«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 287 - Octubre 2025

Qui difama primer difama més bé
Si la cultura catalana fos el que hauria de ser, l'aparició, presentació i denúncia —deu anys tard— de l'escriptora i periodista Eva Piquer (Barcelona, 1969) sobre els comentaris digitals de l'articulista, filòsof i escriptor Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) dels quals van ser protagonistes ella com el seu difunt company de vida Carles Capdevila (Els Hostalets de Balenyà, Osona, 1965 - Barcelona, 2017), haurien provocat un terratrèmol de país del qual encara se'n continuaria parlant avui.

La realitat és que, després de l'acte multitudinari —tenint en compte que es tractava de la presentació d'un llibre— de l'assaig «Difamació. Autòpsia d'un escarni, classista, missogin i cruel» de la mateixa Eva Piquer (Club Editor, 2025) a la sala Paral·lel 62, no va passar de l'impacte del moment i d'algun comentari escadusser l'endemà i l'endemà no l'altre i prou.

Club Editor justifica la publicació amb aquestes paraules a tall de sinopsi: «Un opinador amb fama d’impertinent aprofita el càncer del director d’un diari per atacar la seva muller, periodista com ell. “Serà la vídua oficial de Catalunya!”, profetitza. I li dedica una sèrie d’articles que l’escarneixen mentre la malaltia s’emporta el seu marit. Deu anys més tard, la dona que va patir aquest escarni reflexiona sobre la natura de l’acte que es va cometre contra ella. ¿Què motiva un difamador? ¿Com opera la difamació? ¿Quines ferides causa? ¿Quina mena de subjecte disminuït en surt? Són preguntes que no interpel·len només els mitjans, sinó la societat sencera i global. Les xarxes socials ens han acostumat a la desqualificació i a l’insult per sistema. Un nombre d’usuaris cada dia més gran els practica, una majoria aclaparadora de persones els entoma sense poder protegir-se’n. Amb aquest assaig addictiu i brillant, Eva Piquer trenca la impunitat. Lluny de caure en la personalització de l’atac, fa servir la claredat de l’anàlisi i la força dels arguments per guanyar la partida a l’enemic. Llegint-lo tens la sensació que triomfa una cosa que val la pena: l’acció pertinent. Un llibre que no fa sang, sinó justícia.»

Llegit així, el lector ignorant dels fets ocorreguts per via interna digital fa deu anys, podria creure que es tracta d'una ficció atractiva d'aquelles que últimament han arribat d'altres latituds, però sobretot —i potser perquè la grandeur és molta grandeur malgrat que sigui tan senzill i barroer robar-los les joies de la corona del Louvre—, de la veïna metròpoli francesa.

El cas és que l'anonimat escollit per l'autora contrasta amb la identificació immediata que tothom va fer de la denúncia. Els que ja ho coneixien, perquè no els va venir de nou, i els que no ho coneixien perquè segurament no els va sorprendre que l'autor de la qualificada difamació per l'autora i l'equip editorial hagués dit el que va dir.

El presumpte difamador, doncs, l'escriptor Bernat Dedéu —actualment articulista en actiu en diversos mitjans —diàriament editorialista encobert d'«Els matins de Catalunya Ràdio» que condueix Ricard Ustell—, professor universitari, filòsof a hores perdudes i escriptor del que convingui, s'ha trobat desenterrant el que potser definiria ell mateix com a pecats de joventut deixats anar fa deu anys en el seu blog «La Torre de les Hores», de força ressò i nombre de seguidors en aquell moment, abans del boom del Twitter (X).

De la denúncia velada feta ara —la cosa no ha arribat a la justícia ni sembla que hi hagi intenció que hi arribi— es desprenia, però, que sí que l'autora de l'assaig instava els mitjans i les institucions que donen veu i espai al presumpte difamador a aplicar-li la pena de la “cancel·lació” —terme de moda que ha superat la del “telediariu”— malgrat que és difícil que la subtil petició arribés a bon port perquè el difamador del seu assaig passa a la història sota el sobrenom de “Ricard”. Tot fa pensar que algun assessor jurídic va advertir l'autora i l'editorial que utilitzar nom i cognoms en una publicació d'aquesta índole podia acabar portant conseqüències a la inversa del que la publicació pretenia.

Qui sí que s'ha donat per entès i no ho ha amagat és el mateix “difamador”, no el tal Ricard de la ficció sinó el de veritat, Bernat Dedéu, que després d'uns dies de veure-les venir i veure que no venien, es va decidir a alegrar la nostàlgia de la tardor amb la seva versió dels fets per mitjà d'un article publicat al diari digital El Nacional (13 octubre 2025) sota el títol «Ocàs i difamació» [article íntegre]. Llàstima que el debat i la intenció primera de la publicació i la presentació multitudinària s'hagin limitat a una mica de soroll, sí, però, com deia aquell, molt poques nous.







Circulars anteriors mes

| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |