No hi ha millor carta als Reis que el comunicat oficial [vegeu-lo aquí en facsímil de l'original] que el mateix dia de Reis, la Unió Europea ha fet públic reconeixent-los els tres com a membres de ple dret amb efectes retroactius des del 2 de juliol del 2019, que és quan s'hauria hagut de suspendre la comèdia de judici oficiada a la seu del Tribunal Suprem espanyol i retransmès per televisió com un culebró de mal guió. El regal de Reis, esclar (carbó per a ells!) ha enfurismat els diputats nacionalespanyolistes que tenen escó a Europa i que han corregut a queixar-se, encara amb la fava del tortell a la boca, demanant al president europeu que es faci enrere perquè no hi ha justícia més justa i resolucions més ben resoltes que les que fa la justícia espanyola i la Junta Electoral, dita «central». Diu que a Brussel·les... encara riuen ara.
Dedicat a tots ells, el conegut poema de J.V. Foix escrit el 1953 i encara vàlid avui:
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
