«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

L'avortament, la prostitució, l'alcohol, les drogues --concepte que reuneix àmbits i productes tan diversos que és impossible tractar-les en bloc--, l'eutanàsia, la llibertat d'expressió, la llibertat d'associació, la llibertat de culte, les relacions contractuals, el comerç, tot és susceptible de ser estipulat, i és ideològic decidir fins a quin punt són preferibles les normes o funciona millor la lliure autoregulació a través del sistema. Es diu, per exemple, que la millor llei de premsa és cap llei de premsa, però en d'altres àmbits --en alguns dels esmentats més amunt-- sembla clar que la falta de lleis tan sols propicia la desprotecció de dèbils i indefensos i l'enriquiment de traficants i mafiosos. Només ens faltava la tortura en el retrat de família. En el fons, com un drac de nou caps, apareix la terrible barbàrie de la pretesament dita civilització. No és possible escapar dels clarobscurs de la condició humana, s'han acabat els temps en què es permetia la il.lusió que els poderosos deixarien anar alguna prerrogativa. El patró és mort, clamava triomfant el partisà al final del Novecento de Bertolucci, però el patró --el seu amic d'infància-- somreia i murmurava: el patró és viu. Així es perpetua un sistema mundial tan profundament injust, a favor d'unes quantes butxaques.

Miquel de Palol
"El sentit de legislar". Avui, 31.12.2003

És clar que el món occidental està travessant una època de crisi de valors des de fa anys, una crisi que, en definitiva, són les darreres conseqüències de l'arribada imparable de la modernitat, amb tots els canvis que ha exigit i continua exigint. I un dels aspectes més rellevants d'aquesta crisi és la marginació i el descrèdit del món de la cultura. Hem perdut la noció del valor de la tradició cultural, hem perdut la confiança en el valor de l'art, hem perdut el nivell d'autoexigència intel.lectual necessari per penetrar a fons en les grans obres d'art, etc. I davant aquesta crisi, tenim tres respostes possibles: el refugi sentimental en el passat, l'evasionisme superficial i estèril, o l'acarament directe als reptes del moment. Evidentment, l'actitud més honrada i fructífera, encara que difícil i dura, és la tercera.

D. Sam Abrams
"Tot és fruita". Avui, 28.12.2003

A casa, ja sabem que estem en plena borratxera històrica. Tot és històric quan (no dec entendre prou bé què és la història per més que hagi llegit i rellegit Carr) em sembla que és una cosa normal: un relleu de forces polítiques al capdavant de la institució cabdal i nostrada, després d'unes eleccions democràtiques. Incidentalment, és prou sabut que cal anar amb compte amb els mots, perquè l'ús excessiu, la repetició constant, els abarateix, els fa perdre valor. D'acord que tan sols en ocasions excepcionals i tràgiques, 1936, les esquerres havien assolit el poder com ara, però no exagerem i, per altra banda, preguntem-nos si tenim gaire conscienciat allò tan sabut que cal saber història per no repetir els seus errors. Confio plenament que en sabem, d'història, i no tan sols de la mà de Rovira i Virgili, sinó també de Vicens Vives, per esmentar dos historiadors nostrats.

Marta Pessarrodona
"Imatges i emocions". Avui, 24.12.2003

Però quan una presidència, entesa de manera presidencialista i, sobretot, paternalista, neix i dura més enllà d'una majoria d'edat, i quan els fills que vàrem tenir quan Pujol va arribar al poder han tingut temps de fer Els Pastorets manta vegades, d'arribar a l'adolescència, de treure's el carnet, de votar diversos cops i, fins i tot, d'endegar un intent de projecte de vida propi --si no fos pel preu de la vivenda--, quan tot això passa i el president és el mateix, poden passar i han passat dues coses: que les grandeses es redueixen fins al límit de ras de terra, adormits en el món feliç del costum i el ritual, i que les misèries creixen sense aturador, atiades per la impunitat, la prepotència i també, ai las!, el costum. Els darrers anys han estat realment com els darrers anys d'un matrimoni trencat: sobrers, feixucs, dolorosos i... inútils. Cap nova idea més enllà de les velles retòriques, una i altra vegada recuperades per a desgràcia del pensament crític; cap nou projecte més enllà dels ja antics i sovint caducs; cap política cultural, ni abans, ni ara, al.lèrgica a la cultura com ha estat aquesta etapa del govern de Catalunya; cap nova emoció, més enllà de les petites alegries que sempre ens atorga Madrid. Però també en això hem practicat un bonic coitus interruptus. I, sobretot, cap nou horitzó, més enllà d'allargar ad aeternum el bany maria.

Pilar Rahola
"La llarga escala de Pujol". Avui, 18.12.2003

Les opinions són lliures. Afortunadament. Encara que en aquest país no sempre respectades. Lamentablement. En alguns moments fins i tot subtilment perseguides. Vergonyosament. Però tenim el que tenim i païm pel que mengem. Ho estem veient aquests dies amb la balança política ja inclinada. Els fets demostraran si acabarà o no de fer el pes. Però aquesta és una qüestió que el futur ja desvelarà. En moments d'enfrontament àcid, agre fins i tot, per part de l'artilleria dialèctica de base dels sectors que es proclamen només nacionalistes, convé, doncs, recordar algunes coses. 1/ El dia 16 de novembre els catalans vam votar una representació parlamentària. 2/ És a aquests diputats i diputades a qui correspon elegir president. 3/ Aquest, per tant, pot sortir de qualsevol fórmula aritmètica dels representants del poble. 4/ Qui rebi l'encàrrec formarà el govern corresponent amb persones que poden no haver estat elegides a les urnes. 5/ La responsabilitat de la cambra ha de ser la de legislar i controlar l'executiu. Qualsevol lectura diferent és legítima però tendenciosa. Si no falsa. Cal no oblidar-ho per no caure en el parany d'acabar confonent el desig amb la realitat. I això és el que està passant. Que massa sovint pretenem fer anàlisis polítiques a partir de premisses deformades per l'anhel i, és clar, quan al final s'imposa la realitat, o ens sentim decebuts o desorientats. Si no frustrats, emprenyats o traïts directament.

Josep Cuní
"Quan la política és lògica". Avui, 13.12.2003

Entre aquestes congregacions de postulants i els seus corifeus, brillava amb llum pròpia, com ja és habitual, el cor tràgic dels progres de sagristia, espècie endèmica de la catalana pàtria i tristament enquistada en la seva ànima llemosina, però multicultural, plurilingüística, multiracial i lúdica que ens ha de preservar de tot mal. El progre de sagristia és el progressista només fins a un cert punt, que és el punt que marquen les virtuts del seny i de la decència. És la caricatura del progressista, la mitja ombra encongida, i abunda especialment dins els àmbits dits culturals. Se'l reconeix perquè fa fila d'intel.lectual però procura realitzar activitats que no hi quedin gens, d'intel.lectuals, no fos cas que el prenguessin per pedant i bufat quan en realitat desconeix tota mena d'ambició i d'aspiració terrenal. El progre de sagristia ho fa tot pel bé comú, pel futur dels nostres fills i per la convivència dels pobles, és dipositari del sentit de la responsabilitat i de tant en tant sent la necessitat de pronunciar la paraula "ètica", de la qual, per descomptat, n'és el custodi. Tot plegat va amanit amb inefables dosis d'un depriment sentit de l'humor que vol ser enrotllat però que és estantís, i que impregna tot allò que fa el progre de sagristia, ja sigui de paraula, obra, pensament o omissió. (...) Gent d'ordre com són, ells que no esperen mai res ni desitgen càrrecs ni prebendes, te'ls anaves trobant més destarotats com més llargues es feien les negociacions i més incerts els seus resultats, de forma que les expressions d'encara ens quedarem per vestir sants eren cada dia més ansioses i proverbials. I després, des de l'inframón de què disposen els progres de sagristia per fer-hi circular els congèneres més tòxics i parasitaris, aquells dels quals fins i tot ells s'avergonyeixen, ens han arribat les mostres de violència, que tampoc no són res de l'altre món: lladrucs de gos de llanes mentre es grata la ronya. Em ve al cap, per exemple, certa pàgina web amb la qual sembla que un o alguns escriptors (no sé sap quants, perquè per descomptat no firmen) han volgut difamar-ne un altre amb insults homòfobs, que no expressen altra cosa que les disminucions mentals i les misèries morals dels seus autors.

Sebastià Alzamora
"Animals espantats". Avui, 12.12.2003

No sé si creure dóna permís per exigir. Sigui com sigui me l'atorgo. En una entrevista em varen preguntar què em feia por del pacte. Ho vaig respondre així: que no sigui una síntesi de sensibilitats sinó un repartiment de poder; que els càrrecs es donin carnet en boca i no currículum en mà; que les poltrones esdevinguin l'anhel i no l'instrument; que la cultura torni a funcionar amb menjadores, per molt que estiguin més ben dissenyades; por al poder com a finalitat i no com a mitjà; por a la política de quotes, por als que tenen gana de cuixa i ja estan trucant a la porta, por als que creuen que se'ls deu alguna cosa, por als que encara tenen el cava calent del 80 i ara el volen treure per brindar. Aquest no pot ser ni un govern de greuges, ni d'afamats, ni de quotes, ni de repartidora. Ha de ser el que sembla: un govern en què tornar a creure.

Pilar Rahola
"A tots tres, felicitats". Avui, 11.12.2003

Tinc la impressió que Espanya torna a ser negra i que acabarem tots plegats --si no ho fem ja-- portant aquells dols perllongats que tant sorprenien els turistes que s'allotjaven als Paradors de Turisme del senyor Fraga franquista. O no he vist bé la televisió o la celebració dels vint-i-cinc anys constitucionals han estat un desplegament militar digne de postguerra, no pas de temps de pau. ¿No havíem quedat que, després del «tejerazo», ja no sentíem remor de sabres? Per què moure ara tants de sabres? Per què tants metres i metres de bandera espanyola pol.lucionant una ciutat que té una illa de museus esplèndida? I no crec que s'hi valgui arrecerar-nos en la margarida catalana. Per adobar-ho, representa que hem d'estar molt contents per la independència del discurs del rei del regne d'Espanya. Francament, tinc els meus dubtes. Al segle XXI si un sentit té la monarquia en qualsevol país és que no pinti res de res, que exerceixi un paper merament de relacions públiques (un paper car, per cert) i que digui exactament allò que li apunta l'executiu de torn. Una cosa ben distinta és el nostre gust o disgust per l'executiu de torn, cosa que es pot intentar corregir en allò que és essencial en una democràcia, unes eleccions, encara que a hores d'ara hi deu haver molta gent que ho dubta. Per altra banda, en les celebracions constitucionals no militars --que han estat poques-- per què en la nova simfonia o el que sigui al Teatro Real de Madrid, si no m'erro, no s'ha tingut gens en compte la pluralitat idiomàtica del Regne d'Espanya?

Marta Pessarrodona
"Sabres, llengua i complements". Avui, 10.12.2003

Potser no és el moment de reclamar una república en termes d'institucionalització de l'Estat i amb l'enderrocament de corones. Però és segur que aquest és el moment de reclamar-la per establir els nous tractats socials i polítics i per fonamentar-ne la interpretació. És el moment d'explicar que partits com ara el PP són antidemocràtics perquè la democràcia no és només un sistema de simples sufragis universals que ho poden justificar tot, sinó l'exigència d'un quadre de relacions socials amb els drets i els deures que es deriven de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Voler condemnar Ibarretxe i Atutxa, criminalitzar l'independentisme d'ERC, moure lleis i decrets per imposar el criteri i els interessos d'una minoria --tot i ser aparentment avalada per una certa quantitat de vots--, qualificar de terroristes les opinions polítiques i qualsevol consulta a l'opinió dels ciutadans, no té res a veure amb la democràcia o només hi té a veure si l'entenem com una oposició a l'esperit republicà, que és el principi des del qual caldrà arrencar per assolir algun dia una democràcia real. Senyor president: ¿posarem ara les bases socials i polítiques d'una Catalunya republicana?, ¿en tornarem a parlar quan l'escenari s'hagi estabilitzat?, ¿haurem d'esperar que el PP faci una llei que declari ERC anticonstitucional?

Oriol Bohigas
"Al pròxim President: l'esperit republicà". Avui, 07.12.2003

La qüestió principal és aquest prestigi desproporcionat que tothom sembla haver-se posat d'acord a concedir a la senzillesa. Com a qualitat general, la senzillesa pot ser una bona vestimenta o una manera adequada de plantejar la relació d'un amb els altres, però no és cap indicador fiable de les bondats de ningú. Parafrasejant Maria-Mercè Marçal, puc dir que sóc de poble, de classe baixa i de nació oprimida: conec prou persones senzilles com per afirmar sense por d'equivocar-me que un individu pot ser un model de senzillesa i, al mateix temps, comportar-se com un cabró: un cabró senzill, però un cabró (sigui dit això com a formulació general i sense ànim d'al.ludir a cap dels escriptors abans esmentats), i commino l'amable lector a veure, si no ho ha fet, l'extraordinari film 'Dogville', de Lars von Trier, que, entre d'altres coses, il.lustra aquesta aparent paradoxa amb sarcasme i profunditat. Per altra banda, la senzillesa és un comportament que es pot impostar amb una enorme facilitat, cosa que se sol dur a terme amb la feliç complaença d'una important quantitat d'entabanats. Ara bé: el discurs de la senzillesa es torna definitivament perniciós quan se'l vol projectar com a element de valor (i, per tant, com a criteri de judici) cap a la persona d'un escriptor i, per extensió, cap a la seva obra. S'incorre aleshores en el vici de fer passar la impressió que ens causa una figura pública per davant de la lectura crítica de la seva obra, i a partir d'aquí tot ja s'esguerra sense remei: s'arriba així als qui es neguen a llegir, o desqualifiquen, Jünger, Pound o Céline per haver estat feixistes o antisemites; a Sade o a Pasolini per pornogràfics o a Pla i Villalonga (Llorenç) per haver col.laborat amb el franquisme. En canvi, aquests mateixos aplaudiran amb entusiasme, sovint --oh miracle-- sense necessitat de llegir-los, els textos mediocres d'en Fulanet només perquè aquest els sembla un paio senzill, i a sobre gosaran recomanar en Fulanet com a model a seguir per la resta d'escriptors: "Aquest sí que és bo!", exclamaran convençuts. I ho reblaran així: "És una persona excel.lent i, a més, se li entén tot a la primera!". Amb arguments d'aquest calibre (sovint avalats per l'anuència de personatges doctes i "amb criteri" que quan veuen passar l'emperador en pilotes s'estimen més mirar cap a una altra banda), és obvi que no s'arriba enlloc en matèria de formació del gust literari.

Sebastià Alzamora
"Les imposicions de la senzillesa". Avui, 28.11.2003

¿Com explicar-li la distorsió de la informació que es dóna sobre el Pròxim Orient, la minimització que fem del terrorisme integrista --que està destruint la societat palestina--, com dir-li que Europa practica un maniqueisme de bons i dolents que converteix els jueus en culpables, com explicar-li l'antisemitisme que està creixent. Li poso un exemple: tothom a Europa diu que els palestins estan passant gana, i és cert. Quan vivien en pau amb Israel, tenien el millor estàndard econòmic del mon àrab, i ara estan com al Iemen. Però ningú a Europa dóna les següents dades: el Banc Mundial ha donat al govern palestí el doble per habitant del que va rebre Europa amb el Pla Marshall; 330 milions d'euros ha donat Europa per al sistema educatiu palestí (on s'ensenya a odiar els jueus); la CBS parla d'una fortuna personal d'Arafat de més d'un bilió de dòlars; només per a la primera Guerra del Golf, Saddam va donar 50 milions de dòlars a Arafat; les seves inversions personals inclouen accions a la fàbrica de Coca-cola a Ram Al.lah, telefonia mòbil tunisina, comptes a les Illes Caiman... I els palestins passen gana. Això sí, els diners arriben de tot arreu per pagar els grups terroristes. Però Europa aquestes coses ni les veu, ni les diu, ni les escolta.

Pilar Rahola
"Des de la tomba de Ben Gurion". Avui, 27.11.2003

Dissortadament, quan menys t'ho esperes, apareix un sincer per amargar-te la vetllada. La seva sinceritat pot anar des d'una opinió sobre la corbata que portes, fins a un discurs sobre el sentit de la vida. El més probable serà que hagis de suportar alguna grolleria, algun insult i, si el deixes explicar-se, moltes bestieses. Potser el més irritant dels sincers professionals és que confonguin tant les coses: que es creguin que ser sincer és ser intel.ligent i honest, que estiguin convençuts que, pel fet de dir el que pensen, estan dient la veritat. No se'ls acut que la veritat que proclamen pugui ser una estupidesa, o una obvietat que no es mereix l'atenció de ningú. En canvi, una bona mentida, una mentida treballada estèticament, ens situa davant d'un poeta de la conversa, una persona que parla i enganya per plaer, que defuig la indignació i l'escepticisme, que només ens està contant un conte, com si fóssim petits, ell i nosaltres. Si els polítics, en lloc de declarar, cada dia més rutinàriament, "Els seré completament sincer", es decidissin a afirmar "Vaig a mentir-los tan bé com pugui", ¿no els entendríem millor?

Pere Rovira
"Mentiders". Avui, 27.11.2003

Catalunya és un país modern, ric i vigorós, divers i creatiu, de manera que la figura del poeta nacional, aquesta figura que representa la unitat i la força en temps de greus dificultats, està fora de lloc. De fet, és un anacronisme delirant i fins a cert punt risible. Per tal d'ajustar la representativitat cultural a la realitat del país, el que s'hauria de fer no és promocionar un sol poeta en nom del país, sinó projectar una nova imatge del país, d'un país plural on hi ha molts grans poetes. Dit d'una manera més gràfica, s'hauria d'escapçar el Parnàs català, que ara és un pinacle on només hi cap un poeta, i convertir-lo en un autèntic altiplà on càpiguen els representants de la realitat cultural del país, és a dir, els veritables representants de la seva diversitat i riquesa. El que passa és que hi ha persones, estratègicament col.locades al món cultural, que tenen un gran interès a perpetuar la figura anacrònica del poeta nacional. A més, per una altra banda, hi ha un altre grup de gent, ben situada també, que representa la tendència de tancament de la cultura entorn d'opcions estètiques de via única. Així, sense que realment s'hagin aliat d'una manera formal, els dos bàndols, els anacrònics immobilistes i els del reduccionisme estètic, coincideixen, per camins diferents, en la mateixa cosa: aturar i tancar la cultura del país, quan, en realitat, la cultura del país va en sentit oposat perquè està viva i en marxa, i està oberta a la multiplicitat i al repte de les noves tendències. En definitiva, el millor que podem fer per la memòria de Martí i Pol és, precisament, abolir per sempre la figura del poeta nacional i projectar una nova imatge de la cultura catalana més ajustada a la veritable realitat del país. A més, els dos bàndols que acabo de citar, per tal de perpetuar la seva Catalunya, empetitida, envellida i simplificada, es dedicaran a enderrocar la figura i l'obra de Martí i Pol, com la famosa estàtua de Saddam Hussein, per deixar la peanya lliure per al relleu del poeta de Roda de Ter. El pulveritzaran com van fer amb Espriu, de manera que haurà d'esperar quinze o vint anys perquè torni a aixecar el cap.

D. Sam Abrams
"Mai més cap poeta nacional". Avui, 16.11.2003

Porto molts anys sentint a dir que si un escriptor/a vol ser alguna cosa en aquesta vida, cal que visqui a Londres o a Nova York, i fa els mateixos anys que em pregunto pels avantatges de tota mena que pot suposar una residència d'aquesta mena per a un literat/a català/ana que escrigui en llengua catalana, variable a considerar, sens dubte, si més no en el meu cas. Ja sé que s'han fet esforços en aquest sentit, però els ben asseguro que Woody Allen, per exemple, després d'una setmana a Nova York no m'ha convidat ni a un cafè, per més que el meu país, Catalunya, invertís una quantitat segurament important a homenatjar-lo a la seva pròpia ciutat, amb la nota a peu de pàgina de promoure la cultura catalana. En conseqüència, i sento dir-ho, si Nova York és la Roma actual, comptat i debatut, em quedaré a la meva marca tradicional, com sempre, escrivint en la meva llengua, la catalana, qualificada de "menys coneguda" en les trobades internacionals, però que, com deia Mercè Rodoreda, és la nostra i és ben bonica. Una manera molt casolana, certament, d'afrontar el tema, i un bon antídot per no deixar-se arrossegar per cants de sirena més lucratius, certament, i que sovint s'expliquen amb un rar eufemisme, repte. Confessió gairebé obscena: per a mi canviar de llengua literària no em suposa cap repte. Si grato en la memòria, més aviat va ser un repte el meu pas de la llengua imposada a la meva familiar i pròpia.

Marta Pessarrodona
"¿On és Roma?". Avui, 12.11.2003

La tercera i última consideració fa referència al cost econòmic de les campanyes. Si la ciutadania tingués informació de les previsions de la despesa que faran els partits, s'indignaria. Queden lluny aquells compromisos que fa quatre anys s'havien sentit de transparència i contenció. Fins i tot, s'ha sabut que la manca d'acord per enviar conjuntament els sobres i les butlletes, provocat en aquest cas pel PSC, suposarà un increment astronòmic en les despeses dels partits, i això ja és malbaratament culpable. El problema és que aquests excessos després es paguen amb les servituds que es deriven de les dependències financeres. A la premsa no hi he sabut trobar informació precisa sobre aquesta qüestió i, per tant, no puc dir si acabo amb una observació demagògica o no. Però la pregunta que em faig és: quantes promeses de les que aquests dies se'ns fan es podrien pagar amb els costos de les campanyes electorals? Ens haurà sobrat ben bé una setmana de campanya durant la qual es poden perdre els nervis, cosa que, lamentablement, afegiria un gust amargant a l'actual paté de campanya.

Salvador Cardús
"Paté de campanya". Avui, 07.11.2003

El que sí que és ben propi dels catalans és l'admiració entabanada pel bufó ma non troppo, pel rebel domèstic, pel transgressor de sagristia. És a dir: perviu en allò que en diuen l'imaginari col.lectiu la mistificació del bufó (deguda a la corresponent simplificació dels textos d'Erasme, Bakhtin o Foucault) com el personatge desplaçat i menystingut que, arribat el moment, és capaç de sobreposar-se a l'opressió que l'esclafa per escopir la crua veritat a la cara dels poderosos. Es tracta de la revolta del marginat, de la veritat del foll, de la subversió carnavalesca que trenca l'ordre establert, etcètera (per bé que, a l'hora de la veritat, els bufons pringaven molt més del que el tòpic vol donar a entendre). Al final, però, succeeix amb l'arquetip del bufó allò que també s'esdevé amb conceptes com utopia o romanticisme: que el desgast del llenguatge i de l'ús majoritari els han convertit en fòssils més o menys nebulosos i amables, en febles consoladors imaginaris (i del tot ineficaços) contra la grisor quotidiana de la massa. Aplicat a la pràctica de les formes de la vida catalana, aquest procés acaba produint els nostres enfants terribles d'ara, els nostres actuals i periclitats bufons: res de veus dissidents investides amb l'autoritat de la independència de criteri, sinó una colla de maniquins que es pengen medalles i posen per acabar fent anuncis a la tele, malparlant del Barça o dient quatre procacitats de parvulari en alguna entrevista o acte públic. El resultat final consisteix en el fet que, si de manera eventual i per pura excepció a la regla, n'acaba apareixent un de veritat, un bufó o un enfant terrible amb un discurs articulat i compromès amb un ideari sòlid i per força corrosiu, aleshores la reacció de la catalana comunitat, tan satisfeta de les seves llibertats, serà apedregar-lo o directament negar-ne l'existència, per molt que el tinguin a dins de casa i per molt terapèutic que pogués resultar prestar-hi atenció.

Sebastià Alzamora
"Els bufons periclitats". Avui, 31.10.2003

El terrorisme islàmic no lluita per la llibertat, dada aquesta que no semblen recordar els bons progres que informen sobre la qüestió. Com a ideologia totalitària, no només està en contra de la llibertat individual i col.lectiva, sinó que basa en l'ús del terror la seva força. No cal dir que, a qui primer segresta, destrueix i impossibilita per al futur és al mateix col.lectiu musulmà, al qual usa i del qual és l'opresor. Com a totalitarisme, a més, no respecta res: ni l'ús de nens en actes suïcides; ni els atemptats contra entitats humanitàries -el terrorisme palestí ha usat fins i tot ambulàncies per a traslladar armes-; ni el mateix nihilisme que representa inculcar a un nen la idea que el millor que pot fer és morir matant. És a dir, inculcar-li l'odi com a bé suprem, i l'amor a la mort com a forma de vida. Això és el terrorisme islàmic: ni maquis romàntics, ni herois resistents, ni pobres advocades, sinó ciutadans destruïts en la seva individualitat, educats en l'odi, usats per impossibilitar la pau, autèntiques màquines de guerra contra la convivència, i diner, molt i molt diner, dedicat a engreixar, possibilitar i consolidar una ideologia totalitària. La pau no és la fi del terrorisme islàmic. La pau és, justament, l'enemic, com ho és la llibertat. Tot i així, els nostrats periodistes de la progressia que corren per casa han decidit convertir-los en resistents. I és que hi ha semàntiques que expliquen ideologies completes. Ideologies que, en nom del progressisme, traeixen la llibertat.

Pilar Rahola
"A tu, boig fanatitzat que optes per morir matant". Avui, 30.10.2003

Em diu un amic que és professor a Londres que allà els carrers ja fa dies que exhibeixen l'engalanament nadalenc. El dia de Nadal, a causa de la seva gran força social i comercial, en alguns països s'ha acabat transformant en el trimestre de Nadal. La veritat és que aquí tampoc no ens mamem el dit. Al supermercat on comprem a casa, potser perquè és de capital valencià, també ja fa una setmana que hi ha tot el parament de torrons, per bé que pels altaveus encara no sonen aquelles nadales que, de tan mal cantades, es podrien considerar blasfemes. El perill, tanmateix, és que, a aquest pas, a primers de desembre ja estiguem tips de Nadal i ens l'hagin fet avorrir. Exactament igual que amb les eleccions. I és que a hores d'ara, des del meu punt de vista, el principal adversari que tenen els partits que es presenten a les eleccions catalanes, i els seus respectius candidats, són ells mateixos. Fa massa mesos que parlen i es mouen en clau electoral, fa massa setmanes que fan campanya intensa i, quan arribin els dies previstos per fer-la, als electors ja ens tindran avorrits. Ves que, per evitar l'abstenció, no s'hagin de portar les urnes als boscos plens de boletaires, si és que es mantenen les pluges i el fred no colla massa!

Salvador Cardús
"Campanya llarga, ciri curt!". Avui, 24.10.2003

La imminent reforma del sistema acadèmic europeu, que hauria d'homologar els ensenyament dels diferents països de la Unió, podria ser (esperem que sigui!) l'ocasió per corregir distorsions que estan buidant d'estudiants les facultats de filologia. Però hi ha, també, un altre aspecte d'aquesta crisi que mereix una certa atenció per part de l'opinió pública, o sigui la pèrdua de l'antiga funció social de l'estudi de la literatura. Tal com hem viscut aquest estudi els que hem anat a l'escola i a la universitat abans dels noranta, aquesta funció tenia un caràcter formatiu: formar ciutadans a l'escola o investigadors-crítics a la universitat. Avui l'ensenyança primària i secundària busca altres eines formatives (la diversitat ètnica i sociològica de l'alumnat planteja problemes d'integració massa radicals perquè sigui realment persuasiva la història literària en sentit nacional), i la universitat ha deflagrat en una babel d'ideologies i metodologies tan diferents i estranyes entre si com ho són les llengües que s'empren a les aules (Harold Bloom denuncia des de fa temps la fragmentació de la crítica en discursos pseudoidentitaris que en lloc d'investigar sobre literatura l'usen per justificar l'existència de capelletes acadèmiques). (...) La crisi de les filologies, a més a més d'un problema universitari relativament marginal, és el reflex d'una pèrdua substancial d'identitat de les societats europees. La violència col.lectiva i individual que ens terroritza és la conseqüència més visible i tràgica d'aquesta pèrdua d'identitat. Construir una narrativa (com diuen el postmoderns) que justifiqui en el pla ideal la nostra existència en el planeta és qüestió de vida o mort.

Raffaele Pinto
"Filologia europea". Avui, 16.10.2003

Amb aquestes quatre afirmacions, sorgides de la constatació dels fets i de la convicció més honesta, aquesta és la meva diagnosi, sens dubte no pas alentadora. Primera hipòtesi de treball: el català està en la situació de perill més delicada de tota la seva història. Ni en els pitjors moments de la decadència, amb l'absolutisme imposant a tort i a dret el seu idioma, havia estat tan fràgil com ara. Al paper actiu i contrari de l'Estat s'hi ha d'afegir el repte de la mundialització, el no menys important repte de la immigració, la pèrdua de prestigi, i la incapacitat política per fer-hi front. (...) A més, la invasió subtil del castellà --que sant Pere Calders em perdoni-- es fa sota la pàtina d'una situació democràtica, l'agressivitat de la qual és menys òbvia que en situacions de dictadura i està molt més prestigiada. (...) Segona hipòtesi de treball: no tenim un país ni amb ganes, ni amb capacitat ni, a hores d'ara, amb prou lucidesa per enfrontar-se a la situació. Els gols que, cop rere cop, ens van ficant a la porteria de l'idioma ens passen per davant dels nassos com si fóssim la reencarnació d'aquell jugador del Barça que era, ell mateix, la reencarnació d'un armari. Cada gol puja al marcador i consolida posicions. Cada gol ens apropa, inexorablement, a la derrota. (...) I així, l'idioma va quedant arraconat, defensiu però sense defensa, malalt de feridura i tan fraccionat que cada vegada s'assembla més a un idioma en retirada definitiva.

Pilar Rahola
"Estimat Pompeu, van mal dades!". Avui, 16.10.2003

Naturalment, el meu desig és interessat. Tinc ganes de rebre insults per ser carneriana, posem per cas, o poc partidària de la hipotaxi, en comptes de suposadament proisraeliana --que ho sóc--, un proisraelianisme, el meu, que compta en el seu balanç haver convidat a Catalunya, fa uns anys, relativament pocs, entre d'altres, l'encarregada dels mèdia palestins, la novel.lista (excel.lent, per cert) Liana Badr, que, oh coincidències!, és la muller del negociador palestí, Abbu Rabbo. Tinc ganes que les coses es tornin a dir pel seu nom i els judeòfobs siguin desemmascarats i com a penitència se'ls obligui a llegir 'Elementos del antisemitismo. Límites de la ilustración', l'assaig inclòs al magnífic volum, 'Dialéctica de la Ilustración', de Mark Horkheimer i Theodor W. Adorno (Barcelona: Círculo de Lectores, 1999), una lectura meva recent. Tinc ganes que quan parlem de la malvestat de Sharon ens referim també a la d'Arafat. Tinc ganes que, quan els mitjans d'informació m'informin sobre el desplegament de míssils atòmics israelians, també m'informin dels caps dels dits míssils que desenvolupa l'Iran, per exemple, i que, quina casualitat, tenen l'abast suficient per arribar fins a Israel. Tinc ganes, en especial, i poden semblar unes ganes gairebé frívoles, de trepitjar la dita ciutat antiga de Jerusalem, cosa que no he pogut fer des del 1997, perquè l'exèrcit israelià m'ho ha impedit, pel perill de trobar-me en un foc creuat. Tinc ganes... en definitiva, de normalitat. Que existeixi un Estat palestí i continuï existint un Estat israelià.

Marta Pessarrodona
"Ginebra: una esperança". Avui, 15.10.2003

En la clau de volta d'aquest deteriorament general hi ha, sens dubte, els mitjans de comunicació. El seu paper com a transmissors, esperonats per la necessitat de col.locar el gènere entre el gran públic, s'ha anat anivellant a la baixa i no han tingut cap pudor a l'hora de recórrer a les estratègies més vils. Ells han estat els principals responsables de la confusió, ja vaticinada per Adorno, entre cultura i entreteniment, ells han enverinat els valors del rigor i de la sensibilitat lírica en favor de la superficialitat i l'obscenitat, ells han promogut l'aversió a la intel.ligència autoritzant només aquelles obres de les quals es pogués extraure una cara amable i enginyosa, de fàcil accés, un divertimento. És la filosofia de l'avui parlarem de llibres però no ens avorrirem pas, tan en boga en els programes de televisió dedicats a la literatura, com si parlar de llibres (o tant és, de pintura, o de música barroca) hagués de conduir inexorablement al sopor! Però l'estratègia més mortífera a la qual recorren els mèdia (i com més grans, més poderosos i amb més prestigi es presenten, més sovint s'hi garfeixen) és la pràctica de fer passar com a producte d'alta cultura un producte descaradament comercial. (...) A l'espectador, al lector, que no li vinguin amb romanços. Després d'una jornada laboral tirànica, pressionat per les mateixes exigències de creixement i de maximització de guanys que també s'imposa a la resta del sistema productiu, assetjat per la competitivitat atroç que en qualsevol moment el pot defenestrar i deixar sense nòmina per pagar els seus deutes, aquest personatge no pot invertir el seu oci en gaires complicacions. El material tot just dóna per a exposicions parctematitzades amb els nens diumenge al matí i, sí, per a la novel.la de Ken Follet durant el trajecte de metro. Aquest personatge, com abans es deia, viu alienat, la qual cosa potser indica que encara convé recuperar el sentit autèntic d'alguna vella tradició.

Hèctor Bofill
"L'estancament de les arts occidentals". Avui, 14.10.2003

Sempre he cregut que la idea de Països Catalans estava abocada al fracàs. I no perquè no sigui justa, ni perquè no tingui una base històrica i cultural que la legitimi, sinó perquè els seus enemics són fanàtics, mentre que els seus defensors estan esbravats. És a dir, estem davant una idea molt similar a la dels Estats Units d'Europa plantejada a la dècada dels cinquanta, amb un agreujant addicional: nosaltres estem rodejats d'enemics a qualsevol plantejament d'aquest tipus --la Constitució espanyola ho prohibeix. Aleshores, per què no començar la casa pels fonaments? Per què no estimular llaços mercantils abans de plantejar qualsevol vel.leïtat política? Aquesta ha estat la gran idea de l'Euram. I per això, davant dels seus promotors, tots ens hem de treure el barret, admirats. I ajudar. Cal explicar a l'empresariat valencià, català i balear la sòlida realitat dels nostres interessos comuns. Aclarir amb qui comerciem realment, cap on han d'anar orientades les inversions, què ens beneficia i què ens perjudica. Sobretot, les estadístiques fredes i exactes, sense manipulacions. En definitiva, com en tot projecte de país, cal aconseguir la complicitat de tots els que no se senten nacionalistes però se senten ciutadans del seu territori. Si podem dibuixar interessos, segur que trobarem prou punts en comú per poder començar a caminar cap a un futur que és millor no definir exactament ara. I, encara que sembli mentida, els catalans som els que més necessitem l'Euram. No podem caure altre cop en l'error d'esperar que la política ho resolgui tot --mirin, si no, els indicadors econòmics actuals, després de vint-i-cinc anys--. La via de reformar l'Estatut es planteja a corre-cuita, de forma poc seriosa, i pot ser que de tot plegat en surti un nyap, altre cop. I no podem caure en la frustració. Els polítics de la postguerra europea, ells sí que foren intel.ligents. Sabien que, per tal que tot avanci, els mercaders són els primers que han de accelerar. Perquè quan s'espera tot dels polítics, es corre el risc de perdre el tren.

Xavier Roig
"De moment que es digui Euram". Avui, 10.10.2003

Estic totalment fart de programes de llibres a la ràdio i la televisió, de suplements de diaris i revistes, d'editors i editorials, i de llibreries que recomanen els llibres que diuen que "la gent vol", és a dir, llibres superficials i prescindibles. Aquesta actitud de recomanar llibres entretinguts, de poca substància, es basa en el ple convenciment que la lectura de bona literatura és un autèntic matament, i l'única cosa que es pot fer per fer empassar la píndola és aigualir-la. I aquesta actitud de desconfiança de cara a la literatura, disfressada d'una baixada de llistó intel.lectual, és ben destructiva i ha causat, en bona part, la defecció de molts lectors que es dediquen ara a la música o la pintura o la informàtica.

D. Sam Abrams
"Contra les lectures d'estiu". Avui, 09.10.2003

Prefereixo, a la fi, una ressenya o crítica que descriu i sospito de la que opina. Opinar, jutjar, sovint condueixen a una visió partidista i partida de la realitat, com alguns han fet darrerament amb les diferents polèmiques que han omplert pàgines. Per exemple, es va confondre la controvèrsia sobre Carner amb l'afany d'uns joves per assolir quotes de poder (fins i tot a Sebastià Alzamora li van retreure el seu càrrec), quan en realitat hi havia sobre la taula una proposta de reflexió al voltant d'un model de llengua retrògrad i carregat de xantatges ideològics, encara vigent, per cert. Com també ara s'ha confós un debat obert sobre la crítica literària catalana actual, que cal ampliar i renovar, amb un ferotge atac contra els crítics oficials per part d'uns quants particulars, una colla d'escriptors que només busquen tocar els collons per fer-se un nom i fixar una xarxa d'amiguismes que els assegurin unes bones vendes i prebendes. Opinions esbiaixades que han generat, lògicament, respostes a vegades desproporcionades. Es veu que en aquest maleït país no som capaços d'establir un diàleg serè i tot són atacs personalitzats, una actitud digna d'un gueto. Cada vegada que algú fa un pas per discrepar, li plouen les crítiques des d'un cert establishment (cosa que, d'altra banda, és positiva, perquè vol dir que la caravana avança).

Txema Martínez Inglés
"Serenitat". Avui, 06.10.2003

Amb tot, i per descomptat, el més poderós mecanisme de control sobre els individus de què disposa el món occidental és el crèdit. Poc després de la notícia sobre l'obstinació dels fumadors a no abandonar el vici, escolto que en el darrer any s'han subscrit setanta mil noves hipoteques a Espanya. D'aquests setanta mil feliços agraciats, cinquanta mil no podran continuar pagant els terminis mensuals de les hipoteques només que, pel motiu que sigui, s'apugin de mig punt. Quan el valor del diner i el concepte d'intercanvi comercial són substituïts per la simple especulació feta sobre valors inexistents; quan la llei de l'oferta i la demanda es rebaixa a la pràctica de la usura i l'extorsió, i a més a aquell que entra dins aquesta roda sinistra se'l considera afortunat per poder-s'ho permetre; quan l'empleat està convençut del seu benestar pel fet de tenir l'ocasió de comprar-se el mateix cotxe que l'amo (oblidant que quan ell hagi acabat de pagar-lo i el cotxe sigui una desferra atrotinada l'amo ja l'haurà canviat dos cops, perquè té molt més crèdit), quan tot un sistema social que es diu liberal es redueix amb el beneplàcit general a una immensa i complicadíssima relació de deutes, què ens queda? Aleshores, en un món tan harmoniós, només ens queda disfrutar dels nostres privilegis i despreocupar-nos de la resta, que ja ens vindrà feta. I si vols deixar de fumar, no cal que t'hi esforcis: ja t'exhortaran a fer-ho amb una mostra més de pestilent morbositat. Freud afirmava que en la nostra cultura la màxima transgressió consistia en l'incest, però això era quan pertanyíem a una cultura: ara que de veritat hem arribat a les cavernes, n'hi ha prou contestant malament al papa o a la mama.

Sebastià Alzamora
"Tabac, crèdit, incest". Avui, 03.10.2003

Aprecio molt, però, la informació segons la qual el Fòrum 2004 ha decidit nomenar Orwell com a sant patró, en comptes de sant Jordi, posem per cas, que està segrestat segons alguns per l'altre costat de la plaça de Sant Jaume. L'aprecio, la informació, perquè em dóna notícies que l'esmentat Fòrum existeix, no és una entelèquia o un conjunt de grues, obrers de la construcció o espots publicitaris provincians que fan bo aquell acudit de l'època franquista segons el qual hi havia una persona que considerava que Catalunya seria una nació quan hi hagués fins i tot prostitutes catalanes (!). Segons aquests espots, tot el món és a Barcelona i parla català fabrià. Quina sort tenim!

Marta Pesarrodona
"Ni sant ni dimoni". Avui, 01.10.2003

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors