Melchiorro era fofo, però comptava amb la corpulència i amb la força de xoc. Amb aquelles armes es llançava contra els seus companys, que odiava amb profunda melancolia perquè se sentia desgraciat. Un dia, en un accés de desesperació, va entrar en la penombra de l'església. Mossèn Milvio estava arraulit al confessionari, al qual anava a passar les tardes amb la vana esperança que algú acudís a confessar-se. Amb el temps, s'havia convertit en un costum, refermat pel fet que a l'estiu aquell era el lloc més fresc de la parròquia i hi podia fer becaines optimistes en les quals somiava cues de penitents que esperaven tanda per dir els seus pecats.
--Pare, vull confessar-me.
Per primer cop des que era a Borgo, mossèn Milvio va passar del somni a la realitat sense desengany.
--Digue'm fill.
Melchiorre va rebre en plena cara la bafarada de l'all amb què mossèn Milvio pretenia curar-se la dispèpsia d'origen psicològic. Però, tot i així, va trobar forces per confiar-li les seves penes. Volia estimar el proïsme, i, en canvi, només aconseguia odiar-lo.
--¿Reses? --va preguntar mossèn Milvio.
--Molt --va respondre Melchiorre--. Reso a la Mare de Déu i a l'àngel de la guarda.
--¿T'encomanes als sants? --va preguntar mossèn Milvio.
--Sí --va respondre Melchiorre--. M'encomano a Sant Domènec i a sant Lluís Gonzaga.
--Són sants una mica massa fins --va dir mossèn Milvio, que tenia la ceba de sant Jeroni perquè s'havia alimentat de saltamartins--. ¿Per què no t'encomanes a sant Jeroni?
--Ho faré --va dir Melchiorre.
Va haver-hi un silenci prenyat d'all. Mossèn Milvio estava a punt de lliscar de nou en l'hàbit del son, quan Melchorre va estosegar intencionadament.
--¿Encara ets aquí? --va dir mossèn Milvio--. Si ja t'havia donat l'absolució...
--He de confessar el meu pecat més gros --va dir Melchiorre.
--¿Quin és? --va badallar mossèn Milvio.
Melchiorre dubtava, tot gratant-se el genoll, que començava a fer-li mal sobre la fusta de la grada.
--No tinc coratge --va musitar.