Fa vint-i-tres anys d'aquella polèmica. Però els anys no han modificat aquest mals hàbits, ben al contrari, els han revisat i augmentat. Avui, el que aleshores va semblar un petit escàndol, és un escàndol acceptat per tothom. I de tant en tant, hi ha algun autor que li agrada recordar-ho, com ha fet ara —tocant a Sant Jordi sota el divertimento d'Eduardo Mendoza disposat a destronar el sant patró de la seva relació amb els llibres— l'escriptor Miquel de Palol en un article al diari El Punt Avui, un extracte del qual val la pena reproduir, llegir, reflexionar i, si així ho vol el gremi, callar per sempre.
«Els efectes laterals indiquen que els premis amb poca retribució econòmica i amb menys suposada difusió són acceptablement sans. I com més ben dotats, més tupinejats, pastelejats o com se’n vulgui dir. Les proves hi són, i aquest cronista s’acollirà al dret periodístic de no revelar les fonts per explicar-los com funciona (...).
»L’editor localitza un personatge mediàtic, de l’àmbit de la televisió, de l’espectacle, de la música lleugera, de la política. En més o menys grau, depèn del cas, arregla i pentina un original ja existent, o el recuina, o el tradueix, o el reescriu de nou per obtenir un text literàriament pla, inconsistent i innocu, sense errors sintàctics i amb la puntuació discretament ajustada i, sobretot, amb un conflicte mínim per entretenir sense llevar al consumidor ni un minut de son. A l’abast de la facultat lectora de qualsevol ciutadà capacitat per llegir l’eslògan d’un anunci i, amb una mica de sort, per entendre’l.
»Es convoca el premi, i un comitè de selecció —desconec si format per un individu o per catorze— fa una tria, però a la inversa, descartant les obres amb possibilitats de resultar guanyadores, i presentant al jurat el candidat pactat i precuinat per ells acompanyat per uns quants nyaps no tal sols impremiables, sinó il·legibles. El jurat, format pel bo i millor de cada casa, no té més remei que votar un mal menor al qual la majoria de ciutadans no analfabets es pregunten quina gràcia li han trobat.
»Deixo al criteri del lector imaginar si el jurat està al cas de tal procés. En conversa de fa un temps amb un parell de pròcers del grup Planeta, els vaig exposar les meves reticències davant del procediment, i em van fer saber que no hi havia greuge per a l’erari públic, que com que són una empresa privada poden fer el que els doni la gana. D’acord, penso, però aleshores no en diguis “Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull”. Treu les teves brutes mans del nom de l’eremita de Randa i digue’n “Premi de les Meves Gònades”.
»Des del punt de vista ètic, en la meva opinió el cas només planteja una ofensa greu: que els lletraferits que, diguem-ne, de bona fe es presenten al premi no sàpiguen que les probabilitats de guanyar-lo són zero patatero, com va dir un.
»Una altra cosa són els efectes culturals. He expressat en més d’una ocasió el meu parer sobre la barbàrie consegüent d’estar substituint la prescripció pel mercat. La qualitat, el significat històric, la capacitat d’expandir la consciència, la consistència formal d’un llibre, són irrellevants. De l’únic de què es tracta és de si es ven prou. La destrucció de l’hàbitat literari comença a ser més que una expectativa, ja és un fet, i a punt de ser irreversible, si és que ja no ho és.
»I hi ha una conseqüència encara més danyosa per a la societat. La decadència promoguda per les grans empreses editorials i les institucions no és només una qüestió de diners. L’estratègia de prioritzar objectes de cultura industrials al pretès abast de la majoria no és innocent, ni tan sols és nou. És un avatar més del mil·lenari panem et circenses. Una societat intel·lectualment disminuïda és molt més fàcilment manipulable que una d’instruïda. Els promotors dels llibres “a l’abast del major nombre possible de lectors” són l’autèntica extrema dreta del país.»
