«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 5 - Març 2002

Març, marçot, mata en Carner, si pot!
El març es tanca amb una polèmica de capella entre partidaris i contraris de Josep Carner. Mentre uns s'escarrassen a dir, una vegada més, que Josep Carner no és el príncep dels poetes, i de passada es carreguen la nissaga dels Ferrater, a qui ja tocarà un dia o altre rebre l'inevitable Càstig d'Honor de les Lletres Catalanes, els altres tornen a salvar-lo de les flames i en defensen l'obra. Mentre uns es dolen que els escriptors en general passin de polemitzar a favor o en contra, els altres es freguen les mans de pensar que podran fer, tots solets, un parell d'articles en diversos suplements d'elit sobre el tema que els apassiona. Mentre uns, en plena Pasqua, neguen el Mestre, a saber si tres vegades abans que canti el gall, els altres l'eleven clavat a la creu amb el bon poeta i el mal poeta al costat fent-li l'aleta del verset. Tots plegats no cal que pateixin perquè el Qui és Qui de les Lletres Catalanes digital dóna, l'últim dia del mes de març, en la seva cerca automàtica per gèneres, pel que fa només a poesia, 622 noms vius --afegiu-hi els que reposen al cel o a l'infern i feu els càlculs--, amb un poemari publicat, com a mínim. I els que hi falten! Uns perquè no han publicat en circuit comercial, els altres perquè són joves i estan pendents de tenir dues obres que els avali, i els altres perquè són inèdits, que no vol dir que no siguin poetes i que no hagin intervingut un dia o altre en algun recital de melic. Diu Josep Carner, en el seu Nabí: «Déu, que fa l'arbre, el destraleja, i els nostres pensaments no són sinó corquim.» Els poetes estan d'enhorabona, si volen polèmica. El conseller en cap del govern català, Artur Mas, és a punt de veure publicats dos llibres, dos!, sobre la seva vida i miracles, escrits per dos periodistes diferents. Continua Josep Carner en el seu Nabí: «I un dia, en llur follia, els savis hiperboris diran que aquest peix no ha existit.» ¿Qui s'hi juga el disc dur que Artur Mas també ha escrit alguna poesia en un moment de la seva trajectòria? ¿No seria l'estudi acurat de les seves qualitats líriques una estimulant polèmica entre estudiosos, funcionaris literaris, acadèmics i plomífers amb rima, per canviar l'avorrit discurs polític dels candidats? I acaba Josep Carner en el seu Nabí: «...i malversant-hi un any de vida vaig clamar: --Quaranta dies més i Nínive caurà.» Tanquem el mes amb poesia popular de rodolí universitari: «Març, marçot, mata en Carner, si pot!».

L'Homar Coriolà s'acarnissa amb el déu de Montjuïc des de les Glòries
Lluís Homar, l'actor protagonista de «Coriolà» al Teatre Nacional de Catalunya, ha aprofitat la seva estada triomfal a les Glòries per destapar l'olla a pressió del nou Teatre Lliure al Palau de l'Agricultura de Montjuïc i ha disparat en direcció a la muntanya o, més ben dit, en direcció al Montanyès, director del complex rebatejat amb el nom del seu creador espiritual, Fabià Puigserver, orfe ara de Lluís Pasqual, el seu creador impulsiu, enmig d'una Margarida Xirgu encimentada, símbol d'una Ciutat del Teatre fantasma el projecte de la qual va costar a les arques municipals uns 200 milions de pessetes de l'època fronterera amb l'euro, un projecte que jeu endormiscat als despatxos oficials, amb un esplèndid potencial d'infrastructura i humà de l'Institut del Teatre a tocar, un renovat planteig del Mercat de les Flors en mans d'Andreu Morte i un futur edifici Fòrum que unirà per sempre l'amfiteatre del Grec i hauria de reconduir l'ús del Barcelona Musical, l'antic Palau dels Esports, al carrer Lleida de BCN. El fet que els dos espais (el gran i el petit) del nou Lliure no hagin cobert les primeres expectatives de públic, ha servit per culpar del fet a tots els que, enmig de l'enfonsada inicial --amb la dimissió de Lluís Pasqual, aleshores director del Lliure, i de Guillem-Jordi Graells, codirector--, han continuat mantenint el pols per no paralitzar el nou teatre. Josep Montanyès ha estat el cap visible d'aquest aguantar el timó campejant el temporal. Montanyès ha estat l'home que ha negociat durant anys els estires-i-arronses amb les diverses institucions sobre els pressupostos del nou Lliure. Això ha fet que no hagi estat considerat l'home amb el carisma artístic per dirigir el nou complex escènic. I així ho ha fet constar l'actor Lluís Homar, que va dirigir l'antic Lliure durant sis anys, queixant-se d'una línia artística indecisa i equivocada, acusant Montanyès de no ser el personatge adequat per a una direcció artística i lamentant --aquesta és la gota que ha fet vessar el got-- que no hagi estat inclòs en el consell artístic de la Fundació del Teatre Lliure. El panorama és aquest: Lluís Pasqual, fora de Barcelona, professionalment parlant, no va acceptar inaugurar el nou Lliure amb una direcció pròpia per coherència amb la seva dimissió basada en la falta de recursos de les administracions. Les administracions i el sector privat han aprofitat, com en el cas Flotats, la crisi de poder, i han pressionat l'actual equip perquè el nou Lliure complís amb els seus objectius de teatre públic. la desfeta de moltes de les companyies convidades, la rebequeria d'Albert Boadella, els "morrets" dels altres, i en definitiva la falta d'il.lusió de tots plegats, han marcat una primera temporada inaugural amb alts-i-baixos que no ha complert un dels seus principals objectius: congregar nou públic, ni que fos per la curiositat de conèixer un nou teatre per dins. Aquest és un fenomen que no ha passat ni amb el Liceu, ni amb el TNC ni amb l'edifici Casaramona de La Caixa ni amb cap dels grans centres comercials quan obren les portes. El nou Lliure no ha generat confiança i no ha reactivitat il.lusió perquè ha començat coix: Lluís Pasqual, que va mantenir les dues últimes temporades de l'antic Lliure de Gràcia, no va ser present a la inauguració, una absència més que significativa i premonitòria. Al nou Lliure li cal tornar a començar. Ja ho diu la paràbola: "Si l'home no va a la muntanya que la muntanya vagi a l'home". És a dir: "Si Coriolà no va al Montanyès, que el Montanyès vagi a Coriolà". I això no té res a veure amb uns quants milions d'euros de més o de menys.

Exsecretari lletraferit critica durament secretària lletraferida
L'exsecretari del Centre Català del PEN ha criticat durament un estudi literari de la secretària de l'Associació d'Escriptors en LLengua Catalana. És evident que hi ha gremis més antropòfags que uns altres. El gremi dels lletraferits, però, s'emporta el que en diuen "la palma" o "la ploma". En un article del crític Sam Abrams (
"Maria-Mercè Marçal és de tots/es". Secció Diàleg, diari Avui, 22.03.02) es posa de manifest aquesta tendència, tot i els raonaments de l'autor que, de tota manera, no han estat ben rebuts per la seva col.lega afectada, almenys a jutjar per les respostes d'una entrevista radiofònica emesa en el programa 'Fum d'estampa', de Catalunya Cultura. Sam Abrams lamenta que un estudi sobre l'obra de Maria-Mercè Marçal serveixi per donar relleu més a l'estudiosa que a l'estudiada: «En endinsar-me en la lectura del volum, la meva alegria ha anat cedint davant d'una sensació de desil.lusió, perquè em sembla que aquest llibre encarna alguns dels vicis més arrelats i més estesos en el món dels estudis literaris, com ara el segrest d'autors pels especialistes, la suplantació d'autèntics crítics literaris per historiadors de la literatura i la utilització dels autors estudiats com a moneda de canvi per afavorir la carrera personal dels pseudocrítics.» Lluïsa Julià, actual secretària de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i coordinadora del Qui és Qui de les Lletres Catalanes, de la Institució de les Lletres Catalanes, autora de l'estudi Contraban de llum, ha manifestat que l'article de Sam Abrams, exsecretari del Centre Català del PEN Club, "és una mostra de l'animadversió que té contra mi". No vindria a tomb parlar d'això, si l'autora no ho hagués esmentat. Però es dóna el cas que Lluïsa Julià era vocal del Centre Català del PEN i una de les responsables del Comitè de Dones d'aquesta associació, quan Sam Abrams va presentar la dimissió del seu càrrec de secretari. En aquells moments, i arran de la creació de l'Espai de Lletres, per mitjà d'un conveni entre les diverses associacions d'escriptors i l'Ajuntament de Barcelona, el Comitè de Dones del PEN va obrir les activitats d'aquest nou organisme, amb seu al Pati Llimona, amb un cicle que va presentar diverses tertúlies entre dones de diferents disciplines professionals. Va ser aleshores el mateix Sam Abrams qui va donar una empenta perquè el cicle entrés en la programació de l'Espai de Lletres, subvencionada per l'Institut de Cultura de Barcelona, proposta que va ser aprovada pel consell coordinador de l'Espai de Lletres. I va ser també Sam Abrams qui, des de la seva posició aleshores de secretari del PEN, coneixia de prop la labor del Comitè de Dones del PEN, fundat per Maria-Mercè Marçal, i adscrit al Comitè Internacional creat a Ginebra el 1990. Per això, en el seu article, Sam Abrams insinua "el segrest" de segons quins autors o autores pels seus estudiosos: «Estem davant d'una nova prova que Maria-Mercè Marçal està retinguda per una cort de ploradores oficials, encapçalada per la curadora de Contraban de llum. Lluïsa Julià ha desmentit que hi hagi cap segrest. Però Sam Abrams insisteix: «Ens trobem amb el fet que molts estudiosos, i la curadora de Contraban de llum no en constitueix cap excepció, utilitzen els seus autors estudiats com a valor de canvi per situar-se millor ells mateixos dins el món de la literatura. En aquest cas, només cal comprovar la desmesurada proporció entre el pròleg i les notes (65 pàgines) i el cos de l'antologia (129 pàgines). La meitat!» La polèmica, com tantes vegades, és sana. Però el més lamentable és que, un cop superada per les quaranta-vuit hores de rigor, cau en l'oblit sense cap incidència. Demà hi tornarem perquè, l'antropofàgia, com la fam, és un mal amb el qual ens hem hagut d'acostumar a viure.

¿Ursula, una convidada de pedra?
Gairebé en secret, per no dir en plena clandestinat, la Institució de les Lletres Catalanes ha tingut unes setmanes perduda per Barcelona, dins el seu programa anomenat l'Escriptor Convidat, la poeta i assagista Ursula Krechel, alemanya de bé, que el poeta i traductor brechtià Feliu Formosa ha acompanyat sempre que ha convingut pels escassos actes als quals ha estat cridada. La tal Ursula va aparèixer per primera vegada a l'Espai Mallorca: presentació, lectura de poemes i patates i olives. La segona aparició va tenir lloc al carrer Manso, a la seu del Goethe Institut: presentació, lectura de poemes i patates i olives. La sorpresa, però, és que, només vint-i-quatre hores després, la mateixa Ursula Krechel aparegués al Pati Llimona, convidada per l'Espai de Lletres, en un apartat anomenat Lletra Internacional que es penja la medalla de portar a BCN autors d'altres cultures: presentació, lectura de poemes i, l'excepció fa la regla, sense patates ni olives. Ni piu, però, que Ursula Krechel és una convidada per la Institució de les Lletres Catalanes perquè passegi, miri, observi i tingui l'amabilitat de posar el nom de Barcelona, com a mínim, en algun dels poemes o assajos que escrigui quan se'n vagi al seu país. Al mateix temps, sense tanta parefarnàlia ni cicles pomposos, altres autors passegen per BCN pouant l'autèntica llavor de lletra internacional, almenys, sense clandestenitat ni secretismes i amb aparicions a la premsa, per a coneixement del poble ras. Només uns exemples que fan el cas i que pul.lulen aquest dies pels instituts estrangers, llibreries i centres culturals sense inventar la sopar d'all internacional: Pekka Hirmanen, Catherine Breillat, Lesley Glaister, Bor Tronbacke, Ananda Devi, Nick Hornby... Els amfitrions de la Institució de les Lletres Catalanes, responsables de l'estada d'Ursula Krechel a BCN, tenen un mètoda tan infal.lible de seguretat que és incomprensible que no els hagin encarregat la protecció dels caps d'estat de la cimera europea. De segur que si ho haguessin fet ells, el col.lapse ciutadà ni s'hauria notat.

¿La pubilla literària de l'any o la falla valenciana?
Els escriptors catalans, des de fa dos anys, atorguen un premi a un autor que s'hagi distingit per la seva trajectòria literària. Aquesta iniciativa, portada a terme amb èxit l'any passat, ha caigut en picat en aquest any i ha passat desapercebut de la majoria de mitjans. És hora de dir, doncs, que els responsables de l'edició han cremat en un any el prestigi d'uns premis i els han convertit en una mena de falla valenciana de la qual no se salva ni el bomber de guàrdia. El fracàs del ressò dels premis dels escriptors catalans d'aquest any, doncs, només es pot atribuir a una evident mala organització i a una falta d'estratègia comunicativa que directament repercuteix en una pèrdua del prestigi aconseguit i, de rebot, en una mala imatge del conjunt dels escriptors catalans, prou malmesa. Però això no és tot. El pitjor és que, els pocs breus apareguts a la premsa l'endemà dels premis, a causa de la falta d'orientació de l'organisme convocant, van titular tots a una, i per tant fiant-se d'alguna font unitària: "Quim Monzó rep el premi d'Escriptor Català del 2002". Vaja, que fins ara no n'era de català! I que vigili l'estimat Quim perquè al 2003 potser li trauran la patent. És a dir, que el premi que havia distingit Jesús Moncada un any abans "per la qualitat del conjunt de la seva obra narrativa i la seva singularitat dins les lletres catalanes" distingia ara Quim Monzó, sense cap motiu raonat i el convertia en una mena de "pubilla literària de l'any". [
Més informació i article d'opinió]

«¿Ja sou soci d'Òmnium Cultural?»
Qui practica fructifica. L'entrada de març ha estat per als fundadors d'Òmnium Cultural un esclat de sorpresa. Mentre han viscut els últims quinze anys sota la pressió de sentir-se marginats per les noves generacions de catalans, acusats de radicals, fets a l'antiga i carregats de romanços que no vénen a tomb, de cop i volta, s'han trobat amb la sorpresa que l'entitat considerada més desfassada dels interessos i les necessitats actuals ha esdevingut l'eix de totes les mirades. Articles de premsa, pàgines d'internet, debats radiofònics, campanyes porta a porta --o Millàs a Porta--, propaganda electoral, programa de govern, insults, denúncies i pessigades. El president Millàs --setze anys en el càrrec i a la ratlla llarga del setanta-- és de la colla dels Núñez i Pujol. Inexhauribles en els càrrecs. Mentre un fa edificis a base de totxanes, l'altre descobreix mansions romanes prop de Palau. Ai, si a la vora del Palau Dalmases, la casa de lloguer que té Òmnium Cultural al carrer Montcada, hi hagués restes arqueològiques tan valuoses com les trobades al futur subsòl del que han de ser les dependències de Presidència de la Generalitat! Potser en Millàs s'hi faria construir també la seva gàbia de vidre. Sigui com sigui, Òmnium Cultural ha obert el segle 21, com diuen aquells, a ritme de renovació. I a Jordi Porta, síndic de greuges de la Universitat Autònoma de Barcelona i exdirector de la Fundació Bofill, li han sortit pretendents i amics per tot arreu. La llista d'adhesions a la seva candidatura renovadora --que bàsicament va començar tenint el suport d'algunes delegacions territorials-- és tan llarga com sorprenent. Noms de personatges que no ho hauríeu dit mai i que s'han passat anys, amb un somriure mofeta, inventant-se malnoms per anomenar l'Òmnium (Mòmium, Òpium, Omiu...) ara han sortit com a bolets que es perdonen les culpes per haver actuat de fongs en la penombra interessant-se pels propòsits d'una entitat de qui, tot i els seus 17.000 socis --als anys setanta en tenia 21.000!-- qui més qui menys en cantava les absoltes. Els més pròxims a Millàs fan pagar la crisi electoral més recent a la pesta porcina de l'Osona. És un fet que en aquest país, fins i tot els elements meteorològics i biològics es conjuren com els déus quan volen esbombar un president que ha agafat un excés d'afecte al càrrec. Ningú no pot negar que l'eufòria progressista, i en alguns casos d'esquerres!, per l'Òmnium Cultural deu bona part del seu èxit als pobres porcs de Vic, a les gelades de la Nit de Santa Llúcia i a un menú que pagat i preparat com estava, si no es consumia, s'hauria hagut de fer servir com a "sopa boba" per als més necessitats sense un plat a taula. Cal recordar que Manuel de Pedrolo deia que era «no-soci d'O.C.» i que el ja desaparegut Jaume Planas, aleshores secretari general, el va haver de convèncer perquè no els fes un lleig i anés a rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que va cedir íntegre (mig milió de pessetes de l'època) a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana perquè se'l gastés en un premi per a joves. A tots els candidats, suporters i adherits, però, sembla que se'ls ha oblidat un lema essencial que cal trobar en les profunditats més pregones de l'entitat en qüestió: «¿Ja sou soci d'Òmnium Cultural?». No és obligatori respondre.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |