Albert Camus va néixer a Mondovi (regió de Constantine, Algèria), el 1913, i va morir en un accident d'automòbil el 4 de gener de 1960. La seva mare era catalano-menorquina, sembla, de naixement o d'ascendència, i va quedar viuda als vint-i-cinc anys. Camus va estudiar a la Universitat d'Alger i amb una colla d'estudiants i obrers --gairebé tots algerians-- va fundar i va dirigir una companyia de teatre amateur. Va col.laborar en el diari Alger Republicain on va publicar un aspre reportatge sobre la misèria dels treballadors musulmans. Es va traslladar a París on va treballar obscurament als tallers de 'Paris-Soir'. En esclatar la Segona Guerra Mundial es va refugiar a Clermont-Ferrand on va viure amb una comunitat petita d'obrers i on va escriure, a les matinades, la novel.la 'L'estrany' (1940), que és considerada la primera obra d'una nova era de la literatura --i de la vida-- que després s'anomenaria Existencialisme. Va participar activament amb la Resistència francesa i va ser col.laborador i després redactor en cap de 'Combat'. El seu ressò mundial va fer que obtingués el Premi Nobel l'any 1957. Els seus títols més coneguts són 'L'estrany', 'La pesta', 'L'home rebel', 'El mite de Sísif'. El 1994, la seva filla, Catherine Camus, va editar la novel.la 'El primer home', l'obra en la qual treballava l'autor quan va patir l'accident de trànsit que li va causar la mort, i que es considera el testimoni de la infantesa de Camus a Algèria.
Hi ha coses de les quals mai no m'ha agradat de parlar. Quan m'han tancat a la presó he comprès, al cap de pocs dies, que no m'agradaria de parlar d'aquesta part de la meva vida.
Després he deixat de concedir importància a aquests escrúpols. Ben mirat, els primers dies jo no em sentia realment presoner; d'una manera vaga, esperava algun esdeveniment nou. Tot ha començat, però arran de la primera i única visita de la Marie. Des del moment que vaig rebre la seva carta (em deia que no li donaven permís de visitar-me perquè no era la meva dona), des d'aquest moment, he tingut la impressió que la cel.la era casa meva i que la meva vida s'hi aturava. En arrestar-me m'han ficat, primer, en una cambra on ja hi havia diversos detinguts, la majoria d'ells àrabs. S'han rigut de mi quan m'han vist entrar. Després m'han preguntat què havia fet. He contestat que havia matat un àrab, i han quedat en silenci. Una mica més tard, s'ha fet de nit. M'han explicat on havia de disposar l'estora en la qual hauria de dormir. Enrotllant-me un dels cantons, podia fer-ne una mena de coixí. Durant tota la nit, les xinxes han corregut per la meva cara. Alguns dies després m'han aïllat en una cel.la, on dormia sobre una post de fusta. Hi havia una galleda per a les necessitats i una palangana de ferro. La presó era situada a la part alta de la ciutat, i a través d'una petita finestra podia veure la mar. Un dia, mentre, aferrat als barrots, buscava amb la cara una mica de llum, ha vingut el guardià i m'ha dit que tenia visita. He pensat que devia ser Marie. Era ella, en efecte.
