«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 296 - Juliol 2026

A la nova vida, vull ser un robot d'IA

Mentre els mitjans de tota mena s'esplaien mostrant les virgueries que la Instel·ligència Artificial pot arribar a fer, sense fer referència a la més important: treure el pa de la boca dels que viuen de la creació en aquest primer quart de segle XXI, els partits d'ultradreta obsessionats amb la immigració com a peça a combatre perquè segons ells treuen precisament el pa de la boca dels que tenen sang pura, aviat hauran de canviar de tàctica i dirigir els seus dards populistes contra el gegant de la Intel·ligència Artificial, que és qui de debò els traurà el pa de la boca a ells i tot, confeccionant discursos molt més eloqüents, raonats i creïbles dels que han anat espargint fins ara.

El filòsof francès Éric Sadin ha estat una de les veus més crítiques contra l'ús de la Intel·ligència Artificial. Ja fa vuit anys, va publicar l'assaig «L’Intelligence artificielle ou l’enjeu du siècle», on argumenta que la IA és una revolució que cal resistir, ja que condueix —afirma— a una marginació progressiva dels humans. Fa tres anys encara era més pessimista i constatava amb preocupació la subjugació dels humans a les màquines amb un altre assaig, «La Vie spectrale. Penser l’ère du métavers et des IA génératives». I fa només un any, va insistir, encara més preocupat amb l'assaig «Le désert de nous-même», on argumenta que la intel·ligència artificial generativa, que pot fer tasques cognitives més ràpidament que els humans, representa un punt d'inflexió en la història de la humanitat.

Éric Sadin afirma que davant l'huracà de la IA generativa, només queden dos o tres anys per actuar, altrament, serà massa tard per aturar el cop. Per això, és interessant aquest article publicat a la premsa internacional del mateix autor on intentar fer un clam a favor del llibre —a saber si només el de paper perquè fa cara de no ser gaire amic de les digitalitzacions— on exposa sense embuts que la caiguda en la venda de llibres és inquietant, sense amagar, esclar, que darrera d'aquest fet hi ha la caiguda com un castell de cartes de tot el sector. En el fons, una manera d'admetre que només e contacte personal entre autor i lector és l'únic que salvarà, si no el llibre, almenys, la creació. Heus-lo aqui:

Salvar el llibre en l’era de la IA generativa
Éric Sadin

Des de la generalització d’internet en el canvi de segle, la perspectiva d’un possible final del llibre ha estat un tema recurrent. Aquesta conjectura, que abans volíem creure infundada o condemnada a ser indefinidament ajornada, ara sembla bruscament estar cobrant força.

Hi ha diverses raons que la motiven. Des de fa alguns mesos, el descens de la venda de llibres per tot Europa arriba a nivells inquietants. La contínua reducció del temps dedicat a la lectura està ben documentada, com demostren estudis recents dedicats a aquesta qüestió. El preu de les novetats s’està tornant prohibitiu per a la majoria dels consumidors. Any rere any, no deixem d’assistir a una inflació en l’aparició de títols que té com a efecte fragilitzar el conjunt del sector.

A les grans ciutats, l’import dels lloguers de les llibreries, que es beneficien d’alguns dels marges de benefici més reduïts del món del comerç, s’està tornant insostenible. A més, el mercat del llibre de segona mà ocupa una part cada vegada més important, sense que els ingressos que genera s’incorporin a la cadena de valor habitual del sector.

A mesura que s’acumulen els senyals alarmants, un altre factor, encara més insidiós, està a punt de clavar un cop fatal al que ara s’assembla a un gegantí castell de cartes. Aquest factor és la IA generativa, que, si no ens posem en guàrdia, fa planar l’amenaça d’una mort, pura i simple, de la producció editorial existent.

I això es deu a tres raons principals. Primer, la lliure posada a disposició de les tecnologies de generació de textos automatitzada només pot conduir a una devaluació del llenguatge. Perquè des del moment en què tothom tingui accés a sistemes que ens permetin evitar l’esforç, és el mèrit —i fins i tot el prestigi, quan es tracta d’obres intel·lectuals— associat a la nostra capacitat natural de produir discurs el que es comença a difuminar.

En segon lloc, és inevitable que en aquest nou context es generalitzi un clima de desconfiança envers qualsevol nova publicació, ja sigui d’una manera conscient o inconscient. La raó és que cada vegada serem més incapaços de distingir entre les creacions humanes i les generades per màquines.

En aquesta situació, imaginem un Arthur Rimbaud publicant en aquest moment, els 19 anys, «Una temporada a l’infern», i rebent comentaris incrèduls que afirmen que és impensable que una persona tan jove pugui ser autora de tals pàgines. El règim del dubte es converteix, amb el temps, en un verí capaç de minar l’interès per la literatura, per fer emergir al seu lloc un procés invers: multituds que generen “ficcions” o “assajos” que responen als seus més petits anhels, tornant- se cada vegada més indiferents a les perspectives singulars dels altres.

En tercer lloc, i en aquesta mateixa línia, ja proliferen obres que només es poden qualificar de “tartufes”. Aquestes obres provenen de falsaris que, sense vergonya, gosen signar aquestes produccions artificials amb l’objectiu d’obtenir beneficis simbòlics i pecuniaris d’aquesta situació totalment deslleial. Una dinàmica que no pot sinó alimentar la confusió i descoratjar encara més els consumidors.

En vista d’aquest panorama ombrívol, assistim a la presa de decisions a l’altura de les circumstàncies per la professió i pel poder legislatiu? Desgraciadament, avui dia, només es pot constatar l’apatia. I si pensem que el camí adequat són les demandes formulades els últims anys a les empreses que fan servir robots per recollir material al si dels corpus protegits perquè retribueixin els que tenen els drets d’autor, llavors estem equivocats completament.

Perquè dur a terme un tracte amb la indústria de la intel·ligència artificial significa no veure la doble implicació que té per a l’obra: la de contribuir a la sofisticació d’aquests sistemes i, en conseqüència, posar en perill els oficis del llibre, en primer lloc, el dels autors. En realitat, en vista de la greu amenaça que, des dels primers dies, representaven aquests pillatges, hauria calgut llavors no pidolar i demanar-ne la prohibició pura i simple.

Per això, apartant aquells enfocaments miops i finalment mortífers, convindria, sense més dilació, afirmar alt i fort la inviolabilitat d’uns certs principis i de posar fil a l’agulla per fer-los respectar mitjançant algunes mesures concretes. N’enunciem quatre que, d’ara endavant, haurien de formar part de les noves taules de la llei de la vida del llibre.

En primer lloc, s’hauria d’establir un acord entre editors —a escala nacional o europea— per dur a terme l’encàrrec de detectors sofisticats, i d’ús mutualitzat, de corpus sintètics, que permetin d’aquesta manera una vigilància constant.

En segon lloc, i en aquesta mateixa línia, s’hauria d’incloure sistemàticament als contractes que lliguen a autors i editors una clàusula que estipuli que, quan presenten un manuscrit, l’autor es compromet a no haver fet servir la IA generativa, ni en tot ni en part, durant el procés de redacció. I si resultés que aquest fos el cas, l’editor, en vist del perjudici sofert, tindria el dret a emprendre accions legals davant els tribunals.

En tercer lloc, ja que es tracta de treballar per instaurar confiança, s’hauria d’estampar en cada guarda de llibre una declaració amb aquest esperit: “Ni aquest llibre, ni cap frase, emana d’una intel·ligència artificial”. Un jurament que establiria un pacte moral amb el lector.

En quart lloc, un principi semblant hauria d’estar en vigor per a la traducció d’obres de literatura i ciències socials, ja que només els éssers dotats de sensibilitat són plenament capaços de captar tota la densitat semàntica d’un text. A més, es tracta de professions que testimonien la diversitat i la grandesa de la nostra humanitat i, com a tals, no han de ser sacrificades a l’altar glacial de la racionalitat comptable.

Tots aquests procediments, tenint en compte el context completament transformat dels últims anys, atorguen al públic el dret d’estar al corrent, d’alguna manera, de la composició dels materials. Si no volem despertar, en el pas a la pròxima dècada, en un món que s’hagi desviat definitivament de la nostra passió natural per la curiositat, l’imaginari i la reflexió pacient, llavors forma part de les nostres més altes responsabilitats abordar amb urgència i de cara aquestes qüestions absolutament vitals.

Circulars anteriors