«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Viatjant, he pogut observar que els hàbits en els horaris de menjar són un bon indicador de l'orientació del teixit productiu d'una societat (per exemple, dinar d'hora implica venir esmorzat de casa). I un país que dina a quarts de tres i sopa a les deu no pot pretendre asseure's a taula amb els que dissenyen el futur, perquè ells ho fan a hores diferents. Els italians (els més mediterranis de tots) dinen a la una i sopen a les nou. Els francesos (¿potser no en saben prou, de taules?) dinen a quarts d'una i sopen a quarts de nou. Així ho feia Catalunya a principis del segle XX. Però ara ja no. Hem derivat, com malauradament en molts altres aspectes, cap a l'espanyolisme d'arrels funcionàries i agràries de les quals hem fet conya el segle i mig previ a la Transició: arribar a la feina a quarts de deu, parar immediatament per esmorzar, dinar a les tres, sopar tard, etc. El fet, en si ja prou greu, esdevé inquietant en veure com aquests hàbits són estimulats per un sistema educatiu que es vanta de català, i que treballa per tal que el futur dels nostres fills topi amb els costums dels països seriosos. Pel que fa als idiomes, fa temps que vaig descobrir que tot el nostre sistema educatiu està especialment dissenyat per tal que els nostres fills, llevat del castellà, no n'aprenguin cap. Ara, a més, descobreixo una altra decisió estratègica: els aberrants horaris de batxillerat. Resulta que el meu fill comença les classes a les vuit del matí i les acaba, sense haver dinat, a dos quarts de tres. Sí senyor! Això és preparar el país per als hàbits internacionals. Oi que sí, consellera? Desmoralitza comprovar que fins a la mort de Franco, la tendència fou emmirallar-nos en Europa, i que arran de la Transició, el nostre model a calcar ha passat a ser el de l'espanyolisme més caspós. I no em cansaré de denunciar-ho ad nauseam, si cal. Perquè amb determinades accions de govern per part de gent que s'autoqualifica de nacionalista, no ens calen enemics a Madrid. Ni quintacolumnistes. Nosaltres solets, si ens donen prou temps, som capaços d'anar desballestant, a poc a poc, un país sencer.

Xavier Roig
"En vies de subdesenvolupament". Avui, 28.09.2003

La literatura catalana està segrestada per grans editorials, de manera que les petites i mitjanes han de matinar molt. La literatura catalana està segrestada per directors literaris, mitjans de comunicació, i llibreries que saben, a la perfecció i a tot moment, què "vol la gent". La literatura catalana està segrestada per unes institucions que no saben ni tan sols repartir els seus recursos equitativament entre els diferents gèneres literaris. La literatura catalana està segrestada per unes estètiques determinades en lloc de ser plural i rica. La literatura catalana està segrestada per l'imperialisme barceloní i principatí. En fi... Seguidament, el professor Ollé em diu que sóc destructiu i que tot és una estratègia per buscar reconeixement. No sóc destructiu sinó crític. Crec i sempre he cregut en l'extraordinària qualitat i riquesa de la literatura catalana, i el que critico és l'actitud reduccionista de certs interessats que sigui una petita literatura on ells mateixos, que són petits, poden destacar moltíssim.

D. Sam Abrams
"'Da capo' o 'Play it again, Sam'". Avui, 25.09.2003

Dia gloriós per a allò que tan eufemísticament en diuen la "democràcia espanyola", el Congrés de Diputats va rebutjar la proposta del Partit Socialista en què s'instava a retirar les ajudes que l'Estat dóna a la Fundació Francisco Franco. L'any 2002 va ser la fundació privada que més diners va rebre del govern --deixant a banda fundacions com la Juan Ramón Jiménez, que no varen cobrar ni un euro--, i enguany és la segona fundació amb més ajuda pública. Els objectius de la Francisco Franco, com podeu imaginar, són del tot lloables. Cito els tres que la guardiana de la Fundació, l'ínclita filla, considera fonamentals: lloar i enaltir la figura del dictador, entès com un salvador, húmil i pobre, que ho va donar tot per la reconquesta espanyola; explicar la veritat de la història: Franco no va destruir l'ordre democràtic, sinó que va alliberar Espanya de la revolució comunista; i ajudar, promocionar, organitzar tots aquells actes de glorificació del franquisme, especialment els vinculats al 20-N. Aquests bonics actes d'enaltiment feixista que generalment acaben amb violència, vandalisme i agressió. A banda de tan conciliadors objectius, la Fundació patrimonialitza milers de documents que són del llegat col.lectiu -el nombre de "papers íntims" és ínfim- i fins ara ha negat el seu accés a historiadors de renom que volien consultar-los. Diuen, en un devessall de generositat que ens ha commogut, que a partir de l'any que ve els deixaran veure... No especifiquen, però, si caldrà besar els anells de la Carmencita o els relicaris de les supervivents de la Sección Femenina, que els custodien, per poder-los consultar. Res no seria estrany.

Pilar Rahola
"Franco, Franco, que tiene el culo blanco...". Avui, 25.09.2003

És, per tant, una conseqüència lògica que amb un timoner com aquest Serra d'Or fos, juntament amb Destino, la revista de referència de la intel.lectualitat en uns temps, tot sigui dit de passada, en què la presència social de la intel.lectualitat era força més poderosa que ara. A part de la seva dimensió diguem-ne ideològica, la divisió de lletres de la revista tenia un pes específic important, i el prestigi del premi de la crítica que s'atorgava era innegable. Què en queda, avui, de tot això? La presència de la revista entre els capdavantars del gremi de les lletres és nul.la; fa anys que no sento dir a cap col.lega "¿has vist, el Serra d'Or d'aquest mes...?", i ni recordo l'última vegada que algú se m'ha acostat dient "pel Serra d'Or del mes tal preparem un dossier sobre...". D'altra banda, un cop d'ull als premis de la crítica mostra, a més d'un jurat amb editors i funcionaris en lloc de crítics, incomprensibles fluctuacions en els premiats entre noms indiscutibles i aparicions més que arbitràries; hi ha escriptors que hi semblen abonats, i figures senyeres que no en tenen cap. Una mal moment per al llegat de Maur Boix i Selva.

Miquel de Palol
"Llegat dels temps obscurs". Avui, 23.09.2003

En Floquet de Neu s'està morint i els barcelonins, seguint les ordenances del corresponent ban municipal, han començat a desfilar per davant de la gàbia del cèlebre goril.la per acomiadar-se'n amb una càmera digital i una llagrimeta. Ja s'ha parlat, en instàncies oficials, de dedicar-li un carrer i un monument, "per tot el que ha aportat en Floquet a aquesta ciutat", quan es produeixi el decés. Quan això succeeixi, és d'esperar que els barcelonins s'abocaran al carrer per formar una multitudinària comitiva fúnebre, a fi d'expressar el darrer comiat a l'animal. Potser és això el que hem perdut en un segle: l'any 1901, els barcelonins sortien en massa al carrer per fer el seguici funerari del poeta Jacint Verdaguer; l'any 2003, faran el mateix per una mona. Tampoc no ens hauríem de sorprendre massa: al cap i a la fi, l'eximi Floquet de Neu ja compta amb una biografia i un biògraf, diguem-ne, oficials (és llàstima que s'hagi de morir aviat; si tingués temps, valdria la pena que el mateix Floquet provés d'escriure unes memòries: en comparació amb l'esmentada biografia, segur que literàriament hi sortiríem guanyant), de manera que ja tenim on recórrer per il.lustrar-nos sobre els detalls de la seva interessantíssima vida, amb la qual, pel que es veu, es troben disposats a identificar-se un nombre considerable de catalans.

Sebastià Alzamora
"Mones com nosaltres". Avui, 19.09.2003

L'existència de les bandes de caps pelats és coneguda. I faig servir el terme caps pelats perquè no entenc la necessitat de l'ús de l'eufemisme joves d'estètica skin que suavitza una realitat que precisament ha nascut per fer-se veure i provocar. Com tampoc no parlaria de persones amb estètica de Guàrdia Civil per referir-me a aquests servidors --o salvadors-- de l'altra pàtria que són avisats per protegir una activitat de festa major de les previsibles salvatjades dels neonazis, i que acaben colpejant i detenint els de l'altra banda, és a dir, persones amb una clara estètica de ciutadà que pren la fresca durant la festa major. Mentrestant, la delegada del govern, d'estètica ara sí que em deixeu parada, diu que ho farà investigar per alguna unitat amb estètica ulleres de sol fosques, mentre hi ha diaris d'estètica no em prendré pas la molèstia que ja han enterrat el tema per no incomodar la concurrència. Disculpa tanta desídia, possiblement, que aquests caps pelats, segons les llistes que fa anar l'administració Bush i la Unió Europea, no formen part del terrorisme internacional. Situació ben diferent d'aquells tres joves de Torà, presumptes perillosíssims terroristes, acusats per l'intrèpid Garzón d'estètica Santiago y cierra España, d'abocar pintura química, possiblement tòxica i de color revolucionari, damunt d'un caixer automàtic i a qui va fer falta incomunicar en una presó de Madrid per descobrir-ne les connexions internacionals.

Salvador Cardús
"Una estètica que se la trepitgen". Avui, 19.09.2003

La crítica de debò a casa nostra passa per un moment difícil: no existeix. O potser fóra millor dir i creure que sí que hi és, però malauradament no té plataformes on expressar-se. Les seccions de cultura i literatura dels grans diaris del país podrien deixar-los opinar, però semblen preferir els judicis de quatre ressenyistes que sense un bon nivell de referències textuals es creuen legitimats a dir de tot, o a dir ben poc quan, per exemple, es tracta de literatura catalana. La voluntat d'alguns autors catalans d'escriure amb criteris d'excel.lència, exquisidesa, rigor i volada intel.lectual, sembla que molesta l'intocable gremi dels ressenyistes, acostumats a menysprear llurs obres amb quatre vaguetats dites amb insolència. És l'hora d'engegar motors i de reprendre una tradició de crítica documentada, seriosa i elegant, que actualment i amb pena constatem que manca. En un món i en uns temps en què gairebé ja ningú no llegeix res, per què els nostres suposats crítics perden el temps i les energies només fent esment d'allò que no paga la pena de conèixer i fan sempre cara de pomes agres davant qualsevol proposta valenta i innovadora? Per què, en canvi, no parlen en positiu recomanant-nos bons llibres i coses per aprendre d'allò que, llunyà o proper, de ben segur encara no sabem? Mira que n'hi ha! El to i el panorama de la literatura catalana que dibuixen canviaria.

Manel Forcano
"Carta a Manel Ollé des d'un 'hammam' d'Alep". Avui, 18.09.2003

Hi ha uns quants escriptors que sobren. Impedeixen avançar amb fluïdesa la imparable cursa cap al poder literari de l'escamot d'avançada. S'han anat trobant en aquest viatge alguns joves poetes (Bofill, Alzamora, Martínez Inglés...) i alguns ja no tan joves poetes reciclats de la generació dels setanta (Palol, Abrams, Bru de Sala...). S'exciten mútuament. Greus i cellajunts, susciten presumptes debats estàtics i amollen diagnòstics apocalíptics i teories conspiratives (la mediocritat envaeix el país, cal fer fora del poder les generacions que ens han precedit...). Proclamen consignes (cal fer literatura d'idees, cal ser aristocràtics i apostar per l'elitisme, cal haver llegit 'La muntanya màgica') [...] Més que voler escriure sempre han volgut ser escriptors: i no suporten que el país no els reconegui com a tals a primer cop d'ull amb les reverències que fan al cas. En el camp de la creació han anat canviant d'objectius segons el vent i la conveniència estratègica: Josep Carner, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Quim Monzó, Jordi Puntí... Tots ells d'una mediocritat manifesta i provada. En el camp de la crítica la consigna, de moment, és fer fora Julià Guillamon i de passada uns quants crítics més que també molesten. [...] ¿Sabien vostès que la Revolució Cultural de Mao Zedong va començar amb una discussió als diaris sobre una crítica literària? Les maneres expeditives, jovenívoles i d'aparença avantguardista que per aquí es prodiguen amaguen tics totalitaris, directament dirigits conta el pensament crític. Així van alguns fent bullir l'olla. De passada estenen com un núvol fosc el descrèdit i el desprestigi sobre la literatura catalana actual.

Manel Ollé
"Els escriptors de més". Avui, 17.09.2003

L'excessiva centralitat dels ressenyistes i dels suplements dels diaris ve augmentat i fomentat per tres qüestions més: la inadmissible distància entre la universitat i la societat civil, el silenci crític de la majoria dels escriptors i la del públic lector. Repassem-les. La universitat té un deute amb la societat que la finança, i el deute es paga a partir d'una proximitat a la societat i una sèrie d'actuacions desinteressades a favor de la marxa de la cultura. Ara per ara, la universitat sembla una empresa privada autista, que cínicament s'alimenta de l'erari públic. Quant al silenci crític dels escriptors, només cal recordar l'extraordinari efecte catalitzador i ordenador de l'obra crítica de Carles Riba o Gabriel Ferrater i preguntar-nos si existeixen figures així avui. La resposta és no, perquè els autors estan tancats en el gegantí somni autoeròtic de les seves pròpies obres i no tenen temps per a la generositat. I, per acabar, el públic lector no té canals de comunicació significatius per expressar les seves opinions i es deixa intimidar per la prepotència blindada dels ressenyistes oficials, quan, segons el mateix Walter Benjamin, és absolutament necessari que el crític sigui avaluat pels lectors. Solucions? Diverses. Trencar immediatament el monopoli indiscutit dels suplements de llibres dels diaris i dels ressenyistes que intenten suplantar els crítics de veritat. Crear més plataformes per als crítics de veritat. Democratitzar realment la universitat i apropar-la a la societat. En aquest sentit, cal recordar que la universitat és l'únic òrgan de la societat que no ha passat realment per la Transició i manté intactes les seves formes autocràtiques i autoritàries. Encoratjar la generosa participació dels autors en el món de la crítica, perquè tenen l'autoritat inqüestionable de la creació. Desenvolupar vies d'expressió perquè els lectors puguin exercir el seu paper legítim de crítics dels crítics. La situació, ja ho he dit, és confusa i desconcertant, però no insalvable.

D. Sam Abrams
"Criticar els crítics". Avui, 11.09.2003

Rubert de Ventós diu que Pujol vol la llibertat i que la gent no se n'adona. Però a mi el que pensin els polítics no m'interessa, sinó el que fan. I no m'ha satisfet el que han fet des del famós cambio. La culpa principal la va tenir el PSOE, però els polítics catalans també: s'han passat el dia a Madrid, que és una ciutat de gent agradable i res més. El que em preocupa és Catalunya i la seva gent. Pujol ha debilitat la catalanitat, ha estat un polític nefast. El problema de Catalunya no s'ha de resoldre a Madrid, sinó a Catalunya, enfortint-la, educant-la. Tots els partits catalans, inclòs ERC, giren avui al voltant del PP i de Madrid. La societat catalana està desarticulada, s'està desfent. Com deia Ortega en referència a Espanya, Catalunya està invertebrada, és un lluç bullit. Catalunya no existeix, no té columna vertebral, és com un caneló. I el cafè per a tots de les autonomies per a nosaltres és un cafè aigualit. L'11-S no l'hauríem de celebrar amb senyeres sinó amb llaços negres. Espanya, en canvi, està sent objecte d'una vertebració neofranquista. Tenim un rei a qui va nomenar Franco, que és descendent de Felip V i que va arribar a dir que mai no es va imposar el castellà per la força!

Carles Fontserè
"Catalunya és un lluç bullit". Avui, 11.09.2003

Els regents del poder a l'Estat espanyol, com tots els poders efectius en el món i en la història, no deixen anar competències si no és empesos per alguna circumstància. Caldria saber de quins ressorts disposa en Maragall i quins agents catalans el recolzen per dur a terme tot això, per empaitar una part tan substancial del pastís espanyol, una part que a mi no se m'acut, ara mateix, res que obligui la gent de Madrid a deixar-la anar. Però els grans cops de timó de la història sempre s'han fet amb plantejaments i accions que abans la majoria consideraven impossibles, de manera que, tot plegat, si no s'intenta no se surt mai del forat. En qualsevol cas, o una cosa, o l'altra. Tal com estem no podem continuar. Tot el que no sigui o bé la independència raonada o bé la meitat efectiva d'Espanya, la que correspon als hereus de la Corona d'Aragó, o és el PP, del qual no cal dir què se'n pot esperar, o, tal com ja s'ha vist després de més de vint anys, no porta enlloc. És no existir, és ser entremig en la perpètua indefinició, en la inacabable frustració de l'expoli fiscal, de l'exclusió del poder operatiu, del barrament de la imatge identitària. El que no és ni carn ni peix, passat quasi un quart de segle, ja es veu on ens ha dut: com deia Groucho Marx, després d'anys de grans d'esforços, del no-res a la més absoluta misèria.

Miquel de Palol
"O una cosa o l'altra". Avui, 09.09.2003

A la cloenda de l'acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat a Paco Candel, el president Pujol recordà alguns dels mèrits del guardonat, entre els quals la seva manera de dir les coses en els seus llibres i articles d'opinió sobre problemes socials no resolts per les diverses administracions del sistema polític que ens hem donat democràticament. En un moment del seu desgavellat discurs, el president s'adreçà directament al premiat assegut a la seva dreta i li digué: "Mira, tu hi poses tendresa, en els teus llibres..., i les teves crítiques són sempre afectuoses". I ho va dir afectuosament perquè el president és amic de Candel i sap que la d'ells és una amistat antiga i posada a prova en temps difícils. Això explica que es tutegessin amb tanta naturalitat en un acte solemne i instructiu si el sistema de megafonia del Saló de Sant Jordi no fos un desastre. És vergonyós que des dels micròfons de la mesa i de la tribuna per a l'orador de torn, no s'entengui el que s'hi diu a un auditori convidat. Les deficiències de la megafonia han suscitat, en els darrers anys, queixes, retrets i protestes cada cop que s'hi celebren actes institucionals, amb un públic addicte, educat i tolerant amb els defectes tècnics, de protocol o de logística, terme militar que ara s'aplica a l'organització de qualsevol esdeveniment cultural, econòmic, polític o lúdic previstos per a molts assistents, entre els quals, persones grans amb problemes de mobilitat i auditius, limitacions que la logística hauria de tenir en compte per evitar situacions com la que es produí dimecres quan el tronat ascensor del vetust Palau de la Generalitat s'encallà a l'hora d'entrar al Saló de Sant Jordi, cosa que va obligar alguns convidats octogenaris, entre els quals Medalles d'Or, Creus de Sant Jordi i dos Premis d'Honor de les Lletres Catalanes, a l'esforç temerari de pujar per l'escalinata amb barana de marbre sobre la qual lliscaven els vells i artròsics dits, posant en perill l'estabilitat de les gastades carcasses. Amb penes i treballs, els vells convidats "vam fer el cim" per ser presents a l'homenatge al nostre estimat Paco Candel. Aquesta és una crítica afectuosa però dubto que serveixi d'alguna cosa. Potser fóra més eficaç la pancarta i el repic de cassoles sota el balcó del Palau de la Generalitat. El mateix guardonat, des de la mesa del solemne acte al seu honor, es queixà amb el seu estil directe i afectuós: "Amb aquest equip de so, no he entès res del que heu dit. ¿I vosaltres?", afegí adreçant-se als altres membres de la mesa. El president Pujol contestà: "Nosaltres tampoc". Episodi per a la història. Als que escrivim regularment, opinant sobre el que veiem, oïm o llegim, ens demanen sinceritat a l'hora de criticar el que no rutlla en aquest país. "Critiqueu, critiqueu sense por", ens diuen. Però afectuosament, és clar.

Teresa Pàmies
"La crítica afectuosa". Avui, 08.09.2003

Estic avergonyit del meu govern, han fet una feina incompetent. Molts americans sabíem que militarment la guerra la guanyaríem amb rapidesa, però també prevèiem que l'administració no tindria capacitat per resoldre els problemes posteriors al conflicte. Han estat arrogants i ineptes, molts esperem les properes eleccions per votar algú altre (...) Israel i Palestina són com dues persones encantadores per separat, però que juntes es comporten de manera horrible l'una amb l'altra. Sols no seran capaços de superar els seus problemes i necessiten algun conseller matrimonial. Res de bo passarà fins que els Estats Units hi donin un cop de mà, però una altra vegada l'administració americana no ha tingut la capacitat de fer-ho.

Woody Allen
"Un govern inepte". Avui, 07.09.2003

¿L'Alcorà serà usat com un text d'espiritualitat íntima, enriquidora i lliurement assumida, o serà l'excusa per a una concepció política i penalista de la nostra societat? ¿Serà usat com a text religiós o com a paraigua justificador per a l'opressió femenina? ¿Cada volta que algun col.lectiu islàmic demani, en nom del fet religiós, que es retallin drets fonamentals, el Centre Islàmic aixecarà la veu per denunciar-ho i combatre-ho? Per exemple, ¿els imams magribins o de qualsevol altre indret que vinguin a dirigir les nostres societats islàmiques -o que ja vénen- assumiran els drets democràtics que existeixen al nostre país? Qui els farà el reciclatge? ¿Casos lamentables i delictius com els de l'imam de Fuengirola, que ensenyava com pegar les dones sense deixar marques --en un llibre publicat a Barcelona!--, seran denunciats pel Centre, o protegits? ¿Casos com els de la demanda que hi hagi horaris femenins i masculins a les piscines públiques, deixaran de produir-se, per a èxit del sentit comú? I què me'n diu de l'existència de mutilacions genitals en nenes catalanes d'origen subsaharià? No cal dir que suposo que davant de fets tan greus com la lapidació d'Amina Lawal, el Centre Islàmic es pronunciarà en contra de forma vehement. Nogensmenys, suposo que també estarà en contra del reclutament de ciutadans catalans que s'han fet en algunes mesquites de Barcelona per anar a lluitar al costat de Saddam o de Bin Laden. I, finalment, suposo que tot i que Mohamed Halhouol no ho diu ni una sola vegada en l'entrevista, el Centre està compromès en la construcció d'un corrent islàmic progressista, democràtic i rotundament allunyat dels plantejaments totalitaris que, en nom d'Al.là, segresten el món islàmic i l'empenyen al suïcidi i a la destrucció.

Pilar Rahola
"A Mohamed Halhoul, sobre la qüestió de l'Alcorà". Avui, 04.09.2003

És totalment incomprensible el purgatori que solen passar els autors d'èxit a la seva mort, en el cas Salvador Espriu s'ha convertit en una mena d'infern etern, per seguir amb terminologia judeocristiana, per més que la reposició teatral de 'Ronda de mort a Sinera', a càrrec de Ricard Salvat, fos una mena de miratge, o una flor que no fa estiu. Vist sempre des de l'òptica de lectora corrent, que és la que més m'agrada, he d'observar que Espriu no va tenir el talent (en va tenir molts d'altres) que va tenir un Foix per esquivar un excés de fama en vida. D'això, però, al mutisme que s'ha exercit sobre la seva persona i obra hi va un abisme impressionant. ¿Serà que té raó la meva amiga castellana quan em comenta que els catalans tenim problemes amb les nostres grans figures?

Marta Pessarrodona
"Qüestió de sorpreses". Avui, 03.09.2003

Tatatxiiim! Tatatxiiim! Ja tenim hereu! Per fi s'ha desvelat el misteri! (...) Dilectes i admirats periodistes d'arreu de l'Estat --inclosos els Països Catalans, pobrets meus--, ¿de debò penseu que la població ha estat pendent aquests quatre anys del successor? ¿De debò penseu que mereixia tanta tinta, tantes pàgines, tantes especulacions un tema tan menor? (...) ¿De debò penseu que ens importava poc més que un rave si el clon d'Aznar porta barba, té ulls blaus o fa cara d'anar restret? ¿No ens heu castigat prou amb la innecessària i intranscendent autonomia de Madrid, que no té altre interès que ser la més rica i la més inútil de l'Estat, o amb la bufonada de Marbella, que heu alimentat amb gracietes des de fa dècades? I, per acabar-ho de reblar, resulta que el candidat triat (tatatxiiim!, tatatxiiim!) ho ha estat per dos fets: per la seva actitud amb el Prestige i per la seva actitud amb la guerra d'Iraq. És a dir, dues ocasions en què, sense cap mena de dubte, va mentir. I per acabar-ho de re-reblar, ha estat designat a dit, per demostrar que l'omnipotència no sols és cosa de la divinitat. De debò, estimadíssims informadors, tant i tant que us admiro: ¿per què teniu aquesta idea tan paupèrrima de les nostres facultats mentals? Què us hem fet?

Isabel Clara Simó
"Tatatxiiim!". Avui, 01.09.2003

En aquest panorama de recessió creix la cultura de la queixa i el ressentiment. Alguns escriptors que treuen l'espasa en nom de l'excel.lència i alguns dels que enllesteixen les novel.les en dos o tres mesos (curiosament en aquesta croada contra els crítics locals es troben de bracet els exquisits i els fabricants de salsitxes) decideixen culpar de tots els mals una sèrie de lectors que s'arrisquen a mullar-se amb regularitat i a prendre el pols al que s'està escrivint per aquí. I que, sobretot, es neguen a actuar com a simples agents publicitaris. O com a còmplices d'estafes literàries. És evident que hi ha crítics que també són responsables del descrèdit generalitzat, però no tots. A parer meu, n'hi ha alguns que han contribuït a la pràctica extinció del "lector constant en català": els crítics llepes, els que maregen la perdiu, els que venen motos avariades... Curiosament els joves escriptors irats, els exquisits ofesos i els multipremiats que voldrien els milions i també la glòria carreguen contra els crítics però no diuen res de la pròpia manca de professionalitat quan lliuren originals previsibles i sense res a dins, quan es rebaixen i venen llaunes caducades d'ells mateixos o quan presenten novel.les prematures als premis; ni diuen res dels editors que no llegeixen els llibres que editen, ni dels editors que barregen llibres de registres contradictoris en una mateixa col.lecció o en un mateix premi per assegurar-se el màxim de públic i acaben desenganxant el lector; ni diuen res de les institucions que s'apropien simbòlicament de la literatura catalana però la mensypreen en els pressupostos i allà on poden; ni dels poetes-gestors del món cultural oficial, que no fan la feina i que de vegades es dediquen a boicotejar antologies poètiques on ells no hi surten; ni dels escriptors, periodistes, artistes o professors que no llegeixen literatura catalana però es permeten menysprear-la en bloc a partir de simples apriorismes; ni diuen res de les institucions culturals de l'Estat espanyol que marginen dintre i fora de l'Estat la literatura catalana... La culpa de tot, evidentment, és de la conxorxa malèvola d'un grup de crítics catalans, que de tant en tant s'atreveixen a no fer reverències i genuflexions davant dels bunyols o dels mitjos bunyols o dels gairebé perfectes però una mica abunyolats bunyols que els serveixen en safata. ¿Encara hi ha algú que en dubta? Ho va dir Cabrera Infante: el bon crític és el que et deixa bé.

Manel Ollé
"Demagògia literària". Avui, 28.08.2003

La qualitat dels productes de primera mà empitjora per moments. Al meu entendre, això està relacionat, entre d'altres, amb la penosa aplicació que de la PAC (política agrària comuna) es fa a Catalunya. El nostre és un país on als contribuents, a més de pagar, sempre ens toca el rebre. No cal dir que estic d'acord amb el fet que als pagesos se'ls ajudi convenientment --els treballadors del camp, sovint indefensos, han tret poc profit dels avenços de la història--. El territori cal protegir-lo i, a desgrat que molts estiguin convençuts que Catalunya comença al Port Olímpic i acaba al Tibidabo, cal impedir la desertització demogràfica del país. Bona part dels problemes que tenim prové del fet que els nostres polítics tenen el paladar de formigó armat. Per això, l'aplicació pràctica de les ajudes públiques al camp s'ha fet sense tenir en consideració la qualitat gustativa. D'entrada observem que determinades subvencions estimulen els pagesos a continuar generant determinats aliments que, a fora, són produïts amb millor qualitat i a preus més barats. Continuar afirmant que la nostra llet, la nostra mantega, o els nostres bous i vedelles, són tan bons com els que es fan al centre d'Europa ja denota un grau d'analfabetisme preocupant. Ara, continuar produint aquests articles? Això és mala fe. A algú li mereixeria respecte un pagès suís que assegurés que l'oli que donen les olives del centre d'Europa és tan bo com el de les Garrigues? Doncs bé, aquest és el tipus de presa de pèl a què estem sotmesos.

Xavier Roig
"Paladars híbrids". Avui, 23.08.2003

Insisteixo, encara no m'he refet de la sorpresa, si em punxen no em treuen sang, de veure que la gran credencial per inaugurar uns cursos d'universitat sigui la presidència d'un club de futbol, per més nostrat que el vulguem. I per més que pensi en el personatge shakesperià, Shylock, i amb ell reciti (versió Salvador Oliva): "Si ens punxen, no sagnem. No riem, quan ens fan pessigolles... Si ens ultratgeu, no ens hem de venjar?" (El mercader de Venècia, acte III, escena I). La meva venjança és innocent, càndida: li auguro al senyor Laporta, actual president del Barça, que cada vegada que el seu equip guanyi un partit li concediran un doctorat honoris causa el munt d'universitats catalanes que mai no trepitgem els actuals escriptors en la llengua ídem. Que prepari discursos, doncs. Queda dit.

Marta Pessarrodona
"Si em punxen...". Avui, 20.08.2003

Tanmateix, l'excepcionalitat del bisbe Deig, tant al llarg de la seva missió pastoral com ara en la seva vida relativament retirada, encara és més gran quan és fàcil constatar que no tan sols tenia paraules per al poble fidel, sinó que havia tingut la capacitat d'acostar-se a tothom. Antoni Deig havia aconseguit que fossin molts els qui, reconegudament agnòstics, fins i tot des de sensibilitats menjacapellans, el tinguessin pel "seu bisbe". I organitzacions joves poc propenses a les sensibilitats clericals no havien tingut cap inconvenient a concedir-li les més grans distincions, com és el cas del recent premi Joan Coromines a la trajectòria personal en defensa de la llengua catalana de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Certament, això no tenia res a veure --en contra del que afirmava el seu successor Jaume Traserra a La Vanguardia-- amb el fet que la diòcesi fos petita. Tot el contrari, malgrat les dimensions físiques, Deig va obrir i engrandir el bisbat de Solsona fins a fer-lo el de tots els catalans. I si ho va poder fer és perquè va saber comptar amb les aportacions del clergat de la diòcesi que inclou savis teòlegs, administradors honestos, escriptors i poetes de primer ordre, grans experts en pastoral i, és clar, pagesos murris com el mateix Deig, carregats d'una intel.ligència pràctica plena de sentit comú, coratge i afecte.

Salvador Cardús
"Deig, bisbe dels catalans". Avui, 18.08.2003

Primera. Els polítics que repeteixen que el fet denunciat [cobrament comissions per obres públiques] no és cert poden estalviar-se la feina d'insultar la intel.ligència dels qui, legalment, els paguem el salari. Tots sospitem que els partits es financen il.legalment amb l'ajut de contractes públics atorgats irregularment. [...] El fenomen és molt més greu del que els polítics i els mitjans ens informen, perquè genera uns hàbits de corrupció de tal extensió que minen el futur del sistema. Per això enutgen i resulten grotescs els polítics que neguen allò que és una evidència a tot Europa. [...] Segon. Senyors Mas i Nadal, vostès saben que portar l'afer als tribunals significa enterrar-lo. D'ençà de la Transició, s'ha anat dissenyant un entramat legal que fa gairebé impossible reeixir judicialment. En altres paraules: vostès, els polítics, s'han blindat --com en Berlusconi--. Els fiscals anticorrupció n'estan avorrits. Tots els casos de finançament irregular de partits cauen en comissions parlamentàries ridícules. I els casos que, per atzar, arriben als tribunals, pateixen retards, trasllats o jubilacions de jutges, pèrdues d'expedients, etc. [...] Tercer. Pel que fa a situacions immediates. D'on surten els diners per pagar la campanya electoral dels partits al Parlament de Catalunya? [...] ¿es podrien fer públics els resultats d'una auditoria independent (feta per estrangers, és clar) que analitzés la comptabilitat de partits i ajuntaments? ¿Es deixaria determinar si les factures de les empreses que fan feines electorals per als partits tenen un valor real, i no fictici? ¿Podríem tenir accés a la relació de préstecs per veure si n'hi ha de condonats per entitats financeres? [...] Resumint. Els nostres polítics començaran a merèixer credibilitat el dia que ens diguin clarament que els partits es financen il.legalment perquè els recursos que es poden obtenir de forma legal són insuficients. El dia que ens demanin d'oblidar el passat per, tot seguit, posar-se a treballar en la solució del problema.

Xavier Roig
"Què diu, ara!". Avui, 16.08.2003

Intento recordar si quan teníem vint anys era això el que esperàvem del món com a alternativa a les dictadures feixistes, a la mediocritat de l'ordre burgès, tal com aleshores es deia, amb no gaire propietat per cert. Com hem pogut caure tan avall? Tenim la fortuna de veure confluir els temps en què el món ja no es mou per l'art, per la filosofia, per la bellesa ni per la il.lusió del progrés, sinó pels diners, i els temps en què Catalunya s'ha donat de baixa del destí europeu, de la competència en universitats, ciència, investigació i desenvolupament, i ha optat per convertir-se en la capital de la sandunga, la ballaruga, el xivarri i la promoció del desordre mental organitzat. Hem llançat per la borda el millor del Nord, i ens hem llançat als braços del pitjor del Sud.

Miquel de Palol
"Una guerra sisplau". Avui, 12.08.2003

El catalán, cuyo uso fue percibido como signo de democracia, tiende cada vez más a ser considerado como superfluo o hasta como estorbo. Tanto nuestros escolares como nuestros inmigrados renuncian al catalán o no encuentran razones para usarlo. Que sepan quienes mandan, aquí [Catalunya], en las Baleares o en Valencia, pero también en Madrid y en Bruselas, que el lavarse las manos no es algo sin consecuencias, y que no siempre resulta cómodo. Corresponde a quienes gobiernan prever la perversión de ciertas situaciones y enderezarlas. Corresponde a quienes somos gobernados no dejarnos confundir por el ruido de las razones de la fuerza y los hechos consumados. La situación es la que es porque hemos dejado que sea ésta y porque ya les parece bien a quienes mandan. Que la situación sea la que es nos obliga a todos, dentro y fuera del catalán.

Carles Miralles
"La situación del catalán y su enderezamiento". La Vanguardia, 08.08.2003

No parlo només del Marroc sinó del món en general. La ignorància domina en molts àmbits, la ignorància, l'estupidesa, la vulgaritat i la irracionalitat. Al Marroc també, sens dubte. En el meu país, els governants, els anomenem modernistes i demòcrates, tots una mica, hem deixat el camp lliure als mediocres, als que mai han llegit un llibre en la seva vida i, no obstant, tenen funcions de responsabilitat. Aquests senyors són els que controlen els mitjans de comunicació, la paraula i el pensament oficial. Les minories pensants, crítiques, no tenen impacte suficient a la societat. Tot el món s'ha convertit en expert, en politòleg, en islamòleg, en expert en comunicació. Ens governen els integristes i l'integrisme no és només religiós.

Mohamed Zouhir
"El Marroc ha deixat el camp lliure als mediocres que no han llegit cap llibre". Avui, 04.08.2003

El cas és que un dels trets particulars i característics d'aquest nostre postmodernisme és l'aclaparadora extensió de la idea que la literatura és impracticable si no porta una dosi substancial d'ironia. La idea es recolza en alguns dels grans: Rabelais, Cervantes, Shakespeare, i per descomptat en quasi tots els moderns. Quasi podríem dir que entre tots som a punt d'incapacitar-nos per sempre d'apreciar la nitidesa del dibuix de les pulsions humanes, de les alegries i les febleses manifestades en l'excés. La ironia no hauria de ser --i no ho és-- una màscara per ocultar les vergonyes, sinó un registre més, i estendre-la de forma sistemàtica per damunt de tots els altres no deixa de ser una forma d'empobriment. No tan sols no és imprescindible, sinó que la seva pràctica sistemàtica és contraproduent. És irònic Virgili? És irònic Rilke? Ho són Petrarca, Céline, Balzac, Manzoni? No pas més del que es pugui dir que són, posem per cas, pornogràfics, i no crec que ningú pugui dir que això els torni autors més pobres que els tres citats abans. Com s'ha arribat a aquesta situació? La temptació immediata és dir que el fulletó ha despestigiat el registre dramàtic, el passional, el melancòlic, el reflexiu, que ens els ha fet increïbles fins al punt que ningú no gosa ficar-s'hi per por de caure en el ridícul, per por de quedar carrincló, antiquat i pureta, de no haver-se adonat per on va l'aire dels temps. De la mateixa manera que hi ha un lector al qual se li fa insufrible la literatura no irònica, contaminat no tant per ell sinó més aviat per l'exegeta, hi ha l'escriptor que troba més segur acollir-se a la protecció de la ironia, des d'on, si van mal dades, sempre podrà dir que la intenció de fons era una altra. Es tracta d'una tendència general del món occidental --i encara podríem dir del món no àgraf--, però en la literatura catalana, com tot, es fa més evident i destructiu per una qüestió de mida.

Miquel de Palol
"La ironia i la tragèdia". Avui, 29.07.2003

Un amic em va contar fa anys una experiència amb la crítica literària. Acabava de publicar una novel.la en un capítol de la qual un periodista aprofitava que un ministre (enmig d'un congrés) anava a pixar per seguir-lo, pixar al seu costat i fer-li una pregunta. Després, un crític va destrossar la novel.la, utilitzant com a argument destacat que l'escena del lavabo i el ministre era inversemblant. El meu amic va comentar, amb una riallada: "Mira que n'és, de gros. Resulta que l'única cosa certa de la novel.la és just aquesta que el crític qualifica d'inversemblant. Jo ho vaig fer una vegada". El meu amic ja no ha fet mai més gaire cas als crítics. Jo, que he tingut experiències anàlogues, tampoc. Tinc altra feina més interessant. I conto això arran de la polèmica sobre la crítica iniciada per Hèctor Bofill, Miquel de Palol i altres. Molt bé! Ja que els crítics ens critiquen als escriptors (és la seva feina) també els escriptors tenim dret a criticar-los a ells. O no? De crítiques als crítics, se'n poden fer a cabassos. En posaré només un decàleg. 1) Que cauen sovint en l'amiguisme. 2) Que se'ls noten d'una hora lluny les fílies i les fòbies. 3) Que sovint tenen format un judici sobre un llibre abans de llegir-lo (i, de vegades, ni el llegeixen). 4) Que es preocupen més de lluir el seu estil, mostrar la seva saviesa i demostrar enginy que d'entendre l'autor sobre el qual parlen. 5) Que confonen el veure-ho tot negatiu amb ser bons crítics. 6) Que no tenen cap criteri fix ni mínimament objectiu. 7) Que, per tant, a les seves lloances o les seves crítiques els falten credibilitat i base. 8) Que sovint no entenen res del que llegeixen. 9) Que, a ells que són jutges, els manca la virtut de l'equanimitat. 10) Que sovint pensen estar molt per damunt dels autors que critiquen i es dediquen a perdonar-los la vida o a menysprear-los. Tot això no es refereix a la totalitat dels crítics (que hi ha de tot) sinó a unes certes persones i tendències que hi ha dins la crítica catalana. Que ningú no se senti ofès, però crec que qualsevol persona que fullegi els suplements literaris dels diaris sabrà de qui estic parlant (i de qui no), i potser a algú li vindran als llavis alguns noms. Acabo amb una matisació. És probable que els mals que he esmentat de la crítica catalana siguin aplicables també a les d'altres llengües. L'amiguisme, l'endogàmia i la vanitat són inseparables de la literatura. El mal de molts és l'únic consol.

Francesc Puigpelat
"Crítica als crítics". Avui, 28.07.2003

Bona part del tedi generat per les tertúlies radiofòniques el provoca l'asfixiant endogàmia en què es belluguen. S'hi acostumen a barrejar polítics i periodistes; i prou. Un cop en marxa la discussió, i arribats a un punt determinat, la polèmica s'atura i no s'arriba mai a l'arrel dels temes. És natural. L'endemà els dos oficis estan cridats a trobar-se de cara, i hi ha coses que se saben i que no es poden dir. Per això aquestes tertúlies, en no incloure-hi el senyor Pep que ara passa per la voravia, han esdevingut un déjà prévu permanent. Una mena de coitus interruptus que deixa els oients en un estat d'insatisfacció emprenyadora.

Xavier Roig
"Guindes radiofòniques". Avui, 26.07.2003

Queda la segona part, la bonica causa musulmana. Em pot respondre algun d'aquests progres que fan el boicot a la Coca-Cola, en quins termes ajuden la causa musulmana? Primer, quina és? Segon, n'hi ha només una? Tercer, ¿la causa musulmana implica el derogament dels règims feixistes teocràtics que esclavitzen les dones, dominen la població i la sotmenen a la ignorància i la tirania? ¿Els diners de la Mecca-Cola van a ajudar l'alliberament de la dona musulmana? Ara que la venen a l'Aràbia Saudita, en quins termes defensen la causa musulmana? I, encara més incòmoda, ¿la causa musulmana implica la confrontació amb els valors democràtics occidentals? El més sorprenent és que, sense cap d'aquestes respostes clau a la butxaca, els nostres progres de pancarta ja tenen un nou refresc solidari. Tal vegada és la solidaritat dels imbècils, per dir-ho manllevant la vella expressió d'August Bebel, però i què? Mentre ataqui interessos americans. El que em pregunto és per quin motiu els del boicot no fan el boicot de veritat als americans i als sionistes. La Coca-Cola? Aquest és un boicot molt fàcil. Els donaré una idea millor: a partir d'ara no prenguin vitamines, ni aspirina o Piramidon, perquè les van inventar jueus. Evidentment, ni ordinadors, ni mòbils, ni cap avenç tecnològic, perquè són invents americans. Res d'usar l'estreptomicina si tenen tuberculosi o insulina si tenen diabetis, o el Salvassan Compuesto si tenen sífilis, perquè són invents de jueus. No cal dir que no han de prendre cap producte de lluita contra el càncer, perquè majoritàriament són americans i jueus els inventors. I etcètera. I mentre estan ben contents prenent Mecca-Cola, que s'ho curin tot i visquin bé amb els avenços mèdics, tècnics i científics que el petrodòlar àrab o la Mecca-Cola financen.

Pilar Rahola
"Al Xavier Sala-Martin sobre la Mecca-Cola". Avui, 24.07.2003

¿Voleu als diaris una crítica toveta que tot ho trobi bé, plena d'adjectius llavinescos i laudatoris, falsejada, incapaç de generar discurs, d'explicitar criteris de valoració, de detectar tendències, i de descompartir el reialme de la literatura de l'arabesc pedant, de l'exercici aficionat i l'exhibicionisme impúdic? La consigna és ara proclamar que els crítics del país som uns indocumentats sense lectures. Miquel, és simplement una indignitat dir que es coneix Julià Guillamon i insinuar que no és gaire llegit... Com a mínim, podries agrair-li que t'hagi llegit a tu i als teus amics imparables: és un dels poquets que ho ha fet. Proclamava Hèctor Bofill, amb la modèstia que el caracteritza, que si ell i els seus amics fossin alemanys ja tindrien el reconeixement que els neguen aquí els crítics illetrats. L'afirmació és arriscada i fa de mal provar, però no sé ben bé per què m'ha fet pensar en una dada positiva i verificable: l'editorial alemanya que va publicar 'El jardí dels set crepuscles' l'ha retirat del catàleg...

Manel Ollé
"Carta a Miquel de Palol i Hèctor Bofill des de la meva banyera". Avui, 20.07.2003

¿Hasta qué punto nuestra narrativa retrata, con acerado acierto, la sociedad que la alimenta? El catalanismo, en pos de un sueño siempre aplazado y nunca abandonado, tiende a vendar los ojos, ya que la claridad de la mirada conlleva un profundo desengaño. En una reciente conversación nocturna con escritores amigos, Ponç Puigdevall aludió a un estudio de la literatura catalana que se ha escrito al margen, o a la contra, del catalanismo. A la espera de examinar tal joya, me temo que no sea de muchos quilates... Ay, ay, el daño que ha hecho la benevolencia, vergonzante o explícita, de nuestros escritores. Ay, el que aún le queda por hacer. ¿Cómo hubieran puesto a un Bernhard local, a un Musil, a un Flaubert, a un Swift, los que tantos años se han pasado creyendo fomentar la autoestima de los catalanes por el simplista procedimiento de denunciar el autoodio? La corriente principal del catalanismo es hija del romanticismo, y a la madre no le va la ironía, y menos el sarcasmo sobre la colectividad. ¡Ay, el daño que hizo y sigue haciendo Carner con su "gent de bella anomenada"! Si el dicho fuera dantesco, pero es que, además de ñoño y falso, resulta contraproducente.

Xavier Bru de Sala
"Lengua sin cultura (4)". La Vanguardia, 16.07.2003

Per donar solució al fet que la majoria de catalans ja no tenim criteri per detectar que un restaurant és una porqueria, i que un vi és millor fer-lo servir com a desembussador del vàter, han aparegut els crítics i les guies. Jo, ja els ho dic ara, no llegeixo cap crònica gastronòmica des que el senyor Nèstor Luján ens va deixar. Perquè el periodisme gastronòmic s'ha prostituït. Fa tres setmanes vaig sopar a Nova York amb l'amic Colman Andrews, que és l'editor, per a mi, de la revista de gastronomia més rodona que existeix: Saveur (http://www.saveur.com). Aquest senyor coneix el nostre país de fa molts anys (va viure aquí), i em comentava que la corrupció dels crítics gastronòmics catalans comença a ser coneguda internacionalment. Els ho il.lustraré amb una anècdota. El restaurant d'aquest amic meu cuiner, amb el qual començava aquest escrit, va merèixer una notícia en un diari de Barcelona. Doncs bé, la persona que va escriure l'article mai va aparèixer pel restaurant. Això sí, va rondinar perquè l'establiment no té pàgina web, i va demanar que li enviessin una carta de menú per fax! Ja veuen, doncs, que a taula, a més de determinats polítics i determinats constructors, hi seuen altres corruptes. Fins i tot, membres del periodisme gastronòmic virtual.

Xavier Roig
"Taules corcades". Avui, 12.07.2003

Aquell pacte per la llengua ha de servir per treure el problema del català de la confrontació política i partidista, i situar-lo a nivell tècnic, amb l'objectiu de fer-lo la llengua predominant al seu territori. Per a això fa falta l'acord de tots: catalanoparlants i castellanoparlants, dretes i esquerres, partits d'àmbit català i d'àmbit estatal. Sense una pedagogia adequada, els grans egoismes lingüístics acaben ofegant els grups de parlants més fràgils. Es necessita un acord polític pràcticament unànime, com el que hi va haver durant la transició per despenalitzar la llengua catalana i reparar el mal que li havien infligit tantes dècades de persecució acarnissada. Un acord que permeti presentar a les institucions de l'Estat, unitàriament, sense protagonismes, la justa demanda d'un futur possible, i que posi els vots de tots els parlamentaris catalans al servei d'aquesta reivindicació. Sense un Estat que vetlli per l'hegemonia de la llengua al seu país i sense un consens social a favor d'aquesta primacia no hi ha supervivència possible. Un Estat, aquest, que no necessàriament ha de ser exclusiu del territori català: un Estat espanyol no ètnic (és a dir, no identificat amb una sola ètnia), reconciliat amb la seva pluralitat lingüística, amb l'autoritat que li donaria el fet d'assumir la riquesa total de la seva història, podria incidir decisivament sobre el conjunt històric dels països de llengua catalana, i no solament sobre les quatre províncies de Catalunya.

Albert Rossich
"Un pacte pel català". La Vanguardia, 09.07.2003

A mi modo de ver, la lectura es una actividad muy similar a la práctica del sexo. Intercambiamos fluidos, en este caso intelectuales, con autores, narradores y personajes de toda época, origen y condición. Penetramos en su intimidad y permitimos que ellos penetren en la nuestra, para luego recordarlos toda la vida u olvidarlos a las primeras de cambio. Gozamos de la promiscuidad lectora como pocos gozan de la sexual, y también arriesgamos la cordura en el intento, porque no hace falta ser Don Quijote para volverse loco por un libro y que luego te deje más tocado que una relación. Naturalmente, la mitificación del hábito lector es similar a la que sufre el sexual. En ambos casos, quienes más hablan del asunto no son necesariamente quienes más lo practican. De hecho, la estúpida mala conciencia por no leer se parece mucho a la absurda mala conciencia que suscita la abstinencia sexual. Si tuviéramos datos fiables de las actividades que han practicado nuestros congéneres de todas las épocas en la intimidad, la experiencia histórica nos demostraría que siempre han existido seres adultos razonablemente felices que jamás han practicado la lectura o el sexo, o incluso ambas actividades a la vez. Eso por no hablar del mal sexo cotidiano, tan cercano a las lecturas que nos asquean por su estulticia. Sea como sea, parece evidente que tanto la lectura como el sexo enriquecen nuestra experiencia.

Màrius Serra
"¿Por qué leer?". La Vanguardia, 08.07.2003

La pregunta és: què somnien els crítics, els crítics de qualsevol faceta de l'art? Què volen ser quan siguin grans? El somni de l'escriptor, del dramaturg, del pintor, és obvi, per més torta que li surti l'obra; però el crític, què vol? Poder? Justícia? Ser un papu que inspiri por? Entomar la llum que emet un altre? Fa anys que m'ho pregunto.

Isabel-Clara Simó
"Crítics". Avui, 03.07.2003

M'acabo d'assabentar amb una certa sorpresa perquè ho ignorava, que els que escrivim a l'Avui o a altres diaris en català és perquè no tenim la talla per fer-ho en castellà en diaris en castellà. Ho ha advertit sagaçment en Xavier Bru de Sala des de La Vanguardia. Jo em pensava que escrivia a l'Avui per una qüestió d'opció personal i lliure, acompanyat d'excel.lents i variats articulistes d'opinió, i perquè opino que vull exercir el dret inalienable d'escriure i publicar en la meva llengua fins i tot les col.laboracions periodístiques. I mai no se m'hauria acudit de criticar altres opcions perquè ja tinc prou feina a entendre'm jo. El cas és que anava errat d'osques i el Bru ha fet bé d'advertir-m'ho i advertir-ho als nombrosos col.laboradors d'aquests diaris. Em fa l'efecte, i parlo amb una certa vacil.lació, lluny de la contundència d'en Bru, que té la sort de tenir sempre la raó, que una bona manera de fer camí és partir de la pròpia llibertat íntima exercida sense complexos. I tenir una mica de sentit del ridícul.

Jaume Cabré
"De valors". Avui, 03.07.2003

¿Qué puede hacerse pues para mejorar la situación de la lengua? Desde el punto de vista de la política y las leyes, nada. Dejarlo tranquilo, puesto que cualquier intervención aceleraría el ritmo de la caída. Sí se puede, y se debe, reforzarlo por dentro. ¿Cómo? Animando a la cultura para que se encargue de la labor. La fórmula consiste, de un lado, en conseguir una toma de conciencia sobre la disminución sostenida del uso social del catalán, así como de su depauperación intrínseca, por contagio del castellano. Del otro, y es el ingrediente principal, en recuperar el prestigio perdido, incidir en los contenidos, aumentar su capacidad de interlocución, descripción, análisis y propuesta. Enriquecerlo, de modo que deje de ser percibido como superfluo. Eso sólo puede hacerse desde la cultura, y no por oposición al castellano y las expresiones culturales que en ese idioma se lleven a cabo, sino en franca y amical convivencia. Si la cultura se refuerza, si emprende el vuelo por su cuenta, sin el lastre de compartir los objetivos políticos del "bou", lo que conlleva subordinarse a ellos y resignarse a una boba acción propagandística, entonces puede que la sociedad se dé cuenta, a la mitad o hacia el final del proceso, de que vale la pena no dejarse perder esa lengua.

Xavier Bru de Sala
"Lengua sin cultura (3)". La Vanguardia, 02.07.2003

Perquè és necessari conèixer, abans de detenir, les raons, les passions, la ira --probablement amb causa-- i la insensata manipulació política de mantenir-los, i mantenir-nos justet amb l'encèfal pla. Vegetant, desapareixent en la nostra pròpia merda per quan arribi el toc d'arravatament. Somnàmbuls i a manar. Els que en saben diuen que és qüestió d'educació. Es refereixen a l'educació dels pares, dels mestres? Jo els replico a aquests savis que l'adolescència i la joventut, en aquest segle, es reflecteix molt més en la televisió que en la família i en l'escola. I que un govern tan a gust amb tota la porqueria -que mimetitza tan inexorablement la nostra joventut- que permet la més extrema obscenitat dels mitjans que controla i paga, és un govern traïdor a la seva societat i al nostre futur. Que pari, que pari tanta merda.

Carmen Alcalde
"La merda m'asfixia". Avui, 28.06.2003

Antes de dar por definida y definitiva la mala salud del catalán, sacaremos a colación algunas novedades "prêt à porter", que consolidan el panorama del desastre, entresacadas del modelito lingüístico televisivo. La e y la o abiertas llevan camino de desaparecer. La ese sonora se ensordece por sistema a final de palabra (por ahí, no advirtiéndolo, se empieza). Sobra toda partícula o pronombre que no aparezca en castellano. Ejemplos: ¿Tienes flores? "Tinc vermelles", en vez de "en tinc de vermelles". No tengo nada se pronuncia, en catalán, como no tengo rezo. Las obras -del AVE- se convierten en las sobras. Se tocan los sueldos ("els sous"), en vez de los huevos, igual que ven sastres ("els sastres") y no astros en el cielo. Un pasmarote es uno que es, no un "soc". ¿Por qué bromeo si el catalán ha perdido la gracia, puesto que lo gracioso y creativo debe decirse mediante insertos castellanos? La lengua que prevalece no es la materna sino la ambiental, la incisiva, la de la facilidad y la ocurrencia. Entre los escritores que colaboran en prensa, casi ya sólo escriben en catalán, peor pagado y con menos lectores, los que, por falta de brillantez o expresividad, no encuentran espacio para hacerlo en español.

Xavier Bru de Sala
"Lengua sin cultura (2)". La Vanguardia, 25.06.2003

Aunque no deberíamos precipitarnos en la irreversibilidad de las conclusiones y entonar "gori-goris" antes de tiempo. Monzó sostiene desde siempre que eso está "dado y bendecido", y que el último cierre la puerta. Todos han venido a él. Según la bella metáfora de Norbert Bilbeny, el catalán se muere dulcemente. Mi intuición, que no llega a opinión por falta de fundamento, es que tal vez no llegue a morirse, pero sí experimenta un declive, suave, apacible y, por el trecho que lleva recorrido, puede predecirse que las cotas de uso van a ser cada vez más bajas, más acastellanada su pronunciación y más endeble el armazón sintáctico. Sí podemos asegurar sin margen de error que, hoy, el catalán es más minoritario que ayer y menos que mañana, pero aún nos son desconocidos el umbral de resistencia y su capacidad de recuperación.

Xavier Bru de Sala
"Lengua sin cultura (1)". La Vanguardia, 18.06.2003

Penso que la joventut alemanya està perfectament assabentada del tema de Hitler. I la italiana del tema de Mussolini. I la xilena del tema d'Allende. Però aquí, amb això de la Transició, maleïdament incruenta, i pactista, s'ha esborrat en els llibres de text l'existència d'un dels més sagnants dictadors del nostre poble. És de tots conegut, la macabra anècdota que Franco firmava les seves sentències de mort, contra un comunista, un anarquista, un republicà, mentre dinava amb Carmen Polo, esposa piadosa i submisa com no n'hi havia, la qual, donant mostres del seu analfabetisme total, va gosar desterrar el rector de la Universitat, Miguel de Unamuno, per contestar a la provocació de Millán Astray (home servil a Franco) quan, en un acte universitari va llançar el seu pamfletari crit de guerra "Muera la inteligencia y viva la muerte". Va ser, aleshores, quan el rector va replicar allò valent: "Venceréis, pero no convencéreis". El seu desterrament va ser fulminant.

Carmen Alcalde
"Qui votarà l'Opus Dei?". Avui, 07.06.2003

Una última reflexió de detall, però de detall de principis: en termes formals hem tractat d'una campana de Gauss. Però n'hi una altra on s'expressen les obres en termes d'intenció dels seus autors i de resultat públic, una relació que ens porta a la distinció entre art i artesania que en teoria a tothom l'hi van ensenyar a l'escola, però que en la pràctica la majoria sembla haver oblidat. Artesania és el medi on tot és igual a si mateix, i com sempre; les novetats en l'artesania són millores tècniques destinades a prosperar amb l'única acceptació de la majoria. Art és allò on les úniques repeticions possibles són la sàtira, l'homenatge, la recreació d'una tradició al servei d'un efecte concret; la resta és còpia, o plagi si es prefereix, i sovint inconscient. L'art en què no te la jugues a tot o res en cada pas no és tal; al qui no el molesti complaure-s'hi un cop i un altre, més li valdria dedicar-se a pelar patates.

Miquel de Palol
"La complexitat apreciable". Avui, 03.06.2003

Vaig consultar on havia de dipositar els meus dubtes sobre educació, sobre la nova llei de qualitat de l'educació del 2002, de la ministra Pilar del Castillo. Una mica farta de barallar-se durant un llarg cap de setmana en la seva densa lectura, em va respondre amb un gest: "Aquí la tens, intenta llegir-la i després la comentem". Em vaig passar la nit amb el patracol entre les mans i, de la gran parida, vaig destacar el to irrespectuós de la redacció que parla de les sobiranies lingüístiques del meu país i d'uns altres països d'aquesta Espanya Una, que malconviuen amb un extremisme patrioter i altiu, agosarat i provocador en la defensa a ultrança del castellà com a únic vehicle de comunicació entre tots els pobles de Sefarad. La falca era persistent, pàgina sí i la següent també. Les assignatures obligatòries de la LOCE, en totes les edats, havien der ser les de sempre: ciències, geografia i història, educació artística, educació física, etc.; i llengua castellana. Llengua castellana, llengua castellana, llengua castellana. Admirable sensibilitat, la de la ministra, i no menys admirable la seva ignorància de la història d'un país entre d'altres països la riquesa cultural del qual és precisament la seva immensa diversitat identificadora de cadascun dels nostres pobles. Admirable xovinisme de l'espanyolitat. Bé, segons com es miri: admirable o menyspreable. (...) I hem d'exigir amb la màxima urgència als qui tenen poder (les nostres institucions) la seva radicalitat i instransigència en la posada en marxa d'una inexcusable i immediata decisió d'elevar al més alt nivell l'ensenyament, la creativitat, la cultura. I hem de revelar-nos amb causa contra l'ostracisme en el qual subsisteixen tants pintors, escultors, científics, escriptors, el món sencer de la nostra saviesa. I hem de proclamar, sense por, que és en ells, en els nostres governants, en els quals cau tot el pes de la seva irresponsabilitat. Ja n'hi ha prou de victimisme i ploricons. Estem en plena guerra lingüística i en una orgullosa resistència. (...) Tornen agressius els temps difícils de retallades de llibertats que ens van semblar superats, perquè potser mai hem volgut creure en aquella maligna sentència que sempre l'enemic ens espera a la porta de casa. I hem de recuperar la violència necessària per a la nostra defensa. I hem d'exigir amb la màxima urgència als qui tenen poder (les nostres institucions) la seva radicalitat i instransigència en la posada en marxa d'una inexcusable i immediata decisió d'elevar al més alt nivell l'ensenyament, la creativitat, la cultura. I hem de revelar-nos amb causa contra l'ostracisme en el qual subsisteixen tants pintors, escultors, científics, escriptors, el món sencer de la nostra saviesa. I hem de proclamar, sense por, que és en ells, en els nostres governants, en els quals cau tot el pes de la seva irresponsabilitat. Ja n'hi ha prou de victimisme i ploricons. Estem en plena guerra lingüística i en una orgullosa resistència.

Carmen Alcalde
"Hable en cristiano". Avui, 31.05.2003

Encara no m'he refet de la curiosa petició de "la professió", que vol dir la teatral (una cosa, "la professió", que sempre em sona a apparat estalinista) madrilenya perquè un candidat desaparegués de certa llista per no perjudicar els seus interessos doctrinals. És que s'han canviat els papers? Veurem aviat algun assagista en escena, per exemple? D'un lideratge en una manifestació pacifista hem passat a veure que els còmics ens diran (de fet, molts ja ens ho diuen) on és el bé i el mal i, naturalment, tots obeirem. Ja que parlem de l'escena, diria que n'hi ha més d'un/a que ha perdut completament els papers, i que d'una greu anècdota que ha trasbalsat a molts, han passat a considerar-se, com a mínim, unes Agustines Saragossa o Timbalers del Bruc al Manzanares, i també a casa nostra (...) Francament, sóc capaç fins i tot de llegir Anthony Giddings o Francis Fukuyama abans que Imanol Arias em digui què he de pensar, una cosa que l'actor fa cada vegada que li posen un micròfon al davant, entre enregistrament de sèrie televisiva i anunci de grans magatzems. Girant l'argument, i sempre a la Península, no veig que quan els pretesos filòsofs actuals abandonen el raonament serè a favor del pamflet polític, tampoc els resultats siguin encoratjadors, per no qualificar-los de nefasts. Tot amb tot, he arribat a la conclusió que crec en els polítics, que la política pot ser un art tan respectable com l'escènic, posem per cas. Hi crec fins que em demostren que no hi he de creure, i aleshores perdo la fe en ells, cosa que desgraciadament m'ha passat mantes vegades, i que he recordat ara que acabem de sortir d'una cita electoral que, si més no, té com a resultat que caldrà dialogar i molt.

Marta Pessarrodona
"Rere l'escena". Avui, 28.05.2003

Algunes propostes concretes. 1) Replantejar de dalt a baix el programa d'ensenyament de literatura catalana que impedeixi aquesta identificació que han patit els alumnes normalitzats entre literatura catalana i folklore. Com es pot transmetre que la literatura catalana del segle XX i la que es produeix actualment estan a l'alçada de qualsevol literatura europea? Aquesta ha de ser la idea motriu del pla d'estudis i penso que els responsables l'haurien de tenir sempre present. 2) Major presència d'escriptors catalans als mitjans de comunicació. És intolerable, per exemple, que una televisió pública catalana convidi una setmana abans de Sant Jordi l'Antonio Gala i margini els nostres narradors i els nostres poetes. 3) Denunciar l'actitud d'alguns sectors de la crítica en premsa escrita que no tenen cap escrúpol a l'hora de ventar cops de destral contra les novetats en llengua catalana mentre es desfan en elogis cap a les novetats castellanes algunes de les quals no passen de modestes. 4) Renuncia al populisme derivat d'una falsa il.lusió de normalització i de la pressió dels grups editorials. Quan es pretén jugar a la mateixa lliga dels més forts comercialment parlant, els poderosos acaben vencent i desallotjant-te del teu terreny ('Soldats de Salamina' és el resultat d'això). Per fer el mateix que fan els castellans ja hi són els castellans. 5) Regeneració de l'acadèmia i potenciar una crítica acadèmica de literatura contemporània que doni compte amb rigor d'allò que es produeix ara mateix i que faci apostes de futur. No podem continuar enquistats en la glossa de les cartes de Carles Riba i que no hi hagi estudis seriosos sobre la Maria Mercè Marçal o l'Andreu Vidal (per posar l'exemple de dos autors difunts). Naturalment, aquests punts no exclouen altres mesures segurament més meditades i més efectives que les meves que, en qualsevol cas, han de ser acompanyades d'una estratègia política definida i dotada de recursos. El més important, però, és acabar amb aquest reguitzell d'interessos associats a la indústria cultural, a la incompetència de l'administració i a la subordinació acadèmica que ha blindat la crítica i que ha impedit que l'espai públic de comunicació sigui permeable a allò que, en privat, s'admet gairebé de forma unànime.

Hèctor Bofill
"El pitjor dels escenaris". Avui, 02.05.2003

En aquest carallot de país -perdonin la grolleria, que extrec dels bons oficis del poeta Joan Argenté, que m'avisa que si vull malparlar en català, aquest és un bon concepte-, costa infinitament treballar en qualsevol disciplina creativa, especialment si hom té l'estranya mania de fer-ho en català. Ni ajudes econòmiques, ni empentes, ni polítiques culturals, ni suport. Que ho diguin als músics, als escriptors, als amants del folklore, als pallassos, a la gent del teatre. Frec a frec, mentre la Fira d'Abril rebrà les masses ingents de polítics amb desig de foto, el Circ Cric, l'esdeveniment de circ més important de la història de Catalunya --i que mobilitza una carpa per a un miler de persones--, no n'ha rebut ni un de sol. Aquesta és la Catalunya de la demagògia, de la mentida, del miratge.

Pilar Rahola
"Parlem de la Fira d'Abril". Avui, 01.05.2003

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors