«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

¿Cómo quieren corregir un problema si sus responsables están convencidos de que no lo hay, si hasta un buen número de escritores de fama, destacados periodistas y conductores de programas literarios apelan día sí día también a esa inmensa tontería del placer de la lectura? Por las vías exclusivas o principales del placer como estrategia lectora, la cultura dejaría de existir. Muy al contrario, y como proclamaba Leopardi, el placer en la lectura está al final de un camino lleno de asperezas. Incluso voy más allá, no merece la pena una lectura que no suponga un reto a nuestras capacidades de asimilación, a nuestras seguridades y conocimientos, que no lleve aparejadas notables dosis de concentración, hasta angustia y despliegue de nuestras capacidades. Buscar sólo placer o ante todo placer en la lectura es una equivocación que incapacita para leer los mejores libros. El placer de leer estriba en coronar cimas no sin exprimirse las neuronas y, en algún caso, descender luego por las pendientes conquistadas peldaño a peldaño. Cierto es que puede subirse en alas, pero no en helicóptero, sólo en las propias alas, las alas que le han salido a uno a copia de intentar levantar el vuelo como lector. La comprensión lectora o lectoescriptura y las matemáticas son los dos pilares de la capacidad de razonar de todo el sistema de aprendizaje, no las manualidades, los videojuegos o las diversiones extraescolares, y ni la asimilación de fraternidades y solidaridades servirá de nada en analfabetos funcionales incapaces de cálculo y abstracción mental.

Xavier Bru de Sala
"La letra con esfuerzo entra". La Vanguardia, 11.12.2004

Entre escriptors és de bon to ser un desgraciat, a condició que l'individu sobre qui recau aquesta sort l'assumeixi amb un posat d'humilitat capficada, com una monja ursulina. Es propicia d'aquesta manera la resposta compassiva, que és la que emet l'escriptor respectat i -com hauria dit una sogra d'un temps- més o menys ben situat, quan graciosament decideix fer una referència al perdedor de torn (per escrit o de paraula, però sempre en presència de testimonis qualificats) i en fa l'elogi: "En Pepet va escriure dos llibres excel·lents; llàstima que a continuació perdés la xaveta", "A en Jaumet se'l mengen els deutes i un càncer, i per això té mal caràcter, però s'ha comès una injustícia amb la seva obra", etcètera. Els testimonis qualificats reconeixeran de seguida el codi i ja entendran que se'ls està parlant d'un perdedor amb denominació d'origen i que l'escriptor respectat que en fa l'elogi no tan sols és un gran escriptor, sinó també una millor persona: és important saber encongir-se de tant en tant. D'aquesta mena de pantomima, en l'argot del gremi se'n diu ètica, i pesaran greus sospites, murmuracions i invectives de tot ordre sobre aquell que no demostri interès a seguir-ne el guió.

Sebastià Alzamora
"La mística del perdedor". Avui, 10.12.2004

La Nit de Santa Llúcia resistia totes les dificultats i tots els entrebancs, fins i tot els causats per la mateixa bèstia: va superar la decisió d'un dels jurats més prestigiosos —Pla, Fuster, Soldevila...— que va rebutjar Mercè Rodoreda i la Colometa de 'La plaça del Diamant' que es presentava al premi de novel·la, va superar els anys de vaques magres en què els jurats es veien obligats a donar lliçons de literatura per justificar l'aridesa del desert dels premis, va superar la transhumància de la festa cap a zones gèlides que algun any fins i tot van fer anul·lar la cerimònia, va superar la quantitat de premis de viatges al Marroc i flassades de Sabadell o Terrassa que rebien més aplaudiments que la concessió dels premis de poesia o assaig, va superar la quantitat de premis, accèssits, finalistes, guardons, medalles i discursos per minut de manera que els convidats no donaven l'abast ni podien sopar i conversar en pau... Ho va superar tot i per això aquest any a Badalona tornarem a celebrar la Nit, tot i que els premis ja no són els més ben dotats del país, ni els més generosos, ni els que ofereixen les millors condicions contractuals... Sota la capa patriòtica ara s'hi amaguen altres misteris més materials i alguns pensen que si la festa és de les lletres, la reina hauria de ser la literatura i res més. La cerimònia encara arrossega alguna olor resistencialista de la cuina d'abans, dels temps del voluntarisme dels escriptors i la por, i ara que som a l'era de l'abundància i del mercat lliure i tenim Cuiner Major i servei a domicili, el clima hauria de ser més festiu, més alegre, més participatiu. Deixem els dols i les lamentacions per a un altre lloc i ocasió. Els planys no atrauen el jovent a la festa. En definitiva, jo voldria trobar, d'una altra manera, aquell esperit optimista, fresc, esperançat i màgic que em va fascinar el primer cop que vaig passar la porta de l'Hotel Colom en temps negres i tristos. Una illa de llibertat, creativitat i generositat. I la senyora Moss o l'espia de torn que ens enviï l'imperi de torn, millor si ve del Carib que del fred, el senyor John LeCarré, per exemple, per animar la festa.

Emili Teixidor
"La nit de Santa Llúcia". Avui, 09.12.2004

Justament les equivocacions de Guadalajara, i n'hi ha hagut, són fruit del partidisme de la conselleria de Cultura i la direcció de l'Institut Ramon Llull. El partidisme en la tria de sectors del món literari per anar a Mèxic. A tall d'exemple, recordem que no hi han anat autors de la literatura infantil i juvenil, quan aquest tipus de literatura ha encapçalat la llista d'èxits de la fira, segons les declaracions dels organitzadors. Paral·lelament, no hi han anat ni il·lustradors ni dibuixants. Tampoc hi han anat traductors literaris, quan més de 90 han visitat la fira, començant per Curt Meyer Clason, el traductor alemany de García Márquez. També hem d'insistir en el partidisme de la tria de les tendències estètiques representades, dels gèneres literaris prioritzats, dels grups generacionals representats i de les zones del territori representades. Per exemple, els mexicans van organtitzar una activitat que es deia Turno de relevos: foro de novísimos narradores, on es van festejar nou promeses joves de la narrativa mexicana actual, però els joves narradors catalans no van ser-hi presents. El partidisme de col·locar Josep Carner com a figura central de la part més testimonial i històrica de les activitats de la fira. És clar que la centralitat de Carner es deu a la voluntat personal de membres de l'administració, amb la complicitat de personalitats del món de la literatura. A més, han usat Carner per marginar altres figures rellevants de l'exili, com ara Pere Calders, Ferran de Pol, Tísner, Anna Murià, Lluís Nicolau d'Olwer, Joan Sales, Vicenç Riera Llorca, etc. I, en el cas concret d'Agustí Bartra, Carner ha servit de pretext per eliminar-lo completament.

Sam Abrams
"Ben lluny i ben a fons". Avui, 09.12.2004

Los tiros también van por otras partes. Ya con unos caramelos de butifarra y otras delicias de ‘Mercès’ en la mano, se entrecruzaban posiciones, felicitaciones y más de un edulcorado pero en el fondo agrio comentario. Por ejemplo, Jaume Subirana defiende la Institució de les Lletres Catalanes como si la hubiera parido. ¡Pero si acaba de llegar! ¡Si la alumbramos, y la pilotamos mal, algunos de los que opinamos que es un aborto! Al darse por descontado que el Any del Llibre iba a ser un éxito –aún andamos tan parcos de elogios como sobrecargados de munición, de ahí el título del artículo–, entre los ‘happy few, and few, and few’ de los corrillos en el jardín del Palauet Albéniz se comentaba, por encima de las habituales chafarderías gremiales, el forcejeo a tres bandas entre el comisionado Bricall, la plataforma de los culturalistas, agremiados y prelobistas, y la consellera Mieras. ¿Quién ganará? Por mí, que si Bricall se atiende a los principios difundidos, empezando por el de independencia prescriptiva, por encima de gremios, Regidories de Cultura y Conselleria, se llevará el gato al agua. En cualquier caso, vuelve a haber expectativas y expectantes, lo que no está nada mal.

Xavier Bru de Sala
"Guerrilleros integrados". La Vanguardia, 04.12.2004

I és cert. Surtis a l'hora que surtis a través de la pantalla i per alternatiu que sigui el programa, sempre hi ha algú que t'haurà descobert. Una altra cosa és que en preguntar què li va semblar el que vas dir, la resposta sigui una contesta silent o una sonora fugida d'estudi. Com deia més amunt, no cal doncs esmerçar gaire esforç a ordenar idees i elaborar un discurs sòlid per ser capturat per l'espiral difusora. Fer-se notar és suficient. I dient-la ben sonada, la repercussió està garantida. Mirin com n'han après alguns bisbes quan redueixen el seu missatge a una simple provocació per dir que la sida és una "inmunodeficiència moral". Saben que l'expressió quallarà. Per tant, que té molt números per fer que el pervers joc de paraules sigui titular l'endemà als diaris i d'aquí una estona als mitjans audiovisuals. I a fe de Déu -i mai més ben invocat- que ho serà. No hi haurà periodista que es resisteixi davant d'una definició tan atractiva. Tant se val que pugui doldre als mateixos creients lluitadors contra la malaltia i no diguem a aquells que hi estan sucumbint. És indiferent contradir l'esperit evangèlic d'amor al proïsme. La responsabilitat és per a qui ho diu, ja que fa temps que els professionals de la informació vam declinar la part que ens correspon per l'efecte que produeixi la difusió de la noticia.

Josep Cuní
"Fent titulars". Avui, 04.12.2004

Estic cansat de comprovar, dins la societat diguem-ne literària, que els brots d'opinió més reaccionària provenen molt sovint dels sectors que més s'esforcen (i ho aconsegueixen) a fer-se passar per progressistes, i aquesta paradoxa és la que es produeix també amb aquesta mena de feminisme episcopal i consuetudinari promogut per la colossal beneiteria que predomina entre els partits polítics, els mitjans de comunicació i altres soi-disants creadors d'opinió. Ja no es tracta tan sols de l'humiliant i llastimós costum d'establir la presència de les dones basant-se en sistemes de quotes, ni de la perversió mental (hilarant al començament, ara ja només avorrida) que fa que alguns confonguin els usos de la gramàtica amb els dictats de la fal·locràcia i acabin parlant dels nens i les nenes, els socis i les sòcies i els treballadors i les treballadores, cosa que per altra banda ha donat tanta veta als escriptors dolents i als articulistes sense idees. No; ara ja hem arribat al punt que s'ha creat un nou segment social, conegut com la dona, del qual es parla com si es tractés d'una nova minoria nouvinguda o d'un col·lectiu representat per alguna entitat sense afany de lucre.

Sebastià Alzamora
"Les dones que jo conec". Avui, 03.12.2004

Que al món hi ha dues o tres llengües franques és una evidència, però també ho és que en el futur més immediat (després ja no ho sé) les identitats i els continguts artístics essencials encara esclataran a través de les llengües i les cultures que no hagin de suportar el pes de ser els vehicles de la mediocritat. Cal, però, saber desplaçar-se amb moviments ofioides, és a dir, de serpent, cal tenir capacitat de deglutir bèsties més grosses que nosaltres i, quan convé, cal saber canviar de pell i hivernar. Dit en plata: ens cal ser més putes que bonics, i no en traurem res de pensar-nos que som els millors si tot comença i s'acaba en les nostres intencions. Per mi, el gran paper en aquesta òpera l'han de jugar les institucions i els mitjans de comunicació. Totes les cultures tenen mecanismes oficials i paraoficials de projecció exterior, totes les literatures tenen fundacions i organismes similars que recolzen, estimulen i fan possible els projectes que semblen impossibles. Nosaltres, de moment, res de res: el Ramon Llull encara no s'ha definit del tot, la Institució de les Lletres alena no sabem si com un nadó o com un moribund, les associacions d'escriptors xiulen i miren cap a una altra banda, la majoria de mitjans de comunicació continuen creient que la literatura catalana és mediocre...

Jordi Coca
"Moment zero". Avui, 28.11.2004

El fet que tinguem imatges o no de l'horror que hi ha al món no és responsabilitat dels nostres mitjans de comunicació pròxims. Els totalitarismes aturen les imatges de l'horror en l'origen: no és que no les ensenyin o que no les deixin difondre, és que no deixen que s'enregistrin. Dit això, m'agradaria veure què diuen els llibres d'estil dels mitjans de comunicació més pròxims sobre el tractament de les imatges de l'horror. En general, els mitjans intenten evitar-nos les imatges que poden ser massa terribles, morboses, d'una extrema crueltat. És un criteri discutible -ben sovint aquestes imatges són enormement informatives-, però perfectament defensable. Personalment, el comparteixo. Però llavors és un criteri que hem d'aplicar sempre. Si hem decidit que no ensenyarem com es mata en directe -tot i que d'això sí que n'arriben lamentablement imatges ben sovint-, se suposa que aquest és un criteri general, que serveix sigui qui sigui qui mata i sigui qui sigui la víctima. No crec que cap llibre d'estil de cap mitjà pugui dir que ho ensenyes segons el color de la víctima o segons el color del botxí. No sé què diuen els libres d'estil. Però em temo que no se'n fa gaire cas.

Vicenç Villatoro
"La força de les imatges". Avui, 28.11.2004

Hi ha dues maneres principals i molt dignes de llegar la pròpia obra a un oblit guanyat a pols: perseverar a escriure llibres i més llibres, si cal durant una vida sencera, a condició que cap d'ells no pertorbi la placidesa de cap lector i que tots plegats conformin una obra completa feta de ventositats enquadernades; o bé no escriure res en absolut. De les dues, la segona és sens dubte la que comporta una dignitat més alta i serà sempre la més aplaudida per la comunitat literària, a la qual la complauen en gran mesura els escriptors que no escriuen. I si, a més de no escriure, tampoc no actuen i no viuen, millor que millor. En lloc de tot això, l'escriptor obtindrà una molt més gran dignitat si s'arracona més o menys voluntàriament dins una rutina vegetativa i obre de tant en tant la boca per opinar com de malament està tot, que la llengua catalana es va extingir fa un parell de dècades i que la millor literatura d'ara són els guions dels magazins televisius. Si vostè, lector amable, acaricia el projecte de convertir-se en un escriptor català digne i a pesar de tots aquests advertiments no pot evitar escriure alguns llibres, procuri almenys que siguin prou insubstancials per merèixer l'elogi dels qui prefereixen els escriptors àgrafs. Ah, i si per descuit es troba en el compromís que li concedeixin un premi, afanyi's a disculpar-se'n aclarint que es tracta d'un premi net, i no com els que guanyen d'altres escriptors sense dignitat, que ja se sap que estan tots infestats de podridura. Diran aleshores de vostè que és un escriptor discret, cosa que també resulta digníssima. I no s'oblidi, per res del món, d'efectuar les degudes reverències. I desprengui's sobretot de la temptació de pensar que l'única dignitat de l'escriptor consisteix a perdre-la, si cal, per escriure una obra que no empal·lideixi davant de la vida.

Sebastià Alzamora
"Dignitat de l'escriptor". Avui, 26.11.2004

La secció divuitena de l'Audiència, amb signatura de tres jutges, acaba d'emetre sentència respecte a la custòdia d'una nena acollida per una família de Cardedeu, que ara és reclamada per la mare biològica. Diu la mateixa sentència que la nena ha viscut diverses pèrdues profundes, entre elles la de la pròpia mare, que la va abandonar durant anys. Després de passejar el seu abandonament i el seu dolor pels centres d'acollida pertinents, va aconseguir tenir una família que fos la seva família. Estimació, protecció, seguretat, futur... Fa poc, amb deu anys, després d'haver patit, fa pocs mesos, la mort del germà adoptiu en un accident de cotxe, i amb tota la seva vida establerta i finalment estable, un jutge va decidir que, en un mes, havia de deixar-ho tot, abandonar els pares que ella considera els seus pares, oblidar escola, amics i sentiments, i anar a viure a València amb una mare biològica que l'havia abandonada i que durant tot aquest temps no havia tingut ni el petit moment per fer una trucada. Recurs en contra d'aquesta decisió. I, ara, la nova sentència: ratifica la decisió anterior, però atorga set mesos de tràmit perquè l'Ingrid s'avesi a la nova vida. És a dir, estem davant d'una sentència una mica més delicada. Els bons jutges han considerat que un mes era poc temps per canviar de pares, de vida, de ciutat, d'amics, de sentiments, de plans de futur i..., benèvols, han atorgat set mesos. Pura sensibilitat! (...) Com poden uns jutges sentenciar contra el que una nena de deu anys vol respecte als seus propis pares, apel·lant fins i tot a la mare adoptiva perquè prepari la nena per tal de deixar de ser la seva mare? (...) De què serveix la justícia quan no és justa? Diu l'Ingrid, en resposta a la sentència: "Si la mare biològica m'estimés, no em reclamaria". Tanmateix, qui escolta una nena? Si em permeten, senyors jutges, la quantitat de retòrica que empren per exigir delicadesa en el tràmit que ha canviar la vida de l'Ingrid acaba semblant-me un gran monument al cinisme.

Pilar Rahola
"Crueltat amb Ingrid". Avui, 25.11.2004

A la botiga que esmento [Massimo Dutti], situada a la cruïlla Gran Via-Passeig de Gràcia, em van tractar com un gos per ser catalanoparlant. Volia comprar una americana i em va atendre un venedor alt i prim. En demanar-li tres vegades si tenia un mirall va fer una cara estranya, un seguit de roncs despectius i, a més, em va dedicar una mirada que em convertien en un maniàtic. Vaig insistir, en català, fent gestos evidents que necessitava una talla més ampla i ell em va respondre en castellà que ho miraria al magatzem. Llavors, en català, li vaig dir que no l'entenia i ell, indignat, em va donar l'esquena i va cridar una noieta que va voler saber què passava. Quan li ho vaig explicar va concloure que aquell noi era gallec i no sabia català, a la qual cosa jo vaig afegir que això mateix m'ho podia haver dit ell en comptes de fer ganyotes quasi de burla. Però la noia va afegir que si no el sabia no el sabia, i em va mirar convençuda que era jo qui gestionava malament la situació. Llavors em vaig posar més exigent i va venir una altra noia, de més edat i parlant en castellà, que únicament volia evitar que un client alterés l'agradosa pau del negoci. Em va donar la raó, però finalment jo li vaig explicar que la seva amabilitat no volia dir res, que tots els rètols de la botiga eren en castellà i en anglès, a la qual cosa, fent un somrís que no voldria qualificar, em va respondre que ja tenien decidit canviar-los tots, però... Per abreujar: els vaig demanar un full de reclamacions. Em van fer esperar vint minuts. Aquests fulls, com que no els usen mai, segons deia la noia, doncs no els trobaven. Tanmateix, si m'esperava, com que estava segura que els tenien... Tot esperant li vaig parlar que no podien tractar els clients així, i també vaig dir que, en no poder fer la reclamació per escrit, presentaria una denúncia a les oficines del consumidor i de defensa de la llengua. Tot plegat res, somriures amables, el silenci dels clients que eren a la botiga, mitja hora perduda...

Jordi Coca
"Massimo Dutti". Avui, 21.11.2004

Queda clar que el poble americà s'ha espantat davant els resultats de la gran revolució cultural que ha tingut lloc al país a partir de la postmodernitat. S'ha espantat davant el descens en el sentiment religiós que es va produir entre els joves. S'ha espantat davant el fenomen de la multiculturalitat i multietnicitat del país, que trencava sanament amb la idea envellida de melting pot, reduccionista i simplista, i proposava un model cultural plural. S'ha espantat davant els resultats de la revolució sociosexual, amb la seva lluita contra la hipocresia i les reivindicacions de col·lectius com ara les dones, els gais i les lesbianes. I paral·lelament s'ha espantat davant nous plantejaments familiars. S'ha espantat davant de la ciència i la seva vinculació amb el control sobre la vida des de l'avortament fins a la investigació amb cèl·lules mare, passant per l'eutanàsia. S'ha espantat davant la incidència de la complexa visió de l'estament intel·lectual a partir del seu empelt amb la teoria crítica i cultural d'Europa. S'ha espantat davant l'actual mapa demogràfic, amb els efectes clars d'envelliment de certs sectors de la població i el creixement de certs sectors, com els anomenats hispans. S'ha espantat davant qualsevol forma de liberalització. I, amb el triomf resplendent de Bush, ha arribat la solució de tots aquests problemes: un retrocés o replegament fins a posicions molt més conservadores. (...) Per als sectors més liberals i progressistes i intel·lectuals dels Estats Units, els quatre anys pròxims s'assemblen perillosament als anys entre el 1933 i el 1937 a Alemanya. Ja m'entenen el que vull dir.

D. Sam Abrams
"Amèrica ha parlat!". Avui, 09.11.2004

Heus aquí un exemple de simplicitat, pot pensar més d'un. D'infantilisme, afegirà un segon. Gent noble, adduirà un tercer, pensant que més ens lluiria el pèl si el mateix tarannà es respirés àmpliament entre nosaltres. I tots es faran una composició de lloc tan senzilla com pugui ser-ho aquesta narració. Parcial, tanmateix. Perquè ni ells són tan fàcils d'entendre ni nosaltres tan perspicaços per aconseguir-ho. El president Pujol ha tornat a fer diana. Europa no sap el que són els EUA i els EUA no saben el que és Europa, ha evidenciat des de Washington. La diferència, que al meu parer no és banal, és que nosaltres no volem saber-ho i a ells no els cal. I així, al prejudici ancestral nostre hi enfrontem la ignorància volguda seva. I amb aquests ingredients acabem fent coctels explosius. Tant per fer creure que els americans s'han equivocat com per felicitar-los per l'elecció. Els primers, majoria a casa nostra, mostren una reacció poc respectuosa amb els principis democràtics. Els altres, més pocs i potser per aquesta raó més abrandats, perquè l'estultícia dels seus arguments queda a la mateixa alçada dels que volen criticar. A més, per què cal anar tan lluny a cercar prototips de beneiteria si a casa en tenim per donar i per vendre?

Josep Cuní
"Retrat en quetxup". Avui, 06.11.2004

Estem, doncs, admetent que els pares no podem o no sabem controlar els nostres fills. Estem acceptant que el televisor s'ha convertit en l'aparcament on instal·lem els menuts per fer-los passar l'estona. I estem denunciant que l'estri no està al nivell que hauria de tenir per fer una funció que li hem assignat en part per comoditat. Per tant, traslladem la responsabilitat al govern i exigim-li que actuï. No vull dir amb això que aquest hagi de ser el territori del campi qui pugui. Ni que els menors no hagin d'estar protegits. Ans al contrari. Dic que en una societat marcada per uns paràmetres democràtics basats en l'economia de mercat les coses no es poden resoldre amb tanta simplicitat. No oblidem que al darrere de les televisions privades hi ha unes empreses que cotitzen a borsa i que es deuen a uns accionistes que s'han apuntat al joc pervers dels beneficis a compte de l'audiència. I que aquesta sol respondre als paràmetres de l'escàndol i la morbositat fora mida, com indiquen les estadístiques reals, ja que anuncien beneficis cada any superiors als de l'anterior. Per tant, en relació directa amb la proliferació dels espais ara condemnables. Causa i efecte. Pretenc dir que si algun dels governs que hem tingut des del 1994 s'hagués encarregat de fer complir la llei europea de la televisió sense fronteres, com era la seva obligació un cop traslladada a la legislació espanyola, no seríem tan lluny.

Josep Cuní
"La necessitat i el risc". Avui, 30.10.2004

Y si en catalán Ors escribía rechinando, en castellano podía resultar mejor, siempre dentro de un tono clericaloide. Por lo demás, en el escasísimo acervo filosófico catalán ocupa un lugar distinguido, como también en el precario del castellano, el mismo Ortega fue sobre todo un divulgador. En cuanto al viejo pleito del paso de Ors del catalán al castellano, que aún colea, él tenía razón: por cuatro chorradas fue denigrado, perseguido, abocado al paro. ¿En nombre de qué sanguinario ídolo debía sacrificarse? Pero no va eso de que hay que olvidar su orondo y encumbrado franquismo, como también se pide. Ni trincharle en aras de una izquierda que fue totalitaria. Genocidios no, de ningún color.Y resulta delirante compararle con Pla o con Dalí, el uno en política un pobre diablo y el otro un fachendoso, que además habían sido atacados por el radicalismo republicano. En paralelo a todo esto, Catalunya con sus "anys" se caracteriza por esa fervorosa glorificación de les "tombes flamejants". Y tal devoción resulta tan loable como vomitiva, pues un creador vive si su obra continúa vigente, si el Estado lo mantiene en circulación a través de la escuela y la universidad, no si le dedican festejos mortuorios. ¿Sólo seremos pasado? Porque háblese con los creadores vivos: son casi olvidados o marginados, están amargados. El único agasajado es el poeta Martí i Pol, sin duda por facilón susceptible del consumo a granel.

Baltasar Porcel
"Otra tumba fervorosa". La Vanguardia, 26.10.2004

Estoy en la plaza del Panteón, en una terracita, a la izquierda del templo, frente a la fuente, sorbiendo, despacito, mi primer negroni —algo flojo de ginebra, para mi gusto— y fumándome un buen habano, un robusto de Partagás. Soy feliz. En Roma siempre soy feliz. Roma es mi ciudad madre, la madre de todas mis ciudades, y el barrio del Panteón es mi barrio romano. Yo soy un niño —mayorcito— de barrio: lo fui en París (Saint-Germain-des-Prés), donde nací; lo soy de Barcelona, donde vivo, y lo soy de esa placita romana. Yo soy un ciudadano de barrio, y esa proximidad de la milenaria y apabullante arquitectura del Panteón, junto al ruido del agua que cae de la fuente mezclado con los gritos de la chiquillería y la voz, falsa, de un falso cantante napolitano que mendiga cuatro monedas a los turistas, todo ello más el negroni y el habano, me hacen sentir más que nunca un europeo de barrio, dispuesto a abrazar el proyecto de la Constitución europea, tanto si en ella se reconoce o no el derecho del catalán —que es mi lengua materna, y hablo sin problema alguno, en mi barrio barcelonés— a ser una lengua europea. En mi barrio romano, yo soy europeo, de barrio. Cives romanus sum.Vamos, que soy romano, europeo e, insisto, de barrio, muchísimo antes que ese saludable y mejorable proyecto de Constitución europea. Con los turcos, faltaría más. Me encantan los turcos (los prefiero europeos antes que sancionados por no pedir perdón por el genocidio armenio, entre otras cosas. Para pedir perdón siempre hay tiempo y, en definitiva, los muertos muertos están, con o sin monumento, con o sin gorigori institucional).

Joan de Sagarra
"En Roma, con Carles Sentís". La Vanguardia, 24.10.2004

La lluita contra la teleporqueria no passa per la prohibició, excepte en horaris infantils. Si algú vol veure teleporqueria, el pare-Estat no ha de ser qui per impedir-l'hi. Però se li han d'oferir alternatives. La funció de les televisions públiques és --entre altres-- completar l'oferta. Garantir que en l'oferta hi sigui present --en termes de llengua, de cultura, però també de qualitat-- fins i tot allò que el mercat per ell mateix no garanteix. Si algú veu teleporqueria ha de ser perquè ho vol, no perquè no pot veure una altra cosa. La televisió pública hi és per garantir que dins de l'oferta televisiva es doni també tot un ampli ventall de produccions que van més enllà dels documentals sobre foques àrtiques i que permeten perfectament lluites pel lideratge d'au- diència. La solució no és prohibir, sinó oferir alternatives. La solució no és carregar a l'Estat tota la responsabilitat, sinó la que li correspon. I a les televisions la que els correspon també. Però no oblidar mai que també nosaltres, ciutadans, espectadors, adults, tenim responsabilitats televisives.

Vicenç Villatoro
"El llapis vermell de pare-estat". El Periódico, 23.10.2004

Pero, ay, con el de Literatura [Premio Nobel] la vida se complica. Desde 1901, la Academia sueca resume en poquísimas líneas el porqué de su elección, y la verdad es que hay auténticas joyas de tópicos y maravillosos ejemplos de cómo los clichés nacen, se desarrollan y perviven a lo largo de las décadas. La expresión arrogante idealismo fue, en los primeros años del premio, un sintagma utilizado hasta la saciedad por un secretario a quien le daban el nombre del ganador y ahí te las compongas con la justificación. Si eras escritor y además idealista arrogante, tus posibilidades se multiplicaban. Después vino aquello de "por su artística contribución" y "por iluminarnos sobre la condición humana", que son otros lugares comunes que el jurado ha pisado durante más de un siglo sin ningún rubor. En el cuadro de honor hay una notabilísima presencia de buenos sentimientos, como quiso el fundador, que previó para la literatura el alto honor de ser "un gran beneficio para la humanidad". Pocos han recibido el Nobel "por sus novelas y sus cuentos", como García Márquez, y muchos, como Winston Churchill, los que han obtenido el galardón por "su brillante oratoria en exaltada defensa de los valores humanos", o por ser "juglares como los de la edad media que han ensalzado la dignidad de los desposeídos", como Dario Fo. Es decir: mucha ética y poca estética. Este año, sin embargo, el Nobel ha rizado el rizo de sus absurdidades. En la escritora austriaca Elfriede Jelinek han destacado "el fluir musical de voces y contravoces" y "el extraordinario celo lingüístico que revela la absurdidad de los clichés sociales y su subyugante poder".No sé si lo habrán notado, pero "fluir musical", "celo lingüístico", "absurdidad de los clichés" y "subyugante poder" son venerables clichés que añadir a la larga lista de clichés en la que se han apoyado, cual bastón centenario, los venerables miembros de la Academia. Otro cliché, por cierto.

Toni Soler
"Los clichés de la Academia". La Vanguardia, 10.10.2004

Pero el problema no está ahí. El problema está en esa elefantiasis democrático-ecológica de una parte de nuestro consistorio que le impele a prohibir. Mi buen amigo Àlex Rigola se preguntaba el miércoles, en este periódico: "¿Qué pasa? ¿Nos prohibirán ahora comer langosta a los barceloneses?". Esa langosta "que se corta en vivo o se echa al agua hirviendo todavía coleando". Pues de eso se trata, ni más ni menos. Según la gente de la ADDA, las prohibiciones decretadas por el municipio barcelonés son "un paso en la dirección correcta, pero aún queda mucho por hacer". ¿Sabías, querido Rigola, que Brigitte Bardot, además de votar a Le Pen, se dedica a rescatar a pobres langostas en los restaurantes de París, langostas a puntos de caer en la olla hirviendo? Nuestro futuro, si gana esa gente, es el de convertirnos a todos en vegetarianos. Barcelona antitaurina, sin fieras y vegetariana. Per collons! (qué buenos que son los del toro tal y como los preparan en un colmado del Baratillo sevillano). Una ciudad antitaurina, sin fieras, vegetariana, y aburrida. El perfil monocolor de la ciudad que se impone desde el Ayuntamiento hace de ésta una ciudad cada vez más aburrida.

Joan de Sagarra
"El Gran Circo Municipal". La Vanguardia, 10.10.2004

Y esto es lo que ha cambiado totalmente, en la última gran guerra los documentales estaban a la orden del día y había cámaras en todos los frentes. El apogeo llegó con la guerra de Vietnam, bastaba tener un televisor para poder contemplar en directo los horrores de la lucha en la selva. A partir de entonces los periodistas y los cámaras se han instalado en los campos de batalla más diversos, de manera que hoy son ellos los que denuncian los horrores de la guerra y no hace falta esperar la intervención posterior de los novelistas. Nunca como en nuestros días la humanidad ha tenido información tan inmediata y tan completa sobre los horrores de las guerras lejanas. El inconveniente es que ahora la profusión de imágenes atroces acaba por hacernos insensibles. Basta pulsar el mando a distancia y las bombas sobre Iraq se sustituyen por un partido de Liga.

Miquel Siguan
"Guerra y literatura". La Vanguardia, 25.09.2004

Hi ha editors de molts tipus diferents. Hi ha bons editors que, a més, són simpàtics i generosos. Hi ha bons editors que són antipàtics i miserables. Hi ha bons editors que no saben buscar-se la vida. Hi ha editors dolents, que es valen de la seva simpatia o classe social per sobreviure en el món de l'edició. Hi ha editors dolents però molt i molt hàbils. Hi ha editors dolents que són com el Guadiana, que desapareixen i reapareixen. Però, en definitiva, el món de l'edició no és cap concurs de bellesa, i el que compta d'un editor és el seu catàleg, els fruits que dóna el seu arbre. Per això, un dels eslògans de la festa de l'altre dia era 25 anys de catàleg. Jaume Vallcorba sap, i li ho va dir fa anys Jorge Herralde, un altre editor extraordinari d'aquestes latituds, que la novel·la d'un editor és el seu catàleg.

D. Sam Abrams
"Pels seus fruits els coneixereu". La Vanguardia, 16.09.2004

Ante mí pasa el poble. Familias y parejas. Camisetas de todo tipo: con el ruc, con el gat, con el Che Guevara, con el rostro del president Companys, con la estelada, con la bandera de los Països Catalans... y también la del Barça (Ronaldinho), la de Corsica (los independentistas corsos) y aquella que pregona que Helsinki es la ciudad del fucking. Muchas banderas, sobre todo independentistas, y una, tan sólo una, pero enorme, republicana. También mucho niño y mucho perro debidamente, patrióticamente, disfrazados. Muchos bebés en el cochecito y cuatro, seis, siete inválidos en sus respectivos coches de ruedas y muchas bicicletas. (...) Y en esas llega la hora de la verdad, el momento más emotivo. Se alza la bandera y el público entona Els segadors. Todos en pie y muchos puños en alto. Familias y parejas se abrazan, los niños ríen, los perros ladran. Y la fiesta se acaba con la traca, con los disparos de los trabucaires. (...) Y el pueblo se pone en movimiento. Algunos se adentran en el parque, otros buscan la salida. Junto al Arc de Triomf los bares están llenos, no hay ni una mesa. La ceremonia ha durado un poquitín más de media hora. Muchos han llegado tarde. Hay un niño que sólo ha podido escuchar “dues cançons”. Pero la madre está satisfecha: “Una diada molt digna i emotiva”. Los tenderetes de las banderas, las camisetas y las pegatinas hacen su agosto. El pueblo está contento y poquito a poco se encamina hacia su casa a comer los canelones. (...) Total, que Maragall parece haber contentado a su pueblo. Pero ¿era su pueblo?

Joan de Sagarra
"Maragall y su pueblo". La Vanguardia, 12.09.2004

O sea, que se trataba de Italo Calvino. Pues ¿por qué no lo decían ya en el titular? Yo me hubiese interesado aún más ante un titular como “Las cartas de amor de Italo Calvino desencadenan una batalla en los tribunales”. En cambio, lo reducen al mínimo común denominador: “escritor italiano”. Y eso a pesar de que, como se ha dicho, luego en el texto explicitan que es “uno de los novelistas más conocidos de Italia”. Es evidente que creen que el común de las gentes no sabrá quién es y que mejor no despistarle con nombres innecesarios. Autocríticos, los catalanes tendemos a rasgarnos las vestiduras ante la escasa exigencia cultural de nuestros conciudadanos. Casos como el de la noticia sobre Calvino demuestran que tampoco en eso destacamos: que estamos en la más absoluta normalidad. Este mes de agosto, en las redacciones de los periódicos docenas de becarios se preguntaron de golpe: ¿y este Antonio Gades que ha muerto y que dicen que es tan importante, exactamente quién era? Y no hace mucho, en una importante librería del paseo de Gràcia, una amiga pidió un libro de Chejov, Les tres germanes, y la dependienta –pensando que no hay vida literaria previa a Roser Capdevila y que la aspirante a clienta debía de haber confundido germanes por bessones– le dijo que fuese a la sección de libro infantil. Eso por no hablar de los barceloneses que, cuando hablan de la calle Homer, no la pronuncian con el acento en la segunda sílaba, sino a la inglesa, con el acento en la primera y aspirando la hache inicial: “el carrer Hòmer”. La sombra de los Simpsons y su nivel cultural planea sobre todos nosotros, agencias de noticias incluidas.

Quim Monzó
"Un escritor italiano". La Vanguardia, 09.09.2004

Quan desapareix una espècie... Una editorial vende libros en catalán en los quioscos con el reclamo del ruc català (especie protegida). No veo qué necesidad tiene el señor Buenafuente del ruc català para vender su literatura. El señor Buenafuente se vende solo, y espléndidamente, incluso sin mostrarnos su precioso culo. Le basta y sobra con su cara y con la tele. Pero el señor Buenafuente es un caso excepcional. Al final parece que lo que en realidad quiere vendernos la editorial es la burra. Bromas aparte, me pregunto la cara que pondría el señor Salvador Espriu si viese un libro suyo vendido con el reclamo del simpático burrito catalán. Sólo le falta rebuznar. En catalán.

Joan de Sagarra
"De la rata al ruc". La Vanguardia, 05.09.2004

Esto no quiere decir que la propiedad intelectual deje de tener sentido. Grabar sin pagar un CD y venderlo en la calle es piratería de la de siempre. Pero el libre acceso a los contenidos en internet y su uso e intercambio para disfrute propio es algo muy distinto. Algo que al ser practicado por decenas de millones de personas, convencidas de que hacen bien, es irreversible y obliga a discutir seriamente la redefinición del derecho de propiedad en el nuevo contexto tecnológico. Más aún cuando la represión sin matices del fenómeno puede destruir el acceso a contenidos que están en el dominio público, que no tienen derechos de autor reclamados o cuyos autores los ponen libremente en la red. Existen fórmulas, jurídicas y empresariales, para hacer que el acceso por internet se compagine con el pago de los derechos de autor y con la compensación razonable de las empresas multimedia que invierten en la publicación de contenidos. Pero esta adaptación necesaria al nuevo entorno tecnológico no podrá avanzar mientras esté bloqueada por el atrincheramiento de los fundamentalistas de la propiedad intelectual, que intentan beneficiarse hasta el último segundo de su control sobre la creación basada en una legislación heredada de un viejo contexto tecnológico.

Manuel Castells
"Música, internet y propiedad". La Vanguardia, 04.09.2004

Sea lo que sea, es un problema, principalmente para los propios humoristas, cuyo objetivo –en teoría– no es suplantar a los creadores de opinión, ni adoctrinar a base de chistes; su razón de ser es desacralizar las grandes verdades. El humor necesita reírse de algo tangible, necesita una verdad oficial a la que desmenuzar y ridiculizar. En cambio, en el caso del Fòrum, el mensaje humorístico casi ha suplantado al mensaje oficial. Me vienen a la cabeza unas polémicas declaraciones de Duran Lleida sobre la “cultura del ja, ja ja”, y otras de Pujol sobre el exceso de buen rollo, entendido como cortina de humo, como zanahoria que distrae de los grandes temas de debate que cualquier sociedad madura tiene que afrontar. ¿Se estaba atacando a la sátira? Más bien se estaba adviertiendo de que, en este país, el humor sirve de correa de transmisión del pensamiento, en mayor medida de lo que le corresponde. Pero esto no es culpa de los humoristas; en todo caso es su mérito. Ni siquiera es suyo, porque el humor está en la calle, y a menudo los humoristas se limitan a recogerlo, ya empaquetado. Lo que falla, si se le puede llamar fallo, es la conexión entre el llamado pensamiento serio y la opinión pública.

Toni Soler
"La versión oficial". La Vanguardia, 04.09.2004

Al viatger que torni d'una estada al nord de França aquest estiu, en arribar a Barcelona, per contrast, se li omplen el cap de preguntes. ¿Per què les autoritats d'aquí han decidit que els actes commemoratius de França no tenen res a veure amb Catalunya i Espanya? ¿Per què aquest país no pot o, pitjor encara, no vol articular correctament la seva memòria? ¿On són els museus, els monuments, les plaques, els indicadors topogràfics que ajudin a explicar-nos la Guerra Civil? ¿Per què iniciatives al respecte reben tan poc suport públic i institucional? ¿Per què, en plena democràcia, hi ha tanta por d'afrontar la història de Catalunya i Espanya des d'un punt de vista militar, que no és el mateix que des d'un punt de vista militarista? ¿Per què ha arribat un moment en què la història d'aquest país s'ha convertit en una qüestió gairebé exclusiva d'especialistes i les obres d'historiadors com Josep Fontana o Josep Termes pateixen una circulació tan restringida? ¿Per què la memòria històrica de Catalunya ja no satura la societat com ho havia fet fins fa relativament pocs anys?

D. Sam Abrams
"Mais Paris libéré!". Avui, 02.09.2004

Una cultura amb una llengua minoritzada que pretengui jugar a les fusions amb altres cultures que compten amb centenars de milions de parlants, així com amb l'estructures d'Estats reconeguts internacionalment, està condemnada a difuminar-se fins a desaparèixer. I en l'era del predomini absolut de l'audiovisual, a desaparèixer en poques generacions. La culpa no seria, però, del mestissatge cultural, sinó justament de la impossibilitat que s'arribi a produir un mestissatge real i efectiu. Un exemple evident: la rumba tradicional dels gitanos catalans és un feliç producte del mestissatge. Uns hi van posar la llengua i els altres la cadència; i així, gràcies a aquesta hibridació, va sorgir una cosa nova. La rumba dels Estopa, en canvi, no té res a veure amb el mestissatge cultural. És música espanyola pura, tancada en ella mateixa, refractària a qualsevol mínima fusió amb la cultura catalana. On és aquí, l'empelt cultural? On és, el mestissatge? Aquest és justament l'esquer que hauria hagut de denunciar l'expresident Pujol, en comptes de plantejar una dicotomia maximalista i alhora primària. No es tracta de no voler l'històricament inevitable mestissatge cultural, sinó tot just de denunciar que aquí no hi ha, ni hi pot haver, cap mestissatge de debò per la senzilla raó que la cultura catalana juga amb un desavantatge dramàtic. És això el que cal debatre. El pensament únic pijoprogre, naturalment, defuig amb precaució aquesta discussió i continua fent lloances a un fals mestissatge que, en realitat, desemboca sempre en l'espanyolització de la cultura catalana. En volen un exemple ben recent, d'això? El diari El País publicava diumenge passat un extensíssim article de dues planes, signat per Juan Cruz, sobre la vida cultural barcelonina. ¿Saben quants autors que escriuen o han escrit habitualment en català hi sortien? Cap ni un. Zero. De fet, un dels grans protagonistes era Mario Vargas Llosa, que va viure tres anys a Barcelona. La Barcelona de Sagarra, de Pla, de Luján, etc. semblava no existir. Aquest és el fals mestissatge que cal denunciar. El real, benvingut sigui.

Ferran Sáez
"Mestissatges". Avui, 02.09.2004

Otra figura literaria de Trieste es el escritor Claudio Magris, flamante premio Príncipe de Asturias. Claudio es simpatiquísimo, pero bastante gafe. Hace tres noches coincidí con él en la terraza de la Ostaria alle Bandierette (las cèpes con gambas del Adriático, regadas con una botella de malvasía del Carso... ¡qué delicia!). Claudio llegó con una señora, se sentó en la mesa de al lado y nada más ponerse a comer se desencadenó una tempestad de mil demonios. Al día siguiente, Il Piccolo anunciaba la desaparición, en París, de Cesare Battisti, el exterrorista del PAC (Proletari Armati per il Comunismo), acusado de cuatro asesinatos y del que el Gobierno italiano pide la extradición. Magris había escrito un duro artículo en Le Monde en contra de Battisti y de los intelectuales franceses opuestos a su extradición. Claudio Magris es un devoto del Caffè San Marco. ¿Saben dónde está ese café? ¡En la calle Battisti! Que encima estos días estaba cerrado, espero que por vacaciones. ¿Y qué hace el cronista en Trieste?, se preguntarán ustedes. Para mí, estos últimos días de mis vacaciones en Trieste son como visitar un viejo balneario –o un viejo manicomio– para prepararme a afrontar la rentrée barcelonesa. Una ciudad que ha sido austriaca, italiana, alemana, yugoslava, inglesa, para no volver a ser italiana hasta 1954, con una gran diversidad de lenguas y culturas, vamos, una ciudad que está de vuelta de muchas cosas, es el lugar ideal para prepararse para el gran debate barcelonés sobre la celebración del Onze de Setembre y otras bernardinas locales. ¿Que qué hago? Tomarme negronis en la terraza (¡102 mesas!) del Caffè degli Specchi, en la Piazza dell'Unità, mientras aguardo a que me arreglen la del Bauma. Desde donde, al atardecer, contemplo las impresionantes puestas de sol sobre la bahía. Y visito el cementerio católico, la tumba de mi viejo amigo y maestro Giorgio Strehler, triestino, al que le llevo una rosa blanca. Y el cementerio griego ortodoxo, la tumba de Paul Morand, académico y embajador de Francia, cuyas cenizas reposan junto a las de su esposa Elena, la princesa de Soutzo, nacida Chrissoveloni, celle qui fut, est et sera toujours son ange gardien, como reza en la tumba del escritor. A Morand le llevo una rosa roja. No fue un tipo del todo limpio el señor Morand. Pero me enseñó a viajar.

Joan de Sagarra
"Crónica triestina". La Vanguardia, 29.08.2004

Tots els reptes que planteja la societat que tenim neixen de l'herència del pujolisme. Pot ser que avui el Govern de la Generalitat faci bé o malament les coses, però els problemes socials amb què ha de lidiar vénen de la política que Pujol ha aplicat durant tots aquests anys. Negociant malament les competències en moments d'influència a Madrid, dormint el somni dels justos quan eren evidents els fluxos migratoris i les seves polítiques d'urgència, venent retòrica nacionalista per inflamar els cors, però situant l'estelada al lloc precís de la butxaca. ¿Està, doncs, ben situat Pujol per fer segons quines crítiques? Els aliats. Francament, això d'Esquerra Republicana de Catalunya em deixa perplexa. Per antiga, per incapaç de convertir el discurs nacional en un discurs modern, ancorat en un mapa que ja era obsolet quan el va historiar Vicenç Vives. ¿Què fa ERC apuntant-se a aquesta dialèctica de manual de butxaca per a joves patriotes del desperta ferro? És clar que perilla la identitat catalana. Però els seus reptes no són en la barreja del carrer, ni en els accents que han canviat el diccionari de les nostres ciutats, ni en els colors de la pell de la nova Catalunya. Els seus reptes estan en la categoria dels seus polítics, en els horitzons llunyans que són capaços de dibuixar, en l'exigència moral amb què conciliïn el que prometen i el que fan. El que espanta per a la identitat no és la Catalunya barrejada, sinó el polític maldestre, el patriota amb la por al front i la llengua disparada en la diana del prejudici. El que espanta és Pujol quan li agafa la febrada de Jaume I i ens dibuixa la Catalunya de l'edat mitjana.

Pilar Rahola
"Les pors de Pujol". El Periódico, 27.08.2004

Y aquella novela cuyo personaje principal es una niña bien, inteligente, de París, del distrito XVI, Cécile, 17 años, que pasa el verano en la Côte d'Azur con su padre Raymond, un viudo de 40 años y Elsa, su querida oficial. En la playa, la joven Cècile se distrae haciendo que la arena se deslice entre sus dedos mientras piensa que esa arena se escapa como se escapa el tiempo. “C'était une idée facile et… il était agréable d'avoir des idées faciles. C'était l'été“, escribe su autora. La autora se llamaba, se llama, Françoise Sagan (por el príncipe de Sagan, un personaje de Proust). Y el libro, 'Bonjour tristesse'. Fue el gran éxito de 1954, hoy [22.08.2004] hace 50 años. Mi ejemplar (editado por Julliard) se lo dejé a un compañero de Deusto, Rodolfo Quemada, que se lo llevó a Logroño para leerlo durante las Navidades. Su madre se lo pilló y lo echó a la chimenea. “Por inmoral”, me confesó el pobre Rodolfo. En 1954 había una Cécile en todos los rincones del veraneo, en la Costa Brava, en Camprodón y en Espot. Después de 50 años, 'Bonjour tristesse' sigue siendo para mí, la gran novela del veraneo. Cuando nuestro veraneo lo protagonizaban los chicos de Educación y Descanso (“poca educación y mucho descanso”, como decía aquella señora, madrileña y republicana, la señora Elena Soriano, buena novelista) y los números de la Guardia Civil, que se disputaban a las suecas, si bien esas disputas, que a veces llegan a las manos, no trascendían a los periódicos que hoy nos atosigan con las amenazas de la consellera Tura, las quejas del sector turístico de Lloret y las imágenes de sus alcoholizados y salvajes clientes.

Joan de Sagarra
"La pequeña biblioteca del Saurat". La Vanguardia, 22.08.2004

A l'Eixample de Barcelona hi ha 2.149 xinesos empadronats, entre els quals els que acaben d'obrir un basar al costat de casa, carrer Casanova, a poca distància d'uns altres al carrer Provença, dos a Villarroel i un de molt gran davant l'Hospital Clínic. El darrer substitueix la botiga de roba familiar del senyor Pasqual, lleidatà de Tremp que plega després de cinquanta anys darrere el taulell. No plega per manca de clientela, sinó perquè "ens fem vells i les filles tenen altres projectes". Han fet estudis superiors i aspiren a quelcom més interessant que vendre calçotets, mitjons, faldilles i jerseis, bruses i samarretes al veïnat. El comerç català ja no passa de pares a fills i la família del senyor de Tremp ho assumeix com un signe de prosperitat. Però la vella parròquia enyorarem el senyor Pasqual. "És cert que ha venut la botiga als xinos?", li preguntà una clienta de tota la vida. El botiguer puntualitza: "Són xinesos, Mercè, no xinos", i elogia la seva laboriositat després de veure'ls treballar per transformar la petita botiga i la gran rebotiga en un establiment polivalent, guanyant espai i claror per encabir-hi i exposar-hi infinitat d'objectes d'ús diari: vaixella, llenceria, calçat, papereria, marroquineria i altres articles, fent la competència al petit comerç establert al barri des de fa dècades. "S'ho han fet tot ells, de paletes i fusters, electricistes i pintors, en dies feiners i festius. Són treballadors, destres i pràctics. No despilfarren temps ni material i no lloguen mà d'obra d'aquí, ni fan tractes amb les empreses que es dediquen a transformar locals comercials en una nit...". La nova immigració xinesa ja no s'orienta per la restauració i la bugaderia. Treballen a la construcció i a la confecció. Són joves, parelles d'entre 25 i 39 anys amb fills petits que ajuden orientant els clients entre els prestatges d'articles de tota mena que els xinets localitzen contents, com si fos un joc. (...) Hi ha recel entre els comerciants però no es tradueix en acció per defensar-se com a gremi. Semblen resignats, fins i tot a l'expansió de les grans multinacionals devoradores del petit comerç, tan important per a l'economia de Catalunya i per a la nostra manera de viure la quotidianitat al barri de la gran ciutat, com ara el de l'Eixample, que compartim amb més de dos mil xinos, perdó: xinesos.

Teresa Pàmies
"Un altre 'xino' al barri". Avui, 16.08.2004

Durante más de 40 años, hasta hace un par de veranos para ser exacto, he sido un cazador de mariposas furtivo (sin el correspondiente permiso de la Generalitat), un vulgar delincuente científico o pseudocientífico susceptible de ser detenido nada más y nada menos que por un agente de la Interpol. ¡Más de 40 años cazando el Parnassius apollo –no soy el único del pueblo– y sin enterarme de que se trata de una especie rigurosamente protegida! Prometo solemnemente no volver a hacerlo nunca más..., no sea que me pille un agente de la Interpol, aunque, puestos a pillarme, siempre es más agradecido que me pille un agente de la Interpol que un guardia de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat. Y, hablando de la Interpol, recuerdo que en el verano de 1960, mi primer año en Espot, llegó al pueblo a pasar unos días de vacaciones un tal monsieur David, de París, un jefazo de la Interpol. Se instaló con su mujer y sus dos hijos en una tienda de campaña en un prado que había frente al hotel Saurat. Y cada día le daba el coñazo a Silvio, el dueño del hotel, para que llamase al aeropuerto de El Prat interesándose por su equipaje. ¿Se le habían perdido las maletas? No, se las habían robado. ¡Le habían robado el equipaje, en El Prat, nada más bajar del avión, a todo un jefazo de la Interpol! Jamás las recuperó.

Joan de Sagarra
"La mariposa y la Interpol". La Vanguardia, 15.08.2004

Recuerdo un año en que el juez Baltasar Garzón y su familia fueron por unos días huéspedes del hotel. Como es sabido, el juez Garzón es culé, y fue un amigo suyo, también culé, Antoni Oliveras (Kappa), ya fallecido, quien lo trajo a Espot. Daba gusto ver a la escolta personal del superjuez (y a cuatro guardias civiles más, llegados de la Seu o de la Pobla en calidad de refuerzos) bebiendo gintónics y bailando con las inglesitas al finalizar sus relevos. Aquella noche se organizó una buena juerga en El Sapastre. Todo el pueblo estaba allí. Hasta Boira, la perra del Saurat, que se pasó la noche bailando y ladrando. Al regresar de madrugada al hotel con mi mujer, algo más alegre que de costumbre, no se me ocurrió otra cosa que darle una sorpresa al juez Garzón, que ocupaba la habitación vecina a la mía y que, según me había contado uno de los escoltas, padecía insomnio. No más cerrar la puerta de la habitación me lancé como un tigre en la cama al grito de “¡Viva la teta!”. A la mañana siguiente, al bajar a desayunar, el juez Garzón, que se sentaba en una mesa vecina bajo un impresionante chivo barbudo, disecado, me miró con cara de pocos amigos, pero, al final, me sonrió. Un gran tipo el juez Garzón.

Joan de Sagarra
"El veraneo". La Vanguardia, 08.08.2004

Amigues, és molt honor que el mateix Papa de Roma comenci a tremolar davant els nostres deliris llibertaris. Això és gairebé com un orgasme, però un pèl masoca. Roma ens declara la guerra, ergo existim, ergo som. Tants segles perduts en el reconeixement de les nostres identitats, maltractades, assassinades, humiliades, sense esperances, i ara, de cop i volta, ens declaren enemic públic número u i ens culpen perquè "volem equiparar-nos en tot, l'home i la dona [...] i tindrà la culpa ella, aquella que cregui que per ser ella mateixa ha d'esdevenir antagonista de l'home". Home, banquer Ratzinger! Sa eminència cardenalícia (perdoni'm, perquè ignoro el protocol del seu Estat, ja ho deu entendre: les dones només som majordomes), amb el degut respecte i sense que m'enviï a la foguera per les meves poques llums, li puc preguntar i li pregunto: ¿què seria dels seus luxes, el seu poder, la seva riquesa, si hagués nascut dona?

Carmen Alcalde
"El retorn de Joana d'Arc". Avui, 08.08.2004

Cuando empecé a escribir mis Rumbas, en el desaparecido Tele/eXpres (hace 36 años), no tardaron en aparecer una serie de patums que se pasaban el día diciéndome que no desperdiciara mi talento, que me dedicase a escribir algo en serio, una novela, por ejemplo. O un ensayo. Esa gente es peligrosísima. Ah! surtout pas de journalisme!, gritaba Paul Morand (que en su vida no fue otra cosa que un impecable periodista). Para aquel bon vivant de Morand, el periodismo sólo servía para estropear talentos, talentos en agraz que, impulsados por las facilidades de la vida (como si el periodismo fuese un potosí), acababan convirtiéndose en los maquereaux de la Literatura, con mayúscula. El periodismo y los periodistas siempre han gozado de mala fama. Camus, ¡el Camus de Combat!, reducía los males de su época al hecho de que a los hombres sólo les interesan un par de cosas en la vida: leer los periódicos y fornicar. Santa inocencia.

Joan de Sagarra
"¡Guaaauuuu!". Avui, 01.08.2004

De tots és sabut que el nostre país compta amb un simpàtic sistema educatiu que provoca, entre altres animalades, que els estudiants tinguin tres mesos de vacances (fet inimaginable al món evolucionat). Els agents que podrien solucionar aquesta vergonyosa anormalitat (legisladors, mestres, col·legis...) fan veure que hi pensen. Ara, quan es fa veure que es vol començar a solucionar el problema, sempre salta algú disposat a dir: "Aquest és un tema delicat que cal estudiar a fons. Cal preservar, abans que res, els interessos de l'alumne". I es procedeix a, intencionadament, complicar el tema per tal que res canviï. Arribat a aquest punt és quan es posa en marxa el progressisme de porró i ningú s'atreveix a manifestar allò que pensem la majoria dels contribuents: ¿no deu ser que no es persegueix realment l'interès de l'alumne? ¿No deu ser que hi ha interessos corporativistes? ¿Els mestres, per exemple, no deuen estar potser interessats que les coses no canviïn? ¿No deu ser que col·legis i altres empreses del sector lúdic (disfressat de lúcid) tenen una especial debilitat per mantenir el mes de juliol com a no lectiu? Això sí, per favor, "tot per l'interès de l'alumne!".

Xavier Roig
"El més petit de tots". Avui, 31.07.2004

La perversió de l'Acadèmia és allunyar-se de la realitat del carrer, però tal efecte òptic no deixa de ser efecte lògic de la diversitat del món i de la natura en si abstracta del tracte amb les severes disciplines de l'esperit. Qualsevol Acadèmia eficaç i seriosa sempre semblarà al profà abstrusa, elitista, inintel·ligible i poblada de pedants i excèntrics. Quan no és així, o bé l'Acadèmia falla, o bé no és tal, sinó una trista reunió de pallassos i demagogs. Tota aquesta mandanga d'una universitat accessible, popular, arrelada en la societat, etcètera, no és més que inseguretat duta fins al pànic davant d'una cada cop més possible extinció. Però les rebaixes no són el camí de la salvació, sinó la garantia de la precipitació de la caiguda. Això vol dir que cal perpetuar les torres de vori? (...) Entre l'autisme i anar al darrere dels aspectes més adotzenats de qualsevol matèria queda prou terreny perquè hi circuli un cabdal de saviesa científica digna d'un país avançat. En el gremi de les lletres, per exemple, encara es debat si els autors vius i en plena producció són matèria d'estudi. Només a caps de brot d'una col·lectivitat suïcida se'ls pot ocórrer que no. I en l'altre extrem trobem que els autors amb més tesis doctorals són els d'èxits de vendes. Una acadèmia a remolc del mercat té assegurat l'anorreament almenys amb tanta seguretat com instal·lada en un altre planeta. (...) On és l'Acadèmia? Repartida entre els llimbs i el regne de la Perpètua Collonada.

Miquel de Palol
"On és l'Acadèmia?". Avui, 27.07.2004

Segons els palestins, hi insisteixo, ja Jabali va desviar un feix de milions de dòlars al compte suís d'Arafat. Presumiblement, el nomenament d'un nebot d'Arafat per substituir Jabali, no els augura res de bo. La població palestina està tipa i cuita del seu govern, com era previsible que passés, per més que semblava que no arribaria mai. "Una esperança vull seguir..." i estic temptada de telefonar a tot el lobby projueu a Catalunya (he comptat i crec que som unes cinc persones) i proposar-los l'embriaguesa estàtica (no fos cas que ens esperés a la cantonada la consellera Tura, a qui presumeixo propalestina indiscriminada, com la majoria dels propalestins del nostre país). Ja veurem què faré. Per lligar el que sembla un article descordat d'estiu, em permeto recomanar el darrer número -el 10, concretament, corresponent a l'estiu del 2004- de la revista interreligiosa Dialogal i, en especial, el magnífic i valent assaig del professor Xavier Torrens, El diàleg judeocristià, escapçat, que com que sóc carneriana i "una esperança vull seguir", potser modificarà algunes absurdes posicions que veiem dia sí, dia també. De moment, humil, em limito a desitjar que no caiguin represàlies damunt del professor Xavier Torrens. O serà tot plegat no pas carnerià, ans shakesperià, i es reduirà al somni d'una nit d'estiu?

Marta Pessarrodona
"Una esperança vull seguir". Avui, 21.07.2004

Resulta, però, que només el 15% de la felicitat reposa sobre el saldo monetari: els diners donen un 15% de benestar, la resta depèn d'altres coses, qui ho havia de dir. Els diners donen felicitat, però poca: almenys, això sí, permeten pagar per augmentar-la. En tot cas, estudis molt seriosos asseguren que, entre qui guanya 30.000 dòlars l'any i qui en guanya 300.000, la diferència felicitària és gairebé insignificant. Si vostè té les necessitats cobertes, la resta, sembla, no és qüestió de moneda. Des del 1950, per exemple, el nivell de renda ha augmentat espectacularment als països industrialitzats, però el nivell de felicitat, asseguren els entesos, no hi ha crescut gens, o ben poc. Potser perquè tampoc ha crescut l'activitat sexual regular i ordenada (de l'altra, de la irregular, pareix que no se'n parla en aquests instituts i en aquestes investigacions). I això, a pesar que un estudi de mil dones treballadores, l'any 2003, concloïa que el sexe era vist com a productor del més gran volum de felicitat: as producing the largest amount of happiness, una terminolgia de mercat, és a dir realista, o això creuen.

Joan Francesc Mira
"Economia, felicitat". Avui, 17.07.2004

“Deconstruir” es una palabra de moda, que encuentras en los lugares más insospechados. En tal artículo ya no hablan de analizar las cifras de ventas del detergente Cual; hablan de “deconstruirlas”. En esa intervención radiofónica ya no estudian las tácticas de los equipos durante el partido de fútbol; ahora las “deconstruyen”. Y, en la “cocina creativa”, cuando no te encuentras una reducción te encuentras una deconstrucción. Tanto da que en ninguno de esos casos apliquen para nada la teoría que ha generado ese verbo. Que el término se usa a menudo a la babalá lo demuestra el hecho de que la película de Woody Allen, Deconstructing Harry, fue traducida aquí como Desmontando a Harry, en una anticipación simétrica de la confusión semántica del pasado domingo. En realidad, Woody Allen no decía que desmontaban al pobre Harry sino que lo deconstruían. Y Jordi Pujol no quería decir que al proyecto convergente de Catalunya lo estén deconstruyendo sino desmontando.

Quim Monzó
"A la sombra de Derrida". La Vanguardia, 14.07.2004

La relación de los políticos con el teatro se merece un libro de jugosas anécdotas. Anécdotas como la de Felipe González, el cual, siendo presidente del Gobierno, sólo pisó en una ocasión el Centro Dramático Nacional. Fue para ir a recoger, una vez terminada la función, a Jeanne Moreau y llevársela a cenar para hablar de cine con unos amigos. O la protagonizada por el president Pujol cuando se inauguró el Centre Dramàtic de la Generalitat, en el Romea, y les preguntó a los miembros de Dagoll Dagom: “Y vosotros, cuando no hacéis teatro, ¿en qué trabajáis?”. O la del a la sazón alcalde Maragall, quien antes de ofrecer el Mercat de les Flors a los miembros del Lliure, le preguntó a un crítico teatral: “¿Están sanos?” (Fabià Puigserver, el que fue mítico director del Lliure, había fallecido víctima del sida). O la del alcalde Clos, que después del estreno de Homenatge a Catalunya felicitó al autor de la versión teatral, el catalán Pablo Ley, con un sonoro Congratulations! (lo había tomado por un técnico o un actor británico).

Joan de Sagarra
"Más madera". La Vanguardia, 11.07.2004

Pero, ¿qué sabemos, en realidad, de África? Casi nada. Lo que dijeron los colonizadores, y las recreaciones posteriores que hemos ido fabricando nosotros mismos. En nuestro imaginario se mezclan de forma sospechosa elementos bien diversos: Tarzán y el Paris-Dakar, Kapuscinsky y los cromos de razas humanas, el Domund y las ONGs, el Cola-Cao y Lumumba, el Doctor Livingstone y Nelson Mandela, Kunta Kinte y Daktari, la guerra hutus-tutsis y los documentales de animales... Y nos gusta lo étnico: su música, su comida, su ropa, que consumimos desde casa en forma de cómodos sucedáneos, o cuando hacemos turismo social provistos de mosquitera. Gracias a esta experiencia y conocimentos podemos decir ufanos que de África sabemos suficiente, y queremos ayudarles porque es nuestro deber, porque sabemos más o porque queremos tranquilizar nuestra mala conciencia.

Xavier Montanyà
"El malestar africano". La Vanguardia, 07.07.2004

La tertúlia bàsicament radiofònica és la nova enciclopèdia. I els opinòlegs, gent especialitzada a donar (de vegades a vendre) la seva opinió, en són els sacerdots. Quantes veus sentim repetides en les tertúlies diverses que omplen el país... Els pobres opinòlegs s'han de multiplicar per ser presents a qualsevol estudi de ràdio i opinar sobre el que els demanin. I arriba un moment que, inevitablement, es converteixen en totòlegs, en gent que entén en tot, perquè estan capacitats per poder parlar de tot i no paren de fer-ho. I sempre amb aquella alegria i amb aquella seguretat. El que és curiós és que mai, malgrat el ridícul en què cauen, no deixarem de sentir la frase característica del totòleg: "Jo d'això no hi entenc gens, però tinc molt clar que...". I a continuació la seva opinió contundent. La gràcia és que ningú, a la tertúlia, no esclafeix a riure perquè la tertúlia té unes normes i unes regles que s'han de complir si hom en vol preservar l'existència. El drama, però, és que s'ha convertit en el fruit intel.lectual més profund que pot generar la nostra societat.

Jaume Cabré
"El temps d'ara". Avui, 06.07.2004

¿No és el cinema un sector central de la indústria cultural contemporània? ¿No aspira el cinema a esdevenir l'art total, compendi potencial de totes les altres sis arts? ¿No ha obtingut el cinema l'estatut de referent màxim de l'expressió cultural dels pobles, llengües i cultures? ¿No continua sent avui el cinema una font incomparable de coneixement i de plaer a l'abast de les grans majories? El sí de resposta a aquestes preguntes no fa més que plantejar interrogants sobre la salut del cinema català. Per una raó simple: no és visible. Ni a la cartellera, ni a les televisions, ni als circuits de vídeo, DVD o top manta. Ja sé que es produeixen pel.lícules (fiscalment) catalanes. Sé que tenim una història de cinema propi, potser comparable al d'altres cinematografies reduïdes. Però, on és? Qui en té cura, qui el promociona, qui vetlla pel seu futur? Parlo d'un cinema català capaç d'anar pel món, amb el cap alt, amb la marca pròpia, desacomplexadament i competitiva. Si no s'afronta urgentment la viabilitat del cinema català com a nucli imprescindible de la cultura catalana, el futur del cinema al nostre país té els dies comptats. Però, alerta: el problema més greu no el tindrà el cinema, el té ja la cultura catalana.

Josep Gifreu
"Només el cinema". Avui, 03.07.2004

Ara, en aquests inicis del segle XXI, quan han passat coses igualment imprevistes, i no sé si del tot imprevisibles, ens hem quedat perfectament perplexos, com en cada vegada anterior. La segona meitat del segle XX tenia un perill, l'holocaust nuclear, però estàvem segurs que era un perill controlat. La resta funcionava: prosperàvem, a Europa confiàvem en la pau perpètua, en la seguretat social, en la cultura i en els avanços de la ciència i de la tècnica. En la victòria final de l'antiga Il.lustració. Ara, però, els il.lustrats mirem el món, i no el sabem entendre. Ens espanta pensar que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals, difícils de predir: com ara uns centenars de butlletes electorals a Florida, que interpretades o picades d'una altra manera ens haurien estalviat molt probablement la guerra de l'Iraq, l'odi general del món islàmic, i altres desgràcies que Georges W. Bush i els seus ideòlegs no haurien tingut ocasió de provocar. Com abans amb el nas de Cleopatra o amb un mal casament d'algun rei: accidents que pensàvem superats per la racionalitat progressiva de la història. I doncs, no senyor: la història no és racional, i l'obtusitat d'un governant, el bigot antipàtic d'un altre, les simpaties i les antipaties, la fe literal en la Bíblia o en els versets de l'Alcorà, mouen la pau i la guerra, els països, i els exèrcits regulars o irregulars. I també ens fa molta por, als il.lustrats, constatar que es mantenen els esquemes arcaics: que la humanitat en massa continua pensant que el món som nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i després decidint i actuant en conseqüència. Perquè si això és així, com ha estat sempre, ara qui són els enemics, qui són els altres? Si les decisions greus que afecten el curs del planeta depenen encara d'incidents casuals o de temperaments poc racionals, si hem de tornar a pensar en termes de nosaltres i ells sense saber qui són ells, vol dir que els il.lustrats estem perduts: que no entenem el món i no ens queden recursos per entendre'l.

Joan Francesc Mira
"Entendre el món". Avui, 03.07.2004

La literatura catalana es creativamente muy variada y, por suerte, sometida a autotensiones. Hubo en lo reciente una generación de los 70-80, poetas, novelistas, que acabó dispersa en sus intereses y con mucho autor remansado en lo convencional, y otra de los 80-90 que se decantó por las historietas epidérmicas e ingeniosas que ligaron con el esplendor de la coñita audiovisual. Aunque en ambos casos con individualidades de valor, no se trata de afeitar a nadie. Pero comúnmente parecía que la literatura les cohibía, o la vida en su revuelta interior o el estilo como ariete, con lo que esta apuesta por la calidad de los imparables suena a redoble de tambores. Y más con su variedad, que sustituye a la escuela: son un grupo porque quieren serlo, no por mimetismos. Y han firmado su manifiesto, romántico e insolente. En castellano, también se alzan voces que reclaman más literatura, más Juan Benet (no sé...), ante tanta virtud mediocre como cunde. Sin embargo, el público culto y extenso llega poco a nuestros libros. Su última manifestación: los libreros de Catalunya han otorgado durante cinco años un premio, pero nunca a un autor que escriba en catalán y esto en años de excelentes novelas. "Es que en catalán un libro se vende menos", me dice uno de sus virtuales jurados. O sea, que hay imparables y hay paro.

Baltasar Porcel
"Sin parar y en el paro". La Vanguardia, 02.07.2004

Ara bé, quan Sebastià Alzamora afirma taxativament que no existeix el poder literari, em sembla que es confon i el que vol assenyalar en realitat és l'abús del poder literari que fan persones que, en principi, no són gens creatives o prou creatives, però s'entesten a ocupar un lloc en alguna banda dins el món de la cultura. Utilitzen el lloc que tenen en el món de la cultura per camuflar o dissimular les seves pròpies mancances, i es veuen obligats a entorpir o dificultar la bona marxa de la cultura perquè no es descobreixi que van totalment o parcialment nus com el famós emperador del conte per a infants. De fet, no tenen temps de desenvolupar la seva creativitat fins al punt que es mereix perquè es passen el dia controlant la situació per no caure del lloc massa elevat que ocupen. Els diferents estaments de la cultura catalana, és a dir, el món de l'edició, la crítica, l'acadèmia, els mitjans de comunicació i les institucions públiques en van plens, d'aquests personatges. La solució d'aquest greu problema té tres puntes com un trident. En primer lloc, posar els mitjans per recuperar el prestigi perdut del món cultural perquè mentre la cultura, en definitiva, no importi a ningú, tindrem l'abús del poder literari assegurat. En segon lloc, establir mesures de control de qualitat a la manera de tots els grans sistemes de cultura del món. I, en tercer lloc, fer ressorgir aspectes de la cultura que fa temps que s'han esvaït: la moralitat i l'autoexigència.

Sam Abrams
"Meditació estival sobre el poder literari". Avui, 01.07.2004

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors