Tan bon punt vaig entrar, l’euga es va aixecar de l’estora, se’m va acostar i, després d’examinar-me les mans i la cara amb deteniment, em va dirigir una mirada despectiva. A continuació, es va adreçar al cavall i vaig sentir que repetien diverses vegades la paraula yahoo,de la qual, llavors, jo encara no en comprenia el significat, malgrat que era la primera que havia après apronunciar. Per desgràcia meva, però, aviat vaig saber què volia dir perquè el cavall, fent-me senyals amb el cap i repetint la paraula hhuun, hhuun, tal com havia fet abans a la carretera i que jo vaig interpretar com que el seguís, em va dur fins una mena de pati on hi havia una altra construcció, una mena de cort de porcs força gran situada a una certa distància de la casa. Vam entrar-hi i vaig contemplar tres bèsties abominables com les que havia vist en el moment de la meva arribada a aquell país. Menjaven arrels i carn d’altres animals que més endavant vaig saber que solia ser d’ases o gossos i, de tant en tant, d’alguna vaca morta d’accident o malaltia. Els tenien estacats a un cairat amb cordes resistents fetes de vímet lligades al coll. Aguantaven la carn amb les urpes de les potes davanteres i amb les dents l’esqueixaven. El cavall que era l’amo de la casa va ordenar a un criat, una haca roja, que deslligués el més gros d’aquells animals i que el tragués al pati. Aleshores el van posar al meu costat i, amb gran diligència, tant l’amo com el criat, van comparar els nostres semblants mentre repetien diverses vegades la paraula yahoo. No puc descriure l’horror ni l’estupefacció que vaig sentir en adonar-me que aquell animal fastigós tenia una figura perfectament humana. Certament que la cara era plana i ampla, el nas xato, els llavis gruixuts i la boca molt grossa, però aquestes característiques són comunes a la majoria dels pobles salvatges on les faccions del rostre queden deformades perquè aquella gent permet que les criatures s’arrosseguin tot el dia per terra o bé perquè les porten penjades al darrere amb el morro fregant l’esquena de la mare. Les potes davanteres del yahoo només diferien de les meves en la llargada de les ungles, en la tosquedat i la morenor dels palmells i en què la part de darrere era molt més peluda. Amb els peus passava el mateix. Hi havia les mateixes diferències, per bé que els cavalls no se n’adonaven perquè jo portava mitges i sabates. Si no hagués estat per la pilositat i el color que ja he descrit, en cada part del cos érem exactament iguals. Em va semblar que el que no acabaven d’entendre els dos cavalls era que el meu cos fos tan diferent del d’aquell yahoo, cosa que vaig agrair als vestits, encara que ells no en tenien la menor idea. L’haca em va oferir una arrel que aguantava (a la seva manera, tal com descriurem més endavant en el lloc oportú) entre la peülla i el travador. La vaig agafar amb la mà i, després de flairar-la, li vaig tornar de la manera més educada possible. A continuació, em va posar al davant un tros de carn d’ase que havia tret de la cort dels yahoos, però feia una pudor tan repugnant que vaig girar immediatament el cap amb mostres evidents de fàstic. Aleshores ho va llançar als yahoos, que ho van devorar amb golafreria. Després em va presentar un manyoc de fenc i un cabàs de civada, però jo vaig fer que no amb el cap per fer-li entendre que allò tampoc no era menjar per a mi. Val a dir que en aquell precís moment vaig ser conscient que, si no trobava algú de la meva espècie, acabaria morint-me de gana. Pel que fa a aquells yahoos fastigosos, haig de confessar que malgrat que en aquells moments poques persones devien estimar la humanitat tant com jo, mai no havia vist uns éssers vivents tan abominables en tots els sentits. A més, durant tot el temps que vaig estar en aquell país, com més a fons els vaig conèixer, més detestables els vaig trobar.