L'Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d'un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d'ull al llibre que llegia la seva germana; però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «I de què serveix un llibre» va pensar l'Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?»
Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molèstia d'alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d'ulls rosats li va passar corrent pel costat.
No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l'Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, òndia, arribaré massa tard!» (Més tard, quan hi va tornar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural). Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l'armilla, se'l va mirar i després va continuar corrent, l'Alícia es va aixecar espantada, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai cap conill que es tragués un rellotge de la butxaca de l'armilla. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d'ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d'una gran lludriguera que hi havia sota una tanca.