Marianne Fredriksson va néixer a Göteborg, Suècia, el 1927. Va morir a Österskär (Estocolm) l'11 de febrer del 2007. És una de les escriptores més llegides i apreciades del seu país. Ha publicat, entre altres, novel.les com 'La història de Simon' (1985) i 'Aus migratòries' (1999). Però sobretot és coneguda per la seva novel.la 'Les filles de Hanna', una crònica de l'itinerari vital de les tres dones d'una família que pertanyen a tres generacions diferents. Amb la societat de Suècia de teló de fons i a través de l'evolució de les condicions de vida del país al llarg del segle (l'emigració del camp a la ciutat, la guerra o la conscienciació feminista). Marianne Fredriksson ofereix no només un retrat individual de cadascuna de les dones, amb les seves passions i contradiccions més íntimes i amb les seves reaccions davant dels mateixos esdeveniments, sinó també una punyent reflexió sobre l'amor i sobre el paper de les dones en el món.
La meva vida es divideix en dues meitats. La primera va durar fins a vuit anys de nena i, per tant, és igual de llarga que els altres setanta relats. Quan rememoro aquesta segona meitat, hi trobo quatre incidents que van fer de mi una altra persona.
En el primer, una mà invisible em va impedir obrir una porta. Va ser un miracle, i em va restituir la claredat mental.
El segon incident decisiu va ser que vaig trobar una feina que m'agradava, i que vaig esdevenir autosuficient, i que em vaig fer del partit socialdemòcrata.
Després, l'amor i el matrimoni.
El quart incident va ser el part de la meva filla, a qui vaig posar el nom de la vella llevadora de l'Aigua del Nord. I s'hi va afegir que la meva filla, al seu torn, també va tenir fills, perquè aleshores em vaig trobar que també tenia néts.
Entre aquests esdeveniments vaig viure les coses normals de la vida de les dones: molta inquietud, feina dura, grans alegries, moltes victòries, més desfetes. I també, naturalment, tristesa, sempre subjacent en tot.
Hi he pensat molt, en la tristesa. D'ella precisament neix la intuïció i el desig de canviar. Si a les nostres vides no hi hagués tristesa, al fons mateix del nostre ésser, no arribaríem mai a ser humans.
Ara mateix, però, abans de començar de debò el meu relat, encara hauria de dir una altra cosa. Sempre m'he esforçat a buscar la veritat, perquè tinc la convicció infantil que la veritat existeix de debò i que és indivisible. I precisament quan la veritatse'm va desengrunar en centenars de veritats distintes vaig trobar més dificultats per començar a pensar.
No tinc paraules que abracin aquells primers anys que vaig passar a Dalsland. Possiblement hi vaig posar fi quan Anna era petita, els vaig exhaurir en ella, i ho vaig fer perquè ho trobava divertit, però també perquè Anna s'havia de trobat a gust en el món que es congria entre el nen, els contes i la natura. De fet, ara no sé si tot plegat va servir de res. Anna no ha estat una persona afortunada.
