Andreu Sotorra - Vinyeta literària - Biblioteca

Josep Pla

Josep Pla va néixer a Palafrugell, Baix Empordà, el 8 de març del 1897 i va morir a Llofriu, Baix Empordà, el 23 d'abril del 1981. És l'escriptor català més llegit i més popular de totes les èpoques. Va dedicar la seva vida a la literatura i al periodisme. La seva obra completa, que ell mateix va començar el 1956, es reprèn d'una manera definitiva el 1965. Abasta més de 45 volums, aproximadament unes vint mil pàgines de prosa. Com altres escriptors catalans, és un home de cultura francesa; els seus models literaris són Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica parteix de Leopardi, Voltaire i Montaigne. Des de molt jove, es planteja la literatura com a professió. Com a periodista, exerceix de corresponsal a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia, des d'on escriu cròniques polítiques i culturals. Comparat amb el del Noucentisme, el seu estil representa, a partir de 'Coses vistes' (1925), una novetat per la seva naturalitat i l'aportació que fa d'aproximar la literatura a un públic ampli. La seva obra s'ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans. Per qüestions de caire polític i ideològic, és l'escriptor que ha aixecat més controvèrsia, sobretot per la seva pretesa vinculació al bàndol feixista amb motiu de la guerra civil espanyola i, en conseqüència, per les reiterades negatives del jurat a concedir-li, a partir del 1969, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va obtenir quatre vegades el Premi Crítica Serra d'Or i, dos anys abans de la seva mort, el 1980, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Medalla d'Or.

[Biografia completa. Font: Enciclopèdia Catalana]
Fill d'una família de petits propietaris rurals, estudià el batxillerat a Girona i, després de començar medicina, estudià dret a la Universitat de Barcelona. De precoç vocació, debutà en revistes comarcals —"Revista de Gerona", "Baix Empordà", "Cenacle" de Manresa, etc— i redactà nombrosos escrits de creació literària que no foren publicats. Com a periodista professional, començà el 1918 a "Las Noticias" i passà després a "La Publicidad" —on continuà en la seva etapa catalana— i, com a corresponsal, a "La Veu de Catalunya". Col·laborà també en els diaris de Madrid "El Sol" i "Fígaro", i a moltes altres publicacions, entre les quals "La Revista de Catalunya". Els anys compresos entre el 1919 i el 1939 treballà fora de Catalunya com a corresponsal de premsa. França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid, etc, foren les seves residències habituals o l'objecte de viatges especials per tal de trametre cròniques periodístiques, la major part polítiques però algunes de caràcter cultural. D'aquesta etapa són els primers llibres: 'Coses vistes' (1925) és —després d''Enric Casanovas' (1920) i 'Negre i Taronja' (1924)— el descobriment d'un gran escriptor, assenyalat, entre altres crítics, per Carles Riba. A continuació, 'Rússia' (1925), 'Llanterna màgica' (1926), 'Relacions' (1927), 'Vida de Manolo' (1928), 'Cartes de lluny' (1928), 'D.Carles' (1928), 'Cartes meridionals' (1929), 'Madrid (Un dietari)' (1929), 'Francesc Cambó' (1928-30), 'El sistema de Francesc Pujols' (1931), 'Vint-i-cinc anys de política catalanista' (1931), 'Madrid (L'adveniment de la República)' (1933) i 'Viatge a Catalunya' (1934) demostren la varietat temàtica que continuaria tractant: narració pura, llibres de viatges, biografies, cròniques periodístiques, etc. Polèmic i bel·ligerant en els escrits polítics, sense participar activament en la vida pública —treta la curta etapa en què fou diputat provincial de Girona pel districte de la Bisbal (1921)—, fou un propagandista de la Lliga i de Cambó. Arribada la guerra, marxà de Catalunya i féu llargues estades a l'estranger i a l'Espanya franquista. L'any 1939 s'instal·là definitivament a Catalunya, sense moure's pràcticament de l'Empordà. La postguerra significà, en primer lloc, una temptativa de justificació política —'Historia de la Segunda República Española (1940-41)', molt criticada i, fins i tot, rebutjada posteriorment pel mateix autor— i, després, una llarga meditació sobre la guerra civil, que condemnà repetidament. Escriví en castellà alguns llibres i, setmanalment, col·laboracions a la revista "Destino". D'aquesta etapa són 'Guía de la Costa Brava' (1941), 'Las ciudades del mar' (1942), 'Viaje en autobús' (1942), 'Humor honesto y vago' (1942), 'La huída del tiempo' (1945), així com 'Rusiñol y su tiempo' (1942), 'El pintor Joaquín Mir' (1944) i 'Un señor de Barcelona' (1945), versemblantment escrites en català i publicades en traducció castellana. A partir del 1947 publicà normalment els seus llibres en català i inicià la darrera i més fecunda etapa de la seva vida d'escriptor. Fins el 1956 publicà 'Cadaqués' (1947), 'Bodegó amb peixos' (1950), 'L'illa dels castanyers' (1951), 'Pa i raïm' (1951), 'Un senyor de Barcelona' (1951), 'El carrer estret' (Premi Joanot Martorell 1951), 'Llagosta i pollastre' (1952), 'El vent de garbí' (1952), 'Girona' (1952), 'Els pagesos' (1952), 'Nocturn de primavera' (1953), 'Els anys' (1953), 'Les hores' (1953), 'Contraban' (1954), 'Peix fregit' (1954), 'L'Empordanet' (1954), 'Cartes d'Itàlia' (1955), 'Santiago Rusiñol i el seu temps' (1955), 'Els moments' (1955), 'Week-end d'estiu a New-York' (1955) i 'De l'Empordanet a Barcelona' (1956). El 1956 féu, d'acord amb Editorial Selecta, una primera temptativa de recollir les seves Obres completes, que s'interrompé a la mort de l'editor, després de publicats vint-i-nou volums. Comprenia l'edició alternada d'obres inèdites i de reimpressions. Entre les primeres cal destacar la continuació d'algunes sèries —'De l'Empordanet a Andorra' (1959)— i la publicació d'obres originals —'Un senyor de la Terra del Foc' (1961)—, però l'aportació més important fou la publicació de nou volums d''Homenots' (1958-62). L'any 1965 publicà 'La Catalunya vella', i el 1966 inicià, amb 'El quadern gris', la recopilació de l'Obra completa, d'acord amb Edicions Destino. Dins la línia d''El quadern gris' caldria afegir 'Notes disperses' (1969) i 'Notes per a Sílvia' (1974). L'Obra completa comprèn quaranta-cinc volums —prop de trenta mil pàgines— i no recull, encara, tots els seus escrits periodístics ni l'obra escrita en castellà. Entre els llibres inèdits que comprèn hom pot esmentar 'El que hem menjat' (1972) i la novel·la 'L'herència', inclosa a l''Àlbum de Fontclara' (1972) i algunes de les obres dels darrers anys com 'Articles sense cua' (1975, premi Crítica Serra d'Or 1977), 'Notes del capvesprol' (1979, premi Crítica Serra d'Or 1980) i 'Notes per a un diari: 1967-68' (publicades en el volum 'El viatge s'acaba'). Fora de la seva Obra completa publicà altres títols com 'Veure Catalunya' (1979), 'El geni del país i altres proses' (1981), 'Obres de museu' (1981), en col·laboració amb Salvador Dalí, 'Un amor de Josep Pla al Canadell' (1985), 'Notes per a un diari' (1986), etc. La grandesa d'aquesta obra resideix essencialment en l'escriptura, la qual uneix a la utilització d'un llenguatge popular una riquesa imaginativa verbal extraordinària. La precisió en la descripció de la natura l'obliga a forçar les imatges basades en olors, colors, sons, etc, creant un univers que, més que una recreació, és un descobriment sensual del món. El pas del temps, palpable al llarg de tota la seva obra, li atorga una dimensió transcendental i el lliga a la gran tradició literària dels humanistes de tot el temps. La crítica social i el retrat psicològic l'emparenten amb l'obra d'alguns dels seus autors predilectes, dins la línia dels moralistes dels ss XVI, XVII i XVIII. Finalment, però, els seus mestres indiscutits són els grans memorialistes que uneixen a la voluntat de donar testimoniatge d'una època una personal concepció del món. En aquest darrer sentit, les seves obres poden considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vista pels ulls —a estones, irònics, i a estones adolorits— d'un home que lamenta l'esfondrament del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l'adveniment de l'era industrial i urbana. El 1968 fou instituït el Premi Josep Pla en honor seu. A partir del 1969, en ocasió de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, s'inicià una llarga polèmica sobre la concessió del guardó a l'autor entre sectors enfrontats del país, premi que no arribà a guanyar.

El quadern gris [fragment]

Havent dinat veig Hermós que enllesteix un palangre a l'ombra que fa un bot. M'hi acosto. La calba li llueix. En veure'm agafa com un aire de curiositat bondadosa. Té els ulls una mica vermells. Sembla un goril·la rialler.
—Us feia a Aigua-xellida... —que jo li dic.
—He vingut per la Mare de Déu. Aquesta tarda hi tornaré amb el llebeig. He portat peix a la Marieta. Avui farem un suquetot de nero.
—Carai, carai...
—Una cosa o altra hem de fer. A Alger, vaig prendre tanta quinina que vaig quedar com un filferro. Encara en prenc. De vegades em sembla que m'he tornat boig. Les febres et fan tremolar de fred encara que el sol estavelli les pedres, però la quinina et gira l'espinada al revés. L'Hermós que has conegut, ja no el veuràs mai més. L'únic «alivio» que tinc són els suquets de peix. La Marieta hi té toc. Sap com s'han de fer. Els fa com a les cases riques, com a can Barris, anys endarrera. No vull pas dir que a les cases pobres de Palafrugell no es mengi bé, però en aquestes cases, per més bona que sigui la cuina, sempre es descuiden de posar-hi alguna cosa, i així no fan res rodó i complet. El senyor Tintorer, que era amic del senyoret Joan, de vegades deia parlant d'una salsa: «Aquesta salsa és sublim». Escolta: ¿vols fer el fotut favor de dir-me què vol dir sublim?
—No sé... És una paraula dels senyors que porten coll planxat els dies de feina. Nosaltres ens en podem ben passar, compreneu?
—Ja m'ho semblava! Quantes maneres hi ha de parlar, Mare de Déu! Hi ha gent que no s'està de res... I parlant de tot... Saps que hi ha molta gent? A can Batlle hi ha una senyoreta francesa que m'ha demanat si la volia ensenyar de nedar. Tal com t'ho dic. Pagant, és clar. Dos ralets cada vegada... Qualsevol vagi a pescar l'artó a l'hivern.
—Però vós no heu sabut mai de nedar...
—Natural... Per qui m'has pres? En aquest país no hi ha cap pescador que sàpiga de nedar, ni en Pere Benet. Si l'aigua, de natural, ens agrada tan poc, ¿com vols que sortíssim si penséssim que hem de caure a l'aigua? Si tinguéssim aquest pensament, no ens traurien del cafè ni a fums de sabatots.
—Així, amb la senyora francesa no heu fet res?
—Poca cosa. Li he dit que l'ensenyaria de nedar sense treure'm els calçotets llargs; però, com que parla tan diferent, em sembla que no hi ha entès res... Què vols? És el que deia el metge Martí quan estava d'humor: en aquest país, no tenim educació, no ens han ensenyat res, no sabem res. A la meva edat encara no sé ni llegir ni escriure. Sóc més carcamal que si hagués nascut a Begur... Som espessos, portem una llossada d'espessor... I oidà: ¿no vols pas venir a Aigua-xellida? Encara tens un matalàs a la barraca. Què en farem, d'aquest matalàs? La qüestió és que a l'hivern no hi hagi una gotera...

[Tornar a dalt] | [Índex]