«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 32 - Juny 2004

Més inaturables que imparables
Ja ho diuen: qui no té padrins no el bategen. Però, amb el temps que corren, els padrins, els bons padrins, escassegen. I el millor és que un mateix s'acabi autoapadrinant en una adaptació moderna d'allò altre que també diuen: qui vulgui estar ben servit, que es faci ell mateix el llit. Els qui es fan el llit cada dia són el grup d'escriptors i escriptores (ai, perdó, poetes, que és unisex!), que s'autoanomenen "imparables", és a dir, si fem servir el recurs del sinònim, que no volen estar a l'atur de les lletres ni dir-se, en conseqüència, inaturables. Els imparables en qüestió són un grup de vocació sectària, tenint en compte que no sembla que hagin obert el seu cercle selecte a qualsevol aspirant que no passi les proves de selecció i mèrits corresponents ni el jurament de sang convenient. Els imparables han vist publicada una antologia d'un poemari (a cura de Sam Abrams i Francesco Ardolino, Óssa Menor, Edicions Proa, BAC 2004) que vol ser també una mena de declaració de principis del grup. El poemari, potser perquè els seus autors no acaben de creure's que amb els poemes n'hi hagi prou, afegeix un manifest que --mira que és tenir mala xamba!-- coincideix amb una exposició a la Fundació Miró que vol revitalitzar i posar en el seu lloc el «Manifest groc», de Dalí, Gasch i Montanyà, publicat el 1928, per descomptat, a setanta-cinc anys vista, molt més trempat i incisiu que el manifest del segle XXI dels imparables que, tot i les seves ganes d'esgarrinxar l'anomenat enemic, és tan refinat que tan sols aconsegueix fer-li pessigolles. Els seus autors (Joan-Elies Adell, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Maria Josep Escrivà, Manuel Forcano, Isidre Martínez Marzo, Txema Martínez i Susanna Rafart) no l'han publicat en paper groc, però el color del paper no fa la cosa. Heus-lo aquí:

«La moderació i la prevenció contra la desmesura són les larves més nocives que ataquen l'esperit artístic. La literatura amplia la vida: l'allibera de les capitulacions, la porta al límit, juga al tot o res. Tot escriptor ha de pretendre la transformació del món: cada poema és l'art, la política, la moral i la societat que han de venir. Aquest és el nostre projecte literari.
»Som el present. Som antics. Som premoderns. Som romàntics. Sense poesia no hi ha literatura que valgui, i no concebem la poesia sense una actitud d'heretgia, dissidència i vessament. Tota escriptura ha de ser promíscua i lasciva, ha de posseir i ser posseïda. Creiem en el desig com a impuls de les veritats i de la vida. Som l'endemà de l'ara.
»Abominem d'estètiques mel.líflues i cofoies que malbaraten els valors de la tradició i cultiven l'enveja, la rancúnia i l'humor dels impotents. Abominem de l'escriptor gandul, de l'obra modesta i banal, del vers entès com a equació a resoldre. No som artesans: la permanència només és fruit de la màxima ambició. Que s'apartin els taxidermistes de la llengua i de l'estil: nosaltres fecundem allò que ells volen mort.
»Qualsevol dogma, qualsevol apologia de les pors i les febleses de l'individu, qualsevol sacralització del victimisme, són obscens i mereixen el nostre menyspreu. Estimem, en canvi, el risc que ens porta a l'inaudit, a l'emoció, al gaudi estètic. Estimem els poemes que desemboquen en l'impacte, que ens fan veure l'invisible, que ens fan sentir com mulla el foc i que trenquen la mediocritat expressada en paraules fades, estantisses i incolores.
»Defensem una cultura que recuperi els autors oblidats per la insolvència de la crítica, el silenci de l'acadèmia i la mandra mental de la nostra societat. L'anivellament a la baixa promogut per la perversió de la indústria i l'excrescència del consum ens porta a la niciesa, a la infantilització col.lectiva i a l'autodestrucció. Reclamem que la poesia torni a dignificar la cultura, i volem que l'esplendor creativa i l'intercanvi d'idees refundin el nostre món.
»Som els qui obrim les portes del mil.lenni: brindem davant el ventre obert de l'enemic.»

No és Llull tot el que lluu
Ha fet vessar més bits el canvi d'equip directiu de l'Institut Ramon Llull que no pas la tinta que va vessar el propi Ramon en els seus escrits. La posada a la pràctica del tripartit català, l'únic govern catalanista i d'esquerres dels Països Catalans, ha despertat la síndrome del cranc. És a dir, aquella que no permet tirar endavant una passa sense que se'n facin dues enrere. Tants anys de pretès govern autonomenat nacionalista sembla que hagi fet perdre l'autèntica nocio del que és un país que aspira a ser sobirà. I així assistim, astorats, a una mena d'opereta mal interpretada, on els protagonistes són més aviat els membres del cor i no pas els personatges principals. La bellugadissa a l'Institut Ramon Llull --un organisme del qual molts i molts dels que ara no dormen pensant-hi mai no n'havien sabut o no n'havien volgut saber res-- és una de les mostres del llibret de l'opereta. I una de les píndoles més xocants relacionades amb el Ramon Llull és la participació en la ja famosa Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic), una fira tan important com qualsevol altra i que a l'únic que deu preocupar poc o molt que el projecte de la cultura catalana com a convidada sigui un èxit deu ser a Josep M. Murià, nebot de l'escriptora Anna Murià, i un dels descendents de la nissaga dels Murià exiliada a Mèxic arran de la guerra civil espanyola. El jove Murià és qui hi ha, si no al darrera, sí que pel voltant del projecte de Guadalajara. L'última més sonada sobre Guadalajara és l'enrenou que ha provocat una simple circular de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana (AELC) en la qual demanava als seus membres que fessin ja una selecció dels títols que volien presentar a Guadalajara. I com que el que s'hi demanava era que es fixessin les preferències sobre autors catalans d'expressió castellana, autors catalans d'expressió catalana traduïts al castellà i autors catalans d'expressió catalana sense obra traduïda al català, la pressió informativa actual sobre el Ramon Llull --silenciosa durant dos anys de funcionament anterior-- ha aixecat la resposta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) per dir que a Guadalajara s'hi havia d'anar només amb representació d'obres en llengua catalana. En aquesta mena de guerra d'AELC's, doncs --per cert, ¿qui de les dues deu tenir la patent exclusiva de les sigles AELC?-- es posa de manifest una vegada més la miopia i estretor de mires d'uns i el desconcert dels altres. Per descomptat, la miopia és de qui representa i parla en nom de l'AELC --la dels escriptors--, i el desconcert, de qui representa i parla en nom de l'altra AELC --la dels editors--. Tot el xafarranxo de combat, però, per descobrir --mal que els pesi a alguns-- que els criteris de les preferències sobre representació literària a Guadalajara --primer els autors catalans que s'expressen en castellà-- ja venien marcats per l'equip anterior del Ramon Llull --Jordi Vilajoana, Joan M. Pujals, Àlex Susanna-- i no per l'actual directiva --Caterina Mieras, Xavier Folch i nova companyia-- i per tant les queixes de l'AELC (la dels escriptors) contra l'AELC (la dels editors) --queixes sense expressar en els anys anteriors del Llull ni en cap dels 23 anys de govern de CiU-- es giren contra els anteriors responsables del Llull i el govern del qual depenia. Si els escriptors que ara posen el dit a la nafra del Ramon Llull, perquè en algun lloc l'han de posar ni que sigui per fer d'esclaus submissos de la galera de CiU a l'oposició, sabessin, ni que fos d'oïdes, que l'Institut Ramon Llull, durant dos anys, es passejava per les fires prou importants a tot el món com la de Frankfurt amb una caseta amb grans imatges d'autors catalans d'expressió castellana i que els autors catalans d'expressió catalana eren convidats de cera a les botifarres party organitzades sense cap mena de rubor pels equips del govern de CiU, ara, ni que fos per coherència, callarien. O, molt millor, exigirien d'una vegada per totes que una part de les despeses que devia contribuir a fer pujar, se suposa, a uns 700 milions de les antigues pessetes, que l'Institut Ramon Llull va gastar durant el 2003 sense el pressupost aprovat, es dediquessin de debò a contribuir a una normalització de difusió i comercialització de la literatura catalana a tot el món enlloc de conformar-se a fer d'ambaixada cultural a Guadalajara, com passarà, malgrat els esgarips, fira que, un cop comptada i debatuda, s'oblidarà l'endemà mateix que la cultura convidada ha estat la catalana.

Circulars anteriors