El porter del Carlton l'havia pres per un foll; perquè no s'enutjava en descobrir-la en el moment d'escorcollar-li les butxaques, Jeanne Rozier l'havia pres per un marxant de cocaïna. En el fons, això era bo. Massa molèsties que s'havia pres, durant quaranta anys, perquè el prenguessin per Kees Popinga i perquè cap dels seus gestos no fos diferent del que havia d'ésser.
--Tinc son... --murmurà, sense contestar a la seva companya, que s'havia atansat al llit.
Popinga llegia en els seus ulls verdosos, tornassolats, de fera salvatge, alguna cosa més que simple curiositat. Jeanne estava intrigada. La irritava haver-se'n d'anar sense haver esbrinat res. Posant un genoll damunt el llit, murmurà:
--No vols que torni a ficar-me al llit, un moment?
--No val la pena!
Jeanne tenia a les mans els bitllets que li havia pres de les butxaques i els posà damunt la taula, d'un gest ostensible.
--Te'ls deixo aquí, ho veus?... Escolta... ¿puc agafar-ne un d'aquests?
Popinga no estava prou adormit per no adonar-se que era un bitllet de mil, el que li prenia, però, quina importància tenia? S'endormiscà de seguida.
Jeanne Rozier només va haver de caminar dos-cents metres enmig del fred del matí i poujar tres pisos per arribar a casa seva, un apartament moblat de la rue Fromentin, on ancà la porta sense fer soroll, posà llet en un platet per al gat, es despullà amb gestos minuciosos i es ficà en un llit on ja hi havia un home.
--Fes-te una mica enllà, Louis...
Louis s'apartà, remugant.
--Acabo de deixar un tipus molt estrany... Gairebé em feia por...
Però Louis no l'escoltava i, després de passar un quart amb els ulls fits en l'escletxa de la cortina, Jeanne Rozier també es va adormir, definitivament, aquesta vegada en el seu llit, en l'escalfor de Louis, que portava un pijama de seda.