Segons la seva mare, en Jack Burns era actor abans de ser actor, però els records més vius que en Jack conservava de la infància eren aquells moments en què se sentia obligat a agafar la mà de la seva mare. No actuava pas, llavors.
Naturalment, no recordem gaires coses fins que tenim quatre o cinc anys, i el que recordem d’aquests primers anys és molt selectiu oincomplet o fins i tot fals. Allò que en Jack recordava com la primera vegada que va necessitar agafar la mà de la seva mare segurament era la centèsima vegada o la que feia dues-centes.
Els testos de preescolar van revelar que en Jack Burns tenia un vocabulari molt superior a la mitjana de la seva edat, cosa poc estranya en els nens que estan acostumats a la conversa dels adults; sobretot, en els fills únics de mares solteres. Però, segons els testos, era més significativa la capacitat d’en Jack per a la memòria consecutiva, que quan tenia tres anys era comparable a la d’un nen de nou. Als quatre anys, la seva retenció de detalls i la comprensió del temps lineal eren iguals que les d’un nen d’onze anys. (Els detalls incloïen, però no s’hi limitaven, trivialitats com peces de roba i els noms de carrers.)
El resultat d’aquests testos va deixar perplexa la mare d’en Jack, l’Alice, que el tenia per un nen distret; tal com ella ho veia, la tirada d’en Jack a somiar despert el feia immadur per la seva edat.
Tot i això, a la tardor del 1969, quan en Jack tenia quatre anys i encara no havia començat a anar a la guarderia, la seva mare el va acompanyar a peu a la cantonada de Pickthall i Hutchings Hill Road, a Forest Hill, que era un bonic barri de Toronto. L’Alice li va explicar que esperaven que s’acabés el col.legi i així en Jack veuria les nenes.
El Saint Hilda era el que llavors se’n deia «un col.legi religiós per a nenes», que anava des de la guarderia fins al tretzè curs —que en aquella època al Canadà encara existia—, i la mare d’en Jack havia decidit que era allà on començaria a anar al col.legi, encara que fos un nen. Va esperar a comunicar-li la decisió que havia pres fins que les portes principals del col.legi es van obrir com si els saludessin i les nenes van sortir en tromba, amb diversos graus de ressentiment i d’exultació i de bellesa i de malgirbament.
—L’any que ve —va anunciar l’Alice— el Saint Hilda admetrà nens. Només uns quants, molt pocs, i només fins a quart.
En Jack no es podia moure, amb prou feines si podia respirar. Tot de noies passaven per totes bandes, i n’hi havia de grosses i sorolloses, totes vestides amb un uniforme d’uns colors que més endavant en Jack Burns va arribar a creure que hauria de portar fins a la tomba: gris i marró. Les nenes anaven amb un jersei gris i una jaqueta d’esport marró sobre la brusa blanca de mariner.
—T’admetran, a tu —li va dir la seva mare—. Ho estic arreglant.
—¿Com? —va preguntar en Jack.
—Encara no ho sé ben bé —va respondre l’Alice.
Les nenes portaven faldilla prisada amb mitjons grisos d’aquells que els canadencs en diuen «de genoll». Era la primera vegada que en Jack veia totes aquelles cames de noia nues. Encara no havia entès que les nenes estaven impulsades per una inquietud interior que els feia abaixar-se els mitjons fins als turmells o, almenys, fins a mitja cama, i això malgrat que al col.legi hi havia la norma que els mitjons s’havien de portar apujats del tot.
En Jack Burns va observar, a més a més, que les nenes no el veien o que miraven cap a ell com si fos transparent. Però n’hi havia una, una nena gran amb malucs de dona i uns llavis tan plens com els de l’Alice. Va mirar en Jack als ulls, com si fos incapaç d’esquivar-ne la mirada.
A l’edat de quatre anys, en Jack no estava segur de si era ell qui no podia apartar la mirada d’ella o si era ella la que estava atrapada i no podia apartar la mirada d’ell. Fos com fos, l’expressió de la nena era tan seriosa que el va espantar. Potser havia vist com seria en Jack quan fos un noi més gran o un adult, i el que veia la fascinava amb desig i desesperació. (O el mirava amb por perquè el veia degradat, conclouria un dia en Jack Burns, perquè de sobte aquella mateixa nena gran va apartar la mirada.)
En Jack i la seva mare van continuar drets en aquell mar de criatures, fins que les onades de nenes se’ls van empassar i van allunyar-se, sense deixar ni tan sols el so de les sabates darrere seu ni els seus riures, intimidadors però estimulants. De totes maneres, en l’aire de principi de tardor hi havia prou escalfor per mantenir-ne l’aroma, que en Jack va inhalar i va confondre amb perfum. En la majoria de les nenes del Saint Hilda, no era el seu perfum el que quedava suspès en l’aire; era l’olor de les nenes mateixes, a la qual en Jack Burns, per més que creixés, no s’acostumaria mai, o no tindria mai per una cosa òbvia. Ni tan sols quan va superar el quart curs.
—Però, ¿per què haig d’anar a col.legi aquí? —va preguntar en Jack a la seva mare quan les nenes van haver desaparegut. Unes quantes fulles caigudes eren l’únic que quedava en moviment a la cantonada tranquil.la del carrer.
—Perquè és un bon col.legi —va contestar l’Alice—. I amb les nenes estaràs segur —va afegir.
En Jack no devia pensar igual, perquè de seguida es va agafar a la mà de la seva mare.