ENTREVISTES
En escena
El Tricicle
(Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans)
[Publicada a l'Avui Diumenge, 7 febrer 1993]
[Feta al Teatre Victòria]
«Els tres peus del gag»
Han après tant a entendre's amb gestos que, quan parlen, no es trepitgen i responen a l'una. Fa la impressió que sempre estan d'acord. Són tres cares conegudes que formen part d'un mateix nom: El Tricicle. Trigèmins, professionalment parlant, estan a punt de complir quinze anys com a companyia estable. Els seus espectadors es compten des de fa temps amb xifres de sis zeros.
Són milionaris en els rànquings teatrals de les últimes temporades, però també milionaris en rialles. Quan aquests dies al Teatre Victòria es fa fosc, tothom sap que riurà de por. Poquíssimes vegades s'han vist espectadors tan fidels, capaços de deixar-se serrar el coll i, al damunt, riure-se'n. Els espectadors d'El Tricicle són així. Ara, Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans fan de monstres en una casa de la por amb la mateixa genialitat que un dia van donar vida a un aeroport, a una pista poliesportiva o a un hotel de tres estrelles. I no han acabat. Quatre espectacles, una òpera en projecte, més televisió i la intenció de donar vida al Teatre Victòria, en sessions de matinada, amb espectacles especialment triats. "La nostra intenció és fer riure", diuen. I ho han aconseguit a tot arreu on han actuat: Europa, Estats Units, Amèrica del Sud o el Japó han vist els gags universals d'El Tricicle. Tot va començar amb Manicòmic, un espectacle d'esquetxos que va canviar la cara dels escenaris de fa deu anys. Amb Exit, el món dels aeroports els va obrir les portes internacionals. Slastic els va vincular per sempre al món de l'esport. El Théâtre de la Ville de París els va descobrir de seguida i des d'aleshores ha estat com la seva segona casa. Amb Dagoll Dagom i Anexa, són els fundadors de la societat Tresx3, S.A. productora i gestora actual del remodelat Teatre Victòria del Paral.lel. Tres estrelles va difondre la seva particular manera de fer a la televisió. Els guions sobre còmic amb motiu dels Jocs Olímpics els van tornar a la petita pantalla l'any passat. Des de fa prop de dos anys, passegen pel món amb la seva casa de la por i el quart espectacle de la companyia, Terrrífic. L'han vista ja 400.000 espectadors. I continuen. Al Paral.lel, com tantes vegades, el cartell d'entrades esgotades s'ha fet habitual a les taquilles d'El Tricicle. No se'n amaguen. "Som els que hem portat més gent al teatre", diuen. Mentre els monstres de la seva casa de la por reposen, els membres d'El Tricicle deixen els gestos en un racó i es disposen a parlar per boca seva.
¿A vostès no els fa por que el seu Terrrífic teatral convisqui amb el Dràcula cinematogràfic de Francis Ford Coppola a les pantalles?
¿Mama por? No...
¿Què ha de fer el públic primer, doncs, anar al cine a passar por amb Dràcula o anar al teatre a riure de por amb Terrrífic?
No hi ha cap dubte. Primer de tot anar a veure la casa de la por d'El Tricicle i riure amb Terrrífic. I després no cal que tinguin pressa per anar al cine perquè la pel.li del Dràcula ja se la trobaran d'aquí a poc temps al videoclub.
¿A vostès els han fet mai una cara nova?
¿Per què ho diu?
No, per res. Hi pensava mirant el programa de mà que té l'espectador del Teatre Victòria. És com un trencaclosques que pots arribar a combinar entre cares i ulls, de fins a nou maneres diferents. ¿Hi han descobert alguna cara que els hagi semblat la ideal per a la cirúrgia estètica de cadascú?
Ens agraden totes. N'hi ha de més divertides que les altres. guaita, aquesta, amb els ulls de Paco Mir i la boca de Joan Gràcia! O aquesta, amb els ulls de Carles Sans i la boca del Paco Mir! Totes ens cauen bé.
¿S'han adonat que s'assemblen molt els tres si els canvien boques i ulls?
No pot ser. A veure... una mica, sí... Bé, només és un joc per a l'espectador, mentre espera que comenci la funció, o quan arriba a casa i es recorda d'El Tricicle.
Suposo que amb les seves anades a París no s'han pogut estar de visitar el parc d'atraccions de la Disney...
Hi vam anar de seguida que vam saber que s'obria.
¿I El Tricicle va perdre el cap per alguna de les atraccions que hi ha al parc?
No les vam trobar especialment emocionants. Ja coneixíem el Disney de Los Angeles. I el de París n'és una còpia calcada. Hi ha la cova dels pirates, que ja ens va impressionar la primera vegada que la vam veure allà, als Estats Units, perquè era la novetat d'aleshores.
¿S'hi van sentir com a Tricicles o com a nens, doncs?
Home, allò és el món fictici, el del cartó-pedra. En part, és el mateix que nosaltres volem representar amb l'escenografia de Terrrífic. El nostre també és un món de casa encatada i màgica on pot passar de tot.
¿Les tres erres de Terrrific hi són perquè com més erres més por o per allò de: a cadascú la seva erra?
Més erres més por, sí. És un joc. Però tot el que fem, ho fem a tres bandes. ¿Una erra per a cadascú? També estaria bé. Però preferim que cadascú hi trobi el que li sembli més oportú, el que li digui la imaginació.
¿Quan s'acaben les funcions, els somnis dels tres Tricicles deuen ser els somnis de monstres, oi?
No, mai! No somniem mai els montres del teatre. De tota manera, si els somniéssim, també serien monstres de riure. Generalment somniem l'espectacle abans d'estrenar. I després ja entres en una altra roda, mentre el representes.
¿I ara que els seus monstres ja són com de la família i ja han treballat davant de 400.000 espectadors llargs, no els fa una mica de por que vostès mateixos es converteixin en monstres del teatre?
Doncs, el del teatre és un tipus de monstre que no ens resulta gens desagradable.
Entre els tres, fan disset personatges diferents a Terrrífic. ¿Hi ha algun monstre que els tingui el cor robat? ¿Amb quin monstre es quedaria cadascú?
Per mi, el millor és el montre que faig de l'aserradora mecànica i les eines de taller elèctriques [Carles Sans].
Jo m'hauria de quedar amb dos. Un, perquè és molt agraït de fer. El que vol és esgarrifar la gent amb les ungles i les forquilles als plats. El públic entra en el joc de l'esgarrifança sense que hagis de demanar-li que ho faci. L'altre, el del nen, el que surt cap al final de l'espectacle amb la fona per trencar focus i tot el que troba. És el que s'acosta més a la meva persona [Joan Gràcia].
Doncs, a mi, sens dubte, el que m'agrada més és el del monstre en totes les seves versions. Rep regals. És de bona fe. És un monstre afectuós i feliç que arrossega de seguida la gent. [Paco Mir].
¿Després de gairebé quinze anys i després de tants maneres de fer riure, El Tricicle ja sap de què riu el públic?
És un misteri. És millor que no ens hi encaparrem. Si ens poséssim a estudiar les motivacions que fan riure la gent, potser perdríem l'oremus del veritable motiu per què riu.
¿Es riu més i millor si s'és nen, però?
No. És un tòpic pensar que el nen riu més. A vegades veus a les butaques, nens que no riuen, que miren amb uns ulls oberts de bat a bat. I, en canvi, de vegades, un sector del públic riu quan sent que riu algú que té al costat. Riu per contacte, com si diguéssim.
Avís: pregunta amb mala intenció. ¿Que seria del seu teatre sense la crítica teatral?
Nosaltres ja fèiem teatre abans que ens fessin les crítiques als mitjans de comunicació. Després, la crítica es va encarregar de criticar. Però s'ha de dir que sempre hem tingut molt bones opinions sobre els nostres espectacles, sobre Terrrífic, també. Diguem, per resumir i capgirar el mitjó, que no hi pot haver crítica teatral sense teatre.
Girem full. Suposem que un monstre poderós els tempta i els ofereix diversos regals. ¿Què en farien, per exemple, d'un aeroport amb tots els serveis?
Faríem un espectacle que es diria Exit.
¿I si el monstre temptador els oferís un estadi atlètic?
No hi ha dubte. Aleshores faríem Slastic.
¿I si el regal del monstre fos un Théâtre de la Ville a prop del riu Sena?
En aquest cas, sense dubtar-ho un segon, ens quedaríem a viure a París.
¿Ni que el monstre els regalés un Paral.lel ben viu a Barcelona?
Ah, aquest sí que seria un dels regals més apreciats. Perquè quan et parlen de com ha estat de viu el Paral.lel de Barcelona en altres èpoques i veus com està ara de mort, et sap molt de greu. Per això seria un regal únic que regalaríem i repartiríem a tothom que volgués entrar-hi.
¿I si el mateix monstre poderós els regalés un canal de televisió?
¿Un canal de TV...? Home, preferiríem que ens regalés el que dèiem abans del Théâtre de la Ville. Ja faríem el pont aeri entre París i Barcelona, si molt convingués. Un canal de televisió ens portaria massa problemes, tal com estan les coses avui dia.
¿Li rebutjarien al monstre poderós un hotel de tres estrelles, però?
No, de cap manera. Però el que faríem seria mirar que no hi entrés gent com El Tricicle, perquè ens el destrossarien en quatre dies amb les seves jugadetes teatrals i televisives.
Suposem, doncs, que el monstre amic els posa a les mans un parc d'atraccions, aquí mateix, amb milers de milions d'avals institucionals...
Ui!, el tornaríem a regalar de seguida al monstre poderós que ens l'hagués regalat! Parc d'atraccions regalat? No, gràcies!
El diari francès Le Monde va dir d'El Tricicle i de Terrrífic: Magnífic! ¿Que no s'és profeta a la pròpia terra, doncs, ni que es faci riure?
Si hem de jutjar pels premis que ens han donat, potser hem de dir que no. No hem estat gaire guardonats, aquí a Catalunya. En canvi, pel que fa al públic, sí que som molt estimats. ¿I això és el que compta, no? Ara bé, quan es tracta de reconèixer algú com a figura o com a monstre de l'espectacle, que dèiem abans, diuen que això es mesura pels premis obtinguts o les bones lloances. Però es veu que els encarregats de repartir aquestes coses no ens valoren prou. Els premis que hem tingut ens els han donat sempre tots a fora. A França n'hem guanyat dos d'importants i aquí no ha caigut ni el Premi Nacional, ni el de la Crítica, ni el dels Actors... I això que som els que hem portat més espectadors al teatre, fins ara, en els últims quinze anys.
¿No deu ser que sempre els veuen contentets i alegrets a vostès tres, vaja, que totes els ponen?
¿Hauríem de plorar, potser?
Qui sap si a base de llàgrimes no acabaria caient la Creu de Sant Jordi, com a mínim...
Pensi que nosaltres som tres. Haurien de ser tres Creus. Potser sortiria una mica cara la festa...
Tornem al bon camí. Parlant de tres, les tres erres de Terrrífic en boca dels francesos parisencs devia tenir una certa gràcia lingüística. ¿No devia ser una concessió als parisencs perquè el Théâtre de la Ville és un coproductor de l'espectacle?
No, no. Sona bé a tot el món. Però els que s'ho passaven bomba eren els anglesos. Quan sortien del teatre, deien una cosa semblant a Truífic, Truífic, amb el seu so gutural a les tres erres.
¿Els sembla que riuen per motius diferents els francesos, els anglesos o els catalans ni que ja siguin tots europeus sense fronteres?
Alguna cosa hi ha d'això. No podríem precisar en quins moments, però els francesos potser riuen de fets més subtils. La veritat és que els diferents gags funcionen tant aquí com a la resta del món amb els matisos derivats de la ideosincràsia de cadascú. Depèn de qui és més extrovertit o menys, però això no vol dir que deixin d'agradar enlloc. A tot arreu troben el seu punt de contacte amb la realitat del país.
¿I vostès han rigut mai d'un gag propi?
Sí, i tant! Sobretot en el primer moment de la guspira, quan el penses i l'expliques per primera vegada. I també quan veus un vídeo d'algun espectacle que ja fa temps que has fet i tens en repòs. Des de la distància, et comences a fer gràcia i tot a tu mateix.
¿Què passa si un gag que sembla segur, amb el teatre ple, un dia no fa riure?
No és estrany que passi, però molt de tant en tant. Per exemple, un gag que saps que estava funcionant perfectament, de sobte, arriba un dia que no et fa riure. Això passa perquè el gag en qüestió és al llindar entre la genialitat i la banalitat. I també pot passar que, per fets externs, per l'ambient d'algun fet social o col.lectiu, o pels motius que sigui, ni tu mateix et creus el que estàs fent i perds la pròpia credibilitat del gag i vas perdent el fil de l'actuació fins que el tornes a recuperar, fas el procés a l'inversa, i et tornes a situar al llindar just.
Suposem que els oferissin de fer Les tres germanes, de Txèkhov. ¿Es barallarien pel paper que triaria cadascú?
No. Sempre ens posem d'acord. En aquest cas, ens intercanviaríem els papers. D'entrada, acceptaríem fer Les tres germanes. I després ja es veuria com ens en sortim, potser fent el canvi i representant Els tres germans.
¿Si es trobessin en el cas d'haver de fer d'intèrprets de llengües, amb el seu personal llenguatge gestual, en una conversa entre els populars Saddam Hussein i Bill Clinton, ¿quins gestos els sembla que serien els més habituals per fer-los entendre?
Una bona botifarra per a tots dos!
Llenguatge universal, és clar.
Sí, però dubtem molt que poguéssim fer de traductors dels dos personatges, si ens ho oferissin, perquè nosaltres tenim molta feina amb el teatre. Que s'ho facin.
Un dia, ja fa quinze anys, hi havia un estudiant de Belles Arts [Paco Mir], un empleat de banca [Joan Gràcia] i un estudiant de Dret [Carles Sans]. Tots tres volien fer alguna cosa diferent de la que feien. Si ara vostès, Tricicles fets i drets, se'ls trobessin pel carrer i els demanessin parer, ¿què els dirien que fessin, que els aconsellerien?
El millor que poden fer un pintor, un banquer i un advocat és un grup de teatre. Ho tenen segur perquè fusionen el món espiritual de l'art, el món material dels diners i el món executiu i de la legalitat.
És un equilibri perfecte, gairebé de Tricicle, si m'ho permeten.
És autèntic Tricicle-Tricicle...
Doncs, mirin, que trrremoli l'enemic!
Terrríficament, sisplau!
Tornar a Teatre