ENTREVISTES
En escena
Mercè Sampietro, actriu
[Publicada a l'Avui Diumenge, 4 de gener de 1998
amb reportatge gràfic de Robert Ramos]
[Feta al local Dry Martini de Barcelona]
"'Nissaga de poder' es podria veure a qualsevol lloc del món"
- Si mai torna a viure definitivament a Barcelona, les aules de l'Institut del Teatre on va estudiar ja seran un edifici blanc dins el complex de la futura Ciutat del Teatre de Montjuïc. Amb 'Les amistats perilloses' va passar una temporada per la cartellera teatral barcelonina, fa quatre anys, de la mà de Pilar Miró. Però, durant 27 anys, ha treballat a l'escenari a 'Maria Estuard', 'La vida del rei Eduard II d'Anglaterra', 'Juli Cèsar' o 'A puerta cerrada'. El cine la recorda amb 'A un dios desconocido', de Jaime Chávarri; 'Los ojos vendados', de Carlos Saura; 'Sinatra', de Francesc Betriu; 'Los Tarantos', de Vicente Escrivà; i les pel.lícules de Pilar Miró: 'El crimen de Cuenca', 'Gary Cooper que estás en los cielos', 'Extramuros', 'Wherter' o 'El pájaro de la felicidad'. L'obra 'La dama enamorada', de Puig i Ferreter, és una de les seves intervencions a televisió. I els premis l'han distingida, entre altres produccions, per 'Gary Cooper que estàs en los cielos' i 'Extramuros'. Però un dia va arribar 'Nissaga de poder' de TV3. I ara, tothom, o gairebé tothom, es fa la mateixa pregunta: "¿La Mercedes Sampietro que fa el paper d'aquesta 'bruixa de Montserrat Capdevila' és Mercè Sampietro i al damunt és de Barcelona?" I és que, amb pont aeri o sense, no és només català qui viu i treballa a Catalunya, perquè hi ha qui treballa a fora i hi passa molts caps de setmana. Com Mercè Sampietro. O 'Montserrat Capdevila', perquè la nissaga és la nissaga.
¿Sense Ana Diosdado, hi hauria hagut 27 anys a Madrid de teatre, cine i televisió?
No ho sé. Sense ella hauria estat diferent, segur. Però és una trampa pensar què hauria passat. No hauria estat el mateix. Potser no faria teatre i no hauria fet mai aquesta feina. Jo crec molt en les casualitats, en la sort, en l'atzar.
¿Quina imatge del barri del Clot de Barcelona t'ha acompanyat sovint mentre treballaves a fora?
El carrer València, casa meva, i el local de La Formiga Martinec, un centre recreatiu que encara existeix. És la imatge que tinc més present perquè va ser on vaig viure més intensament i fent el primer teatre.
¿I quina imatge del Clot tens ara?
Molt nostàlgica. A vegades hi vaig a fer un tomb. M'agrada tornar-ho a veure. Però el sento molt llunyà, d'una època determinada, de quan era joveneta.
¿Ja que vas començar fent teatre en aquesta sala cooperativa del barri del Clot, creus que existeixen els amateurs perquè hi ha professionals, o que els amateurs, tan arrelats aquí, són professionals frustrats?
Suposo que hi ha molts amateurs frustrats perquè s'hi hauran volgut dedicar i s'han trobat amb dificultats. O no han tingut sort. N'hi deu haver molts que van començar d'aficionats, que tenen les seves carreres professionals al marge del teatre i no vol dir que se sentin gens frustrats. Continuen amb l'esforç, que és molt dur, perquè ho fan per amor a l'art. Jo crec que hi ha de tot. A Catalunya hi ha una afició molt arrelada. Es pot dir que tothom fa teatre.
¿Després de 'Les amistats perilloses', al Teatre Condal, hi ha hagut alguna oportunitat perduda en teatre, a Barcelona, per culpa de les caves?
No, res. La veritat és que des de l'abril que treballo a 'Nissaga...' només havia tingut a Madrid dues o tres ofertes de teatre que no podia acceptar perquè no m'agradaven gens. Però, de Catalunya, no me n'ha arribat absolutament cap.
¿Quan es deixa casa, es té mai la sensació de no ser ni d'un lloc ni d'un altre?
És que fa tants anys que visc aquesta situació... Com que he treballat tant a fora, els d'aquí se sorprenen que hagi nascut a Barcelona i que sigui actriu allà. Els d'allà, tot i que hi tinc casa, a pesar que cada setmana o quinze dies vinc a Barcelona, no ho veuen clar. Però jo m'hi he acostumat i aquesta situació em diverteix i tot.
¿És un ofici de guetos, capelletes i preferències, doncs, el dels actors i actrius?
Suposo que sí, com gairebé tots. Però passa a tot arreu. La gent s'envolta dels amics que coneix més.
¿Treballant aquí, t'has fet una idea del conflicte del TNC que ha viscut el teatre català aquests últims mesos?
Només en sé quatre coses per damunt. Crec que hi ha un problema polític de fons. I és una llàstima que s'hagi embolicat tant i que d'alguna manera ho pagui el teatre. Crec que hi ha una mala gestió política que rebota contra la professió teatral. Però en desconec els motius principals. Em sembla trist i fa molta pena.
¿Podem parlar de Pilar Miro?
Sí, és clar. És inevitable.
¿Com s'inicia la llarga relació cinematogràfica amb Pilar Miró?
A televisió. Era realitzadora de televisió. Fent teatre, vaig passar de seguida a televisió després de veure'm treballar als escenaris. Després vaig treballar en moltes de les seves pel.lícules, tret de la primera, i dues més de les últimes.
¿La mort de Pilar Miró pot provocar un tall en la teva carrera cinematogràfica o potser pot provocar un canvi?
Un tall en el sentit que ella ja no hi és, sí. Una carència que fa que no sàpigues què hauria passat. Jo havia treballat més vegades amb Pilar Miró que amb altres perquè ella m'havia demanat més. La meva actitud en relació al cinema, però, és la mateixa de sempre. Em llegeixo tots els guions que em deixen llegir. Això no vol dir que accepti tots els papers. Per tant, l'únic tall que s'ha produït en la meva feina és la impossibilitat de tornar a treballar juntes.
¿Tens prou distància per triar una pel.lícula de la nòmina Miró?
Oh, i tant!, 'Gary Cooper que estás en los cielos'. És una pel.lícula que estimo molt. En tinc un gran record. Hi vaig treballar molt feliç. I també perquè a mi em sembla una de les millors pel.lícules de Pilar Miró. Ja sé que les següents estan més ben rodades, tenen més mitjans, però 'Gary Cooper...' és una pel.lícula autèntica.
¿Mentre esperàvem per començar l'entrevista i miràvem un dels quadres de l'exposició de pintors joves de Dry Martini [Tànger, de Núria Armengol], em deies que la pintura es nota quan està feta per dones. ¿I el cine? ¿I el teatre? Tu has treballat amb Lluís Pasqual, amb Mario Gas, amb Carlos Saura, amb Jaime Chávarri, amb Fernando Colomo... ¿Una dona, com la Miró, dirigia diferent? ¿El segell de Pilar Miró és un segell de cinema de dona?
En relació a un home, no. Ella dirigia com ella dirigia. No, no crec que doni una imatge diferent. Estic segura que si veiéssim una de les pel.lícules de Pilar Miró sense saber que l'ha feta ella, no notaríem que hi ha una dona darrera. A mi em fa l'efecte que no té res a veure. Que són les personalitats de cadascú les que condicionen un treball. Jo no hi noto cap diferència. Hi pot haver tants defectes en el pitjor sentit que pot tenir un director com en la Pilar Miró, i al revés. Hi ha directors amb els quals he tingut les millor experiències com a actriu.
¿Hi ha algun paper que hagis sentit més teu en cinema?
En cine, això m'ha passat amb 'Gary Cooper que estás en los cielos' [1980]. Hi va haver molt bona identificació. I en teatre, m'ho vaig passar molt bé quan vaig fer, amb Lluís Pasqual, 'La vida de Eduardo II de Inglaterra', al María Guerrero de Madrid, un personatge que m'entusiasmava, i no tenia res a veure amb mi.
¿I el paper frustrat de la teva vida?
No sóc gens mitòmana. No me'n recordo d'allò tan tòpic del millor paper, la millor pel.lícula, el millor personatge... Qualsevol que sigui bo.
¿Què ha de tenir avui una actriu europea per treballar en cinema fet a Europa?
Bé, si és europea, pot treballar en cinema europeu i també americà.
¿I el cinema d'aquí què demana en aquest moment a les actrius?
El cine segueix sent una indústria. Hi ha gent jove. ¿Què demana? Jo crec que en aquest moment demana joventut perquè s'estan fent pel.lícules amb protagonistes joves. Perquè els guions són amb personatges joves. És així. Però, a veure, Juanjo Puigcorbé és un actor que treballa molt i no és dels més joves. És veritat, però, que les dones ho tenim més complicat perquè hi ha molt menys papers per a dones, infinitament menys. I, és clar, si hi ha desenes de jovenetes i mones i de vint anys que tenen paper, les més grans, ho tenim magre. Però és que no hi ha papers per a nosaltres. Per a homes sí, de totes les edats. D'una dona de mitjana edat que pugui explicar coses, per ara no n'hi ha. Suposo que un dia o altre es corregirà aquesta tendència. Però si triguen massa, ja m'agafaran amb el bastó i no hi serem a temps!
¿Quina pel.lícula creus que ha marcat més la teva imatge com a actriu?
Tornaré a parlar del 'Gary Cooper...'. És una pel.lícula de les més personals que he fet, de les que més connecten amb la gent. Jo no he fet grans pel.lícules comercials, de gran públic i taquilla. No he tingut aquesta sort. M'han relacionat amb un tipus de cinema de minoria, potser per influència de la feina amb Pilar Miró. No he fet comèdia, que no vol dir que no vulgui o no pugui fer-ho. Et classifiquen i trencar l'esquema costa molt. A vegades cal tenir la sort de fer una pel.lícula que doni molts diners i a partir d'aleshores serveixes per a tot.
¿Per què necessitem viure enganyats amb la ficció?
Perquè és magnífic, no? Deia fa uns dies Juanjo Puigcorbé que aquesta és una professió de tímids. Els tímids ens guardem aquest espai de donar l'íntim nostre a l'escenari perquè a la vida quotidiana som incapaços de fer-ho.
¿'Nissaga de poder' s'entendria fora d'aquí? ¿Què creus que ho fa que costi tant de traspassar una frontera tan subtil?
Crec que és més un fet tècnic que una altra cosa. De 'Nissaga' hi ha un referent internacional que és 'Falcon Crest'. Allà, a l'americana, i aquí, a la catalana, perquè coincideix que és una terra de producció de vins. 'Nissaga de poder' es podria fer a qualsevol lloc del món. Jo crec que 'Nissaga...' té un nivell de qualitat molt alt, molt bo pel tipus de producte que és. I no per casualitat. Hi ha bons guionistes, els realitzadors són bons. L'equip de producció és magnífic. I el repartiment d'actors és excel.lent. No surt per casualitat. Jo hi estic aprenent molt de com es fa la televisió amb aquests productes. Si no hi hagués un procés gairebé industrial, no podria funcionar perquè estem gravant un capítol diari. Tothom diu com és que dura tant, però no es pot deixar de veure. Jo crec que és traslladable a qualsevol altre lloc. Una altra cosa és que es dobli i perdi una part de la seva qualitat. A vegades el doblatge fa molt de mal a una sèrie, no es fa un ajust, es deixa sense banda d'efectes i destrossa el conjunt del producte. 'Nissaga de poder' és un culebrón en el sentit més ampli del terme perquè hi ha els sentiments a dojo.
¿Quan vas saber que apareixeries a 'Nissaga de poder'?
El mes de març. Jo ja veia la sèrie els caps de setmana quan venia a Barcelona. Sempre pensava que m'encantaria treballar-hi. Per tant, quan em van trucar, no em va costar gaire dir que sí. I vaig començar a l'abril.
¿Com es va perfilar el teu personatge, tenint en compte que la història ja portava molta trama avançada?
Bé, doncs, a partir de la bíblia del personatge i la línia argumental. Però després ve el dia a dia i depèn dels guions i ho vas fent perquè el do de les telenovel.les permet que es vagi fent amb el temps i es vagi canviant. Potser per això els personatges estan menys definits perquè s'esplaien més en el temps perquè l'espectador recuperi sempre el fil, pugui pair tot el que hi passa. Arriba un moment que el personatge acaba sent teu. I al plató, a vegades, corregeixes frases i expressions perquè dius: "Això, la Montserrat Capdevila no ho diria mai". I el guionista acaba donant-te la raó. Vol dir que te l'acabes fent a la teva manera.
¿I què creus que hi has aportat, doncs?
El que es veu a la pantalla. L'he anat fent, partint de les meves reflexions, del que penso, del que crec que ha de ser. Jo hi aporto la meva manera de veure, com qualsevol actor, la dignitat, l'orgull, l'estil determinat de vida. L'anècdota i les paraules vénen al guió. L'esperit, en canvi, és el que aportem al personatge.
¿Es fa més difícil anar i venir i moure't per Barcelona des que fas 'Nissaga...'?
Oh, a mi encara em diverteix molt, això. La gent em mira diferent d'abans. Potser sí que arriba un moment que angoixa. Però, a mi, per ara, no em molesta gens. La gent és amable, i em diuen coses sobre el personatge la mar de xocants.
¿Això vol dir que Montserrat Capdevila de ficció cau bé a pesar de tot el que fa?
Oh, no ho sé, perquè hi ha qui diu que sóc dolentíssima, que no m'aguanten. Hi ha qui diu: "Nena, he de tancar el televisor perquè no et puc suportar!". Però, separant el personatge de la persona, jo crec que no els caic tan malament, no?
¿Algú et va penjar un dia l'etiqueta de cruel, freda, disposada a tot, o corres perill que te la pengin a partir d'ara?
Ai, no! Jo què sé... ¿Passen aquestes coses...? No, jo crec que no. Sí, que passen, és clar. És clar que sepre van més bé les històries dures que no pas les més toves. La meva manera de ser i els personatges que jo he fet hi ajuden. Senyora independent, alliberada, feminista autosuficient i que despatxa els homes un darrera de l'altre. Una mica pesadet, no? A mi no em truquen per fer de boníssima.
¿Aquesta al.legoria entre la marxa de jove de les caves a Amèrica del Sud de la Montserrat Capdevila i la teva marxa real a Madrid ja fa 27 anys ajuda a fer creïble un paper?
Com que no m'havien vist mai abans aquí... Mira, no m'ho havia plantejat mai. A mi com a espectadora no m'ajudaria gens. Pensa que la majoria de persones no sabien que era catalana. A les pel.lícules apareixo com a Mercedes, cosa de família, jo era la Merceditas. Em va quedar Mercedes Sampietro. De jove, i fa 27 anys, no et planteges res. I ara com canvio? A Madrid, quan puc, em faig dir també Mercè.
¿Una filla de casa bona, amb caves i finques, als 18 anys, creus que avui en dia també marxaria de casa com la Montserrat del teu paper a 'Nissaga de poder'?
Depèn del sector social. La gran majoria d'avui no ho poden fer per problemes econòmics. Hi ha molta gent jove que no té feina. No es pot independitzar. No sé si vol. N'hi ha d'altres que sí. Mira, el meu fill, amb 21 anys, se n'ha anat de casa i s'ha independitzat. Però reconec que avui en dia la gent jove ho té molt difícil, però no crec que es vulgui compartir sempre la seva vida amb els pares.
¿No trobes que per dir-se Mercè Comes i venir de professió cartera, a la cunyada de la teva Montserrat li agrada molt posar els punts sobre les is?
Pobreta! Tans que ens estimem i tant que ens hem de barallar a la pantalla. És molt maca i ens ho passem molt bé.
¿No és un personatge torturat, el teu, de tant passar homes d'edat per la pedra? ¿I vinga falsificar testaments, enverinar germans, fer patir atacs de mort a antics amants...? ¿Quin mal han fet aquests sants barons del Penedès per rebre aquest càstig femení com si fos una nova fil.loxera?
No, els del Penedès no en tenen cap culpa. Però un home del Penedès determinat és el que a mi [Montserrat Capdevila] em va fer mal i em va deixar marcada i jo sempre vaig buscant aquella cosa ideal que es diu perquè tinc una falta d'amor molt considerable... I jo què sè quantes coses més!
¿De 'Nissaga de poder' se'n surt sabent alguna cosa de vins?
Ui, sí. A mi m'encanta el vi. Quan gravem al Penedès sempre porto un cava nou i un vinet nou i vaig provant.
¿Ets de les que encara diuen 'xampany' quan parlen del cava?
No, cava, cava.
¿Uns 700.000 espectadors cada tarda vol dir que la trama de 'Nissaga de poder' té un ganxo permanent o que la gent té molt poca feina?
'Nissaga de poder' és un ganxo permanent, una droga, una necessitat.
UNA NISSAGA D'ÀNGELS I DIMONIS
- Mateu Montsolís [Jordi Dauder]
Un senyor Esteve amb màster i tradició d'empresari català de principi de segle. Les passsions el van trair tota la vida. Al capítol 392, va ressuscitar.
- Eulàlia Montsolís [Emma Vilarasau]
Una tieta amb mà esquerra (i dreta). Autèntica ànima de 'Nissaga de poder'. Té una conxorxa amb 700.000 espectadors pels seus secrets.
- Amadeu Cabanilles [David Bagés]
Qui se la busca, l'acaba trobant. Home de palla de Mateu Montsolís. Expert a ensabonar i raspallar. Fill polític hipòcrita. Ha deixat un fill que ni els guionistes saben on para.
- Laia Montsolís [Olalla Moreno]
Nena de casa bona sense ofici ni benefici. "Laia, calla!". Fins que se'n va atipar i es va destapar. Experta a falsificar anàlisis de fecunditat. Enamorada frustrada del cotitzat Eduard. Final de tragèdia.
- Mercè Aymerich [Montserrat Salvador]
Matriarca de les vinyes. Patrona de TV3. ¿Quina nosa els feia als guionistes un cop tancada a la seva cambra? Maleït coixí ofegador d'en Cabanilles!
- Raimon Montsolís [Jordi Bosch]
El bonàs. Germà del Mateu. No és capaç de matar ni el míldiu que es posa als ceps. Pòquer d'amors. Quan s'acabi 'Nissaga...' tothom el trobarà a faltar.
- Sílvia Ribalta [Muntsa Alcañiz]
Zero a l'esquerra des del primer dia. Exmuller del Mateu. Universitària oberta i a distància. Experta en Vicent Andrés Estellés. Símbol dels Països Catalans perquè l'han exiliada a Mallorca.
- Àngels Estivill [Eulàlia Ramon]
Arribar i morta. La mare que no ho és. Xantatgista per les circumstàncies. Mort de compromís. Punt d'arrencada de 'Nissaga de poder'.
- Fèlix Montsolís [David Selvas]
Fill de papà sense ni idea del que és un cep. Amb prou feines, amant de tietes, o de tieta. Autèntic Satanàs capaç de vendre's la caldera o un cup només per fer negoci. Ell s'ho va buscar. Ja li va estar bé.
- Eduard Estivill / Montsolís [Eduard Farelo]
El jove viudo més buscat del país. Empresari per força. Fa més aviat aspecte de biòleg, ecologista o membre de Greenpeace. Doctorat en vins a Falset (el Priorat). No sap el qui li espera.
- Pilar Solano [Nina]
Ni ella, ni els guionistes, ni els espectadors saben ben bé què hi fa a 'Nissaga de poder'. Casada i viuda, amant i casada, busca una oportunitat. Ai, Mateu, Mateu...!
- Marçal Castro [Enric Majó]
Home de confiança. "Xoca-la, Marçal!". Prototipus de l'antic expert en totes les tecles del negoci, des d'enganxar segells a tastar caves. Abstemi en un món de vins. Model de pare carbassot. Patró dels castellers.
- Abril Montsolís [Mònica López]
Sempre hi haurà una Abril en la vida de l'Eduard: ella. Filla del bonàs de Raimon Montsolís. Durant tot un estiu, tothom ho deia: "L'Abril serà la morta!". Però ara encara és com si hi fos.
- Sofia, l'advocadessa [Rosa Novell]
Ludòpata i cervell gris del segrest més sonat de TV3. En Raimon Montsolís no li perdonarà mai el que va fer.
- Maria / Clara [Mònica Lucchetti]
Doble personalitat. Venjança de classes. La mort més recent de 'Nisssaga de poder'. Exsegrestadora, exmainadera, exfutura dona de l'Eduard i personatge odiat pels fidels. Pels seus fets la coneixereu.
- Agustina Capdevila [Mercè Comes]
Exfuncionària del cos de correus (amb excedència?). Vídua i desheretada. Escriptora de gènere. Un geni, vaja. ¿Què seria del mossèn de les vinyes sense ella? No figura al 'Qui és qui de les Lletres Catalanes', però tot arribarà.
- Sebastià Vilalta [Alfred Lucchetti]
Faldiller de jove i proavortista. Filatèlic i malbaratador de vell. Si no fos per ell, la Montserrat Capdevila potser no hauria marxat mai del Penedès.
- Montserrat Capdevila [Mercè Sampietro]
Va arribar pronosticant: "Faré la guerra!". La seva croada ha acabat donant un tomb a l'última etapa de 'Nissaga de poder'. Una cruel estimada, com si els 700.000 de cada tarda s'haguessin posat d'acord: "No tinguis pietat, pica fort!". La venjança popular no té límits. Pot ser que tot acabi girant al seu voltant (si l'Eulàlia Montsolís i els guionistes ho volen).
Tornar a Teatre