Akiyuki Nosaka va néixer a Kamakura l'any 1930 i és una celebritat al Japó. Damnificat de Kobe, va dir una vida orfe de vagabund i va adquirir, en paraules seves, experiència de sobra, en l'escola de les ruïnes calcinades i del mercat negre. Lluitador de boxa ràpida, cantant pop i figura pública, es va fer famós amb una novel.la delirant, Els pornògrafs (1966), però amb La tomba de les llumenetes i Les algues americanes s'ha convertit en una de les figures més rellevants de la literatura japonesa de postguerra.
A la nit se submergien a les aigües de l'estany; en Seita buscava cargols mentre banyava la Setsuko; els omòplats i les costelles de la nena cada dia sobresortien més: «Has de menjar força, Setsuko», va mirar fixament el lloc on raucaven les granotes i va pensar en la possibilitat d'atrapar-ne alguna, però era inútil; encara que li digués que havia de menjar de valent, els quimonos de la mare s'havien exhaurit, un ou valia tres iens; un shô d'oli, cent iens; cent momme de carn de vedella, vint iens; un shô d'arròs, vint-i-cinc iens; els preus del mercat negre, si no es coneixia bé, eren inassequibles. Com que vivien tan a prop de la ciutat, els pagesos no pecaven pas de candidesa i es negaven a vendre l'arròs a canvi de diners; aviat van tornar a les farinetes de soia i, a final de juliol, la Setsuko va agafar sarna, a més d'estar infestada de puces i polls, els quals, malgrat els esforços d'en Seita per eliminar-los, reapareixien l'endemà pupul.lant per les costures del vestit de la nena; quan en Seita pensava que la goteta vermella de sang dels polls grisos pertanyia a la Setsuko, s'enrabiava tant que els torturava arrancant-los d'una a una, les minúscules potetes, però era inútil; fins i tot va arribar a preguntar-se si es podrien menjar les llumenetes i, aviat, la Setsuko ja es devia sentir sense forces, perquè, quan li proposava d'anar a la platja, deia: «Jo t'espero aquí», i es quedava ajaguda a terra abraçant la nina; en Seita, cada vegada que sortia, robava dels horts tomàquets verds i cogombres petits com el dit xic, i els hi feia menjar; un dia va veure un nen d'uns cinc anys que rosegava una poma com si fos un tresor; li va arrencar de la mà i va tornar al refugi corrent, «Setsuko, una poma! Menja-te-la!», a la nena, és clar, se li van il.luminar els ulls, però en mossegar-la, va dir de seguida: «No, no és una poma!», i quan en Seita hi va clavar queixalada, va veure que era un tros cru de moniato pelat; la Setsuko, decebuda per haver-se quedat amb la mel a la boca, es va posar a plorar, «Tant se val que sigui un tros de moninato! Menja-te'l de seguida! Si no te'l menges tu, me'l menjaré jo!», en Seita va parlar amb severitat, però, a la veu, hi tenia llàgrimes.
