ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Dones de ràdio», de Cristina Clemente. Intèrprets: Sara Diego, Sara Espígul i Àngels Gonyalons. Veus en off: Jordi Boixaderas, Anna Carreño, Marta Codina, Laura Fité, Yolanda Fuster, Andrés Herrera, Gemma Martínez, Montse Rodríguez, Núria Sanmartí. Escenografia: Max Glaenzel. Construcció escenografia: Taller d’Escenografia Castells. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet i Efrén Bellostes. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Macarena Garcia. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Regidoria: Montse Alacuart. Tècnica de llums: Cristina Rodríguez. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Maquinària: Carles Hernández ‘Xarli’. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicació de la companyia: Bitò Màrqueting. Comunicació del teatre: La Villarroel. Agraïments: Yolanda Fuster Martínez, Aïda Cerdanya Segura, Loli Guart Caparrós, Mireia Ros Lara, Rosa Romero García, Sílvia Loque Delgado, Íngrid Icra i Salicrú, Patrícia Moya Martín i Laura Iglesias Trafach. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució i producció: Bitò. Ajudant de direcció: Roc Esquius. Direcció: Sergi Belbel. La Villarroel, Barcelona, 26 març 2025. EL CÀNCER DE MAMA NO ÉS ROSA Delicat. Delicadíssim. Proposar-se elevar a la categoria de comèdia, que té com a eix principal la plaga del càncer de mama que assota la població femenina d'entresegles, pot semblar una temeritat. Però l'autora Cristina Clemente (Barcelona, 1977) té les eines dramatúrgiques suficients per aconseguir que tot el que l'aposta té d'arriscat es transformi en una mirada optimista, desinhibida, irònica i saludable, tant per a les espectadores que han viscut en pròpia pell la mala ratxa com per a aquelles que afortunadament no hi han passat i també, esclar, per a aquells espectadors que potser ho han viscut, sisplau per força, per proximitat familiar o d'amistat.«Dones de ràdio», que juga amb la doble accepció de la “ràdio” de les ones i l'escurçament del tractament de “radioteràpia”, és un d'aquells espectacles que té tots els déus de cara i en el qual tots s'han conjurat per obtenir un resultat tant brillant com emotiu i entusiasta (l'aplaudiment espontani a peu dret de tot l'auditori ho certifica), que beu de la fortuna d'un text de Cristina Clemente viu, dinàmic i ple també de punxes d'esbarzer; una direcció de Sergi Belbel tocada per la gràcia teatral, tant escassa de trobar; i una interpretació tripartita d'alt nivell: la magnètica i exultant de l'actriu Àngels Gonyalons, una mediàtica comunicadora radiofònica que és la reina, roig encès, com diu ella mateixa, de la pista; l'afable, tímida, sensata i falsament ingènua de l'actriu Sara Espígul, una infermera que viu gairebé només per la seva filla petita; i la desmarxada, argotípica, frenètica i generacional tipus XXI de l'actriu Sara Diego —nissaga Diego i Boladeras—, una jove monitora que fa hores de pati i menjador en una escola, tot i que admet que no li fan gaire gràcia les criatures.Les tres protagonistes de «Dones de ràdio» han passat, cadascuna amb crcumstàncies diferents, pel diagnòstic, el tractament i la rehabilitació d'un càncer de mama. Són tres generacions diferents: la dels cinquanta (la comunicadora radiofònica), la dels quaranta (la infermera) i la dels trenta (la monitora). El destí les ha ajuntades les tres i la trama de ficció de Cristina Clemente les ha convertit en la veu diversificada però també unitària i carregada de realisme de les vivències, les angoixes, les pors i les lluites que han de sortejar les dones que són tocades pels daus de la mala sort quan, després d'una revisió ginecològica o d'un malestar inusual al pit, reben la notícia del seu diagnòstic.«Dones de ràdio», una obra que ja ve del Festival Temporada Alta, que ha fet una primera gira per Catalunya, que fa ara temporada a La Villarroel i que tot fa pensar que no tindrà data de caducitat i que aviat es veurà en l'opció de fer una reposició més endavant, conté tots els ingredients d'una estructura dramatúrgica que no permet que els espectadors se'n despengin en cap moment.Les intervencions de cadascuna de les tres actrius protagonistes —sempre en clau narrativa— s'alternen amb els diàlegs, les reaccions o les respostes d'altres personatges absents als quals posen veu elles mateixes, ja sigui amb diàlegs cara a cara o amb converses telefòniques. Un recurs molt suggerent. Entremig, hi navega sovint l'Hospital Universitari Quirón Dexeus i els seus remeis estètics, més enllà de l'estricta medicina, hi navega sense embuts la cadena RAC1 i la cadena Catalunya Ràdio, es permet una “boutade” amb una presumpta substitució d'en Basté i, quan ja tot l'auditori pot pensar que la ràdio, malgrat el títol, no hi té cap paper, s'entra en un acte final on l'estudi, els micros i els auriculars no hi falten.¿Què hi fa aquesta escultura negra lluent al mig de l'escenari durant bona part de la trama? Potser no és això que diré, però sembla com si l'escenògraf Max Glaenzel s'hagués inspirat aquesta vegada en la popular i malmesa peça «L'ona» —¿aquí les ones de ràdio, potser?—, aquell pedrot negre de l'escultor basc Jorge Oteiza que presideix des de fa anys la polèmica Plaça dels Àngels farcida d'skaters davant el MACBA. En tot cas, la peça de «Dones de ràdio», sobre una plataforma circular en moviment, descobreix al final la seva funció en un enginyós canvi —gairebé propi de Cirque du Soleil— per passar d'escultura a taula d'estudi radiofònic.«Dones de ràdio» podria crear una certa prevenció a aquells espectadors que poden pensar que assistiran a una tesi doctoral i psicològica sobre el càncer de mama. Poden estar tranquils perquè no es tracta d'això. El discurs de Cristina Clemente està tan mesurat estèticament que, quan entra en moments de burxada al cor, de seguida troba la baula de sortida de frescor amb una picossada d'humor, que és com un elixir terapèutic contra la roda de la mala fortuna a la qual tothom està exposat. El crit de rebel·lia de les tres protagonistes de «Dones de ràdio» és molt evident: el càncer de mama no és rosa.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Love, Love, Love», de Mike Bartlett. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Marc Bosch, Clara de Ramon, Laia Marull i David Selvas. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Ajudant d’escenografia: Laura Martínez Pi. Cap tècnic: Enric Alarcón. Regidoria: Marc Berraondo i Esteve Gorina i Andreu. Sastreria i perruqueria: Gloria Royo. Cap tècnic del teatre: Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Xarli Hernández, Ou Hernández i Pilar Albaladejo. Confecció del vestuari: Goretti Puente. Alumna en pràctiques d'Eòlia (direcció): Gemma Ribalta. Alumna en pràctiques d'Elisava (escenografia): Celeste Alcázar. Imatge del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Fotos d’escena i xarxes socials: Marc Mampel. Distribució: Teresa Parés. Producció: La Brutal. Amb el suport de l'ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). Agraïments: Bitò, La Perla 29, Moi Cuenca i David Ruiz. Direcció: Julio Manrique. Companyia La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 19 octubre 2023. Reposició: 13 febrer 2025. POTSER SÍ QUE TOT EL QUE NECESSITEN, ENCARA, ÉS AMOR Amb l'obra «Love, Love, Love», el dramaturg i guionista Mike Bartlett (Oxford, Regne Unit, 1980) reflecteix la caiguda en picat de tota una generació, molt centrada en el seu país d'origen, però també amb una visió global del món de l'últim mig segle: la que creix amb l'idealisme dels anys seixanta per canviar el món, passant per la primera pantoflada servida per la Dama de Ferro, fins a les conseqüències del poc anomenat crac del 2008 que encara s'arrossega.La mirada del dramaturg Mike Bartlett és tan punyent com irònica i té la capacitat de llençar els dards a la diana del cor i a la vegada provocar un somriure permanent. Poques vegades, una “repassada” tan autocrítica és rebuda amb una certa cuirassa d'autodefensa maquillada amb el somriure. És com si Bartlett preparés els espectadors perquè fesssin com si la cosa no anés amb ells. I el cert és que, sigui quina sigui la generació de cada espectador, pocs se'n salvaran, ni els més veterans ni els més joves, de sentir-se interpel·lats sobre allò que han contruït, allò que han heretat i allò que pensen deixar en herència.L'obra ha trobat una de les millors companyies per estrenar-la en català, La Brutal. Un equip que ha dirigit Julio Manrique i un repartiment de quatre intèrprets d'upa que tenen l'immens repte de caracteritzar-se d'acord amb les diferents èpoques en les quals se subdivideix la trama: la inicial dels anys seixanta, quan la BBC, el 1967, retransmet via satèl·lit en directe a tot el món per primera vegada el programa que permet que tothom escolti el grup musical dels Beatles i l'emblemàtica peça «All you need is love», és a dir, «Tot el que necessites és amor».¿Però realment és amor el que necessiten els quatre protagonistes de «Love, Love, Love»? Sí i no. És una de les incògnites que poden intentar de respondre's els espectadors. Mentrestant, els quatre intèrprets els hauran immers durant una hora i tres quarts en una història familiar que pot semblar intranscendent però que grata fins al fons. Mike Bartlett hi posa els ingredients, però Julio Manrique i el seu equip fan la resta amb davantal i fogons, des de la versió catalana de Cristina Genebat, fins a una escenografia gairebé neta (només un saló que canvia lleugerament segons l'època), dos actes a través d'un cortinatge de tul transparent que serveix perquè unes projeccions històriques de personatges de la política i els moments més transcendentals situïn els espectadors en cada moment, i un tercer acte on el tul transparent, com la vida, s'esfondra, cau a plom i s'obre en canal, com els protagonistes de «Love, Love, Love».L'acriu Laia Marull hi té senzillament una interpretació de les més sòlides i atractives de la seva trajectòria, desdoblada per tres, en totes tres totalment creible, tant en l'època més idealista dels seixanta, com en la intermèdia dels vuitanta i la definitiva de la maduresa, que arriba al 2011. Una evolució del seu personatge espectacular que no rellisca gens malgrat el risc que té de moure's entre els 19 anys i els gairebé seixanta i tants de l'esclat final. I el mateix es pot dir de l'actor David Selvas, que passa de la seva primera caracterització de l'antic hippisme i l'amor lliure a la bonança del jubilat.A l'actriu Clara de Ramon li toca el paper de la filla de la parella, primer quan acaba de fer els 16 anys i després quan, seguint al peu de la lletra els consells dels pares, ha fet carrera, però, amb 37 anys, no arriba a poder pagar un lloguer i reclama que se li compri un pis. És ella la que té un dels discursos que més esquitxen el mirall de la realitat. I l'actor Marc Bosch, camaleònic pel que fa a caracterització, fa doblet, inicialment com a germà del personatge de David Selvas —la cara i la creu l'un de l'altre— i després com a fill segon de la família que es manté sota el mantell del pare quan ja supera també els trenta anys. Tres personatges en un que mostren també la versatilitat de l'actor i la capacitat de seducció que els quatre aconsegueixen amb les seves interpretacions.«Love, Love, Love» porta tretze anys des de la seva estrena al Regne Unit, però ressona encara com si fos d'avui mateix. L'última dècada l'ha enfortit i l'ha convertit en un testimoni contemporani d'una societat que es debat entre l'eufòria dels somnis de joventut i la cruesa de la realitat del pas del temps. Diguem, si es vol, que «Love, Love, Love» és una comèdia. Però el fet és que és molt més que una comèdia perquè no pretén obrir i tancar portes sinó esberlar-les del tot perquè es ventili mig segle de bat a bat. En el fons, potser sí que tot el que necessiten, encara, és amor.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Jo, travesti». Idea original: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Roberto G. Alonso i Jordi Cornudella. Dramatúrgia: Josep Maria Miró. Coreografia: Roberto G. Alonso. Escenografia: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Víctor Guerrero. Disseny il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i tècnic de so: Arnau Grande. Moviment: Roberto G. Alonso. Tècnic de llums: Tony Murchland. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí i Iris Tadeo. Reportatge fotogràfic: May Zircus, Alice Brazzit, Núria Boleda. Vídeo: Roger Vila, Gag. Producció: Cia. Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé i Gemma Ros. Màrqueting i comunicació: La Villarroel i Marta Fernández Martí. Coproducció: Festival Grec, FiraTàrrega, Fundació Joan Brossa, Observatori Europeu de Memòries (EUROM). Agraïments: Adrian Amaya, Dolly Van Doll, Faraonix, Gilda Love, Joan Estrada, Joan Gimeno, Sergio Fuentes, Víctor Guerrero, Ajuntament de Centelles, La Model i Sala Parés. Ajudant de direcció: Marta Fernández Martí. Direcció musical: Jordi Cornudella. Direcció: Josep Maria Miró. Estrena: Antiga Presó Model (Grec'23), Barcelona, 17 juliol 2023. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 27 setembre a 15 octubre 2023. Gira per diversos escenaris temporada 2023-2024. Reposició: L'Off La Villarroel, Barcelona, 13 gener 2025. LA LADY DI CATALANA Sí, la Lady Di catalana. Aquesta és només una de les moltes personalitats que s'atribueix, o que es voldria atribuir, la Diva, com diu que l'anomena familiarment l'autor Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977), que ha elaborat la dramatúrgia d'aquest espectacle off que els d'El Molino no s'haurien de deixar perdre i que, de fet, parteix de la idea original del mateix protagonista —arran d'una agressió homòfoba que el coreògraf Roberto G. Alonso va patir el 2023 al carrer i que, malgrat que es parli d'una proposta multidisciplinar que barreja el teatre, la música i la dansa —això últim, diu, per justificar la subvenció del gènere— és sobretot un relat que es mou entre la biografia i l'autoficció, el somni i la frustració, però sempre amb una mirada irònica, escèptica, reivindicativa, indignada quan cal i fruit de la maduresa d'una llarga trajectòria artística.Roberto G. Alonso va estrenar aquest espectacle en un marc tan poc habitual com l'antiga presó Model de Barcelona i dins del Festival Grec del 2023. Després d'una reposició al Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa i d'una gira per diversos escenaris, la seva adaptació ara a l'Off La Villarroel canvia segurament la percepció que en puguin tenir els espectadors. Tinc la sensació que, posat a l'escenari convencional guanya en calidesa i és encara més proper als espectadors. La metàfora de l'escenari fred de la Model —trist símbol de la repressió de la Dictadura— ajudava a inserir la seva reivindicació del transformisme i el col·lectiu travesti en un marc que, durant molts anys, el va negar i el va perseguir.Roberto G. Alonso desplega les seves habilitats escèniques, que ha tingut l'oportunitat de mostrar en espectacles teatrals propis com «Laberint streptease» o «Els homes i els dies», aquest dirigit per Xavier Albertí al TNC, amb el seu moviment, el gest, el transformisme i l'afirmació que ja anuncia en el títol: «Jo, travesti».Sense que els espectadors potser se n'adonin, el seu discurs inclou referències a d'altres noms que hi ha hagut abans que ell com Pirondello, Carmen de Mairena, Ángel Pavlovski o Ocaña. Però també inclou noms que formen part de la nòmina teatral gens transformista ni gens travesti com la Vilarasau, l'Arquillué o la Rosa Renom (aquesta, per cert, present entre els espectadors) —de qui Roberto G. Alonso retreu irònicament al dramaturg Josep Maria Miró que aprofiti el seu espectacle «Jo, travesti» per promocionar el de «La majordoma», que l'actriu Rosa Renom estrena a la Heartbreak Hotel aquest hivern.Referències com aquesta constaten que Roberto G. Alonso i Josep Maria Miró han revisat l'espectacle des de la seva estrena i hi han incorporat algunes guspires noves que el mantingui en el moment present, cosa que dóna una garantia de no caducitat a una proposta que progressa d'acord amb el temps.El protagonista —hauria de dir segurament “la” protagonista perquè una de les característiques del discurs és que tot i tothom té gènere femení— compta amb la participació de l'intèrpret, compositor i músic Jordi Cornudella —clarinet i piano, entre altres atributs que deixo per als espectadors— i que acaba fent el paper de ficció del dramaturg —“la” Josep Maria Miró— protagonitzant alguns moments de diàleg amb “la” Roberto G. Alonso que entren en la gènesi de l'espectacle, en com neix i creix la proposta, en com un pressiona i exigeix i l'altre afluixa i cedeix.Un estira i arronsa que es manté en el rerefons de tota la història que explica Roberto G. Alonso i que passa des de la seva joventut i adolescència, la seva pretesa afiliació tarragonina, la seva estada al centre d'estudis de la Laboral, les seves primeres escapades a les discoteques de Salou i les seves primeres tirades de canya als pretendents, de totes les ètnies i de tots els colors en una passió no només multicultural sinó multiracial.A Roberto G. Alonso encara li queda espai i temps per recordar el pare de la criatura, Leopoldo Fregoli, o recordar Edmond de Bries o punxar Pasolini o parlar dels temps de la Criolla, l'Edén Concert, la Bodega Bohemia o la Cúpula Venus, sempre passant per la Rambla —la nostra Rambla, diu amb dret de propietat— i entrant sense complexos en “la” Josep Maria de Sagarra de «La Rambla de les Flors» i el record encara avui inconfusible de la gran Rosa Maria Sardà.Pel camí no es deixa la Víctor Català —la travesti total, diu— ni cap de les seves obres clàssiques com «Solitud» o «La infanticida», fent un èmfasi especial d'elogi en «La germana Pau» —una mossegada sanguínia que em fa l'efecte que gran part de l'auditori no entén perquè potser desconeix que la Pau de la Víctor Català era, ni més que menys, que una monja, una monja amb hàbit que un dia no gaire llunyà va interpretar fins i tot Àngels Gonyalons.Entre transformistes i travestis, hi cap també un popurri on no hi fa cap nosa unes notes del Virolai que Jordi Cornudella fusiona amb «Over the Rainbouw», l'himne del col·lectiu LGTBQI+, amb les mitenes de rigor i la gandalla al cap de les pubilles i els "pubillos", si voleu. Varietat de vestuari, des del mantó de Manila a la cotilla o els vestits de lluentons o les sabates de punta de taló, a la Marylin, o el play back de Rita Pavone i el seu «Cuore». Color i il·luminació matisen un espectacle que té el seu moment àlgid en l'epíleg i en un final que parla de la vida que ha passat i de la mort que vindrà. Tot un testament de principis de tot un senyor, perdó, tota una senyora... travesti.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La presència», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Marc Rodríguez, Pau Roca i Anna Sahun. Escenografia: Paula Bosch. Assistenta d'escenografia: Gabriela Sánchez. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Cap de producció: Adriana Nadal i pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Regidoria: Bibiana Guzmán. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicció del teatre: La Villarroel. Màrqueting i comunicació de la companyia: Eladi Bonastre. Reportatge fotogràfic: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Sixto Paz Produccions i La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 19 desembre 2024 a 2 febrer 2025. LA REVIFALLA ABANS DE L'ÚLTIM BADALL El Pallars, que és la portalada del Pirineu, és un terreny adobat per encaixar-hi històries de por. Les llegendes del temps de la picor, les històries ancestrals a la vora del foc i, si estirem més el fil, fins i tot el culebrot contemporani del llogarret de la muntanya de Tor —el nucli dependent del poble d'Alins, de la Vall Ferrera, que ha posat entre l'espasa i la paret el periodista i investigador Carles Porta—, creen un imaginari idoni per fondre la ficció amb la realitat.La mort, les herències mal repartides o escamotejades, les enveges i les males arts entre parents són qüestions que poden trobar el seu xup xup en grans ciutats o nuclis urbans, però que es couen a foc lent i espetegant espurnes quan s'esdevenen en llocs apartats de muntanya.Els dramaturgs i guionistes Carmen Marfà i Yago Alonso han escollit aquest espai bucòlic per ambientar «La presència», la seva història de por. I cal dir de por perquè quan es parla d'una “presència” sobrenatural, no es pot dir que ningú pugui estar tranquil del tot... ni a la butaca de la platea.¿Què seria la por en una borda del Pallars si no hi hagués una tempesta de llamps i trons? Aquest efecte tan cinematogràfic és el que envolta els espectadors només entrar a la sala. Sort que no hi ha goteres virtuals perquè no tothom té el paraigua a punt ni l'impermeable plegat a la butxaca. ¿I d'una veuassa en off que sembla que vingui del més enllà què se'n pot dir? Doncs, que qui ha escollit anar al teatre ja sap el pa que s'hi dóna, sobretot si no silencia el mòbil perquè corre el risc de patir un atac de cor o, com a mínim, un atac d'angoixa.Però ja se sap que el llenguatge teatral sovint, quan fa por, el que vol és fer riure. I «La presència», que ha dirigit amb mà acurada Pau Carrió, té l'objectiu de fer riure ni que a les golfes d'aquest interior de borda pallaresa hi hagi, diuen, el patriarca esgotant les poques hores que li queden per fer la viu viu.L'ambientació també situa els espectadors: el lloc és rònec, el mobiliari no és precisament de l'últim catàleg d'Ikea, tot està més aviat tronat i sembla tret d'una parada dels Encants Vells. Els estris són d'un altre temps. I l'escala que porta a la cambra en vetlla tampoc no té sencers els graons de fusta.Els fills de l'ànima en pena que no trigarà gens a fer l'últim badall, l'Ernest (l'actor Pau Roca) i la Sandra (l'actriu Nausicaa Bonnín), dos pallaresos d'origen, ell arrelat a la terra i ella expat comarcal amb el cunyat de parella, en Miki (l'actor Marc Rodríguez), tot un urbanita del Cap i Casal d'aquells que no saben callar si no deixen anar un “quemaco” quan oloren fems de vaca i periodista en hores baixes destinat a ajudar parella i cunyat, tots s'han reunit per assistir a l'adéu anunciat.Com en tota trama de gènere terrorífic, hi ha sempre un personatge extern al nucli que posa el foc a la metxa. En aquest cas es tracta de la Sol, la metgessa del CAP d'atenció domiciliària (l'actriu Anna Sahun), una mena de bruixa pallaresa que coneix tots els avatars, la vida i els miracles de la família amb pèls i senyals i que, a més, té una fe absoluta en els éssers fantàstics que acostumen a poblar la literatura del gènere.«La presència» es una comèdia negra que beu de les fonts de les aventures esotèriques, però que entra també en les relacions que malviuen en nuclis familiars sovint empeltades per la rigidesa o els desencerts dels pares.Els dos principals oponents, esclar, són el germà i germana, fills del pare de les golfes que, ja es pot dir, acaba de passar a millor vida. Una trama que es desenvolupa amb alts i baixos, amb alguna concessió a la broma fàcil, amb moments més hilarants i sempre comptant amb l'agudesa de cadascun dels intèrprets, des d'un cert escepticisme esotèric que caracteritza el personatge pallarès de Pau Roca, al més controvertit del personatge expat barceloní que tira pel dret de Nausicaa Bonnín, passant per l'arbitratge del personatge del cunyat (Marc Rodríguez) i les burxades del personatge del CAP (Anna Sahun).La por més aviat arriba en clau d'efectes de so. A fora, neva a tot drap. I a dins esclata també la tempesta a cops de diàlegs encesos, amb alguns moments per a la filosofia de la vida i també per treure els drapets al sol i descobrir que la roba bruta no sempre es renta a casa. Hi ha prou espais per a les “presències del més enllà” que sempre es fan notar però que no es deixen veure mai, entre llampecs d'efectes de llum i so per estimular la por entre la concurrència i fer-l'hi passar amb el somriure.El director Pau Carrió compta amb quatre intèrprets que treuen tot el suc de l'última proposta de Carmen Marfà i Yago Alonso, autors també de peces on la família sempre ha tret el cap d'una manera o altra com «La pell fina», «Instruccions per enterrar un pare» o «Ovelles».Atenció a la campaneta. És el toc d'arrencada de tota la trama. Els fantasmes familiars surten a la llum. Les veritats i les mentides s'alternen les unes amb les altres. I per reblar el clau, encara hi ha temps per confrontar la medicina dita legal amb la dels curanderos, per explorar els fenòmens paranormals i per fer un passeig pels personatges de la mitologia pirinenca com els populars minairons o el populars tamarros perquè, mort el patriarca, només pot ser un d'aquests éssers fantàstics el que hagi fet la trapelleria de tocar la campaneta.Un espectacle que podria molt bé tenir com a banda sonora aquell poema cantat d'Albert Pla, «El llegat del pastor», inspirat en el Pallars, i que diu, entre altres coses, «Pels grans prats del Pallars / la tarda era grisa i el cel gris com humit / anunciava “tormenta”, anunciava mal temps / Oi lai cai, oi larai cai, lai rai carai...» Qui canta, les pors espanta.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Un matrimoni de Boston», de David Mamet. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Noelia López. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Carol ibarz. Perruqueria i maquillatge: Noelia López. Ajudantia d'escenografia: Francesc Coromina. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia. Confecció del vestuari: Goretti i Nídia Tusal. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Agraïments: Teatre Lliure. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de La Villarroel i Un 9 Teatre a l'Est. Direcció: Josep Maria Mestres. Estrena: Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 4 a 6 d'octubre 2024. Reestrena: La Villarroel, Barcelona, 17 octubre 2024. UN “MÉNAGE À TROIS” VICTORIÀ Tot era vermell. Fa vint anys tot era vermell. Ara tot és blau tirant a turquesa. El color també fa la cosa. L'actriu Emma Vilarasau era l'amistançada i l'actriu Marta Marco era la serventa. Ella era l'Anna, la Lizaran. És gairebé obligatori recordar les imatges dels espectacles que es queden en la memòria per sempre. I aquella estrena de fa gairebé vint anys d'«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc, és de les que va deixar empremta.Revisitar cada una o dues dècades un espectacle com «Un matrimoni de Boston» és un signe de normalitat. I fer-ho amb dues de les mateixes actrius d'aquella estrena (la Vilarasau i la Marco), però amb els papers canviats, i la incorporació de la més jove de les tres, l'encara emergent Emma Arquillué, és un sa exercici de relleu amb aires de llegat. A més, tornar-hi permet als nous espectadors descobrir una de les perles teatrals que tenim en cartera. I als espectadors que repeteixen potser els fa detectar-hi petits detalls que podien haver passat desapercebuts en la primera versió.«Un matrimoni de Boston» —un altre dels èxits ja cantats d'aquesta temporada i el que ha batut el rècord de La Villarroel pel que fa a venda anticipada—, és una obra que reconcilia, com ja vaig dir fa vint anys amb motiu de la primera estrena, els espectadors cansats de segons quines aventures amb el teatre de compromís.Donem-ne part de la culpa, si voleu, al seu autor, David Mamet; una altra part, al seu director, Josep Maria Mestres; i una altra part, al seu traductor, Joan Sellent. Però tots aquests mèrits es podrien quedar en no res sense la interpretació del trio, cadascuna amb les característiques del seu paper: el descarat i ple d'experiència de la vida d'Emma Vilarasau (la senyora del collaret), el jovenívol i il·lusionat de Marta Marco (la jove amistançada) i l'ingenu i picaresc d'Emma Arquillué (la serventa).I si bé és el primer, el d'Emma Vilarasau, el que porta les regnes del combat, sempre entre la indignació epidèrmica i el dubte existencial, el de les altres dues, amb poques paraules, com és el cas de Marta Marco, amb un aire de sincera ingenuïtat, o el de les intervencions en clau d'interrupció d'Emma Arquillué —els Butaca ja en van destacar el seu esclat revelació que aquí es consolida encara més—, plenes de lucidesa camperola, completen una de les festes teatrals antològiques que regalen un devessall de llengua polidíssima en la versió de Joan Sellent i una vibrant direcció de Josep Maria Mestres que remarca encara més que segons quin teatre envelleix millor si es deixa en repòs un temps, com el bon vi.Resulta que «Un matrimoni de Boston» combina la saviesa del discurs amb la ironia i fins i tot l'humor refinat, sense que decaigui en cap moment. I és que cal ser molt senyores del teatre per passar d'un vestuari victorià d'upa a cofar-se uns ridículs barrets de plomes, convençudes que seran capaces de fer-se passar per espiritistes. I tot, per continuar enganyant un adinerat que freqüenta el saló de la dama del collarret —per cert, secret de confessió, el mateix collaret que lluïa Anna Lizaran— i n'alimenta els capritxos, per continuar mantenint la relació acabada d'estrenar entre la jove amistançada i la filla del protector i per utilitzar en benefici propi la saviesa popular de la pagesia irlandesa (perdó, escocesa!) que els servirà finalment per treure les castanyes del foc.D'allò que en podríem dir converses de saló es passa a safareig de marmanyera i es torna a dissertació filosòfica. D'allò que en podríem dir cinisme i fins tot racisme —avui encara més evident que fa vint anys— envers la serventa, es passa a xantatge sentimental i proteccionisme. D'allò que en podríem dir intriga, amb el valuós collaret com a protagonista de fons, es passa a embolic de faldilles multiplicat per tres, i mai més ben dit o, millor dit, com diuen els francesos, un “ménage à trois”, però victorià.«Un matrimoni de Boston» és una obra per seguir amb el somriure permanent. Des que Emma Vilarasau apareix al saló que ha fet entapissar expressament pensant en l'amistançada i es familiaritza amb alguns dels espectadors de primeres files —“¿em cordes el collaret, sisplau?”—, fins a l'última frase del discurs que condensa l'engany i la hipocresia que reflecteix l'autor David Mamet en tota l'obra, un engany i una hipocresia portats al límit entre dues dones amistançades del segle XIX que són el reflex viu que el progrés no sempre camina endavant sinó que, molt sovint, s'amaga en els racons més impensables del passat.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Pols de diamant», de Pau Coya. Intèrprets: Dafnis Balduz i Albert Salazar. Disseny d’escenografia i vestuari: Paula Font. Construcció: Nuno Art Construction i Samuel H. Ramírez. Disseny de llums: Dani Gener. Espai sonor: Roger Blasco. Assessoria de moviment: Bea Vergés. Fotografia i disseny cartell: Sergi Panizo. Tècnica de sala: Duna Climent. Auxiliar tècnica: Melani Ledesma. Taquilla: Carmen Verdugo. Comunicacií i premsa: Rafaela Rivas. Producció executiva: Jofre Blesa / Ramón Godino. Producció Apunta Teatre. Ajudantia de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 novembre 2023. Reposició: L'OffVillarroel, La Villarroel, Barcelona, 21 octubre 2024. BRILLA COM UN DIAMANT [Crítica corresponent a l'estrena del 2023 a la Sala Versus Glòries]L'impacte mediàtic que tenen segons quines notícies de violència ha aconseguit que en determinats moments de crisi personal, una víctima d'una agressió de carrer es converteixi en una víctima doble per amagar amb una mentida la veracitat d'una altra agressió. En això es basa aquest espectacle —caldria dir potser de caràcter sociològic— que el dramaturg Pau Coya (Palma, 1990) ha pogut estrenar aquí després de guanyar el Torneig de Dramatúrgia de les Illes.El tàndem dels intèrprets Dafnis Balduz i Albert Salazar —amb dos currículums que vessen de reconeixements— i la conjunció de la direcció de Nelson Valente ha propiciat que la Sala Versus Glòries s'hagi vist plena cada dia durant un mes i que ara, amb una fugaç pròrroga de cinc dies —arran de la cancel·lació inesperada de l'obra «Assange. El poder de la informació»— ha pogut donar opció a un nou lot d'espectadors tot i que probablement encara en quedaran en espera d'una nova oportunitat.La sinopsi no és cap secret: el 2021, a Madrid, un jove d'una vintena d'anys va denunciar que havia estat víctima d'una agressió homòfoba a la portalada de casa seva, al barri de Malasaña. Segons ell, un grup d'encaputxats l'havia immobilitzat i fins i tot li havien tatuat a les natges l'insult homòfob de "maricón". Com que a A Coruña hi havia hagut un homicidi uns mesos abans amb una agressió semblant, l'atac relatat pel jove de Madrid va fer saltar totes les alarmes públiques. Però l'incident va ser una ficció sisplau per força de la presumpta víctima que en realitat havia patit una agressió en una sessió masoquista consentida com a treballador sexual que, si hagués fet pública, no només hauria estat assenyalat per la seva conducta sinó que hauria provocat també les conseqüències d'infidelitat amb el seu company de parella.Amb aquest argument, el dramaturg, els intèrprets i el director de «Pols de diamant» han elaborat una trama entre la realitat i la ficció que té un registre dramatúrgic tan potent com suggerent perquè alterna diferents seqüències, des d'una entrevista sensacionalista de la presumpta víctima a la seva relació de parella o el xoc de la descoberta de la falsedat de la confessió.Tant l'actor Albert Salazar (el jove agredit) com l'actor Dafnis Balduz (la seva parella) confegeixen el relat que, fugint del monòleg, es transforma en una concepció dramatúrgica farcida d'escenes que no necessiten res més sinó una escenografia neta, una il·luminació que matisa segons quins moments, el dinamisme del moviment i la força de la paraula que confirmen la solidesa d'Albert Salazar (prou reconeguda per aquell espectacle que encara ressona, «A.K.A.», premi Max) com la ja solvent trajectòria de Dafnis Balduz que aquí, a més, agafa el paper de tots els altres personatges que el relat conté, des del de la parella del jove denunciant, com ja he esmentat, fins al de client sexual, el de periodista televisiu de registre groc, el del metge o el del comissari de policia que qüestiona la declaració denunciada.«Pols de diamant» fa honor a l'origen del seu títol. El diamant és dur, inalterable, i pot tenir una gamma de colors molt variada. Com el diamant, el jove agredit mostra aquesta gamma de colors a partir d'allò que vol amagar per la pressió social i la poleix amb el relat de l'agressió de carrer que mai va existir. I els dos intèrprets el fa brillar com ho canta Rihanna: «Brilla com un diamant / Trio ser feliç / Tu i jo som com diamants al cel / Veig que ets una estrella fugaç, una visió d'èxtasi / Som preciosos com diamants al cel.»
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Nadia». Dramatúrgia de Nadia Ghulam, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Intèrprets: Nadia Ghulam, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Escenografia i vídeo creació: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Luis Martí. Disseny so: Damien Bazin. Cap tècnica del teatre Marta Pérez. Producció: Aina Pociello. Ajudanta direcció: Sílvia Dotti. Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia La Conquesta del Pol Sud en coproducció amb Grec 2014 - Festival d'Estiu de Barcelona i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 febrer 2016. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 24 setembre 2024. DE L'HORITZÓ DE LES MUNTANYES AFGANESES [Crítica corresponent a l'estrena del 2016] Nadia Ghulam (Kabul, 1985) s'ha convertit, en deu anys, en una afganesa catalana d'adopció que no només domina la llengua, sinó que s'ha fet escriptora i també, malgrat que no ho sembli, s'ha llençat a fer d'actriu. Coincidint amb la reestrena d'aquest document testimonial —no sé si és prou correcte dir-ne espectacle— de la companyia La Conquesta del Pol Sud, Nadia Ghulam, acaba de publicar el seu segon llibre, aquesta vegada, en col·laboració amb l'escriptor Joan Soler i Amigó, un recull de relats («Contes que em van curar», Editorial Columna) que la seva mare li explicava des de petita i fins que tenia 21 anys quan, al llarg de catorze intervencions quirúrgiques, convalescent a l'hospital de Kabul, es refeia de les ferides causades per l'explosió d'una bomba.Fa cinc anys, Nadia Ghulam, a quatre mans amb Agnès Rotger, ja havia publicat la novel·la basada en la seva pròpia història, «El secret del meu turbant» (Edicions 62), que el 2010 havia obtingut el Premi Prudenci Bertrana. El salt al teatre ja el va fer l'any 2014, dins el programa del Festival Grec, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb la mateixa proposta que ha representat ara al Teatre Nacional de Catalunya i on, amb Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, els tres es confessen "no-actors", malgrat que la seva entrevista, diàleg, monòleg, documental o testimoni teatralizat —digueu-ne com vulgueu— requereix una disciplina actoral, sobretot en el cas de la protagonista que acaba fent un monòleg colpidor del que va ser la seva infància i la seva adolescència a Kabul, fent-se passar per un noi, treballant de sol a sol, fent d'emprenedor adaptat al medi, portant pràcticament endavant una família, abans que a través d'una oenagé volés fins a Barcelona on encara va ser tractada de les seqüeles que li havia deixat l'explosió i on la va acollir una família de Badalona, ciutat on encara resideix.A Kabul, les muntanyes afganeses eren el seu horitzó i els parlava, des d'un turó, dels seus somnis i dels seus ideals. Aquí, a Catalunya, confessa Nadia, el seu horitzó és el Mediterrani, el que ara l'escolta. I segur que la deu escoltar perquè Nadia Ghulam continua tenint ideals, projectes i esperança de futur, estudiant, formant-se encara més, lluitant sempre i pensant que allò que ha après i que aprèn aquí, un dia no gaire llunyà, ho podria tornar al seu poble.Ja he dit abans que «Nadia» no és una proposta teatral convencional, però es regeix per les mateixes claus i la companyia ha convertit el que hauria estat simplement una entrevista o un col·loqui amb una posada en escena que combina la intervenció dels tres personatges (Nadia, Carles Fernández i Eugenio Szwarcer) amb projecció d'imatges, efectes de so i de llum i només la presència com a atrezzo d'una bicicleta, la que un dia a Kabul li va valer el sobrenom de "Comandant" a la Nadia/noi que va viure deu anys amagant el seu secret, la seva mentida, emparada sota el nom del seu germà mort, Ezmaray, fins que, ja a Catalunya, via Skype, va desvelar als amics afganesos que havia deixat a Kabul la seva autèntica personalitat.Amb propostes com «Nadia», a la sortida del teatre, només és possible el silenci, la reflexió, la futilesa de segons quina falta de confort i de benestar, la lliçó apresa de l'esforç i la voluntat de tirar endavant de Nadia. És gràcies al seu testimoni i al d'uns quants com el de Nadia Ghulam —ara que la crisi dels refugiats sirians torna a posar l'Europa solidària contra les cordes o, millor dit, contra les fronteres—, que el món, a pesar de tot, potser encara té possibilitats de ser una mica millor.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Les mans», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Raquel Ferri i Ernest Villegas. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música original i audioescena: Orestes Gas. Direcció de producció: Bitò. Producció executiva: Andrea Cuevas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Regidoria: Bibiana Guzmán. Tècnic de llums: Enric Alarcón. Tècnic de so: Roger Ábalos. Maquinària: Koko (Lluís Nadal). Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció d'escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Agraïments: Ariadna Dot i Víctor Peralta. Coproducció de Bitò i Grec 2024 Festival de Barcelona. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Festival Grec 2024. La Villarroel, Barcelona, 14 juliol a 4 agost 2024. Reposició: 3 setembre 2024. BERGMAN A LA CATALANA A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n'adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d'un llarg catàleg d'obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d'intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l'ego i l'enveja, i sobre les conseqüències d'un còctel de circumstàncies que acaba explotant.Llàtzer Garcia s'ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l'actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l'uneix també el fet d'haver provat posar-se darrere la càmera amb l'adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols».Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d'una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n'és actor el personatge de l'Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d'una mala època que l'havia afectat mentalment.Tot plegat fa que s'hi vegi una influència cinematogràfica, tant en el planteig de la posada en escena, com en els imprescindibles primers plans expressius dels dos protagonistes, com en els efectes interiors i exteriors de cadascuna de les escenes, com en el fosc d'una de les escenes finals, només amb la llum de les lots, però sobretot, per la trama que té l'exclusiu suport del diàleg, els silencis, les discussions, els alts i baixos de la parella protagonista, els amors i els odis que no acaben mai de ser amors complets ni odis covats. «Les mans», que és una pel·lícula en la ficció, té tots els ingredients per ser una pel·lícula de debò, perquè respira Bergman per tots els costats, un Bergman a la catalana, si voleu, però no per això menys esgarrinxadora. Temps al temps.L'obra «Les mans» serveix també per encimbellar una mica més l'actriu Raquel Ferri, en un paper que aquí creix a cadascuna de les escenes, des de la dolcesa inicial a la desesperació final, fins al punt que l'auditori acaba aplaudint espontàniament segons quina intervenció seva, enmig de la funció, cosa que en teatre és un fet força insòlit perquè l'auditori que ens toca viure es mou més aviat entre la prudència i la timidesa.Al seu costat, no es fa enrere l'expressivitat carregada de sentiment de l'actor Ernest Villegas i el canvi d'actitud del seu personatge, l'Isaac, des de la confiança inicial per reincorporar-se a la feina de la interpretació en el paper del rodatge de la seva parella, la Paula, fins a la decisió trencadissa que pren, un cop s'encén la guspira de la frustració. Els dos configuren una parella escènica de gamma extra.El muntatge —que promet una llarga temporada després de l'estrena del Grec i que qualsevol programador teatral de gira amb una aposta garantida hauria de voler tenir present en les seves oracions— compta amb una afinadíssima direcció de Sílvia Munt, jo diria que una direcció que va més enllà de fer-se seva l'obra i on segurament hi ha posat també la seva mirada a partir del guió de Llàtzer Garcia. Una mirada compartida, repeteixo, que sembla feta des de l'ull de la càmera i que, en tot cas, ha aconseguit extreure de cadascun dels dos intèrprets tot el potencial que poden donar per fer altament creïbles els dos personatges i per expandir entre els espectadors la feblesa de les relacions quan es mouen per una maroma tremoladissa entre els perills del poder de seducció i el poder de decisió.Sona el soul d'«Envia'm una mica d'amor» («Send mi some lovin»). En una cantonada hi ha un cartell vintage de la cineasta Agnès Varda i la seva pel·lícula «Cléo de 5 à 7». En una altra cantonada, hi ha, també de vintage, una antiga estufa de llenya, apagada, esclar, que a l'estiu fa molta calor, però no cal que cremi perquè la temperatura de «Les mans» és de foc roent.Tot passa en una casa rural, en un indret incert de muntanya, però que podria ser a prop de Girona, que s'esmenta, fugint de la hipocresia, la brutícia i la maldat de l'asfalt —una vegada més el mite hereu de la tradició literària de la terra alta i la terra baixa—, lluny del brogit urbà i a la recerca de la pau com a presumpte refugi per a una millor creació. Però tots els ideals tenen esquerdes. I el malson que persegueix la Paula acaba posant un final poètic entre ella i l'Isaac que justifica del tot, i fa descobrir finalment als espectadors, el perquè de «Les mans».
[cliqueu aquí]
VIDEO
«L'illa deserta», de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Miki Esparbé i Maria Rodríguez. Escenografia i vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Efrén Bellostes. Regidoria: Marc Berraondo. Cap tècnic de La Brutal: Enric Alarcón. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció làmpada: Òscar Hernández. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Confecció de vestuari: Goretti Puente i Raquel Ibort. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Imatge del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic de La Brutal: Eduard Buch. Fotografies de l'espectacle i assaigs: Marc Mampel. Vídeo: Mar Orfila. Estudiant en pràctiques de la Xarxa de Productores: Gerard Rodríguez. Agraïments: Marta Tomasa, Cariuma, Albert Molas. Distribució: Teresa Parés. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Cia. La Brutal, La Villarroel, Barcelona, 6 juny 2023. Reposició: 5 juny 2024. QUAN SEIXANTA EUROS PELATS EREN DEU MIL SENYORES PELES [Crítica corresponent a l'estrena del 2023] La vida és una tómbola. Ja ho va deixar escrit musicalment per a la posteritat el compositor Augusto Algueró dient allò de “tom, tom, tómbola!”. Una tómbola de llum i de color. La vida que explica el dramaturg Marc Artigau Queralt (Barcelona, 1984) és també una tómbola de llum i de color, però també una tómbola de fosca i de grisor. «L'illa deserta» és una constatació del joc de daus que s'enllacen o que es tomben segons l'atzar.¿Tothom seria el que és si no fos que...? ¿Tothom s'hauria enamorat de vés a saber qui si no fos que...? ¿Què és la felicitat...? ¿Quantes vegades s'ha tocat amb la punta dels dits la felicitat de debò..? ¿I la por...? ¿Quantes vegades s'ha tingut por de debò...? ¿Esculls la pau al món o tenir molts amics...?Preguntes com aquestes és les que es fan els protagonistes d'aquesta brillant nova proposta de Marc Artigau Queralt que, en clau de comèdia, al marge de mantenir el somriure permanent, aconsegueix fer pessigolles, burxar en el fons de l'ànima i tocar la fibra sensible perquè explora amb duresa i tendresa a la vegada tota una vida, que és la vida dels dos protagonistes de «L'illa deserta», però que també podria ser la vida de cadascun dels espectadors.Marc Artigau és un dels autors catalans de nova generació que toca totes les tecles de l'escriptura i que ha convertit la creació literària en el seu ofici (teatre, novel·la, dramatúrgia de teatre familiar, articulisme, radiofonisme...). En aquesta comèdia ha fet un pas cap a la implicació dels espectadors en la trama. Per això, els dos intèrprets, Miki Esparbé i Maria Rodríguez —amb la trajectòria que porten els dos a la motxilla, tant en teatre com també en cinema— interpel·len l'auditori de tu a tu en una mena de minipròleg que es recupera també en un miniepíleg i que em guardaré prou de desvelar malgrat que els més intuïtius endevinaran de seguida quin és després del primer fosc i de la primera tongada d'aplaudiments.“¿Algú d'aquí ha estat molt, molt, molt feliç alguna vegada...?”. La resposta depèn de l'audiència de cada funció, però l'atmosfera és tan familiar ja d'entrada que no és estrany que cada dia hi hagi algun espontani que s'apunti a respondre. Després d'això, la trama que també ha dirigit el mateix Marc Artigau agafa un esprint ple de revolts que van endavant i endarrere, que es posa en la pell d'un personatge i d'un altre, que van de la infància a l'adolescència, a la joventut, la maduresa i la vellesa i que torna enrere, que transita pels rails paral·lels del que és i del que no és i del que hauria pogut ser si no fos que...Marc Artigau ha fet una comèdia d'autoria catalana plena i de referència urbana barcelonina —hi ressonen el Born, la plaça d'Artós, el Passeig de Gràcia, la plaça d'Osca del barri de Sants, el pintor Joan Miró...—, i una comèdia que s'emparenta, ni que no ho vulguis, per la influència de la presència de Miki Esparbé, amb propostes cinematogràfiques com la sèrie «Cites Barcelona» o la pel·lícula «Barcelona, nit d'hivern».«L'illa deserta» és una comèdia amb una trama que té un caràcter indubtablement universal —i quan dic universal vull dir totalment exportable—, per a totes les cultures, per a totes les classes socials, perquè parla de la senzilla i inevitable circumstància que persegueix els humans: néixer, viure i morir.I ho fa amb lucidesa, amb un llenguatge intel·ligent, amb una estructura dramatúrgica que posa a cent la imaginació i la memòria dels espectadors, amb ritme i canvis de registre, amb el teatre dins el teatre, sense pauses —encara no noranta minuts— i amb un polsim d'humor i un polsim de drama i sempre amb l'enjogassada interpretació de la parella Esparbé-Rodríguez i el carisma guanyat a pols dels dos tant en teatre com en cinema.Hauria de dir encara que Ell és un estudiant de teatre sense feina, esclar —picada d'ullet al sector— que fa de repartidor de Glovo, d'animador de grans magatzems dins una carcassa de drac o que fa de coach, si cal. I que Ella és una anticapitalista, frustrada per no haver estudiat Belles Arts per oposició dels pares, grafitera d'adolescent, amant de la banca ètica però que acaba fent carrera a la banca convencional. Marc Artigau parla d'ahir, d'avui i de sempre. De quan seixanta euros pelats d'avui eren deu mil senyores peles d'ahir perquè, com deia només començar, la vida, la vida de debò, és sempre una tómbola.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Conspiranoia», de Marc Angelet i Jordi Casanovas. Intèrprets: Mia Esteve, Eduard Farelo, Àurea Márquez i David Vert. Espai escènic i vestuari: José Novoa. Assessorament lluita escènica: Valentina Calendriello. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Oscar Villar. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Edicions). Ajudantia de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Fotografia i imatge: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Idea: Hause & Richman. Col·laborador: Teatre Municipal Ateneu de Sant Celoni. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Institiut Català de les Empreses Culturals. Producció: Velvet Edicions. Ajudanta de direcció: Cristina Arenas. Direcció: Jordi Casanovas. La Villarroel, Barcelona, 25 abril 2024. EL MITE DE LA TERRA PLANA El mite sobre si la Terra és o no és plana ve de temps reculats. Des de l'Edat mitjana ha plogut molt. Que segles després, hi hagi encara qui dubti de la forma esfèrica sobre la qual viu, ni que sigui de cap per avall durant unes hores del dia, forma part de les teories populistes que gràcies a la democratització incontrolada de les xarxes han proliferat en els últims temps.Que els dramaturgs Marc Angelet (Barcelona, 1977) i Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) hagin escrit a quatre mans una comèdia que parteix d'aquesta teoria, no vol dir que els dos s'apuntin a aquesta teoria.Ben al contrari, allò que pot semblar una obra de debat científic, amb fórmules que potser serien incomprensibles, no és sinó una falsa comèdia que, com tota falsa comèdia, porta implícita una bona dosi de tragèdia. Una tragèdia personal que capgira els principis dels quatre amics de tota la vida, des que eren criatures fa més de quaranta anys, i que acaba desmuntant una altra teoria, no la que diu que la Terra és plana sinó la bombolla que aparentment protegia una pretesa amistat que semblava que estigués blindada pels quatre costats.L'actor Eduard Farelo és un popular comunicador de ràdio amb un programa molt escoltat, fins ara. L'actor David Vert és un escriptor també popular, però que no viu el seu millor moment i que arrossega l'estigma de ser gai. L'actriu Àurea Márquez és la parella d'Eduard Farelo —els dos tenen un fill que també és gai i que viu amb un amic a l'altra banda de l'Atlàntic—, i ella ha viscut últimament subjugada per un petit col·lectiu terraplanista que defensa que la Terra és plana. L'actriu Mia Esteve, separada de qui encara estima molt, és una arqueòloga antiterraplanista que defensa amb dents i ungles la rodonesa del món en què viu.Els autors Marc Angelet i Jordi Casanovas han fet una tragicomèdia que sembla creada a posta per al bon fer dels quatre intèrprets. Hi ha molt de Farelo, de Vert, de Márquez i d'Esteve en la manera de moure's tots quatre al llarg de la trama de «Conspiranoia».Els espectadors, doncs, hi trobaran el registre propi de cadascun d'ells. I això no és pejoratiu perquè forma part de la millor tradició escènica. Els quatre estan al servei d'un guió que durant noranta minuts —precisió cinematogràfica!— arrenca estranyament i estratègicament relaxat, com si no es volgués desvelar ben bé cap on vol anar, demana confiança a l'auditori fins que emprèn volada ben bé al cap de mitja hora i aleshores puja i puja amunt quan es va descobrint que darrere del mite de la Terra plana hi ha en realitat quatre històries personals que s'han amagat les vergonyes les unes a les altres en diversos xafardejos de grups de WhatsApp amb l'únic propòsit controlador d'un d'ells quatre sobre els altres tres.Seria imprudent desvelar res més. Els espectadors s'han de deixar portar per la “conspiranoia” que ha afectat com un virus els quatre personatges de la comèdia. S'han d'oblidar de si la Terra és o no és plana. I han d'entrar en una altra teoria: ¿es pot reciclar una amistat que ha estat tocada de mort? Mentre es fa aquesta reflexió, “gira il mondo, il mondo gira”.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Elling», d'Ingvar Ambjorsen. Adaptació original: Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naes. Nova versió: Simon Bent. Intèrprets: Queralt Casasayas, Òscar Muñoz, Albert Ribalta, Albert Prat i David Verdaguer. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Zaida Crespo. Espai sonor: Pau Carrió. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció i regidoria: Omar Bañón. Ajudantia d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudantia de producció: Sira Castells. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Ko. Disribució: Sergi Calleja. Producció: La Villarroel. Direcció de l'espectacle: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 1 febrer 2024. EL POETA DEL TETABRIC DE PURÉ DE PATATA Si l'artista Andy Warhol va inventar el disseny de les llaunes de la sopa Campbell's amb les seves pintures pop, ¿per què Elling —aquest personatge que ve del nord on, vistes les coses per les quals passen ell i el seu amic de l'ànima, ara potser ja no és tan clar que la gent sigui neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç— per què, Elling, no pot difondre també la seva poesia dins de tetabrics de puré de patata?D'aquest Elling, un personatge de ficció creat per l'autor noruec Ingvar Ambjorsen (Tonsberg, Vestfold, Noruega, 1956) se n'han fet almenys tres pel·lícules i Ingvar Ambjorsen ha estat reconegut com un dels autors més importants de la literatura noruega contemporània. L'obra teatral de la qual parteix el director Pau Carrió ha passat abans per sis mans: les del mateix autor, l'adaptació d'Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naes, i l'autor d'una nova versió, el guionista i dramaturg Simon Bent.Sembla com si tots plegats s'haguessin conxorxat per fer una obra en la qual encaixés mil·limitrat l'actor David Verdaguer. Faran bé els espectadors del muntatge —que tot fa pensar que seran molts—, de no perdre's ni un gest, ni una ganyota, ni una mirada, ni un posat, ni un moviment, ni un impromperi, ni una sentència de les que deixa anar el seu Elling, rematat per un actor company de batalles de joventut, Albert Prat —els dos, fundadors d'una companyia de nom indignat o potser resignat: El Nacional No Ens Vol—. Però aixo era abans. Dubto que ara el TNC es deixi perdre, si en té l'oportunitat, un paper per a Albert Prat o per a David Verdaguer, aquest en un moment gloriós entre teatre i cinema.L'obra noruega és d'aquelles sota l'humus de les quals sembla que no hi hagi res, tot i que hi ha molt més del que s'hi diu i del que s'hi veu, perquè a sota amaga el pas de la vida, la dels dos protagonistes, en aquest cas: Elling i Kjell, dos interns que han compartit l'habitació durant almenys dos anys en un centre psiquiàtric i que ara el govern noruec els concedeix un pis tutelat a Oslo on caldrà que demostrin que són capaços de moure's i organitzar-se sols.La història desprèn tendresa, afabilitat, dolcesa i amistat, una amistat que no està exempta de trontollar quan es canten les veritats, però que acaba creant un vincle intens, gairebé de germanor, on la comprensió mútua només es pot veure alterada per alguna influència externa, fora del pis tutelat on, com deia abans, la gent potser tampoc no és tan neta, tan noble, tan culta, tan rica, tan lliure, tan desvetllada i tan feliç com diuen.L'ambientació de l'obra es mou en una estructura escenogràfica de fusta de pi que, amb lleus desmuntages estil Ikea fan del parell de llits del psiquiàtric, dels llits de les habitacions del pis tutelat amb freqüents combinacions amb el capçal a la dreta o l'esquerra. Al mig, una taula i unes cadires de fusta massisa, un telèfon fix, una ràdio vintage, uns armaris a banda i banda i uns mòduls que ambienten en un plis plas ja sigui un bar de poesia alternativa o una tarima per cantar a cor què vols o un espai on un poeta veterà i reconegut que ha penjat els hàbits apareix com un àngel caigut amb l'intent de confondre els espectadors sobre les seves veritables intencions.Els actors David Verdaguer i Albert Prat —aquest també porta el seu personatge Kjell de l'eufòria juvenil a l'obsessió malaltissa amb el mateix magnetisme amb què David Verdaguer fa una auca de caracteritzacions del seu Elling—, estan acompanyats de tres personatges més, l'assistent social que ha de vetllar perquè el pis tutelat funcioni (l'actor Òscar Muñoz), el poeta caigut en desgràcia (l'actor Albert Ribalta) i tres personatges que interpreta l'actriu Queralt Casasayas: el de la infermera del psiquiàtric, el d'una poetessa alternativa en plena recitació transcendental i una veïna de l'edifici del pis tutelat, en estat d'embarassada.És en aquest tres papers on l'actriu Queralt Casasayas aporta un to camaleònic a l'obra i amb alguns moments que sembla que hagi aterrat a l'escenari aquella entranyable Gelsomina de «La Strada» de Fellini que troba en Zampanó el sentit de la vida i el sentit de la lleialtat, dos dels asos amagats a la màniga que té l'obra «Elling» i, per extensió també, el personatge de David Verdaguer que la protagonitza i que, amb el seu “savoir faire dramàtic”, encomana als espectadors la sinceritat que ha deixat per escrit com a testimoni en la seva vella llibreta vermella de notes, un objecte romàntic que és també un protagonista subtil que acaba relligant amb una certa dosi d'intriga tota la història d'«Elling».
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Amèrica», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Joan Carreras, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo creació: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell . Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz . Ajudantia de vestuari: Lara Gómez. Regidoria: Roger Solanes. Sastreria: Esther Chércoles. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció del vestuari: Epoca. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Santi&Kco . Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Óptica Sanabre. Producció de La Villarroel. Amb el suport de l'ICEC. Distribució: Sergi Calleja. Ajudantia de direcció: Xavier Ricart. Direcció: Julio Manrique. La Villarroel, Barcelona, 23 desembre 2022. Reposició: 6 desembre 2023. POSAR EL DIT DE COLOM A L'ULL L'any 1492, Cristòfor Colom i el finançament dels Reis Catòlics van posar la primera pedra de l'esclavisme en una terra que no coneixien fins aleshores. Quatre-cents anys després, la sagnia i l'espoli s'havien espremut al màxim i el tràfic d'esclaus des d'Àfrica passant també pel Mediterrani no va ser vist com un delicte fins a mitjan segle XIX.Però aleshores les butxaques dels que s'hi havien dedicat ja estaven prou folrades i la seva influència social coneguda com a llegat dels indianos ja s'havia estès per tota la costa catalana. El Modernisme de moltes poblacions marineres i el de Barcelona no serien el que van ser i el que són sense l'esclavisme.És tan censurable fer els ulls clucs al passat esclavista d'una part de la burgesia industrial catalana —la que un segle després combregaria amb el franquisme— com fer els ulls clucs davant d'edificis monumentals envaïts per les cues de turistes i el metralleig de selfies. Admetre que no hi hauria Gaudí sense la burgesia esclavista seria un bon començament. Això no ho diuen els guies turístics i no figura en cap guia oficial de Barcelona. I tampoc no es denuncia només enderrocant simbòlicament estàtues com les del Marquès de Comillas, a qui se'l redueix al nom ras d'Antonio López perquè sembli més negrer i menys involucrat en segons quines obres monumentals que la ciutat de Barcelona ha heretat.És prou sabut que hi ha qui voldria que s'enderroqués també el monument de Colom. Qui sap si amb l'excusa del remodelatge que ha començat del tram final de la Rambla, no hi hagut la temptació de fondre la gegantina pilona colomaire a la desapareguda foneria del Raval d'on va sortir, on ara vegeta l'antiga sala de ball de La Paloma.L'obra «Amèrica» de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) beu de totes aquestes fonts. S'apuntala en una data clau del segle XXI que diuen que va canviar el curs de la història, l'11-S, amb l'atemptat a les Torres Bessons retransmès en directe a la televisió, i situa el moll de l'os el 2021 en una residència hereva de la burgesia catalana amb passat d'esclavista. Això li permet relacionar o justificar per partida doble el títol d'«Amèrica» —geogràfic i patronímic— des del present al passat del segle XIX.S'ha dit molt, amb motiu d'aquesta obra, que el passat esclavista, traficant i negrer dels avantpassats catalans que s'hi van dedicar havia estat silenciat. Bé, potser sí en teatre, perquè és un registre més delicat, però no pas en altres registres com el cinematogràfic. Parlar d'esclavisme em porta a la memòria una pel·lícula de fa almenys trenta anys, «Havanera», d'Antoni Verdaguer, situada al 1820, i amb un guió col·lectiu de Jaume Cabré, Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i el mateix Verdaguer, protagonitzada per l'actor Abel Folk, un terratinent català a Cuba practicant de l'esclavisme. Però ja se sap que al cinema tot era bonic, fins i tot l'esclavisme.El dramaturg Sergi Pompermayer situa els seus personatges a la finca catalana de Vil·la Edèn i la família té un nom que no sabria dir a qui em sona: els Vidal-Xifré —que cadascú faci la relació que més li plagui. En la família d'«Amèrica» hi ha el pare, la mare, l'àvia, el fill arribat de Londres pel seu aniversari i la seva nova companya d'origen africà, i l'assistenta de la matriarca que també fa de serventa.Només cal una taula i un moble bar força carregat per desencadenar el conflicte que arrenca com aquell qui no vol la cosa: parlant en espanyol a la nouvinguda, per exemple —tot i que reivindica que ha nascut aquí— o destapant el passat del besavi esclavista (li diuen Juanito, que sembla més burgès), explotador en una plantació de sucre a la Camagüey cubana —quadre amb retrat com a testimoni—, la seva relació amb una de les esclaves —la que es diu Amèrica de nom de fonts i així queda tot lligat i ben lligat— i la procedència de la seva fortuna de la qual continuen sobrevivint.La base de l'obra és el discurs, prou revelador i esgarrapador, però que un voldria encara més agosarat, més punyent i fins i tot més políticament incorrecte. Posats a destapar el passat més fosc, no n'hi ha prou a denunciar l'esclavisme sinó que cal clavar el filaberquí més endins de la ferida fins a fer-la sagnar si es vol que més endavant cicatritzi.L'estructura del muntatge no passa per alt un salt espaial i temporal des del present al segle XIX, gràcies a diversos cops d'efecte en escenes fugaces que fa que dos dels protagonistes, l'actor Joan Carreras i l'actriu Tama Ndong, tinguin alguns dels seus millors moments en el passat esclavista i en l'actual, en un contrast molt ben perfilat entre la vella opressió i l'actual alliberament.Però el repartiment no seria encara el que és sense les intervencions de dues de les altres protagonistes, la mare (Mireia Aixalà) que viu establerta en la comoditat hereva de la família mirant sempre la copa buida, i la matriarca (Carme Fortuny), en cadira de rodes, amb un grau aparent de demència senil, amb poques paraules, però amb alguns moments de clarividència que reblen el clau del cinisme esclavista.Julio Manrique ha dirigit la família Vidal-Xifré i ho ha fet donant molt de pes al discurs de l'autor Sergi Pompermayer. No ha buscat, doncs, portar els espectadors més enllà a través d'una concepció ni escenogràfica ni simbolista sinó simplement a través de la paraula. I per fer-ho, compta amb el conjunt d'intèrprets, des de Joan Carreras a Mireia Aixalà, o des de Carme Fortuny a Tamara Ndong, passant per Marc Bosch i Aida Llop. Mirant-te'ls bé, no diries que fan cara d'esclavistes. Però ja se sap que el món és ple de falses aparences.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO Tràiler de l'obra «Amèrica» (1). La pel·lícula «Havanera» del 1993, dirigida per Toni Verdaguer,
«Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)», de Gabriel Calderón. Traducció: Joan Sellent. Intèrpret: Joan Carreras. Escenografia: Laura Clos. Vestuari: Sergi Corbera. Ajudant de vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Ramón Ciércoles. Fotografia: Felipe Mena. Ajudant de direcció: Olivia Basora. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnic funcions: Àngel Puertas. Regidoria: Roser Puigdevall. Producció executiva: Luz Ferrero. Direcció de producció: Josep Domènech. Distribució i comunicació: Bitò. Amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Agraïments: Emili Agustí. Direcció: Gabriel Calderón. Coproducció: Temporada Alta 2020 i Grec 2020. Teatre de Salt, 4 desembre 2020. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 juny 2021. Reposició: La Villarroel, 1 setembre 2023. EL MEU REGNE PER UN ESPECTADOR INTEL·LIGENT No sé si el tret més impactant d'aquesta trapelleria escènica de factura uruguaiana (Gabriel Calderón, Montevideo, 1982) és el que diu o el que hi fa l'actor que la interpreta. Sota l'ham d'un presumpte «Ricard III» s'amaga un exercici escènic de gran volada que xucla des del primer moment els espectadors durant una hora fins a l'esclat final, gairebé sempre inevitablement dempeus en cada funció.L'actor de ficció, interpretat per un immens Joan Carreras, ha vist que finalment es complia el somni ocult de protagonitzar l'obra de Shakespeare. Una recompensa professional que l'actor considera que té ben merescuda després d'aguantar anys i panys la mediocritat de molts col·legues que es fan dir “actors” o d'haver d'acceptar “paperots” de secundari en obres de “tresillo de tres potes”.L'actor, que ja es veu a la pell del malvat Ricard III, somnia com si fos la lletera del conte: li ha arribat l'hora d'un personatge majúscul, tothom es barallarà per anar-lo a escoltar i veure, el premiaran per totes bandes per la seva feina, es farà famós a les revistes de teatre i fins i tot potser els homenots del país sencer li donaran orgullosos un dels premis dels més patriòtics.Tampoc no acabes de saber si l'actor de ficció és humà o potser és una reencarnació del porc senglar blanc, que és la figura heràldica de la casa de York. El senglar —avui gairebé una espècie urbana sisplau per força— defuig l'atac i s'amaga si et troba pel mig del bosc —o per la Diagonal de Barcelona!, però es converteix en un salvatge quan se sent malferit. Aquesta és la transformació que fa l'actor que interpreta Joan Carreras: no ataca a tort i a dret perquè tingui ganes de sang sinó perquè se sent ferit en l'ànima.Joan Carreras passa del discurs més elevat al més quotidià. Del drama a l'humor. De les reines que envolten Ricard III a l'actor “perepunyetes” que exigeix al tècnic que la il·luminació sigui més suau o que l'amoïna el volum de la banda sonora del muntage. De l'actor que se sent poderós dins la cuirassa de Ricard III a l'actor que se sent esgotat perquè a la sala on actua no funciona prou bé l'aire condicionat, la temperatura ha pujat sobtadament i, a més, aquell dia ha fet funció doble —una pèrdua de les antigues reivindicacions professionals del sector guanyades a pols.Tot això, esclar, afegit al fet que el monòleg de Gabriel Calderón —hi ajuda molt també la versió catalana que n'ha fet Joan Sellent— burxa en el clàssic per fer-lo arribar als espectadors actuals amb naturalitat perquè potser tenen els mateixos problemes que els personatges de Shakespeare i a la vegada per dir als espectadors “intel·ligents” i també als “col·legues d'ofici” com cal interpretar-los al llarg del temps. Que n'aprenguin!, que diria aquell. Primer llegiu, sembla que repti a tothom, espectadors inclosos, i després veniu a veure'm.Escenogràficament, el muntatge juga a favor de la interpretació i Joan Carreras té tot l'utillatge imprescindible per poder respirar de l'energia que desprèn durant el discurs. Que si cara blanca enfarinada, que si el vestit de vint-i-un botó, que si les gruixudes sogues de la tramoia —¿per penjar-s'hi o per penjar-hi algú? Que si la gorgera escarolada ben posada al voltant del coll per sentir-se més en la pell del personatge. Que si tot plegat depenia d'una subvenció que no arriba —quina metàfora tant del segle XXI! I al final, la desesperació de qui se sent arruïnat i moralment enfonsat: “El meu regne per un espectador intel·ligent!”.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Instruccions per fer-se feixista», de Michela Murgia. Traducció de Mercè Ubach. Adaptació i dramatúrgia: Sergi Pompermayer. Intèrpret: Mercè Aránega. Disseny d’espai: Yaiza Ares. Disseny de vestuari: Hernán Montiel. Disseny d’il·luminació: Jordi Fusté. Caracterització: Núria Llunell. Producció executiva: Anna Rius. Ajudantia de direcció: Pablo Macho Otero. Regidoria: Rita Molina, Pablo Macho. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Miquel Santiveri. Disseny gràfic: Nexe disseny gràfic. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Una coproducció de Mola Produccions, Festival Temporada Alta i Grec 2023 Festival de Barcelona. Amb el suport de l’ICEC-Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM-Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura y Deporte). Amb la col·laboració de l’Estruch-Ajuntament de Sabadell. Espectacle finançat per Unió Europea (fons Next Generation), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Beca Barcelona Crea de l'ICUB. Concepte i direcció: Miquel Gorriz. Grec'23. La Villarroel, Barcelona, 19 juliol fins al 13 d'agost 2023. UNA CALAIXERA DE CALAIXOS FEIXISTES L'actriu Mercè Aránega s'ha fet seu el discurs de la dramaturga sarda Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) i és un dels encerts i atractius del seu monòleg breu —una hora justa— perquè el minicurset en seixanta minuts per fer-se feixista requereix que qui l'imparteix se'l cregui i les instruccions li surtin de l'ànima.De l'ànima... o de la calaixera, una calaixera d'Ikea que Mercè Aránega diu que encara té per muntar i que es va quedar a mitges amb els cargols i els calaixos escampats perquè la va agafar amb les mans al fullet d'instruccions de muntatge quan la ultradreta espanyola, el 28M, va començar a ocupar poltrones de moltes de les autonomies de l'Estat espanyol.Tothom té un petit feixista dins seu, diuen Murgia i Aránega. Només cal activar el botó vermell per constatar que, de tant tant, es dispara: ja sigui per l'emigració, per la crisi econòmica, per l'atur, per la pèrdua de valors propis, pels costums, per la religió... I tot això es converteix en vots a l'hora de les urnes. Però ja se sap que, com diuen elles dues, Murgia i Aránega, el sufragi universal té forats i és el mal menor de tots els mals i molts, molts dels votants, queda clar que, votant el que voten, “no toquen vores”.Mercè Aránega és una de les actrius del teatre català actual amb l'etiqueta de “gran". No és hora de fer llista de la seva trajectòria, que és intensa i extensa. Que és “gran” ho corroboren espectacles com aquesta adaptació de l'assaig «Instruccions per fer-se feixista», de Michela Murgia, publicat el 2019 en català per l'Editorial Empúries - Grup 62 (tant en paper com en suport e-book). Durant tota la interpretació, Mercè Aránega manté la línia del text original: és provocadora, és contradictòria, és irònica, és alertadora del que s'acosta, és descarada i és també el mirall del fons més fosc de l'ésser humà.Si bé l'espectacle ja es va començar a coure l'any 2019, amb l'actriu, Sergi Pompermayer i Miquel Górriz, a sis mans entre adapador i director, aleshores com una mena de premonició, és ara quan, primer estrenat a la tardor a Temporada Alta i aquest estiu dins el Grec'23, agafa més que mai tot el sentit, després del gir electoral cap a la ultradreta en alguns estats europeus, del gir electoral espanyol municipal i autonomista del 28M, i a poques hores del desenllaç de les avançades eleccions espanyoles del 23J.Si ara ja sona com una reafirmació del que hi ha —amb el ressò de les primeres accions de censura feixistoide cultural a les Illes i el País Valencià amb les revistes en català prohibides o les cancel·lacions d'espectacles que aparentment no cauen bé als càrrecs de Cultura corresponents— em pregunto: ¿com es veurà aquest espectacle de Mercè Aránega a La Villarroel a partir del 23J, segons quin siguin els resultats, sobretot si tinguessin raó les successives enquestes publicades?L'actriu utilitza tots els seus recursos escènics de seducció. Fa una breu introducció que adapta el discurs al context local. Bromeja sobre les misèries de la vida. I dinamitza la seva interpretació amb algunes interrupcions de la nova regidora —diu que l'hi acaben d'encolomar i que és una ploramiques per tot—, una regidora que acaba marcant-se un numeret inesperat que em callo per mantenir la sorpresa dels espectadors. I també entra en joc amb una autoentrevista, amb unes preguntes preparades que un voluntari o una voluntària d'entre els espectadors —un luxe amb la periodista Sílvia Cóppulo, el dia de l'estrena— li fa perquè ella es pugui despatxar ben a gust. ¿Saben que en un moment donat sembla que les respostes que dóna a l'entrevistadora siguin les respostes que donaria l'alcaldessa ultradretana de Ripoll, paraula per paraula? És dir, parlant clar i català.No sé si Mercè Aránega aconsegueix que l'auditori de La Villarroel sigui un auditori d'alumnat avantatjat que surti del teatre una mica més feixista del que potser no sabia que era o que en surti ni gota de feixista com estava segur que no era, això depèn de cadascú. En tot cas, l'espectacle —com ja fa també el llibre— permet completar amb creuetes un “feixistòmetre” que avalua els aspirants amb una puntuació segons les respostes donades: de menys feixista a feixista del tot i a la matrícula d'honor, la de patriota.El que sí que sé és que els seixanta minuts de Mercè Arànega són un bàlsam escènic d'estiu —gintònic inclòs—, un bàlsam escènic d'estiu totalment recomanable, de rabiosa actualitat, i que permet no deixar passar per alt l'oportunitat de veure l'actriu en una de les seves actuacions més personals i que, a causa de la temàtica de fons, tampoc no permet deixar passar per alt una de les seves actuacions que més empatitzen amb tota mena d'espectadors i que l'Aránega plega i desplega, per ordenar ben ordenats, en cadascun dels calaixos feixistes de la simbòlica calaixera d'Ikea, en procés de muntatge, sempre que se segueixin com Déu mana les autèntiques instruccions per fer-se feixista.
[cliqueu aquí]
VIDEO >
«Guardianes del corazón de la tierra». Creació i interpretació: Txana Bane Huni Kuin, Carles Fernández Giua, Gabriela Olivera i Eugenio Szwarcer. Espai i audiovisuals: Eugenio Szwarcer. Maquinària i desenvolupament tècnic: Luis Martí. Espai sonor: Damien Bazin. Música: Txana Bane Huni Kuin. Il·luminació: Natalia Ramos. Moviment: Roser López Espinosa. Producció executiva: Irene Vicente. Assistència a la producció: Rut Girona. Tècnic de so: Roger Giménez. Alumna en pràctiques MUET: Sara Navio. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Contractació internacional i relacions públiques: Lidia Giménez. Fotografies d’escena: Berta Vicente. Vídeo Making Of: Omen. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Santi&Kco. Traducció i subtitulació realitzada amb el suport de l'Institut Ramon Llull. Agraïments: Al poble Huni Kuin, Kathy Makuani, Living Bridge, Gonzalo Mora, Josep Maria Fericgla, Jeremy Narby, María Victoria Reyes i els activistes del bosc de Hambach. Coproducció de La Conquesta del Pol Sud, La Villarroel, Teatro Español, Grec 2023 Festival de Barcelona i KVS Brussels. Amb el suport de l’ICEC - Institut Català de les Empreses Culturals, i la col·laboració de l’Ajuntament de Terrassa i la Nau lvanow. Direcció: Carles Fernández Giua. Cia. La Conquesta del Pol Sud. Grec'23. La Villarroel, Barcelona, 7 juliol 2023. TORNAR ALS ORÍGENS DE LA GENT DE LA TERRA La companyia La Conquesta del Pol Sud continua vinculant una mirada escènicament poètica sobre situacions d'alt voltatge d'emergència, ja sigui humana o climàtica. Ho va fer amb «Nadia», sobre els talibans afganesos; «Claudia», sobre els nens robats de l'Argentina; o «Raphäelle», sobre el canvi de gènere.En clau de documental, La Conquesta del Pol Sud es distancia del que seria el gènere estàndard que es pot trobar als canals de televisió o a les plataformes de la xarxa i s'empara en el recurs de l'oralitat, de la narració, fins i tot del conte explicat a cau d'orella.En aquesta ocasió, els integrants de la companyia viatgen fins a l'Amazònia i els acompanya Txana Bane Huni Kuin, un descendent, nét i fill, dels que van lluitar pels drets dels indígenes, nascut ell mateix a les profunditats de la selva amazònica, tot i que establert després a Alemanya d'on és originària la seva companya. Huni Kuin o gent de la terra, en la llengua de Txana Bane, un patronímic que té el significat de “guaridor” mitjançant la música i les cançons ancestrals.Al costat dels dos creadors de l'espectacle, Carles Fernández i Eugenio Szwarcer, hi ha també aquesta vegada Gabriela Olivera, ballarina i artista amb formació de circ, nascuda al Perú, establerta ara a Barcelona on fa estudis de teatre, després de compaginar la seva residència actual amb estades en diferents països i que és qui reivindica els orígens que li van amagar amb una infància i una adolescència destinades a una educació elitista i convencional.La Conquesta del Pol Sud ha encapsulat al centre de l'escenari —La Villarroel no ho permet d'una altra manera— una estructura que representa un contenidor dels que transporten les mercaderies amb vaixells d'un port a un altre i dels que s'amunteguen als molls quan hi ha crisi, això si algun ajuntament amb dots de progressisme no en fa habitatges precaris com si fossin un castell de cartes.Aquest mateix contenidor, símbol del mercat liberal que ha cruspit la riquesa de la natura de tants pulmons verds del planeta Terra, serveix també per projectar-hi a banda i banda part de les imatges enregistrades en el periple de la companyia per l'Amazònia i concretament la regió dels Huni Kuin, la de Txana Bane, o per situar en el seu interior —les parets són transparents— algunes de les accions que es relaten sobre els costums ancestrals de la comunitat Huni Kuin i també la transmutació que el mateix Txana Bane, amb plomall ajustable indígena, fa després de respondre algunes de les preguntes de Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer.Txana Bane rebla el to poètic del muntatge amb la interpretació amb guitarra i veu d'algunes de les peces tradicionals del seu lloc de naixença, una mirada nostàlgica que la peruana Gabriela Olivera redibuixa amb alguns passos al voltant del contenidor o enfilada al sostre, sempre amb un bloc de notes de viatge escrit a mà perquè a la terra dels Huni Kuin no hi ha ni internet, ni televisió, ni telèfon mòbil, ni ordinadors ni cap artilugi modern dels que han fet més fàcil —i més esclava a la vegada— la vida del món occidental.Espectacles singulars com aquest de La Conquesta del Pol Sud tenen continuïtat després del fosc final i porten inevitablement a la reflexió, de la qual ben pocs espectadors s'escapen de fer perquè la conclusió de cada viatge acaba sempre amb un ventall de xifres estadístiques que fan esborronar.Com que l'esperança en el futur no es perd mai, les preguntes són, més que una resposta, un consol: ¿Es pot encara construir un món millor? ¿La societat moderna ha compensat als nadius l'espoli dels segles de colonització? ¿Hi ha una vida alternativa de reconciliació amb la natura en contrast a la vida estressada i angoixant de l'urbanita?El protagonista de «Guardianes al corazón de la tierra», Txana Bane, convida Carles Fernández Giua, en un moment del viatge, a banyar-se al riu dels Huni Kuin sense que tingui por. Txana Bane, que ha estat educat per trepitjar la terra i viure plenament a l'aire lliure, no vol que els seus convidats es perdin el plaer d'un bany de riu amazònic.Però els occidentals, aventurers i absorbits per la immensitat amazònica —respectuosos amb les intencions de l'amfitrió—, no les tenen totes. “¿És segur el riu...?”, pregunta Carles Fernández Giua. I Txana Bane no titubeja: “¿Segur? Del tot! Només hi ha alguns caimans, alguns cocodrils i algunes serps, però tots fan la seva vida i et deixen ben tranquil”.La ironia també pot ser amazònica. I pensar que en plena Barcelona, alguns ciutadans s'estiren els cabells del cap només perquè els ha tocat una plaga de paneroles i ja no recorden que fa uns dies una serp pitó de l'Índia de grans dimensions va aparèixer enfilada i enroscada a un arbre de Les Corts!Aviat no caldrà anar a l'Amazònia per reflexionar sobre qui acabarà dominant el món, si el senyor “Don Dinero”, que cantava Paco Ibáñez de bracet amb Francisco de Quevedo, o els éssers ancestrals que es guanyin a pols la supervivència del planeta potser perquè, en el fons, acabarà sent veritat allò que diuen: que la Terra és de qui la treballa.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
La Conquesta del Pol Sud parla del seu espectacle «Guardianes de corazón de la Tierra» (1). Vídeo enregistrat per Charles Satya mentre un grup d'una de les tribus del Huni Kuin interpreta una pregària en una regió del Brasil prop de la frontera amb el Perú (2).
«L'oreneta», de Guillem Clua. Intèrprets: Dafnis Balduz i Emma Vilarasau. Lletra cançó «L'oreneta»: Guillem Clua. Música cançó «L'oreneta»: Iñaki Salvador. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro i Àlvar Rovira. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Vicenç Beltran. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'Escenografia. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Dissey gràfic: Santi&Ko. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments per la cançó «L'oreneta»: Dolors Aldea i Ignacio Mateos. Coproducció: Focus, La Zona, Un 9 Teatre a l'Est. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. La Villarroel, Barcelona, 24 febrer 2022. Reposició: 6 abril 2023. RESCATAR ELS RECORDS DEL NIU DE L'ORENETA Hi ha molt poques obres de les quals no en puguis dir bo i res per no trencar la guspira de sorpresa que t'assalta una rèplica rere l'altra. «L'oreneta» té aquesta enorme qualitat dramatúrgica que es converteix, a més, en un sotrac emotiu per als espectadors. Qui l'hagi vist es guardarà prou de desvelar no només com acaba —que ja seria prou reprovable— sinó ni com comença ni com continua ni com va progressant al llarg de la trama.Només és possible dir que una professora de cant rep al seu estudi un jove que vol millorar la manera d'interpretar «L'oreneta», una peça de la infantesa en memòria de la seva mare morta. I també es pot dir que l'autor Guillem Clua va començar a escriure «L'oreneta» a raig després que el 12 de juny del 2016 un terrorista entrés amb un fusell al Bar Pulse de la ciutat nord-americana d'Orlando (Florida) i matés cinquanta persones en un atemptat contra la comunitat LGTBI. I no dic res més perquè aquesta presumpta sinopsi —amb permís de la casa— forma part de la brillant estratègia dramatúrgica de Guillem Clua (Barcelona, 1973) que, sense menystenir altres obres seves anteriors com «Smiley» o «Justícia», signa aquí la que per ara es podria considerar la seva “petita obra mestra”.Tan “mestra” que «L'oreneta» porta cinc anys rondant pel món, després d'estrenar-se primer a Londres, tot seguit a Atenes, més tard a Madrid i després de girar per mitja Espanya, i que ara mateix, fins al 6 de març, encara s'està representant al Théâtre Hébertot de París («L'hirondelle», amb Carmen Maura i Grégori Baquet, dirigits per Anne Bouvier).L'escàndol fa esfereir quan se sap en boca del mateix autor que un teatre públic català —endevina, endevineta— la va rebutjar per fer-ne l'estrena mundial. ¿Es pot esmenar encara aquest lleig tenint en compte que el dia de l'estrena a La Villarroel l'actual directora del Teatre Nacional de Catalunya, Carme Portaceli, va poder comprovar personalment la força dramàtica i la universalitat de l'obra?L'actriu Emma Vilarasau és la professora de cant i l'actor Dafnis Balduz, el jove que vol rebre les classes. D'entrada, a un li pot semblar que la parella potser interpretarà al llarg dels 85 minuts de l'obra una rèplica d'aquella cèlebre «Master Class», amb Núria Espert i Muntsa Rius, al·legoria de Maria Callas. Però no. No és això. De seguida es produeix el primer gir i de seguida el remolí de girs ja no s'aturarà fins a l'últim segon de l'obra quan es fa el fosc.El director Josep Maria Mestres, que coneix prou bé els enfilalls de l'obra perquè ja en va dirigir també la versió de la gira espanyola, deixa que els dos personatges vagin obrint els diferents tuls del vel del misteri de «L'oreneta», uns tuls que els espectadors també han d'anar traspassant un a un per descobrir a poc a poc què s'amaga darrere la pàtina de dolor, de rancor, de duresa aparent de la professora i de la murrieria o la feblesa també aparent del jove aspirant a cantar bé la peça protagonista de l'obra. Cada tul, un nou gir. Cada gir, un nou sentiment.Guillem Clua no cau, però, en el sentimentalisme gratuït, malgrat que aquest impregna tota la sala, sinó que aprofita la teràpia del dolor contingut per llançar un dard contra els prejudicis i la miopia que sovint no permeten veure venir el mal quan ja és a la cantonada.«L'oreneta» parla de l'atemptat d'Orlando, sí, però també porta a la memòria l'atemptat de la Sala Bataclan de París, el del Passeig dels Anglesos de Niça o el de la Rambla de Barcelona i, per extensió, el port de Cambrils.«L'oreneta» és un clam contra la intolerància sense que el crit se senti udolar. A vegades, el silenci té més força que el soroll. Si les orenetes tornen sempre, a tocar de la primavera, aprofitant els nius de fang que deixen construïts als ràfecs de les teulades, el camí que fan la professora de cant i el jove aspirant a cantar bé en el memorial de la seva mare morta és un camí semblant al de les orenetes per recuperar del passat tot allò que van deixar al niu dels seus records.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de la versió catalana de La Villarroel (1). Tràiler de la versió francesa de l'obra «L'hirondelle», amb Carmen Maura i Grégori Baquet, dirigits per Anne Bouvier, al Théâtre Hébertot de París (2).
«Cr#sh (Tothom pot caure)». Dramatúrgia de Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró. Espai escènic, il·luminació i vestuari: Quim Algora. Videoprojeccions: Marc Algora. Moviment: Maria Salirach. Suport dramatúrgic: Alba Flor, Gerard Franch, Carla Vilaró. Ajudantia a la producció: Marta Bueno, Carla Vilaró i Xisco Segura. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny imatge original: Carla Vilaró. Agraïments: Mònica Marcos, Oriol Lafau, Nicole Hefer, INS Bellvitge, OSIC (Generalitat de Catalunya). Distribució: Àngels Largo. Direcció: Miquel Mas Fiol. Cia. Mea Culpa. L'OffLaVillarroel. Barcelona, 16 abril 2023. ¿QUÈ ÉS EL PITJOR DE SER ADOLESCENT? Sí, ¿què és el pitjor de ser adolescent? Amb aquesta pregunta, la Companyia Mea Culpa va fer un sondeig entre un centenar de joves i va descobrir que a la gran majoria els preocupava la seva salut mental. Això, afegit a certes estadístiques oficials que constaten que un de cada set adolescents té problemes de salut mental; que cada any uns 46.000 adolescents se suïciden a tot el món segons dades d'Unicef, i que, després de la plaga del coronavirus, havien augmentat les consultes per salut mental en un 47% més d'urgències, va impulsar la troupe de Mea Culpa a crear un espectacle que s'acostés a aquesta realitat amb la intenció també d'adreçar-se a espectadors joves.El resultat és «Cr#sh (Tothom pot caure)», un espectacle de suada atlètica que, en la seva arrencada, en recorda un altre que precisament es va poder veure al mateix escenari de La Villarroel fa més de deu anys, «La marató de Nova York», d'Edoardo Erba, dirigit per l'actual director del Teatre Lliure —almenys fins al gener del 2024— Juan Carlos Martel Bayod, amb els actors Joan Negrié i Albert Triola.I el recorda perquè hi ha un primer tret de sortida que protagonitza a trepig de vamba Carla Vilaró, en una metàfora de la pressió pel recorregut per aspirar a ser una tenista d'elit i per ser la número u en tots els àmbits, des dels estudis a la vida personal. Una pressió com aquesta no té res a veure amb la que sent en Gerard, però la seva intensitat s'assembla. Avesat a tancar cites a través d'una de les aplicacions existents, en Gerard transcorre de l'eufòria a la frustració. I la pressió de l'Alba, també diferent a les altres dues, la té encasellada en l'obsessió d'encaixar la seva personalitat en la globalitat mediàtica del món.Amb aquest perfil, la dramatúrgia pren cos i allò que podria haver estat un seguit d'esquetxos sense lligam agafa una unitat de contingut que en cap moment pretén que sigui vista només com una teràpia que contra les seqüeles mentals de la pandèmia —i també contra les expectatives trencades de la societat— ha deixat en un sector considerable de l'adolescència actual sinó com un crit de la lucidesa, l'humor i l'energia de lluita juvenil contra el fantasma de les pressions i les angoixes.Malgrat el rerefons de «Cr#sh (Tothom pot caure)», l'obra té moments de tendresa i moments hilarants, des del relat que en Gerard fa del seu contacte de cites, fins a la relació de la Carla amb els pares, la imatge falsa de l'Alba en un xou televisiu o el consultori telefònic del Telèfon de l'Esperança, d'aires de La Cubana. I tot amb una varietat de caracteritzacions que multipliquen els tres intèrprets per una dotzena.¿Què és el pitjor de ser adolescent?, deia al principi. Doncs, que un espectacle de teatre per a joves sigui moralista i alliçonador, un risc en el qual no cauen ni els tres intèrprets ni el dramaturg i director de la Companyia Mea Culpa que, a pesar que no els fa res que el seu espectacle arribi a una franja adolescent, aconsegueixen també que els adults s'hi sentin estretament identificats. Mea Culpa ha fet un espectacle sense etiquetes discriminatòries i per a tots els públics perquè les pressions adolescents són també, en molts casos, les mateixes pressions que assetgen els adults.
[cliqueu aquí]
«Cost de vida (Cost of living)», de Martyna Majok. Traducció d'Adriana Nadal. Intèrprets: Julio Manrique, Pau Roca, Anna Saun i Katrin Vankova. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Moviment: Anna Rubirola. Construcció escenografia: Taller Jorba Miró. Producció: Adriana Nadal i Pol Cornudella. Cap tècnic del teastre: Iker Gabaldón. M`rqueting i comunicació: Focus. Fotografia; Kiku Piñol. Disseny gràfic: Eduard Bosch. Xarxes Sixto Paz: Eladi Bonastre. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Institucions; ICEC. Agraïments: Institut Guttmann, Jana Arimany, Aspace. Coproducció: Sixto Paz i La Villarroel. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Pau Carrió. Cia. Sixto Paz. La Villarroel, Barcelona, 5 març 2023. LA VIDA TÉ UN COST Per parlar de la solitud, de la necessitat d'estima, del rebuig dels prejudicis o de l'estigma de ser diferent sovint no cal un gruixut tractat de psicologia o un assaig sobre les relacions humanes sinó que n'hi ha prou amb una obra teatral que grati en les qüestions més aspres per extreure'n el punt de dolçor que es pot trobar en el seu fons.Això és el que fa l'autora d'origen polonès establerta als EUA, Martyna Majok (Bytom, Polònia, 1985), amb una obra que, per la seva honestedat, pel seu risc i per la pàtina de refinada ironia que amaga, que fins i tot convida al somriure en les situacions més àrides, va ser distingida el 2018 amb el premi Pulitzer de teatre.Només quatre personatges. Un d'ells, el de la cuidadora, aparentment el que representaria els inicis precaris de la mateixa autora, immigrada amb la seva família polonesa als Estats Units i, encara més, quan crea l'univers de ficció de «Cost de vida» a partir que rep la notícia d'una mort propera i, sense recursos per sortir de Nova York, topa amb un teló de neu que cau en un dia de gener (gràcies per la documentació, Aix Phillips).Aquest ambient gèlid es reprodueix en la posada en escena de «Cost de vida» que el director Pau Carrió —i em temo que el conjunt de la compayia— ha respectat al màxim amb una nitidesa escenogràfica: unes capses de cartró, una banyera, un tamboret...Probablement la trama té alguns girs que poden desconcertar o mig confondre els espectadors. Tant hi fa. És més important el fons i el que s'hi diu i com es diu i com s'expressen els quatre personatges que no pas una linealitat formal. Per això, els quatre intèrprets, sobretot esclar els dos que fan els papers més delicats, el de la dona tetraplègica després d'un accident (Anna Sahun) i el del doctor universitari amb paràlisi cerebral (Pau Roca) han fet una mena de “master class” amb especialistes de l'Institut Guttmann per entendre les reaccions i els sentiments dels pacients que hi han de recórrer després de perdre una part de les seves facultats de moviment o de parla.Els altres dos personatges, són el camioner (Julio Manrique) que es retroba —no diguem com per mantenir l'alè enigmàtic de l'obra— amb la seva ex quan ella ja ha patit l'accident de trànsit, i el de la cuidadora de l'universitari, una jove en situació precària que fins i tot ha de dormir en un cotxe (Katrin Vankova, actriu d'origen búlgar establerta aquí des de petita i que dota de veracitat el seu personatge).«Cost de vida» té també una lletra menuda sota el seu títol de doble sentit. Cuidar de la vida digna té un cost, el físic. Però també té un altre cost: l'econòmic. I no tots els plans d'ajudes socials cobreixen les necessitats que comporta per als familiars més pròxims conviure amb una tetraplègia, una esclerosi múltiple o una paràlisi cerebral. Capgirant el títol de l'obra, sí que aquí es pot dir clarament que la vida té un cost.Hi ha dues cadires de rodes que marquen la frontera entre la llibertat personal i la dependència absoluta. I hi ha també una treballada interpretació tant d'Anna Sahun, immobilitzada de mig cos en avall, i de Pau Roca, que caracteritza l'expressió tremolosa a causa de la paràlisi cerebral, però que supera amb una intel·ligència que no ha perdut i una vena humorística que el fa entranyable.Dues interpretacions que no pretenen en cap cas fer creure que són reals i que trenquen l'alè de màgia quan s'aixequen de les cadires en una opció de la versió de Pau Carrió. És aleshores quan es planteja el dubte de si la reclamada inclusió en teatre ha de venir d'intèrprets professionals, que la representin amb excel·lència com la d'ells dos o, ben al contrari, ha de venir d'intèrprets professionals o no però que en siguin protagonistes autèntics. Un dilema, esclar, gens senzill de resoldre a l'hora de decididir el càsting ni que la mateixa autora nord-americana proposi que sempre que sigui possible, com va passar en les seves versions nord-americanes, recaiguin en intèrprets amb discapacitats com les que ella descriu.L'obra té també contingut en el seu discurs. A vegades amb poques paraules, amb frases entretallades. A vegades amb un minimonòleg d'obertura que fa esborronar i que és a càrrec del camioner, ara a l'atur (Julio Manrique) que ha perdut la que havia estat la seva dona i que entra en el joc màgic —¿hauria de dir potser esotèric?— que dóna peu a tot el que vindrà després. La tendència a les cites a cegues en les relacions del segle XXI formen part del desllorigador de la trama creada per l'autora Martyna Majok.«Cost de vida» és una obra que cal resseguir com qui fa equilibris sobre un cable de maroma. Ho han de fer els intèrprets i ho han de fer també els espectadors. Ni que el somriure provocat per les guspires d'humor de l'autora es pugui arribar a glaçar. I l'èxtasi de superar la maroma es troba en moments d'extrema delicadesa com quan l'exmarit camioner sembla que acaroni les tecles d'un piano quan neteja amb cura la pell de la seva ex, ja tetraplègica.«Cost de vida» és una aposta arriscada teatralment, com les que ha fet anteriorment la companyia Sixto Paz. Però el risc té la compensació de crear un pou de reflexió sobre els reptes de la vida moderna més enllà de les circumstàncies que s'hi relaten dels quatre personatges que protagonitzen l'obra.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Ragazzo», de Lali Álvarez Garriga. Intèrpret: Oriol Pla. Espai escènic i il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas Nogué. Música: Zoo. Assistent al muntatge: Irene Vicente. Col·laboradors: Aleix Aguilà i Isaac Domínguez. Ajudant direcció: Quimet Pla. Direcció: Lali Álvarez Garriga. Cia. Teatre Tot Terreny. Nau Ivanow, Barcelona, 25 juny 2015. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 22 desembre 2015. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 febrer 2017. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 9 gener 2023. [Crítica corresponent a l'estrena de l'espectacle a l'Espai Lliure de Montjuïc del 2017] REVOLUCIÓ I PODER: DUES VÍCTIMES DEL SISTEMA Reposicions, intensa gira i la roda continua. Oriol Pla torna amb el seu «Ragazzo», estrenat gairebé com un treball de camp a la Nau Ivanow el 2015, reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc on, només anunciar-se, va haver de prorrogar amb totes les localitats exhaurides. La gira es tanca definitivament ara amb una reposició a L'Off La Villarroel i també amb una considerable venda anticipada.L'èxit d'aquest espectacle té dues columnes vertebrals: la seva autora, Lali Álvarez Garriga i el seu intèrpret, Oriol Pla. Dues veus joves, 1980 i 1993 respectivament, amb una trajectòria ja al seu darrere, però que amb aquest espectacle van posar el dit a la nafra del teatre compromès —quan semblava oblidat— amb els ideals i les utopies que planen per damunt de la societat globalitzada i, sobretot de la societat juvenil, des que ha començat el segle XXI.¿Per què «Ragazzo» arriba tant a l'ànima dels espectadors? Perquè de la ficció fa un salt mortal cap a la realitat. I perquè la seva autora no en va tenir prou en recrear la tràgica mort del jove Carlo Giuliano, el 20 de juliol del 2001, a Gènova, arran de les protestes per la cimera del G8 i amb la ciutat assetjada en un estat gairebé de guerra, amb més de 30.000 policies, l'exèrcit, els transports públics aturats i la suspensió del Tractat de Schengen. La versió oficial diu que un carrabiner de vint-i-un anys, Mario Placanica, va disparar enmig del pànic i la confusió contra Carlo Giuliani quan la furgoneta de la policia era atacada pels manifestants. Lali Álvarez, que havia viscut unes setmanes abans uns fets també violents a Barcelona, amb una càrrega policial a la Plaça de Catalunya després d'una manifestació contra objectius similars als de Gènova, va relacionar els dos conflictes i es va posar a treballar en una hipotètica conversa entre el carrabiner i el manifestant —dos joves d'aquest segle— víctimes per omissió del sistema polític. I l'autora no ho va fer només des d'una mirada teòrica sinó que va tenir la valentia —em sembla que se'n pot dir així— de posar-se en contacte amb la família de Carlo Giuliani, amb la mare i la seva germana, un contacte que li va permetre copsar quina havia estat la vida de Carlo i els seus ideals.Aquesta aproximació a la ferida encara sagnant és el que reflecteix la interpretació del jove actor Oriol Pla —fill del veterà actor Quimet Pla i format amb els seus pares en les primeres gires teatrals de la família— i és també el que fa que els ideals del seu personatge, la seva decisió, la seva utopia arribin i s'interioritzin tan de ple en els espectadors, ¿per què no dir-ho?, sobretot en els espectadors més joves, aquells que quan tothom pensa, per influència mediàtica, que es dediquen només al botellot, queda clar que també s'involucren en els conflictes socials, són els més solidaris i, com deia aquell en altres temps, també els bull la sang.Oriol Pla és un actor a l'alça que ha estat reconegut pel públic, el gremi i la crítica. Amb «Ragazzo», tant ell com la companyia, es van veure distingits amb el Premi Serra d'Or a Espectacle Teatral, el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona en la categoria de Teatre per a Joves i el Premi com a Actor Revelació també de la crítica catalana. Des de la seva estrena a la Nau Ivanow i una reposició al Teatre Eòlia i a l'Espai Lliure de Montjuïc, van ser moltes les veus que demanaven que l'espectacle tingués noves oportunitats. Una gira per escenaris catalans l'han ocupat des d'aleshores, cinc anys, i aquesta nova i sembla que última oportunitat de l'Off La Villarroel indica que el crit contra la injustícia que hi ha darrere del discurs de «Ragazzo» encara demana més volada.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La meravellosa família Hardwicke (Vanya and Sonia and Masha and Spike)», de Christopher Durang. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Alejandro Bordanove, Paula Jornet, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta i Lide Uranga. Escenografia:. Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar i Núria Cardoner. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Marcel Ferrer. Caracterització: Eva Fernández. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap de producció: Jordi Brunet. Productor delegat: Josep Domènech. Cap tècnic: Jordi Thomàs. Assistent de direcció: Lola Rosales. Regidora: Marta Garolera. Maquinista: Joan Bonany. Transportista: Jaime Abellán. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: May, Sol Curiel i Rafa Moro. Realització del vestuari: Maribel Rodríguez. Ajudant de màrqueting i comunicació: Roberta Romero. Premsa: Sandra Costa i Marta Suriol (La Costa Comunicació). Vídeo: Mar Orfila. Fotografies: Kiku Piñol, Mariano Herrera, Marc Sirisi i David Ruano. Disseny gràfic: Enric Jardí. Màrqueting i comunicació: Focus. «Vanya and Sonia and Masha and Spike (La meravellosa família Hardwicke)» va ser produïda originalment per McCarter Theatre, Princeton, N.J. Emily Mann com a directora artística, Timothy J.Shields com a productor executiu i Mara Isaacs com a directora de producció. Produïda l’any 2012 pel Lincoln Center Theater de New York sota la direcció d’André Bishop i Bernard Gersten. Direcció de la versió catalana: David Selvas. Coproducció de Bitò, La Brutal i T de Teatre. La Villarroel, Barcelona, 17 setembre 2022. LES ETÈRIES MOLÈCULES DE TXÉKHOV Les T de Teatre s'estan despentinant. Més del que altres vegades ja han fet. ¿I quina manera millor sinó fer-ho conjuntament amb una companyia com La Brutal que tampoc no té pèls a la llengua ni prejudicis a l'escenari? El resultat és la importació en exclusiva aquí de l'obra «Vanya and Sonia and Masha and Spike», premi Tony del 2013, del dramaturg nord-americà Christopher Durang (Montclair, Nova Jersey, EUA, 1949), gràcies a la traducció de Cristina Genebat —impecable!—, una barreja de comèdia, tragicomèdia, conte de fades i gènere fantàstic que han optat per fer més accessible als espectadors locals amb el títol «La meravellosa família Hardwicke».Família, sí. Meravellosa, no tant. Depèn del que s'entengui per aquest qualificatiu perquè no es pot dir que els seus protagonistes visquin precisament en un món de meravelles. L'obra s'emmiralla, esclar, en l'atmosfera del paisatge literari d'Anton Txékhov i alguns dels seus personatges extrets de les seves obres més conegudes.Hi ha en Vanya (el de l'oncle, però aquest sortit de l'armari), hi ha la Masha —la germana forastera amb elegant barret de gran estrella!— i hi ha la Sonia —la modèstia, a vegades irritant, al servei dels de casa—. Són les dues germanes de Vanya. I hi ha una dona de la neteja amb aires argentins i poders de fetillera que es diu Cassandra. I acaba apareixent un amistançat de Masha, molt més jove que ella, a qui anomenen Spike —model de passsarel·la amb calçotets!— i una veïna postadolescent amb aspiracions a actriu que es diu Nina. Amistat fugaç de piscina.I ja hi som tots. Es pot parlar de Txékhov o no. Vull dir que l'autor Christopher Durang s'hi empara i els noms dels principals protagonistes t'hi porten així com la constant referència a un hort de cirerers —més reduït del que ens pinta el clàssic— i les intencions de perdre la casa on Vanya i Sonia han viscut tota la vida tenint cura dels pares i del manteniment de la hisenda mentre rebien els diners de Masha, que ha fet carrera d'actriu de segona fila al costat d'alguns noms de l'“star system” cinematogràfic. Però també podria ser que es prescindís d'aquestes referències i la història de la família s'aguantaria igualment per la seva intemporalitat.El muntatge que ha dirigit David Selvas amaga un rerefons fins i tot conscienciador i actual: el de l'actual tristament famós canvi climàtic. És el recurs que l'autor fa servir per donar un gir a la trama quan els espectadors estan immmersos en un ambient amb tendència a l'humor. La tragicomèdia, però, no s'abandona en cap moment, centrada en cadascuna de les tragicomèdies de cadascun dels personatges.Hi ha dues escenes, durant l'hora i tres quarts del muntatge, que marquen un punt i a part: la del plor forçat a cor què vols de Masha i Sonia i la del discurs sobre la nostàlgia del passat del germà Vanya. Dos moments que no necessiten gaires paraules més. El plor desconsolat —forçat humorísticament— que lamenta el que ha viscut la família Hardwicke. I l'enyorança de tot el que s'ha perdut amb el temps passat del germà Vanya resumit en una exclamació: “Abans llepàvem els correus! Sí, llepàvem els segells i els sobres de les cartes que enviàvem!”És aquest últim, un moment de contrast entre el passat pausat i lent i el present que permet escoltar una lectura dramatitzada de la primera obra teatral de Vanya i a la vegada —per part del jove amistançat de Masha— respondre un WhatsApp. És a dir, el mateix que els espectadors viuen sovint a la platea: estar veient una obra de teatre en viu i haver de suportar algun dels conveïns de butaca encenent el mòbil i fins i tot, malgrat tenir-lo en silenci, il·luminar la foscor i navegar per entre les banalitats del seu compte d'Instagram.Arran de «La meravellosa família Hardwicke» s'han fet xocants unes imatges dels intèrprets disfressats de la Blancaneu, un dels set nanets, la madrastra, la fada de la vareta màgica... Una lectura subtil, en clau simbòlica, del galdós o trist paper que li ha tocat jugar a la vida a cadascun dels personatges dels Hardwicke.Hi ha cortinatges a banda i banda de l'escenari —teatre dins el teatre i encara més dins el teatre— i ombres xineses i tot, i una oportunitat per retrobar una renovada actriu Carme Pla (en el paper de Sonia, que passa de la timidesa a la brutalitat) i una exultant Marta Pérez (en el paper de Masha, que acaba movent tots els fils de la trama), al costat d'un trapella i seriosament còmic Albert Ribalta (el germà Vanya), i d'una mesurada actriu Paula Jornet (convertida en “molècula etèria”, que aquesta vegada no canta), a més d'Alejandro Bordanove (el xòuman de la festa, actor acabat de sortir d'obres com «Els homes i els dies», «L'emperadriu del Paral·lel» o «Justícia», les tres al TNC) i finalment la veterana actriu Lide Uranga (en el paper de la dona de la neteja, repescada de la companyia de Nelson Valente i recordada per obres com «El loco y la camisa». Tots plegats converteixen el que podria haver estat Txhékhov si, en el seu temps, al segle XIX, hagués tingut ganes i humor de fer riure el personal.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Immunitat», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Javier Beltrán, Borja Espinosa, Òscar Muñoz, Vicenta Ndongo, Ann Perelló, Mercè Pons. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Espai sonor: Enric Viñeta. Caracterització: Anna Rosillo. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció: Carla Tovias. Regidoria: Olga Cámara. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Confecció del vestuari: Goretti. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Una producció de La Villarroel i Grec 2022 Festival de Barcelona. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Direcció: Jordi Casanovas. La Villarroel, Barcelona, 22 juliol 2022. MÉS ENLLÀ DE LA MASCARETA... I DEL MÈTODE GRÖNHOLM «Goita què fan ara...!», que deien aquells. «¿Un altre “mètode Grönholm”...?». Al dramaturg Jordi Galceran li diuen xiular les orelles cada vegada que algú, aquests dies de funcions estiuenques, pensa això a l'inici de la trama de l'obra «Immunitat» que el seu col·lega Jordi Casanovas ha creat, impulsat per un suggeriment o encàrrec de Daniel Martínez de Focus sobre el llast que ha deixat la pesta del coronavirus en la societat contemporània.Li deuen xiular perquè és inevitable aquesta relació quan l'obra arrenca amb l'entrada dels sis protagonistes —sis conillets d'Índies com aquells altres quatre del Grönholm— amb l'entrada per una porta automàtica que quedarà clausurada sota un pilot vermell que acabarà sent la presència de la veu en off d'un presumpte algoritme —no un ésser humà grönholmià, que els temps han canviat— que els ha d'avaluar sota rigorós règim democràtic gràcies a les respostes que han de donar i les decisions que han de prendre pitjant —com en els Parlaments més moderns que ja han deixat enrere la vulgar i perillosa aixecada de dit— el botó verd, per dir que sí, o el botó vermell, per dir que no.L'inici de sessió, que és l'obsessió que té avui en dia qualsevol artefacte digital quan es desperta a les mans dels usuaris, és el que han d'activar els sis personatges seguint les instruccions de la veu i el pilot vermell. Però amb una característica: per tirar endavant és imprescindible que els sis vots siguin emesos tots en una única direcció, per unanimitat vaja, que és la trampa amagada de qualsevol democràcia, malgrat que es vanti de ser “plena”, quan aplica la interpretació del que una majoria li ha encomanat.Més que el recorregut i els impediments per aconseguir una votació unànime, el moll de l'os del contingut real de fons de l'obra «Immunitat» és la reflexió que el dramaturg Jordi Casanovas fa sobre les circumstàncies que han envoltat la lluita contra el flagell del coronavirus.Progressivament, al llarg de noranta minuts, es van destapant les identitats de cadascun dels personatges —primer només són un número, sense mòbil deixat a recepció, fins que es presenten amb el seu nom i cognom. És aleshores quan es comença a desvelar la relació que un presumpte ésser superior els ha reunit. I és aleshores quan passen per davant dels espectadors alguns dels principals protagonistes de la gestió política i sanitària que es va fer en els moments més àlgids del coronavirus.Un metge que va ser membre del comitè assessor científic a l'hora de recomanar les mesures restrictives (l'actor Òscar Muñoz); un empresari de l'oci nocturn que ha perdut bou i esquelles —o la meitat dels locals que és el mateix— arran del tancament (l'actor Borja Espinosa); un jove activista de les xarxes que va incendiar amb tuits els prejudicis precisament cap al sector de l'oci nocturn (l'actor Javier Beltran); una jove creadora de jocs digitals que no es declara negacionista però que admet que no s'havia vacunat (l'actriu Ann Perelló); la filla d'un avi mort en una residència de gent gran (l'actriu Vicenta N'Dongo); i la directora d'una cadena de geriàtrics que va haver d'adoptar les mesures de contenció dels residents que els van imposar des de la cúpula política (l'actriu Mercè Pons).Tot és encara molt real, molt pròxim, amb la ferida encara mig oberta en molts casos, en un moment que a les platees no han desaparegut del tot les mascaretes entre els més prudents —si no tornen per decret un dia per l'altre!— i quan tothom té en la seva imaginació el que va haver de viure arran de la pesta que ha assotat la generació actual quan el progrés, la investigació i els avenços sanitaris li havien garantit que una crisi com aquesta només era cosa dels nostres avantpassats.Qui més qui menys es pot sentir identificat amb cadascun o tots els protagonistes d'«Immunitat», una obra que, si no fos per la inoportuna calorada avançada d'estiu, és d'aquelles que propicien un debat postfunció en el qual molts hi podrien posar cullerada a partir de la seva pròpia experiència i sempre amb una diana on disparar els dards: els representants polítics que, des de la seva desconeixença, encara és hora que hagin admès quins van ser els errors i quines van ser les mesures que van trepitjar els drets de moviment i llibertat personal. ¿Botó verd o botó vermell...? Si no hi ha unanimitat... Perdó, potser caldria dir més encertadament: si no hi ha “immunitat”... ¿qui aixeca el veto perquè comenci la sessió?
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Una teràpia integral», de Marc Angelet i Cristina Clemente. Intèrprets: Roger Coma, Abel Folk, Àngels Gonyalons i Andrea Ros. Amb la col·laboració en off de Jordi Martínez. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Àngel Puertas. Caracterització: Maru Errando. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Coordinador tècnic en gira: Àngel Puertas. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció artística de producció: Jordi Casanovas (Hause&Richman). Ajudants de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional: Lluís Arbós (Dolma Studio). Màrqueting i comunicació: Focus. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Òscar Jarque, Forn de Cabrianes. Producció de Velvet Events. Direcció: Marc Angelet i Cristina Clemente. La Villarroel, Barcelona, 2 juny 2022. FER UN PA COM UNES HÒSTIES Qui podia imaginar que darrere dels ingredients ancestrals de la farina, l'aigua i la sal, el llevat fresc i la massa mare, s'hi pogués amassar, deixar-ho reposar i enfornar... no pas, no, el pa cruixent i saborós de tota la vida sinó, al revés, tota una vida que acaba fent, com popularment es diu, i m'excuso per la redundància panarra, un pa com unes hòsties.Els quatre intèrprets d'«Una teràpia integral», una comèdia que no arriba a tragèdia però que s'hi acosta, es posen en la pell i el davantal d'un obrador de forner. El tal forner és en Toni Roca, un manetes del pa que fa cursets selectius amb cua d'espera i que tria els seus alumnes amb la precisió d'un artesà i la finesa investigadora sobre la personalitat de cadascú com si fos un luthier en psicologia.Hi ha obres com aquesta que posen a prova qui les interpreta. Ni Abel Folk ni Àngels Gonyalons, els dos més veterans, ni Roger Coma ni Andrea Ros, els dos no tan veterans, fan en aquest cas de Folk, de Gonyalons, de Coma o de Ros, tal com els espectadors els poden tenir encasellats, sinó que fugen dels seus clixés interpretatius i es transformen escènicament com si fossin engolits per la massa mare de la trama fins al punt que són quatre intèrprets nous de trinca, com acabats de sortir del forn.Aquest és un dels molts ingredients atractius de la comèdia de Marc Angelet i Cristina Clemente, probablement perquè, fent autoria i direcció a quatre mans, han amassat, han deixat reposar i han enfornat una de les virtuts amagades dels intèrprets: fer un gir camaleònic escènicament parlant oblidant el que sempre havien fet.Podria parlar del pa, de la farina, de la sal, de l'aigua, del llevat fresc, de la massa mare i del forn vermell roent que hi ha en un racó de l'escenari. I quedaria molt bé perquè és el que se'ls ha promès als espectadors i el que esperen trobar en aquesta posada en escena. Però, alerta, perquè, entre sessions d'amassar, reposar i enfornar, hi ha també el dard amagat de la dramatúrgia que dispara al cor dels espectadors perquè surtin del teatre amb la sensació d'haver estat noranta minuts dins d'un obrador de forner descobrint que sí que és possible fer una comèdia de rerefons psicològic sense que es noti que el que es fa és canviar el típic sofà de cal psicòleg pels taulells d'amassar i la força interior de cadascun dels personatges.La Neus (Àngels Gonyalons), una metgessa cardiòloga que no troba el seu cor; el Bruno (Roger Coma), una mena de broker sioux —i no ho dic perquè sí, això de sioux— perdut en la immensitat de la vida; la Laura (Andrea Ros), una aparent noieta tímida i indecisa, creient i membre d'un grup de gospel, amb més d'un cop amagat que em guardaré prou de desvelar, són els tres conillets d'Índies del curs per fer pa del forner mediàtic Toni Roca (Abel Folk).Amb ells quatre, els dramaturgs Marc Angelet i Cristina Clemente han elaborat «Una teràpia integral» que aconsegueix que la massa per fer pa es converteixi en un personatge més de la trama amb la qual els quatre protagonistes acabaran establint una relació de pressió psicològica i física a la vegada, a més d'una dependència inevitable, superior a les seves forces, similar al poder d'una secta, en aquest cas, la secta del pa, fins al punt de trobar en la flonjor de la massa el seu jo més amagat.Que difícil que és haver de mossegar-se la llengua per no desvelar res sense poder dir tot allò que, de sorpresa en sorpresa, els espectadors trobaran dins de la trama de l'obra! Només apuntaré que val la pena no perdre's l'ascensió i caiguda de cadascun dels personatges: la força seductora pròpia d'un gurú que desprèn Abel Folk amb el seu forner Toni Roca; la violència acumulada d'Àngels Gonyalons en una batalla corporal de la seva Neus amb la massa elàstica i gairebé humana; el pànic esglaiador de Mercè Ros per una massa rebel de la Laura que li planta cara o per unes pastilles miraculoses que no sap on són; o el permanent sacseig expressiu, sovint sense paraules, de Roger Coma que, de cap a la massa, mai més ben dit, expandeix amb el seu Bruno una espectacular vis còmica que, precisament per això, l'acosta a la tragèdia.Agafeu doncs farina, agafeu aigua, agafeu sal, agafeu una mica de llevat i una mica de massa mare. Amasseu, reposeu, enforneu... i aplaudiu ben fort abans que us facin cridar que el pa sou vosaltres o abans que descobriu que, en el fons, com cantaven aquells nois de Liverpool, el que necessiteu, i el que potser també necessiten els protagonistes d'«Una teràpia integral», no és altra cosa sinó una mica d'amor.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Rita», de Marta Buchaca. Intèrprets 2022: Sara Espígul i Mireia Portas. Intèrprets 2019: David Bagés i Anna Moliner. Intèrprets Terrats en Cultura 2019: David Bagés i Sara Espígul. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Míriam Compte / La Pocket. So: Carles Bernal. Fotografia: David Ruano. Assistenta direcció: Anna Bofill. Ajudanta producció: Anna Vilella. Comunicació: Marc Comes. Publicitat: Charles BCN. Producció executiva: Fixentia, S.L. Producció de La Pocket (Natàlia Boronat). Cap tècnic La Villarroel: Iker Gabaldón. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràcic: Santi&Co. Fotografia: David Ruano. Ajudanta direcció: José Pérez i Xavi Buixeda. Direcció: Marta Buchaca. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 3 novembre 2019. Reposició: La Villarroel, 4 maig 2022. UNA RITA I DUES VIDES [Crítica revisada a partir de la publicada arran de l'estrena del 2019 a la Sala Beckett] L'obra «Rita» té la característica que s'adapta a diferents parelles de protagonistes. Germà i germana, com en el cas de la preestrena dins el cicle Terrats en Cultura, amb l'actor David Bagés i l'actriu Sara Espígul, o el 2019, ja en sala tancada, a La Beckett amb David Bagés i Anna Moliner, o també en la seva versió espanyola, el 2021, amb Carlos Hipólito i Mapi Sagaseta, dirigida per l'argentí Lautoro Perotti, o encara en la versió grega, aquest 2022, («Píta»), que va optar per dos germans amb els actors Paris Alexandropoulos i Antonis Giannakos, dirigits per Thodoris Vournas. Coincidint amb l'estrena que es va fer a la Sala Beckett, l'obra de Marta Buchaca (Barcelona, 1979) va rebre el premi Frederic Roda.Ara, tres anys després de la seva estrena, en aquesta reposició a La Villarroel, s'hi reincorpora l'actriu Sara Espígul, però amb canvi de gènere de qui era el seu germà per una germana, amb l'actriu Mireia Portas, que acaba de sortir amb èxit de sota els paraigües del musical «Cantando bajo la lluvia».A «Rita», ser germans —o germanes— no vol dir que tinguin ni els mateixos interessos ni que pensin en tot igual. I en el rerefons de «Rita» —patronímic del nom de la gossa d'una d'elles i, a la vegada, també el nom de la mare de les dues germanes—, hi ha una àvia absent a l'obra, però imaginàriament present, malalta d'Alzheimer des de fa molt de temps i ingressada en una residència en estat pràcticament vegetatiu.«Rita» té una estructura feta de diverses peces, algunes molt breus —a vegades tenen pinta d'esquetxos— amb un nexe comú, que van reconstruint la relació entre les dues germanes, la relació amb la mare, els seus problemes personals a la feina o les seves dèries, les seves virtuts i els seus defectes.Hi ha també un vel d'humor, però que no amaga la intenció més profunda de l'autora: reflexionar sobre l'eutanàsia i reflexionar a partir del dilema sobre per què està establerta la fi de la vida voluntària en el cas dels quissos i no ho està en el cas de les persones, ni que el seu estat els deixi en una situació inhumana i indigna.Davant un fons escenogràfic d'objectes domèstics i de records de tota una vida pròpia dels Encants —l'autora va confessar en el seu dia que tots procedien del buidatge personal d'un pis de la seva àvia— els dos personatges es van autoretratant i autodefinint sobre qüestions tan complexes com la vida i la mort.Per a una d'elles, deixar morir la gossa Rita li representa un trauma sentimental i encara més després de la separació que ha viscut, una notícia que no voldria haver de donar a la seva filla. Per a l'altra, que no és veterinària però sí metgessa i està avesada a diagnosticar sovint les morts, l'eutanàsia de la gossa li sembla normal, però pensa del tot contràriament a aplicar el mateix mètode a la mare que fa temps que ni els parla ni les coneix. Per a la germana que no voldria veure el final de la gossa Rita, en canvi, fa temps que ha donat a entendre que la mare Rita hauria de tenir un final digne i provocat per alleugerir-li el patiment.En clau de comèdia, sense estalviar el fons tràgic, els dos personatges desenvolupen molt vitalment la trama tête-à-tête que l'autora Marta Buchaca ja ha practicat àgilment i amb encert en algunes altres obres seves anteriors.La proposta per primera vegada de dues germanes protagonistes accentua algunes de les situacions originals de l'obra i en modifica lleugerament algunes altres. La síndrome de soledat de la separació recent, la por de la vellesa, la hipercondria, la ingenuïtat, la timidesa, un cert aire progressista de la germana metgessa que també ha trencat amb la parella i que sembla que és incapaç d'autoaplicar-se la recepta que aconsella als altres...El contrast entre les dues, doncs, crea el clima essencial per mantenir la balança teatral i arrossegar els espectadors fins al desenllaç, amb un final sorpresa que deixarem per als espectadors i que arriba quan ja plana en l'ambient que el dilema de l'eutanàsia plantejat a «Rita» hi és més com a denúncia i no tant com a reflexió, potser perquè la intenció és que cadascú hi aporti la seva.
