Jerome David Salinger va néixer a Nova York l'1 de gener de 1919 i va morir a New Hampshire, el 27 de gener del 2010, de pare jueu i mare catòlica. Va estudiar a la Valley Forge Military Academy i més tard va passar per les Universitats de Nova York i Columbia. Mobilitzat per l'Exèrcit el 1942, va participar en el desembarcament de les tropes aliades a Normandia (1944) que va posar fi al nazisme i la Segona Guerra Mundial. Llicenciat el 1945, el mateix any va començar a publicar els seus primers contes a la revista The New Yorker, que de seguida van tenir una gran repercussió. Un d'aquests, la petita obra mestra 'A perfect day for bananafish' ('Un dia perfecte per al peix banana'), del 1948, en traducció catalana de Quim Monzó, és el retrat d'un personatge desficiat, que acaba en suïcidi. Sembla que estava inspirat en la mort del seu company d'armes, Seymour Glass, que després li va motivar també un cicle narratiu de quatre obres. La seva obra més reconeguda, 'The catcher in the Rye' ('El vigilant en el camp de sègol'), ha influït molt en segons quina narrativa moderna. Publicada primer, entre el 1945 i el 1946, a The New Yorker, va aparèixer en llibre el 1951. Presenta un adolescent, Holden Caulfield, amb trets paranoics, que s'escapa de l'acadèmia on estudia per tornar a Nova York, d'amagat. Amb un llenguatge, estil i expressivitat propis dels adolescents, és un títol modèlic de narració d'aprenentatge, basat en Mark Twain però amb un humor més àcid. El 1953 va recopilar els seus contes a 'Nine stories' ('Nou històries') i després només va publicar tres llibres més: 'Raise high the roof beam, carpenters' ('Pugeu la biga mestra, fusters', 1955, traducció catalana de Manuel de Pedrolo; 'Franny and Zoey', 1961, novel·la breu que recopila dues narracions editades independentment el 1955 i 1957, traducció catalana de Jordi Sarsanedas; i 'Seymour: an introduction', 1963. Aquestes tres darreres obres s'ambienten al voltant de Seymour i la seva família, que es va iniciar amb el relat del seu casament i va culminar amb l'autodescripció de la seva destrucció, passant per l'univers místic dels seus germans Franny i Zoey. Des de principis dels anys seixanta, va deixar d'escriure, amagant-se de tothom, prohibint que apareguessin les seves fotos —o qualsevol altra il·lustració— a les reedicions dels seus llibres i negant-se a vendre els drets d'autor al cinema. Se sap que ha viscut recentment en una casa solitària dins els boscos de New Hampshire. Corre la llegenda que si algú s'hi vol apropar pot ser que en surti escopetejat a perdigonades. Tot i la brevetat de la seva obra, i l'aspresa del seu caràcter, qualificat d'asocial, l'autor és considerat una de les veus més rigoroses de la literatura nord-americana, amb una implacable anàlisi de les neurosis que assetgen l'ésser humà inadaptat.
La raó que m'estigués allà dalt al turó de Thomsen, En comptes d'allà baix al partit, era perquè tot just acabava d'arribar de Nova York amb l'equip d'esgrima. Jo era el remaleït cap de l'equip d'esgrima. Quin gran honor. Aquell matí havíem anat a Nova York a una trobada d'esgrima amb l'Institut McBurney. Només que no vam fer la trobada. Vaig deixar-me tots els florets i els equips i el material al coi del metro. No va ser pas tot culpa meva. M'havia d'anar aixecant per mirar-me aquell mapa, per saber on havíem de baixar. O sigui que vam tornar a Pencey cap a dos quarts de tres en comptes de cap a l'hora de sopar. L'equip sencer em va fer el buit durant tot el camí de tornada, al tren. Era ben divertit, en certa manera.
L'altra raó perquè no era a baix al partit era que anava a dir adéu al vell Spencer, el meu professor d'història. Tenia la grip, i em vaig pensar que segurament no el tornaria a veure abans de començar les vacances de Nadal. Em va escriure una nota dient que em volia veure abans de marxar cap a casa. Ell ja sabia que jo no tornaria pas a Pencey.
M'he oblidat d'explicar-vos això. M'havien fotut fora. Després de les vacances de Nadal ja no hi havia de tornar, perquè m'havien tombat quatre assignatures i no m'esforçava gens. Sovint m'advertien que comencés a esforçar-me --sobretot al voltant de les avaluacions, quan els meus pares venien a parlar amb en Thurmer--, però jo no ho vaig fer. O sigui que en van fotre al carrer. Foten la gent al carrer ben sovint, a Pencey. Té un nivell acadèmic molt bé, Pencey. De debò que sí.
És igual, era desembre i tota la pesca i feia un fred que pelava, especialment al cim d'aquell estúpid turó.
