En Pèl Roig ho ha sentit a dir: no hi ha res millor que la carn de gat per a pescar crancs, ni les tripes d'un pollastre ni les deixalles de carnisseria.
Bé, ell en coneix un, de gat, menyspreat perquè és vell i malalt i, a més a més, pelat. En Pèl Roig l'invita a prendre una tassa de llet a casa seva, dins el cobert. Hi seran sols. Pot ser que una rata s'arrisqui a sortir de la paret, però en Pèl Roig només promet la tassa de llet. L'ha posada en un racó. Hi empeny el gat i diu:
—Aprofita-te'n.
Li amanyaga l'espinada, li diu noms tendres, observa els ràpids cops de llengua, després s'entendreix.
—Pobra bèstia, gaudeix del que et resta.
El gat buida la tassa, neteja el fons, eixuga la vora i ja només llepa els seus llavis ensucrats.
—Has acabat ben acabat? —pregunta en Pèl Roig , que li continua fent moixaines—.
Sens dubte, en beuries de bon grat una altra tassa, però només he pogut pispar aquesta. D'altra banda, una mica abans, una mica després...
Dient aquests mots, li posa al front el canó de l'escopeta i fa foc.
La detonació estaborneix en Pèl Roig. Es pensa que ha saltat el cobert i tot, i quan el núvol es fon veu als seus peus el gat que se'l mira amb un ull.
La meitat del cap és fora i la sang va caient dins la tassa de llet.
—No sembla pas mort —diu en Pèl Roig—. Murri. I, tanmateix, ha apuntat bé.
No gosa moure's, tant l'inquieta l'únic ull, d'un esclat groc.
El gat, pel tremolor del cos, es veu que viu, però no fa res per desplaçar-se. Sembla sagnar expressament dins la tassa, amb cura que totes les gotes hi caiguin.
En Pèl Roig no és un principiant. Ha matat ocells salvatges, animals domèstics, un gos, per al seu plaer o per compte d'altri. Sap com s'ha de fer i, si l'animal no mor de seguida, cal afanyar-se, excitar-se, enrabiar-se, arriscar, si cal, una lluita cos a cos. Si no, ens agafen de sobte accessos de falsa sensibilitat. Ens tornem covards. Es perd el temps; no s'acaba mai.
D'antuvi, prova algunes monades prudents. Després agafa el gat per la cua i li etziba sobre el clatell cops d'escopeta tan violents, que cadascun sembla el darrer, el cop de gràcia.
Les potes boges, el gat moribund esgarrapa l'aire, s'arrauleix com una bola o s'afluixa sense cridar.
—Qui em deia, doncs, que els gats ploren, quan es moren? —diu en Pèl Roig.
S'impacienta. Ja dura massa. Llença l'escopeta, rodeja el gat amb els braços i, exaltant-se quan sent les urpes, amb les dents apretades, les venes sortides, l'ofega.
Però, ell també s'ofega, trontolla, esgotat, i cau per terra, assegut, la seva cara enganxada contra la cara del gat, els ulls dintre el seu ull.