«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

En canvi, mai no s'esmenta un altre aspecte del periodisme que tothom prefereix no tocar, perquè és matèria fràgil. Em refereixo al columnisme d'opinió. Perquè si bé és cert --toquem ferro, perquè continuï essent ben cert!-- que l'opinió només està sotmesa a la responsabilitat del signant, també és cert que la deontologia periodística no eximeix els qui opinen en els diaris. Ho dic per un seguit de columnistes, l'opinió dels quals respecto, però que sovint obliden les seves obligacions deontològiques. He trobat articles amb insults inacceptables, alguns que es basen en arguments falsos o amb dades falses, els qui es fan eco de rumors no sols no confirmats sinó que s'ha confirmat que són mentida, articles destinats a un grupet que coneix la clau però ningú més i articles on els autors practiquen un autobombo intolerable. A sobre, aquesta mena d'articles solen aparèixer als mateixos mitjans; no és això, també, una manipulació?

Isabel Clara Simó
"Els lectors". Avui, 28.06.2004

La escena transcurre a primeras horas de la mañana de Sant Joan y el redactor nos informa de que "Más de 170.000 barceloneses celebraron la verbena de Sant Joan en las playas". En la foto de Gòmez, lo que llama la atención no es la pareja -un polvo o un revolcón en la playa es algo de una banalidad aplastante (aunque también puede ser una obra de arte, como en la escena de "De aquí a la eternidad", la película de Fred Zinnemann, una escena protagonizada por Deborah Kerr y Burt Lancaster)-. Lo que llama la atención son esos diez guardias urbanos. En la foto de Gòmez la chica parece como dormida o medio dormida ¿se imaginan cuál va a ser la sorpresa de esa muchacha al despertar de esa noche de Sant Joan y encontrarse rodeada de diez guardias urbanos que instan amablemente a la pareja a abandonar la playa? Evidentemente, el despertar de la muchacha va a ser otro que el de Titania, la reina de las hadas, a la que Shakespeare hace despertar con aquel maravilloso grito: "What angel wakes me from my flowery bed?" ("¿Qué ángel me despierta en mi florido lecho?"). Puede que, al despertar, nuestra Titania barcelonesa lance un gruñido o, vayan ustedes a saber, se quede muda y roja como un tomate. Mi deseo sería que la chica fuera una moza ilustrada y que no sólo conociera y pronunciara el famoso grito de la Titania shakesperiana, sino que ante los diez guardias urbanos de la foto de Gòmez viese a diez hermosos asnos... ¿Se imaginan a nuestra Guardia Urbana huyendo despavorida ante un batallón de lúbricas Titanias?

Joan de Sagarra
"El último polvo". La Vanguardia, 27.06.2004

Encerta el crític [Julià Guillamon], a parer meu, quan escriu que jutja el moviment o la tendència "imparable" com una conseqüència, reacció o resposta a una sensació certa de malestar. Però s'equivoca en canvi en fer-se ressò d'una idea que ha estat repetida a bastament, potser perquè funciona prou bé com a excusa per no haver d'entrar en discussions de fons: que, al capdavall, tot plegat no consisteix en altra cosa que una operació d'assalt a la conquesta del poder literari. No puc negar que la idea em fa una certa gràcia i fins i tot afalaga els meus instints més baixos, però es desmenteix per si sola perquè tal cosa, el poder literari, no existeix: és una d'aquestes històries que s'explica de nit als infants per espantar-los i fer-los anar al llit; una cosa que no és cosa i que, com la por, quan la veus de prop resulta que no és res. El "poder literari" és un papu, un tabú imaginari al voltant del qual hi ha qui organitza tota la seva obra --i cosa que és pitjor, també la seva vida, de tal manera que tant l'una com l'altra acaben arruïnades. Mai la literatura (si és de literatura del que parlem, i confio que sí) ha constituït cap mena d'àmbit de poder, i menys encara a Catalunya. En qualsevol cas, si hi ha algú que tingui el sentiment d'ostentar el poder literari entre nosaltres, que no pateixi, que cap imparable facinerós no l'hi vindrà a prendre: que se'l quedi i bon profit li faci.

Sebastià Alzamora
"El poder literari no existeix". Avui, 25.06.2004

El silenci, ens incomoda? Ens angunieja? Algú em deia que el silenci ens recorda la solitud i que, per tant, és un veí incòmode. No n'estic segura. Crec que la persona més sola del món pot estar rodejada de milers d'altres persones, i la literatura de la fama està plena d'aquestes immenses solituds acompanyades i sorolloses. Altrament, una persona sola pot ser la més acompanyada del món. No. No crec que sigui una quëstió de por i solitud, sinó més aviat una cultura social. Ens hem avesat de tal manera al soroll, que aquest conforma el paisatge natural de les nostres vides, fins al punt que el silenci no és un bé escàs. És un bé inexistent. I ja no el percebem com un bé, sinó com una mancança. Per això l'omplim. I així, amb lenta però efectiva precisió, el soroll va inundant fins i tot els indrets més recollits i íntims, i els envaeix per sempre.

Pilar Rahola
"Elogi del silenci, amb permís de Noè". Avui, 24.06.2004

Cal mantenir la referència als Països Catalans com a comunitat històrica, lingüística i cultural. Ara bé: com a pràctica política, crec que és una estratègia inútil i una pèrdua de temps. I ho il.lustraré amb dues qüestions: 1. A nivell lingüístic. Se suposa que la base dels Països Catalans és en bona part lingüística. Als anys 20 del segle passat, per exemple, Josep Pla definia empíricament els Països Catalans com "aquells llocs on jo entro en un cafè i dic «Bon dia» i em responen «Bon dia»". Aquesta comunitat lingüística s'ha trencat, especialment fora del Principat. Proveu d'anar a Alacant, o a València, o a Palma, o a Benidorm, o a Perpinyà i saludar "Bon dia". Després, compteu en quants llocs us han respost "Bon dia". El resultat (com relata Eugeni Casanova al seu llibre Viatge a les entranyes de la llengua) us esgarrifarà. 2. A nivell polític. En el supòsit d'una unió entre les autonomies espanyoles (deixem de banda la francesa) que formen els Països Catalans, el resultat seria la marginació del catalanisme. Els partits majoritaris serien el PSOE i el PP, i només necessitarien CiU o ERC per a pactes o suports puntuals. Aquest escenari no només no beneficiaria el catalanisme en el seu conjunt, sinó que acabaria d'enfonsar-lo. Pel que fa a un possible referèndum d'autodeterminació la cosa és molt clara: a la Catalunya estricta hi hauria possibilitats (no gaires, però algunes) de guanyar-lo. Al conjunt dels Països Catalans, un referèndum estaria perdut per endavant. Potser, si visqués ara, Fuster, coincidiria amb aquestes apreciacions. I el seu judici seria: "Construïm nacionalment Catalunya, com a mínim, ja que a la resta no hi ha res a fer". (I ho dic amb tot el respecte i admiració per aquells --pocs-- valencians i mallorquins que creuen en els Països Catalans.)

Francesc Puigpelat
"Adéu, Països Catalans". Avui, 21.06.2004

D'entre les moltes crítiques que s'han fet al Fòrum -abans de les cultures i ara de l'oci-, n'hi ha una de reiterativa i coincident entre la diversitat de motivacions. No l'han sabut explicar. ¿Era tan complicat com l'organització europea? En absolut. Però sí que la facilitat que hi va haver per elaborar una motivació intel.lectual no l'han trobat per simplificar-ho en un concepte. Un de sol i no tres o quatre, prou complexos en ells mateixos, com s'ha fet. En el segle de la comunicació que vivim és sabut que si la síntesi del missatge no és possible en patirà la seva recepció i, especialment, la seva assimilació. Dit en plata, per constar en una societat de titulars has de ser capaç de fer-ne. Si no, et perds entre la molta lletra menuda que ningú llegeix perquè ens atabala. Com en els prospectes, vaja. Hi ha més, però. Qualsevol professional de la informació i en concret de la publicitat sap que si no vols desorientar el públic no li has de crear ni missatges contraris ni imatges en negatiu. El dia que els responsables polítics i gestors de l'esdeveniment van començar a dir que el Fòrum no seria una expo van fixar en l'imaginari col.lectiu una visió que esdevenia una comparança. Igualment quan van insistir que no seria un parc temàtic. Ni un centre d'oci. I més enllà que al final hagin anat optant per apropar-se a allò que no havia de ser, ara es troben amb una part del públic que, delerós de descobrir de què es tracta, veu que, efectivament, no és res del que no havia de ser però tampoc és capaç de dir amb exactitud què és. Excepte una cosa. La gran operació urbanística, important i necessària que queda a la vista de tothom i que és exactament allò que mai no es va voler admetre que seria. No es pot negar que ha triomfat la paradoxa.

Josep Cuní
"Europa i el Fòrum". Avui, 19.06.2004

Riera va gaudir en vida de guardons, prestigi i reconeixement crític, sobradament merescuts per l'excel.lència de llibres de poesia com els fundacionals Poemes a Nai i el Llibre de benaventurances, però sobretot per un grapat de les millors novel.les de les darreres dècades, com Fuita i martiri de sant Andreu Milà, Morir quan cal, Els déus inaccessibles i Illa Flaubert, que haurien de constituir referència i motiu de celebració per a qualsevol lector. En lloc d'això, s'ha acomplert en Riera el destí fatídic de molts escriptors catalans, que moren dues vegades: físicament i, de seguida, en ser enfonsats d'una puntada de peu dins el pou de la indiferència. La memòria de Miquel Àngel Riera fins i tot s'està veient miserablement grapejada al seu Manacor natal, on una colla d'infeliços vinculats al PP i que ostenten el poder local impedeixen qualsevol acte de reconeixement o d'homenatge a un home que va aportar a la seva localitat infinitament més del que ells seran mai capaços d'imaginar, massa ocupats com estan a intentar embrutar-li el nom. És el rancor de les mafietes, el patetisme dels ressentits, l'envejosa revenja dels mediocres: a Manacor com a la literatura catalana.

Sebastià Alzamora
"Dos escriptors mallorquins sepultats sota la mortalla del silenci". Avui, 18.06.2004

Tinc la sensació que impera l'actitud del 'let it be' [deixem-ho anar] en el món cultural català en aquests moments, quan hauria de ser just el contrari a la vista de la dramàtica situació que estem vivint. La veritat és que l'actitud del 'let it be' no és pas cap novetat sinó que hi ha tot un sector del món cultural que creu que és indecorós i projecta una mala imatge parlar de les coses en públic o mirar de fer una crítica contructiva. Davant de qualsevol signe crític, el sector 'let it be', que el gran Espriu anomenava "els germans de la congregació", arrufa el nas i amb actitud conventual de perdonavides et deixen anar una expressió de desaprovació profunda. Perdoneu-me aquest excursus introductori, però pel fet que tocaré un tema tabú, el dels programes de llibres a la televisió, un tema del qual està prohibit parlar pels del sector deixa-ho córrer, perquè tenen por que vingui el dimoni dels audiovisuals i tregui els espais en qüestió. Això vol dir que hem de callar i trobar-ho tot bé, a fi de bé. I jo m'hi nego. Crec que la televisió és un mitjà meravellosament ric per parlar de llibres i vull que la presència dels llibres a la televisió augmenti quantitativament i millori qualitativament.

Sam Abrams
"Let it be". Avui, 17.06.2004

Algú ha pensat en el destí de les seves cartes en mans, posem per cas, dels polítics? En mans dels cronistes -gremi per cert del qual puc dir el que vulgui perquè en formo part-, en mans dels taxistes, en mans dels intendents de Renfe, en mans de la Guàrdia Urbana? En mans dels cambrers dels bars i els restaurants -per més que entre tots, insisteixo, hi hagi excepcions-? En mans dels autors de gasetilles? Dels crítics literaris? No m'ho vull ni imaginar: no arribarien ni les cartes que porten l'adreça perfecta i en lletra d'impremta. Però, si podem albirar l'horror per passiva, també podem aspirar a una societat millor per activa. Si un tingués algun poder de decisió, els asseguro que no em tremolaria la mà, i això és utopia però també convicció moral: agafaria els trons regnants, les presidències dels governs, els bisbats i arquebisbats, les alcaldies, les direccions de les empreses, els ministeris, els negociats, les intendències, els taquillers, els buidaria de tota aquesta inqualificable bretolada que els ocupa i hi posaria en el seu lloc l'única gent en conjunt eficaç, amable i decent que conec, o sigui, els carters.

Miquel de Palol
"Carters al poder". Avui, 15.06.2004

Però el més greu és que ara ens trobem sense una consistent massa grisa social capacitada per descobrir alternatives i solucions als problemes i injustícies que el nostre sistema genera, i que cal resoldre. De fet, aquests intel.lectuals nostres actuen com a boicotejadors que, des de dintre del sistema, busquen les esquerdes per poder-les eixamplar. Lamentablement, els resultats són palpables: en tractar-se d'elements escassament intel.ligents, els executors del capitalisme descarnat i sense entranyes els superen amb facilitat. És així que hem arribat a un progressisme d'estètica argentina, que requereix manifestacions i perolades ara sí, ara també, per acabar anant enlloc. El món cultural català ha caigut, majoritàriament, en mans d'aquests intel.lectualoides dels quals parlem. La cultura catalana, que requeriria els millors elements -els més brillants, els que volen i poden donar el millor de si mateixos-, està, en canvi, en mans dels elements més incompetents.

Xavier Roig
"Pensar sense murs". Avui, 12.06.2004

Entenc part de les crítiques llançades contra la Sra. Mieras. I no tant pel que fa o no fa, sinó per la pèssima comunicació d'una cosa i l'altra. Com li ha passat al tripartit fins ara, la incapacitat d'explicar-se i fer-se escoltar ha estat el seu pitjor defecte. Ara bé, és que el Sr. Vilajoana ho havia fet millor? Com és que les mateixes veus que llavors el ridiculitzaven en privat fins a extrems d'acudit cruel i despietat que mai van gosar escriure ara omplen pàgines de diaris criticant públicament l'actual titular? La igualtat reclamada també vol dir tractar sense diferències en negatiu, per descomptat. Però i la butlla anterior? Com és que la van comprar també algunes de les dones que ara ataquen amb acarnissament un membre del seu propi col.lectiu? És bo que s'eviti la defensa per raons gremials però que no s'oblidi que en situacions semblants es dóna ales al contrari quan, descarant-se, després es justifica amb l'atac previ públic d'un membre del mateix gènere de l'agredida.

Josep Cuní
"Paritat o igualtat?". Avui, 12.06.2004

Es también el recurso de los pintores incomprendidos, de los escritores que interesan a menos lectores de los que creen merecer, de los cineastas que ven como su película dura una semana escasa en cartel. Todos ellos piensan: "Mi obra es tan sublime... Estoy yo tan por encima de este populacho que no me comprende, de este país que no está a mi altura..." Algunos creen que con una simple deslocalización conseguirían la gloria: "En cambio, en el extranjero sí que me valorarían..." Otros optan por una apuesta de futuro y se consuelan diciendo: "Es el tiempo, no el éxito entre los coetáneos, quien decide qué creador perdura y qué creador no. Tras mi muerte, las generaciones venideras descubrirán mi grandeza..." Lástima que por cada Van Gogh que el futuro descubre con admiración, trillones de mediocridades incomprendidas por sus contemporáneos -sea en formato individual o en formato foro- siguen sabiamente incomprendidas por los siglos de los siglos; amén.

Quim Monzó
"Resignación". La Vanguardia, 11.06.2004

Mentrestant, uns quants intel.lectuals i escriptors catalans (escriptors, sobretot: el terme intel.lectual, a casa nostra, és difícil d'aplicar), han redactat i firmat un manifest proclamant, a grans trets, que ja està bé de badar i que s'hauria de començar a picar pedra per la cultura (que consideren que està més aviat passant per la pedra). Que si cal tallar caps, doncs es tallen, però que tot plegat, avui dia, ja està excedint l'àrea admissible d'una taca d'oli. Tinc com una mena d'indisposició contra tota llei de manifestos. No m'agraden. La major part de vegades em fan l'efecte de reclam publicitari i de pràctica gregària. Se'n fan massa, de manifestos, i per qualsevol cosa. Jo, si fos escriptor o intel.lectual, o totes dues coses alhora, no el firmaria. He sigut crític amb la feina feta fins ara per Mieras i Maragall --dos polítics que de moment, en el pla cultural, ho han fet tot passablement malament--, i ho continuaré sent, si me'n segueixen garantint l'exercici com fins ara, però em sembla que cal deixar treballar una mica més. No m'agrada el caient de cafè per a tothom que està adoptant l'estratègia político-cultural d'aquest país català, no m'agrada gens, però em sembla que encara cal esperar una mica més. Moltes de les coses anunciades, al cap d'una setmana es fan enrere: que ara s'apunta la barbaritat que el Llull prioritzarà, a Guadalajara, els escriptors catalans en llengua castellana... deixeu passar uns dies, que es dirà tot el contrari (espero). Els manifestos, però, un cop els has signat i han ocupat un terç de plana de diari, serveixen perquè tothom torni a la feina i poca cosa més. Un toc d'alerta, com a molt. I para de comptar. Potser és que en aquest racó de món encara no tenim prou cultura de la cultura.

Jordi Llavina
"Cultura de la cultura". Avui, 09.06.2004

Els escriptors tenim una relació ambigua amb la televisió. Els que més la critiquen són els que més es deleixen per sortir-hi. En tota aquesta temporada només un autor, el poeta Enric Casasses, ha declinat amablement la invitació a sortir a Alexandria. (...) Però el qui-no-plora-no-mama d'aquesta nova cultura de la llàgrima no té aturador. Els vuit signants del manifest-rebequeria de Sant Jordi (Bosch, Lienas, Porcel, Riera, Saladrigas, Simó, Teixidor, Torrent) es queixaven d'una manca d'atenció dels mitjans de comunicació. (...) De fet, quatre dels vuit escriptors que inicialment van signar el manifest han treballat en algun moment a la televisió. Si mediàtic és qui treballa als mitjans: ¿ho seria algú que ha escrit de sempre en revistes i diaris, ha fet i fa seccions a diverses ràdios i ha passejat el seu barbó per Sant Cugat i Sant Joan Despí? Recordo Baltasar Porcel, anys enrere, a la tele en blanc i negre del menjador de casa quan La 2 encara era l'UHF; el recordo més endavant, acolorit pels tons càlids de la Mediterrània, parlant dels costums sexuals dels antics grecs; fins i tot em ve al cap d'haver-lo vist davant d'un homèric (sic) Verdaguer. I, tanmateix, malgrat tot aquest historial mediàtic, no ens va tremolar el pols a l'hora de convidar-lo a parlar-nos de les seves novel.les, igual com no vam dubtar de fer-ho amb Julià de Jòdar, que no devia haver sortit en sa vida a la tele. Sortir a la tele no garanteix res. Pot fer que el públic no lector situï la faç d'un escriptor a la constel.lació de gent famosa. ¿I què? Com a molt, el dia de Sant Jordi la gent que mai no entra a les llibreries farà cua per demanar-li un autògraf, davant l'enveja dels col.legues escuats que ja començaran a plantejar-se de fer un nou manifest denunciant la comercialitat de Sant Jordi.

Màrius Serra
"Sortir a la tele". Avui, 07.06.2004

No sé qui es va inventar la idea que el Fòrum mouria el món. No ho va fer ni la Revolució Francesa, això de moure el món. I trobo que les incontinències verbals, com els bumerangs, colpegen qui en fa un mal ús. Dons bé: ara que ja s'han dit tots els penjaments sobre el Fòrum 2004, per què no ens hi posem? Els llatins deien: "quod nimis probat nihil probat" ("allò que demostra massa no demostra res de res"). I sóc del parer que sobre el Fòrum s'han abocat afirmacions tan absolutes que em recorden l'estil d'un José M. Aznar o els estils de la demagògia pura i dura. M'ha sobtat, a més, que moltes d'aquestes acusacions sense escletxes hagin vingut de professorat universitari. ¿No seria bo obrir un gran debat sobre la universitat, ara i aquí, avaluant-ne el cost, els resultats, els seus efectes socials: la seva capacitat per investigar i per escampar saviesa? Potser el Fòrum ha nascut perquè la universitat no acaba de funcionar com el país, i els recursos públics esmerçats, requereixen. Que amb diners de tothom, fins i tot de les persones que mai no hi podran anar --perquè la universitat té un accés encara més restringit que el Fòrum-- la paguem. ¿Qui accepta el debat del Fòrum sobre el Fòrum, si pot ser al recinte del Fòrum, on hi havia el Somorrostro, el Camp de la Bota i a tocar de la Mina?

Ignasi Riera
"I més Fòrum". Avui, 06.06.2004

Aquest petit país s'ha anat fent a cops tant d'enteses forçades com de complicitats naturals. Pactes aparents compensats per acords soterrats que han generat enganys individuals i frustracions col.lectives. Aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria s'ha anat construint procurant no trencar mai cap peça de la vaixella perquè era de l'àvia i la teníem en herència com un record entranyable i un bé preuat. Mentrestant, però, i empesos per la necessitat de modernitzar la llar, vam entendre que calia complementar el parament amb elements que evidenciessin que estàvem al dia. Peces imprescindibles per demostrar la voluntat d'actualització i la necessitat de mirar endavant tot responent a les obligacions urgents. Una de les conseqüències d'aquesta convivència ha estat la dificultat de tenir una taula parada amb coherència i seguint les més elementals normes de protocol. I és aquí on s'ha acabat demostrant que l'estil i l'estètica brillaven per la seva absència. Totes les peces eren i són cares, per descomptat. Però, ¿totes són bones? En calen tantes? Quantes podran subsistir a l'embranzida dels potencials entaulats assedegats d'impactes cada cop més agressius? Quines ja estan esquerdades per l'ús i com s'han de substituir per nous elements que, alhora, evitin l'aparença d'un joc desmembrat? És clar que ens poden fer creure que ara està de moda posar cristalleria desaparellada. I és possible que alguns esnobs s'ho creguin i fins i tot els agradi, postmoderns desnaturalitzats com són. Però els de casa, els que alguna cosa hem après d'aquesta matèria després d'algun decenni emprant-la, sabem que la sortida és falsa. I que passada la gràcia immediata, tornarem a recordar l'antiguitat del joc i a lamentar-ne l'estat.

Josep Cuní
"El parament mediàtic". Avui, 29.05.2004

Sant Jordi i el Fòrum 2004 coincideixen en una cosa: són embolcalls buits. Aparenten ser cultura, però no tenen res de cultura. Intenten simular que Catalunya és un país amb cultura, però no amaguen que Catalunya és un desert cultural. Als països on realment es llegeix, a Alemanya, a França, a Itàlia, als EUA, no els fa falta inventar-se cap Sant Jordi: la indústria editorial ven moltíssim i hi ha milions de lectors assidus. Tampoc a cap d'aquests països no els ve la dèria de muntar un Fòrum suposadament cultural i suposadament universal per promocionar-se. Només cal agafar les llistes de premis Nobel d'Economia, de Literatura, de Medicina, etcètera, per adonar-se que als seus Estats no s'organitzen fòrums per vendre hamburgueses: allà fan bones universitats (no com les d'aquí, que fan pena), treballen, investiguen i generen cultura. No cultura d'aparador per a turistes despistats i autocars de l'Imserso, sinó Cultura de debò. Amb majúscula.

Francesc Puigpelat
"Si fa no fa com Sant Jordi". Avui, 27.05.2004

Predomina entre el gremi de la lletra una sensació incòmoda i fatigosa, com de ser-hi de més. És una sensació estranya, mala de definir, que es viu en particular, però que es torna general a força que cadascú la vagi expressant de la forma que considera més oportuna. No parlo de cap exquisit spleen, de cap subtil estat d'ànim privatiu d'ànimes elevades: de fet no deixa de tractar-se del mateix sentiment d'insatisfacció que es pot percebre entre els usuaris d'una oficina, els clients d'un bar o la veïna de dalt, només que els escriptors el posen, o posem, per escrit. En els últims temps s'han multiplicat els manifestos, les preses de posició i els documents en què grups més o menys notoris d'escriptors catalans expressen la seva incomoditat per diversos motius relacionats amb el seu ofici. Jo mateix n'he signat més d'un, d'aquests manifestos, i no me'n desdic, però també és clar que la seva hipotètica, dubtosa eficàcia es redueix en la mesura que es van percebent com a rutinaris. Els penúltims (perquè ja en circula algun altre) han estat el grup d'autors que fa quinze dies presentava el manifest titulat El Drac es menja Sant Jordi, i que denunciava la comercialització i l'espanyolització pràcticament totals de la diada de Sant Jordi, en què els escriptors catalans, com en tants d'altres àmbits, fan cada vegada més l'efecte de sobrar-hi. Els vuit signataris (Isabel-Clara Simó, Ferran Torrent, Emili Teixidor, Alfred Bosch, Baltasar Porcel, Carme Riera, Gemma Lienas i Robert Saladrigas) tenien pes i representativitat de sobres; i la iniciativa era oportuna, però ha quedat silenciada pel desinterès i la falta de difusió (el que en sé és el que n'he pogut llegir a la premsa, però el text del manifest no l'he pogut trobar ni a Internet), així com per la desqualificació, explícita o tàcita, d'una part del propi col.lectiu escrivent, que encara troba lleig defensar els propis interessos professionals i que es mou pel curiós raonament del "si això ho signa aquest, jo hi estic en desacord".

Sebastià Alzamora
"Samba pa'tí". Avui, 21.05.2004

Hi ha un altre destinatari de la crítica, que tot i que en termes de percentatge és insignificant, en termes de conceptes no deixa de ser cabdal, o si més no hauria de ser-ho com a referència; em refereixo a l'autor del llibre criticat. Una crítica elogiosa no li pot descobrir res sobre la pròpia obra que ell ja no sàpiga. Contràriament a com els demagogs pseudoromàntics volen fer creure a la població, l'artista, el de debò, no és el bon salvatge. Per dir-ho en termes del tòpic, no li sona la flauta per casualitat; quan l'encerta, sap del tot per què, i per descomptat parlo en termes intel.lectuals, no comercials: en aquests, un cop produït l'èxit o el fracàs, tothom en sap molt, però abans ningú té ni idea de com aniran les coses. De cara a l'autor després del lector, al qui tots ens devem, la utilitat de la crítica adversa és informar de les equivocacions, posar en evidència allò que no funciona. Entre això i les vendes, l'autor pot fer-se una idea força ajustada de com van les coses si tira cap aquí o si tira cap allà. Les qualitats són allò de positiu que l'autor ha posat en joc en la seva obra i, justament, l'error és allò que no sabia quan va escriure-la. És, literalment, el defecte. El mal és que la majoria de crítiques adverses no compleixen aquesta funció perquè no s'hi practica l'anàlisi ni el contrast de conceptes, sinó l'insult desargumentat. Aconsegueixen fer fugir el lector o no, com deia aquell, però per desgràcia de tots no aporten res al món de l'autor.

Miquel de Palol
"Crítica, en tots els sentits". Avui, 20.05.2004

En poco tiempo, las aguas han vuelto a su cauce. Ya vuelve a parecer que mande la derecha, con la gente de la cultura debidamente concentrada en la redacción de manifiestos. Primero fueron ocho escritores, decepcionados por su poca visibilidad en el día de la Grafología, que se celebró el pasado 23 de abril; luego 32 lectores de catalán de universidades de todo el mundo, perjudicados por el rifirrafe del Llull; ayer ya circulaba un tercer manifiesto más amplio, nacido de las entidades que conforman la Institució de les Lletres Catalanes. Para los ocho primeros la solución es muy fácil: bastará alquilarles la carroza de Carlinhos Brown para el Sant Jordi 2005 para garantizarles más visibilidad. Los 32 lectores deberán confiar en la nueva dirección del Llull. Respecto al manifiesto más masivo, ¡ya era hora de que se desvaneciese la aureola culturalista que la izquierda luce por la cara! Muchos escritores hablan mal, estos días, de la "pulítica", con cara de decepción. ¿Pues qué creían que era? ¿Qué esperaban?

Màrius Serra
"La pulítica (sic)". La Vanguardia, 20.05.2004

Fi de la Catalunya dual? En tot cas, final d'un equilibri de contrapesos. I sense contrapès tot tendeix a tenyir-se del mateix color. Sense contrapès, el qui se sent amb les mans lliures tendeix a deixar-se anar pel tobogan. Ens queixàvem, representa, que feia massa temps que escoltàvem un duet, quan volíem sentir una coral. Doncs hem aconseguit escoltar un solista. Tot això, naturalment, en l'àmbit institucional. Fora de l'àmbit institucional sí que hauria de ser possible mantenir una mínima polifonia, evitar la veu unificada, conservar un joc de contrapesos. En l'àmbit institucional, els contrapesos han desaparegut. El més preocupant dels papers que han circulat les últimes setmanes --on més important que l'autoria o la qualitat de la informació que contenen és la mentalitat des de la qual es fan-- és que transparenten una visió del món on es volen eliminar els contrapesos també en l'àmbit privat. Potser això és una altra contribució al final de la Catalunya dual. Però si la perspectiva és superar la Catalunya dual a base de generalitzar una Catalunya monocorde, per favor, que torni la dualitat.

Vicenç Villatoro
"Fi de la Catalunya dual". Avui, 19.05.2004

La idea de recuperar un racó abandonat de la ciutat crec que és positiu i que buscar el protagonisme de la cultura mai no està de més. El problema ha vingut quan la teoria i la praxi han entrat en contradicció a través del xoc de realitats entre el que l'Ajuntament ha deixat fer --l'elitisme, els preus d'alt estànding i l'arquitectura lletja-- i els barris segregats que continuen marginats. Així les belles paraules i conceptes dels tèorics del socialisme han caigut al pou pel desequilibri entre continent i contingut. La cultura s'ha acabat convertint en una excusa de gran cinisme i ha emergit el model populista de parc temàtic, que s'ha incrementat amb espectacles tan lamentables com el ball de Joan Clos dins la carrossa de Carlinhos Brown, una mena de carnaval en què fins i tot la xifra de 400.000 mil persones --els assistents no arribaven als 125.000-- estava tan inflada com dura té la cara més d'un responsable. Només faltava escoltar els comentaris d'un locutor de la televisió pública afirmant que Brown era "el primer gran heroi del Fòrum".

David Castillo
"Els grans herois?". Avui, 19.05.2004

Mientras el mundo asiste sobrecogido a la tragedia de las torturas perpetradas en nombre de la libertad y reflexiona sobre lo fácil que le resulta a la especie humana perder la dignidad y repetir experiencias autodestructivas; mientras Europa decide reconocerse a sí misma y celebra la integración definitiva de sus pueblos; mientras Madrid se levanta con energía de la tragedia y afronta la primavera con más ganas de vivir que nunca; mientras el cambio político propicia la recuperación del optimismo en España..., Catalunya, la Catalunya política, la Catalunya mediática, los intelectuales, los periodistas... parecemos autistas, impermeables como nunca a lo que ocurre en el resto del mundo, entretenidos y hasta enfangados en debates de vuelo gallináceo, cuando no en pugnas miserables que ponen muy difícil la distinción entre hipócritas y fariseos, incluidos los que interesadamente callan porque no han venido a por ellos, como en los versos divulgados por Brecht. No es justo comparar los Juegos Olímpicos con el Fòrum, ni las rondas con el tranvía, pero es evidente que aquellos días de gloria fueron el fruto de una complicidad transversal propiciada por liderazgos ejemplares, políticos y no políticos. Eran los tiempos del "Amigos para siempre". Del oasis catalán se han escrito burlas y denuncias, y algunas incluso bien argumentadas, pero en el oasis al menos crecen arbustos y en la ciénaga sólo huele a podrido.

Jordi Barbeta
"Amigos para siempre". La Vanguardia, 16.05.2004

En tot cas, és evident que per aquí no anem enlloc. No m'afegiré a les veus que reclamen la dimissió de la consellera Mieras, però sí que faré un suggeriment. Posats a desballestar coses, el millor seria suprimir directament la conselleria de Cultura, tota sencera, i al seu lloc crear-ne una de nova, amb un nom que sobretot evités la paraula cultura, tan elitista i avorrida. La nova conselleria es podria anomenar, no sé, de la Diversitat i l'Alegria: sonaria molt més agradable, i, a més, sintonitzaria de forma ben sostenible amb l'aclaparadora vulgaritat i la simbologia mongòlica del Fòrum, que ja ens podem acostumar a mirar com el model cultural de referència per a polítics de tot color, aparença i mida.

Sebastià Alzamora
"Per aquí no anem enlloc". Avui, 14.05.2004

Ahora, como llueve, para que la cosa no esté desierta echan al Fòrum a los alumnos de primaria y secundaria. ¿Se sumarán así a los miles y miles que carecen de aula, que llora la consellera del ramo? Al Fòrum no va nadie o va menos gente de la esperada, que se admira de los nueve guerreros de Xi'an --hace años, El Corte Inglés ya había traído unos cuantos-- y se desespera caminando por las saharianas explandas de cemento, entre viento y goterones. Y ya veremos qué pasa cuando caiga allí el habitual sol de justicia. Pero ya dicen que decía Felipe II que había enviado a sus barcos a luchar contra los ingleses, no contra los elementos, vaya zoquete: un barco lo primero que debe hacer es capear oleajes. Y no se puede ver el espectáculo ese forumístico de la bolaza de mecano y los nadadores de la silla tonet, sencillamente porque no se distingue a lo lejos y porque es de una sosería ejemplar. Pero parece que van a permitir a la gente que se traiga provisiones de boca, lo de mantenerlos con hambre si no sueltan mucha mosca no casa demasiado con la paz y el diálogo. Como tampoco esos rascacielos con que se aísla el Fòrum de las olvidadas barriadas adyacentes, que protestan con ganas.

Baltasar Porcel
"Barnices y cemento". La Vanguardia, 14.05.2004

Mi otra aventura cultural de la semana se produjo en la cuarta planta de la Virreina, donde asistí a una conferencia del señor Joaquím Molas, catedrático emérito de la Universidad de Barcelona, sobre Salvador Dalí, sobre Dalí escritor (..). El acto estaba anunciado para las 7 de la tarde. A esa hora éramos 21 los presentes. Diez minutos más tarde, cuando entró en la sala el profesor Molas acompañado del historiador y crítico de arte José Corredor-Matheos (ningún miembro del Ayuntamiento estuvo presente en el acto), la cifra de asistentes se elevaba a 36. El profesor Molas dio su clase. Nos contó lo que ya sabíamos desde que en 1983 publicó su antología "La literatura catalana d'avantguarda 1916-1938". Y algunas generalidades más sobre las virtudes literario-transgresoras de Dalí. Duró una hora, ni más ni menos, como él mismo se complació en señalar. Fue interesante y aburrido. Porque el profesor Molas carece, a diferencia de Dalí, del mínimo sentido de la teatralidad. Al cuarto de hora de que el profesor empezase su disertación, en la fila segunda, una señora daba una cabezadita, y a punto estuvo de darse de bruces de no ser que un alma caritativa le pellizcó cariñosamente el brazo derecho. Terminada la clase, llegó el turno de las preguntas, y un chico se interesó por saber con quién se había encontrado Dalí en determinado momento. "Con Eugenio Montes", respondió Molas. "¿Y quién es Eugenio Montes?", preguntó el chico. A lo que el profesor, divertido, respondió: "¡Un jerarca!". Así va la cultura barcelonesa del día a día. 36 asistentes a la clase del profesor Molas sobre el Dalí escritor y 41 a la presentación de una edición bilingüe de la "Vida Nueva". Gana el Dante, por muy poco. Confiemos que el Fòrum nos explique lo que es un "jerarca" (todavía los hay, con distintas chaquetas) y nos ofrezca una bebida más idónea para brindar por Beatrice y su enamorado.

Joan de Sagarra
"Dalí, 36 - Dante, 41". La Vanguardia, 09.05.2004

Y a pesar de tanto desconocimiento, si la cosa va para largo, como parece, no ha de tardar el día en que sea urgente tener alguna noción de árabe, que pueda permitir, por ejemplo, atender mínimamente a las explicaciones de Al Jezira, aunque sólo sea para saber qué es lo que está en juego. Se evitaría así la aparición de iluminados y mistificadores y no dudo que al aumentar el conocimiento la información mejoraría ostensiblemente. Porque por la lengua, incluso en el nivel en el que me sitúo, que es muy discreto, se introduce uno con mayor propiedad en las otras civilizaciones y se forma una opinión. No creo que ese aprendizaje suponga un gran sacrificio ni que sea un ejercicio especialmente novedoso ni original. El trovador Ramon Vidal de Besalú, por poner un ejemplo casero, no debía tener una excesiva simpatía por los califas cordobeses, pero eso no impide que se refiriera a alguno de ellos con admiración y utilizara ante un público catalán palabras en árabe sin necesidad de glosario. Habrá que volver a intentarlo.

Anton M. Espadaler
"Nociones de árabe". La Vanguardia, 08.05.2004

El principal motiu d'alegria és que el món de la cultura torna a suscitar interès per part de tothom. Ja és una bona notícia en si, perquè durant el tram final de l'administració anterior teníem un clima insuportable amb les lloques amb càrrec que estaven defensant el seu terreny a base de neutralitzar tota crítica al seu entorn, els aprofitats que callaven per no perdre les darreres molles que queien de la taula de l'erari públic, els astuts que es mantenien al marge per veure qui guanyava les eleccions i d'on bufava el vent, els patidors renyocs que silenciaven a tothom en el suposat nom de la concòrdia nacional, els desenganyats que estaven convençuts que no valia la pena dir res perquè tot estava perdut, i un llarg etcètera. El silenci dels uns i dels altres era com una olla de pressió a punt d'esclatar, de manera que el parlar, encara que sigui delirant o ensordidor, és preferible. (...) Ara bé, tanta xerrameca sobre l'Institut Ramon Llull i la seva importància, i la necessitat urgent i vital de la projecció de la cultura catalana, i la unitat de la llengua, i bla, bla, bla, i ni una paraula, després de tantes, sobre el punt de partida de tot: la creació d'un mercat únic del producte cultural a nivell interior del domini lingüístic. I a partir d'aquí caldrà establir, d'una vegada, una clara i justa jerarquització dels valors culturals reals del territori, feta per autoritats qualificades, allunyades de petiteses, personalismes i servilismes partidistes. Si no és així, totes les expressions eloqüents de grans i alts propòsits a escala internacional seran paraules tan boniques i commovedores com buides. Mentre la cultura catalana no estigui unida, l'arxiinvocada unitat de la llengua serà una fal.làcia. Com pots dir que la llengua és una quan, a la pràctica, la cultura que s'hi fa en aquesta llengua no és una?

D. Sam Abrams
"L'Institut Ramon Lluny". Avui, 06.05.2004

Exemples, tots els que vulguin. Instaurar carrils bici en una ciutat on l'orografia ho desaconsella del tot (Londres els ha desestimat); organitzar un Fòrum quan hi ha necessitats més peremptòries (París ha renunciat a l'Expo per pura assignació de prioritats); tenir un Parlament que genera legislacions superevolucionades però d'impossible aplicació; creure's que pel fet d'haver nascut aquí es gaudeix d'uns drets naturals il.limitats (p.e. reclamar autopistes suficients per circular còmodament durant la Setmana Santa); etc. No som conscients que volem exercir drets que només els rics es poden donar a si mateixos. I nosaltres, de rics, no en som (Catalunya té un índex 100,7 de PIB per càpita, però Llombardia està a 131, París a 165 i Londres a 263!). Aquest comportament és típic de país socioeconòmicament immadur --com ara Grècia, també--. Fruit de no saber, o no voler, assignar correctament les prioritats. La contradicció de voler-se presentar com un suec (carril bici, carreteres a la Cerdanya de franc, prestacions aparentment socials il.limitades...), mentre es tenen encara mancances típiques de país en vies de desenvolupament (pensions de viduïtat vergonyoses, justícia ineficaç, pobres que les passen magres, aqüífers contaminats per purins, ferrocarrils tercermundistes i que no connecten amb Europa, plans d'estudis dignes del Tercer Món...).

Xavier Roig
"Suecs de pa sucat amb oli". Avui, 01.05.2004

Supongo que a nadie se le ocurrirá tildar de gerontofóbico a un Fòrum tan políticamente correcto como éste. Pero, la próxima vez, que digan que no han llegado a un acuerdo con Yoko Ono [sobre la cançí 'Imagine' per a himne] porque es de las que ha visto de qué va el Fòrum y prefiere mantenerse a distancia. O porque es una pesetera. Bastaría recordar que, hace unos meses, creo que era el Volkswagen quien en los anuncios del Golf usaba la canción "God" ("...I don't believe in Beatles...") como fondo sonoro, tras haber llegado, ellos sí, a un acuerdo con Yoko Ono. Y por lo que respecta al himno, no hay por qué preocuparse. Canciones con letras que sintonizan con "el espíritu del Fòrum" las hay a patadas. Pero, si el cosmopolitismo del festejo no se ofende por una pincelada catalana, yo escogería "La bella Giralda", que empieza con los versos inmortales: "Som la colla que tenim més pèls, / som la colla que tenim més pèls... / sota l'aixella. / Som la colla que tenim més ous, / som la colla que tenim més ous... / a la cistella".

Quim Monzó
"Música para la jaima". La Vanguardia, 30.04.2004

¿Por qué no se divulga y se insiste a la par en la buena calidad de nuestra literatura, por ejemplo, que ahí está y como expresión máxima del idioma? Con Franco la salud del catalán estaba todavía peor, pero se salvaron su uso y hasta su altura emblemática mayormente por presentarlo como el campo de cultivo de una gran literatura, lo que no ocurre hoy en que se diría que sirve en especial para hablar de política, para quejarse y para hacer programas de radio y televisión basados en la coñita: hemos retrocedido a los tiempos de Pitarra, con la sal gorda en el teatro y en la política municipal, mientras la cultura vasta, las decisiones clave y la expansión económica tenían el castellano como gran idioma. Y si entonces esto se entendía, ahora también pese al importante auge alcanzado por nuestra literatura: la misma Generalitat también ha comunicado por Sant Jordi que toda la Administración catalana, sea sanitaria o burocrática, sólo comprará productos etiquetados en catalán, desde agua mineral a --suponemos absurdamente-- automóviles, mientras para las bibliotecas públicas adquiere muchísimos más libros en castellano que en catalán. Porque hay más y sobre más temas y es más potente, claro. Y será así acaso por toda la eternidad. Entonces, ¿qué? No lo sé, pero sólo llorando manifiestos y afeitando estadísticas no logramos enderezar nada.

Baltasar Porcel
"Sant Jordi y el uso". La Vanguardia, 27.04.2004

Porque aquí reside una cuestión fundamental: ¿por qué, en lugar de estas salmodias de la moribundia, los del PEN y los escritores no hablamos de la esplendidez o buena salud literaria catalana real y presente? Hace tiempo que dejé de acudir a debates sobre la crisis de la cultura catalana, en los que con incongruencia participan a menudo quienes ostentan una gran categoría cultural, y que no es de esencia sino de coyuntura. En este Sant Jordi y estos últimos años han aparecido, por ejemplo, bastantes novelas y poemarios de gran o de sólida calidad, pero estos conjuntos son públicamente silenciados por los propios escritores, enfrascados en servir de acólitos a políticos y sociólogos, a veces respetables y con frecuencia la peste de la demagogia. Ningún escritor catalán, otro ejemplo, es capaz de citar a media docena de compañeros suyos ni hasta de la propia tradición, cuando habla de sus referencias y preferencias, mientras va invocando nombres extranjeros a granel: si nuestro interés es nuestro prestigio, ¿por qué apedrearnos? Nos importa más esto que el nuevo Estatut.

Baltasar Porcel
"Sant Jordi y la salud". La Vanguardia, 26.04.2004

Pero, vamos a ver, ¿qué fechoría, qué delito, qué crimen he cometido para que el Gobierno de coalición --o de colisión, como dicen algunos--, para que el tripartito no me invite a tomar una taza de chocolate con melindros el día de Sant Jordi en el Pati dels Tarongers? ¿Qué travesura he hecho, Pasqual, para que me trates así? Me resisto a pensar que la única razón de no figurar entre la lista de tus invitados fue que durante años lo fui del presidente Pujol (...) Pasqual Maragall i Mira: me debes una "xicra", aunque sólo sea para sacarme el mal sabor de boca que me ha producido el verme excluido de esa sana costumbre palaciega en una fecha tan señalada como tu entronización democrática. (...) De la Diada de Sant Jordi, si dejamos a un lado el chocolate institucional, la vanidad que supone recibir la bonita invitación personal (...) lo que más me gusta es esa costumbre de obsequiar a la pareja o a las personas queridas, ya sean de uno u otro sexo, con una rosa. (...) Que en mi caso no es el libro, porque no es para mí ese "Código Da Vinci" o esos monólogos de Buenafuente y sus colegas que, como era de suponer, arrasaron el viernes, en cuanto al número de ventas. Pero tampoco quisiera ser tan despectivo con el día del Libro, porque, a pesar de toda la memez mediático-editorial, (...) por cada niño o niña que anteayer recibió como regalo de la "tieta" un ejemplar de 'La isla del tesoro', ni que fuese uno, ya está más que justificada la existencia del día del Libro.

Joan de Sagarra
"Sant Jordi". La Vanguardia, 25.04.2004

La Diada de Sant Jordi merecería varios análisis. Fue antaño una jornada muy cultural y es ahora otra muy comercial. Pero los tiempos cambian. Aunque no cambien la cultura, la gran espiral que nos define y traza los andamiajes del mundo, ni el comercio, esa voraz fructificación de solidez social. ¿Nos han traído los tiempos, pues, un equilibrio entre ambas tendencias o el despeñaperros de una de ellas? Lo ignoro. Aunque algo resulta evidente: quien manda es la masificación, una alegría programada en común y una apabullante uniformidad colectiva. Una consecuencia, claro, del alud de medios de comunicación audiovisuales, que atiborran de sonidos e imágenes desde el coche al hogar, con el añadido de la desatada movilidad en cuyo marco nos movemos, sea en los desplazamientos laborales cotidianos o en los ociosos del fin de semana. O sea, que todo ello conforma un cuadro exactamente a la inversa de lo que significan el libro, la lectura, sus horas estáticas y solitarias indispensables para asimilar y repastar la reflexión o la creación en letra impresa. De ahí que, lógicamente, un libro de naturaleza banal --en estilo, imaginación, ideas, y que así más responda a la fugacidad de tiovivo con que transcurre nuestra existencia-- sea a la postre el más vendido.

Baltasar Porcel
"Sant Jordi y el idioma". La Vanguardia, 25.04.2004

Ahir, per tant, es degueren vendre un grapat de milers de volums que suposadament contenen aquesta cosa o qualitat tan impalpable: literatura. Poca o molta literatura: més aviat poca, en general, i especialment en aquest país i en aquesta llengua on sembla que tot es despatxa a l'engròs, i on la vocació per l'escriptura és tan ampla i extensa com estreta i migrada és la lectura. Vull dir, sense més circumloquis, que hi ha massa gent que escriu, i que, com a resultat inevitable, escriu malament. No sé si es publiquen massa llibres, potser sí: sé que molts valen ben poc. No sé si hi ha massa premis literaris: sé que hi ha massa gent que s'hi presenta, a aquests premis, amb una estranya barreja d'incompetència i presumpció. No saben què vol dir escriure, però estan convençuts que ho fan molt bé. Ho sé per la dura experiència d'haver estat massa vegades membre d'algun jurat. Ser membre d'un jurat significa que has de llegir, amb major o menor atenció, una pila descomunal de manuscrits. Gràcies que ara vénen escrits amb impressora: això almenys descansa la vista. Posem que en siguen quaranta, els patracols que t'arriben. Posem que, amb grandíssima sort, dels quaranta n'hi haja un de molt bo, que premiarem, un altre de discret o interessant, que quedarà finalista, i tres més que es poden llegir, que faran bon paper en les votacions. És un càlcul molt optimista: i amb això hem sumat cinc obres. En queden trenta-cinc. De les quals, els ho puc ben assegurar per sacrificada i molt llarga experiència, trenta resultaran difícilment descriptibles, en tant que obres literàries.

Joan Francesc Mira
"Llengua, violins". Avui, 24.04.2004

Tot això ho fa la tradició. I qui es resisteix a una diada tan nostrada que sorprèn els estrangers i emociona els nadius? Molt pocs. Tan sols aquells que ja es donen per vençuts per no poder seguir el ritme foll de la mateixa societat que els ha apartat i els dóna per saldats, o els que han convertit en principi l'esnobisme alternatiu de fer creure que passen de tot allò que representa consum, massa, tradició o concepció popular de la cultura. No sé si són aquests darrers els que intenten cada any fomentar la discussió elitista que pretén distingir entre llibre i literatura, autor i escriptor. En qualsevol cas, no se'n surten. Ep!, si tenim en compte el poc cas que se'ls acaba fent fora dels circuits habituals generalment instal.lats en l'interior de les seves pròpies capelletes. Avui mateix, tots els mitjans es fan ressò dels títols més venuts ahir. Bé, de fet, ahir a primera hora de la tarda ja es difonia un llistat que més que aventurat era el que, amb pocs matisos, s'acabaria imposant en el còmput públic dels més comprats. I encara abans, tot preparant la diada, ja se'ns volia familiaritzar amb determinats exemplars que es donaven per segurs supervendes. ¿Qui fomenta, doncs, aquesta fal.lera mediàtica d'uns en contra d'altres? ¿Qui organitza la campanya que, malgrat l'ampli desplegament d'autors, faci retenir-ne determinats noms i ignorar-ne la resta? Tot plegat recorda els desplegaments que les empreses discogràfiques organitzaven a finals dels setanta, començaments dels vuitanta, per fer que unes cançons encapçalessin les llistes d'èxits a costa d'unes altres que, sent les més radiades i les que tothom sabia que es venien a dojo, mai no hi constaven.

Josep Cuní
"Tradició i confusió". Avui, 24.04.2004

La procesión está a punto de salir. La mayoría del público son cristianos de origen andaluz. Algunas familias ecuatorianas y gentes del barrio. Algunos turistas sacan fotos desde las ventanas del hotel Sant Agustí. No hay moros, aunque la carnicería Rashid, situada frente a la iglesia, permanece abierta: venden agua, fanta, tal vez coca-cola. Los pocos marroquíes y argelinos que llegan de la casbah, al encontrar cerrado el acceso a la Rambla, toman la calle Jerusalem para salir a ella bordeando la Boqueria. Judíos, moros y cristianos. En ésas, aparece un tipo, ecuatoriano, que se pone a tocar el acordeón -"Cielito lindo"- ante la mirada atónita del pétreo Iscle Soler (1843-1914), gloria del teatro catalán, al que se le acaba de cagar una paloma en la frente. Salen la Cruz de Guía y los primeros nazarenos. Un señor, al verlos, les dice a unos niños, unos negritos la mar de guapos que le acompañan: "¿Veis a esos hombres con los sombreros tan largos, en punta? Son los cabezudos". Sale el Cristo, le cantan una saeta y la gente aplaude. Luego sale la Virgen. La banda de música ataca cuatro compases de "Els segadors" y uno de los caballos de la pareja de jinetes de la Guardia Urbana, visiblemente emocionado, suelta una impresionante cagada (que se queda ahí, frente a la carnicería Rashid, porque los caballos del municipio tienen bula y no hay que recoger sus excrementos como ocurre con los perros). Tras el conato de himno catalán, a la Virgen le tocan, entera, la "Marcha real", el himno nacional español, y la parroquia aplaude con fuerza. (...) Fue una curiosa tarde de Viernes Santo que rematamos con un morrocotudo zapateado que nos ofreció un brasileño de buena planta bajo los porches del palacio Moja, acompañado por un violín argentino y un par de tambores locales. Se huele el Fòrum. Se huele.

Joan de Sagarra
"Judios, moros y cristianos". La Vanguardia, 11.04.2004

De todos modos, si nos enfrentamos al escollo principal, que es la jerarquización (el acierto en la jerarquización, porque los errores en el encumbramiento son fatales y de larga y nefasta duración), lo primero es el propósito. No disponemos de referentes avalados por la comunidad, por así decirlo, porque los miembros de la comunidad invierten las energías al revés: en vez de calibrar los méritos de los demás para reconocerlos, se las ingenian para anularlos, o desviarlos hacia el limbo de la inoperancia. En eso coinciden con un propósito genérico de los estamentos político y mediático, que se alían para que en nuestros pagos una voz sea igual a cualquier otra voz y no surjan fenómenos molestos como, pongamos por caso, Günter Grass. La jerarquización interna es clave para que las voces de la cultura sean las mejores y no las que más convienen a los controladores del mercado. La comunidad científica mantiene a los mercados lo más lejos posible de su círculo. Pues eso. La jerarquización depende de un estado de ánimo, no exento de humildad para con uno mismo, y propenso a combinar la exigencia con el reconocimiento.

Xavier Bru de Sala
"Ciència i cultura (7)". La Vanguardia, 07.04.2004

El perjuri, i en expressió més genèrica i vulgar la mentida, és pedra de toc de l'ètica dels nostres temps. Per citar els casos més vistosos i orejats, els que tinguin alguns anys recordaran la polèmica del Watergate, quan Nixon va acabar havent de dimitir no per haver espiat els adversaris -d'això, al final, ja no se'n recordava ningú-, sinó per haver dit, mentint, que no en tenia coneixement, i per aquelles cintes gravades que no va voler mostrar. Uns quants anys després, Clinton va passar la corda fluixa no tant pels esplais en les delícies orals de la senyoreta Lewinsky com per haver provat d'ocultar-ho i, ja entre l'espasa i la paret, per haver-ho negat, mentint. Després de tot plegat, cada dos per tres ens toca assistir a ridícules confessions públiques de l'incipient candidat a alt càrrec al qui es frustra la carrera perquè algun voltor ha descobert que fa deu anys tenia una amant, o que en fa trenta es va fumar un porro. Amb la cara ajupida de vergonya pròpia de col.legial arreplegat in fraganti, el descavalcat pròcer que prometia tant diu sí, ho vaig fer, i com en els pastorets de teatre de barri, se li obre la trampeta a sota els peus, desapareix i no se'n canta mai més ni gall ni gallina.

Miquel de Palol
"La dimensió de la mentida". Avui, 06.04.2004

He llegit les quatre darreres columnes de Baltasar Porcel a La Vanguardia i hi he vist un home dolgut que es defensa d'unes acusacions de favoritisme que li han estat formulades. No en conec l'arrel, ni tampoc he seguit la vida de Porcel més que de lluny, més amatent als seus llibres. No sé, doncs, ni quina ha estat la desqualificació ni qui l'ha formulada. Però sí que sé que patim una tendència al fratricidi que de vegades esdevé pura convulsió energumènica; tot i que passa arreu, aquest, potser per ser un país petit, mostra una enorme manca de generositat entre els membres del mateix col.lectiu cultural, una immensa enveja envers tot aquell qui triomfa i un reduccionisme cultural, de vegades irrisori, de manera que només s'accepta un nom per cada art. Baltasar Porcel ha escrit uns quants llibres importants i és imprescindible citar-lo quan parles de literatura catalana contemporània. Menystenir-lo, ridiculitzar-lo o insultar-lo em sembla fruit dels vicis que he enumerat. Dedueixo que algú ha atacat l'escriptor mallorquí per haver ocupat el càrrec de director de l'Institut d'Estudis de la Mediterrània, per un motiu que se m'escapa. Estaria més tranquil l'atacant si en comptes de Porcel el titular d'un organisme cultural fos un gestor, un funcionari, un fabricant? Algú pot dir que Porcel hagi fet malament aquesta gestió? No és una sort que la cultura catalana tingui aquest organisme i que sigui menat per gent culta i preparada? O hem de vetar els creadors? No fa també una magnífica tasca Josep Ramoneda al front del Centre de Cultura Contemporània? A més, que Porcel hagi cobrat això o allò per la seva feina em sembla un fet normal: o és que la feina d'un escriptor no ha de ser pagada?; si això és poc o és molt és un càlcul relatiu i comparatiu. Si ha accedit a un càrrec per amistat amb Pujol no em sembla ni bé ni malament: que un polític triï les persones de qui es fia és aclaparadorament normal; l'escandalós seria si la persona triada fos un negat o un gandul, però Porcel és tot el contrari d'ambdues coses, o també seria escandalós si aquesta tria fos en detriment d'un candidat més apte, i tampoc és aquest el cas. Són coses que preocupen: només morir Espriu hi va haver qui es va precipitar a fer-ne xixines. Ara, en plena producció i en el millor moment de la seva vida literària, li ha tocat el torn a Porcel? Qui serà el següent? I, sobretot, per què?

Isabel-Cara Simó
"De fil de vint. Baltasar Porcel". Avui, 06.04.2004

L'odi a la cultura ja no és un privilegi de legionari. Forma part dels acudits dels programes d'entreteniment, dels plans de les empreses editorials, dels desplegaments ideològics de govern. Les mels del pragmatisme són un cant de sirena no tant materialista com, directament, mandrós, que d'altra banda no són una exclusiva dels nostres temps. Varietat de pensament o no-pensament i d'actitud n'hi ha hagut sempre, però en un moment en què a través del domini dels recursos es té tanta capacitat per jerarquitzar la realitat, la seva capacitat destructiva és definitiva. En termes electorals aquests dies els lectors hi estaran força familiaritzats, diríem que es tracta d'un domini del sistema majoritari sobre el sistema proporcional: el que guanya ho guanya tot, i el que perd se'n va al carrer. El destí a curt/mig termini del que en els últims set-cents anys se n'ha dit cultura són els arxius i els museus, i a mig/llarg termini és la desaparició.

Miquel de Palol
"Temps d'entreteniment". Avui, 01.04.2004

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors