«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 92 - Juliol 2009

La biga del Palau i els calerons de sota la rajola
La imatge és històrica, mediàtica i anecdòtica a la vegada: els Mossos d'Esquadra, plantats a les portes del Palau de la Música Catalana. De fet, seria normal, com tants altres dies o nits, quan s'hi presenta alguna visita institucional o quan algun polític que necessita protecció assisteix a un dels concerts diaris del Palau de Domènech i Montaner. Però, en hores de matí i amb altres agents traginant capses —¿no seran alguns dels famosos Papers de Salamanca?—, tot fa pensar en alguna altra cosa. Les últimes imatges d'aquesta mena, s'han vist al Raval i alguns barris habitats gairebé sempre per immigrants sospitosos de festejar amb grups terroristes, ni que sigui col·leccionant pots de pòlvors de rentar. A dins les dependències del Palau, els telèfons mòbils del personal han estat retinguts i, per postres, els esfínters, també. Només una empleada embarassada ha obtingut el permís policial per anar-se'n a parir a un altre lloc, amb perdó. I és que la síndrome Balletbó del 23F continua. Els turistes de calça curta i xancleta pensen que han estat de sort en el seu dia de visita i que ara els faran una performance de pel·lícula. Alguns pensen que potser hi ha arribat Barack Obama d'incògnita amb la seva esposa i les dues nenes, convidats per Antoni Bassas, ambaixador català als EUA. D'altres, més artístics, creuen que és cosa d'en Woody Allen, que li ha agafat la neura i vol tocar tot sol el clarinet. Però aviat corre la veu que els Mossos d'Esquadra actuen per ordre d'un jutge perquè ha rebut informació de l'Agència Tributària que des des dins les arques del Palau fa quatre anys —el temps perquè Hisenda s'espavili si no vol que li prescriguin les investigacions— es van empaquetar bitllets de 500 euros i se'n van anar cap a destinacions, aparentment, desconegudes. Diuen que, de moment, podrien ser més de 2 milions d'euros i que hi està implicada la cúpula de la Fundació Palau Música Catalana - Orfeó Català. I ho diuen tot i que també diuen que hi ha secret de sumari! Doncs, mira que si arriba a ser de domini públic... Més d'un, si fos cantaire, pensa que n'hi ha, no per llogar-hi les cadires d'en Tusquets, sinó per perdre la veu de cop. I l'escena esperpèntica del dia es produeix quan, per la porta del darrere —però sempre hi ha una càmera indiscreta que ho enregistra— surt el principal directiu del Palau de la Música Catalana, el lloat Fèlix Millet, descendent de la nissaga Millet, l'home que, en els últims 25 anys anys ha aixecat el Palau per fora i per dins fins a límits insospitats per als que només saben mirar, críticar i no deixar fer la feina. L'esperpent de la sortida té forma de figura de la Rambla: un paraigua enorme de color blau cel —¿d'on treuen aquests paraigües gegantins els músics?— sota del qual intenta passar desapercebut l'home sobre qui recauen totes les sospites, mal que sigui per responsabilitat presidencial, i en qui les institucions i els consells directius de les empreses més importants del país tenien posada tota la confiança. Just l'endemà dels fets, diguem-ne, parodiant la història, dels Fets del Palau, un Ple de l'Ajuntament de Barcelona tenia previst d'aprovar la concessió de la Medalla d'Or al Mèrit Cultural a l'home que els ha tret les castanyes del foc musical durant anys i panys. Però els polítics, tots, sempre tan ràpids en segons quines decisions, aparquen la concessió i allà on ahir deia Fèlix avui no dic res. L'amistat i la confiança són com un tobogan. Els angelets del Palau s'ho miren amb ulls d'espantats: tenen por que se'ls emportin amb les capses que treuen i els cremin... sobretot ara que fa cent anys de la Setmana Tràgica... no sigui que els confonguin amb els sants que hi havia a l'antic convent de Sant Francesc damunt del qual es va construir el Palau fa també un segle, gràcies a la participació generosa dels de sempre de sis mil obligacions, de cent pessetones de l'època cadascuna, destinades al finançament de les obres. La investigació està en marxa. Més d'un a la corda fluixa. Els telèfons dels despatxos institucionals treuen fum: «¿I tu què fas? El que facis tu! ¿Per què no fem el que faci l'altre?» Però, tots plegats, mossos, policia de delictes fiscals, jutge, funcionaris, representants institucionals, periodistes i tutti quanti, no saben de la missa dels euros la meitat... La cosa és tan esperpèntica —i a la vegada tan sabuda després de les obres de remodelatge que s'han fet al Palau de la Música Catalana— que només caldria anar a l'escenari i buscar a dins de la biga que el travessa, de fa anys, de bambolines a bambolines, i que no permet que sigui més gran per culpa d'una volta catalana que té a sota i que està protegida pel seu valor arquitectònic modernista. Els escorcolladors, si haguessin llegit novel·la negra de moda, no perdrien temps mirant paperassa. Els bitllets de 500 euros i els 2 milions i escaig que el jutge busca són allà dins, en feixos relligats amb paper d'embalar, ben guardadets... ¿I, si no, d'on es pensen que hem tret el vell costum, el catalans de soca-rel, de posar els calerons sota la rajola?

Circulars anteriors