ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[L'antic Versus Teatre ha canviat de gestió des del 2 de maig del 2018 sota el nom de Sala Versus Glòries]
«Angle mort», de Roc Esquius i Sergi Belbel. Intèrprets: Berta Bähr, Antonio del Valle, Ramon Godino i Rafaela Rivas. Assistent de moviment: Pau Zurriaga. Disseny de vestuari: Elena Ballester. Disseny d'il·luminació: Daniel Gener. Disseny d'escenografia: Apunta Teatre SCCL. Foto: Sergi Panizo. Vídeo: Jofre Blesa i Àngel Grisalvo. Dissey gràfic: Dani Ballesteros. Música original: Malacara Band. Producció executiva: Apunta Teatre SCCL. Agraïments: Albert Lozano, Pilar Sardà. Ajudant de direcció: Marc Menéndez. Direcció: Lluís Elías. Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 gener 2020. Reposició 3a temporada: 21 agost 2024. CÒCTEL DE FRUITES EN CRISI ¿Teatre mut, com l'antic cinema pioner...? ¿O potser no hi ha so i els intèrprets, ni que estiguin tan pròxims als espectadors, no se senten...? ¿Teatre gestual, potser...? Ni una cosa ni les altres. L'arquitectura teatral d'«Angle mort», una obra a quatre mans de Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), té un embigat que, a primer cop d'ull, no es veu, però que aguanta tota l'estructura de la trama.I és aquesta estructura —el discurs sembla que en principi sigui només una excusa— el que ha fet que aquesta comèdia satírica sobre les pressions laborals contemporànies es repesqui per tercera temporada, estrenada el 2020, i ho faci coronant ara les cent funcions i després que els Premis Teatre Barcelona, de votació dels espectadors, l'hagués escollit com a millor espectacle de proximitat.¿I quina és l'estructura d'«Angle mort»? Doncs, una situació d'extrema actualitat com és la fallida d'una empresa emergent, una start-up, en llenguatge financer, amb el cap i tres empleats, al servei d'una mirada psicològica sobre com actuen els éssers humans en segons quines situacions extremes i quin és el seu doble joc i la seva doble cara.Perquè «Angle mort» és exactament això: una comèdia de situació que posa el fil a l'agulla en una primera part, ni que sembli que costa d'enfilar, i que emprèn la màxima volada a la segona part, quan els personatges a qui primer se'ls ha vist gesticulant en un costat de l'escena (la sala d'estar) partida només per una franja sense bastiment i una porta imaginària, mentre a l'altra banda, el despatx del cap, els que hi són quan són cridats, reben la notícia de la presumpta situació financera d'estar amb l'aigua al coll i la decisió dràstica d'eliminar un dels tres sous dels empleats: una secretària que aparenta ser una ànima de càntir (interpretada per l'actriu Rafaela Rivas), un comptable amb els ulls més enllà dels números (interpretat amb suor i llàgrimes per Antonio del Valle), una experta en informàtica i hackerisme amb la revolució al puny (interpretada per l'actriu i cantant Berta Bähr) i el capitost de l'empresa immers en un mar de contradiccions (interpretat per Ramon Godino).Una interpretació que requereix dels quatre la màxima energia, que no deixa un moment de respir, que manté l'enjòlit quan els espectadors descobreixen —ara sí, amb so i paraules— què és el que deien en les escenes gestuals, i que protagonitza cent minuts de catarsi col·lectiva on sura la vena dramàtica humorística de Roc Esquius i la trapelleria escènica de Sergi Belbel.¿On comença i on acaba la solidaritat? ¿On comença i on acaba l'honestedat? ¿On comença i on acaba l'amistat entre presumptes companys de feina? ¿Qui assetja qui i qui és l'assetjat o l'assetjador? Tot un seguit d'incògnites amanides amb un còctel de fruites en crisi que configuren un retrat tant cínic com sarcàstic i de comicitat amarga, per allò que sempre s'ha dit: qui canta els mals espanta. És a dir, qui té la capacitat de retratar el món estressant en el qual li ha tocat viure té l'avantatge d'espantar-ne també els fantasmes. La resposta, a l'última escena, on una tal Conxita, absent, té la clau del cadenat que els ha lligat els quatre amb un mateix objectiu ocult.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Pazzo», de Fèlix Herzog. Intèrprets 2024: Jordi Banacolocha i Adrià Salazar. Intèrprets 2023: Jordi Banacolocha i Adrian Grösser. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Elena Ballester. Caracterització: Tina Montón. Sastreria: Susagna Navo. Disseny llums: Daniel Gener. Regidoria: Albert Fuentes i Paula Peñas. Producció: Apunta Teatre SSCL. Producció Executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Agraïments: Circ Cric (Jaume Mateu “Tortell Poltrona” i Montserrat Trias ), ANEXA, Mag Ramó. Ajudantia de direcció: Elna Roca. Direcció: Roberto G. Alonso. Sala Versus Glòries. Barcelona, 16 febrer 2023. Reposició: 4 abril 2024. L'ALTRA CARA DE LA PISTA [Crítica corresponent a l'estrena del 2023] Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ.Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino.No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista.Tampoc es pot prescindir del toc màgic que hi ha imprès el director Roberto G. Alonso, no pas coreogràfic com podria semblar per la seva especialitat, sinó per la mesurada dissecció d'humor i tragèdia reclosa en el fons del cor. I encara hi ha en el joc una matisada il·luminació que ofereix moments espectaculars —de més mèrit en una sala petita— quan el vell pallasso fa el seu últim número i el seu rostre enfarinat, a través de la contraclaror, mostra la fragilitat de l'artista de circ.El duet format pel veterà actor Jordi Banacolocha —s'acosta als setanta anys dempeus als escenaris!— i el jove Adrian Grösser [2023] —acabat de sortir de «Romeu i Julieta» amb David Selvas, Poliorama, i una de les recordades cares de la sèrie «Merlí»— ofereix, a més d'unes fugaces peces musicals acompanyat de guitarra, una de les interpretacions més sensibles d'entre les que posen cara a cara dues generacions d'actors tan distanciades en el temps i en l'experiència escènica. Però això no impedeix que els dos creïn un clímax que va “in crescendo” a manera que el xantatge del vell pallasso que no es vol sentir abandonat pressiona l'impuls del jove clown per empènyer encara més la seva fugida.L'autor Fèlix Herzog fa que la trama —uns setanta minuts a tot estirar— vagi arrossegant els espectadors cap a un desenllaç que si bé pot semblar previsible no ho és tant pel tomb de sorpresa que amaga la relació de Francesco amb Dàrius, a qui, a més de cridar-lo amb el malnom de Pazzo, anomena també nebot, afillat, acollit o fill... Deixem que siguin els espectadors els que sàpiguen el perquè.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Tot fent Pigmalió». Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir de l'obra de Bernard Shaw, en versió de Joan Oliver (Pere Quart). Intèrprets: Manel Barceló i Lloll Bertran. Vestuari: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Dani Gener. Caracterització: Júlia Ramírez. Fotografia i imatge: Dani Escalé. Producció: Anexa. Música original i direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Rosich i Jordi Andújar. Sala Versus Glòries, Barcelona, 9 febrer 2024. ELS ENCANTADORS DE SERPS DE LA PAMELA ¿Què seria de l'obra «Pigmalió», de Bernard Shaw, sense la pamela d'Audrey Hepburn en la versió musical «My Fair Lady»? La troupe Marc Rosich, Jordi Andújar, Marc Sambola, Lloll Bertran i Manel Barceló han recuperat el mite i la màgia del barret de plomalls i han entrat en el teatre a través del teatre amb una mirada que barreja des de l'original de Bernard Shaw, estrenat el 1913, passant per la versió del dramaturg i poeta Joan Oliver (Pere Quart), escrita el 1957 i estrenada el 1961, fent un salt a la repesca que el 1997 en va fer Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo al capdavant, en una nova versió retocada per Xavier Bru de Sala, amb una companyia de tretze intèrprets i amb una llarga temporada al Teatre Poliorama de més de 100.000 espectadors.D'aquell èxit del «Pigmalió» més recent, reapareix aquest «Tot fent Pigmalió» que té com a ànima la multifacètica actriu Lloll Bertran, que l'any 1997 va fer el paper protagonista de la Roseta, una venedora de flors de carrer, amb Dagoll Dagom —allà Bru de Sala li va canviar el nom per Rosita— i que és el personatge que fa el salt des de la part baixa de Barcelona, de l'encara anomenat barri Xino de postguerra —Joan Oliver l'adapta a la dècada dels cinquanta del segle XX— a la burgesia de l'Eixample, des del seu parlar desimbolt i sense topalls, entre xava i caló, al parlar culte i refinat, treballat a fons i amb dedicació per en Jordana, un professor de fonètica.Lloll Bertran i Manel Barceló, tête-à-tête, són en una senzilla sala d'assaig que enllaça amb el temps anterior —la gota de la pluja continua fent el so rítmic de la gotera al mateix lloc de sempre— i els espectadors viuran breus fragments de l'obra «Pigmalió», en ple assaig en brut, fins a pensaments o records de cadascun dels dos intèrprets que passen per Dagoll Dagom, per Bru de Sala, per una trobada de Lloll Bertran i Celdoni Fonoll —un dels divulgadors de l'obra poètica de Pere Quart— quan el poeta ja gran estava ingressat, les versions musicals catalanes de les peces de «My Fair Lady» de Núria Feliu o Salvador Escamilla, i algunes reflexions sobre el teatre i, sobretot, incidint en la riquesa lingüística que Joan Oliver va imprimir en el seu «Pigmalió» i que Lloll Bertran i Manel Barceló homenatgen fiins i tot amb una incorporació del poema «Tirallonga dels monosíl·labs», aquell que diu, entre molts altres versos: «I un poc de sol, i un pic de sal, i un poc de cel. I un poc de nit, i un xic de por, i un pic de pit, un xic de cor i un poc de crit.»La versió que han preparat Marc Rosich, Jordi Andújar i Marc Sambola requereix que siguin dos intèrprets de solatge com Manel Barceló i Lloll Bertran els que facin tots els papers de l'auca i també els seus personals. Hi ha, en una hora i quart molt plàcida, un parell de peces emblemàtiques del musical «My Fair Lady» i hi ha, sobretot, el teatre despullat, sense teló, amb canvi de vestuari a la vista dels espectadors, amb la màgia de l'aparició de la pamela d'Audrey Hepburn i amb la conversió de l'assaig en el que és la mentida del teatre o, com diuen ells, en el que són els encantadors de serps, la gent del teatre.«Tot fent Pigmalió» és una proposta tendra, tan breu com intensa, que fuig de la nostàlgia i que rejoveneix el «Pigmalió» de Bernard Shaw o Joan Oliver amb una Roseta Fernandes à la page, ni que sigui tirant les espardenyes pel cap del professor Jordana i agafant, de totes totes, la pamela pel mànec.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La forma de les coses (The Shape of Things)», de Neil LaBute. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Jordi Andújar, Francesc Marginet, Laura Porta i Rafaela Rivas. Vestuari: Marta Pell. Disseny de so: Roger Blasco. Escenografia: Paula Font. Disseny de llums: Daniel Gener. Fotografia i disseny del cartell: Sergi Panizo. Vídeos promocionals: Jofre Blesa. Producció: Apunta Teatre. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Agraïments: MEAM (Museu Europeu d’Art Modern). Ajudant de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 desembre 2023. PER AMOR A L'ART Han passat quinze anys des que Julio Manrique portés aquesta obra de Neil LaBute al Teatre Lliure —amb una imponent escultura blanca a l'entrada de l'Espai Lliure—, i l'actual versió que ha traduït i dirigit Marc Rosich. Però, pel que hi exposa el dramaturg nord-americà Neil LaBute (Detroit, Michigan, EUA, 1963) sembla que el temps no hagi passat. Neil LaBute l'havia estrenada el 2001 i, dos anys després, ell mateix en va fer el guió i la direcció de la versió cinematogràfica que aquí es va dir «Per amor a l'art».A la Sala Versus Glòries no hi ha la imponent escultura blanca que hi havia al Teatre Lliure. Però sí que tot l'utillatge escènic és blanc. Amb la intenció de crear un espai minimalista on l'invisible art exposat, més que veure'l, s'ha d'imaginar.El quartet d'intèrprets —dues parelles— mantenen el perfil que l'autor els imprimeix d'entrada. I el director Marc Rosich no s'ha deixat temptar pel salt del temps i no ha inclòs, per exemple, mòbils, entre altres coses perquè el guió no li permetria desenvolupar segons quina de les escenes.Dic això perquè Neil LaBute va estrenar «La forma de les coses» quan el mòbil just existia com el coneixem ara —artefacte sagrat en qualsevol trama actual!— i, en canvi, ell ja en prescindeix, probablement per una opció o una mirada més aviat romàntica, clàssica, sense artilugis que la sofistiquin, al voltant de la relació de parella, o de parelles, vaja.L'autor Neil Labute ja va sorprendre amb un altre espectacle seu, «Gorda», que es va veure a La Villarroel. Per tant, ni que aquesta obra no sigui el que era «Gorda», sí que és igualment de factura psicològica, però més arriscada encara, més críptica en el fons. Però això no és cap inconvenient perquè, afortunadament, els espectadors fa temps que s'afaiten i tampoc no necessiten sempre píndoles de lectura fàcil.«La forma de les coses», sota un aparent registre de comèdia urbana, amaga una intel·ligent reflexió sobre el poder de la manipulació personal i el poder de l'art com a recurs d'utilització de tot el que l'envolta.Un xicot no gaire afortunat físicament, més aviat tímid, amb un pentinat i una jaqueta del temps de la picor, que treballa de vigilant en una sala de museu, fa amistat amb una jove artista escultora, encara estudiant de belles arts, amant de les performances i tancada amb pany i clau en els seus principis ideològics. I, perill!, amb un flascó d'esprai a les mans!Una antiga amiga del mateix xicot, indecisa, ingènua i enamoradissa, és a punt de casar-se per la via clàssica amb un un altre xicot, amic de sempre d'ell, amb aspecte de pinxo, adaptat més o menys al dia, allunyat dels tòpics intel·lectuals i sembla que no gaire afectuós.L'encreuament entre els quatre personatges es fa evident des del primer moment. I l'obra, feta de diàlegs curts i esgarrinxades sense compassió, amb excepció de la declaració de principis que fa al final l'artista, enganxa els espectadors des de les primeres rèpliques i contrarèpliques que són en mans d'Evelyn, la jove artista (Laura Porta) i Adam, el jove tímid (Francesc Marginet) a qui s'afegeixen la jove Jenny (Rafaela Rivas) i el pinxo Phillip (Jordi Andújar). Tots quatre, fosos amb els espectadors, ja s'han deixat veure per la pista com si fossin quatre més acabats d'arribar.Cal admetre que el títol adaptat de la versió cinematogràfica que esmentava abans, «Per amor a l'art», no pot ser més encertat. En el muntatge teatral, fa quinze anys i ara, s'ha volgut mantenir el títol original, «La forma de les coses». I si bé el títol no fa la cosa, sí que cal admetre que tot el que hi passa hi passa, en definitiva, precisament per això, per amor a l'art.Són els espectadors a qui toca decidir què és més prioritari en aquest món de mones: aconseguir l'objectiu artístic que, a partir de la transformació personal i la utilització sense escrúpols de l'individu pot transformar el món, o mantenir inalterable l'esperit conservador que opta per la immobilitat sense sortida. «La forma de les coses», al cap i la fi, sempre és del color del vidre amb el qual es mira.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Pols de diamant», de Pau Coya. Intèrprets: Dafnis Balduz i Albert Salazar. Disseny d’escenografia i vestuari: Paula Font. Construcció: Nuno Art Construction i Samuel H. Ramírez. Disseny de llums: Dani Gener. Espai sonor: Roger Blasco. Assessoria de moviment: Bea Vergés. Fotografia i disseny cartell: Sergi Panizo. Tècnica de sala: Duna Climent. Auxiliar tècnica: Melani Ledesma. Taquilla: Carmen Verdugo. Comunicacií i premsa: Rafaela Rivas. Producció executiva: Jofre Blesa / Ramón Godino. Producció Apunta Teatre. Ajudantia de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 novembre 2023. BRILLA COM UN DIAMANT L'impacte mediàtic que tenen segons quines notícies de violència ha aconseguit que en determinats moments de crisi personal, una víctima d'una agressió de carrer es converteixi en una víctima doble per amagar amb una mentida la veracitat d'una altra agressió. En això es basa aquest espectacle —caldria dir potser de caràcter sociològic— que el dramaturg Pau Coya (Palma, 1990) ha pogut estrenar aquí després de guanyar el Torneig de Dramatúrgia de les Illes.El tàndem dels intèrprets Dafnis Balduz i Albert Salazar —amb dos currículums que vessen de reconeixements— i la conjunció de la direcció de Nelson Valente ha propiciat que la Sala Versus Glòries s'hagi vist plena cada dia durant un mes i que ara, amb una fugaç pròrroga de cinc dies —arran de la cancel·lació inesperada de l'obra «Assange. El poder de la informació»— ha pogut donar opció a un nou lot d'espectadors tot i que probablement encara en quedaran en espera d'una nova oportunitat.La sinopsi no és cap secret: el 2021, a Madrid, un jove d'una vintena d'anys va denunciar que havia estat víctima d'una agressió homòfoba a la portalada de casa seva, al barri de Malasaña. Segons ell, un grup d'encaputxats l'havia immobilitzat i fins i tot li havien tatuat a les natges l'insult homòfob de "maricón". Com que a A Coruña hi havia hagut un homicidi uns mesos abans amb una agressió semblant, l'atac relatat pel jove de Madrid va fer saltar totes les alarmes públiques. Però l'incident va ser una ficció sisplau per força de la presumpta víctima que en realitat havia patit una agressió en una sessió masoquista consentida com a treballador sexual que, si hagués fet pública, no només hauria estat assenyalat per la seva conducta sinó que hauria provocat també les conseqüències d'infidelitat amb el seu company de parella.Amb aquest argument, el dramaturg, els intèrprets i el director de «Pols de diamant» han elaborat una trama entre la realitat i la ficció que té un registre dramatúrgic tan potent com suggerent perquè alterna diferents seqüències, des d'una entrevista sensacionalista de la presumpta víctima a la seva relació de parella o el xoc de la descoberta de la falsedat de la confessió.Tant l'actor Albert Salazar (el jove agredit) com l'actor Dafnis Balduz (la seva parella) confegeixen el relat que, fugint del monòleg, es transforma en una concepció dramatúrgica farcida d'escenes que no necessiten res més sinó una escenografia neta, una il·luminació que matisa segons quins moments, el dinamisme del moviment i la força de la paraula que confirmen la solidesa d'Albert Salazar (prou reconeguda per aquell espectacle que encara ressona, «A.K.A.», premi Max) com la ja solvent trajectòria de Dafnis Balduz que aquí, a més, agafa el paper de tots els altres personatges que el relat conté, des del de la parella del jove denunciant, com ja he esmentat, fins al de client sexual, el de periodista televisiu de registre groc, el del metge o el del comissari de policia que qüestiona la declaració denunciada.«Pols de diamant» fa honor a l'origen del seu títol. El diamant és dur, inalterable, i pot tenir una gamma de colors molt variada. Com el diamant, el jove agredit mostra aquesta gamma de colors a partir d'allò que vol amagar per la pressió social i la poleix amb el relat de l'agressió de carrer que mai va existir. I els dos intèrprets el fa brillar com ho canta Rihanna: «Brilla com un diamant / Trio ser feliç / Tu i jo som com diamants al cel / Veig que ets una estrella fugaç, una visió d'èxtasi / Som preciosos com diamants al cel.»
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Els rapinyaires», de Roc Esquius. Intèrprets: Roser Batalla, Ramon Godino, Òscar Jarque i Rafaela Rivas. Construcció d'escenografia: Isaac Coll. Vestuari: Elena Ballester. Disseny de so: Roger Blasco. Efectes escenogràfics: Marc Ramó. Caracterització: Tina Montón. Cartell i fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Regidora: Idaly Sagarra. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Direcció tècnica: Duna Mora. Ajudanta de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Producció d'Apunta Teatre SCCL. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 desembre 2022. Reposició: 11 agost 2023. DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ENS TRAURAN «Els rapinyaires» és una comèdia en clau de thriller inscrita en la tendència neorural que es va heretar del moviment hippy dels anys seixanta i que es va democratitzar l'últim quart de segle XX, segurament que com a continuació, potser sense saber-ho, de la campanya subtil de “la caseta i l'hortet” dels temps de la República i Francesc Macià, una influència que s'ha reprès en el primer quart de segle XXI, sobretot a partir dels dos anys de confinament arran del coronavirus, amb la fugida massiva del medi urbà cap al medi de la natura.L'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) arrenca la trama amb aquesta declaració de principis. Una de les protagonistes, la Clara (l'actriu Rafaela Rivas) fuig de la ciutat i de l'estrès acumulat, amb en Bernat (l'actor Òscar Jarque) un músic que no té on caure mort. La fugida és cap a un llogarret en decadència on han trobat només per 2 milions —ep, de pessetes!, que som als anys preolímpics i preeuros encara— una antiga casa que li ha venut una propietària rural amb vitalici fins a la seva mort. Una mort, esclar, produïda sospitosament molt poc temps després de la venda.Però ja he dit que aquest és només el punt d'arrencada. El que de seguida enllaça l'autor és amb una faula. Parlo de “faula” perquè un dels personatges (en Bernat), en principi secundari i al final protagonista, s'encaterina amb les mirades del bosc d'un ocell rapinyaire i un conill. La presumpta “faula” s'endinsa en el poder per drets de vara adquirits, l'afany de l'especulació i l'engany justificat sobre l'engany.L'estructura de l'obra fusiona una escena amb una altra, a vegades només amb un llampec d'il·luminació, cosa que dóna un dinamisme escènic inusual i atractiu a la vegada. Apareix l'alcalde (l'actor Ramon Godino), un homenot amb bat amenaçador que vetlla pel poble i per l'interès propi, esclar. Apareix la seva presumpta tieta (l'actriu Roser Batalla), una matrona que acaba demostrant que molts catalans, de les pedres, continuen fent-ne pans... o pessetes!I les aparicions d'aquests dos personatges, entestats a adquirir al preu que sigui la vella casa de la veïna difunta a la parella d'urbanites acabats d'arribar al poble, desemboca en un joc de mans de negocis tèrbols que recorden com es van inflar les bombolles immobiliàries abans del crac del 2008 i com van infestar tantes poblacions rurals només amb l'interès de l'especulació.¿I el registre de thriller? També hi és. Però aquesta és una sorpresa que han de descobrir els mateixos espectadors i que un es guardarà prou de desvelar. Com diria aquell, el director Nelson Valente —la seva mà escènica s'hi veu clarament— acabarà finalment “posant llum a la foscor”, ni que sigui amb una escopeta.Només es pot dir que l'ambientació escenogràfica de l'antiga casa és una mena de fotografia en color sèpia: el vell quadre de la mestressa mig tort a la paret, el balancí que a vegades es belluga misteriosament, el terra de l'empostissat de fusta vella, el paraigüer i penja-robes amb mirall, l'armari del menjador amb la vitrina, la taula i les cadires de boga, el vell bagul que fa de banc i, sobretot, la pols acumulada de la casa tancada, una pols que dóna un aire de realisme a la ficció i que, quan s'espolsa amb la camussa, sembla que deixi en l'aire, amb el núvol blanc que aixeca, aquella vella dita que avui té un cert aire racista i que diu allò tan conegut que “de fora vindran que de casa ens trauran”.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El regne de les anguiles», d'Albert Pijuan. Intèrprets: Carles Cruces, Joan Martínez i Neus Soler. Escenografia i vestuari: Lola Belles. Il·luminació: Daniel Gener. Comunicació Versus: Rafaela Rivas. Producció executiva: Daniela De Vecchi. Producció de LAminimAL i Sala Versus Glòries amb la col·laboració d'Atrium Viladecans i Viu el Teatre. Assistent de direcció: Jordi Casado. Direcció musical: Neus Soler. Direcció: Daniela De Vecchi i Toni Figuera. Companyia LAminimAL. Sala Versus Glòries, Barcelona, 3 maig 2023. MELODRAMA MUSICAL AMB CALÇADOR «Goita, què fan ara! Un tast de La Cubana!». I esclata la peça emblemàtica de la comparsa de la troupe cubanera. Això és el que pot pensar en veu baixa algun espectador just quan arrenca, amb la baixada de la vedet per l'escala de la sala, «El regne de les anguiles», un espectacle que podria ser considerat només un musical en clau de comèdia.Però el miratge de La Cubana desapareix de seguida, després de la primera escena, quan es comença a entreveure que, darrere d'una aparent història d'humor, amanida amb pit i cuixa i lluentons, hi ha la tragèdia de l'Espanya franquista i postfranquista amb el robatori de nadons, situada en aquest cas entre les dècades dels anys setanta, encara amb el projecte eugenèsic del metge feixista Vallejo Nájera, amb l'atemptat d'ETA al general franquista, presumpte hereu del regne, Carrero Blanco i l'eufòria preolímpica, amb els bots de Pasqual Maragall inclosos, pel 92 del segle passat.Els protagonistes són una jove cupletista del Paral·lel d'El Molino en decadència (es diu La Bella Rosita —qui sap si inspirada subtilment en l'antiga època daurada de La Bella Dorita), un venedor a domicili de peces tan “indispensables” per als peus i les sabates de xarol com els calçadors (en Ramonet, addicte al joc i escurat com una rata) i un quinqui habitual de les timbes de pòquer il·legals (àlies De La). Tots tres, atrapats entre la marginació de finals del franquisme de la Dictadura i l'esclat de la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona amb aquell mític anunci del president del COI, Joan Antoni Samaranch, vell amic dels franquistes, «À la ville de...» que, ves com són les coses, ho va canviar tot.El poder del govern del règim, l'església i la conxorxa de segons quina part de la sanitat de la segona meitat del segle XX marquen el triangle de l'estafa considerada legal confrontada amb l'estafa de la que es considera il·legal, la dels tres protagonistes d'«El regne de les anguiles».I sobre això, la companyia LAminimAL —deu anys amb el peu a l'escenari i ara resident de la Versus Glòries— crea un espectacle que podria semblar, de moment, que està format per un seguit d'escenes independents —una mena de recull de contes curts en diríem fora del teatre— fins que progressivament tot es va anusant per crear una trama que es desenvolupa entre divertidíssimes claquetes musicals —sempre protagonitzades per les actuacions de la jove vedet— i pinces dramatúrgiques que van des de la venda de calçadors a la possibilitat de tocar-ne de calents sense gaire esforç.La companyia diu que és un viatge en el temps. I és així. Sentir parlar de "pessetes" a segons quina generació nascuda aquest segle ja li deu semblar dinosàuric. Ben pocs en queden que recordin la reconversió d'aquelles famoses 166,368 peles per 1 espoliador euro. I després parlen de la inflació moderna! Si la inflació és el que és, ¿què se'n pot dir del traspàs de les pessetes als euros? Que li ho preguntin a l'inventor del “carajillo” o, més ben dit, del cigaló o rebentat.Cigalons a banda, el cas és que l'espectacle promet divertimento —el vell cabaret sempre funciona— i la interpretació del trio protagonista ho fa possible, des dels minimonòlegs del Ramonet (l'actor Carles Cruces) fins als tripijocs del quinqui De La, i sobretot, esclar, amb les intervencions bàsicament musicals de la vedet La Bella Rosita, que interpreta l'actriu i cantant Neus Soler, que recentment ha format part del repartiment del musical «La filla del mar», al Teatre Condal, i de l'obra «Quan ens haguem torturat prou», al Teatre Nacional de Catalunya. Hi ha un fet evident: «El regne de les anguiles» entra bé i, malgrat el venedor a domicili de l'obra de l'escriptor i dramaturg Albert Pijuan (Calafell, Tarragonès, 1985), no necessita gens el calçador.
[cliqueu aquí]
«Cartes d'amor», d'A.R. Gurney. Adaptació: Marc Rosich. Intèrprets: Lloll Bertran i Àlex Casanovas. Música: Marc Sambola. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Laura García. Caracterització: Àngels Salinas i Núria Llunell. Cartell i fotografia: Daniel Escalé. Regidora: Maria Garrido. Il·luminació: Toti Ventosa. Direcció tècnica: Joan Segura. Producció: Anexa. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Rosich i Jordi Andújar. Sala Versus Glòries, Barcelona, 22 octubre 2022. Reposició: 13 abril 2023. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 29 novembre 2023. EL CARTER NO SEMPRE TRUCA DUES VEGADES [Crítica corresponent a la primera estrena del 2022] Hi ha només dues sales entre grans i mitjanes en aquest moment a Barcelona que exhaureixen localitats: el Teatre Goya amb l'obra «La trena» i la Sala Versus Glòries amb «Cartes d'amor». Les altres, dissortadament per al sector teatral, han de fer mans i mànigues per omplir al cent per cent. Qui en vulgui fer un estudi cultural o sociològic, lògicament subvencionat per alguna institució preocupada pel tema, ja sap per on començar.Una de les petites perles de la cartellera és la revisitació d'aquesta obra, «Cartes d'amor» —o potser hauríem de dir “no obra”—, del nord-americà Albert Ramsdell Gurney Jr. (Buffalo, Nova York, EUA, 1930 - Manhattan, Nova York, EUA, 2017), una peça d'aires romàntics que ha donat la volta al món amb multitud d'adaptacions i traduccions durant més de trenta anys i que no caduca perquè conté els pros i els contres universals que mouen les relacions personals.«Cartes d'amor (Love Letters)» es va estrenar al teatre el 1988, tot i que en principi havia de ser més un relat que una peça teatral, però davant el rebuig de publicació de The New Yorker, l'autor va decidir fer el canvi cap a la dramatúrgia. Finalista del Premi Pulitzer, l'obra ha estat traduïda a gairebé totes les llengües possibles. «Cartes d'amor» fa un recorregut de mig segle, des del 1937 al 1987 aproximadament a través de la veu epistolar dels dos protagonistes: Melissa i Andy.Diguem abans que l'obra «Cartes d'amor» va entrar en català de la mà com a traductor de Josep Costa, fundador de Kaddish Teatre, del Prat de Llobregat. La preestrena, per dir-ho així, es va fer en una lectura dramatitzada a l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona —recordo l'auditori ple de gom a gom perquè eren altres temps—, amb l'actor Pep Munné i l'actriu Sílvia Munt, els mateixos que després la interpretarien per primera vegada al Teatre Borràs el 1993. Des d'aleshores, una vegada publicada per Edicions 62 l'any 1997, l'obra ha passat per les veus de diferents intèrprets, ha entrat en el circuit del teatre amateur, dels clubs de lectura de biblioteques i de moltes programacions teatrals d'escenaris de tot Catalunya. «Cartes d'amor» és allò que s'anomena “un clàssic modern”.Tan clàssic i tan modern que, en aquesta represa, s'ha fet una nova versió i adaptació a càrrec del dramaturg Marc Rosich, que també la dirigeix amb Jordi Andújar. No m'estranyaria gens que hagin tingut la temptació de convertir les cartes de paper en moderns whatsapps o notes de veu. Afortunadament no ho han fet. És a dir, com deia el poeta pastisser de can Foix, a Marc Rosich i Jordi Andújar, i també al compositor Marc Sambola, els exalta el nou i els enamora el vell. I per això han confiat en dos intèrprets veterans i reconeguts com Lloll Bertran i Àlex Casanovas que, amb els seus dos personatges, transiten, com vol l'autor, des dels inicis de l'escola Bressol, com aquell qui diu, passant per l'adolescència, la joventut, la maduresa, l'ascens i la caiguda.És a dir, aquell recorregut que qualsevol ésser humà no pot defugir per llei natural. I per això, «Cartes d'amor», malgrat la seva aparent senzillesa, perquè no surt del que serien les lectures de multitud de cartes que van i vénen, va “in crescendo” fins que aconsegueix tocar la fibra dels espectadors amb un dels objectius més difícils d'aconseguir en teatre: que emocioni de debò l'auditori.La diferència entre la primera versió de Josep Costa i l'actual de Marc Rosich és que l'adaptació que fan brillar l'actriu Lloll Bertran i l'actor Àlex Casanovas ha superat el temps sense que es noti i és, en segons quines expressions, sobretot les de Melissa, una mica més descarada, de gest i de paraula.Melissa s'hi reflecteix com una dona que pren la iniciativa, que desitja, que vol, que ensopega, que cau i es torna a aixecar i que empeny Andy a debatre's entre dos mons: el convencional de la família que els dos han creat sisplau per força per separat i el lligam des de la infància que mantenen d'adults com a amistançats fins a l'últim moment.Entremig, hi ha els estigmes d'una societat opulenta i rica —la de Melissa, de tradició del bàndol demòcrata però amb vocació artística— i els estigmes d'Andy, de família més senzilla, de professió d'advocat i els impediments d'una vida pública de senador del bàndol republicà al servei del sacrifici per guanyar les eleccions.Marc Rosich i Jordi Andújar, com a directors, han fet més pròxima l'obra «Cartes d'amor». L'han dotada no només d'una “lectura de cartes” sinó també d'un cert dinamisme i de moviment: algun canvi de peça de vestuari que s'adapta a cada època del segle passat, un canvi de posició dels dos a la llarga taula on queden escampades les cartes, que sempre es passen de l'un a l'altre amb capses de records, la no mirada i la veu al buit, fugaces rèpliques entre els dos, una sensible banda sonora de Marc Sambola que acompanya suaument tota la representació i que incideix en els sentiments, les petites alegries, les decepcions o les contrarietats de la llarga relació entre Melissa i Andy i l'aportació de Lloll Bertran amb un parell de peces cantades, la que imita l'encarcarat càntic d'escola de monges i l'emotiu «Send in the clowns (Que entrin els clowns)», del musical «A Little Night Music», d'Stephen Sondheim.Són moments únics que diferencien aquesta nova versió de «Cartes d'amor» de totes les versions anteriors. Moments que endolceixen encara més el romanticisme de l'obra, que la fan intemporal, que la fan apta tant per a generacions joves com per a generacions de maduresa i que creen lentament, subtilment, engruna a engruna, tot un delicat clímax de nus a la gola fins a la burxada final.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Ni rastre de qui vam ser», de Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Intèrprets: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Llum i So: Dani Tort. Disseny Gràfic: Grafia, Serveis Gràfics. Distribució: H6produccions. Producció: Cal Tet Produccions. Fotografia: Toni Márquez. Direcció: Robert Molist. Sala Versus Glòries, Barcelona, 18 setembre 2022. POC QUE HE ESTAT A L'“ENTERRU” DE LA REINA, JO! Ara diuen que no queda ni rastre del que van ser, però la memòria no es pot esborrar. I Fel Faixedas i Carles Xuriguera sempre seran dues de les potes del trípode escènic que amb Quim Masferrer van crear la companyia Teatre de Guerrilla a la dècada dels anys noranta del segle passat. Si no m'erro, en van fer la presentació a la premsa al barri de Gràcia, a la seu del Centre Tradicionàrius.Ha plogut molt des d'aleshores. Quan Teatre de Guerrilla es va esgotar, cadascú va fer el seu camí, Quim Masferrer, el primer, a punt de complir deu anys amb «El foraster», a més d'alguns espectacles en solitari, el més recent, «Bona gent», parodiant la frase típica del seu programa de televisió.També Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'han desaparellat i s'han aparellat, segons el moment i la circumstància. Va per temporades. Ràdio, televisió, col·laboracions diverses, junts o en solitari i, finalment, retrobament en parella de clowns amb aquest espectacle, «Ni rastre de qui vam ser», estrenat ja fa temps i que ha rondat per diversos escenaris abans de veure's ara a Barcelona.«Poc que he estat a l'“enterru” de la reina, jo!», diu Carles Xuriguera en un dels seus gags sobre l'ús de l'anglès —o l'“inglès”, amb “i”, vaja!. És una de les poques improvisacions del guió, fruit de l'actualitat arran de la mort i l'espectacle de teatre al carrer al voltant de la festa pública i monàrquicament mediàtica i decadent per sebollir definitivament la que semblava que seria eterna reina Isabel II.Si no fos per això, diria que Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'emparen en l'estructura de l'obra «Tot esperant Godot» mentre ells passen el temps fent de vigilants d'escenaris buits pel tancament epidèmic però «Tot esperant... un tal Ramon», qui els ha de donar feina quan quedin a l'atur i els teatres tornin a obrir i no facin falta vigilants.Fel Faixedas i Carles Xuriguera basen el seu espectacle absolutament en la llengua, en l'expressivitat espontània, de registre popular, amb aquell aire d'ingenuïtat que amaga un pòsit de saviesa. I ho fan barallant-se per distingir una “i” oberta o tancada —encara s'ha d'inventar en la fonètica catalana— o inventant paraules i fent-ne un recull en quaderns perquè substitueixin en un moment donat aquelles que de cop i volta desapareixen.L'espectacle està carregat d'humor fi, d'un “tête-à-tête” imparable, d'un joc espaterrant entre el cara blanca i l'august que, com tots els jocs entre aquesta parella tradicional de pista, sempre acaba poèticament i capgirant els papers.Amb la imaginació teatral, aconsegueixen fer visible un invisible xerrac mecànic o una invisible impressora; aconsegueixen fer visible una reunió a dos per crear una futura empresa d'autònoms —¿d'autòmats o d'automàtics?— i aconsegueixen també arribar al clímax del nas vermell en una atmosfera d'autèntica pista, amb llums de colorets inclosos, sense pretendre ser pallassos de circ però sí que reivindicant que són i seran sempre actors ni que corrin el risc que d'aquest ofici es perdi el rastre del que va ser.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Girls Like That (Noies d'aquestes)», d'Evan Placey. Traducció de Nan Vidal. Intèrprets: Cristina López, Aida Llop, Clara Moraleda, Marta Niell i Laura Porta. Escenografia, vestuari i disseny gràfic: Nien Boots. Ajudant d'escenografia: Ton Kemper. Espai sonor: Laura del Pino i Carles Solsona. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Comunicació: Paula Castillo. Vídeo: Paula Castillo i Laura del Valle. Fotografia: Henry Sorribas. Producció i distribució: Cristina Ferrer (Tot Produccions). Ajudant de producció: Judit Ferrer. Producció escolars: Georgina Armengou i Berta Solé. Direcció d’actrius i moviment: Juan Pablo Mazorra. Direcció musical: Laura del Pino. Direcció escènica: Carles Solsona i Nan Vidal. Companyia: Càlam. Sala Versus Glòries. Barcelona, 15 maig 2022. BALL DE GRONXADORS ¿És possible concentrar en noranta minuts mig segle d'un retrat social infantil i adolescent de la mà de cinc noies del centre educatiu de la corporació catòlica de St Helen, cal suposar que de la filial del Canadà, d'on és originari l'autor i dramaturg Evan Placey, des que entren al curs de P5 i continuen en els progressius cursos de primària i secundària fins que es retroben, ja com a exalumnes, en una d'aquelles festes que ningú en el fons no té cap ganes de reviure, quan tenen 45 anys?La resposta és que sí. Ho fa la companyia Càlam amb cinc actrius que tenen la virtut de representar amb diferents matisos d'edat des dels primers moments com a criatures, quan tenen cinc anys, sense caure en l'error del pretès infantilisme, passant per l'etapa de cap de pardals de la pre i la post adolescència fins a la maduresa adulta.Ho aconsegueixen perquè es pot dir que fan una mena de “ball de gronxadors”, que sembla un ball inspirat en el moviment coreogràfic de tants balls tradicionals en cercle que expliquen una història mentre els balladors es mouen com les agulles del rellotge.Aquí no hi ha cintes de colors per entortolligar en un pal central amb el suport de falques. Hi ha els cinc gronxadors (una escenografia senzilla i eficaç pel seu dinamisme i la seva versatilitat). Hi ha els micros estratègicament situats i camuflats a cada cantonada de l'estructura gronxadora (ja diré quin paper hi fan). Hi ha cinc motxilles de bressola. I hi ha una caracterització per a les cinc protagonistes d'uniforme escolar de faldilles amb pitet de quadres que aquí sempre és vist com una etiqueta d'escola privada elitista, però que en la tradició anglosaxona, per evitar discriminacions de classe, és habitual i obligatòria per a tota la comunitat educativa, tant si és pública com privada.Amb aquesta estructura, l'autor de «Girls Like That (Noies d'aquestes)» posa sobre l'escena la plaga del buylling i ho fa, potser inconscientment, demostrant que allò que finalment ara és admès i tractat, si es detecta, com una acció violenta, assetjadora i de conseqüències per a tota la vida, ha succeït —només cal comptar cinquanta anys enrere on comença tot— des de sempre sense que els adults, el professorat, els pares i les mares o els tutors, hi vegessin més enllà de les seves ulleres fosques.El guió de l'obra és d'acció directa, sincopat, sense repòs, rítmic i d'una veloç cronologia de dates i fets que fa que les cinc intèrprets siguin capaces d'explicar la història en clau de redacció lliure que els demana en principi la professora sobre el passat de les seves mares i les seves àvies.Del buylling de llapis carbó i ploma de tinta amb pops es passa al buylling de les xarxes socials amb el mòbil omnipresent i també com a eina que es clava com un plomí antic i que penetra com un ull orwellià a la intimitat de cadascú. Una foto d'una de les noies, l'Scarlett, nua, desencadena el conflicte de ressò més contemporani.He dit que l'estructura escenogràfica es movia al voltant de cinc gronxadors. Cinc gronxadors que serveixen per simbolitzar també els utillatges de les diferents èpoques de les quals es parla: els pupitres escolars, les oficines amb les antigues màquines d'escriure, els bancs del parc dels botellots de nit...¿I els micros, que he deixat per al final...? Un dels atractius de tot el muntatge és que l'obra no es limita a desenvolupar un discurs només de paraula sinó que les cinc intèrprets monologuen, dialoguen, es posen en la pell d'altres personatges —nois inclosos—es mouen coreogràficament, ballen i hi interpreten cinc o sis números musicals de veu en directe i música enregistrada que gairebé converteix la peça en un mix mix d'obra de text i d'obra musical.Evan Placey té aquesta obra traduïda a moltes llengües i representada en molts països. Diguem també que en la versió original i en alguns muntatges d'altres països, les protagonistes són mitja dotzena i no cinc. El nombre de la versió catalana, per descomptat, no li escatima contingut, com deixa ben clara la rastellera inicial de la recitació d'insults i impromperis que posa els espectadors en situació perquè tinguin clar que l'obra no es mossegarà la llengua.És un muntatge pensat potser indirectament perquè arribi a adolescents i els posi en alerta sobre les trampes de les xarxes socials i les trampes de la pressió ambiental dels estereotips de la publicitat i els rols de la joventut que no només s'ha de menjar el món sinó que, pretesament, no ha de caducar mai.Per a adolescents, sí. Però veig l'obra també sobretot per a adults que potser han viscut diferents generacions exposats a la discriminació o el ridícul del líder de grup i la conxorxa i el silenci dels seus seguidors. I també per als adults d'avui en dia que conviuen amb infants i adolescents a casa, alguns dels quals sovint no entenen per què no estan a gust amb el número del sorteig que els ha tocat a la vida. Com sovint s'ha dit: sempre és millor prevenir que haver de curar, potser tard i malament. Les cinc actrius de «Girls Like That (Noies d'aquestes)» hi posen, valgui la redundància, els cinc sentits per mantenir l'equilibri perfecte entre l'exigència de la ficció i la cruesa de la realitat.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Apologia i escarni de l’estupidesa humana». Música i text: Marc Timón. Intèrprets 2022: Clara Moraleda i Jofre Borràs. Interpretació musical: Marc Timón (piano), Vassil Lambrinov (violí) i Nerea de Miguel (violoncel). Intèrprets 2021: Clara Moraleda, Marc Pujol. Interpretació musical: Marc Timón (piano), Vassil Lambrinov (violí), Jordi Claret (violoncel). Il·luminació: Anna Espunya. Fotografia del cartell: Júlia Millet. Fotografia espectacle: MW Fotografia. Direcció: Marc Timón. Teatre Eòlia, Barcelona, 27 desembre 2021. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 19 març 2022. UN TALP GOLAFRE AMB DELIRIS DE GURMET Que el compositor, director i pianista Marc Timón (Castelló d'Empúries, Alt Empordà, 1980) sigui capaç d'alternar gèneres tan diversos com el «Magnificat» per inaugurar l'Estel de la Torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família, la banda sonora d'una pel·lícula de terror com «La nena de la comunió» (Víctor García), la banda sonora de la cerimònia de la Copa Davis, que sigui un músic que ha dirigit al Gran Teatre del Liceu, al Palau de la Música, al Teatro Real de Madrid, que hagi obtingut algunes desenes de premis internacionals per la seva carrera musical, que també escrigui tant guions com poesia, que hagi participat com a solista i compositor de sardanes amb la Cobla Sant Jordi i que alterni la residència entre Los Angeles i Barcelona i, al damunt, es diverteixi amb un espectacle de cambra com aquest «Apologia i escarni de l'estupidesa humana» diu molt al seu favor com a creador eclèctic i a favor de la cultura musical i teatral catalana que qualsevol país amb cara i ulls no deixaria escapar.L'espectacle que ha recuperat la Sala Versus Glòries, després d'haver-se estrenat a finals d'any al Teatre Eòlia, entra de ple en el gènere del Grand Guignol, de l'absurd, de la farsa i, en algun moment, del grotesc. Cal advertir que, pel camí, entre l'Eòlia i la Versus Glòries, els dos personatges protagonistes han perdut l'espectacular tupé de la primera caracterització inicial. Ara, la parella que interpreten Clara Moraleda i Jofre Borràs (Blanca i Paco a la ficció) fins i tot semblen dos personatges normals i corrents, de carn i os, de carrer. I això, que enganya els espectadors, reforça encara més la sorpresa del surrealisme de la trama.En el pur estil de fusió de gèneres, els dos músics i el director i pianista inclòs, es converteixen també en intèrprets d'un conte musical que estén fins i tot les seves intencions participatives fins a l'auditori amb una enquesta tan escatològica com poètica, arran d'una discusió de la parella honesta i sincera sobre la convivència amb els pets (no el conjunt musical de Constantí, sinó els populars gasos intestinals).La trama arrenca perquè en unes colònies infantils a Sierra Nevada, el protagonista, en Paco, va patir un trauma de personalitat: un talp prou conegut pel seu assetjament sexual a la Sierra li va mossegar el penis. I diuen que qui rep la mossegada, queda impedit per ser estimat mai més per ningú.És per això que, ella, Blanca, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, organitza un viatge de parella fins a les terres de Granada a la recerca del talp golafre per estabornir-lo —qui mata la cuca mata el verí— i alliberar així el Paco del trauma que arrossega.Amb aquest punt de partida tan simple, la partitura musical barreja l'òpera, el pop i el gènere musical. I la trama fa salts des de la comèdia de situació a la comèdia negra, del realisme al surrealisme i de la telemovie d'humor al cinema de gènere fantàstic.Si bé el gruix de la interpretació musical recau en els dos protagonistes —els dos amb un extens currículum en anteriors musicals a les espatlles—, són especialment divertides les escenes en què el mateix pianista i director Marc Timón s'aixeca del piano per convertir-se en un més dels personatges, un pagès de Sierra Nevada que parla català —perquè els andalusos han parlat sempre català però no ho diuen a ningú perquè no els facin pagar peatges— o l'encarregat d'un hostal de mala mort granadí que, ves per on, s'assembla al pagès i també parla català com ell.La trama compta, a més, amb efectes de so (piano, violí, violoncel) que doten d'una vivesa cadascuna de les accions i l'acosten al guió de conte musical on els instruments es doten de vida pròpia. Un musical que expandeix divertimento pels quatre costats, un divertimento que s'encomana als espectadors i que deixa entreveure que intèrprets i músics, un quintet de primera línia musical, són els primers que s'hi diverteixen també de valent.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«L'habitació tancada», de Loredana Volpe. Intèrprets: Anna Casas, Ignasi Guasch, Patrícia Mendoza, Xavier Pàmies, Marc Pujol i Chap Rodríguez Rosell. Música original i espai sonor: Àlvar Llusà-Damiani. Escenografia: Alba Cruells. Vestuari: Loredana Volpe. Il·luminació: Daniel Gener. Fotografia: Sergi Panizo. Realització audiovisual: Montecarlo. Repartiment vídeos: Manu Fullola i Ignasi Guasch. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Ajudanta de direcció: Mar Panyella Bonet. Direcció: Loredana Volpe. Companyia La Salamandra. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 novembre 2021. L'ENIGMA DE LA POTA DE MICO Pot ser que els espectadors es quedin amb aquesta anècdota de les tres històries de «L'habitació tancada», la que té el fetitxe de la pota de mico, d'entre les que s'intercalen en aquest nou espectacle de la companyia La Salamandra que parteix d'un text original de Loredana Volpe, autora nascuda a Caracas, Veneçuela, el 1990, i establerta a Barcelona des del 2014.Com ja vaig remarcar a propòsit d'un anterior espectacle de La Salamandra [«Ànsia (Crave)», Sala Àtrium, 2019], el món o els mons de ficció teatral de Loredana Volpe tenen aquesta atmosfera de mirada introspectiva i de tancament —¿d'“habitació tancada” com diu el títol?— si es té en compte que el seu, diguem-ne “exili voluntari”, de Veneçuela a Barcelona, es veu realment forçat per un clima de violència i persecució, víctima ella mateixa d'un intent de segrest i supervivent de trets criminals que podien acabar amb la seva vida i, de passada, amb la seva carrera teatral, no gaire ben vista, per cert, pel govern de torn veneçolà.Esclar que Loredana Volpe podria optar per esborrar o, com a mínim, per aparcar el seu passat —encara hi és a temps per la generació a la qual pertany— i posar-se a escriure, posem per cas, una comèdia de bombos i platerets o un musical a l'ús i els temps que corren, però les circumstàncies personals que he esmentat fan que la seva mirada tendeixi a endinsar-se en les tenebres del misteri i la intriga, una mirada immersa en el gènere fantàstic que fa extensiva a l'auditori i que, en aquesta ocasió de «L'habitació tancada», exigeix més que mai als espectadors un plus de complicitat.Les tres històries de «L'habitació tancada» de Loredana Volpe es basen, diu, en els relats: “The monkeys paw” (La pota de mico), de Williams Jacobs; “Blind spot” (Punt cec), de Barry Perowne (convertit en pel·lícula el 1947); i del recull de contes “The hounds of Tindalos” (Els gossos de Tindalos), de Frank Belknap. No sé si haver-los llegit o haver vist la pel·lícula ajudaria a mirar amb uns altres ulls la proposta teatral de «L'habitació tancada». Segurament que sí. Però estem parlant de literatura del segle passat i d'un gènere que no sempre arriba a tothom.L'avantatge de la proposta teatral és que Loredana Volpe, que a més de la seva faceta teatral, és també poeta i traductora, juga amb els mateixos integrants de la companyia que ja formaven part de la proposta que he esmentat anteriorment. I aquesta entesa de grup es nota en el resultat escènic i en la majoria d'interpretacions. No és sobrer remarcar la de l'actriu Patrícia Mendoza que té l'aura més intrigant de tots.Una altra cosa és que els espectadors en treguin l'aigua clara de l'enigma a tres bandes que planteja l'autora. S'ha d'advertir que els ho posa difícil. Esclar que queda clar que hi ha un escriptor beverri —del temps de la màquina d'escriure encara!— i que hi ha un assassinat i que no se sap ben bé qui és el culpable. I esclar que part del discurs es mou en la direcció de desfer l'enigma.Però la trama no segueix el camí convencional del gènere d'investigació (que baixi Patricia Highsmith i ho desenredi, sisplau!): plantejament, nus i desenllaç, sinó que els entrellaça fins al punt, com deia, que l'espectador s'acabi quedant amb l'anècdota de la pota de mico i els tres desitjos —com si fos un Aladí de la llàntia meravellosa— que és l'amulet que li proporciona, de les tres històries, la història més clara. La companyia La Salamandra arrisca fort enmig d'un terratrèmol teatral de conseqüències imprevisibles on el risc, precisament, no sempre s'acaba d'acceptar com es mereix i com caldria.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Amy (& the orphans)», de Lindsey Ferrentino. Traducció a l'espanyol de Lorea Uresberueta. Intèrprets: Roser Batalla, Odile Fernández, Herminio Avilés, Neus Suñé, Lorea Uresberueta i Xavi Álvarez. Escenògrafa: Paula Font. Disseny de llums: Ganecha Gil. Espai sonor i vestuari: La Niña Bonita. Coach especialitzada: Elena Baliarda. Producció i distribució: Anna Prats. Comunicació i fotografia: Laia Prats. Direcció: Xavi Álvarez i Neus Suñé. Companyia La Niña Bonita. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 febrer 2020. La història d'Amy podria ser també la d'un personatge masculí, una previsió de doble gènere de la mateixa autora, Lindsay Ferrentino (Florida, EUA, 1989) que té una versió paral·lela de l'obra per si l'actriu o l'actor que la protagonitza, amb síndrome de Down, ha de ser dona o un home, segons el càsting o les disponibilitats de la companyia que la representa.VIDEO La companyia que va estrenar l'obra a l'Off-Broadway la temporada passada parla de l'impacte de l'obra als EUA.
«Feliç Diwali», de Xavier Morató. Intèrprets: Ramon Godino, Alberto Lozano, Juan Martínez Vidal i Toni Soldevila. Música original: Malacara BluesBand. Escenografia i vestuari: Sergi Cerdán. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Multimèdia: Xavier Pijuan. Disseny gràfic: Dani Ballesteros i Javier Porras. Fotografia: Guillem Medina. Teaser: Apunta Teatre SCCL. Fotografia espectacle: Jofre Blesa. Regidoria: Marc Menéndez. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Producció: Apunta Teatre SCCL. Ajudanta de direcció: Rafaela Rivas. Direcció: Xavier Morató. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 gener 2020.
«El mercader de Venècia. L'inici del capitalisme», de William Shakespeare. Versió de Konrad Zschiendrich. Traducció de Miquel Desclot. Intèrprets: Mercè Managuerra, Sílvia Forns, Damià Plensa i Àlvar Triay / Lolo Herrero. Disseny d'il·luminació: Alberto Rodríguez. Vestuari: Georgina Viñolo. Espai escènic: Damià Plensa. Espai sonor: Juanjo Rubio i Mingo Ràfols. Fotografia cartell: Guillem Medina. Fotografia espectacle: Maria Alzamora. Cap de producció: Sylvie Lorente. Comunicació: Laia Roigé. Direcció artística Dau al Sec: Mercè Managuerra. Producció: Eix 49, S.L. Companyia Dau al Sec Arts Escèniques. Direcció: Konrad Zschiendrich i Mingo Ràfols. Sala Versus Glòries, Barcelona, 27 febrer 2019. Reposició: 9 novembre 2019. VIDEO
«#Lifespoiler», de Marc Angelet i Alejo Levis. Banda sonora original: Àlex Torío. Intèrprets: Alba Ribas, Cintia Ballbé i Sergio Matamala (2017, Sala Flyhard: Vicky Luengo, Bruna Cusí i Sergio Matamala). Escenografia: Laura Clos "Closca" i Sergi Corbera. Vestuari: Iztok Hrga. Disseny de llums: Xavi Gardés. Assessorament de màgia: Sergi Armentano. Assessorament de moviment: Michalis Aristidou. Construcció cotxe: Oriol Duran i Xavi Bonastre. Estudiant en pràctiques: Toni Rejano. Imatge cartell i teaser: Alejo Levis. Fotografia espectacle: Roser Blanch. Producció executiva: Roser Blanch, Sergio Matamala i Mario Berlinches. Distribució: Eli Riera. Cap tècnic de sala: Xavi Gardés. Cap tècnic gira: Fernando Portillo. Producció: Flyhard Produccions / Sala Flyhard. Direcció: Marc Angelet i Alejo Levis. Sala Versus Glòries, Barcelona, 12 octubre 2019. Imaginem-nos que molt abans de començar a escriure aquesta crítica, ja sabés quin títol li posaria, què en diria, on la publicaria i també quants visitants de la revista la llegirien. Si a algú li passa això o alguna cosa similar és que ha fet un «#Lifespoiler» com els personatges del muntatge de Marc Angelet i Alejo Levis, que, gràcies a un mecanisme futurista a través del servidor Facebook, ja saben què és el que els tocarà viure en els pròxims anys.
«Separacions», d'Ever Blanchet. Traducció de Gerard Vàzquez i Jordi Barra. Intèrprets 2002: Pere Anglas, Lali Barenys, Jaume García, Alícia González, Màrius Hernàndez, Eva de Luís. Il·luminació de Pep Gàmiz. Intèrprets març 2019: Eva de Luis, Rafaela Rivas, Míriam Tortosa, Christian Cánovas, Antonio del Valle i Raül Tortosa. Intèrprets agost 2019: Eva de Luis, Rafaela Rivas, Carla Ricart, Christian Cánovas, Oscar Jarque i Raül Tortosa. Disseny de so i llum: Daniel Gener. Vestuari 2002: Sarai Mestre. Vestuari 2019: Helena Mateu. Espai escènic i direcció 2002: Ever Blanchet. Direcció 2019: Pere Anglas. Producció 2019: Versus Glòries i Apunta Teatre. Versus Teatre, 1 octubre 2002. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 27 març 2019. Reposició: 1 agost 2019. Ever Blanchet torna a mostrar la seva capacitat com a autor amb l'última obra que ha estrenat a la sala que dirigeix. Potser no és ara l'hora de descobrir-ho, però sí de dir-ho. A la Sala Versus Glòries es parla de les separacions de parella des d'una òptica interna. «Separacions», aquest és el títol de l'obra, manté un fil argumental que lliga les dues hores llargues que dura l'espectacle a través d'una de les parelles (Oriol i Naïma). Al seu voltant, amb els seus alts i baixos com a parella, els altres quatre intèrprets es reprodueixen, es multipliquen, creixen, es desfan i desapareixen. Per tant, «Separacions» és una obra feta amb vocació de collage on totes les peces han d'encaixar per acabar de fer el conjunt.Si es qualifiqués «Separacions» com una comèdia, caldria dir que no és una comèdia convencional, malgrat les entrades i sortides per fer el "canvi de parella", una jugada que ja s'insinua només començar, amb una escena de ball. Però «Separacions» no es pot qualificar, ras i curt, de comèdia perquè és molt més. És un reflex de la vulnerabilitat de la societat contemporània, centrada en la generació dels que surten dels vint i entren als quaranta.I el principal mèrit de l'obra, a banda del text, que té tota la pinta de guió per la seva estructura d'escenes curtes i algunes gairebé farcides de petits gags, és la caracterització canviant que durant les dues hores han de fer els seus intèrprets. Personatges, caràcters, vestuari, situació i ambient els obliga a fer moltes petites obres dins d'una mateixa obra, com si Ever Blanchet hagués vestit un recull de contes literaris amb un conte més llarg que els altres (el de la parella més gran i amb més escenes que deia que manté la línia argumental) i un aplec a l'interior de contes breus que donen diverses visions del mateix tema.És una obra, doncs, que s'expansiona, que té tota la força energètica que li cal i que fa, d'una previsible comèdia, una subtil tragicomèdia que arriba a l'espectador de totes les generacions. El meu dia [aquesta crítica es refereix a l'estrena del 2002] va coincidir amb una mitjana de públic jove ja fet, però al meu costat hi havia també una àvia d'edat considerable encantada amb el que veia, cosa que confirma la validesa del llenguatge utilitzat per l'autor que, cal dir-ho, se la juga amb un argument considerat fresc amb una durada pròpia d'obra clàssica.La profusió del guió és tan compacta que la decisió d'escurçar uns vint o trenta minuts se li ha d'haver fet difícil. Però «Separacions» té tots els ingredients per fer, per exemple, una breu mitja part que alleugeri la tirada. La trama ho permet i el tema i el seu tractament escènic enganxen prou l'espectador a la primera hora perquè no hi hagi perill que abandoni la sala, aprofitant que surt a fer un cigarret i, de passada, reflexiona sobre els avantatges i els desavantatges de les separacions.
[Crítica publicada arran de l'estrena de l'any 2002]
«¿La vida es sueño? o #Gwenismürfila». Dramatúrgia de Norbert Martínez i Gemma Brió, a partir del procés de creació de la Cia. Les Libertàries. Intèrprets: Tàtels Pérez i Gemma Brió. Intèrpret i tècnic: Enric Alarcón. Audiovisuals: Mar Orfila. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Disseny il·luminació: Enric Alarcón. Escenografia i vestuari: Cia. Les Llibertàries. Direcció: Norbert Martínez. Companyia Les Llibertàries. Coproducció amb el Festival Grec 2018 i col·laboració de la Companyia La Brutal i Badalona Cultura. Sala Versus Glòries, Barcelona, 24 maig 2019. Quan Calderón de la Barca es preguntava si la vida era un somni i deia allò tan conegut que els somnis eren somnis i para de comptar, ja donava a entendre que la frontera entre la veritat i la mentida seria cada vegada més prima i més confusa. Si Calderón al segle XVII hagués disposat de Facebook, Twitter, WhatsApp, YouTube, Instagram i tutti quanti digital, potser hauria caigut d'esquena a la seva Barca quan hauria comprovat fins on podia arribar el grau d'irrealitat convertit en el que popularment es coneix ara com “fake news”.Partint d'aquesta intenció, la companyia Les Llibertàries es pregunta de debò si la vida és un somni. És a dir, anys ha Calderón ho afirmava. Ara, elles —la companyia Les Llibertàries és integrada per les dues actrius i la polifacètica Mar Orfila a més del director Norbert Martínez— s'ho pregunten com si dubtessin que en l'interior del somni hi ha l'autèntica veritat.L'espectacle està format pel que es podria anomenar un trencaclosques de microrelats. S'alternen diverses accions, diversos personatges, diversos ambients i s'il·lustra amb alguns fugaços tràilers cinematogràfics. Tot molt ràpid i fugaç —només compten amb vuitanta minuts de durada i cal aprofitar-los— i barrejant el que en principi sembla el preàmbul d'una sessió d'assaig, a la qual no compareix la tercera actriu, Mar Orfila, absència que provoca totes les altres accions, sobretot la central: la confusió entre la mateixa Mar —nom artistic: Mürfila— i l'actriu de Hollywood, Gwenny Paltrow. Les perruques i les ulleres fosques fan miracles.Amb una bona dosi d'humor i d'energia, les actrius Tàtels Pérez i Gemma Brió —mentre esperen la tercera en joc— fan tots els personatges alhora, només amb una tenda iglú a l'escenari que permet fer algun efecte d'ombres des de l'interior, una pantalla immensa per a les projeccions, una tauleta i dues cadires de càmping, un llum flexible de taula de treball, una cadena i, en una cantonada, com si no hi fos, el tècnic digital i també esporàdicament actor improvisat, Enric Alarcón.És cert, Calderón de la Barca hi té alguna cosa a veure. Fins i tot el personatge de Segismundo forma un dels eixos del relat. Però és aconsellable no desvelar-ne el secret. I les dues actrius diuen alguns dels fragments de l'obra de l'autor «La vida es sueño». Però no és aquest el seu principal objectiu. El que de debò volen és crear una dramatúrgia pròpia on hi ha des del vol en un avió a un atracament en un local de “24 hores” nord-americà amb una atracadora presumptament mexicana tot i que, oh, sorpresa!, parla català perquè és de Badalona. El muntatge té aires de western amb carretera inclosa i fugida cap a la desconnexió. En un món ultraconnectat de nit i de dia amb la soga del wifi penjada al coll, amb modalitat nocturna i tot acabada de descobrir, només queda la possibilitat d'anar a la recerca d'un indret on no hi hagi cap cobertura i, gràcies a això, tampoc no hi hagi perill que neixi, creixi i es reprodueixi l'anomenada postveritat.
«Quina feinada!». Text original de Becky Mode. Versió de Ventura Pons. Intèrpret: Roger Pera. Escenografia: Jordi Bulbena. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Vestuari: Top Hat Produccions. Ajudant direcció: Mingo Ràfols. Direcció: Ventura Pons. Producció: Blai Pera i Versus Glòries. Sala Versus Glòries, Barcelona, 15 setembre 2018. Reposició: 20 desembre 2018. Hi ha actors i hi ha bèsties actorals. Roger Pera és actor, bon actor. Però també és una bèstia actoral. Potser no havia tingut ocasió de demostrar-ho tan plenament com ho fa ara en solitari en aquest espectacle importat de Broadway i que —llàstima que no es puguin fer servir els mòbils!— t'agafen ganes de fer-ne un enregistrament complet perquè, potser per influència de la direcció del cineasta Ventura Pons, als espectadors els farà l'efecte que es troben en un plató des d'on s'està emetent en directe el programa d'un xòuman popular.I no és estrany que sigui així perquè Roger Pera ha manllevat d'un actor televisiu aquest guió, extret de l'espectacle «Fully Committed», de Becky Mode, interpretat per Jesse Tyler Ferguson, conegut per ser el pèl-roig de la sèrie «Modern Family», i l'ha portat al seu terreny, amb algunes lleugeres llicències d'adaptació que, malgrat que originalment passen a Manhattan, sembla que passin aquí mateix gràcies a les picades d'ullet, entremig de les trucades, a referències locals i d'alguna mirada a la pròpia realitat personal de Roger Pera, convertit en la ficció en un encarregat de prendre nota telefònicament de les reserves d'un restaurant d'alta volada i de distribuir les trucades internes de la casa, però sempre pendent d'un càsting com a actor al Teatre Nacional de Catalunya.«Quina feinada!» és un espectacle d'imitacions en directe que l'actor va alternant de trucada en trucada posant veu al xef de l'hotel, a alguns dels clients més VIP, a algunes de les clientes més pesades, a alguns dels clients més exigents, a algun empleat de l'hotel que té un os a l'esquena i a algun altre que ja té prou feina dalt al menjador perquè ell l'atabali, això sense oblidar que es fa l'hora de dinar i que la cuina no acaba d'estar al dia i que són festes de Nadal —hi ha un petit avet amb llums de colors sobre la taula— i que l'hotel omple les reserves de les taules amb seixanta dies a l'avançada i que té comensals il·lustres com la cantant Madonna o l'actor Gerard Depardieu.Espectacle d'humor, però amb un aire d'amargor, perquè el Roger —telefonista amb nom real— es troba atrapat entre la feina que l'ofega perquè en el fons és l'últim mico de la cua i les seves aspiracions d'actor fora del caos telefònic del restaurant de luxe. Més de vint personatges prenen vida en els diferents matisos interpretatius de Roger Pera —actor que no en va i des de ben jove es va formar a les taules de doblatge— i que modela amb imitacions d'un guió que no permet ni un segon de repòs durant una hora i mitja i que connecta al màxim amb els espectadors locals quan imita el to i la veu tan característics del seu pare, l'actor Joan Pera.Roger Pera ha contribuït amb aquest espectacle a la recuperació del veterà i prolífic cineasta Ventura Pons com a director teatral, després de la seva etapa inicial de bambolines entre el 1967 i el 1977, abans que es passés definitivament al cinema. Ja deia abans que l'espectacle li va, a Ventura Pons, com anell al dit perquè té una estructura i un ritme cinematogràfics impressionants. Tatralment ha comptat amb l'ajudantia de direcció d'un altre actor veterà, Mingo Ràfols.L'escenografia de Jordi Bulbena dibuixa també molt bé l'espai de «baix» del restaurant on el luxe de «dalt» —atenció a la taula reservada a l'entrada de la sala— brilla per la seva absència i on unes canonades de desguàs, un vell armari arxivador, unes prestatgeries plenes d'andròmines, una taula desendreçada, un calendari amb el retrat de Núria Espert —mite del futur actor Roger— i tres telèfons que no paren de sonar i que marquen a la vegada el canvi de personatge: el de la centraleta exterior, el de l'interior i el de disc de color vermell dels setanta del segle passat, arrodoneixen un espai gairebé claustrofòbic al qual fa respirar i suar de valent la capacitat energètica de Roger Pera en escena.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler promocional de l'espectacle «Quina feinada!», amb Roger Pera (1). Tràiler de l'espectacle original de Broadway, amb l'actor Jesse Tyler Ferguson (2).
«Eli», de Roc Esquius. Intèrprets: Pep Anton Muñoz i Jaume Casals. Disseny llums: Kiko Planas. Disseny espai sonor: Jordi Bonet. Disseny multimèdia: Xavier Pijuan. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny ELI: Mag Ramó. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Fotografia: Guillem Medina. Premsa i comunicació: Mar Pérez-Portabella. Ajudant direcció: Adrià Núñez. Direcció: Antonio Calvo. Producció: Apunta Teatre. Sala Versus Glòries, Barcelona, 9 novembre 2018. Fa uns deu anys, els germans Albert i Allen Hugues van dirigir en cinema el film postapocalíptic —i no gaire aconseguit— «El llibre d'Eli (The Book of Eli», amb l'actor i productor Denzel Washington. Eli era un viatger que caminava per un paisatge devastador dels EUA buscant un lloc etern com una mena de messies a la recerca d'un món nou. La realitat virtual té alguna cosa de semblant a aquest Eli de Denzel Washington. Qui es posa les ulleres gegants, aquest aparell que sembla una còpia de disseny d'ulleres de bussejar i que ja es troba a hores d'ara en algunes exposicions o instal·lacions artístiques, pot aconseguir viure una realitat diferent, una vida nova que li permeti buscar un lloc on tot sigui nou i a gust propi, com si disposés de la força d'un Creador modern. No sé si l'autor d'«Eli», el dramaturg Roc Esquius (Súria, Bages,1982) utilitza precisament aquest nom pensant en aquesta aplicació virtual pseudocreadora. En tot cas, el que fa és portar els espectadors cap al moll de l'os d'un conflicte familiar que anys enrere —sense la tecnologia virtual a l'abast— s'hauria presentat sota un registre clàssic d'amor i odi familiar, més en la línia sangant d'Ingmar Bergman, i que ara, per la influència postcinematogràfica, recorre a una ambientació d'enginyeria informàtica amb dos personatges del gremi: un pare, enginyer (Pep Anton Muñoz), i el seu fill (Joan Casals), amb una relació inestable, gairebé destructiva del fill cap al pare i gairebé assetjadora del pare cap al fill.Parlo d'influència postcinematogràfica perquè en el rerefons de la trama d'«Eli» coincideix el rerefons d'una trama televisiva actual, «Si no t'hagués conegut» (Sergi Belbel - TV3), on els salts virtuals de la realitat a una altra dimensió porten a establir contacte —la tradició literària clàssica utilitzaria l'esperitisme!— amb els que un dia van ser estimats i que un atzar accidental els ha arrabassat la vida.L'autor Roc Esquius estructura l'obra amb una cadena de seqüències en píndoles, introduïdes gairebé totes amb un flaix de llum virtual després d'una guia de títols projectada a la pantalla, amb escenes breus que van reflectint la relació destructiva entre pare i fill a partir que el fill compleix vint-i-cinc anys i el pare li regala l'Eli, les ulleres virtuals perquè s'encamini en l'enginyeria. Un regal que, quan van maldades, sembla que arribi enverinat.El conflicte sorgeix quan el fill fa servir la força virtual per contactar amb la mare i el germà, morts, descoberta que crea una sensació d'intriga i misteri fins que, progressivament, es desvela el perquè de la desfeta relació paternofilial i els estira-i-arronsa que fan cadascun dels dos personatges per fugir de la ficció virtual i encarar la vida en el món real.L'obra ha permès el retorn al teatre de l'actor Pep Anton Muñoz, embrancat en els últims deu anys en projectes televisius i personatges diversos. Al seu costat, un actor jove, Jaume Casals. Un tàndem escènic generacional que fa creïble la relació familiar de la ficció i que reflecteix molt bé l'aparent fredor del pare i les reaccions gestuals i psíquiques del fill, en moments d'obsessió i alienació.
«Sota la catifa», de Jordi Calafí i Alexis García. Banda sonora original: Malacara & Wilson Band. Intèrprets: Jordi Casdellans, Ramon Godino, Òscar Jarque i Raül Tortosa. Intèrprets audiovisual: Sílvia Sabaté, Rafaela Rivas, Enric Barba, Unai Mayo i Jan Garcia. Escenografia, vestuari i direcció de producció: Jofre Blesa. Disseny il·luminació i espai sonor: Daniel Gener. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció fotografia: Clàudia Pujol. Ajudant direcció audiovisual: Xavier Pijuan. Direcció audiovisual: Esteve Rovira. Producció audiovisual: Laboina Produccions. Direcció escènica: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 agost 2017. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 2 agost 2018. Els dos autors d'aquesta obra escrita a quatre mans debuten en el teatre amb un tema que es pot situar a mig camí del thriller i la comèdia. Jordi Calafí (Martorell, Baix Llobregat, 1974) i Alexis García (Matanzas, Cuba, 1977) provenen principalment del món del cinema i el guionatge, i aquesta etiqueta es nota en l'estructura de «Sota la catifa», que arrenca com si els espectadors es disposessin a veure una pel·lícula en blanc i negre, inclou alguns petits muntatges audiovisuals també en blanc i negre que desvelen les interioritats dels protagonistes i segueix les lleis del guió creant una certa incògnita fins a trobar la clau del desenllaç.Tot això, dit i explicat força linealment amb alguns flaixbacs, sense que els espectadors hagin de decidir, per exemple com es fa en algunes obres teatrals prou conegudes, qui és el culpable i per què ho és ni tampoc qui és el mort i per què hi està. Dic això perquè com que en tot thriller, com mana el gènere, hi ha un mort, no seria gens estrany que dels altres tres presumptes culpables —Agatha Christie ho posava més difícil per als lectors i espectadors— els guionistes decidissin optar per tres solucions diferents i fer que els espectadors en triessin una. M'ho va semblar, que potser seria això, durant el plantejament, però al cap de tres quarts d'hora ben bons —el muntatge dura uns 70 minuts— ja vaig veure que la cosa no anava per aquí i que tot quedaria resolt i ben resolt.El mort és en Medina, un detectiu mediàtic —homenatjat pel gremi i estrella de televisió— que ha exercit una gran influència sobre altres col·legues seus com els tres detectius que protagonitzen amb ell «Sota la catifa». Diguem, només com a curiositat, que els autors han jugat amb una mena d'alter ego a l'hora de triar el nom del rei del mambo, a qui anomenen simplement Medina, perquè un dels dos autors, el cubà Alexis García, es diu de segon cognom, precisament, "Pérez de Medina".Com els espectadors ja hauran intuït pel títol, «Sota la catifa» s'amaga molta porqueria acumulada pel poder, la política, les finances i els monopolis internacionals. Però l'obra no pretén pas analitzar tota aquesta polsegada sinó esbrinar un fet tan simple com és la desaparició, en un hotel que celebra un congrés del gremi de la investigació, del tal Medina. És així com, de la catifa de la porqueria social es passa a la catifa particular de cadascun dels tres detectius i, només aixecar-la, es va descobrint el polsim que cadascun d'ells hi ha deixat relacionada amb el mort Medina.Es tracta, doncs, des del primer moment, d'acompanyar els tres detectius, que es troben a l'habitació d'hotel d'en Medina, en l'aclariment d'uns fets —la mort d'en Medina que els espectadors coneixen de seguida— mentre els tres detectius fan deduccions per amagar allò que en realitat sap cadascun d'ells del desenllaç del seu mite detectivesc, tan estimat com odiat a parts iguals per ells tres.Crec que no es tracta de desvelar res més per evitar la dosi d'enjòlit amb el qual han de veure l'obra els espectadors. El muntatge compta amb la banda sonora original de Malacara & Wilson Band i, pel que exigeix el gènere, té un plantejament diria que excessivament lent i fins i tot repetitiu abans que no esclata amb els dos eixos més importants de l'obra: la simulació en clau de comèdia del que farien amb en Medina si realment els tres col·legues el volguessin assasinar —fins i tot amb una referència a un dels episodis més escabrosos de la recent sèrie televisiva «Nit i dia», la de la serra mecànica en què Josep Maria Pou feia trossets Pep Cruz!— i l'autèntic desenllaç de la mort d'en Medina.Per tot plegat, al costat de la bona feina dels quatre intèrprets, veig «Sota la catifa», cinematogràficament parlant tenint en compte l'especialitat creativa dels dos autors, com un “curt” de bon guió i evident sorpresa final que, per culpa de fer-se en teatre, els ha sortit una mica “llarg”.
Crítica corresponent a l'estrena del 2017 al Teatre Gaudí Barcelona.
VIDEO
«Mars Joan». Dramatúrgia de Roc Esquius. Intèrprets 2018: Núria Deulofeu, Roc Esquius, Isidre Montserrat, Míriam Tortosa / Lara Díez. Intèrprets 2017: Ivana Miño, Míriam Tortosa, Ricard Farré i Isidre Montserrat. Intèrprets 2016: Josep Sobrevals, Vanessa Segura, Núria Deulofeu i Isidre Montserrat. Escenografia i il·luminació 2017: DARA. Escenografia 2016: Muntsa Codina. Vestuari: Paula Arébalo. Il·luminació 2016: Xavi Gardés. Banda sonora: Diana Roig, Bernat Mestre (Bohardilla Studio) i Carles Torregrosa (2017). Postproducció de so: Carles Torregrosa - TDC Estudio. Producció Anna Juncadella. Direcció: Roc Esquius. Companyia Dara. Programa El Cicló. Teatre Tantarantana. Barcelona, 2 abril 2016. Reposició i revisió: Barcelona, 1 febrer 2017. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 5 juliol 2018. Cap allà al 2026, d'aquí a quatre dies, poden passar dues coses: que siguem independents o que, els que encara quedem, hàgim decidit emigrar a Mart per complir això que anomenen el somni col·lectiu. Ho possibilita el projecte Mars One a través d'un reality show que es proposa fundar una colònia humana a Mart i per aconseguir-ho ha de fer una selecció entre els aspirants.La dramatúrgia de l'obra «Mars Joan» parteix d'aquesta referència xarona i mediàtica de la societat actual i l'adapta a les relacions de parella. Novament, doncs, dues parelles en solfa i en crisi: una perquè el mascle vol anar a Mart per no tornar mai més i l'altra perquè el mascle és un conformista que toca de peus a terra i que no s'adona del que té a un pam del nas. No cal dir que les dues femelles també hi tenen la seva part, en el joc.A partir d'aquí, el muntatge agafa, durant noranta minuts, un ritme vertiginós, amb escenes breus, començant per una introducció del reality show en qüestió i entrant en un flaixbac sobre com ha anat el fet que un dels quatre protagonistes (Joan) hagi acabat guanyant la cursa entre milers d'aspirants, ell i tres més, per anar a la nova colònia humana de Mart.Flaixbac des del plató de televisió de pròleg i flaixbac des de Mart d'epíleg. Entremig, comèdia de relacions sentimentals que es van embolicant i desembolicant, que insinuen i emmascaren, que amaguen i destapen, i que posen a prova la capacitat actoral dels quatre intèrprets amb canvis de vestuari llampec, canvis d'escena de Fórmula 1 i canvis d'ambientació amb una senzilla decoració estil Ikea i unes quantes capses de cartró de decoració mobiliària.Amb diàlegs tallants i breus, la interpretació a vuit mans va pujant de to sense que es desmarxi mai. Funciona, doncs, amb el fre de mà. I malgrat que en algun moment s'entreveu que el que hi passa, i el que hi passarà i com s'acabarà es fa evident i fins i tot previsible —i aquí no hi faria cap mal retallar algunes reiteracions que escurcessin la durada uns deu minuts— no s'està de fer esclatar alguna petita sorpresa que fa que allò tan explotat al teatre i el cinema com és la relació de parella en una edat determinada en crisi es miri aquí des d'una òptica d'originalitat que continua donant raó a l'existència del Programa Cicló del Teatre Tantarantana obert a companyies independents amb inquietuds suficients per analitzar lúdicament i sense paternalismes què li passa a la societat contemporània que preferiria la ignorada incertesa de Mart davant la presumpta seguretat de la Terra.
Crítica corresponent a l'estrena del 2016.
«Oques cretines», de Karl Valentin. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Ferran Castells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Adaptació musical: David Melgar. Vestuari: Taganroc Teatre. Il·luminació: Francesc Rodelles. Moviment: Ferran Castells. Construcció element escenogràfic: Castells i Plana. Perruqueria: Ramon i Toni Santos. Ajudant direcció: Joan Gibert. Direcció: Lluïsa Mallol. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 15 febrer 2017. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 juny 2018. Recuperar Karl Valentin, nom literari i artístic de Valentin Ludwig Fey (Munic, 1882 - 1948), conegut també com el "Charles Chaplin alemany", és entrar en una bombolla imaginativa on la llengua estimula la creació i, passant inicialment pel gènere de l'absurd, transporta els espectadors a una absurda realitat.El joc lingüístic de Karl Valentin té en aquest cas una treballada versió catalana de Feliu Formosa, un dels introductors de l'autor alemany aquí, i una adaptació que transforma les peces de Valentin en gairebé matèria autòctona. La base, doncs, prové de la iniciativa pionera dels anys vuitanta del segle passat de la companyia terrassenca El Globus, vinculada a l'Institut del Teatre.La companyia Taganroc ha escollit una dotzena de peces breus de Karl Valentin i una peça cantada i ho resol amb un espectacle de cambra d'una hora, sobre un parquet de tauler d'escacs, on es barreja l'esperit cabareter de Karl Valentin amb la seva vena subtilment clownesca.L'encarregat de representar el mateix Karl Valentin és l'actor Josep Maria Mas, que amb bombí incorporat, s'acosta al perfil més conegut de l'autor alemany. Amb ell, l'actor Ferran Castells i l'actriu Blanca Pàmpols van alternant diversos dels papers que formen part del repertori de les peces breus.Són especialment divertits i enginyosos els jocs de paraules al voltant del cognom Canyameres —per cert un patronímic molt terrassenc— i les seves múltiples possibilitats d'identificar qui se'n digui segons si es canvien de posició totes les vocals. També és remarcable la peça de la farmàcia al voltant de l'enrevessat nom d'un medicament. I sobretot és absolutament espaterrant, de tan quotidiana, la peça de la parella ja d'edat madura que viu la fatalitat de rebre dues entrades per assistir al teatre, amb l'enrenou que una oportunitat com aquesta provoca en el matrimoni, un enrenou propi d'una peça de companyia de pista que, en conjunt, té una afinada direcció de l'actriu Lluïsa Mallol, que es manté, sense perdre l'equilibri, damunt la corda fluixa d'aquestes «Oques cretines» preparades per Karl Valentin.
VIDEO
Vídeo promocional de l'espectacle «Oques cretines» de La Seca Espai Brossa (1). Vídeo promocional del mateix espectacle estrenat a Terrassa (2).
«Memòria de les oblidades», de Tecla Martorell. Música original de Ferran Barrios. Intèrpret: Rosa Andreu. Acordionista: Ferran Barrios. Cap tècnic: Àlex Manríquez. Direcció: Joan Pascual. Producció: Casino Prado. Sala Versus Glòries, Barcelona, 30 maig 2018. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 9 juny 2022. MEMÒRIA I DOCUMENT AMB L'ALAMBÍ DE LA FICCIÓ Fins fa pocs anys, segurament que molta poca gent coneixia la història fosca de l'antic convent de les Oblates de Tarragona que es va convertir en presó de la dictadura franquista després de la guerra civil. Afortunadament, les noves generacions interessades en la Memòria Històrica han anat posant les coses al seu lloc.Dos mesos després de l'acabament de la guerra civil, el 6 de juny del 1939, les dones presoneres que estaven a la presó de Pilats van ser traslladades al convent de les Oblates, que va ser habilitat sense condicions com a presidi en un temps on la presó era el passaport cap a la mort. Moltes d'aquelles dones, realment, hi van morir, presumptament de malaltia, sobretot de la tubercolosi, una de les plagues de la guerra i la postguerra.A la presó de Pilats, però, el règim franquista no hi va destinar només les dones del bàndol republicà català que havia empresonat sota qualsevol excusa o denúncia sinó que hi va traslladar també altres preses provinents de presons de Madrid, Toledo o Saragossa. I amb la saturació de les internes és quan es va convertir en presó el convent de les Oblates.La societat de Tarragona ha recreat en els últims anys el que es coneix com «la nit negra tarragonina» quan les dones van ser traslladades a peu i humiliades pels carrers de la Part Alta de la ciutat fins a la nova presó, custodiades per les monges del convent i dins de la política de col·laboració de l'Església catòlica amb el règim de la Dictadura.Entre aquelles dones ingressades a la presó de Pilats, hi havia una jove, provinent de la pagesia, de la població de Duesaigües, al Baix Camp: Elisa Cardona, 21 anys, que havia anat a Tarragona per treballar de serventa en un hotel de la població, establiment que va ser incautat pels comitès antifeixistes i on sembla que els seus propietaris havien amagat un capellà i algun simpatitzant del franquisme durant la guerra.Els escamots incontrolats i criminals del comitè antifeixista que van actuar durant els primers mesos després de l'aixecament militar van afusellar els propietaris de l'hotel. I una delació anònima acabada la guerra va assenyalar la jove serventa, Elisa Cardona, com a còmplice, mai confirmada per ningú, d'haver col·laborat amb el comitè assassí. La jove Elisa Cardona va ser detinguda a la mateixa població de Duesaigües, on la seva família regentava un petit hostal del poble, va ser detinguda una nit a les antigues escoles per la patrulla de la guàrdia civil, i va ser portada a Tarragona, a Pilats, d'on ja no va sortir. I el 22 d'abril del 1939 va ser afusellada després d'un judici sumaríssim a pena de mort sense que la seva família en sabés res fins que, per atzar, els va arribar la notícia un temps després. Mai es va poder recuperar el seu cos.Faig tot aquest preàmbul perquè «Memòria de les oblidades», aquest —no goso dir "espectacle"— sinó aquest "testimoni històric" que protagonitza l'actriu Rosa Andreu a partir de la ficció documental de la dramaturga Tecla Martorell es tanca amb un fugaç record al cas de la jove Elisa Cardona, una de les úniques dones republicanes afusellada pel franquisme al Camp de Tarragona.Aquesta escena, la més dramàtica de totes, clou una mirada a un passat imprescindible de recuperar i que Rosa Andreu broda posant-se en la pell de quatre de les dones que van ser traslladades a les Oblates on van morir al cap de molt poc temps, no per afusellament, com Elisa Cardona, sinó per un altre tipus de subtil pena de mort, la malaltia que les va anar minant per dins en unes condicions inhumanes.L'actriu Rosa Andreu, amb diferents perfils d'estil de veu i registre, segons cada personatge, només amb uns petits retocs de vestuari a peu d'escenari: un mocador de cap, un guardapols, un coloret a les galtes, una bossa de mà per fer cantonades... i sempre amb la banda sonora de fons de l'acordionista en directe, Ferran Barrios, es va posant en la pell de quatre de les dones —algunes vingudes de fora de Catalunya— que van ser empresonades a les Oblates i que havien deixat enrere sisplau per força la seva feina de minyona, de mestressa de casa, de portera d'escala, de treballadora de la neteja o de prostituta, només per haver simpatitzat amb la República, per haver celebrat la nova vida o per ser família de republicans i, per això, potser denunciades per veïns o per accions de revenja, a canvi d'un plat de llenties del règim.Són quatre breus monòlegs —la peça té 65 minuts— que no només donen la veu a les quatre protagonistes documentades sinó que representen també la veu de centenars de dones com elles que van patir la mateixa humiliació i injustícia, no només a les Oblates de Tarragona, sinó en altres presons que es van habilitar després de la guerra civil per mantenir la continuïtat de la repressió de l'aixecament feixista contra la República legalment establerta.La proposta és escènicament austera perquè la força de la paraula no necessita sofisticacions. La il·luminació és gairebé l'únic matís entre personatge i personatge. I tant Rosa Andreu com Ferran Barrios creen una atmosfera de respecte que es balanceja entre la memòria històrica, el document, l'homenatge i el realisme passats per l'alambí de la ficció, cosa que converteix «Memòria de les oblidades» en una proposta sense fronteres d'edat, tant per a espectadors que mantenen la ferida familiar com a herència com per a aquells que desperten ara després d'un llarg silenci col·lectiu que les circumstàncies polítiques més recents no han fet altra cosa sinó deixar al descobert. La memòria és tan necessària com cruel perquè acaba constatant que el cercle, dissortadament, continua donant voltes i la majoria de vegades malda per repetir-se.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Enverinades», d'Àngels Aymar. Intèrprets: Àngela Jové, Blanca Pàmpols i Sílvia Sabaté. Disseny il·luminació: Justo Gallego. Espai escènic: Xavi Mateo. Vídeo: Àlex Verdú i Pablo Ferreira - Projecte Fonamentum. Fotografies: David Ruano (cartell) i Inma Quesada (espectacle). Perruqueria: Toni Santos. Assessoria moviment: Anna Martínez. Gravació àudios: El Prat Ràdio. Veu en off: Arnau Puig. Ajudanta direcció i producció: Montse Enguita. Direcció: Àngels Aymar. Teatre Kaddish i Kalamukanas. Sala Versus Glòries, Barcelona, 17 maig 2018. «La Ventafocs», «La Bella i la Bèstia» i «Blancaneu» són tres de les històries que permanentment han provocat relacions, contradiccions i controvèrsia entre el passat i el present. Madrastres, prínceps blaus, submissions, vides de somni... Adulteracions ensucrades de l'origen més agre dels contes que generalment s'han divulgat a través de la factoria Disney i les versions cinematogràfiques a causa del pas d'aquests contes del lector —o oient— veterà al lector —o oient— primerenc.En un moment que el moviment feminista s'ha revitalitzat a través de noves generacions de dones, moltes de les quals ja són les nétes de les que van obrir el foc els anys seixanta del segle passat, sobretot arran del Maig francès que ara es commemora en el seu cinquantè aniversari, la reflexió que fa la dramaturga i directora Àngels Aymar (Barcelona, 1958) es podria incloure, ni que sigui per atzar, en l'airada d'aquest moviment. L'autora ha creat tres personatges de ficció, tres professores, assagistes i estudioses de les històries clàssiques divulgades en el seu dia pels germans Grimm («Blancaneu»), per Charles Perrault («La Ventafocs») o l'escriptora Jeanne-Marie Leprince de Beaumont («La Bella i la Bèstia») amb ressonàncies internacionals: Madame Le Clerc (l'actriu Sílvia Sabaté), Frau Shummerman (l'actriu Blanca Pàmpols) i Miss Novicova (l'actriu Àngela Jové), les tres d'origen geogràfic francès, alemany i rus per relacionar-les amb algunes de les versions i transmissions originals dels tres contes clàssics.El muntatge, molt breu, de cambra, una hora, ha inaugurat la nova etapa de la Sala Versus Glòries, en mans, fins ara, d'Ever Blanchet, que continua programant el Teatre Gaudí Barcelona i que ha passat el relleu de la Versus a la companyia Apunta Teatre, dels gestors Ramon Godina i Jofre Blesa, amb una programació entusiasta i carregada de noves opcions i de possibilitats d'obertura a espectacles difícils d'encaixar en una programació convencional.«Enverinades» és un d'aquests espectacles que surt del corrent del gran públic. Els tres personatges discuteixen sobre les veritats i les mentides arran de les heroïnes dels tres contes clàssics fins al punt que la discussió acalorada fa que les tres visquin una fusió amb els personatges en qüestió. Una discussió que supera el que podria tenir de “text dur i sense concessions” amb el bon fer i l'experiència de la trajectòria de les tres actrius, amb la qual cosa el conjunt de la posada en escena es beneficia.Basat molt en el text, els elements escenogràfics suggereixen la resta: dos miralls gegants, a banda i banda de l'escenari —el mirall sempre porta als contes de fades per allò de traspassar a l'altra banda— serveixen perquè les tres protagonistes hi interactuïn en escenes de moviment, s'hi emmirallin —com ho han fet multitud de generacions a través dels contes— i també perquè elles mateixes s'hi vegin deformades o manipulades —un mirall les empetiteix, l'altre les engrandeix, depèn des de quina de les dues grades les observi l'espectador— i en una mena de joc de miralls del Tibidabo entrin en la ficció dels contes a través de la realitat virtual amb els aparells oculars que, ara per ara, encara fan rodar l'ull els afeccionats al Mobile World Congress.L'autora i directora Àngels Aymar envolta d'un cert surrealisme el discurs sobre els punts foscos i amagats de les heroïnes de «La Ventafocs», «Blancaneu» o «La Bella i la Bèstia», un surrealisme que ha fet seu també l'atrezzo del muntatge, per exemple amb l'escena de les botxes de petanca —un dels jocs més antics que es coneix—, però botxes il·luminades de diferents colors fluorescents que expandeixen un alè de fantasia, una fantasia que és, en definitiva, el que ha mantingut la pervivència dels contes durant segles.
VIDEO
«Quan l’amor és un joc», de Miquel Murga. Intèrprets: Pere Anglas, Edu Gibert, Claudia Longarte i la col·laboració d’Edi Barceló. Espai escènic: Albert Borrell. Vestuari: Pilar González. Confecció vestuari: Barbany i Jubay. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Selecció musical: David Murga. Fotografia: Quim Murga. Disseny gràfic: Neus Vallespí. Producció executiva: Roxana Díaz Ortega. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Producció: Versus Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 5 agost 2016. Reposició: 6 octubre 2016. L'amor dóna per molt. I encara més si és un joc. Com el joc que comença net i acaba enterbolit i que teixeix amb una aparent ingenuïtat la jove protagonista d'aquesta comèdia que embolica el millor amic del seu pare en un moment que les veteranes relacions de parella d'ells dos trontolla.Miquel Murga no abandona el gènere de la comèdia —que hauríem d'anomenar de bulevard sense complexos— i que l'ha portat als escenaris en les últimes temporades amb la direcció de muntatges com «Divorci», «T'estimo, però no tant» o «Vis a vis a Hawai». Aquest estiu fa doblet amb l'autoria i direcció de «Quan l'amor és un joc», al Versus Teatre, i amb la direcció d'«Una família indecent», d'Ever Blanchet, al Teatre Gaudí Barcelona (motiu d'una altra crítica aquí mateix).L'estiu del 2016 és, sobretot, l'estiu de Rio de Janeiro —els Jocs Olímpics han amagat per uns dies els problemes socials i polítics que viu el Brasil— i Miquel Murga, que amb Rio hi té una flaca, ha recuperat la comèdia que l'estiu del 2006, fa deu anys, va estrenar al Teatre Borràs amb el títol «Tres dies a Rio», amb Xavier Serrat, Mireia Sanmartín, Carme Canet, Santi Sans i ell mateix com a actor, sota la direcció aleshores d'Anna Sabaté.Una reescriptura i una redimensió escènica i de personatges ha convertit aquella comèdia en l'actual versió de «Quan l'amor és un joc», que continua bevent de les fonts cinematogràfiques que neixen amb la pel·lícula del 1977, «Un moment d'égarement», de Claude Berri, que ha tingut una nova versió de Jean-François Richet l'any passat, estrenada aquí amb el títol «Tres dies a Còrsega», i que, abans, el 1984, ja havia interessat també el director Stanley Donen, amb el film «Blame it on Rio», amb el granat Michael Caine i la jove Michelle Johnson. Com deia, doncs, l'amor dóna per molt, sobretot en el cinema i el teatre, que són l'altra cara del mirall de la vida real.Miquel Murga ha sintetitzat la seva versió revisada en només els tres personatges principals, Òscar (el pare, interpretat per Pere Anglas), Albert (l'amic de tota la vida, amb l'actor Edu Gibert) i Avril (la filla que tot just ha fet els divuit anys, amb l'actriu Claudia Longarte). I compta també amb la col·laboració d'Edi Barceló, cantant d'arrels brasileres que, si els espectadors estan de sort, no trobaran només a l'escenari en les seves escenes fugaces, sinó també a la sortida de l'espectacle, al vestíbul del Versus Teatre, amb un tast de cançó brasilera, acompanyat al piano pel joveníssim David Murga. ¿A qui li cal envejar els enviats especials als Jocs de Rio amb una propina musical així?Com passa en qualsevol de les versions cinematogràfiques que originen aquesta comèdia, la gràcia de «Quan l'amor és un joc» rau en el fet que, als espectadors, no els costa gaire veure-les venir, però precisament aquest "veure-les venir" fa que se segueixi amb interès creixent la trama per saber com se'n sortiran, sobretot a partir de la segona meitat de la comèdia —la durada és l'estàndard de vuitanta minuts— quan l'embolic de tirar la pedra i amagar la mà pren força a manera que va agafant les regnes de la situació la "ingenuïtat" desbocada de l'Avril i que, en justa correspondència, es dispara el zel paterno-filial de l'Òscar i es congria la mala maror de consciència d'amic de l'ànima que arrossega l'Albert. La comèdia de Miquel Murga, de tan contemporània com és, sembla que a vegades s'empari en els embolics de faldilles de les comèdies més clàssiques, potser perquè els temps, en el fons, no han canviat tant com sembla. La diferència és que aquí tot és més àgil, més respirable, més epidèrmic, les camises són florejades, les bermudes proliferen, les hamaques fan de catre passional, el biquini és vermell cridaner —per cert com el de la protagonista de la pel·lícula d'Stanley Donen—, i els canyissos, les rastelleres de bombetes de colors i les cortinetes creen l'ambient calorós de Rio, ambientat amb una enganxadissa selecció musical que fa de pont entre cadascun dels actes de la comèdia. La combinació de moments de confusió amb perillosos ganivets de cuina a la mà, entrades i sortides d'incògnit, converses a mitges, reinterpretacions equivocades i els estira-i-arronsa entre cadascun dels tres personatges porten al límit la relació de l'Òscar i l'Albert —una situació que els dos intèrprets apamen perquè no se'ls escapi de la mà—, fins al punt que el presumpte humor de la comèdia es converteix en un KO en clau romàntica, gairebé com un cop de puny a l'estómac, semblant al que el veí brasiler Edivaldo (Edi Barceló) propina realment a l'Albert. Un preu massa car a l'hora de "cobrar" per haver estat el "tiet" fictici dels somnis de la jove Avril durant anys i que, per l'efecte que produeix, tot fa pensar que l'acaba deixant sense alè amorós per una bona temporada.
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Tràiler de la comèdia «Quan l'amor és un joc», de Miquel Murga, al Versus Teatre (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 2015, de Jean-François Richet, «Un moment d'égarement» (2). Tràiler de la versió cinematogràfica del 1984, «Blame it on Rio», d'Stanley Donen (3).
«La peixera», de Toni Cabré. Intèrprets: Joan Bentallé, Jaume Casals, Òscar Molina, Pep Papell i Miquel Sitjar. Banda sonora original: Malacara & Wilson Band. Espai escènic i escenogràfia: Òscar Molina i Jofre Blesa. Vestuari: Laboina Produccions. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Tècnic sala: Andrey Kravchyk. Direcció: Òscar Molina. Versus Teatre, Barcelona, 1 maig 2016. Un western al soterrani. ¿Què devia passar l'any 2000 perquè el dramaturg Toni Cabré (Mataró, Maresme, 1957) no estrenés en un circuit estable l'obra «L'efecte 2000», guanyadora del premi Ciutat d'Alcoi i publicada a la col·lecció El Galliner d'Edicions62, la mateixa obra que ara ha revisat lleugerament —en setze anys la informàtica ha fet un canvi espectacular— i que ha retitulat «La peixera»?Segurament que els corrents del canvi de segle no devien aconsellar que es posés sobre l'escenari un retrat tan salvatge que mostrés fins on pot arribar la lluita per fer-se amb un lloc de treball. Esclar que, l'any 2000 encara no havia esclatat la crisi de la bombolla immobiliària i financera i el segle que estava a punt d'encetar se les prometia ben felices. I és ara, doncs, quan l'obra de Toni Cabré esclata com un cop de puny a l'estómac, quan la massa treballadora de classe mitjana —la dels despatxos, la del cafetó i el cigarret, la de la corbata i el vestit d'agent comercial— ha notat la ferida en la pròpia pell, que el discurs dels cinc personatges que protagonitzen «La peixera» ja no sona a ciència-ficció d'un món que no era el nostre sinó com un reflex de la misèria humana a l'hora de perdre el plat calent a taula.He dit d'entrada que «La peixera» és un western al soterrani perquè tot passa a la planta de sota d'una empresa —el guió en diu mitjana, però jo diria que no li fal cap mal qualificar-la de gran empresa— i que les decisions vénen de dalt —metàfora del poder real— malgrat que és sota terra —metàfora del poder utòpic— on es té el cervell informàtic que ho pot aturar tot només pitjant un botó.L'obra, hora i mitja clavada —en el seu punt de cocció idoni— corre el risc de fer veure aviat als espectadors el que vindrà, però té el do que ho dosifica de tal manera que va esporgant el que pensen i com actuen cadascú dels cinc personatges —cinc programadors informàtics de diferents edats, des del més veterà al més jove, rellevats de la seva feina en un tres i no res sense que ningú pugui dir ni endevina qui t'ha pegat o, millor, endevina qui ja sabia el que passaria i s'ho ha callat fins que ha esclatat.«La peixera» no és només una obra que comença ingènuament saltant a la corda i que acaba amb una escena en la qual el fantasma de la culpa rosega el culpable, sinó que és també un retrat sociològic i psicològic de l'efecte —d'aquí segurament el títol primitiu— que pot causar una situació claustrofòbica en un grup que viu aliè al seu exterior, cegament segur que té la clau de tot a les seves mans.Dels cinc intèrprets, Joan Bentallé és l'informàtic amb trenta anys a l'esquena i el que encara té esperit de revolucionari; Miquel Sitjar és el nouvingut que no deixarà passar l'oportunitat; Òscar Molina —que fa doblet com a director del muntatge— és el cap del departament que enganya fins i tot els espectadors des de la seva entrada afable i amical amb els altres fins a la seva jugada final; Pep Papell és el que acaba sent víctima de la seva pròpia feblesa; i Jaume Casals representa el més jove del grup, gairebé becari, incapaç de guardar dins seu el secret del soterrani que ho ha desencadenat tot.«La peixera» és una d'aquelles obres que pot congregar molts espectadors i que, segurament, reclamarà una pròrroga o una segona temporada. Hi ha també la nova aportació musical de Malacara & Wilson Band, que ja va enregistrar un disc amb alguns temes de la banda sonora d'una obra anterior, «Cloaca», de Maria Goos, que reunia part del repartiment actual de la companyia, i que ara té en procés l'enregistrament dels temes que marquen el tall dels quatre actes de «La peixera», quatre actes que transcorren en quatre espais temporals d'una sola jornada: matí, migdia, tarda i vespre. Si de debò fos un western, com he dit abans, seria exactament des de la sortida a la posta de sol, amb duel inclòs i la mà a la flor de pell de la culata del revòlver.
«Anna Karenina», d'Lev Tolstoi. Versió d'Ivan Padilla. Música de Cels Campos. Intèrprets: Lara Díez, Dani Ledesma i Ivan Padilla. Pianista: Cels Campos. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Tècnic sala: Andriy Kravchyk. Ajudant direcció: Ramon Bonvehí. Direcció: Ivan Padilla. Companyia Retret Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 19 gener 2016. Reposició: 10 març 2016. Quan el pes de l'obra ve de lluny, es fa difícil prescindir dels prejudicis i les etiquetes que la mateixa obra ha imprès al llarg dels anys. Des de la novel·la tràgico-romàntica de Lev Tolstoi ha plogut molt i, entremig, hi ha hagut versions cinematogràfiques que han posat cara i ulls als personatges de ficció. En català, Andreu Nin la va traduir directament del rus el 1933. L'any 1967, la col·lecció de clàssics de l'Editorial Proa la va reeditar revisada. La reedició més recent, del 2014, es troba a la col·lecció La Butxaca, del Grup 62. Però és el cinema, esclar, el que ha marcat més el mite Karenina, una de les heroïnes de ficció —o potser extretes per Tolstoi de la realitat— que en un temps on la dona no havia conquerit encara la seva llibertat, trenca amb el que era convencional, sobretot dins de la classe benestant de Karenina.El triangle amorós i la tragèdia d'Anna Karenina s'han convertit en aquesta versió teatral d'Ivan Padilla en una mena de quadre plàstic que integren el text, la partitura musical i el moviment dels tres intèrprets —no en goso dir del tot dansa— a més d'una mirada expressionista que centra tot el protagonisme en una Anna Karenina sepultada en la passió pel comte Vronski, militar i titllat de faldiller i, a l'altra banda del conflicte, el rebuig per Aleksei Karenin, el marit d'Anna, funcionari de bona posició a Sant Petersburg, amb qui ja té un fill. Escoltar en boca d'Anna Karenina parlar de divorci, de voler quedar-se amb el fill que tenen, d'embaràs, d'adulteri o de fer tractes amb l'advocat sembla més una situació de relació de parella actual que no pas d'un segle i escaig enrere. Aqusta és la força de l'obra 'Anna Karenina' i de Lev Tolstoi que només una recreació ambientada a l'època transporta els espectadors al Moscou de finals del segle XIX.En un escenari pràcticament despullat, només mitja dotzena de cadires nobles entapissades i en un racó una bossa de viatge, l'actriu Lara Díez es posa en la pell d'Anna Karenina —vestit vermell encès— i hi centra tot el protagonisme. Els actors Dani Ledesma (Aleksei Karenin, el marit) i el mateix director, Ivan Padilla (Aleksei Vronski, l'amant) són dos acompanyants, garebé figurants, del que es podria qualificar de "solo dramàtic" marcat pels interludis musicals al piano, en directe, de Cels Campos, i els compassos de moviment, amb Karenina i cadascun dels dos personatges masculins.El consell per als espectadors, si se'm permet, és deslliurar-se del que se sap de les Annes Karenines del cinema i de la literatura i entrar en la lectura abreujada (setanta minuts) des dels ulls d'avui que en fa Ivan Padilla i que enforteix la intepretació de Lara Díez. En tot cas, només després, per als més interessats, es pot recórrer a la novel·la o a la Filmoteca digital a partir de les sensacions i les imatges que deixa en la retina el muntatge teatral de la companyia. I ara, un comentari al marge: a la trajectòria teatral i compromesa de l'actriu Lara Díez (recordem 'Oceà', d'Alessandro Baricco, o 'Sunset Park', de Paul Auster), s'ha afegit recentment un paper popular televisiu que interpreta, molt ben camuflada i pràcticament inidentificable, sota la caricaturització del clon CUPaire de la coneguda diputada Anna Gabriel. La versatilitat de l'actriu, doncs, queda prou demostrada si comparem la sàtira que protagonitza en els gags de Polònia i que tothom entendrà que estan situats a les antípodes de la interpretació esclatant que fa amb l'Anna Karenina de Lev Tolstoi.
VIDEO
«Dies normals (Ordinary Days)». Música i lletres d'Adam Gwon. Adaptació del text: Marc Gómez. Intèrprets: Xavi Duch / Albert Bolea (Warrer), Marta Capel / Lourdes Fabrés (Deb), Gracia Fernández / Maria Santallusia (Claire), Víctor Gómez / Ferran Guiu (Jason). Pianista: Joan Comaposada. Disseny de so: Fran Paredes. Disseny de llums: TeatreOff. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Vestuari i utilleria: TeatreOff. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Producció de TeatreOff d'acord amb R&H Theatricals Europe. Versus Teatre, Barcelona, 6 setembre 2015. Podria ser una versió adaptada d'una de les moltes pel·lícules de relacions personals de Woody Allen. Tot passa a Nova York: els carrers, els parcs, els taxis, Manhattan, Broadway, els gratacels i els seus terrats, i sobretot dins del laberint de sales del Metropolitan Museum of Art (MET, per als amics)...La imaginació dels espectadors hi farà molt, esclar, però es poden conformar, quan entrin i surtin del Versus Teatre al renovat carrer Castillejos per mor de les obres de les Glòries, fent una mirada a la torre Agbar, visió total del pirulí des d'ara, sortosament il·luminada després de les amenaces de la propietat de convertir-la en un fantasma fosc, si no li deixen fer un hotel de luxe.'Dies normals' és una petita història de dues parelles de joves d'entre els 25 i els 30 anys que el jove autor i compositor Adam Gwon —ell en té uns 35—, nascut a Boston, però resident a NY, explica cantant —com diria aquell— a través de dinou peces que tenen el do de fer-se atractives i suggerents per la narrativitat que contenen.És això, sobretot, el que cal remarcar d'aquest muntatge musical: la seva narrativa al servei de la música. És a dir, que si féssim la prova de convertir les lletres en text dramatúrgic, el fons de la història funcionaria igualment. El valor afegit, esclar, és la composició musical, que combina els solos arriscats amb els semicorals a quatre veus, igualment arriscats.I l'espectacle no tindria tampoc el valor que té si l'adaptació catalana de les lletres no fos com és. Perfecta. Com si fos d'autoria original. Amb un llenguatge tan corrent i eficaç com intel·ligible que els intèrprets fan encara més intel·ligible perquè —un mèrit que cal fer constar— paladegen les lletres sense que els espectadors es pensin que són durs d'orella o que no entenen els que els canten. Els quatre intèrprets de 'Dies normals' treuen la veu de dins cap a fora, sense perdre la dosi d'intimitat que algunes de les peces tenen.Com en tot espectacle musical d'aquesta mena, la trama podria ser així o aixà o allò altre. Tant hi fa. Entrem novament en les habituals contradiccions de parella generacional, en el voler i no voler, en el comprometre's o no comprometre's, en el buscar i no trobar, en l'atzar que ho capgira tot. I també, com en tot espectacle musical d'aquesta mena, hi ha personatges que es fan més atractius que uns altres, segons l'estat d'ànim de cada espectador.De segur que aquí, el de Warren (un repartidor de carrer de fulletons de publicitat) i el de Deb (una estudiant que acaba una tesi doctoral i que porta el neguit i el desgavell al cos) són la parella que enganxa més per la seva caracterització, que tendeix a la ironia, la frescor i que aconsegueix el canvi interior personal que buscava (el seu "quadre") més important. Això no vol dir que els personatges de Claire (la noia que ha de decidir si fa el pas endavant que li reclama la seva parella) i el de Jason (el romàntic que lluita per no perdre Claire) no tinguin una altra mena d'atractiu, més íntim, més acostat als sentiments, potser fins i tot més captivador per als espectadors més joves.Diria que 'Dies normals' és un espectacle de petit format que té futur i que pot anar per llarg. Els intèrprets —aquí es barregen de diverses procedències i estils— ja porten una notable experiència en el gènere, amb èxits inqüestionables, i l'equip ha creat una proposta consistent, ben acabada, musicalment ben resolta, i que passa amb rigor i qualitat interpretativa com una alenada d'aire fresc. De Tant Nova York, però, només fa por que sobtadament no surti el vell Frank d'un racó i no deixi anar el seu clàssic de «New York... New York...», ni que sigui per reivindicar el seu dret adquirit, esclar.
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Tràiler del musical 'Dies normals', estrenat al Versus Teatre (1). Un tast del clàssic «New York, New York», llicència del crític, interpretada per Frank Sinatra (2). Internet fa miracles: la versió sencera en V.O. del musical 'Ordinary Days', per als que vulguim ampliar el coneixement de la trajectòria de l'espectacle (3)
«Cloaca», de Maria Goos. Traducció de Lluís Montserrat. Adaptació de Roger Pera. Intèrprets: Xavi Casan, Ramon Godino, Miquel Sitjar, Pep Papell i Konstantina Titkova. Escenografia i vestuari: Gala Garriga. Il·luminació: Daniel Gener. Tècnic de sala: Andrey Kravchyk. Producció escènica: Jofre Blesa & Rafaela Rivas. Ajudant direcció: Jesús Milà. Direcció: Òscar Molina. Versus Teatre, Barcelona, 19 febrer 2015. Reposició: 6 agost 2015. L'obra es va veure per primera vegada a Catalunya, en versió espanyola, dirigida per Javier Daulte, fa deu anys, al Teatre Goya. Aleshores, des que circulava per diversos escenaris, dirigida per Josep Maria Mestres, es va titular 'Baraka', un nom de filiació àrab que té diverses definicions. L'autora Maria Goos (Breda, Països Baixos, 1956) va escriure 'Cloaca' —aquest és en realitat el seu títol original— el 2002 perquè fos interpretada per una companyia holandesa local, Het Toneel Speelt, però arran de l'estrena el 2004 al The Old Vic de Londres, sota la direcció de Kevin Spacey, l'obra es va convertir de seguida en un bestseller internacional.'Cloaca' és una obra difícil de portar a escena. La dificultat parteix de la mateixa autoria perquè els quatre personatges masculins —vells amics de joventut— van a la deriva i difícilment es troben. L'anècdota de fons que els reuneix són uns quants quadres —quatre teles aparentment sense valor rebutjades en diverses exposicions oficials— acumulades o custodiades a casa seva per un funcionari de l'Ajuntament com a compensació pels més de vint anys de servei.
