«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 115 - Juny 2011

Un cigaló descafeïnat
Si fossin temps de taverna, el vell Luard de la balada de Josep Maria de Sagarra, després de saber què han acordat els representats dels escriptors, traductors i editors amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, postsignatures, postmanifestos i postploriqejos de tota mena sobre la continuïtat de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) arran de l'amenaça de desaparició d'aquest organisme per obra i gràcia de la popular Llei Òmnibus, potser s'encararia al taulell i demanaria al taverner un bon cigaló descafeïnat per celebrar la caiguda, mort i ascensió de la susdita Institució lletraferida.

Malgrat que els comunicats oficials han intentat donar a entendre que l'anomenada popularment "Llei òmnibus" no afectaria la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), el fet és que l'acord que han acceptat els representats dels autors, traductors i editors en aquest organisme, en una sessió presidida pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, els acontenta mantenint-los adscrits al Departament de Cultura, en una pretesa autonomia, que els deixa només la possibilitat de desplegar les activitats i projectes encaminats a una hipotètica modernització de la Institució en el moment que el 2012 commemorarà el 75è aniversari de la seva fundació i el 25è aniversari de la seva refundació, però que li escapça definitivament l'execució d'atorgar els ajuts a la creació que venia repartint anualment entre escriptors, traductors i entitats de promoció de la literatura catalana.

Aquesta funció, que tindrà encomanada el nou Institut d'Indústries Culturals —en procés de remodelatge i terminologia— representava per a la Institució de les Lletres Catalanes prop del 50% del seu pressupost. Una mena de salvavides d'emergència, doncs, ha fet que la Institució de les Lletres Catalanes mantingui, per ara, el seu perfil propi i que es reforci el paper del degà, a més de tenir una opció una vegada a l'any de presentar davant el Parlament de Catalunya un memoràndum sobre l'estat de les lletres catalanes.

Davant el perill inicial, segons el primer redactat de la Llei, de la desaparició de la Institució de les Lletres Catalanes, es van recollir signatures de particulars i institucions a un manifest que reclamava la totalitat de les atribucions de l'organisme. Amb l'acord acceptat, molts dels signants es poden sentir ara enganyats pel fet que el consell assessor ha acceptat a la primera de canvi, sense posar-ho a disposició pública dels signants i del conjunt de les associacions implicades, una resolució que sembla més una propina burocràtica i sentimental per respecte a la tradició que no pas una aposta de futur per a la continuïtat sostenible de la Institució de les Lletres Catalanes, la refundació de la qual, fa 25 anys, ja es volia que fos autònoma del tot, només gestionada pels escriptors, però va acabar en una ens autònom del Parlament de Catalunya sota la tutela del Departament de Cultura. Poc o molt, la història, un quart de segle després, es repeteix.

Llegeixi's, sinó, amb paciència, el redactat de l’acord de «modificació» de la llei de creació de la ILC:

Article 2. Objecte. 1. La Institució de les Lletres Catalanes té per objecte vetllar per la presència pública de la literatura, treballar per garantir el prestigi social dels escriptors i les escriptores catalans i exercir d’agent col·lectiu de les lletres catalanes davant la societat. / 2. Als efectes d’aquesta Llei, s’entén per “lletres catalanes” el conjunt de la producció literària en llengua catalana en qualsevol dels gèneres i difosa per qualsevol mitjà. / 3. Per acomplir aquest objecte, la Institució ha de vetllar pel compliment pels objectius següents: a) Promoure la literatura i fomentar la lectura en general. b) Protegir i difondre el patrimoni literari català. c) Impulsar el reconeixement social de les lletres catalanes i donar la màxima projecció pública als escriptors i escriptores catalans. d) Donar suport als escriptors i escriptores en llengua catalana i a les associacions del sector.

Article 3. Funcions. La Institució de les Lletres Catalanes té les funcions següents: a) Promoure el prestigi del sistema literari català en cooperació amb els agents públics i privats que actuen en el camp de les lletres catalanes o l’acció dels quals hi té alguna incidència. b) Promoure la presència pública, el coneixement i la difusió de la literatura catalana, la clàssica i l’actual, a l’interior del seu àmbit lingüístic, en tots els sectors i estaments de la societat i per tots els mitjans de difusió possibles. c) Participar en les accions de foment de la lectura i accés a la literatura que impulsin els organismes de la Generalitat i col·laborar amb altres organismes públics i les iniciatives privades en aquest àmbit. d) Promoure l’espai d’intercanvi i la relació entre els escriptors i les escriptores en llengua catalana de tot el domini lingüístic i amb els escriptors i les escriptores en altres llengües. e) Promoure la transmissió de la tradició literària catalana i la difusió del patrimoni literari català, i els estudis literaris en català i sobre la literatura catalana. f) Promoure, en col·laboració amb els organismes corresponents, la presència de la literatura i la dels escriptors i escriptores catalans en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació públics i privats. g) Definir i avaluar les línies de suport, difusió i foment relacionades amb el fet literari, d’acord amb les funcions que li corresponen. h) Presentar anualment a la persona titular del Departament competent en matèria de cultura i, com a mínim, una vegada cada legislatura davant el Parlament de Catalunya un dictamen sobre la presència pública de la literatura i el reconeixement social de les lletres catalanes. i) Aprovar el seu reglament de règim interior. j) Impulsar qualsevol altra iniciativa tendent a l’acompliment de les funcions que té atribuïdes. k) Realitzar qualsevol altra funció de naturalesa anàloga que li encarregui el Departament competent en matèria de cultura.

El fet és que el redactat burocràtic es pot llegir, si es vol, d'una altra manera. Només cal tornar al vell Luard i, amb una mica d'imaginació, i xarrupant un cigaló descafeïnat entre llavis, veure-hi, entre línies, un contraacord que si no fos que fa pena, es podria dir que potser faria gràcia i tot:

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s'esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i, si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!

Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l'as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d'urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!...»
Luard vinga a buidar un sac de mentides
de colors blaumarins i virolats
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l'escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d'escorpins i penes
fonedisses del greix
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l'encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l'aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.

Quan s'ha desfet el feix de nuvolades
i encar tremola esfereït al cel
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d'angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s'estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc.
Diu coses dolces de Marianneta,
coses coents d'un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d'oreneta,
de rems d'argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.

I avui, tot ple d'unes mentides vives,
per sempre s'ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d'una dona de mar blanca de cor
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l'han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit...
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda
i un plor de campaneta cap al tard
pel mariner Luard.

Circulars anteriors