Michael Ende (Garmish-Partenkirchen, 1929 - Baviera, 1995)
Pregunta: Se sap relativament poc de la seva biografia i, comparat amb altres autors, les seves obres diuen molt poc sobre el seu passat...
Resposta: Forma part del meu concepte com a escriptor, que l'autor o l'artista hauria de desaparèixer darrere de la seva obra. De cap manera comparteixo l'opinió, comuna avui en dia, que l'artista és una persona d'alguna manera especial, algú que hauria de parlar de tot, de participar sempre en col.loquis... Veig més l'artista com un artesà, que ha de fer-se un nom amb la seva feina, amb el que fa. La persona que hi ha al darrere de tot és relativament poc important.
Pregunta: Els seus llibres sempre transcorren en algun lloc més enllà del temps i de l'espai...
Resposta: Penso que l'única realitat que podem descriure a consciència, és la realitat que hem inventat. Tinc molts problemes amb el terme realisme en literatura. Algú que pretén presentar la realitat tal com és és un mentider o un ingenu. Descriure la realitat tal com és és com dibuixar un mapa a escala 1:1. I a part del fet que això és difícilment possible, em pregunto: ¿Per què? ¿Per què aquesta rèplica de la realitat? I si el que intentem és agafar només certs aspectes de la realitat, problemes socials per exemple, ja tornem a estar de nou en el terreny de la ficció. Per mi és més honest descriure una realitat que mai no ha pretès res més que ser una realitat inventada, una realitat feta de paraules. Mai no seria capaç —i aquí he de ser absolutament honest— de descriure algú que conec bé. Em deixaria endur de tal manera pels detalls, que no sabria quan parar. Però, al contrari, puc descriure un personatge inventat. Per això intento escriure el que es coneix com a històries fantàstiques.
Pregunta: ¿Des de quan escriu? He sentit que va començar el 1943, ¿és cert?
Resposta: Sí, tenia tretze anys aleshores, en un campament per a nens evacuats de les ciutats. Alguns dels nens amb els quals compartia l'habitació passaven molt de temps amb els grans noms de la literatura i la poesia. Aquell va ser el primer apropament a les novel.les de Dostoievsky. Fou llavors quan vaig descobrir Novalis, que em va impressionar profundament i que ha estat una de les meves estrelles guia, des d'aquell mateix dia.
Pregunta: ¿I què escria en aquells dies?
Resposta: Poemes, és clar! ¿Quina altra cosa es pot escriure amb tretze anys, a part de poemes?
Pregunta: ¿Va intentar publicar alguna cosa abans de 'Jim Botó...'?
Resposta: Sí, ja havia escrit molt abans d'allò. havia escrit obres de teatre. En principi, jo volia escriure per al teatre, per això em vaig fer actor i vaig anar per pobles i comarques i hi vaig actuar, perquè així era una manera d'aprendre a escriure teatre i també perquè no tenia diners per anar a la universitat. Fins que un dia vaig rescindir el meu contracte amb el teatre, perquè havia escrit una comèdia que estava segur que seria un èxit, i vaig tornar a Munic. Vaig invitar tots els dramaturgs de Munic a l'estudi del meu pare per llegir-los l'obra. Però malauradament no en van fer cap comentari i es van limitar a continuar les converses que prèviament havien interromput. Així que jo era allà, sense diners, sense contracte, sense res... aleshores vaig començar a escriure per als teatres de cabaret de Munic. Era l'època daurada del cabaret i, només a Munic, hi havia cinc cabarets políticoliteraris per als quals jo solia escriure. D'aquesta manera vaig conèixer gent de la ràdio bavaresa, la qual cosa em va permetre guanyar-me la vida com a freelance. Fou en aquesta època quan vaig escriure 'Jim Botó...' Durant dos anys, vaig enviar el manuscrit —potser ja coneix la història— a diverses persones, a més de dotze editorials. Totes el van rebutjar fins que finalment fou acceptat per Thienemann Verlag. He estat amb ells des d'aleshores.
Pregunta: ¿Les editorials li van dir per què havien rebutjat el manuscrit?
Resposta: En aquell temps, 'Jim Botó...' era una cosa relativament nova, aquella barreja una mica meticulosa dels contes de fades, històries d'aventures i ciència-ficció, que evidentment va satisfer l'instint lúdic dels nens, era nova. I molts dels editors no van saber per on agafar-ho. Les seves cartes habituals eren: "Sí, és una història bonica, però no encaixa en la línia dels nostres llibres".
Pregunta: ¿Com escriu? ¿Té alguna mena d'idea general al cap?
Resposta: Depèn. Vaig escriure la primera frase de 'Jim Botó' sense cap pla, sense saber quina seria la segona frase i com acabaria tot. En aquell cas, la història es va crear juntament amb el llibre, i mentre l'escrivia, jo mateix em preguntava on aniria a parar. Amb altres històries, per exemple amb 'Momo', tenia una idea general que va canviar força a mesura que la feina avançava. 'La història interminable' va ser diferent perquè la vaig començar pel mig. Les primeres línies d'aquell llibre ara són en el capítol dotze.
Pregunta: ¿Quan li sembla que un manuscrit està llest per a la publicació?
Resposta: Quan era més jove, no publicava cap línia sense haver-la discutit abans amb la meva dona, que era un actriu amb una sensibilitat extraordinària per al llenguatge, i que sempre m'havia de llegir tot el que jo escrivia, perquè sovint era l'única manera de poder notar si una cosa estava bé o no... Després de la mort de la meva primera dona, em vaig dir que me les hauria d'arreglar tot sol, i si encara no n'he après, ja no ho faré mai.
Pregunta: L'antologia que ha editat (Frankfurt, 1983) ens dóna una idea sobre el que li agrada llegir. En lloc d'un pròleg al llibre, vostè fa els lectors quaranta-quatre preguntes que a mi m'encantaria fer-li a vostè. Però almenys una, ¿és el desig de bellesa el desig d'embellir en el sentit de treure importància a allò lleig?
Resposta: Aquesta és una pregunta decisiva per a mi. En la nostra moderna cultura dels negocis ja no es discuteix sobre la bellesa. Ningú no pregunta mai si una obra d'art és bella. Però aquesta és una pregunta que jo sí que faig. En algun punt, en el canvi de segle, durant el naixement d'una nova veritat, la creença va arribar a ser que, en últim terme, la bellesa era embelliment, un fer bell, cobrir allò que no ens agradava. Però jo penso que l'Altar Isenheim, per exemple, no embelleix gens i continua sent bell, Els afusellament del Dos de Maig, de Goya, és un quadre bell, terrible, però bell. I el mateix passa, òbviament, amb certes peces musicals, com 'Le Sacre du Printemps', o amb novel.les... El 'Macbeth', de Shakespeare, és simplement bell, tot i que és espantós. La veritat i l'horror no necessiten ser ocultats si una cosa ha de ser bella. Penso que la missió de l'art és canviar les coses, en altres paraules, no limitar-se a representar-les tal com són, encara que sobre aquest últim punt voldria afegir un gran interrogant, perquè no veig com això seria possible. L'art és un procés de transformació, un procés de traducció. I aquest procés, quan es du a terme amb èxit, apunta sempre a la bellesa. Però òbviament no en el sentit de restar importància a certs aspectes.
Pregunta: El seu llibre més famos, 'La història interminable' (1979) ha estat criticat, i encara ho és, des de molts punts de vista, també en comparació amb 'Momo' (1973). Col.legues escriptors com Christine Nöstlinger o Peter Härtling van ser molt severs amb les crítiques...
Resposta: Hi ha hagut, i encara hi ha, fins a avui, 'Momoistes' i 'Bastianistes'. Uns prefereixenun llibre, i els altres, un altre. I puc entendre-ho, ja que es tracta de llibres molt diferents. M'he mantingut fidel a un principi durant tota la meva vida: no escriure dues vegades el mateix llibre. No són pocs els escriptors que, un cop descobert el món poètic, es queden en aquell món poètic durant la resta de la seva feina i durant la resta de la seva vida, sense fer res més que esplaiar-s'hi. A mi em ve de gust començar una cosa nova cada vegada; quan he tingut més o menys èxit amb un món, tinc la necessitat de descobrir-ne un de diferent, un de nou, de començar amb la ment oberta.
[Entrevista feta per Jürgen Krätzer, autoritzada a publicar per l'Editorial Thienemann Verlag, d'Stuttgart, l'Any Ende 2004.