logo

Jonathan Swift


foto Jonathan Swift va néixer a Dublín, Irlanda, el 30 de novembre de 1667, i hi va morir el 1745. Orfe de pare, va fer els seus estudis a Dublín, a l'escola de Kilkenny i més tard al Trinity College de Dublín, sense destacar gaire, mentre rebia educació familiar a càrrec del seu oncle Godwin. Es va traslladar a treballar a Anglaterra, on la seva mare s'havia establert a Leicester, i s'hi va estar amb un familiar, William Temple, important personatge d'estat de l'època, membre del Parlament i un destacat diplomàtic, que el va protegir durant deu anys. Allà va ser preceptor i encarregat de l'educació d'Esther Johnson, de 8 anys, legalment filla d'un intendent de Temple, Edward Johnson, però probablement filla del mateix Temple. Però a causa de les desavinences amb ell, el 1694, va tornar a Irlanda, on va ser ordenat sacerdot a Kilroot, prop de Belfast, després d'haver fet estudis de teologia. Després de reconciliar-se amb Temple, va tornar a treballar per a ell el 1696, a Moon Park, on va trobar una altra vegada Esther Johnson, ja amb quinze anys. La noia va despertar en Jonathan Swift una profunda passió, mentre va estar amb Temple fins al 1699, quan aquest va morir. Durant aquesta època, Jonathan Swift va dedicar molt del seu temps a la lectura i l'escriptura. Va tornar a Irlanda on va obtenir el benefici eclesiàstic de Laracor, Agher i Rathbeggan, i va tenir el càrrec de degà de la Catedral de St. Patrick, a Dublín. A Laracor, a 4 km de Trim i 32 de Dublín, Swift va predicar per a una petita congregació de només quinze persones, cosa que li va permetre conrear el jardí i dedicar-se a la reconstrucció de la vicaria. Va ser capellà de Lord Berkeley, a Dublín. Va ser en aquesta etapa, també, quan es va començar a sentir atret per la política. Va publicar anònimament un pamflet titulat 'A Discourse on the Contests and Dissentions in Athens and Rome'. Va col.laborar en el procés de la pau amb França, però no va deixar de ser crític tant amb els anglicans com amb els dissidents i els catòlics romans. Va tornar a Irlanda, definitivament, el setembre del 1702, quan Esther Johnson, ara anomenada Stella, tenia 20 anys, la qual el va acompanyar juntament amb una amiga seva, Dingley. Tot i que no se'n tenen proves concretes, es creu que Jonathan Swift i Stella Johnson es van casar el 1716, tot i que sí que se sap que va sentir per ella un afecte especial durant tota la vida. Se'l considera un escriptor satíric i que posa el dit a la nafra de la societat del seu temps. Va escriure obres en prosa, en vers, del gènere epistolar i assaig polític, amb títols com 'La batalla dels llibres', 'El conte d'una bóta' i 'Una proposta modesta'. Però ha passat a ser conegut com un clàssic per la novel.la 'Els viatges de Gulliver', una publicació del 1726, anònima, malgrat que s'intuïa que n'era ell l'autor, i que en principi s'havia titulat 'Viatge a diversos indrets remots del planeta'. Aquesta obra, per sobre de totes les altres que va publicar, representa una crítica amarga sobre la societat i la condició humana. És una obra coneguda pràcticament arreu del món. Se n'han fet versions abreujades, destinades, principalment, a un públic infantil o juvenil. Lil·liput i el seu derivat lil·liputenc han esdevingut referents universals per a designar països petits i gent petita, també de mentalitat. El nom de Brobdingnag, en canvi, ja no és tan conegut, per bé que la majoria de lectors saben que Gulliver també va viatjar a un país de gegants en el qual, de fet, ell era el lil·liputenc. La tercera part del llibre tracta sobre el 'Viatge a Laputa, Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg i el Japó' i la quarta, 'Viatge al país dels houyhnhnms'.



  • Els viatges de Gulliver [fragment]

    Tan bon punt vaig entrar, l’euga es va aixecar de l’estora, se’m va acostar i, després d’examinar-me les mans i la cara amb deteniment, em va dirigir una mirada despectiva. A continuació, es va adreçar al cavall i vaig sentir que repetien diverses vegades la paraula yahoo,de la qual, llavors, jo encara no en comprenia el significat, malgrat que era la primera que havia après apronunciar. Per desgràcia meva, però, aviat vaig saber què volia dir perquè el cavall, fent-me senyals amb el cap i repetint la paraula hhuun, hhuun, tal com havia fet abans a la carretera i que jo vaig interpretar com que el seguís, em va dur fins una mena de pati on hi havia una altra construcció, una mena de cort de porcs força gran situada a una certa distància de la casa. Vam entrar-hi i vaig contemplar tres bèsties abominables com les que havia vist en el moment de la meva arribada a aquell país. Menjaven arrels i carn d’altres animals que més endavant vaig saber que solia ser d’ases o gossos i, de tant en tant, d’alguna vaca morta d’accident o malaltia. Els tenien estacats a un cairat amb cordes resistents fetes de vímet lligades al coll. Aguantaven la carn amb les urpes de les potes davanteres i amb les dents l’esqueixaven. El cavall que era l’amo de la casa va ordenar a un criat, una haca roja, que deslligués el més gros d’aquells animals i que el tragués al pati. Aleshores el van posar al meu costat i, amb gran diligència, tant l’amo com el criat, van comparar els nostres semblants mentre repetien diverses vegades la paraula yahoo. No puc descriure l’horror ni l’estupefacció que vaig sentir en adonar-me que aquell animal fastigós tenia una figura perfectament humana. Certament que la cara era plana i ampla, el nas xato, els llavis gruixuts i la boca molt grossa, però aquestes característiques són comunes a la majoria dels pobles salvatges on les faccions del rostre queden deformades perquè aquella gent permet que les criatures s’arrosseguin tot el dia per terra o bé perquè les porten penjades al darrere amb el morro fregant l’esquena de la mare. Les potes davanteres del yahoo només diferien de les meves en la llargada de les ungles, en la tosquedat i la morenor dels palmells i en què la part de darrere era molt més peluda. Amb els peus passava el mateix. Hi havia les mateixes diferències, per bé que els cavalls no se n’adonaven perquè jo portava mitges i sabates. Si no hagués estat per la pilositat i el color que ja he descrit, en cada part del cos érem exactament iguals. Em va semblar que el que no acabaven d’entendre els dos cavalls era que el meu cos fos tan diferent del d’aquell yahoo, cosa que vaig agrair als vestits, encara que ells no en tenien la menor idea. L’haca em va oferir una arrel que aguantava (a la seva manera, tal com descriurem més endavant en el lloc oportú) entre la peülla i el travador. La vaig agafar amb la mà i, després de flairar-la, li vaig tornar de la manera més educada possible. A continuació, em va posar al davant un tros de carn d’ase que havia tret de la cort dels yahoos, però feia una pudor tan repugnant que vaig girar immediatament el cap amb mostres evidents de fàstic. Aleshores ho va llançar als yahoos, que ho van devorar amb golafreria. Després em va presentar un manyoc de fenc i un cabàs de civada, però jo vaig fer que no amb el cap per fer-li entendre que allò tampoc no era menjar per a mi. Val a dir que en aquell precís moment vaig ser conscient que, si no trobava algú de la meva espècie, acabaria morint-me de gana. Pel que fa a aquells yahoos fastigosos, haig de confessar que malgrat que en aquells moments poques persones devien estimar la humanitat tant com jo, mai no havia vist uns éssers vivents tan abominables en tots els sentits. A més, durant tot el temps que vaig estar en aquell país, com més a fons els vaig conèixer, més detestables els vaig trobar.



    punts



    [Copyright© 2005. Edicions CCG, Girona. Traducció de Francesc Francisco Busquets. All rights reserved.]
    [Tornar a dalt] | [Índex]