exili.
La sala Tallers del TNC s'ha convertit en una mena de magatzem d'encants on les calaixeres, la màquina de cosir, els mobles antics, les cadires de braços i tota mena de mobiliari d'època penja del sostre i, com si estigués en ple vol, s'uneix amb l'escenari fins a tocar de la primera fila. Un complement videogràfic aporta imatges en blanc i negre de l'exili i les intervencions breus, senzilles, testimonials, d'alguns dels avis, aleshores infants, que van viure la fugida en la seva pròpia pell.
En aquest marc, la interpretació agafa cos i crea fins i tot un argument coral en el qual els intèrprets fan diversos personatges, amb uns eixos que posen l'èmfasi en uns de determinats, gràcies, esclar, a les referències literàries que n'existeixen. Així, Carles Riba hi té un paper rellevant, a partir de la seva fugida força hores abans de Barcelona sense que cap dels altres integrants de la Institució de les Lletres Catalanes en sabés res.
El tàndem Mercè Rodoreda i Anna Murià permet incloure-hi l'element més lúdic i d'amor jovenívol, amb la relació que es crea entre Agustí Bartra i Anna Murià, una relació que no es trencarà fins a la mort, i la frustració que viu Mercè Rodoreda i Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat), des del primer moment.
També l'actitud valenta i honesta d'Antoni Rovira i Virgili és un altre dels aspectes més remarcables, en comparació a l'estampida protagonitzada per molts altres càrrecs polítics. L'aleshores diputat del Parlament de Catalunya resisteix fins a l'últim moment a Barcelona malgrat que les tropes feixistes ja són gairebé a tocar. Rovira i Virgili és obligat pràcticament a fugir per indicacions de l'enllaç que queda a Barcelona per salvar els personatges més compromesos que encara hi queden, cosa que segurament el priva d'un judici sumaríssim i un afusellament immediat.
L'aspecte més irònic arriba de la veu de Joan Oliver / Pere Quart, amb el seu poema en el retorn en vaixell d'Amèrica del Sud, un viatge penós i llarg, que contrasta amb el seu clam nostàlgic, amarat de tristor, de la fugida a peu, que ha quedat com una de les peces antològiques del sentiment de l'exiliat que es veu obligat a travessar la carena quan la lluna fa el ple.
Durant una hora i quart, allò que podria semblar simplement un recital de textos es converteix, des del primer moment, en la representació d'un guió molt ben estructurat, amb una selecció molt afinada de veus literàries que s'entrellacen i dialoguen entre elles, amb una construcció de diversos personatges passats per la ficció, però basats en la realitat i, en definitiva, en una mena de sinopsi d'una llarga pel·lícula molts dels fotogrames de la qual estan encara avui per ajuntar després de setanta anys de rodatge.
«Lleons», de Pau Miró. Intèrprets: Víctor Pi, Àngels Poch, Anna Alarcón, Òscar Muñoz i Bernat Quintana. Escenografia: Francesc Moreno. Vestuari: Pi Piquer. Il·luminació: Luis Martí. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos i Oriol Miró. Audiovisuals: Alfonso Ferri. Direcció: Pau Miró. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 març 2009.
Dels 'Búfals' als 'Lleons' hi ha només un punt de referència: la bugaderia. I alguns dels personatges, que en en l'anterior muntatge eren absents, en aquest, hi apareixen. La filla de la casa, ara en cadira de rodes, recorda vagament la nissaga de germans bugaders i l'obsessió per conèixer com era el germà desaparegut, segons el pare, perquè se l'havia emportat un lleó.
Es pot començar a dir, doncs, que la trilogia anunciada de Pau Miró es basa més en un concepte de fons que no pas en un aparador de personatges i fets concrets. I també es pot començar a dir que cadascuna de les obres es pot veure independentment que s'hagi o no s'hagi vist la primera o la segona. La tercera, 'Girafes', té previst de cloure el cicle a l'estiu.
Si el misteri era la característica de la primera, l'originalitat és el principal atractiu d'aquesta segona peça. El fet que l'autor i director l'hagi poguda muntar a la sala Tallers dins el programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya també permet que, amb molt poc abús de recursos efectius, els mínims que s'utilitzen creen un clima encara entre misteriós i tendint, ara, al poètic.
Misteriós perquè els dos personatges que entren a la bugaderia de nit ho fan malgrat que la persiana metàl·lica estigui abaixada. "Tinc poders", diu un. "Sempre hi acabo entrant", diu un altre. Poètic perquè hi ha alguns moments que pouen en la nostàlgia de la infància, de l'escalfor de la llar: la flaire d'unes estovalles acabades de planxar, la taula parada a l'hora de l'esmorzar.
'Lleons' manté personatges que viuen al marge del món. I al marge del món vol dir l'interior de la bugaderia. La filla, aparentment impedida i en cadira de rodes, viu permanentment en una mena de presó envoltada de les màquines de rentar, la roba bruta, el lleixiu i els pòlvors de rentar. Li han fracassat totes les expectatives de trobar parella. I el pas fugisser per la bugaderia del comissari del barri que s'hi deixa caure de tant en tant no compleix les expectatives del príncep blau que sí, en canvi, reuneix l'estrany, el jove que apareix amb una camisa tacada de sang per rentar.
A poc a poc, els espectadors aniran entrant en el laberint que crea Pau Miró: el pare que es passa la vida al talleret de sota i que també amaga els seus secrets; la mare que ve de jugar del bingo i que vol el millor per a la seva filla; el jove amb la camisa ensangonada i un ganivet tacat de sang, enganxat a la droga, que ha trobat un camell al carreró assassinat; el comissari que ensuma com un lleó la presa...
Entre tots plegats aniran confegint la segona història de la trilogia "animal", creant, per una part, una faula de la selva urbana i, per l'altra, una tragicomèdia que a vegades sembla que vulgui ser un thriller i a vegades una roadmovie de gènere negre, però que sempre manté el registre teatral just, amb una interpretació coral molt suggerent que no deixa cap perfil com a secundari.
Molt expressiu, el de la filla de la bugaderia (Anna Alarcón), empresonada en l'asfíxia familiar; difícil de contenir, però ben matisat, el del fill cocaïnòman que entra a la bugaderia buscant un refugi de la seva falta de caliu de pares; enormemement madurs els de Víctor Pi i Àngels Poch, els pares, incapaços d'adonar-se del món que s'han creat en l'interior de la bugaderia; i molt ben matisada la contradicció que persegueix el comissari entre l'herència que arrossega de ser fill del barri del Raval on hi ha la bugaderia, amb aspiracions de músic mai complertes, i ser també el cap de la comissaria d'un medi que es coneix pam a pam.
'Lleons' és, com a muntatge teatral, una altra prova de la capacitat dramatúrgica catalana més jove, que defuig el camí fàcil i que, sense deixar-se engolir pel peril de l'experimentació que la podria allunyar dels espectadors en general, aconsegueix crear un clima de nou teatre que no necessàriament ha de ser patrimoni de les sales anomenades alternatives sinó també d'espais de creació com el programa T6 del TNC.
«Pedra a pedra». Creació de Rosa Díaz a partir del conte homònim d'Isidro Ferrer. Titellaire i narrador: Tian Gombau. Escenografia i objectes: Isa Soto. Vestuari: Teatre Home Dibuixat. Música: Mariano Lozano-P. Direcció de Rosa Díaz. Companyia El Teatre de l'Home Dibuixat. Sala Tallers Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 15 febrer 2009. Preu: 3 €. A partir 2 anys.
Teatre de minicambra. No només per a un nombre reduït d'espectadors sinó per a espectadors més que primerencs, això sí, sense límit d'edat per la part alta. Tian Gombau, fa de narrador i de titellaire a la vegada. En aquesta presentació al Teatre Nacional de Catalunya, l'entrada a la part posterior, la de l'escenari, de la sala Tallers, rep els espectadors enmig d'una ambientació amb elements mariners: sorra, coves de peix, xarxes... La primera impressió recorda els orígens d'algun dels espectacles de la companyia Comediants, com per exemple, 'Mediterrània', on els elements de mar eren també protagonistes.
Però de seguida es constata que 'Pedra a pedra' és tota una altra cosa. Més minimalista. Un espectacle fet de petits detalls que van agafant forma i vida. Un espectacle que és un homenatge a la imaginació, tan esmaperduda entre pantalles digitals i manipulacions electròniques. Aquí tot és artesà a partir d'un material tan primari com el de les pedres.
I, de fons, una història senzilla, que no vol dir que no sigui profunda. Un personatge, l'Home Llauna, viu en una platja tot sol i és feliç pescant, ni que sigui botes velles, recollint de la sorra tot el que hi troba, buscant amb un rasclet: un para-sol, deixalles de tota mena i, sobretot, pedres de diferents mides i formes... i també una llauna de sardines rovellada, el vestit que servirà perquè l'Home Llauna prengui cos i tingui la forma que ha de tenir.
Però la solitud i les manies de col·leccionista no són gaire ben vistes per alguns veïns de la platja. La por al desconegut sura en l'ambient: el senyor No, el senyor Remugaire, el senyor No sap què Vol... no veuen de gaire bon ull què hi fa aquell personatge solitari a la seva platja.
L'Home Llauna, en canvi, només vol fer amics, els convida a tots a jugar amb ell, però no se'n surt. Fins i tot és capaç de volar i no para fins que aconsegueix, per fi, fer un únic amic. I és amb ell, amb qui organitza una gran festa a la platja amb focs d'artifici, serpentines i fanalets, una escena de petits efectes que es podria comparar com la maqueta de la gran maquinària escenogràfica dels espectacles grans, però que, en aquest cas, té l'avantatge de fomentar encara més la imaginació dels petits espectadors.
El titellaire Toni Gombau, en un espectacle ple de poesia i sensibilitat, amb una il·luminació efectista i un espai escenogràfic que encanta els petits espectadors asseguts a terra davant mateix del petit escenari, va creant l'acció del conte, només en mitja hora, a la vegada que crea també el paisatge: onades de fum amb rengleres de pedres petites, una casa, el rostre dels personatges amb incrustacions d'ulls, nas i boca... I finalment dóna vida del tot a l'Home Llauna amb una combinació titellaire de la mà i els dos dits que fan de cames amb les botes posades.
La companyia El Teatre de l'Home Dibuixat, originària del País Valencià, té quinze anys d'història i ha actuat en gires que l'han portat a acumular fins a més de 1.200 funcions dels seus diversos espectacles. El muntatge 'Pedra a pedra' ha passat ja per uns quants escenaris, sobretot de Festivals, i ha estat reconegut com un espectacle singular i d'una bellesa remarcable, cosa que li ha valgut formar part també de les nominacions dels premis Max 2009 com a millor espectacle familiar.
«Trueta», d'Àngels Aymar. Intèrprets: Roser Batalla, Josep Costa, Elena Fortuny, Pep Munné i Pep Planas. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Bea Gil. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Imatges: Jana Arcega i Júlia Rabadan. Moviment: Hilarry Spector. Direcció: Àngels Aymar. Sala Tallers Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 4 febrer 2009.
En muntatges com aquest, hi juguen un paper important les referències que cadascú té del temps, de les circumstàncies i del personatge. Sobretot perquè, malgrat els tocs de ficció obligatoris en tota recreació que hi hagi fet l'autora, hi ha d'haver una relació creïble i que transporti a la realitat del moment històric.
Fa la impressió que, fins ara, molts dels espectadors de l'obra, que és de les que forma part del programa T6 del TNC, hi acudeixen amb aquest rerefons de coneixement. I això podria fer pensar que es tracta d'un muntatge fet i dirigit per una dramaturga, Àngels Aymar, a qui l'uneix una relació personal per via familiar amb el personatge protagonista —la seva àvia era cosina germana del doctor Trueta— i que només és apte per a espectadors amb unes característiques similars.
Doncs, res més lluny d'aquesta prevenció. Precisament l'encert dramatúrgic de l'obra ha estat fugir de la perillosa relació sentimental i aportar el retrat del doctor Josep Trueta (Barcelona, 1897 - 1977) com una personalitat patrimoni no només de la gent i de la terra que va haver d'abandonar sinó de la ciència universal per la introducció que va fer en el camp de la cirurgia del mètode que ell mateix havia resumit en cinc punts bàsics, recordats també en la documentació de l'obra: 1) Tractament quirúrgic immediat; 2) Neteja de la ferida; 3) Excisió de la ferida; 4) Drenatge; i 5) Immobilització de l'embenat de guix. Això va fer que, durant les intervencions de ferits de la guerra civil, el doctor Josep Trueta fos descobert pels anglesos i, en el seu exili, primer a París i després a Oxford, pogués estendre la seva tècnica als ferits de la Segona Guerra Mundial.
La impressió un cop vist el muntatge, una hora i mitja justa, és que hi han passat moltes coses, s'hi ha explicat una història, s'ha travessat una aventura personal dramàtica i s'hi han introduït una sèrie de personatges secundaris —i només hi ha cinc intèrprets— que són clau per entendre la situació històrica del moment.
Tot plegat, aconsegueix un muntatge teatral que s'explica per si sol i que, fins i tot l'espectador més allunyat de la situació dramàtica de la guerra civil, pot entendre perquè incideix en les inquietuds personals i en com superar un trencament com el de la immigració forçosa a causa de formar part del bàndol dels vençuts.
Pep Munné és el doctor Trueta, des dels seus inicis a l'antic Hospital de la Santa Creu —l'actual complex de la Biblioteca de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans, entre altres institucions, al centre de Barcelona—, on hi ingressa i hi mor, després d'un dies, el 10 de juny del 1926, atropellat per un tramvia, l'arquitecte Gaudí.
L'actor —que físicament s'acosta al perfil del doctor Trueta jove— forma duet amb Elena Fortuny (Amèlia), actriu que resol sense afectacions, creïble i d'una manera brillant els diversos estats d'ànim pels quals passa ella i la família. La parella es mantindrà fins al final, ja novament a Barcelona, després de passar pels primers dies de festeig, per la mort del fill encara petit (Rafaló) i els inicis de la guerra civil amb les tres filles del matrimoni (Amèlia, Montserrat i Júlia).
Un tercer personatge clau en la trajectòria del doctor Trueta és interpretat per Roser Batalla, que fa doblet en un secundari com a monja, primer de la Santa Creu i, després, de l'Hospital de Sant Pau, on Trueta va exercir i va viure la guerra civil, entre el 1936 i el 1939, i després com a doctora cirurgiana anglesa, Miss Colier, que és qui, a la vida real, proposa a Trueta que es traslladi a Anglaterra per difondre el seu mètode. Ja a Oxford, Miss Colier, que manté l'accent catalano-anglès, és també qui el convenç perquè no fugi de l'orgull anglès i batalli per allò que creu.
Roser Batalla, que surt del musical d'èxit de les temporades passades, 'Mamma Mia!, protagonitza aquí una escena valenta en el canvi d'imatge que ha de fer de monja a infermera, per salvar-se de l'execució criminal del milicià, una escena que mostra, gairebé sense paraules, com la raó pot vèncer la barbàrie quan el doctor Trueta mostra al milicià la carpeta amb els fitxers del personal perquè comprovi el nom de la falsa infermera. ¿Pot, però, un milhomes que fa la justícia pel seu compte, amb fusell i pistola, humiliar-se davant dels altres admetent que no sap llegir, ni que l'analfabetisme propi de l'època sigui motivat per mor de les diferències socials del moment?
Els altres dos intèrprets, Pep Planas i Josep Costa, passen, el primer, de soldat ferit, a pacient, metge, revolucionari o fotògraf català que segueix les petjades del seu pare fent reportatges dels exiliats; i el segon, d'infermer, milicià i a un espanyol respectuós, però intransigent amb la diferència, Salvador de Madariaga, ja a l'exili anglès. Els dos creen un efectiu nexe d'unió entre temps i acció pel qual es mou el triangle més protagonista (Trueta, Amèlia i Colier).
L'obra està feta d'escenes, a vegades fugaces, però que s'engrandeixen gràcies a l'escenografia mil·limetrada de petits detalls: un collaret, un estenedor, un cove de roba, una màquina d'escriure Underwood, un tros d'enllosat de pis modernista, un aparell de ràdio incrustat en un mur esventrat pels bombardejos, canonades d'aigua rebentades, runes dels bombardejos i l'ambientació dels diversos espais (l'Hospital, la casa familiar de Barcelona, l'exili a París, el jardí d'Oxford, la referència al llibret divulgatiu, 'The Spirit of Catalonia' (escrit per Trueta el 1946 en anglès, publicat després a Mèxic, el 1950, i traduït al català: 'L'esperit de Catalunya', publicat per Selecta el 1978, i actualment, reeditat dins de la col·lecció Butxaca d'Edicions 62).
Per reforçar algunes d'aquestes escenes —aconseguint, com deia al principi, la seva credibilitat amb la realitat— unes projeccions en rigorós blanc i negre del segle passat, al fons de l'escenari, testimonien, per exemple, la veracitat d'una fotografia feta al jardí anglès remenant, Trueta i Amèlia, una collita de pomes, o el retrat estirat d'una aparentment esquerpa i ja militaritzada Miss Colins.
Muntatge, doncs, més de petites impressions més que no pas de grans diàlegs ni gran acció, cosa que el converteix en una peça amb moments de gran força i d'emotivitat que deixa molts dels espectadors —en sóc testimoni— corglaçats i amb nus a la gola, precisament perquè amb l'excusa, o l'oportunitat, de parlar i posar en el seu lloc —el real i el mític que correspon a qualsevol gran personatge— el nom del doctor Trueta, es parla també d'una història col·lectiva, sense caure en la trampa del pamflet.
«Rococó Bananas». Dramatúrgia: Marceline. Intèrprets: Marceline, Sylvestre i Zaza. Escenografia i efectes: Sylvestre Ventura & Hosta Cartrons. Vestuari: Sessé Muñoz. Il·luminació i so: Alexandre Barthes. Direcció musical: Zaza. Companyia Los Excéntricos. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 desembre 2008. A partir de 3 anys. Preu: 9 a 12 €.
Són tres. Però fan més terrabastall que un batalló sencer. No amaguen que són excèntrics, perquè se'n diuen, i per tant els espectadors ja n'esperen de tots colors. El que és difícil és saber per on sortiran, com sorprendran l'auditori en una època que els números de pallassos de circ han estat recopiats i reciclats fins a l'extenuació. Doncs, el sorprenen. Perquè Marceline, Sylvestre i Zaza, tres noms artístics que amaguen els de Marceline Khan, Josep Ventura i Didier Armbruster, respectivament, porten anys i panys en l'art dels clowns i no s'han limitat a actuacions en envelats o tarimes de festes populars i pistes de circ sinó que també han trepitjat al llarg d'aquests més de trenta anys els escenaris teatrals.
'Rococó Bananas' és un espectacle teatral que embaladeix els més petits i que complau els més grans. Una hora i quart de divertimento sense aturador, sense paraules, com aquell qui diu, amb molta música artesanal, amb picades d'ullet a alguns números clàssics del pallasso de tota la vida, que ells capgiren i remodelen, amb algunes altres picades d'ullet a números propis de la companyia i amb un gran sentit del ritme i d'adaptació a un espai que no ha de ser confós amb la pista del circ perquè exigeix unes altres condicions i una altra mena de relació amb el públic.
Los Excéntricos tenen un avantatge sobre altres companyies de pallassos: els tres personatges aconsegueixen, des del primer moment que surten a escena, captar l'interès dels espectadors només per la imatge de la seva estètica i per la seva manera d'entrar en joc. Marceline ja és una pallassa imprescindible del gremi. Sylvestre hi aporta una qualitat pròpia tant en actuacions personals com també lingüísticament, un detall que és poc usual també en el gremi. I Zaza... Ah, Zaza...! ¿Pot existir algú capaç d'imitar un personatge així? Jo diria que no. Que és únic. Extraordinari. Des del seu mutisme, només amb una histriònica i innocent rialla, amb una mirada, Zaza es posa els espectadors a la butxaca. És com un personatge que sembla aparegut en carn i os d'una làmina il·lustrada.
Tots tres actuen com si fossin a casa, però, malgrat això, hi ha un teló de tul invisible que canvia la primera impressió i que els fa entrar en un món fantàstic. El piano, un piano blanc i trucat, presideix 'Rococó Bananas'. L'espectacle comença amb un concert d'esquellots —d'aquells de vaca suïssa i de totes les mides— que és una de les perles musicals que ofereixen els tres integrants de la companyia.
La música és el fil conductor de tot l'espectacle: una serra musical, una baieta que es converteix en baix elèctric, acordions de diferents característiques, mandolines... I una diva que confon l'escenari amb una passarel·la, però que té la complicitat dels seus col·legues i la del públic també, que fins i tot li perdona que no tingui talent per al cant, una altra de les ironies del guió perquè els pallassos són, en certa manera —sempre ho han estat—, el reflex de les misèries i les ridiculeses humanes.
No hi falten números de pista, executats amb un toc d'humor, com el d'una estesa múltiple de plats xinesos, amb trencadissa inclosa, o el de la destresa de Marceline amb les boles malabars. I sobresurten per damunt de tot els números més teatrals, com la pujada al podi de Marceline i la seva enfonsada sobtada —i això que no parlem de Montserrat Caballé!
Altres escenes porten a referències enriquidores per als espectadors primerencs: la calavalera, que podria ser de Hamlet, però parla de Romeu i Julieta; el titella esquelet en un número de manipulació de marionetes excel·lent; la imitació d'una cantant francesa del nom de la qual no se'n recorden però de qui volen cantar 'La vie en rose'; el número de Zaza amb la copa de xampany, després d'un brindis; la desfeta de les potes del piano i de la banqueta... i el final de la festa amb els bisos de rigor, ja que l'espectacle ha estat gairebé musical: un xou de bufetades que desvela el secret dels clacs als qui no l'havien vist mai.
I com a comiat, el passi amb l'últim "modelet" de Marceline, un vestit suau cobert amb un paraigua amb reg per aspersió incorporat. Un espectacle elegant, divertit, mesurat, que segueixen vivament els més petits, interrogant-se sobre el que veuen, i que els desvela, a través de la ficció, algunes de les trampes que fan que el teatre sigui encara teatre.
«Non Solum», de Sergi López i Jorge Picó. Intèrpret: Sergi López. Escenografia: Jordà Ferrer. Il·luminació: Lionel Spycher. Inspiració musical: Bernardo Sandoval. Cançó: L'home estàtic, de Pau Riba. Direcció de Jorge Picó. Companyia Setzefetges Associats i Ring de Teatro. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya. 12 octubre 2008 (Revisada: 17 setembre 2009).
L'actor Sergi López té una trajectòria cinematogràfica de primera línia i és un dels actors més apreciats pels seguidors del cinema francès i, de rebot, del català. Li ho deu, sobretot, al director Manuel Poirier, que el va fer debutar a la dècada dels noranta amb els films Le petite amie d'Antonio, A la campagne, Marion i Western. Però va ser amb Dominik Moll, amb qui va guanyar l'any 2000, un Cèsar al millor actor protagonista per la pel·lícula Harry, un amigo que os quiere, i la distinció de millor intèrpret masculí europeu.
L'actor ha treballat també, entre altres, amb Stephen Frears, Alain Corneau, Ventura Pons, Samuel Benchetrit i, la més recent, Isabel Coixet, en el film Mapa dels sons de Tòquio. Ni aquesta estrena ni el teatre impedeixen que ja estigui embrancat en un nou rodatge, amb Agustí Villaronga, sobre la versió cinematogràfica de la novel·la Pa negre, d'Emili Teixidor, en el paper de l'Alcalde.
La de Sergi López és una trajectòria professional que no l'ha portat a París per casualitat perquè és també allà on va fer un dels primers aprenentatges en teatre, juntament amb el popular actor còmic, Toni Albà, amb qui —vilanovins els dos—, van fer parella a la dècada dels vuitanta, en un espectacle d'humor d'agradable memòria, Brams o la kumèdia dels herrors. Allà, a París, a l'escola teatral de Jacques Lecoq, és on va conèixer el valencià Jorge Picó, amb qui uns anys després crearien l'actual Non Solum, un espectacle representat des de fa quatre temporades, tant a França com aquí, en versions francesa i catalana.
De fet, la tardor passada, Sergi López ja va estrenar aquest espectacle al mateix TNC, però al cap d'algunes funcions, una afonia inoportuna —o el neguit de l'imminent rodatge al Japó de la pel·lícula d'Isabel Coixet— van fer que, per prescripció mèdica, anul·lés totes les representacions de Non Solum.
Només alguns primers espectadors, doncs, van poder veure un Sergi López desconegut per als que s'hi havien familiaritzat a través de la pantalla. Els que es van quedar a mitges, ara tornen a tenir l'oportunitat de retrobar-lo en carn i os, si l'afonia no li fa novament la guitza, cosa que no hauria d'estranyar gens perquè l'espectacle exigeix una energia gestual i vocal inusuals que ell encara enforteix més per entusiasme professional i que, funció rere funció, el mínim que pot fer és desgastar el protagonista.
No es pot amagar que Sergi López té una responsabilitat més gran que un actor exclusivament de teatre. Una part del públic de Non Solum és un públic que tendeix al fetitxisme, entengui's aquesta apreciació amb la millor intenció del món. I davant d'un públic fetitxista, l'actor s'ha de mostrar tan sòlid com el paper que l'ha fet popular a la pantalla i, a més, ha de marcar el tipus sobre l'escenari perquè els espectadors teatrals purs no li retreguin que s'aprofita de l'aura del cinema.
Se'n surt, esclar, i del tot, perquè la base hi és i la base no s'oblida mai. I aquesta base és el que li permet oferir un espectacle que es mou en la balança entre allò que el públic fetitxista espera i allò que el públic teatral rep com una prova del 9.
Un escenari pelat. Només una caixa de fusta de boca per avall que fa de tarima. Un vestit molt Sergi López, reversible. Seriós, a la primera part de l'espectacle. Gairebé vermell de lluentons, a la segona. I unes ulleres estrambòtiques que li permeten fer un gir radical en el seu discurs. Enfrontar-se a un monòleg d'hora i mitja requereix dominar el registre i també l'auditori. Sergi López aguanta. Hi sua la cansalada, ja ho he dit. I hi fa un paper d'un home sol que es desdobla en multitud d'altres homes. Espectacle que ratlla el surrealisme quan, després d'entrar en una casa on té una cita, comença una rocambolesca història que porta a interrogar-se sobre qui és qui i qui és el jo que l'actor representa.
El monòleg —tampoc no s'ha d'amagar—, creix en intensitat i obté el seu millor clímax de la meitat endavant. Això vol dir que la primera mitja hora requereix l'esforç d'una certa compenetració entre intèrpret i espectadors. Superat aquest pacte, l'actuació pren la volada absoluta i mostra, cap al final, el millor Sergi López, el que s'enfronta a un espectador imaginari, el que canta la canya sense pèls a la llengua, el que aixeca l'auditori com una autèntica estrella.
Entremig, s'ha trenat una història que es podria qualificar, sense faltar al respecte de l'autor, de "fontaneria sensual". Els mateixos espectadors ho podran jutjar. Sergi López juga amb aquell recurs tan popular de les coses mig dites, de la lletra menuda, de la insinuació, del forçar el pistó de la imaginació de l'interlocutor. I només amb la paraula s'acaba confegint un imaginari com si per l'escenari hi hagués desfilat una nombrosa companyia d'intèrprets, amb els seus cors acompanyants inclosos.
«ALT». Companyia Deambulants. Idea original de Montserrat Canals i Jordi Miquel. Intèrprets: Montserrat Canals, Jordi Miquel, Mariona Moya, Mariona Ortega i Paula Radresa. Col.laboració de Berta Escudero. Composició musical i música en directe de l'Orchestra Fireluche. Escenografia i disseny de la instal.lació: Julià López. Disseny de llums: Maria Güell. Vestuari: Carme Puigdevall Plantés. Maquillatge: Sònia Bautista. Direcció de Bet (Escarlata Circus). Barcelona, Jardins de Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, 8 juny 2008.
La reconeguda companyia Deambulants ha tancat la temporada de teatre familiar del TNC amb un espectacle que fa quatre anys que va estrenar a la Fira de Tàrrega i que des d'aleshores ha portat per diversos indrets d'aquí i de fora on el teatre de carrer encara té un lloc. Les pluges de maig, però, revenja de la sequera, han esguerrat bona part dels caps de setmana previstos i això ha fet que es prorrogués tan sols un diumenge més.
Dansa aèria, coreografia volant, pallassos, una senzilla història domèstica i un acompanyament en directe de banda sonora de l'Orchestra Fireluche, que és un dels millors atractius de l'espectacle.
Els acròbates es mouen en posició vertical sobre un mur fet de grans contenidors de port. Allà exerciten els seus números i els personatges es relacionen sota el risc de les altures i amb un llenguatge dramatúrgic discret, que probablement passa per alt de la majoria d'espectadors perquè el que compta és el moviment i la fantasia amb què impregnen les acrobàcies.
La banda sonora, com deia, sí que marca cadascuna de les escenes amb un color d'impressions que acaba sent l'únic llenguatge en una trama muda. L'orquestra gironina endolceix cadascuna de les peces amb instruments que, en molts casos no són instruments, com plàstics o fustes.
En aquest aspecte, els de la Fireluche es podrien posar al costat de músics com Pascal Comelade, mestre dels instruments de joguina, o els de Cabo San Roque, també aficionats a recuperar instruments insòlits, antics, romàntics. Però el que compta és que el so creï el clima que l'espectacle necessita.
Els acròbates es mouen amb l'ajuda de cordes, politges, cables d'acer i amb utillatge mínim que els humanitza: un paraigua de sol al capdamunt, una galleda, una bombona de gas butà, un ós de peluix, plomalls de pista de circ... És en els números col.lectius, en què intervenen tots plegats, casats amb braços o cames, quan obtenen les millors sensacions.
'ALT' s'ha muntat al jardí de Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Darrere del mur dels contenidors gegants, de color blau, treia el cap la caputxa grisa de la Torre Agbar. Això fa que un es pregunti ¿què serien capaços de fer els Deambulants escalant, com si fossin l'homus aràcnid, les finestres acolorides del pirulí de les Glòries?
I això fa pensar també que espectacles com els de Deambulants resulten més efectius si la il.luminació —en hores de nit— hi aporta el seu paper essencial remarcant segons quins moviments i segons quins moments de cada personatge. Les representacions del TNC, totes en horari de migdia, li resten part d'aquest atractiu màgic. Per això, fa quatre anys, ALT, a Tàrrega, devia semblar una altra cosa, una altra cosa que ara, a la llum del sol, s'hi troba a faltar. Per això també, Deambulants creix encara més si s'adapta a edificis singulars o fets amb grans murs de vidre perquè, aleshores, els espectadors veuen com es manipula una construcció que generalment han vist impertèrrita tota la vida.
Que la pluja no sigui excusa. Un pensa que ja que Deambulants passaven pel Teatre Nacional de Catalunya, no s'havien de conformar a actuar només en vertical sobre els contenidors del seu espectacle sinó que, en un horari de nit, podien haver explotat el columnam i el vidriam de l'edifici d'en Bofill, i segur que hauria donat per molt.
És una llàstima que l'única "perversió" que es pugui veure sobre els murs atenencs del TNC sigui la dels netejadors de vidres amb la cistella mecànica, quan tenim artistes que fins i tot d'això són capaços de fer-ne una visió poètica. ¿Una altra temporada que no plogui tant, potser?
«Un fill, un llibre, un arbre», de Jordi Silva. Intèrprets: Pep Anton Muñoz, Jordi Andújar, Neus Quimasó, Cristina Gàmiz i Pep Ferrer. Escenografia de Montse Alacuart. Il.lluminació de Pep Gàmiz. Banda sonora de Roger Rodes. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Sala Tallers, 13 març 2008.
Es podria dir que l'actor Pep Anton Muñoz, que fa d'Amadeu, un escriptor de sort, protagonista de 'Un fill, un llibre, un arbre', es troba a la glòria en aquesta obra. El seu paper, un difunt de fa dos anys, consisteix a passar revista de les persones que li han estat més pròximes en vida: el seu fill amb vocació impacient de ser pare, una jove admiradora de la seva obra literària convertida en amant que no vol ser mare, una editora freda i executiva delerosa de tenir un fill abans que l'arròs se li passi, i un escriptor sense gaire fortuna que fa de crític.
L'autor Jordi Silva (Barcelona, 1973) té tots els ingredients per bastir una comèdia mig d'humor negre, mig de denúncia de la societat actual més pròxima que situa en el petit món d'un escriptor i els seus intríngulis. S'hi despatxa a gust: tant amb el tracte dels editors com amb els embolats de segons quins premis literaris. I ho fa mirant cap a casa on una cosa i l'altra donen per molt.
El muntatge, una altra proposta del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya, aprofita la seva posada en escena a la sala Tallers per oferir un espectacle molt pròxim als espectadors, situat a tres bandes, i amb una escenografia que destaca per la seva originalitat: un llit gegant al mig de la sala que amaga a sota un parament notable de mobiliari, i un escenari elevat que té diverses funcions: l'espai celestial on habita ara, entre llibres i bonsais, el protagonista difunt, i un plató de televisió que —amb sorpresa per als espectadors— tanca l'obra en un epíleg inesperat després del fosc i els primers aplaudiments.
Amb tot això, l'obra s'insereix en el corrent en constant construcció que ben aviat formarà part d'una generació literària teatral que caldrà batejar i que a hores d'ara encara no ha estat segurament prou ben estudiada —més aviat mirada amb curiositat i expectació—, per constatar els punts en comú que té i els trets que la caracteritzen.
Els conflictes personals de cada personatge són tan corrents que es podria pensar que difícilment aconseguiran espesseir la pasta per molt que la remenin. Però el tractament i el registre són tan àgils i tan refrescants a la vegada que aviat un s'oblida que en el fons hi ha un personatge que en una altra situació ja faria malves.
Recurs convencional, doncs, que permet al protagonista de moure's al seu aire, a vegades com un alè fantasmal, a vegades com una veu de la consciència sobre cadascun dels altres personatges i a vegades com la víctima i el botxí alhora de tot el que hi passa.
En certa manera, l'autor planteja la possibilitat que el món dels vius es veu sovint influït i condicionat pel dels morts. I és així. Partint del desig de realització que la humanitat ha reduït a passar per aquest món amb el propòsit de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill, l'obra va disseccionant cadascun dels personatges i els va despullant l'ànima a poc a poc fins a deixar-los a pèl amb els seus desitjos més íntims a flor de pell.
Per això, al final, els quatre personatges que ronden el difunt acaben en un plató explicant, un a un, quin seria per a ells el final que volen que l'autor els atorgui. Tothom escombra cap a casa, esclar, i més que quatre personatges a la recerca d'un autor són quatre personatges a la recerca d'un final feliç. Més clar, el rètol que tanca la pista del xou.
Faula moral o comèdia, l'obra passa com un got d'aigua fresca, si els espectadors pateixen sequera escènica. Reconcilia amb la honestedat de l'autor i dels intèrprets. I ofereix algunes escenes d'autèntic divertimento, d'entre les quals, per qüestions de guió i per mèrits propis, s'emporta la palma Pep Anton Muñoz, que no es limita a caracteritzar el seu personatge amb manetes de gran actor sinó que regala alguns moments musicals aprofitant una de les seves especialitats dramàtiques d'altres temps.
Els altres quatre intèrprets estan també a l'altura de la situació plantejada. En cap moment han d'oblidar que dialoguen amb una ànima en pena. Però han de fer creure que l'esperit s'ha solidificat i ha tornat a la vida. El joc surt bé. I el muntatge referma una vegada més el bon moment d'autoria catalana jove que garanteix un futur entretingut, si no s'estronca.
«Una mujer en transparencia», d'Eva Hibernia. Escenografia de Sebastià Brosa. Vestuari de Teresa Sil. Il.luminació de Quico Gutiérrez. Espai sonor de David Cherta. Intèrprets: Alícia González Laà, Alma Alonso, David Vert, Carles Cuevas, Susana Goulart i Alexis Bastida. Direcció d'Eva Hibernia. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 26 gener 2008.
La cosa pot ser que sigui el Més Enllà. I les tres figures blanques, la Santíssimisa Trinitat. Però no anem tan lluny. El muntatge del projecte T6, d'Eva Hibernia, és farcit de simbolisme i a l'espectador li cal una bona dosi de reinterpretació i desxiframent si no en vol sortir mal parat.
Una dona jove, marcada per la mort de l'amor de la seva vida, decideix que als 33 anys morirà. El seu cos volàtil de 20 anys se li presenta com una càrrega o com la veu de la consciència, ni que a vegades sigui la veu de l'enfrontament. Un jove immigrant àrab, que diu que té papers, coincideix amb la dona en un espai extraterrenal perquè els dos, a la llarga, acabin patint un accident que acabarà amb la seva vida.
A l'espai del Més Enllà hi ha un telèfon amb braç de dutxa, amb aigua inclosa, que l'autora defineix com la vida que s'escola, i que en un moment donat posa en contacte la dona amb el seu estimat mort. La veu d'ultratomba no apareix per art d'esperitisme —ningú no es pot imaginar aquí una vulgar sessió de taules que s'aixequen com diuen que passa en nits d'espelma al Priorat— sinó per alguna connexió més poderosa que només pot proporcionar algú o bé amb la majoria d'accions de borsa de Telefònica o amb arts celestes per posar en contacte ànimes esgarriades.
L'amor en punt de mort ho resitua tot. La baixada a l'avenc, amb corda inclosa, és la baixada cap a la vida. Precisament, a la pel.lícula 'La boda de Tuya', hi ha també —salvant les distàncies— una declaració d'amor en una baixada de Tuya al pou de recerca d'aigua que està cavant en ple desert el veí de qui realment està enamorada. Una coincidència que constata que el llenguatge d'Eva Hibernia és absolutament universal.
Una situació dramatúrgica com l'exposada, que es mou entre el surrealisme, la poètica i el simbolisme, se salva si l'equip que ha preparat el muntatge, des de l'autor a la direcció i els intèrprets als escenografs i els altres tècnics, ha aconseguit un punt de compenetració que faci que no hi hagi desajustos entre ells. I això és el que passa en aquest muntatge. Els intèrprets han entès el seu paper. Per exemple, la protagonista, Clara 33 (Alícia González, recentment popularitzada per la nòvia de can Pera a TV3) hi té escenes fugaces d'un subtil toc d'humor enmig d'una atmosfera de transcendència que requereix un bon domini de l'acció. Provoca el somriure dels espectadors i això desengreixa el pes del muntatge.
El trio d'amfitrions blancs del més enllà —l'autora en diu "advocats" perquè possiblement no gosa donar-los un perfil de déus— tenen una actuació que s'acosta a la dansa zen i donen el to amb una expressivitat a la vegada estàtica però en permament moviment. El jove immmigrant (David Vert) i Clara 20 (Alma Alonso) hi tenen un paper més modest, però que no pot passar desapercebut en cap moment ni es podria permetre anar a la seva.
Finalment —malgrat que a l'escenògraf Sebastià Brossa no li agrada que es parli de l'escenografia— un dels punts a favor del muntatge és la seva concepció escenogràfica, unes peces del sostre que lliguen amb la peça mig muntanyenca i gairebé circular que tanca l'escena en una mena de càlida escultura d'arbre que dóna la sensació d'un altre món o un altre univers on la vida vegetal també és possible (terra, aigua...) sense caure en la fredor fashion de peces de coloraines d'Ikea en què s'hauria pogut caure.
'Una mujer en transparencia' és un muntatge arriscat en la línia de l'autora que recentment va codirigir al Tantarantana una versió també molt simbolista de 'Trece rosas", amb Júlia Bel, i coincidint amb la versió cinematogràfica. La nova política del programa T6 del TNC fa que l'autor hi tingui una segona oportunitat durant dues o tres temporades. La d'Eva Hibernia ja està anunciada: 'La Puta que dio todo por Nada'. A saber si del Més Enllà l'autora no farà ara un salt al Més Aquí.
«Com pot ser que t'estimi tant», de Javier Daulte. Traducció de Víctor Muñoz. Intèrprets: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Escenografia de Jon Berrondo. Vestuari de Marian Coromina. Il.luminació d'Albert Faura i Carlos Lucena. So de Francisco Grande. Veu en off: Paul Berrondo. Direcció de Javier Daulte. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 19 octubre 2007.
Si fos cinema, se'n podria dir un thriller psicològic. Fins i tot es podria incloure en la selecció oficial d'un dels Festivals de Sitges on la por i la sang hi són, ni que no arribin mai al riu. Però és teatre. I per acabar-ho d'arrodonir és T de Teatre, la companyia de les cinc actrius que de tant en tant escampen la boira, cadascuna pel seu costat, per tornar sempre plegades a fer el seu nou muntatge.
L'últim es titula 'Com pot ser que t'estimi tant'. L'obra és de Javier Daulte i també l'ha dirigida ell. Però fa l'efecte que elles hi han posat bona part de cullerada i de la seva experiència, que si fins ara era bàsicament un treball de monòlegs, de jocs lingüístics, d'ironia i de rèpliques i contrarèpliques, aquí es transforma en diàleg, una mica de joc de màgia, humor negre i canvis de personalitat que formen un dels nusos de l'obra.
Tot plegat s'ha situat en una escenografia que, quan s'obre el teló sembla més aviat senzilla —un apartament on conviuen modestament dues germanes— on es desenvolupa sobretot l'aspecte psicològic de la qüestió i, més endavant, gràcies a l'artilugi del moviment mecànic o manual, es converteix en un espai de pis de luxe on transcorrerà bona part de l'aspecte del thriller.
Poca cosa es pot dir per no trencar l'enjòlit de l'espectador. Només apuntar això: hi havia una vegada dues germanes bessones que feien ombra a una tercera germana amb complex de no ser estimada per ningú; hi havia també una amiga d'una de les bessones que és una mena de coet esfereït; hi havia, a més, una dona policia amb cara de perdiguera que ho endevinava tot ni que acabi malament; i hi havia encara una noia feliçment aparellada que pateix un assetjament telefònic mentre el seu company —un personatge absent— és tres mesos fora de viatge.
Javier Daulte i les T de Teatre han brodat un espectacle que captiva més per la maquinaria escènica que hi han d'aportar les intèrprets amb els seus canvis de personatges que no pas per la mateixa trama. Una trama que, també s'ha de dir, té el seu punt d'intriga i que obliga l'espectador a anar construint el laberint amb els ressorts que cada personatge li va donant. I al final, un cop construïda la trama i desfet l'embolic, si l'espectador accepta que aquesta vegada les T de Teatre no els fan un espectacle marcat exclusivament per l'humor, el resultat és teatralment atractiu i agraït.
I el fan atractiu, esclar, les cinc intèrprets que hi suen la cansalada en un anar i venir, en un obrir i tancar portes —no hi falta l'armari—, en un lligar i deslligar caps, en un enfosquir la veu i aclarir-la en un joc d'imitació, amb el suport en moments puntuals del play back, que acosten, com deia, el teatre al cinema, però en temps real i cos a cos, i amb menys efectes dels que donaria la pantalla perquè, en teatre, ja se sap —ho diuen els que hi entenen— la imaginació hi fa més del que s'hi veu.
No seria just remarcar, de les cinc actrius, la feina d'una sobre l'altra perquè, malgrat que no ho sigui del tot, l'obra té un rerefons de coral. Sí, però, que hi ha uns personatges que donen més que uns altres. I és evident que Míriam Iscla (la bessona 1 i la bessona 2) té un paper important en el joc que Javier Daulte ha marcat. També se la juga Marta Pérez, la germana frustrada, en un canvi de caracterització tan aconseguit que té uns segons llargs d'autèntica ensarronada si l'espectador no hi està atent. Mamen Duch, Carme Pla i Àgata Roca no ho tenen senzill, però sí que més planer. Els seus tres papers marquen, per una banda, la contenció, en el cas de Mamen Duch i Àgata Roca, i per una altra, el toc eixelebrat i la mirada d'ingenuïtat sobre tot el que succeeix, en el cas de Carme Pla. Una obra per veure i no deixar-se explicar. I per comprovar com es transcriu el registre del terror, tintat de blau fred en cinema, a la calidesa del teatre, i sempre en pla general.
«En defensa dels mosquits albins», de Mercè Sarrias. Escenografia de Sebastià Brosa. Vestuari de Myriam Ibáñez. Il.luminació de Raimon Rius. So de Damien Bazin. Intèrprets: Lluïsa Castell, Albert Ribalta, Xavi Mira, Carlota Bantulà i Daniela Feixas. Direcció de Carol López. Barcelona, Sala Tallers - Teatre Nacional Catalunya, 18 març 2007.
L'autora Mercè Sarrias i la directora Carol López han fet un tàndem eficaç que torna a demostrar la validesa del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya. Feliç sorpresa de títol enigmàtic, 'En defensa dels mosquits albins', la trama del muntatge el justifica pel vessant ecològic, que té totes les de perdre davant el ciment inexorable d'un projecte de carretera.
Tots els elements de l'obra connecten immediatament amb la gran majoria d'espectadors, independentment de la generació a la qual pertanyin. Es podria dir que l'obra funciona a diversos nivells i que és d'aquells arguments que deixa satisfeta tota la família, des dels adolescents als avis.
Mercè Sarrias ha estructurat l'obra en un bon grapat de breus escenes. N'hi ha més de seixanta. I els personatges i les seves misèries quotidianes cavalquen les unes sobre les altres en cadascun dels canvis. Aquest estil imprimeix un ritme que no decau durant una hora i quart. El que hi passa és important. Cada detall té la seva explicació. I contràriament del que tan sovint passa en muntatges com aquest, el text no hi fa simplement el paper de companyia sinó que manté un discurs essencial que es mou entre la ironia, l'humor, la sensibilitat, la ideologia, la murrieria, l'actualitat i el toc literari imprescindible.
Els cinc intèrprets tenen, amb aquesta obra, l'oportunitat de lluir-se perquè tant l'autora com la directora els ho posen en safata. Algun petit retall de les acotacions del muntatge, sobretot en alguna acció que s'ha obviat i que realment hauria entorpit el bon ritme general —un pot de pintura abocat sobre un dels personatges o una dutxa que n'hauria deixat un altre tot moll— fa que el conjunt obtingui un resultat que s'agraeix i que satisfà per dos motius: perquè no estem dins una comèdia, però tothom s'ho passa bé. ¿I no és aquesta la clau d'una obra perquè arribi a un públic majoritari sense que aquest se senti ofès ni es pensi que li prenen el pèl?
Lluïsa Castell porta la veu cantant. És una funcionària que ha obtingut el càrrec polític per quota femenina al departament de Medi Ambient. Mare separada, estresada, amb una filla adolescent de quinze anys, no s'entén amb la criatura que creix més de pressa del que la mare pot controlar.
Carlota Bantulà, la filla —representa, sense que es noti, una edat més jove de la que realment té— fa bona demostració de la seva formació a l'Escola Francesa, amb un número de "gata sobre el piano", recitant 'La mauvaise réputation', de Georges Brassens. No és la primera vegada que aquesta jove actriu trepitja escenari, però és en aquesta obra on diu de debò què vol ser quan sigui gran.
Daniela Feixas fa el paper d'una vigilant i treballadora del servei de la grua. Si fins ara havien dit que la vida és una tómbola, per al seu personatge, la vida és més aviat un trapezi, un trapezi real que dóna entrada a alguna de les accions i que aporta el toc de pista de circ en què es veuen involucrats tots els personatges.
Xavi Mira és un professor d'institut, de l'àrea de literatura, que brama al desert davant de la tropa d'alumnes. Algunes de les seves intervencions provoquen els somriures més còmplices dels espectadors. Sobretot quan s'encara a l'aula de galifardeus amb una metralleta de joguina.
Albert Ribalta és el pare separat de l'adolescent. Biòleg com la seva exdona, lluita per evitar que el projecte d'una carretera que és sobre la taula del departament de la seva exdona, tiri endavant. El seu paper es debat entre el rol de pare separat amb una filla amb qui s'entén i una imatge ecologista sense gaire fortuna.
¿I els mosquits albins? Ah! Aquests són els personatges absents del muntatge. Però hi són. Apareixen ni que sigui amagats. Serveixen de desencadenant del desenllaç. I, a la vegada, són el recurs literari perquè indirectament tothom retrobi el seu lloc en aquesta pista de circ que és la vida.
Un espectacle que, a la Sala Tallers, a més, s'ha presentat encertadament en un espai central, que aproxima els espectadors i envolta tota la acció en tres bandes. Espectacle que es mereixeria una temporada més llarga, si no aquí, en alguna altra sala disposada a creure en la dramatúrgia pròpia i que li agradi tenir el públic garantit. No hi ha risc. No és el mosquit tigre. Els mosquits albins no piquen. Més aviat enganxen.
«Temps real», d'Albert Mestres. Intèrprets: Jordi Martínez, Teresa Urroz, Pedro Gutiérrez, Nao Albert, Meritxell Santamaria i Xavier Mestres. Escenografia i vestuari: Pep Duran. Composició musical: Carla Milo. So:Roc Mateu. Direcció: Magda Puyo. Barcelona, Sala Tallers Teatre Nacional de Catalunya, 9 febrer 2007.
Una hora. Un intèrpret anomenat l'Actor dóna el tomb, com si fos les busques d'un rellotge, al quadrilàter en què s'ha convertit la sala Tallers. Un bon amic em diu que ha calculat que l'home camina a dues passes per minut. Probablement l'amic s'ha buscat una distracció comptant els segons i la seqüència del moviment per evitar mirar massa directament la troculència de les accions breus que transcorren a la pista. Un altre amic em diu que són tres actes de dotze, divuit i vint-i-un quadres. Un no és tan precís. Aviat caldrà assistir als espectacles amb una calculadora. I potser amb un GPS superintel.ligent que expliqui també què volen dir les obres.
Si a 'Temps real', l'espectador ras no ha fet abans una immersió urgent en la tragèdia grega, pot ser que es pensi que es troba davant d'una recreació plàstica d'algun dels programes televisius que imiten l'antic fulletó escrit d'El Caso. Però parlo, repeteixo, de l'espectador ras. El que sap de què va la cosa, segurament s'haurà preparat per assistir a una representació en clau moderna de la tragèdia grega en què Clitemnestra, adúltera i punyetera, després de fer l'aleta a Egist, pela el seu marit Agamenó quan aquest torna de Troia i, en conseqüència, els seus fills, Electra i Orestes, pelen la mare assassina per venjar el pare.
A l'obra d'Albert Mestres, els personatges tenen nom de gat o de gos, de mascota, d'aquells noms posats amb tant d'afecte i caliu familiar: Gisto, Clita, Uri, Eli i Nonet. I el més suau de tot el que passa dins la trama són les breus pauses cantades o recitades per l'Actor-rellotge que recorden a l'espectador estrofes de peces no conegudes pels Grammy però conegudes per la cuina tradicional com 'Catalunya, comtat gran' (un amic em diu que és un precedent de l'himne nacional de Catalunya, 'Els segadors'), la 'Cançó del lladre' i la de les 'Muntanyes regalades', tot títols que cal agrair a un altre amic lletrista.