«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 243 - Febrer 2022

Els presagis d'una catàstrofe mundial fruit del «laissez faire, laissez passer»

La declaració de guerra mundial del nou genocida amb el dit índex a punt del botó vermell que amenaça el món, Vladímir Putin, s'ha fet present inesperadament i dramàticament a Ucraïna, a partir de la matinada del 24 de febrer. I la reacció internacional en contra ha estat ràpida i unànime, sí, pero sense poder dissimular la feblesa i l'actitud fruit del «laissez faire, laissez passer» dels últims anys que, per interessos econòmics, els anava bé de mantenir. Hem recollit excepcionalment un parell de reflexions alienes al nostre fòrum, que intenten clarificar i resituar la confusió generada.

UN “MIX” ENTRE STALIN I HITLER

Joan B. Culla
Historiador
© Diari ARA

Un manifestant sosté un cartell en què Putin apareix caracteritzat com Adolf Hitler a les protestes en solidaritat amb el poble ucraïnès de dijous 24 de febrer a Bucarest.

El març de 1918, amb els exèrcits austroalemanys a cent quilòmetres del Volga i a cinc-cents de Moscou, Lenin va haver de fer una tria: o salvava el nounat règim bolxevic, o preservava el llegat territorial dels tsars. Prioritzà la fràgil república soviètica i ordenà signar el tractat de Brest-Litovsk. L’estat rus hi perdia el 34% dels seus habitants, el 32% de la terra cultivable, el 54% de la indústria i gairebé totes les seves possessions europees, de Finlàndia a Bessaràbia (l’actual Moldàvia).

Vuit mesos després, el desenllaç de la Gran Guerra, i més endavant la victòria bolxevic en la guerra civil, van permetre revertir en part la catàstrofe de Brest-Litovsk. Només en part: amb la independència dels quatre països bàltics i de Polònia, amb la consolidació de la Gran Romania, la frontera occidental de Rússia havia reculat entre 300 i 800 quilòmetres respecte del 1914.

A finals de la dècada de 1930, Stalin va creure arribat el moment d’esborrar aquell greuge, i ho va fer sense manies ni escrúpols ideològics: pactà amb Hitler repartir-se Polònia i reocupar Estònia, Letònia i Lituània, declarà la guerra a Finlàndia (amb un èxit limitat), forçà Romania a “retornar-li” Bessaràbia i Bucovina. Naturalment, aquells guanys van ser escombrats per la salvatge invasió hitleriana del juny de 1941, però, un cop derrotada aquesta el 1945, Stalin obtingué una situació que no hauria somiat ni el més visionari dels seus predecessors imperials: no tan sols les fronteres russo-soviètiques arribaven fins més enllà de Königsberg (la ciutat de Kant) sinó que, a l’oest d’aquella línia, es creava un ample cinturó, un glacis defensiu d’estats satèl·lits -des de la RDA fins a Bulgària- que deixava l’OTAN (quan es creà, el 1949) a 1.400 quilòmetres dels confins més occidentals de l’URSS.

Per a la Rússia neotsarista de Putin aquella derrota incruenta, la humiliació de veure l’OTAN a zero quilòmetres del seu territori, clamava venjança i reparació.

Aquest confort geoestratègic s’acabà el 1989-1991 de la pitjor manera: de sobte, i amb la pèrdua no només del cinturó exterior, sinó també de les repúbliques soviètiques federades que havien protegit la Rússia estricta de la proximitat d’Occident: les tres bàltiques, Moldàvia, Bielorússia i, sobretot, Ucraïna. Vist des de Moscou, era un daltabaix només comparable a Brest-Litovsk. Per a la Rússia neotsarista de Putin aquella derrota incruenta, la humiliació de veure l’OTAN a zero quilòmetres del seu territori, clamava venjança i reparació. I cap contrapès democràtic intern no ha pogut frenar-la.

Si la lògica de l’actual invasió d’Ucraïna és, doncs, la mateixa que impulsà la política exterior de Stalin el 1939-40 i a partir del 1945, els mètodes, els procediments de Putin semblen inspirar-se tant en el dictador georgià com en l’altre gran exponent del totalitarisme del segle XX: Hitler. Pensem per exemple en la crisi dels Sudets de 1938. Per destruir l’estat txecoslovac, els nazis es van inventar una suposada persecució del govern de Praga contra la minoria alemanya de Txèquia; no van parlar, com Putin sobre el Donbass, de “genocidi” perquè la paraula encara no existia, però invocaren una violència imaginària per justificar l’ocupació militar del territori i la seva posterior annexió al Tercer Reich. Això de Donetsk i Lugansk no és més que un remake.

L’altre pretext de Putin per desfermar la guerra —que a Kíiv governen “feixistes” i que cal “desnazificar” Ucraïna— és més de matriu stalinista. Per a Stalin, tots els adversaris interns o externs del seu poder absolut i del moviment comunista que ell liderava eren feixistes, terroristes, agents o espies de potències estrangeres hostils. Si fins i tot els socialdemòcrates alemanys fins al 1933 eren titllats de “socialfeixistes”! Si àdhuc Andreu Nin, un cop segrestat i assassinat, va ser qualificat d’agent nazi-franquista! El txequista Putin, format en les acadèmies del KGB, sap bé com emprar la mentida i la intoxicació des de molt abans que s’inventessin les fake news.

Davant d’aquest panorama, els confessaré que un dels fenòmens que més m’indigna són els “pacifistes de Twitter”, i en especial aquells que tenen l’estómac d’escriure que les responsabilitats estan repartides, que tothom ha comès errors i que, en la crisi actual, “ningú hi vegi bons ni dolents”. Home, és clar que tothom ha comès errors! També el 1939 les democràcies occidentals havien errat molt i greument (a Espanya, a Munic, en totes les mesures d’appeasement...). Ara, ¿això les posava al mateix nivell que Hitler? En el desencadenament d’una guerra, ¿té idèntica responsabilitat l’agressor que l’agredit? Contemplant la població civil bombardejada i fugitiva, i els soldats russos atacants, ¿no hi podem veure bons i dolents?

Resulta entre inversemblant i patètic que el sectarisme ideològic pugui encegar fins a aquest punt persones que, per professió, haurien de ser mínimament ponderades; que, mogudes per un antiamericanisme i un antioccidentalisme de gel·laba i kufia, arribin a mostrar-se comprensius, o equidistants, davant l’agressió militar brutal ordenada per un dèspota ensuperbit i sanguinari.

Divendres passat la CUP va fer un comunicat denunciant “les accions militars que pateix el poble d’Ucraïna per part de Rússia i l’OTAN”. ¿L’OTAN ataca els ucraïnesos? Es veu que la CUP també s’apunta a la postveritat.

TRES ESCENARIS DE COM ACABA AQUESTA GUERRA

Thomas L. Friedman
Periodista, tres vegades guanyador del premi Pulitzer
© The New York Times

La batalla per Ucraïna que s'està desplegant davant dels nostres ulls té el potencial per ser l'esdeveniment més transformador a Europa des de la II Guerra Mundial i la confrontació més perillosa per al món des de la crisi dels míssils de Cuba. Veig tres possibles escenaris de com acaba aquesta història. Els anomeno “El complet desastre”, “El compromís brut” i “Salvació”.

L'escenari del desastre ja està en marxa: tret que Vladímir Putin canviï d'opinió o que Occident el dissuadeixi, sembla voler matar tanta gent com calgui i destruir tanta infraestructura ucraïnesa com sigui necessari per esborrar Ucraïna com a país lliure independent (i la seva cultura) i liquidar el seu lideratge. Aquest escenari podria conduir-lo fins a cometre crims de guerra l'abast dels quals no s'ha vist a Europa des dels nazis. Uns crims que convertirien en pàries globals Vladímir Putin, els seus amiguets i Rússia com a país.

El món connectat i globalitzat mai no ha hagut de tractar amb un líder acusat de cometre crims de guerra d'aquest nivell. El país de Putin té una massa terrestre que s'estén per onze franges horàries, és un dels grans proveïdors de petroli i gas del món i posseeix l'arsenal d'armes nuclears més gran del planeta.

Cada dia que Putin es nega a parar som més a prop de les portes de l'infern. Amb cada vídeo de TikTok i foto de mòbil que mostra la brutalitat de Putin, serà més difícil que el món miri cap a una altra banda. Però intervenir té el risc d'encendre la primera guerra al cor d'Europa amb armes nuclears. I permetre que Putin redueixi Kíiv a runa, amb milers de morts —igual com va conquerir Alep i Grozni—, li permetria crear un nou Afganistan europeu, escampant refugiats i caos.

Putin no té la capacitat d'instal·lar un líder titella a Ucraïna i abandonar-lo allà: un titella s'hauria d'enfrontar a la insurrecció permanent. Per tant, Rússia necessita instal·lar desenes de milers de soldats a Ucraïna per controlar-la. I els ucraïnesos els hi dispararan cada dia. És terrible que poc que ha pensat Putin en la manera com acabarà la seva guerra.

Tant de bo que l'única motivació de Putin fos el seu desig de mantenir Ucraïna fora de l'OTAN; la seva fam ha anat molt més enllà. Putin està en mans del pensament màgic: com deia Fiona Hill, un dels màxims experts nord-americans sobre Rússia, en una entrevista publicada dilluns per Politico, ell creu que hi ha una cosa anomenada “russky mir”, o “món rus”; que els ucraïnesos i els russos són “un sol poble”, i que és missió seva maquinar “la reunió de tots els russòfons de diferents països que en algun moment van pertànyer a la Rússia dels tsars”.

Per materialitzar aquesta visió, Putin creu que té el dret i el deure de desafiar el que Hill anomena “un sistema basat en regles en què les coses que els països volen no es prenen per la força”. I si els EUA i els seus aliats intenten interposar-se en el camí de Putin —o intenten humiliar-lo com van fer amb Rússia al final de la Guerra Freda—, assenyala que està preparat per fer-nos parar bojos. O, com Putin va avisar l'altre dia abans de posar la seva força nuclear en estat d'alerta màxima, qualsevol que s'interposi en el seu camí haurà d'estar preparat per enfrontar-se a “conseqüències que no ha vist mai” abans. Afegiu a tot això els cada cop més nombrosos informes que qüestionen la salut mental de Putin i ja teniu un còctel aterridor.

El segon escenari és que, d'alguna manera, l'exèrcit i el pobre ucraïnès resisteixin prou temps la blitzkrieg russa i que les sancions econòmiques comencin a ferir profundament l'economia de Putin, i així totes dues bandes se sentin forçades a acceptar un compromís brut. Aproximadament, implicaria que a canvi d'un alto el foc i la retirada de les tropes russes, els enclavaments de l'est d'Ucraïna que ara estan de facto sota control rus serien formalment cedits a Rússia, mentre que Ucraïna prometria explícitament que mai no entrarà a l'OTAN. Alhora, els EUA i els seus aliats acordarien aixecar les sancions econòmiques imposades recentment a Rússia.

Aquest escenari és improbable, perquè bàsicament requeriria que Putin admetés que és incapaç de completar la seva missió de reabsorbir Ucraïna a la pàtria russa, després de pagar un alt preu des del punt de vista econòmic i de les morts de soldats russos. A més, Ucraïna hauria de cedir formalment part del seu territori i acceptar que serà una terra de ningú permanent entre Rússia i la resta d'Europa, encara que almenys mantindria la independència nominal. També requeriria que tothom ignorés la lliçó ja apresa que no es pot confiar que Putin deixi en pau Ucraïna.

Finalment, l'escenari menys probable però el que podria tenir un millor resultat és que el poble rus mostri tanta valentia i compromís amb la seva pròpia llibertat com el poble ucraïnès, i aconsegueixi la salvació fent fora Putin del poder.

Molts russos deuen estar començant a preocupar-se, perquè mentre Putin sigui el seu present i futur líder, no tenen futur. Milers de persones estan baixant al carrer per protestar contra la guerra boja de Putin. Ho estan fent posant en risc la seva seguretat. I encara que és massa aviat per dir-ho, la seva empenta fa que ens preguntem si s'està trencant l'anomenada barrera de la por, i si un moviment massiu podria finalment posar fi al regnat de Putin.

Fins i tot per als russos que no fan res, la vida s'està desbaratant a petita i gran escala. Com va indicar el meu col·lega Mark Landler: “A Suïssa, el festival de música de Lucerna ha cancel·lat dos concerts simfònics amb un mestre rus. A Austràlia, l'equip nacional de natació va dir que boicotejaria un campionat mundial a Rússia. A les pistes d'esquí de la Magic Mountain de Vermont, un cambrer buidava ampolles de vodka Stolichnaya a la claveguera. De la cultura al comerç, dels esports als viatges, el món està evitant Rússia de múltiples maneres per protestar contra la invasió d'Ucraïna per part del president Vladímir V. Putin”.

I després hi ha la nova taxa Putin, que tots els russos hauran de pagar de manera indefinida pel plaer de tenir-lo com a president. Estic parlant dels efectes de les sancions creixents que el món civilitzat està imposant a Rússia. Dilluns, el Banc Central rus va haver de mantenir tancada la Borsa per evitar una crisi de pànic i va veure's forçat a pujar els tipus d'interès en un sol dia del 9,5% al 20% per encoratjar la gent a no desprendre's dels rubles. Malgrat tot, el ruble es va desplomar un 30% davant del dòlar. Ara val menys d'un cèntim de dòlar.

Per totes aquestes raons espero que ara mateix hi hagi alts càrrecs militars i d'intel·ligència russos, propers a Putin, que s'estiguin reunint en un armari del Kremlin i dient ben clar el que deuen estar pensant: o Putin ha perdut força com a estrateg durant el seu aïllament pandèmic o nega amb rotunditat com de malament ha calculat la força dels ucraïnesos, els EUA, els seus aliats i la societat civil global en general.

Si Putin continua endavant i arrasa les grans ciutats d'Ucraïna i la seva capital, Kíiv, ell i tots els seus amiguets no tornaran a veure mai més els apartaments de Londres i Nova York que van comprar amb les riqueses robades. No hi haurà més Davos ni més St. Moritz. En lloc d'això, estaran tots tancats en una gran presó anomenada Rússia, amb llibertat per viatjar únicament a Síria, Crimea, Bielorússia, Corea del Nord i la Xina, potser. Els seus fills seran expulsats dels internats privats, de Suïssa a Oxford.

O els amiguets col·laboren per expulsar Putin o tots compartiran la seva cel·la d'aïllament. I el mateix per al gran públic rus. M'adono que aquest escenari és el menys probable de tots, però és el que més s'acosta al somni que vam tenir quan va caure el Mur de Berlín el 1989: una Europa plena i lliure, de les Illes Britàniques a Vladivostok.

[Articles extrets de la secció d'opinió del diari ARA]

Circulars anteriors