«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Tanmateix, suposem que s'hagués d'optar per un funeral religiós. Fins i tot en aquest cas, el que no s'havia de fer és una cerimònia estrictament catòlica. Qui s'han cregut que són aquests bisbes de la Conferència Epicospal Espanyola per imposar el seu credo particular a la totalitat de víctimes i a les seves famílies, entre les quals hi ha havia persones d'identitats religioses molt diverses en quantitats significatives? Qui s'han cregut que són per imposar la seva interpretació catòlica de la vida i de la mort als convidats de tot el món, entre els quals predominaven els no catòlics, i fins i tot, els líders religiosos d'altres creences com l'actual rei del Marroc? Quina idea del respecte -constitucional- de la llibertat religiosa deu tenir aquesta gent, que prescindeix olímpicament de les conviccions dels interlocutors, creients o no, que tenen davant i es queden tan amples? L'experiència de cerimònies interconfessionals és una realitat arreu del món, i només calia informar-se'n per fer-ho bé.

Salvador Cardús
"La darrera impostura". Avui, 26.03.2004

«Temps era temps, hi havia un Riu que, des dels seus orígens en llunyanes muntanyes, després de passar per tota mena de gorgs, serres i camps, va topar amb els sorrals del Desert. El Riu va mirar de travessar el Desert, però es va adonar que les seves aigües desapareixien sota la sorra quan ho intentava. El Riu volia arribar al Mar, que era el seu destí. Però, ¿com aconseguir-ho? Com creuar el poderós Desert? Tot d'una, una Veu li va dir: "El Vent és capaç de travessar el desert. Has de deixar que el Vent et porti cap a la teva destinació". El Riu, incrèdul, va objectar que el Vent no podia aixecar-lo. La Veu va explicar: "En forma de Riu, no venceràs pas el Desert. Si ho provessis, desapareixeries o et convertiries en un aiguamoll. Vols arribar al Mar, oi? Doncs hi ha una altra manera: fas evaporar la teva aigua, et transformes en Núvol, i el Vent et portarà més enllà del Desert. Un cop l'hagis creuat, pots tornar a ser Riu". El Riu ho va entendre i ho va fer així: va elevar els seus vapors en els braços acollidors del Vent, que se'l va endur fins al cim d'una muntanya enllà del Desert. Allà, el Núvol va ploure i es va convertir altre cop en el Riu. I, a la fi, va arribar a destinació: el Mar». Carod-Rovira és el Riu. Els sorrals del Desert són ETA, el PP i el PSOE. L'evaporació del Riu és el pas de conseller en cap de la Generalitat a diputat a Madrid. El Vent són els vots que obtindrà a les eleccions. El Mar és la (encara llunyana) presidència de la Generalitat.

Francesc Puigpelat
"Carod es converteix en Núvol". Avui, 14.03.2004

Ara la supervivència de l'art depèn en exclusiva del rendiment de l'objecte en fires i mercats. La de la literatura s'ha lligat a les vendes de llibres, i per aquí anem a aquella dita del pa per avui i gana per demà, perquè, si el gremi no s'autorenova a través de mecanismes d'exigència, coneixement i evolució de la tècnica d'acord amb l'anàlisi del món en què vivim, sinó que es decanta cap al rendiment comercial, les possibilitats que això porti a la millora dels productes és la mateixa que si la confiem a l'atzar a qualsevol altre criteri aliè als paràmetres propis de la realitat de l'escriptura. Si en un parell de generacions, i em penso que encara sóc massa optimista, hem arribat al domini total del producte d'èxit industrialitzat, el pas següent serà la desestructuració de la cultura i el públic lector. Dit més clar: la literatura desapareixerà del tot, tant la de debò com la d'èxit, perquè els consumidors se n'hauran cansat i es decantaran cap als audiovisuals, contra els quals, per cert, un no ha vist mai una amenaça en si per a l'escriptura.

Miquel de Palol
"Vicis editorials". Suplement Cultura Avui, 11.03.2004

Así que, sin dudarlo un instante, me planté el miércoles en esa instalación. Confieso que iba animado porque uno de los atractivos más pregonados de la Setmana del Llibre en Català reside en que uno puede encontrar libros que son prácticamente imposibles de ver en los estantes de las librerías. Fue sobre la una del mediodía, y a pesar de ser hora tan alegre y vermutera, del ambiente de fiesta prometido nadie sabía nada. Allí reinaba un silencio conventual sobrecogedor. Y no por la conducta reverencial de los visitantes, sino porque éstos éramos cuatro gatos que, encima, no nos habíamos visto nunca. Me sorprendió muy mucho que los títulos exhibidos fueran de lo más normalito, y que se distribuyeran según un cómputo temático a menudo de escasa fiabilidad, orientación y atractivo. Pero lo más sorprendente de todo, y no precisamente para bien, fue comprobar el estado de conservación de los títulos más apetecibles (...) Yo creía que al enseñar mi dedo lleno de polvo a la gentil dependienta que estaba detrás de la máquina registradora, ella se apiadaría de mí y me haría un descuento tan grande que hasta me daría el teléfono. Como me pidió cerca de veinte eurones, le mostré cortésmente mi extrañeza, y respondió, muy bien entrenada y puesta en su papel: "El precio es de librería". Caramba. Yo no había visto nunca una librería con los libros estropeados, sucios e impresentables. Al contrario. Las librerías normales los libros así los devuelven. Aunque, mirándolo bien, lo más probable es que se trate de eso. De la Feria del Libro de Devolución. Y toda la gracia debe ser colocar lo invendible y luego echarse unas risas a costa de los incautos. Un servidor no va a volver.

Anton Maria Espadaler
"La Feria del Libro de Devolución". La Vanguardia, 07.03.2004

La impuntualidad constituye una falta de respeto a las personas. Así es, y ningún gremio está libre de ese pecado. No recuerdo que nunca me haya hecho esperar un periodista de Lleida, pero sí bastantes de sus colegas barceloneses. Y he venido observando que, cuanto más becarios, más impuntuales son. Con el tiempo, me he acostumbrado a dejarles el bolígrafo cuando vienen a hacer una entrevista, porque de repente descubren que el suyo no va, y también me he acostumbrado a tener pilas a punto, porque sólo cuando llegan a casa se dan cuenta de que las de su casete están gastadas. Al principio esos fallos me sorprendían, pero ahora ya me parecen parte del trato, e incluso espero con ansia el momento en que descubren que el aparatito no va. Lo único que desearía es que se aplicasen los consejos de sus colegas leridanos y llegasen a la hora acordada, porque es aburrido pasarse treinta minutos con un bolígrafo en una mano y un paquete de pilas en la otra.

Quim Monzó
"El tiempo y el reloj". La Vanguardia, 05.03.2004

Mel Gibson no ha fet gaire cosa més que el que han fet, al llarg dels segles, els promotors de l'odi i l'enfrontament, però ho fa amb la força del seu carisma estel.lar, el poder de Hollywood i una campanya de màrqueting que haurien volgut, per a ells, els artífexs de la Inquisició. Abraham Forman, president de la Antidifamation League, ha recordat que hi haurà més gent que veurà aquest film en tres mesos de la que va seguir La Passió durant segles a Europa. No estem, doncs, davant d'un film més, ni davant d'un esdeveniment inofensiu i irrellevant. Estem davant d'una campanya de propaganda intolerant, la manipulació històrica de la qual és tan perversa com perversa és la finalitat que la inspira: augmentar la fe de la gent, no a través de l'experiència espiritual i la bondat, sino a través de la confrontació, el gust per la sang i la cultura de la mort. Gibson no és un creient. Gibson és un ideòleg feixista que usa, manipula i abusa de Déu (...) ¿Estem davant d'un simple fet de manipulació històrica, com tants altres n'hi ha en la ficció? Ho estaríem si el concepte deïcida no hagués perseguit, torturat i matat tot un poble durant segles. Ho estaríem si no haguéssim arribat mai a l'estació final de l'horror: Auschwitz. Ho estaríem si, a través de la fe fanatitzada, no s'hagués manipulat la societat, ni s'hagués alimentat la intolerància. Ho estaríem si la història de persecucions, en nom de Déu, no hagués estat la tragèdia que va ser. Sens dubte, i atès l'enorme poder que comporta, el film és la mentida antisemita més important des dels pamflets de Goebbels. Igualment poderosa, igualment nociva (...) El Jesús que mor li interessa més que el Jesús que va viure. Estic segura que alguns sectors de l'integrisme islàmic aplaudiran la pel.lícula. Mals averanys. Temps de fanatismes retornats, d'intoleràncies ressorgides, de Déus despòtics, de pobles condemnats, de retorn a la intel.ligència de les cavernes. Mals temps per a la raó. Mals temps per entendre les grans, feixugues i dramàtiques lliçons de la història.

Pilar Rahola
"Mel Gibson o el cantó fosc de la fe". Avui, 05.03.2004

Lo que está sucediendo con el Institut Ramon Llull es de escándalo, carnaza del más rastrero arte povera. Hace un par de semanas, el Govern anunciaba dejar en suspenso el instituto porque el Gobierno balear no estaba de acuerdo con la nominación de Aina Moll como nueva directora del ente. El bloqueo tiene fecha de caducidad (Nadal dixit): hasta después de las elecciones generales. Da pena que un país se paralice hasta después de unos comicios. Pero es así. Llevamos muchas semanas viviendo "en agosto" (...) Lo del Llull es una vergüenza mayúscula ante la que muy pocos han puesto el grito en el cielo. Yo tengo mis sospechas: me gustaría saber cómo se ha concretado el apoyo del Cervantes al hermanito Llull desde la fundación de este último. Querría saber si el Gobierno central ha cumplido su parte del contrato para el normal desarrollo de la institución que debe promover y difundir en el exterior nuestra lengua. Hablo de términos económicos, claro que en términos de apoyo moral está más claro que el agua amenazada de trasvase del Ebro (...) Me da la impresión de que también para el tripartito la cultura es algo así como los bombones de café de la caja roja, que no se agotan hasta días después de habernos zampado los de almendra o chocolate amargo (...) Esperemos que el Llull no acabe lapidado por unos y otros, como dice la leyenda que pereció el ilustre filósofo que le da nombre.

Jordi Llavina
"Institut Ramon Lo Foll". La Vanguardia, 03.03.2004

De ahí pasamos a la voz pública colectiva. Desde la cultura se encabezan, y bien está, los movimientos contra la guerra. Desde la ciencia se advierte sobre la manipulación de sus datos ambientales y climáticos a cargo de los "neocon". Unos suben a un carro que no han creado si no es de un modo muy indirecto y que no dominan, otros crean el propio. En términos de visualización emocional, la cultura no tiene rival. En términos de autoridad, aún tenemos mucho que avanzar. Un ejemplo mucho más cercano. ¿Qué será del Ramon Llull? El Govern anterior convirtió un esperanzador instrumento de proyección exterior en el aparcadero de un ex conseller, fracasado por demás, que se lo hizo a medida. No blindó un contrato, sino los propios estatutos y organismos directivos. Pero desde la cultura no se denunció. Autista para evitar sometimiento partidista, tampoco se sabe ahora cómo reaccionar a su posible desmantelamiento.

Xavier Bru de Sala
"Ciència y Cultura (2)". La Vanguardia, 03.03.2004

Pero todo es complejo... Para diversa gente culturalizada hay que abuchear al Govern balear y el Ayuntamiento de Palma porque siendo del PP propugnan el bilingüismo, darán un premio literario en castellano --además de varios en catalán-- y están por los dialectalismos. Bien, pues bronca al canto. Pero la Generalitat tripartita sostiene que en Catalunya hay una sola cultura con dos lenguas, el Ayuntamiento barcelonés otorga desde hace años un montón de premios en castellano, y el valencianismo de izquierdas y catalanista hasta usa sus dialectalismos para traducir al Dante. Sin embargo, nadie les protesta. ¿O es que el pecado no existe si el pecador no es el PP? El cual y para más inri en Mallorca cosecha más votos entre los nativos que los demás partidos juntos.

Baltasar Porcel
"La cultura y el pecado". La Vanguardia, 02.03.2004

Des del meu punt de vista, no és pas l'oasi català el que s'ha desfet, sinó el miratge català. És a dir, aquesta sobrerepresentació del paper del poder polític en què hem viscut tants anys. I ara cal, de manera urgent, emancipar-nos-en i que sigui des de la mateixa societat civil que es prenguin les iniciatives oportunes per seguir amb la vella reconstrucció nacional, ara mig abandonada. D'un poder polític del qual s'esperava que estirés la societat segons un guiatge moral que a vegades fregava el cabdillatge, hem de passar urgentment a una societat civil que estiri amb força i un poder polític que simplement arbitri amb intel.ligència. Ho diré amb una certa cruesa: si fa vint anys semblava que els millors havien de dedicar-se a la política perquè era la posició de més responsabilitat en la direcció del país, ara, els millors fugen de la política perquè saben, o intueixen, que la màxima ambició no tan sols personal sinó també de servei a la comunitat s'ha de fer des de les pròpies empreses, des de l'exercici de les diverses professions liberals o des de l'assumpció responsable d'una activitat acadèmica aparentment modesta. I qui des de la política encara vulgui redimir el país té molts números per quedar-se sol i fer el ridícul. Tenien raó uns amics que fa pocs dies observaven críticament que, als mitjans de comunicació, la informació política ja no parla de política sinó exclusivament dels polítics i dels seus afers estrictament domèstics. És una mirada més que endogàmica, autoreferent. És a dir, que perd de vista el contacte amb la realitat exterior i acaba inventant monstres. És la prova més clara d'aquesta pèrdua de rellevància de la política i de la necessitat que tenim de resituar el nostre futur allà on n'hi pot haver.

Salvador Cardús
"Menys política, més país". Avui, 27.02.2004

Querría dar a entender con mis palabras hasta qué punto este país [Haití] ha sido saqueado en todos los sentidos del término, hasta qué punto su pueblo ha sido tiranizado, asesinado y reducido al estado de una bestia hambrienta. La ausencia de derechos y de leyes ha dado rienda suelta a la arbitrariedad y, sobre todo, al poder oculto del vudú. ¿De qué se trata? De una creencia en una especie de magia negra (cargada de hondas supersticiones) que traza los senderos de la existencia de cada cual. El destino es el vudú, que puede representarse por la imagen de un gallo negro o por cualquier otro animal poseedor del alma de los muertos. El vudú es una práctica importada por africanos en suelo americano y se caracteriza por un notable conocimiento de los venenos de origen vegetal, de donde proceden sus riesgos. Todo el mundo lo teme, pues se sabe que puede actuar a través de la comida, la bebida o sencillamente de manera mágica. Toda la isla se halla bajo la influencia del vudú. Los Duvalier elevaron el vudú a la condición de práctica cotidiana, convirtiéndolo en instrumento de su dominio y, sobre todo, en un medio para desembarazarse de sus enemigos. Me dicen que los muertos nunca mueren del todo. Regresan. Atormentan tanto a los hogares como a las conciencias. Al pasar un día junto a un cementerio donde acababa de tener lugar un entierro, pude ver a dos hombres que esparcían clavos sobre el camino. Me explicaron que la familia echa clavos para que el muerto no se apresure en volver. Sin el vudú, los Duvalier no habrían podido seguir explotando y engañando al pueblo de Haití. Presentaban esta clase de prácticas como cultura popular, como tradiciones que deben respetarse. Sacaron enorme partido de él, explotando desvergonzadamente el candor y los impulsos instintivos de la gente. En nombre del vudú se encarcelaba, se mataba, se hacía desaparecer a las personas, etcétera. Hundida la economía, nada funcionaba. Únicamente algunos extranjeros --libaneses, franceses-- trataban de mantener un mínimo de actividad comercial. El país fue desforestado y de la madera se hacía carbón. Los ciudadanos no podían protestar lo más mínimo. Los Duvalier crearon comandos --los "tonton macoutes"-- que gozaban de entera libertad para asesinar y torturar. La vida humana no valía gran cosa. Los enfermos no se atendían y el nivel de higiene del país acusaba un abandono deplorable. Por ello, se esperaba la llegada del padre Aristide --un servidor de Dios-- como una liberación. Por desgracia, este hombre echó por tierra todas las esperanzas y no logró levantar al país del caos en que lo encontró. Ahora los rebeldes tratan de hacerse con el poder. ¿Qué harán? ¿Qué podrán hacer? El país parece una empresa en quiebra. Todo está paralizado. La muerte se cierne sobre el país. Merodea aquí y allá y se lleva consigo a los más débiles. Haití se asemejaría a un cuadro del fin del mundo: el polvo retorna al polvo, el hombre vuelve a descubrir su animalidad. Sobrevivirán los más fuertes. Es el final de una civilización. Y el mundo mira --impotente o indiferente-- este espectáculo. No es una novedad. África, por ejemplo, muere todos los días y no se actúa. Así que Haití --que no posee petróleo, gas, tabaco ni minerales-- no interesa a nadie.

Tahar Ben Jelloun
"Bajo el peso de la maldición". La Vanguardia, 25.02.2004

Hay negocios que suben o bajan a partir de un cambio de nombre y personas que no se sienten bien con ellas mismas hasta que consiguen ir al registro a modificar su nombre o sus apellidos. Cada palabra, aislada, produce un efecto parecido al de los olores. Puede alterar el ánimo con resortes sutiles. Eso lo saben bien los poetas y también los publicitarios. Hace algunos años, me sorprendió conocer a un escritor que se había establecido como profesional de un ramo para mí desconocido hasta entonces: dar nombre a las cosas. Aquel literato tenía --desconozco si sigue con ello-- una empresa dedicada a asesorar a aquellos que necesitaban bautizar productos, servicios, negocios, empresas, actividades, etcétera. Está claro que nombrar las cosas no es algo baladí. El poder de evocación de un nombre puede fijarse para siempre en nuestra memoria. Siendo chico, cerca de mi casa existía una tienda de tejidos que era conocida como La Africana. Casi al lado de este establecimiento de ecos coloniales, el azar quiso poner una pastelería que exhibía y todavía exhibe un rótulo de delicioso regusto decimonónico: La Confianza. Entre La Africana y La Confianza podía pasar casi todo, porque todo era imaginable dentro de esos nombres. Decir La Africana era hablar de los vecinos y, a la vez, era buscar una obra de Fortuny, un rincón de luces y aromas intensos. Lo cotidiano y lo misterioso fueron uno, sin llegar al extremo del Sartre niño, que sólo creía reales las palabras y no los objetos. Los gobernantes desean cambio de nombre para sus ministerios o consellerias y es un rescoldo de la infancia huida que trata de prender. Maragall ha bautizado su Gabinete como el GEC (Govern d'Esquerres Catalanista), siglas que un día fueron las de la "Gran Enciclopèdia Catalana".

Francesc-Marc Àlvaro
"Nombrar". La Vanguardia, 25.02.2004

Es interesante constatar que, precisamente ahora que el lobo regresa entre nosotros, desaparece poco a poco de los cuentos infantiles según los explican a los niños. Para no ofender los valores multiculturales de la diversidad biológica, su imaginario -sus garras, sus colmillos, su ferocidad- ha sido limado por la Internacional Papanatas. Quizá este lobo italiano que acaba de llegar es un lobo con una misión histórica, un lobo que viene a poner cada cosa en su sitio, para que, a la que se haya zampado un par de niños de colonias, tres payeses neorrurales y alguna abuelita de un geriátrico, volvamos a explicar los cuentos sin la plastilina, la mojigatería y los corsés con los que estos años los han deformado los progres.

Quim Monzó
"Érase una vez un lobito bueno". La Vanguardia, 18.02.2004

L'elecció d'Oriol Bohigas com a president ha tornat a l'actualitat les tertúlies de l'Ateneu Barcelonès. Bohigas ha declarat que, des del seu càrrec, mirarà de promocionar l'Ateneu per un dels seus signes d'identitat: les tertúlies. Es tractaria de tornar als temps de Josep Maria de Sagarra, a les 'Memòries', i Josep Pla, a 'El quadern gris', que han deixat pàgines inoblidables i divertidíssimes sobre la Penya de l'Ateneu i la seva xerrameca. El propòsit és lloable, però tinc dubtes que funcioni. Totes les ciutats han tingut tertúlies, i a tot arreu s'han extingit amb els canvis en el ritme de vida i de relacions socials. Crec que la veritable tertúlia requereix tres condicions que avui no es donen. Primera: que la gent tingui poca feina i/o horaris regulars. Els tertulians són persones que treballen poc o viuen de renda, i poden dedicar-se a matar el temps xerrant. Per això la llar de jubilats és el darrer reducte de la tertúlia. (En aquest sentit, el que se sol entendre com a tertúlia radiofònica o televisiva no té res a veure amb l'original. La gent que hi assisteix, cobra. Si Sagarra i Pla aixequessin el cap! El tertulià professional ja deixa de ser tertulià per convertir-se en mercenari de l'opinió.) Segona: que no hi hagi alternatives i, per tant, hom es vegi obligat a divagar pel cafè i garlar per no avorrir-se. L'aparició de la tele va ser letal per a les tertúlies i, per reblar el clau, ara tenim Internet, els DVDs, revistes, diaris, llibres, sopars de feina, etcètera. Tercera: que els tertulians estiguin lliures de compromisos familiars. Quim Borralleras, l'ànima de la Penya de l'Ateneu dels temps de Josep Pla, era un solter empedreït. I els altres tertulians eren el que avui qualificaríem sense cap dubte de perfectes masclistes: uns senyors que arraconaven les senyores amb la canalla i se n'anaven amb els amigots a xerrar, beure i divertir-se. Ara que els homes hem de complir amb la família, portar-nos bé i fer de papis responsables, em temo que les tertúlies s'han acabat. RIP.

Francesc Puigpelat
"I les tertúlies?". Avui, 16.02.2004

¿Y la crítica? Digamos antes algo sobre el público, ese que siempre ha ido sobre seguro en cuanto al pasado y confundido en su presente. El público del arte es como el de los restaurantes, mejor cuanto más tiempo y dinero invierte en afinar su sensibilidad, en asimilar valores, que a menudo le parecen de entrada sinsabores o rarezas, y acabar disfrutando de las obras o los platos que la comunidad, artística o culinaria, señala como excelentes. Comparad una conversación con aficionados a la gastronomía o al arte, con otra conversación con artistas, plásticos o del sabor, y comprenderéis lo que digo. El público es aprendiz, el experto es oficial y el artista maestro. Quien no posea en sí mismo la experiencia de la creación estará permanentemente en un nivel inferior de emoción y penetración del arte. Por encima de envidias e injusticias, cada comunidad artística, local o universal, organiza, recrea y vivifica el canon. El artista que dice "no hay canon" está expresando su confusa intimidad: "Como a mí no me reconocen, saldré ganando si reniego de todo mecanismo de reconocimiento". El crítico es quien, sin poseer el arma de la creación, más preparado está para comprender la creación ajena, quien más capacitado está, después de los artistas, para juzgar el arte. Si posee un credo estético, mejor que si es un ecléctico. Si anda con artistas, mejor que si anda con otros críticos. Visitantes de ferias de arte, no os dejéis engañar por vuestra mirada, pero mucho menos por la de los mercaderes o las de sus publicistas disfrazados de críticos. Fiaros de lo que dicen unos artistas de otros, y del crítico que de ahí parte.

Xavier Bru de Sala
"Teoria de la crítica (4)". La Vanguardia, 11.02.2004

I és que en aquest immemorial afer del rebuig espanyol de la realitat nacional catalana, només hi ha dues possibilitats reals d'èxit. Una, anar a Espanya dient que volem ser una nació, i explicar-ho sense subterfugis i amb tota la duresa que calgui. Sense ambigüitats. O és que no sabem que Espanya sempre ha desconfiat de les autopresentacions mel.líflues? La Catalunya que Espanya coneix és la del viatjant de teles i la del professor universitari que, per fer-se perdonar la vida, es presenten explicant un acudit de catalans garrepes. Si la Catalunya ensucrada del regionalisme de CiU ha de donar pas a la Catalunya bleda del catalanisme del PSC, no ens mourem de lloc. Si anem de la Catalunya que acull a la Catalunya que proposa (ep! sense molestar ningú), seguirem fent el passerell. La segona via de canvi veritable és deixar d'anar a explicar res i reclamar que vinguin ells a convèncer-nos que val la pena ser espanyols. Que la pedagogia la facin ells que tenen el poder i que la paguin ells, ni que sigui amb els nostres impostos. Que vinguin a fer-se perdonar la vida, doncs. Que vinguin els Bono i els Rodríguez Ibarra i ens expliquin acudits d'espanyols curts de gambals, a veure si els riem la gràcia i si, finalment, ens cauen simpàtics. Fa deu anys, vaig tenir un Premi Nacional de periodisme per l'article publicat a El Punt, Pedagogia i política. Començava dient: "Cada vegada que hi ha una escalada d'enfrontament dialèctic entre Catalunya i Espanya, hi ha qui sosté que, en el fons de tot, hi ha un problema de pedagogia". Aleshores ja em vaig manifestar totalment contrari a aquesta tesi. Lògicament, ningú no em va fer cas llavors, com ningú no me'n farà ara, perquè només es fa cas dels assessoraments pagats a preu d'or i no pas dels regalats. Però ho torno a repetir: l'apel.lació a la pedagogia, en aquestes circumstàncies, no és altra cosa que l'expressió d'una impotència que no vol ser reconeguda. Els catalans hi sortiríem guanyant si en lloc de gastar més diners a educar espanyols rebecs, els gastéssim, posem per cas, ensenyant de veritat anglès a les escoles.

Salvador Cardús
"Pessigueu-me!". Avui, 06.02.2004

Bajamos a almorzar al restaurante, donde se nos añadirá Bonada. El restaurante se llama Ateneu y es una concesión de la anterior junta [Ateneu Barcelonès] a la hermana del señor Francesc Ventura (miembro de la junta y ex conservador de la casa), una hostelera de la Garrotxa que lo lleva con otros hosteleros de la misma comarca. El restaurante no es exclusivo para los socios sino que está abierto a todo el público (a menudo los socios tienen que hacer cola para encontrar una mesa). Bonada se muestra indignado. "Bien está que para obtener unos ingresos, la junta ceda un espacio a una restauradora -o a un bingo o una casa de masajes-, siempre y cuando los socios tengamos, como teníamos, nuestro propio restaurante", dice mi amigo. Pido el menú: un arroz "covat", sin pizca de gracia, y una botifarra prácticamente incomestible (10 euros, 8 para los socios). Junto al restaurante hay una librería, Lletres , que por el logotipo del Ateneu que figura en la puerta, amén de una referencia a los Països Catalans, puede parecer la librería de la casa o de un organismo más o menos oficial vinculado a ella. Pues no: es una librería privada, otra concesión de la anterior junta a un hermano -¡ay, los hermanos!- de su presidente, el señor Sarsanedas.

Joan de Sagarra
"Esperando a Chomsky". La Vanguardia, 01.02.2004

Mucho antes de que el arcángel Luciferino, conseller en cap de una parcela celeste, decidiese rebelarse, Dios le tenía preparados los cuernos, la cola, las patas de cabra y las alas, de oscura y pegajosa membrana, en sustitución de las inmaculadas plumas. ¿Quién le había metido en la cabeza la simiente que le llevaría a salirse del guión? ¿Se trata de un defecto congénito? Lo menos triste es suponer que, poseyendo la pulsión de la perfección, implantada por la presencia y ejemplo permanente de Dios, no quería ser menos, sino igual a Él, por lo que no dudó en encontrarse cara a cara con el mal. No enviado por el Sumo Poder, el único que tenía la potestad de hacerlo, sino por su cuenta y riesgo. Sin permiso, a escondidas. Quien todo lo sabe (pero no acabaría con el mal, aun pudiendo) esperó la mejor ocasión para atronar todos los cielos con la proclamación de la infamia por todos sus indignados altavoces. Doblemente contaminado, por haberse saltado las normas sagradas, y por el propio roce directo con el mal, Luciferino en cap debía ser expulsado del paraíso. A lo primero, el president le protegió, no por convicción, sino por temor a que le arrastrara en su caída, pero al día siguiente cedió a las presiones y se sometió al poder central. No le acabó de expulsar, pero le desposeyó de todo su poder y le puso en la frente y la espalda los atributos del diablo que Dios le había mandado. Faltaría más.

Xavier Bru de Sala
"Caída y fuga de Carod". La Vanguardia, 31.01.2004

Dels editors n'he parlat del dret i del revés, però ho diré una altra vegada. Una editorial és una empresa, i una empresa que no funcioni com a tal té els dies comptats. Però quan la rendibilitat econòmica deixa de ser el fonament i es converteix en l'objectiu, el mecanisme contamina la resta de gremis del sectors, i tots acabem dient si aquest o l'altre "ven" o "no ven", i deixem de discutir de literatura i la gallina dels ous d'or té les hores comptades. Pel que fa a la crítica, últimament en parlen tant o més que els mateixos crítics els qui no en són, o si més no en són en exclusiva. Què fa, la crítica? Historicisme? Ideologia? Acadèmia, ressenyes? Els prometo estendre-m'hi un altre dia. Deixarem avui els altres gèneres, i ens centrarem succintament en el que mou més matèria en tots els sentits, la narrativa. Fa poc menys d'un any, vaig fer un article en aquest mateix diari on apuntava tres tendències: l'eclecticisme postjoyceà, força disminuït en els últims temps per la crisi de l'experimentalisme, i la pugna entre una modernitat postkafkiana, promoguda des del sector crític articulat al voltant de les empreses, cada cop amb tendències més exclusivistes, per cert, i postproustians vindicadors de l'herència ruralista i costumista local. Els tres models em semblen ara reduïts a dos. Com en direm, els blancs i els negres? Els moderns i els culterans? Els he promès parlar-ne aviat. Mentre l'administració no ofereix vies clares de promoció, hi ha una crítica independent capaç d'explicar de manera solvent i objectiva les coses, de posar una mica de llum en la foscor? No és moment de llenyataires ni d'enfants terribles. Però en el gremi hi ha preocupació i desànim. És el moment d'encarar seriosament la crisi i posar tota l'energia i els mitjans per resoldre-la. No pot ser que, en aquestes alçades, estiguem penjats d'una branca, damunt del penya-segat, cridant en la foscor: "Hi ha algú més?".

Miquel de Palol
"Hi ha algú més?". Avui, 27.01.2004

I no falta, és clar, el gran exemple a seguir, el raonament definitiu, que consisteix en la comparació amb d'altres cultures europees més "fortes" i contemplades exactament a l'inrevés. En aquesta ocasió, i per no variar, li toca a la francesa. "No crec que hi hagi cap poeta francès que necessiti carregar-se Verlaine", sospira la tieta Rahola. A veure si s'entén d'una vegada: la tasca de "mimar els referents", com demana l'exdiputada, correspon a les institucions, entitats, empreses i particulars que participen en la configuració de l'entorn d'una cultura, que és des d'on es treballa per tal d'atorgar solidesa i durabilitat a aquests referents, a fi que acabin formant allò que se'n diu un imaginari col.lectiu estructurat i, no cal dir-ho, prestigiós. Però als qui es troben en el nucli d'una cultura, que són els creadors, els pertoca, ben al contrari, la tasca de construir-se una identitat a partir de la qual tenir la possibilitat d'efectuar-hi alguna aportació, i això es fa, entre moltes altres operacions, assumint uns referents i rebutjant-ne uns altres fins a la discrepància, la dejecció o el menysteniment, si és necessari (convido, per cert, Pilar Rahola a repassar la història de la literatura francesa moderna i a comprovar per ella mateixa com s'han "mimat" sovint els seus autors més il.lustres). Mentre no vulguem entendre una cosa tan senzilla, ens continuarem movent entre els dos diletantismes que ja va denunciar Riba (el de creure que ho tenim tot fet i el de pensar que ho tenim tot per fer) i la catalana serà, no una cultura feble, que ja fa molt que no ho és, sinó una cultura arrufada, que s'inhibeix de valorar-se com li convé perquè s'encongeix temorosa de si mateixa i de l'enorme llibertat intel.lectual i creativa que té per oferir.

Sebastià Alzamora
"Una cultura arrufada". Avui, 23.01.2004

¿Cómo valorar entonces el gusto de un crítico? El criterio británico es claro y pragmático: por sus apuestas les conoceréis. Todo crítico, y eso le distingue por igual de un simple reseñador que de un alambicado erudito, detecta a unos autores y publica las valoraciones que le han llevado a incorporarlos a su parnaso. El tiempo, que es el mejor juez, dirá más temprano que tarde si se equivocó o no al señalar. No descubro pues casi nada nuevo si reitero, segunda conclusión o criterio, la conveniencia, a la hora de evaluar un crítico, de listar sus aciertos, si los tiene, por encima de sus injusticias apreciativas, no de sus gazapos. Por estrategia o fallo puede negarse la categoría de una obra. Pero ay del crítico que corona a un mediocre. No es lo mismo pisotear setas comestibles que recogerlas e ingerirlas venenosas

Xavier Bru de Sala
"Teoría de la crítica (1)". La Vanguardia, 21.01.2004

Tanmateix, tots els pares i mares haurien de veure 'Ser y tener', un documental realitzat pel director Nicolas Philibert, i premiat al Festival Internacional de Cine de Valladolid l'any 2002. L'obra presenta la vida d'uns infants en una escola unitària durant tot un curs. L'espectador no aprecia tant allò que els nens aprenen com l'esforç del que costa aprendre. El seu mestre, sense enganyar-se gens, d'altra banda, exerceix amb principis tan abolits com la paciència i el diàleg. La majoria dels nens, per molts motius, no arriben a assolir els objectius estrictament acadèmics. Per això el treball del mestre representa una incerta glòria, un no poder respondre a tot, un fer equilibris constants entre la passió, el rigor, la constància. I sí, ho hem d'admetre, tal vegada aquest professor no sap fer res més que dictats a dins i a fora de l'aula, però el silenci és la seva condició i l'ortografia la seva finalitat. Evidentment que hi ha altres formes d'encarar la pedagogia, encara que no està demostrat que els dictats facin mal a ningú. Per a mi, la imatge reveladora de la pel.lícula és la del professor assegut i parlant amb els infants cabdellats al seu voltant, amb el fons dels ordinadors apagats al darrere.

Susanna Rafart
"Paisatge amb ordinadors tancats". La Vanguardia, 21.01.2004

La idea de solucionar un problema gracias al truco de cambiarle el nombre viene de tiempo atrás. Cuando Franco, como las palabras "trabajador" y "obrero" sonaban demasiado rojas, los medios de comunicación afectos al régimen preferían utilizar el término "productor", más aséptico. De forma que, en las concentraciones que montaban en el estadio Santiago Bernabeu cada Primero de Mayo, a parte de grupos de Coros y Danzas anunciaban la presencia de "productores venidos de todas las tierras de España". A la huelga tampoco se la llamaba "huelga", sino "paro laboral". Después hemos visto que los "jefes de personal" se han convertido en "coordinadores de recursos humanos" (les debe sonar menos deshonroso) y que lo que antes llamaban "vendedores" son ahora "comerciales", como si les ofendiese que la denominación de su oficio derive de "vender". La llegada de lo políticamente correcto ha significado ya el desmadre absoluto, de modo que en el mundo ya no hay negros sino "subsaharianos", los pobres han pasado a ser "personas de nivel socioeconómico bajo" y los leñadores, "técnicos en carburante forestal". Ante ese panorama, nada más lógico que de ahora en adelante a los pitbulls los llamemos new yorkies, hecho que hará enormemente feliz al primer niño al que un new yorkie le arranque un brazo de una dentellada.

Quim Monzó
"Con diferente collar". La Vanguardia, 16.01.2004

Crec que estem molt a l'inici del tripartit i em refermo en la convicció que cal il.lusionar-nos amb la cultura de pacte que representa i amb el canvi històric que albira. Però, dit això, he de dir que alguns detalls inicials, no només són una mala imatge, sinó, sobretot, un mal símptoma. S'ha fet a bastament el debat sobre el germans i no puc sinó compartir-ne la crítica. Ha estat lleig, molt lleig, per simpàtics que siguin els Apel.les. Però el que resulta especialment preocupant és l'espectacle que s'està donant amb la designació dels càrrecs de la ràdio i la televisió públiques. No hem assistit a un debat sobre models de l'ens públic, ni a una confrontació de projectes, ni a l'anhelat pacte per una llei de l'audiovisual. Hem assistit a un ball vergonyós de noms, amb abús mediàtic del bon crèdit de professionals sòlids, malbaratats en llistats de partits que s'han dedicat molt més a la guerra sectària de les quotes que no pas al debat de fons. En el paroxisme, s'ha arribat a parlar dels candidats de cada partit a cap d'informatius. Amb sort, arribaran a decidir l'home del temps... Tot i que parlem de cultura de pacte, tot plegat sembla més el deliri partidista per guanyar quotes de poder, i així convertir la casa comuna del govern en un conjunt de regnes de taifes amb reietons de cadascú ben col.locats. Que la baralla pel poder s'escenifiqui usant el nom dels professionals és un abús inacceptable.

Pilar Rahola
"Puyal, Majó, Ferrús, Cuní, quin espectacle!". Avui, 15.01.2004

No tinc res contra la senyora Mieras. Malgrat la meva natura menys que escèptica en matèria d'administració pública, jo que en aquest terreny no hi tinc cap aspiració, quasi m'inclinaria a concedir-li el benefici del dubte. Potser ella i el seu equip ho faran molt bé; però, ¿n'hi ha prou, per gestionar Cultura, amb un bagatge administratiu? Si recordem que el blasmat senyor Pujol va arrencar el seu primer govern amb Max Cahner a la conselleria, la diferència canta. Cert és que la peripècia convergent ha acabat en el senyor Vilajoana, però entremig han passat alts càrrecs amb prou cara i ulls perquè s'apreciï un declivi. Per cert, s'han vist les últimes setmanes força articles posant verd aquest últim conseller i la seva gestió; per descomptat que ha estat negativa, i jo mateix ho he dit més d'un cop, però quan era en el càrrec. Fer-ho ara no té sentit si no és amb el propòsit, i perdonin l'expressió, de llepar el cul dels qui arriben. Fem un cop d'ull als nomenaments de la senyora Mieras i comparem per exemple amb alguns pretèrits directors generals de Promoció Cultural. Cultura no la vol ningú perquè, a més de no tenir projecció política, és una bardissa desagraïda, plena de bèsties exigents, improductives i verinoses. ¿És així, de debò? ¿O només ho és com a resposta quan a les coses no se'ls dóna l'atenció que alguns creiem que mereixen? Veig a la premsa que els alemanys volen recuperar l'estatus en el concert intel.lectual mundial bastint universitats d'elit; aquí només aspirem a muntar festivals i ballar salsa. El Fòrum 2004, que ningú s'enganyi, no són més que focs d'artifici que segur que tindran un rendiment mediàtic per als organitzadors, però de beneficis perdurables menys que minsos en el món del pensament i la creació artística. És ni més ni menys que un negoci. El seu pressupost, repartit en una conselleria de Cultura al llarg de quatre anys, quina millora substancial no seria!

Miquel de Palol
"Qui vol Cultura?". Avui, 13.01.2004

Aquestes expansions en públic de la porqueria íntimament acumulada són també molt característiques (encara que, per fortuna, a una escala molt més reduïda) del món de la cultura. El dels professionals i amateurs de la cultura és un col.lectiu molt sensible a la lletjor, fins al punt que n'és un dels productors més eficaços, gràcies principalment a la mandra de pensar i a la quantitat de frustracions personals que s'hi troben profundament enterrades i que emergeixen ufanoses de tant en tant a la superfície, sobretot en els moments que en podríem dir assenyalats. Un procés de canvi polític com el que està vivint Catalunya, sense anar més lluny, és tristament propici a la multiplicació de les manifestacions d'allò que podríem denominar enlletgiment sistemàtic. Així, coincidint amb l'esperpent nadalenc, hem vist boniques caigudes del cavall camí de Damasc a càrrec d'intel.lectuals que s'afanyen a dejectar els dirigents polítics que no fa tant adulaven, o que provoquen la vergonya aliena en retreure els seus orígens proletaris, a veure si així faran gràcia a algú que els pugui proporcionar una via extra de carregar el crèdit de la visa. D'una manera o una altra, amb un pretext o un altre, ara resulta que l'extensa colla de llestos de la classe era catalanista i d'esquerres de tota la vida, i que esperaven ansiosos l'adveniment del tripartit per poder sortir de les catacumbes per on fins ara havien hagut de circular, els pobres, desvalguts i humiliats. Per descomptat, resulta també que els únics burgesos o aburgesats del món de la cultura segons aquestes llumeneres, som el personal que voregem la trentena i que ja vam néixer arribistes sense principis ni escrúpols, i fills, m'imagino, de famílies exiliades de la reialesa europea que ens deuen haver criat entre cotó fluix. Està bé: els tòpics són agraïts i permeten omplir pàgines fàcilment amb emissions de tinta simpàtica, a la manera del calamar de Ferrater. Només que la tinta simpàtica, com és sabut, es volatilitza tot d'una sense deixar rastre.

Sebastià Alzamora
"La lletjor". Avui, 09.01.2004

Quina és la gran obra cultural de la Generalitat en vint-i-tres anys de govern? Em temo molt que Port Aventura... I tot això ha passat amb un govern que teòricament maldava per la sobirania catalana, i amb un aspecte del poder, el cultural, on teníem competències plenes... Competències que, per deixadesa, menyspreu, manca de prioritat i ull viu dels altres, ha anat recuperant minuciosament l'Estat. Madrid és l'esca de tots els mals, però els mals de la cultura s'han nodrit en les mamelles pàtries. El resultat és una situació ben galdosa, amb el pensament crític pràcticament desaparegut (i/o comprat), amb un zero absolut en iniciativa audiovisual, amb pèrdua de competitivitat teatral, amb una situació lingüística delicada, amb un Liceu que ha desaparegut dels cercles operístics que compten, abocat al recurs clàssic de l'experimentació, sempre útil quan hom es queda fora de la primera línia. Si més no, omple diaris. Si parlem de la indústria del doblatge, on hem perdut totalment el lideratge... Si parlem del món editorial, on també ja ens passen la mà per la cara... Si parlem de dansa... Si parlem de música... No ho té fácil aquest nou govern, especialment en un terreny que ha estat trepitjat per elefants, tot i ser delicat com el cristall. Trobarà els comptes buits però encara més buides les iniciatives, de manera que no haurà de desfer allò que han fet malament. Senzillament haurà de fer, allà on no s'ha fet res. Prioritats? Des del meu punt de vista, la Caterina Mieras (per cert, Caterina, Badalona et saluda!) té dos reptes prioritaris ben difícils: recuperar allò que Rigol n'havia dit el pacte cultural, i que no és res més que el paisatge de trobada del món cultural, per tal d'interrelacionar inquietuds, problemàtiques i solucions; i recuperar el prestigi cultural d'una nació que tot i la seva dèria shakespeariana --"qui sóc?" i etcètera--, no ha sabut ni cap a on anar ni, sovint, d'on venia. Ni tan sols hem tingut respecte per la memòria cultural, abandonats els grans escriptors a la segona mort, la mort de l'oblit. També haurà de recuperar els Flotats i els Pasquals i tots els que han estat foragitats per la mesquinesa oficial, i reforçar el pensament crític i... Però sobretot haurà de tenir una política cultural sobre la qual debatre'ns. Això sol no serà només una novetat. Serà una alegria.

Pilar Rahola
"Bon any, Caterina Mieras". Avui, 02.01.2004

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors