«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

S'hi veu el tronc d'una dona nua que té projectada al ventre la imatge lluminosa d'un llibre obert amb paraules escrites. Just al davant, a l'alçada del sexe, hi ha una mà que aguanta una espelma encesa que fa a sobre el pubis una ombra indiscutiblement fàl.lica. Aquest és el cartell que la Generalitat ha editat per promoure el Dia Mundial del Llibre, un cartell que espero que es retiri, tot i els diners que ha costat. Perquè és sorprenent que justament ara, que sembla que el sexisme va desapareixent a poc a poc del món de la publicitat --la dels cotxes n'és una bona prova--, sigui justament el nostre Govern que ens regali aquest exemple de sexisme i grolleria. A més, en ple any del disseny; a sobre, amb la pretensió de vendre cultura.

Maria Mercè Roca
"El cartell del Dia Mundial del Llibre". El Periódico, 21.04.2003

A Catalunya hem de suportar una intel.lectualitat que pateix dues malalties: la ganduleria mental i la hipocresia --no enumero la vanitat, perquè aquest defecte sembla consubstancial a la classe de gent que només viu de pensar--. La ganduleria ve provocada per allò que els explicava al començament de l'article: haver estat els primers d'una Espanya on, per obtenir la patent d'intel.lectual, n'hi havia prou a tenir uns certs estudis i ser antifranquista. Com que aleshores, a més a més, i per tal de dur la contrària a Franco, el públic castellà no exigia que renunciéssim a la pròpia llengua, els intel.lectuals catalans van passar a ser els nens originals del progressisme espanyol, l'element exòtic semieuropeu. (...) La hipocresia, però, és una característica pròpia de la nostra mediterraneïtat. És aquella força que impulsa determinats intel.lectuals sud-europeus a demanar --amb insolència, si cal-- tolerància per a tots aquells que pensen com ells. Respecte per a la diversitat si aquesta diversitat inclou els elements de disseny que a ells els cauen en gràcia. Ara, si aquesta tolerància suposa que s'hagin d'acceptar components que vénen a contrapèl, o bé implica posar en pràctica accions que alteren massa l'estatus propi, aleshores val més deixar-ho córrer, buscar-hi els aspectes negatius, i desqualificar el muntatge tot titllant-lo de reaccionari. És així que hem destil.lat un prototipus de pensador català (generalment d'origen metropolità) intel.lectualment fofo, d'escàs rigor, poc estimulat, afrancesat i carregat de tòpics i complexos.

Xavier Roig
"Intel.lectuals de baix coeficient". Avui, 19.04.2003

Ser català és una pesada càrrega i, a hores d'ara, no només no és una ajuda per a la creació sinó que és, clarament, una dificultat afegida. Hem arribat a un nivell tal d'imbecil.litat col.lectiva que ja no practiquem l'autoodi com a signe de feblesa, sinó com a gest de modernitat, avergonyits del que som i, sobretot, incòmodes amb els que no se senten avergonyits. En els més de cent Vis à vis a Ona Catalana que ja porto amb personalitats d'aquest país, he pogut fer una dolorosa i precisa radiografia. Sempre que he tingut davant escriptors, cantants, gent de teatre, creadors, la idea ha estat sempre la mateixa: avui, més que mai, fer creació en català és un gest de militància, un gest que es castiga amb la indiferència, el menyspreu dels propis --televisions públiques catalanes incloses...--, i sovint la pura inanició. La culminació d'aquest procés suïcida es podria resumir en l'afirmació que em va fer en Quim Monzó: "Si ara comencés a escriure, no escriuria en català". L'autoodi mina la moral dels més brillants. I així anem, expulsant del paradís els nostres directors de teatre, maleint els grans escriptors que ja són només nostàlgia, desterrant els que encara viuen, exiliant els que pensen lliurement, menyspreant els que canten, malgrat tot, en el vell llemosí. Un pallasso internacional en català? No pot ser: o no és internacional o no és català. Per això anem en massa a veure el circ dels quebequesos i per això mateix ignorem l'esforç professional d'un pallasso propi. Ser català, avui, és professió de risc. I la culpa, estimats, no la tenen a l'altra banda del pont aeri... La tenim nosaltres, mesells, estúpids, acomplexats i, sobretot, cada vegada més i més provincians. Visca el Circ Cric!

Pilar Rahola
"Què passa amb Tortell Poltrona". Avui, 17.04.2003

Mercè Rodoreda va fer hereu dels seus drets d'autora a l'Institut d'Estudis Catalans, institució que, consegüentment, ha establert la fundació que porta el seu nom. Als vint anys de la seva mort, però, i a desgrat d'iniciatives tan lloables com l'aplegament de tota la poesia que va escriure l'autora, en l'esplèndid volum Agonia de llum (Barcelona, Angle Editorial, 2002), a cura d'Abraham Mohíno, que sàpiga -i crec que ho sabria- encara no tenim una edició crítica de les novel.les i contes que l'autora va publicar abans del 1975. És a dir, abans que s'acabés Madame Censura franquista. ¿Haurem d'esperar que algun/a estudiós/osa nord-americà/ana ho faci? Crec que a les universitats catalanes actuals hi ha càtedres de filologia catalana, cosa que no hi havia als meus anys universitaris, quan pràcticament si apareixia la llengua catalana era d'amagatotis, com si convertissin, com es va fer durant la dictadura de Primo de Rivera, la història de Catalunya en història dels pobles neollatins (!) a la tan mítica Escola de Bibliotecàries de Barcelona. (Si no fos patètic, seria per riure sense aturador.) Han passat vint anys des de la mort de Mercè Rodoreda i, amb optimisme, puc considerar que s'han fet coses, però que encara falta fer-ne moltes més, mentre respiro una atmosfera que em fa témer que després de la injusta i fracassada defenestració de Carner, Ferrater i algú que em dec deixar, hi ha qui ja ha ensenyat l'orella i ens està arribant la defenestració de Rodoreda, totalment injusta, és clar. Vull seguir optimista, però, i penso el que he pensat des del primer moment que vaig llegir-la: que és un plaer fer-ho. I, més encara, rellegir-la, mentre tants Ícars de pa sucat amb oli es cremaran les ales amb les seves bajanades, i el llaurador llaurarà i el gran vaixell de la literatura en llengua catalana, per més que alguns/unes d'entre nosaltres s'entestin a enfonsar-lo, salparà no pas calmosament ans elegant per Icària i, en conseqüència, pel món.

Marta Pessarrodona
"Així que han passat vint anys". Avui, 16.04.2003

Anem a pams: no hi ha calers. L'eufòria dels editors grossos --grans dinars, cotxes luxosos-- sembla que comença a desinflar-se i s'han rendit a l'evidència que, tret d'algunes excepcions, no es ven. El que és trist és que en aquestes excepcions rarament hi ha llibres escrits en català i encara menys si es tracta de literatura culta, que és una manera cursi de designar la literatura que no es fa descaradament per vendre sinó per explicar-se un mateix, per entendre el món, per passar a la història... No ens enganyem que, qui més qui menys, a tothom li faria il.lusió això de transcendir. Però aquest no és el cas. La pregunta que ens fem és: ¿per què durant setmanes els dos llibres més venuts en català han estat dues novel.les escrites en castellà per autors d'aquí, 'L'ombra del vent' i 'Els soldats de Salamina'? Les dues han arrossegat l'èxit obtingut en castellà. El lector, en lloc de preferir un llibre directament escrit en català, ha preferit llegir traduïts el Carlos Ruiz Zafón i el Javier Cercas. (...) Algunes de les raons d'aquesta situació patètica a aquestes altures del partit --portem vint-i-cinc anys de normalització lingüística i d'escola en català-- és que els crítics de referència han repartit molts castanyots; no hi ha hagut cofoisme i no s'ha fet la pinya que es manifesta entre els escriptors en castellà. M'apresso a dir que repartir castanyots és el que ha de fer un crític quan considera que un llibre no és prou bo, però aquesta desfeta no ha anat acompanyada d'una divulgació del llibre en els mitjans de comunicació de masses que no tenen vocació de fer crítica literària sinó de donar a conèixer què s'ofereix i què es ven a les llibreries. Per entendre'ns: el llibre del Cercas ha tingut alguna mala crítica, el que és greu és que si hagués estat escrit en català, només hauria tingut això i res més, per tant molts lectors haurien desconegut la seva existència i s'haurien privat d'una bona lectura. (...) ¿Haurem d'anar en massa al psicòleg perquè tot plegat és un problema d'autoestima? En part, sí. És una pena que el lector potencial en català confiï poc en els seus escriptors, però crec que la clau està en el fet que tampoc no hi confien els periodistes, els crítics, els promotors culturals, els mateixos escriptors, l'administració i els acadèmics, i això no és una pena sinó un escàndol que no necessita un tractament psicològic freudià sinó directament un electroxoc ben conductista que ens faci reaccionar.

Ada Castells
"El patetisme del pati literari". Avui, 14.04.2003

Els termes de l'enfrontament presenten tantes facetes que cap teoria li farà justícia. No fa gaire, en una taula rodona, sentia un llibreter exposar amb encominable sinceritat el seu ideal de llibre: d'estil planer i estructura senzilla, entretingut, amb una trama emocional amb la qual la majoria s'identifiqui, sense complicacions estructurals ni culturaloides, i alhora amb una pàtina intel.lectual que permeti al lector sentir-se partícep d'una certa distinció, en definitiva sentir-se intel.ligent. Pensin en els últims èxits, tant en català com en castellà --i en traduccions--, i no els costarà identificar les peces. El problema ve quan el fenomen crea un model, i del model se'n desprèn una tendència que es converteix en norma i opera una fractura entre els escriptors, en concret entre prosistes. Que això ho impulsin els editors és lògic fins a un cert punt, sobretot quan l'editorial és una empresa i els responsables són empleats depenents d'un compte de resultats. Ja sembla més inquietant quan l'utilitarisme estilístic -la negació de l'art- es promou des de la crítica, perquè revela un cop més un vici estructural: també la majoria dels crítics són empleats d'una empresa i es deuen a compromisos pràctics que han de vestir com puguin --sovint per un mecanisme d'autodefensa, acabant creient-s'ho ells mateixos--, cosa que fa les excepcions més meritòries. Tot i això, la resistència és escassa, i hem caigut en una de les pitjors desídies intel.lectuals: el conformisme davant de l'estereotip.

Miquel de Palol
"Crítica i models literaris". Avui, 08.04.2003

Jo crec en la pervivència de la llengua catalana (ferida, mutilada territorialment, però viva i europea). I a les raons que deia Solà sobre els estudis de la llengua arreu del món, hi afegiria fets que són balons d'oxigen. Per a molt jovent la cultura catalana té prestigi; arreu dels Països Catalans hi ha fornades noves d'escriptors que es decideixen a escriure i opten per la seva llengua per més que es digui que està moribunda. És veure el got mig ple, pensareu. I què. És que està mig ple! Crec que el nivell creatiu literari (una de les bases de la pervivència d'una llengua de cultura) existeix i és en bon estat per més que sempre voldríem que fos de més qualitat. El fenomen literari dels imparables a mi m'eixampla el cor.

Jaume Cabré
"Tu ets mestre". Avui, 01.04.2003

Em sembla que sovint ens traeix, a tots els que escrivim, i ho fem en català, el tòpic de la queixa, quan se'ns pregunta allò tan sabut: "¿Què creu que cal fer perquè els joves llegeixin?", com si un tingués la poció màgica per adobar el que els grans mitjans de masses, la gran publicitat i les administracions no saben, no poden o no volen adobar. Diria que es pot assegurar que els infants i els adolescents d'avui en dia són el col.lectiu que més s'acosta a la literatura i que ho fa, a vegades, per obligació acadèmica, però també sovint per voluntat pròpia. Entre altres coses perquè començo a detectar, en els col.loquis amb grups de joves de nivell ben divers, que saben que, en un bon llibre, encara tenen l'oportunitat de trobar-hi allò que altres mitjans de consum cultural els han escamotejat sota l'excusa de l'etiqueta jove. Seria una injustícia no expressar el nostre reconeixement per la feina que molts dels professionals de l'ensenyament fan a favor de la literatura en general i de les lletres catalanes en particular. Això sí, ho fan silenciosament, sense estadístiques, sense espots publicitaris d'autobombo ni grans recursos, però amb una evident eficàcia. El que passa, però, és que no se'n parla. I com que sembla que és impensable, per ara i tant, que el departament d'Ensenyament o la Institució de les Lletres Catalanes difonguin aquesta i altres bones feines de base que construeixen el futur, no costa gaire deduir que tanta discreció acabarà fent-nos més mal que bé.

Andreu Sotorra
"¿Ni lectures obligatòries ni lectures voluntàries?". Avui, 25.03.2003

L'altre gran argument és Europa. La pressió americana, diuen, destrueix Europa. Fantàstic! Quina Europa? ¿Aquest club d'interessos malaltís i irresponsable que no és capaç de resoldre ni un sol dels seus dimonis interiors? ¿Des de quan existeix Europa? ¿És Europa la guerra d'interessos econòmics i militars que varen permetre la matança dels Balcans? ¿Quina Europa és l'Europa que permet la matança de txetens? ¿És Europa la magnífica Europa francesa que està enviant armament a la guerra invisible de Costa d'Ivori? ¿O la que ven reactors nuclears a simpàtics Saddams? Europa està destruïda des que va crear els dos grans totalitarismes del segle vint, el nazisme i l'estalinisme, i mai no va retre comptes. Ho està des que va destruir les forces interiors de centenars de pobles en el passat colonial. Ho està des del moment en què protagonitza dues guerres mundials, i necessita soldats perquè garanteixin la pau. I, ara com ara, ¿quants països europeus estan implicats militarment i econòmica en conflictes sagnats arreu del món? Hom pot estar contra la guerra pels milers d'arguments que el pur sentit comú i el pur amor a la vida forneixen, però no crec que pugui alçar la bandera europea com a aval de pau. Si l'ONU mai no ha representat cap legalitat moral, Europa és el cor mateix de la immoralitat. (...) Finalment, l'argument que assegura que la guerra lluita contra el terrorisme. La meva convicció és que la guerra alimenta la confrontació entre cultures, accelera el ressentiment dels ciutadans islàmics arreu del món, crea abismes d'incomprensió i intolerància i, segurament, deixa bombes retardades al cor mateix de la civilització. Tal vegada aturarem Saddam Hussein, però ¿s'aturarà l'odi que naixerà i creixerà entre mil milions de musulmans? Els que lluiten per l'entesa entre pobles i per la tolerància, i molt especialment els que ho fan en zones islàmiques, en seran les primeres víctimes. Però, de moment, la primera víctima és el pensament. En èpoques d'estómac i vísceres, qui està per pensar més enllà del dogma de fe, la ràbia i el tòpic? L'únic pensament és l'aclaparador nihilisme del pensament únic. Un nihilisme que, ai las!, no es dóna només entre el partidaris de la guerra...

Pilar Rahola
"Com va, Ghandi?". Avui, 20.03.2003

Això vol dir que tenim una xifra ben nodrida d'autors que pateixen la darrera malaltia greu de la literatura catalana: el desfici d'escriure i publicar. Fixeu-vos si la malaltia és estesa, que molts autors estan convençuts que l'única manera d'estar present en el món literari és publicar! No fent un llibre cada tres o quatre anys, que és el que toca! Un bon llibre no desapareix mai com prova ara mateix el fet que s'hagin reeditat els dietaris de Valentí Puig o 'El Jardí dels Set Crepuscles', de Miquel de Palol. Hi ha moltes maneres d'estar present en el món literari, sense enfangar la teva obra creativa, com ara exercir de crític, fer activisme cultural, etc. Mireu si la situació ha arribat a límits intolerables que fins i tot he sentit un dels directors literaris més importants d'ara dir una i altra vegada per defensar-se del setge constant dels autors: "Ho sento però no et publicaré més d'un llibre a l'any". ¿Què és això d'un llibre a l'any sinó una proesa inassolible, una follia? A causa d'aquest fenomen d'acceleració del ritme del món de l'edició en català fins al frenesí tenim una nòmina ben nodrida d'autors i obres ben prescindibles, tenim editorials i col.leccions totalment innecessàries, tenim magatzems plens a rebentar de títols no venuts i tenim les institucions alegrement contribuint a inflar la cosa encara més. Ara és quan entra en escena la meva mare amb el seu pragmatisme més aviat brutal. Els editors i les institucions han creat aquesta situació deplorable; doncs ara els toca endreçar-ho tot per sortir de la crisi. I això implica una sèrie de mesures una mica draconianes.

D. Sam Abrams
"Foc i mesura". Avui, 16.03.2003

Este hecho nos hace diversos y divertidos. La comunicación de masas (televisión, radio, cine) nos hace iguales, nos uniformiza, y así nos encontramos riendo de los mismos chistes y acabamos pensando de la misma manera. Por otro lado, la lectura nos hace libres y hace posible la meditación de lo que hemos leído. Defiendo el concepto de cultura como una práctica de la tolerancia, y me siento inclinado a afirmar que una persona culta (la que se ha hecho a través de la cultura) es aquella que puede debatir los problemas más complejos sin alterarse. Uno se siente tolerante y libre. Cuando la televisión se pronuncia sobre algo, parece como si fuera cosa juzgada; produce autoridad absoluta y, evidentemente, es un mal. Se inicia, desde aquí, un proceso de homologación masiva que, sólo se podría modificar, incrementando los contenidos culturales. Pero ésto es un pez que se muerda la cola. ¿Quién manda? ¿Los promotores culturales o el público? Dentro del mundo, estrictamente cultural, también se formula la misma pregunta. ¿Quién manda, el escritor o el editor? Ahora se tiende a vender el libro como un producto manufacturado, simplemente, por las grandes editoriales, como marketing y promoción publicitaria intensísima. Se edita, al final, lo que quiere el gran público. Se saldan los libros o se destruyen. A veces, existen simplemente para intimidar al autor, y castigarlo por no obedecer determinadas exigencias editoriales. Las anteriores alegaciones sirven para hacer un llamamiento a las instituciones responsables y conscientes del problema, y recomendarles que protejan la formación de las bibliotecas públicas y privadas, y que la gente lea y ame el libro, a través de los educadores, que son casi los únicos que pueden impulsar el amor al libro, y su lectura. No solo amar el libro, como un producto de cultura, sino como a una Babà física: cogerlos del suelo, de los estantes de las bibliotecas, oler el perfume de sus tintas, acariciarlos, contemplarlos como auténticas joyas. Solamente entonces podremos recuperar la gran tradición cultural de Occidente que estamos perdiendo muy deprisa.

Joan Perucho
"La lectura". La Vanguardia, 10.03.2003

Hace algunas décadas, los teóricos marxistas veían clarísimo el futuro de la literatura: íbamos hacia la hora del lector y la correlativa desaparición del autor, que de puro humilde se fundiría con las masas y dejaría hasta de firmar sus obras. Quien haya sido mejor profeta que tire la primera piedra: recordemos que cuando cayó el muro de Berlín, incontables manuales explicaban cómo realizar la imprescindible transición del capitalismo al socialismo y uno solo preveía la trayectoria inversa (...) Acaba de aparecer en Francia un interesante ensayo: 'Portrait de l'artiste en travailleur', retrato del artista en tanto que trabajador (de Pierre-Michel Menger, en Seuil) que muestra cómo el artista, antaño fustigador del capitalismo y de la burguesía, encarna hoy al trabajador capitalista de vanguardia: creativo, autónomo, competitivo, individualista, ejemplo y legitimador de la más extrema desigualdad social y salarial. Pero si alguien piensa en rebelarse contra este estado de cosas imitando el noble ejemplo de un Gracq o de un Blanchot, no olvide que en el mundo de marketing, de fotos, de etiquetas, en que vivimos, ellos, involuntaria y paradójicamente, se ganaron el rótulo más llamativo, más original, más eficaz: la etiqueta de escritores sin foto, el recuadro en blanco que en medio de la marabunta de indistinguibles caras, es al final lo que más llama la atención.

Laura Freixas
"Escritores sin foto". La Vanguardia, 03.03.2003

En Josep Pla va voler posar en evidència el que de fals que hi havia darrere la sentència "viatjar dóna cultura". Si la frase fos certa, deia, els revisors de tren serien les persones més cultes del món. I és que, pel que sembla, la cultura no es troba en els viatges, sinó allí on hi ha l'esport. Catalunya així ho ha entès, i per això hem esdevingut un país culte. (...) Vaig tenir l'oportunitat de fullejar diversos diaris europeus i, com que volia saber el nivell cultural del país i dels altres països que ens envolten, vaig dedicar-me a comptar les pàgines que destinaven a informació esportiva. Le Figaro hi dedicava 3 pàgines d'un total de 30 (10%), Il Corriere della Sera n'omplia 6 de 46 (13%) i el Frankfurter Allgemeine, 6 de 42 (14%). Posat a comptar l'espai dedicat pels diaris catalans, vaig poder observar que l'AVUI en dedicava 24 de 88 (27%), La Vanguardia 20 de 84 (24%), El Periódico 28 de 92 (30) i El Punt 33 de 88 (37%). (...) Aquesta facilitat per ser culte em desperta una enveja sana. Quan sento el conseller del ram elogiar les virtuts de l'enyorat pare Batllori per, més tard, veure'l a la llotja del Barça admirant els onze intel.lectuals que corren per la gespa, m'adono de com som d'insignificants els mortals que no sabem què és una pilota. El mossèn que ens explicava religió al col.legi acostumava a dir-nos que els que no sabien llegir eren molt desgraciats, perquè deixaven de gaudir d'una part de la vida. Ara descobreixo que no distingir entre Ronaldo i Rivaldo pot significar deixar de gaudir de la vida sencera. I és per la reflexió sobre aquestes profundes realitats que hom creu tremendament encertat que TV3 talli l'emissió d'un programa per informar que el senyor Van Gaal (Fanjal per als periodistes esportivoculturals) ha deixat de ser entrenador del Barça. És lògic. Quan la catedral de la cultura es queda sense un dels seus pilars, tot el país trontolla. Perquè el nostre, ja ho he dit, és un país culte --més que no pas els països pròxims--. Ho som tant, que hem decidit que el centre cultural per excel.lència -el Barça- sigui qui representa tot Catalunya. I això és bo, perquè és, ni més ni menys, el que fan els països més avançats.

Xavier Roig
"Més que una cultura". Avui, 22.02.2003

Per a Marta Pessarrodona el món de l'alta cultura és una necessitat vital de primer ordre i no un valor de canvi per aconseguir parcel.les de poder o altres misèries efímeres. D'aquesta manera, la seva vida personal està completament saturada de cultura i la seva vida cultural pública té una saníssima naturalitat personal. I justament han estat la seva generositat i la seva naturalitat les causes profundes de la conspícua manca de plena valoració de les múltiples contribucions que ha fet i fa a la seva cultura. Ja se sap que molta gent del món de la cultura catalana dispensa un tracte maquiavèl.lic als generosos, que consisteix a treure'n tots els beneficis que puguin i després tirar la persona despresa a la cuneta per no haver de ser mai agraït de res. I, per l'altra banda, repetides vegades s'ha confós la seva manera tan natural de fer les coses més complicades i exigents per una poca elevació de les aspiracions darrere les seves propostes culturals. També hi ha ajudat, cal dir-ho, el fet que no es piqui el pit com fan molts dels King Kongs de la cultura catalana per fer-se notar. (...) Em sembla que pràcticament des que el món és món que Marta Pessarrodona fa de pont entre les cultures a través de les seves traduccions, a través dels seus viatges i estades a l'estranger i a través d'altres activitats diverses. En aquest sentit, hem de recordar que va demostrar clarament com s'havia de plantejar el greu problema de la projecció exterior de la cultura catalana quan va estar al capdavant del Comitè Internacional de Difusió de la Cultura Catalana a la Generalitat. La llàstima és que el seu magnífic exemple no hagi prosperat entre els que dirigeixen en aquests moments els destins de la cultura del país! (...) Com es pot veure, i només hem gratat la superfície, Marta Pessarrodona ha creat, al llarg dels anys, un vast i ric projecte literari que abraça una gran diversitat de formes. Ara bé, tot el projecte descansa sobre tres coordenades bàsiques, a les quals l'autora ha estat fidel durant gairebé quatre dècades: generositat, interès real i intrínsec per l'alta cultura i ambició intel.lectual.

D. Sam Abrams
"Ésser fidel no mustia". Avui, 20.02.2003

A lo largo y lo ancho del XIX, para el romántico dominante, la cultura es la redención y la verdad. Fuera de la cultura, pobreza de espíritu, injusticia, opresión, miseria moral y material. De ahí las ideologías extremas, el rechazo permanente del sistema de cautelas llamado democracia, que fastidia a eso tan romántico y definitivo llamado voluntad de imponer (el bien sin mácula). Ahí está la ruptura más seria jamás habida entre la cultura y el poder. Para los románticos, la cultura es el poder (y el lector que lo crea es un vástago de los románticos, con el serio agravante de que sus ancestros no sabían adónde irían a parar sus ideas y actitudes y nosotros sí). Para los románticos, repito, la cultura es el poder, y el poder que pretenda salvarse deberá reconocer la primacía de la cultura, esforzarse por ayudar a cumplir sus ambiciones y proyectos. Frente al determinio de la voluntad libre y firme, el poder es un enano, a merced del gran viento de la pasión, capaz de tumbarlo si es hostil y fortalecerlo una vez se ha puesto a su servicio. En la historia del catalanismo --ya nos vamos acercando-- también hay mucha música de ésa, aunque tocada con sordina.

Xavier Bru de Sala
"Cultura y poder (8)". La Vanguardia Culturas, 13.02.2003

Los que saben escribir son los escritores, con independencia del género que utilicen. Así lo creyó Fabra cuando se dispuso a emprender la normativa del catalán contemporáneo. De ellos aprendió, y ellos aprendieron de él. De eso se trata en una academia. En sus etapas iniciales, el IEC contaba, ni más ni menos que con Àngel Guimerà, Joan Maragall, Eugeni d'Ors, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Joaquim Ruyra, J.V. Foix, Ferran Soldevila, Josep M. de Sagarra, Carles Riba, Josep M. López-Picó. Hoy el IEC [Institut d'Estudis Catalans] cuenta, en calidad de escritores, sólo con Jordi Sarsanedas, Josep Vallverdú y Jaume Cabré. ¿Dónde están nuestros escritores, los que saben escribir? Bien es cierto que son miembros de la institución Carles Miralles, Joan Margarit, Joaquim Molas, Joan F. Mira, Joan Triadú y Josep M. Casasús, pero en calidad de expertos en otras disciplinas. ¿Cómo es posible que Martí de Riquer y Pere Gimferrer sean miembros de la Real Academia Española y no del IEC? ¿De qué méritos literarios carecen, por ejemplo, Palau i Fabre, Perucho, Porcel, Monzó, Riera, Moncada, Altaió, Palol o Cassasses, para no formar parte del IEC? ¿Tan poca confianza lingüística tiene el IEC en nuestros mejores escritores como para prescindir de ellos?

Jordi Galves
"Un catalán para escritores". La Vanguardia, 07.02.2003

¿En qué medida es necesario un registro alto de lenguaje para construir una buena obra literaria? ¿Puede levantarse ésta sobre perfiles más cotidianos, como los de la citada TV3 o los medios de comunicación en general? "En arte se puede hacer todo mientras la obra funcione, todo está admitido. Por tanto, se puede escribir una buena obra en un catalán literario tan complicado como se quiera, que parece que es lo que defiende Palol, como en el catalán más simple y llano cuando la obra tiene la suficiente energía. No obstante, mucha gente ha olvidado lo que son los registros del lenguaje y parece que todo el mundo escribe igual, y eso no puede ser, si exceptuamos a alguien genial que pueda hacer una obra muy bien hecha con un catalán muy sencillo, de la misma forma que se puede hacer con un catalán rico y lleno de subordinadas. No se pueden establecer normas." (Narcís Comadira)
"Lamento que sólo se hable del catalán cuando hay malas noticias. Dicho esto, me pregunto si esta polémica no es una forma de promocionar el libro de Palol, de hacerle publicidad gratuita. Y entrando ya en lo que él dijo, sobre si el catalán desafina, yo digo que el catalán no desafina cuando está en manos de según quién, por tanto, he de deducir que cuando alguien desafina es porque toca mal, no por culpa del instrumento. Finalmente, estoy harto de lo del catalán de TV3, porque en TV3 hay muchos catalanes distintos: no es lo mismo el catalán de Cuní que el de Buenafuente, el de Francino o el de Calzada o el de Mònica Terribas. Ya está bien de este cliché; según qué catalán de TV3, ya me está bien." (Sergi Pàmies)
"El catalán de TV3 tiene una cara y una cruz. La cara es que ha conseguido extender socialmente el catalán de manera notable, y ése es el gran éxito de la política lingüística de la Generalitat. La cruz es que, para ser comprensible, es un catalán que, como todos los estándares, tiende a reducir el margen de maniobra lingüística. Yo no daría tanta importancia a la posible influencia del catalán de TV3 en la escritura, porque el principal papel en la escritura es el del escritor. Desde la recuperación de la lengua que empieza en la Renaixença, es el escritor el que hace la lengua. Pienso que una obra de calidad literaria se puede escribir en cualquier registro. La clave es que sea intencionada." (Antoni Puigverd).

Antoni Batista i Justo Barranco
"Diez escritores intervienen en el debate sobre la salud del catalán literario". La Vanguardia, 05.02.2003

A banda d'aquesta qüestió, en el pròleg de Nocturns encara hi llegim més coses: que el poeta s'ha de fer responsable en primera persona d'allò que diguin els seus textos (la qual cosa comporta que els textos han de dir alguna cosa, i que no s'hi val a refugiar-se sota les faldilles de l'artifici retòric ni de cap absurd ninot de ventriloquia); que la ironia i la sàtira més fortes, per molt que puguin resultar incòmodes, constitueixen registres essencials per a la comprensió de bona part de la literatura i l'art de tots els temps (Kafka i Mozart inclosos, per descomptat), i que els valors fundacionals del pensament democràtic, si bé són desitjables en els àmbits social i polític, resulten nefastos aplicats a la literatura, una reflexió que --entre d'altres-- ja havia formulat Joseph Brodsky anys enrere. Què voleu que us digui: a mi, llegir aquestes idees en el pròleg d'un llibre de poemes publicat a començaments del 2003, lluny d'irritar-me, em reconforta i m'estimula. La qual cosa em recorda, per contraposició, unes declaracions de Narcís Comadira en què afirmava, fa poc, que les opinions dels "barbamecs" --l'edat pesa, pel que es veu-- que avui en dia escrivim poesia li recordaven les del grup de poetes agrupat fa uns vint anys entorn dels Llibres del Mall, només que aquests en sabien més, d'escriure versos. Bé, si la mesura dels poetes del Mall la dóna un autor com Miquel de Palol (que de fet em sembla que era un dels fundadors del grup) només puc estar-hi d'acord. I encara afegiria que sort en tenim, els barbamecs, de coincidir en el temps amb alguns poetes més grans que nosaltres --en tots els sentits--, dels quals, a pesar de les nostres innumerables limitacions, potser n'arribarem a aprendre alguna cosa, perquè obren perspectives intel.lectuals fèrtils, exigents i vives. Llàstima, això sí, que no es pugui dir el mateix en tots els casos.

Sebastià Alzamora
"Miquel de Palol, amb nocturnitat i premeditació". La Vanguardia, 04.02.2003

El mercado, cuando no existen políticas activas que lo corrijan, tiene un gran potencial destructivo. Es entonces cuando sí es pertinente preguntarse acerca de lo que se ha hecho desde la política, es decir, cuál es el balance de la política cultural de la Generalitat en todos estos años. Y aquí la lista, no la mía particular, sino la del sector, empieza a ser abrumadora: un presupuesto más que insuficiente, una falta de liderazgo alarmante, un sesgo partidista empobrecedor. Todo ello, resumido en una sola constatación: la cultura no ha sido ninguna prioridad del Govern autónomo. En concreto, no se han creado las condiciones adecuadas para que haya un tejido para la cultura escrita en catalán. Muy pronto se cumplirán veinte años de la creación de TV3, entre cuyos objetivos fundacionales se encuentra, en lugar destacado, la normalización lingüística. Si nadie lo remedia, llegaremos a este aniversario sin un triste programa dedicado a los libros que ayude a promocionar la edición en catalán. No es, con seguridad, lo más importante, pero sí que es lo más fácil. Sería un gesto, una manifestación de una voluntad. Una voluntad cuya ausencia empieza a pesar como una losa en el debe de un presidente a quien tanto le gusta sumar.

Josep Maria Muñoz
"El libro no suma". La Vanguardia, 02.02.2003

Llegeixo a l'Avui que Carod-Rovira reclama als empresaris que es mullin, i reivindica dues coses molt interessants: convertir Catalunya en l'Holanda del Mediterrani, cosa que ens retorna als ideals dels revoltats de 1640 i la primera República Catalana, i recuperar l'esperit de la Renaixença. Són reflexions molt escaients, i voldria parlar, precisament, de la necessitat i l'oportunitat d'una nova Renaixença. Al principi, els prohoms d'aquest moviment romàntic a qui devem que Catalunya continuï existint adoptaven un to elegíac: el català se'ns mor, dediquem-li un últim i digne homenatge. Va ser més endavant que es van adonar que havien començat una recuperació que no es va estroncar, de la manera més bèstia, fins al franquisme. Ara, en ple neofranquisme, hi ha reaccions de desànim, però també de sana indignació. Si necessitem una catarsi col.lectiva, doncs endavant, però no puc subscriure les troiacordials paraules de Miquel de Palol, padrí incansable de si mateix i dels autoanomenats "imparables". "Sempre som a temps de plegar", es veu que ha escrit. Plega tu, si vols, li responc, jo m'estimo més posar-hi el coll, perquè, com va dir la Núria Cadenas, el somni val la pena i és bonic i possible i necessari.

Ramon Monton
"Per una nova Renaixença". EQG, 01.02.2003

El gust de la majoria de la gent és una merda, segons Miquel de Palol. Bona part de la majoria de la gent compra llibres de Miquel de Palol. ¿Segons Miquel de Palol, bona part de la majoria dels llibres de Miquel de Palol són una merda? (Gràcies, Miquel de Palol, príncep excels del regne dels imparables, per obrir-nos els ulls d'una vegada. Ja era hora que algú ho fes!)

Ramon Monton
"El sil.logisme de Miquel de Palol". EQG, 01.02.2003

La incondicional aliança del cap de govern espanyol, Sr. Aznar, amb el lobby Bush no s'ha d'interpretar com una mostra d'ardor guerrer d'un polític que en la seva joventut va procurar alliberar-se de la mili, sinó com una especial interpretació de la seva projecció internacional quan deixi de ser cap de govern. Suposa, a més, Aznar que la seva aliança seria premiada amb el suport dels Estats Units i amb el que li toqui del repartiment del pastís estratègic i petrolier que seguiria al final de la comtesa. Tant li fa a Aznar que fins i tot el Papa de Roma estigui en contra de la guerra, de la qual cosa es pot deduir gairebé un cisma implícit entre dues lectures cristianes de la Història, sempre que Aznar i el Papa continuïn sent cristians.

Manuel Vázquez Montalbán
"Iraq". Avui, 01.02.2003

Ens manifestem a contrarellotge sobre l'última gran guerra tan pròxima declarada per un dels grans psicòpates de la història. Tots opinem amb la ignorància feréstega, l'obstinada ingenuïtat de no creure en l'amenaça. I parlem i parlem d'aquesta guerra que pocs desitgen i que alguns justifiquen en nom d'una amenaça fantasmal de suposades agressions que, no obstant això, paradoxalment, sabem que no van contra nosaltres. Però ningú, estimats col.legues de l'opinió, hem sabut alertar del gran holocaust que es farà contra aquest poble governat sense sufragi. Clamar contra una guerra irracional (¿potser n'hi hagut alguna de guerra carregada de raó?) és quelcom que ens dignifica dins de les nostres iniquitats, obviar el terrible patiment que es causarà a milions d'éssers humans és covard, escapista i cínic.

Carmen Alcalde
"El suïcidi de la paraula". Avui, 01.02.2003

A Catalunya no hauria de ser cap extravagància que un escriptor català d'expressió castellana decideixi traduir els seus llibres a una llengua que, malgrat una política sociolingüística tragicòmica i la cort d'enterramorts que l'acompanyen, encara belluga. (...) Perquè, a més a més, resulta que quan un autor català d'expressió castellana decideix publicar els seus èxits en català, el campanar mediàtic repica amb molta més força que no quan Espinàs, Monzó o Simó són traduïts al castellà. S'escampa una febre d'agraïment, un ohhh d'admiració que es contagia a ràdios, diaris i televisions en forma de publicitat de franc que alimenta la promoció que qualsevol llibre necessita (fins i tot els llibres escrits en català!).

Sergi Pàmies
"¿En catalán? ¿Quieres decir?". El País, 30.01.2003

Un programa de llibres que sigui la suma de diversos gèneres periodístics --informatiu, reportatge i entrevista-- és possible. Perquè la informació té interès, el reportatge té imatge i l'entrevista té tensió. ¿Què fa, doncs, que seguim sense un programa de llibres a TV3? La resposta tècnica és possible, però a més cal afegir-hi, d'una manera indefugible, que un programa d'aquestes característiques obliga a una resposta política. I aquí les implicacions i les responsabilitats pertanyen al més alt nivell de la política cultural catalana. La ceguesa en aquest camp ha creat un divorci absolut entre la classe literària d'aquest país i l'administració pública catalana. (...) La injustícia és flagrant, el nerviosisme creixent i la ira entre els escriptors comença a ser cada cop més perceptible. ¿Fins quan? Es demana una resposta senzilla com un programa d'informació literària que reculli allò que mereix ser considerat. Es demana sensibilitat sobre un tema i una voluntat d'orientar la solució per intentar resoldre aquest dèficit irresolt. Es demana que els responsables de la direcció i programació de TV3 trobin la solució que tothom espera. En tot cas, la paràlisi que vivim no beneficia ningú. (...) Avui la societat literària d'aquest país demana i exigeix una solució que relacioni el seu treball amb el destinatari a qui va adreçat a través del mitjà que té més ressò mediàtic. I tant el partit del govern com els de l'oposició, en aquesta legislatura o la que ve, estan moralment obligats a donar resposta a aquesta necessitat. I si és dóna aquesta resposta, potser aleshores es podrà desdramatitzar un problema que ha tensat massa la relació entre els escriptors catalans i l'administració de la televisió pública --¿pública?-- catalana.

Àlex Broch
"La televisió i els llibres". El País, 30.01.2003

Ho he dit moltes vegades ja, i encara ho diré moltes vegades més: Catalunya és un país que s'automutila! L'autèntica veritat de la qüestió és que Catalunya és una nació o comunitat històrica, lingüística i cultural que s'estén més enllà dels Pirineus, pel nord, cap a l'Aragó, per l'oest, cap a les Illes Balears i Sardenya, per l'est, i cap a Múrcia, pel sud. I perdoneu-me la ingenuïtat de recordar aquesta obvietat d'assignatura de socials de primària, però a vegades les coses s'han de tornar a plantejar des del començament. En definitiva, Catalunya ha quedat dramàticament reduïda a la megàpolis, Barcelona, el nucli o centre neuràlgic de la comunitat, i Girona, el bressol i la mesura de la puresa històrica i lingüisticocultural, perquè Lleida i Tarragona ja formen part de la perifèria en companyia del Rosselló, les Illes i el País Valencià. (...) Per dissimular, des de la megàpolis s'anomenen representants simbòlics de la perifèria perquè ningú els acabi acusant de discriminació o bandejament i darrere d'aquesta façana d'equanimitat poden continuar amb el joc del buit de sempre. Així, si Sebastià Alzamora és «el» poeta mallorquí per excel.lència (i surt molt econòmic perquè viu a Barcelona i no cal pagar-li el transport i l'hotel), no cal preocupar-se de Miquel Bezares, Miquel Cardell, Bartomeu Fiol, Lluís Maicas, Miquel Mestre, Antoni Nadal, Jaume Pomar o Antoni Vidal Ferrando. I si ara Enric Sòria és «el» poeta valencià perquè ha succeït Pep Piera en el càrrec, no cal preocupar-se de Vicent Alonso, Vicent Berenguer, Antoni Ferrer, Marc Granell, Ramon Guillem, Gaspar Jaén, Isidre Martínez Marzo, Anna Montero, Teresa Pascual o Ramon Ramon. (I que consti en acta que tant Alzamora com Sòria són poetes, al meu parer, de primera divisió.) El més tràgic del cas és que hi ha indrets com Eivissa o la Catalunya Nord que actualment no tenen ni tan sols un procònsol simbòlic clar. I pensar la fuga de potència cultural que això significa m'esborrona!

Sam Abrams
"La tercera és la bona". Avui, 23.01.2003

"Dic tothom, pro tu ja saps qui són: / poetes barbamecs que volen ser famosos, / escriptors decebuts que busquen més renom" (...) "Dic el que crec dels que es carreguen Carner, Ferrater i Verdaguer, però tot això que sento que diuen els jovenets destralers ja ho he sentit abans amb els del grup del Mall, només que aquells en sabien més, de fer versos. De narrativa no ho sé perquè encara no he llegit la famosa novel.la".

Narcís Comadira en un reportatge d'Ada Castells
"Sobre els anticarnerians". Avui, 21.01.2003

No, en aquesta ocasió, l'indesitjable no està fitxat per la policia sinó pel ministeri d'Economia. És la inflació. El 4 per cent en un sol any! Una barbaritat! Un autèntic desastre que atempta directament i malignament contra el benestar dels ciutadans, però d'això el govern no en parla. Ara no toca. Ara els dos afers que omplen els telenotícies oficials són la nova reforma de la recent reforma del Codi Penal i la penúltima humorada presidencial: l'anunci d'Aznar que serà l'últim de la llista en la candidatura del Partit Popular a l'alcaldia de Bilbao. Una maniobra de distracció que està tenint un ressò mediàtic fora de la lògica periodística, tot i explicable en raó dels camins cortesans pels quals transiten un bon nombre de mitjans de comunicació. Sobretot els madrilenys. Haurien de debatre les causes --i solucions-- del brutal encariment que han experimentat els preus, però ara no toca. A cinc mesos de les eleccions autonòmiques i municipals del que toca parlar és dels terroristes i dels carteristes. Aquests són els temes pantalla triats pels polítics d'estar per casa del Partit Popular perquè no es parli de la inflació i els ciutadans ens oblidem del desastre del Prestige.

Fermín Bocos
"Cortines de fum". Avui, 21.01.2003

Tot això significa que només quan s'associen els atributs de poder, de prestigi, d'afecte i d'utilitat a l'ús d'una llengua, aquesta és efectivament utilitzada, perquè són aquests atributs els que fan invisible la coacció d'aquest ús i, així, fan que es visqui com el resultat d'una decisió voluntària. És clar: la qüestió és com anem d'aquests atributs. Particularment, no em veig amb cor de fer ara una diagnosi completa i alhora ràpida i superficial de l'estat dels atributs associats a l'ús del català, i més quan els estudis sobre usos lingüístics no solen atendre aquests aspectes. Però sí que m'atreveixo a dir dues coses. Una, que l'existència d'una llei de política lingüística forma part dels atributs de poder del català. I que si en aquest terreny el nostre govern es mostra feble, si per actuar coactivament necessita pràcticament ensopegar amb una provocació anticatalana --com suggeria aquests dies el director general de Política Lingüística--, tampoc no aconseguirà avançar de manera significativa en l'adhesió voluntària al seu ús. Tenir una llengua de poder i amb poder és una bona manera d'aconseguir adhesions voluntàries. No aplicar la llei i ni tan sols les sancions derivades de l'obligació de respectar els drets dels consumidors afebleix de manera greu el català i la seva consideració social. I dues, que de tots els atributs necessaris, tanmateix, el més precari i el que necessita més atenció és el de l'afecte. I permetre les desconsideracions i els abusos en contra dels nostres drets lingüístics és una amenaça a la pròpia autoestima. No ens enganyem: les actituds porugues mereixen compassió, però no es fan estimar.

Salvador Cardús
"Els atributs d'una llengua". Avui, 17.01.2003

Aun así, disfruto mucho en las librerías; la envoltura de los libros es hermosa: portadas a todo color, papel satinado y refinamiento estético (ojalá los autores tuvieran la misma preocupación por el lenguaje. Pero no es así. En la primera novela que hojeo, un novelista --premio de la Crítica de no sé qué año-- escribe: "Callaros, ordené con presteza". Ojalá la presteza no le hubiera hecho cometer uno de los errores más desagradables de los últimos tiempos: el infinitivo por el imperativo). Esta superproducción de novelas me resulta sospechosa, y no me gustan sus consecuencias; saturan el mercado y decepcionan a los lectores, que tienen la suprema libertad de cerrar el libro a la primera sandez, estulticia o cacofonía, y la de considerar que han sido estafados. Y un lector estafado es rencoroso.

Cristina Peri Rossi
"Novelerías". La Vanguardia Culturas, 15.01.2003

Volvamos a mi Roma imperial. Sólo se me ocurre justificar la obra de Séneca, no a él, suponiendo que recomendó llevar las manos limpias de tanto como llegó a ensuciárselas. No soy nada partidario de confundir ética y cultura, ni de fundamentar la cultura en una miope pedagogía buenista. Los dos atributos de la cultura son conocimiento y belleza, aunque el conocimiento descubra el horror que hay en la naturaleza o en nosotros. Pero eso no consuela: en el siglo I, más que en el XIII y con menos justificación, la cultura es una rama del poder. Acrítica, sumisa, y al mismo tiempo convencida -y con razón- de compartir esplendor, de contribuir a la grandeza imperial. No es que los mejores poetas de la humanidad y el imperio estuvieran aliados, es que, como partes del mismo árbol, compartían la sustancia. El tiro me ha salido por la culata, y duele.

Xavier Bru de Sala
"Cultura y poder (4)". La Vanguardia Culturas, 15.01.2003

El correo electrónico no deja de tener sus ventajas: permitiría por ejemplo una confesión con archivo adjunto (extractos de diario, fotos íntimas...) y en forma de "mailing", de modo que de nuestros secretitos no se entere sólo el cura, sino nuestra agenda de direcciones al completo, incluido El Corte Inglés (les está bien empleado, por felicitarnos el cumpleaños). Pero ¿qué es un "mailing", aunque sea electrónico, comparado con las revistas a todo color y con la televisión, que nos permite exhibirnos ante millones de telespectadores en el acto de hurgarnos la nariz? (...) Que la Iglesia vaya a contracorriente, estupendo: para eso está; pero que no lo haga, por favor, con diez años de retraso. En vez de perder el tiempo prohibiendo confesarse por e-mail, que prohíban la confesión por cable, póster desplegable o videoclip.

Laura Freixas
"Confesión electrónica". La Vanguardia, 13.01.2003

Sempre he cregut que la història de la literatura dramàtica catalana que va dels anys quaranta als vuitanta no s'ha explicat bé. De fet, ni Xavier Fàbregas, admirable en tantes coses, no va modificar alguns criteris que eren determinants fins molt endavant. Efectivament, durant dècades Joan Brossa, Josep Palau i Fabre i Manuel de Pedrolo han estat uns desconeguts, la mirada a la tradició s'ha centrat en Guimerà, tot menyspreant l'obra de Rusiñol, s'ha volgut veure en Sagarra més del que hi ha, Salvador Espriu ha estat entès gairebé només com a poeta, Joan Oliver ha semblat superficial... I, tanmateix, tant a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) com a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual a partir de 1960 ja s'havia assenyalat amb prou claredat que aquests autors, i especialment els nascuts durant els anys deu, estaven fent aportacions essencials perquè la nostra literatura per al teatre fos equivalent a la producció europea posterior a Brecht. El fet que Brossa, Palau i Fabre i Pedrolo, per exemple, no fossin viables comercialment explica algunes de les coses que van passar --i encara més si recordem les condicions terribles en què es treballava--, però no les explica totes. I no les explica perquè, en el fons, més enllà dels problemes reals, el que hi havia era la certesa, majoritària i dominant, que el teatre de Brossa i el de Pedrolo eren una imitació pobra dels corrents absurdistes europeus, uns corrents que no es considerava útils en la reconstrucció que s'estava començant en la nostra vida cultural. Pel que fa a Palau i Fabre, ni tan sols això; no hi havia referents. Si no m'erro, aquesta percepció va durar fins a ben entrats els anys setanta i, en bona mesura, encara continua sent activa avui mateix.

Jordi Coca
"Benet i Jornet, una excepció". Avui, 13.01.2003

Efectivament, les dades sobre els programes més vistos el 2002 assenyalen dos fets que considero molt alarmants. Primer, que allò que ha convidat els catalans i catalanes a una més gran comunió televisiva ha estat el programa de presentació del Festival d'Eurovisió i el mateix festival, l'emissió de l'11 de febrer d'Operación Triunfo i tota una tirallonga de partits de futbol en els quals jugava o bé la selecció espanyola al Mundial de Corea o bé el Reial Madrid, ja sigui amb el Barça o amb el Deportivo. Fins al lloc número 10 no trobem un programa propi, els Plats bruts de l'11 de juny. Ara bé, si la màxima comunió televisiva dels catalans fa posar els pèls de punta, quan es compara amb les preferències a l'Estat, et cau el món a sobre: pràcticament mirem el mateix, gairebé en el mateix ordre, només amb l'excepció que els partits més vistos del Reial Madrid no són contra el Barça sinó el Leverkusen i que allà no veuen Plats bruts. L'alarma, doncs, és doble. D'una banda, perquè sembla impossible que havent arribat al segon mil.lenni de l'era cristiana, els ciutadans encara ens sentim atrets per espectacles com el Festival d'Eurovisió o l'Operación Triunfo, cosa que diu molt poc a favor de la condició humana i del seu procés de civilització. D'altra banda, perquè és desolador que no se'ns noti gens que som una societat diferent després de més de vint anys d'Estatut d'Autonomia i d'autogovern. Seria interessant --però no en tinc les dades-- saber també què passa per edats, per nivell d'instrucció o per distribució territorial. És a dir, saber si aquesta homogeneïtat s'accentua o disminueix en les pràctiques televisives de les generacions més joves i alfabetitzades en català, o si qui garanteix les escasses diferències són les generacions més grans, amb menys estudis i territorialment situades en zones perifèriques. Tinc indicis per sospitar que la realitat, mirada al detall, podria ser més monstruosa que la seva percepció global. És clar que, si volem consol, el podem trobar en el fet que només parlem de les puntes de màxima audiència i no pas de les regularitats quotidianes. Per dir-ho així, l'anàlisi del rànquing dels deu programes més vistos, només demostra que és l'exacerbació de la comunió televisiva la que ens espanyolitza de manera radical, mentre que un entelevisament més tranquil sembla que diversifica els gustos i, en aquestes condicions, la programació de la nostra televisió pública recupera el primer lloc d'entre la resta d'oferta. Però és un consol molt relatiu, no cal dir-ho. Que entre TV3 i K3/33 --les nostres-- arribin a liderar la quota de pantalla amb un 28,4 per cent l'any 2002, no pot fer perdre de vista que l'altra 71,6 per cent de la quota de pantalla és tota a mans seves. És a dir que si consideréssim els resultats de TVC des del punt de vista de la competència entre un suposats productes tots igualment diferents, perfecte. Però si només considerem un tipus de diferència, per exemple l'ús habitual de la llengua catalana o una certa adscripció nacional catalana en els continguts, llavors tota la competència a TVC es podria considerar pràcticament un únic producte i la nostra perdria per golejada.

Salvador Cardús
"Una audiència de pàtria forastera". Avui, 11.01.2003

La sàtira no ha estat mai ben entesa: des d'abans de ser mediàtica, amb Slawomir Mrozek o Jonathan Swift, per mencionar uns exemples, fins ara amb els espais televisius, immediats i immersos en l'actualitat del 'made to happen' en què s'esperava i es podia imprimir més protagonisme de reflexió humorística. Però ja se sap que per a alguns això és un problema, i si passa s'ha d'enviar el programa a la ITV perquè li netegin la molesta sàtira. No és tan problema quan l'humor deixa d'analitzar l'actualitat política i se centra en el costumisme antipersona, quan la gràcia d'un esquetx apunta en direcció a la inutilitat dels personatges per viure la seva existència o a l'insult com a gràcia. [...] No deixa de ser preocupant que els programes amb sàtira política, tan necessària per a la higiene democràtica, desapareguin. L'absència igualment de 'Set de nit', i en concret de la secció 'Set de notícies' (TV3) ens porta a córrer el risc de desaparició d'una espècie televisiva d'animals humorístics intel.ligents, de la qual només en queda un supervivent: 'Las noticias del Guiñol' (Canal +), a part d'alguna petita i insignificant cria en la secció de política de 'Pecado original' (Tele-5), que pel que es veu passa bastant desapercebuda i és tolerada per barata. Caldria que la propera Marató es dediqués a recaptar fons contra l'extinció de l'humor polític, en un exercici d'ecologia mediàtica per evitar el predador de motius econòmics.

Joan Tharrats
"L'humor com a problema". Avui, 05.01.2003

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors